Fins demà!
Com qui no vol la cosa... Com qui no vol la cosa ens trobem a punt de girar el primer cantó de l'any. I durant aquest espai de temps tan minúscul comparat amb les dimensions de la història...
Han passat moltes coses i encara hauran de passar moltes més, si és que atenem a la velocitat amb què circulen les notícies i els esdeveniments. Pel que fa al nostre País Valencià, encara estem on estàvem.
amb el parroquer del Ventorro ocupant cadira a la darrera fila de la bancada conservadora de les Corts Valencianes i governats pels mateixos personatges que han estat incapaces de gestionar com cal la recuperació dels pobles, viles i ciutats afectats pel barranc de Xiva i la riloada del Magret.
Quan a l'àmbit estatal continuem demanant el que el president dels populars espanyols complisca la paraula donada i presenta la seua dimissió o el facin dimitir, després que s'ha sabut que va mentir durant vora 400 dies en relació a la informació que rebia del Parroquia del Ventorro quan desenvolupava mando en plaza.
Ell ho va manifestar en públic. I ara es comporta com aquell clàssic espanyol que diu «On vaig dir Diego, volia dir Digo». I, a més, em vaig equivocar de dia, mare meva. Quines peñores ens estan tocant al capdavant de les institucions. I, mentrestant, el Juanfran continua el dictat del carrer Genova com si no haguera passat res. Barra, no ens falta.
Massa camins amb mort enlloc, sempre un pam enllà del desig. Massa records en envellit, arrosseguem els somnis. T'omples la boca de paraules per no dir res.
La meva fe venja d'un fil, els déus no ens trobaran. I si véns i jo no hi soc, sabré trobar-te el meu retorn. I si véns i jo no hi soc, sabré trobar-te el meu retorn.
L'amor ens ve, també el dolor i el fred quan tu no hi ets. Tot ho hem sabut en fer-se fosc, s'escapa un raig de llum. Vondries restaurant d'ahir, però no pots...
Només és teu perquè has donat, avui ja tinc la meva sort. I si vens i jo no hi soc, sabré trobar-te el meu retorn. I si vens i jo no hi soc, sabré trobar-te el meu retorn.
Comencem la secció de dates i fets esmentant una nota luctuosa produïda el 29 de gener, però de l'any 2015, moment en què va fer el seu traspàs a Madrid l'actriu Amparo Baró Martín, premi Goya com a millor actriu de repartiment a la millor interpretació femenina de l'any 2007.
El 30 de gener ve marcat al calendari cívic com la diada escolar de la no violència i la pau. L'any 2007 va fer el seu traspàs a Miramar, comarca de l'Asafor, el metge i etnobotànic valencià Joan Pellicer, un erudit pioner en el camp de l'etnobotànica, escriptor de diversos manuals sobre el tema i divulgador de reconegut prestigi en televisió i altres mitjans.
També va conrear la poesia i la cançó durant la seva època universitària.
El 31 de gener es troba subratllat al calendari de festivitats cíviques com el Dia de la Pau i la No Violència. Ens hem de desplaçar fins a les acaballes del segle passat i més concretament fins l'any 1994 per donar compte de l'incendi que va destruir el Gran Teatre de Liceu, sala de referència per al món líric en conjunt i per als professionals del Belcanto Valencians.
El primer dia del mes de febrer té lloc costum que des l'any 2007 mira per la millora del planeta sumant voluntàriament a la pagada de 5 minuts per frenar el canvi climàtic.
El 2 de febrer és el Dia Internacional de les Zones Humides i d'entre totes les dates i fets possibles, destaquem que l'any 2006 el cantant Lluís Llach anuncià una retirada gradual a partir del març de 2007. Lluís Llach
Si em diu de Déu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l'harmonia del seu canç.
que tinguis sort i que trobis el que t'ha mancat en mi. Si em dius avui que el sol faci el dia molt més llarg,
i així robar temps al temps un rellotge aturat que tinguem sort que trobem tot el que ens va mancar ahir i així
I així pren tot el fruit que t'ho pugui donar, el camí que a poc a poc escrius per demà. Que demà...
Ni estels d'argent, ni un demà ple de promeses.
Continuem però amb la secció de dates i fets per donar compte que el 3 de febrer de l'any 2007 el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià paralitzat el Pla Porxinos d'Actuació Integrada del Valencià Futbol Club a Ribarroja en considerar que no té garantit l'abastiment d'aigua.
