Els millors moments de la setmana. Un equip amb ganes de riure i molta ximpleria sumen més oest. El podcast en xarxa que et posa al dia perquè no et perdis res d'aquí a l'oest.
Molt bones, Wester, ja tornem a ser aquí la gent del més oest d'aquest podcast, que és fruit dels millors moments d'aquí a l'oest. Aquest programa que fem cada tarda, 7 emissores de Lleida, amb la producció de la xarxa de comunicació local de Catalunya. Aquest programa el fem gràcies a MUNFM, Ràdio Rosselló, Alpicata Ràdio, Ràdio Pone Mollerussa, Ràdio Seu Gran Munt...
Ràdio Trem i 1A1 Lleida Ràdio. Avui aquí entren en aquest mes o és la Maria Gatau. Què tal, Maria? Hola. Sabina Pedros, molt bones. Hola, què tal? Txell Bernaus, com anem? Molt bé, bones. Júlia García, què tal?
Hola, què tal? Ivan Usón. Què tal? I a la Karen no li podem preguntar quin número és. Ara ja estem perduts. És el 30. Jo crec que és el 30. Avui és aniversari. Sí? Aniversari? Bon aniversari. Si fossin 30 anys, t'imagines 30 anys? Aguantant-nos. No arribarem. Nosaltres almenys. Jo crec que futures generacions... Ja celebrem a partir dels 50, perquè si no...
a la Fenya i aquesta ens porta de nou és que aquesta secció no falla mai aquí ens ho passem la mar de bé, excepció de l'última que no va ser tan divertida perquè les xarxeres aquestes sabeu com són injustament van decidir censurar-me i em van tancar el micro quant rato? una estoneta? no, no, no, tota l'estona van parlar de la caiguda d'Amazon i les repercussions que això va tenir a nivell mundial com per exemple que algú es preocupés per comprar paper higiènic
Estic convençuda que més d'un va fer baixar tots els sants, totes les Mare de Déus, allò de me caguen, no sé què. Se'n van a comprar paper de vàter per si de cas... Per si hi ha cas, eh? Això és el drama. Què ens passa amb el paper de vàter? Això és el primer pas del que pot venir. Els bunkers aquells estan construint molts. Però algun dia hem d'investigar la relació entre desgràcies alienes i paper de vàter. I el paper de vàter.
Cada vegada que passa alguna cosa, el primer és el paper. L'Ivan, l'Ivan, podria fer també una investigació d'aquestes que faig trucant per telèfon? Que hi ha algun sociòleg o algun antropòleg d'universitat, allò estudios, que ho està fent? Home, ja estudis de tot. La Universitat de Harvard, la Universitat de Stanford, sempre estudi coses. Potser no tenim per menjar, però tenim per netejar-nos el cul. És més important, eh? L'importància és la importància. Però si no entra per la boca, tampoc sortirà per un any. En fin. Ai, Déu meu, ai, Déu meu.
Si no, entre per la boca... Ja se sap, no? Som uns filòsofs amb aquest problema. Tot això parlant de la caiguda d'Amazon del Dilluns. L'espai de Tertúlia és aquest meravellós espai on relacionem coses que mai estarien relacionades però nosaltres li trobem el fil conductor i les acabem relacionant.
De vegades no ho sabem tot, també us ho hem de dir, reconeixem que en alguns aspectes som ignorants, però el que sí que ha quedat clar és que el nostre opinador, l'Ivan, que el Fran li va fer aquest títol, ara també s'està guanyant el de Wikipedia de qui l'és, podríem dir l'Ivanpèdia, podríem dir. És millor que la Wikipedia, és més fiable. Exacte.
Vosaltres us fieu, però no ho sé jo. No, però jo el que sí que m'he fixat, Ivan, és que cosa que no sabem, cosa que preguntem. A tu, a la Ivanpedia o el que sigui, escoltem-ho. Es va originar als Estats Units, però les conseqüències van ser mundials, no va ser només als Estats Units, perquè ja sabem que hi ha gent d'aquí, principalment, que ho va patir. Plataformes, Microsoft, Olog, Venmo. Venmo, algú sap què és Venmo? És el Bithum dels Estats Units. Lo que no sàpigui l'Ivan. Ja està, podem seguir.
