La noticia de las 11.
Bon dia, os informa Sara Riera.
A esta hora ya registren las primeras retenciones en esta operación sortida de Setmana Santa,
en que el Servici Català de Trànsit preveu que surtin 575.000 vehicles.
Connectem amb l'equip viari, donc, Mariluz García, bon dia.
Hola, bon dia. Sí, ja hi ha cuas al tram sud de la P7 a Sant Cugan del Vallès,
al Papiol i a Martorell, direcció Tarragona.
I és que a Martorell hi ha hagut un accident, però ja són oberts tots els carrils.
La cua al Papiol afecta la B23 amb retencions per enllaçar amb la P7
i la cua de Martorell afecta de retruc al vial d'enllaç que prové de l'autovia A2
per accedir a la P7 on hi ha també un parell de quilòmetres de cua.
Al tram nord de la P7 hi ha retencions llargues de Santa Perpètua de Mogoda,
Vilanova del Vallès, en direcció a Girona,
i això afecta també la C33 a parets fins a l'enllaç amb la P7 en sentit nord.
També hi ha cua a Sant Salònia, la mateixa P7 per un camió avariat.
I a la B21 es mantenen les aturades al Prat de Llobregat, direcció Barcelona,
a causa d'un accident que ocupa el carril de la dreta.
Mariluz García, Equip Viari de Catalunya Ràdio.
Més notícies, Marta Prat.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha suspès el judici per l'1 d'octubre
contra Josep Maria Jové, Lluís Salvador i Natàlia Garriga.
La vista estava programada perquè comencés el 10 d'abril,
però s'ha ajornat arran de la convocatòria de les eleccions al Parlament.
Es dona la circumstància que els advocats de Salvador i Garriga
havien demanat l'ajornament del judici,
però en aquest cas per la tramitació de la llei d'amnistia
i davant la perspectiva que els pugui afectar quan estigui aprovada.
Però el Tribunal ha desestimat aquest motiu i, en canvi, han acceptat l'altre.
Coincidint amb aquestes vacances de Setmana Santa,
les cases de turisme rural de Lleida posen en marxa
un seguit de mesures per estalviar aigua.
Tuixent Eloi Barrera, bon dia.
Bon dia. La Federació de Cases Rurals de Lleida
repartirà cartells informatius a totes les cases
amb consells per reduir el consum d'aigua.
També regalaran ampolles reutilitzables als hostes,
com explica el president de l'entitat, Mario Mata.
Unes ampolles d'aigua, unes gerres d'aigua reutilitzables
perquè puguin omplir de l'aigua de l'aixeta,
que no és necessari carregar amb ampolles d'aigua industrials
amb tot l'impacte ecològic que té
quan aquí obres una aixeta i tens aigua fresca i bona.
Lleida Rural agrupa un centenar de Cases Rurals
de la Plana i el Pirineu.
Per aquests dies de Setmana Santa preveuen ocupacions d'un 80%.
Eloi Barrera, Catalunya Ràdio, Tuixent.
La sequera i les restriccions de rec i l'ús d'aigua,
per exemple a les fonts ornamentals,
estan reduint la plaga de mosquits tigre a Barcelona.
I els experts consideren que també podrien
fer baixar el nombre d'exemplars a la resta del país.
Andreu García és el vicepresident
de l'Associació Catalana d'Empreses de Salut Ambiental
i ens explica el que està passant.
El fet que ploga menys genera menys focus,
per tant, menys llocs són proliferants.
El segon seria que davant la sequera
les administracions simplement tenen restriccions.
Hi ha menys neteja amb aigua de la via pública,
hi ha menys regadiu i, per tant,
novament es generen menys focus.
Tradicionalment, els mosquits tigre,
com la resta d'espècies,
passaven l'hivern en forma d'ou,
però amb la pujada de temperatures
ja se n'han trobat d'actius al geni febrer
a diversos punts del sud d'Europa,
entre els quals Catalunya.
Mort la periodista cultural l'Anna Pérez Pagès,
lligada sobretot a BTV,
però que també va col·laborar amb molts altres mitjans,
com ara Catalunya Ràdio.
A la Televisió Pública de Barcelona
va estar al capdavant dels programes
Querti sobre literatura,
al costat de Joan Barril i Escena i Àrtic,
on va entrevistar els noms més destacats
del panorama cultural d'aquest país.
Precisament, l'equip de l'Àrtic
va ser reconegut amb un premi Arc de la indústria musical.
Licenciada en filologia anglesa i periodisme
i diplomada en arts escèniques,
Anna Pérez Pagès també va donar classes
a la Universitat Pompeu Fabra
i va dirigir tallers a la Bienal de Venècia.
I ara els esports amb la Marta Garcia.
Avui és dia de Champions,
el Barça rep el brand noruec
en la tornada dels quarts de final
de la màxima competició europea femenina de futbol.
Les blaugranes defensen l'1-2 del partit d'anada.
Jonathan Giraldes ha convocat 23 jugadores
amb les novetats de Dragoni,
Ariàries i Lucía Corrales.
El partit comença a tres quarts de set
i la transmissió de la TDG
en l'antena de Catalunya Ràdio
ho farà a les sis.
També és dia d'Eurolliga.
El Barça visita la pista del Bayern de Munic
amb l'objectiu de recuperar la segona posició.
El partit és a dos quarts de nou
i la transmissió de bàsquet
la podreu seguir per l'app de Catalunya Ràdio
i la plataforma 3CAT.
I també hi ha màxima competició europea
en hockey i herba
amb la presència de dos equips catalans.
Avui se disputen els quarts de final.
En la competició femenina
el júnior de Sant Cugat
s'enfronta al Loreto irlandès
a dos quarts d'una.
Ja està vesprada,
un quart de vuit.
En la competició masculina
el Polo de Barcelona
jugarà contra el Pinoquene irlandès
també en els quarts de final.
I en la lliga femenina de bàsquet
26 en ajornada
amb els tres equips catalans
que juguen en casa.
A les vuit,
un i Girona Celta Baloncesto
i a les nou,
Barça CBS Guernica
i Cedis Bàsquet Isles Canàries.
Fins aquí les notícies.
El matí de Catalunya Ràdio.
Marina Romero.
L'hem encertat o no,
posant aquesta primera cançó?
Sí, però quina versió és aquesta?
Young Americans de David Bowie.
No ho sé, tu ets l'expert.
Alex Torrió, bon dia.
Hola, bon dia.
Com estàs?
No em sona la del disc.
A veure, puja, puja.
La mesca no em sona la del disc.
No?
No.
Deu ser un direct o una premescla.
Tu ets molt de David Bowie.
Sí, entre moltes altres coses, sí, sí.
David Bowie és un dels artistes
que trobareu incorporats
en un llibre que es diu
L'Era dels àlbums,
40 discos imprescindibles
que acaba de presentar
el que és una persona molt coneguda
per aquesta casa.
L'Àlex Torrió, el podeu escoltar.
A ICAT també l'heu escoltat
a Catalunya Ràdio,
actualment al Futimea.
A ICAT FM,
on fa un recull dels millors discos
de la història
i fas una cosa
que avui en dia no fem a la ràdio,
que és escoltar un disc
sencera de la vall.
Però és que això no ho fem
ni a la ràdio, ni a casa, ni enlloc.
S'ha de tornar a fer a casa.
La gent no sap el que es perd.
Quan un disc és bo
i ha estat pensat
per ser escoltat així,
realment també hi ha una part
de respecte a l'artista
i de voler entrar
en el llenguatge
que ell proposava.
