No hubiera podido, claro, lo que pasa es que si hubiera venido antes seguro que lo detienen, seguro que lo detienen y de pronto ya veríamos a ver qué pasaba.
Ya veríamos a ver qué pasaba con todos los recursos que se interpusieran, etcétera.
Pero porque antes no había la ley de amnistía, con la ley de amnistía no se puede.
En el momento en que esté la ley de amnistía se tienen que levantar todas las órdenes que estén dirigidas para detener a Puigdemont.
Eso no tiene más remedio, no existe posibilidad alguna de que esto se haga.
Entonces, por eso, la batalla está ahí, la batalla está en que la ley de amnistía salga o no salga.
Pero bueno, Arturo.
Señor Brederroyo, una pregunta sobre los límites constitucionals de la amnistía respecto a los delictes del terrorismo y de la traición.
Que cuando el gobierno, cuando Pedro Sánchez y el ministro Bolaños, dicen que no pueden rebaixar estos límites porque serían filtros,
es decir, no pasan los filtros del Constitucional o de los tribunales internacionales, de las convenciones internacionales,
¿on está el límite? ¿Quién tiene razón?
Es decir, ¿es verdad que no se puede amnistiar delictos de terrorismo en cap caso y delictos de traición en cap caso?
Vamos a ver, el delito de terrorismo sin cautela de ningún tipo y el delito de alta traición no cabe en una ley de amnistía,
sobre todo en esta ley de amnistía, o sea, las amnistías son siempre singulares, son leyes singulares.
Entonces, esta ley viene condicionada por lo que viene condicionada, debe ser por el hecho de que sea vinculado con un proceso de investidura
y en consecuencia es una ley que tiene que estudiarse muy bien y tiene que redactarse con mucho cuidado
porque realmente la amnistía cabe perfectamente en la Constitución,
pero eso no quiere decir que cualquier ley de amnistía sea constitucional.
La ley de amnistía es una ley, es una ley singular.
Las leyes singulares caben en la Constitución, pero tienen unos controles más estrictos que las leyes que no son singulares, ¿no?
Y en consecuencia la ley de amnistía tiene que, en sí misma, no es anticonstitucional,
pero algunos preceptos de la misma podrían ser anticonstitucionales.
Per entendre'ns, eh, si que perdonó yo, sí.
No, per entendre'ho jo, que és que jo no sé gaire de dret, per entendre'ho jo,
si demà el govern diu, mira, Junts de Rao, anem a treure, per exemple, el delicte de traició de las exclusions de la amnistía,
això voldria dir que potser el Tribunal Constitucional diu, això no passa al filtre, és inconstitucional.
A ver, la altra traició yo creo que es un caso bastante claro,
porque incluso en la Constitución hay un solo artículo en el que se habla de traición
y de descometida, que es el artículo 102, y que se refiere al presidente del Gobierno,
a los ministros en el ejercicio de sus funciones, que cometieran un delito de alta traición.
Y ese delito de alta traición, en el caso de que sea que, aunque se produce con una especie de impeachment,
tienen que acusar la cuarta parte del Congreso de los Diputados,
aprobado por mayoría absoluta por el Senado,
y después se sustancia la responsabilidad por ese delito ante la Sala Segunda del Tribunal Supremo.
Y una vez que el Tribunal Supremo ha dictado sentencia en el delito de alta traición,
se excluye la prerrogativa de gracia.
Eso lo dice expresamente el artículo 102 de la Constitución.
Y por lo tanto, cuando hay el delito de alta traición,
alta traición no cabe medida de gracia una vez que se ha condenado a alguien por el delito de alta traición.
Entonces, una ley de amnistía no puede incluir el delito de alta traición.
Es decir, que se va a amnistiar, que se va a aplicar medidas de gracia al delito de alta traición.
Pues yo creo que eso es bastante claro de una interpretación sistemática de la Constitución.
En el tema del terrorismo, no es exactamente el mismo caso que el de alta traición.
Pero el terrorismo sin cautela de ningún tipo, pensar, por ejemplo, que se hubiera cometido.
Así que el problema es que aquí estamos hablando de cosas absurdas.
Porque ni ha habido alta traición, ni ha habido terrorismo, ni ha habido nada de nada de todas estas cosas.
Estas son cosas que realmente son rocambolescas y que uno no acaba de entender cómo se están poniendo.
Pero tú no puedes, el legislador no puede incluir el que se amnistía el terrorismo,
cualquier acto de terrorismo, independientemente de cuál haya sido.
Porque es que el precedente que se está aceptando es enorme.
Es decir, un delito como el del 11M, supongamos que el terrorismo llegara a hacer lo que se hizo en el 11M,
¿se podría amnistiar a los autores de un delito como ese?
Está claro que eso no puede quedar así.
Eso no puede quedar así, en una ley de amnistía.
Y menos en una ley de amnistía que se hace como esta, en las condiciones en las que se está haciendo, ¿no?
Como consecuencia de un proceso electoral, como consecuencia de que hay que constituir un gobierno
y de que ese gobierno tiene que seguir gobernando y que se tiene que después avanzar
en dar solución a todos los problemas de integración de Cataluña dentro del Estado
que han quedado muy tocados, sobre todo a partir de la sentencia del Tribunal Constitucional de 2010, ¿no?
Javier Pérez Rollo, catedràtic de Dret Constitucional, com sempre, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Un matí més, una abraçada.
Gràcies.
I gràcies per les explicacions sempre tan clares.
Són les 10 i 6.
Última hora, el matí de Catalunya Ràdio.
De seguida anem a la peixateria, però abans, Òscar Fernández, què tal, bon dia.
Bon dia, Ricard.
Actualitzem-nos.
Doncs mira, estem pendents d'això que estàveu comentant ara, com Carles Puigdemont i Josep Lluís Alai
demanen que el jutge Joaquín Aguirre sigui apartat de la instrucció del cas
per les suposades connexions entre l'independentisme i Rússia arran d'aquests àudios que avui publica el digital El Món,
on el jutge Aguirre opina que Puigdemont va marxar a Catalunya dins del maleter d'un cotxe
perquè tenia por, també, aquesta entrevista en una televisió alemanya del jutge Aguirre.
A banda d'això, també hem sentit al matí de Catalunya Ràdio com Sumar fa una crida al PSOE i a Junts
per aparcar l'atenció i buscar un acord a la Comissió de Justícia
on ha retornat el text de la llei d'amnistia.
En una entrevista al matí de Catalunya Ràdio, el portaveu al Congrés de Sumar, Íñigo Errejón,
ha parlat d'error per part de Puigdemont per tombar la normativa i cedir terreny al bloc de la dreta
i de l'extrema dreta i també a la justícia.
Jo faria una crida a la responsabilitat, a baixar el to, i faria una crida a fer les coses bé,
treballar més i d'una forma més responsable, amb una mirada una mica més llarga.
Jo crec que Junts es va equivocar i li va regalar un mes, en un context molt difícil
i políticament molt complicat, als enemics de l'amnistia, als enemics de les transformacions democràtiques
a l'estat espanyol i als enemics de la legislatura, però això té solució.
Avui però estarem molt pendents que un 200 municipis que s'abasteixen del sistema d'aigua Ester-Llobregat
estan a punt d'entrar en emergència per sequera.
Avui està previst que ho aprovi el govern i previsiblement demà entrarà ja en vigor aquesta mesura.
El consum d'aigua quedarà limitat a 200 litres per persona i dia
i també hi haurà restriccions pel sector de l'agricultura i la ramaderia.
Ho haurem d'explicar durant tot el matí, també a Catalunya Mitjà, entre altres,
i també ho esteu explicant al matí de Catalunya Ràdio.
A aquesta hora arrenca a València el judici contra l'expresident de la Generalitat
i exministre Eduardo Zaplana per l'anomenat cas Arial.
Es tracta d'una trama de cobrament de comissions lligada a les estacions d'ITVS
i a parcs eòlics, on hi ha 14 processats més,
entre els quals el també expresident valencià José Luis Olivas.
S'espera que Zaplana demani un ajornament perquè el seu advocat està malalt.
València, Pepa Ferrer.
Zaplana ha entrat fa mitja hora, sí, a la ciutat de la justícia de València.
Ho ha fet com a principal acusat pel cas Arial,
amb vessant seriós i sense voler fer declaracions.
Més puntual ha estat l'altre expresident valencià acusat en aquesta causa.
José Luis Olivas ha entrat a les 9 del matí també sense voler fer cap tipus de declaració.
