Fins demà!
Encara es recorden les imatges que va protagonitzar el funeral laic d'estat, en què es va honorar les víctimes de la barrancada i de la riguada d'ara fa un any així, com els seus familiars.
Encara recordem l'acte viscut a l'Olimpia de València, on hi haurà les víctimes i les associacions que mantenen la seva memòria un any després. També arriba a la nostra memòria el que es va organitzar a Paiporta davant de la seu social de la banda primitiva per recordar la fatídica vesprà de nit del 29 d'octubre de 2024.
Durant aquest cap de setmana s'han anunciat altres actes en memòria de les persones desaparegudes a causa de la inoperància d'un govern que no ha parat de llançar balons fora des del minut 0. Anava a dir des del minut 1 o no, des del minut 0, en què es va mostrar l'insolvent
o es va mostrar insolvent per atendre les necessitats d'uns pobles i d'una gent que s'ofegava mentre el màxim responsable feia sobre taula el ventol.
La veritat és que tots els actes de record viscuts no són suficients per a pa i vagar el sentiment d'abandó que encara es troba present als pobles afectats i a les famílies que van perdre persones estimades. Nosaltres no abundarem més en aquest tema, tot i que continuarem demanant la dimissió d'un govern
que no va saber estar a l'alçada de les circumstàncies i que encara ara no fa més que nyaps i pegats a la necessitat de restauració d'un temps i d'un moment social que no tornarà a ser igual.
Dit això, convé recordar que es troba escoltant el magatzin semanal 4 en un taxi, un programa de la xarxa d'emissores municipals valencianes que procura ocupar el vessant de l'altra part de la notícia per tal d'oferir una visió diferent del que estem acostumats a escoltar.
Tot seguit obrim el programa Escoltant el Treball Coral que vam fer veus per València per tal d'ajudar les societats musicals i grups o bandes afectades pels efectes de la dana d'ara fa.
Si el frío rompe la noche, descarcha. El hielo, la creta es la herida, más sabia, más sabia. Si te encuentras frente al silencio,
Pronto te darás cuenta de todo, de todo Y quizá hayas andado el camino ya Cuando mires atrás Si estás atrapado en las sombras, aguarda
Si vas contra les murales
De la veta n'haix la pregunta. Més sabia si estàs encallat en l'arena. I els canons no paren la marcha. Però on tindràs la certesa?
Si este pas no la habrás fet ya. Quan mires al pasar, si estàs perdut en la penombra, aguarda, aguarda. Del fang a flor alza sempre, me salta, me salta.
Si estás atrapado en las sombras, avanza, avanza. Pronto te darás cuenta.
Durant tot aquest temps que ha transcorregut uns 12 mesos, des de les hores d'ençà, han hagut nombrosos grups i cantautors valencians que han tingut un record amb les víctimes i és per això que tot seguit escoltem el tema promogut per Feliu Ventura, mesos després d'aquella ignominiosa jornada per recordar per sempre més el 29 d'octubre de 2024.
Sense la fer de nit als ulls, quan el cel es torna negre, aquell 29 d'octubre que mai més no sabrem oblidar. Una història escrita en fan que amb la pluja no esborrarà. Vencem en la plana d'Utiel, l'or de Sud i la Ribera, i la folla de Bunyol on sona un home que és ara ja un malson. Quan el cel es torna negre,
Serà el president del fang, ni honorable ni excel·lència, que amb vores d'indiferència va deixar tirat el seu país. Una història escrita en fang, que amb la pluja no es morrarà. Quan anunciaven samies veus, i ells van fer com qui se'n plaure, i sense saber se moure van deixar morir la nostra gent. Quan el cel es torna negre,
que s'accentja l'aire, l'antida d'alçà que remou les traceres. Hi ha una història alfant que sembla dormida, però és el amor per a fer-la viva. Vindrà l'aclaror que s'accentja l'aire, l'antida d'alçà que remou les traceres. Hi ha una història alfant que sembla dormida,
Però és la llavor per a fer la vida! S'apagaren tantes veus, que es buidaren les paraules, i a poc a poc les ompliren de motius per a seguir avant, quan el se destorna negre.
Els veïns desemparats, braç a braç i poble a poble, van haver de fer la crida devanant tot el suport comú. Un estrany escrit en fan que amb la pluja no es borrarà. Van vindre de tot arreu, governaven les graneres, perquè foren les primeres d'arribar, desobeint tot, una història escrit en fan que amb la pluja no es borrarà. Els relats del salut,
Tot seguit fem un recorregut per la nostra setmana atípica, per recordar igualment les dates i fets més significatius que van des del 30 d'octubre fins al 5 de novembre.
Comencem, però, pel 30 d'octubre de 2013, data en què, després de deu anys d'instrucció i un mes de judici, resta vist per a sentència el procés a l'expresident de la Diputació de Castelló, exdirigent del PP i president de la Cambra de Castelló, Carlos Fabra.
El 31 d'octubre és el dia mundial de l'estalvi i també el dia mundial de les ciutats o, i una tercera data, tenint en compte el dia de record de les víctimes del franquisme. L'any 2007 el Congrés dels Diputats aprovava la Llei de la memòria històrica amb els vots en contra d'Esquerra Republicana i del Partit Popular.
Entre altres qüestions, el text declarava ilegítims els tribunals de la dictadura i obligava a retirar els símbols franquistes dels edificis públics.
El primer dia del mes de novembre ve marcat el calendari cívic com el Dia Mundial de la Salut i el Dia Mundial del Veganisme. Ens hem de traslladar pels llibres de les dates i fets de la nostra història fins l'any 1993 per donar compte que va fer el seu traspàs a Madrid el metge i bioquímic Severo Ochoa, guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l'any 1959 pels seus estudis sobre la replicació de l'ADN.
2 de novembre, Dia Internacional contra la impunitat dels crims contra periodistes. L'any 2003, el circuit Ricardo Tormo de Gest acollia la darrera prova del campionat del món de motociclisme.
El 3 de novembre de l'any 2006 es va donar llum verda a la Constitució del Patronat de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. El Consell de Ministres aprova la creació del patronat representat a parts iguals pels governs de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià i Aragó.
El 4 de novembre de 2004, el president de l'Estat, d'aleshores José Luis Rodríguez Zapatero, lliurava a la Unió Europea les versions de la Constitució en les llengües de l'Estat espanyol.
