Bon dia, bona desplada, bona nit al d'IES, a d'Eres i Txen, que ens escolta per tot el món. Així comença... Sense filtres.
Estoy aquí, o sea, ahora mismo estoy metida en esta planta, que es lo que me está ayudando a cogerme, pero mirad, no hay nada, no hay nada a mi alrededor. Estoy como si estuviera en medio del mar.
Estoy rodeada de agua. No lo ves. Estoy rodeada encima de un coche. Creo que estoy ya dentro de un descampado detrás de la finca de Iris y Victor. ¡Ariana! ¡Ariana!
Y hay gente que se ha quedado dentro de las tiendas por seguridad y ahora no pueden salir. Están dando golpes desesperados porque está subiendo un montón el agua.
Yo decía, cariño, tranquilo, qué manera ayudarte. Y era mentira porque nadie me cogía el teléfono, pero no se lo podía decir. Tenía que darle ánimo para que aguantara. Y me dijo que tenía mucho frío, que tenía mucho miedo. Ellos fueron a recoger a su hijo de su colegio de Naldaya. Nadie les avisó de que venía una riada. Y una ola gigante se los llevó por delante el coche y me he quedado sin hermanos, sin sonrines.
Aquí se ha dicho mucho, y ha habido mucho el discurso de que solo el pueblo, solo el pueblo, y es así, porque es muy bonito, y ha sido así, el pueblo ha salvado al pueblo, pero el pueblo ha salvado al pueblo porque no nos ha quedado de otra, ¿sabes? O sea, no hay por qué romantizarlo. El pueblo ha salvado al pueblo porque nosotros hemos sido abandonados. ¿Me oyes, Abier? Disculpe. Sí, Juan, soy Aymar, le hablo de la cadena SER, ¿me oye? Sí, sí, le oigo. ¿Y cuál es su situación ahora mismo y dónde está?
Fa un any, la pluja no va ser només pluja. Va ser riuà, va ser fang. I després de l'aigua, va ser silenci, va ser por. Va ser la dana que va colpejar Aldaia i tota la comunitat valenciana.
El 29 d'octubre del 2024 quedarà gravat a la memòria de tots nosaltres. Sis veïns del Dalla van perdre la vida. 229 persones arreu del nostre territori no van poder tornar a casa.
Un any després encara hi ha carrers que recorden encara que hi ha mirades que no s'han refet i encara que hi ha silencis que diuen més que les paraules. A Sense Filtres volem tornar-hi, però no per reviure el dolor, sinó per escoltar, per entendre i per donar veu a tots aquells que van patir i també als que van ajudar, als que van estar quan més feia falta.
Històries d'aigua, de fang, de pèrdues, però també d'esperança, de solidaritat i de força. Perquè el Laia és molt més que una tragèdia. És un poble que es va alçar, que es va agafar de la mà i que avui, un any després, continua caminant.
Ha pasado ya una semana desde que se cumpliera un año de aquella dana que marcó Aldaya. Un año desde que el agua cambió la rutina de miles de personas y puso a prueba la fuerza de todo un pueblo. En este programa especial de Sense Filtres hemos querido reunir distintos puntos de vista para comprender mejor qué es lo que ocurrió y cómo se vivió desde dentro.
Contaremos con la voz de Guillermo Luján, alcalde de Aldaya, que nos explicará cómo se gestionó aquella emergencia desde el Ayuntamiento. También escucharemos a Marta Uxedo, trabajadora municipal, que fue uno de los primeros contactos con los vecinos. Atendió decenas de llamadas de auxilio durante aquellas horas críticas.
Tendremos el testimonio de Guillermo Navarro, empresario local que perdió su negocio bajo el agua. Escucharemos a Víctor Hugo, un joven que salvó la vida de una mujer mayor en plena inundación. Y conoceremos la historia de un vecino, Paco Folgado, que perdió toda la planta baja de su casa y nos cuenta un relato donde refleja el impacto humano de aquel día.
Cinco voces. Cinco miradas distintas de un mismo suceso. Cinco formas de entender cómo Aldaya afrontó, resistió y se levantó. A continuación, los escuchamos.
Quan penseu en aquella nit de la Dana, el Daya, hi ha alguna imatge, algun so o alguna olor que us vinga de seguida al cap i us fa recordar tot allò que vau viure? Hi ha moltes coses. I suposo que hi ha moltes, però una en concret que digués... El soroll de l'aigua... El soroll de l'aigua quan va començar a vindre. Quan la uia va començar a vindre
El soroll de l'aigua, es que valen ser moltes hores en un soroll constant de augurar en molta força. Sí, sí. A ver, se me quedaron realmente dos sonidos que fue los gritos de la gente. Pero fue el típico grito de sabes que va a pasar algo bastante fuerte y es ese tipo de grito. Les cares de la gent del Carrera.
la cara que veies de la gent. La cara de Sencaixà, no? Sí, sí, les cares, sobretot això. I era... que suposa que llavors passava a nosaltres també, que anaves veient a la gent i dius, hòstia, com havia hagut tanta desgràcia, era veure la gent, esteu bé, esteu bé, veies a uno, perquè eren les cares, les cares, les cares de Sencaixà. Jo crec que me quedarien això, sí.
