Bons continguts. Informació més pròxima. Nous horizons musicals. Xarxa d'emissores municipals valencianes. La ràdio de proximitat. La ràdio de casa.
Escolte, quantes persones poden putxar al taxi? Home, com diu el codi, quatre en un taxi. Ei, que poden putxar totes les persones. Au! Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Radio per a les nits de Caza d'Ixous.
Fins demà!
Salutacions, salutacions ben cordials de part de totes les persones que fem possible aquest programa que procura situar-se a l'altra part de la finestra informativa per tal d'oferir una visió diferent i ponderada sobre el que passa al nostre voltant.
Si es troba escoltant quatre en un taxi en directe, vol dir que ens trobem en el dia que fa 13 del mes de novembre. I en el calendari cívic ve grafiat com el dia mundial de la dieta mediterrània, una de les més saludables i sostenibles del món. En aquest sentit, s'ha de dir que el 57% de la població adulta valenciana presenta una adherència moderada a la dieta mediterrània,
sent major entre les dones i en edat superiors als 44 anys. Però tot i això, s'ha d'afegir que amb xicotets canvis per menjar millor es pot seguir un patró alimentari saludable i mediterrani amb un pressupost ajustat. El novembre del 2010, l'UNESCO va declarar la dieta mediterrània com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
La dieta mediterrània ha estat reconeguda per la comunitat científica internacional com un patró alimentari i un estil de vida dels més saludables i sostenibles del món actualment, però es detecta una tendència de creixent en el seu seguiment, especialment entre la població més jove, que està optant per menjars ràpids i precuinats.
Mira, parlant de menjars, avui anem a obrir boca amb un primer tema amb el grup de Tietz i la cançó El Bailoté.
M'he despertat d'aquest somni i em costa de creure. Han passat tres dies i tu ja no hi ets. Quin estiuet més idíl·lic i ara no et puc veure. No pujaràs més fins que arribi l'hivern. No sé prou bé com tornaràs, si Barcelona t'haurà contaminat o no. Però jo t'espero com si res al mateix lloc de quedar.
Perquè no puc pensar en res més, no et puc treure del cap. Baixàvem cada dia a la plaça a treure el nas. I ara veig que tu no hi ets, que potser ja has marxat, que mai no et trobo l'hora de treure.
que ja són masses dies en els que jo et penso, m'agradaria olorar la teva pell. M'agrada poder viure amb tu aquesta locura, tinc ganes de tu i de fer el bailoteo, cada nit ben junts veient el son del salseo, ens agradava la festa i també el marujeo, ja no importa perquè vull que
Porto tanta estona, tota l'estona, que sento que perdo el temps i al final tot és una tonteria. Tota la vida li he donat voltes per res. Perquè no puc pensar en res més, no et puc treure del cap. Baixàvem cada dia a la plaça a treure el nas. I ara veig que tu no hi ets, que potser ja has marxat. Que mai no trobo l'hora de tornar-nos.
Abans de continuar i mentre que esperem el primer servei de la nit d'avui, escoltarem a quatre en un taxi el tema, que fos sintonia i cançó de les trobades d'escoles en valencià de l'any passat, interpretat pel grup Bernier.
Pompense en el paradís, se me aborrona el cosense, prima la diversitat, totes les coses que jo puc fer.
Un de colors, mon d'alegria de rialles i flors. I si ens unim farem camí, aconseguirem un futur brillant per tu i per mi. És el paradís, la nostra identitat. Un jaf d'orgull i on sempre aprendre en valencià. És el paradís,
Pensarem en prendre accions, a la fi de ser millors. És qüestió d'autoestima, la llengua a l'escola sempre viu.
I si ens unim, farem camí, aconseguirem un futur brillant per tu i per mi. És el paradís, la nostra identitat, un lloc ple d'orgull on sempre aprendrem valencià. És el paradís, la nostra identitat, un lloc ple d'orgull on sempre viurem llibertat.
Gràcies.
Bona nit.
Tancat aquest primer parèntesi del programa, tot seguit ens desplacem virtualment fins als llibres de la nostra història més pròxima i abordarem les dates i fets més significatives que es troben abraçades dins la nostra setmana particular, aquella que va des del 13 fins el 19 de novembre.
En el Dia Mundial de la Dieta Mediterrània farem menció al 13 de novembre de l'any 2010, moment en què va fer el seu traspàs a Pozuelo de Alarcón, de marcació de Madrid, el guionista i director de cinema Lluís García Berlanga.
També el 13 de novembre, però de l'any 2000, va obrir al públic el Museu de les Ciències en la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, obra de l'arquitecte Calatrava, qualificada des dels sectors universitaris com a un gran contenidor amb un contingut limitat.
14 de novembre, Dia Mundial contra la Diabetes, però també Dia Internacional contra l'exclusió social. L'any 1996, el ple del Congrés dels Diputats aprovava per àmplia majoria la resolució que aconsella la integració total d'Espanya a l'estructura de l'OTAN.
La proposta va obtenir 293 vots a favor dels socialistes, el Partit Popular, Convergència i Unió, Unió del Pueblo Navarro. L'esmentada resolució va obtenir 23 vots en contra, procedents d'Esquerra Unida, el Bloque Nacionalista Galego i Euskal Cartasuna i Esquerra Republicana de Catalunya. També van haver quatre abstencions, totes elles provenen de Coalició Canària.
