Salutacions ben cordials des dels estudis del Talla Ràdio, lloc des d'on es fa possible aquest programa de la Federació d'Institut d'Estudis del País Valencià. Una proposta radiofònica que procura fer un repàs quincenal a l'actualitat d'aquesta agrupació voluntària d'associacions i entitats que procuren pel patrimoni en la seva més àmplia concepció.
Efectivament, si es troben escoltant aquest programa en directe, vol dir que han sintonitzat una emissora de les que formen part de la xarxa d'emissores municipals valencianes, on la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià promou la difusió, la investigació, la valorització i el coneixement de la història, la cultura i el patrimoni local i comarcal.
Els parlem d'una organització no governamental que agrupa vora mig centenar d'associacions, grups i entitats del conjunt del territori valencià que soben atentes a l'ampli món de la cultura popular en general i de la custòdia del patrimoni en particular considerat aquest dins del ventall del patrimoni oral, material i immaterial.
En el programa d'avui abordarem la pròxima aparició de la revista Bastida, en la seva decena edició, en què aborda, com a tema general que li fa de teixit conjuntiu, allò que té relació amb el nostre patrimoni censurat, destruït o amagat.
Però a més d'això també es trobarà en la informació relacionada amb les activitats pròpies de la Federació, així com alguns dels centres d'estudis i instituts comarcals o locals que han destacat per la seva activitat associativa.
També hi ha a Bastida reportatges sobre l'Associació d'Estudis de la Marina Baixa, entitat que tot just acaba de fer els 20 anys d'existència, així com del Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vei de Gambia, la Safor, que porta a les esquenes més de 40 anys fent cultura i país.
En aquesta desena edició de la revista Bastida hi ha igualment ressenyes i novetats culturals protagonitzades per les associacions, grups i entitats federades sense oblidar l'aparició de la publicació del recull de premsa valencianista realitzat pels professors Francesc Martínez Gallego i Francesc Martínez Sánchez.
El meu país és un país menú on per no cabre no hi cap ni un divà de memòria
ni un didal de memòria. Es posen recordats i els records se'l inixen de seguida per totes bandes. Es vincen en el mar brut i oliós d'un oblic interc i dur com una mort antiga.
Això provoca que el meu país vulgui ser un país. Per què no sap què ho és d'esquenaixer? Per què no sap què ho és d'esquenaixer? Aixi vol ser un gran foc o una formiga
una pedra menuda i desgastada, feliç sota el sol sense saber-se i agraït al teu que la fa mou bé. De tant, de tant damunt a punteria,
I avançar en cara que l'impediat oblide, i avançar en cara que l'impediat oblide. Vestón i capaó i el dolor i l'esperança.
Música Música Música Música
Des de fa més de 90 anys que els verbs censurar, destruir i amagar protagonitzen sovint la realitat del nostre patrimoni, especialment quan aquest està a càrrec de desaprensius o tal vegada de persones o institucions interessades a esborrar les senyes d'identitat dels pobles que pateixen colonització, conscient o no?
Ara mateix, quan tota una deriva autoritària recorre el nostre autogovern i el conjunt del món democràtic, és quan millor resolem l'interrogant del camí pel qual ens ha d'arribar aquest perill de destrucció fonamentada en la involució cultural i de pensament. I més enllà de matisos o de particularitats, es constata un tret comú.
els pilars del nostre patrimoni pateixen escletxes. Les pateixen perquè han estat qüestionats de manera frontal per pensament únic que ens tenia des de fa, bueno, des de fa dos anys, si més no.
És veritat que fa 25 anys aquesta deriva autoritària va arribar a afectar la nostra riba, però tal vegada vam considerar que aquesta malaltia no duraria molts anys i vam pensar que es tractava d'exotismes inofensius situats al marge de la cultura. No li vam donar tanta importància.
En acabar aquell parèntesi, vam obrir un temps de restauració i de senya, però fa tan sols poc més de 700 dies que la Fera Feroge tornava a acampar entre les nostres institucions i a base de retallades quan no són censures directes.
Aquesta majoria ens torna a fer reviure els pitjors temps del blanc i negre, farcits d'imatges torbadores amb salutacions marcials, furibundes serengues totalitàries i un clar debilitament de la nostra cultura.
