Hola Sara, bon dia. Hola, bon dia Marina.
¿Tens alguna solución, tú, al respecto?
Doncs, tampoco no.
Tampoco no, eh? Tampoco no. M'hauria d'estudiar una mica.
Va, som-hi. Anem a veure per on passa l'actualitat.
Última hora, el matí de Catalunya Ràdio.
Voy pendents d'aquesta operación de Sant Mena Santa, eh?
D'aquestes vacances, pero a molts.
Doncs sí, y está en marcha, obviamente, esta operación.
El dispositivo que ha engegat el Servei Catalán de Tránsit,
aquesta vegada preveu que 575.000 vehicles
sortiran de l'àrea metropolitana de Barcelona,
des d'avui, fins demà al migdia.
I l'AP7, com sempre, és la via que es preveu més transitada.
Per això, per primer cop, s'habiliteren dos carrils extres
de sortida de Barcelona en el tram nord.
Això vol dir de Montornès del Vallès a Sils, a la Selva.
I en el tram sud, entre Martorell i Banyeres del Penedès,
al Baix Penedès.
El director del Servei Català de Trànsit, Ramon Labiel,
advertia que es podrien registrar, però cues en sentit contrari.
Novetat, muntem aquests dos carrils.
El del nord, només dijous,
i el del sud, Martorell, a P2, el dijous i el divendres.
Què passa amb els del sentit contrari, que els hi treus un carril?
Bé, el nostre càlcul és que podran circular.
Potser, potser, podrem provocar alguna congestió.
En aquests carrils no es podrà circular més de 100 km hora,
i els camions ho hauran de fer a 80, i per la dreta.
A més, el dispositiu especial preveu el desplegament
de 1.700 agents, que faran uns 1.500 controls.
Per tant, màxima prudència al volant.
I avui també és dia de molta feina a l'aeroport del Prat.
Té programades 900 operacions.
Anem-hi en directe.
Mireia Sala, bon dia.
Bon dia.
Des de primera hora del matí veiem un moviment constant de viatgers a la TU,
però no hi ha aglomeracions, ni cues importants, ni per facturar,
ni tampoc per passar el control de seguretat,
on ara es triga 6 minuts, segons veiem a les pantalles.
Entre els que marxen, la majoria ho fan per turisme, però no tothom.
Estic treballant, no volo com per vacances ni res.
I estic esperant a molta gent, perquè és un viatge així en grup.
I anem a Malta.
Me'n vaig amb la meva mare i amb la meva cosina a Amsterdam perquè va ser un regal.
Alguns marxen i altres tornen o venen a fer turisme a Catalunya.
Venim de Mallorca.
Però de turisme.
Sí, sí, certament.
De Nova York.
7 dies.
I molt bé, molt bé, ha estat molt bé.
Molt de fred, però molt bé.
I came from Rome, yes.
Yes, d'aquí per un xico.
Els vols de sortida van alhora, però a les arribades hi ha alguns retards.
Pep Casanovas i Mireia Sala, Catalunya Ràdio, aeroport del Prat.
Doncs, operació sortida a banda, els sindicats de presons han convocat dues jornades de vaga,
coincidint amb la campanya electoral i amb el dia de reflexió per fer sentir el seu malestar.
Consideren que els falten efectius, que calen més mesures de seguretat per evitar agressions als centres.
De tota manera, el relleu a la direcció de la presó de Mas d'Enric és una finestra d'oportunitat ara per tornar a negociar amb l'administració.
Ho ha dit al matí de Catalunya Ràdio Xavier Martínez, que és el portaveu de la UGT.
Ara mateix tenim un tren que s'ha mitjancarrilat en les seves vies, mitjancarrilat.
Doncs el que han de fer ells és fer tot el que estigui a la seva mans per encarrilar-lo que el tren funcioni i arribi a l'estació.
I l'exblaugrana Daniel Vesca ha comparegut aquest matí a un quart de deu a la secretaria de l'Audiència de Barcelona,
on a partir d'ara haurà d'anar cada divendres mentre estigui en llibertat provisional.
És una de les mesures cautelars que li van posar al tribunal per deixar-lo lliure fins que la sentència sigui ferma.