No, per això ho preguntava. Diu, algú ho sap? Volem dir, l'Ivan ho sap? Ja m'he dirigit directament.
Jo ho sap tot i a més és immediat, eh? No hi ha any un dubte. Ai, que ho penso... Intel·ligència no artificial. Intel·ligència natural. Potenciar que hi vas a casa, eh? A reivindicar-nos, clar que sí. I el més important de la tertúria de xarxes, a banda de saber tot el que ens podia oferir l'Ivan, és que vam poder corroborar que els mitjans de comunicació que formen part d'aquí a l'Oest resistim molt millor a qualsevol caiguda d'Amazon Mundial que fins i tot el New York Times.
Però, de fet, això està corroboradíssima, escoltem-ho. Doncs, escolta, que és important, l'última dada que ens ha donat també la Karen, que no n'hem posat atenció, però hi ha mitjans de comunicació com el New York Times o el Wall Street Journal, que van quedar apagats i no ho feu a un llei de ràdio. Sí, sí, total, eh? És que, clar, és que... Vigilem el servidor... No, clar, tecnològicament us situeu per sobre del New York Times. Jo ahí lo dejo, saps? També és veritat que, per exemple, a ràdio sí, jo tampoc vam trobar massa problema, per tant...
No, no, aquí el Pico de Radio, per això tampoc, eh? Per a altres coses sí, però per a això o no? No funcionava el Canva, però per a altres podíem seguir. Sí, sí, sí. Que semblava broma, però que era molt cert, això. No, que sí, és cert. El millor que hi va caure, però nosaltres no.
També t'he dit, això per lo que van explicar era... No desdibuixis, sobretot. No, no, no. No desdibuixis. Però per lo que van explicar era un tema de servidors en xarxa, no? No és que s'apagueixin uns servidors, sinó que com uns intermitjos no permitien fer la connexió d'un servidor amb un altre. Sí, no arribaven d'un a l'altre, llavors hi havia alguns que no arribaven alguns que sí. Imagino que els nostres estan més a prop, llavors no cal, saps? És igual. A més que els New York Times no, no hi som.
El cas és que nosaltres no ens vam apagar. I punto, ja està. Ah, espavil. Per què? Doncs el nostre servidor funciona millor. O en aquell moment, doncs, la cosoística va fer que no fallés. Exacte. Perquè van haver de prioritzar què que hi ha i què no per la saturació i va dir uau, i la resta de més hores d'aquí a l'oest no poden caure. També pot ser. La resta aquí sobre, la resta. Abans que el New York Times... Els altres.
És un sinònim, no? Uau i la resta, m'ha encantat. Gràcies. Gràcies per venir. Arnau Milà, què tal? Molt bona tarda, aquí estem. Gràcies per venir, per tu. Sí, un canvi. Mira, he de dir una cosa, odios se repelen, però ja saps que la geografia és el meu àmbit. Sabina ha dit Virginia del Nord. No existeix Virginia del Nord. Ai, com és, perdona. Hi ha Virginia normal i Virginia de l'Oest, que és West Virginia, de la famosa cançó de Take Me Home.
O sigui que és Virgínia el que va caure. És Virgínia normal. Disculpem. A la secció vam dir Virgínia del Nord. Com surtis a la Ivampèdia, passa el que et passa. Tampoc sé si hi ha moltes Virgínies o no. No sé, nosaltres ubicarem Virgínia del Nord, que sembla que aquí està tota la... Jo ho estic buscant. Jo ho estic buscant.
Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal, Vila Sá de Dal.
Digues. No vull substituir l'Ivan i no vull dubtar de les capacitats geogràfiques de l'Arnau. Però... Però, però, en Virginia del Nord existeix, en anglès, Northern Virginia, que consta de diversos comptats i ciutats independents de l'estat de Virginia als Estats Units. És una regió àmplia que s'irradia al sud i a l'oest amb la ciutat de Washington. És la regió més poblada de Virginia, la de zona metropolitana de Washington. I on està la major... Ara què? És un condado, és un condado, no és un estat. Jo me referia... Vale, vale, vale.
No ens diguis que tenim informació errori a les xarxeres quan no és cert. El que vol dir la Cheix seria, diguéssim, aquí com una comarca. Bueno, però existe com Teruel. Però abans on està Virginia del Nord, és igual. Saben que Teruel existe? Jo no ho tinc clar, però me la vaig.
