Els millors moments de la setmana.
Un equip amb ganes de riure i molta ximpleria sumen més oest.
El podcast en xarxa que et posa al dia perquè no et perdis res d'aquí a l'oest.
Molt bon dia, Òsters, què tal?
Benvinguts a una nova edició d'aquest podcast, el mes oest,
que recull els millors moments del programa que fem cada tarda d'aquí a l'oest,
aquest magazín que està produït per la xarxa i que el fem amb una FM,
Ràdio Rosselló, el Picard Ràdio, Ràdio Poneu-Mollorussa,
Ràdio Sió a Gran Munt, Ràdio Trem i UAU Lleida Ràdio.
I aquest serà l'últim capítol abans de fer una paraleta
perquè si, com dèiem, recull els millors moments del programa,
doncs aquest és el que recull els millors moments de la darrera setmana de la temporada.
Per tant, fins al setembre del 2025 no tornarem a tindre aquest podcast
que fem gràcies a tots els conductors, avui hi som i ja els saludem.
Maria Gatau, què tal?
Hola, molt bona.
Karen Alfonso.
Hola, capítol 26 i últim.
Perfecte, perquè t'ho anava a preguntar, ja ho saps, perfecte.
Núria Francisco, com anem?
Bé, molt bé, aquí, amb l'últim de tots, però bé, l'últim no ha de ser el pitjor, no?
No, diu que el millor és el final, no?
Això, això.
Per això presento ara l'Ivan Ossón, què tal?
Doncs molt bé, i tenint en compte el desquiciats que estem ja, jo crec que sortirà ben divertit aquest.
Doncs vinga, va, aneu-meu, també depèn dels continguts que hem tingut aquesta setmana.
Que ha sigut una caca el programa aquesta setmana o no? No ho recordo.
Evidentment no.
Ah, perquè llavors hem de conèixer-ho.
Mai, és una caca.
Ah, però si no has esgotat.
Mai.
Vinga, va, perquè si no, no tindríem més oes, perquè no tindríem millors moments.
Efectivament.
Exacte.
Un peix que som segueix la cua aquí.
Vinga, va, comencem.
Anem-nos en a tele, la secció de televisió, l'última tertúlia de televisió que vam fer,
on començàvem aquest dilluns amb donar els continguts que portàvem anys esperant per tancar la temporada.
Escolteu.
És que és molt fort, eh, tot això.
Jo és que porto tots els anys ja fa que estic seguint el Culebron a veure com acabi tot això,
i avui és el desenllaç, m'entens?
Ha sigut inesperat, no m'ho esperava que fos avui el desenllaç tan ràpid.
L'última tertúlia de la temporada és que tots són senyals.
I ens ho han donat així, ens ha fat, ens ha fat, ens ho han posat.
Doncs vinga, va, que els protagonistes del cuen, també com ho passava,
la Merche i l'Antonio van decidir, doncs, seguir unes estratègies diferents.
A l'hora d'evair els impostos van seguir la mateixa,
però a l'hora de declarar o de no declarar,
un va pactar amb la Fiscalia i l'altre, l'actriu, va decidir, doncs,
afrontar el judici i dir, escolta, jo no pacto res,
vaig directament al judici a veure com acaba.
Doncs bé, Immanuel Arias, dos anys i mig de presó per haver pactat
amb la Fiscalia, a part ha pagat una pasta gansa, que ara us direm,
a part de... Dos anys o dos anys i mig?
Dos anys i mig, dos anys i mig, dos anys i mig.
Ah, llavors canvia, de dos anys a dos anys i mig?
Nada.
Però és igual, que no anirà a presó, ara us ho direm.
Doncs això mateix, vull dir, gran resumen que va fer la Sabina
a l'inici d'aquesta tertúlia, que teníem, evidentment, més coses,
però es va centrar bàsicament en aquestes dues persones,
aquests freus fiscals i com anava tot plegat.
També vam parlar, a part, si parlàvem d'Imanuel Arias i també parlàvem d'Anaduato,
i vam acabar parlant dels dos interpretatius del seu fill,
però, bueno, ho vam reconduir ràpidament amb indignació del Fran Inclosa.
És que m'encanta el cognom, quan va sortir a Maitana el seu fill,
és que me va engañar el meu pronotge i m'encanta molt.