El 15 de novembre és el dia de les malalties neuromusculars, però també el dia internacional dels escriptors i escriptores perseguits i el dia mundial de rècord de les víctimes d'accidents de trànsit. L'any 2013, l'Organització de Nacions Unides insta a Espanya a investigar de manera exhaustiva i imparcial els desapareguts de la guerra de 1936 i el franquisme,
Així mateix, recomana adoptar mesures per poder jutjar els presumptes autors i sancionar-los en cas de ser culpables en proporció als crims comès. Precisament fa uns dies s'ha sabut gràcies a un documental de la televisió espanyola sobre l'existència de més de 6.000 fosses comunes arreu del territori peninsular.
16 de novembre, Dia Internacional de la Tolerància. L'any 2014 va fer el seu traspàs el filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit, especialista en història de la llengua i gramàtica, que tant va col·laborar amb el professor Manuel Sánchez Guarner.
Seguim amb les dates i fets existents als llibres de la nostra història més pròxima per a fer-nos ressò del que va passar el 17 de novembre, data en què se celebra el Dia de la Seguretat Alimentària. Doncs bé, tal dia com avui, però de l'any 2015, la Generalitat Valenciana va establir el valencià com la llengua d'ús habitual, un acord que es preveia aplicar gradualment i incluïa mesures i instruments de suport.
El dia 18 de novembre és el dia de l'ús prudent dels antibiòtics. L'any 2017, milers de valencians i valencianes van clamar pels carrers de la gran ciutat en favor d'un finançament just per al País Valencià.
La protesta qualificada d'històrica compta amb la presència de 280 entitats i prop de 7.000 adhesions al manifest unitari. Empresaris, sindicats, col·lectius i organitzacions socials ocuparen la primera línia de la manifestació.
Tanquem aquest periple pels llibres de les dates i fets més pròxims amb la data del 19 de novembre, Dia Mundial dels Escacs i Dia Internacional de l'Home. L'any 2017, els arqueòlegs descobreixen una ciutat visciguda entre les restes de la València, la vella de la vila de Ribarrotxa de Túria.
Comencem, comencem, comencem. El dia rapejant i amb passió, canten junts en valencià. Fem-ho des del cor, és la nostra veu un efecte dominó. Qüestió de principis, no tingués força. Ballant entre l'arròs i a la llum del sol, passem a l'acció amb el primer pas del matí. Parlant en valencià, fem la revolució i arribem a tot el món amb les paraules de sí.
Dient bon dia, tot canvia, demostrem que la nostra llengua està ben viva. Per la vergonya, és temps d'actuar, sent la llibertat parlant en valencià. Estima la nostra identitat i cuida la nostra llar. Amb alegria i amb orgull diràs que la vida és més bonica si es parla en valencià.
La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua és el valencià. La llengua naixa amb tu, t'agafa la mà i mai no et solta. La respires, t'alimentes d'ella, et dona alè i paraules per endinsar-te al món.
La llengua és el camí per a expressar la identitat, el lloc d'origen, la pertinença. Som de la llengua en què vam créixer, en què la mare ens va parlar per primer cop, en què riem amb qui ens acompanya, en què llegim, en què estimem, en què imaginem l'univers en què vivim. Com traduiríem la nostra essència sense una llengua pròpia?
Com abraçaríem l'estima, l'ignorança o la tristor? Com descriuríem el vertigem d'un capvespre, l'alba, la mar, la terra, l'horta, els fruits, el clima, els pobles, la vida? Com compartiríem converses, històries o arrels?
com seríem nosaltres si la llengua no fora la nostra segona pell. Parle valencià al Esquena Esquí. Canta en valencià. Guisc, escric i parle sobre llibres en valencià. Faç humor en valencià. Somie i estime en valencià. Actue en valencià. I la meua llengua és l'art. La meua llengua materna és el valencià.
Comunique el valencià. La meva llengua és rebel. La meva llengua és ingovernable. El valencià no és la meva llengua materna, però l'he après i ara és la meva eina de treball. Estim aquesta llengua com si fora la materna i la parli per a preservar-la. 21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna, amb l'objectiu de preservar i protegir tots els idiomes i dialectes que es parlen al món.
Bastida és un programa de la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià. Bastida és l'espai dedicat a destacar el treball de milers de persones de les nostres comarques. Bastida és un temps de ràdio al servei dels centres d'estudis locals i comarcals per a promoure la difusió, la investigació i el coneixement de la història, la cultura i el patrimoni. Escolta Bastida en aquesta sintonia.
Per continuar amb el programa d'avui, convindria encetar la secció de xiulits i aplaudiments per tal de subratllar les bones i dolentes accions viscudes durant la setmana que acabem de deixar i posar en valor aquests dos vessants d'una manera, d'una mateixa moneda del comportament social.
El primer juliol de la jornada d'avui va adreçat, com no pot ser de cap altra manera, al parroquial del Ventorro, ja que, lluny de deixar la seva irresponsabilitat de banda, continua com a diputat al nostre Parlament i és parapeta darrere de qualsevol cadira o cadireta per no fer-se responsable de la malifeta.
Xiolem, xiulem igualment a tots els components del govern que fins ara ha presidit el molt deshonorable perquè haurien d'haver presentat igualment la dimissió i no ho han fet, una dimissió que ve justificada per haver estat còmplices de la seva irresponsabilitat.
