Escolte, quantes persones poden putxar al taxi? Home, com diu el codi, quatre en un taxi. Ei, que poden putxar totes les persones. Au! Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de Casa de Jous.
Gràcies.
En passar mitja dotzena de dies, ens haurem plantat en la nit de Nadal, una data que des que Gregori XIII va fer el canvi de calendari, segons la seva bola, la secta religiosa que diu ser la majoria en les terres peninsulars i que compta, segons ells, amb 120 milions de persones escrites en tot el món, celebra el naixement del fill del fuster de Nazaret.
Cada any i cada nit, del 24 fins al 25 de desembre, segurament ho fan per opacar la data de celebració romana del Sol Invictus.
Des del taxi no entrarem amb aquestes històries més enllà del sentit cívic de les coses, però almenys convé estar assabentat de les coses i dels canvis que es produeixen per decret llei o per obligat compliment, com és el cas de la implantació del calendari gregorià.
Va ser una cosa semblant a l'horari que el dictador va imposar al conjunt de les Terres Espanya allà per l'any 1942, obligant tot el territori a seguir l'horari de Berlín per tal de congraciar-se amb el Führer.
Igualment passa amb l'ample de via espanyol, imposat pel mateix colpista per evitar cap invasió terrestre i per via fèrrea de l'Espanya d'aquells anys que passava per moments precaris i aïllada de qualsevol referència europea.
Tant sort falten mitja dotzena de dies per arribar a la nit de Nadal i els nostres pobles, viles i ciutats s'entesten a invertir diners en llums per a il·luminar les nits més llargues de tot l'any, malgrat que el trànsit de persones sigui bastant reduït si no s'hi viu en una gran ciutat amb un nombre d'habitants superior als 50.000.
Doncs bé, perquè no diguem, nosaltres comencem ara mateix aquest darrer programa de l'any 2025 amb un poc de música relacionada amb aquest fet que els hem comentat en l'editorial d'avui.
als dorets i pastoretes, a una neu tan de matí, a llamar-nos les llaganyes, en la massa del jardí, del jardí.
Pastorets i pastoretes, eu me lleine aquest infret, no me la feu d'Argelakes, eu me la derromeret, derromeret.
Pastorets i pastoretes, tant que volíeu saber, d'una Barcella de Daxa, quants bullons es poden fer, es poden fer.
En les festes de Nadal, les dones són martineres, unes van a matar el gall, i altres a fer-se les trenes, fer-se les trenes. Vinga, que eres la bona! Maria Maria! Ale!
Suca, suca!
Fins demà!
Sant Josep se'n va a la plaça a cobrar un renyonet per aquest Mosè Maria i que fa sa bona llet i bona llet. Vinga, que es que no anem!
Fins demà!
Escoltada aquesta Nadal a Valenciana, saludem l'audiència de quatre en un taxi quan arribem al programa 150 de la segona època en què vam tornar a la Ràdio del Daia per anunciar la seva obertura allà pel mes de setembre de l'any 2021.
Llevar-li l'impermeable al vehicle ens disposem a fer un recorregut per entre les zones hercianes valencianes
Gràcies al suport que rebem del conjunt de les emissores municipals que formen aquesta xarxa. Seguim, però, amb un altre Nadal a Valenciana, tan pobres com estem d'escoltar aquest tipus de música, encara que ens trobem en aquestes dates. Música
pitxen dormiscades a la plaça van, lo primer que busquen el tros de la carn, el tros de la carn. Música
i si no en tenim ja mos en darán, posarem un ou i nos desparan, i nos desparan. No t'hi servia penqueta i cigró, tot lo principal per a la funció, per a la funció.
Tenqueta i cigró són lo principal, si vols quisca bona loya de Nadal, loya de Nadal.
Coquetes, cinetes, l'opena i guarden, és l'o millor, és que alegra la gent, que alegra la gent. Coquetes, cinetes, l'opena i guarden, és l'o millor, és que alegra la gent, que alegra la gent.
Amb aquesta sintonia sempre hem enmarcat les dates i fets de la nostra setmana particular i és per això que ens adrecem cap a les dates i fets, que van des d'avui mateix i fins al 24-25 de desembre.
El 18 de desembre és el Dia Internacional del Migrant, però també el Dia Mundial de la Llengua Àrabe. L'any 2005, el líder cocalero i candidat del moviment al socialisme, Evo Morales, resultava ser el vencedor de les eleccions a la presidència de Bolívia en aconseguir el 54,1% dels vots en la primera volta electoral.
Deneu de desembre. L'any 2012 el Congrés dels Diputats aprovava amb els vots del Partit Popular i de Coalició Canària el darrer tràmit parlamentari de la rei de la llei de qualitat de l'ensenyament.
El dia 20 de desembre és el Dia Mundial de l'Escepticisme, però també el Dia Internacional de la Solidaritat. L'any 2010, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea desestimava el recurs plantejat contra la multa imposada per la manipulació del dèficit de la Generalitat Valenciana en el període 2008-2015, quan la presidia el popular Francisco Camps.
21 de desembre. L'any 2016, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea obligava les entitats bancàries espanyoles a tornar tots els diners de les hipoteques subjectes a les claus i les terres, que fixaven uns interessos mínims al marge del preu del diner.
La mateixa data, però, del 2012, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Cridava a recuperar les normes de Castelló i també instava les autoritats i la ciutadania a defensar l'ús i l'ensenyament del valencià en una societat marcada pel plurilingüisme.
El 22 de desembre de l'any 2006, la grossa de Nalal deixava més de 60 milions d'euros al País Valencià.
Cant, Benidorm, València i Onil eren les ciutats agraciades amb la rifa. També en aquell mateix any es catalogava la nova espècie de dinosaures Turiasaurus riodevensis, una espècie trobada al municipi de Río Deva, prop del racó de Demús, l'any 2003.
