Els millors moments de la setmana. Un equip amb ganes de riure i molta ximpleria sumen més oest. El podcast en xarxa que et posa al dia perquè no et perdis res d'aquí a l'oest.
Moltes bones, westerns, què tal? Benvinguts a aquest primer podcast del Més Oest del 2026, aquest espai que recull els millors moments del nostre programa aquí a l'Oest, aquest magazín que fem cada tarda a Saterradios de Lleida amb la producció de la xarxa de comunicació local de Catalunya. Programa que és possible gràcies a l'Arnau Milà de MUNFM, com a l'Eva Arnau. Bé, Fran, bones.
Maria Gatau, de Ràdio Reselló. Molt bones, Fran. Estic refredada avui, eh? Ah, és l'època. Raro és qui no ho està o ho ha estat, eh? Se'n riu la Txell Berraus, de Radio S.O. Gramunt, que ha sigut el màxim exponent d'aquest programa de Constipata Mantena. Ja, pobre. Com estàs ara, Txellines?
Jo bé bé, la congestió ja no et fa un, però ha sigut potenta de setmanes aquest any. Qui sempre està malament és la Sabina Pedros del Picat Ràdio, per tant no li preguntem què tal, si no directament la saludem, molt bones. Què dius, si sempre estic bé, no m'acosti por mai. No ho faria mai això, però no passa res. Karen, xica riallera Alfonso, de Ràdio Pone Mollosa, què tal? Somriure, sisplau. Hola, què tal? Estic somrient molt, no me veieu, però estic somrient molt. I la segona petició...
Capítol 36. Molt bé. Hosti, que això és així. Ah, ja. 36, eh? No sé per què havia pensat que l'últim que vam fer era el 38, m'ha sonat molt raro. Segurament m'equivoqui, eh? La cara encara que s'equivoqui, si inventi els números, com que ningú ho sabem, llavors hi donem credibilitat, eh? Ivan Usón, que ja et saluda, tenim el programa. Està ficat a la web, eh? Vull dir, www.quilores.cat, trobareu el més oest i fiqui capítol 35, capítol 36, per la tant...
M'he descomptat amb les vacances pel mig, m'he descomptat. Exacte. Si haguéssim fet, Ivan, les dues setmanes de vacances, llavors sí que seria el 30%. Clar, perquè els oients fan play i per tant saben quin capítol és. No som nosaltres que anem aquí a lo loco. Perdona, acabo de dir que ningú ho sabíeu. Segur que ho sabia la Júlia García de Radio Trempanyà Ràdio, que és molt espavilada.
Jo pensava que era el 40, o sigui, imagina't. Més perduda encara. És que els 40 són els nous 30.
Escombrà cap a casa, Txell Bernal. Molt bé. Any nou... Aquest no em descuido ningú de saludar. Jo no sé si m'ha saludat, però com que jo he entrat així comentat jo, ja està. Portem novetats per aquest primer podcast del 2026, perquè començarem amb una cosa que és noticiable, que és que la Txell començarà fent de mala persona.
Per què? És de mala persona, no? Perquè el torronet dolcet ja ho veuràs ara. Mira el que vas a dir. Sí. I és perquè tenim un guió. I avui el Fran no sabem per què el segueix. Llavors això està molt bé. Serà que així.
El que anàvem a dir és que vam tenir molt clar quin era el primer tall d'aquest MESOES, d'aquest 2026, i concretament va ser per un tall en el qual el mòbil sense bateria de la Júlia ja estava involucrat, i també perquè, cosa inèdita, li vam donar la raó al Fran, que això no ho ha vist en aquest programa, si us sembla bé. Escoltem el primer tall. A la feina, Txell Berraus. Vinga, va. Eh, Fran, Fran. Eh, Fran, eh.
És la teva responsabilitat. És la teva responsabilitat saludar-me. Sisplau, qui vol contestar el nom del Fran?
Ho està preguntant fa estona si estaries, Júlia. Júlia, no dius res de tot el dia, Júlia has tornat, Júlia, si no dius res, no et presento. Perdó, perdó, perdó, és que no tinc bateria des de la cotxa del migdia. Ah, bueno, claro, ho dic perquè si no jo quedo aquí com a dolent, eh? Perdó, perdó, perdó. Per un cop té raó el Fran. Bona. Bueno, Júlia, que sàpiguis. Sí, però no digueu res, ja ho he hagut de dir jo per defensar el Fran. Júlia, que sàpiguis. 2026, donant la raó al Fran a comencem, Maria. Bona.
Com ens hem de veure, va. Júlia, que sàpiguis que si ara és el primer tall del mes o és, que està en 2026. Que ho sepa. Caurà. Minutats, Ivan. Fàcil, aquest. Aquest és fàcil. Vinga, va.
