Fins demà!
El 5 de març, data en què s'emet aquest programa en directe, se celebra el Dia Mundial de l'Eficiència Energètica, una bona ocasió per conscienciar i sensibilitzar la ciutadania i les empreses consumidores d'energia del seu paper clau per aconseguir un model energètic net, distribuït i democràtic.
Davant l'emergència climàtica declarada al conjunt de les terres peninsulars i al nostre país valencià, cal posicionar-nos clarament a favor d'una transició energètica cap a un model 100% renovable per a l'horitzó del 2050, si és que els conflictes que hi ha arreu no s'han...
no ens han fet una barbaritat. Per assolir aquest objectiu, la participació i corresponsabilitat de la societat és imprescindible, perquè el que no es pot fer és que sembla que està permetent el nostre govern autonòmic, és a dir, caminar cap a les energies renovables, però devastant territori a les comarques d'interior,
una geografia valuosa pel seu paisatge i pel seu decorat humà, així com per l'estima que els seus habitants tenen a la Terra.
Per tal de fer un territori més sostenible hem de procurar fer més sostenible la mobilitat. No pot ser que cada dia milers de camions de gran tonatge hagin de recórrer l'autopista dels Països Catalans amunt i avall per connectar la despensa d'Europa amb les principals capitals del continent.
No pot ser que per poder acudir els treballadors i les treballadores als grans centres de producció hagin de desplaçar-se amb els seus vehicles particulars ocupant fins i tot una única plaça de les cinc possibles.
Però, a més de tot això, hem de procurar fer un consum responsable de béns i serveis fonamentats sobre una informació reflexiva i conscient, tot tenint en compte criteris de sostenibilitat cultural, ambiental, socioeconòmica i lingüística. El consumidor responsable és aquell que pren la decisió adequada davant d'una oferta de consum.
Les administracions públiques han de treballar per col·laborar en la creació d'aquesta consciència de persones consumidores responsables fomentant actituds ètiques en relació al consum. En definitiva, hem de prendre consciència que no podem arrasar
el planeta, de la manera amb què ho estem fent, sense respectar els acords de les cimeres que s'hi celebren per preservar-lo per a un esdevenidor que han de viure els nostres fills i filles, els nostres nets i netges, la generació de demà. Societat de consum
aquell una miqueta de res, d'això em diran després. Societat de consum, tu treballes bastant, jo treballa quan puc, aquell treballa tot l'any i sempre es diu el mateix. Societat de consum,
Jo viatge bastant, aquell del poble no surt. Societat de consum. Les botigues ben plenes, les butjaques ben buides,
les teues, les meues, les seues, però és hora de saber qui és qui les té plenes. Societat de Consum. Societat de Consum. Societat de Consum. Societat de Consum.
Es troba escoltant el programa 4 en un taxi, una proposta radiofònica que s'elabora als estudis del Deia Ràdio per al conjunt de les emissores municipals valencianes que el tenen previst a la seva programació, en qualitat de programes compartits.
Tot i que avui hem començat amb el cantautor de Xativa i la seva mítica cançó Societat de Consum, el paisatge sonor del programa correrà a càrrec d'un treball que, sota el nom genèric de Tremole, va publicar la desapareguda editorial discogràfica Més de Mil allà per l'any 2015. Exactes d'amor
Som com els terratremors, retrunyen, sacsetgen, com mouen i amplifiquen, es devenen rèplica.
Exacte és d'amor Exacte és d'amor Exacte és d'amor Exacte és d'amor Exacte és d'amor Exacte és d'amor
Son com els terra-tremols. El sacte és d'amor. El sacte és d'amor. El sacte és d'amor. Son com els terra-tremols. El sacte és d'amor.
Exactes d'amor Exactes d'amor Son com als terra-tramos
Bastida és un programa de la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià. Bastida és l'espai dedicat a destacar el treball de milers de persones de les nostres comarques. Bastida és un temps de ràdio al servei dels centres d'estudis locals i comarcals per a promoure la difusió, la investigació i el coneixement de la història, la cultura i el patrimoni. Escolta Bastida en aquesta sintonia.
Falsetats, bulos, partidisme, descontextualització, interessos, imprecisió, condescendència, intrusisme, fons dubtoses, desinformació... A la xarxa d'emissores municipals valencianes creiem amb el periodisme. Creiem amb el periodisme que ens parla de la nostra realitat. Amb el periodisme de proximitat. Xarxa d'emissores municipals valencianes.
Aquestes fotografies són una història quasi de la meva vida. I ara, de cop i de sobte, la meva vida s'escapa. I voler tornar a veure-les. I viure.
L'impacte que ha tingut la Dana mental és molt gran i tindre els records, tindre la memòria d'on venim pot contribuir des d'un punt de vista terapèutic d'estar bé mentalment. La fotografia té una connexió amb el cor de la persona perquè representa la teva vida, el teu passat. Hi ha imatges de persones que si no es rescaten aquestes imatges fotogràfiques no tenen cap record.
Gràcies.
Dates i fets. El 5 de març. El 5 de març és el dia mundial de l'eficiència energètica.
L'any 2011 el director Lorín Masel va posar punt i final a la seva estada com a màxim responsable del Palau de les Arts de València. L'any 2002 la Generalitat Valenciana aprovava el decret sobre el contingut de les matèries d'ensenyament obligatori en secundària que excloïa els autors nascuts a Catalunya i a Sesilles Balears de l'assignatura de Llengua i Literatura Valenciana a l'ESO.
Sembla mentira, però la història es torna a repetir 24 anys més tard. Els partits de la ultradreta i de la dreta ultra tornen a tocar la mateixa tecla del piano.
El 6 de març però de l'any 2022 va fer el seu traspàs a la vila de Tiana, el músic, compositor i escriptor polifacètic Pau, Riba i Romeva.
La seva obra, iniciada a mitjan de la dècada dels anys 60 del segle passat i enmarcada dins el moviment de la contracultura, tingué un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic, malgrat el seu segell únic i intransferible d'artista total.