Això és el que parlo
sobretot a l'entrada
i a la sortida del llibre.
És d'aquest format
que és una mica antinatural d'entrada,
perquè tu pots entendre
que en la història de música
la gent,
el que primer li venia al cap a fer,
potser era un poema,
cantar una coseta,
llavors es va anar liant la cosa
i acabes donant estructura de cançó
i després quan la tecnologia
per interessos comercials
també fa que la unitat de venda
se'n vagi cap als 50 minuts,
pots posar-hi 10 cançons
o pots crear unes 10 cançons
que tinguin un sentit,
que estiguin juntes.
I d'això és el que parlo jo
com a àlbums,
com l'era brillant dels àlbums,
els àlbums que tenien sentit com a tals,
no com a recull de cançons.
On l'artista volia
que féssim un viatge determinat
a través dels temes
que no seguien un ordre aleatori,
sinó que estava tot pensat,
des que sonava la primera nota musical
fins a l'última.
Hi ha gent que ho va fer així,
hi ha molta gent que no,
que simplement agafava cançons
i després posava jo
que sentien els fillers,
els rellenos,
perquè durés el que durava
i així podien vendre
a un preu molt més car
que un EP o un single.
Això passa a alguns concerts,
també,
que hi ha concerts molt pensats
on cada cançó
té el seu motiu de sèrie
i, per exemple,
l'última vegada
que vaig veure Bruce Springsteen
hi ha aquella part
que dius
aquí has posat el relleno
perquè, com que hem pagat aquest preu,
tu volies que sortíssim d'aquí
i dient tant d'hores de concert.
L'expert ets tu, eh?
Vull dir que no et vol dir
que no et vol dir...
Bruce Springsteen
em sembla un dels músics
més sincers que hi ha,
en la veritat.
Sí?
Sí, però és veritat
que està tan boig
per la música
que és capaç
de passar-se
tres, quatre hores tocant.
Sí, sí.
Escolta,
com has fet
aquesta selecció
de 40 discos
imprescindibles?
D'una manera similar
a la que un jardiner
poda un arbre.
O sigui,
t'entenia...
Si em pots pensar
quants hauria d'haver aquí,
doncs, no sé,
mil, potser.
Però...
M'ha acabat 140,
l'editorial em demana 30,
vaig aconseguir negociar
i també
vaig aconseguir
el subterfugi
que a final de cada capítol
recomano
cinc o sis discos més
dels quals només faig
un...
no sé,
tres línies,
quatre,
i així a final
acabo parlant
de 250 àlbums.
Has patit
perquè entrava
i què deixaves fora?
Sí, sí, sí.
Sí?
Sí,
i hi ha artistes
que estan fora,
que em sap molt greu
que estiguin fora,
i hi ha discos
que estan fora
perquè no he volgut
posar més d'un disc
d'un artista.
Ja.
Quins artistes
has deixat fora
i, per exemple,
t'has sabut greu?
M'ha sabut greu,
per exemple,
que no hi hagi res
de Nick Cave,
que no hi hagi res
de Bruce Springsteen,
per exemple.
Mare meva.
Ara hi ha molts oients
que no t'ho perdonaran,
això, Àlex.
Però és que saps
què passa?
Per sota de tot això,
no només he agafat
40 discos
perquè sí,
sinó que estan
ordenats cronològicament
amb l'intenció
d'explicar
com ha evolucionat
la música pop-rock
des dels anys 30
amb el blues
del delta
del Mississippi
fins a la música
d'avui
o principis del segle XXI.
I llavors hi havia uns discos
que havia de posar
perquè em servien
per donar tots els colors
que hi ha en aquesta evolució.
I hi ha altres
que serien repetitius
en aquest context.
Anem a escoltar
alguns dels artistes
que tenen la sort
que hagis decidit
incorporar-los
a l'era dels àlbums
40 discos imprescindibles
de l'Alex Torrió.
Comences amb Robert Johnson
però en aquest cas
ens presentes
dos àlbums.
Què passa?
Que era impossible
posar-ne un.
No, no,
és que no són àlbums
realment.
Ja dic
en el capítol
que curiosament
un llibre
que vol parlar
sobre àlbums
comença amb una cosa
que no és un àlbum, no?
Ja.
Però Robert Johnson
a tot arreu
per tots els músics
és com el gran mite
de com comença
el blues
a anar tirant
cap a un altre lloc, no?
I el que poso aquí
són totes les grabacions
que s'han trobat d'ell
que són només 29 cançons
i s'han agrupat
en diferents moments
de la història
s'han trobat
unes, després unes altres
i per això parlo
de dos àlbums.
Però en realitat són,
aquí sí que estem parlant
de cançons
sueltes.
Després passem
a Frank Sinatra.
When your lonely heart
has learned its lesson
You'd be hers
if only she would call
I'm in the We Small Hours
que dius que és el primer disc
conceptual de la història
del 1955.
És una...
Sí, és una opinió meva
però també hi ha molta gent
que pensa el mateix
quan dèiem
en el moment
en què es permet
tenir
gravacions
de 46
50 minuts
Frank Sinatra
jo diria que és el primer
que decideix
agafar això
i no convertir-ho
en un
en una
successió
de cançons
inconexes
sinó que decideix
fer un disc
de cançons tristes
també pel motiu
pel moment vital
que ell es troba
en aquell moment
de la vida
l'any 54
o 55
i...
i per mi
acaba creant
una obra espectacular
ja veieu que
han passat 20 anys
entre Robert Johnson
i
Frank Sinatra
25 anys
i el canvi
de sonoritat
i de pressupost
és important
Anem al tercer capítol
on arriba ja
el rei del rock
molt difícil
mantenir-se a la cadira
escoltant
l'Elvis
com que no
la meva tendència
no ets de ballar
quan escolto música
el que a mi em demana
el cos
és tocar-la
no ballar-la
clar
a mi em surt ballar-la
perquè ja m'agradaria
saber que la tocaja
tu presentes
a Elvis Presley
com
el descobriment del rock
per al gran públic
blanc
és molt important això
perquè
i d'això
en parlo bastant
en el capítol
està bastant clar
que
molta gent diu
el rock
amb Elvis Presley
també
gent que potser
el sap una miqueta més
diu
no
va ser el rock
round the clock
però
en realitat
Elvis
el que passava
és que
ell era
una família
pobra
arruïnada
per culpa
que el pare
havia estat a la presó
per temes
d'intens d'estafa
i això
i llavors
dintre de la zona
on vivia
del sud dels Estats Units
vivia un barri de negres
i era raro
una família blanca
vivint en un barri de negres
i ell
allà
clar
mamava tota la música
dels negres
tant a les esglésies
com en els
llocs
on feien
les festes
del cap de setmana
i d'aquí
bé
en realitat
què és el que té
els negres
d'allà
estàvem fent el rock
molts anys abans
però Elvis
el que va fer
és popularitzar-lo
a través de la discogràfica
i del mànager
i popularitzar-lo
perquè els blancs
també hi accedissin
després
això va ser una porta
després perquè entressin
els altres
en el final del capítol
faig una llista
de tots els músics
negres
més pioners
que Elvis
no hi falta
tampoc
Rachel
un disc socialment revolucionari
és que aquí també
aprofito
per introduir
el sol
com et deia
que l'aigua
és fer un recorregut
perquè veiem
tota la música
fins i tot
alguna coseta d'electrònica
més cap als anys 70
i aquí el sol
l'examplifico
una mica
amb Rachel
i també
torno a agafar
aquest rotllo
de
el tema racial
dels anys 60
als Estats Units
que és molt bèstia
l'assassinat de Luther King
tot això
doncs
Rachel
fa un disc
fent sol
amb cançons blanques
això és molt interessant
és com la contraposició
al que feia Elvis
i
i m'agrada molt
que les cançons blanques
eren com considerades
la música una mica més avorrida
la més tradicional
i ell agafa
i li dona el toc aquest
del sol
totes aquestes cançons
que són
això són de
de
Brian
i ara sí
anem a Bob Dylan
has deixat fora Nick Cave
has deixat fora Bruce Springsteen
però
resulta que a Bob Dylan
s'ha guanyat a aparèixer dues vegades
sí
dues vegades
una acompanyat
i una sol
i
és que
per mi
francament
cop vist tot
diria que Bob Dylan
és el més important
de la història del pop rock
i precisament
amb aquest disc
que
podria no ser
el disc preferit
de molta gent
però
però crec que és el disc més important
és el disc
quan ell ha conegut
els Beatles
és que tot el llibre
hi ha molta contextualització històrica
i
contextualització històrica
també
no només musical
no?