S'ha de dir clar i ras, amb tan sols un poc més de dos anys d'acció de govern, hem comprovat com una de les característiques més importants de la nostra societat és, sens dubte, la celeritat en la successió de les transformacions del nostre entorn cultural. L'esdevenir històric camina molt més de pressa, sense treure ni repòs, i ens amenaça amb el trencament de l'equilibri entre cultura i civilització.
Al programa Bastida no tenim cap mena de dubte que són els centres i els instituts d'estudis locals i comarcals del País Valencià els que hem de contribuir a preservar aquells testimonis del passat que ens van deixar civilitzacions i generacions anteriors. Però a més d'això hem de saber donar els béns patrimonials
una funció activa en la vida col·lectiva. Sí, sí, és clar, però s'ha de saber conservar el patrimoni com una cosa viva, lluny de la consideració de resta immòbil per a poder integrar el patrimoni en el context del medi natural.
esgotada per mil parts de pena consumir un cestat. Terra, dolça mare angoixada pels seus fills, asfixiada per
de una herida o soterrada, perseguida d'Illainí, per les sombres.
sempre viva i disposada al cervell sol del mar.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
El teu bençó.
Fet aquest parèntesi sobre el tema general de l'edició número 10 de la revista Bastida, s'ha de dir que l'exposició El País d'Estellers, l'Estellers del País, impulsada per la Federació i que aquests dies ha estat a l'Eliana, serveix per a palesar, com el poeta de Burgessot,
Recorre literàriament tot el País Valencià i més enllà, i alhora com el territori li ha retornat aquest efecte en forma d'actes i homenatges de tota mena.
I és que l'escàndol polític provocat per la riuada i la barrancada de l'octubre de l'any 2024, així com la gestió posterior d'aquesta, ha provocat molts efectes col·laterals, entre els quals trobem l'agudització dels discursos anticatalanistes de la dreta valenciana, que es troba ara mateix intentant ressuscitar una antiga fórmula per a tapar les seues misèries.
Paral·lelament el revisionisme històric, amb una apologia cada vegada més desvergonyida del franquisme, s'ha instal·lat a les institucions i està intentant revertir els pocs avanços que s'havia fet en matèria de memòria històrica.
El 2024, el món cultural del País Valencià va commemorar el centenari del naixement del nostre poeta, malgrat el menys preu de les principals institucions valencianes. Així fau ocasió per a realitzar projectes especials, congressos, seminaris, documentals...
publicacions i festivals, però el fet és que no es tractava de recuperar de l'oblit una obra i un autor, sinó, més bé, tot el contrari. Efectivament, es va testimoniar que ni la violència de la nomenada transició ni les cícliques ofensives anticatalanistes havien pogut amb el fill del forner de Burgessot. Estellers ha estat i serà sempre viu entre els valencians i les valencianes.
Bona mostra d'això és el que explica Josep Vicent Freixina quan ens posa el cas que més de 160 artistes n'han musicat els poemes i es poden trobar més de 500 referències a Estellers en obres musicals.
Així, des de l'Ovidi i Montllor, per exemple, fins als nostres dies, l'Estelles ha format part de la nostra banda sonora. En paraules d'Irene Mira, la profusió d'homenatges i records i la presència dels versos en la quotidianitat més actual serveixen per a constatar l'existència d'una mena de culte al poeta i l'Estelles s'ha convertit en un element troncal de la nostra identitat col·lectiva. Doncs bé,
L'exposició El País d'Estellers. L'Estellers del País compta amb 18 panells que recorren encara ara el País Valencià, des d'Esporch fins a la cantí passant pel Maessat, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera, els territoris del Caroig, la Vall d'Albaida o les Marines.
I després d'un any de feina, l'exposició es va presentar finalment el desembre del 2024 a Xatiba, amb el suport de l'Associació Amics de la Costera, i des d'aleshores ens ha que encara voltar per les nostres comarques. Com assegura el nostre president Josep Vicent Freixina, al panell de presentació, 50 anys després de l'escriptura de Mural,
del País Valencià i complert els cent anys del naixement de l'autor i hi ha ara mateix un país que abraça el poeta amb el mateix afany en què ell l'imaginava aleshores.
Tens sol una cosa a la que pots agafar. Et sobren els motius per a seguir vius i el matí patorrat. I parlar amb tu, agafa'm de la mà i fugim ben lluny. És tot el que desitges, no busques a cap lloc. Allò que portes dintre és el millor tresor. I així que tu respira i si somrius ja veus. La vida és més bonica i segur que anem fent-te.
