Els millors moments de la setmana. Un equip amb ganes de riure i molta ximpleria sumen més oest. El podcast en xarxa que et posa al dia perquè no et perdis res d'aquí a l'oest.
Hola, hola, hola, hola, us parla Francesc Balanyà i aquest bon rotllo el portem perquè això és el més o és, aquest espai que recull els millors moments d'aquí a l'oest, un podcast que fem gràcies a la producció de la xarxa de comunicació local de Catalunya, però sobretot els que sirguen setmana rere setmana, dia rere dia, que són aquestes 6 ràdios amb una FM, Ràdio Rosselló, Picar Ràdio...
Ràdio Pone Mollerusa, Ràdio Ció Gran Munt, Ràdio Trem, Iguau Lleida Ràdio. Aquest recull el fem pràcticament avui amb tothom, eh? Això vol dir que saludem a la Maria Gata, a la Sabina Pedros, a la Júlia García, a l'Ivan Usón, molt bones a tots. I no em deixo ningú, no? Estem fent aquí una paradinha, no em deixo ningú. Molt bones. No, no em deixo ningú. Diria que no, diria que no. Diria que no, diria que no. Si falta algú que segui la mà, no? Allò que diuen...
O que cridi, o que digui alguna cosa. Que se manifesti. Que se manifesti. Rollo Polstergate.
Ah, hem parlat d'això. Com? Hem parlat, bueno, he parlat jo sola, de fet, ha arribat del porter greix de la peli, que diu Caroline, ve hacia la luz. Estàvem aquí esperant la gent i estàvem dient tonteries aquí per la internet. És que no estàvem entenent res. Res, res, res. Vivim amb una tonteria constant, és algo espectacular. Però i lo feliços que som? O com a mínim, i lo feliços que semblem?
Som, som. Un altre motiu és que hi hagi motius objectius per ser-ho, però de ser-ho ho som. Això és indiscutible. Sempre hi ha, sempre hi ha.
Sí, sí, absolutament. Tele, ara que et sento. Júlia, què ens aportes? Tele no, cine. Aquí fiqui tele, mira. No, no, aquí fiqui tele, aquí fiqui el guió. No, no, clar, si faig cas al guió, us enfadeu. Si no faig cas al guió, també us enfadeu. Això també ho hem parlat abans fora de micros. És que me lieu. He de dir que he sigut jo, eh, la que s'ha equivocat, i jo no estic a tele, no sé per què he posat tele. Ah, doncs no ho sé. T'has d'inventar algo de tele. T'has d'inventar algo de tele.
El cine al final és una telegrat. Sempre es pot parlar d'OT. Tele sempre podria parlar d'OT. Cine, que tu sí que hi vas ser-hi, Fran, que és que va ser una conversa molt xula la de divendres passat a la Tertúlia, que vam parlar amb Josep Maria Castellbí sobre el seu documental Naufragis, bussos i homes rana.
que explica com a la postguerra a Espanya els bossos recollien metall dels naufragis per guanyar-se, perdoneu, la vida. No sé si vosaltres, els que no hi éreu, sabíeu aquestes històries, però realment a nosaltres ens van deixar bastant impactades. Oi, companys? Totalment, totalment. Jo tampoc.
I a més que la fina que va fer en Josep Maria va ser força extensa, recopilant imatges d'arxiu, testimonis, tot plegat. Llavors ens va bé explicar com va descobrir aquests relats que nosaltres no coneixíem. Escoltem-ho.
passejant per la costa, coneixent gent, i arriba un moment que, bueno, conec un parell de personatges a la zona de l'Ametlla de Mar, i pensava que eren uns personatges que no existien, perquè m'ho li deien al Paco Elrana, i pensava que això era un d'aquells mites de... Això, el Paco Elrana, ja, jo et parlo de fa molts anys, això. I un dia, per casualitat, el vaig conèixer, i resulta que sí que existia aquest home, que era un senyor, doncs ja era molt gran, ja tenia 80, quasi 80 anys, i...
I allò que van fer bona sintonia els dos i allò que comença a explicar batalletes un dia, allò xerrant allí tranquil·lets a la vora del port, i bueno, me va captivar, no? Jo pensava que això no s'ha de perdre, aquestes aventures, aquestes històries, i em va descobrir un món que jo desconoixia completament, que eren tots aquests naufragis que tenim a poca profunditat a la costa catalana, va haver-hi un moment als anys...
