Fins demà!
sense quasi adonar-nos que hem arribat al programa que fa 160 d'aquesta segona època del taxi, arribada en el mateix moment en què el Dalla Ràdio va tornar a ocupar un punt del dial, després de la pagada obligada propiciada per un govern del Partit Podrit, que va decidir prescindir d'aquest mitjà de comunicació que tanta parròquia tenia aleshores.
Hem arribat al programa 160 d'aquesta segona època i amb ell li traiem la funda protectora a aquest taxi que solca les zones hercianes de la Ràdio Municipal Valenciana i procura fer un servei informatiu i formador d'opinió.
El programa d'avui disposarà d'un breu decorat musical propiciat pel conegudíssim cantador Pep Botifarra, que ens delecta amb un cant de batre.
Fins demà!
Jo tinc una novia amb planes. Ai, què li diu en bisalteta? Toma, castaña, bueno! Tota rota ja de calles. I al bis té una figuereta pel bis.
I has somat a la finestra cara de part del rostri. I el fareu una catxamona que durarà tota la nit. I a reburro no te pares.
que aquí no ven el centeno, que las chicas de este pueblo ahí tienen lo culo moreno.
Bona nit!
Màriam, màriam, tí, i l'glòb, màriam, tí, aïni, màriam, i l'glòb, màriam.
Datens i fetes.
Iniciem el nostre recorregut semanal en el dia 26 de març, que és el Dia Mundial del Clima. Doncs bé, l'any 2011, més de 60.000 persones ens van reunir a València en una multitudinària manifestació contra el president de les Hores de la Generalitat, Francisco Camps, i contra la corrupció, promoguda per un grup de persones independents a través d'internet.
El dia 27 de març ve subratllat el calendari cívic com el dia mundial del teatre. L'any 2006, amb 82 vots a favor i 7 en contra, s'aprova la reforma estatutària pel Congrés de Diputats i el Senat de l'Estat espanyol.
El dia 28 d'agost és el dia de les malalties pulmonars obstructives cròniques.
Doncs bé, ens hem de traslladar fins a finals del segle passat, perquè l'any 1976 va néixer al coll la biòloga i política valenciana Eva García Sempere, diputada al Congrés en la dotzena legislatura per la demarcació de Màlaga, experta universitària en desenvolupament local i cooperació multilateral.
tota la seva trajectòria política ha estat lligada a Esquerra Unida.
El 29 de març de l'any 2004, el Consell Valencià de Cultura recomanava la declaració de vell interès cultural del Belén de Tiriciti, manifestació alcoyana de cultura popular que s'hi realitza cada any pels voltants de les festes de Nadal. 30 de març, any 2018.
Va fer el seu traspàs el mestre i sindicalista valencià Vicent Esteve i Montalba, una persona que va saber enarborar la senyera de la democràcia, de la llibertat i del valencianisme des de tots els llocs i responsabilitats que va haver de desenvolupar com a persona compromesa i sindicalista.
El 31 de març, el calendari cívic el subratlla com el dia per la prevenció del càncer de còlom. L'any 2016, l'Ajuntament de València oficialitzava el topònim València com a l'únic nom legal de la ciutat València amb accent obert, clar que sí.
L'1 d'abril és el Dia Internacional de la Diversió en el Treball. L'any 2016, la periodista Esperança Camps, consellera de Transparència, Participació i Cultura del govern Balear, va dimitir del càrrec nou mesos després de la presa de possessió degut a les males relacions amb els alts càrrecs de la seva conselleria, els que acusar de desigualtat i falta de compromís.
Bona nit.
Gràcies.
Durant el programa d'avui tenim concertades poques eixides i, per tant, hi haurà limitades baixades de bandera perquè els recorreguts que traçarem avui tenen una certa durada.
Tot seguit ens adrecem cap a la música clàssica de la mà del programa Tercera Persona, amb qui hem mantingut una entrevista interessant amb un conegut tenor que, per cert, viu a la ciutat del Dalla.
Tercera persona és un programa que fa un recorregut pel conjunt de la nostra geografia per tal de recollir les opinions de persones, grups o entitats de reconegut prestigi i subratllar la seva importància. Tercera persona és un programa viatger de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Tercera persona en la teua ràdio de capçalera.
El programa d'avui s'ha d'interpretar indefectiblement en clau musical. Sí, ja que ens trobem al costat d'una persona nascuda a Torrent de l'Horta, màster en ensenyaments artístics d'interpretació operística al Conservatori Superior de Música de València, però a més d'això, també és diplomat en magisteri amb l'especialitat d'educació musical per la Universitat Catòlica de València.
S'ha de dir que disposa del Premi José Ferrero, el millor tenor del cinquè concurso nacional de canto de la ciutat de Alacete de l'any 2023, i també ha estat destacat participant en el concurs internacional de Sarsuela de l'any 2013 i del concurs de cant Martini Soler,
de l'any 2022. Però per damunt d'aquestes consideracions se sap que és un tenor capaç de fer-nos transitar des de la llàgrima fins al desig d'esperança en tan sols uns minuts, passant per diversos estadis sentimentals i socials al mateix temps.
Ens sobrem guiem Pasqual Andreu i Navarro. Escolta, qui et va embolicar a ser cantant?
Hola, què tal? La qüestió és, més que qui em va embolicar a ser cantant, jo vaig tenir la sort de anar a una casa en la que teníem un tocadiscos d'una qualitat mitjana alta i els discos que teníem a casa eren discos de música, diguem, teníem de tot tipus però no sé per què, a mi em cridava l'atenció i a mon pare i a ma mare es cridava molt l'atenció
la música lírica. Aleshores, jo vaig començar a sentir Sarsuela des de Benvenut. Teníem els discos d'Alfredo Krauss, discos de Placio de Domingo, de Giacomo Laurí Volpi, de Tito Esquipa... Aleshores, tots aquests tenors a mi són els que m'han induït sempre a voler cantar. I, de fet, inclús en televisió veien pel·lícules, jo vaig tenir la sort de conèixer els meus besavis,
i el meu besavi dia, el millor cantant de tu és Luis Mariano, i aleshores jo veia pel·lícules de Luis Mariano i m'encantava com cantava, i aleshores què feia jo, imitava, cantava, i així vaig començar, poquet a poquet, a començar a cantar com a tal. Després, poquet a poquet, quan tenia 14 anys vaig entrar en la Unió Musical, en l'Orfeó,
i a partir d'aí em vaig enamorar tant de la música que fins i tot vaig deixar la carrera de farmàcia per dedicar-me a la música. I a dia d'avui continué dedicant-me a la música en una passió que és la que més em plena. Escolta, què és el que té la música perquè t'ha ja atrapat? A veure, jo crec que la música
té un component més enllà de les paraules. És a dir, la música és literatura, però a part és un art tan complet que la melodia, l'harmonia, acompanya les paraules i és capaç d'emocionar més enllà d'un text. I si parlem de la interpretació dins d'un teatre, Wagner ja parlava de l'obra artística total, i Verdi també feia els seus propis decorats,
És com que canvies de persona, pots deixar de ser tu mateix i comences a ser una altra persona i pots viure els sentiments de més gent dins de tu mateix quan estàs interpretant el personatge. Jo crec que això és una de les coses que més m'agrada, el poder interpretar i el poder cantar diferents sentiments, diferents situacions i identificar-me amb cadascun dels personatges que faig.