Ara pendents, però, del que decidís que avui l'audiència,
perquè Zaplana ha demanat que suspenga el judici per malaltia del seu advocat.
Recordem que la fiscalia li ha demanat 19 anys de presó a ell i 6 anys a Olivas
per haver presumptament cobrat fins a 20,6 milions d'euros
a través d'adjudicacions d'ITBs i plans eòlics quan ell era president del govern valencià.
Pepa Ferrer, Catalunya Ràdio, València.
I avui a Cimera Europea, Brussel·les, amb tracturades de pagesos per reclamar canvis en la política agrària.
Els greuges al camp no són, però, l'objectiu principal d'aquesta reunió,
que està destinada a desencallar el bloqueig d'Hongria a 50.000 milions d'euros d'ajuda a Ucraïna.
I en els esports estarem pendents avui del Matí de Catalunya Ràdio.
Sentirem Marc Gasol, que ahir va anunciar que es retira
i d'aquí una estona, com dèiem, passar pels micròfons del Matí de Catalunya Ràdio.
El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Ostrell.
Armata, jo ho he buscat i n'he trobat, eh?
Vull dir, he trobat, o sigui, que hi ha un club de pàdel que es diu Junts
i un club de natació que es diu Junts.
Vull dir, que no va tan ativocada, la Verònica.
No va tan ativocada, saps?
Ella ha dit, no és un partit polític.
Bueno, no ho sé, però que hi ha altres coses que es diuen.
Vull dir, ja et dic jo, que aquesta dona està informada
i que sap de què estem parlant, eh?
Vull dir, que no tenim aquí tertulians de qualsevol...
No, no, saps?
Tu ets de Junts, sí, i què jugues, a pàdel o a Neides?
Ah, pàdel.
Ah, per tant...
No ho sabia, això.
Ah, hola, hola, feixades.
Hola, bon dia.
Escolta, a part d'això, estàs fotent uns fitxatges d'hivern nanos espectaculars.
Ah, què?
Això, ni Barça, ni Madrid, ni Girona, ni...
Vull dir, això sí que és un club.
Això sí que és un club que està fitxant aquí pa i en pa.
Més club?
Bon dia a totes, bon dia a totes.
Va veure el Barça, tu veus ara, Maria, o no?
No el vaig veure, no, perquè estava fent un curs de cuina.
Veus quin interès?
Molt bé, entressant, a la veritat.
Home, que bo.
Ens hem de distraure'm alguna cosa, Maria.
Ho dic perquè Xavi deixarà el Barça a finals de juny, jo crec que...
Què dius ara?
Que hi haurà més d'un soci que ho deixarà abans, saps?
Vull dir que...
No, jo no, eh?
No, tu no.
No, no, no.
No sóc com aquests que es fan del Girona ara, perquè no sé què, tot i que ja veurem el Girona...
No comencem pas, eh?
No comencem pas, que això ja ho vam aclarir, eh?
No comencem pas, Maria, que això ja ho vam deixar ben clar, eh, nosaltres?
Sí, sí.
O sigui, eh...
No, o sigui, vosaltres, rai, el problema és aquesta gent que s'ha canviat d'equip.
No, com vosaltres, que heu tota la vida del Girona.
Exacte.
El Girona i del Madrid tenen molta gent, eh?
No, no, no.
No, no, no, jo he sigut tota la vida del Barça.
Suposo que, com jo, molts de vosaltres, tot aquest rotllo patatero d'aquests nivells de merda que hi ha en aquests clubs cada dia.
Jo cada dia sóc més de les arbúcies, també us ho diré.
Ah, ets el president, ets el president.
No, però encara que no en sigui.
Al final, ara no sé si ho heu vist, el 3CAT, que hi ha una cosa que es diu futbol modest, que mireu allò i veureu el que és el futbol.
Mira, vaig anar a veure el tèrbio a Barcelona i diumenge, ja.
Tot allò són negocis, màfies i merda, ja us ho dic ara.
Amb qui vas?
Amb qui vas?
Amb el poble o amb la vila?
És una cosa que encara no he decidit i potser em maten, però com que vaig anar al camp del Sant Andreu, anàvem al Sant Andreu,
i si algun dia vaig al camp de l'Europa ja veuré què faig.
Molt bé, Maria.
Molt bé.
Els cursos de cuina et van bé, eh?
Molt bé, perquè el xequiterisme sempre pot tenir un altre límit.
Clar, és l'actitud de la nova afició del Girona, doncs jo, mira, m'hi matitzo.
No, saps què passa? Que us penseu que ser d'un club de futbol és perquè sí.
O sigui, al final t'acabes identificant amb uns valors, amb una cosa, amb una cosa...
Nosaltres érem del Barça, et m'ho diré, perquè al Busti, si no eres del Barça, de qui eres si no hi havia res més?
Bé, ara a Girona hi ha molta gent del Madrid, ja ho vaig dir l'altre dia, però...
No, ara no, ara no, sempre.
Ens em va sorprendre molt les samarretes del Madrid, oi?
Ara, explica-lo de Montilivi.
Montilivi fa 30 anys hi havia 500 persones i 400 eren del Madrid, això se sap.
Però què passa?
Fa 30 anys, potser, no hi havia Montilivi, feixades.
Bueno, sí.
Saben que el camp estava al centre de Girona, però bueno.
No, però ja fa uns 30 anys, potser, eh, té Montilivi.
Soriguera on pares, per cert, estàs a l'AP7 o no en pares?
No, no, no, Camí de París.
Camí de París.
Camí de París.
Estàs parat?
Penseu què és, això?
Estic parat?
No, bueno, però jo sé els camins a les Trasqueres, vull dir, jo passo pel Camí vell sempre.
D'acord, d'acord.
Hi ha un camí vell que va a París i jo passo per aquest, però jo, Camí de París, collons, amb els pagesos.
Que, per cert, us felicito perquè has tingut el moment pagesia i defensa del canvi, pagesia, vull dir que això s'ha d'anar...
Ho heu d'anar tocant, eh, els matins?
Estic cremat, eh?
Per nassos, perquè dimarts hi ha una mobilització important a Catalunya, per tant ho haurem de seguir amb un ampli desplegament informatiu.
Aquest que està cremat, aquest que és encès, no?, perquè, vull dir, com està, perquè el xasco...
Què és, això?
El xasco que li va baixar ahir des de Madrid, que li vas fotre un xasco des de Madrid...
Sí, sí que li vaig...
Vull dir, li va caure fort, eh?
No, perquè estàvem fent un programa, com que jo estava a Madrid, i portàvem 20 minuts a la mateixa sintonia.
Dic, bueno, què saps? Dic, podem canviar la sintonia, o...?
És que la patecada que li va baixar.
Escolta, a les vuit del matí has tret un tema, a les vuit, un quart de nou, dos quarts de nou, tres quarts de nou, no sé quina hora era,
que deies que s'ha de tocar un tema que jo penso que has de fer ja, que és l'humor d'en Maiol.
O sigui, això no pot esperar més.
Vull dir, ja portem uns mesos, vas dient això anem de... i no en parlem.
Crec que el director de la ràdio l'ha citat, vull dir, crec que és per parlar d'això.
Avui ha dit que el preu de l'oli havia engreixat el pacte.
Sí, sí, sí.
Que era per engreixar el pacte.
Crec que...
Ja crec que és això dels pajaos Soriguera.
Dilluns tindrem el ministre d'Agricultura, Pesca i Alimentació al matí de Catalunya Ràdio, l'estudi que ens visitarà.
Visca, visca.
Per parlar de la situació que estem vivint aquí també a Catalunya.
Doncs mira, jo estic en contra, perquè he sentit...
En contra de què?
Que ha dit, sí, d'això, ha dit menys declaracions i més treballar.
Per tant, poseu música...
Hem d'exigir també responsabilitats, no?
No, poseu música i deixeu els que treballin, que els estreu entretingent tot el dia amb entrevistes i declaracions,
i després no pensen a fer el que han de fer.
No, perquè hi ha alguns ministres feixels que com menys treballin...
Clar, això també és veritat, però aquest divendres es reuneix amb les organitzacions agràries majoritàries
per intentar frenar aquestes mobilitzacions.
Per tant, dilluns el tindrem aquí amb nosaltres.
Ves a entrevistar pagesos normals, diguéssim.
Què vols dir?
Que hi ha...
No organitzacions i sindicats i...
Ves a... Agafa l'unitat mòbil i...
Aquest matí ho he demanat, sí, sí.
