Bon dia, bona desplada, bona nit, al d'Ayesa de Eres i Tchen, que ens escolta per tot el món. Así comença... Sense filtres.
Estoy aquí, o sea, ahora mismo estoy metida en esta planta, que es lo que me está ayudando a cogerme, pero mirad, no hay nada, no hay nada a mi alrededor. Estoy como si estuviera en medio del mar.
Estoy rodeada de agua. No lo ves. Estoy rodeada encima de un coche. Creo que estoy ya dentro de un descampado detrás de la finca de Iris y Victor. ¡Ariana! ¡Ariana!
Y hay gente que se ha quedado dentro de las tiendas por seguridad y ahora no pueden salir. Están dando golpes desesperados porque está subiendo un montón el agua.
Yo decía, cariño, tranquilo, que van a ir a ayudarte. Y era mentira porque nadie me cogía el teléfono, pero no se lo podía decir. Tenía que darle ánimo para que aguantara. Y me dijo que tenía mucho frío, que tenía mucho miedo. Ellos fueron a recoger a su hijo de su colegio de Naldaya. Nadie les avisó de que venía una riada. Y una ola gigante se los llevó por delante del coche y me he quedado sin hermanos, sin sobrinos.
Aquí se ha dicho mucho y ha habido mucho el discurso de que solo el pueblo, solo el pueblo, y es así, porque es muy bonito, y ha sido así, el pueblo salvado al pueblo, pero el pueblo ha salvado al pueblo porque no nos ha quedado de otro, ¿sabes? No hay por qué romantizarlo. El pueblo ha salvado al pueblo porque nosotros hemos sido abandonados. ¿Me oyes? Disculpe. Sí, Juan, soy Aymar, le hablo de la cadena SER, ¿me oye? Sí, sí, de Hugo. ¿Cuál es su situación ahora mismo y dónde está?
Fa un any, la pluja no va ser només pluja. Va ser riuà, va ser fang. I després de l'aigua, va ser silenci, va ser por. Va ser la dana que va colpejar Aldaia i tota la comunitat valenciana.
El 29 d'octubre del 2024 quedarà gravat a la memòria de tots nosaltres. Sis veïns dalt d'allà van perdre la vida. 229 persones arreu del nostre territori no van poder tornar a casa.
Un any després encara hi ha carrers que recorden encara que hi ha mirades que no s'han refet i encara que hi ha silencis que diuen més que les paraules. A Sense Filtres volem tornar-hi, però no per reviure el dolor, sinó per escoltar, per entendre i per donar veu a tots aquells que van patir i també als que van ajudar, als que van estar quan més feia falta.
Històries d'aigua, de fang, de pèrdues, però també d'esperança, de solidaritat i de força. Perquè el Laia és molt més que una tragèdia. És un poble que es va alçar, que es va agafar de la mà i que avui, un any després, continua caminant.
Ha pasado ya una semana desde que se cumpliera un año de aquella dana que marcó Aldaya. Un año desde que el agua cambió la rutina de miles de personas y puso a prueba la fuerza de todo un pueblo.
En este programa especial de Sensefiltres hemos querido reunir distintos puntos de vista para comprender mejor qué es lo que ocurrió y cómo se vivió desde dentro.
Gràcies.
Tendremos el testimonio de Guillermo Navarro, empresario local que perdió su negocio bajo el agua. Escucharemos a Víctor Hugo, un joven que salvó la vida de una mujer mayor en plena inundación. Y conoceremos la historia de un vecino, Paco Folgado, que perdió toda la planta baja de su casa y nos cuenta un relato donde refleja el impacto humano de aquel día. Ves...
Cinco voces. Cinco miradas distintas de un mismo suceso. Cinco formas de entender cómo Aldaya afrontó, resistió y se levantó. A continuación, los escuchamos.
Quan penseu en aquella nit de la dana, el dalla, hi ha alguna imatge, algun so o alguna olor que us vinga de seguida al cap i us fa recordar tot allò que vau viure? Hi ha moltes coses. I suposo que hi ha moltes, però una en concret que digués... El soroll de l'aigua, quan va començar a vindre, quan l'ovia va començar a vindre,
El soroll de l'aigua, és que valen ser moltes hores, en un soroll constant de aubiar en molta força. Sí, sí. A veure, si me quedaron realmente dos sonidos, que fue los gritos de la gente.
Pero fue el típico grito de... ¿Sabes que va a pasar algo? Bastante fuerte. Y es ese tipo de grito. Les cares de la chen, del Carrera. La cara que veías de la chen. La cara de Sencaixá, ¿no? Sí, sí, sí, les cares. Sobre todo de eso. Y era... Que suposo que hubo pasado a otros también. Que van a desventar la chen y dices, hostia...
com m'havia hagut tanta desgràcia, era veure la gent, esteu bé, esteu bé, vale, veies a uno... Eren les cares, les cares, les cares desencaixades. Jo crec que me quedarien això, sí.
Per exemple, hui mateix estava... En diferents circumstàncies, ara estic tornant a treballar, jo treballo en el centre i agafé el metro fins a Sant Isidre i després agafé el tren hacia el d'allà.
i xusteta en hui una cosa que m'ha vingut al cap el tema este de la dana ha sigut que en la parada de metro San Isidre normalment n'hi ha poca gent i feia molt de vent i xusten la banda d'enfront n'hi ha una ristra d'arbres i m'he quedat així com un poc de parat mirant els arbres que me deixaven la copa així de costat a costat
i just aquest moviment del vent me ha recordat mogolló al dia de la dana.
Sí que tenim una sensació estranya que hi havia informació, però així no hi havia aigua, ni per dalt ni per baix, i clar, era tot estrany, molt estrany, un vent important per a la vesprada, però aquesta estranyesa, en un moment donat, vam veure que era un desastre absolut, i de l'estranyesa arribarem al caos.
Per tant, no sé, preocupats, no sabem molt bé què passava, perquè no passava res de moment, fins que de l'estiu. Aquel dia per la mañana, abans de que arribés a l'Adana, ¿dónde estabais? Estabais treballant? Estabais en casa? ¿Cómo veies el cielo? ¿Alguien os havia dit alguna cosa sobre el temps o ya notabais que alguna cosa iba a canviar?
