Els millors moments de la setmana.
Un equip amb ganes de riure i molta ximpleria sumen més oest.
El podcast en xarxa que et posa al dia perquè no et perdis res d'aquí a l'oest.
El podcast en xarxa que et posa al dia perquè no et perdis res d'aquí a l'oest.
Els moments dels darrers dies del programa que fem, aquest programa d'aquí a l'oest,
que fem setes ràdios de Lleida, una producció de la xarxa de comunicació local de Catalunya.
Ràdios que fem possible aquí a l'oest, del qual n'extraïm aquest mes oest.
Hem un FM, Ràdio Rosselló, El Picat Ràdio, Ràdio Proem-Mollerussa, Ràdio Sió a Gran Munt, Ràdio Trem i UAU Lleida Ràdio.
I avui en aquest podcast entrem pràcticament tota la família.
Això vol dir que podem saludar l'Arnau Vilà, la Maria Gatau, la Calena Alfonso, la Txell Bernaus, la Núria Francisco i l'Ivan Uson.
Molt bones a tots.
Molt bones.
Comencem amb la Núria, que teníem fa pocs dies, doncs, conduint el claustre que ens vas portar, de fet, el dimecres passat, no? Explica'ns.
Sí, sí, bueno, jo m'ho vaig passar superbé, eh? Preparant-lo i portant-lo a terme, i espero que vosaltres també.
I tant.
I, bueno, doncs, va començar una mica amb el Boroto.
No, no passa mai això.
Que raro.
Que estrany.
Però a mi em va sorprendre el coneixement de cinema que té la Txell, que per sort estava ella en un dels equips.
Serà el Fran, vols dir?
Sí, perquè van perdre, van perdre.
Van perdre, si estàs parlant dels perdedores.
Ja, ja, ja.
Però potser la sort de l'Ivan, eh?
No, hem perdut.
Exacte.
És com Mbappé, no?
Que ha fet un hat-trick, hem perdut.
Que ha fet un hat-trick, ha fet un hat-trick.
Hòstia, de totes les persones que en algun moment de la vida podrien comparar, l'Evan Bappé no és una d'elles.
Però, bueno, en tot cas, gràcies, Arnau.
Va, escolta.
Però, bueno, sort que la Txell estava...
No, diguis, diguis.
Sí, sí, sort que estava la Txell, perquè si no ens va posar els peus a terra, eh?
La Txell.
Mary Poppins.
Si contasteu, si no és, no vale.
És que no tinc ni idea, jo.
Però no podem entrenar tres, també, comentar?
Clar, hem de debatre una mica.
Ah, no, Jonas!
Jo és part-ho!
Ué, ué, ué, ué.
No, era una autopregunta que li feia el meu company d'equip.
I a més, aquest no compte.
No hi ha punts, això és una prova.
A mi que sí la té la companya d'equip, la Sabina, que ni se podia, hòsties.
Vosaltres heu donat per fet que era correcte, però...
No, no és correcte.
No és correcte.
Ah!
Però, punts per a los dos equipos.
És un segur.
Ah, bones hores, sí.
Gent, perdoneu, eh, petició pel benestar auditiu de la nostra audiència i el meu personal.
Si hem de fer aquest alvaroto, alvaroto, sisplau, lluny del micro, perquè és que m'esteu petant les orelles.
Tranquilitzeu-vos, d'acord?
Una mica deixeu el volum de la ràdio.
Bueno, aquesta era per calentar i per veure com funciona.
Si tothom ha estat bé el que semblava al final.
Però les hòsties a la taula, jo això no me'n vaig adonar en directe.
No, us heu d'enrecordar de lo que us deien a les assignatures de ràdio de les vostres carrers o cursos.
Aquestes coses, no parlar tots alhora, no picar a la taula...
No donar cops al micro.
Res d'això vam fer.
Sí, sí.
Vam desaprendre, tot l'aprés.
No som competitius, aquí, a lo és.
Com que no?
No.
No, només donem cops a la taula.
Més per cert, el Fran és profe de ràdio, més.
Bueno, bueno.
Cada maestrillo con su librillo.
Bueno, i també vam parlar de la hermosura d'un actor.
Epa!