Saps l'alcalde?
L'alcalde que vas entrevistar ahir, l'alcalde aquest de Vilanova, saps?
Sí.
Aquests són els que diu les veritats.
Ara, els bons.
Aquests, els bons, els bons.
Doncs ja m'apuntem. Gràcies, eh, pel Consell.
En fi, val.
A la búsquia de denúncies del Matí de Catalunya Ràdio.
Sí, sisplau.
I escolteu una cosa.
La Maria, si ens pot deixar el telèfon d'aquest curs de cuina, que jo estic interessat també per anar a...
Doncs saps què? Vaig a aprendre a fer kimchi, que és molt fort.
Què?
Que es fermentava jo tal.
Ah, sí?
Saps fer els ferrats?
Que això és un gran prou a tots els cuin...
Va, val, val.
És que hi ha molt nano que va fer fer verificacions.
Els ferrats, amb oli o sense oli?
Home, amb oli, si no, no són ferrats.
No, no són planxats.
Què vols dir, set soli?
Sí, sí, es pot fer amb el típic bany de oli, que avui en dia no convé molt,
o el més dietètic, que és amb un rejonellet molt...
A vegades no són ferrats.
Això és com fer...
És un alferrat.
Ara, ara, ara, ara, ara.
Ara, ara, ara.
Ah, calla, calla, calla.
Això és com fer patates fergides, això, la màquina aquesta d'aire calent.
Va, va, va.
La patata fergida s'ha de fer amb oli.
Me n'acabo de comprar una.
Jo també, i amb ketchup.
Però escú ho he provat i no val res.
No, no.
Bueno, escolta, cadascú que faci el que vulgui, escolta.
Clar, sí, però també podem donar l'opinió.
Ah, això sí.
A l'airflay aquesta fot-hi pastanaga,
que és l'única manera que es pot menjar una mica la pastanaga.
Però una patata fregida, amb oli oliosa,
que etsup i mostassa, com tota la vida.
Sí, és veritat, no queda igual.
Ah, ah.
Això ho diré, faixades, gràcies, va.
No, a vosaltres, aquesta classe de cuina.
Adéu-siau.
Maria Pilar, Artura Puente, Verónica Fumanal i Ferran Espada.
Que vagi molt bé, adéu-siau.
Adéu-siau.
Són les 10 i 16, fem una pausa, passegem amb Oriol Brogi
i després avui et tindrem amb nosaltres productores de cinema
que estan triomfant arreu del món.
Avui ens acompanyaran quatre grans productores de cinema,
catalanes.
Ara tornem.
Només els més ràpids gaudiran d'ofertes increïbles
al Corte Inglés.
Per Nil d'engrés ibèric, 50% raça ibèrica,
peça de 8 quilos per només 99 euros la unitat.
Una ocasió única.
Així són les ofertes límit a Supercori
per Cori Supermercat al Corte Inglés.
Fins al 4 de febrer a la botiga Web i App.
Aquest és el Xaulí, especialista de cine en arts marcials.
O, dit d'una altra manera, especialista a repartir.
Tot el dia així.
Sí, reparteix molt.
Però res comparat amb el que reparteix
el Rasca Milionari de l'11,
que reparteix més de 20 milions d'euros en premis.
I això és repartir molt.
Rasca Milionari de l'11.
Reparteix més que ningú.
A tots els que jugueu a l'11, ben jugat.
Juga't responsablement i només si ets major d'edat.
Més del creuer a Azul Marino.
Ara, el millor preu fins un 10% de descompte.
Reserva per només 50 euros i sense despeses de cancel·lació.
I a més, els nens gratis.
Reserva fins al 28 de febrer
a les agències de viatges Erosquiu a Azul Marino.
I aquest mes, posa rumb el teu creuer somiat.
Cuidar així en gran és una motxilla que pesa molt,
perquè cada dia t'hi posa un roc més.
Històries plenes de dolor.
Hem d'assumir que no sempre curarem els pacients.
Històries plenes de vocació.
Jo sempre estaré aquí al teu costat,
passi el que passi.
Estàs més o menys contenta?
Jo estic contenta.
Jo estic viva, estic contenta.
No estic més resignada a la vida que m'ha tocat.
Històries plenes de vida.
Històries de la primària.
A TV3, aquesta nit.
I a la plataforma digital 3CAT.
Descarrega-te-la.
10 i 18.
Oriol Brogi, què tal? Bon dia.
Bon dia.
Com estàs?
Bé, bastant bé.
Sí?
Sí, bueno, avui és un dia com important,
amb això que comencen les restriccions aquí a Barcelona.
Sí?
Penso que...
Per la sequera.
Sí, però realment penso que és molt important això.
Vull dir que...
He tingut poca importància aquest matí.
Bueno, doncs farem el que s'hagi de fer.
I a l'hora he pensat, hòstia, que bèstia, no?
Realment és una cosa forta que fins que no arriba
no te n'ha donat del tot.
El ciutadà com jo, diguéssim.
No hi pensa prou.
Avui el Francesc Mauri feia un tuit molt demolidor
que deia que des que va començar a treballar
fa més de 38 o 39 anys
s'havia trobat en situacions de sequera
però cap com la que estem vivint.
Perquè l'escenari que ens ve per davant
deia, és del tot molt inquietant.
Sí, jo quan veig, començo a veure notícies
que els arbres, les escorces dels arbres, els bossos,
penso, ostres, això realment no es pot girar gaire.
No pots anar regant tots els arbres.
Pots fer coses, però suposo que es fan coses.
Segur que es fan coses ben fetes
per pal·liar allò que es pot fer.
Però quan en el moment en què allò que tu has viscut
tota la vida que creus que és normal
canvia una mica, penso, ostres, que bèstia, això.
Què vols dir, que en parlem poc?
No, no, no, que en parlem...
Vosaltres n'heu parlat bastament
i els polítics també es fan...
Jo dic que...
Jo ho penso poc.
És a dir, tu, quan et dutxes o quan obres l'aixeta,
ho penses menys del que hauries de fer.
I després, no només a nivell de ciutadà,
de coses que fas concretament,
sinó que hi penses poc, hi reflexiones poc.
És veritat que tampoc tenim temps de reflexionar sobre moltes coses.
Bé, si ja parlàvem abans que el que continuem reflexionant molt, molt, molt, molt
és sobre futbol, això sí.
Però sobre altres coses en reflexionem relativament poc.
Tu quan escoltes la ràdio, per exemple, o mires els informatius,
és l'informatiu que t'agrada veure?
No trobes que a vegades anem amb això,
que parlem massa de futbol i a tu, per exemple, no t'interessa tant?
Jo he de dir que...
O a tu t'interessa el futbol?
A mi m'interessa el futbol, sí.
Però no...
Em costa molt...
Vaja, sí, no suporto que es parli tant de futbol.
Ho trobo desesperant.
De futbol, d'esports.
És a dir, trobo que és genial l'esport.
Trobo que és genial fer-lo i veure'l.
Les dues coses són molt importants, però per què se'n parla tant?
No entenc.
És per suplir que jo pugui pensar en altres coses,
ja que no se'n parli, sinó que s'hi pensi, que reflexioni.
És a dir, poso la ràdio i escolto esports i m'entristeixo.
Em penso... Per què m'expliquen això, ara?
Per què insisten?
És una cosa com molt de postguerra,
d'intentar omplir, distreure grans masses...
No ho sé.
No crec que estigui una cosa premeditada.
Però sí que crec que se'n parla molt
i es va buscar molta audiència perquè es crea aquesta audiència.
És a dir, genera la tua base de parlar d'una cosa
que va generant interès sobre allò, crec.
Clar, però és un peix més que es mossega la cua, no?
Perquè al final, qui és el que genera l'audiència?
És a dir, estem fent el que la gent vol
o estem marcant a la gent el que ha de voler?
Clar, clar, no ho sé.
Espero que és una part de les dues coses, no?
Segur que tot és més complicat
del que jo ara pugui dir de forma simplista.
No, escolta, això no pot ser...
A mi el que em passa és que m'entristeix pensar
que se'm parla tant de futbol, no m'interessa tant,
m'entristeix pensar que es gasta tant temps d'això,
m'entristeix pensar que hi hagi tanta gent
que tingui interès per això
i que deixi de tenir interès per altres coses
mentre està parlant d'això.
Però no trobo malament que existeixi l'esport,
que se'n parli i que, igual que de molts altres temes, no?
Parlem massa d'això o d'allò, no es parla mai massa de res.