El 5 de novembre és el dia mundial de les migracions, el dia mundial de l'idioma romaní i el dia de la conscienciació sobre els tsunamis. Doncs bé, l'any 2001 l'empresa Batzer va assumir la responsabilitat de la mort de pacients a diversos hospitals de València i Madrid.
Si la llengua és la joguina predilecta del govern, si l'hort es troba en mans desespeculadors, si el valor de la vivenda no sembla estancar-se mai, si l'atura és implacable i alta,
manipulant els mitjans, si condemnen el silenci i tota oposició. I estar en la teua mà, salvar el teu futur, canviar la realitat que ens envolta.
No volem comprar més full, ara toca prendre part i dir la nostra. Si la porta està tancada, per aquí no té papers, si el record de la postguerra sembla tan recent,
Si engreixen les butxaquers a costa del teu esforç, si entrebanquen el treball dels nostres professors, si censuren la cultura i manipulen els mitjans, si condemnen el silenci tota oposició. Està en la teua mà
No volem comprar més fum, ara toca prou.
Sha la la la la la...
Tercera persona és un programa que fa un recorregut pel conjunt de la nostra geografia per tal de recollir les opinions de persones, grups o entitats de reconegut prestigi i subratllar la seva importància. Tercera persona és un programa viatger de la xarxa d'emissores municipals valencianes. Tercera persona en la teua ràdio de capçalera.
Fins demà!
La vila de Toixa, en castellà i sobretot en xurro Tuejar, ha estat protagonista darrerament en la presentació d'un treball realitzat a dues mans per dues persones preocupades per la recuperació històrica, social, econòmica i democràtica fins i tot d'aquest poble de la comarca de la Serrania Valenciana.
Un poble que a poc a poc recupera el seu passat més pròxim i també el més llunyà a base de publicacions i activitats que posen en valor la seva geografia, la seva gent, els seus costums i els seus paratges humans i físics.
El programa Volgut Fer se presenta a l'acte de presentació del llibre escrit en castellà que porta per títol Aldeas, caseríos i masadas en el valle del río blanco Otúria, en Tuejar, i que ha estat possible gràcies a les investigacions de Carles Rodrigo Alfonso i José Tomàs Varea Varea.
Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el río, tengo alma de marinero. ¿Qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo? Nací en el Mediterráneo.
Aquesta obra ha estat possible gràcies a la participació d'algunes de les persones que van viure i van treballar en aquesta vall del riu Blanc i que amb el seu esforç i sacrifici, amb les seues dificultats i limitacions, han aportat un plus d'il·lusió per a la recuperació d'aquestes parages. El llibre de Carles Rodrigo i de José Tomás Barea
contribueix a posar el focus sobre aquest territori. Es tracta d'una publicació novedosa, molt completa i documentada, que sabrà despertar interès per aquesta zona de la serrania valenciana, més enllà del terme municipal de Toixa,
i també de les poblacions veïnes i d'aquelles altres que tenen curiositat per conèixer aquesta manera de viure i d'entendre la vida que forma part del patrimoni cultural d'una comarca de l'interior del País Valencià. Cerca del mar i pobre que jo
Nací en el Mediterráneo. Nací en el Mediterráneo. Nací en el Mediterráneo. L'objecte d'aquest estudi no és altre que donar a conèixer l'existència d'una comunitat estable disseminada dins la vall del riu Blanc, des de temps immemorials, i fins l'any 1967, ja que, com a conseqüència de la construcció de l'embassament del pantà de Benaixeve,
Moltes de les zones de Conreu i d'assentament d'aquesta població van estar inundades. Posteriorment, les dificultats i les difícils condicions de vida degut a l'aïllament i a l'impacte de la lluita del Maquis van accentuar aquest procés migratori dels seus habitants.
A l'estudi es donen respostes sobre l'aprofitament de l'entorn natural, la vida quotidiana, aquests xicotets nuclis, les diferents vies de comunicació entre ells i amb les localitats pròximes, la realitat dels serveis bàsics i les dificultats que van haver d'enfrontar durant la postguerra per poder acabar amb el despoblament i el trasllat parcial a un nou assentament de població.
Fins demà!
S'ha de dir que els investigadors, José Tomás Barea i Carles Rodrigo, han desenvolupat tot un treball de recerca a l'Arxiu Històric Municipal, especialment han navegat pels llibres d'actes i pels padrons de població, al mateix temps que han mantingut entrevistes amb les persones que encara viuen d'entre les que residien per aquestes contrades objecte d'estudi. Però, a més de tot això,
Els dos investigadors han emprat vocabulari i expressions pròpies d'aquesta contrada de la serrania valenciana que han estat transmeses per les persones informants i aquell xurro es troba molt present encara entre les persones majors o és una variant dialectal a cavall entre l'aragonès i el valencià.
A la publicació hi ha moltes referències als topònims del territori estudiat i molta intenció amb la seva conservació, ja que hi ha significats rellevants que ajuden sovint a comprendre el paisatge i la seva caracterització.
No hi ha cap mena de dubte que a la intenció dels dos investigadors que l'han fet possible és que aquesta publicació aprofite a les generacions d'avui i a les de demà.
A conèixer com s'aprofitaven els recursos d'aleshores, com es relacionaven i col·laboraven entre si per tal de garantir-se la seva supervivència i com se superaven els entrebancs davant les dificultats i limitacions dels seus pobladors.
dins d'un entorn advers. Amb aldees, caceríos i massades en el valle del río Blanco, en Tuéjar, hi ha un autèntic llegat cultural provinent del medi rural que encara ara ofereix moltes claus i, fins i tot, alternatives a aquest món que tot i trobar-se superurbanitzat i turistificat
sembla que torna a reivindicar i valorar el medi natural en què van viure aquestes persones. Jo crec en els bons temps, crec en la bona gent i el temps de
Crec en tu i en mi i els nostres fills, crec en l'infinit i en els amics que et recorden que ja mai no estaràs sol.
Crec en els bons temps, crec en la bona gent i el temps del rock and roll. Jo crec en tot l'amor. Tots som la casualitat d'un instant bo. Tots som magis, som els únics vencedors. I els bons dies sempre tornen si tu vols.
Jo crec en els bons temps, crec en la bona gent i el temps del rock and roll. Jo crec en tot.
Rafa Gil és el responsable de relacions institucionals del centre d'estudis La Serranilla d'esta comarca. Rafa, quin interès té aquest tipus de publicacions per al centre d'estudis?
