És a dir, vendres a les dues, un nou repàs del que ha passat i està passant en la teua emissora municipal. El d'allà setmanal t'acosta els titulars de la setmana i els sons més destacats o protagonistes d'actualitat. Bons continguts. Informació més pròxima. Nous horizons musicals. Xarxa d'emissores municipals valencianes. La ràdio de proximitat. La ràdio de casa.
Bona nit.
Des de fa més de 90 anys que els verbs censurar, destruir i amagar protagonissen sovint la realitat del nostre patrimoni, a mans de desaprensius o tal vegada de persones o institucions interessades a esborrar senyes d'identitat dels pobles que patim colonització.
quan tota una deriva autoritària recorre el no ser autogovern i el conjunt del món democràtic, del món democràtic, sí, sí, del món democràtic, és quan millor es resol l'interrogant del camí del qual ens han arribat a aquest perill o ens ha arribat a aquest perill de destrucció fonamentada en la involució cultural i de pensament.
Però, més enllà de matisos o de particularitats, es constata un tret comú. Els pilars del nostre patrimoni estan patint escletges perquè han estat qüestionats de manera frontal pel pensament únic que ens tenia des de fa vora tres anys, si més no.
El País Valencià, des de fa temps que la fera feroxe torna a acampar per entre les nostres institucions i a base de retalls, quan no són censures directes, aquesta majoria ens torna a fer reviure els pitjors temps.
del Blanquinec. Farcit d'imatges torbadores amb salutacions marcials, furibundes arengues totalitàries i un clar debilitament de la nostra cultura. S'ha de dir clar i res.
amb tan sols aquest temps d'acció de govern, hem experimentat com una de les característiques més importants de la nostra societat és, sens dubte, la celeritat en la successió de les transformacions del nostre entorn cultural. Des de venir històric, camina molt de pressa, sense treva ni repòs, i ens amenaça
amb el trencament de l'equilibri entre cultura i civilització. De les events han mos desig complit,
Faent camins dubtosos per la mà. Mestre i ponent contra d'ells veig armar. Xaloc llevant los deuen souvenir. Habluurs amics lo grec i lo millor. Fent humils precs al ventre muntanal.
que ens som bufar l'ocia parcial, i que tots s'incompleixen mon retorn. Bollirà el mar com la casa o l'enforn, mudant color a l'estat natural, i mostrarà voler tota res mal.
que sobre si atura un punt al joc. Grans de pocs pell i ja records correran i cercaran amagat als secrets. Fugint al mar on són nodrits efets,
per gran remei en terra eixirà. Amor, devoció, em sent més que no em sé, de què la part pitjor me'n remandrà. He de vos sablo aquí, sense vos estar, a joc de daus vos a compararé.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lat. Mas jo no creu que mon voler sobrat busca ésser per tal departiment.
Jo sóc gelós de vostres casbolers, que jo morint no m'he taminoblit, sols és pensar-me tol del món d'elit, que ar-nos vivint no creu-se pus-ca-fer. Ha pres-me mort de mar per deu poder,
És si a tos t'anirà convertit. És jo forçat a aquest món serà així. Tot lo meu mal serà vos no bé. Amor de vos jo en sent més que no en sé.
de que la part pitjor m'enromandrà. He de vos sablo qui se'ns vos està. A joc de daus vos a compararé. A joc de daus vos a compararé.
Vull hem obert el programa amb una reflexió relacionada amb el nostre malmès matrimoni, atacat des de diversos fronts per persones que no entenen de l'assumpte i per raons, i única i exclusivament partidistes. El primer paisatge sonor ens l'ha posat Raimon, amb la mètica cançó de Béles-Events, i seguidament continuem amb la borriana Big Band,
que serà l'encarregada, en aquesta ocasió, de continuar afegint música a les nostres lletres. Es troba escoltant 4 en un taxi, el programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes, que cada setmana fa un repàs de l'actualitat viscuda i ens projecta cap a l'esdevenidor.
lladres que entrau per al mansar. No sou lladres desa que, que esposeu la cova en casa. I des de ella goberneu, goberneu de ella drosini.
Es el torneo a llevar.
Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
No s'enseñen les escoles. Com va esclarfar un país. Per queda aquella sembrada. Continua en collins fris. Ja un licor en la resina.
de Santís Oliveras, que fa tendrá la memoria, y aclaréis la veritat. Lladres que entré fuera al manzar, no soy lladres de saquen,
que es poseu la goma en casa y desde ella goberneu, que es poseu la
Aquestes fotografies són una història quasi de la meva vida. I ara, de cop i de sobte, la meva vida s'escapa. I voler tornar a veure l'est. I viure...
L'impacte que ha tingut la Dana mental és molt gran i tindre els records, tindre la memòria d'on venim pot contribuir des d'un punt de vista terapèutic d'estar bé mentalment. La fotografia té una connexió amb el cor de la persona perquè representa la teva vida, el passat. Hi ha imatges de persones que si no es rescaten aquestes imatges fotogràfiques no tenen cap record.
Fins demà!
Falsetats, bulos, partidisme, descontextualització, interessos, imprecisió, condescendència, intrusisme, fons dubtoses, desinformació... A la xarxa d'emissores municipals valencianes creiem amb el periodisme. Creiem amb el periodisme que ens parla de la nostra realitat. Amb el periodisme de proximitat. Xarxa d'emissores municipals valencianes.
Bastida és un programa de la Federació d'Instituts d'Estudis del País Valencià. Bastida és l'espai dedicat a destacar el treball de milers de persones de les nostres comarques. Bastida és un temps de ràdio al servei dels centres d'estudis locals i comarcals per a promoure la difusió, la investigació i el coneixement de la història, la cultura i el patrimoni. Escolta Bastida en aquesta sintonia.
Dates y Fets.
El 12 de març, data en què comencem aquest periple per entre els llibres d'Història més pròxima, es troba grafiat al calendari cívic com el dia mundial del glau-combre. L'any 2015 Jaume Fullana i Emili Gasco Portarreus d'Escola Valenciana
denunciaren a l'intergrup de minories tradicionals, comunitats nacionals i llengües del Parlament Europeu la situació de discriminació que som objectes als ciutadans i ciutadanes valenciano-carlans per part del govern autonòmic valencià, presidit per Alberto Fabra.
L'any 2017, el periodista valencià Vicent Sanchís era anomenat director de la Televisió de Catalunya TV3 en substitució de Jaume Peral, que deixà el càrrec després de poc més d'un any en aquesta responsabilitat.
El dia 14 de març és el dia internacional del número pi i de les matemàtiques, però també el dia europeu de la prevenció del risc cardiovascular. L'any 2004, el Partit Socialista Obrer Espanyol guanyà en les eleccions legislatives a l'estat espanyol amb el 42,6% dels vots emesos i 164 escons, 39 més que en l'anterior legislatura.
El Partit Popular, 37% de vots, que presentava Mariano Rajoy com a candidat, va fer de 35 escons i es quedà amb 148. Les eleccions van tenir una participació del 75,89%.
que reunirà a passar de 10 escons a 5 i Convergència i Unió de 15 a 10 i es mantenia com a tercera força política al Congrés dels Diputats de Madrid.
15 de març, Dia Mundial dels Drets de les Persones Consumidores i del Consum Responsable. L'any 2011 va fer el seu traspàs a València la poetessa valenciana Maria Beneïto i Cunyat. D'entre la seva obra destaca el llibre de poemes Ralles a l'aire de l'any 1956 i la novel·la La dona forta de 1967. Les seues darreres publicacions van ser
Després de Soterrada, la Tendresa, l'any 1993, i Elegies de Pedra Trencadissa, l'any 1997. En 2025 va ser nomenada Escriptora de l'Any per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Dia 17 de març moria a París l'any 2010 el sociòleg hipòlitòleg valencià José Vidal Beneíto.
El 17 de març del 2006, la Comissió Permanent de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa condemnava el franquisme per les múltiples i greus violacions dels drets humans a l'Estat espanyol entre els anys 1939 i 1975.
I finalment arribem al dia 18 de març, l'últim dia d'aquesta setmana atípica que fem a cada programa del taxi. Doncs l'any 1995, ens hem d'anar fins al 1995, el govern central autoritzava el retorn dels documents originals dels arxius de la Generalitat Republicana confiscats després de la Guerra Civil.
Fins demà!
Fins demà!