Que ja el...
Sí, pues és com un diopioc de lo comia.
És veritat, el de la caça de papel, el més dolent de tots, com és el Jaime Lorenteque.
No és dolent, Jaime Lorenteque.
No és dolent, Jaime Lorenteque.
Que no és dolent.
A mi mare.
A mi mare.
Però fent el paper de Macarra està molt bé ara.
Diuen perquè és guapo, Iván.
El poses a fer el fit i te fot el mateix paper de Macarra.
Ah, bueno, vale, vale.
Però és guapo, és guapo, a vera.
Sí, és guapo.
Sí, és guapo, és guapo.
No digo que no.
I nosaltres.
De l'una o l'altra, no?
Bueno, bueno.
Té cara de malote.
Sí, sí.
I quan et sentis riure, t'acabes d'enamorar llavors.
Ah, sí?
Sí.
No has vist la caça de papel, no?
Sí que té una risa peculiar, sí.
Vale, vale.
El doctor maligno, també, una mica.
No, no.
És otra risa.
És una risa que fa una mica de crits, però no passa res.
És igual, eres una broma nomésista.
Els que han vist la caça de papel ho han entès perfectament.
Contacta el Samira per Instagram i convida'l.
Ah, el director, sí, és veritat.
¿De què estàvem parlant?
De la peli a aquesta noia.
Tu quizá lo comia, eh?
Primer de tot, Iván, espera.
Primer de tot, ens pots posar la risa del Jaime Lorente.
Vinga.
Així és?
Sí, sí, roixi, roixi.
Home, podeu dir que és molt guapo aquest tio, però si això no és l'antiorotisme...
Però si se riu, sembla que m'hagi fumat.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Sí, sí, és molt rara.
Home, el món de la faràndula.
I guapo, a mi no em sembla guapo, eh, sincerament.
Tirem de tòpics, eh, sempre funciona, arreu.
Mare meva.
Pues jo m'imaginava una risa com de malote, saps?
En plan de...
De fet, va ser un claustre ple d'emocions,
que sigui alboroto, competició, restregament de victòries,
que sigui victòries reals...
I una mica de canya, eh, perquè com no, la Karen té caràcter.
Ui, ho siente.
És francesa, dius?
No, heu dit altres que és francesa.
I ara és del Caribe.
No, ho ha dit ella.
Pirates del Caribe.
Ho vaig dir, tu, és francesa o no?
Però, m'ho ha dit, jo, escolta.
Pirates del Caribe.
Es que era increïble, o sigui, era impossible sentir res.
Anem un pel·let massa revolucionat.
Sí, sí, jo en el moment que vaig dir
jo me baixo de la vida del claustre d'avui.
Ens falta...
No, anava a dir, ens falta, no, ens obre un cafè a tots.
Amb aquest teu fill.
És possible.
El pròxim claustre amb una tileta, tranquil·lament.
Una valeriana.
El que no ens va faltar, va ser amor,
perquè la Núria ens va enamorar tots amb això, escoltem.
Ai, sí.
Ai, perdoneu, a veure.
L'última és especial.
França, França, França, França.
És la meva preferida.
Ho ha dit la Sabina abans, eh?
Sí.
Sí.
Bueno, aquesta l'he escollit especialment
per fer la final,
per fer com honor
a lo que em sento aquí a l'oest, ¿vale?
Oh, que és una colla superbenvinguda
i és com me siento.
Què?
T'acabes de guanyar un aplauso del públic.
Molt bé.
La Núria va guanándose amigos, eh?
Que bien lo hacen.
Molt bé, molt bé.
Va estar molt bé, eh?
Va estar molt xulo.
No sabia com dir-ho, no em sortia.
M'he escoltat ara i ha sigut com...
L'essència s'ha transmès perfectament
que no importa.
Ens va agradar molt.
Ens va agradar molt.
Igual.
Si vols tornar a dir-ho, tens aquí mi.
Ah, vinga, va, tu no va dir-ho.
Si vols fer la nova versió.
Vinga, vinga, vinga, que lo diga.
Mira, que Friends,
per mi, realment,
és una època en què jo vaig estar
a la meva adolescència.
A mi em va tocar l'adolescència.