No es parla mai massa de res, vull dir, sí.
Sí, però al final vols dir que el futbol ocupa massa lloc.
L'esport.
O un lloc que no comprens que ocupi, no?
Sí, i l'interès de la vostra ràdio, de la vostra cadena,
per dir, no, no, suposo que el director ho pensa, no?
Ostres, no, parlarem d'esport perquè si no perdrem audiència.
Sí, bueno, però algú ha de començar a canviar
i a parlar-ne amb... no cal parlar tant.
És a dir, hi havia una època, per exemple,
que a mi cada matí m'explicaven
què havia fet el Pau Gasol el dia abans
i pensava, escolta, però Pau Gasol està treballant a Amèrica, no?
Que acabo de saludar Víctor Tarradellas,
que és protagonista d'aquestes últimes hores
de la trama russa i tot això.
Ah, sí?
Que acabo de passar amb...
És que m'he quedat com sobtat, perdona,
que m'has vist aquí una cara de...
Perquè no sabia si era ell o no.
Sí, sí, se'n parla molt de la...
Per això, per això.
Jo, no sé si...
Bé, potser ara no és el moment, no en tindrem temps,
però m'agradaria molt que algú m'expliqués exactament
què és aquesta trama russa
i que jo no he capat... no logro entendre-ho.
M'ha quedat clar tot el Xavi
el que ha passat aquesta setmana,
de l'entrenador,
però no entès ben bé la trama russa.
Exactament què ha passat?
A grans trets és un empresari,
que és el que acabo de saludar, Víctor Tarradellas,
que treballava en relacions internacionals
de convergència en el seu moment,
que quan va haver-hi el procés
hauria explicat
que se li havia encarregat amb ell
fer com de facilitador de converses
entre la Generalitat i el Kremlin,
perquè diuen ja exageradament
10.000 russos acabessin venint soldats,
acabessin venint aquí a defensar
la nació catalana.
Però, a part d'aquests...
d'aquests...
d'aquests...
d'aquests rumors,
quasi bé,
jo tinc la sensació...
És a dir,
què hi ha?
No, hi ha un vol,
em sembla,
d'aquesta persona que anava a Rússia,
que es demostra que hi va ser,
i unes converses
que estan gravades
en les quals ell explica això,
però no hi ha res més.
Ja, ja, ja.
I, bueno,
són aquestes coses
que em queden a mitges...
Sí, però és veritat
que hi ha tot això,
per exemple,
de l'operació Catalunya, no?
Que hi ha tanta informació
i que de cop i volta
hi ha molts gaps,
molts buits, no?,
segurament,
i també, també...
És a dir,
que no acabem de construir
ni explicar ben bé
el fons de la qüestió, no?
Clar,
i penso que, en canvi,
realment el jutge
està construint
tota una gran teoria,
una gran cosa,
una gran sumari,
no sé ben bé com es diu,
una gran manera d'entendre
que condiciona
la política de tot el país,
de la comunitat,
del nostre petit país, segur,
i de tota la península,
la condiciona absolutament,
i no sabem ben bé
de què estem.
Em passa això, realment.
Bueno, et queda el futbol?
Em queda això.
Aleshores penso,
no, però no hi ha problema,
perquè sé segur
que el Xavi i tal...
Mira que, realment,
em cau molt bé,
però penso,
bueno, prou,
és que m'és igual,
és igual.
Julio Alborosi,
que vagi molt bé,
que tinguis un bon dia.
Molt bé.
10 i 24,
ara tornem.
El matí de Catalunya Ràdio,
Ricard Ostrell.
No hi ha res que t'acompanyi més
que la ràdio.
Així és.
A Catalunya Ràdio
tornem a celebrar
el Dia Mundial de la Ràdio
al teu costat.
El dimarts, 13 de febrer,
venim amb tu.
Tornarem a fer els nostres programes
on ens proposeu els oients.
Farem la ràdio al menjador
de casa teva.
O a la cuina,
o al vàter,
o al dormitori,
que així podem posar a prova
el matalàs.
Sí, Joel,
però sempre actuant
civilitzadament.
Sí, sí, sí.
I fins i tot
podem canviar de país.
A mi m'agrada més
que la gent vingui
que no pas bé d'anar enlloc.
Però ho hem de fer
per la ràdio, Peyu.
Què vols que et digui?
Farem la ràdio junts!
El Dia Mundial de la Ràdio
farem
autèntica ràdio
de proximitat.
Catalunya Ràdio.
El dimarts, 13 de febrer,
venim amb tu.
És passió.
És color.
És vida.
És humor.
És amor.
És dolç.
És salat.
És inimitable.
És ella.
Jo mateixa.
És avui.
És demà.
És ara.
És ja.
És propera.
Què dius?
És amable.
És canyera.
És social.
És incomparable.
És singular.
És plural.
Dic que és que sí.
És veritat.
És realitat.
És ficció.
És fresca.
És directa.
És la tarda.
I la tarda és única.
Ah, exacte.
De dilluns a divendres
de 3 a 7,
la tarda de Catalunya Ràdio
amb Elisenda Carot.
Ai, si està bé
la tarda de Catalunya Ràdio, eh?
Catalunya Ràdio.
L'anigmàrius.
Amb Màrius Serra.
Avui l'anigmàrius feia territori històric europeu
on s'empodera la consellera d'Igualtat i Feminismes.
I la resposta era Aquitània.
L'Aquitània és un antic territori al voltant de Bordeus.
I el truc era llegir Aquitània
per associar-la a la consellera Tània Verge.
789 dels 1.264 participants l'han encertada.
Per tant, dona 13 punts per a la Lliga.
Guanya el lot de xocolates Torres,
Esteve Font de Vila-Xavarría.
I avui també ens heu dit
Occitània, Lusitània o Macedònia.
Soc Irene Paredes,
jugadora del Futbol Club Barcelona.
Soc Fermín López,
jugador del Futbol Club Barcelona.
Amb la Fundació Barça anem més enllà de l'esport.
Aconveiem els infants amb malalties.
Prevenim la violència a les escoles.
Ajudem a trobar feina a joves en risc social.
Donem suport a persones refugiades.
Jo vaig més enllà de l'esport amb la Fundació Barça.
Una coproducció de 3CAT.
Vostè no té ni idea del que he viscut.
Neusica Bonin és Neus Català.
No volem obligar mai el que ens han fet.
Monteneu. Mai.
La història de la resistència i la lluita per la memòria.
Un cel de plom.
Estrena a TV3.
Divendres a la nit és la gran pel·lícula.
I a la plataforma digital 3CAT.
Descarrega-te-la.
Pensa en un producte i ara imagina que comprant-ne dos te n'emportes tres.
Bé, oi?
Era un estoig de 40 càpsules de cafè l'or.
O qualsevol producte pantent.
No?
Tant és?
Perquè Supercori, percori, supermercat al cort inglès.
Tenim milers de productes més a 3x2.
A la botiga web i app.
Algun d'ells serà?
Supercori, percori, supermercat al cort inglès.
Què necessites avui?
10 i 28 venen dies de festa pels creadors i els amants del cinema.
Diumenge els Gaudí, dissabte vinent els Goya i tot seguit ja el camí cap als Òscars.
Seran dies de catifes vermelles i de protagonisme d'actors i directors,
però també, darrere de tota la producció cinematogràfica,
hi ha, com el seu nom indica, productors i productores.
I avui al matí de Catalunya Ràdio en tenim quatre de productores d'èxit del moment.
I amb elles volem parlar de la seva feina,
de què està passant al cinema de casa nostra,
perquè està triomfant més que la Coca-Cola ja,
i qui són realment les responsables de l'èxit d'una pel·lícula.
És que el sol fó i jornalés no matinaria tant.
Papa?
Si el marqués hagués de batre,
ja ens hauríem mort de fama.
¿Por qué soy así?
Así como, cariño.
Si Dios nos ha hecho perfectos,
somos perfectos.
Yo ya no se ve.
Yo que paso por encima de nosotros, ¿no?
¿Qué pasa cuando el mundo te abandona?
¡Ajúdame!
En aquest cas sentíem fragments de les pel·lícules del Carras,
20.000 espècies d'abejas,
La Societat de la neu i Robot Dreams,
que avui ens acompanyaran algunes de les productores que han treballat en aquestes pel·lícules.
La Sandra Tàpia, bon dia.
Bon dia.
Com estàs?
Que és productora executiva d'Arcadi Emotion Pictures.
Ha fet desvestres, per exemple, o Robot Dreams, entre moltes altres pel·lícules.