El clar camí, el prego en idioma. Un alfabet pospores en el pedrés. Un alfabet sempre en la clau al pan. En el destí, la sendera de lluv. Siempre la nit no viene a tener. Un bell futuro, una justa contrada. Si das el rey en que va a pujar el mar.
Fins demà! Fins demà!
Serás un bien de escala iluminada Serás lo sé y serás la bandera
L'himne fecund del retorn de la patria. Trosses quinsat en l'englema que puja. Seràs el cel i seràs la bandera. Jo pujaré ràpidament els graons. I en arribar al terme entonaré el preg dels fets que em retorna de sempre. Jo pujaré ràpidament els graons.
Música Música
Bona nit.
Fins demà!
Tenim molta sort. Viure en aquesta terra és un regal per moltes raons. Una d'elles és que creixem almenys amb dues llengües, el valencià i el castellà. I aquí amb alguna més. La diversitat sempre suma i viure en una societat multilingüe potencia les capacitats d'aprenentatge. Una vegada que comences amb els idiomes ja no pots parar. El francès, l'anglès, l'italià, el romanès... Avui en dia ja no se'ns fa estrany conviure amb molts parlars.
Anar a classe en valencià, tindre el timeline de les xarxes en anglès o que la teua amiga t'ensenya a dir gràcies en ara. Xucram! Viure en valencià és viure connectat al món. I, per tant, estudiar en valencià és un model d'èxit que ens prepara per als reptes del futur. Les nostres societats cada vegada són més diverses i les llengües són fonts que uneixen cultures i apropen a les persones. Així que a l'hora de triar centre, ja ho saps, triar aquells on el valencià sigui la llengua vehicular. Creix en valencià. Escola valenciana.
L'últim ditzaus de cada mes, d'11 a 12 de la nit, en la xarxa d'emissores municipals valencianes, seré el teu mirall.
Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana. Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
La cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, el sol al vent, al vent del món.
Estona penes. Ya nace. Es un gran flor. La vida. Pues se hizo flor. Pero no sabes al vent. La cara al vent. El cor al vent. Les mansa al vent. El sur al vent. Al vent del món.
Gràcies.
La vida es don apenas. Ya nace, es un gran flor. La vida, un seis de flor. Dos años al ver, la cara al ver.
El cor al vent, les mans al vent, el sol al vent, al vent del món.
Xiulits i aplaudiments.
Bé, que ho saben els oients i les oyentes d'aquesta emissora, que d'un temps sensà, el primer xiulí del programa se l'emporta al parroquiar del Ventorro, parapetat com està a la darrera fila de la bancada del Partit Podrit.
El segon xiulit també té destinatari, i no és altre que Juanfran, actual president encarregat de fer córrer el temps per procurar que la nostra societat se n'oblide dels nyaps i dels desficacis protagonitzats pels consellers, que va haver de prorrogar, es va haver obligat a prorrogar per evitar un votí al sí del seu partit.
I el tercer i últim xiulit del dia se l'emporten els dirigents mundials que no fan més que maldats i mantenen conflictes bèl·lics per tapar els seus propis nyaps o els escàndols que amaguen dins les seues biografies.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Fins ara!
Encara n'hi ha més, tinc una targeta de Can Rectoret, un llar poema regal de la dada, mitja dotxena de fotos penjades al Facebook i un poster de miurre regat.
Una entrada a la de cine i aquests texems. Tres nits a l'escola, el viatge a París. I cada ciutat que incendia no són tants en record.
Fins demà!
aplaudim la valentia i la fortalesa de les dones que el passat dia 8 de març van eixir al carrer per reivindicar els seus drets i denunciar la violència masclista que plana per sobre les institucions i els grups polítics actuals. No tots, però, perquè no tots són iguals.
Fins demà!
Aplaudim igualment l'esforç que fan les investigadores, els investigadors de la història, perquè gràcies al seu treball recuperem documents i efemèrides que estaven perdudes, com és el cas del darrer document aparegut al Zira en relació a la neteja obligatòria del riu Xucer, allà pels segles, bueno, els anys de la Picor.
I aplaudim finalment el sector de l'escena. Actors i actrius valencians que, malgrat el vent de ponent que bufa, fan tots els possibles per mantenir la nostra escena viva i amb molt bones produccions.
Fins demà!
N'esa dormida la cambra, que li volen al meu fill. El fill mi xest despeteava, que volen aquesta llen. Que truquen de matinada, la mare de un poc ensat.
de totes les esperances de ser un fil estudiant que ven con promès n'està ua que volen aquesta gent que truquen de matinada i es fa que parla poc i cada nit s'achitava
Fins demà!
Els que truquen resten muts, més un d'eix pot ser el que emana, que es inclina pel finestral. Darreres, xiscla la mare, que volen aquesta llena.
Fins demà!
per si no ha coincidit amb l'inici del programa. Convé dir que es troba escoltant quatre en un taxi i que el paisatge sonor majoritari que estem posant en aquesta edició es correspon amb la Big Van de Borriana. Seguidament, escoltem la versió que em fa del tema Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sissa.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Tot seguit ens desplacem pel túnel del temps aquesta mateixa setmana, però de l'any 2020, moment en què ens trobàvem a punt de ser confinades degut al coronavirus. Es tracta del programa Sinestèsia, que va estar emès per Ràdio Godella i que sona d'aquesta manera.
Està vostè sintonitzant una de les emissores municipals valencianes. Ben trobat i gràcies per escollir-nos.
Com esteu totes i tots de nou per aquesta emissora, pel podcast i per allà on ens escolteu, tant per la xarxa d'emissores municipals valencianes com per Radioactiva. Moltes gràcies per acompanyar-nos una setmana més en esta horeta de cinema i sèries. Abans de la setmana de falles, millor dit de no falles, este programa ha nomenat Cinestesia.
Lluís, guia soles i no per mesures antivíriques, sinó perquè es toca guia a nosaltres. Igual, a partir de guia hem de prendre mesures antivíriques i no podem iixir de la ràdio. Igual ara mateix li estan presentant tipus rec i... Tipus... Ai, com he dit, la seriestra dels zombies de Gran Hermano.
són els únics que sobrevivirà en un futur on només sobrevivirà la gent que està ara mateix en l'acadèmia d'OT en una illa de supervivientes que això segurament la palmen abans i els de la casa de Gran Hermano Gran Hermanovi tampoc sé si ho estan fent sincerament però espero que sobrevisquin i procreen i facin una nova generació ells i nosaltres dos a l'estudi de Ràdio Godella
Bé, doncs, hi ha un bon tema, ja sabeu, ens ocupa en tota conversació que tenim al nostre voltant. El cine iraní, no? Sí, el cinema iraní està... No, no, no és el cinema iraní. Sabem que busqueu una horeta de desconexió i no parlar tant de virus, així que, si vos pareix, parlarem de tot menys virus, tot que creguem que no és irresponsabilitat fer-ho, sinó que som un programa de cinema i no tenim ni idea de virologia
Així que no parlarem molt. Sí que, si ens deixeu, donem unes pincellades de la relació entre el coronavirus i el cinema de les últimes hores, de què està passant, perquè aixina ens ho llevem des del principi i ja ens posem amb el cinema. Anem allà. Què estem escoltant, Pablo?
Entonces, la banda sonora de Castaway, de Náufrago, se va quedar a soles. Mira, ese no tendría problemas de contaminación, Tom Hanks. Tenía molts altres problemas el pobre y uno más sería ya ese Barça. Ahir vam saber, a través de les seues xarxes, que Tom Hanks anunciava que ell i la seua dona, que es diu Wilson, com la pilota de la pel·lícula, estava tot quadrat, havien donat positiu en coronavirus.
També s'ha ajornat el Festival de Cinema de Màlaga Que anava a tindre lloc ara a finals de març I s'ha posposat a una nova data I també ja més palpable Les sales de cinema Que a Madrid, Álava i La Rioja Estan restringides, no?
De moment només poden vendre una tercera part de l'aforament en distància entre la gent que entra a la sala. També s'han tancat de cinema, s'han capacitat de més de mil persones, o sigui que únicament dos més grans a Madrid. De moment a València no tenim cap notícia vinculada al cine i al virus, però sí que és cert...
que llegíem, ara abans d'entrar, que la recaptació de les taquilles d'esta setmana havia baixat un 40% respecte al període anterior, o sigui, que ja és palpable eixa psicòsic que poquet a poquet s'està instaurant entre la societat de no aglomerar-se i no anar a llocs on pogués coincidir amb altres persones.