I va ser una sèrie
que realment,
jo em notava
com que volia ser part d'algú així, no?
I la veritat és que
amb les meves amigues
vaig tindre molta sort.
Un saludo des d'aquí.
Però que realment
quan trobo una colla així
tan benvinguda,
sigui a la feina,
sigui on sigui,
que realment s'està molt bé
i que us volia dir
que estic molt a gust
i que m'heu acollit molt
i estic molt a gust.
Que bonic!
Que bonic, que bonic!
Demà us ho dic també, va.
Diferents versions
tota la setmana.
Però totes boniques.
Em sap greu
ara fent xafar guitarres
perquè venim
de dos moments
molt bonics
però també
em toca
perquè jo sap que
jo soc el conductor
em fotre una mica la bronca
perquè he trobat a falta
amb tot aquest recull del claustre
que en cap cas
hem dit
com va acabar
perquè ara la gent
s'ha de preguntar
quin va ser el resultat final
d'aquesta competició
entre nois i nois.
Fran, és que la Núria
va perdre el paper
i llavors no ho sabem.
No, però com va ser?
Això és...
Ja, ja.
No ho sé.
Què és el que va passar?
Ui, ui, que mou la taula
mou la taula un altre cop.
Mare meva,
els alumnes del Fran
com faran ràdio?
Com acaba de fer
que el Fran
sempre recorda
molts cops
la seva victòria
però escoltem.
Queda,
però bueno,
són bones.
Jo formo part
de l'equip
que va guanyar.
Que no hagués aportat res
és lo de menys.
Jo soc de l'equip guanyador.
Tu miraràs allò
el rànquing
de coses aconseguides
a la vida
i fica
el concurs de cinema.
Fran Malanyà.
La próxima vegada
sobornarem a la Núria
i...
Bueno,
per un punt
només,
va guanyar.
Això tampoc
la gent no se'n recordarà.
Això ho diluirà
la història.
M'he referm
al que he dit.
Ja, ja.
Totalment,
totalment.
Bueno,
no ho sé.
parlàvem de l'Embapé.
No,
va anar a perdre poc
i torna a remuntar el Madrid.
Va a perdre la Lliga.
Ahí está.
Lo bo es que
l'Ivan va ser
gràcies al qual
va guanyar
i no diu res.
No, no, no.
Jo ja veus
que jo porto la victòria
molt bé.
S'ha de saber guanyar
i s'ha de saber perdre.
Ai, ai,
que elegància.
Bueno,
però nosaltres
hem sabut perdre també.
Sí, sí,
no ho dic per vosaltres.
No ho dic per vosaltres.
Nosaltres no sabem
ni guanyar ni perdre.
Podria ser.
Bueno,
no passa res.
i també vam parlar
del nom d'una banda
i d'un bar,
del Senyor dels Anells.
Ai, és veritat.
Escolteu.
I no hi ha el gitano de Balaguer?
Sí, torna.
No ho ha d'ensenyar?
No.
Que ets la mar?
Però el poni pisador,
o sigui,
sabeu, no,
el nom d'on ve?
No.
O no?
Ve de la peli
d'això,
del Senyor dels Anillos.
El poni pisador,
ve del Senyor dels Anells.
ara m'estàs portant
amb la relació.
Comentem que li deu passar
a molts oients
ara mateix.
Mira, espera,
ho buscaré
per dir-ho bé.
Però el poni pisador
es veu que és
un nom
d'una tasca
o d'un lloc
del món
del Senyor dels Anells,
com es diu el món aquest?
i la terra...
La terra mèdia.
La comarca.
Exacte.
La terra mèdia.
Sí, sí.
I llavors,
doncs, bueno...
Crec que és el primer,
sí, sí.
Crec que és quan apareix
l'Àragon
per primera vegada.
Ah,
doncs pot ser,
pot ser.
Mira, veus?
Hace referència
a l'hostal
The Pricing Pony
que aparece
en la obra
del Senyor dels Anells.
Estic llegint de Wikipedia.
Molt bé.
Però sí, sí,
el poni pisador.
100%.
Molt bé.