No, la que no existeix és Múrcia. Jo sóc a Múrcia i no a Teruel. Jo també. Perdona, però l'eslogan Teruel existe... Teruel existe. Sí, sí. Els van fer uns de Múrcia. De fet, és un partit polític, Teruel existe. Sí, sí. Bueno, sí, però és que va ser també una campanya de màrqueting per promocionar Teruel. Ho veieu com acabem relacionant coses molt estranyes? Lleida existe, és igual. Podríem extrapolar.
En fi, que si no sabeu coses li pregunteu a l'Ivan Pèdia, que si no sabeu de geografia normalment li podeu preguntar a l'Arnau, però que si voleu aprendre de música tenim una secció que és fantàstica, d'enguany, i que en aquest darrer episodi d'aquesta secció de musicologia al nostre espai anomenat Escolta'm una cosa, Gateu, vau trobar, atenció que és molt fort, punt en comú entre la música barroca i la música pop. Efectivament, sí, sí. Festí de Wonder he ficat aquí, oi tot, eh? De fet, no diré res més
i us posarem el primer tall, mireu. Això sona les bodes, eh? Les bodes, les més horteres i les més així, ho posen això entre la nòvia, no sé què...
No, doncs aquest, re, la, si, fa, sol, re, sol, la... Es va repetint durant tota la peça i van passant un seguit de veus, un cànon, una veu que es va repetint una volta després i es complementa a si mateixa. Doncs aquests acords surten en un munt de cançons, s'han utilitzat perquè agraden o perquè són...
Fàcils o resultons de fer anar per a posar-hi música a sobre. Tenim temes com, per exemple, el Crying, d'Aerosmith, el Toca para mi, d'Alejandro Sanz, el What's the Love, de Black Eyed Peas, o, per exemple, aquest Basket Case, de Green Days. I escoltem les guitarres, sobretot.
Aquí ja canvia, però les dos voltes primeres són les mateixes que les harmonies del canon de Pachelbel.
Què? Ostres, eh? Ara què? Jo no vull ser repellent, eh? Però... No vaig tocar jo vegades el cànon de patxelver ni res quan estudiava violí. És a dir... Ah, ho hem dit lo de les teues mans, sisplau, Txell, Arnau. Però per un moment, quan has dit lo de repellent, pensava que anaves a dir que va sonar això a la teva boda, saps? És que jo me n'anava aquí. Jo me n'anava aquí. Eduard Morell, no sé si n'ets conscient... A veure...
Crec que heu fet bé la sintonia aquesta de fons, com se deia la sintonia? Això, la de les bogues. El canon de paquets. Ni-ni-ni-ni-ni. I segur que hi havia algú a casa que li deia, carinyo, te'n recordes? Que bonic. I apareixen, les bodes cutres i horteres són les que fiquen això. Però és bonic. A la meva vegada tampoc va sonar, però és bonic. Però segur que ara mateix acaba de fotre un zasca amb algú, pobre. De vegades és bonic.
Però és bonic, sortera, també. Aquí a Loes no es fa responsable de les opinions dels nostres col·laboradors. No, no, per això tenim l'Ivan. Ni de les nostres propis, a vegades. Jo vull dir una cosa, vull dir una cosa, que el canon de Pakenble, els primers acords, ara em diré un loco, perquè us farà gràcia, m'ha recordat l'Eres tu de Mocedades. Doncs veus, un altre, un altre. És que hi ha connexions.
Però, espereu, espereu, perquè és que hem de dir, és que jo, això em va fer molta il·lusió, que menciones a la senyora Britney Spears. I és que, passem, o sigui, d'aquest cànon de paje ve lo copat, que ve lo com se digui, passem a Britney Spears i a les folies. Atenció.
I de la mateixa manera, dues línies melòdiques en aquest cas, al Hit Me Baby One More Time, es troben. I must confess that my loneliness is killing me now. Don't you know I still believe that you will be here and give me a sign.
Fins demà!