Recordem que Alves està condemnat a quatre anys i mig de presó per haver violat una noia a la discoteca Sutton de Barcelona.
Deu i tres minuts, seguim amb Tartulia, anem a parlar ara d'un tema interessant que té a veure amb l'Hospital Plínic de Barcelona,
que ha decidit incorporar una atenció curada al malalt que està a l'última fase de la seva vida en un pla estratègic i transversal.
No us estranyarà si diem que els hospitals atenen cada vegada més malalts crònics amb una expectativa de vida limitada,
per això sense deixar de banda la malaltia, arriba el moment que el malalt passa per davant de tot.
Un còleg de l'Hospital Clínic, doctor Albert Tuca, bon dia.
Hola, bon dia.
Expliqui'ns bé, per a aquells que no coneguem, què passa quan hi ha un malalt crònic a un hospital
i com aquest pla estratègic i transversal els vol donar, imagino que, un millor final de vida.
Sí, el pla estratègic consisteix en un programa d'identificació dels malalts que estan,
les persones que estan amb malalties cròniques avançades en procés de final de vida.
La idea és identificar aquestes situacions de la forma més temprana possible.
Doctor, perdoni que l'interrompi, però em sembla que està molt a prop de l'aparell del telèfon i ens costa molt entendre'l.
Imagino que si des de l'estudi de Catalunya Ràdio, que tenim uns equips perfectes per escoltar-lo,
ens costa la gent que estigui al cotxe o a casa seva, ara mateix no ens estan seguint.
Tornem-ho a provar, insistim, estem parlant amb el doctor Albert Tuca,
és un còleg de l'Hospital Clínic i és que és un centre que ha decidit incorporar,
afegir una atenció curada al malalt que es troba ja a l'última fase de la seva vida,
amb un pla molt concret que és el que volem conèixer amb el doctor.
Intentem-ho de nou, doctor.
Sí, disculpeu, crec que és una zona no molt bona cobertura.
També pot ser.
Bé, la idea és crear un programa que permeti identificar les persones amb malalties cròniques avançades
i expectatives de vida limitades d'una forma temprana.
Són persones que tenen altres necessitats, necessitats de tractar la seva malaltia,
però també de tractar els seus símptomes, el seu detallament funcional,
l'impacte emocional, l'impacte social, l'enfrontament, la preparació dels uns 30 mesos de vida.
Llavors és un programa que té per objectiu identificar de forma temprana
a aquestes situacions a l'hospital, tant a la malaltia ingresset com a l'ambulatari,
per intentar ajustar el tractament i les mesures de suport de la forma més segura possible,
centrada sempre en el pacient i centrada en intentar donar suport a les necessitats essencials.
Com es fa això? Entenem la filosofia, entenem la teoria, però com es fa això?
Com s'acompanya un malalt crònic en aquesta etapa de final de la vida
per poder donar-li el que es mereix una persona?
Perquè al final també estem buscant que quan ens dirigim als centres hospitalaris,
que quan ens trobem en aquests moments,
sigui quan més que mai ens puguin tractar com a persones i no com a números o noms.
Sí, sí, el primer punt és identificar-lo,
perquè clar, no es tracta només que també de la mort hospitalària,
sinó d'aquella persona que pot morir en els propers mesos,
de forma que si vis el ingressat o de forma ambulatòria es detecta,
doncs es posen en marxa els recursos.
Els recursos de suport de la malaltia,
els recursos de suport dels símptomes de la malaltia,
els recursos de psicologia especialitzada en l'afrontament
i l'impacte emocional al final de la malaltia,
tant per la propi persona i la seva família,
i també els recursos socials professionals dedicats
a intentar identificar les necessitats en aquests últims mesos de vida
per donar-los resposta i el màxim superpossible
buscant el màxim de qualitat de vida per a aquests malalts.
Llavors la idea és tenir equips que treballin específicament això.
Llavors ja dins de l'hospital des de fa temps
tenim dues unitats d'atenció pal·liativa en el final de vida,
però el programa el que pretén és fer una sensibilització,
una formació transversal,
de forma que tots els serveis tinguin un primer nivell d'atenció,
d'atenció final de vida.
