La última hora, el matí de Cataluña Rádio.
L'hora d'actualitzar-nos, Óscar Fernández.
Avui ho feré yo, Ricardo, si no, a salir de l'11, venga.
Exacto, máxima puntualitat avui al matí, a diferencia de día, amb els decrets.
Jordi Turull, que defensa l'acord amb el PSOE per avalar els decrets,
que passa, diu, per un tema capdalt,
el traspàs íntegre de les competències en immigració a la Generalitat
a través d'una llei orgànica, una normativa que el partit
començarà a treballar amb el PSOE, assegura a partir d'avui mateix.
Junts vol que això englobi des del control dels fluxos migratoris
fins a les polítiques d'integració.
El que va haver-hi és una decisió política que no s'havia pres mai,
que es farà una llei orgànica,
i que serà perquè la Generalitat de Catalunya, la institució de Catalunya,
faci la gestió integral de les polítiques d'immigració.
Aquesta és la decisió política.
I ara què hem de fer?
Doncs igual que hem convençut que s'accepti aquesta decisió política,
des del rigor, des d'entendre dir, mira, això ho hem de fer nosaltres
perquè si no ja no és gestió integral.
Això ho hem de fer nosaltres perquè si no ja no és gestió integral.
Pel que fa al pacte de facilitar el retorn de les empreses
que van marxar el 2017,
Turull en aquesta entrevista al matí de Catalunya Ràdio
ha dit que s'ha de fer revertint el decret de Rajoy
que inclou assegura sancions per les que no vulguin venir altra vegada.
Turull també ha remarcat la importància de l'acord tancat amb el PSOE
en què es compromet a retirar l'article 43 bis,
que és el de les prejudicials d'Europa,
que segons Junts podia paralitzar per la porta del darrere
de l'aplicació de la llei d'amnistia.
Tot això, Esquerra Republicana rebaixa els acords
a què ha arribat Junts per Catalunya amb el PSOE
i assegura que de moment són titulars que caldrà concretar.
Segons la número 2 dels republicans,
el Congrés Teres Jordà el compliment d'aquests compromisos
dependerà de la voluntat política del PSOE,
mentre que els acords que ha tancat Esquerra amb els socialistes,
diu, com el traspàs mínim vital,
ja són una realitat, són declaracions als matins de TV3.
Això és un anunciat.
Aquí darrere hi ha molta lletra petita.
Aquí darrere el govern del país hi ha de dir la seva.
En conseqüència, ara estem parlant de voluntats.
Nosaltres, diguéssim, no estem a P1
de negociar amb el Partit Socialista.
Per què dic això?
Perquè aquí hi ha la lletra petita.
El que avui sí podem dir
és que el traspàs de l'ingrés mínim vital és un fet.
Pel que fa al decret que sí que va de caure ahir,
Holanda Díaz negociarà ara sí amb els agents socials
la reforma del subsidi d'atur.
Això després que no ha prosperat el decret
que modificava aquesta prestació
amb els vots en contra, entre altres, de Podem
i de les crítiques dels sindicats
pel fet que el Ministeri de Treball
no els va convocar per escoltar les seves propostes.
Díaz es reunirà amb ells
a partir de la setmana que ve, un cop divendres,
hagi enllestit la pujada del salari mínim.
Convocaremos con carácter inmediato
a los agentes sociales,
ya lo conocen los agentes sociales,
están informados,
para, sí, ahora sí,
trabajar con tiempo en el diálogo social
una reforma que es muy positiva
para nuestro país.
A partir d'aquesta hora s'obre a la primera audiència
al Tribunal Internacional de Justícia de l'ONU
en què Israel afronta l'acusació de genocidi a Gaza.
A les hores prèvies,
el primer ministre israeli Abenyamin Netanyahu
s'ha afanyat a descartar una reocupació de la Franja
i expulsar-ne als palestins.
Anem cap a Brussel·les.
Jordi Baró, bon dia.
Bon dia.
Primer dia d'una doble jornada de vista
al màxim tribunal de l'ONU a l'AIA.
Examen l'ofensiva militar d'Israel a Gaza.
L'acusació de Sud-àfrica de violar la Convenció de Nacions Unides
sobre genocidi.
I el més immediat que hauran de decidir els jutges
de la Corte Internacional de Justícia,
no avui ni demà, però sí a les pròximes setmanes,
és si ordenen mesures d'urgència
perquè hi hagi un alto al foc.
Així ho ha reclamat Sud-àfrica,
en una decisió que seria jurídicament vinculant
i que tindria també un impacte simbòlic.
Israel nega que hi hagi genocidi
i per boca del primer ministre
ha rebutjat les acusacions de Sud-àfrica.
Diu Israel que es tracta d'un cas de difamació.
Jordi Baró, Catalunya, Ràdio Brussel·les.
I l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua del CSIC
estimen un segle al temps
que poden trigar d'agradar-se als pelets
que arriben a les platges gallegues
i del nord de la península.
Ens ho explica l'enviat especial a la Noia La Coruña.
Marc Jurado, bon dia.
Bon dia. Cent anys abans de desaparèixer,
ho diu la directora d'aquest institut del CSIC,
que té l'El Jarrat,
que apressa a localitzar la resta de la càrrega
que va caure al mar abans no arribin els pelets a la costa.
Como nosotros no nos comemos el estómago,
pues no estaríamos ingiriendo los pelets,
pero sí que estaríamos ingiriendo
la parte de aditivos químicos
que el pescado hubiera acumulado en sus tejidos.
I als esports, el Barça juga aquest vespre
la classificació per la final de la Supercopa Espanyola
de futbol davant l'Osasuna.
Si guanya ja sap que es trobarà el Madrid,
que ahir va aconseguir superar l'Atlètic de Madrid
a la pròrroga per 5 a 3.
El Barça-Osasuna comença a les 8
i la transmissió de la TDT de Catalunya Ràdio
com sempre començarà a partir de les 7,
per tant, una hora abans.
El matí de Catalunya Ràdio.
Ricard Ostrell.
10 i 5, Oriol Brogi, què tal? Bon dia.
Bon dia.
I bon any.
Bon any, sí, bon any també.
Com ha anat això?
Bé.
Les festes bé?
Bé, ara per pensar en aquesta sensació de ressaca
que et deixen, no?
No sé ben bé de què.
Sí, com d'esgotament, com de dir...
Sí, és una sensació...
Tot és bonic, no?
És una sensació molt bonica,
però cansada i difícil,
i es pot...
Per exemple, jo avui venia cap aquí i pensava
mira, avui fa 10 anys que es va morir
a Ana Elisarán, per exemple.
Wow.
Un tema important.
O això, diem bon any
i penses en aquestes cosetes.
També veig que es tanca el cine comèdia.
I alhora, penso, són coses tristes,
prou boniques alhora que et t'endús.
I és com el Nadal, són coses...
Hi ha una espècie d'esgotament,
de cansament.
És emocional, eh, sobretot, no?
Perquè hi poses molta il·lusió.
També depèn...
Hi ha moltes èpoques, no?
Perquè jo, per exemple,
ara estic vivint aquesta època de la filla petita,
és un moment d'explosió i d'il·lusió brutal, no?
I hi poses molta energia, també.
En aquest moment és preciós,
perquè tu li estàs ensenyant aquest...
Jo tinc la sensació,
i és el que volia parlar més d'avui,
era d'aquesta sensació,
que tu li estàs ensenyant
el que és tenir un espai compartit especial
amb la teva filla,
que tu ho has après
dels teus amics,
de la família, potser.
Hi ha gent que...
Hi ha molts moments diferents
i moltes maneres diferents de veure-ho
o de sentir-ho.
Però, en tot cas,
hi ha moltes emocions i molts sentiments
concentrats en uns quants dies
en un mateix lloc,
que és el de casa teva,
que normalment ja et trobes per dinar,
però que tens com a necessitat
de guarnir-lo especialment,
o et fa il·lusió guarnir-lo especialment,
després de tot el tema dels regals,
diguéssim, dels oferiments.