A més, ara s'ha dit sempre del canvi este d'època i que més palpable que ara no pot ser perquè ara les plataformes de segur que estan treballant en un percentatge molt més alt que abans, els podcasts també Pot ser que és un virus creat per les plataformes Netflix, Netflix virus Te extrañaria? No, però també isim guanyant vosaltres de cinestèsia que ara la gent està molt pega als podcasts
abans no, li agradava ajuntar-se sí, este podcast hem de multiplicar per 10 s'ha de propagar com el coronavirus però per les xarxes amb l'Ivox, l'Spotify i l'iTunes doncs a veure si tot s'arregla nosaltres continuarem fent el programa a Ràdio Godella fins que ens deixen hem llevat les escometes si escolteu raro és perquè no tenim les escometes de color tot per la protecció des del Ministeri de Sanitat bueno
dir també que la setmana que ve no farem programa perquè és festiu el dijous vinent encara que se celebre molt menys que mai però bueno en principi d'ací dos sí que hauríem de tornar i si no el fem des de no hi ha una habitació d'hospital
Aïllada en micros, o sigui, això hauria d'existir I tots els que anem caigant, anem passant per allà És una bona idea, Lluís, com no se t'ho correu Si passa, passarà a tots nosaltres junts i viurem aquesta quarentena junts, espere Parlem de més actualitat perquè aquesta setmana ja deixem el virus de costat Tenim més coses que contar-nos i una és un poc trista i és aquesta
La música ja és un poquet anunciadora. Esta setmana passada ens deixava Max von Sydow, un actor nascut a Suècia, intèrpret de grans personatges que anirem a repassar avui al nostre programa.
Si et pareix, fem un poc de biografia. Bon Sido neixia a 1929 a Lund, una ciutat de Suècia, i ja amb 20 anys feia la seva primera aparició a la gran pantalla, el film Solo una madre, i després a una altra ja més coneguda, la senyorita Julie, amb Anita Bjork com a protagonista. Però ja a 1955, uns anys després, seria quan donaria el gran vot gràcies a traslladar-se a Malmö.
Y con Ixer Aya aquí sería el seu mentor y que el portará a la fama. Parlem de Ingmar Bergman. Quiero confesarme y no sé qué decir. Mi corazón está vacío. El vacío es como un espejo puesto delante de mi rostro. Me veo a mí mismo y al contemplarlo siento un profundo desprecio de mi ser.
Una de les escenes del sèptimo sello, una conversa en la que ell s'està confessant. Sèptimo sello i Fresas salvajes, dues de les pel·lícules més importants de la cinematografia sueca de tots els temps, dirigides per Bergman i protagonitzades per Max von Sydow. A més, les dues en el mateix any, un any correlatiu. Sí, Bergman era un director molt prolífic, també segurament el director més important suec i un dels més d'Europa i, per tant, del món. O sigui, que són dues pel·lícules...
capitals. El sèptimo sello segur que la reconeixereu, inclús si no l'heu vista, perquè és això on se juga una partida d'escacs amb la mort, que ha sigut sempre una escena molt icònica. I treballava a Suècia i va rebre ofertes des de Hollywood. Per exemple, volien que fiera del Doctor No a la primera pel·lícula de James Bond, però això ho va rebutjar. Però no va ser així amb la seva primera aparició als Estats Units, que seria fent de Jesucrist el film La història més gran de Jamás Contada.
No lloréis por mí. Llorad por vosotras y por vuestros hijos. Porque vendrá un tiempo en que los hombres dirán dichosas las estériles y los vientres que no concibieron hijos. Y dirán a los montes que...
A partir d'ací, la història més gran de Jamás Contada ja va convertir-se en una estrella del cinema i es traslladarà permanentment amb la seva família a Los Ángeles i treballant allà, com el seu país natal, anava moguense, continuant participant en pel·lícules de Bergman. I tenim una, Lluís? Pot ser la consolidació, una de les seues pel·lícules més icòniques, encara que parlant d'un actor com Max Bonzideau, això no és dir molt perquè en té moltíssimes, però segur que la coneixeu.
Arriba 1973 i Bon Siddow encarnarà un dels personatges més coneguts de tota la seva filmografia i un personatge ultra icònic i reconocible de la història del cine, el pare Merrin, el retor que volia treure-li el dimoni de dins a la xiqueta de El Exorcista. Tres hores de maquillatge cada dia de rodatge per aparentar una edat que Bon Siddow encara no tenia.
Perquè mira que després l'home es va quedar en la mateixa cara durant 50 anys perquè el tio estava prou bé. En les últimes aparicions que l'hem vist aguantava un físic imponent i tenia una presència en pantalla espectacular.
44 anys i el retorn doncs pareixia que tenia 70 no? i per a ells que aleshores Bonsidou mai ha envellit i sempre ha sigut major no? perquè a 1973 ja era major però és que va estar caracteritzat i com dèiem 3 hores de maquillatge cada dia per a aparentar a aquesta edat
I després d'aquest paper que els porta ja a estar nominat als Globus Door, aquesta va ser la seva primera nominació, vingueren altres pel·lícules com Three Days of Condor, de Pollack, El Viaje de los Malditos, Hannah i sus Hermanas, de Woody Allen, Dune, de Lynch, Evasión o Victoria o Conan el Bárbaro. I curiosament, la seva primera nominació als Oscars vindria d'una pel·lícula europea, Pell el Conquistador, no sé si és Pell o Pellé,
No sé, porque es una película coproducción danesa y sueca, o sea que no controle tan la nomenclatura. Una película que va a guanyar el Oscar a Mejor Película Extranjera y la nominación va a ser per a Bonsidou. Lo siento, hijo. Cuando llegamos esperaba ganar dinero suficiente para, con el tiempo, poder comprar una casita e incluso encontrar una mujer que cuidara de nosotros.
Y que nos llevara el café a la cama los domingos por la mañana, pero... Podríamos fugarnos. ¿Huir de aquí los dos? ¿Huir? Pero, ¿y la policía? No quiero ser un delincuente. Muy lejos.
A América. Podríamos ir a América a buscar casa. Si no me equivoqué, la veu de Bonsidou ha de ser de Claudio Rodríguez, de qui doblava Dumbledore. La Charlton Heston, sí, sí, una veu... Conquistadora. Superpotente y greu. Bonsidou, sí, Lluís, no només va ser actor. Sí, es una cosa prou desconeguda de la seva filmografia, pero va dirigir també només una vegada es va atrevir a 1988 el film Katinka.
que, per cert, va guanyar premi a millor pel·li i a millor director als Premis de Cinematografia de Suècia. O sigui, que potser ens va perdre també un grandíssim director. Només ho va aprovar una vegada i li va eixir genial. Jo, potser s'agobiaria, no? Sempre s'ha dit que els actors que es posen a direcció s'agobien de tanta feina que comporta ser director i que se ho deixen pront a no ser que... Però és estrany perquè li va eixir prou bé, que això pot ser... A vegades ha sigut una motivació. Potser ell no ho va veure tan bé com des de fora.
Per una curiositat, només abans d'acabar, a 2002 va renunciar a la seva nacionalitat sueca per a nacionalitzar-se francès, crec que per temes amorosos. O sigui, ja no volia ser suec i va ser francès i va viure a París ja fins la seva mort el passat 8 de març. Sí, altres pel·lícules destacades on ha participat. Jo crec que el recordareu en Minority Report perquè també tenia un paper important. A Shutter Island...
que és una pel·lícula molt inquietant i molt oscura. També ella portava eixa presència que té, que de vegades no sé si és bo o dolent, a Robin Hood, un dels remakes que es va fer posteriorment, o el despertar de la Fuerza, la setena entrega de Star Wars. I també així. Eres el cuervo de tres ojos. Ahora soy lo que ves.
Mi hermano nos guió hasta ti y ahora... Sabía lo que pasaría. Desde el momento en que partió, lo sabía. Y vino igualmente. ¿Cómo lo sabes? Os he observado. A todos.
El Cuervo de Tres Ojos, per això ho sabia tot, que en un no hi pot observar i en els altres dos ja fer altres coses. Un comiat en el món de la televisió no era tan pròdic que està també a l'alçada de la seva llegenda perquè Joc de Trons és una de les sèries més importants, però no seria el seu últim treball.
L'última treball, i amb això acabem, és la pel·lícula de Thomas Winterberg, que, de fet, recorde que la comentarem a la sinestèsia, Kursk, una pel·lícula de producció belga, si no m'equivoque, no tinc que ser apuntat, però crec que és belga, i a més, amb música d'Alexander Desplat, amb qui ens acomiadem de la secció, Considou acabava la seva carrera cinematogràfica apareixent en aquesta...