El fill aquest, bueno, ja parlarem un dia de la seva qualitat actoral, eh?
Però això és un tema que va totalment a banda, eh?
La mare és actriu, el pare és productor,
doncs el fill ha de ser actor...
Clar, què hi va a fer? Calceta, el niño?
Clar, clar, clar, clar.
Bueno, però podríem parlar de tot el coral elite, en aquest cas,
pràcticament tot, eh?
Sí, vinga, continuem amb la sentència final, que és...
Això ho guardem per cine, l'altre dia, això sí.
La sentència penal de l'audiència, al final, és el que dèiem, eh?
L'ha absoluït totalment, perquè no s'ha pogut provar
que sabés que estava cometent un frau fiscal.
Ella no ho sabia.
Ah, jo no sabia res, és el truc.
No, no, però espera, espera.
Jo és que ho he llegit i he pensat.
Quantes vegades he sentit, fins i tot alguna vegada m'han dit,
alguna gent de la llei de
no conocer la ley no exime de su cumplimiento.
Què faríem amb aquest programa sense un senyor qui posi llum?
Exactament.
És que...
Exactament, exactament.
Ens preguntem molt sovint.
Ai.
Que molta son avui, disculpeu.
No passa res.
No passa res.
Café.
Ho enregistrem a l'hora de la migdiada.
M'acabo de fer una, de fet, Karen.
Té riscos, sí, sí.
Doble cafè.
Sí, sí.
Doble cafè.
Vamos.
Vas, vas.
No teníem gens de son a la tertulia i xarxes,
que ja és complicat dormir-se.
Allò també és l'hora de la migdiada,
però nosaltres sempre arribem amb molta energia.
Tot i que, deixeu-me dir, que van començar molt tristes,
perquè ja s'acostaven les vacances, o no?
Que sempre esteu molt contentes i happy,
però no sé si aquesta ha estat l'última tertulia i xarxes de la temporada.
Esteu una mica xof.
Jo crec que més contents.
Jo m'he portat el paquet de clínex, per si de cas.
Veus, clínex psicòlogos.
Sobretot a qui li es preparen, jo crec que s'hi quedaran més tranquil·les.
Si s'ho passen la mar de Dé.
Al mínim els propers dos mesos.
Jo crec que estan a la casa preparant.
Tenint en compte que tindrem vacances, senyor.
Clar, clar, per això.
Jo crec que...
Però segur que tot el que trobem a xarxes dirim
Ai, això no ho podem comentar.
Ai, això no m'encant.
Això no m'encant.
Ens trucarem i ho comentarem des de la platja.
No ho crec.
No ho crec.
No ho crec que el síndrome d'Estocolmo arribi tant, aquest any.
Ai, s'estimem però no tant.
Síndrome d'Estocolmo total.
No estàvem tan fistes, eh?
No estàvem tan fistes.
Però sí que és veritat que a vegades veiem...
Sí que és veritat que això l'any passat va passar,
que sí que veiem alguna cosa força viral o força interessant
i ens ho passàvem pel grup de xarxes.
Em van dir, mireu això.
Sí que alguna vegada va passar molt...
Uf, uf, s'ha sigut això.
Ai, ai.
S'ha trobat els audios, home.
No, no.
És el Fran, home.
Has estat home, això?
No, que jo no toca res, si estic davant teu.
Para-ho, para-ho.
A més, això se sent fatal, eh?
Se sent fatal, eh?
Se sent fatal.
Fatalíssim.
És com si tingués alguna cosa a dins, l'altra peta aquesta.
Que no funciona.
Desemposeu-la.
Escolta, Karen, on vas de vacances?
Això no se pot dir.
Mira, aquest any, aquest any, el terme Bodes Bautizos y Comuniones
ho he tingut al peu de la lletra i llavors no m'ha donat la vaca
per anar-ne'n a fer grans viatges.
I tu, Maria, Gatau?
Per tant, aquest any me quedo a la platja.
Jo?
Me quedo a la platja.
Te'n recordo que a Lleida no tenim platja.
Bueno, però m'he vingut a l'apartament, a la Pineda, com sempre, si ja ho sabeu.
I tu, Gatau?
A propet, a propet.
Jo, és que, però ho puc dir.
Jo t'ho puc dir.
Però com en Sarge sempre diem que això no se diu.
Ah, volia que piquessis, no has picat.