Són temazos, en realitat. Ahir estava ballant. I aquí, un altre cop, posem al mateix nivell Max Martin i Johann Sebastian Bach. Déu-n'hi-do. Estaves ballant, eh? O sigui, no ho dubtar. La Júlia ha sortit per allà dient que estava ballant. Estàvem tots ballant. Aquí ens estàvem ballant i estàvem a la cura. Aquest trobar-se amb les sintonies i melodies, no sé si és així, però que tothom s'ha ficat a ballar. A més, molt guai perquè l'Arnau estava cantant una pista i jo estava cantant una altra, saps? Vull dir, estàvem fent aquesta... El coro, eh? Clar, clar.
L'Eduard ens explica coses boniques i ja la gent li peles i que va allà, no s'hi fixe. Estem fent els adlibs. Jo pensava més en els pentatònics, pujava el nivell una mica. Que feu amb diverses veus i anàveu creant la música. Musicòloga, explica'm-e-u. Musicòloga, jo no soc musicòloga. Musicòloga és l'Eduard, jo no. És un gran, eh? Jo crec que podríem fer més seccions amb l'Eduard, el podríem acaparar una miqueta més a part dels diners.
Jo mira, si puc proposar aquí una... Jo i tant. Jo et puc passar... El que passa és que no sé com enfocar-ho, això ja ho haurà d'enfocar ell. Jo et puc passar música de videojocs, que a mi m'agrada molt, pistes molt bones, i a veure què em podem treure d'aquí. Perquè sé que la música de videojocs té les seves coses, perquè jo què sé, per exemple, està composada específicament per acompanyar tot això, per centrar la teva atenció en el joc... T'he d'avançar, que...
L'altre dia, ho direm així com fora de micros, va sorgir això de la qüestió música i videojocs. És a dir, que en alguna... Sort horribles? Sortirà aquesta qüestió. Que ens passi, que ens passi cançons del Joan. Jo sí, jo us passo. A Júlia? Júlia?
Jo? Ah, no, t'havies dit que volies dir alguna cosa. Jo t'anava a dir que va haver-hi un tema superinteressant, que sabeu aquesta cançó del K-Pop ara, de les guerreres, que tot internet em va ple. Tothom en parla i no l'he escoltat. Això ho van parlant en algun claustre, o no? No ho sé, no em sona, perquè això és d'ara. A nivell de negociació, s'ha explicat...
Sí, no. Fica Golden de les guerreres de Capop i ho trobaràs perquè em va tot internet ple. L'altre dia explicaven que a nivell de neurociència ens agrada tant aquestes cançons perquè estimulen el cervell d'una manera que provoquen la lliberació d'oxitocina, acompassen el ritme del cor amb la música. És com prendre droga sense pagar.
Genial, no? Aquest tros, aquest tros, aquest tros. Aquest tros. Aquest tros. I ara espereus, eh? A partir d'aquí.
No, no us ha ficat la pell de gallina? Sí, és que jo l'he escoltat tantes vegades, aquesta cançó que ja l'ha dit com un nen, un loop interna. Jo creia que no l'havia escoltat i resulta que sí. No l'ha escoltat sense voler a les escoltants. Sí, sí, per això, per això. Però clar, l'ha escoltat el meu telèfon, que m'espia, i ara me la ficarà a dos per tres a l'Instagram. Segurant, sortiran rils i coses. Però ja tardaves en escoltar-la. Penseu que pels que tenim adolescents i preadolescents a casa, és un bucle, eh? És a dir, al final és una tortura, eh?
Bueno, és allò que diuen les cançons aquestes que es produeixen no plaer mental o addicció o ganes d'escoltar-la constantment. És allò que es diu música de laboratori, que està com feta específicament per generar aquest efecte. Però això existeix. Hi ha música per bebès perquè dormin. Hi per gats. Us parlen de bebès, altres de gats, no de qui té a casa.
Anem a parlar de gastronomia. A les vaques aquelles de guaios diuen que els hi fiquen música. Música clàssica, sí. Que bo, que bo. Bueno, jo he estat amb una explotació que és utilitzar la premsa que al tio li fiquen música clàssica a les vaques. No sucs, jo he estat paris vegades. I què tal, t'has relaxat o tu? He de fer les vaques. Bé, és igual mamífers al final. És un mamífer rumiante tu o no? Rumiante, ves, depèn del dia, no?