40 no tant, però a finals dels 40, 50, tota la dècada dels 50, i meitat dels 60, que el preu del metall d'aquests vaixells va agafar un valor exagerat, perquè com que Espanya estava a la postgarra en plena autarquia, aquí estàvem aïllats completament i no podíem aconseguir metall, i hi havia hagut dues guerres, la guerra mundial també, doncs aquest preu d'aquests vaixells va pujar de preu desesperadament, i amb això es van guanyar la vida un munt de famílies i un munt de gent, això sí, jugant-se la vida.
Volem, sí o sí, una segona part amb el Josep Maria Castellbi, això com de llavors, que interessant. És molt guai. Perquè a més vam parlar d'això, d'aquest projecte, però la història d'aquest home és que ja dona per moltes entrevistes. Bueno, és que va estar 14 anys currant al fil de l'impossible. És que, bueno, en fi. Més coses de sobre aquest documental, la Júlia.
Les aventures dels treballadors del fons del mar que es guanyaven la vida i, com ell bé ha dit, que realment posaven la seva en perill. Va ser molt curiós perquè ens va explicar que ells tampoc ho veien així. Escoltem-ho.
Però hi ha una frase molt bona, perquè quan s'està acabant la pel·lícula hi diuen que ells allò era molt dur i tot això, i un que diu, diu, però la vida llavors era meravellosa. Bé, la veien amb 25 anys, 27, 28, 30 anys... Bueno, i l'aventura, suposo, també. L'aventura... Digues, digues, Júlia.
Que jo personalment tinc moltes ganes de veure'l. O sigui, em va impactar moltíssim, fins i tot quan parla dissabte, quan ens vam veure, Fran. Sí, certes. On ens vam veure, que no me'n recordo. No, no, no, no, no, no, no. Otra vez. Tinc una edat ja, i quan aneu recordant, us perdo la memòria. He de dir que va ser molt xulo, eh, noies.
No sé si es repetirà. Un altre adepte a l'OK. Ens agrada que sigui l'OK, però amb un poix en tenim prou. Tu vens fent-li l'arròs que ja veuràs. No te'n perdràs. Acabaràs sent tu també speaker o alguna història. No sé, alguna cosa. Però tenia raó que és un esport emocionant, sí o no, Júlia?
Sí, 100%. A més, la meva parella ja vol tornar. Claro. I tu no? No, no, això fatal. O sigui, estem lluny, eh, Fran? Estem lluny. Que va ser un tute. A la pròxima nit europea anem-vos a apuntar, va. S'ha de fer brè. Disabte. No tindreu més caps de setmana ja, eh, Júlia? No, no. I compreu coc de fraga, compreu. Ja, ja, ja.
Va, més qüestions. Segons el guió, toca parlar de tertúlia de xarxes, però clar, això del guió tampoc és tan cert. I a xarxes donem fe d'això, eh? Sí, sí. Parlem de xarxes i avui canviarem una mica el to, perquè normalment és una tertúlia que ens anem una mica bastant lluny, de vegades divaguem bastant.
Però aquest dia, aquesta setmana, ens vam centrar molt en el dia que la vam fer, que va ser el dimarts 25 de novembre, concretament, que més ha marcat aquesta setmana, és un dia important per reivindicar o per lluitar contra les violències, en plural, vers les dones. Dèiem que a la secció de xarxes també en vam parlar, ja que aquest tipus de violència, la violència masclista, a les xarxes, també és una realitat en auge.
Segons l'Institut de les Dones, el 80% de les joves entre 16 i 24 anys s'han sentit alguna vegada humiliades o agredides a la xarxa. És a dir, 80% és gairebé totes. El 56% dels missatges ofensius contra les joves normalment solen ser de caràcter sexual, és a dir, més de la meitat van en el terme del contingut sexual.