Per exemple, avui mateix estava, per diferents circumstàncies, ara estic tornant a treballar, jo treballi en el centre i agafé el metro fins a Sant Isidre i després agafé el tren hacia Aldaya.
Una cosa que m'ha vingut al cap, el tema de la dana, ha sigut que en la parada de metro Sant Isidre, normalment, ni a poca gent,
i feia molt de vent. I en la banda d'enfront hi havia una ristra d'arbres i em quedava un poc que parat, mirant els arbres que ets en la copa de costat a costat. I aquest moviment del vent me ha recordat molt jo al dia de la dana.
Sí que teníem una sensació estranya que hi havia informació, però així no venia aigua, ni per dalt ni per baix, i clar, era tot estrany, molt estrany, un vent important per a l'esperada, però aquesta estranyesa, en un moment donat, vam veure que era un desastre absolut, i de l'estranyesa arribarem al caos.
Per tant, no sé, preocupats, no sabem molt bé què passava, perquè no passava res de moment, fins que de l'epèl. Aquel dia per la mañana, abans de que arribi a l'Adana, d'on estabais? Estabais treballant? Estabais en casa? Com veieu el ciel? Alguien us havia dit alguna cosa sobre el temps? O ja notabais que alguna cosa iba a canviar?
Jo recorde perfectament pel matí, estava en la fábrica, i... lo típic, no sé si la real de un vídeo, algun scroll en alguna red social...
Jo me'n recorde veure el d'Utiel, perquè pel matí Utiel estava en 3 metres d'aigua, hòstia, Utiel, un helicòpter agarrant d'una, hòstia, Utiel, Utiel, jo me'n recorde això. Però això era més cap a migdia, no? Cap a les 12. Jo me'n recorde que era 12, una o alguna cosa així, pot ser, més o menys, per ahí. Jo recorde això, potser les dues, no ho sé. Però bé, com sempre, com dius Utiel, està a 80 quilòmetres, Utiel. I me'n recorde que en seguida...
algun company de la feina digui que s'ha activat l'alerta roxa. I bueno, va ser un poquet, hòstia, crec que no ho ha escoltat mai, no sé això què serà. I ja està, i s'ha aconseguit la primera això de dir, hòstia, alerta roxa, això no m'ha igual sentit. I te quedes així un poquet, però bueno, com no ho tens damunt, doncs no saps realment la gravetat.
No, al llarg del matí estàvem mirant tot el món, tantes treballadors com companyes i companys pendents d'això per el fet que el dia es presentava. La setmana ja realment, des del divendres, la previsió meteorològica ja ens afectava perquè era una previsió de pluja però important.
Quan arribes a currar, en el meu cas jo treballa d'ajuntament, quan arribes a currar el comentari entre companyes i companys serà això, que ara mateix a veure què passa, perquè diuen que van a posar-los comportes...
I res, a l'espera no, pel dia va trascórrer prou normal. Va ploure molt poc, sincerament va ploure apenes. I ja està, pendent de com va desenvolupar-se o el que va passar a partir de... Jo vaig decidir de l'Ajuntament i sabia que estaven els túnels tallats.
Sí, estábamos trabajando. Entendíamos que era la típica alerta que siempre suelo ocurrir aquí en Atlaya. Si iba a venir una riadita, lo teníamos como asumido, algo de 30 o 40 centímetros, como siempre.
Estamos trabajando en Cuart de Poblet y vemos que ya el cielo se pone bastante oscuro, bastante negro y decidimos acabar un poco antes porque tanto mi compañero trabajó como yo tenemos nenes pequeños y decidimos el acabar un poquito antes ya que estábamos con el miedo este de qué iba a pasar realmente.
Teòricament, en mitja hora, si se desborda el cunetó, que és el que és el que tenim a l'estació, perdó, en la rató de bon aire, us ve aigua forta al cas urbà i, per tant, deixa la preocupació que sempre tenim. A mi ja ja està bé els comportes,
i expectants i esperants. El moment, diguem, previ, diguem, de dir, ostres, és quan a partir de les 8, un poquet abans, no sé si segons abans dels primers alert, quan em diuen, ja he arribat a l'estació, doncs vaig a veure-ho en directe perquè una de les coses importants sempre, al final, és veure-ho en primera persona, no? Jo intento sempre...
que tenen informació, veure-ho, perquè la informació sempre, n'hi ha molt, n'hi ha poc, veure-ho, no? I en aquest moment, en aquesta informació, us pareixia que era una situació com hem passat els anys. I anarem a Doctor Maranyón, perquè al final, quan té un problema, al final recorda, anem a Doctor Maranyón, i a priori, sí que és de més, que n'hi havia un nivell d'aigua pel cotxe circulant més o menys,
hi havia certa preocupació, però un nivell de preocupació dins del que era una situació aparentment no normal, perquè no és normal, però sí que ha passat totes vegades. A partir d'aquí, fins a les 9 i pico, arriba un moment que ja diré, ostres, ja ens quedarem bloquejats en una rotonda d'accés a la Daya i ahí ja començarem a detectar
que la cosa era distinta. En quin moment us adoneu que allò que estava passant era realment greu? Que no era una ploguda més, sinó alguna cosa que podia tindre conseqüències fortes o fins i tot destrosses?