Mira que no soc
molt de cine,
però ho sabia
i, a més,
vaig a contar
una anècdota
i és que
amb els meus amics,
ja que la Núria
ha dit
El Senyor dels Anells
en comptes
del Senyor de los Anillos,
jo vaig a dir
que amb els meus amics
al poni pisador
li diem
el poni xafador.
Home!
El poni xafador.
I m'ha fet gràcia
quan ho ha viscut.
Mira, el poni xafador.
Tècnicament
no és
The Hobbit Town
que és
d'on viuen
els hobbits
perquè representa
que ja surten
de Hobbit Town
per anar a buscar
el mag
i llavors
no el troben
i refugien
en aquesta
del poni pisador
i aquesta ja és
una taverna
seria
de les persones
normals
que no són hobbits.
Tècnicament,
tècnicament,
sí.
Però forma part
de l'univers
del Senyor dels Anillos.
Sí, sí.
És terreméria
però ja han abandonat
la comarca.
Ja han abandonat
la comarca
que això,
tot i això,
de fet,
ja ho vaig mencionar jo
que soc el desparam cinema
que vaig dir
allà és quan es trobava
amb l'Àragon
és a dir
a Vigo Mortensen
i la Gateau va dir
aquesta teoria
de moment no tenim prames.
que hem de seguir
i hem de continuar.
Bueno,
diuen,
diuen,
hi ha una llegenda urbana,
Fran,
que diuen
que viu a Almatret.
Jo no sé
si és veritat.
Suposo que no,
però
des d'aquí veïns d'Almatret
i l'heu vist
per als carrers del poble,
sisplau,
diguem-ne una foto.
Que anirem cap allà.
Arnau, Arnau!
A veure, a veure.
Almatretí,
Almatregent,
Almatrenino.
És que el que passa
és que Almatret
té un gentilixi
no oficial
que és com s'ha utilitzat
tota la vida,
que és Almatrus.
Almatrus, Almatrusa.
Ah,
és Almatrusa.
Almatrusa.
És Almatrusa.
Almatrusa.
Almatrusa.
Almatrusa.
Almatrusa.
Almatrusa.
A mi m'agrada molt,
Almatrusa.
Almatrusa, sí, sí.
Ah, perquè sembla un ocell.
És el no oficial,
però...
Pregunto,
podria ser...
No s'entera.
Un insult, no?
Ets un Almatrusa.
Almatrusa.
Almatrusa.
Castellà.
Com lluç, no?
Cap de lluç,
Almatrusa.
Sí, sí.
Anava a dir,
el que ha dit la Galateau
de que Vigo Mortensen
podria ser que se l'hagués vist
a Almatret,
no seria una confusió
amb el teu símil físic
amb ell?
Allí, allí, allí, allí, allí.
No, pregunto, eh?
Si fa o no fa,
tenim les mateixes nòvies.
Som igual,
tenim el mateix sexapil.
Bueno,
si ets tan fan
del senyor de los anillos,
igual en alguna ocasió
t'has disfressat d'Àragon.
A veure,
podríem fer un cosplay.
Podríem fer un cosplay.
S'ha de dir que Almatret
no és que sigui molt gran
i jo no l'he vist.
Som quatre o cinc carrers.
Bueno, és que la llegenda
que està deien
que vivia...
És que, bueno,
jo crec que és mentida,
òbviament,
però que vivia
com en una casa perduda
per Almatret.
I és com, claro,
en la comarca d'Almatret,
no?
Vull dir, també
en la Tierra Media.
El mateix sentit
que si el poni xafador
estava al final
de la comarca d'Almatret
és l'última frontera,
que en diem.
Nosaltres diem
l'última frontera
i cim del Segrià.
No, no,
és l'última frontera.
Tant és així
que us explicaré
una anècdota d'Almatret
molt bona,
ràpida, ràpida.
Creu que jo jugo a Airsoft,
allò que vas de militar,
tota la pesca i tal.
Doncs allà
sempre anem a jugar
en un lloc molt proper.
Quedem a les 8 del matí
i era
aquella època
que hi havia
l'efervescència
de la independència
i quedem al matí
a fer un cafè
al bar del poble,
al bar de la plaça.
Exacte.
I veu un senyor
que ens veu
disfassat de militars,
un senyor gran,
i diu
què feu?