Així que, este homenatge per a començar este programa d'avui a un grandíssim actor, possiblement dels millors que ha donat Europa al segle XXI.
Gràcies.
De segle XXI, però segle XX, volia dir. Tot i que segle XXI també ho ha fet bé. És que era tan gran que va deixar l'empremta en els dos. Icònic va ser de segle XXI. Un dels grans actors que ha sobreviscut a l'edat...
d'aurada pràcticament de Hollywood, encara que va entrar més tard al Cineamèrica, però que ha estat durant moltes dècades oferint-nos el seu gran talent. Com sempre diguem, quan passa una d'aquestes coses que algú ens deixa, el millor que podeu fer és apuntar-vos totes les recomanacions que des d'ací vos fem i d'altres que no hem tingut temps a mencionar i que les vegeu en casa
per a descobrir o redescubrir el bo de Max Ponsido. Jo ja m'he apuntat alguna. A Filmin, per cert, tenim moltes pel·lícules on apareix. Jo Fresas Salvajes, per exemple, reconec que no la he vist i me l'he apuntat. Me l'he apuntat per a veure si puc veure-la en aquestes setmanes en què estarem prou tancaets totes... A mi és de les que més m'agrada de Berman. Sí? O sigui que ja me diràs. Molt guai.
Si vos pareix, continuem amb l'actualitat, que ens diu també les estrenes de la setmana, tot i que des d'ací no podem animar-vos a que aneu al cinema. Podeu anar al cinema si feu com l'home aquell que va comprar totes les butaques per estar a soles, o potser no falta totes, però podeu deixar un cercle de protecció, que això seria molt responsable i molt digne per part vostra.
destaquem dos si vos pareix de les que arriben al cinema la primera més és que teníem ganes perquè és l'últim treball de Takashi Mike First Love anem a parlar d'ella perquè parlen meravelles
La historia d'un jove boxechador, de boxa, ¿cómo es diu boxechador? Boxador. Boxador, ¿será boxador? Ahora parlarem. Está pasando una mala racha y en un moment arriba el seu primer y único gran amor, una prostituta adicta a la droga, que le continúa parisent, ¿no? Interesante este personaje, tot i que estigui en la seva mala racha.
És una història thriller, acció típica de Takashimike, que la crítica la està posant pels núvols, està parlant super, super bé d'ella, és un excés, una botxeria 100% d'aquest autor que sempre ens deixa molta, diguem, passada de rosca, que es diu...
Però que, de segur que, si vos agrada, i jo me conec a uno que li agrada, d'este programa, i no està en esta taula, que és Manu, que de segur que se la disfrutarà. L'última vegada que va vindre ens va parlar dels directors xaponesos més transgressors. Òbviament, Takashimi que ha d'estar. I ja van dir que és un director que fa...
una, dos, tres, quatre pel·lícules de vegades cada any. Esta en concret és la seva pel·lícula número 90 i no és tan major. Ho ha fet 90 pel·lícules en 30 anys. No crec que hi hagi alguna cosa en actiu i de certa rellevança que sigui tan prolífic com ell. Això què vol dir? Que de 90...
40 són horribles, però també 40 són bones. De fet, esta diuen que és de les bones. I esta és de les bones, aixina que tenim moltes ganes perquè Takashimi, que quan està en estat de gràcia, ens regala pel·lícules molt bones. Se parla de clímax continu, que és una expressió que m'agrada molt, que és tot el rato estar amb l'adrenalina al màxim per estar gaudint de lo que passa, tot i no fer-se repetitiu, segons diuen.
De fet, de veritat que tenim moltes ganes perquè són pel·lícules d'acció que no cansen i que a mi me motiven. De veure, a vegades, no pensar molt i disfrutar un poc d'acció sense explicacions vàries. Una altra que ens agrada molt i que l'hem deixat ja per al final, Molt Kuki. Mira, una per a Manu i l'altra per a Maria, que a ella li agraden molt les pel·lícules. Andrea es queda sense. No, no tenim documentals a Andrea esta setmana.
Es tracta d'una pel·li d'animació francesa sobre la vida d'una gosseta que fa balanç de tots els seus cuidadors i cuidadores que ha tingut durant la seva vida. Es diu Les vides de Marona i el destacat d'aquesta pel·lícula és que l'animació és superxula, diguem que és una animació vanguardista allunyada de l'animació més clàssica i que no és narrativament, no se entén narrativament, diguem, de manera cronològica,
Sino que va fent bots, la animació t'ajuda a entrar de un món a un altre. Si podeu veure el tràiler, de segur que vos animeu a veurela. Anem a escoltarlo, per lo menos.
No sé cuánto tiempo estuve con mi madre. A mí, a su noveno cachorro. ¿Qué te pasa, pequeño? ¿Echas de menos a tu madre? Extrañas criaturas los humanos. Lo has olido, ¿eh?
Tienes casa? Tengo que presentar a la família. És veritat que vos agradarà perquè és una pel·lícula, una animació molt interessant. Com és setmana de quedar-se en casa, com estem dient en aquest programa, i pot ser no aneu al cinema, doncs també parlar d'estrenes en plataformes, no? Per exemple, El Ollo s'estrena a Netflix este proper 20 de març. El Ollo. Sí.
El hoy. De modo que la pregunta es ¿qué vamos a comer? ¿Qué vamos a comer? Obvio, lo que le sobra a los de arriba.
Així és, el que vaig a Sobrant de Dalt aniran menjant. Ja hem parlat alguna vegada de L'Ollo, que en concret dos vegades, així que no parlarem més, però teníem ganes de també que s'estrenarà perquè pugueu vore-la, la gent que no heu tingut encara la sort de fer-ho, perquè és molt, molt interessant una producció espanyola que no és sol vore, no?, en les produccions de la indústria d'aquest país. Triunfador al Festival de Sitges també i als Goya també va tindre les seves nominacions.
I per ser, Lluís, segona temporada de Kingdom, que jo sé que tu t'has vist la primera i te la vas gaudir com un nen xicotet. Doncs sí, és la sèrie coreana de zombies que, bueno, tenia seus moments molt xulos. En algun moment tampoc sabies molt bé cap a on anava, però estava amb una producció brutal que crec que ens va deixar a totes i tots amb ganes de veure la segona temporada.
Arriba't ara un poquet per sorpresa, perquè recordo que fa unes setmanes vaig buscar quan s'estrenaria la segona i encara no hi havia res d'informació. Ara han tret el tràiler i que l'anem a escoltar ara. I demà mateixa, depèn de quan ens esteu escoltant, divendres 13 de març s'estrenarà la segona temporada.
I per acabar amb Netflix, Lluís, temporada 3 d'Elite, que no ens interessa res, i tot el catàleg dels estudis. Però igual algú que ens estigui a escoltar. Nosaltres no ens interessa. L'hem nomenat. Respectem, no? Respectem. O no? No, no. De vegades no hem respectat. A mi sí que m'agrada respectar. Ah, sí? Va.
I per això l'hem dit, però no anem a donar-li més contes. Tu eres el bo del programa. Tu no els respectes. No diré res. Les pel·lícules Ghibli, dels estudis Ghibli, sí que les respectem, no? Sí, també les teniu, ja sabeu, a Netflix. S'estan estrenant 7 cada mes, un total de 21. Ja està Chihiro, ja estan en algunes de les potents. Porco Rosso, vos recomenen que veieu les màximes possibles perquè són una delícia.
I una altra sèrie que has vist i ja canviant de plataforma, Lluís, Westworld, que s'estrena la temporada 3, crec que és el 20, si no m'equivoque. I, a més, una sèrie, una temporada, que s'ha rodat així a València. Algunes escenes en el tràiler li donen molta importància. Crec que només van estar dos o tres dies rodant a València. És un capítol només. Però sí que, per el que ens van dir, hi ha alguna cosa de sang i alguna de les...
protagonistes de la sèrie, sí que va vindre a València, pel que ens van comentar. I crec que la gràcia és que ja se n'hi deixa part d'atracció, sí que ja se combina un poc els robots o els essers que estan robotitzats i les persones. I també se donarà una clau, que és en quin moment està passant la història, que encara no se sap, se veu que és acrònica, però a la temporada 3 no.