Per tant, camí cap als Òscars.
Que fort, eh?
Ara ja ho dic, sense que m'impressioni.
Camí als Òscars, efectivament.
Clar, clar, jo crec que els mitjans ho diem amb aquesta lleugeresa, no?
I clar, és que és una cosa bestial.
Una producció catalana que va cap als Òscars.
És molt bestial.
Passa molt poc, això, a la vida, no?
Jo vaig passar uns dies que deia, anem als Òscars, ara ja ho dic, i no m'impressiono.
També ens acompanya la Valérie Delpierre, què tal, com estàs, Valérie?
Bones dies, muy bien.
És creadora de la productora independent Iniciar Films del 2006, ha fet Estiu 1993,
20.000 espècies d'abelles, entre moltes altres pel·lícules.
I també ens acompanya des de Madrid, Maria Zamora, bon dia, Maria.
Bon dia.
Productora de pel·lícules com Creatura, El Carràs, Estiu 1993, i també la Sandra Armida, bon dia, Sandra.
Hola, què tal?
És productora també de moltes pel·lícules del Bayón, entre altres la Societat de la Neu,
que també vas cap als Òscars.
No sé si estàs nerviosa o què.
Bueno, estamos abrumados, en realidad.
Estamos felices por todo, ¿no?
Por la reacción del público, por cómo la peli está conectando.
Y claro, pues plantearnos los Òscars, pues como dice Sandra Tapia,
creo que ya lo podemos decir de seguido.
La semana anterior estábamos todavía un poco en xoc.
D'album de les dones directores, diguéssim que fa temps que en parlem als mitjans,
i dels seus èxits, però segurament de les dones productores i del boom,
i de l'èxit que esteu tenint, poca visibilitat hi ha hagut fins ara, ¿no?
En quin moment diríeu que us trobeu vosaltres, com a dones productores en aquest sector?
Valeria.
¿En qué momento qué?
O sigui, en quin moment creieu que us trobeu com a dones i productores en el sector cinematogràfic?
Buah, claro, yo podría quedarme a vivir en este año, y en el año anterior, y en el año anterior.
En los últimos cinco años de mi vida sin ningún problema.
Es un momento, pues muy satisfactorio.
Es un momento además muy bonito de sentirlo muy compartido con las compañeras productoras, ¿no?
Lo decíamos antes con Sandra, que pues ya somos casi una comunidad dentro de la comunidad,
y hemos tenido la suerte de convivir, de coincidir en el tiempo con unas directoras increíbles,
unos directores muy estimulantes también.
Así que, y no he hecho de menos más visibilidad.
He de decirte que me siento suficientemente apoyada y reconocida en el sector como para...
Y en general, al ver el apoyo, el cariño hacia las películas,
yo ya con esto me siento como parte de ese cariño,
porque la película es parte mía también.
Exactamente. En qué consisteix la producción?
Tenim al cap que són control presupuestari, ¿no?
Però què més hi ha, Maria? Quina és la feina que feu?
Bueno, es que es muy compleja, pero voy a tratar de resumirla.
Básicamente puede surgir una idea de nosotras, o de un director, o de un guionista,
y es llevar a cabo esa idea y pasar por todos los procesos que conlleva,
desde el desarrollo, desarrollo del guión, pero también construcción de los equipos,
hasta pasando por el rodaje, luego por supuesto la postproducción,
pero una parte muy importante, que es la que estamos haciendo ahora,
que es la promoción de las películas, tanto en salas comerciales,
como en premios, festivales y también a nivel internacional.
Entonces es un trabajo que, bueno, que normalmente conlleva varios años por cada película
y que, bueno, que tiene muchas fases, cada una tendremos nuestra fase preferida.
A mí me gustan mucho el desarrollo y el montaje, son las fases que me gustan más.
Bueno, y María, que es muy modesta, se ha saltado una, que es la piedra angular,
y la más difícil, que es financiar.
Exacto.
Es el pequeño detalle.
Es la menos divertida.
Es el pequeño detalle.
Aquesta Sandra jo crec que és la que tothom més o menys ens fa al cap.
A veure, quan dius Sandra, quina Sandra, perquè somos l'Hermida i la Tàpia.
Aquí entran el Sanzo, somos la Hermi i la Tàpia, perquè si no no ens aclarem.
Hermida, quan tenim al cap què és una productora o un productor,
ens imaginem algú que controla els números, el pressupost,
que sap perfectament què es pot fer i què no.
Però, clar, estem parlant també que hi ha una part creativa molt important,
que mai es posa sobre la taula, no?
Mira, me encanta que me hagas esa pregunta,
porque yo es mi reivindicación desde que me dedico a esto.
Yo empecé como directora de producción, empecé más en la producción de campo,
y hace muchos años que produzco.
Y siempre he defendido de una manera muy constante y muy intensa siempre
que para producir hay que tener una capacidad de fantasía y de imaginación bestial
y una creatividad increíble, porque no es solo que eres un refuerzo, un apoyo,
como bien decía María antes, el proyecto puede salir de ti,
que tu acercamiento tanto editorial como durante toda la fase,
que durante todas las fases es muy creativa,
desde el punto de vista del guión, del montaje, incluso en el rodaje,
es que, aparte de eso, sacar adelante un proyecto en el mundo real
para que llegue a la pantalla desde las páginas de un guión hasta la pantalla,
pasando por todas las fases que ha dicho María,
requiere de una imaginación bestial.
Y a més a més, supongo que treballarán en Bayona, ¿no?
Claro, imagina tú.
Con todos.
Con Bayona o con Isabel Coiset.
Enfrentarte a todas las dificultades y sacar el proyecto adelante,
o en el caso de producciones independientes, que también las hacemos todas,
lidiar con presupuestos súper ajustados para llevar lo mejor a pantalla
y siempre hacer películas en las que cada inversión del presupuesto
y cada esfuerzo de cada miembro del equipo quedan reflejados de manera impresionante en pantalla,
eso requiere de una creatividad muy, muy grande.
Tàpia.
No, jo, vamos, estic totalment d'acord amb cada paraula que ha dit la Sandra.
Jo milito amb la creativitat de les productores i dels productors.
Jo crec que, no sé, alguns hauria de posar totes una medalla
per explicar a la gent de carrer, que no tenen per què saber-ho, no?
O triure aquest estima que els productors només ens dediquem a buscar els diners, no?
Jo crec que s'ha fet una feina en visibilitzar aquesta creativitat
i, sobretot, també en ser motor.
No ho hem parlat abans, alguns ens preguntava sobre aquesta nova fornada de directores
que crec que també, i no sé si esteu d'acord amb les companyes,
també ve acompanyada d'una aposta per la part de qui pren les decisions, no?
Totes.
Hi ha una cosa de la nostra feina que crec que és un luxe,
que és que podem decidir les pel·lícules que volem fer.
I això, en altres anys, no ens passava.
Però meneu més que un director, per exemple?
Ui, és que no és una qüestió de manar.
Jo crec que, sí, al final...
Te decidís, te decidís.
Teniu més que passar de decisió que un director?
A veure, per mi, jo sempre, que treballem amb la majoria de totes les que estem aquí,
treballem amb autors, crec que la nostra feina és la d'acompanyar, no?
I la de fer que la història que aquesta persona vulgui explicar es porti a terme, no?
Llavors és una qüestió d'acompanyar i de pactar, no?
Jo no diria demanar...
Home, si les coses van mal dades,
doncs, òbviament, el que passa a la propietat d'una pel·lícula
és del productor, no del director, no?
Però no m'ha arribat a la situació de parlar amb aquests termes, no?
Jo crec que és una qüestió d'equip,
i la feina de direcció i de producció va sempre de la mà.
Jo sempre dic que ens donem la mà
i ens la deixem de donar cinc anys més tard, normalment, no?
Claro, pero porque es una responsabilidad totalmente compartida
y luego porque las películas es que se hacen en equipo,
es que parece un tópico, pero es totalmente cierto,
desde la imposición es imposible.
Porque una persona sola, incluso si es el director,
o es el productor, o es el protagonista,
no puede sacar adelante el proyecto.
La comunicación es la pieza esencial y pactar, efectivamente.
Cap a sobre que també sou sols les que porteu les bones i les males notícies, no?
Perquè, clar, un director diu
vull fer una pel·lícula, els andes a fer no sé què,
i al final a vegades sou els que heu de dir
mira, doncs a vegades els andes, al final ho grabarem aquí,
però he trobat aquesta solució, és a dir,
que sou una part, en aquest sentit, clau per al resultat final.