Com que ve que estem derivant molt d'allò de avancem, anem amb el tastet, el Maria Gateu. Parlem de gastronomia. Hem parlat també de comunicació i periodisme, no? Doncs sí, mira, de fet amb la Gala Pipo va ser això, que vam parlar de com és el receptor, el lector, l'espectador o l'oient actual respecte a la comunicació i en concret dels projectes gastronòmics. Són o no més exigents aquests lectors i espectadors i tal? Pot ser? No ho sé. Ella ens deia això.
Jo crec que ara cada dia més la gent que li agrada la gastronomia o el menjar vol saber què està menjant, d'on ve aquest producte, qui l'ha fet, per què té aquest preu. Al final tu has d'explicar a la gent, has de justificar el que tenen a davant.
estem acostumats a que ens enganyin, ja sigui amb establiments de restauració, supermercats o botigues, i llavors volem saber què ens estan donant. I si jo pago aquest preu és perquè això ho fa una persona amb una qualitat, amb un lloc determinat, i això s'ha de valorar.
Bueno, i respecte als restaurants, no?, perquè també li van preguntar sobre què han de fer, no?, i com han de comunicar bé les seves qüestions, doncs la gala ho va tenir i ho té molt clar, eh?, sinceritat, honestedat, i sobretot també saber expressar aquest savoir-faire, eh?, aquest saber-faire que tenen. Parla normal. A veure, és que ja ho fan això els cuiners, parlen molt, eh?, la gent de casa de cuina.
Una escena de picoteo. Com agrada a tu. De fet, parlant dilluns de la seva, jo et vaig dir el tall brunoà. Que és el tall de fer quadradit. A veure, per què a mi no li preguntes què és això de brunoà? Perquè a mi lo deixo a bo a fer. Perquè estava fillat focalitzant-me amb tu i et volia preguntar una cosa. Qui és el Regió Mundial de Gastronomia?
França o Catalunya. Però és que s'ha de dir així. Per exemple, escoltem el tall, no? Sí, gràcies. Jo crec que la base de qualsevol negoci, ara parlem d'hostaleria o de productors, és ser honest. Primer de tot no enganyar la gent que t'està comprant o que està venint al teu negoci.
perquè si els enganyes al final passa sovint això, que et donen gat per llebre. Jo crec que això és bàsic. I després, amb aquesta honestetat, saber comunicar els plats que fas, per què utilitzes els productors dels quals et nodreixes, on vas a comprar, com cuines, o sigui, si tu fas el guisat aquell,
diga-ho que ho fas, perquè cada dia a més hi ha restaurants que utilitzen productes de cinquena gama i clar, llavors si jo em vaig a un restaurant i vull menjar una galta de porc guisada, jo vull que aquella galta l'hagi fet el cuiner a foc lent durant tres hores. No vull que hagi obert un sobre i me l'hagi escalfat al microones. Llavors ser honestos i comunicar aquesta qualitat i aquest saúfer que tens.
Sabofe. Sabofe. Sabofe. Clar, veus? Tot té relació. Ho ficava per això perquè ho deia. Però veus? Però està dient ella que sabem comunicar amb el client. Jo imagino un senyor de 80 anys que va menjar bé i li diu que s'ha de comunicar bé. Sabo foar. Pues segurament no sabrà més que tu. Aquella època el francès estudiava. Tuxa, tuxa.
No sé què, una gent gran que té més coneixements que més altres. No he fet el francès, tu, Fran? No, desgràcia humana. No, ell era de llatí. L'altra desgràcia humana. Jo pensava que era de... No era de jeroglífic? No? La prehistòria, jo crec que és més data porca. Però les coses... Les coses pel seu...
I estic molt d'acord amb el que deia, perquè, per exemple, amb la tòfona, aquí hi ha molts jocs sempre. Amb la tòfona negra, tòfona, els restaurants, te l'han trufat de verano sempre. Però sempre hi ha tòfona a tot arreu, t'has fixat ara mateix? Sí. O te la ratllen alli damunt, els bons. L'altre dia vaig a un restaurant i vaig a un restaurant i vaig a un... I quan te la ratllen no t'hi gusta res, que sí? No, i uns companys de la vora diuen, sort que me l'han ratllat davant perquè si no, no la noto. Va dir. I vaig pensar quanta raó. Em feu servir tòfones bones, home.
Otòfones de veritat, perquè aquesta és una altra també. Ja estic pensant en el rovelló, ho sento molt. El Gosset, saps? El dibuix. Ah, el Gosset d'Avalio, no, tenia ganes de menjar rovellons. Jo crec que el rovelló està sobrevalorat. Jo també. El Gosset? No, el bolet. El bolet, bueno.