Finalment, en arribar al dia 4 de febrer, donem per conclosa la nostra setmana atípica de dates i fets, però procurem recordar que en aquesta data el calendari cívic la té subratllada com el Dia Internacional contra el Càncer i que l'any 1984 el cartellista Josep Renau, qui fou director del Museu del Prado durant la Segona República, fou nomenat fill predilecte de València segons l'acord municipal.
Aquestes fotografies són una història quasi de la meva vida. I ara, de cop i de sobte, la meva vida s'escapa. I voler tornar a veure l'est. I viure...
L'impacte que ha tingut la Dana mental és molt gran. I tindre els records, tindre la memòria d'on venim pot contribuir des d'un punt de vista terapèutic d'estar bé mentalment. La fotografia té una connexió amb el cor de la persona perquè representa la teva vida, el teu passat. Hi ha imatges de persones que si no es rescaten aquestes imatges fotogràfiques no tenen cap record.
Fins demà!
Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana. Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
Tercera persona és un programa que fa un recorregut pel conjunt de la nostra geografia per tal de recollir les opinions de persones, grups o entitats de reconegut prestigi i subratllar la seva importància. Tercera persona és un programa viatger de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Tercera persona en la teua ràdio de capçalera.
Gràcies.
De tant en tant, el nostre company Sequi Castellano sol acudirà a cites de caràcter cultural, social, polític o econòmic que puguen resultar d'interès. I és per això que no fa molt encara es va personar a la presentació del poemari Feridura, de l'escriptora i poetessa Begoña Mezquita Ramírez, una dona arrelada en la matèria, en la llum i la terra, en el cos i l'altre.
Quines coses passen? El patronat del Villar ens hem topetat avui amb una escriptora, una poetesa, una professora de València i una directora de l'Institut del Polo del Villar. Ella és Begoña Mesquita Ramírez, que ha vingut a presentar el seu darrer llibre, Feridura. És aquesta la feridura d'algú
Això és un atac de feridura, altrament dit ictus, que vaig patir l'any 2013 i totes les conseqüències d'aquella malaltia que em va deixar sense apenes neurones i més allà que sí, quan vaig ser capaç de poder-ho escriure ho vaig reflectir en el vers i el resultat és aquest llibre, feridura. A més de feridura hi ha reminiscències d'altres teus treballs?
En el llibre concretament no, però com que el llibre té tres parts, en la tercera part sí que hi ha alguna reminiscència anterior, sí que es pot trobar la línia, diguem-ne, continua, que sempre estem escrivint el mateix poema, en realitat.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Dit pel professor i escriptor Josep Lluís Badal, la poesia de Begoña Mezquita és el vell art de fer camí, camí on noia, trepitjant el camp d'ordi amb ritme d'humanitat, de dona, de xiqueta. És el món que s'hi veu per la finestra dels versos, l'ordi, l'aigua, el camí de casa. Este poemari és un poemari triple,
Triple, tripartit. Primera part, feridura, que és la malaltia propiament dita i els efectes d'estranyament en què no sabia què em passava. La segona part és un desert blau en memòria de la mort de mon pare, que rememora els últims dies de la vida de mon pare, que es diu un desert blau perquè ell tenia els ulls blaus. La mirada límpida i generosa del pare queda reflectida en el títol i els set, vuit, nou poemes que conformen la segona part.
I tenen un fil conductor, totes tres? Totes tres, feridura. Sí, és el títol genèric del llibre, el que conduís tot el llibre, sí. Begoña, s'han d'aixafar altres xardins per entendre la poesia?
S'han d'aixafar altres jardins, s'han de conrear altres flors, s'ha de descobrir altres espais i s'ha de buscar la llum per continuar vivint, que és l'única manera de superar tantes i tantes coses com ens van passant en la vida. Als teus poemes hi ha paisatge?
Hi ha paisatge, clar que sí, hi ha la mar, el paisatge de la marina, que nosaltres solem anar molt a Edènia, per l'Almadrava, la platja. Hi ha en aquests altres jardins viatges a Torí, on treballa una ex a l'Una Meua i vam anar a vore-la i també hi ha alguns poemes dedicats a...
a ella i al viatge a Torí i a Chicago, una escapada que vaig fer amb la meva germana. Hi ha poemes de la Índia, de Tamil Nadu, també un viatge que no se m'ho passarà mai, no se m'oblidarà mai. Tot això està reflectit, sobretot a la tercera part. I aquests són els paisatges exteriors, diguem-ne, però sobretot abunda el paisatge interior, aquest de la ferida.
El professor, escriptor i poeta Manel Rodríguez Castilló assegura al seu blogspot que, amb aquest nou llibre, Begoña Mezquita enceta una segona època per a la prestigiosa col·lecció poètica Edicions del Buc, que opta ara per un format més lleuger, més manejable i de més bon llegir per als seus llibres.