Dic, perquè a la tortura de Sarge ens foten la xapa, que no ho diguem,
perquè no ens robin, no ens facin no sé què.
I aquí la Karen diu que estarà a la platja.
Bueno, jo he de dir que dic amb ma germana i...
Però no dius quan.
Una mica difícil que ventrin a robar casa meva quan són quatre, eh?
Vull dir, i no coincidim.
Per tant, complicat.
És mentir d'allà res, viu sola.
Però sabeu de què també, Fran, saps de què també vam parlar?
No vinguis, gràcies.
A la tertúlia de Charges, a banda de que ens van a robar i aquestes coses?
Deu bat.
No, no, no, de, mira, d'una tendència, que hi ha ara Charges, no?,
que bàsicament són dels negacionistes de les cremes solars.
Ah, sí, tendència igual absurd a Charges.
Exacte.
Són sinònims.
Sí, efectivament.
Ens va quedar, de fet, molt clar que negar la seva eficàcia és una absurditat,
equiparable a que l'aigua del mar hidrata més que la normal, bàsicament.
Això és com aquesta gent que diu que per hidratar-se correctament s'ha de beure aigua de mar, no?
Purificada i embotellada, però no, perquè, saps, l'aigua normal en si deshidrata,
perquè, per què no és salada, no?, perquè no té tantes salts minerals.
No han vist titànic, tampoc, aquesta gent.
No, no, no.
Però ens en riem, però hi ha molta gent que s'ho creu, aquestes coses.
Què és lo de titànic?
Ah, bueno, en realitat no ho sé, però va ser clar.
Bueno, aigua salada, beure aigua salada amb deshidratació, titànic, no sé, per mi va tenir...
El que està clar és que a DiCaprio no li va sentar bé l'aigua salada titànic.
Per això, clar.
On està ara DiCaprio?
Bueno, DiCaprio, Jack, no?
Jack en la immensitat de l'oceà.
No sé què fa ara, però està liu.
Està per allà flotant.
No, però és veritat, això de les cremes, jo he vist alguns rells també que dius, jolim, que pareu ja, no us passeu tant.
A més, perdó, a mi em surten uns que són el contrari, o sigui, és com una càmera d'aquestes que reconeix la llum ultraviolada o una cosa d'aquestes i es veu un senyor calvo posant-se crema a la calva, però a través d'aquesta càmera.
I es veu com, però se li fa com una mena de capa negra, evidentment, que protegeix de...
Ah, bueno, claro, clar, clar.
Es veu a través d'una càmera. I per què no li surten aquests vídeos amb aquesta gent?
I li han de sortir els desbojos, aquests.
Però qui va ser el primer que va dir...
Jo crec que li hem de fer callo a la pell, perquè, saps, això de la crema és un mite, o sigui, qui va ser el primer que se li va acudir això?
És molt interessant.
Millor no saber-ho, Maria, jo crec.
Viure amb la ignorància a vegades és una gran virtut, en aquest cas.
No, mira, ells estan contents, segur, clars.
Nosaltres estem aquí indignats, perquè...
I ells, mira...
Feliços.
Ells, mira, propagant-se el càncer de pell, lentament.
Però us poseu crema o no us poseu crema, vosaltres?
Home, és que no, és que, Núria, jo no tinc opció, o sigui, jo no me puc posar moreno perquè me poso crema cada mitja hora.
És que és així.
Sembles una gamba roja de...
Sí, sí, és que jo passo del blanc al vermell, és que no puc posar-me moreno.
No ho sé.
No ho sé.
És una mica igual.
La gent que diu, no, primer té crema i el roig després és moreno.
Nada.
El roig és roig i després...
No, després pica més fatal per la pell cremar-se.
No, no, no.
Fiqueu-vos crema.
I, de fet, encara que no aneu a la platja o a la piscina, fiqueu-vos igual.
Per anar pel carrer també...
A la cara i als braços...
Sobretot a la cara.
No, que és molt cara.
Tornem a fer...
És que no ens patrocina Salut perquè no vol.
A fer de Déu.
Va.
Sobretot a la secció de xarxes també el que vam fer, sempre, evidentment, és prioritzar
la informació de servei.
Ni que sigui òbvia, eh?
És molt trist que gastem minuts d'antena explicant obvietats, eh?
Però és que s'ha de fer.
No, no.
Ja ho diem cada any, eh?