Heu vist tu? Que vinc informat, eh? No he vist res de Westworld. Jo és que te recomandaria que no la veig eres, perquè la segona temporada avorreix les pedres i ho mata tot, no? Mata tota la il·lusió que tens, però per la vida en general. I la primera estava francament bé i no sé precisament cap on dura la tercera, perquè la gràcia de la sèrie és quan estàs dins del parc d'atraccions i és una sèrie...
que vol ser juganera i que no té major pretensió que ser una sèrie d'acció, aventures ben contada i ben feta. Quan passa a ser una cosa metafísica i existencialista i precisament parla de la consciència i de la intel·ligència artificial, crec que la segona temporada en general ha tingut males crítiques i no sé com ho faran perquè la tercera siga mitjanament divertida. Crec que si segueixen incidint en això serà un error. I jo...
Jo intentaré veure la tercera, però ja te dic, si és com la segona, no em veure més. Jordi ens està fent un xest que la segona és horrible. I si me veig la primera i la tercera, i la metafísica me la par... Sí, la segona te la contem, Jordi, jo prenent una cerveja.
A mi és veritat que la premissa m'encantava i em dóna molta llàstima que no s'ha aprofitat. Lluís, parlant de sèries, avui volies dur-nos una que ens anava a encantar, que ja vas dir per xarxes que l'havies vist i que t'havia interessat prou. No sé si m'entens això, li he posat jo massa eufòria o no t'ha agradat tant, però anem a parlar d'ella, no?
Sí, si et pareix, és molt difícil trobar àudios, o sigui que la podem deixar de fons i si veig algun moment xulo de música pugem perquè es diu Primal, la sèrie que anem a parlar, és de l'HBO
però és una sèrie que comparteix nom amb moltes altres primals, pel·lícules, videojocs que si busques la música, quasi tot el que dius és del videojoc i per tant no té una banda sonora i això que precisament el compositor es Tyler Bates que ja era el compositor de la pel·li Super per exemple, un compositor de molt de nivell
Primal és una sèrie ben atípica. Crec que la premissa m'agrada, és com un poquet el que has dit de Westworld, m'agrada més que la pròpia sèrie. Si la sèrie fora una premissa, seria un 10. Per posar-nos un poquet en antecedents, està dirigida per Jendi Tartakovsky, que té un nom molt estrany i que segurament no us sonarà, però el coneixeu més del que penseu, perquè és el responsable de les pel·lícules d'Hotel Transilvània,
que n'hi ha tres estrenades i ja estan preparant la quarta. D'alguns capítols de la sèrie Star Wars de les guerres clon, les supernenes, el laboratori de Dexter o Samurai Jack, que no l'he pogut veure, però tot el món diu que és una meravella de sèrie. Primal, com dèiem, la podeu trobar a la plataforma HBO, però la produeix Adult Swim, que és responsable també de Ricky Morty,
Encara que Enric i Morty fa com una espècie de coproducció Primal és la primera sèrie que Adult Swim produeix i distribueix com a agència principal Per què comentàvem que Primal és atípica? Perquè és una sèrie de dibuixos animats muda
Muda sense diàlegs. Té crits, té sorolls, té música i molta, molta acció, sang i aventures. Però no hi ha diàlegs. Per què? Perquè passa la prehistòria, el protagonista és un home de la prehistòria que encara no ha après a parlar i la resta d'elements són o homes mono o altres dinosaures
o éssers que s'han tret de la maniga que tampoc saben parlar una cosa que jo no sabia quan me van contar la premissa vaig dir, vale, he de veure esta sèrie i me vaig posar a vorela i clar, el que me vaig trobar als 5 segons de peli ja se me desmuntava algunes de les coses que jo tenia en el cap i és que el rigor històric, zoològic antropològic d'esta sèrie brilla per la seva absència és brutal
I, clar, jo anava en una altra idea, però els de veres que, bueno, quan entres en el xoc sí que és més divertida. Però, clar, tracta de l'amistat entre i xe o metroglodita de la prehistòria amb una espècie de velociraptor gran o tiranossauro-rex-xocotet, no saps molt bé, se queda ja a mi età camí. És un dinosaure i un home units per una tragedia
i decideixen, que aquesta tragèdia els fa inseparables perquè tenen una cosa a compartir, i decideixen venxar-se del món, anant per ahir, repartint hòsties i galtades, però sense tot ni són, i van sempre corrent, però no saps mai on, que jo sempre penseu, per què teniu tanta presa? Estan sempre corrent en la Serie 1, sempre corrent, sempre perseguint algú o sent perseguits per algú,
matant un munt de dinosaures i jo pensé, però no sé on esteu anant i això és una de les grans incógnites i de les coses que a la llarga més m'avorriix quan veig els capítols perquè no veig l'objectiu de perquè estic veient el que està passant Difícil, avorrit-se també amb 22 minuts que dura, no? Una altra cosa que sí que m'ha cridat l'atenció és que els capítols curtets sabem també que és una sèrie d'animació sense diàlegs doncs, pareix que anima a veure-la, no?
Sí, però clar, també pensa que al no tindre diàleg la narrativa es compta mitjançant altres elements i en aquest cas crec que la sobrecarreguen de molta acció, hi ha moments molt brutals, batalles que duren 10 minuts, mig capítol, i de vegades es pot fer pesat, però ja et dic, no perquè la violència és molt cruda, molt explícita, que això també xoca un poquet perquè ve del director que tenim associat a Hotel Transilvania i la Supernenes, per exemple, que no havia fet res tan...
tan agresiu i tan violent
Però, clar, arriba un moment en què, collins, vore a un troglodit en una llança cavalcant un velociraptor i s'han perseguits per pterodàctils i no sé què, això està molt guai, però, clar, quan ja han matat a Cent i dius, val, i cada capítol és un enemic diferent i ells van corrent, però com no s'ha escapat on van corrent, t'emociona menys, perquè si digueres, no, és que al final d'esta escapada, al final d'esta persecució o d'esta locura que estic veient,
saps que passarà alguna cosa però de moment l'objectiu i el destí dels protagonistes és sobreviure
Però clar, com estan marcats per la tragèdia, penses que en algun moment evolucionaran els personatges cap a algun costat, perquè els dos personatges pateixen eixen mons tan salvatges on tots pensen en sobreviure, doncs pateixen en la seva família unes pèrdues molt importants. Però si cada capítol simplement...
Va ser una successió d'aventures inconexes Crec que es pot fer un poquet avorrida Ja et dic La temporada només són 10 capítols I de moment només s'han estrenat 5 Perquè han fet com Enric i Morty Adult Swim i l'HBO No són de traure tota la temporada a la vegada Els agrada anar Traient-ho setmana a setmana I en aquest cas només tenim 5 Que es van estrenar en 2019 I trauran els 5 que queden Al llarg d'este any
Però al final, si cada capítol funciona com una aventura inconexa, crec que no m'imagine una segona o una tercera temporada perquè crec que a la llarga acabaria avorrint. Pareix més un videojoc, no? Sí, un format molt despreocupat, una narrativa molt superficial.
Crec que la seva major gràcia és com dèiem, la premissa, que sigui una sèrie de dibuixos animades sense diàlegs, crec que és prou a valorar, prou atrevit. L'animació està prou xula.
la il·lustració també a mi en alguns moments quan està tan sanguinolenta i tan gore no em crida tant l'atenció crec que l'estil a mi no em crida tant però els escenaris són molt xulos i crec que l'animació també és molt a tindre en compte, té un rotllo còmic en molts moments
i molta sang, no? i molta sang, sí, com dèiem és una sèrie totalment explícita estic fent-te unes imatges mentre tu estàs parlant, Lluís està ensenyant, eh? amb el dinosaure sí, sí, i mola perquè mesclen tot tipus de monstres amb tot tipus d'elements construixen armes però també hi ha coses inclús un poquet fantasioses, no? se troben també en una tribu que prenent un estrany brevatge se transformen en monstres encara més
Això t'he dit que no pots prendre soco... No, clar, de fet els homes i els dinosaures tampoc van arribar a conviure i en aquest sentit no hi ha res tampoc a rascar ahir. La gràcia és que si t'agrada l'acció i l'aventura està fet, com dèiem abans, d'un clímax continu, un clímax perpetu des que comença hi ha acció i no en alguns moments on sí que hi ha flashbacks, on pots arribar a entendre algunes accions dels personatges,
que de vegades mola perquè el humà mira al dinsaure i pareix que s'entenguen d'alguna forma i tenen aquests sentiments i el dinsaure també. El dinsaure se menjarà tot el món però ahí no. I l'amistat és molt bonica, no te digui que no.