Una cosa a la que et pots agafar, ens obren els motius per a seguir vius. I al matí patorrat i parlar amb tu, agafant de la mà i fugint de lluny. És tot el que desitges, no busques a cap lloc, allò que portes dintre ser el millor tresor. I així que tu respira i si somrius ja veus, la vida és més bo.
Fes tot el que desitges, no busques a cap lloc allò que portes dintre ser el millor tresor i així que tu respires i si somrius ja veus la vida és més bonica i segur que anem fent una cosa a la que et pots agafar ens obren els motius per a seguir vius i al matí patorrat i parlar amb tu agafant de la mà i fugint ben lluny tan sol una cosa
Tan sol una cosa, tan sol una cosa, tan sol una cosa a la que et pots agafar.
A la revista Bastida, que tot just ha eixit del forn, hi ha una entrevista realitzada pel company Sequi Castellano amb la bibliotecària i arxivera d'aldalla Pilar Sánchez Julià, que reproduïm tot seguit.
El programa d'avui acompanya la llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de València Estudi General en Biblioteconomia i Documentació. Una persona que actualment dirigeix la Biblioteca i Arxiu Municipal de la ciutat d'Aldaia, una localitat que sustenta històricament la seva lluita
contra les barrancades que es produeixen amb massa freqüència. Pilar Sánchez Xulià és membre del Colegi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes Valencianes i ha realitzat publicacions sobre
sobre inundacions històriques en aquesta localitat de la comarca de l'Horta, però també la trobem catalogada com a autora d'altres publicacions històriques relacionades amb diversos pobles d'aquest mateix territori. Pilar, consideres que són necessaris els arxius municipals?
Jo considero que són fonamentals. En una primera fase són documents que serveixen a la població per gestionar algunes de les seues coses. Ara, per exemple, ho hem vist molt
Després de l'Adana, perquè ens han demanat documentació d'edificis per a refer alguns anys de l'Adana, i amb el pas del temps, fonamentals per a conèixer la nostra història. Escolta, trobes que estan ben aprofitjats pels investigadors, per les investigadores, els arxius?
Jo penso que fa uns anys hi havia com més interès quasi que ara. No sé, m'imagine que ara la forma d'investigar també ha canviat, les noves tecnologies també han influït i tal vegada això ha fet que estiguin un poc més junts del que és l'espai de l'arxiu. Hi ha molts tresors amagats als nostres arxius?
A l'Ajuntament d'Aldaia tenim un dels problemes que ha sigut que l'arxiu ha patit diferents inundacions, però també crema d'arxius en diferents períodes de la història. Qualsevol conflicte bèl·lic anava acompanyat sempre de la crema de documentació
En concret, en octubre de 1936, vingueren uns homes armats ací a l'Ajuntament, que estava en la plaça, l'antic Ajuntament, i demanaren al secretari que tirara la documentació a la plaça i li pegarem foc. Amb la qual cosa, la documentació que tenim ací a l'Arxiu Municipal comença en octubre de l'any 36. S'han conservat alguns documents del segle XVII, però no formen sèries continuades, són documents sols.
En relació a les biblioteques trobes que les biblioteques són un lloc dinàmic?
Sí, jo penso que avui en dia les biblioteques són llocs molt dinàmics, programen moltíssimes activitats per a tots els públics, diferents interessos, i trobo que tant perquè els fons s'han ampliat molt, estan molt més actualitzats, com per a tota la dinàmica que es genera de programació d'activitats, són molt dinàmiques.
Som els valencians un poble que s'estima les biblioteques?
Jo crec que sí. Bé, hi ha de tot. Hi haurà gent que utilitzarà més sovint les biblioteques i altres que no, però crec que tenim un índex important d'ús de les biblioteques. Sobretot jo crec que n'hi ha molts pobles que tenen biblioteques molt dinàmiques i jo crec que sí. A més, jo trobo que des que vaig començar, que ja fa anys,
treballant en la biblioteca hi ha una evolució. En un primer moment majoritàriament venien els xiquets a fer deures i una cosa així, la població adulta no venia molt,
també perquè el nivell d'analfabetisme era major que ara actualment, i ara, per exemple, tenim molta població adulta, gent que està jubilant-se, que són persones amb bona formació, amb molts interessos culturals, i la lectura entra dins dels seus interessos, i participem molt en les nostres activitats, i tenim gent que sovint ve a la biblioteca a endur-se llibres perquè llegit molt.