Pasqual, s'han de tocar moltes portes per poder sobreviure en aquesta professió? A vores, sí, s'han de tocar moltes portes, de fet he de dir que no és fàcil, no és fàcil viure de la música quan acabes els estudis, diguem, tens un món obert,
I els de veres que es fan moltes coses culturals, sobretot a xicoteta escala, però també és cert que està molt saturat. Són molts els que acabem els estudis, són molts els que ens dediquem a cantar. Hi ha molta gent que es dedica a cantar sense estudiar però que té un talent natural.
sobre haver, tot i que hi ha molta activitat cultural, és cert que el mercat està saturat i que també busca certa qualitat. Per tant, moltes vegades toques una porta i necessiten gravacions, necessiten audicions, has d'invertir diners en tot això, no? I això és el que més costa. Una vegada te senten, una vegada agrades a un públic, tens la sort que poden comptar amb tu en més ocasions, però fins que t'obrin una porta
Hi ha que tocar a més d'una porta, sí. No sé si s'han de conèixer idiomes per poder-se dedicar al bel canto. A veure, la carrera del canto toca, evidentment, l'italià, però també toquem el francès, l'alemà i l'anglès. Són els quatre idiomes que s'han de dominar, a part l'espanyol per fer música espanyola, com sarsuela o pereta espanyola o de més,
Però és que hem cantat, al final, quan cantes en cors o cantes, o inclús de solista, n'hi ha òperes en rus, per exemple, Eugenio Nyegin està en rus, és una russalca, és una sarsuela també, però que parla de Rússia, i hi ha referents que te porten un poc a això. Evidentment, no ser rus.
però sí que tinc nocions de francès, d'alemà, d'anglès, d'italià... Tots els idiomes són els que has de... Estos són els que has de dominar, d'alguna manera. Quan iixes d'Espanya, o parles en italià, normalment les produccions, o parles en italià o parles en anglès. En Alemanya parlen en alemà, també,
però sí que n'hi ha que saber idiomes per poder defensar-los a nivell internacional. A Espanya, inclús, quan he tingut la sort de poder participar en el cor de la Generalitat, ve un director d'escena i si ve de fora, normalment et parla en anglès o et parla en italià, i has de saber, has de saber. De fet, hi ha coach d'idiomes, inclús, per poder entendre-ho tot i poder pronunciar perfectament i que s'entenga
tota la perfecció, ja que és un palau d'òpera internacional que el públic que està sentint cada obra deu sentir-ho de la manera més pura, de la manera més correcta. No podem parlar un alemà de Torrent, això exacte.
té prèdicament en la nostra societat la lírica? Jo crec que la lírica sempre està vigent i sempre va estar ahí. La música lírica no deixa de ser una música que està feta per a ser escoltada, com totes les músiques,
I és una música que atrapa. De fet, a mi m'agrada molt, quan produeixo els meus propis espectacles, recuperar part d'aquesta música lírica que de vegades està un poquet oblidada. I la reacció del públic, la del públic gran que ja coneix les obres, és molt bona. Però a mi, em queden totes les sensacions, però una de les que més em plena és veure públic, que és novel·l, que no és l'ego en la matèria,
i de repent veus un xiquet o veus un jove que t'escolta cantar una obra d'òpera de zarzuela, inclús de musicals o pel·lícules que es feien als anys 50, que es feien en música lírica, i es sorprèn i diu, han vingut i me diuen, me han cantat, nunca havia escutat aquesta música, i me han enamorat. Dius, eixa sensació és la que, dius, me plena, això és per què jo treballo.
Una mañana radiante partí
I mi fortuna fue tan propicia que la le conté.
Com el evitar en mi querido rincón Donde el cariño primero sentí Mágica honora de mi corazón Donde aprendí a soñar
I el camino de la vida yo emprendí sin más gaudar. El audacia por Pantera, un amor podí dejar.
Con la fortuna he desposado, dueña compañiga para ser exaltado. Con la fortuna, corre compañera, en sus alas duelo, a donde ella quiera.
Como un revanço de paz y de amor, en mi agitado viví, este paraje tan evocador. ¿Qué cosas me haces sentir, esta vida que vuelve en mi vida y en mi vida?
Bona nit.
Està escoltant un espai de la xarxa d'emissores municipals valencianes que procura trobar-se amb persones de reconegut prestigi dins del seu terreny professional, cultural, social, econòmic o polític. En aquesta ocasió ens hem trobat amb el tenor Pasqual Andreu i Navarro que recorre els més importants escenaris del conjunt de l'Estat
interpretant les millors pàgines de les òperes més conegudes, així com de les arzueles més estimades. Convé posar en valor ara el cant líric.
Home, per descomptat, jo crec que el cant líric, com dic, és patrimoni de tots, és patrimoni musical i crec que demostra també no sols una qualitat musical sinó també les capacitats humanes. Crec que mirant el programa que vam fer en Televisió Espanyola, Zapata en una de les seues valoracions va dir...
Això és una mostra del que pot fer un cos humà o del que pot fer una gola humana. Crec que és important saber que el cant líric requereix d'un entrenament, requereix d'uns assajos, requereix d'un atleta d'elit, al final no deixa de ser un esforç de constància, d'estudi, de treball,
i per tant té un valor molt important, i per això el resultat és el que és, i no tot el món canta líric, igual que no tot el món sap fer alfareria, necessita una preparació, el cantar líric necessita d'un entrenament, d'una pràctica, d'un estudi, i per tant jo crec que sí que cal posar en valor que estem ahí, perquè el cant líric no deixa de ser, com he dit abans, patrimoni, i deu continuar estant sempre en la nostra vida.
No eres conscient del paper que jugues dins d'este segment de la música clàssica? A veure, ser conscient del segment que juguem tots en este moment és crucial. Jo...
pensa que el meu paper és important i per això el desenvolupo amb tanta passió. Crec que soc difusor de música, crec que a més soc difusor de cultura, crec que, com dic, soc transmissor d'uns valors d'esforç, de constància, de treball en equip també, perquè la música no deixa de ser un treball en equip. Crec que és importantíssim, crec que és necessari que tots els que ens dediquem a la música siguem conscients que no podem oferir
les coses de qualsevol manera. I per tant, per això intento que cada vegada que hi ha un escenari, sigui en una producció pròpia o sigui en una producció en la que estic contratat, donar el màxim de mi mateix, donar la màxima qualitat i que tot estigui ben filat, ben acabat, com si diguem que tingui la guindeta del pastisset. És això.