i aquesta és l'època
en què
els Beatles
estan començant
a
envair
als Estats Units
sí
i tots els grups
anglesos
i Dylan
diu
hosti
jo també voldria
fer alguna cosa així
però sense deixar de ser
el que soc jo
que és un cantautor
de
cantautor
de
de cafè
no?
i de
i de
i de
convencions
de reunions
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
i en el segon capítol
passa
com es van influir mútuament
i com els Beatles
es van fer més serios
i Bob Dylan
es va fer més frívol
i aquestes dues coses
espectacular
anem a veure com els Beatles
es van posar més seriosos
després de conèixer Bob Dylan
que ningú s'imagini que és un llibre de tot un recull de 40 àlbums
com si es poguessin extreure cada un sense el seu context
això és un llibre que és com un disc
que s'ha de llegir de principi a final
per anar entenent cada una de les evolucions i dels passos que ha seguit la història de la música
en aquest cas d'aquests 40 discos imprescindibles amb l'era dels àlbums que recull Àlex Torió
anem als Beach Boys a la seva emancipació dius?
emancipació perquè els Beach Boys venien de ser un grup simplement de música frívola
i molt guiats pel seu pare per fer sempre el mateix, sempre el mateix
i és quan maten el pare, diguéssim, que fan un salt artístic grandiós
a veure com el maten
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Durant mucho tiempo aprende a caminar, a trencar vértebres cervicales.
Y es proposa, durante aquella época que está convalescent a la hospital,
es proposa hacer un disc que sea una miqueta la idea de la resurrección.
Los dos primos discos eran discos en blanco y negro, con una estética muy concreta,
y este es un disc con colores vermelos a la portada,
porque creo que es muy importante que los discos tengan en portada,
que no siguen arxivos que están por allá al núvol.
Es que da una otra dimensión las cosas que tienen suporte físico en la meva impressión como dinosaurio.
Y el Easter es esto, la resurrección,
l'esforç que fa per tornar a reviure després d'aquest desastre.
Tens raó que abans de Pati Smith en aquest llibre apareix Janis Joplin.
En aquest cas, dius que probablement és el millor disc pòstum de la història.
És que va ser un desastre, Janis Joplin.
Mai va acabar de trobar el puesto.
Primer sent cantant d'un grup que no acaben d'estar d'acord,
tot i que el segon disc va anar molt bé.
Després va intentar formar un grup que potser la tapava massa també,
i en el moment en què troba el seu so en una banda que crea especialment per això,
a l'any 70,
hòstia, quan està a punt d'acabar de gravar el disc és quan es mor.
I no l'arriba a publicar ella.
Ella el publica, el disc surt un mes o dos després de ser mort.
És un llibre també on l'Àlex Torio explica l'evolució dels grans discos de l'era dels àlbums
paral·lelament a la seva història contemporània,
i naturalment no hi poden faltar els odors.
Expliques que els concerts de la gira d'aquest disc,
ZoTV Tour, van ser els primers grans concerts multimèdia,
i a partir d'aleshores podem traçar ja una línia que connecta aquells esdeveniments
amb els grans concerts actuals.
Però dius que ara mateix en un concert de rock només s'hi troba una reunió de dinosaures.
No, no ben bé.
Què passa? Que als joves no els agrada la música rock?
És veritat que sembla que els molesten les guitarres,
perquè, no ho sé, la necessitat és que la digitalització ha fet que,
amb poquetes coses, apretant uns botons, tu pensis que ja pots expressar-te artísticament, no?
I també avui dia tothom vol ser capaç de pensar que pot fer el que li agrada veure.
Mmm, bona.
I llavors, si tot està facilitat per el software en general, no?
No ho sé, aquestes coses fa temps eren amb la Playstation,
fer veure que tocaves la guitarra, que era una cosa que tenia botons, no?
Sí.
I et penses que era un Guitar Hero allà.
Doncs aquestes...
Bueno, jo crec que això s'ha traslladat,
i ara pensar que pots fer música a la teva habitació amb un ordinador mínimament potent,
l'altre dia em vaig anar a comprar un micro nou,
i ja vaig començar a trobar micros que tenen a sortir de USB només, no?
Això per la qualitat del so és bastant greu, diguéssim.
Ara...
Tot està digitalitzat, els micros de tres puntes aquests de Canon,
bueno, doncs en els ordinadors no n'entren, en general.
I perquè puguis fer-ho tot tu a casa...
Ara ets d'aquells que deu pensar que qualsevol temps passat va ser millor.
Això és fer-se gran a l'història, eh?
Sí, sí, sí, tant, ho tinc molt clar.
No, mira, crec que el problema no és d'avançar, el problema és de córrer.
Crec que el problema és la velocitat.
Jo estic en contacte permanent amb jovent, perquè treballo de professor de matemàtiques,
ho sé.
Per gent d'entre 15 i 18 anys.
Per tant, sempre estic atent als canvis de la societat.
I m'estic trobant una cosa que crec que és bastant espectacular,
que és que els alumnes meus, al millor de fa 3-4 anys,
ara ja no en tenen els joves de 15.
Això està passant.
A mi m'està passant amb germans que diuen,
hòstia, els meus germans que no fan res, que no...
S'està passant amb una diferència d'edat de 3-4 anys, això.
Doncs haurem de fer una reflexió tots i totes, eh?
I la societat, perquè, clar, des del moment en què no entenem les noves generacions joves,
doncs no estem entenent ni la vida ni el futur, eh?
El problema és que el canvi és molt ràpid.
Sí, això sí.
Però el canvi és exageradament ràpid.
Vols dir que no estem preparats, eh?, per aquesta velocitat que ha agafat la vida en general.
Va.
Això penso.
Sí, sí.
No, no, és que és una bona reflexió.
L'últim disc que surt en aquesta llista, en aquest àlbum.
No et preguntaré per Radiohead, perquè qui vulgui saber el per què que agafi l'era dels àlbums,
els 40 discos imprescindibles de l'Alex Turío,
però per què no hi ha cap grup català en aquest llibre?
Estic en la música anglosaxona en aquest llibre.
T'atreviries?
No, només agafo 40 i vull donar un recorregut.
Crec que a la música en català no hi ha hagut una aportació molt inventiva cap al pop-rock,
una gran aportació.
Si no hagués sigut per tal músic, el pop-rock no seria el que és.