Jo recorde perfectament pel matí, estava en la fábrica, i lo típic, no sé si era el de un vídeo, algun scroll en alguna red social...
jo me'n recorde vore lo d'Utiel, me'n recorde perquè pel matí Utiel estava en 3 metres d'aigua, hòstia, Utiel, un helicòpter agarrant la 1, hòstia, Utiel, Utiel... Jo me'n recorde això. Però això era més cap a migdia, no? Cap a les 12. Jo me'n recorde que era 12, una o alguna cosa així, pot ser, més o menys, per ahí. Jo recorde això. A lo millor eren les dues, no ho sé. Però bueno, com sempre, com dius Utiel, està a 80 quilòmetres, Utiel. I me'n recorde que enseguida...
algun company de la feina digui, s'ha activat l'alerta roxa. I bueno, va ser un poquet, hòstia, crec que no ho he escoltat mai, no sé això què serà. I ja està, i va ser, com siguin la primera això de dir, hòstia, alerta roxa, això no m'ha igual sentit. I te quedes així un poquet, però bueno, com no ho tens damunt, doncs no saps realment la gravetat.
No, al llarg del matí estàvem mirant tot el món, tants treballadors com companyes i companys pendents d'això per el fet que el dia es presentava. La setmana ja realment, des del divendres, la previsió meteorològica ja ens afectava perquè era una previsió de pluja prou important.
Quan arribes a currar, en el meu cas jo treballa d'Ajuntament, quan arribes a currar el comentari entre companyes i companys posarà això, que ara mateix sap veurem què passa, perquè diguen que van anar a posar-les comportes...
I res, a l'espera no. El dia va trascórrer prou normal. Va ploure molt poc, sincerament va ploure apenes. I ja està, pendent de com va desenvolupar-se o el que va passar a partir de... Jo vaig dirigir de l'Ajuntament i sabia que estaven els túnels tallats.
Sí, estábamos trabajando. Entendíamos que era el típico alerta que siempre suelo ocurrir aquí en Aldaya. Lo teníamos como asumido, algo de 30 o 40 centímetros, como siempre.
Estamos trabajando en Cuart de Poblet y vemos que ya el cielo se pone bastante oscuro, bastante negro y decidimos acabar un poco antes porque tanto mi compañero de trabajo como yo tenemos nenes pequeños y decidimos el acabar un poquito antes ya que estábamos con el miedo este de qué iba a pasar realmente.
Teòricament, en mitja hora, si s'ha desbordat el cunetó, que és el que és el que tenim a l'estació, perdó, en la retó de bon aire, ve aigua forta al cas urbà i, per tant, deixa la preocupació que sempre tenim. A migdia ja estava en els comportes.
i expectants i esperants. El moment, diguem, previ, diguem, de dir, ostres, és quan a partir de les 8, un poquet abans, no sé si segons abans dels primers alert, quan em diuen ja he arribat a l'estació, doncs vaig a veure-ho en directe perquè una de les coses importants sempre al final és veure-ho en primera persona, no? Jo intento sempre que teniu informació, veure-ho perquè la informació sempre...
N'hi ha molt, n'hi ha poc, veure-ho, no? I en aquest moment, en aquesta informació, us pareixia que era una situació com hem passat els altres anys. I anarem a Doctor Maranyón, que és, perquè al final, al final, quan té un problema, al final, recorda, no? I anem a Doctor Maranyón, i a priori, sí que és de més, que n'hi havia un nivell d'aigua pel cotxe circulant més o menys,
N'hi havia certa preocupació, però un nivell de preocupació dins del que era una situació aparentment no normal, perquè no és normal, però sí que ha passat a les finales. A partir d'ahí, fins a les nou i pico, arriba un moment que ja ens quedarem bloquejats en una rotonda d'accés al Daya i ahí ja començarem a detectar
que la cosa era distinta. En quin moment us adoneu que allò que estava passant era realment greu? Que no era una ploguda més, sinó alguna cosa que podia tindre conseqüències fortes o fins i tot destrosses?
Cuando vi el problema es cuando me avisó mi mujer, porque nosotros estamos tranquilamente en casa, hemos puesto la parada, estamos seguros, no hay ningún problema, viendo la tele sin ningún problema, y me avisa y dice que está viniendo mucha agua. Me asomo, abro la puerta y veo que el agua es marrón. Entonces hace muchos años un señor de aquí de Aldaya, que falleció tal, me dijo qué agua marrón problemas son. Entonces cuando vi yo ese tipo de agua dije, uff,
Problemas. Esto no es bueno. Y cada 10-15 minutos íbamos mirando, pero vamos, en 10-15 minutos aquello era ya. O sea, vos antes sí que puguereu puchar al primer pis o bueno? Pudimos y debimos. Debimos porque cuando vino la devastación, el tsunami como tal,
Explotaron todas las paredes de abajo de casa, las de mi vecina. Reventa, toda la obra reventa. Todo, todo. Las paredes colindantes de una casa a otra explotaron todas, las siguientes paredes quedaban un descampado también. Eso diría que el agua se comunicaba entre varios vivendes, ¿no? En Planta Baixa, en Carles Heres, ¿no? Mi vivienda, la vivienda de la vecina y lo que es un descampado, ¿no?
Sí que es de ver que conforme avanzaba el día ya començaba que si Chiva, que si Tal, pero... Siempre Guandid, ¿no? No es lo que plau así, es lo que plau Dal. Pero bueno, ve...
S'haurà plogut molt, pot ser que vinga el barranc. Sí que ho arribes a pensar, pot ser que vinga el barranc ple. Sí, el de sempre, el que tu has dit. Sí que estava el cel, sí que estava negre, estava lletj. Sí, estava estrany. Estava molt lletj. Molt estrany, era molt estrany. Pensaven que anava a caure una aigua, vamos, desorbitat, però bueno, no va ser en casa l'aigua, sinó que va ser els lliurs d'aigua que varen plenar allà.
El meu pensament no comença per la nit, va començar per la vesprada. Perquè on visc jo, de sempre, veus com quan plou el túnel de ma casa on jo visc, però és l'òbia que replega de la pluja per la forma del túnel i demés. Però clar, quan tu veus que...
que el túnel s'està ompliguant a una velocitat que no és la normal i veus el voltant, el barranc el veus que porta àvia però no és una quantitat d'àvia per a que el túnel estigui ple de la forma que s'està ompliguant i la quantitat d'àvia que es veia. En aquest moment ja penses que, ostres, així què està passant? No és el normal.