Es tracta de l'animal terrestre més gran. Diuen que feia 36 metres de llarga i un pes de 48 tones. El més llarg de la història d'Europa. La seva existència ha estat datada en 150 milions d'anys enrere.
El 23 de desembre, però del any 1996, va morir de sobte i com a conseqüència d'un atac al pit, Vicente González Lizondo, fundador del Partit Unió Valenciana.
Venirem fins al 24 de desembre, però en aquesta ocasió del 2006. El dictador Augusto Pinochet es mostrava orgullós del cop d'estat contra Salvador Allende en una carta pòstuma trobada tot i manifestant que sota el govern d'Allende el país s'encaminava cap a un conflicte civil.
Les famílies de persones desaparegudes durant la dictadura de Pinochet mostren, van mostrar ja en aquell moment, el seu rebuig. Seguim l'estela musical que hem encetat i sense que aprofite de precedent, escoltant el tema que aquesta societat del consum ha estimat que resulta ser la més representativa d'aquestes dates.
No want a lot for Christmas There is just one thing I need I don't care about the presents Underneath the Christmas tree I just want you for my own More than you could ever know Make my wish come
Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Malgrat aquest temps tan enganxós en què tothom sembla que té l'obligació de ser feliç per decret i ell, als nostres pobles s'ha viscut la cultura en primera persona. I és per això que abordem, tot seguit, la secció Tercera persona. I ho fem a quatre en un taxi.
Tercera persona és un programa que fa un recorregut pel conjunt de la nostra geografia per tal de recollir les opinions de persones, grups o entitats de reconegut prestigi i subratllar la seva importància. Tercera persona és un programa viatger de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Tercera persona en la teua ràdio de capçalera.
Efectivament, la vida cultural dels nostres pobles continua i l'aparició de nombrosos clubs de lectura esperen els contactes existents entre el públic editor i les persones que escriuen històries.
En aquesta ocasió ens hem interessat pel llibre No estaba escrito, que veurà la seva aparició en valencià en dates pròximes. Una història amb un alt percentatge de realitat que explica el que va viure Antonio Villanueva, un jove anarquista valencià que es cridat a files per defensar la república quan tan sols comptava amb 20 anys.
El text, vestit per l'escriptora Anna Villanueva, explica el seu periple per entre els esdeveniments de la guerra fins a arribar a comissari polític anarquista, la qual cosa el va obligar a abandonar el seu poble, el seu país i el conjunt de les Terres d'Espanya per poder salvar la seva vida.
El relat del seu exili compta amb relatges garrifosos on es veurà obligat a canviar la por, a morir en temps de guerra, per l'angoixa d'enyorar tot el que coneixia i perdre la seva llibertat ideològica i personal.
Les trobades familiars, en terra de ningú, la por a la dictadura, el terror a la pèrdua de llibertat i la recerca de la fidelitat amb si mateix portaran la seva vida per caminals que mai no va imaginar-lo.
Fins demà!
El ejército del Ebro. Una noche el río pasó, ay Carmela, ay Carmela. Una noche el río pasó, ay Carmela, ay Carmela. Y a las tropas invasoras, y a las tropas invasoras, buena maldita deseó, ay Carmela.
¡Ay, Carmela! ¡Ay, Carmela! El furor de los traidores. El furor de los traidores. Lo descarga su aviación. ¡Ay, Carmela!
No descargas aviación, ay Carmela, ay Carmela, pero nada puede bombar. Pero nada puede bombar. ¿Dónde se verá Corazón? Ay Carmela, ay Carmela.
Contraataques muy nerviosos. Contraataques muy nerviosos. Deberemos resistir. Ay, Carmela. Ay, Carmela. Deberemos resistir. Ay, Carmela. Ay, Carmela. Pero igual que combatimos.
Bona nit.
La seva autora, Anna Villanueva, ha desenvolupat la seva carrera professional en l'àmbit de la psicologia clínica i social, però a més d'això és actriu i guionista amateur en un grup de teatre infantil i de fet ha adaptat alguns guions per a l'escena.
El programa ha mantès aquesta entrevista que tot seguit lliurem. La sala Benaduf del Patronato del Villar ha acollit la presentació d'un llibre
Una psicòloga clínica que ha procurat descriure alguna cosa que no estava escrit. Ella és Anna Villanueva. Anna, quant somiares aquesta novel·la?
Jo la vaig somiar quan tenia 8 anys, volia escriure l'història de la meua família, de la generació dels meus avis,
i vaig fer-li una promesa al meu avi que si ell em contava el que havia passat jo escriuria aquesta història, però mai va contar-me res. I després, 38 anys després, la meua tia, la seua germana, em va voler contar, em va voler contar
i jo no trobava el fil d'aquesta història perquè el meu avi era per a mi més que un pare i em pareixia molt pastel, molt pastís.
Així que vaig somiar amb el meu tio Antonio, que era el seu germà major, i gràcies a canviar aquest...
El meu heroi, pel seu, vaig aconseguir trobar el fil per escriure. Escolta, convé continuar recuperant la microhistòria, la història de Kilometre Zero, per escriure la gran història?
Jo crec que sí. Jo crec que en cada casa, en cada família, hi ha una història com aquesta o pareguda. Jo aspirava amb aquest llibre a aconseguir que cada família tirara del fil de la seva història.
perquè d'aquesta manera, jo som mie, que potser tots entendríem un poquet més el que ens està passant com a societat. Quant de biogràfic hi ha en aquesta història? No biogràfic, teu personal. Quant de biogràfic? Quanta biografia?