El 7 de març de l'any 2013 el Tribunal Superior de Justícia de València rebutjava com pretenia la Generalitat Valenciana presidida per Alberto Fabra que els titulats en filologia catalana hagueren de fer una prova de valencià per accedir a una plaça a l'ensenyament secundari a les escoles oficials d'idiomes. Sempre igual.
El 8 de març ve marcat el calendari cívic com el dia de la dona treballadora. L'any 2016 el Parlament Europeu aprovava per 451 vots a favor, 243 en contra i 16 abstencions, un reglament de ports que imposava l'autonomia portuària a Espanya i a Itàlia.
Deu anys abans, en el 2006, el Senat aprovava amb el suport del Partit Popular i del PSOE i coalició Canària el nou Estatut d'Autonomia per al País Valencià.
9 de març, Dia Internacional de les Persones Desaparegudes. I també el Dia Estatal de les Malalties Renals. L'any 2013, Barcelona, Palma, València i Perpinyà eren algunes de les ciutats que seguien la iniciativa d'enllaçats per la llengua arreu dels territoris catalanoparlants davant les ofensives que patia aquesta mateixa.
En 2011 les Corts Valencianes aprovaven una altra reforma de l'Estatut que incluïa millores en el sistema de finançament. Aquesta modificació compta amb el suport del Partit Popular, el PSOE i Compromís, mentre que Esquerra Unida es va abstenir en la votació.
El 10 de març és el dia de solidaritat amb el Tíbet. El 2017, l'Ajuntament d'Alacant tornava a col·locar les plaques amb els noms franquistes que havia fet retirar una jutgessa a instància d'una denúncia del PP local. El canvi de nom afectava uns 45 carrers i places de la ciutat.
L'any 1995, no, l'any d'any 1995, vull dir, moria a Barcelona el cantautor Alcollao Vidi Montllorc. Fou un actor i cantautor de la nova cançó valenciana, amb una extensa trajectòria professional que comptava amb 12 àlbums editats i amb la participació en mig centenar de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.
Tot ben senzill i ben alegre, em creureu mort, jo no hauré mort. Faré vacances, faré vacances. El color negre que m'estime se'n vindrà en mi.
jo sol de negre, bebeu conyac i vi casalla, i si m'arriba el pressupost, i si m'arriba el pressupost, bebeu bon whisky, ràpidament emboteu foc, soc valencià, soc valencià, i amb una capsa de cartró,
Si no és molèstia pels amics, fiqueu la pols d'un servidor. I el millor llibre de poemes d'aquell poeta que creieu és per anar passant l'estona amablement i al mateix temps aprendre a viure, conèixer coses i més coses.
per la propera que ens ho ha fet. Porteu-me el coi, que és el meu poble, i allà on comença el barranc del cinc, prop d'un romer deixeu-me ja. Així tindré l'aroma bo i a prop també del rirol. Així a les nits amb la quietud vindrà la música.
Mireu tan bé de fomentar els berenars a la muntanya, s'aproparan per fi a mi, dolces xicones, i despistant com qui no vol, alçar els ulls i entran pels meus, arribaré fins al seu cor, res d'adeus ni de records,
Vaig de vacances, vaig de vacances. Qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar amb les darreres cansonetes, amb les darreres cansonetes. Pot ser d'entrada us estranyeu, bé per ofici o la meu, però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall també crec jo amb la resurrecció de la carn. Seré més jove i tornaré a estimar a cada instant. Ai les xiquetes, ai les donetes.
Ai, quines joies! I si per cas jo no ho crec pas, encara dura la vida dura. Doncs altre cop de part dels bons, segurament com sempre passa, els hi diran que són dolents, que són dolents. De part dels bons fins a la mort, però llavors no moriré.
però llavors no moriré. Faré vacances, faré vacances, faré vacances, faré vacances, faré vacances, faré vacances.
Rematem aquesta setmana tan atípica de 4 en un taxi fent referència al 11 de març, Dia Europeu de Record a les Víctimes del Terrorisme, però també el Dia Mundial del Ronyó.
L'any 2017, l'Ajuntament de Simat de la Vall d'Igna inaugurava una plaça dedicada a Guillem Agulló, l'activista d'esquerres i independentista que l'11 d'abril de 1993 va estar assassinat per neonazis a la ciutat de Montamejos.
Recuperem un documental que es va difondre per entre diversos mitjans de comunicació d'arreu l'àmbit lingüístic i que fa menció a la data que els expliquem. Hi ha una imatge que la tenim gravada en els cromosomes allà dins.
que quan se va a despedir de nosaltres, que se n'anàvem d'acampada, s'assumarem la mare i jo a despedir-se a la porta i al nostre carrer es fa una miqueta de putxaxina i anava en la seva motxilla cap amunt, hasta que el terriarem de vista. I anava per el mig del carrer. Tan feliç? En una potència,
que mos posarà l'atenció de mirar que content i que feliç. No anava ni amagant-se a la vora per si caia al mig del carrer. Això ho tenim molt gravat perquè va ser l'última vegada que el varem vore. Ja no tornarem a vore.
Guillem estava d'acampada amb uns amics i amigues a Montanejos i hi havia coneguts membres de grups d'extrema dreta per la zona que van reconèixer el Guillem i que van anar per ell. El van envoltar
i li van clavar un ganidet al cor. Fins al judici era tot molt estrany. Tenies que escoltar allò de si l'han mort per alguna cosa serà. La família va patir molt perquè una part molt important de la societat i en general els poders fàctics que dic jo de la societat valenciana han anat contra ells. El judici va ser ignominiós.
Tot el tema polític es va desestimar en tot moment. Ells només volien encarrilar el judici cap a una baralla entre bandes, juveniles, de tal, i ja està. El judici va estar acompanyat d'una campanya mediàtica contra Guillem. Volien criminalitzar la víctima. I nosaltres, quan es donaran en compte de la trampa, ja desistirem d'anar. Només va acabar amb un condemnat.
i, a més, no va complir tota la pena. El liquidaren, però no comptaren en que hi havia tot un moviment que estava al nostre costat, i que el moviment, 26 anys després, continua. El van voler enterrar i no es van adonar que Guillem era una llavor, i la llavor de Guillem ha crescut arreu.