Perquè clar, les necessitats d'un malalt,
una persona que té una malaltia nefrològica
és totalment diferent a una neurològica o a una oncològica.
Llavors la idea és ajustar i tenir professionals en tots els serveis
que siguin capaços d'activar els acords necessaris
i l'equip multidisciplinar
per a tenir aquestes necessitats essencials.
Albert Uca, un col·leg de l'Hospital Clínic.
Moltíssimes gràcies avui.
Enhorabona per aquest projecte
i enhorabona per cuidar també els pacients
quan es troben en aquest tram final tan complicat
que tots volem evitar,
però que malauradament forma part també de la vida.
Gràcies, doctor.
Moltes gràcies, bon dia.
Clar, hi ha molta gent que dirà
ostres, estem de vacances, ja esteu parlant d'aquest tema,
però és que la mort,
com acaba una persona a la seva vida,
sobretot quan està malalt,
és un tema que evitem sempre, no?
Mai és el moment de parlar-ne.
No, no és el moment de parlar-ne,
però en veritat sí que és el moment de parlar-ne.
Aquests dies, que feia aniversari del tancament per la pandèmia,
vaig parlar amb una infermera que estava en un hospital
i li explicava que molta gent,
en els dies més durs de la pandèmia,
quan les xifres de morts eren esgarrifoses,
la por que tenia la gent que estava als hospitals
ofegant-se sense respiradors era de morir sols.
Perquè recordo que la família no podia anar-hi,
estaven totalment aïllats,
estaven als passadissos,
i deien, no vull morir sol, no?
I la gent deia als infermers o les infermeres
que estiguessin amb ells en aquests moments, no?
És a dir, en aquest trànsit,
a vegades la medicina és poc humà, no?
I per tant, projectes com aquests estan molt bé,
perquè quan és una cosa inevitable,
i en el cas de les fases finals dels oncòlegs,
és terrible aquesta feina,
és una cosa que passarà, no?
I per tant, tot el que sigui passar ja en una fase més
d'atenció, de cura, més humana,
crec que són coses que s'han de posar en valor.
Sí, la qualitat de les societats es mesura molt
per com vivim,
o com les institucions públiques faciliten
que la nostra vida sigui digna,
i també en com morim,
que també de ser mort digna.
En la mort digna hi ha dos aspectes.
La principal és la lliure elecció,
i ha costat en aquest país moltíssim aconseguir aquest dret,
que és la lliure elecció,
de tenir una mort digna.
I finalment hem aconseguit una llei que ho facilita.
Però la lliure elecció també vol dir
decidir que fins a l'últim moment vols viure,
i aquest trànsit ha de ser també amb dignitat.
I aquí tot el tema de pal·liatius és molt important,
i les institucions públiques en aquest país
jo crec que no estan preparades encara suficientment.
Núria.
Sí, a mi em sembla també molt important aquest projecte,
perquè vol dir no tractar les persones com un número.
Em sembla que li has apuntat tu aquesta frase,
i tractar-los amb dignitat al final de la vida.
Parlem molt poc de la mort,
i és estrany perquè això és una cosa
que universalment ens afecta a tots,
i parlem molt poc de com gestionar el dol.
I això és una qüestió que potser si sortís més en el debat públic,
doncs ens ajudaria molt millor a fer aquest trànsit.
I en el cas de la pandèmia, que em feia referència al Jaume,
jo crec que és un dels episodis més tristos que hem viscut com a societat,
no només per la quantitat de morts,
sinó per com va morir una generació sencera
que pràcticament ho va fer sola,
sense que la família pogués accedir-hi.
I em sembla que no vam, com a societat,
tractar bé tota aquesta generació que més havia patit tant ja durant la seva vida.
No sé fins a quin punt tampoc hem fet el dol aquests dies,
que ja fa quatre anys que va haver-hi l'estat d'alarma
i a tot arreu llegeixes com hem volgut oblidar-ho,
posar-lo en un calaix i, per tant, una vegada més,
no gestionar el dol, no fer cap treball, milagros.
Potser hem comès aquest error o no?