Finalment, xiulem la mala gent que aprofita qualsevol escretxa per introduir substàncies addictives que tan de mal produeix a la nostra societat. Gràcies que, de tant en tant, les forces de seguretat desmunten els paquets de droga previstos per fer-los circular pel Mercat Negre. M'amago sota l'ombra d'un arbre No quedan núvols que em vinguin a veure Passa la tarda pensant-te I és molt dur
Només imaginar-te tot allò que ens faríem si no ens aturessin els altres. Però quan m'arriba la teva notificació, somri com un tonto que no té perdó.
M'ha arribat la teva notificació. Soc ric sense un duro i estic molt millor. I de sota tot sonrisses, alegries i les penes, d'un amic un bon col·lega. Solucions i no problemes. I de sota tot sonrisses, alegries i les penes, d'un amic un bon col·lega.
Ja no em capa més si eres a la panxa, ja no em fa mal el veure's que estàs amb un altre. I de fer-te les canto totes les cançons que tu em dedicaves. I si no estàs m'aguanto, ja algú altre em donarà l'amor que ara em falta. I la vida que fa tantes voltes que giren i no s'acaben. Però quan arriben...
M'arriba la teva notificació. Sóc ric sense un duro i estic molt millor. I de sota tot sonrissa, alegries i la pena.
Aplaudim el jove de la vila de Titai West que ha creat una aplicació per a potenciar els pobles menuts del nostre país valencià i procurar posar el focus sobre aquests indrets per valorar les seues potencialitats socials i turístiques.
Aplaudim, aplaudim l'autor del mural erigit a la vila de Catarroja en homenatge a les víctimes de la terrible gota freda del 29 d'octubre del 2024 perquè amb aquesta obra restarà permanent la memòria, bé, almenys fins que la vandalicen. Música
Tanquem aquesta secció de 4 en un taxi aplaudint els centenars de persones que van participar dissabte passat a una manifestació pels carrers de Llíria, en protesta per la hipotètica instal·lació d'una macroplanta de biogàs a dos quilòmetres de la veïna localitat de Casinos.
Estarà pensant, encara se'n recordarà d'aquella nit sense dormir, a punt de caure en l'oblit. T'he buscat en cada festa, en cada plaça, en cada orquestra, en totes les matinades, esprement-nos d'amagades. T'he trobat en altres fosos, altres llitxen altres moços, és tot el que he sigut, per tu m'he convertit. T'he trobat en altres cames, xastos, versos, trens i andanes, pensant-hi dia i noix, no sé com ser.
Zotzer baias, marcha algun dia, hau bieden passar. Tu jo morint de ganez, tu jo les barricades,
Tu i jo la resistència, tu i jo desobediència. Tu i jo crema en València. Tu i jo morim de ganes, d'anar-nos en derrabe. Tu i jo a les barricades, ballant sobre les flames. Tu i jo la resistència, tu i jo desobediència.
Tu i jo crem en València. I vam pirar volant de la ciutat de les arts al Maresme. Veníem en vespa, un pícnic al sol a la xespa. Un bitxo a la cara quan anaves cantant, la xofa barata i anàvem tirant. Del llit a la festa, baixant-nos a patxes aquestes. I ja feia molt de temps.
que no et veia el pèl i em preguntaves de què feies, que si t'anava tot bé. És que tot ha anat molt bé i ens hem pogut adonar que el món dóna moltes voltes però això hauria de passar. T'apareixes o potser mai has marxat algun dia hauria de passar. Tu i jo morim de ganes
tu i jo a les barricades, tu i jo la resistència, tu i jo desobediència, tu i jo crema en València, tu i jo morim de ganes, d'anar-nos en derrabe, tu i jo a les barricades, vallant sobre les flames, tu i jo la resistència, tu i jo desobediència,
Volem a València.
A l'alçada del calendari en què ens trobem, a punt de començar la segona quinzena del mes de novembre, reprenem la presència del taller de ràdio oberta de l'Escola d'Adults de Torrent i obrim aquest temps de ràdio a aquest col·lectiu de persones que, dirigides pel company Sequi Castellano, ens oferiran les seues propostes radiofòniques. Avui arriben amb una visita a la xativa monumental i tancaran aquest parèntesi amb un pessic de música.
Radio Berta. La ilusión que conecta.
Música y paisatge. Xativa La Socarrada.
Sàtiva és una ciutat monumental a les pés d'un grandioso castillo i situada al sur de la demarcació de València, en el nord de les comarques centrales i capital de la comarca de la costera.
Su población es de unos 30.378 habitantes, según las cifras facilitadas por el Instituto Nacional de Estadística. La ciudad constituye, junto con una decena de municipios muy próximos a ella, una área urbana integrada que contaba con 61.000 habitantes en 2023.
Històricament, Xatibafou, una de les poblacions més importants de l'antic regne de València, arribant a rivalitzar fins i tot en la capital i Oriola, les dues ciutats més importants de l'època foralda.
Conviene mencionar que Chatifa fue una de los papas borja y conserva un importante patrimonio artístico, a pesar de que fue quemada en 1707 por las tropas borbónicas como represalia por apoyar a las tropas austracistas durante la guerra de sucesión.
Se sabe, por las crónicas del momento, que a finales de los años 70, debido a su situación geográfica e histórica, para evitar los recelos de Alicante hacia Valencia, se propuso para que fuera la capital de la nueva comunidad autónoma, que iba a crearse. Jatiba es una de las pocas ciudades del territorio español que ha conservado un topolímio
Prerromano. Los iberos la conocieron como Saiti, lo que derivó en el latín Saitavi o Saitavis. En árabe evolucionó Amadina Saitavi y de ahí el valenciano Sátiva.