Cuando vi el problema es cuando me avisó mi mujer, porque nosotros estamos tranquilamente en casa, hemos puesto la parada, estamos seguros, no hay ningún problema, viendo la tele sin ningún problema, y me avisa y dice que está viniendo mucha agua, me asomo, abro la puerta y veo que el agua es marrón. Entonces hace muchos años un señor de aquí de Aldaya, que falleció, me dijo qué agua marrón problemas son. Entonces cuando vi yo ese tipo de agua dije, uff,
Problemas. Esto no es bueno. Y cada 10-15 minutos íbamos mirando, pero vamos, en 10-15 minutos aquello era ya. ¿A vos antes sí que puguereu puchar al primer pis o bueno? Pudimos y debimos. Debimos porque cuando vino la devastación, el tsunami como tal,
Explotaron todas las paredes de abajo de casa, las de mi vecina. Reventa, toda la obra reventa. Todo, todo. Las paredes colindantes de una casa a otra explotaron todas, las siguientes paredes quedaban un descampado también. Eso digo que la agua se comunicaba entre varios viviendes, ¿no? Sí, sí. En el carril de seres, ¿no? Correcto. Mi vivienda, la vivienda de la vecina y lo que es un descampado, creo.
Sí que es de ver, que conforme ha avanzado al día ya començabes que si Chiba, que si Tal, pero... Siempre Wandid, ¿no? No es lo que he plau así, es lo que he plau Dal. Pero bueno, ve...
S'haurà plogut molt, pot ser que vinga el barranc. Sí que ho arribes a pensar, pot ser que vinga el barranc ple. Sí, lo de sempre, el que tu has dit. Sí que estava el cel, sí que estava negre, estava lleig. Sí, estava estrany, molt estrany. Era molt estrany. Pensaven que anava a caure una aigua, vamos, desorbitar, però bueno, no va ser en casa l'aigua, sinó que va ser els rius d'aigua que varen plenar allà.
El meu pensament no comença per la nit, va començar per la vesprada. Perquè on visc jo, de sempre, veus com quan plou el túnel de ma casa on jo visc serà ompli, però és l'òbia que replega de la pluja per la forma del túnel i demés. Però clar, quan tu veus que...
que el túnel s'està ompliant a una velocitat que no és la normal i veus el voltant, el barranc el veus que porta àvia però no és una quantitat d'àvia per a que el túnel estigui ple de la forma que s'està ompliant i la quantitat d'àvia que es veia. En aquest moment ja penses que, ostres, així què està passant? No és el normal.
El moment que sigui conscient que se'ns anava de les mans, en el meu carrer, jo visc en el carrer d'industria i normalment quan s'inicia un poc l'aigua del barranquet, en el meu carrer no arriba a pujar per la morera. I jo vas veure que...
cada 30 segons anava pujant el nivell cada 30 segons, cada minut més o menys anava pujant el nivell jo veia que anava pujant i jo fixi mirava la roda del cotxe que tenia aparcat i mirava els tornillos
Veia com l'aigua, anava avançant cada minut, anava puxant de tornillo, puxant un tornillet, puxant una de tornillet, puxant una de tornillet. I ja has començat ja a puxar, vas a la borera, has començat a entrar en casa...
Ficar en tot el que pogerem a intentar entaponar i ja ha començat a entrar un filet d'aigua i jo, ingenu de mi, en un recogedor i un poalet, anava plenant l'aigüeta que entrava i tirant l'albater. Clar, quan donem una volta per a intentar tornar pel túnel ja no es podia, llavors comencem a intentar entrar i entrem a la rotonda prop de les barraques
I en aquest moment detecten que no podem entrar i quan trobe a una persona, que a més la recorde perfectament, que treballa en un supermercat molt conegut, i quan me comenta la primera vegada que detecte que és una cosa diferent a la habitual i és que el seu home està en una teulada i està aïllat.
I jo dic, ostres, això què és, no? Això seria, no sé l'hora exacta, entre les 9 o per ahir, i a partir d'aixe moment, aquesta persona que està a la rotonda, a la rotonda de les barraques, hi ha un cotxe de policia que també s'hi queda aïllat ahir la mateixa, i ja quan comencem a rebre informació de gent que està demanant auxili a sa casa,
Al núcleo, al poble de Aldaya. Sí, está demanant, pues a través de personas que no sé, fulanito está, sí, está, que no. Y claro, comencé a maquinar la policía y es cuando la policía me dijo, Guillermo, no puedo demanar ninguno aquí, estén, sálvanse de nuestra vida. ¿Cuál fue la primera decisión o una de las primeras que tomasteis en ese momento? ¿Qué es lo primero que pensasteis que teníais que hacer al ver cómo se estaba poniendo la situación?