Han passat deu anys ben comptats des de l'últim llorament poètic de l'autora, parlen els ulls, i tornem a començar amb bon peu la cingladura. Entremig hi ha hagut incendis que han traçat un abans i un després de l'avisme d'un atac de feridura, que és com popularment s'anomela les diverses modalitats d'elictus.
Hi ha hagut també la mort del pare, un altre punt i a part. No són aquestes només les experiències que obliguen a la poeta a mirar de fit a fit el suç de la mort. És sobretot la lluita per vèncer les seqüeles de la malaltia, l'absència en part irreparable del propi cos i per omplir amb la tenacitat de la memòria i la vocació la pèrdua del pare.
Tinc una curiositat. Quan una poetessa com tu perd títols, posa números...
Per títols? Sí, títols de poemes. I ara li poso el tres. Sí, perquè en la primera part hi ha una sèrie de nou poemes que es diu Escabellada, que és despentinada, com vaig quedar jo després d'aquella tros solcida. Aleshores hi ha Escabellada, un, dos, tres, fins al número nou, que parlen justament d'aquest moment primer, d'estranyament i d'estranyesa.
Ja m'has parlat un poc d'això, però què té a veure el Pare dins de tot el tripoemari que ens planteges? La figura del Pare, per l'amor de Déu. Quan una...
perd el pare, perd una àncora molt important en la vida. Jo amb el meu pare he estat molt unida i la meva guàstima per ella ha sigut molt gran i quan va morir l'any 2018 va quedar un gran buit que, en fi, es veu reflectit un poc en els poemes de la segona part.
I el llibre, al final, li el dediqui a ell, tot sencer. Ell era un home que no li donava importància a les coses. Jo sé que si ho haguera vist, hauria dit, ah, vale, molt bé, però d'ahir a ahir se li oblida, no? No li donava profunditat a les coses, però, en fi, ahí està l'estima també. És fer-ho dura com una mena d'ofrena?
Com una mena d'ofrena, sí, aquesta ofrena a la vida, sobretot a les ganes de reprendre tot allò que has perdut, tot aquell foscor que ha aparegut de sobte, que a poc a poc va encenent, se va obrint la finestra, va entrant la llum i aquesta ofrena a la llum nova.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
El professor Rodríguez Castelló afig que Feridura adopta principalment la forma de l'autodiàleg, paraules amb un tu que fa despill de la poeta com a forma suprema de la confidència i l'autoconsciència. Però hi són totes les altres persones del verb, les terceres, el nosaltres i el vosaltres.
La mirada poètica és un periscopi que gira i completa el cercle per observar-ho tot, el més ocult dins d'una mateixa, el més llunyà en els reiterats records de la infantesa, el més frugal i immediat de l'experiència quotidiana. I té l'habilitat del ventríloc i la redonesa de l'oracle. I això és l'ànsia constant de conferir més vida al motor que mou els poemes de Begoña Mezquita.
A la presentació que heu fet al billar hi havia un ballari i m'ha fet pensar si no és fer-hi dura com una mena de consueta de danses. Doncs sí, és una molt bona matització, aquesta molt bona observació, aquesta que fas. Sí, perquè no, el ritme de la poesia dona molt de sí, i en aquest cas els versos es poden posar en moviment i Albert García Saurí, que és el company que ha vingut,
Ha sabut coreografiar alguns poemes i estic segura que improvisar també algun moviment en algun moment. Ja hem quedat quan havia de ballar, quan no, i en quin moment més o menys hauria d'estar posant moviment contínuament el poema, però sí. Ja tens el calaix al proper llibre? El calaix sí, nous poemes. Sí, la llum de la Marina, però no li ho digués a ningú. Estava pensant si no seria reviscolar.
Podria ser reviscolat, però ja he reviscolat. Com que ja he reviscolat, ara ja omplim de nou el paisatge amb els versos. Per què amb aquest editorial, amb Edicions del Buc? Edicions del Buc, perquè els editors són amics meus, coneguts. És una editorial independent, feta amb molt bon gust. És Didac Ballester, el dissenyador. Sí, sí, sí.
I ells al principi em van dir, tens alguna cosa escrita? I jo vaig dir, sí, alguna cosa tinc, doncs com ara? I va dir, doncs d'ara a juliol, si ho acabes, publiquem el número 1 de la nova col·lecció. Perquè és una nova etapa que l'edició del BUC m'emprèn en el 2024, 10 anys després d'haver nascut.
que van aixer justament amb un llibre meu. Parlen els ulls és el número 1 de la col·lecció i aquest és el que enceta la segona etapa, deu anys després. Hi haurà paisatge en aquest llibre que tens al Calais? Hi haurà paisatge, clar que hi haurà paisatge interior i exterior també.