Tot plegat sembla que vagi a buscar
aquesta sensació,
va a buscar a trobar la necessitat
i la dificultat, també,
de dir-te que t'estimes amb els altres,
de dir-nos més que ens estimem,
cosa molt difícil, realment,
però molt necessària,
i que per això potser creem
aquest espai compartit.
Jo parlant l'altre dia amb l'Ariana,
que treballa amb mi a la Perla,
em parlava d'una idea preciosa
i molt bonica
del filòsof Levinas,
que jo no sabia qui era,
vaig corrents a buscar qui era
quan m'ho deia,
això no ho podem dir gaire,
perquè, clar,
costa d'acceptar que no saps una cosa,
però em parlava d'una idea molt bonica,
molt més desenvolupada,
del que jo ara diré,
però que contenia la idea
que la carícia és el gest d'amor més genuí,
perquè és l'únic que busca
no posseir l'altre,
sinó que ens reconeix,
una paraula molt bonica,
la seva alteritat,
reconeix que l'altre és un altre,
i en canvi et trobes
al sopar de Nadal,
et pots fer una carícia,
et trobes en aquell espai
que has preparat
per estar-hi,
per compartir,
i et dius
o intentes dir-te
que t'estimes
o intentes demostrar-ho.
O que estem junts,
d'alguna manera.
O que estem junts
i és una manera
d'acariciar-se
i potser tu a la teva filla
li estàs volent explicar tot això.
Sí, sí,
amb una cosa...
absolutament.
Però no som conscients
que estem fent aquest traspàs.
Però no som conscients,
no,
però és el més bonic.
Bueno, no som conscients,
sí que si t'hi pares a pensar
quan tens tota la religió
que ens porta
tota una manera de fer...
Sí, però no ho fas amb voluntat.
No ho fas amb voluntat,
no ho fas pensant
en un nen Jesús,
etcètera,
però en canvi
jo que no hi crec gens,
ho trobo molt bonic
i penso,
mira,
que és bonica
tota la imatge
i tota la idea.
Després es contraposa
amb la realitat
i mentre està passant
justament aquest any
especialment
amb una guerra
especialment
cruenta allà,
allà mateix,
però aquí una altra vegada
entres en les contradiccions.
I aquesta idea de carícia
que em deia l'Ariana,
ella em deia també,
m'afegia,
que això li feia recordar
al nostre ofici
o al meu ofici
de director de teatre
que tu crees una cosa
i és com una carícia
perquè quan la vas creant
l'estimes
i allò
va agafant vida pròpia
i se t'escapa.
Però és que justament
la gent va al teatre
per trobar-se
en un espai compartit
i per...
Potser no saps com dir
que t'estimes
i que estimes,
però les obres de teatre
o el contingut,
tant la història
com la forma
que hi haurà allà davant,
en un moment,
en un espai compartit,
que serà com un petit Nadal,
serà una representació
i tu estaràs participant
i l'espectacle
t'acarícia a tu
i jo tinc la certesa
que els actors
noten la carícia del públic
i els empeny
a seguir explicant allò.
I per això segurament
et deu passar igual
en les obres de teatre que fas
que quan s'acaben
et deixen aquesta esgota
ben emocional,
o com has de veure
el pessebre o l'arbre.
Oh, sí.
Fa molta mandra,
però fa mandra
i esgota, dius...
Hi ha una certa cosa
que esgota
perquè és emocionalment fort.
Clar.
I és melancòlic.
És a dir,
et col·loca
un pessebre o un arbre...
L'arbre
és un tros de naturalesa
a dintre de la casa.
És molt bonic
quan al teatre
posem la sorra.
La gent fa molta burla,
però és un tros de naturalesa
allà dintre.
I això,
al mateix espai aquell,
te'l fa canviar completament.
I aleshores tu vius,
convius amb els teus
d'una forma diferent.
I en el teatre,
com que és un espai
també compartit actiu,
l'autobús, diguéssim,
no és actiu,
la ràdio
és un espai
compartit actiu,
que comparteixes
tu,
nosaltres,
ara,
amb tot de gent
que ho escolta,
això és actiu,
et fa sentir,
et porta a pensar
que hi ha una mena de...
Això sempre m'ho diu l'Albert,
que també treballa amb mi
a La Perla,
una mena
de reconciliació,
una voluntat
de reconciliació.
En una obra
s'expliquen,
s'exploten moltes idees,
moltes crisis,
hi ha molts post-nadals,
moltes mandres
de retirar el pessebre,
moltes contradiccions
emocionals i sentimentals,
i allò es pot recol·locar tot
i tu et pots reconciliar amb tot,
hi ha aquesta reconciliació
de tornar-te a trobar
i conciliar-te
mentre estàs compartint
aquell espai
amb tot de gent.
I això realment és molt bonic
i és com un sopar de Nadal
amb els avis
o amb els pares
o amb amics
o amb cosins
o amb qui sigui.
Quina manera més bonica
de començar l'any.
Oriol Brogi,
gràcies per acompanyar-nos.
A vosaltres.
Una pausa i ara tornem.
El matí de Catalunya Ràdio.
Ricard Tostrell.
Hola, fa falta res?
Que sóc el súper del Corte Inglés
i hi ha un 70%
en la segona unitat
de moltíssims productes.
He vist l'Ariel Oxi,
que no ens en quedava,
i també el Salmó Fumat
la balinesa,
el que t'agrada.
Mira a veure què
i ja em diràs
que un 70%
és molt de descompte.
Supercori, percori,
supermercat al Corte Inglés.
Què necessites avui?
Diuen que darrere
d'un gran pot de l'Eurojackpot
hi ha un gran milionari.
Això...
I darrere d'un gran milionari?
Doncs què vols que hi hagi?
Un...
Ara, en l'Eurojackpot,
el megasorteig europeu de l'11
és més milionari que mai.
Aquest divendres,
per només dos euros,
pot de 120 milions.
I a més,
un segon premi
de 24 milions d'euros.
Eurojackpot de l'11.
Milionari
pels segles dels segles.
A tots els que jugueu a l'11,
ben jugat.
Juga't responsablement
i només si ets major d'edat.
Si triar és estalviar for you,
estalvia't live en televisors,
ordinadors,
smartphones,
electrodomèstics
i molt més.
Descompte en cupobes canviable.
Fins al 21 de gener
a Carrefour
i Carrefour Pones.
Carrefour,
aquí poder triar
és poder estalviar.
Accent!
Entre actors,
ni amics,
ni col·legues,
només teatre.
I fa anys que vaig assumir
que no arribaria mai a Hollywood
per culpa del Bartel.
Joel Joan
és el gran comediant.
A TV3
aquesta nit.
Fa més de 30 anys
que Catalunya Ràdio
no falla la cita
amb el rally més dur del món
i aquest any
no és una excepció.
Ha tornat el Dakar
i amb Damià Aguilar
en podeu seguir
el dia a dia
des de l'Eraria Saudita.
En aquesta edició
una cinquantena
de pilots catalans
participen
en el rally dels rallies
i nosaltres
el seguirem de prop.
Fins al 19 de gener
tota l'emoció del Dakar
explicada
a Catalunya Ràdio.
Catalunya Ràdio
L'Enigmàrius
amb Màrius Serra
Avui l'Enigmàrius
difícil de dijous
feia material corrosiu
que et fa anar
a l'odontòleg
i la resposta era
mordent.
El mordent
és una substància corrosiva
usada en el tractament
dels metalls
i si mor
un adent
vas al dentista.
Només la meitat
de les respostes enviades
són encertades.
625 de 1.220 participants.
Per tant,
dona 14 punts
per a la Lliga.
Guanya el lot
de xocolates
Torres
Carme
Vier-Galtès
i avui
també ens heu dit
incisiu,
carall
o
fluorur.
012
La millor resposta
Poso en marxa la pel·lícula.
Espera, espera,
per què no la poses en català?
Està disponible.