També per parlar un poc de referents dels creadors de la sèrie, perquè també han he citat abans, parlant de Max Bonsidou, per exemple Conan el bàrbar, ha sigut un dels referents en la construcció del propi protagonista d'aquesta sèrie, però també coses que a priori semblen més diferents com Moebius i les seues il·lustracions, els manges d'Osamutezuka o inclús documentals sobre animals.
I crec que això em pareixeria el més interessant, que tractarem de fer alguna cosa més naturalista contat d'una altra forma, però crec que els documentals sobre animals al final aquí no s'aprecien tant.
Hi ha una pel·lícula, un llar-metratge, fet per aquesta sèrie. Suposo que serà reunit tots els... No sé si són el mateix contingut exactament, de reunits els 5 capítols en una pel·li, però s'ha presentat una pel·lícula com Primal Tales of Savagery i s'ha venut com una pel·lícula sencera. Sí, està en Amazon Prime Video, no sé si només als Estats Units. Crec que el que buscaven...
era que tinguera un format de llarg metratge i presentar-la als Oscars, perquè ja et dic, forma part d'una temporada en la que encara queda la meitat de capítols, encara queden cinc. Jo crec que van fer ahir la jugarreta, no els ha dit bé perquè no estava nominada, i jo sincerament crec que no se mereixeria estar nominada, perquè són cinc capítols juntats que no aporten res, que no hi ha una història i que no sé on va parar, i això crec que és el principal handicap.
de la sèrie jo creia que anaves a vindre així Lluís a convèncer-me a veure esta sèrie con lo que me costa a mi que me convences a veure una sèrie i no convences esta té una nota altíssima un 7,8 a Film Affinity molts capítols passen del 9 en IMDB que és una barbaritat
i a mi és que no m'ha paregut tant no la veig tampoc en xiquets no la vegeu en xiquets hi ha molta gent que encara ho vincula i això ens hem d'anar llevant eixe tema però vaja jo li doneu una oportunitat i tinc ganes que els cinc capítols que queden la segona meitat de la temporada remunte i aporten algun element o alguna cosa que me facen creure que la temporada estava pensada que era una successió de
de Velociraptor contra Serpiente i Velociraptor contra Mamut i així fins a l'infinit Per cert, Lluís, parlant d'animació per a adults i vull que tenim uns minutets més què passa amb Ricky Morty? Estàs anant el dia?
Sí, pero pasa el mateix. Se han acabat els cinc primers capítols. Estan esperant a la resta. Y el sin, que era especialment bo, la veritat. No anem a dir res, perquè algun dia anem a fer un especial de Rick y Morty. Pero especial, podríem fer un programa sans ser, de parlar de Rick y Morty. No tan, perquè pot ser que no li interesse res, però sí que podríem fer un especial de Rick y Morty. Podríem bo-re-la i comentar si el tipus...
Comentarla en directe. Sí. En modo youtubers de la radio. Sí, o les sesions que se fan de trash entre amigos. Ya está. Voremos a nosaltres. Eso no es ilegal, perquè tu estàs narrant un... A no ser que se te reflexe la serie en les huyeres. Y se puga a vore, que a les hores sí que està protegit de les autors.
Doncs esperem que vos agraïs Rick y Morty perquè si poseu-vos al dia perquè anem a comentar-la si no és en el prochain programa doncs en l'altre. O quan acaben els cinc capítols que queden. Sí. En algun moment. En algun moment. Que la cuarta temporada també té molt que rascar. Doncs anem amb la secció final que hem preparat una secció molt bonica. Primer de tot, Lluís, cal que demanem un poc de disculpes. Jo el primer, crec.
Perquè vam anunciar a les xarxes que avui parlaríem de Guy Ritchie. I l'objectiu de parlar de Guy Ritchie és que anàvem a anar a veure al cinema la seva última pel·lícula, The Gentleman of the... no sé què. I...
Y com no sabies el nom vas decidir que no vas poder entrar. No, y no van poder anar y se nos va a tirar el temps d'amunt. Y per comentar Guy Ritchie sense haver comentat, sense haver vist la última, doncs no tenia gracia. Y tampoco vaig a preguntarte que te pareix ara Snatch Ceros y Diamantes o que te pareix Rock and Roll. Aleshores, ho guardem per a quan la veiem i fem un especial Com Toca.
Així que la gent que esteu escoltant este programa Només per Guy Ritchie, doncs perdoneu Esta era la sorpresa Serà d'ací dos setmanes Sí, hem acabat Acabarem el programa amb una altra secció Que també ens pareix molt interessant I que tenim ahí guardaeta I que al final, avui, treurem a la llum
I per què parlem d'això? Doncs perquè ens ha petits, perquè no n'hi ha res d'actualitat, simplement és que tenim ganes d'ella. Espereix ser entretinguda i divertida. Finalitzarem amb actors i actrius que foren retallats al metratge final d'una pel·lícula. Interpretacions que, tot i haver-se filmat el muntatge final, es va decidir no posar i no comptar amb aquesta intervenció, quedant-se sense aparèixer fins i tot a vegades als crèdits. Això ha de fer-me.
mal, eh? Ha de fer mal. I, de fet, tenim alguns casos, Lluís, que els actors i actrius ni ho sabien al anar a la proyecció, a la primera proyecció. O sigui que a veure què ens depara aquesta secció. All my troubles seem so far away.
Fa poc s'estrenava el film Yesterday i estàvem escoltant la versió de la pel·lícula de Danny Boyle que apareix Death Battle cantant aquest famós tema dels Beatles. Sabeu que la pel·lícula va sobre que ocorre una amnèsia mundial...
on tot el món s'oblida d'algunes coses, com per exemple que van existir els Beatles, a les soles de Patel, el personatge que era un fan absolut d'ell, aprofita el saber-se totes les lletres per dir que són seues i fer-se una estrella de la música. Una idea boníssima, no? Sí, ho podríem fer també així amb el canto del loco. Ah, bueno, sí, sí, ho corre. En una de les secüències del film, el protagonista és convidat al programa de James Corden, el famós còmic britànic
presentador de The Late Late Show, with James Corden. Y en esta escena, Death Battle le canta a Ana de Armas, que fa del personaje de Roxanne, y aquí deberá cantarle una de las segues composiciones, improvisar un tema. Esta escena decidiré emborrarla al metrache final, y ni James Corden, ni Ana de Armas, ni la cançó Something, que es la que sona en esta escena, doncs, sona en la película.
We were thinking you could write something right now. Beg your pardon? It could be... it could be about Roxanne. Even the whole blushing scenario we had earlier on. What do you think? Something... something great. Something... great. Yeah, I can try. Oh, yes! This is great! Something in the way she moves
En aquest cas són dues persones conegudes fora en la mateixa escena. Fora d'esta escena no aportava, segons la guionista, que va dir que va ser una decisió traumàtica perquè ella estava genial. De fet, el personatge d'Anna de Armas seguia en la història un poc com una tercera persona, un amor que se li creuava al protagonista. I va dir la guionista que era tan deslumbrant Anna de Armas
que va ser el gran problema, que s'oblidava un poc la temàtica musical de la pel·lícula i feia que la teua atenció anava més a Ana de Armas que a la improvisació musical que fa Des Patel en el programa de Corden. Així que, tisoleta i fora.
Molt curiósament és Ana d'Armes, que haguerem sabut que apareix a la pel·lícula i se haguera fet promoció, sobretot així a Espanya, per anar a veure-la, perquè és Ana d'Armes i no el van fer perquè al final no va aparèixer. No li va malament, que últimament ha estat a Blade Runner, Knives Out i va seguir ahí.
altres grans del cine que s'han quedat fora i encara amb més renom i més rellevància crec parlem per exemple de Harrison Ford qui va quedar fora del muntatge final d'Steven Spielberg a la peli E.T.
En aquest cas és una escena que encara té més intríngoles, no? La cosa és que quedava massa llarga l'escena anecdòtica que havien intentat incloure de Harrison Ford fent de director del col·legi d'Elliot, del protagonista. Durava quasi dos minuts i dos minuts en una pel·li d'escena pesa molt, no?