Tenim molta sort. Viure en aquesta terra és un regal per moltes raons. Una d'elles és el que creixem almenys amb dues llengües, el valencià i el castellà. I aquí amb alguna més. La diversitat sempre suma i viure en una societat multilingüe potencia les capacitats d'aprenentatge.
Una vegada que comences amb els idiomes, ja no pots parar. El francès, l'anglès, l'italià, el romanès... Avui en dia ja no se'ns fa estrany conviure amb molts parlars. Anar a classe en valencià, tindre el timeline de les xarxes en anglès o que la teua amiga t'ensenya a dir gràcies en ara. Xucram!
Viure en València és viure connectat al món. I, per tant, estudiar en València és un model d'èxit que ens prepara per als reptes del futur. Les nostres societats cada vegada són més diverses i les llengües són fonts que uneixen cultures i apropen a les persones. Així que a l'hora de triar-se entre, ja ho saps, triar aquells on el valencià sigui la llengua vehicular. Creix en València, Escola Valenciana. Un, dos, un, dos, tres i...
el quart s'instal·la en el temps i el temps lentament esgota la pila i tot dependrà del miracle l'esquerda avançant en la tundra volcànica
Dependrà del dia del calendari, dels dígits a cero i els fusos horaris. Lluma les balmes, pampols que espleten.
Dependrà de la sangue esbombada, de lanzar la vida y la Mart. De la sangue esbombada, de lanzar la vida y la Mart. La Mart. La vida y la Mart.
La Marte. El ver que conjuga els noms que se esqueixen.
Xiulits i aplaudiments.
Com aquell que diu totes les persones habituals del programa, i que l'escolten almenys des del mes de desembre, saben que el primer xiulit de la nit té com a dipositari el parroquial del Ventorro, que ocupa la darrera fila de la bancada del Partit Podrit de les Corts Valencianes,
I el programa li l'assigna per parapetar-se darrere de l'escó quan sap que el seu final ha de desembocar en el lliurament de l'acte i la personació davant de la justícia.
El segon Juli també té un destinatari definit, definit i clar, des de la mateixa època en què vam assignar el primer. El dipositari no és altre que Juanfran, per permetre que l'anterior personatge encara ocupe un lloc com a forat dins de l'hemicicle valencià, allà on havien d'estar únicament persones honorables.
Fins demà!
I el tercer i darrer arxiu lit d'avui li l'encomanem als responsables d'aquesta inestabilitat creada arreu del planeta a base d'invasions, conflictes bèl·lics i segrestos indiscriminats. Parlem del president que té com a nom d'un ànec de dibuixos animats i del seu protegit al territori considerat com a Terra Santa, un tal Netanyahu, crec que és...
Amb tinta de la meua llengua, estampe sobre el teu cos, la declaració del meu desig. Pots sentir la solidesa
dels meus arguments. Cada paragraf humós. I a poc a poc et constituïsc i enumeraré
Les formas sinuosas de cada pan.
de corpora, d'esquerra, dreta, acusió i coherència. Les manes sacrits i els espasmes em ratifiquen. La teua escorça és el meu codi. La teua escorça és el meu codi.
És el meu cadí. És el meu cadí. És el meu cadí.
Aplaudim la decisió de la jutgessa que porta el cas de la barrancada de l'Horta i de la arribada del Magre per alidar la petició al Tribunal Superior de Justícia i donar 10 dies a les parts perquè es pronuncien.
Gràcies.
Aplaudim l'intent de regeneració d'algunes de les platges valencianes a base de dipositar novament la sorra engolida per l'amaror de la Mediterrània.
Tot i que aquesta feina resulta ser treball de matar la fer, perquè la borrasca Regina, a la borrasca Regina li seguiran altres alteracions meteorològiques que les tornaran a fer malbé.
I aplaudim la tasca callada però efectiva de les persones que estudien cada dia l'horatge i mostren les seues previsions en temps i forma perquè la ciutadania estigui al cas del que pot esdevenir.
Conversa interactiva que m'apropa a tu. Dreceres que enllacen a llocs inventats. Ànimes atrapades en la xarxa. Em parles, et som ric.
menutxe o et faig burlada guarda comprimits els secrets més remots
És en mi a qui somrius Ets tu qui s'amaga Sota aquell nom fals Qui cau per la banda Ampla i torna a aparèixer Digitalment En aquest món En aquest capdell
de fórmules i contrasañes. Guarde i comprimis els secrets més remots.
Gràcies.
Si acaba de connectar la seva emissora de capçalera o ens ha pillat mitjançant algun dels repositoris que disposa la xarxa d'emissores municipals valencianes, ha de saber que es troba escoltant quatre en un taxi, que en aquesta ocasió fa servir com a paisatge sonor un treball de l'editorial Més de Mil, publicat ara fa uns quants anys. Tot seguit, escoltem el tema Mediterrània.
El galop del temps, esquinses, capvespre s'inventes dreseres, repiques i empentes de renou i brogit, rosó de campanes desperta encontrades amb mots d'aquarela.
Per raïlls de Caoba, Mediterrani ets tu, de barranc sense aigua, de fang i de terrissa, de camps a l'albada.
Història profunda que em desplaça al llarg de les venes. Sense remei, per raïs de caova. Mediterrani ets tu, de barranc sense aigua.
de fang i d'aterrissa, de camps a l'albada. Mediterraniets d'on, i el barran sense aigua, de fang i d'aterrissa,
Fins demà!
Del galop del temps, terra i ets tu. El galop del temps, de barran sense aigua.
El temps de cança l'embaran, sense remei, dir-te-re ja ets tu, me l'embaran sense any.
A continuació, recuperem un programa del Baixell que va estar emès fa temps per Ràdio Godella i que té aquesta factura. La Ràdio del Poble té moltes coses a bit. Ben trobat en la xarxa d'emissoris municipals valencianes.
Hola, des de Ràdio Godella per a la xarxa d'emissores municipals valencianes comença una nova edició de El Baixell. Un programa per a navegar sense fronteres pels mars de la música popular. Guió i selecció musical de Josep Vicent Domínguez.
Benvinguts i comencem la nostra travessia.