L'oferta de continguts
en català
a les plataformes
de streaming
s'ha multiplicat
per més del doble
en els últims dos anys.
Abans de mirar
una pel·lícula
o sèrie,
reviseu la disponibilitat
del català
al menú de llengües.
A més,
com que les plataformes
s'acostumen a tenir
memòria lingüística,
si consumiu un contingut
en català,
la pròxima vegada
que la llengua
estigui disponible
ja la tindreu configurada
per defecte.
Informeu-vos-en
a cultura.gencat.cat
012
La millor resposta
Generalitat de Catalunya
Com a entrenador
cerco compromís,
equip
i un jugador genial
i a les rebaixes
unes bambes top.
Quan cerques
no sempre trobes
però a les rebaixes
del cort inglès
sempre trobes el que cerques
amb descomptes
amb moda, esport,
llar,
d'accessoris,
llenceries,
sabateria.
Del 7 de gener
al 29 de febrer
les rebaixes del cort inglès
a la botiga WebPiApp.
Copa de la Reina
Alba Fundación Futbol Club Barcelona
a TV3 dissabte al migdia.
I hi ha coses
que només passen
una vegada.
Com ara l'hiperestalvi
d'hipercor.
Ofertes irrepetibles
durant un temps limitat.
Com ara un fantàstic
Smart TV LED Xiaomi
de 55 pulsades
per només
369 euros.
Sí, sí,
només
369 euros.
És l'hiperestalvi
d'hipercor.
Només fins al 18 de gener
a la botiga WebPiApp.
Penseu ara en un lloc
on hagueu passat
moltes hores
de la vostra vida.
Un pis,
una casa,
una habitació,
un espai
que tan bon punt
el trepitges
et fa venir al cap
tota mena de records.
Avui viurem
aquesta sensació
a través dels ulls
d'una altra.
Els ulls
d'Àngel Font.
El Nil Marbà
ha quedat amb ell
al pantà de Sau.
Té 72 anys
i és
l'únic veí
de la zona
que va viure
a l'antic poble
de Sant Romà de Sau,
al municipi inundat.
Ara la sequera
ha deixat el descobert
al poble
i també a la casa
on va passar
la seva infantesa.
Àngel,
bon dia,
com estàs?
Bon dia.
Escolta,
explica'm on som
ara mateix.
Mira,
ara mateix
amb el poble
antic de Sant Romà de Sau.
Un poble petit.
Ara el veus
encara més petit
perquè tot està en ruïnes
però els que ja hem viscut
el podem dibuixar una mica
com era el poble.
Tu havies vist mai
el pantà
amb un nivell d'aigua tan baix?
Una altra vegada
però pocs dies.
I ara estem arribant
a aquest nivell
i a partir d'aquí
ja no s'ha vist mai més res.
Vull dir,
a partir d'ara,
el que vagi,
descobrir
altres records.
I tu quan el veus
així de sec
què penses?
Ja veus com està,
no?
El cremat
del pantà,
les ruïnes,
ja està bé,
això ja està bé
veure-ho tant en tant,
no?
Però veure-ho tant seguit,
no.
Fa pena,
ara fa pena.
Amb l'Àngel
volem dibuixar
el poble
on va néixer.
L'Àngel
és capaç
de donar vida
a un espai
on ara només
hi ha sorra,
fang,
runes
i molt poca aigua.
Allà,
aquella pret de pedra posada,
seca,
era l'entrada del poble.
Allà s'entrava al poble
i a la plaça
i d'allà
anava amb el cementiri
que està a 300 metres.
Aleshores,
allà entraves al poble
i per aquí la vorera
baixava la carretera
que passava
pel mig de la riba
i la cabanya de la riba
donava la volta
i s'anava a trobar
el pont a baix.
Pont espectacular,
no?
Era un pont romànic,
vull dir que va ser reforçat
perquè l'any 40
les inundacions
el van fer malbé
i el van reforçar
i era preciós el pont.
I aquí,
just aquí,
entre mig del poble
i del camí de baixar
cap a baixar el pont
hi havia l'escola.
És a dir,
això que tenim aquí al davant
és l'escola?
Sí,
jo tinc fotos
d'aquí davant.
Tu tens fotos aquí?
Sí.
En quants anys?
6,
5-6 anys.
I t'he d'imaginar
tu de petit
jugant aquí
al pati de l'escola?
Sí,
sí,
aquesta una vegada,
encara tinc un senyal,
em vaig fer el llavi i tot.
Aquí mateix,
aquí mateix,
sí.
Del que ara només queda...
Ja ho veus,
era una escola superpetita,
tot i que,
aviam,
hi havia molta canalla
tota la vall,
totes les masies,
no solament el poble,
si veus tu l'altre cantó
i t'hi vina una mica per aquí,
eh?,
veuràs a tot arreu,
veuràs masies.
L'Àngel recorda,
per exemple,
la seva primera comunió.
I hi ha una foto,
eh?,
que som tots allà,
la meva germana,
les meves germanes,
que tinc dues germanes més,
i tota la canalla de pagès,
d'aquestes masies que t'has dit,
d'hi ha al poble,
i també hi havia canalla
dels primers treballadors de la presa.
I també recorda les festes majors.
M'he d'imaginar això,
ple de gent celebrar la festa major.
Ah, exacte,
sí, sí.
I a més,
hi havia gent,
les festes majors
i els roplecs d'aquelles èpoques,
i això encara ho explicaven
els meus pares i els avis,
eren gent que venien,
bàsicament,
gent a peu,
no hi havia medis de comunicació.
Llavors aquí,
doncs baixava la gent de Tabertet,
baixava la gent de Carós,
de Susqueda,
i de tot el Rodant,
i es reunien aquí
i feien aquella celebració.
Era un poble bonic?
Espectacular.
Jo ja ho dic,
els d'Arropit,
que ha estat el millor poble,
el poble més manco de Catalunya.
Sí,
perquè,
mira,
ja ho veus,
ja ho veus,
no?,
eh?,
els cingles de darrere,
boscos que arribaven
fins aquí baix.
Tot això eren camps.
El poble estava situat alt.
Un riu,
un pont,
un molí,
una resclosa,
un costo per banyar-se.
És a dir,
si encara existís,
seria el més bonic de Catalunya.
Sí,
segur.
Segur.
I com es passa d'això
a un poble inundat?
Doncs bé,
el procés va ser molt lent.
El projecte venia de la Segona República
i les obres que van començar als anys 40
es van allargar 20 anys.
Les obres eren interminables.
Es va parar un any.
I la gent,
principalment les persones grans,
no s'ho acabaven de creure,
que això s'ompliria d'aigua.
I hi va haver molta gent
que va esperar
fins a l'últim moment, eh?
Vull dir,
quasi bé com van veure
pujar l'aigua pel pont,
que tapava el pont,
van marxar, eh?
Perquè no s'ho creien,
que s'ompliria d'aigua.
Clar,
tot això va ser un procés
que em deies
que va ser molt lent
i on es van haver d'expropiar
moltes propietats.
Com va anar això?
És a dir...
Va ser molt feixuc.
Era la dictadura,
era en Franco
i allà no hi havia què discutir.
A més,
es van marcar
els pagesos
i la gent va batallar-ho molt
amb el governador civil
i tota la història,
van marcar uns preus,
més o menys estàvem bé
i al final van pagar
mica, mica, mica, mica.
Però jo,
el meu pare ho va explicar
a vegades,
en definitiva,
la gent es va espavilar
amb els recursos
que va treure,
eh?
Els pagesos,
els pagesos que eren pagesos
es van ubicar de pagesos.
Els que eren ferrers
van muntar una fàbrica.
Els que eren d'allò,
la gent es va ubicar.
Després de molts anys d'obres,
l'Àngel va veure
com el poble on havia nascut
s'omplia d'aigua.
L'important era
que va venir una tardor,
que ojalà vingués ara,
que l'ompliríem
el pantano de seguida,
van tancar l'agost a finals d'agost,
setembre,
i a l'octubre, novembre
va venir una tardor
i va ploure
i cada dia
vèiem desaparèixer.