Harrison Ford feia este paper, però per no desvelar la seva identitat i que quedara més com un cameo o una cosa quasi misteriosa i a nivell intern entre ells, perquè eren amics, es va gravar Fenley un escorzo, no?
que és el malo de l'inspector Gatzen, que mai hi ha la seua cara, gravat d'una manera molt evident, intentant buscar precisament això, saber que és una persona molt misteriosa, però de la que no li acabem mai de veure la cara. I precisament per això, xoca més que se carregar en l'escena, perquè ja que has fet tota eixa parafernàlia en una escena tan a la seua mesura que vols mantenir l'interès i demés,
Doncs directament van eliminar Estos dos minuts A més Harrison Ford Que haver aportat també prou A nivell d'importància a la pel·lícula No li va fer falta perquè la pel·li va ser un èxit Com tu deies pot ser més Un rotllo intern, una gràcia Una broma O a veure si després la utilitzem o no Un exercici quasi visual I després se queda fora
Com la cantant queixa que eixia la pel·lícula aquesta de Ghost Story, no era? Sí, sí, sí, Ghost Story. I no se sap. Era una de les persones que estan en la festa, no? Sí, però amb la cara tapada i no eix ni els crèdits. I això sí que és una broma interna perquè coneixia el director.
I també un altre cas molt recent amb aquesta música de fons que segur que la reconeixeu. Parlem de Tarantino i la seva última pel·lícula era ser una vegada en Hollywood, que va eliminar, entre altres, a Tim Roth del metratge final. I a més ho va fer sense avisar l'actor...
d'este detall. Segons contava l'actor, Tarantino vol tindre sempre a prop als seus actors, diguem fetiche, clau, amics, no?, i que sempre utilitzen les seues pel·lícules. I aleshores roda a més, tot i que després pot ser no utilitze l'escena, i així ho explica Tim Roth, no?
A més, deia que el metratge en un primer moment era de 8 hores i que aleshores va tindre que retallar per tots els llocs, no? I no només ell, molts altres personatges fins i tot importants en relació amb els personatges protagonistes, doncs no apareixen. I el millor és que Roth s'ho va aprendre molt, molt bé i va qualificar l'acte de Tarantino d'una broma de les segues i molt divertida. O sigui, que ell s'ho va aprendre de cine.
Per deixar el cadàver de Tarantino, potser ja sospiten de les paraules. Curiosament, com deia al principi, hi ha alguns casos que sí que passa que Tim Roth sí que apareix als crèdits i contava l'anècdota que va anar a la primera a vore-lo i quan va voler el seu nom va cridar en la sala CAT.
En plan, Gorten, con dientes, este trozo no debería de ser, perquè jo no visca la peli, no? Chuntamei, altres actors han desaparegut d'estes primeres huitores de metracje de la pel·lícula d'era si una vez en Hollywood, Michael Madsen, Michael Madsen, perdó, James Madsen, Danny Strong y James Remar. Estos quatre homes van anar allí amb Tim Roth i va dir després Tarantino que no eren importants per a la història.
Me recordé quan van veure la peli que van dir Tim Roth, perquè també podria estar caracteritzat o disfresat, però no, no, no estava directament.
Este cas és molt conegut i és cert que no és un tallat total, però és que va ser molt sonat en el seu dia. És el cas de Sean Penn i l'arbol de la vida.
Diguem que ell va gravar com a metratxe per a una pel·lícula d'hora i mitja o dues hores, que era el que ell se pensava que anava aixir en la pel·li. I on ell era el protagonista. I on ell era el protagonista. Al final crec que els dinosaures queixen al principi de la pel·li iixen més que ell i iixen tres segons.
de de veres que pensava que estaria com hora i mitja o dues hores i finalment 10-15 com a moltíssim es va cabrejar moltíssim amb el director Terrens Malik perquè va dir que era el millor guió que havia llegit mai i que després no queda plasmat a la pantalla ni sap què fa ahir ni perquè el seu personatge queda com tan retallat i tan ridícul perquè de veres que
que veus la pel·lícula i com és una pel·lícula de 3 hores queda molt descompensat que algú que apareix cap al final només aparega 10 minuts i sigui Sean Penn, que té molta importància. Al final Brad Pitt acaba portant el pes central de la pel·lícula i Sean Penn queda relegat a una cosa molt anecdòtica.
a saber Terrence Malick com va vendre l'arbre de la vida en guió, en format guió, perquè és una pel·lícula complicada de veure, de comprendre, és un assaig quasi... Sí, un assaig, diguem-ho així. I, clar, això vendre-ho a Son Pen i a Brad Pitt, en plan, mira, això és el que vull fer, i després el que va transformar en el muntatge...
doncs al Gull li va agradar molt i al 3 no, com el Cellcast de Son Pen. I per al final altre cas curiós i diferents. Béos días, soy Pisin Molitor Patel, pero todo el mundo me llama...
Pi, decimosexta letra del alfabeto griego que también se usa en matemáticas para representar la relación entre la longitud de una circunferencia y su diámetro. Un número irracional infinito que suele redondearse en tres dígitos, que son 3,14.
Està parlant de Pi, la vida de Pi, de la pel·lícula Dan Glee, i és que Tobey Maguire va a protagonitzar aquesta pel·lícula, diréu ara bé, se està equivocant Pablo, no? No us me sona que la vida de Pi és el protagonista fora Tobey Maguire.
Doncs no, Tobey Maguire no va protagonitzar finalment la pel·lícula, tot i que sí que la va rodar. Amb el rodatge quasi finiquitat, Ang Lee va pensar que l'actor era massa conegut com per a contar aquesta història i decidí contractar el jove actor indi, Suraj Sharma, qui s'estrenava a la gran pantalla amb aquesta pel·lícula després de ser elegit per Ang Lee en un càsting de 3.000 aspirants.
Tobey Maguire va treballar, va cobrar, però no va aparegut en cap lloc que protagonitzarà aquesta pel·lícula. Algú tindrà, supose, guardats els bruts del primer film rodat amb Maguire. Això estaria chulo. Com un remake que s'estrenia ara, la versió occidentalitzada.
A Ang Lee li vaixir bé, este canvi. Recordem que va guanyar l'Òscar a millor direcció, entre molts altres premis, que potser en Maguire no haguera rebut. No ho sabrem mai. Però bueno... Molt interessant, eh? No la coneixia. Hi ha un cas a Espanya, també, per parlar d'un cas molt conegut. Doncs sí, passava en 8 apellidos catalanes. Aquesta pel·lícula que ens encanta. Aquesta pel·lícula de cuyo nombre no puc acordar-me.
On Antonio Resines, el gran y ric Antonio Resines, y la valenciana Carolina Ferre van ser... La gran y clase mitja Carolina Ferre. Sí, es Working Class Heroes. Van ser eliminats els dos del metraje final pel director Emilio Martínez Lázaro.
Segons va declarar el cineasta, era un sense sentit posar les escenes d'aquests dos personatges perquè, a més, li llevaven ritme a la pel·li. Ritme? A la pel·lícula. Imagina't com seria el primer muntatge. És que m'encantaria saber aquesta escena com era. Eren parella, entre els resines i Carolella Ferre feien de parella. Imagina't i Martínez Lázaro dient...
No, me quitan ritmo a la pel·lícula. Sin ells sí que... Sí, que funciona. I la pobra Carolina que no fa tant de cinema i coïnse la carrera. Perquè Antonio Resines ja està desaparegut, està forrat i jo anta a padel i... Te he fet en la premiere, li preguntaven abans de anar a veure la pel·lícula, m'han contat que no apareixes? Ah, això pot ser que sí, no ho sé, ja ho harem. Jo ja ha cobrat. No, jo ja ha cobrat i ja està.
Altres casos, ya breumente per dir que també va a pasar algo paregut. Liv Tyler va a desapareixer del montatge final de Todos dicen I love you, de Woody Allen. Adrian Brody desaparegué de la delgada línea roja. Y va a existir a la premiere. Dirigida també per Terrence Malick.
També hem de dir que Adrian Brody en aquella època no era tan conegut perquè encara no havia fet el pianista. Però dir que va assistir a la premiere i va veure a la pel·lícula que no apareixia. O sigui, no sabia res i va acudir a l'estrena. I és una pel·lícula de tres hores. Ell estaria fixant-se molt en cada plano durant tres hores...
Y al final descubrir que no dices, qué guay. Uma Thurman, en la película de Oliver Stone Salvajes, també va ser eliminada per falta de temps, tot i que era un cameo. I Nayo Animri fa un poc, a 2007, crec, al Faro de las Orcas, de Gerardo Olivares, el seu personatge també va a desaparecer, que era un personatge, no era un cameo, era un personatge amb algo de peix, i va dir el Faro de las Orcas que Maribel Verdú només serà la gran protagonista.