Clar, jo he hagut de llegir molta bibliografia per a ficar-me dins de la pell dels personatges d'aquesta generació, que és la dels meus avis,
i jo he volgut contar l'història dels sis germans
però no coneixia tot. Aleshores he cosit els retalls que m'han regalat amb trossets de ficció. El que es conta és tot veritat, però des de la meua imaginació, des de la meua ficció.
És un relat, és un relat emocional.
Molt, molt. És una novel·la principalment emocional, no és una crònica familiar, no és una novel·la bèl·lica o política, és la història d'una família des de la meva emocionalitat i des d'aixa finestra del que ha significat per a mi aquesta generació de germans.
Tornaran tots aquells somnis d'una vida sense amos ni rei. Quan l'abril d'esperança creixia des de l'any 31. Amb les dones valentes i lliures milicianes de llum. I aquells joves que atrets o terraren fosars de l'oblit.
I és que a poc a poc agafem velocitat. I és que a poc a poc ens han fet republicans. Els carrers s'ompliran d'alegria, com temps ploraran els ancians. Som a temps, desfarem la mentida, saps que els ho devem.
Tornaran les històries amagades a col de bugell i les dones de força infinita, mares de llibertat. És el record de la gent que moria per la nostra dignitat. Tornaran tots aquells somnis d'una vida sense amos ni rei.
I és que a poc a poc agafem velocitat. I és que a poc a poc ens han fet republicans. Els carrers s'ompliran d'alegria, contents ploraran els ancians. Som a temps, desfarem la mentida, saps que els ho demem.
I és que a poc a poc agafem velocitat. I és que a poc a poc ens hem fet republicans. Els carrers s'ompliran d'alegria, contents ploraran els ancians. Som a temps, desfarem la mentida, saps que els ho defem.
Tornarà.
Anna, trobes que cal transmetre l'herència dels nostres majors? Totalment, totalment. Jo tinc dos germanes, som netes d'aquesta generació de la que parlo i jo crec que la major herència, la més valiosa,
ha sigut no material, ha sigut de testimoni, d'aquests valors tan arraigats. I jo crec que cal parlar d'això, cal escriure-ho. I no estava escrit. Quant d'enquistat es troba el silenci de la dictadura?
90 anys després. Jo crec que s'ha endinsat a l'ADN, a l'ADN de la societat, perquè les generacions dels meus fills, per exemple, ja no saben res, no saben res. I escolten una impronta de les xarxes socials que diuen amb Franco se vivia millor, no?
i no saben com es vivia, no saben com es patia, no saben que van haver assassinats fins al 75.
no saben que es van produir afusellaments en València, hi ha fosses, hi ha cunetes... Tenim un país sembrat de persones assassinats...
I aquest intent de borrar no només a les persones sinó també a tota una ideologia continua, té aquesta estela de...
En aquest sentit estem obligats a posar-li nom i cognoms als vençuts. Jo crec que sí. És que això de borrar-los perquè van ser els vençuts em pareix que se li lleva a la persona l'identitat, que era el que es volia fer, per altra banda.
però cal parlar dels silenciats, dels borrats, dels anònims, més encara que, jo penso, és la meva opinió, però més encara que figures
que sí que tenen un llibre, que sí que tenen una memòria ja feta, com persones molt vàlides i molt importants com un García Lorca, per exemple, però aquests sí que van a ser recordats. I els humils, els que van perdre la vida igualment però no consten en ninguna part,
haurien de recuperar la seva memòria. A la presentació de No estaba escrito, que és el títol original del llibre, amb Anna Villalba, Anna Villanueva, l'acompanya un rellotge, un rellotge despertador.
per què t'acompanyen les presentacions. Este rellosa despertador, per almenys del 31 o del 32 d'aquella època. Jo mai he sabut de quin any és perquè el va comprar el meu besavi de segona mà en un rastre
i mai vam saber, però era el rellotge amb què jugaven aquests germans que jo narre al llibre i la supervivent, la que encara està viva i m'ha contat
pràcticament tot, me l'ha legat en vida i per a mi és un regal totalment i ja és un símbol d'aquest llibre i de cada presentació. Una última qüestió. Escolta, quanta documentació hi ha darrere del que no estava escrit?
Molts llibres, perquè jo no soc historiadora, jo no volia cometre algun anacronisme o algun fallo històric. No vaig estar en aquests anys que he narrat. Aleshores, molts llibres. Hi ha alguns paràgrafs que porten cinc llibres i no es nota, però per a mi era molt important.
El documentar-ho bé. Doncs, Anna Villanueva, gràcies per escriure el que no estava escrit. Moltes gràcies. Una abraçada.
Rellotge d'emocions
que no s'esborren, martell de llum, fals de treball, punxa de temps. El primer temàs, ma mare i jo, cantàvem en veu baixa aquesta lletra de la Internacional.
Arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor, que mueran todos los fascistas, visca el brastre ballador. ¡Oh sí!
rellotge d'emocions que no s'esborrin, martell de llum, fals de treball, punxat de temps, branca i llavor d'un temple antic, desades a l'oblit que ja ens espera, oh sí,
punxa de temps. Visca el braç trem,
Oh, sí.
Les 426 pàgines que componen aquesta obra d'Anna Villanueva ens relaten, en 11 capítols, la vida d'una persona que pertany al seu propi arbre genealògic i sobre la que havia promès al seu iaio, ara fa a vora 40 anys, fruit d'una conversa inacabada per part del major que mai no havia parlat d'aquests temes en casa,
i que la jove escriptora no va poder satisfer en aquell moment, malgrat les ànsies i la curiositat profunda que la neta tenia per saber de la seva vida, perquè l'admirava, l'admirava degut a la pau que transmetia, que transmetia sempre.
Segurament per això, tal com ho assegura l'obra editada, li va dir aleshores, Iaio, algun dia escriuré sobre la teua història, sobre la història dels Villanueva.