I així va ser com vam decidir que la Júlia aniria. Déu n'hi do. Jo el que no m'havia adonat és... O sigui, lo apenados que estàvem tots per donar-te la raó, eh, Fran? Claro, és que aquesta era la meva reflexió. La caga la Júlia i pillo el cacholló. Em sembla, vamos, espectacular. Realment va haver-hi un silenci allà.
Tothom en plan, madre mía. Em sap greu, eh? Que hagi sigut culpa meva. I que piqui, que ha hecho yo. A sobre que et convido a lo que, que et tracto superbé. És que... Va, no passa res. És que hi va haver un moment que va semblar Pepa i Abelir. Això les noves generacions no saben qui són, xei.
No, no, però tu i jo sí. A més, escenes de matrimonio potser encara es repon, no? Que és l'última... Televisió i matrimonios, però sí. El que canaves de divan? Que no se m'ha sentit. No, no, dic que escenes de matrimonio encara s'emeten, no? La Pepa i l'Avelino... Bueno, encara s'emeten, encara s'emeten en algun moment o en altre. Però jo crec que aquests dos actors estan morts ja, no? No, no, està viu l'Avelino. La Marisa Porcel va morir fa anys ja, però... Sí, sí, però...
Els que van canviar de manera molt bèstia eren els joves, que cada temporada canviaven gairebé, no us en recordem? Perquè els actors marxaven tots. Sí, no havien estat ben pagats o no sé. Bueno, la Pirine i Barguren sé que van marxar a Ida, però bueno, no sé. I així és com tornem a desperdigonar-nos. Tornem, recullem fil i recuperem la tertúlia, no, el clostre, de fet. Perquè també vam descobrir que la Karen crea tendència.
Karen, Karen, enguany té de dir que la teva tradició, que suposo que no és teva només, no? Però la qüestió aquesta de ficar-se sota de la taula amb el raïm, a casa meva ho han fet els meus... De casa teva ho han fet, sí, sí.
Si funciona, haurem de dir que això... Efectivament funciona i és real. Necessito comentacions, eh? Jo no els vaig explicar, de repent vaig dir, què és això que tinc aquí als peus? I era el meu nebot, l'un que estava a sota, amb...
Ivan, ho has fet o no, això? Mira, si no funciona, Ivan, és per no fer-ho. Perdona, és que no me les vaig menjar ni alhora, perquè estàvem en un restaurant i ens van posar el raïm amb streaming. Però és que van mirar el rellotge i ja eren les 12 i encara no havien començat les campanades. Llavors el van posar algú al YouTube i mentre estàvem començant el YouTube, mentre estàvem per la veritat el YouTube, van començar la tele...
Un desperpento total, que, bueno, mira, me les foto totes a la boca, i ja. A banda de que està en un restaurant, vull dir, hagués estat l'únic que estava a sota d'una taula menjant-se el rai. És igual, tot sigui per trobar l'amor. I en un restaurant que la gent no porta mòbil i que tothom veu l'hora exacta que és, devia ser un drama, això, no? Jo us actualitzaré. Estàvem tothom mirant-nos en plan, però és que ja són les 12. Si hi ha canvis en el futur, jo us actualitzo. Sisplau, sisplau.
Doncs volem saber, volem saber, perquè ja ha passat una mica de futur. Encara no n'hi ha, no n'hi ha canvis encara. Però... A poc a poc. A mi tu no ho saps, però és allò de que s'ho callen. Podria haver aquest escenari?
Home, tot és possible. Ho ets allò familiar enrotllada. Sí, ara és la parella estable. Bueno, no sé si és estable, parella. Clar, hem de tenir en compte que no tenis 16 anys, farà 16 anys enguany. I que normal aquestes coses també els primers mesos es porten una mica d'amagades. Clar, a aquesta edat. A tu quan te va tardar?
Karen, és obvi. És que jo va ser una recuperació d'ex i llavors és una cosa... És una cosa... Però va ser... No sé, és que no me'n recordo gens, vull dir, no t'ho sabria dir. Ui, però arribes a dir que lo de menjar Raim sota la taula era per recuperar l'ex i no ho promocionem mai més. No, és que no, és per trobar parella, que sigui recuperada o no, it's another question. No, no, no. I quantes vas estar? De desembre a quan vas recuperar?
És que no ho sé quan va ser. A l'estiu, a la primavera? No ho sé dir, perquè va anar... No, no, va ser... Suposo que deves ser més cap a l'estiu. Sí, deves ser més cap a primavera-estiu.