En 1707, Felipe V cambió el nombre de la ciudad por el de San Felipe. Las Cortes de Cádiz restituyeron el nombre en 1811 en su forma castellanizada, Xativa, que posteriormente se adaptó a la ortografía académica con la grafía Jativa y volvió a cambiar oficialmente a su forma valenciana, Xativa, por el decreto del Consejo de la Generalitat Valenciana el 7 de enero de 1980.
Los testimonios del poblamiento en el término dejativa son de los más antiguos en toda la fachada mediterránea. Como testiguan los hallazgos de la cova negra pertenecientes al paleolítico medio, el poblado original se ha identificado en el lugar en el que actualmente se levanta el castillo menor.
La romanización se inició en el siglo II a.C., en el que Saitavi floreció y acuñó moneda propia, en el que se representaba una estrella de tres puntas, en las ocho, en las doce y en las cuatro, con cierto parecido actual logotipo del Mercedes. Fue elevada a la categoría de municipio romano, con el nombre de Saitavis Augusta, en honor al emperador Octavio César Augusto.
En la España visigoda fuese episcopal de la Iglesia Católica, sufragánea de la archidiócesis de Toledo, que comprendía la provincia romana cartaginense en la diócesis de Hispania.
Tras la conquista musulmana en 711, la ciudad se denominó Medina Sativa y durante este periodo se fortificaron los castillos y la ciudad ganó importancia como plaza fuerte. De hecho, el geógrafo Ali Idrissi, siglo XII, loa la belleza y solidez de los castillos de Sativa. Perteneció primero al Reino de Toledo, para pasar luego al de Córdoba. Perteneció posteriormente al de Almería, el de Denia y finalmente el de Murcia.
Tras conquistar València en 1238, Jaime I puso sitio a Jatibá en 1240, aunque lo levantó al llegar a una tregua con el alcaide musulmán de la ciudad. Sin embargo, problemas de este alcaide y los castellanos obligaron a Jaime I a intervenir militarmente de nuevo, conquistando la ciudad en 1244. Al poco de firmar el Tratado de Azmirra con Alfonso X,
Bona nit.
A finals del segle XVI, la ciutat tenia uns 8.000 habitants i es trobava en el millor moment de la seva història i gestionava uns 37 pobles de la Rodalia, extenent-se la seva gestió des del riu Xucer fins a l'enclau del Cabdet, Viar, Castalla i Xixona.
A lo largo del siglo XVIII, la ciudad fue recuperándose, como demuestra el hecho de que en 1787 se contaran con 12.655 habitantes en el término, lo que además promovió nuevas obras y reformas urbanas en la ciudad.
Sin embargo, los terremotos de 1748 causaron grandes desperfectos, hasta el punto de que la iglesia de Santa Tecla se derrumbó completamente y el castillo quedó prácticamente abandonado. Durante la Guerra Civil Española, la localidad se mantuvo fiel a la Segunda República, hasta el final de la contienda, con la presencia de algunas industrias de guerra.
El 12 de febrero de 1939 sufrió una incursión de bombarderos italianos de la aviación legionaria que atacaron principalmente la estación de trenes y sus alrededores. El bombardeo dejó 129 muertos y más de 200 heridos, muchos de ellos mujeres y niños que abarrotaban los andenes de la estación para recibir la llegada de un convoy militar que en su momento efectuaba la entrada.
El casco antiguo de Jativa se declaró conjunto histórico-artístico en 1982, y en él se encuentra la gran mayoría del patrimonio de la ciudad. Dentro de su término municipal se ubica el paraje natural municipal La Coba Negra, conformado en torno a La Coba Negra donde, como ya hemos dicho, se encuentra el yacimiento paleolítico medio, en el cual han aparecido restos de Homo neardentalensis,
En quant al seu patrimoni civil i religiós, la ciutat compta amb un castell encaramat sobre la serra de Bèrnia, que disposa d'una murada amb diverses torres de guaita.
Pel que fa al patrimoni religiós cal destacar la seu col·ligiata, l'església de Sant Pere, la de Sant Fèlix, la de la Mercè i el real Monestir de l'Assumpció, el convent de Sant Francesc i de Sant Domènec i l'antic convent de la Trinitat.
El patrimoni civil l'encapçala l'Almodí, Hospital Major dels Pobles, la Casa de l'Ensenyança, la Casa Natal d'Alexandre VI i el Palau de l'Arcón, el de Mont Hortal i l'edifici Botella, este últim construït en l'estil modernista.
Que no se nos olviden las fuentes y parajes naturales, así como los museos, teatros y, sobre todo, las fiestas a la Feria de Agosto, otorgadas según privilegio del rey Jaume I.
Acabaremos este recorrido por Jativa mencionando los platos más tradicionales, entre los cuales figuran los arroces, sobre todo la cazuela del arroz al horno, también conocido como arroz con banda o arroz paseado. Pero también son típicos el arroz caldoso, el arroz con judías y nabos y el arroz blanco, un arroz al horno hecho a partir del caldo del hervido.
Entre los postres destacan los amoisavenes y el amadí, de origen árabe, que son pasteles de calabaza y almendras.
Doncs fins al programa d'avui que ens ha permès fer un tom de per la ciutat de Xàtima. Això ha estat una producció del taller de ràdio oberta de l'Escola d'Adults de Torrenes. Ens trobem en una altra ocasió.