Ho diem cada any.
No, no, no.
Si ho dic per això i la resta de temes que hem tocat, que són obvietats però que malauradament
és molt trist.
Si ho fos la mar de bé, xiques, però vull dir que és molt trist, si ho penses fredament,
que haguem de parlar amb aquestes obvietats.
Perquè la gent vol posturejar.
Vol posturejar molt fortament.
Si ningú us hi prohibeix, però que els pengin després, clar, un cop heu tornat, llavors
esteu una setmana donant la tabarra.
Clar, un mes, un mes.
Sí, va una mica en relació la que deies, eh, Fran, abans, que ens hagin de tapillar d'això,
que no pengeu fotos a Instagram quan estigueu fora, que no mireu, no feu fotos a les finestres
perquè vaguen on viviu, a les portes, etc, etc, etc.
Si voleu tots els consells, els vam fer l'imats, podeu recuperar-ho aquí a loes.cat.
Jo crec, mira, et dono un consell més, aquest és extra, heu d'escoltar el mes o és per captar-lo.
Mira, jo el que faria és, comences les vacances, desinstal·les Instagram i fins que no tornis a la rutina no el tornis a posar.
Bona opció.
Ja no només per evitar fer...
O no te'l posis mai més, ja està.
També és veritat.
A veure, però si no, què farem amb les xarxeres?
No, doncs mires Twitter i mires el que diuen els faixes del Pedro Sánchez, que estan a tope últimament.
Però llavors quina ho fico, la del Trump o la de l'Elon Musk?
Uf, no sé, és que una on la gent no presumeixi de les vacances i ja està.
Com vosaltres vulgueu.
Ja no només pel tema de...
Crec que es va acabar dient i fins i tot en plan, deixeu els mòbils a casa i no us toqueu més.
amb aquelles xarxes, vull dir...
Como antes.
És que anem pel camí.
Agafes el mapa en paper.
Jo amb els amics el plan que tinc aquest any és aquest, eh?
Anar-me en un apartament, no diré on, ni quan.
No diguis, no diguis.
Molt bé, molt bé.
I res, deixar el mòbil a casa per anar a la platja i ja està.
Per això tu o tots has dit?
Tots, tots, tots, tots.
Hem de ser com nens analògics, amb una pilota i a tirar-s'hi sorra...
I agafeu, mira, ja el sumo...
Et pago una birra si ho fas.
Que compreu una màquina d'aquestes analògiques, de setxables, que ho venen encara,
posa allò i feu les fotos amb allò.
Seria un analògic 100%.
Eh, però això mola, eh?
Les fotos analògiques molaem molt, eh?
I les que van sota l'aigua, també.
Sí, o també, també.
Que tenen la funda aquella que dure dos inversions, també.
Però bueno.
Bueno, si dure dos ja saps que amb una ho pots fer.
Però el bonic que era abans que començaves a...
que revelaves un carret i dius, hola, aquestes fotos.
Clar, algun sou que no...
Tu això ho has viscut, i bueno, són...
Totes sortien fora de foc.
Sí, perquè jo estigui en fotografia.
Ah, revela...
O sigui, has fet tu la mezcla aquella.
Molt guai.
Bueno.
Bueno, va, seguim.
Que entrenarem de les xarxes al tema del dia,
en el qual la Gatau...
Vas parlant menudets, no?
Menudets i menudes.
Sí, menudets i menudes, sí, sí.
De fet, el tema aquest del dia no abordava, doncs,
la trentena edició de la plec de la Sardana de Rosselló.
I, clar, al municipi, doncs, tenim la colla purpurina,
famosíssima a tot el món, i que tothom la coneix,
i formada per petits i petites dansaires d'aquí de Rosselló.
I aquí, en aquest tall que escoltarem ara,
doncs podem veure com l'Oriol i el Macià ens explicaven
quina seria la novetat que farien ells
en l'exhibició que van fer en la plec de la Sardana.
Doncs que el cavall crec que no se l'esperaran molt,
perquè serà un cavall que normalment no el fem.
Serà com més diferent.
Doncs...
Abans fèiem un cavall,
però ara no fem el mateix,
però el que sí que fèiem antes
era el...
el...
el nan,
i el tornarem a fer,
i...
bueno, pues...
I això és més complicat?
Ho heu fet...
És a dir, us...