Fins demà!
Hola i benvinguts de nou al Baixell. Aquesta setmana es celebren els actors del Dia de la Dona per tot el món i és una data a la qual el Baixell s'adhereix amb plaer reivindicatiu. Si l'any passat vam parlar del disc La Salt de la Tierra, on la gallega Uxia Senyer, la castellana Maria Salgado i la sudanessa Raixa unien les seues veus per tal d'oferir-nos un preciós treball com un remei florit de bones cançons feministes...
En guany, volem deixar-nos encisar per les veus d'un disc produït pel compositor, músic i altres herbes, Javier Limón, l'any 2010, que amb el nom de Mujeres d'Agua recollia un bon grapat de veus femenines de la Mediterrània per fer un homenatge a totes les dones sotmeses del món.
I precisament ha estat la veu d'un poble sotmès, el silenci, la de la cantant kurda Ainur Dogan, la que ens ha introduït en aquest mar d'onades musicals amb la composició Amanecer en Estambul, on amb sonoritats orientals i arrels flamencs es marca el camí del nostre programa. Ara, amb la veu de la cantaura La Susi, amb el tema Les carites desnudes.
Fins demà!
Aire en el agua Sordia agonía Pema blanca Sobre las olas caía Las olas que no paran todavía
Si alguna vez el mar se calla, si alguna vez no bailará el agua, si alguna vez tiene un deseo para bailar con el agua de nuevo, el mar no puede quedarse quieto.
y que canten en la noche. Esta noche moruna, el mar es el mismo repetido, solo cambia el puerto y sus besos con el río. Vete al mar, la boquita del mundo y las olas que no pare.
Si alguna vez el mar se cambia, si alguna vez no bailará el agua, si alguna vez tiene un deseo para bailar con el agua de nuevo, el mar no puede quedarse quieto.
Herma se calla si alguna vez no baila el agua. Si alguna vez tiene un deseo es para bailar con el agua de nuevo. Herma no puede quedarse quieto.
No es pot negar el poder de seducció de Javier Limón per aconseguir la complicitat de tantes dones enamorades d'aquest projecte. La Susi és una cantaora nascuda a Alacant l'any 1955 i que després de passar per diversos tablats flamencs va conèixer Paco de Lucía, malauradament desaparegut la pasada setmana,
el qual li va produir el seu primer disc. Des d'aleshores no ha parat de treballar, deixant sempre constància del seu poderío, com ens ha demostrat en aquest tema. I ara una altra dona que ja no té res a demostrar, més que deixar-nos bocabadats cada vegada que la sentin cantar. La filla d'Enrique Morente, estrella, també es va pujar a aquest baixell de dones blaves, com les zones del Mediterrani, i ara ens recorda aquest passo doble amb nom i presència de dona, Manuela.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Per ella, los hombres sufren y lloran, y en la calle grande todavía se recuerda su cante por bulería.
Ay, Manuela, Manuela, la más hermosa de la plazuela. Ay, Manuela, Manuela, la más hermosa de la plazuela. Cuando la llamaron al café cantante no supo qué cantar, solo se echó pa'lante. Su voz temblorosa se volvió un cuchillo. Sus notas dolieron como duele el frío.
Fui una derrota el alma de la gente. No quiso saber nada, se quedó indiferente. Se fue sola caminando, nunca volvió a un escenario. Siempre entre las flores, cantando sola en libertad. Como Luis, señores, Manuela. Tenían cares de peir ahora.
Por ella los hombres sufren y lloran. Y en la calle grande todavía se recuerda su cante por bolería. Ay, Manuela, Manuela, la más hermosa de la brazuela. Ay, Manuela.
Fins demà!
Manuela, tenía tarde de ver ahora. Por ella los hombres sufren y lloran. Y en la calle grande todavía se recuerda su cante por bulería. Ay, Manuela, Manuela, la más hermosa de la casuela. Ay, Manuela, Manuela.
Fins demà!
Manuela Paso doble turc. S'obtitulava Javier Limón aquest tema que ens ha interpretat Estrella Morente. El productor amb la Luz sempre ha tingut al seu abast un bon nombre de veus femenines que li han seguit el corrent sense cap problema. Una d'elles ha estat la portuguesa Maritza. Ella també ha volgut estar en aquest disc com una dona d'aigua més, això sí, amb un toc atlàntic, el d'aquest fadista loco. Música
Eu canto com os olhos
A quem lhes dá o condé E assim Não olho para outros lados E canto de olhos fechados Para olhar para o coração
Bona nit.
Acabamos sofrendo os dois Talvez um dia depois De ele parar pouco a pouco Talvez alguém Se lembre ainda de nós E sinta na minha voz O que sentiu este louco
Talvez alguém se lembre ainda de nós e sinta na minha voz o que sentiu este louco.
Maritza dos Reis Nunes, nascuda a Lorenzo Marqués, actual Maputo, a Mozambic, habitant de la Moureria Lisboeta, enamorada del Brasil i també del flamenc. Maritza, una de les veus més significatives d'un poble, del fado actual, que és el mateix dir que del fado ve tota la vida, perquè les músiques d'aquest poble que canta amb el sentiment del seu cor mai poden canviar.
Recordem que Maritza va tindre una peculiar afinitat amb Concha Buica, sens dubte una de les muses de Javier Limón al seu disc Terra. Les dues dones van cantar un tema juntes, pequeñas palabras, i és clar que Buica no podia faltar en aquest treball antològic de dones fet per a dones. La cantant mallorquina més internacional es interpreta ara aquest tema definit com una cançó illenca, Oro Santo.
En la penumbra de esta noche divina y priega. Sobre la tumba que puebla mi alma siempre despertar.
Se oye un lamento como preludio de las horas muertas. Horas que pasan con la agonía de una muerte.
Vuelva el silencio a vestirme de oro, mi santo. Vuelva el recuerdo de mis abuelas, hacerme fuerte la esperanza.
Si tú volvieras.
Si tú volvieras te vestiría de oro mi santo Callaría las cosas para que tú puedas oír mi canto desesperado
Si tú volvieras te vestiría de oro mi santo Callarían las cosas para que pudieras oír mi canto desesperado
Fins demà!