La ilusión que conecta.
Fins demà!
Gràcies.
Desde el taller de radio de la Escuela de Adultos de Torrent saludamos a todas las personas que nos escuchan y seguidamente comenzamos un pesic de música. Un tiempo de radio que pretende poner el acento sobre un tema musical que se ha encargado de seleccionar y compartir con toda la audiencia el compañero Paco Estellers.
Pero antes de empezar con esta propuesta conviene presentar a todas las personas que nos encontramos en los estudios de Radio Berta. Ante los micrófonos escucharán las voces de Quique Miquel, Ismael Espejo, Amparo Izquierdo, Francisco García Gasco, Paco Estellés y yo misma, María José Mansilla. Y en la mesa de mezclas se encuentra CQ Castellanos.
Segurament el cantant que ha triat Paco Estelles no li deu d'haver resultat més satisficiu de triat, donada la cara que expulsa de satisfacció. A mi també me lo parece, ja que, aunque lo conozco poco, da la sensació de haverlo pasado bastant bé eligiendo aquest tema. La veritat és que sinto curiositat per saber el cantant i la cançó que ha elegido hoy per aquest pescic de música.
La realidad es que no me ha resultado complicado elegir una figura musical que me ha acompañado en mi adolescencia y mi juventud y que a la vez sigue siendo un referente mundial internacional. ¿Pero es un cantante actual o de los de antes? Mujer, para mí es muy actual porque todavía forma parte de mi particular paisaje musical. ¿Nos podrías anticipar de quién se trata?
Me estoy refiriendo a Luis Miguel Ferri Bravo, conocido como Nino Bravo, considerado uno de los grandes exponentes de la música pop española, en particular durante las décadas de 1960 y 1970.
Hombre, este cantante ahora estaría considerado como un Womer. Seguramente, porque Nino Bravo nació el 3 de agosto de 1944 en Ayelo de Malferit y falleció de trágico accidente de tráfico en Villarrubio el 16 de abril de 1973.
Acaba de mirar en internet que quan tornar de la mili va fer les seues primeres gales com a solista, però no va tenir més èxit. Fins i tot va estar eliminat del Festival de Cançó de Barcelona. Sí, sí, el éxit le lligó en el verano de 1969 con Te quiero, te quiero. Canció que sin éxito llegaron a versionar la gran Lola Flores, la entrañable Carmen Sevilla i fins al mateix Rafael.
Luego vendrían Noelia, Esa será mi casa, La puerta del amor, Perdona, Cartas amarillas, Un beso y una flor, Mi tierra, Carolina, Libre, entre otras, hasta su canción póstuma América, América en 1973. Participó en festivales como Eurovisión, Viña del Mar, Río de Janeiro.
Dices que murió en un accidente de tráfico. Sin entrar en muchos detalles, ¿sabes algo de esto?
La mañana del 16 de abril de 1973, Nino Bravo, acompañado por su guitarrista y amigo José Juesas Francés y el dúo Humo, partieron temprano de València hacia Madrid. Dos horas después, y tras parada a repostar y desayunar en Motilla del Palancar, el BMW conducido por Nino Bravo, de repente, en una curva a la altura de Villarrubio, se salió. Dio varias voltas de campana y allí acabó todo.
Sí, sí. Yo era muy jovencita, pero recuerdo que el mundo de la música de València se ve muy afectado.
Así es, así es, María José. Aquí empezó la leyenda. Su voz se convirtió en un mito. Numerosos homenajes hasta nuestros días recogen el sentimiento y dolor que causó el fallecimiento de Nino Bravo. La ausencia de su voz que representó en todo momento y lugar a su querida Valencia. Me gustaría terminar con una frase que Frank Sinatra dijo de él. Si su voz siguiera viva, nos habríamos quedado sin trabajo todos. ¿Qué tema nos has traído hoy?
Pues hoy he traído como tema la canción Libre. Y lo he hecho porque básicamente Libre se basa en un contexto de lucha por la libertad y la búsqueda de un mundo mejor. Según la teoría más popular, la canción Libre está inspirada en la historia de Peter Fitcher,
un jovencito de poco más de 18 años que fue el primer alemán que intentó saltar en 1962 el recién estrenado Muro de Berlín. Aunque su compositor Pablo Herrero lo desmintió, ya que en 1972, fecha de la creación de esta canción, no había que mirar a Alemania porque en España teníamos aún al dictador Franco y también la falta de libertad en muchos sentidos era manifiesta.
En mi caso, empezábamos a salir de una España en blanco y negro, con mucha ingenuidad para muchos jóvenes, pero con mucha ilusión por lo que esperábamos que viniera. Cuando escuchábamos libre, al menos en mi entorno, era como una explosión para querer saber, para hacernos muchas preguntas sobre todo lo que debía significar el sentido de la libertad, social, política, sexualmente...
El significado de ser libre hoy sigue estando en algunas facetas cuestionado, pero no olvidemos que la libertad es el poder o derecho de hablar, actuar y cambiar como uno quiera, sin obstáculos ni restricciones. Significó una explosión de sentimientos y de querer saber e intentar construir y participar en un mundo mejor y sin barreras.
Esto fue lo que en ese momento la canción libre empecé a sentir. Y desde luego a partir de ese momento Nino Bravo y sus canciones han sido un referente musical para mí. Tiene casi 20 años y ya está cansado de soñar
Pero tras la frontera está su hogar, su mundo y su ciudad. Piensa que la alambrada solo es un trozo de metal, algo que nunca puede detener sus ansias de volar.