Olors, sons... Olors, sons, tacte, mirades, línies que travessen l'horitzó... En fi, el que sempre estem escrivint. Diuen que el poeta sempre escriu el mateix poema. Doncs allà estem.
Doncs, Begoña Mesquita, moltíssimes gràcies pel teu temps en aquest espai de ràdio en el qual ens has fet un regal de descoberta d'aquest triple poemari. Moltes gràcies. És per a mi una alegria i un honor haver tornat així al Villar uns quants anys després d'haver estat així treballant, compartint amb tanta gent l'amistat i, en fi, l'alegria. Gràcies.
Comencem, comencem, comencem. El dia rapejant i amb passió, canten junts en valencià, fem-ho des del cor, des de la nostra veu un efecte dominó. Qüestió de principis, no tingué força. Ballant entre l'arròs i a la llum del sol, passem a l'acció amb el primer post del matí. Parlant en valencià, fem una revolució i arribem a tot el món amb les paraules d'oci. Dient bon dia, tot canvia, demostrem
Fins demà! Fins demà!
La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua és el valencià. La llengua neix amb tu, t'agafa la mà i mai no et solta. La respires, t'alimentes d'ella, et dona alè i paraules per endinsar-te al món.
La llengua és el camí per a expressar la identitat, el lloc d'origen, la pertinença. Som de la llengua en què vam créixer, en què la mare ens va parlar per primer cop, en què riem amb qui ens acompanya, en què llegim, en què estimem, en què imaginem l'univers en què vivim. Com traduiríem la nostra essència sense una llengua pròpia?
Com abraçaríem l'estima, l'ignorança o la tristor? Com descriuríem el vertigem d'un capvespre, l'alba, la mar, la terra, l'horta, els fruits, el clima, els pobles, la vida? Com compartiríem converses, històries o arrels?
Com seríem nosaltres si la llengua no fora la nostra segona pell? Parle valencià l'esquenaixqui. Canta en valencià. Guisc, esquit i parle sobre llibres en valencià. Faç humor en valencià. Somie i estime en valencià. Actue en valencià. I la meva llengua és l'esquena.
La meva llengua materna és el valencià. Comunique el valencià. La meva llengua és rebel. La meva llengua és ingovernar. El valencià no és la meva llengua materna, però l'he après i ara és la meva eina de treball. Estim aquesta llengua com si fora la materna i la parle per a preservar-la.
21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna, amb l'objectiu de preservar i protegir tots els idiomes i dialectes que es parlen al món. Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana.
Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
Xiulits i aplaudiments.
Els xiulits i aplaudiments d'avui. Comencem la secció com ho solem fer darrerament, és a dir, llançant el primer xiulit al parroquia del Ventorro, perquè lluny de deixar-ho córrer i fer un pas al costat, continua ocupant una cadira a la cinquena fila de la cambra legislativa valenciana i, a més...
La Generalitat, mira com estan les coses, que ni la paraula Generalitat, ells com Déu mana. La Generalitat li ha parat un pisset a Alacant perquè faça tasques pròpies d'un expresident amb xofer i personal de suport.
Doncs mira, la segona xiulada del programa se l'emporta el seu substitut al cadira al Gran de la Generalitat, el conegut Juanfran. Per fer totges possibles perquè la ciutadania oblida els nyaps i les patranyes protagonitzades pel Parroquia del Ventorro quan es trobava presidint el govern valencià de la manera més deshonorable possible.
Bona nit.
I finalment xiulem la tardança en què la justícia aborda els casos que impliquen personatges del Partit Conservador i encara ara es troben jutjant causes de fa diversos lustres i han decaigut altres que el temps o la desaparició de les persones implicades impossibilita el seu esclariment.
Diuen que tot és arribar. Però tot arriba sense avisar. Si caic, amor, pensa en mi i lliure'm de tanta que la
I lliurem de tanta calamitat. Digue'm tu què penses d'aquest joc.
Si creus que és pols tot el que he enyorat, m'importa creure que és possible arribar. I creure és somni i crema l'horitzó.
I creure somni i crema l'horitzó. És pur el que no he dit. Només recorda aquest gest.
Tremola la casa que hem habitat. I deixa un rastre que pugui oblidar. I deixa un rastre molt que pugui oblidar.
que tot és arribar.