Vinga, va, avancem. Territoria de xarxes, un clàssic d'aquest espai, perquè sempre passa alguna cosa. Sí, sabem ja de tots els que ens seguiu que la territoria de xarxes és aquella que és un calaix desastre, és a dir, que allí pot aparèixer qualsevol cosa a banda de xarxes, que normalment apareixen les xarxes, però és que a l'última vam parlar de xarxes, vam parlar de tele, vam parlar de cine i fins i tot, si veníem coses del Wallapop, les vam encabir allí dins. A que sí, van? Escolteu.
Bàsicament, afirma ella, podem permetre'ns aquest nivell de càlcul sense carregar-nos el planeta. Crec que deieu, Valtres. Doncs que no s'hi ha posat en el tema del preu de la memòria RAM, també per culpa de la IA ara mateixa. Per cert, tinc un dim de 8 gigues de RAM de DR4 que veng, vull dir...
Ja hi som? Ja baix ens transformem en Wallapop, ja està, ja ens toquen tots els pals, no? Entrem a Wallapop de l'Ivan, sisplau. Vuit gigues de RAM de DR4, eh, marca HyperX. Ja hi som, ja hi som. Ja hi som, ja hi som. Jo no sé què més espera la gent d'aquesta secció. No tenim correu de Wallapop, però sí, sí.
En fi, és que entre tot aquestes decepcions de si venem artil·lugis tecnològics, és que, clar que sí. Els porto aquí, eh, si algú vol venir a la ràdio li podeu ensenyar. Podeu passar ja directament a UAU i comprovar que funciona correctament. I potser els oients es pregunten, oh, és que potser és les xarxes que estan a tot arreu, bueno, jo crec que nosaltres també fiquem allò amb cullerada, eh, tot a tot arreu. També, també, ens agrada bé. En fi, això és molt, ha vingut molt adier, ho ha fet vindre molt bé.
que ho va fer vindre molt bé i a més anem, nosaltres avançant en el tema, però ell anava incloent informació. Deixeu-ho explicar tot que ho tinc aquí a la ràdio. Punt memòries de RAM, la marca, que funciona correctament. En tinc dos més, eh? En tinc setze... Si no l'has venut, no l'has venut i s'han multiplicat. No, és que les hagi multiplicat, és que estava molt tant en un altre ordinador i al final aquesta és una castanya, però més sobre la RAM d'aquest ordinador també. Molt bé. Bueno. La marca ja no és tan bona, aquesta. Vols dir alguna cosa en aquest espai que et donem, ara per vendre els teus productes? És que com això no se met a l'antena, saps? Tampoc té gaire...
No m'interessa. És selectiu. Molt bé. Si vol comentar alguna vegada, però, Ivan, una estratègia per lligar-la per xarxes, precisament, ara que estem al recull de Tertúlia,
que era mirar vestits de nòvia, com que els poguessis comprar perquè llavors hi ha una noia despetxada que està tan enfadada que... Ho vas dir i et vam dir que no era cert per això i que no serveix com a teoria. I que podies triar una mica per talles, no? Fos el teu prototip. És que de veritat. Tu saps quan es va casar la noia i com està ara? Vaig trobar una idea fantàstica. Però ho has provat tu, Fran.
Jo sabeu que vull ser soltent de perdida. Si fas això segurament seguiràs, eh? Sí, sí, sí. Esforço cada dia per seguir aquesta punció. Xelena, és hora per l'agenda. Vinga, sí. Anem a fer un repàs també a la secció d'agenda de la setmana passada, perquè entre altres vam parlar de l'obra de Teatre Mares,
que vam poder veure el passat cap de setmana Cervera i que sense preparar-ho també, i així que ens fiquem una mica més tendrets, va ser un petit homenatge a les mamis del món.
I sort de les mares que ho salven sempre tot. I ni mortes poden descansar en pau. El duet per art del teatre es converteix en quartet. I m'ha semblat una idea xulíssima i molt interessant, perquè al final les mares és això, salven tot, sempre. Always and forever, sempre. O no, Txell. Totalment d'acord.
Pobres mares també que hauríem de descansar, potser en algun moment, una miqueta, però bueno, sí. Aquest cap de setmana estàvem fent... Bé, sóc dels diables. Estàvem fent una cosa i un dels components va cridar, mama, vine, no sé què, no sé quantos. I li vaig dir... Components petits, entenc. No, no, no, no.
ja persona adulta, però que la seva mare també forma part de l'entitat i necessitava ajuda, no? Jo li vaig dir, dic, aquest mare, recorda-te el que et dic, jo tinc 42 anys i encara quan tinc un programa truco a ma mare i dic, mama, escolta, què m'ha passat això? Per tant, dic, no oblideu mai aquesta necessitat que hi ha de les mares, perquè ni que només sigui per explicar-li, ni que no t'hagin de resoldre res, però només pel fet de dir-li, mama, què em passa això, què faig? Ja mig problema està resolt, per tant, que no ens faltin mai, si pot ser.