No, aquí podríem fer un altre recorregut molt diferent.
No seria sobre el pop-rock.
Seria llavors un altre viatge, no?
Hi ha una part més mediterrània, més cantautoril.
Amb qui pensaries?
Amb Lluís Llach, per exemple, o amb Adrià Puntí, especialment.
Avui dia amb Xerí Marester, per exemple, trobo que és una música espectacular,
o amb Roger Mas.
Hi ha uns quants que ja surten molt a tot arreu i que jo no els posaria.
Alex Turío, un plaer i enhorabona per aquesta feinada.
Moltes gràcies, a veure què fem.
Que vagi molt bé.
L'era dels àlbums, 40 discos imprescindibles.
La meva idea és anar-ne fent un cada dos anys i així que al final hi hagi 8.000 discos imprescindibles.
Doncs sota una biblioteca amb els discos imprescindibles,
mira, així les noves generacions, si mai aconseguim entendre-les...
Si aconseguim que llegin alguna cosa?
Sí, home, sí.
No tot està perdut.
No, Àlex, no. No pot estar tot tan perdut.
Ei, jovent, aquest divendres Sant, obrim les portes.
Torna a la fonda.
Què s'està cuent?
A la fonda de Catalunya Ràdio, el que ens agradés, la bona gastronomia.
Amb el pica-pica i després un bon plat.
D'aquells que tenen suc i amb unes bones postres.
Ah, tot ben amanit.
I amb productes del territori.
Quan és festa i cau entre setmana,
obrim la fonda de Catalunya Ràdio, amb Pep Noguer.
Us esperem.
Sí, senyor.
Aquest divendres.
A quina hora? A la una.
A on? A la fonda.
Vinga, va!
On te teniu el forró?
Pensa en el moment més feliç de la teva vida.
Si a mi que et cases o que no et cases,
que me la porta de fluixíssim.
Si no follem més és perquè tu no vols.
Que és un fill de puta.
A t'ha salat.
I ara demani la poli.
Renca!
Què conya has fet?
Tot pot passar dins un cotxe.
T'has faltat.
Aquesta i altres sèries les trobaràs a la plataforma 3CAT.
Dos quarts de dotze.
No sabeu l'alegria que m'està donant
de girar a l'esquerra i veure Vicent Sánchez,
girar a la dreta i veure Mariola Covells.
És que aquests dies que tothom està de vacances,
sentir-se acompanyat, crec que és el millor que hi ha.
No et mereixes menys.
Exacte.
A la dreta, Mariola i a l'esquerra.
No es mereix menys.
No, o sigui, això segons el meu punt de vista.
Segons el punt de vista del César.
Bueno, la vida al final, veu com al final les coses són.
La vida és segons tu miris.
Nada es verdani és mentira,
tot és segon el color com que se n'hi ha.
La vida és un.
Ai, tu has de fer un llibre de barbaritats.
Calderón de la barca.
Escolteu-me, anem a parlar d'aquesta polèmica del fitxatge de David Broncano
amb una doble destitució a Ràdio Televisió Espanyola,
perquè us volem plantejar.
Fins on ha d'arribar un ens públic per aconseguir audiència?
És a dir, una televisió privada ha de fer fitxatges milionaris
de figures mediàtiques per competir amb altres cadenes per audiència, o no?
O això l'hem de regalar només a les privades?
No, una televisió pública.
Perdona, una televisió pública ha de fer fitxatges estrelles.
O no, o ho ha de deixar això a la televisió privada?
Vicent té més autoritat moral que jo per parlar del tema.
Vicent, pots començar tu, por favor?
No, no, esperant que ho farés tu.
Bueno, jo personalment crec que la polèmica no és tant el fitxatge de Broncano,
sinó el follón absolutament lamentable en el que s'ha instal·lat i sa televisió,
que no ens mereixem ni com a espectadors, ni com a periodistes, ni com a ciutadans,
ni els professionals de dins, ni ningú es mereix i se despropòsit que s'ha muntat allà,
fruit de moltes coses.
I jo personalment crec que una tele pública ha de ser competitiva,
ha de poder fer coses que sincerament ho tenen molt mal per fer,
molt difícil per fer, i sa tele i altres,
i que sempre és un agravio comparatiu pensar el que pot fer la privada.
Jo sempre poso un exemple.
Els sous de les televisions públiques són públics.
Tu pots accedir a saber el que cobra qualsevol presentador d'allà.
Això significa que si tu eres una privada,
pots anar i fer-li una OPA duplicant-li el sou de la nit al matí.
I l'avantatge no la tenen les privades.
Llavors, ja juguen en una lliga diferent.
La televisió pública només pot fer buscar talent per a presentadors.
La televisió pública espanyola només pot fitxar talent de presentadors fora,
amb uns marxes, per supòs,
i per fer qualsevol altre fitxatge de directius,
en fi, de redactors, ni pensar-ho,
ha de fer una quantitat de tràmits tan increïbles,
tan fastigosos, que és impossible que això es menetja.
I això li dona menys competitivitat.
I jo soc molt partidària que les teles públiques facin soroll,
i estiguen vives, i, en fi, estiguen menys encorsetades.
Que sé que és difícil, sí,
però és que, si no, on anem, Vicent?
Oi, m'ho pregunto a mi.
Clar, tu tens la teva tasca ahí.
Jo posaria matisos.
És veritat que el que ha passat en Televisió Espanyola,
el que ha passat al Consell d'Administració,
no és ni més ni menys que una guerra.
Exacte.
Una guerra estranyíssima,
perquè resulta que l'expresidenta, l'Helena Sánchez,
la seva persona de confiança,
i la persona que va portar allí dins,
que era José Pablo López,
com a director de continguts,
acaben fent una guerra,
que els porta al trencament
i que al final porta a la destitució d'un
i a la destitució de l'altre, també.
Un el destitueix ella
i a ella la destitueix com a presidenta
al Consell d'Administració.
El mateix que l'ha apollat.
Exacte.
I, per tant, cal entrar allà dins i dir-me
Mare de Déu, senyora,
això és una gàbia de grins i és complicat.
Però, dit això, que és l'anècdota dura, eh?
Perquè que un ens públic, per dir-ho així,
allò que diuen que pagaven entre tots els imposts,
etcètera, etcètera,
dins munten una guerra d'egos
i de criteris, també,
però moguts per egos,
doncs no sé fins a quin punt
això, efectivament, és exemplar.
Però, tret del cas,
jo diria que depèn del model.
És a dir,
Televisió Espanyola té una obligació,
que és una obligació estatutària,
per dir-ho així,
que és un servei públic,
però el servei públic
no es pot fer amb poca audiència.
És a dir, si tu el que intentes
és, en un moment determinat,
actuar sobre determinades conductes socials
o sobre determinats problemes
i resulta que no et mira ni el Tato,
doncs perquè hi ets.
És a dir, clar,
per tant,
aquí es munta un equilibri estrany.
Ara, això és una,
diguem-ne que és una idea
i després immediatament ve una altra.
Si tot això ha de ser
per fer els mateixos continguts de Telecinco,
perquè hem de pagar imposts,
i a part que Televisió Espanyola
té molts problemes administratius,
és veritat,
a l'hora de fer contractacions,
però no juga amb els seus diners.
Juga amb els diners públics
i tot això ha de ser molt més escrupolós.
Però això seria el cas de Televisió Espanyola,
seria el cas de Televisió Francesa,
seria el cas de la BBC,
però això no és el cas de totes les televisions.