Como el sol cuando amanece yo soy libre, como el mar libre, como el ave que escapó de su prisión y puede al fin voler.
que recoge mi lamento y mi pesar camino sin cesar detrás de la verdad y sabré lo que es al fin
Sobre su pecho flores carmesí brotaban sin cesar
Como el sol cuando amanece yo soy libre como el mar. Libre como el ave que escapó de su prisión y puede al fin volar.
El momento y mi pesar, camino sin cesar, detrás de la verdad y sabré lo que es al fin la libertad. Libre como el sol cuando amanece, yo soy libre como el mar.
Libre como el ave que escapó de su prisión y fue del fin volar. Libre como el viento que recoge mi lamento y mi pesar. Camino sin cesar detrás de la verdad y sabré lo que es al fin.
En recuerdo a esa grandísima voz valenciana sirva este Pesic como humilde reconocimiento. Gracias por la atención prestada y solo espero que este Pesic de música haya traído recuerdos entrañables a las personas que nos escuchan. Nos oímos en la próxima ocasión.
Tanquem aquests parèntesis que acabem d'oferir fa uns minuts amb l'Escola d'Adults de Torrent. Escoltem tot seguit el tema de la fúmiga. Gràcies per tant. S'ha acabat perquè sempre s'acaba. S'ha acabat perquè ens falta un final. S'ha acabat quan encara m'agrada.
quan encara volíem ballar. S'ha acabat perquè el temps no perdona, però dis-me que em perdonaràs. S'ha acabat perquè crec que ara és l'hora i s'acaba, perquè hem de tornar. T'he estimat a tu com jo, mai he sabut estimar-me.
I ara ens queden les cançons. Per si no vols oblidar-me, dis-me que...
Sigues feliç, gràcies per tant. Soc tan covard, però jo no sé fer-ho millor. Té per vida un troset al meu cor, aquesta història d'amor és meva.
Gràcies per cuidar de mi.
Fes-ho per mi, sigues feliç, gràcies per tant. Si alguna cosa caracteritza el programa 4 en un taxi, és la gran quantitat de viatges virtuals que es realitza al llarg dels caminals de les ones herxianes i és per això que ara ens traslladem als estudis de Ràdio Godella, perquè ens facen arribar un nou llorament del programa El Baixell, tripulat per Josep Vicent Domínguez i Jordi Coll.
La Ràdio del Poble té moltes coses a dir. Ben trobat en la xarxa d'emissoris municipals valencianes.
Hola, des de Ràdio Godella, per a la xarxa d'emisores municipals valencianes, comença una nova edició de El Baixell. Un programa per a navegar sense fronteres pels mars de la música popular. Guió i selecció musical de Josep Vicent Domínguez.
Benvinguts i comencem la nostra travessia.
Fins demà!
Música Música
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit!
Tira candea, tira candea, tira candero. Tira candea, tira candea, tira candero. Tira candea, tira candea, tira candero. Tira candea, tira candero.
La ni raccone, raccone, nero, ni raccone, nero.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Julio Pereira per partida doble en la sintonia, obrint les portes del Baixell i amb aquest tema del seu disc Janeles Verdes, amb ell i la cançó d'Artanyan i Esmenines Naorta, us hem donat la benvinguda. I de nou, procurem no perdre de vista la creativitat de la música popular portuguesa. A més de desitjar-le, felicitats a Julio Pereira, que enguany dins d'unes setmanes complirà 60 anys.
Una vida dedicada a la música, ja que als 7 anys tocava ja la mandolina, després formaria part del grup de rock Xaranga i més tard el quartet Petrus Castrus. Però va ser l'any 1974 quan es decanta per investigar sobre el folklore i la música tradicional lusitana.
Actua amb José Afonso, Fausto, Sergio Gudiño o José Mario Branco, i des de 1978 fins a la seva mort, acompanya a José Afonso en les seues actuacions en directe. Es convertir després en productor dels seus discos i treballa amb Carlos do Carmo, Dulce Pontes, el basc Quepa Junquera, els Canaris Mestisai o els irlandèsos Chifters.
El seu últim treball, Graffiti, ja ha comptat amb el suport de diverses cantants ibèriques, com Maria Joao, Sara Tavares i la canària Olga Serpa. I ara, d'un musicòleg virtuós, passem a una virtuosa musicòloga, perquè això és Anna Alcaide, i ho demostra de nou amb el seu darrer disco, La Cantiga de Fuego. D'aquest treball, escoltem ara mateix aquest tema, l'aigua del riu.
Yo me asunté en el barco, el anillo me cayó, el río falló y en la arena quedó el agua del río. Llevará tristeza. Ah, ah, ah, ah.
Fins demà!
Lleva la tristesa
Fins demà!
Fins demà!
Mis caballos peinando con peine de marfil Por ti, mi querido, por ti alcanzaré a ti El agua del río llevó a la tristeza
Gràcies.
El agua del río. Ens passa amb Anna Alcaide el mateix que en Halloween. No entenem per què tenim les nostres propies tradicions de celebrar una festa de fora i no la pròpia que de la nit de difuns. Però no entenem tampoc com tenim una cantant-compositora i musicòloga amb una sensibilitat tan exquisita com l'Ada Alcaide ens tornen boixos per intèrples de fora que ens ofereixen el mateix que ella i a vegades molt menys.