I segons la Generalitat, una de cada tres joves ha patit algun tipus de control, que ara remarcaves, o assetjament digital. Però atenció, perquè encara que el relat mediàtic moltes vegades està posant el focus sobretot en aquestes noies més joves, les dades del servei especialitzat en violències digitals, que és el FEMBLOC, que indiquen que la majoria de les dones que han atès des de l'any 2022, que es va posar en marxa aquest servei, són majors de 30 anys. Concretament, el 44,6% són dones de 33 a 44 anys,
mentre que el 28,9 tenen entre 45 i 59 anys. El grup de joves, que és el de 18 a 29 anys, representa només el 21,9%. Per tant, entenem que engloba a totes les dones. Pensem que això és una cosa de joves.
Així és, lamentablement a tots els grups d'edat a qui no es discrimina, lamentablement. No, també ens vam voler fer ressò del tipus de delictes relacionats amb les xarxes socials i aquesta violència de gènere perquè també s'han tipificat i fins al moment són aquests, que no són pocs.
Quins casos de violència digital n'hi ha? Perquè el Ministeri de l'Interior n'ha identificat almenys 12 variants entre aquesta violència digital. Les més habituals són troleosexual, que són atacs col·lectius amb comentaris sexuals humiliants, pornovenjança, que és una difusió no consentida de vídeos o imatges íntimes, que és el que just dèiem ara, deepfakes sexuals, imatges o vídeos falsos generats amb intel·ligència artificial, que ho deia ara la Sabina també,
ciberassetjament, que és un enviament massiu i repetitiu de missatges per controlar o amenaçar una dona, una noia, sextorsió, xantatge amb imatges íntimes, exhibicionisme digital, enviament de continguts sexuals sense consentiment, control digital, el que dèiem, vigilància, geolocalització, accés il·licit a comptes, manipulació de dispositius, tot el que englobi la part aquesta del control,
i silenciament digital, que són atacs organitzats per anul·lar o invisibilitzar perfils de dones, que és el que comentàvem sobretot en temes d'activistes i aquest tipus de perfil.
I ho deia la Txell, i ho deia molt bé, que és una tertúria que sempre somriem, doncs no ve cap somriure perquè és una cosa molt seriosa. Ara també crec que parlo en nom de tots quan dic que reiterem la seriositat de tot plegat. Dir també que és una evidència, però és que és molt trist que ho hem de recordar, però que això no va de víctimes i agressors només, va de tots. I ho diem...
o la tertúlia que nosaltres, si no som ni víctimes ni agressors, sí que som entorn i que hi podem fer molt per canviar les coses. Per tant, aquest 25N que ens apel·la absolutament a tothom. Si som modèlics també ho contagiem, si veiem alguna mala actitud l'hem de frenar i no sé si companyes voleu afegir alguna cosa, companys.
Que el pes no només està en els agressors homes, sinó també en els que contempleu homes, és a dir, en els que podeu ser còmplices, que no us sigueu i que també us reivindiqueu i exposeu. Doncs, insistim, és un programa aquest que ens agrada contagiar somriures, però ficar-nos seriosos quan toca.
Seguim avançant, anem a Lleida Natura, en aquest darrer capítol d'aquest espai mediambiental. El que fèiem era parlar de curiositats de la fauna lleiatana. I citàvem una espècie que a molts sorprendrà, eh? Oficialment no hi és. Dèiem ja llavors, ja ho pensàvem, que segurament la tindríem a la plana de Lleida més d'hora que tard.
Però quina penseu que és? Us he ficat inclús el guió, perquè jo sé que fico el guió a les coses... Les opcions que fiques són una mica impactants, eh? Sí, sí. Vull dir que sapigueu que un d'aquests animals que estan llegint tots amb atenció serà la plana de Lleida. No perquè l'hagin introduït al govern, després explicarem. No com en cirulo.
No és espècie invasora. Ah, després us ho explico, no dic res. Primer heu de triar i us faré triar tots. Pot ser la zebra, pot ser el ximpanzé banyut, pot ser el castor, pot ser el dromedari del Sàhara, pot ser el monotití, que és el món més petit del món, el pangolí, l'os formiguer, la mamba negra, la mangosta o el nyú.
Espero que no sigui la mamba. Espera, espera, anem per parts, però jo vull respostes. Jo tinc una, ja. Jo, mira, jo trio Dromedari del Sàhara, perquè som a la zona de seca, vull dir, cada cop més sequera, doncs fa pinta. I a més va haver-hi un any que vam tenir, perquè la cabalgada de Reis n'havia...
