Fins demà!
Segons el calendari, si ens fixem en la data en què s'emet aquest programa en directe, fa 11 anys que milers d'estudiants i estudiantes valencians i valencianes protagonitzaren una vaga educativa, un esdeveniment de mobilització social i aturada acadèmica de les universitats durant tota la jornada del dia 26 de febrer.
Una jornada que tingué com a objectiu principal vertebrar una sòlida oposició contra la llei de qualitat educativa del Partit Popular, més conegut com a llei verd, cognom del ministre que la va propinar aleshores.
11 anys més tard, les preocupacions socials en són altres, tot i que la problemàtica existent a l'ensenyament continua estant present perquè la quantitat d'alumnes per aula no ens situen en els millors llocs de la comunitat educativa europea.
Ara, les preocupacions socials volten la problemàtica de la vivenda. La pujada dels preus ofega les llars més humils i fer fren a l'emancipació de les persones més joves, la qual cosa fa que el malestar vagi en augment.
No hi ha cap mena de dubte que l'accés a un sostre es perfila com el gran factor de desigualtat per al futur perquè l'edat mitjana, en què els joves se solen independitzar dels seus pares, supera els 30 anys d'edat, 4 anys més que la mitjana europea.
La realitat resulta implacable ja que la immensa majoria de les persones joves, fins i tot disposant de treball estable, no poden pagar-se un sostre amb els seus propis mitjans.
Les persones menors de 35 anys han de destinar més del 90% dels seus ingressos per poder llogar una vivenda i més del 35% per poder accedir, en el millor dels casos, a una habitació dins d'un pis compartit.
Les perspectives per poder independitzar-se no milloren malgrat els avanços enregistrats dins l'àmbit laboral. Sols una de cada quatre joves, amb un lloc de treball, aconsegueix independitzar-se.
Sorra fena i humida, mare risada. Rius marcant el ritme, l'albufera resta tranquil·la.
Pescadors de tratja i corbata han vingut a fer negoci. Altres que porten màscara pesquen en aigua per volar.
Carteristes, no ens heu portat la cartera.
aquells que es canvien el rostre, que no busquen posar-se els guardons. Carteristes, no ens heu portat la cartera, que el que voleu és marcant i muntanya, aquells que es canvien el rostre, que no busquen posar-se els guardons.
Sorra alçada pel vent, mar de llamp. Rius i retalls i amb força l'albufera espera inquieta. Un tretràmol de respostes, front a aquests, a aquests.
de la natura, que lluny de consumir se neix. Carteristes, no ens heu portat la cartera, que el que voleu és marcampe muntanya, aquells que es canvien el rostre, que no busquen posar-se els guardons. Carteristes, no ens heu portat la cartera,
que no busquen posar-se els guardons, que no busquen posar-se els guardons.
No, no ho hem dit, però es troba escoltant quatre en un taxi i el magatzin semanal que emeten algunes de les emissores municipals valencianes. Els saludem ben cordialment i continuem amb la proposta que hem preparat per avui, que es troba decorada amb el suport de la música produïda per Naya.
Sabem que el grup es va anar formant pas a pas, molt lentament. Inicialment la idea és iniciativa del Josep Alemany i de Maria Estrada, que ja eren amics, i que juntament amb Samba i Shauli van passar a construir la formació primitiva del que en un futur es convertiria en Naya.
fruit de les necessitats de les primeres composicions es va contactar també amb Marc Torner, Alfons Ramírez i José Almudèder i el projecte començar a consolidar-se. Tot i ser d'arreu del territori del País Valencià,
Actualment el grup el formen gent del Càcer, de Xàvia, de Castelló de la Ribera, d'Atseneta de la Maestrat i del Cabanyal. El fet és que tots estudien i treballaven a València i a l'àrea metropolitana d'aquesta. I això va facilitar molt les coses i va fer que la distància dels pobles d'origen es reuduiria al Norres. Perquè, clar, estava el denominador comú.
de fer música i de fer, com podem comprovar, bona música. Seguidament, escoltarem un bolero bastant boniquet, per cert. Quan mires endavant
i no pots caminar i no pots avançar i tot són carrerons que no et porten enlloc mentre tot es fa fosc darrere un arbre un lloc
et mira fixament mentre es molen les temps. I decideixes vacilant tornar-te a cap picar de nou al laberint de bèsties i temors.
I dibuixa res d'òlins, qui vulgui tirar el recte. Està obriant el seu entorn, cal anar en pas de plor.
I la vida dóna voltes. I dibuixarà d'òlins qui vulgui tirar el recte. Està obriant el seu entorn, cal anar en pas de plor.
Quan mires endavant i veus un immens mar i no saps cap on tirar. I tot són horitzons que pretens assolir, carregat d'il·lusió.
No veus per ell enlloc, però sigues cautelós. El mar es plenet d'aurons i la vida dóna voltes i dibuixa redolins. Qui vulga tirar el recte està obviant el seu entorn.
Calen ara amb paus de plom i la vida dona bo.
Falsetats, bulos, partidisme, descontextualització, interessos, imprecisió, condescendència, intrusisme, fons dubtoses, desinformació...
A la xarxa d'emissores municipals valencianes creiem en el periodisme. Creiem en el periodisme que ens parla de la nostra realitat. Amb el periodisme de proximitat. Xarxa d'emissores municipals valencianes.
Aquestes fotografies són la història quasi de la meva vida. I ara, de cop i de sobte, la meva vida s'escapa. I voler tornar a veure-les. I viure.
L'impacte que ha tingut la Dana mental és molt gran i tindre els records, tindre la memòria d'on venim pot contribuir des d'un punt de vista terapèutic d'estar bé mentalment. La fotografia té una connexió amb el cor de la persona perquè representa la teva vida, el teu passat. Hi ha imatges de persones que si no es rescaten aquestes imatges fotogràfiques no tenen cap record.