No sé, per les darreres produccions que estem assistint, en el Pau de les Arts i en altres escenaris, jo no sé si és necessari revestir la lírica d'altres arts escèniques per a que entre millor.
A veure, estem parlant que la lírica, quan es porta a un teatre, no deixa de ser una combinació d'arts. Tenim, evidentment, l'art musical, però també està l'art pictòric, quan es tracta de totges decorats, es tracta d'art escènica perquè s'ha d'actuar, es tracta moltes vegades inclús d'escultura, es tracta de literatura perquè estàs contant una història que moltes vegades està escrita en una novel·la,
Per tant, la lírica, el que passa, jo crec que el missatge de la lírica avui xoca moltes vegades, o el missatge de les òperes xoca en la immediatesa o en la rapidesa que volem els estímuls. La lírica requereix d'una concentració en alguna cosa, que és concentrar-se en estic mirant una òpera, estic mirant una sarsuela i vull enterar-me de tot el que està passant. I per això has de prestar atenció.
Si poses la televisió, evidentment, pots tornar enrere, o avui en les plataformes pots tornar enrere, tornar a veure un capítol o veure la pel·lícula sencera o el que sigui, però a la lírica, si et perds un segon, t'has perdut part d'eixi argument. I per tant, més que res, el més important és que el que vaig a la lírica a veure un espectacle líric, sigui una sarsuela, una òpera o un musical,
ha d'estar atent en les orelles i el cor obert pel que se li està oferint. Evidentment, la lírica té les seues limitacions i crec que sempre està molt bé incorporar les noves tendències. De fet, s'estan fent moltes coses, inclús en holografia, en intel·ligència artificial, que estan recolzant la interpretació operística.
Però no deixa de ser un art instantani, que si et perds i se segon en què estan contant el per què d'una cosa, l'argument pots no trobar-li el sentit, per això és important. No sé si resulta complicat mantindre's en les primeres files com tu em mantens.
A veure, no és un treball fàcil, no és un treball fàcil, tampoc, a veure, no estic en les primeres files, diguem, les primeres files del Metropolitan, aquest tipus de coses, puc dir que tinc íntims amics que estan en aquestes primeres files i que sacrifiquen moltíssim, moltíssim, és a dir, a nivell familiar, a nivell personal, amistats, tot, o sigui, es sacrifica molt per estar allà.
Jo sacrifico molt perquè cal estudiar, cal anar a fer audicions, cal preparar-se, cal entrenar cada dia i per tant moltes vegades l'exemple més clar és els meus amics queden el cap de setmana i jo el cap de setmana normalment tinc feina en representació o anar a fer el que sigui d'algun acte en el qual requereixen d'un cantant
El que més costa per a mi és el tema de sacrificar aquests moments, que és perdre aquests moments de vida social i familiar i et dol un poc, però també és cert que quan t'apassiona el que fas, com diu en castellà, ser-ne con gusto no pica. Cal pedalar molta.
Sí, sí, sí, n'hi ha que treballar moltíssim, moltíssim. Diem abans el tema dels idiomes. Evidentment, uno no naix sabent pronunciar l'alemà, ni el francès, ni l'italià de cuna. No, és una cosa que has de treballar, d'escoltar, d'estudiar.
i de no parar, inclús anar a classes així, allà i més enllà, perquè és complicat, al final, com diem, mantindre's en un nivell alt per a que el que oferim, allò que estem oferint al públic, sigui de la màxima qualitat.
Fins demà!
Fins demà!
La vida mía le dáte a te. Ítamo sempre più, tres odi a mi por di mani.
Fins demà!
La vida mi ha quedat a te. C'è sempre un mito per me ador per te.
Aquest programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes s'ha interessat pel treball que realitza el tenor Pasqual Andreu, amb qui mantenim una interessant conversa sobre aquesta seva professió musical que desenvolupa.
S'ha de dir que, com a cantant líric, ha debutat Rolls, com Hoffman en Els contes de Hoffman, o Edgar en Els guia de l'Amergur, o Flavi en l'òpera enorme. Dins del gènere de la sarsuela, ha debutat Giuseppini, de l'obra El duo de l'africana, també com a Leandre,
a la tavernera del puerto. No fa molt encara que va representar el paper de protagonista de la zarzuela La Dolorosa. També ha interpretat el paper del fantasma, en el fantasma de l'òpera, i el paper de Toni, a West Side Story. Cada escenari té un color, té una plasticitat sonora diferent.
Ja ho crec. La veritat és que quan arribes a un teatre, sempre una de les preocupacions més grans que tenim els cantants és dir, ostres, com serà l'acústica? Me sentiré bé? El retorn no serà correcte? No?
I sempre penses en com estarà distribuït el pati de butà, què és, hi haurà galliner, no hi haurà galliner, serà més llarg, més ample, i sempre per això, per donar sempre el màxim i pensar la vocalitat.
Preocupat, sempre tenim aquesta preocupació de, arribaré, no arribaré, però jo crec que al final no deixa de ser una cosa més psicològica. Quan un està entrenat sap que la veu corre, la veu arriba i té igual cantar en un teatre de 3.000 butaques que en un teatre de 300.000.
Jo no sé quant de temps invertiu en estar a punt, com tu dius, en estar entrenat. S'ha d'invertir molt de temps, ja ens has explicat el dels caps de setmana, però jo no sé el dia a dia, quin és el teu dia a dia i quina inversió de temps fas a la teua professió.
A veure, això és molt curiós perquè fa poc vaig veure una entrevista que li feien a Pavarotti i Pavarotti dia que ell s'alçava de matí, feia exercicis, encara que no ho sembla ara, feia exercicis físics
I la veritat és que és molt important entrenar físicament, hi ha que fer exercici perquè no oblidem que les cordes vocals són dos músculs i per tant el cos necessita que la sang circuli, les cordes vocals necessiten que el cos estigui actiu i per tant hi ha que fer un entrenament físic.
I després està l'entrenament, diguem, purament del cantant. Tots els dies hi ha que vocalitzar, posar la veu en ordre, comprovar que està tot bé, buscar els espais de ressonància, buscar la manera de cantar alguna frase en concret. És com...
Com que cal al mínim al dia dedicar-li aquesta horeta, horeta i mitja entre exercici físic i buscar el cant, diguem pròpiament el que és vocalitzar i el que és buscar el so, i després, evidentment, hi ha que dedicar-li també temps al que és estudi de partitures i al que és estudi de textos i d'arguments per poder estar preparat per afrontar cada rol.