I és per això que així tenim el llibre promès que porta per títol No estava escrit, editat per Aliar Edicions, i que aviat veurà la llum la seva versió en València.
Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa, escondido tras las callas, duerme mi primer amor, llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya. Amontonado en tu arena, guardo amor, juego si te das yo, que en la piel llevo el sabor amargo del llanto eterno.
que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul para que pintes de azul sus largas noches de invierno. La fuerza de desventura, tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos como el récord al camino. Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el guío, tengo alma de marinero. ¿Qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo? Nací en el Mediterráneo.
Y te acercas y te vas después de besar mi aldea. Jugando con la marea te vas pensando en volver y eres como una mujer perfumadita de brea. Que se añora y que se quiere, que se conoce y se teme. Si un día para mi madre viene a buscarme la parca.
Empujar al mar mi barque con un levante otoñal y dejar que el temporal desguace sus alas blancas y a mí enterrarme sin duelo entre la playa y el cielo. En la ladera de un monte más alto que el horizonte quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino, el lugar verde a los filos y amarillo a la genista. Cerca del mar porque yo nací en el Mediterráneo, nací en el Mediterráneo, nací en el Mediterráneo.
Gràcies.
Continuem amb el taxi fent les parades que es corresponen a aquest magatzem de la radiodifusió valenciana i ens trageixem fins al taller de ràdio oberta de l'Escola de Dús de Torrent per veure què és el que ens ha preparat per avui.
De esta manera comienza Letra y Música, un programa del taller de radio de la Escuela de Adultos de Torrent que aporta relatos conocidos, que disponen además de fondo musical. El programa de hoy nos remite a un programa canción de una persona que ha resultado ser uno de los más exitosos de la música de cantautor. Su estilo fusiona géneros como la trova, el rock en español, el pop y el folk.
Se ha de decir que ha publicado 17 discos de estudio y 7 en directo y ha colaborado con distintos artistas cantando duos y realizando otras colaboraciones. Però a més d'això, convé afegir que ha venut més de 10 milions de discos i ha actuat amb altres artistes, cantants i cantoautors de reconegut prestigio.
En su faceta literaria ha publicado nueve libros con recopilaciones de letras de canciones o poemas que vieron la luz primera en el semanario Interview. Su carrera como cantante, mejor dicho, como cantautor, se ha visto galardonada con tres discos de platino y desde hace poco que ya se ha retirado oficialmente de los escenarios.
En el programa de hoy haremos mención a un tema que nos retrata sus mejores tiempos y nos reporta sus tiempos de juventud. Cuando era más joven viajé con sucios trenes que iban hacia el norte y dormí con chicas que lo hacían con hombres por primera vez.
Compraba salchichas y olvidaba luego pagar el importe. Cuando era más joven me he visto esposado delante del juez. Cuando era más joven cambiaba de nombre en cada aduana, cambiaba de casa, cambiaba de oficio, cambiaba de amor. Mañana era nunca y nunca llegaba pasado mañana. Cuando era más joven buscaba el placer engañando al dolor. Dormía de un tirón cada vez que encontraba una cama.
Había días que tocaba comer, había noches que no. Fumaba de gorra y sacaba la lengua a las damas que andaban del brazo de un tipo que no era yo. Pasaron los años. Terminé la mili, me metí en un piso, hice algunos discos, senté la cabeza, me instalé en Madrid. Tuve dos mujeres, pero quise más a la que más me quiso. Una vez le dije, ¿te vienes conmigo? Y contestó que sí.
Hoy como caliente, pago mis impuestos, tengo pasaporte, pero algunas veces pierdo el apetito y no puedo dormir y sueño que viajo en uno de esos trenes que iban hacia el norte. Cuando era más joven la vida era dura, distinta y feliz.
Dormía de un tirón cada vez que encontraba una cama. Había días que tocaba comer. Había noches que no. Fumaba de gorra y sacaba la lengua a las damas que andaban del brazo de un tipo que nunca era yo. Cuando era más joven viajé en sucios trenes que iban hacia el norte.
Y dormí con chicas que lo hacían con hombres por primera vez. Compraba salchichas y olvidaba luego pagar el importe. Cuando era más joven me he visto esposado delante del joven.
Cuando era más joven cambiaba de nombre en cada aduana. Cambiaba de casa, cambiaba de oficio, cambiaba de amor. Mañana era nunca y nunca llegaba pasado mañana. Cuando era más joven buscaba el placer engañando
Dormía de un tirón cada vez que encontraba una cama. Había días que tocaba comer, había noches que no. Fumaba de gorro y sacaba la lengua a las damas que andaban del brazo de un tipo que nunca era yo.
Pasaron los años, terminé la mil y me metí en un piso. Hice algunos discos, senté la cabeza, me instalé en Madrid. Tuve dos mujeres, pero quise más a la que más me quiso. Una vez le dije,
Te vienes conmigo y contesto que sí. Hoy como caliente pago mis impuestos, tengo pasaporte. Pero algunas veces pierdo el apetito y no puedo dormir. Y sueño que viajo en uno de esos trenes que iban hacia el norte.
Cuando era más joven la vida era toda distinta y feliz. Dormía de un tirón cada vez que encontraba una cama. Había días que tocaba comer, había noches que no. Fumaba de gorra y sacaba
Dormía de un tirón cada vez que encontraba una cama. Había días que tocaba comer, había noches que no. Fumaba de gorra y sacaba la lengua a las damas.
Escoltada la proposta del taller de ràdio oberta de l'Escola d'Adults de Torrent, ens adrecem cap allà on fermim la ronda. Ens assegura que serà el nostre mirall.
Hola, benvinguts. Ací estem, ja en plen Nadal, acompanyant-vos amb un altre programa de Ser el teu mirall, des de la sintonia de 4 en un taxi, al dial de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Us parlo Fermí la Rondo i així seguiré amb tots vosaltres durant els pròxims 60 minuts, oferint-vos una selecció de versions que confia que us agraden.