Sí, bé, a nivell de tot el que és família i tot això, gràcies als grups de WhatsApp, hòstia, estàs així, estàs allà, no, jo estic en casa, amb els pares així, els col·legues t'enteràves que, bé, més o menys, ja alguno començava a dir-te coses greus que vivia pel barranquet, conforme avançava un poc més, ja dic, hòstia, això, ja quan començaves a escoltar uno que viu proper del barranquet, això...
Prope del Barranquet, estava parlant de lo greu que era, entonces evidentment se me dijo, hostia, el carrer de la fábrica, anem a vore, entonces quedré a una amiga, a Lorena, a Lorena de la carnisseria Fleming, li quedré, li dic Lorena, perquè ella viu en les finques aquestes de les encreu ja és.
Dic, Lorena, com està per ell el panorama? No podia ni parlar. No vull què saps. No te vaig enviar ni a una foto. Dic, hòstia, no me jodas. Però bé, jo confiava. Jo dic, la nau tenia... Havia posat una espècie de reforços de plàstic per si alguna vegada pujava un poquet l'aigua. Llavors, sí, ho penses tot. Vas pensant, poc a poc, conforme vas veient lo greu que és, vas pensant en una cosa i altra. I ens havia pensat en la nave i això...
Anar no podia, perquè jo a vegades que plou molt sí que me n'anava, sobretot perquè quan plou molt sempre me donen por i aquests ostres tan antics i que a vegades han tingut problemes i m'agradava anar per veure aquestes coses. Però clar, era impossible anar, era impossible.
A veure. La família més directa estàvem a casa. La família més directa és Jordi, Lluna i Jordi. Jordi pare, Jordi fill i Lluna, que és la meva filla. Estàvem a casa perquè la meva filla li havien suspès les classes, al meu fill també no li havien suspès però quan va arribar a un estudi, a que estudia a CES,
Es va anar a enviar a casa. Ese moment del matí, abans de que cridara diguent-se en sus peles classes, jo sí que me vaig assustar, perquè a primera del matí cap allà, cap al cest, plovia, i plovia molt.
Subimos todo para arriba. Yo bajo un momento para ir a recoger otro, un aparato que tenía allí y veo que una pared empieza como a latir. He estado la pared haciendo como latencias. Y en ese momento que me giro, esa pared explota. Literalmente arranca la pared entera, con lo cual entra todo el agua que ya había bajado. Ahí todavía aún no había llegado al tsunami.
Subo para arriba, les digo que todo el mundo tranquilo, que no pasa nada, que han sido solamente unos muebles que están dando golpes por allí. Ya tenemos la casa con un metro diez, un metro quince de agua. O sea, en cuestión de minutos, ¿no? En cuestión de diez, quince minutos. ¿De hago quince minutos? No más. Un metro de agua. Un metro de agua.
y a partir de ahí viene ya lo que digamos que es la ola que esa ola después nos enteramos que venía porque los coches estaban bloqueando la calle se había roto esa presa que habían hecho y ahí ya viene la ola y en ese momento que viene la ola eso ya es destrucción destrucción la casa ya termina de reventar las paredes que quedan y en un momento dado viene mi hijo gritando diciendo Pili, la vecina está pidiendo auxilio
Uff, ostras. ¿Piri es una dona mayor? Una señora mayor, de unos 72 años. Y digo, bueno, pues nada, vamos a ver qué le pasa a Piri. Intentamos saltar por la parte de detrás, estaba llena de agua, la puerta suya iba a contracorriente, no abría. Decido subir al primer piso, rompemos la puerta y accedo hasta la planta de abajo que estaba atrapada con un armario.
Porque él había, al romper las paredes, la ola se la había llevado, había tumbado un armario que le había aprisionado la pierna. Entonces, bueno, bajé, pudimos mover lo que era el armario, la subimos al piso de arriba y de ese piso teníamos que saltar a una azotea por una escalera. Es una señora mayor que, bueno, pues fue un poco complicado. Subimos al tejado, ahí ya se empezó a marear un poquito, estaba muy nerviosa, nos sentamos un rato e hicimos un bailecito.
Fusimos a oírla ahí arriba un poco para que se desestresara. Y bajamos y ya entró en casa. Esa problemática que iba a ser que estaba en un ayuntamiento, recorde que estaba también la secretaria, o arribaba la secretaria, y de hecho me lo comentaba la compañía Armónica, me lo dije, sí, ¿te acuerdas que hicisteis lo primero? Pues lo primero que iba a hacer es agafar una cadena y llevar faño de la puerta del ayuntamiento. Porque la única sensación es decir, pues bueno, pues anima a comenzar a hacer algo, ¿no? Pero claro, la montaña de cuantitat de cosas que no había que hacer...
Era ridícul, però, clar, la sensació d'anem a fer alguna cosa, però, clar, era... I, sobretot, conforme passen les hores del matí, començat els morts, això és... Això és molt... Baixar el nivell de l'aigua, què és el que vau fer? Vau eixir al carrer? Vau intentar ajudar algú? Vau començar a veure els danys? Com van ser aquells primers moments?