Fins quin punt una biblioteca ha de veure com el far de la cultura d'un poble?
Jo crec que les biblioteques tenen l'avantatge que obrin tots els dies, de dilluns a divendres com a mínim, algunes també els dissabtes, i això fa que sigui un servei d'ús diari i que està molt bé, és el servei cultural que té més hores d'atenció al públic i que en qualsevol moment pràcticament pots visitar-la. Jo penso que això sí que les convertís en un...
en una institució, en un servei fonamental per a la cultura d'un poble. En relació a la teva persona, quan va començar la teva experiència agradable respecte dels llibres? Jo vaig començar, a mi m'agradava llegir, jo recordo sempre, des de joveneta, de xicoteta, que m'agradava molt llegir, així que la meua relació amb els llibres ha estat sempre meravellosa des de sempre.
Fa una nit clara i tranquil·la i a la lluna que fa llum els convidats van arribant i van omplir.
de colors i de perfums. Veus aquí la Blancaneus, en pulgarcito els tres porquets. El gos és Nubi i el seu secretari Emili i en Simba. L'aldivabal i en Gullider.
Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors em farem fum, a casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú.
I doña Urraca, en carpanta i barba sur, Frankenstein i l'home llop, el conte Drácula i Tarçal.
i Peter Pan la senyoreta Marieta de l'ull viu i amb un soldat els reis d'Orient Papa Noel el petó d'Onal i Pasqual la Pepa Maca i Superman
Onenit, senyor Kinko, senyor Asterix i en Taxikei, Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac i en Patufer. Senyor Charlotte, senyor Belilso.
Ens trobem amb Pilar Sánchez Julià. Ella és responsable de la Biblioteca Pública i de l'Arxiu Municipal d'Aldaia, que em valda per dinamitzar tots dos serveis públics, en una localitat on la darrera barrancada d'ara fa un any va rebassar massa patrimoni.
Amb ella volem abordar el que suposa tota aquesta pèrdua pel conjunt de la ciutadania i és per això que la primera qüestió és quant de mal va fer la barrancada d'ara fa un any.
ens va fer molt de mal, tant per a l'arxiu com per a la biblioteca. La biblioteca actualment està al costat del barranc, per ixe motiu entra moltíssima aigua i fang, pergerem més de cinquanta mil exemplars amb els llibres, sol se servaven els llibres que estaven en el prestatge més damunt de tot, la sala infantil com les prestatgeries són més baixetes, pràcticament ho varen perdre tot,
i bé també vam perdre ordinadors, mobiliari molt, també, més desemprestatgeries per exemple, totes les cadires de les sales, vam tindre tant a nivell de fons com de les instal·lacions molt desperfectes, diguem-ne.
I respecte a l'arxiu també va ser un greu problema. Teníem la documentació en dos locals que estaven a nivell del carrer, en planta baixa, per la qual cosa entrava molta aigua.
es va banyar pràcticament el 40% de la documentació que conservàvem. Per dir, la documentació s'ha traslladat a València, a Fira València, i els restauradors estan intentant estabilitzar-la i tractar-la per a que els fongos
no proliferen, diguem-ne, i la resta de la documentació, la que es pogués salvar, la tinguérem que traslladar a un altre local, perquè la humitat va fer que hi haguem molts funcors en tot el que eren les parelles i el sostre, fins i tot en alguns documents, ja en pocs dies ja va eixit. Aleshores anem tindria que fer el trasllat per intentar estabilitzar també tot el procés este,
I ara en aquests moments hi ha un poc de dispersió de la documentació, hi ha molta feina a fer per tornar a poder controlar-ho perfectament. És possible restaurar el que s'ha perdut?
Una gran part jo penso que sí, traslladarem prou fons a València que jo crec que això, segons sé, està anant bé. Després també es van banyar uns llibres d'actes que teníem, que va tombar-hi la prestatgeria on estaven, eren els més antics que conservàvem, i això sí que es duguem ràpidament a l'Arxiu del Regne,
i alli en el seu taller de restauració es tractaren en seguida. I és curiós perquè hi ha pàgines que estan perfectes, sols un poc tacades de fang, però la lletra es pot llegir perfectament perquè la tinta no s'ha corregut i després hi ha altres pàgines que sí que no es poden llegir perquè la tinta era diferent i s'ha esborrat. Però la major part dels llibres es poden llegir bé.