El moment que sigui conscient que se'ns anava de les mans, en el meu carrer, jo visc en el carrer d'industria i normalment quan s'inici un poc l'aigua del barranquet, en el meu carrer no arriba a pujar per la morera. I jo vas veure que...
cada 30 segons anava pujant del nivell cada 30 segons, cada minut més o menys anava pujant del nivell jo veia que anava pujant i jo fixi mirava la roda del cotxe que tenia aparcat i mirava els tornillos
Veia com l'aigua anava avançant cada minut, anava puxant de tornillo, puxant de tornillet, puxant de tornillet, puxant de tornillet, puxant de tornillet. I ja has començat ja a puxar, vas a la vorera.
has començat a entrar en casa, ficar en tot el que podem veurem ahí, entrar en taponar, i has començat a entrar un filet d'aigua, i jo, ingenu de mi, en un recogedor i un poalet, anava plenant l'aigüeta que entrava i tirant l'albater. Clar, quan donem una volta per a intentar tornar per el túnel, ja no se podia, ja ho xicament, i doncs comencem a intentar entrar i entrem en la rotonda proper dels barraques,
I en aquest moment detecten que no podem entrar i quan trobe a una persona, que a més la recorde perfectament, que treballa en un supermercant molt conegut, i quan me comenta, la primera vegada que detecte que és una cosa diferent a la habitual i és que el seu home està en una teulada i està aïllat.
I jo dic, ostres, això què és, no? I això seria, no sé l'hora exacta, entre les 9 o per ahir, i a partir d'aixe moment, és la primera informació, és la persona que està a la rotonda, a la rotonda de les barraques, hi ha un cotxe de policia que també es queda aïllat ahir la mateixa,
I ja quan comencem a rebre informació de gent que està demanant auxiliens a casa, al nucli del poble de laia. Sí, està demanant a través de persones que no sé, fulanito està, sí, està, que no. I ara comencem a quedar a la policia i és quan la policia em diu, Guillermo, no podem anar a ningún lloc, estem salvant-se de la nostra vida.
¿Cuál fue la primera decisión o una de las primeras que tomasteis en ese momento? ¿Qué es lo primero que pensasteis que teníais que hacer al ver cómo se estaba poniendo la situación? Sí, bueno, a nivel de todo lo que es familia y todo eso, gracias a los grupos de WhatsApp, hostia, este es así, este está ya, no, yo estoy aquí en casa, mis padres así, mis colegues tanteraves que, bueno, más o menos, ya alguno comenzaba a decirte cosas greus que vivía pel Barranquet,
conforme avançava un poc més, ja dic, hòstia, això, ja quan vaig començar a escoltar uno que viu proper del barranquet, això, proper del barranquet, ja estava parlant de lo greu que era, entonces, evidentment, se me ha dit, hòstia, el carrer de la fàbrica, anem a veure, entonces, qui diré una amiga, Lorena, Lorena de la Carnisseria Fleming,
Le quidré, le di Glorena, perquè ja viu les finks estes de l'Esencreu, ja és. I Glorena comestà per el panorama i me di que... No podia ni parlar. Me di que no... No vull que sable. No te vaig enviar ni una foto. Hostia, no me jodas. Però bueno, jo confiava i la nau tenia...
havia posat una espècie de reforços de plàstic per si alguna vegada pujava un poquet l'aigua. Llavors, sí, ho penses tot, vas pensant poc a poc, conforme vas veient lo greu que és, vas pensant en una cosa i altra. I ens seria pensant la nave i això. Anar no podia, perquè jo a vegades que plou molt sí que me n'anava, sobretot perquè quan plou molt sempre me donen por i aquests ostres tan antics i que a vegades han tingut problemes i m'agradava anar per veure aquestes coses. Era impossible anar, era impossible.
A veure, la família més directa estàvem a casa, la família més directa és Jordi, Lluna i Jordi. Jordi pare, Jordi fill i Lluna, que és la meva filla. Estàvem a casa perquè la meva filla li havien suspès les classes, al meu fill també no li havien suspès però quan va arribar a un estudi, a que estudia a Xest,
Es van enviar a casa. Ese moment del matí abans que cridara diguent que s'en suspeix les classes, jo sí que me vaig assustar perquè a primera del matí cap allà, cap al cest, plovia i plovia molt.
Subimos todo para arriba, yo bajo un momento para ir a recoger otro, un aparato que tenía allí, y veo que una pared empieza como a latir. He estado la pared haciendo como latencias. Y en ese momento que me giro, esa pared explota, literalmente arranca la pared entera, con lo cual entra todo el agua que ya había bajado. Ahí todavía aún no había llegado al tsunami.
Subo para arriba, les digo que todo el mundo tranquilo, que no pasa nada, que ha sido solamente unos muebles que están dando golpes por allí. Ya tenemos la casa con un metro diez, un metro quince de agua. O sea, en cuestión de minutos, ¿no? En cuestión de diez, quince minutos. De au quince minutos, un metro de agua. Un metro de agua.
Y a partir de ahí viene ya lo que digamos que es la ola. Que esa ola después nos enteramos que venía porque los coches estaban bloqueando la calle, se había roto esa presa que habían hecho y ahí ya viene la ola. Y en ese momento que viene la ola eso ya es destrucción, destrucción. La casa ya termina de reventar las paredes que quedan y en un momento dado viene mi hijo gritando diciendo, Pili, la vecina, está pidiendo auxilio.
Uff, ostras. Piri es una dona mayor. Una señora mayor, unos 72 años. Y digo, bueno, pues nada, vamos a ver qué le pasa a Piri. Intentamos saltar por la parte de detrás, estaba llena de agua, la puerta suya iba a contracorriente, no abría. Decido subir al primer piso, rompemos la puerta y accedo hasta la planta de abajo que estaba atrapada con un armario.
Porque él había, al romper las paredes, la hora se la había llevado, había tumbado un armario que le había aprisionado la pierna. Entonces, bueno, bajé, pudimos mover lo que era el armario, la subimos al piso de arriba y de ese piso teníamos que saltar a una azotea por una escalera. Es una señora mayor que, bueno, pues fue un poco complicado. Subimos al tejado, ahí ya se empezó a marear un poquito, estaba muy nerviosa.
Nos sentamos un rato e hicimos un bailecito. Nos pusimos a bailar ahí arriba un poco para que se desestresara. Y bajamos y ya entró en casa. El problema que iba a ser que estaba en un asunto, me recordé, que estaba también la secretaria, o arribaba la secretaria...