Bueno, pues... Això... Cap a les 4 el matí, una cosa ixina... 4, 4 i mitja... Ja no recordo si vaig parlar jo o me parla el meu xermà... I anem pa callar...
que ja pareix que ha baixat l'aigua, que era... Sí, va, anem. I dic, meu vinetet i anem al meu cotxe. Però com? No, el meu germà el tenia aixina en alt i se li empapà, no poguerem arrencar-lo i se n'anàvem a peu. Això ho seríem vora a les 4 i mitja, 5 menys quart, una cosa aixina. I pa que ja que se n'anàrem...
el que t'ha dit abans i les cares que veieu pel carrer... Però on anàreu? Intentarem entrar pel carrer de l'Església, per a qui no us sàpiga, la nau està a prop de les encreu. Ja haigut terra aèri de l'Aldi, pegat a la via, per a qui no us sàpiga. I terra aèri del Martínez, del Salvador Galera. Correcte, correcte. Intentàvem anar pel carrer de l'Església, no se podia, intentàvem per Sant Francesc,
Tampoc, i vos heu dit abans que entrarem, me'n recordo que entrarem per el doctor Fleming, no sé com arribem a ell. Finalment arribem a la fàbrica. I és graciós, també tinc un vídeo, només entrar. És graciós perquè conforme entrem comença a gravar, tot en penumbra, no n'hi hava llum, tot fet una braga, tot destrossat, i nosaltres tenim...
També, per a qui no ho sàpiga, nosaltres confeccionàvem roba, roba esportiva, i teníem moltes màquines de cosir. És clar, és que just en l'aigua hi havia la taula d'una màquina de cosir, que tots poden tindre una idea de la de casa,
les havia coberts en ceres, estaven plenes de fang, i se senten el vídeo, no, a veure això, jo crec que ara a la càrxel li peguem un poquet, ara les traguem tranquil·lament, Ixina se desitiu, Ixina, en tres, dos. Sí, jo crec que sí, ara li peguem i explotes, no, però no, explotes són explotes d'impressió. Ixina, en tota la ignorància de... de lo que estàvem veient, claro, no... la magnitud encara no... encara no sé.
Ese moment va ser al voltant de les tres i quart del matí, de la matinada, després d'estar pendents de com pujava el nivell de l'aigua, que va haver un moment que particularment ens vam assustar prou perquè el nivell no parava de pujar, i trobo que el meu cos en ese moment, al veure que el nivell de l'aigua baixava, vaig descansar com una hora, una hora o per ahir, al sofà vaig dormir-me, perquè el llit no el vaig tocar en tota la nit.
Aleshores, pensé que el meu cas és que està baixant l'aigua i ja veurem què passa quan es pugui anar al carrer. Sabíem que la magnitud era molt forta perquè durant tota la nit tot el que vàrem vores, cotxes caiguen, arbres, branques, trastors que passaven, sabíem que no era una cosa que haguem vist mai.
Sí que recordaré también que vais a casa, vais y vais y ya, vais a tener el nivel del agua y está toda la casa destrozada, destrozada, destrozada, le de fan, y pensé, eso es imposible netechar. Vais a tirarme mucha vida para netechar la casa. Salgo a la calle...
Voy hacia la calle de la iglesia y me sorprende dos cosas. La destrucción que hay y en ese momento de destrucción y caos, gente que ya se estaba aprovechando del momento de... En ese mismo momento. Estaríamos hablando de las 4 y algo de la mañana, en ese mismo momento de ya estar sustrayendo cosas que no eran suyas. De tendes, de aclarar la iglesia. Correcto.
en una tienda de gafas que había allí vuelvo hacia atrás, voy hacia la ferretería del Cautor porque Carlos es amigo mío y ya estaban entrando dentro también se van de allí se les grita tal, se van de allí y a la que vuelvo
Me encuentro por la primera visita de mis amigos, Ramón, vino Marc, vino Guillem y eso te tranquiliza, te da confort, dicen todo lo que están viendo y a partir de ahí empezamos un poquito a la batalla diaria de lo popular.
¿Tuvisteis algún momento en que os vinisteis abajo? ¿Sentisteis que no podíais más con todo, que os superaba? ¿Hubo algún instante de colapso o de desesperación?
Sí, sí, sí, sí, vamos, jo no tinc problema de conèixer aquí esta nit, va ser la sensació de trobar-se ante una situació que ens desborda, que ens desborda i, bueno, ho manifestat. Jo no ho imagino, o sea, no te desborda quan veus una situació que no te veus incapàcit, no capacitar sols les persones, sinó capacitat de dir, bueno, a veure, com organitzar això? I dic, això és impossible.
Hasta que pasen els dies i hasta de les tragedies i amb professionals. Jo quan veig una unitat mòbil de bomberos, de militars que ven així, dic, ostres, en això ja és una altra cosa. Jo dic que la brigada, la policia, els recursos municipals, això és impossible. I de fet, els primers dies era un caos i totalment caòtic, sí, sí, totalment. I farem el que puguem
La única cosa que sí que, además va a ser un consell del jefe de policia, que era en ese momento, ahora ha pasado y lo importante es intentar priorizar las arterias principales, porque claro, podía haber un incendio. Yo recuerdo la primera vez que venga uno de la UME, que venga en la segunda planta, y digo, pero tú vas a coger el mando.