Fins demà!
dates i fents.
Comencem el recorregut de les dates i fetge d'aquesta setmana, en el 26 de febrer, moment en què l'any 2015 milers d'estudiants valencians van protagonitzar una vaga educativa que tingui com a objectiu principal manifestar una sòlida oposició contra la llei de qualitat educativa que havia plantejat el Partit Popular.
El 27 de febrer és el Dia Internacional de les Organitzacions No-Governamentals, però també el Dia Internacional de l'Os Polar. L'any 2008, Raimon tornà al Palau de la Música Catalana després de 40 anys d'haver enregistrat l'àlbum Raimon al Palau.
Blanca, blanca, blanca, bat contra la roca, l'aigua, l'aigua, l'aigua. Malva, malva, malva,
de l'alba, l'aigua, l'aigua, l'aigua. Verda, verda, verda, el matí es desperta, l'aigua, l'aigua, l'aigua. Blava, blava, blava, si el ponent pesava, l'aigua, l'aigua, l'aigua.
Rosa, verda, malva, quan hi ha el sol no escalfa, l'aigua, l'aigua, l'aigua. Fosca, fosca, fosca, dorm davant la roca, l'aigua, l'aigua, l'aigua. Lluna, lluna, lluna, setina i velluta, l'aigua, l'aigua, l'aigua.
Gràcies.
Blanca, blanca, blanca, pat contra la roca, l'aigua, l'aigua, l'aigua. Fosca, fosca, fosca, dorm davant la roca, l'aigua, l'aigua, l'aigua, l'aigua, l'aigua, l'aigua.
Fins demà!
El 28 de febrer és el dia mundial de les malalties estranyes i s'ha de dir que l'any 1996 unes 50.000 persones es van manifestar a València contra el mapa escolar proposat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència d'Alessores.
El primer dia del mes de març es conmemora la Diada de Sesilles Balears. L'any 2017 va fer el seu traspàs a València Alejandra Soler Gilabert, mestra valenciana durant la Segona República Espanyola, pionera en l'associacionisme universitari durant la República.
L'any 2013, quan comptava amb 101 anys d'edat, va participar com a activista en el primer aniversari de la primavera valenciana pel que fou coneguda com l'àvia del 15M. L'any 2015 fou distingida com a filla predilecta de la ciutat de València i va rebre l'any 2016 l'alta distinció de la Generalitat Valenciana.
El 2 de març de l'any 2003 va haver una manifestació a València a favor del Pla Hídric Nacional, sota el lema Agua para Todos, que va estar convocada per l'Associació Valenciana d'Agricultors, AVA.
El 3 de març és el dia mundial de la natura i la vida salvatge.
L'any 2013 va fer el seu traspàs a València José Sancho, actor, actor valencià, ben conegut per la seva participació en diverses pel·lícules i l'activitat teatral. La seva popularitat li va vindre pel seu paper de Don Pablo a la sèrie de televisió espanyola Cuéntame como pasó. Un altre paper ben valorat va ser aquell que li donava vida al cardenal Tarancón en una sèrie de xicotet format.
Rematem el recorregut per les dates i fets més significatives de la nostra història més pròxima amb el 4 de maig. Una data que ve significada al calendari cívic com el Dia Mundial de l'Obesitat. Doncs bé, l'any 1998 va néixer a la Vila de Benissa, comarca de la Marina, la poetessa valenciana Lídia Santa Creu i Ferrà, component del grup anomenat Les Nou Muses,
Format per tres poeteses i per sis dibuixants.
Corre el teu cos El cor s'excita Cruixir de dents Una mirada fixa i perduda
Ràbia, ulls humils, ràbia. Restes inquiet, el cos semblat.
Una llàgrima et recorre el rostre entre sospirs i laments. Un bus a la gola, tristesa. Un bus a la gola, tristesa.
Eclipsa fugazment Una pausa necessària Respiració lenta Moment efimer Joc d'emocions
Momente primer, joc d'emocions. Fins i tot en els pitjors moments, sense escapant els sorriures,
Fins i tot en els pitjors moments. Sense escapen els somriures. Fins i tot en els pitjors moments.
sense escapen els somriures. Fins i tot en els pitjors moments, sense escapen els somriures.
L'últim ditzaus de cada mes, d'onze a dotze de la nit, en la xarxa d'emissores municipals valencianes seré el teu mirall.
Tenim molta sort. Viure en aquesta terra és un regal per moltes raons. Una d'elles és el que creixem almenys amb dues llengües, el valencià i el castellà. I aquí amb alguna més. La diversitat sempre suma i viure en una societat multilingüe potencia les capacitats d'aprenentatge. Una vegada que comences amb els idiomes ja no pots parar. El francès, l'anglès, l'italià, el romanès... Avui en dia ja no se'ns fa estrany conviure amb molts parlars.
Anar a classe en valencià, tindre el timeline de les xarxes en anglès o que la teua amiga t'ensenya a dir gràcies en ara. Xucram! Viure en valencià és viure connectat al món. I, per tant, estudiar en valencià és un model d'èxit que ens prepara per als reptes del futur. Les nostres societats cada vegada són més diverses i les llengües són ponts que uneixen cultures i apropen a les persones. Així que a l'hora de triar centre, ja ho saps, triar aquells on el valencià sigui la llengua vehicular. Creix en valencià. Escola valenciana.
Si els sembla, anem a aparcar el taxi i anem a veure les publicacions que hem rebut a la taula de redacció. En realitat, anem a fer un repàs per a les persones que han escoltat el programa en un programa anterior, ja van parlar d'aquests llibres.