Com ha estat això?
Bueno, el nan el vam fer,
però el galop...
ara anàvem uns quants dies a la plaça de missa
i el practicarem allà.
Molt bé, Déu-n'hi-do.
Digue'm.
Apropa't al micro, sí, sí.
Doncs jo crec que li agradaran molt,
perquè cada setmana anem a provar coses noves,
i, pues, cada vegada a mi m'agraden més,
i, pues, crec que li agradaran molt.
Innovadors del món de la Sardana, m'agrada, eh?
I tan peques.
Clar, clar.
De fet...
Digue'm, digue'm.
Perdó, Maradona, dins, Maria.
No, això que anàvem...
O sigui, ells van començar el seu camí dintre de la Sardana,
i, en part, gràcies també a Coti per Coti,
que vam fer una ballada especial, no?
Que, bueno...
Anda.
Que sí, sí, que ha funcionat molt bé.
Crec que en aquestes...
No sé si no hi ha el nom,
en aquestes propostes de xerrada en els pobles
que pel Consell Comarcal del Segrià,
ja obrien o tancaven una de les dues.
Amb el Coti per Coti, sí.
Amb el Coti per Coti a tot arreu,
perquè és una forma d'atraure
la gent que no és d'aquest món.
Però què n'has de dir, Karen, perdó?
No, n'has de dir una xorrada com una gata de gala.
No, digués xorraders.
Ja ho vaig sentir...
En lloc de les xorraders.
Ho vaig sentir l'altra vegada,
en directe, quan vas fer l'entrevista,
i ara que el nen diu antes.
En lloc de dir abans,
diu antes,
i m'ha quedat com molt...
I a la plaça de la missa.
És que sembla un jaiet.
A mi em fa molt arreu,
perquè sembla un home gran.
Sí, és que m'ha xocat molt,
el nen que utilitzia antes,
no sé si és cosa de poble,
molt poble, però...
I que duri.
I tant, i tant.
I que duri.
Però espereu, perquè tinc més talls d'aquesta gent.
Mira, aquí tenim a la Íria,
que ella va quedar clar que és molt sincera,
molt clara i molt contundent,
i si no sap alguna cosa, no ho sap.
Per molt que el servidor aquí
li facin preguntes estranyes.
Digue'm.
Primer el teu nom, el teu nom.
Jo m'he dit que Iria,
i quan van ballar sardanes,
a mi me vaig adonar que jo volia ballar sardanes,
vaig anar provant i m'agrada molt.
I escolta, Iria,
si algú no hi ha ara que ens està sentint
i pensa, ostres,
a mi em fa una mica com de respecte això de la sardana,
perquè a mi el de ballar no se'm dona bé,
tu què li aconsellaries, què li diries?
No ho sé.
Però li diries que ha de ballar igualment?
Ho ha de provar?
Que potser li agrada?
No ho sé.
No ho saps?
Bueno, no passa res.
Pobre cica.
No ho sap, no ho sap.
Què li has de dir?
És una pregunta molt compleja, eh?
És que no tinc aquest problema.
Però, bueno, no passa res.
Però també ens van dir adeu.
Mireu, mireu com ens van dir adeu.
Doncs escolta, Judit Teixiné,
monitora de la Colla Purpurina,
i també a tots els ensaires
i les ensaires que tenim aquí,
mireu-me un moment.
A veure, mirem a la Maria.
Dieu tots adeu
i digueu a la gent
que han de venir el dissabte
a la plec de la sardana.
A veure, com els diem que han de venir, va?
No?
Veniu, que us esperem.
A veure, com ho dius Macià?
Veniu, que us esperem.
Molt bé.
A veure, Isona?
Veniu, que més esperem.
A veure, la Laia?
Veniu, que us esperem.
I la Sílvia?
Veniu, que us esperem.
Molt bé.
Eh, us ho diuen les més petitetes del grup, eh?
Home, i tant, i tant.
Així que no ho podeu fallar.
Moltes gràcies a tots i a totes, eh?
Vinga, adeu, que vagi molt bé.
Adéu.
S'expliquen molt millor que la cara.
Ai.
Si cada un ho digui, faré.
La veritat és que sí.
Vull dir...
Però és que tendres, o sigui...
Sí, sí.
És la paraula tendres, eh?
Molt bonicos, la veritat.
Que bonics són les nens de lluny.