Bueno, a Fraguen tenim una granja que tenen camells i tal, que són les que fan servir després per les cabalgates. Espero que no calgui, que els utilitzem, podem utilitzar les carrosses. Algú més del medal·li del Sàhara? No. Jo, jo. Ah, sí, ja t'he apuntat, Txell. Sabina, tu... I m'atreveix a la mangosta. Mangosta. Algú més mangosta? Però què és exactament?
Uy, ara. Això és un canguro. Això és un suricato, Frank. És com un castó. És com un... Sí, però és com el suricato. Com el timón i pumba. És assemble. És assemble, però no ho és. És l'únic que combata els cobres.
Ah, sí? Sí, sí, i els guanya. Malparit, aquest bitxo, també. Però és tan mono. És boníssim. Per quina apostes, Júlia? Jo també, per la mangosta. M'ha agradat. Però no es tracta de si t'ha agradat. Però se sume de la causa, ja està. Home, una cosa us vaig a dir, ja ens podem acollonir si hem de venir les mangostes, perquè això vol dir que és vendre les cobres. Ah!
Però hi ha altres serps, no?, que també els agraden. Bueno, ja tenim culebrilles per aquí. Això ja no ho sé. A mi només m'agraden aquestes que tenim aquí de 78. Sí, de fet, té un pot ara mateix, un ple final de serps. S'agrada menjar una serp, de fet. Serps de Golosina, que no veus mai? Que és gran, eh? És el meu alijo. És el meu alijo. Sí, sí.
És que això de la mangosta m'ha fet gràcia, però jo diria l'os formigue. L'os formigue? Sí. També és molt mono, l'os formigue. Però que no es tracti de monos, que es tracti de pensar. Però és igual, jo sí, han de venir que siguin cookies, sinó que no vinguin. Maravilla. A veure, quin falta. Ivan, t'has de mullar. Ja ho he dit, l'adormedari. Ah, sí, l'adormedari. Falta algú? No, heu respost tots, no? Tu, tu, faltes. Home, jo sé la resposta, burinot. El castor també pot ser. Anem a escoltar el tall. El castor és guai. Per cert, veurem si arriba el castor, eh?
S'està... Saragossa ja hi és, vull dir, no... De fet, un dels tècnics, no recordo el nom de la Generalitat, que ens parlava, crec que era de la Llúdriga, precisament, vam acabar parlant del castor i deia, no ho hem acreditat,
un agent rural o tècnic de fauna de la Generalitat, però jo, si m'hagués d'apostar, jo diria que ja hi és, pel ritme que es mouen, és a dir, castors o al segre o al cinca, vull dir que més d'hora que tard, segurament veurem alguna notícia perquè ens sorprendrà. Exacte, i s'evidenciarà, no estarem gaire tindent per aquí. I el castor, com que deixa de rastre d'aquells que no és complicat de veure... Veus que ve un cuquit amb el castor m'agrada.
A veure si ens faran preses aquí als canals, eh? Potser maten els Cirulos. Ostres. S'atreviria un castor a matar un Cirulo. Crec que els Cirulos els foten de dos en dos. Quina por, eh? Jo crec que seria més a l'inversa. Us porto exclusiva mundial, no ha sortit enlloc. Oh, mundial. Qui fa una exclusiva en un podcast? Necessitem un sonido, Ivan. Exclusiva mundial. Si me deixeu, el busco. Vinga, vinga. Però ni en el National Geographic ha sortit això.
És exclusiva mundial del plan... Exclusiva podem posar, no? Mira, mira, mira. Fem crònica per la xarxa, Fran. Rotllo Pedrerola? Sí, sí, sí. Exclusiva. M'encanta, m'encanta. Ja hem localitzat Castors a Lleida.
En quina zona? A la mitjana. De moment és un exemplar. Al canal de Serós, a l'alçada d'Aitona. Era previsible, un servidor ja alertava en altres espais que arribarien aquí, perquè així ho indicaven la lògica. També parlàvem amb experts, però ja us puc dir, perquè de veritat que feia l'entrevista abans de saber aquesta informació i la tinc certificada per una font molt fidedigna perquè era qui rescatava aquesta pobra bèstia.