Valeri.
Sí, en cuanto a la confianza que se establece con la autora o el autor, no?
Porque todas las decisiones que tomas es en base a la película que se quiere hacer.
Por lo tanto, no hay una cuestión de hierarquía en el mando,
hay simplemente una asegurarte de que quieres lo mismo
y a partir de ahí construir decidiendo los elementos.
Cualquier película, cualquier producción, en el fondo es un camino de renuncias.
Te tienes que asegurar que las renuncias son pactadas, acordadas
y que en ningún momento ponen en peligro el germen, la idea de lo que buscabas.
Diré que és un moment de bon cinema que se està fent al nostre país, María.
Bueno, sin duda estamos viendo los frutos de esta nueva generación,
este relevo generacional en directores que ya llevaban mucho tiempo
pero que ahora están, bueno, saliendo mucho fuera,
participando en festivales internacionales de prestigio,
yendo a los Oscars, en fin, estamos viviendo un momento muy dulce
y sí creo que tiene que ver por un lado con que es una generación
que viene muy formada y por otro lado, sinceramente,
porque creo que también viene apoyada por un equipo de producción detrás
que también ha salido fuera, ha visto cómo se trabaja de otra forma
y que también, bueno, pues apoyamos el talento y las historias
que creemos que la gente quiere ver, ¿no?
No sé, creo que es un cúmulo de varias cosas.
Sandra?
Bueno, també hi ha, per mi, quan hablamos de un relevo,
crec que també tenim una responsabilitat de donar-li al públic
històries que siguin el moment de poder-les explicar, ¿no?
Llavors, és un bon moment per fer cinema,
hem pogut acompanyar a noves veus,
però també perquè nosaltres volem explicar noves històries, ¿no?
Crec que hi ha una responsabilitat amb les històries que volem explicar
que les prenem des d'una, insisteixo, una posició que és privilegiada,
que és voler explicar o voler fer arribar
i que potser en uns anys enrere no era tan clar
pensar en el públic final o en què volia o en què es volia parlar, ¿no?
Almenys quan jo vaig començar i veia la forma de treballar...
Vols dir que no es anava a fer pel·lícules grans per guanyar?
No hi havia tanta ambició, potser?
No ho sé si hi havia...
Tot això va acompanyat d'una estructura d'ajudes,
d'una estructura d'incentius fiscals,
d'una estructura en què jo crec que aquest país s'ha cregut
que som una indústria cultural,
perquè som una indústria cultural,
no és avui els del cinema i tal,
som una indústria cultural que donem feina a molta, molta gent,
directa o indirectament,
des del rodatge fins a la postproducció, ¿no?
Llavors, crec que tot que ara es pugui arriscar,
que es puguin explicar, depèn de quines històries,
que podem rodar en diferents llengües,
que podem fer pel·lícules més grans,
que surtin i que viatgen,
també va acompanyat d'una estructura més segura
a nivell de finançament.
Hi ha oients que ens estan trucant
preguntant si la persona que parla és la Tània Tapia.
Ja.
No, són germanes bessones.
No la conec de res, jo.
No, no, no em sona aquest nom.
No ho dic perquè la gent també pensi
que la Tània és multiompleada i té dos sobrenoms.
Ja, ja, a vegades ens passen algunes catifes
que hi ha actors que venen i em diuen
però tu què haces a l'altre llet?
No, és que no sóc jo.
Mira, aquesta és la Sandra.
La Tània és aquesta, oi, la Tània?
Què tal, com esteu?
Aquesta és la Tània.
Perquè la gent vegi, Sandra, parla a tu,
vinga, un, dos, tres.
Ai, mare de Déu.
Ara la Tània.
I des un, dos, tres, que és el que ens fan fer.
Un, dos, tres, un, dos, tres.
La Tània és un pèl més agut, és un pèl més agut.
Tània, gràcies.
Gràcies, comprovat que no es preocupi ningú.
Un petó, germana, adéu, adéu.
Bueno, quisiera añadir que en realidad yo creo que el éxito de los proyectos anteriores,
de las películas anteriores, nos permiten construir un ecosistema en el que se nos cree más
y se confía más en nosotras.
Que de pronto puedas decir que con una película de una directora Nobel en catalán
vas a poder viajar en el mundo y acabar siendo marca España o lo que fuera
y un icono para nuestro cine, y estoy pensando en cuando estío, ¿no?
93, que a raíz de ahí creo que han venido varias directoras, varias películas,
varias productoras que han confirmado que no era un hecho.
Una flora, sí, sí, sí.
Una flora fàstiva, en aquest cas sí, que hi ha un període estival, ¿no?
Sí, y que en realidad se construye día a día y obra tras obra
y que el éxito de estas películas nos sirve a todas para seguir trabajando.
Y ahí tenemos la complicidad de las instituciones, de las televisiones,
para que no solo podamos producir, sino que podamos producir en mejores condiciones.
Porque estas películas, aunque sean cine de autor, no tienen por qué hacerse desde lo precario.
Y eso es una gran reivindicación que tenemos también.
Bueno, yo creo que el cine ha demostrado que las películas de autor
tienen un componente de público final, lo que pasa en las vestas,
perdona que aquí cada uno hable de lo suyo, ¿no?
Pero, ostras, ¿quién nos iba a decir que una película en gallego, castellano y francés,
que no existe versión doblada, a día de hoy, vull dir, només és la versión original,
arribés a més d'un milió d'espectadors, amb tota la trajectòria que va tenir, ¿no?
Llavors jo crec que el públic també s'ha anat educant en això.
Clar, abans estaven més encasellats, potser el cine espanyol,
aquesta cosa de les comèdies, no?, o les romántiques, o més barrueres,
estil torrente, ¿no?, per entendre's, i amb això també hi ha hagut una educació
també de l'espectador entre tots, hem anat construir en aquest imaginari.
No ho sé, Sandra, Emida.
Yo creo que hay que respetar y honrar al espectador en el sentido de no encasellarle,
porque a veces es como que históricamente parte de la selección de guiones o de temáticas
estaba más estandarizada a lo que se suponía que la gente iba a ir a ver a las salas
o cómo iba a funcionar.
Yo creo que vivimos en un tiempo donde no es que nosotros hayamos educado a los espectadores,
es que somos espectadores también, es que nos hemos autoeducado,
es que tenemos intereses muy diversos.
Yo creo que la heterogeneidad en guiones, en contenidos, en formatos,
creo que los espectadores están muy preparados y muy interesados en ver historias
y la lengua en la que se haga o el modo en el que está hecha la película
no es relevante si conectan con ella y estamos preparadísimos
y nos pasa a todos en nuestra casa y cuando vamos al cine para ver pelis gigantes,
pelis superautorales, pelis en gallego, pelis...
O sea, yo creo que el foco está en lo que quieres contar,
en con quién lo quieres contar
y en encontrar la mejor manera de llegar a tu público potencial.
Sandra, o películas sin diálogos, ¿no?, incluso.
Bueno, es que ahí te has especializado tú, tía.
Es que ahí no deja el sitio, tía.
Ahí no deja el sitio.
Mudo ya no nos queda.
Total, dos, nada menos.
Clar, i com ho viu vosaltres tot això?
Més a nivell més personal, més emocional, diguéssim.
Perquè, clar, tot això que us està passant és extraordinari, no?
Per exemple, la Maria Zamora, la primera productora espanyola a guanyar un os d'or.
La Sandra, que se'n va cap als Goya, com també cap als Oscars...
Els Goya també, eh?
Els Goya també, com la Sandra Hermida.
Clar, no sé com ho esteu vivint, com ho esteu gestionant,
perquè tot això és com...
Clar, ja estem parlant d'un nivell altíssim.
Sandra, Tàpia.
A veure, totes les que estem aquí no vivim d'una única pel·lícula.
Suposo que és compartit el que ens passa,
que moltes vegades jo tinc una sensació contradictòria
que m'encantaria estar gaudint i preparant i digerint tot el que ha passat,
però tinc dos rodatges que comencen al febrer,
un estrenarà el mes de març, un altre al juliol,
preparant una sèrie...
Llavors, és aquesta cosa que...
És una voragina que no para, no?
Llavors, òbviament, feliços, feliça,
vull dir, no, no hi haurà una altra manera.
I preparant una cosa que a vegades se'ns escapa,
que és la promoció dels Oscars.
Jo, en el meu cas en particular,
i imagino que la Sandra Hermida també,
anem molt ben acompanyades.