Jo és el que jo em pregunta, per a una òpera, com s'apreneu tot el text? Amb molt d'esforç, no n'hi ha un altre. Al final, jo, el mètode que jo gasto és em llisca l'argument de l'òpera, mire tot el text i traduisca el text i intente fer-lo meu. I una vegada el tinc fet meu, ja comencé a preparar les frases i comencé a...
a posar-les en veu, que diguem els cantants, que és començar a cantar poquet a poquet. Jo comencé primer per les àrees més llargues, que són la part, diguem, més solista, després els recitatius, que són les frases en les quals succeeix l'acció, i després els concertants, que és quan ja has de cantar en altres persones i vas buscant quan entres, el temps, entrar correctament en el lloc que toca,
I això és la manera que jo tinc d'aprendre les òperes. Has d'anar, per exemple, pas en un repertorista, que diguem, en un pianista acompanyant, que fa de repetidor i ell va fent-te les altres veus o va preparant-te i vas escoltant la música que després t'acompanyarà quan t'estigues cantant el rol. En l'òpera passa igual que en el teatre? Vull dir, has d'esperar-te a l'última paraula del partener per a poder entrar en el moment que toca?
Home, de fet, et diria, el compositor escriu notes i silencis, escriu línies melòdiques precisament per això, perquè hi busca una intencionalitat en el text i en la música, i per tant, si tu atropelles el teu company, com que estàs llevant-li el seu moment,
I per tant, com deia abans, la música no deixa de ser un treball totalment en equip. I has de respectar els teus companys i a no ser que el compositor posi sobre el text anterior... Atropella'l. Exacte, si no et diu atropella'l, la qüestió és que tu has de respectar cada silenci i has de ser el més minuciós possible per a poder fer les coses com el compositor volia. No deixem de ser intèrprets del que un altre ha composat per a nosaltres.
Bé, tu eres maestra de formació, jo no sé si s'hauria de fer més promoció de la música clàssica entre els nostres joves. A veure, jo crec que sí, sempre, sempre. Diria que és una assignatura que tenim pendent perquè els xiquets, els més joves, avui, en sort, coneixen el nom de Mozart i Beethoven i alguno et diu que Beethoven era un perro perquè feien una pel·lícula.
Per això dic que és molt important fer promoció. Però jo crec que és una assignatura pendent que encara té solució. La cultura, en general, deu ser accessible, la cultura deu ser atractiva i, evidentment, no deixa de ser patrimonial. Jo crec que cadascú tenim la responsabilitat de mostrar-li a aquestes noves generacions que això que anomenem música clàssica també és...
part de la seva cultura, del seu patrimoni, i que per tant deu conèixer-lo. Igual que transmetim el valencià com a cultura i patrimoni, crec que és necessari transmetre que la música que s'ha fet des del segle I fins ara, tota és patrimoni, per tant, aquesta música clàssica s'ha de conèixer. És més, estem parlant que és una música que és molt rica, harmònicament, rítmicament, en idiomes, en literatura,
Com més coneixes, jo crec que com més coneixes, més orgullosa has d'estar de tu mateix. Jo crec que és possible que una de les carencies que té avui la gent jove és que no està orgullosa de qui és perquè no coneix tot això.
Ese pañuelito blanco, mujer, que te llevas a los ojos por mí, no quisiera yo perderlo jamás, dime que tú me lo darás. Si este pañuelito blanco te due y en mis lágrimas recoge besos,
que no lo sabes lo bueno que es. Unos ojos bonitos cuando lloran de pena son puñales que saben herir y matar a traición.
No me claves la pena de esos dos puñalitos. Oh, los ojos malditos por mi loca pasión. Cuando lloran de pena son pedacitos de limona.
¿Quién sabe, mujer, no vuelves a ver? Ese pañuelito blanco quedó que querías ambicioso llevar. Es quien sabe cuántas veces sentí que ese querer fuera por ti.
Ese pañuelito blanco, mujer, en mis manos no debías dejar. Por si acaso alguna cosa también le tengo que confesar.
Quisiera con ese remor tu recuerdo, como un sueño olvidado de amor que no pude lograr.
Unos ojos tan bellos, ¿quién podría olvidar? No se olvidan los ojos que confesaron saber que orar.
Este pañuelito blanco tan igual será un tormento para mí. Si es un tormento para ti, no amé.
Vull hem coincidit amb Pasqual Andreu, amb qui repassem una part del que fa professionalment i transitem per aquesta seva professió en què la veu resulta tan important i al mateix temps tan definitòria.
Pasqual Andreu Inavarro té unit a aquest territori personal una agenda vital amb moltes anotacions, amb moltes experiències professionals que ha sabut inscriure a poc a poc sense pressa, però també sense pausa. Per mantenir-se en aquest camp, s'ha de ser una persona oberta? Oberta en quin sentit, te preguntaria?
d'una persona oberta. A veure, jo crec que sí. Ser una persona oberta, com estic entenent la pregunta, et diria que sí, soc una persona oberta a les noves creacions, a les noves propostes que et fan.
Sobretot quan arribes a una producció nova i et diuen, és de nova producció, encara que siga una òpera que ja has fet, jo què sé, vaig fer una Lugia de la Mermú que comentàvem abans, però et fan una proposta totalment diferent a la que has fet. Si has fet una proposta clàssica i de repente diuen, no, és que ara Edgardo, en comptes de ser un cavaller escocès de l'època, anar a la seva espasa i el seu Kirk, ara va anar amb vaqueros i xupa americana perquè va ser motero.
S'ha de ser obert i s'ha d'entendre que l'art està viu i, per tant, si l'art està viu hem d'estar oberts a que l'art ens arribi de totes les maneres possibles. En aquest sentit crec que sí que s'ha de ser una persona oberta, clar. Pasqual, en sinceritat, estàs satisfet realment d'allò que fas?
jo no canviaria per res del món la veritat és que és al que m'ho vull dedicar com deia en l'introducció m'he deixat la carrera de farmàcia he deixat l'empresa familiar que teníem el negoci familiar i de fer xocolates a Cintorrent que era molt típic i vaig dedicar-me a la música amb cos i ànima perquè és que no hi ha res laboralment que m'hi plene més per això estic satisfet cada partitura té alguna cosa nova per a tu
Sí, més que res perquè, com dic, cada partitura és una intenció d'una persona que va posar sobre el paper el que tenia en la seva ment i en el seu esperit. Jo tinc un amic i mestre que és José Madrid Jordano, que és pianista,
i em diu que cada partitura amaga psicològicament part de l'autor. Per tant, n'hi ha que tractar-les amb molt de respecte perquè el compositor està donant i està posant la seu ànima en aquest paper. I per tant, m'aporta moltíssim cada partitura nova que cau en les meues mans perquè estàs tocant alguna cosa que era part...