Què ha passat alguna cosa?
Ens pregunta
perquè anem a jugar.
I jo li responc.
Dic, no, tranquil senyor,
és que finalment
han esclaretat el conflicte
entre Espanya i Catalunya
i això fa
Mori!
N'he carregat de bosses
que jo a les 8 del matí
no sé d'on venia carregat
però n'he carregat de bosses
com de la compra.
Mori a la guerra
una altra vegada,
corre!
Estic a córrer.
Ai, pobre home.
Però què no vaig fer?
Li anava a fer la broma.
I estic a córrer
i la Maria
se'n segueix darrere
que tenien un ritme
aquests homes
i jo vaig anar darrere
però no hi devien sentir bé
i no em van fer cas.
I jo tinc dubte
si es van tancar per sempre allà.
Tu te'n recordes
d'alguna mort
d'algun senyor gran?
No me'n putis una mort
sisplau.
No ho sé
però bé.
Home, però amb el susto
agorafòbia ni alma
tretà.
A més, clar,
m'imagino el Fran perseguint-los
Corre, corre
que ens va detenir
que ens va detenir
No, que jo li volia dir
la veritat
amb aquest bon home.
Amb aquest alma trus
que no s'entera.
No ho va ser.
No ho va ser.
Que es va ficar a córrer
i va tancar allò
i va girar pany i ferollat.
Era Indurán corrient.
Vale, ok.
La qüestió és que
no només vam parlar
de llegendes urbanes
en aquesta secció de cine
perquè també vam parlar
i tot trobem.
Vam explicar
que la festa del cine
doncs començava
i com a tots els estertus
doncs la cosa
se'n va anar de mare
i vam acabar parlant
de fer pil a la uni.
També la Karen
al final es va ficar
això com molt reivindicativa
i molt acertadament
va dir això.
Jo també
fer una crida
a professors
ja que estan ensenyant cine
què més que ensenyar cine
anant al cine.
a veure pel·lícules
vull dir
trobo que seria una cosa
bastant més visual
que no que t'expliquin allà
tota l'història
amb una pissarra.
Jo deixo anar.
Que reculli el guant
que vulgui.
Ojo Karen
perquè jo
vaig estudiar
realització audiovisual
i a mi me portaven al cine.
Veus?
Sí?
Sí,
paràsit
us ho vaig veure d'estrena
amb la classe.
Ah, molt bé.
Sí, sí, sí.
Molt bé,
és que és el que ha de ser
vull dir
torna a reivindicar-ho des d'aquí.
Gent que ensenyeu cine,
aneu a veure el cine
amb els alumnes.
I hem triat el tall
per això
i perquè és una anomalia
que, puguem dir,
la carn encertadament
va a dia.
Per tant,
perquè són els millors moments,
una vegada que tenim aquest moment
l'hem volgut recuperar
en aquest podcast
del meso.
jo el bec,
ara mateix,
el tinc al davant
i jo el doy.
Vull dir,
no sé tú,
però...
Te dono permís.
No, no,
María,
has de això
de a palabras necias
oídos sordos
que diuen
els nostres companys?
Has vist
que no he contestat?
També, és veritat.
Doncs que segueixi.
Vull dir,
al final...
Efectivament.
Jo sé lo que valgo
i jo sé lo que tengo.
Ai, ai.
Muy bien.
Bueno,
però el que queda clar
és que la tertúlia de cine
és interessant.
I mireu si ho és,
que fins i tot
vam acabar
també traient a Trump
en un altre moment.
De tot,
de tot.
Jo és que
el que me pregunto
és,
s'aixeca
i diu,
avui què?
Llavors ho solta
i després
se medite
o...
És que clar,
tu jura
que no m'acaba d'entendre
perquè...
Jo crec que té
un esperit
d'anen de cinc anys
i vol cridar l'atenció.
Però potser...
Potser no sé si ho sé.
És que no ho sap.
No m'acaba d'acord.
Al final.
Però bueno,
en fi.
Bueno,
el fet és que,
bueno,
ara considero
que les pel·lis
també són una amenaça
per a la Seguretat Nacional
i llavors
doncs
en veurem.
En veurem què passa.