Són publicacions molt estimades perquè no es fan a sovint. És important recuperar la memòria de la gent dels maseros que habitant aquests territoris que ara estan guïts i que el tema és que ja són molt majors i poden acabar desapareixent.
però és important saber perquè sempre n'hi ha restos, cases bancals que la gent passa per allà al rebolló o a passejar o a pegar una volta i sempre té la incògnita
de qui era i com vivien les persones que vivien en aquest entorn natural. És important recopilar el màxim possible perquè estem en un moment determinat de desaparèixer una manera de viure que s'ha acabat.
Escolta, s'ha d'insistir en la revalorització de la comarca, d'esta comarca? Per suposat. El que passa és que les forces que té aquesta comarca per a reviure, recopilar i plantejar el seu futur, les persones interessades la veritat és que són poques.
I per una altra banda, les institucionals ja tenim en la nostra comarca dos comarques, tenien dos subcomarques i la relació entre elles possiblement no sigui el millor. Cada un va per la seva banda i els interessos segurament van més que partir d'un punt de partida històric
i una evolució és imposar una nova forma de viure, una forma nova mercantil que realment desaliena a l'esperit que tenia la pròpia comarca. Estes publicacions ajuden a posar la serrania en el mapa? Van més enllà dels pobles a les quals fan referència?
Sí, i és important, però l'ideal és que foren més conegudes en la pròpia comarca. Per a fora, pels estudiants, per a la gent que té que prendre alguna mida política i de futur, és un referent per a la Diputació.
podria ser un referent per a la Generalitat i podria ser un referent per a l'Estat, però el tema que tenim és que els ajuntaments que es formen part de l'Estat són les que realment havíem de reivindicar, reconèixer i plantejar aquesta visió de futur que no sempre la tenen. Continuen sent, per tant, un territori oblidat.
Un territori obviat sobretot de la nostra història. Crec que n'hi ha un sintet de modernitzar el nostre territori sense tindre els arrels que són importants perquè no tenim que perdre la memòria i no tenim que perdre els nostres recursos dels quals durant molts anys, sigles, han pogut viure d'així.
No sé si vostè tindrà la solució a la pregunta que em faig sovint. Per què últimament tot sembla que ve a parar a aquestes terres, a aquesta comarca?
I al dir tot vull dir plaques sols, plantes de biogàs, macrogranges... Efectivament, sí, és una tònica que partirem ja de l'almacén de pararrallos que es va instal·lar en una zona ja abandonada, com és el cas de Domeno,
i seguim un poc aquesta tònica que és prou dolenta perquè la Generalitat i els polítics les fa falta ubicar una sèrie de...
de fàbriques o de, no sé com se diu això... Infraestructures, tal vegada. Infraestructures que cal posar-les en algun lloc. A on hi ha menys reivindicació, a on hi ha menys oposició, i en canvi tenim molt de territori. La Serrania és un lloc clau importantíssim per a aquests que
En lloc de conscienciar i estar a prop d'allí on es produeix la matèria, busquen allunar-la de la societat majoritària, de la gran població, i és fàcil caure en que la nostra comarca pagui el pato de tota la contaminació de tal.
Evidentment algun caramelo ens donen i és per exemple l'autovia. L'autovia que ha sigut important i podia ser molt important perquè clar, estem molt proper de València. Avui he vingut a Tuejar en poc més d'una hora. A Igueruela se va en tres quarts d'hora i alco menys en Villar.
un punt de desenvolupament molt important, per una altra banda esten pagant un pH, un pH que no és del bon gust.
Bona nit.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins ara!
Carlos Tarazón és l'alcalde de Toixa, l'alcalde de Tueja, i es troba present en l'acte de presentació del llibre. Carlos, ajuden aquestes publicacions a fer poble?
Clar, evidentment que sí. Ajuden-hi molt perquè jo penso que això el que fa és que, sobretot per a la gent major, és una manera d'edvocar-los el seu passat i de dir-los qui són, de recordar-los. I també per a la gent jove, per aprendre d'on venim.
perquè si no tenim això clar, si no coneixem el nostre territori, si no coneixem qui som, és molt difícil crear aquesta identitat que al final és el que ens fa quedar-nos al poble i estimar el poble.
Escolta, què suposa per a Tuéjar haver recuperat la font de les Olmedilles? Va ser una idea del regidor de cultura fa un parell d'anys, va agafar a la brigada i se la va portar allà perquè el llibre, jo crec que començarem a treballar-lo fa 3 o 4 anys i estiguarem amb Manuel allà, Manuel Ipanyes, que és l'home que ha vingut, que va ser dels últims...
habitants de l'aldea i va ser com anem a descobrir perquè estava tot ple de xarxes i com descobrir-lo va ser molt... ell diu que va ser molt emocionant perquè la veritat és que és una font molt
molt bonica, molt gran, té un abrevador supergrant que, a més, és un tipus d'element tecnològic que no se ve en altres parts de la comarca i és molt interessant. Això és deixar un poble que recupera identitat.
Ho intentem, ho intentem, clar. No és fàcil perquè el dia a dia se te menja, però cal que n'hi ha gent trobades com aquesta, cal que n'hi ha gent espais per a recuperar memòria i per a... Recuperar memòria i invertir en el futur, aleshores, és necessari fer-ho.
Escolta, senyor alcalde, pensa que aquesta publicació interessa més enllà del terme municipal? Està pensada perquè interessa més enllà del poble. Està pensada, com ha explicat Carles, que sigui com una mena de microestudi
que el que passava al Vall del Turia no és molt diferent del que passava a altres parts del territori nacional o del territori més pròxim. Aleshores, encara que el nom siga de Tuejar, però jo crec que sí que interessarà i està escrit a més en intenció.
Necessitem posar en valor la serrania. Necessitem posar-la en valor. Necessitem creer-nos que paga la pena lluitar per ella. Necessitem que la gent jove s'interessi. No només per això, que s'interessi per la comarca, però en un sentit molt ampli, que sigui com sigui, però que estiguem junts, que estiguem més junts del que estem. Perquè la comarca és molt gran, però la gent que viu així, no ho sé...
Jo crec que vull, vull molt la comarca i cal lluitar per allà. Una última oquestra, senyor alcalde, valoren la gent de Tuejar l'esforç que està realitzant-se, i no només per la presentació del llibre, l'esforç que està realitzant aquesta corporació municipal? Jo espero que sí, perquè s'està treballant moltíssim. Crec que la gent sí que ho ve, la gent està molt...