I és que després de la Dana, i encara ara, un any i quatre mesos després, la ferida està encara molt tendra. L'Horta vivia en primera persona una barrancada de grans dimensions que ha costat la vida a més de 230 persones. Jo soc dels que pensen que és a més, a més de 230 persones.
I van aparèixer arran d'això una sèrie de publicacions que volem destacar el programa d'avui.
I és que amb la publicació Els morts d'Amazon, de la periodista Esperança Camps Barber, hi ha una explicació clara sobre la realitat del que va passar aquell dia, tot i triant proximitat amb les víctimes i escoltant-les pacientment i amb mirada humana,
per tal d'explicar amb pulcritud i fidelitat als fets la història d'una negligència política impossible de tapar. Els morts d'Amazon, que és així el títol del llibre, el trobareu a les millors llibreries del País Valencià, editat per la secció de llibres del diari Vilagüent.
Però per conèixer l'autèntica crònica del desastre cal acudir al llibre del periodista Sergi Pitarch, que sota el títol de 29 octubre, Les hores del caos, mostra el resultat d'una investigació rigorosa que reconstrueix hora per hora els fets d'aquell dia, els errors, els encerts, els silencis, les decisions que van costar vides. Ho fa amb dades, testimonis reals,
i una voluntat ferma de reivindicar la veritat. Les Hores del Caos han estat publicades per bromet edicions dins de la seva col·lecció actual i s'ha de dir
que amb les compareixences que s'estan donant al Senat, al Congrés i a les Corts Valencianes, molts polítics de les bancades diverses, de les bancades de l'esquerra bàsicament, l'utilitzen com si fos la doctrina, com si fos el que és, un autèntic document fet amb rigor.
Un altre llibre publicat és La memòria del fang, una publicació de l'editorial Rebel, coordinada per Pau Alavajos i Ricard Julià, que són autors dels textos del llibre i de les entrevistes amb els testimonis que expliquen les seues vivències i les seues reflexions des d'una visió crítica.
Al llibre trobem declaracions de Ruth Moiano, de Xavi Castillo, de Mariló Gradolí, de Ferran Torrent, d'Eva Gisbert, de Vicent Olmos, d'Albert Dací, del Xavier Ricard i algunes persones més que relaten en primera persona les seues vivències.
L'escriptora Carmen Amoraga i Maxi Roldán són testimonis i víctimes a l'hora de la catàstrofe i ofereixen un relat rigorós i primfilat de la tragèdia al llibre Làgrimes de Barro, crònica de la Dana, del 29 d'octubre, publicat per l'editorial Espassa.
Les històries personals i anònimes s'intercalen amb la crònica de la inoperància de les institucions valencianes, al mateix temps que es fa un cant al voluntariat i als herois anònims, alguns dels quals també relaten la seua història personal.
Però en realitat el primer llibre que va aparèixer al poc de la barrancada i de la riguada del 29 d'octubre de l'any 24 va ser Renàixer del fang.
Un recull de testimonis narratius de la tragèdia viscuda al País Valencià. Un llibre que va esdevenir peça clau i solidària amb les llibreries afectades per la Dana, en què escriptors i escriptores de referència van reflexionar sobre el moment crític en què es trobava el País Valencià.
Es tracta d'una proposta plural, que pretenia fixar la memòria, per poder continuar demanant justícia i reparació, per poder renaixer del fang. No ho sé això. Renaixer del fang és un llibre editat per Ara Llibres, tots els beneficis del qual han anat adreçats i destinats a les llibreries de l'Horta i de la Ribera, afectades per la terrible gota freda.
Si te vas a la ribera
Ai si te'n vas a la Ribeira i passes per Castelló i en el temps de la faena.
I uns treballen i altres no. I uns treballen i altres no. Si te'n vas a la ribeira,
L'ofici que més m'agrada. L'ofici que més m'agrada. I és l'ofici de forn.
I escombra i encén el forn. I escombra i encén el forn. I deixant la posta al roi.
xiulits i aplaudiments.
Que aquí anem a xiular el primer. Bueno, on anirà a parar el primer xiuli del programa? Doncs bé que ho saben les persones que habitualment escolten quadre en un taxi que des del mes de desembre
que el primer xiulit l'adrecem al Parroquia del Ventor, per obstinar-se a parapetar-se darrere d'un escot de la cinquena fina de les Corts Valencianes, al que sol acudir en comptades ocasions.
Doncs el segon xiulit també té amo, des de poc més o menys la mateixa data. El segon xiulit se l'emporta a Juanfran, per admetre aquesta actitud menys creativa del que fos gerent de la Càmera de Comerç de la Càntia i actual diputat a Corx, amb pisset a aquesta mateixa capital, des que va deixar d'anar la seva responsabilitat com a molt deshonorable president.
Fins demà!
I el tercer juliu del dia li l'adjudicarem a la nova Rita Barberà, sí. I ho fem per les formes i els vestits, perquè enguany també ha procurat fer una crida gran, molt gran i molt barroca, amb una au blanca que volava per entre els concorrents i volia simular el renaixement del món de les falles i s'ha quedat amb un decorat fora de context.
Fins demà!
Ja fa temps que no creu el maresme i arriba a Calella i ens retrobem al carrer d'Amadeu. Un somriure timid i un abraç discret acompanyat d'un calor.
Ja fa temps que no puge pel carrer de la Bruguera i arriba fins al comerç de Camp Brunell i doblar el carrer fins a estar prontat a casa on has posat l'amor i la tendressa que se fossin traient sols.
Més clars sabors i textures al nostre gust.
Ja fa temps que no creue Calella fins arribar al tren i acomiadar-nos a l'estació omplint-nos de tristesa i mesclar-se entre abraços i besos tot esperant el dia que ens retrobem.