Mames, we love you. Totalment. Sí, sí, sí.
Ara tots estem aquí plorant. Això no és. És com aquell meme que es va posar en plan, jo soc adulta, però la meva mare és adulta premium, per tant, jo li he de posar alguna cosa. Però és que és veritat, és a dir, jo soc de les que agafa el telèfon, mama. És veritat. El to, el to ja fa. Sí, i és igual, que potser no t'arreglaràs res, eh? Però només el fet que t'escolti, ja, oi, ja com que tot és més fàcil.
Al final les mares es diuen que són les que més ens coneixen, per tant, si no sabem què fer o alguna cosa, a vegades sempre va bé parlar amb ella, perquè com que et coneix més, a vegades que tu mateix, t'ajuda. Com ens canvia el to, eh?, al parlar de les mares.
Bueno… Ha baixat el suflé, que es diu. Ha baixat el suflé, eh? Pregunta ràpida per tots. Com li dieu? Perquè a Lleida, com que tenim varios noms, jo dic mare. Qui més diu mare? Jo. Jo també dic mare. Jo també dic mare. Jo mama i papa. Jo mama. Mama, jo. En castellà.
Jo el que xondeo quan anava a la universitat és, mami. No, jo no dic mami, mami. És diferent, mami. A la meva filla hi ha donat per dir-me mami a mi. Mami. Jo, com que no castellano parlava, és mamà. I normalment és més senyora que mamà. Senyora, així, com a apel·latiu carinyós. I me n'adono que és una cosa que he adoptat d'ella que ho fa amb la meva iaia. Ah.
Fixeu-vos com és la cosa. És poc efectiu d'entrada. Jo a la meva mare li dic senyoreta perquè ella és professora i li faig carinyosament el símil de professora alumne. Li dic què vol la senyoreta Rosó? Com si estiguessin a classe. Júlia...
Com li diuen? La Júlia... Sense cobertura, també. La Neu li ha tirat els cables, jo crec, o alguna cosa així. Estic farta, sí, és la segona vegada que em passa aquesta setmana. Li dic mama, però pensava que era obvi.
Bueno, no sé. O mame. Mame, així que diu mame. Sí, mame. La mame. La mame. Doncs va a veure, Júlia, no tardis tant a respondre, que anem a cine i toques tu. Ja, ja. És que aquesta setmana va estar prou interessant, eh?, la tertúlia, perquè vam estar parlant de moltes qüestions d'actualitat
I una d'elles, amb la que també vam debatir bastant, va ser la mort del cineasta Bella Tarr, que no va ser precisament per la seva mort, sinó per les 7 hores de duració d'una de les seves pel·lis, Set en Tango. Escoltem-ho. Has de tenir un rata per mirar aquesta pel·lícula, també t'he dit, perquè 7 hores...
O diversos ratos, te la vas ficant com en capítols. Sí, quasi sí. Com si fos una trilogia. Exacte. Sí, sí, sí. Sí, perquè actualment, vull dir, la majoria de les sèries ja duren això, 8 capítols. Si te pas a comptar ja són aquestes 8 hores. Sí, sí.
Ai, doncs sabeu què he vist avui? Que la nova pel·lícula d'Avengers, que també parlem d'aquí una estona d'ella, durarà gairebé 4 hores pel que han anat filtrant. Estan tornant les pel·lícules llargues. Abans va haver-hi una època que estava tot només d'una hora i mitja, hora 40, i ara estan tornant ja les pel·lícules de dues hores i mitja cap amunt.
Déu-n'hi-do quin mitjà metratge més llarg, no? Home, mira... És una jornada laboral, això convalide com a algo, no? Deuen de ser autèntiques armes de destrucció massiva contra l'insomni, eh?, aquestes pel·lícules. Saps allò quan no pots dormir ni amb la roda del 3-24?
Què dius? M'he de posar algo perquè necessito algo a la tele. Que si t'adones quan comença i et despertes quan acaba i has fet el teu horari de son. És allò, una nit d'insomni de dius, ostres, m'aixeco a les 7, són les 2? Bueno, llavors potser no te dones. Perquè també te dic que posar-te 70, o sigui, 70 tango aquesta de 7 hores tenint en compte que va de la revolució russa i tot això. Oh, que xulo. Molts planos seqüència. Que bonic. Llavors per dormir potser l'ambient és tranquil, relaxada la pel·lícula, no? Sí, bueno, no ho sé, no ho sé.
No ho sé. Però és igual, si deia, oh, sota hores de pel·lícula, que llarg... I després ens fiquem 8 capítols seguts d'una sèrie. És el que deia l'Abel. Ah, veus, és que l'Abel és espavilat. Doncs sí, mira, parlant de l'Abel, que es va animar a la Tertu, el saber que la pel·li de Bé la Tard dura 7 hores, li va semblar un repte mirar-la.