Està molt participativa els últims anys, tot el que es fa, no sé, això és una mostra d'una cosa tan concreta de la història del nostre poble, un dissabte per la desprà, que la gent podria estar fent-se una cervesa, l'auditori estava quasi ple i...
I crec que sí, crec que s'està notant molt l'esforç que s'està fent, no només des de l'Ajuntament, sinó més de 20 associacions en un poble de 1.300 habitants. Crec que és una forma molt visual de veure que la gent està implicada en el desenvolupament del poble.
Fins ara!
Fins ara!
Bona nit.
Tomàs Barea i Barea és... Bueno, és un antic professor, perquè professor se és sempre, però sobretot és un amant del seu territori, de la seva comarca, d'este país, d'este país nostre. Té sentit aquest tipus de publicacions en el segle XXI?
Bona vesprada, Zeki. Gracias per la teva pregunta. Yo creo que sí, porque estamos detectando interés por parte del público en general en conocer este tipo de historias, de situaciones, y porque es un reflejo de la gente mayor que ha vivido en este mismo territorio. La gente se siente reflejada e interesada, sí.
Escucha, ¿conviene poner el foco sobre el nombre del río, el río Blanco? Yo creo que sí, porque además ha sido el nombre tradicional que nuestros abuelos y nuestros antepasados han utilizado.
sobre el río. Antes que el río Turia, aquí la gente le llamaba el río Blanco. Pero si ahondamos un poco en la raíz, resulta que puede tener un origen prerromano y porque una lengua prerromana como es la euskera, la palabra churi significa blanco y churi podría ser un antecedente de lo que es el Turia.
Y recordemos también que el Guadalaviar es el nombre que recibía hasta en la misma ciudad de València. En los mapas antiguos figura como Guadalaviar, que en árabe también significa el río Blanco, con lo cual todo eso enfatiza y refuerza que el nombre de Blanco es un nombre que en lugar de abandonarse y de perderse, lo hemos de reivindicar y reclamar.
¿Los trabajos que han llevado a substanciarlos en este libro han recuperado algún paraje, algún paraje olvidado en el territorio? Sí, de hecho, como complemento a esta actividad, mañana vamos a visitar la aldea abandonada de las Olmedillas.
Para ello el Ayuntamiento lo que ha hecho ha sido acondicionar y desbrozar la zona donde estaba la fuente que nutría y que daba sentido a la población de las Olmedillas y que además servía para lavar la ropa y para acumulándola en una balsa poder regar las huertas que tenían.
La verdad es que se está haciendo un esfuerzo por dar a conocer y recuperar esos espacios del pasado que han tenido mucha significación para la gente de Tuejar. Y eso no lo debemos de perder y tenemos que seguir continuando en ello. Tomás, ¿es esta una publicación localista?
Yo creo que no, porque la forma de vida y lo que pasaba en estos parajes también se ha repetido en otros lugares de la geografía valenciana y de otras comarcas próximas de Teruel y Cuenca.
Creo que no, ni además tampoco tiene una implicación local, porque, como hemos explicado en la presentación, estos habitantes de estas aldeas también tenían conexión y vinculación con...
Pueblos cercanos como Chelva, Titauas, Sinarcas, Talayuelas, de la vecina Cuenca y demás. Por lo tanto, no tiene solo un estricto carácter local, sino que también tiene una repercusión extramunicipal. ¿Cualquier tiempo pasado fue mejor?
Yo creo que no. Yo creo que las dificultades con las que vivían estas personas demuestran un poco la dureza de unos tiempos, de una historia, de unos acontecimientos bélicos
que no hacen que sean mejores. Lo que pasa es que la gente que hemos hablado tiene muy buenos recuerdos de aquellos momentos porque también era la flor de la vida en la que vivieron allí, vivieron allí la niñez y la juventud y se identifican con ese territorio y con el paisaje.
Pero creo que hay que dar gracias, que hemos avanzado, que la sociedad ha mejorado en su atención y en los servicios que recibe y creo que estamos viviendo mejores tiempos que tiempos pasados. Una última cuestión. ¿Hasta qué punto han resultado importantes para la elaboración de la publicación los testimonios de los informantes?
Han sido claves y ha sido además una motivación para escribir el libro, porque gracias a la información, gracias a la magia de lo que ellos nos contaban, Carles y yo nos ilusionamos con recogerlas y plasmarlas, que no se llevara el viento las palabras y los testimonios de esa gente,
sino que recogerlas y plasmarlas en un libro y completar su testimonio con documentación del archivo municipal, de los padrones, de los mapas que disponemos de la época y demás, pues creemos que ha sido un complemento a lo que ellos nos aportaron con sus testimonios.
Pero insisto, lo importante fueron los testimonios, sus testimonios fueron un poco el motor que puso en marcha la edición de este libro.
Gràcies.
Carles Rodrigo és geògraf i és consultor en desenvolupament local i avui parlem amb ell perquè és coactor d'un llibre sobre jogarets, caserius i mansades en la vall del riu Blanc. I quina importància té aquesta publicació referida a la vall del riu Blanc?
La importància pot estar en mostrar un món llunyà, per una banda, i no tan llunyà, perquè estem parlant d'unes dècades enrere, unes formes de vida singulars i una raconada, una miqueta oblidada, a la que m'he intentat donar-li, treure-la d'eixe passat i mostrar-la cara al futur, a través...
d'una cosa que no hem descobert res, però és fer un microestudi, una dissecció el més completa possible d'una xicoteta comunitat aïllada en la vall del riu Blanco. Té algun ecosistema destacable, i t'heu dit des del punt de vista no només geogràfic, sinó també medioambiental pot ser,
Bé, clar, té unes característiques molt pròpies. No tant aquest espai, bé, aquest espai que actualment és part d'una reserva a la biosfera, per a alguna cosa serà, alguns valors ambientals, evidentment, té, però com a comunitat humana tenia una singularitat, no és un model de masos, no és un model tampoc d'habitatges temporers, sinó un model una miqueta singular en un món molt tancat per una banda,
I, per altra banda, com tot el que era el nostre poblament dispers, molt obert per el pas continu de persones, les eixides, les arribades... Pareixia que estàvem perduts allà en la vall, però en realitat n'hi havia molt més. Encara es pot transitar avui per veredes i per caminant els històrics? O això està ja molt perdut? Se ho ha menjat la malesa?