Fins demà!
Mi santo Que separe el mundo Para que tú puedas Oír mi canto Desesperado
Filla d'exiliats guineans, Concha Buica va anar a Palma de Mallorca i en la comunitat xitana del barri on va viure va descobrir el flamenc com a element vital per expressar les seues emocions. Després vindria el jazz, els boleros, les rancheres, sempre músiques que compten vides de dones maltractades per la vida, pels homes, per la societat.
Buica, que sempre s'ha definit com un esperit diure, ens dona pas en aquest disc a una altra dona flamenca, en aquesta ocasió catalana, del mateix barri de la Mina de Barcelona, trencant de nou el tòpic dels que ubiquen el flamenc únicament en terres del sud d'Espanya.
Montse Cortés és una dels artistes flamenques que ha estat nominada als prestigiosos Premis Grammys Jatins i ara amb el beso libanès Montse Cortés ens interpreta, pot ser, el tema més paradís d'aquests discs, Mujeres d'Agua.
Bona nit.
i el azul del bebé, las flores también lloraban, lloraban, lloraban por una mujer y lloran, lloran y siguen llorando con ella y hasta la luna murió de pena porque ya nadie
Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
El baixell és sumant-se als actes de la setmana de la dona amb aquest treball del productor Javier Limón, Mujeres d'Agua, que ara ens presenta a tot un fenomen dins de la música al nostre país. Elsa Roballo, nascuda a Ceuta i més coneguda per la Xica. El seu estil és un autèntic teixit on fila amb espontaneïtat el flamenc, el rock o el hip-hop.
Des que Javier Limón li va produir el seu disc Supercop, la xica pertany per dret propi a la factoria Limón. Així que ella també està present a aquest disc amb el tema que porta per títol Agua misteriosa.
Solo el tiempo, solo el viento, solo tu voz, solo el color de tu pelo negro cuando me miras. Solo el tiempo, solo el viento, solo tu voz, solo el color de tu pelo negro cuando me miras. Solo necesito que me digas que lo que siento no es locura, que tú lo sientes cuando me miras.
Solo necesito que me digas que lo que siento no es locura, que tú lo sientes cuando me miro. Agua de una fuente misteriosa que vieron mis labios de tu boca. Agua de una fuente misteriosa que vieron mis labios de tu boca.
Solo el tiempo, solo el viento, solo tu voz, solo el color de tu pelo negro cuando me miras. Solo el tiempo, solo el viento, solo tu voz, solo el color de tu pelo negro cuando me miras.
Que tú lo sientes cuando me miras Solo necesito que me digas Lo que siento no es locura Que tú lo sientes cuando me miras Agua de una fuente misteriosa Te vieron mis labios de tu voz
Fins demà!
Flamenc, sons orientals, árabs, fados i també una de les cultures ibèriques que es va escampar per tota la Mediterrània portant la nostàlgia de la col·lectivitat jueva sefardí. Filla d'aquesta cultura de l'exili és la israeliana Jasmine Levi, també abducida per l'univers Limón.
Amb el productor andalús ha gravat el seu darrer disc, Mano suave, en el que va fer una versió molt sentida de la filla de Juan Simón, d'Antonio Molina. Jasmín Leví és, doncs, la veu de l'ancestral folclor sefardí en aquest disc de Mujeres d'Agua amb la cançó Com el pàixaro que vola.
Como el pájaro que vola y vola de flor en flor. Si tú me deixabas sola, no conocía yo el amor. Te amo, te adoro y por ti yo siempre lloro.
Mi amore si mesura, angeles sos de la erma azura. Tu amore m'inflama, amore. Lloro la tuya desportissima. Com el pascero que vola, y vola de flot en flot.
Fins demà!
Fins demà!
Parlàvem, avès, del poder de seducció musical que té Javier Limón per atraure lo milloret de les músiques amarrats al Mediterrani, perquè fins i tot a la gran diva de la música popular grega, Elefteria, Arbanitaki, va seduir en les seues propostes.
Va produir un disc de l'Arbanitaki on feia un duet també amb Concha Buica, Mirame, i ara l'incorpora a aquest grup de dones d'aigua amb una cançó popular grega que es diu Milo Moukai Mandarini.
Mès τα γλυκά ματακιά σου. Mès τα γλυκά σου κάλλη. Έξεχασα σιγά, σιγά.
F' aγάπη άλλη, μήλωμου και μανταρίνι, ο τύπης εσύ θα γίνει.
Και τώρα που σ' αγάπησα τρελαίνω μόνο ένα. Και χάνομαι και σβήνομαι αγάπη μου στα ξένα.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Posa θυμάμαι να σου πω. Κι όταν σε δω τα χάνω. Κι απ' την αγάπη τι πω.
N'apodano mi l'amor.
Ό,τι πεις, εσύ, θα γίνει. Μιλό μου και μ' ανταρίνει. Ό,τι πεις, εσύ, θα γίνει.
I efectivament, Elefteria és una dona d'aigua, ja que va néixer al Pireo, al port d'Atenes, l'any 1958. I encara que nascuda a Jaén, terra endins, Carmen Linares ha navegat per tots els mars del flamenc i avui es pot dir que és la veu femenina més qualificada des del temps de la mítica niña de los peines.
Però el disc Mujeres d'Agua és tot un luxe tindre entre elles a aquesta autèntica mestre del cant. La de Linares interpreta en aquest disc un tema de Javier Limón que porta per titol Media luna me sonríe, un tema on el flamenc s'acosta a les sonoritas del nord d'África.
Fins demà!
Cada media tarde Media luna me sonríe
Vuelvo hasta tu calle donde tu recuerdo vive, donde viven los amines que lloraban tu ventana, donde mi alma descansa libre. Vuelven siempre una a una.
Volverán también los cantes a las claritas del alba. Cuando el sol abra su mano, abanico de luz blanca, volverá triste mi llanto y mi soledad amarga.
Lágrimas de olivo, suelo quieto y rama seca, nieve dura y blanco frío cubren ahora nuestra puerta y siento sin mí mi alma muerta. Cuando vuelva otra vez la primavera,
Fins demà!