El que passa és que
el missatge aquest
que va enviar el Call
doncs
és un missatge
que va deixar
al moment
obsolet
el comunicat
que havia fet Trump
i les directrius
que havia fet
on autoritzava...
És que, ojo,
autoritzava el representant
comercial dels Estats Units
i el Departament de Comerç
a iniciar mesures
per imposar l'aranzel
quan ho considera
sinó por tu.
Això,
perquè consideraven
que les produccions
estrangeres
doncs els hi fan
els hi fan mal.
És que tot
els hi fa mal.
Vull dir,
jo és una cosa
que me quedo loca
perquè...
Però,
o sigui,
en seguretat
no,
si no,
en quin sentit?
És una bona pregunta.
És una bona pregunta?
No l'entiendo.
Nadie lo entiende.
És això
com el que diuen
del Salomé Televisió Espanyol
que, clar,
com que fan el Salomé Televisió Espanyol
han hagut de construir
dos hospitals menys.
Pot ser, clar,
a importar pel·lícules
els costa molts diners.
No sé, no sé.
Especulo, especulo.
Sí, sí.
No, no,
però és popular
podríem fer-ho del dia.
Quin festival tenim ara?
Canes?
Canes, ara mateix?
Canes, sí.
Canes.
Canes.
Els que som d'aquí,
Canes.
Canes, Canes.
Canes, Canes.
Canes, Canes.
Canes, Canes.
Canes, Canes, Canes.
Bueno, no sé si ho tenim
o no ho tenim,
depèn de quan hagin escoltat el podcast.
Quan hem registrat?
En parlem,
a la tertúlia.
Ho dic perquè,
precisament,
fèiem aquesta tertúlia,
parlàvem,
tenim aquest tall,
però és que el mateix dia
que hem registrat això,
a veure si evitàvem
que Trump tingués
aquestes ingerències
amb el món del cinema
i que, a veure si
s'evitava
que el trampisme
es repetitza.
Per tant,
tota una figura
com Robert De Niro
que rebia la Palma d'Oro,
ho dic bé?
Sí?
Sí.
Sí, sí.
Un premi,
va rebre un premi.
Una cosa,
una estàtua d'aquell.
Un premi de chance.
Ha acabat amb T.
Un premi.
Prèmit.
Prèmit.
Un premi.
Un premi,
per aquesta m'estat res de Lleida.
Un premi i va dir això
al seu discurs.
Per tant,
aquest senyor Trump
que, bueno,
és el que...
Estàs fiquant al dia,
eh, de cinema.
Que se faci, mira.
Des de lo del migmetratge,
Fran,
te veo ahí mejorando.
Está tope, está tope.
Sí, sí.
Está on falla.
Molt bé.
Perquè sempre estic jo
amb l'actualitat
i el cinema
és actualitat
i precisament
ara que em traus
el tema d'actualitat
sabeu que tenim
una tertúlia
i jo també
m'hi vaig sumar.
Era de la Maria
però vaig dir
jo m'hi sumo.
Sí, sí.
I de fet
va passar això.
Mira, mira.
Jo estic veient
ja que comencin
a entrar ja
a la Capella Sextina
si no ho vaig errat
amb això del conclau
que han fet
aquella missa prèvia.
Maria,
parlarem d'això
o d'altres coses?
No, no, d'això no, Fran.
Si deixeu parlar-hi
tot Cristo,
ara mai m'he dit
a tot arreu.
Llavors,
no,
d'això no.
Parlarem
de qüestions locales.
Tot Cristo, eh?
Sí, tot Cristo.
Tot m'encanta.
No hi més ben dit.
però espereu,
espereu,
perquè, claro,
ara hem de tornar,
si m'ho permeteu,
al claustre
perquè a la tertúlia no
però allà
sí que va aparèixer
el conclave.
Mira, mira.
És el cheat code
del claustre
com quan ara caigo
que hi ha un número
és 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10
doncs igual.
Ara mateix
estic veient
un punt d'actualitat
que el tio d'assessin's creed
està al conclave.
Sí, sí.
El tio d'assessin's creed
està al conclave.
De veritat.
Sí, sí.
Etcio auditore.