No, encara es pot caminar i n'hi ha una part de la xarxa caminera tradicional que es conserva. És cert que la zona té un problema i és que és la cua de l'embassament de Benahever i això va inundar la part baixa de la vall i això va desarticular una part de la xarxa caminera tradicional, però sí que resta una part d'això, els camins antics. Un altre, evidentment, entre que ha desaparegut per la malè o per l'apertura de pistes i aquestes coses, però sí que és possible encara recórrer trams de camí antic.
Quant ha canviat la vida en aquesta vall? Tu que la mires amb perspectiva, a més a més, amb perspectiva de documents. Ha canviat com del cel a la terra, com el fet que una comunitat, unes 300 persones d'unes dècades enrere,
Arriba un moment en què, com en altres llocs, molta gent se'n va anar, però sobretot així n'hi ha una singularitat i és que en un moment determinat es van convidar des de l'administració a que se n'anaren l'últim centenar de persones que restaven i traslladar-se a un poble de nova planta, la singularitat. Ja parlem de singularitat, no sé si hi ha alguna tipologia de vivenda singular en aquest abany.
No, precisament, si estem parlant de característiques arquitectòniques, no n'hi ha una singularitat. És una arquitectura prou comuna a la que n'hi ha la resta del territori i la comarca i per això jo crec que més, tornant a utilitzar la paraula, el terme de singularitat, és més ixe funcionament com a comunitat que estava...
A dues hores, en alguns casos, bueno, dues hores del poble capital, perdó, centre del terme, en alguns casos a més, ixe aïllament, i les formes de funcionar i de gestionar el territori, però concretament en l'arquitectura no hi havia una singularitat.
Una última qüestió, Carles. Les grans obres públiques que s'han anat instal·lant en aquesta vall han incidit en el despoblament del territori.
Sí, així va ser un fet decisiu. Van facilitar, van obrir una porta perquè la gent se n'anara. I de fet fem alguna referència en la publicació, que estava ara intentant mirar un moment, però no és el moment, en què fem referència a les paraules d'un geògraf molt conegut en què al·ludís precisament a l'impacte de les obres públiques en la desarticulació del territori i les comunitats rurals.
va ser en aquest cas el fet que la comarca de l'Horta i el camp de Turia disposaran d'aigua, fins i tot amb la part baixa de la serrania, i que poguera escampar-se el regadiu allà baix, ho van pagar aquestes persones al suportar el caure damunt d'una infraestructura com un envasament tan gran i tot el que venia al que estava vinculat.
Fins demà!
La publicació disposa d'una àmplia biografia relacionada amb aquests indrets i compta amb fons documentals trobades a més de l'Ajuntament de Tuejar, a l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, a diversa cartografia militar, així com a l'Arxiu del Regne, sense menys preart ni molt menys,
La participació de quasi una dotzena de fonts orals dels últims residents en aquesta vall que aprofita d'exemple i mostra per a tantes i tantes valls valencianes i de la resta del territori peninsular de semblant factura. La fiel llevo el sabor amargo del llanto eterno
que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul para que pintes de azul sus largas noches de invierno. La fuerza de desventura, tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos como el récord al camino. Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino, tengo alma de marinero. ¿Qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo? Nací en el Mediterráneo.
Y te acercas y te vas después de besarme al día. Jugando con la marea te vas pensando en volver y eres como una mujer perfumadita de brea. Que se añora y que se quiere, que se conoce y se teme. Si un día para mi madre viene a buscarme la parca.
Empujar al mar mi barque con un levante otoñal y dejar que el temporal desguace sus alas blancas y a mí enterrarme sin duelo entre la playa y el cielo. En la ladera de un monte más alto que el horizonte quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino, el lugar verde a los filos y amarillo a la cenista. Cerca del mar y pobre que yo nací en el Mediterráneo. Nací en el Mediterráneo. Nací en el Mediterráneo.
Hola, benvinguts. Aquí comença una nova edició de Seré el teu mirall. Esteu en la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes i hi ha per davant 60 minuts que, com ja sabeu, els que seguiu habitualment aquest programa es dedicarem a escoltar versions de temes de música popular de tots els estils i èpoques.
Sóc Fermil Arrondo i us tinc preparada una selecció de covers que en aquesta ocasió tocarà pals tan diferents com el pop, el reggae, el metal glam, la nova cançó o el jazz. Bé, ja esteu informats del que més o menys us espera al llarg d'esta pròxima hora. Així que deixem enrere les presentacions i donem pas a un nou programa de Seré el teu mirat.
Comencem el nostre programa de hoy a mon anniversari perquè cambalache, el famós tango signat per Enrique Santos d'Istépolo, enguany complix huitant anys.
Cambalache era una de les cançons que Discépolo va escriure per a la pel·lícula «El alma del bandoneón», estrenada en 1935. La banda sonora d'aquell film la va interpretar Ernesto Famà amb l'acompanyament de l'orquestra de Francisco Lomuto, la qual cosa venia a ser, amb permís de Gardel, el bo i millor de l'escena tanguista de l'època.
La versió de Camp Balache que ara escoltarem és a càrrec de Los Estómagos, grup de rock uruguayà sorgit l'any 1983 i que, malgrat només mantindres en actiu poc més de sis anys, es va convertir en un dels principals grups del rock nascut després de la caiguda de la dictadura que imperava el país des de 1973.
El estil musical de los estómagos combinaba influencias after-punk amb l'herència del millor rock local del principi dels 70, representat per bandes com ara Los Shakers, Moonlights o Delfines.
el moment de màxima popularitat de los estómagos, va coincidir en la publicació en 1986 del seu segon àlbum, La ley es otra, que amb un estil menys fosc i més festiu que el del seu LP de debut, va permetre que la banda es donara a conèixer de forma més àmplia.
Malgrat la seva relativament curta carrera, els estómagos són, encara avui, un grup de culte i una referència indispensable del rock llatinoamèricà.
Bona nit.
No veinte en su despliegue de maldad insalente, ya no hay quien lo llegue. Vivimos revoltaos en un merengue y en un mismo lodo, todos manoseados. Pues resulta que es lo mismo ser derecho que traidor, ignorar que sabe el chor, género suelto.