Un altre cop, Ivan, Ivan. Exclusiva. No, això no ho has de borrar. Això sempre, sempre l'has de tenir present. Ai, perdó, això no és. Ivan, que és l'exclusiva mundial. Exclusiva. Ens encanta. De fet,
Clar, Maria, no sé si podràs superar una exclusió mundial, però prova, prova. Ja no, ja podem acabar aquí, avui, eh? Ja està. Òbviament que no ho podré superar, però... Bueno, és que no sé, no té res a veure amb el que estem parlant ara, perquè parlem del tastet, vull dir que no... Natura, tastet... Podríem haver enllaçat bonic, però ha quedat així. Sí, sí. Voleu una altra d'exclusiva, la famosa Vespa Velutina...
Ui, no, vespes no, eh? No, vespes no. No, vespes no. No, vespes no. No, vespes no. No, vespes no. Tothom la coneix, la vespes asiàtica. Viure en la ignorància, Fran. Que és així de gran. Ai, calla-te. Si va entrar a casa amb una gegant, Fran, si no sabia que no et vaig fer foto, perquè no tenia temps ni ganes de fer-la. Però crec que vam parlar, era negra, no era taronjosa. No, era negra. Es diu cabró, és d'aquí, però no és tan... Que em fiques un mosquit de fons. No, això és...
Doncs ja s'ha retirat, i això tampoc ha sortit enlloc. Tenim exclusiva o no? Tenim, tenim exclusiva. Perdó, perdó, no tenim exclusiva. T'he dit que ho fiquis a favoritos. T'he dit que ho utilitzaràs a partir d'ara. Ah, ho ha tornat a borrar? Ostres, Ivan. Ai, senyor, vinga, va. Fica-la i la casco. Exclusiva. Ja s'ha retirat el primer niu de Vespa Velotina a Lleida Ciutat.
El primer. En aquesta temporada, a més, ara que fa fred. Però el primer. Fa poc. Però el primer. Que s'ha retirat el primer. Sí, sí. O sigui, que ells comen, estan aquí ja. Ai, calla, Fran. Si tu mires el mapa de distribució de la vespa de rutina... És el primer i l'últim, hauríem de dir. Bàsicament, a la costa, val? I sempre s'havia dit que Lleida, quan té un clima tan extrem, fred i calor, senyora, és complicat, a Fraga ja se'n van trobar, a prop del pavelló del Sotet, per Sant Ivan, te miro...
Jo no en vull sapigar més. Des d'aquí un concepte que potser tothom dirà, bueno, és que Marian és un poco lerda. Jo ho dic, vale? Els que sou animalistes i penseu, oi, vaig a ficar pels coloms i tal cosetes a fora de l'alfeizar, eh? El que es diu en castellà l'alfeizar. Què és que és això? Sí, és la repissa de l'alfeizar. La balda de fora de la... És que la porra ingressa. O sigui, com un poter amb una miqueta d'aigua o algo o tal. Sobretot si teniu terrassa, no ho feu. Perquè ja ves fer la rutina.
Exacte, perquè les vespes se fiquen allà, beuen aigua i tu penses, ui, que raro, què fa aquí aquesta vespa? Bueno, perquè està fent un niu, eh? N'has de dir una paraulota? Sí, llavors no ho feu i cuidado que, o sigui, bueno, és que no ho sé, jo... Molt d'odi, eh? Molt d'odi contra les vespes, eh? Sí, no, no, les abelles sí, les abelles són boniques i tenen un sentit en l'ecosistema. Però les vespes no, jo soc animalista, no les vespes. Exacte.
Bueno, d'aquí el tastet. Aquesta setmana... Aquesta setmana el tastet hem tingut la nostra cita mensual amb en Miguel Moruno i de fet ens ha portat un tema molt interessant que és l'estètica de l'excés vinculada i en el món, com sempre, de la gastronomia. De fet, aquí ens posa un exemple. Escoltem.
Per validar aquest efecte, canvis una mica el paradigma i en comptes de centrar-te en la part hedonista o la part nutricional del menjar, doncs ja ho encara és com convertir el menjar en un desafió, en un reto i que la part de menjar ja no sigui el disfrutar o que estigui molt bo el producte, sinó és que hem de menjar aquestes aletes que són superpicants, és que hem de menjar aquesta hamburguesa que pesa 15 quilos. Com els concursos de calçots, no? D'haver qui es menja més calçots.