Escolta, però jo he entrat ara a la biblioteca, tot i que digueres per telèfon que ja s'hi havia entrat un metre setanta d'aigua i fang, i l'he trobada magnífica. En un any com és possible això?
Hem intentat obrir el més prompte possible perquè sabíem que la gent necessitava també lectures i realitzar activitats, però encara així tardarem vuit mesos. S'ha hagut de fer una reforma de tot l'espai de la biblioteca, fins i tot canviar alguns trossos de terra i tot això, les portes també, s'han rascat totes les parelles, s'han tornat a tractar perquè no els queden els fongos,
I després en el mobiliari, com estem fent una biblioteca nova i anem a invertir les diners en la nova, el que hem fet és aconseguir donacions d'altres institucions. Per exemple, la Universitat de València ens va donar unes prestatgeries, el mobiliari de treball,
de la Complutència de Madrid mos enviaren uns carros amb els que treballem habitualment a les biblioteques. També de Barcelona ens donaren coses, de les biblioteques de Barcelona s'han arribat també donacions de mobiliari. Amb tot això hem intentat refer-lo abans possible el que eren les instal·lacions.
I durant el temps que estiguem tancada la biblioteca reverem també moltes donacions de llibres. Per una part la gent ens enviava llibres que tenien a casa, però també molta gent i altres institucions i empreses recaptarem diners i ens han comprat llibres nous, amb la qual cosa també tenim molt de llibre nou, no sols de segona mà.
i més o menys hem pogut refer, actualment tenim 22.000 exemplars, en els 8 mesos hem pogut recuperar més de 15.000, encara ens queden moltes cases per introduir, que no ens adonem a temps, i anem a comprar un fons important en una subvenció del Ministeri, amb la qual cosa de si no res tindrem una col·lecció magnífica.
Ja la tenim, però encara millor. No sé si influeix el color dels governs municipals amb la sensibilitat per la cultura.
home, m'imagina que podria influir, no?, però també de vegades va més en les persones que ocupen els càrrecs. Jo duc molts anys, no?, i això ho veus, no sols ací en aquest ajuntament sinó en altres ajuntaments, que independentment del Partit Polític de vegades era més la persona que ocupava la regidoria que tenia més sensibilitat, no?, utilitzàvem més les biblioteques i també les recolzem més.
Són institucions que aparentment no eixen molt en les fotos perquè no n'hi ha massa fotos a fer, com altres que a lo millor és més fàcil que les activitats que es facen tinguen com més ressò perquè els que venen són més coneguts, els actors per exemple, o el que siga.
al capdavant de la regidoria i de l'alcaldia hi ha gent que està amb sensibilitat, sempre aporten uns millors pressupostos i tenen més interès. Com de difícil resulta, jo és que mai he vist aquest món, i tu que eres llicenciada en això, com de difícil resulta mantenir documents tan valuosos i alhora tan fràgils en els nostres arxius?
Bé, el que és més important és poder tindre unes bones instal·lacions que habitualment, bé, això falla un poc en el territori valencià. Cada vegada s'està intentant mantindre millores instal·lacions, però no sempre estan. Els documents són fràgils perquè el paper i les tintes sí que són molt sensibles als canvis de temperatura, a la humitat i a una sèrie, bé, si se manipulen mal també.
o si a lo millor n'hi ha insectes o roedors o coses d'estes, també deterioren molt. Amb la qual cosa més important és que els mateixos títols dels arxius, que solen ser les administracions, tinguin sensibilitat per ubicar-los en un espai que estigui
que tinga tant control de temperatura com d'humitat i de plagues. Ajuda la digitalització al manteniment dels arxius?
En la mesura que si s'han d'utilitzar els documents, utilitzes el document digital i no l'original, sempre permetrà que es conserven millor. També facilita, si es pot penjar en la xarxa, també facilita la consulta. És important segurament per a molts investigadors que no s'hagin de desplaçar i això també ajudaria molt.
Després, per a la gestió diària en les administracions, moltes vegades necessiten el document original, segons per a quines coses, i s'han de conservar. Tu que portes tants anys amb temes d'arxius, són els arxius municipals una bona font per a consultar costums i cultura oblidada?