Això va ser impactant.
Bé.
És a dir,
tu veies com a poc a poc
aquell poble
on havies crescut
s'anava desapareixent.
Esmorrant.
Bàsicament deies,
ostres, tu,
ja no es veu el pont.
Ostres,
ja arriba,
ja tapa l'oruja,
ja tapa el molí,
ja tapa la riba.
I això va ser,
això va ser,
això va ser brutal,
perquè va ser
en tres o quatre mesos.
I quan veus la foto final,
és un canvi tan brutal,
eh, tan brutal.
Jo era jovenet
i no ho sentia tant,
però la gent gran
va ser un canvi brutal.
En Nil i l'Àngel
segueixen caminant
entre les runes.
Ara han arribat
a un punt molt especial.
Són a la riba,
la masia
on va viure l'Àngel.
Àngel,
ara mateix
som davant
del que era casa teva.
Exacte,
això és davant de casa meva.
Tot i que jo,
és curiós això,
tinc més records
exteriors,
me'n recordo perfectament,
t'ho podria dibuixar
com era l'exterior
i en canvi
no tinc tant records
de dintre casa meu.
Si ara em diguessis
a quina habitació dormies,
potser no me'n recordo.
Veus,
això és l'entrada,
eh,
i aquí ja ho veus,
la casa,
la casa
bàsicament
era
això,
el que veieu,
això així,
i llavors aquí
hi havia una sala,
una sala principal,
eh,
i llavors per allà
hi havia les cuines,
tampoc ho recordo molt bé.
I tu l'habitació
no recordes on la tenies.
No la recordo.
T'emociona?
Bueno,
mira,
potser ara més que abans,
no?
Vull dir,
quan era jovenet
i
tantes vegades
dius,
no,
i a més aquesta vegada
ha estat un episodi
molt llarg,
eh,
que no havia passat mai,
eh,
que portem més de dos anys
veient pràcticament a casa
i a la casa
ja havia sortit
altres vegades.
Com ara?
Potser un cop o dos,
però
és que era una tardor
o era una primavera,
plovia una mica
i ja s'apareixia a la riba,
eh,
com aquesta vegada mai.
Eh,
llavors potser
el fet aquest,
vull dir també
totes les macies de pagès,
la gent que hi havia hagut aquí,
ha vingut,
ens hem més trobat,
n'has parlat més,
amb la gent,
et pregunta més coses,
potser ara ho,
potser t'afecto,
no és que t'afecti,
però vull dir,
bueno,
tens un record
més prolongat,
no?
Un cop està tapat,
està tapat.
Àngel,
i ens acompanya la Maritxell,
que és la teva filla,
què tal Maritxell,
bon dia.
Hola,
bon dia.
La Maritxell,
que ara és guia
d'aquesta zona,
no?
Sí,
jo soc guia,
sí,
treballo a l'oficina de turisme
de Vilanova de Sau,
soc la informadora del municipi
i des de l'any passat,
el 2022 ja,
des que aquesta situació
de seque era dura
i va començar a baixar
el nivell del pantà,
doncs ens hem dedicat
a organitzar visites guiades,
de la mà de Luxmundi,
que és l'empresa
que ho gestiona.
És a dir,
a tu et toca ara explicar
allò que el teu pare
t'ha explicat.
Sí,
de fet és una història
que a mi
m'és molt familiar,
diguéssim,
perquè és la història
de la meva família
i jo sempre explico
a les visites
que a mi
que a mi
aquesta
se m'ha transmès
com a llegat
i la meva voluntat
quan faig
aquestes visites
és preservar
la memòria
a la història
d'aquest lloc
que està desaparegut
físicament
però que,
com he pogut comprovar,
està molt viu encara
en la ment de molta gent.
És com transmetre
el que el meu avi
sempre m'havia explicat
sobre la vall,
sobre la seva gent,
com es vivia aquí
i com era la vida
en general.
Escolteu,
moltes gràcies a tots dos
per explicar-nos
aquesta història
que al final
és la història
de la vostra família,
de veritat.
Gràcies a tu.
Avui igualment a vosaltres, eh?
El matí de Catalunya Ràdio,
Ricard Ostrell.
10.26
i ara ens fa molta il·lusió
saludar les persones
que estan avui
a l'estudio de Catalunya Ràdio.
Som dilluns de Pasqua
i com cada any
Jo porto la mona
pel fill gran
Joan Pau Chaves,
què tal?
Bon dia.
Bon dia.
Com t'ho fas per aguantar-lo?
Bona pregunta,
bona pregunta.
Com ho fas,
com ho fas?
Em fa riure.
Ah.
Però la pena o de...
Bueno, tot el que comporta
fer riure és...
Jo crec que és una bona resposta
en una relació, no?
En una relació, dius
què aguanta la resta?
Em fa passar pipa.
Ja fa anys que no d'allò,
però bueno,
mire, ens ho passem bé, no?
Lluís Gavaldà,
què tal?
Bon dia.
Uns fas de riure
que ens fotem,
hòstia, Ricard.
Benvingut, com estàs?
Bé, molt content.
Home, i a mi em fa
molta il·lusió això d'avui, eh?
Perquè és la primera vegada,
senyors i senyors,
que Lluís Gavaldà
cantarà per la ràdio.
Hòstia, és molt fort, això, eh?
40 anys de carrera
i, a més a més, pel matí.
Exacte.
Jo als matí no funciono.
I quan funciones?
A partir de quina hora?
Bueno, mai.
Diguéssim que no seria
la franja del dematí, oi?
No, no seria la meva, no.
Bé, avui ens fa molta il·lusió
que sigueu aquí
perquè veniu a estrenar
en exclusiva un nou tema.
De fet, és el primer single
en solitari, meva.
Exclusiva mundial, eh?
Sí, sí, clar.
O sigui, comptant la BBC...
Interplanetària.
Interplanetària.
O sigui, comptem tots els mitjans
que hi ha possibles
a tot arreu del món?
Sí, d'aquests possibles
que s'han d'inventar,
com els que posen els contactes
d'aquells que et fan signar,
doncs sí.
Doncs avui és estrena mundial.
Meva.
Meva, sí.
Això què és?
Bé, això és la conclusió
d'una col·laboració
que portem fent...
Quant fa, ja?
3 o 4 anys, ja.
Just abans de la pandèmia
i s'ha anat prolongant.
Sí, de fer un concert
en format de duet
i que va començar
fent cançons a la carta,
la gent no se les demanava,
i després s'ha anat evolucionant
fins al que fem ara,
que és un espectacle
que es diu
Son a la cançó,
i que el que fa és
reivindicar
que totes les cançons
són filles d'altres cançons.
És a dir,
és com una apologia
del plagi.
O sigui, la gent...
Les bones cançons
són copiades.
Exacte.
Les dolentes també,
però estan copiades
dels dolents.
I les bones
estan copiades
dels bons.
Però totes les cançons
venen d'una altra cançó.
La persona que es pensa
que la seva cançó
és única
i inimitable
és un ignorant
o és un cretí,
directament.
I aleshores
toqueu cançons
que són conegudes,
populars...
Sí,
toquem cançons nostres
i llavors
les lliguem
amb cançons
que les han inspirat
o que ens recorden
o que tenen un aire
o que tenen un aire
o que està molt lluny,
no?
Sí.
Fem una cançó
dels pets
i de cop i volta
li fem un llaç
amb Barry White,
per exemple.
Sí,
i funciona.
És una juguesca,
és un concert
que és com
un divertiment
en el millor sentit
de la paraula.
És Gran Berro,
per tant.
La proposta és Gran Berra,
no?
Sí,
té de tot.
Té moments
forts
i...
Moments de sorpresa,
no?
Sí.
Aquest mix
amb...
Fa que la gent
quedi com digui
ostres!
És aquella.
Ara, mira,
ara tornen amb una dels pets,
ara marxen.