Aquesta nit veieu que falta
a algun dels centres
entre els cardenals.
Estan presentant el jurament
ara,
a tots els cardenals
i hi ha un que ve
amb una capa oscura.
Aquí el tenim, aquí el tenim.
Per ser un 24
per il·lustrar
aquest fantàstic moment.
Me fareu ara
posar el clonc
al clonc
al clonc
al clonc
al clonc
Ja m'han incitat.
Me'l vaig a posar aquí
però és que...
Ja ha marxat, ja ha marxat.
Oh,
però es fa tirant darrere.
Cada veiem
la música de Superman.
Sí, oi?
Però s'assemblava o no?
Objectivament.
Sí, oi?
Sí, pues eren robes d'aquell...
És que no sé,
ara fa molt de temps
que no jugues a Assassin's Creed
però...
Sí, sí, ho eres.
Bueno, era una capa negra.
Era una cosa
com un bell old cop.
Però eren
los asesinos
i los templarios, no?
Llavors aquests
se suposa que serien
de los asesinos.
Sí,
però bueno,
l'assessin's Creed
eren un asesino.
Però per això venia
aquesta...
Perdoneu-me la ignorància,
això no tinc ni idea.
És el context.
Anaven entrant
el que deia el tall
de la missa
anant a xapar-se
i feien com un jurament
o alguna història
davant d'un llibre
que devia ser molt sagrat
i veies la cua
allò que anava esperant
i apareix un senyor
que era l'únic
que anava vestit diferent.
I a més era jove,
molt més jove
que els altres.
la nova religió.
Però i per què portava això?
És que és el que no sabem.
No ho sabem.
Ah, vale.
Que era l'assessinó
de templarios,
és així.
Estava allà infiltrat.
Potser algun dels oients
si estàs escoltant
ara mateix el claustre,
no, el mes oest
doncs ho pot deixar,
no?
Ens ho pot comentar
per alguna qüestió,
no ho sé per on.
Missatges directes
a Instagram,
ens tenim molt bé.
Potser passa bé
desapercebut.
Aquí al oest.
Al videojoc
si te posaves
sota d'una ombra
ja no te veia ningú.
És que jo crec que
aquest senyor va pensar
i això va dir
jo m'hi colo,
saps?
Dic aquí
nadie me ve.
Però allà
el van veure tots,
però potser no li va funcionar.
Que es va tornar a veure
quan va haver fumat
a Blanca,
la veus papa.
Ah, també?
Se'l va veure
i jo li veia les mans
per si tenia restes de sang
però les portava
sota d'açotana.
Cosa que em va fer
sospitar molt més.
Ah, ja, ja.
És a dir,
necessita més informació.
Aquí a l'oest,
més oest alimentant,
nodrint,
els teories conspiratives.
aixecins,
aixecins,
aixecins,
aixecins,
que fa molt poquet
me l'he petat.
Molt dolent, eh?
Molt dolent aquest, uf.
El d'Eixipte,
molt,
molt millor que els romans,
m'han dit.
Jo m'he comprat a segona mà
i em van dir,
no, com va t'Eixipte
que molen molts que els romans.
Jo aquells dos,
que eren dos germans
que jugues amb els dos alhora
i aquella...
Aquest no és.
Jo a partir d'aquell cap endavant
ja només jugo més
perquè són tots un truñol.
Estava molt guai.
I vikings,
estava molt xulo.
Ara m'he d'agafar algun altre
que poder,
el que vam veure,
eren algunes imatges
de gravació
del Assassin's Creed
Ciudad del Mexicà.
Podria ser.
No?
Però per què ho cadascarteu?
Jo veig aquí
un business brutal.
No sé,
jo és que em vaig quedar als Cims
i ja d'allà no vaig sortir
i llavors és com no ho sé.
Però bueno,
la qüestió és que també
vam tornar
amb la Cris Mongai
i l'Oscar,
l'Alana
en aquesta tertú,
amb els convidats,
una mica enrere,
concretament una setmana,
perquè vam parlar
de la pagada,
com ells la van viure
i interessant
el que apuntaven.
Jo estava a l'agència
on treballo,
a la feina,
i pensàvem,
bueno,
doncs mira,
salta la llum.