sensible, intangible, però sí molt interna i molt íntima d'un autor. Per exemple, quan cantes l'última obra de Mozart, el Réquiem de Mozart, quan cantes el Réquiem de Mozart i estàs cantant la partitura, estàs tocant
allò que passava pel cap d'un dels genis més grans que ha tingut la història de la música i està exposant la seu ànima i el seu m'estic morint en una partitura. I si ho tractes amb aquest respecte, adquireix una nova significació, un significat nou i més profund que fiqui les notetes i les cagarrites de mosca que en diguem moltes vegades els músics
I és molt diferent, per exemple, quan fas una òpera de Verdi, que són molt grandioses, o de Wagner, i veus eixes línies melòdiques, dius, què tenia este home en el cap? O Matilde Salvador, que té cançons, un cicle de cançons precioses, una compositora fantàstica, i dius, aquesta dona tenia una vida interior
molt important i per això jo crec que tots tractem les partitures en aquest respecte i com te dic, cada una d'elles m'aporta coneixements i m'aporta noves sensacions i per això m'encanta el que faig. A l'iniciar aquesta part de l'entrevista hem escoltat un tema compartit amb la Sarai García. Què és el que li suposa compartir escenari amb Sarai?
per al que no ho sàpiga, Sarai és la meva dona, és la meva companya dins i fora de l'escenari, i poder compartir amb ella aquesta passió és increïble, perquè ella, de fet, és ella la que, diguem, últimament, o sigui, és l'última espenta que em feia falta per dedicar-me totalment a la música. Jo me vaig enamorar d'ella cantant junts, vam coincidir en una òpera, i s'enamoràrem, i vam decidir, doncs això, començar un camí junts,
i poder compartir escenari en ella és una de les bendicions més grans que puc tindre, no?, de dir, ostres, faig el que més m'agrada en la persona que més vull. Per tant, és, diguem, el culmen d'una, no sé, d'una fantasia. O sigui, ja l'única cosa que me faltaria seria que el xiquet que tenim volgués acompanyar-nos, ja seria els tres del món de l'escenari, seria ja de lo que és.
Doncs, fins a si el programa d'avui. Hem intentat acostar-nos al treball professional del tenor Pasqual Andreu de la millor manera possible i ens ha correspost amb aquesta senzillesa que el caracteritza i que li agraïm sobremanera. Amb ell hem recorregut part de la tessitura de la seva vida professional i hem satisfet alguns dels dubtes que ens ha suggerit la seva biografia i el seu treball, però...
És estressant la vida d'un cantant.
A veure, no et puc negar que hi ha un component d'estrès molt gran. Sobretot quan estàs en certs nivells de competència, perquè has d'estar sempre o quasi sempre al 100%, donant el 100% d'un mateix. I és complicat, perquè és tan exposat el nostre treball, és molt immediat, és un art immediat. Per tant, si una nota falla, no pots tornar enrere per a corregir-la. I has d'estar ahí, i aquest estrès, i aquesta tensió...
Està ahí. Després està el tema de l'agenda, que com a dir és de locos. Vas amunt i avall, viatges, vols, cotxe, tren, fent combinacions de vegades Mallorca, Barcelona, València... És complicat. I això estressa un poc. I compaginar-ho amb la vida familiar és més difícil encara. Però com a dir abans, laboralment no hi ha res que em plene més i per tant crec que em val la pena.
Abans ens has parlat de la indústria o el comerç familiar i tinc una curiositat. Quina importància té la xocolata en la teua vida?
A veure, la xocolata ha sigut la meua companya de vida fins al 2024, en octubre, que va vindre la Dana i, per desgracia, va a Solar on teníem el negoci. Però jo vaig néixer i teníem una fàbrica de xocolata. De les vesprades, moltes vegades, anava allà i verenava en la fàbrica de xocolata i feia els meus deures allà.
i tenia accés a la xocolata tots els dies i de fet moltes vegades quan començia a treballar en la fàbrica va ser molt curiós perquè estava fent xocolata i estava cantant a la vegada i com que li cantava la xocolata jo crec que la xocolata és la que més repertori meu ha sentit en tota la història per tant és una cosa molt important per a mi perquè és llegat familiar és en què va treballar el meu besavi el meu iai Pepe, el meu pare
i jo també, i per tant això és un sentiment que no es pot abandonar. I jo què sé, què dir-te? Que Torrent deu conservar eixa tradició xocolatera, gràcies a Déu encara n'hi ha qui puga fer xocolata,
i pot fer-ho molt dignament i espero que continuïm fent-ho perquè, com dic, Torrent es mereix, està representat per una cosa tan dolça i tan unificadora a la gent. Hi ha poca gent que no li agrada el xocolata i, per tant, crec que i sin èxit d'unió entre les persones, Torrent pot tindre-la molt important. Ja veiem que Pasqual exercís de torrentí sempre que poc. Pasqual, Andreu, moltíssimes gràcies per compartir aquest temps de ràdio.
Reyes a vosaltres i tant de vos siga pront la oportunitat de poder veurem una altra vegada.
Fins demà! Fins demà!
Bona nit!
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fai per sempre il sogno mio d'amore che ora è fuggita e voglioti sperando e voglioti
Ja advertíem al principi del programa que avui faríem poques carreres, però molt denses. De fet, hem acabat de fer una d'elles relacionada amb la música clàssica i ara, com cada darrer dijous, com cada darrer setmana del mes, ens n'adrecem cap a un mirall, cap al programa de Fermín Larrondo. Seré el teu mirall.
Hola, benvinguts un dia més a Ser el teu mirall, el programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes que us acompanya cada últim dijous del mes, oferint-vos tota una hora dedicada exclusivament a les versions. Us parla Fermí la Rondo i estaré amb vosaltres estos 60 minuts comentant-vos les curiositats, les dades o les anècdotes relacionades amb les 11 cançons que formen la nostra playlist.
Vui tenim per davant un repertori realment variat en el qual podreu escoltar Jazz Rock, Dream Pop, Blues, Garage, Swing, Bossa i, per descomptat, Pop i Rock, de la Mà, entre daltres, de Capiozzo Ameco, George Thorogood, Arrajatabla, de Boo Radley, Joe Jackson, Indigo o Calavento.
I poc més cal dir, només que us poseu còmodes i us prepareu a gaudir d'esta nova edició de Seré el teu mirall.
La cantant francesa Cati Claret va debutar discogràficament en 1987 amb la publicació d'un disc senzill titulat «Por qué, por qué», que la va servir per atravar relacions amb diversos músics, alguns dels espanyols, que, atrets per la seva veu i per la frescor de les seues melodies, que fusionaven sense cap complex, estils com la rumba flamenca, la bossa nova, el pop i el reggae, van començar a col·laborar amb ella.