També, de vegades, moltes vegades no ho sabrem mai, però de vegades no te sona que són venjances de te crida i te contracte, però ja sé que te vaig a eliminar, fases lo que fases, te dono un personatge que me puc carregar en el guió i moltes d'aquestes coses de vegades passen.
Hombre, yo creo que en casos como Son Pen sí que son remarcables y para enfadarse, ¿no? Y creo que ahí Terres Malik se le va un poco en la olla. En casos como Antonio Resines, en el que estén parlando un cameo, Harrison Ford, on cree que ufames per ajuda, per amistad, o per... Bueno, si despreste el boss colar o el coles, y si no, pues no ufases. Yo creo que ya casos y casos, ¿no?
Però jo crec que el més greu d'això sempre és imaginar les possibilitats que té una mateixa pel·li, perquè de vegades una pel·li funciona perquè és la unió de moltes coses que eixen bé. I és com tu dius, no seria una pel·lícula igual amb Tobey Maguire o amb Morgan Freeman o amb Antonio Resines, òbviament.
i jugar a les possibilitats que et podria donar qualsevol pel·li en totes les combinacions d'actors és prou divertit i mentre no ens passa a nosaltres que ens retallen veureu des d'ací a gent com Sean Penn que se cabretxa té la seva gràcia un tio, Lluís com a última anècdota ja m'està mirant Jordi però m'he donat a dir l'anècdota Sean Penn té un cotxe a Alemanya aparcat
Y quan roda Europa demana a la producció que li duguen el coche per atindrelo als rodaches. Per anar al hotel i al rodache. I del rodache al hotel. I ja està. I a més no el conduís ahí. Bueno, si la petís sí, però normalmente és un de producció que el conduís i el porta i el dug. I després quan se torna...
No, no. Ja te dic jo que no és un SEAT Ibiza. I quan se torna a Estats Units, agafen el coche, se el porten a Alemania, la parquen en el garage fins que Sompent el torna a necesitar. ¿Qué te pareix? ¿Y ese tío després se cabrecha? ¿Para res caprichos? ¿En res? No, no res. Pero bueno, Terrence Malick també te pinta ser prou caprichos. També té coches per ahí. Así cadascú té lo seu.
Doncs hem arribat al final del programa. Esperem que vos hagi agradat i heu passat una horeta entretinguda, ja siguin tancats en una habitació o fent la vostra activitat diària. Este és el primer programa que cura el coronavirus de la història. I segurament l'últim. Sí, sí, sí. Lluís, ens acomiadem amb Cançó Final, que us portem dues setmanes sense fer-ho, perquè hem tingut el concurs i el programa presentat per Maria i Andrea. Ara què? Vui què?
Doncs avui sí que tornem amb les recomanacions que ens fa la gent. Anem a acabar amb Arabella, dels Arctic Monkeys. Ens agrada perquè no és una cançó que soni a cap pel·li sinó que la pròpia cançó està basada en la pel·li de Barbarella, aquesta pel·li de sense ficció coproducció entre França i Itàlia de l'any 1968, que així a Espanya arribaria prou més tard per la dictadura franquista.
dirigida per Roger Badim i protagonitzada per Jane Fonda, que amb el seu trage metalitzat, diguem que també ha creat una altra icona del cinema. Ens la recomana Paula Fons, que sempre està molt atenta a les xarxes i ens dona molt de feedback, així que moltíssimes gràcies Paula. Sempre escoltant. I és un tema molt guai per acabar, els articles sempre estan bé.
Doncs moltíssimes gràcies, Paula, i a totes i tots els que ens escolteu cada setmana. Ací estarem, no la setmana que ve, que descansarem per Sant Josep, però sí el 26, a no ser que passi alguna coseta que esperem que no i que ens acullen ací amb les portes oberteves des de Ràdio Godellà. Moltes gràcies i estem en contacte, com sempre, per xarxes socials. Aprofiteu la setmana per a veure molt de cinema i sèries. Gràcies. Adeu.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Escoltes, un programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Soc una ciutadana i vaig a parlar. És el nostre torn. Perquè la política no és sols el que es fa des de l'administració.
La política es todo. Tot el que les persones fem. I el que no fem. Per això vos parlem. I diguem que hem de treballar juntes. Tenim un repte comú. Imaginar el nostre futur. L'horitzó és el 2030. I el camí és un pacte. Un treball conjunt entre la ciutadania, les empreses i les institucions. Ja és l'hora de construir un projecte comú.
D'assumir l'urgència de les accions davant del canvi climàtic. D'iniciar projectes que perduren més enllà d'una legislatura. Més enllà d'interessos partidistes o personals. És hora de compartir la responsabilitat política. I ser partícips de les transformacions necessàries.
Les solucions no estan fora. Les hem de construir nosaltres. Nosaltres vol dir totes les persones. Serà la nostra responsabilitat. Serà intel·ligència col·lectiva. Proposem una nova forma de fer les coses. Nova. Posant en marxa accions concretes basades en dades objectives. Perquè el que no es pot mesurar no es pot millorar. I estarem atents. Apel·lant a les autoritats per a que reorientin els fons europeus cap a aquestes propostes.
i educant-nos en formes de vida més ecològiques, més sostenibles i més justes. Serà un projecte molt gran. Perquè el 2030 és un objectiu planetari. Serà igualtat. Serà innovació. Serà mobilitat sostenible. Serà nuestro futuro. Aquesta és una crida a l'espècie humana per a conservar la vida. Triem el millor futur possible. Inspirem altres territoris. Aturem el canvi climàtic. Pot ser no tinguem més oportunitats.
Aquesta és una cita històrica.
Comencem, comencem, comencem. El dia rapejant i amb passió, canten junts en valencià, fem-ho des del cor, des de la nostra veu un efecte dominó. Qüestió de principis, no tingué força. Ballant entre l'arròs i a la llum del sol, passem a l'acció amb el primer pas del matí. Parlant en valencià, fem la revolució i arribem a tot el món amb les paraules d'estil, dient bon dia.
Sous-titrage Société Radio-Canada
La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua materna és el valencià. La meua llengua és el valencià. La llengua neix amb tu, t'agafa la mà i mai no et solta. La respires, t'alimentes d'ella, et dona alè i paraules per endinsar-te al món.
La llengua és el camí per a expressar la identitat, el lloc d'origen, la pertinença. Som de la llengua en què vam créixer, en què la mare ens va parlar per primer cop, en què riem amb qui ens acompanya, en què llegim, en què estimem, en què imaginem l'univers en què vivim. Com traduiríem la nostra essència sense una llengua pròpia?
Com abraçaríem l'estima, l'ignorança o la tristor? Com descriuríem el vertigem d'un capvespre, l'alba, la mar, la terra, l'horta, els fruits, el clima, els pobles, la vida? Com compartiríem converses, històries o arrels? Com seríem nosaltres,
si la llengua no fora la nostra segona pell. Parle valencià l'esquenaixqui. Canta en valencià. Llesc, esqui i parle sobre llibres en valencià. Faç humor en valencià. Somie i estime en valencià. Actue en valencià. I la meua llengua és la
La meva llengua materna és el valencià. Comunique el valencià. La meva llengua és rebel. La meva llengua és qui governava. El valencià no és la meva llengua materna, però l'he après i ara és la meva eina de treball. Estim aquesta llengua com si fora la materna i la parle per a preservar-la.
21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna, amb l'objectiu de preservar i protegir tots els idiomes i dialectes que es parlen al món.
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
A la València, de Blanguita i Estelles. Música métrica, satira. Per canviar els teus desitjos, per matar els teus silenci. Finestres, balcón, que no esperen de net. A la València, de la falla i de la sèrie. A cada barri se'n rebomboni.
Murs de la metrópoli són de carbó, les línies del metro la nostra presó. Spray i les pareds a colors, que observa els moços, bon observador. A la siti el és igual, però un sol i el sol, sap que si aixeca el camp nomes i veig pols. El barri sonriu perquè no estem sols, parem els seus fals exemples són molts, però cadascú amb el seu entorn. Cha-cha d'afinitats dinamitans i més del món.
València, les canes són de plata.
A poc a poc hem farcit el temps del programa i ho hem fet amb aquest paisatge sonor que ens ha proporcionat la Big Bang de Borriana. Per nosaltres, res més. Salutacions ben cordials de part de totes les persones que han fet possible el 4 en un taxi d'avui. Fins un altre programa. Adeu, adeu.
Música Música Música