També t'he de dir que m'ha picat molt la curiositat, eh? Això de... De setores de... Sí, sí, sí, a veure com deu ser. Això de que te la fiques, això, no? Te la fiques de fons i a veure si aguantes, a veure fins en quina hora, quin minut, aconseguissis aguantar a veure-la. Jo us animo, eh? Bé la tard, o sigui, és un director, o sigui, és cinema d'autor, és... vull dir, no és una pel·li, o sigui, sense ànims d'ofendre, però no és un Avengers...
Però jo crec que podeu veure-la, us podeu animar aquest cap de setmana a quedar-vos allà a casa, no? Si fa fred, allà a veure setores de pel·li.
Comentàvem aquí que 7 hores no va a lucrar-se tampoc aquest senyor segurament. Vull dir, no està molt pensada per ser comercial. Compteu sempre que una pel·lícula els crèdits duren molt de temps. Vull dir, que potser ja és només 6 hores 40. Si és una pel·li de 7 hores hi ha molta producció i hi ha molta gent que hi pot aparèixer. Vull dir, potser són només 6 hores i mitja, ja veus? T'imagines, de repetit.
Però ja tens mitja horeta menys. Suposo que els cines hauran fet pauses per anar al lavabo i... Home, si no? Dos mínim, no? Home, i depèn de la veja cadascuna unes quantes pauses, eh? Perquè s'ha de... I que s'ha de menjar en algun moment, també, no? Però jo, amb les crispetes i ja està. Ayuno intermitente. Ara que veiem això d'anar al cinema i de les pauses, vull dir, les dones no, però els homes teniu un problema tan gran...
En absolut. Per què? Deu ser l'excepció de la regla, perquè l'altre dia vaig anar a veure una pel·li que durava dues hores, potser dues hores deu, si m'apores molt, i si no se m'han aixecat quatre o cinc homes a mitja pel·lícula per anar al lavabo, no se m'ha aixecat cap, dic, però són dues hores, no pots aguantar dues hores. Que era una pel·li d'aquestes llonyes en què és possible que l'home acompanyés a la parella?
No, no era... Que s'escaquejessin, ell va estar pensant en escaquem. No, jo pregunto en meu altre una cosa que em passava pel cap. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Doncs no ho sé, però potser sí que tenen un problema. Quina pel·li era, Karen, que ho volem saber? No recordo exactament quina era, però era algo rotllo Jurassic World o alguna d'aquestes. No era de ñoña ni de res per l'estil. Jo és que fa molt de temps que no hi va haver una pel·li al cine i no recordo que hi hagi intermedio.
O sigui, potser les últimes eren les prequelles de Star Wars o Avatar. Avatar crec que sí que va tenir Indermidge, la primera. Jo l'última que vaig a Intermedio era Gladiador. I aquesta em fa 25 anys, crec. Gladiador? O sigui, Gladiator. Sí, Gladiator, sí. Imagina't. Però hi havia paus en plan, sonava una alarma o algo, o tallava. No, no.
Com a l'òpera, l'òpera sona una d'això per entrar. Son un abel·lugos del tabaco. No, no, lo que sí que me'n recordo és que va ser després de l'escena que ell torna a casa amb la seva família que estan tots ahir un poquit massacraos
I clar, no veus tu quina plorera, no? Llavors es van obrir les lluny, vam fer la pausa i vam tornar. I va ser com primera part de la pel·li i a partir d'aquí la vengança serà terrible. Però... Però aquesta pel·li dura dues hores i mitja, vull dir, a veure, per exemple, la nova debatar dura tres hores i quatre. I la primera debatar també durava al voltant de les tres hores, no? Jo recordo, de fet, que la vam posar a Telecinco i la vam posar en dos dies. Vam posar la meitat un dia i el dia següent l'altra meitat.
Home, és que Telecinco, amb les publicitats que col·loqui, ja feia les 48 hores. És una bona manera d'allargar la pel·lícula, posant pauses, moltes pauses de publi pel mig, perquè si la poses a les 10 i mitja, és que ara no recordo quan l'ho va tard, però fàcilment pots fer un bloc de dues hores juntant la publi amb la pel·li i després un altre bloc de dues hores.
Sí. Bueno, sigui com sigui, senyors, l'Abel no només es va animar amb això de la història aquesta de la pel·li de Set Hores, sinó també va dir la seva de Stranger Things. I va coincidir amb tu també, Júlia.
Anem a parlar d'un fenomeno viral del món. Diz-ho, diz-ho, Karen, diz-ho. Mare meva estrell d'instincts, Dios mio, lo que dava de sí, des que ha sortit aquesta sèrie. Des de la temporada 1 fins ara, eh, mare de Déu. La gent que es fan, es fan a tope. Sí, sí.