Nosaltres la pel·lícula ja està venuda als Estats Units
des de la seva presentació al Festival de Cannes,
per tant, tenim...
A la de Robot Dreams, eh?
Robot Dreams, tenim una distribuïdora americana
que ha fet la carrera dels Oscars de pel·lícules com Paràsitos.
Vull dir, és un nivell important.
Per tant, anem superacompanyats, no?
Jo recordo fa molts anys,
la Teta Sustada, una pel·lícula de Clàudia i jo,
en producció catalana,
que també va arribar als Oscars.
Va ser una situació molt diferent, no?
Perquè allò sí que era una pel·lícula molt, molt, molt petiteta,
i que no anàvem acompanyats en aquest sentit, no?
Jo imagino, no, Hermida, que vosaltres també en vais...
Mira, jo, esto que estabas diciendo,
estaba pensando mientras que tú decías
no vivimos solo de hacer una película,
no hacemos solo una película, tienes toda la razón.
Yo ahora mismo tengo en dos carreras totalmente distintas,
pero a la vez, Un amor de Isabel Ekoiset
y La Sociedad de la Nieve de Jota.
Son películas con perfiles totalmente distintos
a todos los niveles,
desde financiación, de tamaño,
de cómo se han explotado
o del camino que están haciendo.
Están compartiendo parte de camino en algunos premios.
En el caso de La Sociedad de la Nieve,
que para mí es la primera vez en acceder
o en llegar hasta los Oscars,
nosotros estamos muy bien acompañados,
porque estamos muy bien acompañados,
tenemos la suerte de que, por un lado,
está siguiendo una explotación en salas
que está conectando muchísimo con el público,
que para nosotros, como productores,
y hablo de los tres, de Belén Atienza, de Jota y de mí,
que somos los tres productores,
es muy importante porque venimos de ahí
y el cine es muy importante
y las salas son muy importantes,
pero luego tenemos La Gran Ventana al Mundo,
que es Netflix,
que es abrumador totalmente
lo que está pasando con la película
en conexión con el mundo
y su expertiz y su abrazo y su impulso
para hacer la carrera de los Oscars.
¿Por qué cuánta gente ha visto
La Sociedad de la Neu ya al món, Sandra?
Pues es que en gente, no te puedo decir,
ellos van haciendo públicos,
esta mañana lo han vuelto a hacer,
creo que está en 71.500.000 visionados,
y se hace un cálculo más o menos
de que por lo menos un par de personas
lo ven cada vez.
Pues échate una aritmética simple.
Es guau.
María Zamora, ¿y tú cómo vives la exit?
Bueno, un poco como decía Sandra,
es como que estás en una rueda tan bestia,
de una película y la otra,
que a veces no te da tiempo a disfrutarlo.
A mí me hubiera gustado disfrutarlo más.
De hecho, este año, por suerte,
también mucha fortuna,
ganamos la concha de oro en San Sebastián
y ahí me di cuenta
de lo que había pasado el año anterior.
De hecho, dije, ostras,
yo pensaba que no me iba a volver a pasar nada así
y me pasa esto.
Y entonces ahí dije, ostras,
esto hay que disfrutarlo.
Con Ocorno, claro.
Ocorno ganó la concha de oro este año.
Y fue cuando dije, ostras,
ha pasado algo fuerte
y no me había parado realmente
a pensar en la dificultad que eso tiene.
Pero no dificultad,
sino que también es una cosa
como de mucha suerte, ¿no?
Que pase en dos años seguidos
ganar algo dorado.
Entonces, yo ahora me lo tomo como de,
vale, pues esto puede que no vuelva a pasar efectivamente.
Así que voy a disfrutarlo
y hasta también te digo,
lo que me está pasando ahora este año concretamente
en la ronda de premios con estas mujeres
a las que admiro tanto
es que cada vez que las veo pienso,
ojalá nos quedemos viéndonos muchos años.
Porque eso será buenísimo.
Y va a decir exactamente lo mismo.
De hecho, iba a hablar de la sinergia
porque Ocorno yo la mentoricé en la cama.
Lo sé, lo sé.
Y esto, no, no, esto yo lo sabemos,
pero que de repente hay algo como muy sinergético y bonito.
Total.
Y yo maté, ahora estoy pensando, maté.
Y ganamos todas, todo el rato, ¿no?
Porque te alegras, porque...
Claro, por eso digo, yo cuando os veo...
Potser es que era eso,
t'alegras también para ellas, ¿no?
Porque te sents como un mèrit col·lectivo.
Es bonico, es muy bonito.
Es que yo cada vez que veo una ronda de premios,
unas nominaciones o nos encontramos en las galas,
digo, por favor, que nos quedemos así muchos años.
Que nos pase mucho esto, ¿no?
En el sentido de estar nominado.
Ya no tanto ganar, sino simplemente estar ahí.
Estar ahí como las pelis.
Pero aquí una presión también, ¿eh?
Estar haciendo películas, simplemente.
Sí, Valeria.
Bueno, yo pienso que cuando a más mejor y más bonito
te van las cosas, más humilde hay que ser, ¿no?
Entonces es un trabajo de cada día de acordarte.
Y también porque estamos hablando de las cosas que nos van bien,
pero nos pasa que tenemos películas que no han alcanzado quizás
las metas que nos hubiésemos propuesto.
Y son tan películas mías y tan queridas como las que sí.
Quiero decir, nuestra vida es más, por suerte, es más compleja.
Y el periodo de premios se condensa en un mes y medio o dos
en los que vives en una burbuja en la que, por suerte,
te apetece ver la gente que te encuentras en estos lugares
y es un momento de compartir alegrías independientemente,
efectivamente, de lo que decía María, ¿no?
Independientemente de sí.
Porque más que ganar, una vez que estás ahí,
en el fondo es que te has situado entre las películas
que más resuenan del año.
Y esto ya, a nivel de público, a nivel de industria...
Ya reconforta.
Bueno, y ahí vuelvo al público.
Si de algo sirven estos premios, no es porque,
obviamente, això es una feina d'equip,
somos mucha gente, y hay mucha gente que se alegra,
nosotros somos la cara visible,
pero hay muchísima gente al darrere,
pero si serveis alguna cosa...
Cuando subimos a recullir premios,
siempre hay un unión de gente allá que no se acaba,
porque hay mucha gente de arriba.
Bueno, y los que no arriben a ver allá,
pero si alguna cosa serveixen els premios,
es de las películas como Robot Dreams que segueixen a taquilla,
que sigui un altaveu perquè la gent que no les coneix segueixi...
Y otra cosa, y es que si subimos nosotros a hablar,
es porque ha ganado mejor película.
Si ha ganado mejor película, es para todo el equipo.
Por eso sistemáticamente...
Somos los portaveus de todo el equipo.
Las mares, las mares de las películas.
Sandra Tàpia, María Estatmora,
Valéry Delpierre i Sandra Hermida.
Moltíssimes gràcies, de veritat,
i molta sort, per molts anys, de veritat.
Moltes gràcies.
Adéu-s.
Una pausa i ara tornem.
El matí de Catalunya Ràdio.
Ricard Tostrell.
Comença aquest any nou el 100% d'energia a Basic Fit.
A casa o al gimnàs de la cantonada.
Apunta-t'hi ara.
Gaudeix de 6 setmanes extra i emporta't una motxilla.
Tornet a sentir bé i converteix el fitness en una activitat essencial.
Avui és l'últim dia.
Basic Fit.
Ocasió Plus.
Te compra tu coche, te compra tu carro, te compra tu buga.
Te compra tu furgo, te compra tu moto, te compra tu auto.
Carepa, ¿tenés una oferta?
Te la mejoramos.
Has oído bien. Mejor precio
garantizado y compromiso de pago en 24
horas. Ven a vernos.
Si te compraste un coche entre 2006
y 2013, esto te interesa.
Seguramente pagaste de más y seas
uno de los millones de afectados por el
Cártel de Coches. Ahora Conocu puede
reclamar más del 10% del valor de tu
coche. No importa si ya no lo tienes.
Comprueba tu matrícula y reclama en
carteldecoches.org.
Reclama tu dinero con OCU.
L'Inca.
El teu enllaç amb la cultura
a Catalunya Ràdio.