I això, Lluís,
és perquè portes
massa temps lligat
també allò
a un grup de música
com els pets
que vol dir
que les cançons
han de sonar
com els espectadors
volen que soni
i per tant
necessites com
trencar
tots aquests lligams.
Fer el gamberro,
diguéssim,
per necessitat
de fer el gamberro?
Sí,
a veure,
fer el gamberro
a mi m'agrada.
Amb els pets
ja el fas,
el gamberro.
Però amb els pets
ja el faig,
la quota gambarrística
amb els pets
la tinc completa.
Jo crec que
aquesta col·laboració
és sobretot
fruit d'una complicitat
que aquest home
i jo
portem 25 anys plegats
i ens venim molt.
Riem molt
i a part
jo sempre he tingut
certa
complexa
de sortir sol
en un escenari
perquè sóc
bé,
tinc ple d'inseguretats
i tenir-lo
amb ell al costat
a mi em tranquil·litza molt.
Em fa sentir
prou relaxat
com per poder
fer coses.
Però és que a més a més
jo crec que és bonic
sortir de la teva zona
de confort.
I això té molt a veure
amb la cançó
que han fet també,
no?
O amb les col·laboracions
amb els Kiga Flowers
o amb el Nil Moliner.
És a dir,
ja amb aquestes alçades
de la vida
has de començar
a treure't rutines.
I jo no diré mai
que els pets
són una rutina
perquè són la meva vida
i la meva passió.
Però també és bonic
sortir
d'aquesta espècie
d'engranatge tan gran
que són els pets
i fer una cosa
molt més portàtil,
molt més...
Pesa menys, diguéssim.
Pesa molt menys, sí.
A més a més,
anem així pels concerts
anem una mica com...
Sí, no,
anem com quan començàvem.
Un cotxe,
nosaltres ens ho carreguem,
nosaltres ens ho descarreguem,
no tenim mànager,
el tenim, diguéssim,
a la distància,
anem tutelats.
La Núria ens tutela,
però des de la serra...
Ja ens ho fem,
ja ens ho manem.
I arribem, muntem,
toquem i marxem, saps?
I ens trobem el que ens trobem,
que a vegades...
Aquesta és la gràcia,
precisament.
Clar, clar, clar.
Són llocs on els pets
no toquen, diguéssim,
perquè són molt petits o perquè...
I per això
són molt agraïts,
estan superagraïts
de poder portar-nos
perquè és la seva manera
una mica d'escoltar
cançons que no podrien escoltar,
no?
I pots anar
a llocs petits,
llocs especials,
sempre ho fem
amb molt poca gent,
que tingui un punt
diferent.
Here comes the sun
Here comes the sun
And I say
It's all right
Dixi Bélga,
val d'ha posar-li Beatles,
perquè és un pesat
dels Beatles,
però...
Sí, que pesat.
Però mira,
aquesta cançó
és...
Ara farem una mica
del cel obert.
Aquesta cançó,
primer,
que la va composar
la casa d'Eric Clapton,
el Harrison,
i la va composar
un dia que estava
fins als ous dels Beatles,
perquè es passaven
el dia barallant-se.
I és un subgènere musical
molt anglès,
que és les cançons
que fan els anglesos
quan surt el sol.
Com que surt tan poc...
És com una festa.
És un esdeveniment.
És com una festa,
o sigui,
és un desmadre.
Que tu com ho portes,
això de viure a Londres,
Lluís?
Jo ho porto molt bé.
Molt bé.
Sí, aquest temps
així apagat.
Sí,
perquè a mi també
aquests estius
de 10 mesos
me fan una mica d'angúnia,
sincerament,
saps?
I anem cap aquí.
I anem cap aquí.
I allí,
també el tema del temps
és una mica
un clitxé,
que tampoc és que plogui
sempre ni res,
però hi ha estacions,
tio.
Allí arriba la tardor
i les polloses
es poten vermelles.
I a l'hivern
es pela tot
i quan arriba la primavera
és tan bonic
veure aquests brots verds
i tal que...
El paisatge anglès,
la campiña anglesa
és preciosa.
I t'ajuda,
per exemple,
a trobar més la inspiració?
No necessàriament,
però en el fons sí,
perquè, clar,
una de les coses divertides
que parlem amb la meva companya
és que quan és l'hora
d'anar al súper,
hi vaig jo,
voluntari,
i ella sap per què.
Perquè la música
que sona al súper
sempre és bona.
O sigui,
jo vaig allà
al Morrison's,
tio,
hi posen Johnny Mitchell
mentre estic comprant
els beans,
els baked beans.
O sigui,
la teva vida
sempre hi ha música.
A casa,
al supermercat,
al cotxe,
a l'avió.
Sí,
sí, sí, sí.
Música...
Música aliena,
sí,
música meva no,
però música aliena,
sí.
I was bruised and battered,
I couldn't tell what I felt,
I was unrecognizable to myself.
Saw my reflection in a window
and didn't know my own face,
oh brother,
gonna leave me wasting away
on the streets of Philadelphia.
Perquè ara tens 60 anys,
no, Lluís?
Sí, noi, 60 anys, ja.
Qui ho diria, eh?
I tant.
Bueno,
no ho diria ningú,
perquè estic tan ben conservat
i la gent es pensa...
Això és veritat.
La gent es pensa que en tinc 33.
I tu diries que tens les coses
menys clares ara que abans,
que quan eres jove?
No.
Les tens més clares?
No, no, no.
Al revés.
No, absolut.
Això és un mite total.
Als 60 estàs igual de desorientat
que als 30.
Com a molt,
tens algunes coses clares
de les que no vols.
El que vols,
no en tens ni idea encara.
Però el que no vols, sí.
Tens menys manies
a l'hora de dir que no
a les coses,
de dir que no
a coses que no vols fer.
Clar, tu el coneixes
de fa 25 anys,
per tant,
ja saps el que hi ha,
diguéssim,
aquest univers intern
de Lluís que és meravellós
que quan hi entres una miqueta...
Meravellós.
Quan hi entres una miqueta...
Home, al principi era...
No sé si era tan meravellós
el principi.
Per això t'ho dic,
que hi has d'entrar,
hi has d'entrar.
Sí, no sé.
Clar,
al principi va començar
jo com a músic,
com un sideman
que col·laborava...
Explica-li com va ser
el càsting que et van fer, tio.
Va ser increïble.
Explica-lo, explica.
Dels millors càstings
que he fet mai,
n'he fet alguns
i aquest se'n porta...
Em van convocar
en una casa modernista de Reus
en ple mes d'agost
perquè hi havia un teclista
que no va poder seguir
i, bueno,
arribo en aquella casa...
Preciosa.
Perquè eren els pets,
hòstia.
Sí, sí,
una pressió.
Hi ha un 24 anyets
allà,
arribo
i jo amb tots els meus teclats
arribo allà
i per començar
el grup no hi era.
O sigui,
era ell que tornava
de la platja tard,
vermell com un titot,
amb una guitarra
que no sabia
ni on la tenia.
La guitarra.
I jo.
I no hi havia ningú més.
No hi havia el Fàlid,
no hi havia en Joan...
Joan, sí,
que va venir...
És veritat,
va venir,
però no va muntar la bateria.
Va venir a fer la migdiada.
Va venir a fer la migdiada
i estava a l'administració del costat.
I estava a l'administració del costat.
Exacte.
Els peus,
anar fent així.
Un peu damunt de l'altre
i anar fent així.
Nentre ell,
amb el seu estil,
el que portàvem quatre cançons,
bueno, ja està,
com tens l'agenda,
va.
Sí,
anar per feina,
anar per feina.
Sí,
físic espectacular,
tio,
com si no toques.
Ens vam atreure.
Ens vam enamorar.
Quants anys tenies tu?
24, llavors.
24?
Sí, sí, sí.
Clar,
tu em perds quan va començar tot?
Jo,
quan va començar,
en tenia 22.
Uau.
Ja fa una estona.
I d'aquella època
no trobeu a faltar res?
Per exemple,
l'energia.
De quina època?
De la seva primera o de la meva?