Si Televisió Espanyola falla,
la televisió que ve immediatament darrere
pot ser molt...
Telecinco,
o Antena 3,
pot ser molt criticable,
però el seu punt de vista
del món,
de les coses,
del país,
des d'un projecte a la realitat,
com la interpretes el mateix.
Si TV3 no és televisió líder
i no marca un referent
i no està al davant de tot,
el que ve darrere
té una visió,
per dir-ho així,
nacional,
absolutament diferent.
Per això TV3 no és una televisió pública,
sinó que és una televisió també nacional.
I, per tant,
TV3 ha d'intentar competir...
TV3 no,
Televisió Espanyola,
dius.
Ara estic parlant de TV3.
Estic dient que Televisió Espanyola
al darrere té Telecinco.
I, per tant,
en el fons,
des del punt de vista nacional,
des del punt de vista
de quin país s'ensenyen,
de com interpreten la realitat,
de com traspassen
o com projecten la realitat d'Espanya,
etcètera, etcètera,
hi ha diferències de matís ideològic.
Però no hi ha diferències
de matís nacional.
Les dues televisions
participen del mateix projecte nacional.
En canvi,
TV3 no participa
del mateix projecte nacional
que la segona a Catalunya,
que és Telecinco.
I, per tant,
no només que té l'obligació
de tindre molta audiència,
sinó que té l'obligació
de marcar-se com a referència
i de ser líder
perquè el que ve darrere
no participa
de la teua manera
d'entendre el món.
No és el cas de les ràdios.
Jo crec que Catalunya Ràdio
i RAC 105,
RAC 1, perdó,
sí que participen
del mateix model
de país.
Sí que tenen una idea
més o menys
de quin és el país.
Però la SER i la COPE
tenen diferències ideològiques,
però respecte a les altres dues
tenen diferències
de quin país viuen,
d'en quin país viuen,
que això és molt important.
Per tant,
en alguns casos
estarà més que justificada
la competència en les privades
i en uns altres casos
no està tan justificada.
Però aquí,
a Radio Televisió Espanyola,
veieu justificat
que a David Broncano
se li pagués
42 milions d'euros
per tres temporades
del seu programa
La Resistència
per contraprogramar
espais d'altres cadenes privades?
Bàsicament,
El Hormiguero
de Pablo Motos?
De Pablo Motos.
Bueno, a veure,
primer,
és que això,
quan dius 42 milions
sembla moltíssima pasta,
el que passa és que això
després s'ha de desglosar.
La tele és molt cara,
són tres temporades,
és un programa diari,
s'ha de pensar que això
no és per a Broncano,
és per a una productora,
és un llave en mano,
totes aquestes coses han de dir.
El que passa és que
sempre és molt cridaner,
una cifra completa,
tal,
si tu mires
lo que va el Hormiguero
o quan se vola
el altre programa,
posaries les mans al cap,
no?
Llavors, a mi,
que jo quan ho vaig sentir
no vaig acabar de veure,
després vaig dir,
bueno,
no està mal,
és a dir,
no és una malíssima idea.
Per competir amb el Hormiguero?
Bueno,
per competir,
per fer una tele més dinàmica,
per obrir la mirada
cap a altres llocs,
no és una aposta
que digués
quina barbaritat,
jo crec que s'han fet coses
en Xa Tele,
en Xa Tele Pública,
pitjors,
és a dir,
jo he vist fitxatges
de contertulios i tal
que dius,
mira,
això per aquí,
no?
Però lo de Broncano
no és una mala idea
i crec que
el fet
que Xa Tele
puga accedir a ell
i ell,
perquè durant molts anys
hem estat segurs
que ningú volia anar a la pública,
que ningú volia tornar a Xa Tele.
Llavors,
de sobte,
un tipus
com Broncano,
que diguem,
està instal·lat
en un altre ecosistema,
etcètera,
diu,
ah,
doncs sí,
sí,
sí,
m'interessa,
m'interessa aixelloc
i això li dona vida
a la tele pública,
li dona una imatge diferent,
sincerament,
t'agrada o no t'agrada Broncano?
No, i jo
no estic
bocabadada
amb la resistència,
però sí que em pareix
que el personatge
té un altre tarannà,
pot fer coses diferents,
pot aurir
una via
que ara mateix
no té
televisió espanyola
i no em pareix,
i sincerament,
bueno,
i sobretot
és que després
la manera de gestionar,
perquè és que recordem
que la presidenta
en principi
va dir que sí
i després va canviar d'opinió,
va produir-se
tota aquesta crisi
que ningú
entén bé,
jo crec que sabrem més coses
al llarg del temps
del que ha passat realment
i per què
aquests canvis d'opinió
i aquesta lluita
encarnitzada
que han tingut allí
i
jo crec que Broncano
acabarà venint.
Acabarà anant.
Acabarà anant.
Jo no estic d'acord
per què dir venint?
Jo per què dir venint?
No, no, anant.
Jo no estic d'acord
amb això.
Però per què?
Perquè jo no crec
que si tu estàs fent sàping
una nit
i poses tres canals
i no saps distingir
quin és públic
i quin és privat
parla ara del cas
de televisió espanyola
i parla dels casos
de televisions europees
que no tenen les circumstàncies
que donen televisió
com és el cas
de televisió de Catalunya.
Però ara estem parlant
de televisió espanyola.
D'acord.
Doncs jo crec que si tu estàs...
T'hem parlat de televisió espanyola
però hem de dir
que no s'ha aplicable
el seu model
als models que nosaltres diuen
ah, però si diu això
de televisió espanyola
per què TV3 fa una altra cosa?
No, no, no, no.
Doncs perquè el cas és diferent.
Perquè el cas és diferent.
A Catalunya no tenim
una televisió privada forta
com és el cas de televisió espanyola
en el marc estatal.
És que li estava dient això
és que la televisió privada
forta de Catalunya
no és una televisió de Catalunya
és una televisió d'Espanya
i aquesta televisió
té una altra manera
de veure el món
i per tant
hi ha més cosetes pel mig.
Dit això
si jo en una televisió privada
i en una televisió pública
en un estat com Espanya
que nota els problemes
que té un país sense estat
com és el cas de Catalunya
a l'hora de fer sàpig a la nit
no sé quina esquina
per mi això no és correcte.
Però tu què faries, per exemple?
Si fossis ara
el president interior
o el director interior
Jo buscaria
Això pot ser, no?
Vicent, que t'he cridit
per ser director interior.
A mi sí, i tant, mira
la rata separatista.
Què buscaries per competir
contra l'Hormiguero, per exemple?
No, no, no.
Perquè l'Hormiguero també és un programa
que...
És que a mi no em preocuparia
competir contra l'Hormiguero.
A mi el que em preocuparia
seria que no em mirara ningú.
És que exacte,
però és que no és tan competir.
Un moment, un moment.
Aleshores, segurament
en Print Time
jo no miraria de competir
contra productes d'èxit
perquè no tindria massa sentit.
Però és veritat
que és en Print Time
on tu,
que és l'horari de màxima audiència
en noctur,
entre les 9 i les 12,
on tu obtens més audiència.
Però si tu pretens,
si al final
Televisió Espanyola
ha de servir
per fer la millor Telecinco,
doncs no té sentit.
És a dir,
per què resulta
que amb els imposts
jo he de pagar una cosa
que té vida pròpia
en altres canals
sinó a altres plataformes?
Perquè tu vols portar
aquests espectadors
cap a la televisió pública.