A veure, un arxiu municipal conserva la documentació que es tramita en l'Ajuntament. Alguns arxius, a més, incorporen documentació d'entitats o associacions d'eixe poble. En esa mesura encara tenen molt més a aportar,
Si les institucions que a lo millor al llarg d'uns anys han realitzat moltes activitats i es conservaren, pues tenim un valor afegit als arxius. Jo crec que caldria sensibilitzar a les associacions i a les entitats socials, diguem-ne, perquè en un moment donat, si ja no van a continuar o si no tenen un bon espai on deixar la segona documentació,
es posen en contacte amb els arxius municipals i traslladen allí la documentació amb la qual cosa tindríem una riquesa que moltes vegades es perd Perdre un arxiu no sé si es perd també un poc de memòria i en aquest sentit també el títol del Raimon qui perd els orígens perd identitat Jo crec que sí jo crec que és important conèixer la història és important i la gent
Tal vegada no sap la història del seu poble, però si té un sentiment que el seu poble té història, jo crec que s'estima més el seu poble que si penses que no el té. Aleshores jo penso que sí, que cal mantindre els oritges, que el coneixer-los, protegir tot allò que és tradició i cultura de cada poble, que li dona la seva singularitat.
Fins i tot respecte al poble del costat, nosaltres mateix, ja que estem a Malacoassa, estem units, són dos pobles en característiques molt diferents, en unes tradicions diferents, unes festes diferents, i està bé mantindre això.
Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent que va al Sanse des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
Jo vinc de les places i dels carrers plens, de xiquets que juguen i de vells que esperen. Mentre homes i dones estan treballant als petits tallers a casa o al camp,
Jo vinc d'un silenci que no és resignat, d'on comença l'horta i acaba el secar, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal, qui perd els orígens perd identitat. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,
de gent sense místics ni grans capitans que viuen i moren en l'anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai.
jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que rompà la gent, que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat, jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, jo vinc d'un silenci que no és resignat, jo vinc d'un silenci que la gent rompà.
jo vinc d'una lluita que és sorda i constant.
Pilar Sánchez i Julià ens explica les seues principals preocupacions com a responsable de la Biblioteca Pública i de l'Arxiu Municipal de la Dalla, però s'ha de dir que ho fa amb perspectiva de país allunyada de localismes i és per això que ens interessaria aprofundir una miqueta amb la concepció que ella té sobre aquests serveis públics. Convé acostar-nos als arxius municipals amb mirada oberta,
Sí, en principi els arxius són bones institucions per a totes les persones que vulguin fer investigació. És difícil, o sigui, no per a tota la població crec jo, perquè no tot el món pot tindre un interès per a l'arxiu,
i la majoria de vegades, quan tenim relació amb la ciutadania, ho fem a través de les oficines dels ajuntaments, no tenim un tracte directe amb la població. Però, si hi ha interès, totes aquelles persones que tinguin interès, sí que s'haurien d'acostar als arxius per conèixer un poc què és allà que es conserva.
Pel que diuen els mitjans de comunicació globals, fins i tot estem patint una deriva autoritària, segurament fins i tot ultra. Això pot contrarrestar-se a base de cultura, a base de lectura?
Jo sempre he pensat que sí i els experts també diuen que sí. Ara està clar que cal llegir allò que pot millorar les mans, fer-les més obertes, que aconsegueix que és un pensament crític, tot allò que puga favorir això és fonamental i llegir. Pensa que sí, que és fonamental perquè
la ment és més oberta, tens més agilitat mental, tens més possibilitats de conèixer coses i quan més coneixes o més formacions tens, també és més fàcil després comparar i saber si allò que t'estan dient és real o no, són bolos ara que està...
tan a l'abast de tot el món aquestes informacions que són falses, també és important tindre un pensament crític per a saber on estem i que no totes les coses que ens contén possiblement són reals.
Segurament estic fent molta incidència sobre els arxius per allò que tenen de desconegut, perquè un arxiu des de la gent de fora és una cosa molt tancada, molt d'abans, molt d'història, molt de documents, de papers, fins i tot els quinquilibri, a mi em tenen admirat els quinquilibri. Són els arxius municipals els que han de contribuir a preservar
Aquests testimonis, testimonis del passat, ja sé que són actes, m'ho has explicat abans, però jo insisteixo que també hi ha arxius on hi ha altres coses. No sé si és el vostre cas, que hi ha altres documents diferents a actes i activitats municipals. Nosaltres tenim la documentació municipal
Bàsicament. Alguna cosa també de falles ens han arribat, de Junta Local ens envia també algunes de les seues coses. També tenim fotografies, no sols els documents, sinó fotografies d'activitats municipals, d'actes que se n'han fet.