Ja fa temps, ja fa temps, ja fa temps que no ens diem fins prompte. Ja fa temps, ja fa temps, ja fa temps que no ens veiem. Si els quilòmetres han alçat murs o els infranquejables, els tombarem amb la força d'ell.
el passeig i perdre'ns pels fins caminar pel carrer Església i sopar aquell italià mesclar sabors i textures al nostre gust
Aplaudim l'actitud valenta i sempre reivindicativa de les associacions de familiars de víctimes de la barrancada i la riguada del 29 d'octubre del 2024 davant les compareixences d'unes altres associacions que no representen ningú.
També aplaudim la ferma decisió de Amparo González Caballero, una dona que ha posat negre sobre blanc la veritat del cas maeso. Un episodi mèdic que es va convertir en l'escàndol sanitari més gran dels que havien passat al conjunt de l'Estat durant els darrers 50 anys.
Un llibre aquest casma eso, la sentència sanitària del siglo, que tot just acaba d'ocupar prestatges a les llibreries de més renom.
Finalment aplaudim la valentia i la decisió professional de la jutgessa de Catarroja, obstinada a esbrinar les responsabilitats del que fos president de la Generalitat durant la data del 29 d'octubre del 24 i no parar de demanar compareixences fins poder tancar el cercle de manera clara i definitiva.
És estrany el fred als nostres ulls, el rosec fondo del corco a questions de pluja tallada. És estrany el fred als nostres ulls, el rosec fondo del corco a questions de pluja tallada.
Veus a través dels medalls de llum de les cortines, el carrer fosc i llarg de la memòria, i els dolls, i els dolls,
de les voreres mentre tringuen de vidre les velles canonades. I altra mirada, i altra mirada, com llambrets remotíssims,
Junts en la platja que vesprella, dos perfils passegen encara i tu voldries ser l'ona en el turmell. Junts en la platja que vesprella, dos perfils passegen encara i tu voldries ser l'ona en el turmell.
Efímera, efímera, una brusca en l'aire renovella, en la sorra negada de deixalles. Però és tan tard, tan tard, i són tantes les pellines, i són tantes les pellines i esberlades.
És estrany el fred als nostres ulls, el rosec fondo del corco, aquests llons de pluja tallada. És estrany el fred als nostres ulls, el rosec fondo del corco, aquests llons de pluja tallada.
Durant el programa d'avui ens ha acompanyat, com a decorat sonor, els temes del grup Naya, del qual escoltarem tot seguit aquell que porta per títol Contracorrent i que sona d'aquesta manera.
Temp contracorrent per sentir-te nostre.
Empeñante en obviar-nos, fer-nos forasters, tindre clars els límits de la teua pell, mentre d'altres obrem ferides impunement, impunement.
Jo sé el que és dir-te t'estime i no tindre cap resposta. Jo sé el que és viure junts i sentir-te t'ajan junts. Jo sé el que és dir-te t'estime i no tindre cap resposta. Jo sé el que és viure junts i sentir-te t'ajan junts.
Jo sé el que és dir-te t'estimar i no tindre cap resposta. Jo sé el que és viure junts i sentir-te tan lluny. Jo sé el que és dir-te t'estimar i no tindre cap resposta. Jo sé el que és viure junts i sentir-te tan lluny.
el teu cos, gaudint de cada arraco, rostre en pena, que ara plora, i sé que en qüestió de segons, tocar-te, olorar-te, voler percebre't més prop, resistint-me a llençar-te, a la sort dels pitjors malsons, pitjors malsons,
Jo sé el que és dir-te t'estimar i no tindré cap resposta. Jo sé el que és viure junts i sentir-te tan lluny. Jo sé el que és dir-te t'estimar i no tindré cap resposta. Jo sé el que és viure junts i sentir-te tan lluny.
Arrodonim aquest temps de ràdio i el conjunt del programa, tot escoltant un darrer tema de la banda naia, que porta a partir tots els raons de desidentitat, inclòs dins del compacte. Xoc d'emocions.
Miraré de fer-me ric i vell i poderós, i atlàntic i atlètic, i elàstic somriure d'espuma puríssima. Flexible cos de platja, salvatge i a vites guard, metralla amb pupils.
Hi ha massa carrers foscos i vaixells aturats als tolls de la memòria. Hi ha massa carrers foscos i vaixells aturats als tolls.
de la memòria. Hi ha massa carrers foscos i vaixells aturats als tols de la memòria. Hi ha massa carrers foscos i vaixells aturats als tols de la memòria.
Tot seguit escoltarem la secció que mensualment ens lliura el Fermín Larrondo i que ens aporta versions força interessants sobre temes coneguts i reconeguts de la història més recent de la música.
Hola, com va tot? Un dia més amb vosaltres en una nova edició de Seré el teu mirall. Esteu en la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes escoltant aquest programa que cada últim dijous del mes us porta noves versions de cançons que a vegades són molt conegudes i d'altres no ho són tant.
Sóc Fermil Arrondo, el mateix que durant els pròxims 60 minuts us acompanyarà per aportar-vos dades i contar-vos anècdotes dels autors o dels intèrprets de la música que avui escoltareu. Una música que us guiarà en un viatge que comença a principi dels anys 70 amb l'anomenat rock progressiu que continua amb una miqueta de new wave i de rhythm and blues sense oblidar el jazz i el yeller també.
per a acabar recordant el punk rock. I bo, ja està tot dit, així que no més que queda començar a presentar-vos la primera de les versions que avui us tinc reservades en este nou programa de Seré el teu mirall.
Richard Coleman és un músic, guitarrista i compositor argentí que es va donar a conèixer en els anys 80 en entrar en la formació d'una de les bandes argentines de rock més populars en aquella dècada, Soda Estéreo.
Influenciat musicalment per un ampli ventall de grups i solistes que inclou noms tan famosos com David Bowie, Brian Ferry, The Doors o Television, Richard Coleman va a ser fundador i líder de bandes com ara Los Siete Delfines i Fricció, a més a més de col·laborar en gravacions i directes de figures bàsiques del rock argentí com Charlie García o Gustavo Cerati.