L'agua del riu és un tema que perfectament el podrien sentir en les veus d'Ènia o l'orina maquènit, però en fi, deixem la nostra perplexitat al respecte i de terres castellanes ens n'anem ara al País Basc francès. Ens agrada tornar a sentir la veu sòlida però suau de pell o sorbill. Erren Bésate és el títol del tema que ens interpreta el cantautor basc.
Fins ara!
Bicinai, soy Yucatú, serai en parte de ti, típikibaraki. Bainambisitzenais, Bicinai, Bicinai, soy Yucatú, serai en parte de ti, típikibaraki.
Música
Bicinais, o yucatus, serraien partiti, jipiki baraki. Bainan visitzenais, bicinais, bicinais, o yucatus, serraien partiti.
Perrem Bessaté Pere Peyo Sorvielle, una de les veus més importants del País Basc francès. I continuem a França, però anem pujant per la costa atlàntica, d'una terra que reivindica la seva peculiaritat, com és el País Basc. Passem a Bretanya amb el mateix dilema.
I ho fem amb la vitalitat cèlptica del grup Tri-Jan, els tres Joans, sempre tot. Ells ens porten aquesta cançó que es diu Les filles dels focs.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La, la, la, la...
I seguim d'horitzant el finisterre bretó perquè ara és Deneb Rijan, el cantant poeta que ens porta a una dimensió on el cel i la terra desapareixen i tan sols existeix la veu d'un intèrpret excepcional. Especialitzat al cant web, Deneb Rijan és un element imprescindible, com ho és Alan Stiebel, per a comprendre millor la cultura musical bretona. Ho escoltem amb aquest tema que porta per títol en Gentou Adkabet.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins ara!
La veu de Denis Prigent com un pont que ens comunica amb la tradició bretona. La recerca dels arrels propis és una tasca comú a la majoria d'interprets de la World Music, un treball important per a no perdre la pròpia identitat en un món cada vegada més globalitzat i precisament per això més controlat i dirigit.
La següent veu que escoltarem a continuació al Baixell ens ve d'Uruguai, encara que és una veu itinerant entre el seu país d'origen i l'Argentina. Parlem de Jorge Nasser, que després d'una carrera rockera torna a dirigir els seus passos a la milonga uruguaya com element diferenciador i propi.
És així que com a productor s'acosta al candombe, gènere musical típic de la societat criolla i l'any 2001, en col·laboració amb el poeta Mario Benedetti, edita Efectos Personals seguint aquest procés d'identificació personal amb el seu poble. L'any 2003 grava Milongas del Querer i després Por Milonga i duos, també cantant amb col·legues com León Gieco, Teresa Parodi o Rubén Rada.
Ara escoltarem un candombe, precisament el que porta per títol Candombe del Rengo.
Cuando pasan los tambores por la puerta de mi casa, me acuerdo siempre del rengo, me acuerdo siempre del pata, el judío de la Claudia, de la tita y de candamia. Me acuerdo de los ensayos de la más loca comparsa. Él nació en el conventillo, la calle fue su enseñanza y creció en la rebeldía que corría en su sangreñanza.
Me gustaba que el candombe tenga gusto a morenada. Me gustaba darle siempre a la última pitada. Medio santo, medio demonio, fue cacique de su raza. Y siempre la puerta verde fue la puerta de su casa. Cuando pasan los tambores, yo no sé lo que me pasa. Siempre me acuerdo del rengo, siempre me acuerdo del pata.
Bona nit.
Me acuerdo de los ensayos de la más loca comparsa, nos tomábamos en serio que la vida era una farsa. Me acuerdo del profesor, de Pedrito y de Susana, de Mondiel y del Champion, de Calino y de Maidana.
Bona nit.
Jorge Nasser, se'n recordava del Rengo, i el seu cognom ens ha recordat el que va ser president d'Egipte durant molts anys, i al calor d'aquest record ens hem traslladat al Cairo. La música d'una formació mítica, com són els músics del Nil, ens dona la benvinguda amb aquest al guard al foli.
Bona nit.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
A'na'na'na'na'na'na'na'na'na'na'na'na'.
Fins demà!
Mà gultelec, gudu'ubi, wafdal, l'anowell, bassi, d'alani. Ana, ala, wera, in, gulli, d'alani. Au, ma haimèl, shiz, gulli, anay, anay.
Ana la melkei wala b'yaddi, giri sa'adi illy f'yaddi. Ana la melkei wala b'yaddi, giri sa'adi illy f'yaddi. D'l'delek, keda, ubah, uafdal, anna, oi, basi, d'l'ane.
Ana la miliki wala bia'di, gjeri sa'adi ille bia'di. Ana la miliki wala bia'di, gjeri sa'adi ille bia'di. Bilti l'acpeda, obaxa, wafdalana, waiyek, basi dhalani.
A'na'na'na'na'na'na'na'na'na'na'na'.
Agüe a ti del sol y del aire.
Encara que imprescindibles per entendre la música popular egípcia, els músics del Nil són originaris de Sudán, i encara que van actuar així a València, en una de les edicions de la desapareguda trobada de música al Mediterrani, van ser internacionalment reconeguts al ser inclosos en la banda sonora del film d'Escorcese, L'última Tentació de Crist, i també el film L'Arche Drum del director franco-argelí Toni Gatliff.