Com ja vam fer l'any passat per aquestes mateixes dates, també començarem i finalitzarem el programa d'avui amb un parell de cançons nadalenques. Encara que us avise, no seran Nadales a Luz. De fet, el primer tema ho interpretaran els britànics After Camera i el que tancarà el nostre programa serà protagonitzat pels alemanys Die Tote Hosen.
Així doncs, gaudiu amb esta edició de Ser el teu mirall, que està a punt de començar i amb la qual acomiadarem este 2025.
Up the Camera va ser una banda escocesa de pop-rock formada per Roddy Frame en 1980, que es va retirar dels escenaris 15 anys més tard, deixant com a herència musical un total de 6 àlbums d'estudi.
Encara que els musicòlegs solen englobar apte càmera sota l'etiqueta de la New Wave, la seva manera tan personal de concebre el pop, resaltant-lo instrumentalment a base d'unes agudes guitarres acústiques que s'acostaven a l'estil anomenat Jungle, van aconseguir marcar una notable diferència respecte a moltes altres bandes del moment que van preferir donar més preponderància en la seva música als sintetitzadors relegant les guitarres a un segon pla.
El primer àlbum del grup, Highland Hard Rain, publicat a l'abril de 1983, malgrat obtindre un modest resultat de vendes, es va convertir en un autèntic referent de la nova música que començava a sorgir des del nord de la Gran Bretanya. Cançons com ara Oblivious o Pilot to Post i sobretot Walk Out to the Winter van copar els primers llocs dels programes radiofònics dedicats a la música independent.
El tema que avui escoltarem és una versió instrumental de White Christmas, la famosíssima Nadala popularitzada per Bing Crosby en 1942, que a tecàmera va titular Hot Club of Christ i que correspon a la primera època del grup, concretament a 1981. Un tema que és un excel·lent exemple de la vitalitat i l'alegria que la banda mostrava en els seus començaments.
I Still Haven't Found What I'm Looking For, que és la segona pista de la cara A de The Joshua Tree, àlbum dels irlandeses YouTube publicat en 1987 i també el segon senzill que es va extraure d'aquell cinquè disc d'estudi de la banda.
El single va veure la llum al maig d'aquell mateix any i des del principi va ser tot un èxit, convertint-se en el seu segon senzill consecutiu que va aconseguir el número 1 en el Billboard Hot 100 nord-americà, pujant també al lloc número 6 en la llista de singles del Reny Unit.
Produïda per dos autèntics mestres com Brian Enno i Daniel Lanoy, I Still Haven't Found What I'm Looking For va tindre una excelent resposta de la crítica i va a conseguir dues dominacions en la trentena edició dels Premis Grammy en 1988.
Tant els crítics com els millors especialitzats han considerat aquest tema com un dels millors composats de la història, sent classificat per la revista Rolling Stone en el número 93 de la seva llista de les 500 millors cançons de tot el temps.
Poblamus és un duo estadounidense format pels multiinstrumentistes i cantants californiats Jack Conte i Natalie Down, que són els encàrregats d'oferir-nos aquesta versió de «I still haven't found what I'm looking for».
amb la qual demostren la seva capacitat per a combinar perfectament uns arranjaments quasi psicodèlics amb una potent base rítmica, prou electrònica, per cert, sense perdre en cap moment el marcat caràcter gospel que té el tema original.
Gràcies.
Fingertips burn like fire, this burning desire. I have spoken with a tongue of angels. I have held the hand of the devil. It was warm in the night.
Fins demà!
Bona nit.
KT Tunstall! KT Tunstall! We made a behind-the-scenes video so you can see what it was like to collab with KT Tunstall. It was awesome and so fun and we posted it on my channel where I'm uploading a bunch of videos these days so you can see it there.
I realize I'm biased, but Jack Conti Extras, Jack's channel, is really good and really inspiring and such a great tool for creators. Start with Jack's talk on failure. Just start there and just go down the rabbit hole. But in the meantime, check out this KT Tunstall behind the scenes video because it's freaking awesome. Start with that. Okay, we'll see you later. Okay, bye. Bye.
Està vostès indonitzant una de les emisores municipals de la xarxa d'emisores municipals valencianes. Ben trobat en la xarxa. A Certain Ratio és un grup britànic d'afterpunk format en 1977 a Manchester i que avui dia continua estant en actiu.
Encara que en els seus orígens van començar a tocar sota el paraigües del moviment punk, molt prompte van anar decantant-se cap a paisatges molt més influenciats pel funk i fins i tot per l'anomenat industrial dance, molt en línia amb els seus coetanis cabaret Voltaire.
A Certain Ratio van signar el seu primer contracte amb Factory Records en 1979, segell amb el qual un any després van editar The Grave Year and the Ballroom, un treball que durant molt de temps tan sols va estar disponible en format de casset. En 1981 van publicar un altre disc de caràcter molt més experimental, anomenat Twitch, que va acabar convertint-se en l'àlbum de debut oficial del grup.
Toni Wilson, el famosíssim empresari britànic amo de la discoteca y sala de concerts de Manchester The Factory y fundador de Factory Records, la etiqueta en la cual Joy Division, New Order o Happy Mondays van grabar en els seus millors treballs, va declarar en una ocasió el següent.
A Certain Ratio, tenen tota l'energia de Joy Division, però va millor vestits. Escoltem seguidamente esta mítica banda britànica interpretant un cover de Don't You Worry About A Thing, tema escrit per Stevie Wonder i inclòs en el seu álbum de 1973 Inner Visions.