En 2011, Richard Coleman va començar carrera en solitari amb un destitulat Siberia Country Club i mesos després d'aquell debut publicava un segon llarga duració amb el títol de A Song is a Song Vol. 1, que incluïa...
10 temes, tots ells, versions, entre els quals destacaven conegudes peces de Johnny Mathis, Allman Brothers, Nick Drake, Leon Russell o P.G. Harvey.
Però pot ser una de les joies més destacades d'aquell segon treball en solitari de Richard Coleman fora la versió que va fer d'un dels puntals bàsics de la discografia de Jethro Tull. En concret, el tema que donava títol al cinquè àlbum d'estudi d'aquella banda britànica de rock progressiu que va ser llançat en 1972 amb el títol de Thick as a Brick.
Really don't mind if you sit this one out My words better whisper your deafness and shout I may make you feel but I can't make you think Your sperm's in the gutter, your love's in the sink
So you ride yourselves over the feels And you make all your animal deals And your wise man don't know how it feels To be thick as a brick
And the sandcastle birches are all swept away. In the tide of destruction the moral melee. The elastic retreat brings the close of play. As the last wave uncovers the no-fungal way.
But your new shoes are worn at the heels And your sand and dust rapidly peel And your wise men don't know how it feels To be thick as a brick
The love that I feel is so far away I'm a bad dream that I just had today And you shake your head and say it's a shame
Spin me back down the years and the days of my youth Draw the lace and black curtains and shout out the whole truth Spin me down the long ages, let them sing the song
Bayside és una banda estadounidenca de punk rock del barri del mateix nom situat en la zona de Queens, Nova York. Formada l'any 2000 pel seu frontman i vocalista principal Anthony Ranieri, des del seu debut discogràfic en 2004 amb l'àlbum Sirens and Condolences, Bayside porten publicats avui dia un total de nou treballs de llarga duració,
L'últim datat en 2024.
La seva música, que sempre ha sigut elogiada per la crítica, és nodriix d'influències que recorren pràcticament tot l'espectre de la música popular, sense renunciar en absolut a clàssics com ara Van Morrison, de Ronettes, del Shannon o Billy Joel, encara que interpretat sempre amb un estil i una actitud deutora del típic punk rock que des de principis dels anys 70 s'ha convertit en senya d'identitat del nova llorquès barri de Queens.
En 2012, Bayside va publicar un EP amb 5 versions en el qual inclòia una cançó que, sota el meu punt de vista, és de les més brillants que mai ha escrit la més veterana i prolífica figura d'aquí a mitjans anys 70 es va donar a conèixer mundialment amb l'etiqueta de la New Wave Britànica.
Es tracta, en efecte, del Viscostelo i aquell superb tema que ocupava el tercer lloc de la cara A d'un àlbum tan indispensable com és Armed Forces. Òbviament, estic referint-me a este optimista i dinàmic al mateix temps que realment brillant Oliver's Army.
Fins demà!
There was a checkpoint Charlotte He didn't crack a smile
Bona nit.
Està vostès indonissant una de les emissores municipals de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Ben trobat en la xarxa.
Durant tot 1964 i els primers mesos de 1965, el gruix del repertori que els Rolling Stones interpretaven, que en els seus directes o gravaven en els seus primers singles i LPs, eren versions de temes de blues, rhythm and blues, beat o rock and roll nord-amèricà de la més diversa procedència.
Muddy Waters, Chuck Berry, Bo Diddley, Little Richard o Phil Spector van nodrir un contingut de les primeres aventures del grup dirigit per Jagger & Richards. No obstant això, alguns d'aquests temes aliens els van adaptar tan i tan bé al seu estil que el públic va oblidar que es tractava de cançons prestades per a identificar-les immediatament amb la potenta i salvatge imatge
de Rolling Stones. Aquell interès per versionar cançons de rock and roll nord-americà també va arribar a altres latituds, a més de la Gran Bretanya. A Barcelona, per exemple, en la primavera de 1964, un quintet format dos anys abans i anomenat The Finders, treia a la venda un EP titulat Tobacco Road, en el qual incluïen una versió de Not Fade Away,
Un tema signat per Buddy Holly and the Crickets que Rolling Stones també havien triat per obrir la cara A del seu debut discogràfic que eixiria al mercat pocs mesos després d'aquell EP dels catalans.
Però a més de coincidir fins i tot avançar-se als Rolling Stones a l'hora de gravar un cover del Not Fade Away, The Finders van tindre la goçadia de traduir-ho a l'espanyol, retitular-lo com Nunca te olvidaré i interpretar-lo amb un estil molt pròxim al garage rock, la qual cosa era prou inusual en Espanya durant aquella època tan fosca de la nostra història.
Yo te diré lo que va a pasar. Tu corazón me vas a entregar. Noche y día yo te amaré. Nunca nunca te olvidaré. Nunca nunca te olvidaré. Mi amor entero es para ti. Todo es preferible en a mí. Yo a ti siempre te esperaré.
I can't just visitaré.
Estàs escoltant, seré el teu mirall, a la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes i dins l'espai de quatre en un taxi. I continuem encara a la dècada dels 60. En concret, ens anem al 24 de març de 1966, quan s'estrenava en un cèntric cinema del western de Londres, Alfie.
Una comedia dramàtica dirigida per Lewis Gilbert i protagonitzada per dues joves promeses del moment, Michael Caine i Julia Foster. La pel·lícula va suposar immediatament tot un èxit de taquilla, va gaudir de les millors crítiques, va obtindre nombrosos premis en els més prestigiosos festivals i va influir en gran manera en el celuloide que en aquell moment es feia a la Gran Bretanya.