Aplaudim la tasca informativa realitzada pels periodistes que des del primer moment es van posar mans a l'obra per deixar negre sobre blanc la trista realitat de la terrible barrancada i riguada que es va portar per endavant més de 230 vides.
Aplaudim igualment la rectitud i rigorositat de la xutgesa que ens trueix la causa de la dana, capaç de treure llum i claror d'un tema on des de primera hora sols hi havia fang, nyaps i mentides.
I, per últim, aplaudim els moviments ciutadans i les plataformes sorgides per defensar el medi ambient, allà on l'administració autonòmica o estatal preteníem donar permís per instal·lar plantes de biogàs alicatats amb plaques solars o abocadors descontrolats.
Sents com l'aire recórrer les teves branques fràgils d'esperar el que havia d'arribar. Tot
És clar quan mirem el cel i sentim la llum darrere les perpelles i tot és imaginar que ja res importa que ja res
La veritat és mullar-se els peus, donar-se la mà i escoltar la nit de les estrelles i conquerir els cils amb cada petó i trencar-se sempre per tornar a reneixer
sempre per tornar. Parla d'aquells dies, fes refugi d'aquell temps. Focan fins aquells dies.
aquells dies fes refugi d'aquell temps porten fins aquells dies serà com arribar serà com arribar
L'últim ditzaus de cada mes, 12 a 12 de la nit, en la xarxa d'emissores municipals valencianes, seré el teu mirall. Amb Fermín Larrondo
Soc una ciutadana i vaig a parlar. És el nostre torn. Perquè la política no és sols el que es fa des de l'administració.
La política es todo. Tot el que les persones fem. I el que no fem. Per això vos parlem. I diguem que hem de treballar juntes. Tenim un repte comú. Imaginar el nostre futur. L'horitzó és el 2030. I el camí és un pacte. Un treball conjunt entre la ciutadania, les empreses i les institucions. Ja és l'hora de construir un projecte comú.
D'assumir l'urgència de les accions davant del canvi climàtic. D'iniciar projectes que perduren més enllà d'una legislatura. Més enllà d'interessos partidistes o personals. És hora de compartir la responsabilitat política. I ser partícips de les transformacions necessàries.
Les solucions no estan fora. Les hem de construir nosaltres. Nosaltres vol dir totes les persones. Serà la nostra responsabilitat. Serà intel·ligència col·lectiva. Proposem una nova forma de fer les coses. Nova. Posant en marxa accions concretes basades en dades objectives. Perquè el que no es pot mesurar no es pot millorar. I estarem atents. Apel·lant a les autoritats per a que reorientin els fons europeus cap a aquestes propostes.
i educant-nos en formes de vida més ecològiques, més sostenibles i més justes. Serà un projecte molt gran. Perquè el 2030 és un objectiu planetari. Serà igualtat. Serà innovació. Serà mobilitat sostenible. Serà nuestro futuro. Aquesta és una crida a l'espècie humana per a conservar la vida. Triem el millor futur possible. Inspirem altres territoris. Aturem el canvi climàtic. Pot ser no tinguem més oportunitats.
Aquesta és una cita històrica.
Bastida és un programa de la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià. Bastida és l'espai dedicat a destacar el treball de milers de persones de les nostres comarques. Bastida és un temps de ràdio al servei dels centres d'estudis locals i comarcals per a promoure la difusió, la investigació i el coneixement de la història, la cultura i el patrimoni. Escolta Bastida en aquesta sintonia.
Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana. Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
Com que ens trobem emetent el darrer programa del mes de gener, arriba l'hora d'escoltar d'ací endavant la secció que ens remet puntualment a l'efecte, el company Fermin Larrondo. Seré el teu mirall.
Hola, com va tot? Benvinguts una vegada més a Seré el teu mirall, el programa musical de la xarxa d'emissores municipals valencianes que cada últim dijous de mesos ofereix 60 minuts exclusivament dedicats a les versions.
Soc Fermil Arrondo i al llarg d'esta hora que tenim per davant us presentaré un total de deu temes que recorreran dècades i estils per acostar-vos a la música que en el seu moment van escriure o van interpretar inoblidables figures del pop, el rock o la cançó d'autor com George Brassens, The Beatles, Surfing Bitches, The Jam, Joaquim Sabina o The Velvet Underground.
I una vegada dita això, anem a oferir-vos la primera de les cançons que formen la nostra playlist de hoy en Seré el teu mirall.
I'll Follow the Sun és una cançó de Beatles escrita i cantada per Paul McCartney inclosa en l'àlbum Beatles for Sale de 1964. I el tema també va ser publicat en format senzill sent el tercer que s'estreia del quart llarga duració de la banda.