Ai.
Vull dir-me...
Ai.
No, ho penses molt.
No, ho penses molt bé, no?
Ai, ho has dit amb la volta, no pot ser renal.
Els nens dels altres.
No te sentim ningú.
Els nens són morits quan són teus.
Això és una cosa que passi, vull dir.
No crec que no.
Ja, ja, sí.
No crec que et tanquin per dir-ho.
No, no, no, no.
No crec.
Ho sento.
Jo també he estat nen i només he estat bonic per als meus pares.
No passa res.
No ho sap, això, Ivan.
Obrirem el meló de la maternitat i la paternitat?
No, no, no cal.
Perquè també del dia el dilluns...
No perquè me depriveixo.
Vés, vés.
Què ha passat el dilluns que teníem tema del dia, Karen Alfotzo?
Això, això, sí, sí.
Els nostres companys de M1 van parlar amb la Gemma Morcillo de cinema.
Però ella, a banda de parlar també sobre aquests temes de la gran pantalla,
em va explicar la matificada que tenim la nostra ciutat
i canviem aquests mites un cop i vius.
I com canvien aquests mites un cop i vius?
Perdoneu.
Jo abans vivia a Saragossa
i la meva família està a Barcelona i vaig dir que hi ha mig.
Lleida.
Lleida.
I, bueno, a part també el nivell de vida és més baix.
Aigua, ets puc permetre'm estudiar i treballar.
Cosa que això no podria fer-ho si visqués per Barcelona als voltants.
Perquè se m'aniria, tot el sou, se m'aniria, doncs...
A pagar lloguer.
A pagar lloguer.
Bàsicament.
I aquí, doncs, potser de l'aliment xores o no de qualitat,
doncs puc mentindre'm, saps?
I a part que és molt més tranquil.
I mira, m'ha sorprès molt Lleida,
perquè per mi Lleida era la ciutat que passaves,
que olorava a porc,
quan passaves pel costat,
i veies el ninot de Cidamont.
I la veritat que m'agrada molt Lleida.
Vull dir, és una ciutat que ho té tot
i no tens els problemes de la gran ciutat,
dels embusos,
de la massificació de gent...
I està tot molt a prop i continua sent ciutat.
Clar que no hi ha problema d'embusos,
ni de molta gent.
Si fa olor a porc, la gent marxa.
Clar.
Però sí que hi ha la queixa aquesta que diu la gent
que, ui, és que el semàforç a Lleida...
Bueno, que no sigui, que sortim a última hora sempre,
que això també pot ser.
Però bueno,
Lleida no fa pudor a porc,
de vegades fa pudor a porins,
però bueno, escolta,
perquè fiquen a les plantes i fa olor.
Però que ha canviat molt això.
Com fa que no l'hores tu a porir?
Sí que és veritat que no és sovint,
però sí que algun dia és allò
que avui el carrer fa una olor estranya.
No sé si us parla.
Però de porir concretament no.
No és la ciutat, no.
I ara això directe, sempre directe,
que ja no se les fa per ventall,
que són aquelles màquines que...
Però de què estàs parlant ara?
De l'aplicació dels porins al camp,
que és el que et fa l'olor.
Igual que...
que ara l'aplicació és molt més cara de olorar,
i que pori no deixa de ser natura.
Són fertilitzants, eh?
O sigui, és per fer-nos créixer.
Ah, nosaltres també?
Sí.
Tu olores i et fas més gran.
Ah, que bé.
Ja sé com quins territoris
que aquests porins es filtren cap a l'aigua
i llavors han de veure embotellat, eh?
Vull dir que potser no et fan créixer tant,
però bueno.
Bé, aquí som zona vulnerable,
a la plana de Lleida i a Osona,
que vol dir que hi ha...
Les aigües subterranes estan contaminades per nitrats.
Ah, que bé.
Que poden venir dels porins.
Ah, exacte.
Poden.
No només tenen que.
Perquè alguns demanen que hi hagi anàlisis,
perquè poden ser de porins,
de productes frites sanitaris,
de dejeccions humanes...
És a dir, hi ha moltes fonts,
però aquí sí que hem d'anar amb cura
pel tema de contaminació de les aigües subterranies.
Tot això ho estàs dient
perquè ara et toca a tu
parlar de la teva secció de natura.
Exacte.