Dos anys més tard, Cati Claret treia a la venda el seu primer llarga duració, un àlbum homònime que va comptar amb la producció, arranjaments i fins i tot la participació a la guitarra i la veu de Raimundo Amador, que per aquella època formava part, juntament amb el seu germà Rafael, del duo Pata Negra, els quals Cati havia acompanyat abans en la gira de presentació del duo enfront del públic francès.
En 1992, per agrair tota l'ajuda rebuda, Cati Claret prestava a Raimundo Amador la cançó amb la qual la cantant havia omtingut el seu major èxit, Bolleré.
i el guitarrista va fer la seua i la va publicar en format senzill, encara que poc de temps després va tornar a gravar-la per a fer un duet amb B.B. King, el qual la va incloure en l'àlbum His Definitive Greatest Hits. I va ser aquella primera versió en single de Bolleré que va gravar en solitari Raimundo Amador en 1992, la que ara escoltarem com a començament d'esta edició de Seré el teu mirall.
Gràcies.
Gràcies.
Midtown és una banda pop-punk de la costa est dels Estats Units formada en 1998 per tres estudiants de la Universitat de Rutgers que van aconseguir destacar en la prolífica escena emo-punk de Nova Jersey i gravar el seu primer àlbum d'estudi per a una etiqueta independent.
En 2001, la banda aconseguia gravar un disc compartit ni més ni menys que amb Millen Collins, una de les bandes més representatives del punk pop i el skate punk de començaments dels anys 90, confirmant així la seva permanència en l'escena independent nord-americana.
A la fi de 2023 i després de nombroses dissolucions i reconstruccions del grup, Midtown publicava un EP de quatre temes, tots ells versions, que titularen Where to All to Write New Songs. Black Wagon, Hot Rod Circuit, Elvis Costello i Pavement van ser les bandes i solistes als quals Midtown va homenajear en aquell treball.
però d'entre aquelles quatre pistes destacava, almenys sota el meu punt de vista, este cover de la cançó la qual es va convertir en la més venuda i popular del grup Pavement. Un tema escrit per Stephen Malkmus per a formar part del segon àlbum del grup, Crook Rain, Crook Rain, i que va aconseguir una important difusió en les ràdios alternatives yanquis, arribant al top 10 en la primavera de 1994 per a romandre en llistes durant 12 setmanes.
És clar que ens referim al molt conegut Cut You Hair, que al maig de 2007 la revista New Musical Express va situar en el lloc número 28 dels 50 millors himnes indie de la història.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
En la xarxa d'emissores municipals valencials.
Spunful és un blues escrit pel músic i compositor Willie Dixon, interpretat per primera vegada pel conegut bluesman Howling Wolf. El tema va ser llançat al juny de 1960 per l'etiqueta Chess Record i va ser produït pel mateix Willie Dixon i pel germà Chess, propietaris de la discogràfica.
Encara que la gravació de Howling Wolf és, sens dubte, la més popular de totes les existents, Spoonful ha sigut versionada per una gran quantitat de cantants, entre els quals destaquen el duo que en 1961 van formar per a l'ocació Eta James i Harvey Fukua,
el cover que van incloure Cream en el seu àlbum de debut Fresh Cream en 1966, la que un any més tard van interpretar Teen Years After en el seu disc homònim, la de Conneth Heath, la de Coco Taylor i un llarg llistat així fins a un total de 130 diferents versions. El cover que hem triat és sens dubte un dels més potents que s'han gravat.
El seu responsable és George Thorogood, un guitarrista, vocalista i compositor de blues rock estadounidense, líder del grup The Destroyers i autor de excellence blues del calibre de Bad To Be Born o I Drink Alone.
A més a més, aquesta versió de Thorwood, sense ser l'última que s'ha publicat, sí que és una de les més recents, ja que es va gravar l'any 2011 per a formar part de 2120 South Michigan Avenue, l'àlbum amb el qual George Thorwood and the Destroyers celebraren el 35 aniversari de la publicació del seu primer llarga duració. Home, come on!
Could be a spoon full of diamonds Could be a spoon full of gold Just a little spoon of your precious love Satisfies my soul Some lied about that Some cried about that Some died
It's good enough for me Some lied about that Some cried about that Everybody died about that
That spoon, that spoon, that spoon, yeah.
Be a spoon for the water Save you from a desert sand Just a little spoon of my 45 Save you from another man Some lied about that Some cried about that Everybody died about that
That's good, that's good, that's good
Fins demà!
Oh, that's bool, that's bool, that's bool, yeah. They're dinosaurs.
Escolteu, seré el teu mirall. El programa que us acompanya cada últim dijous de mes en la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes. I continuem endavant amb Los Chains, una banda de Perú que va destacar com una de les més importants de l'època daurada del rock d'aquell país.
Los Shines van grabar un total de quatre álbums d'estudi al llarg de la seva trajectòria artística, van ser molts els músics que van formar part del grup, encara que dos d'ells es convertirien en peces fonamentals per a la història de la banda i del rock peruà en general, el vocalista Gerardo Manuel i el guitarrista Pico Ego Aguirre.
La història de los Shines va començar en 1963 de la mà dels germans Juan Luis i Raúl Pereira. A la fi d'aquell mateix any, els germans Pereira van conèixer a Pico Ego Aguirre i pocs mesos després van gravar el seu primer disc, un senzill que contenia un instrumental titulat Tomahawk i el cover d'Eddie Cochran, Pretty Girls Everywhere.
El 1965, després d'abandonar els Pereira a la formació, la banda aconseguiria la seva pròpia personalitat amb la incorporació de Gerardo Manuel, que, juntament amb Ewa Aguirre, van consolidar el so de los Shines dirigint-ho cap al surf rock i el garatge.
En 1968, los Shines gravaven el seu tercer LP titulat Dozena III, considerat per la crítica al seu millor treball i amb el qual el grup deixava entreveure una forta influència psicodèlica, patenta en les contínues distorsions de les guitares, una línia de baix més que contundent i moltes picades d'ullet a la música hindú i a la contracultura californiana.
A aquest disc pertany precisament el cover que ara escoltarem «Quieres ser?», estrella de rock'n'roll. Adaptació del famós «So you want to be a rock'n'roll star» que els californians de Birds havien publicat un any abans en el seu genial àlbum «Junger than Yesterday».
Bona nit.
Fins demà!
Bons continguts. Informació més pròxima. Nous horizons musicals. Xarxa d'emissores municipals valencianes. La ràdio de proximitat. La ràdio de casa.