Aire y luz, fuego, cielo y aire nuevo, volverán las rosas y mis labios a besar tu cara hermosa, volverán los esclavos de tu boca.
Vuelven siempre una a una tu palabra. Volverán también los cantéis a las caritas del alba. Cuando el sol abra su mano, abanico de luz blanca. Volverá triste mi llanto y mi sol de la mar.
Volverán también los cantes a las claridades del alba. Cuando el sol abra su mano, abanico de luz blanca, volverá triste mi llanto y mi sol.
Medialuna me sonríe, amb Carmen Linares, i sonoritats africanes que gràcies a l'Ogut somaran en la copla que escoltarem a continuació, la Calle de l'Olivar. L'encarregada de cantar-nos aquest tema és la cantaora de Huelva, Sandra Carrasco. Com és el cas de tants i tantes intèrples de flamenc, coneguts tan sols en els àmbits més propicis per aquest estil musical,
privant-nos als demés de la quotidianitat que sí tenen els noms dels artistes pop, vinguen de Londres o de Kansas City. Sandra Carrasco és, a més, una gran estudiosa del camp, graduant-se en l'Universitat de Huelva en Magisteri Musical. Així que, per als que no la conegueu encara, aquesta és una bona oportunitat de fer-ho, des d'així, el Baixell, avui més a prop que mai de les dones de tot el món, i més concretament del món mediterrani, gràcies a aquest disc, Mujeres d'Au.
La calle del olivar guarda entre sus rincones un secreto escondido. En la esquinita hay un bar donde cada madrugada se escucha un cantecito. Los etanicos del barrio pasan toda la noche cantando.
Fins demà!
Bona nit.
Cuando llegue el trampea, borracha voy pa' mi casa, me da la clara, primilla me da la clara del día.
El agua ya quieta, de pronto le tiraba una blanca piedra y el agua sonrió. Sobre tu boca, cuando tú me miras, cuando tú me miras. Esperando cada noche que llego, cada noche que llego.
La veu de Santa Carrasco ens condueix a la d'altra cantaora flamenca que té la força de les grans veus de tot el món, Genara Cortés, nascuda a Màlaga l'any 1975 i que pertany a aquesta generació que més d'arriba l'herència flamenca dels seus, son pare, per exemple, del famós cantaor El Genaro,
Ha elaborat tot un nou discurs per al gènere. Ha treballat amb el Sigala, va participar al disc flamenco de Carlos Saura i fins i tot amb l'Orquestra Filharmonica de Bogotà en el disc homenatge Neruda en el Corazón. I de la Calle Belolivar que ens interpretava Sanda Carrasco passem a un lloc quasi vací que ens canta ara amb energètica potència Genara Cortés.
Solo tu, solo tu, solo tu, solo tu, mi amor.
Solo tú, solo tú, mi aquello. Seré de un lugar casi vacío, donde solo quedó tu corazón y el mío.
Que de un lugar casi lleve en ojo de ti, que solo, solo, solo yo puedo seguir feliz contigo.
Solo tú, solo tú, mi amor. Solo tú, solo tú. Solo tú, me has querido. Sé de un lugar casi vacío.
Donde solo queda tu corazón ya el mío. Sé de un lugar casi lleno de ti. Donde solo, solo yo puedo ser feliz. Sé de un lugar casi vacío.
Fins demà!
Sólo contigo, sólo contigo, mi amor, sólo contigo.
Amb la veu de Genara Cortés estanca aquest disc del productor Javier Limón i que vos recomanem de totes totes amb algunes de les millors veus femenines del Mediterrani i del seu entorn, Mujeres d'Agua. Hauríem de parlar també dels músics que van participar en aquest projecte, com el mateix Javier Limón, d'Afer Josef de Túnez, Husnus en L'Edirici de Turquia o Tascintri o del Líbano,
Un projecte important que cal recolzar i difondre com hem fet avui al Baixell. És clar que falten moltes veus, Maria del Mar Bonet, per exemple, Helena Leda, Amina Alawí, Nena Benetzanou, Pietra Montecorbino, tantes i tantes cançons i cants de sirenes que mouen les zones d'aquest Mare Nostrum amb la llei de les seues cançons.
Però hem volgut acomiadar aquest viatge per l'univers sonor de les dones en la seva setmana amb el record d'una autèntica dona d'aigua, mediterrània i luminosa, escriptora, actriu i cantant, que va fer de la música el seu camí creatiu i de la nostra llengua l'equipatge sonor de la seva vida.
Una vida que va arribar a la seva fi fa un parell de mesos, deixant òrfans de la seva claretat i valentia els tarongers que envoltaven la seva casa de benifarats. Amb la veu de Montse Enfruns i aquest tema del seu treball Carrer Alfa, Imatge de Cristal, arribem a la fi del nostre viatge avui.
Ai, el desig com passa Quanta pressa té la nit Agua i té la meva casa I sóc un jardí morit
En tot el que ens creguem amb ells, la gobra, gobra, s'obresa, s'està a mi. I en silenci sobre la pell, miro d'anxos ullis. Un cruix de tot l'enveste,
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Mujeres d'aigua, dones que, com l'aigua, porten la vida al seu interior i la projecten en forma de cançó, com una carona a vegades, però també com un arma de lluita i reivindicació a altres. Gràcies una vegada més per la vostra companyia. Jordi Coll, el control tècnic i Josep Vicent Domínguez, al micròfon, estarem esperant-vos, si així ho voleu, la pròxima setmana, per a fer un nou viatge pels mars de les músiques del món amb el Baixell.
Fins demà!
Fins demà!
Com que encara disposem d'un poc de temps per poder escoltar, part d'una xicoteta entrevista, tots s'hi recuperem del nostre arxiu sonor, la que va estar a més ara fa 8 anys i que tenia com a principal protagonista el professor Alfred Domínguez. Un espai d'entrevistes, un temps de reflexió amb persones conegudes i reconegudes de les nostres comarques.