Si escoltéssiu a Lleida de Natura,
aquestes coses no sabríeu,
no caldria que us ho expliquéss.
Però com que no ho heu escoltat,
perquè sou un desastre,
segur que tampoc us vau estar allò
amatents al que vam dir
a l'últim capítol d'aquesta temporada,
en què tornarem els amics del guardabosques,
que ens recordarem com la fauna
pot ser una gran aliada.
De fet, la natura en general ja ho és,
però ja fauna en concreta
que ajuda molt a l'activitat humana.
Ara, també deixeu-me dir
que el que va dir el Francesco Robedo
no sé per això si es va flipar una mica.
Escoltem-ho.
Un petit dato que havia encontrado
sobre las mallarengas,
que justamente es un estudio
que pueden llegar a comer
2,5 kilos de insectos al año
y poniendo cajas nido,
como decíamos,
cada dos hectáreas de cultivo de manzana,
en este estudio han demostrado
que pueden llegar a duplicar
la cosecha de manzanas
en un árbol,
pasando de 4 kilos a árbol
a 7,8 kilos en un árbol.
Me sembla moltíssim, eh?
O sigui, jo crec que aquesta dada
la hauríem de posar en cuarentena,
la revisarem.
Que han marxat la Karen i la Núria,
que no les sentim,
que ens han abandonat, María.
No, ha estat l'Ivan.
No, no han marxat.
Ha estat l'Ivan, ha estat l'Ivan,
que és l'últim de la temporada
i clar, ja va curat.
Ah, els has tancat el líquil.
No, les no estaven muertes,
estaven de parranda.
Està en la mar de tranquils.
Quin botó és aquell a veure tornar-la a tocar?
Com va, això?
Jo és que ja deia,
que raro,
que raro que aquesta gent no parli.
Jo estava pensant,
bueno,
potser no tenen res a comentar.
No sé fins fa quan
que estem mutejades,
però potser no.
No, ara sí,
ara t'he sentit.
Centreu-vos.
Ei, no només estic jo,
despistat aquí,
ho estem tots.
Però va,
centreu-vos
que qui no es focalitza en el que fa
ho pot pagar ben que tal
i com explicàvem,
el fallo tècnic.
Ai, mare.
Al tanto.
Bé,
seguim,
seguim amb el paracaigudista
despistat, eh?
A Noruega,
sí, clar,
que s'haurà deixat, no?
Que s'haurà oblidat.
Bé,
a Noruega,
un saltador professional
decideix fer una demostració de salvas, eh?
Tot preparat.
Càmeres,
drons
i públic.
Salta des d'un penya-segat
de 300 metres.
No, no.
Però hi ha un detall
fonamental.
S'ha oblidat
de posar-se'l
per a caigudes.
Doncs això
ens podria imaginar, no?
En l'enrenou de la producció,
entre càmeres i selfies,
ningú se n'adona
de l'absència
i ell tampoc.
Salta confiat,
estira la corda
i res.
Doncs això,
aquell vídeo va acabar
d'una manera sobtada.
Caput.
Buah.
Pobreta,
quina por.
Es va matar.
Home, clar.
Home, ara no.
A tu et sembla.
Home,
joli.
Però t'ho imaginat
el moment, eh?
De dir,
ostres,
no.
L'anella?
No, no.
Però a més s'has com...
No, no, no hi voltatràs.
Clar, és que a més
hi estàs caient, eh?
Oh, dius meu.
Allí ja comença el teu moment
de començar a pensar
en els fotogrames
de la teva vida.
Guàtio,
és que heavy metal.
Jo vaig escolta
en directe això,
companys,
i us he de dir
que pensava,
per què la gent
tota l'estona
se fica tan en perill
quan en realitat
pots agafar, no?
Una tombona a la platja,
te fiques allà tranquil·lent.
I ja està,
no cal ficar-te tu
allà saltar
en paracaigudes,
vull dir,
perquè...
A mi em fa molta por.
Jo m'he tirat
en paracaigudes
i ho miro 63 vegades.
Ai,
quina por.
Bueno,
és l'acostum,
no?
Quan hi ha
pols que salten
tota la vida...
És allò,
com quan surts
de casa sense claus,
doncs...
Fins que serà
l'última vegada
que saltaràs.