Bona nit!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Esteu escoltant seré el teu mirall dins del programa 4 en un taxi emès a la xarxa d'emissores municipals valencianes. I continuem endavant amb un grup espanyol que té un nom una miqueta peculiar. Es diuen Joder, Juan...
I és un grup madrileny format per Jaime al baix, Juan a la guitarra, Blanca a la veu i Harold a les baquetes, que es va crear arran un concert dels malaguenys airbag quan van assistir tots quatre i on van decidir que ja era hora de convertir en realitat la seva intenció de muntar un grup. Aquell mateix mes de maig de 2019, els amics van posar en marxa el projecte que els han tingut ocupats fins avui mateix.
Una banda que s'autodefineix com un grup sense concerts ni cançó de l'estiu i que reconeix no dedicar-se plenament a la música, ja que, segons afirmen els seus components, encara no els ha donat cap mena de benefici econòmic.
Hi ha qui ha definit a Joder Juan com un grup neopunk, encara que ells prefereixen no senyir-se en exclusiva a cap categoria. El nostre estil i intencions canvien en relació al que volem transmetre a cada moment, afirmàvem en rotunditat en una entrevista recent.
Escoltarem a Joder Juan interpretant un cover d'una coneguda cançó de La oreja de Van Gogh, publicada l'any 2000, extreta del segon álbum d'estudio de la banda, El viaje de Copper Pot. El single va comptar amb l'inestimable suport d'un videoclip que va arribar a convertirse en el més popular del grup en el seu canal de YouTube.
El título de la canción era Pop, encara que Joder Juan modifiquen un poc la seva lletra y cambien el seu título per Blanca es la reina del pop. Tengo talento, cultura, manos bonitas, me gusta el francés.
Canto, actúo y pinto, escribo poemas, todo lo hago bien. Aquí de artista lo sé, se me nota en la cara, tengo mucho poder. Ven aquí abajo y verás cómo cambia tu vida, es fácil ganar.
Fins demà! Fins demà!
No sabes cuánto me admiro, me aplaudo, me miro y me escucho también.
Nunca he visto quién te ayudó, quién estuvo contigo, quién te enseñó. No he visto que nadie al pasar, me mire a los ojos, yo debo mostrar. Blanca es la reina del pop, una diva sin nombre, un montón de ilusión. Somos facturas de alcohol, una foto borrosa, un mejor simbol.
Quan Eric Clapton va a abandonar The Yardbirds, la banda en la qual va a començar la seva trajectòria artística de la mà de Keith Ruelfe i Paul Samuel Smith, el músic va a passar uns quants mesos sense saber molt bé com continuar la seva carrera professional. En un principi va a passar a formar part del grup que John Mayer liderava en aquell moment, The Blues Breakers,
Pero la intenció de Clapton no era la de militar en cap group ya existent, sino crear desde cero un nou. La cual cosa aconseguiría mesos mestar quan juntament amb el baixista Jack Bruce i el bateria Ginger Baker van formar el primer supergroup de la història, Cream, la crema.
En aquell temps mort que va mediar entre una i una altra banda, no content amb el seu paper a l'ombra de John Mayall, Eric Clapton va muntar The Powerhouse, un projecte de curtíssima duració amb el qual tan sols va gravar unes poques cançons.
Al maig de 1967, dos joves germans anglesos, Alvin i Rick Lee, amb l'ajuda de tres amics més, publicaven, sota el nom de Ten Years After, un excel·lent àlbum de debut homònim marcat per un blues rock dinàmic i potent.
En aquell primer treball discogràfic, Ten Years After reconeixien la influència del millor de l'escena rock britànica d'aquells anys, incluent en ell una versió d'un dels temes que Clapton havia gravat amb els efímers Powerhouse. Es tractava d'este contundent boogie-woogie titulat I Want to Know.
Deixa't sorprendre't. Amb les versions que et porta... Fermint la ronda.
En la xarxa de emisores municipals valencials. Happy Mondays mai ha sigut una banda fàcil de versionar. El seu eclèctic estil, mescla d'influències tan dispars com l'indie pop-rock, el dance, el funk o la psicodèlia,
fan prou complicat reinterpretar els seus temes en una clau diferent sense que éstos perden força i sentit. De fet, no arriben a deu les versions de cançons segues que altres grups han atrevit a gravar. Cal remuntar-se a 1993 en la publicació de l'àlbum Gold Against the Soul per a comprovar com Manic Street Preachers van ser capaços d'adaptar magistralment al seu estil un dels temes més contundents de la discografia de Happy Mondays.
Gol Against the Soul, segon treball en la discografia dels Manics, i l'EP, al qual pertany aquesta versió dels Happy Mondays, va ser l'últim disc en el qual va participar Richard Edwards abans de desaparèixer tràgicament pocs mesos després.
Un treball molt influït pel grunge, tan de moda en aquells anys, i amb el qual la banda va voler donar protagonisme a temes durs, amb esmolades guitares, veus al màxim i línies rítmiques potentíssimes. Característiques totes elles que es poden apreciar fàcilment en esta molt bona versió que vam fer del tema de Happy Mondays, Road for Luck.
Bona nit
Bona nit.
Emigrat a França amb la seva família des de la seva Itàlia natal, Serge Regeni va arribar a un poblet de la costa normanda anomenat Iftó, que només era una criatura de 8 anys. Sent ja un adolescent, Serge es va dedicar en cos i ànima al teatre, donant excel·lents proves de talent en saber interpretar amb mestratge tant el repertori clàssic com a obres teatrals de tall més modern.
Però molt aviat l'actor va començar a acompanyar la seva carrera dramàtica amb la de cantant i en 1966 la també cantant Bàrbara, seduïda pel disc de versions de Boris Vian que acabava de gravar Regeni, li va proposar participar en una gira de concerts.