Teresa Font
és una de les principals muntadores
cinematogràfiques del país i ha
col·laborat amb cineastes com Vicente Aranda,
Àlex de la Iglesia i Manol Uribe,
Almodóvar, Terry Gilliam
o Dipa Meta. A partir del
16 de febrer, Font presentarà
una carta blanca a la Filmoteca
de Catalunya per reivindicar els
treballs de cineastes menys
coneguts. Més informació a
filmoteca.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
L'Inca.
Què li va passar a l'Anna?
Una nit va agafar la pistola del seu pare i va prendre una decisió que marcaria la vida de la seva família per sempre.
La filla de l'Est, de Clara Ossón, arriba al TNC sota la direcció de Norbert Martínez.
La història dels Balcans ens fa saltar unes alarmes que avui en dia no hauríem d'ignorar.
La filla de l'Est. Fins a l'11 de febrer al TNC. Recomanat per Catalunya Ràdio.
L'Inca. L'Inca. L'Inca. L'Inca. A Catalunya Ràdio.
Al Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.
De seguida, Lluís Villanueva i Sílvia Abril avui amb nosaltres, però abans anem a connectar amb l'unitat mòbil del Matí de Catalunya Ràdio.
Artur Ramon Bernat de Déu, bon dia.
Bon dia, Ricard.
Bon dia, Ricard.
Però on sou? On sou?
Som davant d'una taxidèrmia de mostela que ens està mirant amb unes dents amenaçadores, oi?
I tant, a mi em recorda la que porta la dona pintada per Leonardo, que és la mateixa, però la tenim aquí dissecada en un lloc veritablement màgic.
I a la dreta tenim un cocodril, o sigui que avui tenim, avui, perillem.
Ja et veig, ja et veig.
Però estan quiets.
Això és a Barcelona o és a quin lloc sou del món?
Som al Parc de la Ciutadella, el nou, el recentment reinaugurat Espai Martorell, que forma part del Museu de les Ciències de Barcelona,
que és una part d'un projecte global interessant, que, com sabeu, té la seu al fòrum, també al Jardí Botànic,
i aquí s'ha reobert aquest espai, que va ser el primer museu públic obert a la ciutat l'any 1882,
i que és un bon tast per anar, diguéssim, espai una mica més global, no?
Sí, perquè aquesta idea era una mica reproduir el que és el Jardín de Planta a París,
i aquí doncs ens quedem una mica curts, entre altres coses, perquè tenim...
És molt generós, eh, Artur?
Sí, és que ho fem tot més petit, eh, com a propòsit, com a propòsit, bueno, vale, sí, sí.
Però la idea era aquesta, la idea, el que confon una mica és aquest nom de Martorell,
perquè sembla que estiguem a la ciutat, i no, és el museu en relació, doncs, a Francesc Martorell,
que va ser, doncs, un col·leccionista que va fer aquesta donació el 1882, construint aquest primer museu,
però que, naturalment, és una pena que el Castell dels Dragons, doncs, no estigui obert,
i no puguem tenir un complex, com deia, una mica reproduint la idea original,
i la idea que ara, mateixa, doncs, a París s'ha reconstruït fa poc,
i que és una meravella, no?, que és aquests museus d'història natural que...
Com a Nova York, per exemple.
Efectivament, o Londres, no?, que té aquests museus magnífics,
i que són museus que aquí no sé per què hi ha una mena de complexa estranya animalista...
És igual, museus, referents, és igual, tot aquí és igual, tot.
Aquí tot és critica, ja ho saps.
Ho estic fent jo ara, sí.
Sí que és cert que aquest petit espai forma part d'un intent de l'Ajuntament,
que crec que és lluable, de connectar aquest museu de les ciències,
doncs, amb diverses infraestructures científiques que hi ha per aquí,
el zoològic, el Barcelona Institute of Technology,
la Fundació Maragall, la Pompeu Farra, etcètera, etcètera,
i crear aquesta idea que deia l'Artur, no?,
d'una...
Que a banda que el parc de la Ciutadella sigui un espai recreatiu,
com sabeu tots els que hi passegeu els dissabtes o els diumenges,
doncs, sigui un espai també de coneixement.
La víctima d'això ha estat una de les obres mestres de, per mi,
el nostre millor arquitecte,
dic això perquè els gaudinians se m'enfadin una mica,
que és un tal Lluís Domènech i Montaner,
que és la casa dels Tres Dragons, com deia ara l'Artur,
que se'ns l'han quedat els investigadors.
Llavors, clar, se l'han quedat per ells i nosaltres ja no hi podem entrar.
Dit això, aquest és un espai curiós,
perquè realment reivindica, abans ho deia,
la gent com els Martorell, com la família Salvador,
que era una família de putacaris,
que a mitjans del segle XIX,
del principi de la industrialització barcelonina,
inspirants en la il·lustració en el segle XVIII francès,
doncs comencen a col·leccionar,
primer d'una manera molt amaterra...
Sí, com gabinets de curiositats,
que són l'embrió dels museus,
vull dir, d'aquí neixen els museus,
i és aquesta idea...
Però col·leccionaven què, els animals dissecats?
Doncs mira, no, no, col·leccionaven coses molt diferents,
des de minerals, insectes,
animals també dissecats,
escalets, per exemple,
hi ha l'escalet aquí del...
del que li deien l'avi, no?
De l'elefant.
L'elefant més vell del sol.
Però això ara, diguéssim, és del tot incorrecte, això, eh?
És del tot incorrecte,
perquè, curiosament, ara s'està imposant una moral
que és la més conservadora possible,
que és que la nostra moral és l'única adequada.
Exacte.
Que és la forma més carca d'exercir la moral.
I després passa una cosa que a mi m'empipa molt,
que és que tota aquesta...
la taxidèrmia i tot això,
aquí a Barcelona teníem la magnífica botiga,
el taxidèrmista de la família Soleil Pujol,
tot això s'associa a rics de Marbella que trafiquen, no?
La taxidèrmia, sí, sí.
Exacte, i això no és així.
Això, la taxidèrmia tenia una raó de ser,
que era, doncs, l'estudi de les ciències naturals
i pot ser una forma de col·leccionisme,
no només ha d'anar associat a...
Però tu, Artur, quan entres a una casa i veus allò,
un cap de cèrbol allà penjats, què?
Mira, jo amb això sóc molt poc objectiu perquè en tinc.
Vull dir, ho col·lecciono.
Tinc més de 80 espècies, jo, d'aquestes.
De tota mena.
Vull dir que m'agrada molt.
M'agrada molt com a ciència natural,
com a estudi de la naturalesa a través dels animals,
sobretot en el meu cas més d'ossos,
que els associo a les formes de l'art, no?
Sí, sí. A més a més, en aquest espai,
l'Antonio Pérez Rodríguez, que és un taxidermista
que part una voluntat escultòrica,
els ha posat en moviment.
Hi ha una recreació, Ricardo, una estampada de nyús
que t'hi pots posar a sota
i et sembla pràcticament que estiguis en una escena de veïlló.
I el museu Martorilla es pot veure, això.
Sí, sí, sí. Hi ha una part dedicada a una exposició temporal,
que és on som, que es diu Natura o Cultura,
que és on hi ha, per dir-ho així,
les bases de la col·lecció Martorell,
i l'altra part és una part on hi ha només animals,
i allà hi poder trobar des d'unes girafes simpàtiquíssimes,
que estan passejant tranquil·lament,
fins a uns lleons que estan caçant...
I el que és fascinant...
Amb moviment, eh, tot això.
No, no, i tot això ve de Granada,
tot això és amb dipòsit, ve de Granada.
Aquí al costat, al castell dels set dragons,
estan els animals dissecats,
però no es poden visitar, que és una pena.
Aquesta és la cosa.
Però val la pena que vinguin els nostres oients,
amb la família i sobretot els nens,
que disfrutaran una meravella,
perquè el món dels animals no és només Disney.
Exacte, afortunadament.
Afortunadament per l'ambi.
I a veure, fem una crida aquí, Ricard,
per veure si a la ciutadania
ens obren l'edifici de Domènech i Montaner,
perquè també tenim dret a veure'l,
perquè també és una mica nostre.
I que no sigui només pels investigadors.
I escolta, i una abraçada als investigadors,
i sobretot, que ho volíem dir avui amb l'Artur,
els restauradors.
També.
Aquests museus no es podien fer
sense la feina extraordinària dels nostres restauradors,
perquè si veus com arriben aquestes col·leccions
i com acaben exposades,
el que fan és caviar.
Hem d'acabar, doncs ja anem a tastar-lo.
Gràcies, Artur Ramon, per Natadeu.
Adéu-siau.
Gràcies, Ricard.
Adéu-siau.