Va, parlem d'aquest fenomen televisiu que ha traspassat les pantalles i s'ha convertit en un debat cultural, que és aquest Stranger Things de Netflix, en aquest cas. Però si algú no sap el que ha estat succeint aquests dies a les xarxes, el darrer 31 de desembre es va publicar l'últim capítol del final de la sèrie, que porta des del 2016, acompanyant la vida de moltes persones. No m'incloc, perquè vaig mirar la primera temporada i no me va acabar conegut.
Jo igual, eh, Karen. Jo igual. Sí, sí, jo la primera em va flipar, però... Sí, sí, hombre, estava esperant l'últim capítol, vamos. L'has vist, ja? Sí, sí, ja l'he vist, ja l'he vist. Has plorat? Sí, sí, sí, he plorat, he plorat, sí, sí, sí. Bueno, s'ha de dir, vaig plorar, bueno, és veritat, no fem spoilers tampoc, per la gent que no l'ha vist, però sí, el penúltim se me va escapar la llagrimeta i amb aquest últim també. Ara, jo, personalment, me l'esperava...
una mica millor. Per cert, heu notat el tonet de la Karen a l'inici del tall, que ja se la veia esquejada, ja es notava que no li agradava. Que no em vol saber res més, ja. Que no em vol saber res més. Cansadíssima. Pensats, que no em va el rotllo, Stranger Things. I ho dic perquè em petitis amb mi amb Eurovisió. Ja està.
¡Homí, holo! ¡Qué pesa, llama, qué temes! Es que cada escudo es una pedrada. Pero no es lo mateix. Poden proseguir. No han donat la brasa amb Eurovisión com han fet amb Strangers. Una cosa és la vida i l'altra és el programa.
Entres més abràs a Eurovisió que amb Stranger Things, també és cert. Jo soc bastant fan de Stranger Things, també ho hem de dir. També us dic que aquestes sèries de nivell de producció de Stranger Things molt bé, però que torni a les sèries que tornen cada any, eh? I estava això de dos i tres anys t'esperant de temporada, perquè me perdo totalment. Jo no me'n recordava. Quan va començar aquesta darrera temporada, jo estava desubicadíssima. No me'n recordo si se l'han portat el de Magorgon l'altra temporada, si estava a l'Inside Out o si estava al País d'Aquí. Jo no me'n recordava res. Sí, fins i tot dins de dos.
Doncs coses de Stranger Things, Karen. Em van començar a dir els capítols que havies de veure abans de veure't la cinquena temporada. Sí, sí, perquè si et perdies. Elige tu aventura, pero...
La teva vida és tornar a fer el que ja has fet, llavors a mi em suposa un gasto d'energia que no... A mi no, a mi m'agrada remirar les sèries, però clar, em fa ràbia quan ja és la tercera, saps? Estàs d'esperar la tercera temporada i l'has de mirar per tercera vegada i dius no. Estàs d'esperar que he sortit tot de sencer. Es diu, ja estàs, acabau, doncs ara comences. Exacte. Ara Karen és el moment, comença temporada 1. Te la fots en dues setmanes allò que... És que jo me la vaig mirar i no me va agradar. No pot ser, Karen, que no t'agradi.
I és que l'Abel li van menjar molt el cap. Jo l'altre dia em vaig marcar el tic de pon en mi lista Breaking Bad. Sí, vinga, fotu-me la boca. Encara no he vist? Jo tan poc, eh? No, però és que ets afortunats. Som molt afortunats perquè la descobriu ara. I això és fantasia. Veure-la per primer cop… Estic amb la Maria. A mi m'agradaria borrar-la del cap per tornar-la a veure. I teniu tot penjadet allà. Però em va passar, crec que us ho explicava alguna vegada,
que fa tres anys vaig començar a veure i els dos primeros capítols van pensar...
No, això passa, eh? Està sobrevalorat. Això passa, eh? Perquè té un ritme lent. No, no, tothom va dir, els dos primers capítols... I la primera temporada, que són sis o set, pot ser que no té el ritme que té la resta de la sèrie, però són molt importants aquells capítols. I el final és fantasia. Clar, i tothom va dir, aguanta, que després val molt la pena. Quan tothom diu una cosa, doncs ho acabo de comprar. Doncs l'he de començar, en fi. Més cosetes, anirem a esports que no teníem tertúlia aquesta setmana, però això no vol dir que no parléssim d'esports, Arnau.