És que, a més, això li he recomanat a tothom perquè el guanyador l'únic que se'n porta és una diarrea de quilo perquè el calçot és pura seva, tio. I, a més, aquests llocs, habitualment,
que no us il·lusioneu, vull dir, està fet perquè perdeu. O sigui, la majoria de llocs ja... La gent que guanya és la minoria i en la majoria de casos, inclús, jo el que no entenc aquí és... No, és que te menges una hamburguesa de dos quilos i mig i no la pagues. I on està la gràcia? O sigui, ha hagut de patir, clar que no la pagues, i al final això és publicitat per a tu i per a tot això que fesis, però bueno, clar...
La gràcia és tant per si sobrevius després de menjar-te una hamburguesa de dos quilos, perquè clar. O pagar el gastro, o després, el metge de gastrointestinal. L'endocrí. Perquè a més, vols dir que amb aquests reptes després, aquesta hamburguesa té tres ous, no sé què, però quan fan el repte li fiquem cinc, saps? Perquè li costi una mica més, diguéssim la calda. Perquè suposo que sí. Obstruït venes. És com l'americà, no?
Sí, hi havia aquell programa de cròniques carnívoras que el xaval va començar, que estèticament estava normal, era un primer, normal, i jo crec que va acabar el pobre. No, el van canviar, eh? El presentat el van canviar perquè ja no podien goli més.
No, no, però és que jo crec que la seva salut va empitjorar en sèrio arran de tots aquests desafíos. Clar, que el colesterol existeix i el sucre i tot el que comporta aquests menjars. Ara, el que presenta ara porta uns anys aguantant allí, vull dir que... El primer sí que li va passar factura, però el segon està allí. És que ara no tinc el nom d'aquest senyor, però és aquest senyor amb un bigot i que és ros. No sé si l'heu vist mai. Sí, sí, sí, jo sí que el tinc en mans, aquest senyor.
A vegades paties. En sèrio? Cal que pateixis? Està engullint, quan és de vomitar. I a més, ja no és la quantitat. És, per exemple, el que estava explicant el Miguel dels reptes de, per exemple, els aletes superpicants, que li posen cinc aletes però no se'n pot menjar més de dos perquè allò li han fotut picant i picant i picant i... Clar. Així no lluitem contra el malbaratament alimentari, eh? Bueno, mira, si són cinc aletes tampoc és tant, vull dir.
Però tot això, atenció, senyors, té una sustentació filosòfica. Mira, escoltem el Miguel. Perquè a la societat de l'espectacle, que és on vivim ara, no físicament, però és el que evoca les xarxes socials i tot el contingut,
A la societat de l'espectacle, el que més ven és el que és espectacular. D'aquest tema em parla molt Sisek, que avui porto una camiseta de Sisek. Sí, és veritat. I ell parla molt de que, clar, la societat de l'espectacle, per a que alguna cosa sigui rellevant, és espectacular, a formar part d'un espectacle. Llavors, el que estem fent, aquí he trobat que se li deia la especularització de lo quotidià, és a dir, el menjar és algo quotidià, per a que sigui rellevant, per a que la gent li interessi el menjar, que és una cosa que, a més, en principi,
Tothom menja a diari. Llavors, que vegis algú com se menja el seu menjar no és espectacular. Llavors, ha de convertir el fet de menjar en algo espectacular. Llavors, ja no partim que estem parlant d'alimentar-nos ni tan sols d'anar a un restaurant degustació i disfrutar, sinó que sigui un xou. És a dir, que el teu àpat, sigui el que sigui, sigui un xou. I menjar-se una hamburguesa és algo molt normal, però menjar-se una de 5 quilos no. Llavors, si mengem una hamburguesa de 5 quilos o una pizza de 30 persones, una persona sola, converteixes el quotidià en l'espectacle i d'aquesta manera aconsegueixes treure un ràdit econòmic d'algo que...
que no es ni talimente, porque yo creo que es menos saludable, ni es plente.
Això és com el del Salva, aquell que feia l'espectacle amb la sal i que et tallava... No sé si ho veus allò per Instagram. Aquest xef. El que sortia de la carcasa es feia. Sí, exacte, que sempre porta guants negres. No sé per què ara també és com guants negres. Sí, ara ho porti. Més elegant. Dona com molta elegància a l'hora de menjar... Els blaus és cutre. Els blaus és de càtering cutre. Els blaus és de netejar...