The Lays es van formar en 1983 a Liverpool, a Anglaterra de la mà de Mike Badger, Lee Mavis i John Power, però no va ser fins a 1986 quan la banda va començar a donar-se a conèixer i a tocar en diferents pubs i clubs de la seva ciutat natal, aconseguint cridar l'atenció de diverses discogràfiques, entre les quals es trobava Go Disc, companyia amb la qual van signar el seu primer contracte.
El senzill de debut de la banda, titulat Way Out, va entrar en el Top 100 de Gran Bretanya i va obtindre els elogis de Morrissey, cantant de The Smiths. No obstant això, i malgrat aquells bons començaments, l'èxit no va acabar de produir-se.
En 1988, The Lays van llançar un altre rotund senzill titulat There She Goes, que malgrat ser un tema absolutament redor, potent i molt apegalós i d'obtindre també un calorós acolliment per part del públic, no va aconseguir situar-se en els primers llocs de les llistes.
Van haver de passar encara tres anys fins que l'estiu de 1993 de Bull Radley, una banda del noroest d'Anglaterra, que al començament dels anys 90 era un dels grups més calavanters del catàleg de Creation Records, publicava una versió d'aquell There She Goes de l'Ace en format senzill,
convertint definitivament el tema en un referent del millor indie pop britànic. La qual cosa era òbvia, perquè, com podeu comprovar en aquesta versió dels Boo Radleys que ara escoltareu, no n'hi ha cap dubte que There She Goes és una de les cançons que millor representen aquell màgic moment musical que es va donar al Regne Unit entre finals dels anys 80 i el començament dels 90.
Fins demà!
This feeling that we made
There she goes again.
Joe Jackson va aparèixer en l'escena musical britànica el 1979 quan va publicar el seu primer LP, Look Sharp. En aquell temps, Jackson s'alineava amb la nomenada New Wave, també representada per músics com ara Elvis Costello, Chris Rhea, Jonah Lewy, Nick Lowe, Graham Parker o Erkel Serick.
Als 14 anys, Joe Jackson havia descobert la música gràcies a una gravació de Beethoven que li va fascinar. El xic no se ho va pensar dues vegades i va fer impossible per aconseguir un violí i aprendre a tocar-lo.
No obstant això, poc després va abandonar aquell instrument per a dedicar-se en cos i animar al piano i als setze anys va començar a tocar-lo en els pubs de la seva ciutat natal, Portsmouth, per a finalment fer-se amb una beca que li va permetre estudiar composició en la Royal Academy of Music de Londres.
En 1981, Joe Jackson va gravar un àlbum molt especial amb el qual s'allunyava momentàniament del pop per a fer un particular homenatge al swing, el blues i el jazz vocal.
Aquell treball contenia diversos covers de conegudes figures de l'escena jassi dels anys 30, 40 i 50, com Lester Young, Glenn Miller, Louis Jordan i Cap Calloway, del qual Jackson i la seva banda van versionar un dels més populars hits d'aquell mític cantant de l'època de la llei seca. Es tractava del tema que també donava nom a aquell llarga duració, Jumping Jive.
Bona nit! Bona nit!
Gentile Jump is a solid drive. Makes you nine foot tall when you're four foot five. Hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef, hef.
Hef, hef, hef, hef, hef, hef,
Fins demà!
Fins demà!
L'últim ditzaus de cada mes
D'onze a dotze de la nit, en la xarxa d'emissores municipals valencianes seré el teu mirall.
Calavento és un grup pop-rock format per dos amics de la comarca de l'Empordà, Girona, que en 2014 es van decidir a autoeditar una maqueta i donar-se a conèixer en els ambients més undergrounds de Barcelona. Un parell d'anys després, en 2016, van llançar el seu àlbum de debut, Homònim,
en el qual van regravar de forma molt més professional les cançons d'aquella maqueta original i a resultes d'aquell debut discogràfic van aconseguir participar en el festival South by Southwest als Estats Units, sent molt ben rebuts per crítica i públic.
En 2017, Calavento va publicar el seu segon llarga duració, Fruto Panorama, el qual va seguir l'ep Canciones de Sobra, editat aquell mateix any i Balanceo, datat en 2019 i prou marcat per les influències dels britànics Prefab Sprout, pel qual van rebre unes excel·lents crítiques.
Després de l'aturada laboral que, com a tantes altres bandes, els va suposar la pandèmia de Covid-19, Calavento va tornar als estudis en 2021 per a gravar un altre EP i una col·laboració amb Amaral. Esta vegada, de la mà d'un nou productor de primera categoria com és Martin Glover Youth, membre de Killing Joke i responsable de hits de molt conegudes bandes com The Bird, Primal Scream o The Jesus and Mary Chain.
En les primeres setmanes de 2025, Calavento va traure al mercat Brindis, el seu cinquè i últim LP fins a Hores d'Ara, en el qual va incloure atrevides versions d'autors tan diversos com Lucho Batisti, Town Style, El Último de la Fila, Jarabe de Palo, Fugazzi, Julieta Venegas o este boníssim cover amb una nova lletra actualitzada de Pau,
Una cançó d'Els Pets que encara, que ja ha complit més de 20 anys, no ha perdut gens de la seva força. Pau treballa i estudia També té una família Que veu només de tant en tant Tot el dia a l'oficina On es guanya la vida Amb un contracte temporal
Pau té plena la nevera de tàpers de la feina que fan receptes d'Instagram. I a l'habitació somia amb un canvi de vida que sembla que no arriba mai. Pau és com la resta, corrent.
Tot i anar sempre estressat. Però el mateix temps es mou, vol canviar el món. Pau no espera, des de la trinxera. Pau té clar, que no vol renunciar. Pau no es queda, resignat al terra. Pau demà.
Pau té proves cada dia que la pornografia ens ha portat a un lloc fatal. Pau, hi ha cops que desespera quan sap que no hi ha treba en un combat tan desigual. Pau, no escaparà
Té vocació per fer un altre tuit viral Però per dormir tranquil ha de seguir Pau no espera des de la trinxera Pau té clar que no vol renunciar
No es queda resignat a terra. Pau demà tornarà a començar.
Pau no espera des de la trinxera. Pau té clar que no vol renunciar. Pau no es queda resignat al terra.
Continueu en la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes escoltant una altra edició de Seré el teu mirall.
I se n'anem a finals de la dècada dels 70, perquè entre 1978 i 1979, Ed Ball, membre cofundador de la banda britànica TV Personalities, començava la seva trajectòria professional en llançar al mercat tota una sèrie de discos senzills publicats sota diversos noms.
D'entre tots els grups als quals va donar vida en aquells anys, només dos van aconseguir fer-se amb un lloc destacat en els escenaris, TV Personalities i The Times. Amb una trajectòria prou marcada per constants aparicions i desaparicions, The Times no es van consolidar com a grup fins al 1982, quan Ed Ball va abandonar TV Personalities i va fundar el segell discogràfic Artpop, l'etiqueta on es va publicar el segon senzill de The Times, I helped...