Hosti, no,
igual és de l'edifici.
No,
doncs sembla que és del carrer
perquè l'edifici tampoc n'hi té.
I anar esperant,
i anar esperant,
i aquí ni flower,
no tenim ni connexió
dels mòbils,
no tenim res.
Dius,
doncs bueno,
ens vam esperar,
ens vam esperar molt.
Vam ser molt il·lusos
de posar fins i tot
el tinar al sol,
a veure si així
vam haver de tancar la barraca
i anar cap a casa
perquè depenem moltíssim
del tema elèctric
per qualsevol cosa
que puguem fer a la feina.
Moltíssim.
Sí,
en el mateix
que diu la meva companya
ens va passar,
em va passar el mateix,
estava treballant,
se'n va anar la llum,
i heu entès
quan t'adones
la superdependència
total i absoluta
d'una cosa
que es diu
l'electricitat.
Jo fa 30 anys
que treballo en el mateix lloc
i fa 30 anys
que n'anaré la llum
més cara
i quan se n'anava la llum
podíem continuar treballant.
Els registres
es feien a mà,
teníem una màquina
d'escriure
amb doble paper de calco,
el telèfon
no tenia una línia
fora de la llum,
per lo qual,
encara que se n'anava la llum
podies parlar
pel telèfon
o qui fos,
i la vida continuava.
A més,
no hi havia gaires vitroceràmiques
i la gent tothom
tenia gas.
La vida seguia, no?
Sí,
la vida continuava
i seguia.
Això,
per cert,
la tertúlia
crec que era
al cap de dos dies
de la pagana,
no,
al cap d'una setmana
de la pagana.
Sí, sí, sí.
Era un dilluns 28 d'abril
de 2025,
al cap d'una setmana
encara arrastrem
tot plegat.
Aquest podcast
l'enregistrem
15 dies després
de la grana pagada
i segurament,
com que és un podcast
i ho podré escoltar
quan sigui,
a més,
potser ha passat
un any i mig
i encara seguim
sense saber
què, carai,
va passar!
Que ens expliqui
la reta elèctrica.
No, no és el futuro.
D'aquí un any
recuperarem aquest claustre.
Sí,
sabrem de veritat
què ha passat?
És a dir,
serà així de terrible
de vigent
aquest podcast
perquè encara
no ens haurà explicat
la veritat.
Bueno,
deien algo d'Andalusia,
que va començar
la grana pagada
d'Andalusia,
l'últim que s'ha dit.
Que podria,
podria haver començat.
És possible
que sapiguem abans
què passi a l'àrea 51
que amb aquesta grana pagada?
Home...
Bueno,
o...
Bueno,
és igual,
anava a fer un altre problema,
però...
No, digues, digues.
O que anava dint
o lo de València,
on estava Mazón,
també.
Ah, també.
Ah, també.
Això no s'haurà,
tampoc.
Mazón,
que les víctimes
d'aquestes danes familiars
és greu,
van dir,
ens han rebut abans,
i és cert,
i això fa pocs dies,
de l'honestament,
la Wonderlion abans a Europa,
que no pas la Generalitat Valenciana,
això només per fer-s'ho mirar.
En fi.
Va,
que no vull acabar
amb aquest punt enfadodot
perquè me feu riure molt.
La gent d'aquí a l'OES
i segur que us estimo molt.
Amb aquest podcast
més o és,
encara més,
perquè ens ho passem
així de bé rient,
recuperant aquests milions.
Saps que ets un ternito,
Fran,
en realitat.
Sí,
osito moroso,
els estimo a tots,
com diu la Núria,
gràcies,
Fran,
fiquem Fran per tancar,
i va,
no sol,
corre.
Goi, goi, goi, goi.
Vinga,
que tancarem amb Fran,
que ens agrada molt això.
Doncs,
ara,
doncs amb aquest bon rotllo
que tenim en aquest programa,
posem el punt final,
amb aquest nou podcast,
Karen,
el número...
18.
Doncs hi tornarem properament.
Amb el 19,
fins llavors,
vegi bé.
Adeu, adeu.
Adeu, adeu.
Ac硬 � grammar.
Núria Mister.
I'll be there for you.