En Bàrbara, Regení va aprendre a treballar a fons la seva veu i a fer-se amb un nom que anys després consolidaria gràcies a superbes interpretacions de temes signats pels millors músics francesos del moment.
Un d'aquells que va confiar a Ulls Clux en la qualitat i el bon fer de Regeni va ser Serge Gainsbourg, que a mitjan dècada dels 60 vivia un dels seus millors moments com a cantant i compositor de moda.
En 1967, Gainsbourg li va oferir a Reggiani per a incloure-la en el seu segon àlbum una preciosa cançó titulada Maxims, que quadrava a la perfecció amb el registre íntim i elegant amb el qual Sergio Reggiani era capaç d'interpretar aquelles cançons que estaven a mig camí entre la xanson i el jazz vocal.
A baiser la main d'une femme du monde
et m'écorcher les lèvres à ces diamants. Et puis, dans la jaguar, brûler son léopard avec une cigarette angloge. Et s'envoyer des drailles
Aux Gordon et des Pims Number one Avant que de filer Chez Maxims Grand seigneur Dissac aux chasseurs
Poser ma pelle, et chauffer ma gamelle. Oh, oh, oh, oh, oh, oh.
Continueu en la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes escoltant una nova edició de Ser el teu mirall. Surfing Bichos va ser un grup espanyol d'indirrock format en 1988 a Albacete, al qual nombrosos crítics musicals consideren una pesa clau en la transició entre la música espanyola de la nomenada Movida i
i l'explosió hindi de principis i mediats de la dècada de 1990.
L'emprenta que van deixar Surfing Bichos, que en gran manera va estar condicionada pel peculiar caràcter del seu líder, Fernando Alfaro, estigués sempre marcada per les seues descarnades i catàrtiques lletres, en les quals convivien l'angoixa vital, els sentits més bàsics i algunes cíniques al·lusions a mites religiosos.
Les seues influències musicals, entre les quals destaca l'herència de Velvet Underground, Violent Phams o Nick Cave, parellades amb picades d'ullet a altres grups internacionals de final dels anys 80, com ara Sonic Youth o Pixies, van convertir Surfing Bitches en un exemple a seguir per nombroses noves bandes que van sorgir durant un dels moments més prolífics del rock alternatiu i de l'indipop espanyol.
Quan en 1994 es van separar, Surfing Bichos van deixar després de sí una important secuela musical representada per dos grups diferents. D'una banda, Chucho, el duo compost pel mateix Alfaro i per Isabel León, i per una altra banda, Mercromina, grup format per Joaquín Pascual, juntament amb la resta dels integrants de Surfing Bichos, excepte Fernando Alfaro.
En 1993, quasi a punt de disoltres la banda, van incloure en el que seria el seu últim disc recopilatori, Family Album número 1, esta versió de tota una fita en l'obra discogràfica de Leonard Cohen. Aleluya!
Fui que había un acorde secreto, David lo tocó y le agradó al señor, pero nos importa mucho la música, no. Era algo así, cuarta, quinta, caída menor, mayor.
Aleluya Aleluya Tu fe era fuerte pero sin probar La viste bañarse en la parte de atrás Su pie y la luz de la luz
Te ató una silla de fregadero, rompió tu todo, cortó tu pelo y de tus labios arrancó el aleluya. Aleluya, aleluya.
Hay un destello de luz brillando en cada palabra y no importa cuál,
Creo que os he dicho la verdad.
Continuem transitant per entre les zones ancianes i visitant indrets interessants de la setmana. 4 en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
En aquests dies en els quals Oasis, com s'estimeu més, ha tornat a ocupar un espai destacat en els informatius i en les publicacions musicals especialitzades a causa de la seva reunificació i de la seva gira pràcticament mundial,
Molta gent s'ha oblidat ja d'un curiós personatge anomenat Michael Roberts que al capdavant d'una divertida iniciativa musical batellada amb el nom de Mike Flowers Pops va aconseguir el número 2 de la llista de Nadal del top 10 britànic en 1995 amb una versió del famosíssim Wonderwall d'Oasis.
en les mateixes dates que la banda dels germans Gallagher continuava tenint una important presència en els charts amb aquella mateixa cançó. Formada en 1993 de Mike Flowers Pops, es va donar a conèixer precisament amb un repertori de versions de coneguts temes de pop contemporani, però interpretats amb un estil musical pròxim a Easy Listening, Lunge i la nomenada música lleugera.
però l'autèntic èxit de Mike Flower Pops va arribar, com abans us deia, amb aquella versió que van fer de Wonderwall, de la qual fins i tot el mateix Lou Reed, que quan li van preguntar si havia escoltat la música d'Oasis, va respondre que no els coneixia, però en parlar l'entrevistador d'un tema titular Wonderwall,
Reed va respondre. Oh, Wonderwall. Sí, es clar que la conec, pero es de Mike Flowers, ¿no? Y es una de les cançons més divertides que ha escoltat en la meva vida.
Fins demà!
And all the roads that lead us there are winding And all the lights that light the way are blinding There are many things that I would like to say to you But I don't know how Maybe
Are you gonna be the one that saves me? And after all, you're my wonder wall.
I don't believe that anybody feels the way I do about you
Fins demà!
Are you gonna be the one that saves me? And after all, you're my wonder wall. Istanbul, not Constantinople, que és una cançó humorística datada en 1953 amb lletra de Jimmy Kennedy i música de Nat Simon.
El tema, que va ser descrit en coincidència amb el 500 aniversari de la caiguda de Constantinople, davant dels sotomans, fa una referència en clau d'humor al canvi que es va fer en el seu moment del nom oficial de la ciutat de Constantinople pel d'Istanbul.
La cançó va ser estrenada per The Four Lads, que van a conseguir un disc d'or, i al llarg dels anys s'han gravat nombroses variacions de l'original, algunes interpretades per figures tan famoses com Bing Crosby, Trevor Horn, Matthew Midler o P.G. Harvey.