De fet, això m'ha comentat la companya d'Armónica, m'ho digués, sí, t'acordes que hi fes el primer? Doncs el primer que vaig fer és agafar una carnera i llevar fany de la porta de l'Ajuntament. Perquè, clar, la una sensació és dir, doncs anem a començar a fer alguna cosa, no? Però, clar, la muntanya de quantitat de coses que anem a fer era ridícul, però, clar, la sensació d'anem a fer alguna cosa, però, clar, era... I, sobretot, conforme passen les hores del matí i començar als morts, això és... Això és molt...
Baixar el nivell de l'aigua... Què és el que vau fer? Vau eixir al carrer? Vau intentar ajudar algú? Vau començar a veure els danys? Com van ser aquells primers moments? Bé, doncs... Això... Cap a les 4 al matí, una cosa així, 4, 4 i mitja... Ja no recordo si vaig parlar jo o m'he parlat al meu germà i anem a callar...
que ja apareix que havia eixat l'aigua, que era... Sí, va, anem. I dic, meu binetet, ja anem en el meu cotxe. Però com? No, el meu germà el tenia aixina en alt i se li empapà, no poguerem arrencar-lo, i se n'anàvem a peu. O sigui, a les quatre i mitja, cinc menys quart, una cosa així. I pa que ja que se n'anàrem...
lo que he t'ha dit abans, i ses cares que veus pel carrer... Però on anàreu? Intentarem entrar pel carrer de l'Església, per a qui no us sàpiga, la nau està a prop de les encreu, ja és just terrere de l'Aldi, pegat a la via, per a qui no us sàpiga. I darrere del Martínez, del Salvador Garea. Correcte, correcte. Intentàvem anar pel carrer de l'Església, no se podia, intentàvem per Sant Francesc,
tampoc, i vos heu dit abans, que entrarem, me'n recordo que entrarem per el doctor Fleming, no sé com arribem a ell. Finalment arribem a la fàbrica, i és graciós, també tinc un vídeo, només entrar, és graciós perquè conforme entrem comença a gravar, era tot en penumbra, no neva llum, tot fet una braga, tot destrossat, i nosaltres tenim...
A mi, per a qui no ho sàpigam, nosaltres confeccionaven roba, roba esportiva, i tenien moltes màquines de cosir. Clar, és que el xuste l'aigua, hi havia la taula d'una màquina de cosir, que tots poden tindre una idea de la de casa, pues això...
les havia coberts en ceres, estaven plenes de fang, i se senten el vídeo, no, però això jo crec que ara a la càrxel li peguem un poquet, ara les traguem tranquil·lament, i si no se desitiu, i si no, en tres, dos, sí, jo crec que sí, ara li peguem, i es plotes, no, però no, es plotes són plotes d'impressió, i això n'hi haurà que neteixar, però i si no, en tota la ignorància de... de lo que estàvem veient, claro, no, no, la magnitud encara no... encara no sé.
Doncs aquest moment va ser al voltant de les 3 i quart del matí, de la matinada, després d'estar pendents de com pujava el nivell de l'aigua, que va haver-hi un moment que particularment ens vam assustar prou perquè el nivell no parava de pujar, i trobo que el meu cos en aquest moment, al veure que el nivell de l'aigua baixava, vaig descansar com una hora, una hora o per ahir, al sofà vaig dormir-me, perquè el llit no el vaig tocar en tota la nit.
Aleshores, penso que el meu cos digui que està baixant l'aigua i ja veurem què passa quan se puga així del carrer. Sabíem que la magnitud era molt forta perquè durant tota la nit tot el que vàrem vores, cotxes caiguen, arbres, branques, trastors que passaven, sabíem que no era una cosa que haguem vist mai.
Sí que recordaré también que vaisí a casa, vaisí vais y ya había vaisat de nieve del agua y estaba toda la casa destrozada, destrozada, destrozada, le de fan, y pensé, eso es imposible en este charro.
Vas a tirarme mi chavidad para netechar la casa. Salgo a la calle, voy hacia la calle de la iglesia y me sorprende dos cosas. De la destrucción que hay y en ese momento de destrucción y caos, gente que ya se estaba aprovechando del momento de... En ese mismo momento. Estaríamos hablando de las cuatro y algo de la mañana, en ese mismo momento de ya estar sustrayendo cosas que no eran suyas. Detendes, acercas la iglesia. Correcto.
Carra y la Iglesia, una tienda de gafas que había allí. Vuelvo hacia atrás, voy hacia la ferretería del Cautor, porque Carlos es amigo mío y ya estaban entrando dentro también. Bueno, se van de allí, se les grita tal, se van de allí y a la que vuelvo...
Me encuentro por la primera visita de mis amigos, Ramón, vino Marc, vino Guillem, y eso te tranquiliza, te da confort, dicen todo lo que están viendo, y a partir de ahí empezamos un poquito a la batalla diaria de Europa.
¿Tuvisteis algún momento en que os vinisteis abajo? ¿Sentisteis que no podíais más con todo, que os superaba? ¿Hubo algún instante de colapso o de desesperación?
Sí, sí, sí, sí, vamos. Jo no tinc problema a reconèixer que aquesta nit va ser la sensació de trobar-se ante una situació que ens desborda i, bueno, ho manifestat. Jo no imagino... O sigui, no et desborda quan veus una situació que no et veus incapàcia, no capaç de sol les persones, sinó capaç de dir, bueno, a veure, com organitzar això? I dic, això és impossible.
Hasta que pasen els dies i hasta de les tragedies amb professionals. Jo quan veig una unitat mòbil de bomberos, de militars que ven així, dic, ostres, en això ja és una altra cosa. Jo dic que la brigada, la policia, els recursos municipals, això és impossible. I, de fet, els primers dies era un caos, i totalment caòtic, sí, sí, totalment. I farem el que puguem,
La única cosa que sí que, a més va ser un consell del jefe de policia, que era, en ese moment, l'ha passat i l'important és intentar prioritzar les arteries principals perquè, clar, podia haver un incendi. Jo recordo el primer que vingui uno de la UME que vingui a la segona planta i diu, però tu vas a coger el mando?
Tu vas a coger el mando, perquè és de veres. Necessitem algú que tingués experiència i coneixements i no és de xaixina. Jo soc el que soc i no tinc experiència en catàstrofes de la naturalesa. I...