Però ja les aigües del Nil les han portat a les aigües del Mediterrani i en aquestes aigües trobem la veu d'una autèntica sirena mediterrània, Maria del Mar Bonet, la mallorquina universal que en aquesta ocasió ens regala aquesta cançó del seu disc Bon viatge tinga la cadernera, la cançó de les princeses africanes.
A vora d'un gran riu ploren les dames, perquè el rei d'aquella terra mor d'enyorances. Tres dies tenia el rei, clares com l'aigua, elles com un dia clar, just a trencar.
Fins demà!
Fins demà!
La bruixa ho havia dit de matinada.
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Maria del Mar Bonet, princeses africanes. Princeses africanes morint de set en el desert en un viatge a un mar que les espera amb la boca oberta. Princeses de la desesperació, de la fam i de la por. Però més que princeses, autèntiques regines són les Mahotela Queens, la formació femenina sud-africana, que en aquesta ocasió estan acompanyades pel polifacètic artista Zulu Mahalatini i que ens interpreten aquesta melodia iaia.
Música Música
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I calle, m'agüey. Quere, m'agüey, I calle. Uy, calle que kilokele camauane. Kilokele cafotip. Kilokele camano. Ah, guau.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Melodillaya Majotela Quinze, però si elles són les regines de la música festiva sudafricana amb les seues coloristes indumentàries, els autèntics reis de la música coral de Sudàfrica són el grup Lady Smith Black Mambazo.
Nascut l'any 1960 com resposta a l'apargei del govern de prehistòria i liderat per Josef Sàbala. El seu estil coral representa la música tradicional sulú anomenada Isikatamilla i generalment interpretada a capella, cosa que els ladies Meek Black Mambazo fan millor que ningú.
Va ser l'any 1986 que Paul Simon va quedar enamorat d'ells i els va incloure el seu mític disc Graceland, guanyant molts premis Grammy gràcies precisament a la incorporació del grup sudàfricà. Ves per on? La world music, la música Amarrels, la música tradicional, com vulgueu classificar-la, va deixar bocabadat a mig món. I és que quan la indústria discogràfica vol, les coses poden funcionar d'una altra manera.
Fins l'ha nomenat rei del pot. Michael Jackson va contar amb els Lady pels moments finals del seu film Moonwalker. I Nelson Mandela va reclamar la seva presència a Estocolm quan va rebre el Premi Nobel de la Pau. Com podeu veure, els Lady, Smith, Black, Mambazo no són uns triomfitos qualsevols. Grans entre els grans, avui al Baixell ens interpreten aquest tema. Let's sit down and negotiation.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Let's get down on negotiation. Let's meet Black Mambazo. Els reis de la música Zulu. Qui ens anava a dir a nosaltres, així al baixell, tan republicans, que anirien codeixant-nos amb reis i regines, encara que fóra musicalment parlat, és clar. Perquè després de tan luxe africà, ens traslladem a Grècia, actual república, per antiga monarquia, per tal d'escoltar l'única regina possible, encara que tinga el tron molt disputat, és cert.
Elefteria Arbanitaki és, sens dubte, la més internacional representant de la música tradicional grega i, a la vegada, la més actual en quant a la seva difusió. Sempre és un plaer escoltar-la en cançons com aquesta o Herotas de Menei Piaede. Més o menys, l'amor està molt a prop de sí.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
που μου χάρισες κοιτώ στο ραφιδού ρίπη αραδιασμένη απ' έξω γράφουνε τόσ' αγαπώ μα μέσα η αλήθεια είναι κρυμμένη ο έρωτας δεν μένει πια εδώ
Fins demà!
Deixem l'amor de l'efteria de vanitat qui navegant per Mediterrani i tanquem el cercle del nostre viatge per avui. Si començarem la travessia en l'estuari del Teixo, a la voreta de Lisboa, amb la música de Júlio Pereira, ara tornem als carrers de Lisboa amb la música d'un home imprescindible als últims anys de la música portuguesa.
Parlem de Rodrigo Leao, compositor i músic, un dels fundadors dels grups Sèptima Legiau i Madre Deus, i posteriorment dinamitzador en solitari del desenvolupament creatiu de la Lusitània musical. Ave Mundis Luminae, Teatro o Passión són alguns dels àlbums amb els quals ens ha obsequiat la prolífica creativitat de Rodrigo Leao.
Una de les seues últimes aventures va ser A muntanya màgica. I d'aquest treball ens quedem amb aquest curt però intens líric tema que porta per títol Un espanyol.
Ara sí, hem arribat al final i vos donem les gràcies per estar de nou amb nosaltres en aquest viatge per les músiques del planeta. Si ho desitgeu, així estarem esperant-vos una setmana més. Josep Vicent Domingues al micròfon i Jordi Coll al control tècnic. Hi ha passatge per a tots així, al baixell.
Fins demà!
Doncs fins així el programa d'avui. Com qui no vol la cosa, ha arribat el moment de portar el taxi a les cotxeres, lloc en què romandrà fins la setmana vinent. Per nosaltres, res més. El programa d'avui ha estat possible gràcies als elements tècnics de Ràdio Oberta de l'Escola d'Adults de Torrent, comandat per Pere Rossell. Davant dels micròfons hem estat Sequi Castellano i jo mateixa, Inés Hernández,
que hem comptat amb el suport d'altres veus que l'han fet possible. Ens tornem a trobar al programa vinent, que vaig haver aquesta setmana.
Bona nit.
Gràcies.
Gràcies.