Dels inicis,
dels inicis.
No,
jo particularment,
no,
perquè ara actualment
aquests darrers concerts
que vam fer ara
per acabar la gira
aquí a la Poló,
ostres,
va bé.
Mal d'esquena.
Bueno,
sí,
n'hi ha que es van arriscar una mica,
però,
ostres,
no,
va ser.
Sí.
El problema és l'endemà.
L'endemà sí que notas
que has fet el burro,
però en el moment
la gent et porta
a llocs que no t'esperaries mai.
L'energia que t'arriba del públic
et fa fer coses
que després t'ho expliquen
i diuen,
hòstia,
molt divertit allò que vas dir
i et pensen.
És que l'escenari
és un espai també
que et fa ser diferent,
no?
Perquè d'altres
el teu espai segur
de desinhibició,
però també insegur,
és un espai exacte,
molt...
Sí,
l'escenari
té un component
com de
que t'aixopluga
i t'aixe ser tu
d'una manera molt més...
Especialment tu
i amb la teva edat,
que cada vegada,
o sigui...
Cada vegada...
Ja comencem.
No, no, no,
o sigui...
Cada vegada pitjor.
O millor, segons es miri.
Però pitjor de què vols dir?
Que com més gran, més petit.
O sigui,
és...
És un baxter, home.
L'últim...
Potser si es va tirar de l'escenari.
No, es va caure de l'escenari.
Jo crec que t'has deixat allà més,
no, Lluís?
Has perdut una certa por,
una certa timidesa, potser.
Sí, potser sí.
No ho sé.
No ho sé, sí.
Tímid ja ho soc jo, eh?
Però l'escenari
és que m'ho passo molt bé.
Sí.
M'ho passo molt bé
i em passa volant.
I quan m'ho dono
no s'ha acabat el concert.
La vella Montserrat
Desperta el barri a cops d'escombra
Tot cantant
Les primeres persianes
Sobre el fes sugars
Ha d'acabar de passar una cosa
que tenim pública avui.
Podeu aplaudir una mica
que ho sentirem?
Estan vibrant aquí, estan vibrant.
Hi ha una persona
que ha fet així amb el cap
com si no anem a dormir, eh?
Bueno, no, perquè...
A veure, és...
L'has d'entendre.
És el primer moment que té
d'estar amb el seu amic
i ha d'aprofitar una mica.
Això la classe no ho pot fer.
El Bon Di va ser...
Clar, són gent jove,
que no ho vam viure,
però va ser un boom espectacular.
Us va posar la fama
i el centre de tot.
També era una època
en què la música catalana
éreu quatre gats,
que us ho creieu, allò.
Vull dir, que ara això ha explotat molt.
Però com recordes tu
aquell boom?
Bueno,
el que és del cas del Bon Dia
és que va esclatar
quan el boom ja s'havia desinflat.
És a dir,
el boom del rock català
va tenir l'època d'Orada
del 90-91
i aquesta cançó és del 97.
Per tant,
quan la vam treure,
les perspectives
no és que fossin...
Era de dir,
bueno,
anàvem fent,
anàvem tirant,
anàvem planejant,
però que tinguéssim
el hit més gran
cinc anys més tard
del boom
de la nostra generació
va ser molt inesperat.
Recordo que el trompetista,
va venir un trompetista
que fa...
Un tio molt bo, eh?
Però era Guiri,
era Guiri,
bueno, era estranger.
I quan va acabar a tocar
va dir,
tio, esta canción
és un hit.
I jo vaig pensar,
eh, sí,
tu t'estàs flipant,
nen.
I us va canviar molt
la manera de ser,
per exemple?
A mi sí,
em va tornar bastant
més capullo.
Em va tornar...
Sí?
Tanyies el cabell...
Me tenia el cabell d'arròs,
em va...
em va...
L'èxit et fa més tonto.
Ui, sí.
L'èxit és com la beguda
que mai et fa millor persona.
Has d'anar en molta mesura.
El que passa és que,
per sort,
quan em va passar això
del bon dia,
ja tenim una edat.
Però si això t'agafa
amb 18, 19 anys,
tota aquesta canelleta
que es tornen famosos
d'un dia per l'altre,
a mi em fan patir molt.
Em fan patir, sí,
perquè l'èxit
és...
és una trampa.
Clar, tu que escoltes
tanta música, Lluís,
creus que estem en un bon moment
musical a Catalunya?
Oh, i tant.
A Catalunya ara hi ha hagut
una revolució musical,
com si haguéssim fet
pàgina nova
i han entrat
un munt d'artistes
nous, frescos,
amb música urbana,
amb molt pocs escrúpols
en el sentit de barrejar
diferents patrons,
diferents rimes,
diferents estils,
i jo crec que ara mateix sí,
ara mateix l'escena catalana
està en un dels seus grans moments.
Aquesta la canteu o no, aquesta?
No la cantem, però la podríem cantar, eh?
I tant.
Que ens encanta més.
O qualsevol...
I amb aquest...
És fantabolós, eh?
Sí, sí.
A més, comença la cançó
amb l'Estribillo, tio,
com un parell.
Sí, eh?
Sí, sí, com molt a dalt,
bueno, molt això, molt...
Molt Ava, tio.
Molt Ava, molt obert, molt...
Sí, sí.
És d'aquells grups que,
quan van sortir,
no podies dir que t'agradaven
els Ava.
És veritat,
a l'època d'Ava
eren molt horteres.
I llavors...
Els vestits aquells,
tot allò, no?
És clar,
i els roqueros i tal,
tu deies que t'agradava Ava
i t'espolsaven del pub.
I ara, en canvi,
amb el temps,
les bones cançons queden.
Això està clar.
Estem conversant
amb Lluís Gavaldà
i Joan Pau Chaves.
Com dèiem,
avui presentaran exclusiva
aquest tema meva,
això,
que és inèdit,
que no ha sonat mai enlloc,
per tant,
exclusiva interplanetària.
La primera, per cert,
que Lluís Gavaldà
canta a la ràdio.
Per això no ho diguis
més vegades,
perquè com més ho dius,
més nerviós m'estic fotent
i al final no cantaré.
Sí, que cantaràs.
És un tema que...
No podem posar el disc,
de manera oficial,
el 18 de desembre,
ai de gener, perdoneu.
Sí.
Dijous vinent.
Dijous vinent.
N'hi haurà més,
per això,
de cançons inèdites?
Sí.
Sí.
Sí,
m'han fet un parell.
M'han fet un parell
i, si tot va bé,
el següent single serà...
Finals de febrer.
Finals de febrer.
Un meset després.
Sí.
I a part d'això,
ahir vam començar
la gira d'enguany,
aquí a la sala Clam,
i ara que anem a Andorra,
no?
Dissabte que ve.
Dissabte que ve anem a Andorra
i després fem Morell,
Montblanc,
bueno,
tenim Banyoles,
també.
Sí,
farem una gireta guapa,
a veure si vens un dia,
també.
I tant que vindré.
No,
no ho facis entre setmana,
si m'ho fas entre setmana...
No,
potser aquests horaris que fots,
tio.
No ho facis entre setmana i posa...
Però jo no ho entenc,
tu a quina hora entres?
Jo entro a les 6 del matí.
Bé,
doncs ja està,
per un dia que em palmis
no te passarà res.
No,
però ja...
Quants anys tens?
Si és que ets jove...
33.
Doncs ja està,
home,
fossis com jo amb 60 anys,
t'hi diries,
vale,
no,
vés a dormir,
fes les teves horetes.
Ja ho farem,
però posa'm un cap de setmana,
cap de setmana farem algun concert,
no?
I tant.
Bueno,
tu el que el vols,
el cap de setmana?
Ja ho diré el cap de setmana
i a Sabadell,
si pot ser.
Ah,
a Sabadell.
Va,
clar,
te'l farem.
Algun carrer especial?
Sí,
al costat de casa meva,
si vols.
Sí?
Quin carrer és?
Ja t'ho passaré.
Vale.
Volem sentir-vos.