D'acord,
i aleshores quina
serà la meva diferència
al final
si acaba fent
de televisió privada?
Jo no crec que això
siga intentar emular
a Telecinco,
que és un model
que està en las antípodes.
No, no,
és competir en l'entreteniment.
Competir en l'entreteniment
amb unes eines
normals
i no em sembla mal.
No, no,
és que han de ser diferents.
Perquè si són els mateixos...
Però què veus tu diferent?
O sigui,
per què veus tu
que no és diferent
un tarannà
com el de Broncano?
Home,
jo,
escolta,
jo el que sí que veig
sempre
és que qui competeix
contra un coixo,
coixetja.
Qui competeix
contra un groc,
grogueja.
Qui competeix
contra un blau,
blaveja.
És a dir,
jo sí,
per guanyar-lo,
no,
per guanyar-lo
tu has anat més fort.
És jugar
amb les mateixes eines.
No,
no,
doncs no són
les teues armes.
És a dir,
per una televisió pública,
les armes de la televisió privada...
No tinc clar això.
Jo sí,
no són les teues armes.
És a dir,
al final,
el que no pot ser és que si tu vas canviant...
I al final arribis als informatius
i dius,
bueno,
i ara què passa?
Que aquests senyors fan els informatius
que groguegen molt.
Ostres,
i els meus no els mira ningú.
I què puc fer jo per competir?
Vaig a groguejar també.
No estic dient que es faça.
Estic dient que és un camí
que no se sap on et porta.
O sigui,
que se sap,
és un camí que et porta cap a un model privat
pagat amb diners públics.
I això tampoc no té massa sentit.
Tampoc no sabem
quin és el model
de la resistència
que Broncano portaria tal vegada.
Això ja ho veurem
perquè segurament sí que el portarà.
Ho portarà,
jo crec,
i crec que serà
visiblement diferent,
però no radicalment diferent.
És a dir,
perquè si no,
no té sentit.
Broncano pot fer moltes coses,
Broncano és molt llest.
És a dir,
i el seu equip també.
Llavors,
ells poden fer
la resistència
i el contrari.
I poden fer
més agosserat
o menys.
I poden fer
una cosa més àcida
o més tranquil·la.
I hi ha una cosa
que els diferencia
amb els altres
i és que ells,
l'equip sencer,
s'hi tira
tota l'esquena.
És a dir,
ho han demostrat
també i s'acoplen.
No sé si m'estic explicant.
I per tant,
la persona
que els fa l'encàrrec
ha dit
entre molt cal
quins són els límits.
I els límits
no són els mateixos
en una televisió pública
que en una televisió privada.
Han tingut,
venen,
a veure,
la resistència vindrà
d'una plataforma
com Movistar,
que perdoneu-me,
però està per vore
encara la seva tendència,
que això li han acusat molt,
d'esquerrana,
perquè el PP
és aquells
que no,
Broncano representa
una ideològica.
Tu dís,
bueno,
està en Movistar Plus,
allí ha acceptat coses
com
no te pots clavar
amb la monarquia,
no te pots clavar
amb l'Opus Dei,
en fi,
una sèrie de requisits
per continuar el programa
que li van dir
i Broncano va dir
perfecte,
cap problema,
i ho ha fet
de la nit al matí.
I el programa de Broncano
és un programa
que no és
en absolut transgressor,
és a dir,
és que la gent
s'està tirant
les menys al cap a més,
oi?
Perquè, home,
perquè anem a veure,
cada volta que hi ha
una bronca d'aquestes,
el que està clar
és quin paper juga cada un,
i el que està clar
és que el Consell d'Administració
de Televisió Espanyola
té uns consellers
que estan proposats
pels partits
i que estan en guerra contínua,
i que traslladen la guerra
que tenen
en l'esfera política
que és duríssima
i en l'esfera pública
allà dins també.
I a partir d'ahir
n'hi ha prou
que un diga blanc
perquè l'altre diga negre.
I n'hi ha prou que l'altre...
Però jo no entro en això.
Jo el que dic
és que a mi em sembla
que els models
per fer una televisió pública
de qualitat
han de ser diferents
i a si podem discrepar.
I jo discrepi
que les armes
han de ser les mateixes
perquè arriba un moment
que tu dius
i al final
perquè és pública
aquesta televisió.
Si l'única cosa
que la diferencia
de la privada
és el pressupost públic
que paguem entre tots.
¿La televisió pública
pot fer un fitxatge estrella?
Una televisió pública
pot fer un fitxatge estrella
dins d'unes coordenades
que no són les de la televisió...
No, però poder fer-ho
pot fer-ho.
I en el cas...
No, pot fer-ho
pot fer-ho que li dóna la gana
a una televisió pública.
No, lo que li dóna la gana
no.
El que passa és que
això per això
està amb els altres.
No, però poder com a eina...
En fi, legalment
pot fer-ho.
És a dir, tu tens uns diners
en este cas concret
a més, ahir fan...
La resistència aniria
en el lloc de quatre estrellas
que és una sèrie
de tira diària
que costa més
perquè la ficció
sempre costa més, no?
Esa és una de les
raons que
que s'han esgrimit
per dir
no estancar
el programa de la resistència.
De tota manera,
no estic en...
O sigui,
entenc el que dius, eh?
No, no...
Em sembla que...
No, sí, sí,
estic prou d'acord.
Però crec que s'ha d'anar
una miqueta més enllà, Vicent.
És a dir, no sé,
tinc la sensació...
Entenc el que dius...
El que no ha de fer ningú
és resignar-se.
Però el que no ha de fer ningú
és passar-se.
Ara, també diré una cosa.
Què és...
Ara podríem discutir
i dir que és una televisió pública?
Perquè hi ha gent que considera
que una televisió pública
és una arma ideològica
al seu servei.
I això ja és una televisió pública.
Mire, en el cas de TV3,
per exemple,
una televisió pública
té una obligació
que no tenen les privades
i que dirà,
mare de Déu,
però si això quasi
pareix una obligació privada.
La televisió pública de Catalunya,
per l'Ellí de l'Audiovisual
i per la pròpia
llei de la Corporació,
té l'obligació
d'incentivar,
impulsar i tirar endavant
el sector de l'Audiovisual
a Catalunya,
que és tot privat.
I per tant,
però a més,
amb percentatges claríssims
del seu pressupost.
Hi ha gent de vegades que diu
és que TV3
tot és de les productores.
Les productores agafen la llei en mà
i moltes vegades diuen
no l'està complint vostè.
I si aquesta llei
la porten al Parlament,
ells guanyen aquesta queixa.
Perquè hi ha uns percentatges
marcadíssims
de quin pressupost,
de quin pressupost
ha de gastar-se
la televisió pública de Catalunya.
I això que en principi
podia semblar
que és una qüestió privada,
acaba sent un servir públic.
Jo voldria acabar
amb una coseta.
Tot això que estem dient
no va enlloc.
Per què?
Perquè,
ara estava comentant,
Mariola parlava de Movistar.
Clar,
les televisions...
Plus, plus.
Movistar Plus.
No, és que s'enfaden.
No, no, d'acord.
S'enfaden.
Si dius Movistar,
en jo de Movistar Plus
dic no,
és una cosa de Movistar
i l'altra de Movistar Plus.
Quina sensibilitat.
Relajaos.
Exacte, relaxeu-vos.
Dit això,
nosaltres estem parlant
de models de televisió.
Pública i privada
que,
fins i tot per plataforma,
està veient gent
que té més de 50 anys.