Tu vas a coger el mando perquè és de veres. Necessitem algú que tingui l'experiència i coneixements i no és d'això i xina. Jo soc el que soc i no tinc experiència en catàstrofes de la naturalesa. I bé...
No, a veure, mentalment penses moltes coses i fas un xicotet repàs de... He parlat de la meva germana, he parlat de la meva germana, he parlat dels meus pares, he parlat de la meva cosina... La gent que més a prop tinc de ser que està bé en el que he pogut parlar. Després sí que no col·lapsi perquè...
No sé per què no colapsi, perquè ja et dic que estàvem 4 a casa, el meu pare sabia que estava bé i la meva sogra que també viu a Sales sabia que estava bé perquè viu en una finca. A les hores jo crec que en aquest moment no va a colapsar.
A mi me tuvieron que decir a los tres días que no había dormido, no había descansado, yo estaba en modo bucle, no sé si por el tema de shock o por no querer parar, me dicen para, descansa. O sea, descansa que llevas tres días sin dormir, esto no puede seguir así, ya estás ayudando a mucha gente pero te tienes que ayudar tú. Entonces me cogen mi mujer, me llevan a casa un amigo, una ducha y a dormir. Y al día siguiente salimos a ver a otros amigos,
Y caminando por la calle empiezo a observar ya cosas que no estaba prestando atención estos días. Y ahí ya me rompo, me rompo. Empiezo a llorar, me tiro 25-30 minutos llorando, me coge un amigo mío, Joan, me dice, tíralo todo, que con esto podemos y continuamos. Y a raíz de ahí, pues, otra vez a darles.
comencen a arribar els primers voluntaris, gent de tot arreu que venia a ajudar sense conèixer-vos. Com ho vau viure? Què us va fer sentir veure tota aquella expressió de solidaritat, aquella ajuda desinteressada enmig de tanta destrossa? Jo, pel que em tocava, la meva ruta era anar a la nau, perquè allà anava al final una nau industrial i anava molt de material, llavors la meva ruta diària era anar allà.
A part dels voluntaris que jo veia, evidentment, però clar, des del meu punt de vista, aquesta apreciació és que jo estava a la nau, anava de bon dematí, en el meu xemà, anava a mon pare, a la meva dona, a la meva cunyà, i de sobte apareixia un grup d'un amigatxo meu apareguent, un grup de 15 de Benau Asil, que han vingut així sense dir-me res ni res.
Hòstia, Soli, tío, que meravella, tío, gràcies, tío. Perquè dius, gràcies, nano. I un altre dia apareixia, un altre dia a la cua, sense tu, guait a mi, i gent que no t'esperaves, o sigui, jo, n'havia gent que feia anys que no veia i apareixien per ahí, no, que m'he enterat, i dic, poño, pues voy.
I això, i a banda de totes les històries que se senten, de gent que tenia cases destrossades, i recorde que dic, tindré que començar. I clar, jo alçí la persiana, i va voler el panorama, tot ple de tot, i al minut agafí, s'agafaven les típiques maderes aquestes, i ho arrastraves com si fos un rastrillo, i anaves tirant p'acafora. I al minut em ve un xiquet,
Un chiquet, un chaval de jovenet, tendría vintage o perai. Y, oye, ¿quieres que te ayude y tal? Y lo maté y digo, no, no te preocupes.
rebuchaba en la chuda era como no me hace falta soy autosuficiente te creíes que pero claro y yo que conforme le dije que no le dije bueno va así y pues espera voy a llamar a unos amigos y es un chico un chico de Valencia que vengut en Samare y está en achudante en la residencia pero le sabían que no podían entrar a no sé quina historia y aquella avisa y vengueré en un país de a mil euros pero es que al 6 minutos pasaron a tres grupos que venían de Chirivella
I arribà un moment que anem allà 40 persones, traguent el fang, i en qüestió de dos hores, heu net d'echar en tot. I sí que he de dir, que pa tota aquesta gent que diu, no, és que la gent de fora, ve, me llevo al treball, i tot dixo. Doncs el 90% de la gent que vingui a ajudar eren estrangers, de diverses nacionalitats.
Ahí n'hi hagué una persona molt important, que va ser Ángel Laios, que el fiqui i digui, quédate l'Ajuntament, la gent al final, pues, claro, era complicat, no?, però l'Ajuntament sempre era una referència, la gent acudia allí, per a la informació, i aquesta persona, l'Ajuntament de la Policia, perquè en concret, se queda a la porta, pràcticament, dels primers dies, intentar distribuint les necessitats que ens agregaven, que pràcticament eren totes del poble, intentar, vosaltres venia a un grupet, aneu a tal carrer, aneu a tal carrer, aneu a tal carrer, recorde,
Això sí que em passa en els veïns de la zona més pròxima, en les encreullades, que diuen que aquí no hi hagi ningú, des de la plaça fins allà al final, durant el camí la gent del barri va demanant. Al final sí que n'hi hagués uns dies que notaves que ja tenies que anar intentant arribar on no havies arribat, perquè la necessitat era tanta, que n'hi ha vingut persones que diuen que aneu per allà, però de camí els agafem en un altre lloc.