No, no,
si es veu Núria
que explicava
a l'Ivan al Fallot Tècnic
que preguntava
si no hi havia ningú,
que hi havia més persones
i tal,
però com que tots
estàvem pel tema
de la parafernàlia
audiovisual...
De les xarxes.
El postureo.
El postureo,
veus?
Si haguessin tancat
l'Instagram i tot això,
potser no ens hauria passat.
Ara,
també és una mica trist
que ens faci gràcia
veure com moren
algunes persones.
A mi no em fa gràcia.
No.
No, ja, ja,
però és com aquell programa
de Mil maneres de morir.
Aquella era divertida,
eh?
Jo el mirava,
jo el mirava.
Jo el mirava.
Crec que ho feien a Mega
o algo així,
o Nitro,
potser es deia abans.
No ho sé,
no ho recordo.
Bueno, va,
que també ens van ficar seriosos
perquè van parlar.
Bueno,
te van prendre a la secció
de fent, Núria,
ara ja lo és,
aquesta setmana,
que sí?
Bueno,
te l'he deixat,
no me l'has pres, no?
Te l'he mig robat,
perquè...
Hi havia una cosa especial,
doncs et vaig deixar espai.
Molt bé.
I és que era molt especial
perquè teníem,
a la Pilar,
a part d'ell,
ella havia fet el text,
i ella posava la veu.
Qui és la Pilar,
a part d'ell?
Pensarà en molts.
Doncs és una persona
que fa molt poquita jubilada,
però havia estat
durant tota la vida
membre del Consell Regulador
de la Deopea Les Garrigues.
És aquesta denominació
d'origen de l'oli
que, en guany,
estan de celebració
amb els 50 anys.
Durant aquest capítol
ens explicava
tota aquesta història
de creació
i no parlem
de qualsevol Deopea.
Escolteu el que ens deia
en aquest fragment.
El millor oli del món,
l'orgull de produir-lo,
la constància
d'uns pagesos
que havien sabut
agrupar-se en cooperatives,
que de forma continuada
es trobaven
en colletes curtes,
però de gran qualitat,
amb l'única sortida
de l'exportació,
i que volien donar valor
al seu oli,
que era reconegut
des de feia anys,
van fer
que es marquessin
uns objectius.
Evitar el frau,
posar en valor
el prestigi
del seu oli
i garantir
que l'oli
de les Garrigues
procedia únicament
de les nostres comarques.
Aquella gent avançada
al seu temps,
pagesos,
cooperatives i molins,
junts amb esforç
i perseverança,
van ser capaços
de posar els fonaments
de la denominació
d'origen,
que es va fer realitat
amb l'ordre ministerial
de 28 d'octubre
de 1975,
reconeixent
la denominació
d'origen
Borges Blanques,
sent la primera
D.O. d'oli
d'oliva
d'Europa
i la primera
D.O. alimentària
reconeguda a Espanya.
Eh, que molt fort, eh?
La primera
d'oli d'Europa
i la primera
d'aliments d'Espanya.
Que épic, no?
Que guai.
Sí, a més sonava
com si fos un poema,
un anunci o algo.
Sí, sí.
És que és bonica, eh?
La història,
això és un petit fragment,
però com deia abans,
la carn ja s'ha fet
tots els nostres continguts,
estan penjats
a www.aquialoes.cat
on també hi podeu trobar
més podcasts com aquests
i totes les seccions
del programa.
Ara veureu que estarem
uns dies que no en penjarem
perquè, com dèiem,
ens n'anem de vacances,
Maria Gatau,
Canela, Alfonso,
Núria, Francisco
i Benusson.
Però podem recuperar-ho tot
i podem ficar-se en bucle
tots els capítols.
Sí, exacte.
Tenen dos mesos
per repetir-se
tots els capítols que hem fet.
Si no sabeu què triar,
us recomano
Lleida Natura, per exemple.
No cal que perdeu temps
en altres coses, eh?
Hi ha broma
que tots són la mare
de divertits simpàtics
contra els vius,
de territori
i de molt més.
I amb tot això
tornarem al setembre
en aquest podcast
del Més Oest
que recull els millors moments
d'un aquí a l'Oest
que ara para per vacances
i que torna
en mitjans de setembre.
Gràcies a tots.
Fins la propera.
Adeu.
Adeu, adeu.
Bona estiu.
Bona estiu.
Bona estiu.
Bona estiu.
Bona estiu.