No,
és a dir,
deixa'm-ho córrer.
No,
deixa'm-ho córrer.
Bueno,
va,
vinga,
va.
Escalf,
escalf una mica,
fes una mica de gàstic.
Però què?
Va en sèrio?
Home,
clar que va en sèrio,
Lluís.
A veure,
has vingut avui
amb aquesta idea
sort al braç de cantar
i jo m'ha fet una il·lusió tremenda,
per tant,
ara no me la tis a terra.
No,
la idea no ha sigut meva,
la idea ha sigut de Joan Pau.
Ja ho sé,
ja ho sé.
La idea ha sigut de Joan Pau.
Vols cantar des d'aquí
o vols aixecar-te?
Que t'hem posat un escenari i tot, eh?
Hòstia, nen,
però si això sembla...
el Carnegie Hall, no?
Va,
vinga, va,
ens hi fotarem.
I si m'equivau de la lletra
és igual,
com que és nova,
ningú ho sabrà.
No,
ningú ho sabrà.
Doncs ara,
per tots els oients
de Catalunya Ràdio,
en directe,
Lluís Gabaldà i Joan Pau Chaves
amb el seu nou single
que avui ens presenten
en exclusiva
meva.
Quan vulgueu,
l'antena és vostra.
Tres quarts d'onze del matí.
Les coses venen i se'n van.
Em deia sempre mig cantant.
Quan em treies el vestit,
jo et mirava els dits.
Prims i allargassats,
les coses venen i se'n van.
I tu tornaves sempre tard,
com un animal ferit,
sense venir al llit desvetllat.
I quan es feia clar,
m'aixecava i rentava els plats,
escaldant-me les mans.
Però el dolor no em feia mal.
Era teva,
era teva,
teva,
teva,
teva,
cada instant.
Era teva,
teva,
teva,
teva,
teva,
a cada pas.
Les coses venen i se'n van.
Et vaig escriure un paper en blanc.
No em vaig emportar res meu,
només un adeu de comiat.
I ara que ja ha passat aquell temps de plorar-te tal,
sento el món vol avall
i una força que em fa donar
que sóc meva,
meva,
meva,
meva,
meva,
cada pas.
Meva,
meva,
meva,
meva,
cada instant.
Lluís Gavaldà i Joan Pau Chaves,
meva,
en exclusió mundial.
Lluís,
moltes gràcies.
Està mal, no?
Ha sigut un festival,
un festival.
Escolta,
ara que fem la segona part de l'entrevista.
Ara la segona,
si ara surts aquí fora una estona...
Si torno a entrar, no?
No, tu espera't.
Farem un Rubianes o què?
De tres hores.
Ah, un Rubianes...
Sí, sí, sí,
aquelles entrevistes llargues.
Això ho podríem fer un dia.
Home,
ei, ho petaríem, eh?
Mira,
mira,
ja se li fem fer...
Com te conec.
Doncs ho farem.
Com que aquest any tindrem més ocasions de trobar-nos,
sóc que ho farem.
Moltíssimes gràcies, de veritat,
i molta sort en aquesta nova etapa.
Fem una pausa i a seguida tornem,
aquí al Matí de Catalunya Ràdio.
Al Matí de Catalunya Ràdio,
Ricard Ostrell.
Tant els meus germans com jo
convidàvem els amics de l'escola a fer els deures
i sempre ens deien...
On hi ha?
Vius en aquella casa rara del Passeig de Gràcia?
Casa Batlló presenta
Una nit d'hivern.
Una experiència nocturna única.
Promoció dos per un per residents.
Entrada ja a la venda.
Vine a conèixer els dos nous magatzems Obramat
a Vilanova i a l'Hospitalet.
Ampliem així fins a 6 la nostra xarxa de magatzems a la província.
Amb tots els oficis, en un mateix lloc,
per una compra més ràpida.
Amb estoc sempre disponible a més de 20.000 productes
de qualitat professional i als millors preus de la zona.
També a Obramat Punés, on compren els professionals.
Obramat.
Te compras tu coche, te compras tu carro, te compras tu buga.
Te compras tu furgo, te compras tu moto, te compras tu auto.
Te han hecho una oferta.
Te la mejoramos.
Has oído bien. Mejor precio garantizado y compromiso de pago en 24 horas.
Ven a vernos.
La Finestra Indiscreta.
Finestrés, aquesta setmana ens acomiadem del Gran Ventura Pons.
Tindrà un bon homenatge a La Finestra Indiscreta,
on també seran Bella Tart, Maite al Verdi, Honeymoon, Palacio Estilista, Valle de Sombres...
El Francesc Garriga, amb qui parlarem dels globus d'or des dels Estats Units,
i també sentirem la música de Trent Rednor i Nine Inch Nails.
La Finestra Indiscreta.
Divendres, a les 12 de la nit, amb Àlex Gurina.
El Matí de Catalunya Ràdio.
Som 3CAT.
10 i 51 a la guitarra. Què tal, com estàs? Bon dia i bon any.
Molt bé, bon any. Bon any, bon any. És veritat, no ens havíem vist encara.
Per això, Renat de Déu, bon dia.
Molt dia i molt bé, perquè veig a l'Anna.
Estàs ballant molt amb els pets. O sigui, amb el dastres eufòric.
Bé, home. Ets gavaldalístic.
Perquè en Lluís és patrimoni. I tant.
Creu de Sant Jordi, si no la té...
Jo crec que sí que la té, però ara no...
Doncs que l'hi torni. Els pets crec que sí.
Els pets crec que la tenen. Com esteu?
Esperant. A veure. Esperant com a l'any.
Bé, més esperant, però segur.
Segur.
Però de moment, prenem-nos-ho bé, no?
Sí.
Jo encara estic optimista, trobo, no?
Jo faig sempre amb ser.
Ser.
Ser.
Així que els menys decepcions, també és veritat.
Però on comencem avui? Va, Anna.
Començo jo? Sí.
Em deixes enviantar el llibre?
I tant.
Vinga.
I aquesta música?
El Bernat l'ha reconegut de seguida, em sembla.
Ai, My Fair.
Ai, hi ha molts oients que potser també l'han reconegut.
És la pel·lícula My Fair Lady.
No sé si les Birricanes és una pel·lí boníssima.
I aquesta música serveix per aquell moment
en què porten la protagonista, l'Audrey Hepburn,
a les curses d'Ascot, no?
Aquest lloc meravellós, aquest hipòdrom impecable.
Aquells barrets.
Aquells barrets al·lucinants, amb aquells teixits.
Tan a favor.
Doncs mira, el llibre que jo he llegit
és exactament la cara B d'això, Bernat.
És un llibre que es diu Agafar les regnes,
de la Catherine Scanlon,
que ha traduït molt bé l'Ariadna Pous,
que publica a Segona Perifèria,
i que ha estat el meu primer llibre de l'any.
Però és un llibre que també surt en cavalls, també?
És un llibre on també hi surt en cavalls,
però en lloc de veure els jockeys i les curses, diguem-ne,
ben acomodats des de la graderia,
el que fem és veure qui s'ocupa d'aquells cavalls.
Els cuidadors, diguéssim.
Els cuidadors, exacte.
Qui s'ocupa d'aquells cavalls, en aquest cas,
és la Sònia, que és la protagonista d'aquest llibre,
que és un llibre particular.
La Catherine Scanlon, que en és l'autora,
un dia parlant amb la seva mare per telèfon,
la seva mare li van explicant històries d'una noia,
i cada història li interessava més.
I al final la seva mare li va dir,
jo crec que aquesta noia l'hauries de conèixer.
Llavors se'n va anar al poble dels pares,
una vegada que la Sònia aquesta hi havia de ser,
van estar quatre hores parlant,
i va dir, necessito seguir parlant amb tu,
tinc moltes ganes d'explicar la teva història.
La Sònia va ser bossa d'estable, entrenadora,
es va dedicar sempre als cavalls,
i el llibre comença dient-nos que ella és del 1962,
que va néixer a Iowa,
i a partir d'aquí ens va explicant,
amb capítols molt curts,
perquè és un llibre molt fragmentat,
que es llegeix molt bé.