Nada es mejor, lo mismo un burro que un gran profesor. No haya plaza ni estandazón, los humorales nos han igualado. Si uno vive la impostura y otro roba en su ambición,
Da lo mismo que seas cura, colchonero, rey de vasos, cara dura o polizón. Qué falta de respeto, qué atropello a la razón. Cualquier es un señor, cualquiera es un ladrón. Estraus, golesa, principando Bosco y la Miñón, el Nino y Napoleón.
Carnera y San Martín, igual que la fiera y respetuosa de los cambalaches, se ha besado la vida. Querida, ponzame sin remaches, de llorar la Biblia junto a un carazón. Siglo XX cambalache, problemático y febril.
que no llora no mama, y el que no apana es surgir. Dale nomás, dale te va, que son de helar, no, nos vamos a encontrar. No pienses más, senta de una, que a nadie importa si naciste un rabo, tal obvio el que labura. Noche y día toma un buey,
Que el que vive de las minas, que el que mata, que el que cura, pues está fuera de la ley. Ley! Deixa't sorprendre't. Amb les versions que et porta...
En la Charsa de Emisores Municipals Valenciales.
Impulsada per la veu íntima i inconfusible de Shannon Wise i l'electricitat que genera la banda, The Shucks va cridar l'atenció dels principals millants especialitzats des de l'edició del seu primer EP en 2016. Però l'espenta decisiva per a la carrera de The Shucks va arribar amb la publicació de la hipnòtica versió que van fer de This Strange Effect de Ray Davis que va servir per a posar banda sonora a un anunci mundial d'Apple.
El tan característic so d'aixacs i l'heterodoxa mescla de gèneres en la qual s'ha mogut dels seus inicis han proporcionat a la banda una important base de fans a tot el món que es mostren fascinats pel repertori d'unes cançons que fusionen allò que és familiar i allò que és desconegut per a construir una atractiva atmosfera neopsicodèlica.
el tema que ara versionen de Jacques, que els ve com anella el dit, ja que es tracta d'una cançó escrita en 1968 en ple deliri lisèrgic per un combo nord-americà anomenat Tommy James and the Shundles.
Un grup amb el que els seus començaments es decantava per una mena de rock and roll bàsic, però, segons va anar avançant la dècada dels 60, es va adaptar a nous corrents, com l'ha nomenat pop xiclet, per a després derivar cap a una psicodèlia efectista i molt barroca que usava recursos electrònics inusuals en aquella època, com ara vocoders i faces.
I és precisament a aquesta última etapa a la qual correspon el tema que escoltarem, versionat per The Shucks. Es tracta de Crimson and Clover, una cançó amb la qual Tommy James and the Shundles van aconseguir el número 1 de les llistes nord-americanes al començament de 1969. Ah! Wow!
Crimson and clover Here she comes walking over I've been waiting to show her
Oh, I'm not such a sweet thing I wanna do everything What a beautiful feeling Crimson and clover
Fins demà!
Esteu escoltant seré el teu mirall dins el programa 4 en un taxi, emès a la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes. I continuem amb The Pristins, una banda que teòricament era el grup adequat, en el lloc adequat i en el moment adequat, quan, a mitjans anys 90, la música alternativa, els anomenats rock i pop independents, es van convertir en tendències...
dins d'un determinat mercat discogràfic en el qual tot un ventall de grups alternatius, molts d'ells formats o encapçalats per dones, com ara Hole, The Breeders, Elàstica o Garbage, ocupaven els primers llocs de les llistes d'èxits. A The Pristines, encara que per molt poc temps, van ser presentats com una d'aquelles bandes a les quals se'ls suposava un èxit més que assegurat.
De Nova York, amb la majoria de la seva formació femenina i molt influenciat pel rock de garatge, els crítics i el públic van espentar el grup cap a la voràgine de la fama per a de sobte passar a ser ignorat enmig del frenesí de final dels anys 90 sense que The Pristines tingueren oportunitat d'aconseguir el més mínim èxit comercial.
El 1998 van llançar un únic àlbum, Scandal Controversy and Romance, amb cançons apegaloses, guitarres rockeres i magnífics llocs de veus que, des de la perspectiva dels anys, sembla difícil creure que aquella banda no tinguera major impacte
pot ser que només fora una qüestió de mala sort. En aquell únic LP que van publicar de Pristins hi havia un cover contundent i rotund, d'un gran éxit d'un dels pares de la New Wave britànica, Workless Eric. Es tractava d'esta superba cançó titulada Whole Wide World.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bons continguts Informació més pròxima Nous horizons musicals Xarxa d'emissores municipals valencianes La ràdio de proximitat La ràdio de casa
L'any 1970 va significar un autèntic punt d'inflexió que en la carrera de Joan Manuel Serrat en irrompren el mercat amb dos nous treballs discogràfics, un en castellà i un altre en català, de forma quasi consecutiva.
Primer es va a publicar el titulat Mi infancia, també conegut com el Disco Blanco, tot fet en castellà i que contenia temes com ara Senyora, Fiesta, Si la muerte pisa mi huerto o Muchacha típica, que amb el pas dels anys se han convertit en referències indispensables en la discografia del Noi del Poblesec.
El segon disc a veure la llum aquell any va ser Serrat IV. Setè àlbum de la seva carrera i el quart editat en català. Un disc magistral en el qual Joan Manuel Serrat, amb els arranjaments i direcció musical de Ricard Miralles, s'atrevia a endinsar-se en parcel·les sonores
que per moments s'allunyaven de l'estil al qual tenia acostumat el seu públic per a fer picades d'ullet al llast o deixar-se portar per un pop brillant i dinàmic. En 2006, Miki Puig, ex-cantant de Los Sencillos, participava en Serrat Encanta, un homenatge a Joan Manuel Serrat a càrrec de més de 100 artistes i la cançó escollida per Miki Puig va ser Conillet de Bellut.
una divertidíssima peça en clau musical de Ragtime, que quan es va publicar en 1970 va ser motiu de nombroses xafarderies que asseguraven que Serrat la hi havia dedicat a la fotògrafa Isabel Esteva, més coneguda pel mal nom de Colita, amb qui es deia que el cantant mantenia en aquells dies una relació amorosa.
Bona nit.
Era suau com el bellut, tipus de gosset com un conill menut. En Snoopy era el seu heroi i li agradava jugar com un noi. I de la mà, em duia amunt i avall sense parar. Com un estel fent tombarelles pel cel, és maco el temps d'estimar.