Paul va comentar en una entrevista de l'època que encara que en els crèdits del disc apareixia assignada pel tàndem Lennon-McCartney, la cançó l'havia escrita ell després de curar-se d'una grip assegut enfront d'una finestra de saló de casa dels seus pares quan només tenia setze anys.
L'excel·lent versió de I'll Follow the Sun, que ara escoltarem, serà a càrrec d'una de les veus femenines més destacades de l'escena sul-nordamericana de mitjan anys 60, Verònica Yvette Bennett, molt més coneguda pel nom artístic de Ronnie Spector.
vocalista principal del grup femení The Ronettes i ex-dona del productor discogràfic Phil Spector, que una vegada dissolt el seu grup i després d'uns quants anys allunyada als escenaris, va començar en 1971 una carrera en solitari que la va mantenir activa fins a pocs anys abans de la seva defunció en 2022.
Someday you'll look to see I've gone For tomorrow may rain so I'll follow the sun Someday you'll know
And though I lose a friend In the end you will know Oh, oh, oh, oh, oh
One day you'll find that I have gone But tomorrow may rain, so I'll follow the sun Yeah, tomorrow may rain, so I'll follow the sun
One day you'll find that I have gone But tomorrow may rain so I'll follow the sun And now the time has come And so my love I must go And though I lose a friend In the end you know
One day you'll find That I have gone But tomorrow may rain So I'll follow the sun
Amb les versions que porta... Fermint la ronda. En la xarxa d'emisores municipals valencials.
El 26 de novembre de 1982, la banda britànica The Jam treia a la venda Beat Surrender, convertint-se en el quart número 1 que aconseguia pujar a les llistes del Regne Unit el trio liderat per Paul Weller. El tema es va mantenir en aquella mateixa posició durant dues setmanes de desembre d'aquell any i va ser l'últim disc senzill que va editar el grup abans de Dissoldres.
Bit Surrender es va publicar en dos diferents formats, en set polsaes, és a dir, com a single, amb el tema shopping, ocupant la cara B, i també en dotze polsaes, o maxi, que diem així, acompanyat de tres versions de tres conegudes figures de la soul music nord-americana.
The Valkyrian són un quintet finlandès que en 2002, acabant el seu últim any d'institut, van decidir fer realitat el seu somni d'adolescents, formar una banda que tocara temes clàssics d'escar, rocksteady, reggae i fins i tot punk.
Van debutar en una festa d'aniversari en la qual van fer ballar al públic durant hores i aquell primer concert va obtindre un èxit de tal calibre que el nom de The Valkyrians va començar a córrer de boca en boca i els va ploure les actuacions en decenes de locals del cinqui.
En 2017, The Valkyrians participaven en el recopilatorio Gift, Tribute to the Jam, amb esta càlida versió de Beat Surrender interpretada en Claude Rock Steady més clàssic. Una xicoteta i delicada joia que no sembla possible que haia pogut sorgir en latituds tan septentrionals que apenes coneixen el sol.
Bona nit
Bona nit!
Bona nit.
Come on boy, come on girl, succumb to the pizza render. Come on boy, come on girl, succumb to the pizza render. Pizza render, pizza render.
Bona nit.
Come on, boy. Come on, girl. Suck on back to the pizza window.
Bona nit.
Fins demà!
Sense cap dubte, 19 días y 500 noches és una de les cançons més populars del repertori de Joaquín Sabina i també un dels seus maiors èxits comercials. De fet, el llarga duració al qual dona títol el tema figura en el lloc número 7 de la llista dels 50 millors discos de rock espanyol de la revista Rolling Stone.
Però el cover de 19 dies i 500 noces que ara escoltarem és un treball que trascendeix prou la idea que se sol tindre del que és una versió, ja que encara que respecta a la melodia original, aplicant-la a uns arranjaments diferents i una interpretació allunyada de l'estil de Sabina...
També es trastoca completamente la lletra que va escribir en el seu momento el cantant de Jaén per a convertirse en una réplica més que en una simple versió.
la qual cosa ja es deixa entreveure en el recitat a càrrec de l'escriptor Benjamin Prado que introdueix el tema i que serveix de coartada al seu intèrpret Travis Bird per a convertir el text de Sabina que destila un cert deix masclista en un alegat feminista que imprimeix a la cançó un gir de 360 graus.
Travis Burns, amb un ton de veu que recorda l'actitud de Maria Jiménez en els seus millors temps, ens mostra com pot canviar-se el sentit i la intenció d'una cançó amb tan sols modificar alguns punts claus de la seva lletra. Sentiu-la amb atenció. Se val la pena.