Tercera, Persona del Singular, un espai viatger que s'emet a la xarxa d'emissores municipals valencianès. Avui ens trobem amb una persona ben singular. Una persona ben singular que ens farà plantejar el programa amb una amplitud de mires pròpies de la manera en què ell entén la vida i amb el grau de filosofia en què la interpreta.
Alfred Domínguez és una persona que, tot i haver nascut a la vila de Quart de Poblet, ha desenvolupat tasques formatives en altres indrets de la comarca de l'Horta i fins i tot en altres pobles, viles i ciutats del conjunt del territori valencià, com ara Bunyolo o Gandia, posem per cas.
Al seu costat ens agradaria analitzar el que suposa en la societat d'avui abraçar la filosofia de vida que ha sabut mostrar a l'alumnat amb qui ha compartit aprenentatges en el temps en què ha mostrat el gran ventall del pensament humanístic com a professor que és de filosofia. Des de quan prens consciència d'allò que fas?
Doncs la veritat és que jo crec que des de fa molts anys. El que passa és que potser la consciència és una cosa que al llarg del temps va tenir més o va tenir menys, també depèn de moltíssimes circumstàncies. Però ja des de fa molts anys, i probablement perquè vaig néixer a quart i vaig néixer en el poble i em vaig criar molt en el carrer,
Tot i que la meva situació en aquell moment familiar no era semblant a la dels altres amics i amiguetes en els que jo jugava, mon pare estava de metge a quart, teníem unes condicions sociofamiliars allà pels anys 50 que no eren les habituals en els pobles,
on potser entraves a alguna casa que tenies algun amic i de sobte estaven sopant, però que tots socaven del mateix plat. I el pare de família d'aquella família recorda perfectament, encara que jo tinguera tots els 5 o 5 anys, diu «Ves a casa de la tia Pepeta, que era una dona amiga que vivia al costat, demana-li un poquet de pa i podrà socar».
Llavors, clar, aquestes coses, encara que eres minut, te fan plantejar, dic, jo en ma casa sempre tinc pa, en ma casa tinc possibilitats, en ma casa, tot i que jo tampoc era el germà major, els meus germans estan estudiant, jo estic estudiant, mon pare és metge, ma mare té carrera, encara que no l'exercida, i aquestes te van fent reflexionar, per què jo i per què nosaltres?
La qual cosa sempre m'ha agradat preguntar-me. Ma mare sempre em dia, tu tindries que ser consumero. Els consumeros eren aquells que estaven en els filatos quan entraven els tramvies a València o els autobusos, que encara queda alguna caseta per ahir, i que preguntaven a la gent què és el que portes, perquè hi havia que pagar un impost.
I m'ho deia això perquè m'agradava preguntar i ser curiós i ser curiós i tindre curiositat. I la veritat és que és una cosa que no he perdut encara. Escolta, té trellat aplicar-li a la vida filosofia?
Total i absolutament, no? Total i absolutament, no? Perquè anem a veure. Inclús no anem a fer una classe ni molt menys filològicament, o des de la filologia, o la etimologia, més que la filologia, des de la etimologia la paraula filosofia és voler saber.
Intentar saber, que jo crec que és una cosa que no podem perdre mai de vista, ni de perspectiva, ni molt menys. Per això hi ha coses que realment, des de la pròpia filosofia i des del que significa, en l'actualitat, me dolen moltíssim. Me dolen moltíssim la posveritat, me dolen moltíssim. Crec que és una cosa que hauríem de fer tots els esforços per evitar-les.
Perquè jo crec que això és un verí que està instal·lant-se en la societat i que pot acabar en la democràcia. I no et sents l'aneguet lleig de la família des de la perspectiva social? És a dir, no et sents estrany en aquesta societat?
No, no, no, no. Afortunadament, jo quan vaig arribar, quan parlo d'esta societat, en aquest moment estic parlant del lloc on me desenvolupa, després, si vols, parlarem, obrirem més a l'objectiu i podrem parlar d'altres coses...
No em sento un ser estrany. No, no, no. Me considero que puc parlar amb molta gent, que puc parlar amb tota la gent, a més, i que només tinc, diguem-ne, un límit. En qui no podria parlar? Doncs en aquell que a mi no me permetrà parlar.
però per a les més no tinc absolutament cap inconvenient, no? Però en aquell que el seu model de vida o el seu taranà siga no, la meua paraula és la meua paraula i la meua paraula és la verdadera i la meua paraula no, per favor, és a dir que el concepte de veritat és una altra cosa i l'absolut no existeix. En aquest sentit cal explicar a la gent el valor del diàleg.
Jo per definició dic que les persones som diàleg, però per definició.
Ja el savi i el bon amic, encara que va viure fa 2.300 anys, però és un amic entranyable que és l'Aristòtil, ja deia perfectament que la diferència o allò que ens diferencia entre els animals i les persones, ja que només hi ha una diferència, que els animals tenen veu.
Però no tenim paraula. Les persones tenim paraula. Què vol dir que tenim paraula? Que tenim logos, que tenim raó. Raó no vol dir absolutament ni pensar-nos que som el centre de l'univers ni el melíc de l'univers, sinó que tenim capacitat de paraula. I per tant tenim capacitat d'emparaular la realitat.
quan és que en la realitat l'única forma que tenim d'aproximar-nos a ella és la paraula. Jo sempre li comentava als meus alumnes en Florida i en tots els llocs de dia anem a veure quan uno va al metge
Què espera? Que li diga, que li diga, que li interprete. Sense paraula no podem interpretar les coses. Jo sempre he dit, me costaria explicar-ho o tindré temps per explicar-ho, no estic massa d'acord en allò que una imatge valga més que mil paraules. No, no, una paraula realment és el que ens interpreta allò que veiem, ens interpreta allò que llegim, ens interpreta fins i tot la paraula escrita.
Llegir és un símptoma de llibertat, ve del verb llatí triar, elitgene, l'etgene. Tinguem aquesta llibertat, que cada vegada jo crec que la tenim més restringida. El nivell de lectura, malauradament, no és el que hauria de ser. El nivell de diàleg, sense diàleg no hi ha vida possible.