No, a veure, mentalment penses moltes coses i ja t'he dit, fas un xicotet repàs de... Bé, he parlat de la meva germana, he parlat de la meva germana, he parlat dels meus pares, he parlat de la meva cosina... La gent que més a prop tinc de ser que està bé en el que he pogut parlar. Després sí que no col·lapsi perquè...
Pues no sé per què no colapsi, perquè ja et dic que estàvem 4 a casa, el meu pare sabia que estava bé i la meva sogra que també viu a Sales sabia que estava bé perquè viu en una finca a les hores. Jo crec que en aquest moment no va a colapsar.
A mi me tuvieron que decir a los tres días que no había dormido, no había descansado, yo estaba en modo bucle, no sé si por el tema de eso o por no querer parar, me dicen para, descansa. O sea, descansa que llevas tres días sin dormir, esto no puede seguir así, ya estás ayudando a mucha gente pero te tienes que ayudar tú. Entonces me coge mi mujer, me llevan a casa un amigo, una ducha y a dormir. Y al día siguiente salimos a ver a otros amigos,
Y caminando por la calle empiezo a observar ya cosas que no estaba prestando atención estos días. Y ahí ya me rompo, me rompo. Empiezo a llorar, me tiro 25-30 minutos llorando, me coge un amigo mío, Joan, me dice, tíralo todo, que con esto podemos y continuamos. Y a raíz de ahí, pues, otra vez a darles.
comencen a arribar els primers voluntaris, gent de tot arreu que venia a ajudar sense conèixer-vos. Com ho vau viure? Què vos va fer sentir veure tota aquella expressió de solidaritat, aquella ajuda desinteressada, enmig de tanta destrossa? Jo, pel que em tocava, la meva ruta era anar a la nau, perquè allà anava, al final, una nau industrial i anava molt de material, llavors la meva ruta diària era anar allà,
A part dels voluntaris que jo veia, evidentment, però clar, des del meu punt de vista, i l'apreciació és que jo estava a la nau, anava de bon dematí, anava a mon pare, a la meva dona, a la meva cunyà, i de sobte apareixia un grup d'un amigatxo meu apareguent, un grup de 15 de Benauacil, que han vingut així sense dir-me res ni res.
Hòstia, soli, tío, que meravella, tío, gràcies, tío. Per què dius, gràcies, nano? I un altre dia apareixia un altre a la cua sense ets guemets a mi, i gent que no t'esperaves, o sigui, jo, n'hava gent que feia anys que no veia i apareixien per ahí, no, que m'he enterat, i digo, coño, pues voy...
I això, i a banda de totes les històries que se senten, de gent que tenia cases destrossades, i recorde que dic, tindré que començar. I clar, jo alçí la persiana, i va voler el panorama, tot ple de tot, i al minut agafí, s'agafaven les típiques maderes aquestes, i ho arrastraves com si fos un rastrillo, i anaves tirant p'acafora. I al minut me ve un xiquet...
Estaba de chovenet, tendría pintar, y yo creí. Y, oye, ¿quieres que te ayude y tal? Y lo maté y digo, no, no te preocupes.
¿sabes? Rebuchar en la chuda, ¿sabes? Era como, no me hace falta, soy autosuficiente, te creíes que... Pero, claro... Y yo, ¿qué? Conforme leí que no, le dije, bueno, va, sí. Y después, espera, voy a llamar a unos amigos, y es un chico de Valencia, que vengut en Samare, y está en, achudante en la residencia, pero le sabían que no podían entrar, no sé qué una historia, y aquí ella avisa y venguera en un país de a mil euros. Pero es que al 6 minutos, pasaron a tres grupos que venían de Chirivella,
I arribà un moment que n'hem allà 40 persones, traguent el fang, i en qüestió de dos hores, heu net de eixar en tot. I sí que he de dir, que pa tota aquesta gent que diu, no, és que la gent de fa una vegada, m'heu al treball, tot i això. Pues el 90% de la gent que vingui a ajudar eren estrangers, de diverses nacionalitats.
Ahí n'hi hagué una persona molt important que va ser Ángel Laios, que el fiqui i digui, quédate l'Ajuntament, la gent al final, doncs, claro, era complicat, no?, però l'Ajuntament sempre era una referència, la gent acudia allí per a tenir informació i aquesta persona, la gent de la policia, perquè allí en concret, doncs, se queda a la porta, pràcticament, dels primers dies, intentar distribuint les necessitats que ens agraven, que pràcticament eren totes del poble, intentar, doncs, vosaltres venia a un grupet, doncs, aneu a tal carrera, aneu a tal carrera, aneu a tal carrera, recorde,
Això sí que em passa en els veïns de la zona més pròxima, en les encreullades, que diuen que aquí no hi hagi nadie, des de la plaça fins allà al final, durant el camí la gent del bar va demanant. Al final sí que n'hi hagués uns dies que notaves que ja tenies que anar intentant arribar on no havies arribat, perquè la necessitat era tanta que n'hi ha vingut persones que diuen que aneu per allà, però de camí els agafaven en altre lloc.
Jo des del primer moment he dit que som... O sea, que el Daya va a tindre la sort... Bueno, de primeres no, eh? De primeres no perquè era molt dur veure les notícies i veure que he dit... Ostres, això ha sigut un 90% de la població afectada...
I l'afecció que consideren que tenim és mínima. Jo penso que és el que he dit, que la gent us ha demostrat, el 95% de la gent o el 90%, no vaig acertar, que la gent és bona.
Jo penso que hi ha gent que ha vingut, que ha renunciat a vacances o que s'ha agafat vacances per a vindre no sols així, o a Paiporta, a Picanha, a Catarrotxa, al poble cas que n'ha anat. El poquet cas que hem pogut fer és per a llevar-se el sombrero. I demostrem que al final som roïns, perquè la gent al final tenim sempre una veneta i dolenta, però hem de demostrar que sí, que la gent és bona.
Yo soy de los que se ha tenido que comer las palabras. Yo hacía 15 o 20 días antes y estaba diciendo, esta gente joven, es que les falta ese punto de lucha y me tuve que comer las palabras ahí. Me demostraron desde gente joven, gente mayor, extranjeros, de todo tipo. Por mi casa han pasado de todo tipo de gente.