Todo da una de cal y otra de arena. Todas las caras tienen su cara y su cruz. Todos somos un pájaro que vuela a la vez hacia el norte y hacia el sur. Todo lo que se vuelve a contar ya es otra historia. Todo lo que se rompe inventa a su enemigo. Y la misma canción al cambiar de persona
No dice lo de siempre cuando dice lo mismo. Lo nuestro duró Lo que duran dos peces de hielo en un whisky y un de rocks No sé por qué fui La infeliz que mordía su anzuelo mientras le creí De pronto me vi Como el busto de un rey destronado pisoteado en el suelo
Yo era la sota de las barajas y la planta baja de los rascacielos. Y es que tenían razón sus amantes con el ayunantes, pero un después no. Conmigo fue así. Dijo que era su media naranja y se puso a exprimir. Ya luego empezó.
Que rugía mirando a la luna, mujer solo hay una, y esa es mi María. Luego se fue, bajó a por tabaco y volvió a los tres meses. Vino haciendo ese esquietzo, un perro flaco, pidió que le abriese con dos arrumacos.
Le quité la llave, la bonotransporte, por decirlo suave, le di pasaporte y le dije, colega, tú has perdido el norte. Yo he estado tan ciega que pensaba que ya me creía historia a su modo, en la que me echaba la culpa de todo, de las tropelías y las tonterías.
Y el portazo sonó como un signo de interrogación. En vez de sufrir,
Me lié con uno del Pepe y socio del Real Madrid que canta hip hop. Juega al pádel, al tenis, al golf y es anti-taurino. Ha montado su propio bufete, yo le pongo un 7 y él me veía celpino. Sabina huyó, se fue dando saltos igual que un conejo.
Pero como artista he llegado muy lejos, vi a Dios retratado al mirarse al espejo. Yo le vi en las ventas cantar nuestra historia y como el caballo atado a una noria que va como un rayo tras la zanahoria. Mi voz le seguía y al bailar que soñar con los pies volvía a ser la de ayer cuando le quería.
Bona nit.
I continuem endavant amb Chime School, una banda de San Francisco, California, liderada per Andy Pastalaniec, un músic amb una llarga trajectòria que li ha portat a Militar en diferents bandes de la anomenada Bay Area, com els neopsicodèlics Pink Films, els showgazers Cruel Summer o el grup d'indipop Siblight.
Fan incondicional de la música independent de la dècada dels 80, però també del folk rock dels 60 i de qualsevol grup amant de les guitares de 12 cordes, Andy Pastelaniec va començar la seva carrera musical tocant la bateria quan apenes era adolescent.
I després d'uns quants anys amb les baquetes es va decidir a gravar material propi arran de descobrir les possibilitats que li oferia un xicotet gravador de casset de quatre pistes amb el qual va poder desenvolupar de manera autodidacta la influència que exercien en la seva música combos com ara The Birds, The Springfields o The Razor Cuts...
i l'espèrit de grans sellels de singles indies com Creation, Postcard i Sara Records. Eixa passió de Chime School per la música índia en general i per la britànica en particular els va portar el mes de setembre 2024 a participar, juntament amb altres 14 bandes, en un homenatge col·lectiu als fabulosos Cleaners from Venus,
amb una versió d'un dels temes més brillants de la discografia del grup capitanejat per Martin Newell. Es tracta d'esta preciosa cançó absolutament lírica que es titula Mercury Girl i que Andy Pastelaniec i el seu grup interpreten amb un indubtable spirit poppy i una destacada elegància.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Georges Brassens va ser un molt rellevant representant tant de la nomenada chanson francesa com de la millor tradició musical anarquista del passat segle.
Brassens, el qual se'l considera un dels millors poetes francesos de la segona meitat del segle XX, a més de tindre un extensíssim repertori de cançons pròpies, també va posar música a poemes d'infinitat d'escriptors francesos de la talla de Luis Aragon, Victor Hugo, François Villon o Jacques Prévert.
Les cançons de Georges Brassens també han sigut interpretades per diversos cantants francòfons, com ara Carla Bruni, Manu Divango, François Ardí o Noir Desir, però també per altres artistes internacionals, com la nord-americana Joan Baez, els espanyols Paco Ibáñez, Javier Crae i Joaquín Carbonell, o els argentins Nacha Guevara i Claudina i Alberto Gambino.
Brassens va morir de càncer en 1981, als 60 anys d'edat, després d'haver patit problemes de salut durant molt de temps. I tal com va deixar explícit en una de les seues més famoses composicions, va ser soterrat en el cementeri de la seva ciutat natal, Set, prop de la mar i a l'ombra d'un gran pi.