No hi ha vida possible. Perdó. Pense, no sé, nosaltres tenim un pronom personal, de primera persona del plural, que és extraordinari, que és el nosaltres. Quan un parla de nosaltres no pot dir de los míos, perquè nosaltres és en el nos estarien los míos, però en els altres estan els altres. I per tant, quan parlem de nosaltres estem parlant de la necessitat que tenim d'altres persones.
Tenim necessitades les altres persones. Jo plantejaria, entre la gent que ens puga escoltar en estos moments, en el percentatge, en el 100% del que cadascú és, quin percentatge es pot dir que és gràcies només a nosaltres mateixos?
mínim, mínim, som el que mos hem fet o malauradament desfet amb altres. Jo crec que tenim un problem que és una preciositat. Alerta, vius, jo sé que si caigueses
Tants anys, molts anys, massa anys et demanaven. Entre els sorolls dels cotxes del carrer i de la gent que a tràfegada passa he vist molt clar que són molts els que lluiten i que com tu calladament treballen.
T'he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure d'amic, company, conscient del perill. Sense parlar m'has dit, tot va creixent,
lluita d'avui pel demà viu i lliure, que es va forjant aquests dies terribles, temps aquests temps de tantes ignoràncies. No m'he girat mentre serem creuades,
He sentit fort un gran orgull, molt d'home. No et trobes sol, company, no em trobes sol. I en som molts més dels que ells volen i diuen. Aquest meu cant és teu, le volgo un nostre. Aquest meu cant és teu, le volgo un nostre. A l'arte vius jo sé que si caigueses,
Tants anys, molts anys, massa anys et demanaven. T'he conegut sempre igual com ara. És llicenciat en Teologia per la Universitat de Salamanca i de Filosofia i Letres per la Universitat de València, Estudi General.
ha estat en la docència des de fa més de 40 anys, on ha fet classes i ha exercit de director durant més d'una vintena d'anys, abans de desenvolupar la seva tasca professional com a cap de servei de formació del professorat de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana. Aquestes no són sols les raons perquè el programa s'hagi interessat per Alfred Domínguez,
I és per això que necessitem aprofundir un poc més en el quartier de bitàcola d'aquesta persona que ha impartit classes en Florida Universitària dins del programa La Universitat dels Majors al llarg de més de 15 anys. Què és el que aporta aquesta mena de programes adreçats als majors? En primer lloc, optimisme. En primer lloc, il·lusió. Per què?
tot i que la gent pugui ser ja major, però quan et trobes sense gent. Jo vaig tindre fins i tot el primer any un senyor que tenia 83 anys a classe. Això a mi em dono una alegria tremenda, és a dir, pensar que abans parlàvem del saber,
que als 83 anys una persona encara tinga curiositat per voler saber, a mi això m'il·lusiona, però m'il·lusiona moltíssim. Vore, sobretot, la quantitat de dones que assistixen, escoltar les seues històries, preguntar-los per què ve vostè, perquè fins ara no he pogut.
Perquè fins ara m'he dedicat a cuidar la gent, a tindre cura de la gent, dels meus fills. I després, quan éixen segon major, he tingut que tindre cura dels meus pares.
Però ara que puc, ara que puc i que tinc temps, vull vindre, vull vindre, perquè vull saber, vull conèixer, perquè no podem viure sense estar enterats, sense estar assabentats de les coses que ens passen. Jo crec que això, a mi, per a mi, va ser una experiència extraordinària i molt motivadora i a més a més que tocarem quantitat de temes, quantitat de temes.
I m'agradava moltíssim escoltar les seues històries. I escoltar les històries, sobretot quan contaven les històries de la seva adolescència, quan en casa hi havia algun germà i quan els pares tenien que plantejar-se qui estudia. No s'ho plantejaven, ho tenia molt clar, estudia el fill.
La filla, no. I per què? Bueno, sempre ha sigut així, sempre ha sigut així, això no és ninguna raó. Jo crec que quan, en la mesura que la gent, quan a vegades diguem, és que això és natural, bo, que tonteries més grans, no? És una tonteria, això grandíssima, dir ixes coses, és que això no és propi d'homen, això no és propi de dones, bueno, però què boba és això tan gran, no?
I en aquest vocabulari s'hem educat. Espera i confia que cada vegada menys ens eduquem en altres conceptes. Dir que per naturalesa hi ha una sèrie de diferències fisiològiques, però poc més. Si mai hem donat la possibilitat que les dones puguin, per exemple, accedir,
a un món que el teníem vetat, com és el món de l'estudi, com és el món de l'administració, com és el món de la ciència, com és el món de la vida pública, quantitat de coses que podíem parlar. Com podem dir que això no és natural si la història ens demostra que no hem donat aquesta possibilitat mai que ho feren? La veritat és que jo crec que per a mi va ser un descobriment molt gran
A més a més després, el programa també de Maria Moliner, que es va fer també allí en Florida, posar de relleu aquesta realitat i per a mi el que el saber,
el satisfer la curiositat no et determini no et determini si no hi ha curiositat no hi ha saber i llavors trobar-te amb gent major que encara vol preguntar-se i que sap que se preguntarà moltes coses que no tenen resposta perquè hi ha moltes coses que no tenen resposta i si la tenen la tindran al llarg de la història però no en el moment que potser no s'agradaria tindre ja una resposta no, no, l'absolut ja t'he dit abans
L'absolut vol dir el que està deslligat de tot. No, no hi ha res que estigui a deslligar de tot. Allò que no està lligat és el que diguem que és l'absolut. No, mira, el relatiu és el que fa referència a altres coses. Som relatius. Però relatiu no vol dir que siguem absolutament escèptics, ni molt menys. No, no, no. Hi ha que viure el dia, hi ha que viure en el temps, hi ha que fer el millor que uno sap fer en aquest moment. Però pensant...
que no és el definitiu. Ens has parlat sempre en aquesta segona persona del plural, el nosaltres. Jo no sé si davant d'aquest món globalitzat convé singularitzar-nos. Bé, jo crec que sí. És necessari, a més, no només que...
Escolte, ¿cuántes persones poden putxar al taxi? Home, com diu el codi, quatre en un taxi. Ei, que poden putxar totes les persones. Au!
Fins demà!