O de metge. No, de metge són blancs. De metge són blancs. Llavors, és càtering cutre. Sí, sí, ja t'ho dic en sèrio. I negre és com, soc guai. Llavors la gent ho porta. Sí, sí. I a més han de quedar com molt estrets, que dius, no sé com se'ls poden treure, eh? Sí, sí, sí. Deu tallar la circulació d'aquelles mans, eh? Sí, sí, sí. La mateixa reflexió vaig fer jo, Sabina. Sí, sí, ho sé. Però algú fa això de ficar-se com, com és allò, el polvo aquest, els polvos talco per dintre? Talcol. Jo no sé si es fa. Jo amb els guants de nitrilo per netejar no ho fa.
Clar, no ho sé. Ho hauríem de fer una enquesta. Donarà dos dies. Una altra cosa d'aquestes de l'espectacularitat del menjar, no sé si us heu adonat que els bufets lliures han desaparegut ja. Home. Com a mínim els que eren de tipus wok. D'aixecar-te, però ara pots fer...
Ara són de carta. Però és més útil, eh? Però és perfecte. Sí, sí, i van, i van, i van. I més higiènica. I sobretot perquè es desperdicia molt menys menjar, perquè a més les racions que et posen són heraníssimes. I a banda, com a comensal, a banda del desperdici, clar, si no, acabes menjant sol. Menja sol. És que vas amb un bufet amb la parella i acabes menjant sol, perquè mentre l'altre està buscant el bufet, tu saps menjant el teu plat. I és com absurd. Llavors jo dic, per favor, molt bé ara que s'hagi implementat tot això de la carta.
A mi m'agrada. I a la banda del malbaratament, perquè, a més, ara normalment hi ha penalització, si te'n deixes el plat, te penalitzen amb 3 euros o... Que ho han ficat sempre... Jo no ho he vist mai, però clar, també entenc que és una gran idea per si a algú se li em va la castanya. També el típic sushi aquell que notarà que després la xafes una mica... Sí, sí, això ho he fet tot. Ho he fet tot.
Saps què vaig fer jo l'última vegada que hi vaig anar? Vaig anar amb una d'aquestos i, com que eren molts de colla, ens van ficar tres QRs, perquè encara hi havia els QRs, i vam robar el de la resta de colla d'amics i els vam començar a demanar els tres d'aquestes de pagar, saps?
El que té una cara de tigre, de león. El més car que havia la carta, no? Jo no sé la Txell i la Júlia, estan molt callades. Jo suposo que es que s'han quedat traumatíssimes. Tenim totes por d'anar a dinar o a sopar o a fer una caña.
de vosaltres extres que van sumant i dius d'on han sortit. Ara quedo el de menjar junts. Ah, que ens has de convidar a casa teva a fer un sopar. Sopar de l'alent i fem-ho una mica invisible. L'altre dia vaig descobrir que es veu que hi ha una aplicació
que gestiona el... Jo no ho sabia, lo de l'amigo invisible. No, no, però jo tinc un joc invisible que fem amb les amigues que us agradarà. Ja us donaré les regles i no calen aplicacions. I és molt divertit, perquè es poden robar els... Els diferents regals dels amics. Llavors, amb números... És molt divertit, ja us ho explicaré i el fem. M'interessa. És molt divertit, perquè hi ha guerra. Sempre hi ha guerra quan acabem els dinars amb l'amica invisible. Madre mía. I a més, contra més cutre, millor que el regal. Vull dir...
Maria Gateu, tertúria d'actualitat. Mira, ara que parlem de Nadal, em va superbé que digueu això, perquè a la tertúria d'actualitat hem tingut els convidats que portem des de Ràdio Rosselló, i vinculat amb el Nadal, atenció al meló que va obrir la Laura González. Escoltem.
I tu, Laura, abans que has dit, vull treure un meló, vull veure les vostres cares de sorpresa. Jo ho introduiré, va, farem una introducció. A veure, és que teniu família, crios, tal, com us dividiu les dates assenyalades per les famílies? Perquè, clar, jo aquí, ara me surto un dilema. Si un ex et convida a dinar per Nadal, què fas?