És que tocava, home, tocava una mica, sempre hi va haver una mica d'esports, però avui d'un esport diferent. Avui d'un esport diferent, perquè vam parlar del pickleball. Algú sap el que és el pickleball? Sé que no és un esport. No és esport. Algo de pickleball. És com un tenis, però no sé exactament les regles. Ho ha dit bé la Sabina, és com un tenis paddle badminton. Sí, és una cosa així. I el tema del dia d'aquesta setmana...
vam tenir el Pep Canyadell, que és un lleidatà, que precisament és el número 1 d'Espanya de pickleball, el tenim aquí a les nostres terres, i ho vam tractar al tema del dia. I ell, evidentment, ens va explicar tots els seus èxits aquest any, però abans ens va explicar com es va dedicar ell al pickleball, perquè al final és rebuscat. Però bé, escoltem el que diu, perquè clar, ell era jugador de tenis, però d'un dia a l'altre tot va canviar.
I el meu últim any a Michigan va ser quan la meva entrenadora en aquell moment de la universitat em va dir prova el pickleball que segur que se't doni bé i t'agradarà. I al principi estava una mica més reticent perquè no ho veies i al principi tampoc t'hi crida molt l'atenció. Però la veritat és que des del primer dia que ho vaig provar em va encantar.
i anàvem cada tarda als parcs públics, hi havia una ciutat com Lleida de 150-160 mil habitants, parcs públics de 17 pistes, totes les pistes plenes tota la tarda, gent esperant-se, gent jugant amb tothom, molt bon rotllo, i des de llavors em vaig enamorar. Fantàstic. I com a anècdota vaig, a través d'uns amics que vaig començar a jugar amb ells, un dia em van presentar la Lea Jansen, que és una de les millors jugadores dels Estats Units,
I vaig jugar amb ella, al principi estava una mica més nerviós, però bé, des del primer dia ja els va dir aquest noi que torni, i al final vaig anar jugant amb ella i al final inclús vaig acabar entrenant amb ella.
O sigui, conclusió, ell es dedicava a tenis, el Pep, i el comentari de la seva entrenadora li ha canviat la vida. La meva pregunta és, algú de vosaltres creieu que té alguna habilitat que encara no s'ha explotat? Naltres, vols dir? El Fran me mira molt atentament.
Jo en tinc moltes i són notòries, no sé si... A més, ho comentava amb el meu grup d'amics perquè, clar, vull dir, nosaltres al final hem anat seguint un seguit de coses, és a dir, pel periodisme, jo, per exemple, he jugat a bàsquet i tal, però dius, i si, per exemple, la teua habilitat amb el que haguessis sigut el millor de la història és, per exemple, amb Tiramarc o amb Bobsleigh, que és el que van amb Trineu? Això els passarà sempre a tots. Clar, mai ja sabrem.
Però parlem d'esports, eh, únicament? O igual és veritat, o artístic. Si compta com a esport, les pilles... Home, si compta el paipol, compta tot. És una cosa que, estranyament, mai se m'ha donat malament, a diferència de tots els altres esports. Jo crec que més per un cop de sort, per una consecució de cops de sort. Les billes catalanes. O les billes catalanes. Més que per talent, però bueno. O les trampolines, aquelles que vam descobrir.
No, no, jo les villes de tota la vida. Les de fusta. Sí, les de bolera. Ah, bolera, bolera. No, no, he pensat que dius les villes. Villes són villes. Els bolos també se diuen villes en català correcte. Que és de fraga. Ja, ja, però això m'està allà que jugués a villes. Els bolos. O li dius bowling o li dius villes, però bolos no pot ser en català home.
No ho sabia d'ho faria. Fas molts plenos, Ivan. Optimot. Molts strikes, no? Molts strikes, correcte, correcte. És un pro, eh, Ivan? Sí. Bolos es pot dir, però strikes sí. Vaig jugar un dia els bolos amb l'Ivan. No, no, però és que bolos no es pot dir perquè seria en castellà, m'entens? Sí, però clar, el que tenim les villes jo crec que ho diferencié d'aquesta manera. Doncs no villes tradicionals, sinó villes americanes. Americanes, sí.
Els meus professors de tenis se m'han enfadat molt, molt, molt. Feies tenis. Feies tenis. Feies tenis. I sóc de la, més o menys, de la Quintana del Marcosta. Ho som. Home! I vas competir contra ell i vas guanyar i el vas deixar guanyar. És el president de la Federació Espany... No, de la Federació Espanyola. L'entrenador de l'equip espanyol. És la Martina Clay, no, encara? I... I els entrenadors deien, si aquest té millor servei saque, com diria l'Ivan, de... Això diries tu, va.