Els encarregats de versionar aquest excel·lent tema de George Brassens, titulat Les quatre bacheliers, són dos músics que durant molts anys van acompanyar el mestre en les seues gravacions i directes. Es tracta de Joel Favreau, a la guitarra, i la veu, i Jean-Jacques Franchant, a l'acordió. Passa-te-ho bé, submergint-te en el món de les versions.
Deixat sorprendre't amb les versions que porta Fermint la ronda en la xarxa d'emissores municipals valencianes.
Fins demà!
Sans vergogne, aux gendarmes nous ont trahis, nous ont trahis, et l'on vit quatre bacheliers. Sans vergogne, qu'on emmène les mains liées, les mains liées, on fit venir à la prison. Sans vergogne, les parents des mauvais garçons, mauvais garçons.
Que yo quiero.
no necesita bañarse cada noche en agua bendita tiene muchos defectos dice mi madre y demasiados huesos dice mi padre pero ella es más verdad que el pan y la tierra mi amor es un amor de antes de la guerra para saber
Bona nit.
Y contra su calor se pierde el orgullo y la vergüenza.
Mi perro, mi escalestri y mis amantes
Fins demà!
L'últim ditzaus de cada mes d'11 a 12 de la nit en la xarxa d'emissores municipals valencianes seré el teu mirall amb Fermín Larrondo
El 5 de setembre de 1969,
de Velvet Underground, els autors de la sintonia d'este mateix programa, gravaven el tema Ride into the Sun o Cavalgar dins el sol per a incloure'l en el qual estava previst que fora el quart àlbum del grup. Un treball que va quedar inèdit després que la discogràfica MGM Records els acomiadara i arxivara les copies máster d'eixen nou disc durant vora vint anys.
Aquelles gravacions no van tornar a veure la llum fins que l'etiqueta Verbe, que era propietària en part de l'antic catàleg de MGM, la incloguera en un àlbum de raresses de Velvet Underground titulat Another View. No obstant això, 13 anys abans de la publicació d'aquell recopilatori, el mateix Lou Reed va incloure Ride into the Sun en el seu àlbum de debut en solitari publicat en 1972.
En 1994, Luna, la banda de indie pop formada tres anys abans per l'exmembre de Galaxy 500, Dean Warham, l'exmembre de The Phillies, Stanley Demeschi, i per Justin Harwood, que abans havia militat en el grup The Chills, van incloure en el seu álbum Slide una impagable versión de Ride into the Sun.
Un cover de primera categoria que sintetitza perfectament l'esperit d'una Velvet Underground afonada en una exquisida peressa. Amb l'una us deixem, perquè gaudiu d'este impressionant cover de Ride into the Sun recordant-vos, això sí, que d'ací a quatre setmanes tornarem al vostre costat amb una altra edició de Seré el teu mirall.
Mentrestant, com acostumem a dir-vos, escolteu sempre bona música. Adeu-siau.
Right into the sun. Right into the sun.
Per nosaltres, res més. Rebent cordials salutacions de part de totes les persones que hem fet possible aquest programa, que ha estat possible tècnicament per Auxelles Vermells.
Un programa pensat per poder ser reproduït pel conjunt de les emissores que configuren la xarxa d'emissores municipals valencianes i que es troba escoltant-lo per la seva emissora de capçalera. Els agraïm la seva amabilitat i atenció i ens disposem a posar-li la funda a aquest vehicle virtual que ens permet cada setmana fer un repàs a l'actualitat que no sempre es presenta tan planera com els grans grups informatius ens pretenen fer creures.
Ens tornarem a trobar en aquest mateix punt del dial de si avui digues. I a la carta, sempre que disposa de temps per poder-ho fer. Ei, fins rebeurem.
Fins demà!
Fins demà!
Bons continguts. Informació més pròxima. Nous horizons musicals. Xarxa d'emissores municipals valencianes. La ràdio de proximitat. La ràdio de casa.
Falsetats, bulos, partidisme, descontextualització, interessos, imprecisió, condescendència, intrusisme, fons dubtoses, desinformació... A la xarxa d'emissores municipals valencianes creiem amb el periodisme. Creiem amb el periodisme que ens parla de la nostra realitat. Amb el periodisme de proximitat. Xarxa d'emissores municipals valencianes.
La bona cuina per a les millors causes. Apunta, 8 de febrer, paella solidària, a partir de les 12 del migdia, en la plaça. Comemorem el Dia Mundial contra el Càncer amb l'Associació de Lluita contra el Càncer d'Aldaia, que enguany proposa una paella chegan