Jo des del primer moment he dit que som... Osea, que el Daya va a tindre la sort... Bueno, de primeres no, eh. De primeres no perquè era molt dur veure notícies i veure que dins... Ostres, això... Asi n'hi ha un 90% de la població afectada.
i l'afecció que consideren que tenim és mínima. Jo penso que és el que he dit, que la gent us ha demostrat, el 95% de la gent o el 90%, no vaig acertar, que la gent és bona.
Jo penso que aquesta gent que ha vingut, que ha renunciat a vacances o que s'ha agafat vacances per a vindre no sols així, o a Paiporta, a Picanha, a Catarroja, al poble cas que n'ha anat. El poquet cas que hem pogut fer és per a llevar-se el sombrero. I demostrem que al final som roïns, perquè la gent al final tenim sempre una aveneta i dolenta, però hem de demostrar que sí, que la gent és bona.
Yo soy de los que se ha tenido que comer las palabras. Yo hacía 15 o 20 días antes y estaba diciendo, jolín, esta gente joven, es que les falta ese punto de lucha y me tuve que comer las palabras ahí. Me demostraron desde gente joven, gente mayor, extranjeros, vamos, de todo tipo. Por mi casa han pasado de todo tipo de gente.
Ha pasado un año. ¿Creéis que habéis cambiado en algo? ¿Habéis notado que miráis al cielo y lo veis de otra manera? ¿Cómo os ha marcado todo lo que vivisteis aquella noche?
Estem en un pànic continu i jo crec que fins de Nadal anem a estar amb molta tensió perquè la Setmana Passa Negra hi ha una alerta roxa, avisada en temps, això és interessant. Esta setmana hi ha previsió també de plutges, ho previsim en octubre, novembre, fins que...
No s'ha canviat, és que estem en una preocupació completa, perquè clar, n'hi ha una cosa que ha canviat el 29 d'octubre. Abans del 29 d'octubre, el 28 d'octubre, la preocupació del barranc era molt important perquè podien provocar inundacions als cotxes, als garatxos, a les cases, a gent que s'ha perdut la vida.
En sa casa. En sa casa. No és que s'ha anat a... No sé, a los Alpes. En sa casa. Això és molt complicat. Home, canviar... Habré canviat. Jo no ho he notat. Si te diré la veritat. Perquè el que comentava... Sempre he considerat que...
Soc un tío prou positiu i sempre ve el got. Miss play. Miss play, no, el best play, sempre.
No vull resultar ni frívolo ni que resulte passota. Home, ha canviat, clar que ha canviat, perquè al final la por està ahí, evidentment. Que les mesures són acertades, doncs jo si estiguera en l'API de qui ha de decidir, suposo que faria el mateix. Si tens que prendre aquest tipus de decisions, ara en aquest curt plaç...
Enmig de tot aquell desastre, totes les pèrdues de vides, els danys, tot el que vau viure aquells dies, n'hi ha alguna cosa positiva que n'heu pogut traure? Alguna lliçó? Alguna mostra d'humanitat? O alguna mostra d'unió que vos ha deixat un bonic record?
Sólo és una cosa que sí que és fonamental i és que Viviment Aldalla és un poble que té un risc important i això et canvia la vida. Però és de veres que la resposta d'altres administracions locals, fins i tot autonòmiques de La Rioja també m'ha vingut de moltes administracions, diputacions de molta gent, de molts pobles i administracions,
Jo recorde, són fracos i anècdotes de trobar-me en la porta del Matilde, que n'hi havia un camió cub ahí netejant i n'hi havia un xic en tot el tracte este de protecció i se xira el salut, o sea, se xira i diu, hola, soc l'alcalde de l'EPE. O sea, l'alcalde de l'EPE estava ahí treballant, o sea, no és que havia vingut a l'alla, sinó havia vingut ahí, estava treballant i diu, mire, què és l'alcalde de l'EPE? I se creuàrem,
I aquesta sensació de dir, ostres, ho hem passat molt mal, molt mal. 6 persones mortes, això és duríssim.
Però en aquests moments sí que és de veure que la resposta de tota Espanya, per entendre'm, ha sigut impactant. A veure, positiu, he sacat més coses que negatives, encara que sembla sorprendent. He sacat que, si ja sabia que podia contar amb mi família, han estat al 100%, apòiandome en tot i apòiandolos jo. Si sabia que tenia amics, mis amics ara són família.
Y si pensaba o tenía un poco de duda con la buena acción de la gente, ahora la confirmo. Hay gente más buena que gente mala. Y esto ha ayudado a fortalecer al pueblo, ha ayudado a estar yo creo que un poco más preparados a la hora de que pase cualquier situación.