Ha pasado un año. ¿Creéis que habéis cambiado en algo? ¿Habéis notado que miráis al cielo y lo veis de otra manera? ¿Cómo os ha marcado todo lo que vivisteis aquella noche?
Estem en un pànic continu i jo crec que l'està de Nadal anem a estar amb molta tensió perquè la setmana passant hi hagi una alerta roxa avisada en temps, això és interessant. Aquesta setmana hi ha previsió també de pluges.
lo preveixem en octubre, novembre, hasta que... No s'ha canviat, és que estem en una preocupació completa, perquè clar, n'hi ha una cosa que ha canviat el 21 d'octubre. El 21 d'octubre, abans del 21 d'octubre, el 28 d'octubre, la preocupació del barranc era molt important, perquè podien provocar inundacions als cotxes, als garatxos, a les cases, a gent que s'ha perdut la vida.
O sigui, en sa casa. En sa casa. No és que s'ha anat a... No ho sé, a los Alpes. En sa casa. Això és molt complicat. Home, canviar... Habré canviat. Jo no ho he notat. Si te diré la veritat. Perquè el que comentava... Sempre he considerat que...
Soc un tío prou positiu i sempre ve el got. Miss play. Miss play, no, el best play, sempre.
No vull resultar ni frívolo ni que resulte passota. Home, ha canviat, clar que ha canviat, perquè al final la por està ahí, evidentment. Que les mesures són acertades, doncs jo si estiguera en la PEI de qui ha de decidir, suposo que faria el mateix. Si tens que prendre aquest tipus de decisions, ara en aquest curt plaç...
Enmig de tot aquell desastre, totes les pèrdues de vides, els danys, tot el que vau viure aquells dies, n'hi ha alguna cosa positiva que n'heu pogut treure? Alguna lliçó? Alguna mostra d'humanitat? O alguna mostra d'unió que vos ha deixat un bonic record? Solo és una cosa que sí que és fonamental i és que vivim en Aldalla, és un poble que té un risc important
I això canvia la vida. Però és de veres que la resposta d'altres administracions locals, fins i tot autonòmiques de la Rioja, també hem vingut de moltes administracions, diputacions de molta gent, de molts pobles i administracions,
Jo recordo, són fracos i anècdotes de trobar-me en la porta del Matilde, que n'hi havia un camió cuba ahí netejant i n'hi havia un xic en tot el tracte este de protecció i se xira el salut, o sigui, se xira i, hola, soc l'alcalde de l'EPE. O sigui, l'alcalde de l'EPE estava ahí treballant, o sigui, no és que havia vingut a l'alla, sinó que havia vingut ahí, estava treballant i diu, mira, què és l'alcalde de l'EPE? I se creuàrem
Llavors, aquesta sensació de dir, ostres, ho hem passat molt mal, molt mal. 6 persones mortes, això és duríssim. Però en aquests moments sí que és de veure que la resposta de tota Espanya, per entendre-nos...
Pues ha sido impactante. A ver, positivo he sacado más cosas que negativas, aunque parezca sorprendente. He sacado que si ya sabía que podía contar con mi familia, han estado ahí al cien por cien apoyándome en todo y apoyándolos yo. Si sabía que tenía amigos, mis amigos ahora son familia.
Y si pensaba o tenía un poco de duda con la buena acción de la gente, ahora la confirmo. Hay gente más buena que gente mala. Y esto ha ayudado a fortalecer al pueblo, ha ayudado...
A estar, yo creo que un poco más preparados a la hora de que pase cualquier situación. A confiar más los unos en los otros. Y siempre el levantarte y sabes que ese rayito de esperanza siempre está allí. Entonces yo saco mucho más positivo que legal.
Què li diries a algú que no ho ha viscut en primera persona, que està lluny, que ho ha viscut des de la llunyania, i per circumstàncies no considera que ha sigut tan greu? Simplement és què li diries a aquesta persona?
A ver, no puedo juzgar la opinión porque realmente hay que vivir esto. Y quiero decir, desde la tele estamos acostumbrados hoy en día a ver mucha película con mucha catástrofe. Entonces tú cuando lo ves...
Es difícil asimilar lo que ocurre, porque aquí entra la sensación de la gente, los olores. Yo siempre digo lo mismo, tú haces una foto de un amanecer y se la enseñas a un amigo. Y de lo que has visto en esa foto a lo que realmente estabas viviendo en ese momento es distinto. Pues lo que ha pasado aquí en la Dana es lo mismo. Han salido medios de comunicación, han hecho fotos, han hecho vídeos, pero realmente esa imagen no te transmite lo que está ocurriendo.
I aquestes dificultats que trobareu en el dia a dia, és a dir, ja no, en, clar, la família, has de fer dines, has de fer sopars també, no hi haigua, bueno, jo arribava a casa i no podia ducharme, clar, bueno, no teníem aigua, a les 3 o les 4 del matí venia un filet d'aigua, me recordo jo, i, bueno, jo aprofitava per a poder ducharme, després de tot el dia per ahí, en el moño, en el pel tople de fang,
Con dichas dificultades que te vas al día a día, ¿cómo les solventaré o crecer? Cada escú, ferem algo, ferem lo que puguerem. A ver, fue triste, duro, complicado. A mi familia la acogieron unos amigos que viven en un cuarto piso, mi amigo Joan, y yo me quedé allí en casa. A mí vino a ayudarme un amigo, un amigo ruso que tengo, que dijo me quedo aquí contigo porque sé que te hago falta.
Y a partir de ahí, pues, fue duro. Fue duro tener que... Porque realmente el guantazo de realidad de estos así me lo llevé haciendo una cola para recoger comida para las familias. Estaba en la cola, miré hacia atrás y dije, hay casi cien personas en una cola. Y llegué con mi bolsita, con esa ropa que te habían donado para poder llevar en la dana, que perdimos todo hasta la ropa. Y cuando dices, bueno, pues, que me lo pongas cinco...
5 cacitos de estos de cocina y ahí te da guantazo la realidad. Dices que estoy ahora mismo en una cola pidiendo comida para poder comer hoy, para poder cenar en ningún sitio sentado. O nos sentábamos todos los amigos con los chiquillos en un parque
o nos sentábamos en casa de alguien que sí que tenía en casa, pero tenías que estar sentado en una alfombra o... Sí, porque no, han perdut mobiliaria, han perdut todo, no tenías la terrestre. Todo, y entonces, claro, ahí sí que el día a día se hace duro conseguir agua, se hace duro conseguir comida, pero bueno, sí que es verdad que las ayudas de estas empresas de comida que llevaron, no sé, de catering, de todo, se ha agradecido muchísimo, si no fuera por ello no habíamos comido,
Y el tema del agua, pues lo mismo. Yo sé que fue mucha gente al barrio, nosotros potabilizamos agua con los potabilizadores que teníamos, también aprovechamos, y las duchas, pues eso, a base de llenar cacitos poco a poco y ducha fría por la noche. Va a ser duro, va a ser duro.