Hi ha altres arxius que jo sé que, per exemple, l'Arxiu del CIRA té també altres tipus de documentació, és un arxiu gran com a instal·lació i amplis fons que no sols són els municipals. Depèn també un poc de les condicions en què està l'arxiu, té la possibilitat de rebre més fons o no. Nosaltres ara tindrem un arxiu nou
en unes bones instal·lacions i a partir d'ahir també tindrem més facilitat per poder rebre documentació que no és simplement la municipal. Jo estava pensant, per exemple, la casa del tio Carmelo. Això s'ha perdut tot? D'això no queda res? Hi ha donacions de gent que s'hi ha viscut gent molt important al llarg de la història, no ha deixat res per a l'arxiu?
I això és un problema, jo crec. La gent té documentacions a casa però no té una mentalitat de deixar-la en l'Arxiu Municipal i quan falta la gent segurament els hereus ja no li donen el mateix valor i tampoc pensen que podria tindre un interès per a la ciutadania
i enviar-ho a l'arxiu i moltes vegades es llança, des de fotografies a documents, poden ser cartes d'interès que alguna persona ha mantingut correspondència amb altres persones i podrien ser interessants, potser persones que han sigut des de presidents de falles o presidents d'entitats musicals o... Ací en el Daia, per exemple, fa molts anys, a principis del segle XX, hi havia grups de teatre
que eren molt dinàmics i tenien a lo millor en sa casa les obres de teatre que se representaven, però després s'han perdut. I reconstruir a lo millor això ens costa molt. Sabem que va existir, que va ser molt interessant el que ells varen fer, però no hem aconseguit localitzar documentació. Per això jo penso que la ciutadania podria
No sé de quina manera pensar en les possibilitats que dona la documentació que es conserven a casa
per a tot el poble, diguem. Nosaltres fem campanyes, bueno, hem intentat fer campanyes per a recopilar fotografies del poble i ens ha resultat difícil. També és cert que molta gent ens ha dit, és que vaig passar la Riuà, abans ens parlàvem de l'anterior, ara tenim aquesta. Vull dir que també hi ha coses que fa que molta gent hagi perdut documentació de diferents tipus. Pilar, a cada barrancada perdem patrimoni.
de moment sí, cada barrencada hem perdut patrimoni i nosaltres estem tenint barrencades des de sempre, hi ha notaris del segle XI que parlen de que han perdut documents
relacionat amb el d'allà pel que ells deien el diluvi, que són les inundacions. Les inundacions, les catàstrofes naturals i les guerres són els elements més importants per a la destrucció de documentació. I ja ho veiem també en les guerres esters internacionals,
De vegades pareix que ningú no fa cas a aquestes institucions com a arxius o biblioteques, però quan comença un conflicte bèl·lic són objectiu preferent de destrucció per als exèrcits. En aquell moment pareix que ells sí que són conscients del que representa per a un poble que per a la seva documentació, les seues obres d'art, els seus documents...
i és una pena, encara que n'hi ha tractats internacionals que en teoria volen protegir el que són aquestes institucions, ha arribat un conflicte, ja es perd. Te'ho he preguntat abans, però no sé si convindria accelerar el procés d'informatització, de digitalització, d'allò que va entrant quasi al dia a dia. Ve ara, des de 2017,
L'administració, bueno, des de fa uns anys l'administració ja és electrònica i la documentació que arriba és electrònica. Ja són expedients electrònics i ja el paper en principi ha de desapareixer de l'administració. Caldria digitalitzar els fons anteriors, això sí, però bé, després sempre topetem en la costatió dels pressupostos i això és un poc el que fa
és un impediment o fa que sigui tot més lent a l'hora de digitalitzar la documentació. Perquè encara continua sigui entre el pressupost per a cultura, per a biblioteca, per a arxiu de les últimes partides? Sí, les biblioteques habitualment tenen poc pressupost, però els arxius de vegades no en tenen, no tenen partides pressupostàries, ni per a mobiliari, ni per a activitats, ni per a digitalització.
Ja ho veuen. Hem passat una agradable estona al costat de la Pilar Sánchez Julià, bibliotecària i arxivera municipal de la Vila d'Aldaia.