La banda sonora original d'aquell film va ser responsabilitat d'una coneguda figura de la escena del jazz, el saxofonista Sonny Rollins. Però el tema central de la pel·lícula es va encarregar a un dúo que en aquells dies era capaç de convertir en or tot el que tocava.
el format per Barb Bacharach i Hal David. Tots dos van escriure la cançó, que va ser gravada i publicada com a disc senzill per la cantant britànica Sheila Black, fent d'ella un autèntic hit a nivell mundial i copant els primers llocs dels charts.
Ara escoltarem una magnífica versió d'Alfie a càrrec d'una parella de músics tots dos britànics els quals sempre s'identifiquen amb la major qualitat, elegància i bon fer. Parlem de Everything But The Girl, el duo que des dels anys 80 formen Ben Watts i Tracy Thorne i que en 1986 publicaven este cover d'Alfie que, al meu entendre,
Poc o res ha d'envetjar aquella interpretació, ui, ja històrica, d'aquella preciosa cançó que va popularitzar Cella Black 20 anys abans. What's it all about all fear? Is it just for the moment when it
What's it all about when you sort it out of fear? Are we meant to take more than we give? Are we meant to be kind?
Then I guess it's wise to be cruel And if life belongs only to the stronger fool What will be rolled on an old golden rule? As sure as I believe
I believe in love I believe Without your love we just exist
Fins demà!
L'últim ditzaus de cada mes d'11 a 12 de la nit en la xarxa d'emissores municipals valencianes seré el teu mirall amb Fermín Larrondo
Sau va ser un grup de rock format en 1986 a Vilanova de Sau, Barcelona, autor de cançons com Enviam un àngel, El tren de mitjanit o la que de seguida escoltarem, Boix per tu, amb les quals es van fer molt populars tant dins com fora de Catalunya.
El grup estava liderat pel cantant Carles Sabater i el guitarrista Pep Sala i es va mantenir actiu des de 1986 fins a 1999, any en el qual va morir Carles. En 1990, Sau van aconseguir un reconeixement massiu gràcies al disc Quina nit, que contenia el que va ser el seu major èxit comercial, Boig per tu.
Des d'aquell any fins a la seva forçosa dissolució, Sau van publicar 11 àlbums i van tocar inentorrompudament en un fum de concerts, fent només una curta aturada a 1993 quan van decidir fer un descans en la seva trajectòria.
En 1998, un nou disc titulat Amb la lluna a l'esquena els va tornar a portar a les llistes d'èxits, però quan en 1999 el grup va decidir celebrar els seus 12 anys junts amb una ambiciosa gira, el mateix dia 12 de febrer, quan donava a principi el nou tour a Vilafranca del Penedès, Carles Sabater va morir només a acabar el concert després de patir un desmai en el camerino.
La seua mort va suposar el final del grup.
I serà la banda valenciana Jazzmatics la que ara interpretarà un cover del major èxit de Sau, Boig per tu. En aquesta versió, la banda a la cantina, establida a la comarca de la Marina Alta, s'allunya completament de l'estil roquer propi del grup català per a portar-li-la al terreny que millor dominen i a l'estil amb el qual s'han guanyat una merescuda fama, el jazz vocal.
La terra humida escric, nena estic boig per tu, em passo els dies, he esperat la nit. Com et puc estimar, si de mi estàs tan lluny, servil i acabat, boig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu, però dins la meva copa ves reflexada la teua llum. Me la veuré servir i acabar, boig per tu i no siguis el mentir.
Les llàgrimes es pedran entre la pluja que caurà avui. Em quedaré atrapat a abril d'aquesta llum, servil i acabat, boig per tu.
Fins ara!
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa fes reflexada la teva llum. Me la veuré servil i acabat. Vots per tu. Vots per tu.
Bots per tu. Bots per tu. Bots per tu.
Encara que a França gaudix d'un gran reconeixement com a compositor i cantant, gràcies sobretot als seus treballs publicats des de la dècada dels 60 fins a començaments dels anys 90, Michel Polnareff mai ha sigut molt conegut a Espanya, però moltes de les seues composicions sí que ho són en les veus d'altres intèrprets.
Autor de més de dotzena i mitja d'àlbums i d'infinitat de cançons per a nombrosos cantants, Polnareff ha anat reinventant-se contínuament al llarg d'una trajectòria que, malgrat comptar amb més de 80 anys, encara no ha finalitzat.
Michel Polnareff s'ha permès el luxe de, per exemple, arribar a gravar cançons a Londres al costat de Jimmy Page i John Paul Jones, tots dos membres de la mítica banda Led Zeppelin, o a exiliar-se en els anys 70 als Estats Units durant una temporada per a compartir discos i escenaris amb artistes de la talla de Lee Rithentour, Jeff Beck, Leland Sklar o Jim Gordon.
Una de les cançons més rodones del repertori de Paul Nareff és la titulada Dans la maison vide, que va publicar en format senzill en 1969 i que ara escoltarem en la veu del cantautor belga Marc Morgan,
una brillant música autodidacta, mort en 2020, que va debutar a principios dels anys 80 en una banda after-punk anomenada Les Reverents du Prince Albert i que durant els 90 va fundar Les Trancheurs, grup amb el qual va publicar diversos éxits en singles.
Le temps n'est plus où passaient les violons Quand tu étais dans la maison Il attend plus depuis tant de saisons Le temps n'est plus aux violons Moi, dans la maison vide Dans la chambre vide Je passe l'été à écouter Cette symphonie qui était si belle Et qui me rappelle
Moi, dans la maison vide, dans la chambre vide, je passe l'été à regarder les oiseaux qui passent comme des menaces et j'entends l'automne, je n'attends personne. Je me souviens, moi, de ce musicien, un soir d'adieu sur son violon. Je me souviens, moi, de ce musicien et de l'adieu sur son violon.