No va ser aquell un temps perdut, un illet de banho.
Però el conill, fora del niu, m'enganyava amb qualsevol objectiu. Se'n perdien el forat d'un aneic, un home de Hasselbach, que li ha triat. O tu, qual dos o el teu mena, ja et trobar. Això és immoral, com s'és un home com cal, ibèric, mascle i cristià.
Vaig quedar sol, sol i fotut, una illeta vellut. L'el, el foc i el harper es basar-te fusellant en cada exemplar. Diuen que cada tu lloc en Ritxarabedona, New York, no et pots queixar.
El que somiava ja ho tens a la mà. Coneix la gent, t'estima un adolescent i un iai ho vol adoptar. Ets feliç amb el teu nou grup, conillet de bellú.
Però avui he vist el cel obert, Déu que és molt que sap el que he sofert. M'ha deixat els seus consells en una perdó de Can Castells i m'he comprat.
El llibre la fotografia ha sonat. I abans de més seré millor que en Pumés. Ja saps on em trobaràs. 2-0-3-8-2-8-2-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-1-
Fins ara!
A Message to You, Ruddy, és un tema de Rock Steady, signat en 1967 per Dandy Livingstone, que parlava d'un Ruddy, un xicot dur, a qui recomanava que anàra en compte i que canviara la seva forma de vida perquè, si no, acabaria la presó. Diuen les cròniques que Livingstone va pensar la cançó en no més que deu minuts i que un parell de dies després va entrar en els estudis i va gravar el tema en tan sols 20 minuts.
Anys després, en una entrevista, Dandy Livingstone va comentar que el dia que va gravar aquell tema tenia un refredat molt fort i que per això li van sugerir gravar la cançó com una simple guia vocal per a repassar les veus quan estigués millor. No obstant això, com a tots els va agrair el resultat d'aquella primera prova,
Encara que el cantant no estiguera en el seu millor moment, Livingstone no es va molestar a regravar la veu. El 1979, en plena expansió de l'esca a la Gran Bretanya, The Specials, una de les bandes més capdavanteres de la coneguda discogràfica Two Tone, va recuperar aquell vell tema fent aquesta versió que ara escoltareu i que va produir Elvis Costello.
En el cover dels especials també es va incloure com el tema principal el trombó del músic cubà Rico Rodríguez, a més de comptar també amb la col·laboració del prestigiós trompetista britànic Dick Cuthill. En aquella segona ocasió, A Message to You, Roddy, va aconseguir un èxit molt més important que quan es va publicar per primera vegada en 1967.
Fins demà!
Stop your messing around.
L'últim ditzaus de cada mes, d'11 a 12 de la nit, en la xarxa d'emissores municipals valencianes, seré el teu mirall. Amb Fermín Larrondo.
Svetlana és una cantant d'origen rus, compositora, fundadora i líder de la banda The Lancy Five. La seva música combina swing, pop i jazz clàssic tant a base de versions com de material original. Svetlana va arribar a Amèrica del Nord en qualitat de refugiada i poc temps després ja encapçalava espectacles en clubs, teatres i festivals de primera categoria...
realitzava gires dins i fora dels Estats Units i acumulava prop d'un milió de reproduccions en Spotify i més de 30.000 seguidors en les xarxes socials. Espetlana ha gravat diversos àlbums, inclòs un de jazz tradicional, ha rebut premis de les més importants institucions musicals i dirigís un programa d'apreciació del jazz per a audiències joves que ha estat molt guardonat.
Acompanyada pels de l'AnciFive, la seva banda de capçalera, Svetlana és capaç de passar sense problema de registres suaus i sofisticats al més sorollós i accelerat swing, demostrant que els seus dots com a cantant estan fora de qualsevol dubte.
ha actuat tant en principals locals històrics de jazz, sent també convidada d'excepció en molts programes de televisió nacionals i internacionals. El disc que va publicar en 2007 titulat Night at the Speakeasy, al qual pertany aquesta versió de Because,
tema que en 1969 van incloure The Beatles en el seu àlbum Abbey Road i que de seguida escoltarem, ha estat un dels majors èxits aconseguts per Esbelana amb The Delancey Five i va obtenir una qualificació de 4 estrelles, la màxima nota possible en la prestigiosa plataforma especialitzada All About Jazz.
Because the world is round It turns me on Because the world is round
Fins demà!
Love is old, love is new Love is old, love is you Because the sky is blue It makes me cry
The sky is blue.
It makes me cry Because the sky
Because the sky is blue.
I continuem endavant amb un jove duo del sud d'Anglaterra que es diuen Shannon & Keast, un equip format per James Shannon a la guitarra i Olivia Keast a la veu, que han aconseguit llaurar-se una important reputació fent versions del catàleg de música popular de diferents èpoques
des d'un punt de vista acústic sempre i amb una simplicitat i un feeling que aporta a la seva música un caràcter molt, molt particular. Música en estat pur.
que seria impossible d'aconseguir si no hi hagués per darrere un excel·lent instrumentista i una càlida veu, tan actual com al mateix temps d'autora de les més grans figures femenines del jazz vocal i el swing.
En esta ocasió, Shannon and Kist interpreten una d'aquelles peces que porten dècades emocionant a qualsevol aficionat a la bona música. Una cançó escrita per Bart Howard en 1954, versionada vora un miler de vegades per noms tan importants com ara Sarah Boham, Brenda Lee, Julie London, Frank Sinatra, Astrid Gilberto, Marvin Gaye, Diana Kroll, Michael Bublé o Karen Sousa...
que durant la dècada dels 60 va estar estretament associada amb les missions Apolo cap a la Lluna i que més recentment també es va utilitzar en la sèrie japonesa d'anime Neon Genesis Evangelion com a tema musical de tancament de cada episodi. Tot un clàssic que mai passarà de moda este excel·lent tema titulat Fly Me to the Moon.
Fins demà!
Oh, in other words, I love you
Fins demà!
Oh, in other words Please be true Oh, in other words In other words Oh, in other words I love you
Continuem transitant per entre les zones hercianes i visitant indrets interessants de la setmana. Quatre en un taxi, el programa d'Aldaia Ràdio per a les nits de cada dijous.