que d'això ells ens van emprenyar molt, ho dic a la teva resposta, que en aquest noi serà boníssim que segueixi el tenis. Està fastiguejat dels entrenaments? Que avorrits! És que depèn molt dels entrenadors i professors que tinguis en cada matèria per la teva motivació. Si amargueu els crios, ja passi això. És que el pitjor del cas és que jo he jugat a tenis cada dia. A mi m'agrada molt el tenis. Per a veure la tele no, però per practicar-lo sí. Jo a les 3 del migdia, cada dia el club tenis d'orcells,
també el costa, i juguem cada dia amb aquella calorada a l'agost, però nosaltres juguem cada dia i encantats de la vida, però bueno, allò que els entradors fan que no t'acabi agradant. Sí, cert. En fi. Per cert, pickleball aquest, només li cal el pickleball aquest,
A la desertió que té els jugadors de tenis, amb tanta gent que ha deixat el tenis per passar al pàdel, que ara que passa a tots els clubs, molta gent que ha passat de jugar a tenis al pàdel. És més social, el pàdel. De fet, a la comunitat futbolística de Xarxes, que això podria comentar la tertulia de Xarxes, s'ha fet com una broma per a la gent que juga a pickleball deixant-los com a més en evidència, debilitant-los o fent-los i bromes. Que mulis que sou els futbolistes, eh?
No, els futboleros. Així ja passa. Així ja ha passat. En fi. Vinga, va, que tenim un darrer tall que ens porta a la secció d'empremta, en què hem començat a entrevistar la cooperativa Sant Bartolomé del Picat Fontera.
Sí, és que clar, estem a Lleida, que tocava cooperativa agrícola. Doncs és un tall que a més em sembla que ens ve molt bé per començar aquest any i també entendre que tot i que tinguem adversitats en la nostra vida, que hi seran, les podem superar. Perquè això és el que ens explicaven aquesta cooperativa de fruita de Sant Bartolomé del Picat, que aquest any passat, el 2025, van complir ja 50 anys, però mireu què els hi va passar.
Però una desgràcia que vam tindre va ser l'any 87, a plena campanya, se va encender a la cooperativa i es van passar aquell any, es van passar una miquè... Canutes. Canutes, saps? Es va encendiar en plena campanya, va ser l'estiu? En plena campanya, l'estiu. Estàvem collint ja... Potser va ser un 2 de setembre, primers de setembre, estàvem per iniciar la campanya de recolecció de la poma, que llavors ens feien molts més quilos de poma que avui.
d'aquesta reconversió varietal, que es fa menys llavor, és a dir, menys poma i pere, i més producte de pinyol, pressec, l'alimentació. Se va cremar quasi tota la fusta, que la teníem al carrer, a dins d'alguna càmera de frigorita també, però vull dir, en tot i amb això, la vam poder tornar a aixecar, entre el seguro i una cosa o una altra, i vam poder tornar a continuar endavant. És l'única anetota que hem tingut una mica forta per dir...
millor que no repetís-ho mai més, entén-me el sentit, saps? Que va ser molt... Molt d'això. Ui, jo en tinc una altra, de forta, d'aquesta cooperativa. Josep Cabrera, responsable de la fruita d'Unió de Pagesos durant molt de temps, fa 20 anys, es planta en una assemblea d'aquesta cooperativa, Sant Bartolomé, exigint la dimissió del seu president, perquè deia que no era just el que se li pagava a la pagesia, que algú que estigués al capdavant no podia, doncs, això, seguir ni un minut més
al capdavant de la cooperativa. I sou qui era, Txell, el president de la cooperativa? Júlia? No. El seu pare, amb el qual vivien junts, i que m'explica el mateix model Cabré, des d'aquí una abraçada i ens escolta, diu, vam estar fent tres setmanes a casa que no ens parlavem, ma mare fent de mediadora. També és una bonica anècdota de la cooperativa Sant Bartolomé.
Tot i les adversitats, ells segueixen endavant i ja celebren 50 anys. Que bonic, eh? Missatge per aquest 2027 que es poden aplicar tots. No el que has explicat tu de tirar pedres cap a casa nostra, sinó el de sorpresar les adversitats. No us baralleu amb els familiars, però si us baralleu, arregleu-ho. No ho deixeu així, arregleu-ho com a mínim.
I aquí, de nou, la mama fent un paper capital, com hem reivindicat en aquest mes OES, que hi tornarà dins de set dies fent això, recuperant els millors moments d'aquest programa aquí a l'OES, al qual us convenim a escoltar-nos cada tarda de 4-6, que fem gràcies a MUNFM, Ràdio Rosselló, Alpica Ràdio, Ràdio Proem Mollerussa, Ràdio Sió Agramunt, Ràdio Trenpallà Ràdio i Uau Lleida Ràdio. Gràcies, Arnau, Maria, Sabina, Karen, Txell, Júlia i Ivan. Fins la setmana vinent. Que vagi bé. Adéu. Adéu.