Patrick McGugan Escape, una cançó dedicada a un actor de culte britànic protagonista d'una mítica sèrie de televisió titulada The Prisoner, que amb un impactant guió i una molt curada estètica entre futurista i distòpica, narrava les aventures d'un exmembre de la nomenat MI5,
condenat a viure en una estranya ciutat en la qual convivien espies cremats de diferents nacionalitats contínuament vigilats per l'ull d'un molt sever gran germà. En 2007, una d'aquelles bandes que en el seu moment va fundar Ed Ball, anomenada Teenage Film Stars, tornava a reunir-se per a gravar un únic disc que revisava anys i anys de treballs.
Una de les lloyes que tancaba aquel plàstic era una superba versió carregada de psicodèlia d'aquell I helped Patrick McGuganscape que havien donat a conèixer The Times.
Bona nit.
He's hiding from the human race Yes he is Yes he is We made sure
That the Rovers were fast asleep And number two was at home too Making a plan to kidnap Paul McCaffney We took a bus, we took a boat And finally we took a train And ran away to the USA That's where he's been until this day I helped Patrick Magood escape
Where am I? In the village. What are your walks? Information. You won't get it. Who are you? Who's number one? You are number six. Let me tell you something.
I am Patrick Lagoon Escape
Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana. Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
Little Boxes és una cançó composta per Malvina Reynolds en 1962 per a ser interpretada per primera vegada pel seu amic Pete Seeger, que al gener de 1964 va a conseguir colocarla en les listes nord-americanes, una cosa realment inusual en aquella època per a un tema d'aquelles característiques.
Perquè Little Boxes és una dura sàtira social sobre el conformisme d'una pujant classe mitjana i sobre el desenvolupament dels nous barris residencials per a blancs, anglosaxons i protestants que estaven construint-se al llarg dels Estats Units d'Amèrica durant aquells primers anys 60.
Amb una lletra molt àcida i una tonada que a vegades recorda les cançons infantils, el tema es burla d'eixos habitatges, només per a gent acomodada, que eren com a xicotetes caixes de diferents colors que semblaven totes iguals i que poblaven barris absolutament idèntics.
I escoltarem aquest cover de Little Boxes en la veu d'Isabel Antena, una formidable artista franc-belga especialitzada a fusionar new jazz i electropop amb influències de bossa nova i samba, que va començar la seva carrera en els primers anys 80 dins el català de la prestigiosa discogràfica Le Disque du Crepuscule,
i que ha treballat amb productors, DJs i arrangadors del calibre de Thevery Corporation, Nicola Conte, Úrsula 1000 o Yukihiro Fukutomi, i que avui dia compta amb milers de fidel seguidors, especialment al Japó.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Els inicis d'Índigo es remuten al Perú de Mitján 1998 quan Ivan Fajardo buscava músics afins per a formar una banda i Darko Saric tornava d'un viatge quasi iniciàtic al Cusco on s'havia quedat a viure durant sis mesos.
En aquella època, tant Fajardo com Saric estaven molt influenciats per la música britànica, la qual cosa els va fer connectar des d'un primer moment i ajuntar-se a compondre cançons que donaren forma a un projecte anomenat Índigo.
L'any 2000, la banda publicava el seu primer llarga duració, un disc homònim en el qual s'apreciava la seva tendència a participar d'ambients musicals pròxims al xuguet sofisticat i molt tranquil, i en el qual destacava especialment un tema titulat Voces lejanes, que es va incloure en la banda sonora de la pel·lícula Ciudad de M, un film d'èxit en el qual s'abordava el tema de la delinqüència juvenil en els barris urbans marginals de Llatinoamèrica.
però després d'aquell primer èxit la història es va torçar per a Índigo i el grup es va veure obligat a reinventar-se, escometant una llarga i complicada reformulació de la banda que no es va completar fins a 2015 quan va aconseguir fer el seu so autènticament propi i recognocible portant-lo a un estil ampli i eclèctic que va des del dream pop a un indie rock ple de matisos.
la qual cosa ja s'intuïa en els seus començaments quan, pot ser amb menys perícia però amb prou més d'il·lusió, Indigo versionava un tema dels més representatius de la primera època de The Smiths, este un hombre encantador.
la bici estropeada en una colina solitaria vele algún día mi cuerpo crecer un coche encantador
aquí, sentada en el asiento de atrás. Hoy no podré salir, no tengo ropa nueva
Dijo que pena, no deberías preocuparte así. Estos problemas no son paz.
No tengo ropa nueva para mí. Me dijo qué pena, no deberías preocuparte así. Estos problemas
Pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam, pam,
en la xarxa de emissores municipals valencianes. I quasi sense adonar-nos hem arribat al final d'esta edició de Ser el teu mirall.
Un programa que acomiadarem avui amb la música de Capiozzo amb Mecco, el tàndem format per legendari bateria, compositor i productor italià Chico Capiozzo, conegut per les seues habituals col·laboracions amb les millors figures del funk, el jazz, el lounge i el sol, i per Mecco Guidi,
també intèrpret i compositor molt popular pel seu inconfusible estil de tocar l'òrgan Hammond que l'ha portat a explorar una impressionant varietat de tendències musicals.
Diuen els crítics especialitzats que l'habilitat de meco amb els teclats i els seus amplis coneixements i experiència li permeten alternar amb habilitat i sense esforç entre els diferents gèneres i estils, sent capaç de portar una línia de sol amb la mà dreta mentre amb l'esquerra marca un fons groovy en perfecta harmonia.
Bó, com a comiat del programa, anem a escoltar Capiozzo & Mecco amb tot un clàssic, però interpretat en un estil a mig camí entre el mother jazz i el latil funk.
Es tracta d'un tema signat en 1968 per David Clayton Thomas que, juntament amb Steve Katz, fou líder de la segona formació de Blood, Sweat & Tears. Es tracta de Spinning Wheel, una autèntica obra d'art del millor jazz rock que compta amb més de 200 versions cantades per noms que van des de James Brown o Shirley Bassey fins a Ella Fitzgerald i Ian Shaw.
Us deixo en la millor companyia, així que aprofiteu-la i passeu-ho bé. D'ací a un mes, tornarem a 4 en un taxi amb un altre programa de Ser el teu mirall. Espero que per a llavors torneu a sintonitzar-nos per a continuar escoltant bona música. Adeu!
Bona nit.
Fins demà!
Someone is waiting just for you Spinning wheel, spinning through Drive all your drivers by the riverside Cause you're built upon your love, the spinning wheel runs
Fins demà!
Yeah!
Doncs fins ací, fins ací el programa d'avui. Nosaltres marxem ja. Vinga, adeu, adeu.