És fusta, jo estic d'acord. I aquí un exemple més de lo que fem aquí a l'Oest, que és derivar i anar d'una... Això sembla com un partit de ping-pong. Estàvem parlant de gastronomia, gastronomia tòfona, tòfona, rovellons. I dibuixos animats. Els gossos busquen tòfones, tot està lligat. Ara parlem dels gats, que és el que persegueixen els gossos, no, gateu? Com? No, res, ja està. Són millors els gats que els gossos, ho sento molt. És que no, no hi ha... Jo he sentit gos, o sigui que jo podria estar defensant.
Però no vull anar a derivar amb els gossos, sinó que em volia quedar amb la gastronomia, amb els bolets, que unes bolets i orgolets, talletes amb ceba, per exemple, Ivan. Ah, és que així comença qualsevol plat, amb un sofregit de ceba i el fallo tècnic.
I tot això se'n segueix jo, eh? Perdoneu que me surti de... No, no, però el fallo tècnic d'aquesta setmana vam fer una cosa que fem sovint, bueno, sovint, és una cosa que a mi m'agrada molt fer, que és entrar a la secció de curiositats d'OkDiario i rescatar uns quants articles de curiositats, coses útils, tal... Alguns funcionen i alguns no. Jo normalment me guardo el que no serveix per a res pel final, sí que de temps el llegim. Molt bé.
Estupenda. Dit això, vam començar amb un que jo penso que és bastant útil, que és, a què tothom ens passa que quan tallem ceba plorem?
De l'emoció, de la bona que està, no? Exacte. És per les substàncies irritants que emet la seva. Doncs vam repassar... Sulfur de l'Hil se diu, perdó, ja et torna a deixar. Ara et sulfòxit de no sé què era. Mencionaràs la Larguiña o no? No ho sé, no ho sé. No, jo el que vaig fer és això, vaig entrar en un article que ens explicava, i vam fer un estudi universitari per veure quina era la manera més òptima de tallar seva perquè, doncs això...
I no feia una cosa, perdó, perdó. Continua, continua. Doncs això, perquè piqui el menys possible els ulls, a veure. L'estudi de Jung i el seu equip va utilitzar càmeres d'alta velocitat per analitzar com es dispersen aquestes gotes químiques, al tallar les seves, amb ganivets de diferents talls, o sigui, amb diferents afilats d'una manera o d'una altra i amb diferent grossor.
El resultat va ser sorprenent. Els ganivets esmolats produeixen amb més microgotes, més lentes i amb menys energia. Per contra, un ganivet sense tall tendeix a doblegar la pell de la seva, emmagatzema energia elàstica en el seu interior, que s'allibera com una explosió en tallà.
Per tant, t'anava a dir, afileu bé, no sé com es diu en català ara mateix, esmoleu, esmoleu bé, els ganivets, si no voleu que us pigui tota la seva i, doncs això, amb calma, eh? Tampoc amb molta pressa, perquè contra més ràpid i m'aixequeu, evidentment... Música barroca, de l'Abrini's Pisa... Doncs això, vigileu el talla seva, ja està. Amb els dits també, eh?
I lo de l'arguinyano que deia jo, per si algun oient està despistat i tal, és lo de les ulleres de bussejar, que se les ficava ell per, clar, allò a la tele quedava més pintoresco, no? I a més el programa de l'arguinyano, que ell sempre ha d'entrar amb un gorrito, amb unes ulleres... I amb els xistes. El conejo de la bol és... Fenòmeno de senyor, eh? Vull dir, la gent necessita ser feliç com ho és l'arguinyano. Sí, sí, sí. I surt un ou amb dos robells i el tio és la persona més feliç del món. He vist el dels tres.