I les noves generacions,
aquesta discussió
que nosaltres tenim ara
els pot semblar
que és una discussió
de diplodocus.
No, no, no,
però Broncano
vol anar, eh?
A la pública,
ojo, eh?
A la lineal
li interessa, eh?
La telecom...
Li interessa.
Sí, clar.
Per algo serà.
Ja, home, evident.
Per algo serà.
Home, doncs jo sí que sé
perquè li paguen un paston,
d'acord.
I a part d'això...
I a part d'això...
I a part d'això,
perquè resulta que aquest senyor
sap que si va a la televisió convencional,
públic,
que a ell li interessarà
de més de 50 anys,
el té majoritari encara.
Però quants anys durarà això?
Bueno,
doncs, mentrestant,
3Cat,
la plataforma ja supera Filmin
en quota de mercat
a tot l'estat espanyol.
Les coses estan canviant,
s'estan fent canvis.
Bé, bé.
I veurem cap a una evolució.
No sabia això, mira que bé.
És una notícia d'aquesta setmana,
l'audiència de la plataforma de televisió
de la carta 3Cat
ja supera la de Filmin
a tot l'estat.
I molt que ens n'alegarem.
Sí.
Perquè això vol dir
que la televisió pública
s'està adaptant als nous temps.
I vol dir també
que el govern ha entès
que feien falta
100 milions d'euros anuals
més
per poder fer això.
Perquè, com deia la Mariola,
fer televisió
és molt car.
Ah, hi està.
I tant de bo, mire,
com que bé que ens ho haurien passat,
si això m'hagués tocat a mi,
no sé com me'ls hauria gastat.
D'una casualitat
que lo meu tot eren penes,
penes i plons,
ep,
i manant els mateixos.
Doncs,
millor final
impossible.
Vicent Sánchez,
Mariola Covells,
un plaer com sempre.
Doncs adéu.
Cuideu-vos.
En la venda del teu cotxe,
com en tot,
pots ser un loser
o un pluser.
Un loser no valora el seu temps.
Un loser es deixa amb el camp
ofertes de compra
que no es respecten.
Vols ser un pluser?
Vine directe a Ocasión Plus
per rebre sempre
la millor taxació,
pagament a l'acte
i sempre amb una transparència total.
Ocasión Plus.
Ja som més de 200.000 plusers.
T'hi afegeixes?
Els matins del cap de setmana,
el suplement.
I el Rafael Lozano
va ser el teu professor,
el director de l'autoscola
Sant Cristóbal?
Estava per allà, sí, sí.
És el que em va fer la broma.
Ell sortia per una finestra
i llavors anunciava,
diguéssim,
en moda una mica d'espectacle.
I em va dir,
Guillem Alba,
lo siento,
eres apto?
Hòstia,
ho pots tenir aquells dos segons
de dir,
merda,
què faig aquí a Cuenca?
El Suplement,
ràdio amb esperit de cap de setmana,
amb Roger Escapa.
Jo allà recordo coincidir
amb tot tipus de gent.
És una barreja tan diferent de gent.
Gent de tot arreu
i una senyora gran de mullet.
Aquesta Setmana Santa.
Prepara't
per una gran nit
de passió.
Els millors moments
de les primeres gales d'eufòria
excepcionalment
aquesta nit
a TV3 i a 3CAT.
La cançó del dia
de Catalunya Ràdio
amb Frank Lluís Gero.
Plegant veles
amb les malucs.
Però no va dir que vindria.
Hombre!
On està,
Frank Lluís?
Maluc,
maluc,
què és en català?
La precarietat del sector.
Això no és el culo.
Això no parla.
S'emporta per davant
a les valencianes malucs.
5 anys després
d'haver encetat
la seva carrera musical.
Ah, no, no, espera.
No va detrinca.
En català serien
les caderes.
Les caderes, les caderes.
Ja te he ido de vacaciones.
¿Dónde está, Franco?
Calleu!
És la regió
osteoarticular
constituïda per la part
inferoextrema
de l'os coxal
i la part superior
del ferro.
O sea,
el culito.
Eso es lo que es.
La cançó del dia
de Catalunya Ràdio
amb Frank Lluís Gero.
Buen día.
Me doy la palabra
a mí mismo.
Muchas gracias.
Yo tengo la palabra.
¿Qué haces?
Reputes.
Esta canción es para ti, Marina.
Estoy desnudo
delante de la playa.
Tothom em mira
y un poquito.
9 minuts i les 12 del matí
com val el temps
l'hora dels temes pendents.
Gerard, Jovany, Carles Roig,
Javi Espinosa.
Bon dia, bona hora.
Bon dia.
Que maco que va ser, eh?
Sí, va ser molt bonic.
Un motiu, eh?
Sí, sí, sí.
Potser va ser el millor
del dia d'ahir.
Fixa't.
No entrarem aquí.
No, no, no.
No obrim aquesta porta.
Mantinguem el bon humor.
Què vols saber?
Quins temes ens queda pendents
per tocar, no?
Doncs a aquesta hora
ens queda pendent
parlar una mica de política
perquè em sembla
que ara sí
ja tenim tots els candidats
que es presentaran
a les eleccions
el 12 de maig.
Hem de parlar
d'un tema d'actualitat
com és l'autorització
per instal·lar càmeres
a l'interior dels cancis
per la seguretat
dels conductors.
Ja era hora, macho.
Atención.
I de Vinícius
ja no vamos a hablar más.
No.
El Josep Pedraro, bon dia.
No parlarem més de l'inicius.
S'ha acabat el numeret
que he quedat molt tard.
Ja, ja, tot tancat ja.
Callaix.
Bueno, ja passa, tio.
He sacado el látigo, ¿vale?
A ver,
¿cuál és mi càmera?
Por favor.
Som a la ràdio,
no hi ha cap càmera.
Aquí no hi ha editorial, eh?
Ja, exacte.
Aquest no és el teu programa.
Voy a fer l'editorial de buones.
Ah, no?
¿Por qué no?
Eh, silencio.
Porque soy negro, ¿no?
Ja, ja, mira.
Pues te diré algo.
Yo
sóc tan català
que vosaltres.
No és negre.
I aquesta ràdio
també la pago yo, eh?
La pago yo
amb cèntims.
La meva muchaca.
Muchaca.
Por eso...
Callaix, mi cabra.
Vale.
Que me diga que són micròfons,
que em pots veure.
Oiga, no, no.
No, no.
Vale, te quiero.
Muy bien.
¿Por qué estás?
Vamos.
Que ya es un momento, por favor.
¿Por qué ya aquest senyor pudaranja del programa?
Ayer,
Vinicius Junior,
también conocido como
Martin Luther Vini,
se inició como
el estandarte
de la lucha mundial
contra el racismo.
Martin Luther Vini
tiene un sueño,
I have a dream,
un sueño
que nunca más
un jugador negro
se ha expulsado
de un partido
por el simple hecho
de hacer
el gilpollas.
Vinicius
es la nueva
Rosa Parks
el deporte mundial.
Cada día no está igual.
La mujer negra
que decidió viajar
en un autobús
para blancos,
lo mismo que hace
Vinicius
cada día.
Rosa Parks
has quedado
retratada.
No te puedes estar
ficando en Rosa Parks.
Está llorando,
eh.
Está llorando,
Vinicius.
Es el
Nelson Mandela
del fútbol mundial
que lucha
contra el apartheid
arbitral
que sufre jornada
tras jornada.
Aprolta que el discurso
extra.
Por eso,
por eso,
por eso,
por eso,
saco un látigo,
eh.