You're No Good és una cançó de Ritman Blues escrita per Clint Ballard Jr. i interpretada per primera vegada per Didi Warwick en 1963. Des de llavors avui són infinitat els artistes que l'han versionada, inclús aquells covers que van aconseguir pujar a les llistes d'èxit, com el cantat per Betty Everett
en 1963, el de Swinning Blue Jeans, en 1964, i, per descomptat, la versió que va gravar Linda Ronstadt, en 1974, que va apujar fins al número 1 del chart Estat Unidenc,
malgrat que la mateixa cantant, en una entrevista concedida en 1983 a Los Angeles Times, va confesar el seu rebuig respecte a algunes de les gravacions que havia fet durant la dècada de 1970, esmentant precisament «You're no good» amb aquestes paraules. Vaig pensar que la producció del tema era molt bona, però jo no el vaig cantar bé.
Com a cançó va ser només una idea d'últim moment, no era el tipus de tema que m'agradava cantar. A més dels grups i solistes avances mentats que van aconseguir col·locar You're No Good en els primers llocs de les listes, d'altres figures de la categoria de Dolly Parton, Julie London, Elvis Costello, Ike Antina Turner o Van Halen, també han volgut reinterpretar este gran estàndard de la música popular del segle XX.
En Seré el teu mirall ens quedem avui pot ser per la seva gran diferència d'estil respecte a l'original amb la versió que el grup de glam metal Van Halen va incloure en 1979 en el seu segon àlbum. Un cover que destaca sobretot per les virtuoses filigranes guitarreres a càrrec d'Eddie Van Halen.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà! Fins demà!
Us recordo que esteu escoltant seré el teu mirall en la sintonia de la xarxa d'emissores municipals valencianes.
I ens anem a 1968, quan Roberto Carlos votava internacionalment a la fama gràcies a una cançó que portava per títol «Eu daría miña vida para no mais te ver», encara que es popularitzara amb un títol una miqueta més curt, simplement «Eu daría miña vida». Aquell tema, a més de sonar fins a l'avorriment en les radiofórmules de mig món, es va traduir a diversos idiomes i va generar uns importants beneficis econòmics.
Curiosament, el gran públic sempre va donar per descomptat que aquella cançó havia sigut composta per Roberto Carlos, el jove cantant que s'havia donat a conèixer anys abans des d'un famós programa musical de la televisió carioca anomenat Joven Guarda.
Però, en realitat, aquella cançó l'havia escrita Marta Vieira Figueiredo Cunha, coneguda con Martiña, una vocalista i compositora brasilera responsable d'un total de 23 LPs i més de 3 milions de copes venudes, que va obtindre un considerable èxit en quasi tota la Latinoamèrica des del seu debut a la fi de 1965 fins a fa pocs anys, quan va decidir retirar-se dels escenaris.
Martínia, juntament amb el cantant i compositor Erasmo Carlos i la cantant Wanderlea, va donar origen al Brasil a un llenguatge artístic completament nou que es va convertir en un dels millors fenòmens musicals del país durant la dècada dels 70.
La versió de Eu daria miña vida, que hoy escoltarem en Ser el teu mirall, la interpreta Javier Corcovado, acompanyat per los chatarreros de Sangre y Fuego. Corcovado, el que fora líder de Bandes Comara 429 Engaños, Mar otra vez, que hoy día es un grup de culte a España y a Méxit, o Demones tus ojos, els quals just avants de Disoldres van arribar a ser teloners de Sonic Jaws.
Des de 1989, Corcovado ha continuat la seva trajectòria en solitari publicant més de dotzena i mitja d'àlbums. Hoy daría yo la vida por no verte más...
Lo juro, por mi vida quiero ya olvidar Hoy daría yo la vida por no verte más
No sé más nada, solo amar y estar contigo. Y por más que intento olvidar, no lo consigo. Hoy daría yo la vida por no verte más.
te lo juro por mi vida quiero ya olvidar. Digo al mundo entero nunca más veré aquellos ojos tristes que yo también
en mí un corazón enamorado que habla siempre así Hoy daría yo la vida por tu amor de ayer
Hoy daré yo la vida por volverte a ver.
Pásateu bé, submergint-te en el món de les versions. Seré tu estrejo. Deixa't sorprendre't amb les versions que porta... Fermint la ronda.
en la Charsa de Emisores Municipals Valencianes.
Arrimem al final d'este programa de Ser el teu mirall amb una veu impresionant, la de la cantautora, instrumentista, arrangadora i productora tunisiana Emel Mazoulouzi, també coneguda simplement com Emel.
una dona que es va donar a conèixer internacionalment en 2012 a la calfor de la nomenada Primavera Àrab amb una cançó de protesta titulada «Kelmti Orra», que podria ser traduïda com «La meua paraula és lliure, més o menys», i que es va convertir en tot un himne durant l'intent de revolució democràtica que va viure a Tunísia.
Des de llavors avui dia, Emel ha editat un total de 8 treballs de llarga duració i ha protagonitzat també destacades col·laboracions amb artistes de la talla de Tricky, Valjeir Sirwardson o Stephen Moore.
En 2020, Emel publicava The Tony's Diaries, un extens treball impregnat d'una sobrietat extrema en el qual la cantant només es valia de la seva impressionant veu i d'una guitarra acústica que ella mateixa tocava. Aquell doble LP...
Contenia temes propis, cantats indistintament en anglès i en tunisià, però a més a més incluïa un grapat de versions d'autors com a Nirvana, Leonard Cohen, Placebo, Black Sabbath, Jeff Buckley o David Bowie, del qual va triar el tema que ara escoltarem com a tancament del programa. Es tracta del molt conegut The Man Who Sold the World, o el hombre que va a vendre el món,
publicat en 1970 pel Duc Blanc i que Emel canta de manera magistral, aconseguint dotar la seva interpretació d'un plus de dramatisme que quasi converteix la cançó en una estranya plegària ancestral. Us deixem, Emel,
Recordant-vos que tornarem amb vosaltres d'ací a quatre setmanes i fins llavors cuideu-vos molt, passeu-ho bé i, com sempre us recomano, escolteu bona música. Adeu-siau. We passed upon the stairs We spoke of walls and walls
Although I wasn't there He said I was his friend Which came as some surprise I spoke into his eyes I thought
A long, long time ago Oh no, not me I never lost control
To face With a man who sold the world I laughed and shook
I made my way back home I searched for a farm in love For years and years I roamed
I gaze to gaze a stare At all the millions here We must have died All alone A long, long time
Who knows? Not me. We never lost control. Your face to face with a man whose soul
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!