La solidaritat, que ha sigut, però inclús de cridades de telèfon, que et diuen, no estic ahí, soc d'Aldaia, no estic ahí, però que sàpies que jo i el meu poble estem amb vosaltres. I això, i pensar que no som tan ruins, o creure un poc més en la gent.
Y así, con este recorrido por las voces y los recuerdos de aquel día, llegamos al final de este especial de Sensefiltres. Queremos dar las gracias de corazón a todas las personas que han compartido con nosotros su testimonio. Al alcalde Guillermo Luján, a Marta Busedo, a Paco Folgado, a Guillermo Navarro y a Víctor Hugo. Gracias también a los cuerpos de emergencias, a los voluntarios...
a los técnicos municipales y a todos los vecinos y vecinas que en los momentos más difíciles demostraron que Aldaya sabe estar unida. Os recordamos que las entrevistas completas podrán escucharse muy pronto aquí, en Sense Filtres, en Aldaya Radio, y también en nuestras plataformas digitales, para que nadie se quede sin conocer en profundidad cada historia, cada mirada.
Un año después de la dana, Caldalla sigue en pie. Más fuerte, más solidaria, más humana, porque cuando el agua arrasó nuestras calles, no pudo con lo más importante, que es la fuerza y el corazón de su gente.
Desde Sensefiltres os enviamos un mensaje de esperanza y de unidad. Que el recuerdo de aquel día no sea solo memoria de dolor, sino también testimonio de valor, del esfuerzo compartido y del espíritu de un pueblo que supo levantarse. Porque juntos seguimos escribiendo la historia de Aldaya. Nos vemos en Sensefiltres.
On vas, filla? Però sí, papà, vine. Mira el que vaig a demanar-me per als reis. Però si eixes la zona de joguines per a xics. Vinga, papà, no siguis aburrit. Vull una pilota de la lliga de futbol. Ja te ho vaig dir l'altre dia. Quan li donaren el balador a Alexia i tu segueixes que hi ha joguets per a xics i per a xiques.
Com hauré arribat a Alexia a ser la millor jugadora del món si son pare no li haverà deixat triar un baló per a jugar? Els xoguets no són de xiquets o de xiquetes, són de persones. Que els estereotips de gènere no els pesen.
¿Dónde vas, hijo? Mira, ven, papi. Mira lo que le voy a pedir a Papá Noel.
Pero si esa es la zona de juguetes de las chicas, ¿dónde vas? Va, papi, ¿qué tal se me pega este peluche? Así podría aprender a cuidar de él, darle cariño, que eso me ayude a ser más cariños. Dejemos que sean libres para elegir lo que de verdad les guste. Los juguetes no son de niños o de niñas, son de personas. Que los estereotipos de género no les pesen.
Bona nit! Bona nit!
89.4 de la freqüència modulada.
El Dalla Ràdio, iniciam centros. Com un ninc sense regal.
Saps que he perdut gaire temps pensant en altra gent.
La llumanya de sa realitat no puc donar una pas en dall.
No reconec aquell que veig en es mirall i sa plaça ha perdut el seu encant. Perquè ja no hi ha infants jugant. Almenys jo no em reconec a sa postal. M'entenguis un moment, enviem un senyal. Un missatge codificat, un missatge. No he perdut gaire temps, pensant-te'n part present.
M'entenguis un moment, enviem un senyor, amb missatge glorificat. Un missatge, no he perdut gaire temps, pensant amb altra gent.
Pensant que amb altra gent, quan tinguis un moment, envia'm una senyora, un missatge codificat. Un missatge no ha hagut gaire temps, pensant que amb altra gent.
Déjame vivir, ya no eres el chico de moda, con dos ojos como dos pistolas, siempre listas para matar. Déjame vivir, en tu sitio ya habrá otro, que no me venda tanto la moto, que me lleve el dolor.
Déjame en paz, ni se te ocurra decirte quiero, que ya me morí por tus huesos y ahora merezco vivir. Déjame vivir.
Ya conozco tus malas artes y ya no voy a ser más la de antes, siempre al servicio de su majestad. Déjame vivir, no digas que te lo pensaste, que sin mí todo es un desastre. No me cuentes tu vida, chaval, déjame en paz.
No se te ocurra decirte quiero que ya me morí por tus huesos y ahora merezco vivir.
No tenías tantas amigas, no es que nunca están sobre estas horas. Toma unas monedas, cómprate pipas y deja de llorar sobre mí. La amadora y déjale decir que vas a morir. Déjame en paz, así que ocurra decir que quiero.
que ya me morí por tus huesos y ahora...
Podria haver vençut la por, podria haver cregut en mi, podria haver avançat en direcció cap al teu cos i canviar l'ordre del destí, creuar els nostres camins, però no ha estat així. Podria haver entrat, decidit, fer veure que moc sol de nit, ensenyar-te la ciutat com mai ningú t'havia ensenyat.
Podria no haver-te pensat, el pas del temps t'hauria oblidat. Podria haver pogut treure't del cap, ja ho he intentat. Però m'apareixes tan sovint que t'esigua si estic dormint.
Podria haver-me entrebancat, dissimulant que ets l'atzar, per un instant tan breu, sentit-me teu. Podria haver-te regalat tots els desitjos que has pensat, podria haver estat així, potser sí, n'he imaginat.
Fins demà!
I comença el moviment, la pell inspira el foc, que desglaça el pensament. Els ulls ja distingeixen, noves corbes al mirall, les pors desapareixen i sona el vent a tall. Actiu interior, barricades a favor, tu cor lleure i sense.
Trencamurs que han separat el que has imaginat de la teva realitat. Els deserts que trobaves per la mar dels somnis quan navegaves. Ara lleugen les pares.
Un nou món i comença el moviment. La pell inspira el foc que desglaça el pensament. Els ulls ja distingeixen noves corbes al mirall. Les portes apareixen i sona el vent de tall al teu interior.