De fet, jo quan el vaig agafar Ricard,
vaig dir, això serà lleuger.
No, eh?
No, no ens podem equivocar mai amb això.
Que sigui curt no vol dir que no pesi.
Que sigui curt no vol dir que no pesi.
A més és un llibre que et va deixant coses.
Llavors al llarg d'aquests capítols,
d'aquestes parts curtes,
ella et va explicant com és la vida de la Sònia.
Una vida que saps que en principi és real,
perquè parteix de converses,
i a més la Sònia ha llegit el llibre,
però clar, evidentment això és ficció, no?
Això és pràcticament una novel·la.
Llavors t'explica com una nena d'un lloc molt humil,
molt humil, molt humil,
acaba treballant, doncs això,
amb unes quadres,
ocupant-se dels cavalls.
És preciosa la manera com parla de la seva relació amb els cavalls.
Jo, que no soc especialment animalista, diguem-ne,
vull dir, els cavalls no hi he tingut relació, per exemple.
M'ha meravellat la manera...
Per l'amor, la delicadesa.
Per l'amor, la delicadesa, la puteria a vegades dels cavalls també, no?
La manera com ell explica com t'hi has d'acostar,
i una mica com és la seva vida,
convertint en una vida itinerant,
perquè va acompanyant alguns cavalls de curses,
una vida que és molt dura,
i una vida on ella és una dona,
que això sembla com una obvietat,
però en el món on ella viu és complicat ser una dona.
És un llibre on també hi ha bastanta violència,
i al costat, perquè quan estàs allò com molt esperverat,
hi ha com una companyonia també, no?
Com una cosa entre tota la gent que viuen junts
pràcticament en un microcosmos,
perquè hi ha moments que sembla que siguin un món a part,
que t'atrapa.
I a mi aquest llibre agafa les regnes,
que en principi pensava, a veure què,
perquè no en sé de cavalls i tampoc...
M'ha agradat molt.
Doncs l'apuntem.
Recomanat.
Bernat, i tu què ens portes?
Mira, l'Anna i jo comencem a tenir una relació simbiòtica,
perquè jo també porto un llibre que és, en certa manera,
una cara bé d'allò que no ens agrada veure,
perquè ens agrada començar l'any,
una mica amb el tòpic, en positiu o optimistes,
i a vegades hi ha anys que no ho són,
i a vegades passen coses al món que no ens agrada
i sobre les quals cal pensar.
I dic això perquè és molt oportú a l'hora de parlar d'un llibre,
d'un llibre de publicació recent,
i deixa'm parlar primer de l'editorial,
perquè a vegades, Anna, parlem molt dels autors,
però també hi ha un editorial darrere,
que és una editorial fantàstica d'assaig,
que la comanden a la Montse Ingla i l'Antoni Monell,
que des de l'any 2004 ens porten assajos de primer nivell mundial,
també alguns d'autors catalans,
fa poc han publicat un assaig molt bonic de literatura i amor
de la Blanca Llum Vidal,
i ara ens porten una petita obra mestra,
que és un assaig que es diu
La malaltia com a metàfora, de la Susan Sontag.
Susan Sontag és d'aquelles escriptores que et posen nerviós,
perquè és que, abans ho comentàvem amb l'Anna,
ho feia bé tota aquesta senyora.
Primer va començar fent assaig,
ella té una obra mestra que és contra la interpretació,
que va ser l'assaig que la va fer famosa,
després va conrear la novel·la,
va conrear el teatre,
i aquest va ser un assaig revolucionari
que finalment podem tenir en català.
De què parla, bàsicament, aquest assaig?
Doncs, com sabeu, Susan Sontag va ser una experta en malalties,
entre altres coses perquè va patir un càncer,
un càncer que va acabar amb la seva pròpia vida.
Doncs ella el que vol és acabar o analitzar una mica
amb les metàfores que s'han associat a les malalties,
és a dir, els relats culturals que hem associat
primer a la tuberculosi i després al càncer,
per veure quin tipus de relació tenim amb la malaltia,
com estigmatitzem els malalts,
com els anem separant de la societat,
i fa una anàlisi molt interessant perquè mentre diu,
posa molts exemples de la literatura del segle XIX, del segle XVIII,
la Sontag era una tia que tenia directament
la història de la literatura al cap,
és a dir, aquesta senyora era una biblioteca amb potes, no?
Doncs analitza una cosa molt curiós en l'assaig
que diu que mentre la tuberculosi especialment
al segle XIX tenia un aire fins i tot galant,
tots recordem, per exemple, la traviata,
aquelles heroïnes, fins i tot una feminitat,
aquelles feminitats blanques, lànguides,
doncs ella analitza com el càncer
és una malaltia, estem parlant dels anys 80,
aquest llibre és del 78.
La sida, no?
Primer el càncer i després hi ha un opuscle
en aquest mateix llibre sobre la sida, no?
Doncs com el càncer s'amaga,
com els pacients de càncer,
ella recorda que...
El tabú que hi ha sobre aquestes malalties.
Ella recorda que als anys 80,
ara ens sembla una animalada,
però abans s'informava la família
que no pas els pacients del càncer.
Ella explica molt bé, per exemple,
les metàfores...
És bestial, això, eh?
Les metàfores de guerra que es van normalitzar
quan es parlava del càncer, no?
Com es parlava de la guerra contra el càncer,
de la quimioteràpia com una guerra
per matar el càncer, no?
I a partir d'aquí analitza d'una forma molt bona
com estigmatitzem, no només els malalts,
sinó com creem comunitats, per dir-ho així,
d'empestats a través de les malalties.
I aquí és on entra un opuscle,
que ella mateixa va fer crític
amb el seu primer llibre,
que és la sida i les seves metàfores,
que la gent d'Arcàdia han ajuntat en un sol volum
en una decisió molt bona.
I per què us porto aquest llibre?
Doncs perquè justament l'estigmatització
dels malalts de sida durant molt temps,
que ara també ens sembla una bogeria,
però que es va estigmatitzar les relacions homosexuals,
es deia que la gent que tenia el VIH era llibertins...
Es deia que era la malaltia del bici, no?
Exacte, això que ens sembla una animalada
es va normalitzar durant molt de temps
i es va espantar la gent.
Clar, aquests llibres llegits des de l'època del Covid
a mi em semblen interessantíssims.
Aquest assaig a mi m'ha remogut molt,
perquè durant molt temps,
i fins i tot ara que tornen els virus,
que torna la grip,
estem vivint en una autèntica esquizofrènia
i en una autèntica paranoia
que quan una persona turs
o quan una persona surt al carrer i la veiem estornudar,
doncs estem tots literalment espantats,
literalment bojos,
es crea una espècie de xantatge emocional brutal
a partir de la cosa vírica
i una vigilància política també, no?
Perquè realment l'etapa del Covid, ja ho podem dir,
ha estat una etapa en la qual
hem viscut uns autèntics estats d'excepció, no?
Llavors, rellegir aquest text de la SONTA,
que a part que aprens molta literatura
i aprens moltes coses i veus una tia
que és que té una intel·ligència brutal,
doncs et serveix per reflexionar sobre moltes coses
que estan passant ara.
I per tant, Arcàdia ha de rebre un aplaudiment sonoríssim
per haver-lo publicat.
I volem més SONTA.
Jo demano...
Jo ara trucaré als editors
perquè vull una col·lecció dels seus articles.
Més SONTA, jo no t'ho puc donar,
però l'aplaudiment sí,
perquè avui tenim públic...
Hosti, tu!
Per tant!
Ole, ole, ole, ole!
Són les recomanacions d'avui
d'Anna Guitari i Bernat de Déu.
Gràcies per acompanyar-nos.
Adeu!
Fins la setmana que ve.
Arribarem al punt de les 11 del matí de seguida.
Alberto San Juan.
Ara tornem.
Arribarem al punt.