I des d'aquí, sisplau, una menció especial al seu fill, que jo crec que és molt guapo, no sé com seria el guinyà de jove, però el seu fill. Sí, senyor. I a més, sempre fa menjar vegetària d'aquest riu. És que té una franquícia aquí amuntada amb el món de la cuina, senyora d'Arguinyà, en fi, sa germana. Porta-la el tastet. El Carlos, el Joseba, no? El Joseba, com se diu? El Joseba, sisplau. Què n'ha dit, Xell, perdó?
que l'entrevistem, que jo m'apunto. Per l'Arguinyano i Joseba. A veure si ens conviden també a dinar. A mi l'Arguinyano. A mi més divertit serà, si també t'ho dic. I una altra cosa de la que també vam parlar va ser del canvi d'hora. Perquè evidentment amb aquests articles de curiositat... No m'ho anirem ser els únics que no en parlaven. Exacte. Doncs això, què penseu? És bo o és dolent, segons la ciència, el canvi d'hora pel nostre cos?
No estic disculptat. Aquí hi ha dos… Jo abro dos vies. Una és la de si estàs dormint, l'altra no. Si estàs dormint aquel dia tens una hora. Si t'agafes de festa, no. Jo agafo dos vies, si estàs viu o estàs mort. L'altra és si estàs de festa. A mi m'ha passat la d'estar de festa i dir que m'han robat una hora.
que m'han robat una hora de festa. Dormint no t'importa tant que te la roba de festa, clar. Són les 6 del matí, i encara el cos me demana més, perquè m'han avançat una hora. I després, si no és de festa, quan tens teòricament una hora més, són les 5, i dius, però si tinc la sensació de portar aquí tot el dia. A mi m'ha passat que dormint no ho notes, perquè, a més, com t'aixeques un diumenge, tampoc has de fer aviat o tard, però sortint de festa sí que ho he notat molt, la veritat. Vinga, va, anem a veure què diu la ciència d'això. Bé, la ciència.
Investigados de la Universitat de Stanford, que també ja podrien haver fet amb uns d'aquí, que és aquí on es canviï també l'hora, però bueno, van analitzar com ens afecta mantenir un horari fix i seguir els canvis d'estiu i d'hivern. La conclusió és contundent. El pitjor es canviar l'hora dues vegades l'any. Segons les dades, si es mantingués sempre a l'hora d'hivern, es podrien evitar centenars de milers d'ictus i milions de casos d'obesitat. Vinga, aquí colen això, vinga. Els dictus també són del canvi d'horari.
Ja ho veieu, el canvi d'horari és satanàs, eh? Clar! L'Udifer! Hem d'erradicar-lo, però d'arrel ja, eh? Això se solucionaria tenint tot l'any una temperatura d'estiu, perdó. No sé per què, jo l'he colat, no sé... Llavors ens seguim càrregant el planeta i ja està. No, home, no, però no ho dic a favor del canvi climàtic, ho dic de forma habitual, és a dir, amb clima normal i... Canàries, sí. Canàries. Exacte. Ja està.
De fet, avui he mirat i a Canàries fa més fred que aquí. A l'octubre? Sí. Perquè tinc una amiga que és de Canàries i m'ha dit, estamos a 22 grados. Però no te'n vas tu de viatge, no? No te'n vas de viatge un altre cop, no? No, no, tant de bo, tant de bo. A Canàries no m'importaria.
Doncs això, ja ho veieu, a canvi d'hora mal. Però també et dic, sempre tots diuen que ens hem de quedar a l'horari d'hivern. Jo vull l'horari d'estiu. Tots volem l'horari d'estiu. No sé qui és aquestes persones que volen l'hivern. Mira, a la redacció en tens una. No sé si serà, però ara s'ha de venir aquí mateix. Aquí, ara li fotrem la bronca. I que els doni els arguments, sobretot. No, no, tots volem l'horari d'estiu. Sí, sí. En fi, que no hi ha temps per a més.
No, ja està, ja hem fet prou avui, Déu-n'hi-do. Ja hem divagat prou, ja hem passat per tots arreu, ja ens hem perdut, i ara que ens hem tornat a trobar, aprofito per recomiadar aquest podcast, que hi tornarà properament. Per això, recolliré els millors moments d'aquest programa aquí a l'OES, que us recomano que no us perdeu, que fem la càtedra de 4 a 6 amb una FM, Ràdio Rosselló, el Picard Ràdio, Ràdio Poneu-Mollerussa, Ràdio Cigua Granunt, Ràdio Trem,
i ho veu Lleida Ràdio. Ens veiem amb un nou podcast que serà el 31, si no ens equivoquem. La Karen ens ho dirà el pròxim dia. Així és. Adéu.