Trenca'm, busca'm separat el que has imaginat per la teva realitat. Sense el ritme del moment, amb un pas ferm camines lliure. Entre els estels, color de gent, es fun la nit a tu somriure. Sense el ritme del moment, amb un pas ferm camines lliure entre els estels.
Un nou món, el vent bufa, l'aire es mou i desentela el cos, ha canviat un vell record. Més calit i profund, la foscor ara ja lluny et deixa veure clar.
Al parquet de l'anomar.
Una banda nueva llena la riviera.
Fins demà!
Compra Aldaya, és el teu espai radiofònic de la mà de coda i abema. Els teus veïns comerciants sempre colze a cotze amb tots i totes vosaltres. Totes les divendres a les 6 de la vesprada passem junts un bon rato en Aldaya Radio. Compra Aldaya! Pa, pa, pa!
Fins demà!
I vull tornar els meus impulsos, ser pràctic, que si ella sona i ho tremola, lo màxim, venen trompetes, no és i lespi, és Ainsley el sampler, en calma, brother, i ho volen simple, volen que venga el discurs que ven, que no ho estione, volen que calli i que puja el tren, i aquella gent que em demana frases, que em diu que torne, no s'imaginen lo mal que em senc.
Jo tinc set de vida, no de fama. No vull que un error sigui un problema. Però avui ja passa del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu.
Tu eres rebel i consentida Res del que passa és comparable a tu Passa la vida Res del que passa és comparable a tu La nostra eixida Home, si dones d'actes impuls Perquè tu tanques la ferida Res del que passa és comparable a tu Passa la vida
i un altre any perdut en esta confusió vital lluitant contra els dimonis que van perdre'ns cridant buscant guanyar-me la partida i perdre la raó buscant que perga les forces passa la vida i jo veig els majors i pensa en tot el que es mereixen i baixa l'esperança i puja el pa i amb aquesta perspectiva qui vol creixer dubtes i dubtes depressió bé i eufòria va que no serà per ganes de ficar les bombes
Que serà per la por a pedre el que tenim. Qui no censura el fons, critica per les formes. I us passen del tema i us filen massa prim. Volen que venga el discurs que ven, la porten clara. Jo el que vull vendre és la victòria cara. Que vull mirar els ulls i un dia arriba l'hora. Que no puc ser feliç amb tanta merda i fora. Però avui ja passa...
Jo tinc set de vida, no de fama. No vull que un error siga un problema. Però avui ja passa del drama. L'autocompassió és una condena. Jo tinc set de vida, no de fama. No vull ni la reixa ni la pena. Res del que passa és comparable a tu. La nostra eixida.
Fins demà!
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
On vas filla? Però si papà! Vine! Mira el que vaig a demanar per als reis! Però si és la zona de joguines per a xics! Vinga papà! No siguis aburrit! Vull una pilota de la lliga de futbol! Ja te ho vaig dir l'altre dia! Quan li donaren el balador a Alexia! I tu segueixes que hi ha joguets per a xics i per a xiques!
Com hauria arribat a Alexia a ser la millor jugadora del món? Si son pare no li haverà deixat triar un baló per a jugar? Els xoguets no són de xiquets o de xiquetes, són de persones. Que els esterotips de gènere no els pesen.
Fins demà!
You've got to get yourself together. You've got stuck in a moment and now you can't get out of it. Don't say that later will be better. Now you're stuck in a moment and you can't get out of it.
I will not forsake The colors that you bring The nights you fill with flowers Hey, they left you with nothing I am still enchanted Of the light you brought to me Listen through your ears Through your eyes I can see You are such a fool
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Me decías, flaco me siento muy sola, odio a la vida moderna, hoy se me está haciendo bola. No me temes que nos vamos y yo me juego la plata, echo de menos oírte y no tocarte me mata. Así la vida moderna.
Bona nit.
Fins demà!
En tu mensaje decías, flaco me siento muy sola, odio la vida moderna, hoy se me está haciendo bola.
Quiero matarme un poquito para vivir diferente. Me gusta cuando me callas porque te tengo presente. Si la vida moderna te toca contigo, por mí que sea eterna o
Fins demà!
Odio la vida moderna, hoy se me está haciendo volar.
Quan la compra ve de lluny, el nostre entorn es queda buit. Al Xicotecomerç les persones sempre van per davant. Cada compra local és riquesa que es queda al teu voltant, la forma més sostenible de comprar. A Grans Mals, Xicoteix Comerços, campanya recolzada per la Diputació de València, Confecomerç i l'Associació de Comerç d'Aldaia, a Coda.
Fins demà! Fins demà!
que ya no piensas en mí que ya no crees en la gente que tomas pastillas rosas y te has vuelto ni lista y sueñas con no soñar entraría en tu luz con una canción sencilla tres notas y una bandera
Fins demà!
Estaría tan lejos de ti que ya no recuerdo el momento en que te dije por última vez que el cielo se está abriendo y se abre bajo tus pies.
No es algo grande la radio, Frankie. Lo es, señora Purcell. Acaban de decir por la radio algo que puede ser la solución. No te pierdas cada miércoles de 7 a 9 de la tarde Música, cultura y viceversa. Un programa donde la música no se oye, se escucha. Presentado y dirigido por José Bautista, Perolan Rock DJ.
Dos horas de cultura musical al alcance de tu hijo. La segunda hora dedicada en exclusiva al rock and roll. 1, 2, 3, let's go. Rock and roll. Rock and roll.
No te puedo dar más pistas Es imposible estar a salvo Un beso tonto, una caída brutal Alguna fiesta, algún disparo
Bona nit.
No quiero despedidas. Como las fieras más salvajes intentando regresar al hogar. Alguna huella, algún detalle que nos lleve siempre al mismo lugar.
Giga por inercia, toca todo lo que quieras, pero no me rompas nada, aquí ya no rompas nada. Te amo, siento la tormenta, solo suena en mi cabeza como una canción que acaba, como una canción que acaba.
No hay señales, no llegamos tarde Volvemos a casa y todo Gira por inercia Toca todo lo que quieras Pero no me rompas nada Aquí ya no rompas nada Ya no siento la tormenta Solo suena en mi cabeza Como una canción que acaba Como una canción
Xarxes vitals és el teu programa. Noves situacions amb les que sentir-se identificats. Teixim les nostres xarxes de vida. Teixim.