A confiar más los unos en los otros. Y siempre el levantarte y sabes que ese rayito de esperanza siempre está allí. Entonces yo saco mucho más positivo que negativo. ¿Qué le dirías a algo que...
que no ho ha viscut en primera persona, que està lluny, que ho ha viscut des de la llunyania, i per circumstàncies no considera que ha sigut tan greu. Simplement és què li diries a aquesta persona?
A ver, no puedo juzgar la opinión porque realmente hay que vivir esto. Quiero decir, desde la tele estamos acostumbrados hoy en día a ver mucha película con mucha catástrofe. Entonces tú cuando lo ves...
Es difícil asimilar lo que ocurre, porque aquí entra la sensación de la gente, los olores. Yo siempre digo lo mismo, tú haces una foto de un amanecer y se la enseñas a un amigo. Y de lo que has visto en esa foto a lo que realmente estabas viviendo en ese momento es distinto. Pues lo que ha pasado aquí en la Dana es lo mismo. Han salido medios de comunicación, han hecho fotos, han hecho vídeos, pero realmente esa imagen no te transmite lo que está ocurriendo.
I aquestes dificultats que trobareu en el dia a dia, és a dir, ja no, en, clar, la família, has de fer dines, has de fer sopars també, no hi haigua, bueno, jo arribava a casa i no podia ducharme, clar, bueno, teníem aigua.
A les 3 o les 4 del matí venia un filet d'aigua, me recordé jo, i, bueno, jo aprofitava per a poder ducharme, després de tot el dia per aí, en el moño, en el pel tople de fang, com aquestes dificultats que trobaves al dia a dia com les solvèn, que, clar, cadascú ferem algo, ferem lo que puguerem.
Fue triste, duro, complicado. A mi familia la acogieron unos amigos que viven en un cuarto piso, mi amigo Joan, y yo me quedé allí en casa. A mí vino a ayudarme un amigo ruso que tengo, que dijo me quedaré aquí contigo porque sé que te hago falta.
Y a partir de ahí, pues, fue duro. Fue duro tener que... porque realmente el guantazo realidad de estos así me lo llevé haciendo una cola para recoger comida para la familia. Estaba en la cola, miré hacia atrás y dije, hay aquí casi 100 personas en una cola y llegué con mi bolsita, con esa ropa que te habían donado para poder llevar en la dana, que perdimos todo hasta la ropa. Y cuando dices, bueno, pues, que me voy a poner 5...
5 cacitos de estos de cocina y ahí te da guantazo de realidad. Dices que estoy ahora mismo en una cola pidiendo comida para poder comer hoy, para poder cenar, en ningún sitio sentado. Quiero decir, esto era... o nos sentábamos todos los amigos con los chiquillos en un parque,
o nos sentábamos en casa de alguien que sí que tenía en casa pero tenías que estar sentado en una alfombra o... Sí, porque no, han perdut mobiliaria, han perdut todo, no tenías de resca. Todo, y entonces, claro, ahí sí que el día a día se hace duro conseguir agua, se hace duro conseguir comida, pero bueno, sí que es verdad que las ayudas de estas empresas de comida que llevaron, no sé, de catering, de todo, se ha agradecido muchísimo, si no fuera por ellas no habíamos comido.
Y el tema del agua, pues lo mismo. Yo sé que fue mucha gente al barrio, nosotros potabilizamos agua con los potabilizadores que teníamos, también aprovechamos. Y las duchas, pues eso, a base de llenar cacitos poco a poco y ducha fría por la noche. Va a ser duro, va a ser duro.
La solidaritat, que ha sigut, però inclús de cridades de telèfon, que te dien, no estic ahí, sóc d'Aldaia, no estic ahí, però que sàpies que jo i el meu poble estem amb vosaltres. I això, i pensar que no som tan ruins, o creure un poc més en la gent.
Y así, con este recorrido por las voces y los recuerdos de aquel día, llegamos al final de este especial de Sensefiltres. Queremos dar las gracias de corazón a todas las personas que han compartido con nosotros su testimonio. Al Alcalde Guillermo Luján, a Marta Busedo, a Paco Folgado, a Guillermo Navarro y a Víctor Hugo. Gracias también a los cuerpos de emergencias, a los voluntarios,
a los técnicos municipales y a todos los vecinos y vecinas que en los momentos más difíciles demostraron que Aldaya sabe estar unida. Os recordamos que las entrevistas completas podrán escucharse muy pronto aquí, en Sensor Filtres, en Aldaya Radio, y también en nuestras plataformas digitales, para que nadie se quede sin conocer en profundidad cada historia, cada mirada.
Un año después de la dana, Aldaya sigue en pie. Más fuerte, más solidaria, más humana, porque cuando el agua arrasó nuestras calles, no pudo con lo más importante, que es la fuerza y el corazón de su gente.
Desde Sensefiltres os enviamos un mensaje de esperanza y de unidad. Que el recuerdo de aquel día no sea solo memoria de dolor, sino también testimonio de valor, del esfuerzo compartido y del espíritu de un pueblo que supo levantarse. Porque juntos seguimos escribiendo la historia de Aldaya. Nos vemos en Sensefiltres.