Et chaque année, lorsque l'année finit, j'entends le violon de septembre. Et le passé comme une symphonie fait son entrée dans cette chambre. Moi, dans la maison vide, dans ma chambre vide, je passe la nuit à écouter cette symphonie aujourd'hui.
Moi, dans la maison vide, dans la chambre vide, je passe ma vie à regarder Les oiseaux qui passent comme des menaces et j'entends l'automne, moi je n'attends personne Moi, dans la maison vide, dans la chambre vide, je passe ma vie à écouter Cette symphonie qui était si belle et qui me rappelle un amour
Qui me rappelle un amour fumé Moi, dans la maison vide Dans ma chambre vide Je passe ma vie à écouter Cette symphonie qui était si belle Qui me rappelle un amour fumé
Noi, dans la maison vide, dans la chambre vide,
4 en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous. US Hikeball és un duo de Glasgow, Escòcia, resultat d'una amistat de quasi 20 anys entre James Handel i Calvin Halliday, que es van conèixer en 2005 en coincidir tots dos en un grup anomenat The Pushes.
Ells van decidir continuar la seva carrera musical treballant com a duo i després de diversos intents i d'algun canvi de nom, estos prolífics compositors van llançar en 2019 Great Record, el seu LP de debut.
el qual menys d'un any després va seguir un altre titulat To Hike Do. Amb el seu tercer àlbum, A Park Here at the Cross of the Mind, de 2022, US Hikeball van consolidar la seva fama gràcies al grapat de xicotetes joies pop que conformàvem aquel treball, en el qual es trobaven certes influències de grups del calibre de Fountains of Wayne, They Might Be Giants o Yo La Tengo.
En 2024, US Hikeball va publicar un parell de nou CPs i el desembre passat el duo va tornar a l'estudi per a preparar un nou llarga duració que espera publicar abans l'estiu. Almost Cut My Hair, el tema que ara escoltarem, és un cover de Crosby Steele, Nas and Young, inclòs en l'àlbum Déjà Vu de 1970.
l'únic disc d'estudi que va gravar aquell mític quartet nord-americà d'Efímera Vida. Un tema que encaixa a la perfecció amb l'estil de U.S. Hochwald fonamentat sobre la base de brillants melodies i magnífics jocs de veu.
In time you'll get to know The words to Kokomo Played on your friend's guitar Starting to think that it's gone too far Who is watching? Who is there? When you're creeping up the stairs Sending gas and you don't care Think this isn't almost up ahead
A few acts of cavalier, I watched him disappear. The spot where the building fell, a boring story I wouldn't tell. Who is watching, who is there, when you're creeping up the stairs? Second guessing, he don't care, make decisions to almost cut my hair.
My niece call me giraffe Can I have your autograph? We don't know who you are But all that money makes you a star Who is watching? Who is there? When you're creeping up the stairs Second guess if you don't care Big decision to almost cut my hair
Has sintonitzat el dial de la xarxa d'emissores municipals valencianes i estàs escoltant Seré el teu mirall.
El 8 de juliol de 1982, un dia després d'aquell mític concert dels Rolling Stones en l'estadi Vicente Calderón de Madrid, en el qual Llampex i Trons van acompanyar una impactante entrada en escena de Mike Jagger, al mateix temps que sonaven els bongós i repicaven els teclats que introduïen el Sympathy for the Devil, es presentava a la també madrileña Sala Rocola...
Un miniconcert d'una banda que encara no havia nascut del tot. Aquell dia, Carlos Berlanga i Nacho Canut, encara sense haver fitxat Alaska, pujaven al xicotet escenari de Rocola a presentar enfront d'un escassíssim públic un grapat de cançons que molt pront es convertirien en emblemàtiques del grup Dinarama.
Encara que aquell xicotet concert va durar poc més de mitja hora, s'escoltaren algunes cançons que van destacar res més sentir-se els primers compassos. Eixe va ser el cas, sense cap dubte, de Crisis per les ensangrentades...
o El rei del glam, totes cantades en aquella ocasió per Carlitos Berlanga amb la seva habitual timidesa i un cert stage fear que, no obstant això, no va enfosquir en absolut la força i la frescor que destilaven els temes. Vint anys després d'aquella improvisada presentació del que mesos després seria Alaska i Dinarama, un total de setze grups participaven en un homenatge discogràfic a aquella banda.
Vida en Marte, formació valenciana amb exmembres de grups tan coneguts a la terreta com Una sonrisa terrible, Girasoules, Los flacos o Robert Sols se encarregaven d'interpretar esta sólida versió de El rey del glam.
Pintados dos kilos de rimel y negros los labios, te has quedado en el 73 con Bowie y T-Rex. Ojeras gigantescas, glitter en el pelo, es mate de uñas, negro, leopardo y cuero, te has quedado en el 73 con Bowie y T-Rex.
Eres el rey del clan. Con tu taco de aguja, los ojos pintados, dos kilos perver,
Eres el rey del glam.
Eres el rey del plan, nunca podrás cambiar, angelo a las meras que viven y van fuerte. Eres el rey del plan. Eres el rey del plan.
Deixa't sorprendre't. Amb les versions que et porta... Fermint la ronda. En la xarxa d'emissores municipals valencials.
Hi ha cançons que se val la pena escoltar en més d'un programa de Ser el teu mirall, encara que, òbviament, versionades per interprets diferents. Normalment això segueix amb temes que, a causa de la seva qualitat, o bé per la seva gran popularitat, hi ha hagut moltíssimes bandes i solistes que han volgut fer les seues...