Una de les versions de més èxits d'Istanbul, Not Constantinople, és la que va gravar en 1990 la banda nord-americana de rock alternatiu, Day McBee Giants, per a incloure-la en el seu àlbum Flood.
Un cover que té un ritme prou més ràpid que l'original i del qual existeix un vídeo promocional que es va estrenar en la primera temporada del famós programa de la MTV Liquid Television. Eixa mateixa versió que de seguida escoltareu, interpretada per Dave McBee Giants, també s'ha utilitzat en un episodi de la primera temporada de la sèrie de Netflix de Umbrella Academy i en un altre episodi del Simpson titulat Mobile Homer.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2019
Fins demà!
Estimul, even old New York, was once New Amsterdam. Why they changed it, I can't say. People just liked it better that way. Istanbul, was Constantinople, now it's Istanbul. I'm Constantinople, been a long time gone. I'm Constantinople, why did Constantinople get the works? That's nobody's business but the Turks.
So take me back to Constantinople No you can't go back to Constantinople Been a long time gone Constantinople Why do Constantinople get the works? That's nobody's business But the Turks Istanbul
Pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam,
en la Charsa de Emisores Municipals Valencianes.
The Viva's Front va ser una banda britànica de rock psicodèlica formada en 1986 per Nick Salomon i que amb una trajectòria tan prolífica com inestable va publicar un total de 14 senzills i 29 treballs de llarga duració, quasi tots ells en el seu propi cellell discogràfic independent.
Els primers àlbums de Viva Esfront van ser íntegrament responsabilitat de Salomon, que va compondre, va fer-se càrrec de tots els instruments i veus, va gravar, va mesclar i va editar ella soles aquells discos.
Després de 7 anys sense presentar material nou, a l'octubre de 2011 va eixir a la venda un nou àlbum de The Vivice Front, titulat The Living of London, amb el qual la banda va reprendre la seva activitat, va tornar als escenaris amb noves llires i concerts i va publicar 6 àlbums més, l'últim a mitjan de 2024, encara que mesos després van decidir dissoldre's definitivament.
El cover que de seguida escoltarem corresponde a un tema de 1990 titulat Hit via Diamond que la banda saragosana Tachenko, un grup format en 2002 per exmembres de El Niño Gusano, va a versionar en castellà amb el títol de Valla Diamante.
Tachenko va aconseguir dotar a la versió d'una factura impecable que m'atrevisca a dir fa que sona tan polit, tan net i tan líric com el que fa 34 anys ja va incloure Viva His Front en el seu àlbum New Riverhead.
La música suena Si los precios caen Es solo porque No estás Unanimidad Los números habrán
del camino que escogí y de la suerte que me das vaya diamante hoy tus ojos ven mis lágrimas falsas te puedes creer
No pude parar Cuando te sientas mal Recuerda esta táctica La fortuna que perdí Toda la suerte que me das Vaya diamante Has venido a incendiar
Mis programas hablan de esto en televisión Determinación, el diamante quiere brillar Hoy la autoridad me retiene sin pruebas Toda la verdad, nada más que la
Si el amor se rompe, nos queda el deporte. Y te juro que por ti, yo volvería a repetir, vaya de amar.
Bé, tal com us hem anunciat al principi del programa, acomiadem aquesta edició nadalenca de Seré el teu mirall de la mateixa manera que l'hem començada, amb una Nadala.
Es tracta de la titulada Merry Christmas Everybody, un tema que de segur os resultarà molt familiar, que ha escrit en 1973 per Noddy Holder i Jim Lear, principals compositors del grup Slate, per a ser publicat el Nadal d'aquell mateix any. La cançó va ser produïda per tot un gran, Charles Chandler.
el que fora baixista de The Animals i també mànager de Jimi Hendrix i dels mateixos Slade, que el qual va ajudar a convertir aquell senzill en disc de platí i en l'últim número 1 que aconseguiria aquella famosa banda de glam rock en terres britàniques. I serà el grup alemany The Punk Die Tottenhosen qui va interpretar aquesta accelerada versió del conegut hit dels Slades, que en valencià vol dir «Bon Nadal a tots».
Us deixem amb Dietoten Hosen i amb el seu potentíssim punk rock. No sense abans desillar-vos des de Seré, el teu mirall, que passeu unes boníssimes festes i que rebeu el nou any en la millor companyia. Bon Nadal a tothom i un excel·lent 2026.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs fins així el programa del taxi d'avui. Ha estat una proposta radiofònica bastida des dels estudis del Dalla Ràdio per al conjunt de les emissores municipals valencianes amb un guió radiofònic realitzat per Pere Rossell i a Carme Sanz.
Als comandaments tècnics en aquesta ocasió ha estat Carles Moreno, que ha fet tot el possible perquè els arribi en condicions òptimes aquest lliurament. I davant dels micròfons ha estat l'equip de veus del programa, coordinades per un servidor, segui castellano.
Com que aquest serà el darrer programa del 2025, desigem que passin unes jornades el més agradables possibles, tot i procurant que no els atropellen ni els dolços ni l'infinit bonisme que regna per aquestes dates.
Nosaltres tornarem a treure el taxi a partir del dijous 14 de gener. Gràcies per la seva amabilitat. Vinga, siguen roïns dins del que cap.
Fins demà!
Fins ara!
Bons continguts. Informació més pròxima. Nous horizons musicals.
La xarxa d'emissores municipals valencianes. La ràdio de proximitat. La ràdio de casa.
Cap societat democràtica pot existir sense una premsa lliure, independent i plural. El periodisme de qualitat no és possible sense la gent, sense les audiències. Xarxa d'emissores municipals valencianes.