No, no, no, no, no.
Toma ahí.
El fútbol español,
toda España,
implora para que Vinicius
no gane
el Balón de Oro.
Que no el guanyi.
Vinicius
tiene que ganar
el Premio Nobel
de la Paz.
Vale,
empezamos.
No, es que no comencis res,
ja te'n diuen.
Josep.
No, l'altre no.
Florentino Pérez.
¿Le ha gustado?
Sí.
¿Qué fa Florentino Pérez aquí?
¿Le puedo dar un masaje?
Alteza.
Por favor.
En los pies,
pero aponte guantes.
Tienes las manos frías.
Eh, eh, eh,
buenos días.
Y hola,
¿qué pienso?
Que Vinicius
tiene un problema grave
en educación.
Feia falta Roberto Carlos.
Roberto Carlos.
¿Cómo estás, Marina?
No, te pones
com estàs,
per contestar Liga.
¿Qué tal, Marina?
Respondes,
una leyenda del Madrid,
que no respondemos.
Però que això és Catalunya Rally,
no es mire per res aquí.
Roberto Carlos.
Hola, Margeix.
Va, va, no,
tu pots parlar de Vinicius,
creus que té un problema
d'educació?
Eh, certamente.
Estàs parlant com a
exjugador del Madrid,
com a exjugador
de la selecció del Brasil.
No,
falo como padre
de once hijos.
Home,
és que té onze fills,
no, Roberto Carlos?
Ons de fills.
Com un equip de futbol sencer.
Más o menos.
Entre diez y catorce,
digamos.
Ah, para no equivocarnos.
No, no.
No, no.
No, no.
La mateixa dona, no.
Son siete mujeres, creo.
Quina mare, eh?
Muy importante,
la organización,
para saber los nombres,
los cumpleaños.
Els aniversaris,
els regals d'aniversari.
Qué hijo he hecho
con cada una de las mujeres.
Ellos vive dentro
de una acción.
No, normal.
Normal.
Normal.
Normal.
Creu que
alguna cosa
sobre educar a los niñatos.
Molt bé.
I quin problema creus
que té,
doncs, Vinícius?
Penso que...
No sé com ho llamaran
aquí a Barcelona,
però en el Brasil
todo el mundo
sigue un libro
sobre educação infantil
que se titula
Una hóstia a tiempo.
En el frente de la teoría
que una hóstia a tiempo
és perfecta
per a l'educación
de los meninos.
Ah, no calia tampoc.
Sígueme para los consejos
sobre educação infantil.
Molt bé.
Gràcies, Roberto Carlos.
Doncs...
Ya les dejo que me acaben
d'avisar
que he tenido otro hijo.
Acabas de tenir
un altre fill.
Ah, per cert, per cert.
Així va, així va, així va.
No, vull saber
com tens controlat l'excel.
L'excel,
saps els noms
dels onze fills?
Sí, esperem.
Home, segur que sí.
Lo tengo aquí apuntat.
Ah, lo tengo.
En un paper,
com ens diuen?
Roberto Carlos Jr.
O Mayor.
Ah, clar.
El segundo,
Carlos Roberto.
Molt bé.
Tercero,
Robertinho.
Molt bé.
Después tenemos
Roberto,
otro Carlau Robertinho,
Carlinho Robertau,
luego una niña
Roberta Carla.
Sí.
No, Carlinho!
Va a ser Carlinho,
la més pequeña.
Después tenemos otra
Roberto,
Roberta.
Después...
Tengo un fill
que es diu
Roberto,
Roberta.
Aquesta m'ha agradat.
Esta es
Robertinho
Carloau.
Sí.
Prou.
Excel·lents.
E l'último
e Robertinho
Carlo,
Roberta Jr.,
Roberto,
Roberta.
Doncs molt bé,
gràcies per tots.
No estoy seguro.
Va,
anem a un altre tema
pendent perquè,
Déu n'hi do.
I em porta tota la canalla.
I el nuevo
donde ya no sirvo,
que hospital,
donde tengo que ir.
Cuando el taxista
lo active
porque hay alguna
situación
de peligro,
de emergencia.
Tito,
Tito,
Tito.
Me voy
para la discoteca
a buscar
mi cirifú.
Mirar si me pongo bien.
Vamos.
Vamos.
Vamos.
Vamos.
Vamos.
Vamos.
Lo mismo
en valladolín.
Els taxistas
que podrán
instal·lar càmeres
a l'interior
dels seus vehicles,
sobretot
per qüestions
de seguretat.
L'autoritat catalana
de protecció
de dades
neva la luz
en moments puntuals
per protegir els conductors
i perseguir agressions.
Jo ja la
tenc posada, eh?
Si pots,
abaixar una mica
la ràdio.
Ah, sí.
Baja, baja, baja
a la ràdio.
Siempre que si la ràdio,
que si el aire acondicionado,
si las ventanas
me caguen vuestras.
Però és que estic parlant
i vaig sentint
el fari de fons
i em desconcentra.
Bona.
Bona.
Marina.
Què?
Dos petons.
No, bon dia.
No cal dos petons.
A la ràdio
que és bon dia
i s'ha acabat.
L'entorn és professional,
sisplau.
Exacte,
no és un entorn personal.
Escolta,
em dius que
ja has instal·lat
la càmera
al teu taxi?
Toda la puta tarde
estuve con la cámara
de los cojones
que me pillé
del Media Market
que están
las instrucciones
en chino, tío.
Bacus va a instalarla.
Tenen que respetar
tots els gengis
en
cátala,
pero és que,
joder.
Pero,
¿podemos entrar
al tema de las cámaras?
Sí,
al tema de las cámaras.
La tengo montada
en el tablier,
enfocando bien
lo que es el interior.
Sí.
Y fixa tú, Marina,
que cada cop
que me pullo al taxi
tinc la sensació
que soque el Eloy Vila,
eh, tío.
Home,
clar,
és que ara
serà com si visquessis
el programa
al coche,
a l'Eloy Vila,
en l'engua.
Oi,
escúchalo.
Ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
ah,
decía lo de l'Eloy Vila
porque es que cada vegada
que yo agazo a un cliente
y pulla el coche,
me sale a hacerle una entrevista
como la suya,
tío.
Te lo juro,
havent-hi una càmera allà gravant,
et transformes en l'Eloy Vila.
Soy Eloy Vila
y luego así me preguntas
como para que expresis
los sus sentimientos,
como hace el Eloy.
Sí, sí, sí.
Como hace el Eloy.
Home,
quines ganes tenía yo
de conversar con tú.
Hostia,
de petit,
tengo entes que eres una mica trapella.
Sabe que habla así el tío
que no sé por qué habla así,
pero habla.
Porque es un tío intens.
Sopa de cabra,
ahora.
Exacto.
Uau,
ets molt de sopa de cabra.
No m'han dit,
el tío,
¿sabes?
Sí.
Entonces el otro
que no sabe qué es lo que le han puesto
de la música
y luego
m'ha dit un ocellet
que t'agrada,
això,
eh,
y le pongo pues
mierdas de mi cima también
y castañas de esta.
Un ocellet.
Sí, sí.
Un ocellet.
Un pajarito.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Y bueno,
pues cosas así.
¿Y no se hace una mica
intimidat al client
cuando comences a treure
cosas de la seva vida?
Bueno,
es verdad que
hay momentos
en los cuales
pues se pone la costilla.
No me jodas.
Mira.
Los pitos ya, tío.
Sí, sí, no.