Un d'eixos temes és el tan conegut Just Like Heaven de The Cure, del qual existixen nombrosíssimes versions de grups tan dispars com, per exemple, Cissé, un grup llatí establert a Nova York que es mou en l'ona del down tempo i l'electro,
o en un estil absolutament diferent, Dinosaure Junior, amb els quals se'ls considera els reis per excel·lència de la distorsió guitarrera. Però avui anem a escoltar una absoluta raressa, perquè aquesta versió del superb Just Like Heaven, que de seguida sonarà,
va estar interpretada en un estil completament diferent dels dos grups avances mentats, però també molt allunyada de com la va concebre The Cure.
Els responsables del cover són The Infamous String Dusters, un quintet de bluegrass progressiu format en 2006 que usen instruments acústics tan allunyats del rock com són el dobro, el banjo, el violí i el contrabaix per aconseguir un so molt característic i bastant complex però d'una molt agradable escolta.
The infamous String Dusters porten editats fins a hores d'ara un total de setze àlbums, l'últim publicat fa un parell de setmanes, un poc més, i han obtingut nombrosos premis de l'escena Folky Country. Així sona aquesta superba versió Hillbilly de Just Like Heaven de The Cure a càrrec de The infamous String Dusters.
Show me, show me, show me how you do that trick The one that makes me scream, she said The one that makes me laugh, she said And threw her arms around my neck Show me how you do it And I promise you, I promise that I'll run away with you I'll run away
Fins demà!
You're just like a dream
Fins demà!
Bona nit.
Soft and lonely you Lost and lonely you Just like heaven
Échate un cantecito, publicat en 1992, va ser el tercer àlbum en solitari signat per Quico Veneno, després de la dissolució d'un estrambòtic trio anomenat Simplement Veneno, en el qual Quico compartia formació amb els germans Amador, Raimundo i Rafael, per cert, Rafael ha mort fa no arribar un mes, i que pocs anys després crearien Pata Negra.
Quan Veneno es va dissoldre i després d'un període de trajectòria del desert, durant el qual fins i tot va muntar un xiringuito a la platja, Quico Veneno va decidir tornar a soles als escenaris i publicar un primer disc en 1981 i un altre més en 1987, sense aconseguir consolidar el seu nom en l'escena musical del moment.
No obstant això, ja en 1992 la publicació de Échate un cantecito li va proporcionar tot de cop a Kiko l'èxit que no havia aconseguit mai al llarg dels anteriors 15 anys.
pot ser la impresionant qualitat de temes com Hecho de Menos, Joselito o En un Mercedes Blanco justifique amplament la fama que va a conseguir Kiko Veneno amb la publicació d'aquell LP. Serà precisament un d'estos temes, en concret En un Mercedes Blanco, una preciosa i trista balada que té com a protagonista la heroïna,
La versió que ara escoltarem en clau de Hard Rock i de la mà de la banda navarresa Marea.
Llegó a la feria del ganado Diez turos de pata del alba Y el cielo se ha iluminado
se la cambió por un ratito de gloria. En un mercele blanco llegó de lunares el paño
Chiquillos detrás de él y siempre va mirando al suelo. ¡Qué pena de muchacho le dicen la gente en los bares! Cuando juegan a las máquinas y recogen lo que les sale.
cuando juegan a la máquina y recogen lo que les sale. Tres reyes van en un barco, son tres leyes y un secreto,
ni ruinas, ni cenizas, ni papel que lleva el viento. Ponme, ponme esa cinta otra vez, ponmela hasta que se arranquen los cachitos de hierro y de cromo a cantar, como tú sabes.
Que pena de muchacho le dicen la gente en los bares, cuando juegan a la máquina y recogen lo que les sale.
Ponga esa cinta otra vez Ponga esa cinta marivà Póngmela hasta que se arranquen Los cachitos de hierro y cromo Los cachitos de hierro y cromo Esos cachitos de hierro y de cromo a cantar
Acomiodem esta edició de Ser el teu mirall sense baixar el ritme, perquè ens anem amb la música de The Clash. Quan no hi ets, el cabell, lluminós, més que el sol, enlluerna el meu cor, i se m'accelera el pols, quan et veig. T'han vist canviar amb els anys, no ho vaig captar.
No poder tornar, el trobe sol, malferit i desmullat, el món se'n cau altament
Són les mans, són els ulls, què sé jo, també el tacte de la pell, el que haces que em torne boig, quan no hi ets el cabell, lluminós, més que el sol, et lluberna el meu col, i se m'accelera el poc, quan et veig.
vols ser el poble oblidat.
Són les mans, són els ulls, què sé jo? Tant el tacte de la feix, el cas és que em torne boix quan oies el camí lluminós més que el sol en lluberna el meu cor i se m'accederà el poix quan et veig
són les mans, són les lluites, què sé jo, t'acetat de la fei, el que haces que entorné vos, quan oyeres el cabell, ja vi noves, més que el sol, el verna el meu cor, i se m'accelera el vols, quan
Com ja hem explicat al principi del programa, un locksfou el grup de rock que va aconseguir arribar a la final del circuit rock que promovia l'Institut Valencià de la Joventut, cantant en anglès, però amb un nom diferent del que habitualment feia servir la banda. La banda
Ja no sé què passa a dir, només ho senten volats. Conecte l'autofocus i continue veient el mal. Siempre va ser amb rebobinat la mateixa pedra que m'ha deixat ja torretar. És que estic ja, no sé d'entrar per què estic tan alt. Fixa-t'ho amb el rebre plastificat.
Pesos en la platja, jo, de farmàcies ilegals. He fet un furgadens i una selva tropical d'aquella llàgrima que em va a sobrar. Crearé un microclima per a tot el que planta. I este esticat, no sé d'enver per què es dicta. Ah, fixa't a un nombrador justificat.
No sé què em passa. Ah, no se'n fa massa. Ah, vaig atreure't. Ah, si arribé a fer.