Jo em puc trobar amb aquesta situació ara per ara. Llavors dic, què faig? És una red flag? Ara som amics? Però un ex, no sols, sinó amb la família. No, clar, amb la família. Però un dia de Nadal?
Això no ho havia sentit. Som molt moderna. Obre-me-lo. Obre-me-lo. Què fas? Jo crec que t'has de portar bé amb els ex, però al dinar de Nadal no sé si és el lloc més adequat. Ja seria una altra titularitat, diguem, no? I depèn de quan portis 100 ex. És a dir, si porteu ja 5 anys que no us veieu i de repente convida, és raro. Si acabeu de tallar perquè fa un mes o alguna cosa així, fins a cert punt... I està programat. Exacte, se podria entendre. Però...
Cuidado. Que bonica ha passat aquest espai de tertúria d'actualitat a consultor i sentimental. Has portat tot l'espai, sisplau. Jo sempre... Fes el que digui el cor.
Mira, Maria, t'he de dir que si és recent encara ho ves pitjor, perquè... Depèn del tipus de ruptura i depèn també de si hi ha fills o no entre mig, perquè si hi ha fills és molt habitual que vinguin al dinar de Nadal, tot i que hi hagi parelles noves, incorporacions a la família, doncs és normal que els pares també s'ajuntin a aquell dinar de Nadal.
L'altra cosa és el que passi a la taula. I a banda d'això... I també saps la relació que tens amb aquella parella. Jo crec que si la convides és perquè vols que hi hagi pau i amor. O no, o a l'inversa, depèn de com te portis amb la teva família. Potser vols que hi hagi guerra. Si hi ha fills és un altre tema perquè no hi parlo, però quines ganes d'emmerdar-ho tot, de veritat.
No, al revés, no? No ho sé, vols que estigui el pare i els seus fills? No, en aquest cas t'ho compro, però vull dir, en un altre... Jo estic amb l'Ivan, en el cas dels nens, si no, no entenc el per què hauries d'anar, o hauria de venir.
Potser és perquè... Seria una mica raro. Potser és perquè... No pot anar bé els seus, pel que sigui. Una pregunta ràpida. Què hi ha lloc a casa teva, Ivan? A casa meva? Jo em podria matar dos pàjaros. Sempre hi ha lloc, sí. Si és per això... Epa, epa!
No ho hem fet encara. Molt malament. He dit que aquesta setmana ho faig. Me queda uns dies encara. Els oients potser diuen que això sé que parlen ara. És que ja ho hem repetit. No sé si a l'anterior mes o és ho vam dir. Va ser o va sorgir, potser. Crec que va sortir amb una tertúlia i després al mes o és també va comentar. La qüestió és que hem de fer com una campanya per trobar parella. Un dating per buscar parella a l'Ivan. I estem ara recopilant dades...
empíriques. Ja sabem que pot desmuntar i muntar fluorescents, escriptoris... Hi ha altres dades importants que sí, ens donen... Hi ha una molt potent i molt recent. Fica-la exclusiva. Sí, sí, sí. Que potser no ho vol dir. Jo per això no ho volia dir. Potser no ho vol dir. Ah, no ho sé. Tu ho sabràs.
Ara li està fent senyes, explicant-li el que vol dir. No sé, no ho estic entenent. Bueno, és igual, que ha avançat en la seva vida personal. Si ens dona totes les dades que puguem recopilar de l'Ivan, que us puguem donar, li preguntarem abans amb ell i us les farem arribar a les futures candidates o candidats. No li hem preguntat tampoc el sexe. Ah, és veritat? Vull dir que això també, ara s'ho donem per fet, però no ho sabem. De moment, candidates.
No tant que portes. És important començar a fer una prioritat i després ja si un cas anem a obrir horitzots.
Que bé que ens ho passem a, és que anava a dir, en aquest podcast, però també al programa que fem cada tarda de 4 a 6, aquest és 7 ràdios de Lleida, que seguirem, doncs això, cada tarda en directe, de 4 a 6, i divendres seguireu trobant aquests capítols que podeu escoltar quan us doni la real gana. Gràcies, companys, companyes, i tornem el proper divendres amb més podcast. Fins llavors. Adeu, adeu. Adeu, adeu.