Ens ha explicat les seues preocupacions relacionades amb aquests dos mons i allò relacionat amb la preservació i cura del patrimoni. Però abans de cloure definitivament aquest temps de conversa, hi ha algunes curiositats que ens agradaria que ens satisferi, si és possible. Com trobes la biblioteca un any després?
Home, jo la trobé molt bé, ens queda ben bonica. Hi ha una sala especialment que ara té molta llum i com tenim un jardí ací proper, des de dins es veuen els arbres i les palmeres, quasi pareix que estiguem en el Carib, així que jo animo la gent a que vinga, ens queda molt bé i ja vos dic, hem ampliat prou el fons després de la pèrdua,
i anem a continuar ampliant-lo i la majoria van a ser llibres nous, això fa molta il·lusió, estrenar llibres, així que jo genial la veig. Escolta, tens malsons encara sobre el dia de després de la gota freda quan vas vindre a obrir la porta? Bé, ara ja no.
però durant molt de temps em resultava difícil dormir, ja no sols pel que vaig veure, sinó per intentar imaginar què anava a passar. Era més com anàvem a resoldre el que ens havia passat.
perquè fins que comencen a arribar les donacions o fins que ja veus que sí que van a fer una restauració de les instal·lacions, no saps què va passar. En aquells moments sols sabíem que havíem de netejar, que es calpareix per evitar fongos, però quan acabarem i sa feina, s'anava a tornar a obrir esta biblioteca, això era el que més m'agobiava, el que em feia
que tinguera insomni, imaginar a vore de quina manera anàvem a eixir d'ací, d'esta situació. I hem eixit? Sí, hem eixit i hem eixit. I encara estarem millor. Ara, si no, res quan inaugurem la nova biblioteca... On va la nova biblioteca?
La nova biblioteca estarà en el carrer Major, era un antic edifici escolar, era l'escola que últimament es dia Mariano Benlliure, antigament es dien les escoles noves quan es varen construir en els anys cinquanta. I bé, allí estarà tant la biblioteca com l'arxiu. És una pena que no haguerem arribat a temps perquè l'arxiu estarà en una primera planta i no s'hagera banyat la documentació, però per poquet no arribarem.
Escolta, últimament circulen tres verbs per aquí que no sé què et semblaran. Censurar, destruir, amagar.
Bé, són paraules que en realitat ixen i... Després pareix que s'amaguen, però al llarg de la història sempre ixen i tornen a ixir. Bueno, espero que la ciutadania siga conscient que no val la pena deixar que hi hagi censura, que amagar les coses que no està bé perquè ocultarà a la ciutadania algunes coses.
és enganyar-la i no està bé. Jo crec que hem d'aspirar a ser una ciutadania que reclamem els nostres drets i que intentem lluitar perquè no ens donin aquestes coses que dius tu.
Doncs moltíssimes gràcies pel teu temps, per la teva amabilitat en resoldre les incògnites que ens havíem plantejat arran d'aquesta entrevista i per haver obert aquesta finestra de futur en què aquestes infraestructures han de devenir referents per a una societat que les ha de saber valorar pel que fa i pel que suposen Pilar Sánchez Julià. Moltes gràcies. Gràcies a vosaltres.
Vols venir a la meua barca? Hi ha violetes a destir. Anirem lluny sense recansar d'allò que haurem deixat aquí. Anirem lluny sense recansar
I serem dues, serem tres. Veniu, veniu a la nostra barca, les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços. I serem quatre, serem cinc. I els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins. Partint pel mar amb la ventana,
i amb núvols de cor trasbalsat. Si serem bé, en serem quaranta amb la lluna per estandar. Bruixes d'ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena.
Ara us escamparà la vida com una dansa vegetal dins la pell de l'ona salada. Serem 500, serem 1.000, perdrem el compte a la tona
Juntes farem nostra la nit. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit.
Doncs, per nosaltres, res més. Això ha estat tot per avui. Reben cordials salutacions de part de les persones que l'hem fet possible i els emplacem, com sempre, a un nou lliurament de pastida, el programa de la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià que compta amb la col·laboració del Ministeri de Cultura i de la Fundació Catalunya Fons.
Ens trobem, si així ho consideren oportú, a les zones hercianes de la xarxa d'emissores municipals valencianes i els emplacem a una nova edició del programa Bastida. Salutacions ben cordials.