Sí, una mica sí, perquè, de fet,
quan imaginem la pandèmia ens sembla que fa deu anys que va passar,
perquè posem distància psicològica.
És un reflexe defensiu.
Les coses que ens han angoixat, que ens han marcat,
tendim a recordar-les menys i és un símptoma positiu,
perquè només si tens un trauma,
les imatges que t'han angoixat tornen i tornen i tornen.
Quan les superes, una manera d'entendre que les s'ha superat
és quan ja pràcticament no hi perds.
Això, per exemple, quan una persona ha tingut un càncer
o s'ha sentit en perill de mort,
és molt freqüent que la gent expliqui
i que al principi penses cada dia en la mort,
en el perill que tens.
Conforme vas superant etapes i vas tenint èxit en el tractament,
arriba un dia que, durant un dia,
no te'n recordes que tens càncer.
I si sobrevius, potser quan han passat deu anys,
ja no te'n recordes la majoria dels dies de l'any
que has tingut un càncer, diríem.
És a dir, és un mecanisme psicològic normal de supervivència.
Ara, respecte del tema dels pal·liatius,
és molt important això que fa l'Hospital Clínic,
perquè per mi el més interessant del que ha dit el doctor Tuka
és que cal una formació específica
de tots els àmbits de l'atenció hospitalària,
de totes les especialitats,
a tenir en compte les necessitats emocionals i físiques
del procés terminal de la vida,
perquè els metges estan formats i orientats
a atendre la malaltia més que el pacient.
En canvi, els especialistes que treballen
en situacions de salut pròximes a la mort
entenen que és molt important ajudar la persona,
tractar la persona, a part de la malaltia.
I llavors, que a tots els departaments
hi hagi una formació permanent dels metges
a tenir en compte aquests aspectes,
és molt important perquè, precisament per l'èxit de la medicina,
ara els nostres cossos resisteixen molt més que abans
i, per tant, quan tens diverses malalties cròniques,
tens molts anys, no mors tan ràpid com es moria abans,
diríem, aguantes molt més.
Però, clar, a quin preu aguantes?
Si aguantes més i et mors més tard,
però és a costa d'un patiment emocional o físic,
llavors no hi guanyem gaire, per això és tan important
que vagi desenvolupant-se la medicina dels paliatius.
Va, i a veure si a poc a poc entre tots a la societat
també ens anem atrevint a posar aquests temes sobre la taula
i a no evitar-los, que al final és l'única manera
d'avançar i de potser sentir-nos una mica més estimats,
tots i totes. Va, anem a obrir la peixateria.
A veure, que no, que remeta, que no els hi puc...
Ha comprat tres lluces, no els hi puc netejar,
no veus la feina que tinc, que no veus la feina que tinc.
Haig de cuidar les botigues, haig d'anar a repartir.
Clar, aquí tots treballem, nosaltres ja ho sé, que els hi neteja.
En Fejades els hi neteja i els hi arregla,
i em sembla que hasta els hi bastega.
Però no hi és, que no hi és, doncs ja està.
Ara se les embolica, se les emporta.
Jo que es pensa que només treballen els periodistes?
No, els peixaters també treballem, eh?
Llavors, també hi som aquí, els peixaters.
Esclar que sí.
Bueno, si és que treballen els periodistes,
perquè per anar a dir quatre bestieses a la ràdio,
cap aquí, cap aquí, bla, bla, bla, bla, bla.
Això és on diuen treballar? Ja m'explicaràs.
Mira que he dit que a veure si ens cuidem tots una mica més
i tu entres per aquí, eh?
Jo, fent una gran reflexió de vida.
No, perdoneu, perdoneu.
Bon dia, eh? Bon dia.
Perdoneu. No, és que estic molt...
No, home, tenim feina, tenim feina,
anem de bòlid, setmana santa,
i, cony, que aquí es demanen unes coses
que és que no puc, jo sol no puc, no puc.
Per cert, esteu animant el país, eh? Gràcies.
Gràcies que ens esteu animat tots d'una manera que, bueno...
Però quan és un bon moment, llavors, per parlar d'aquests temes?
És que insistim, eh? Són temes que sempre els hem d'evitar.
Per tots sants, per tots sants en parlem i ja està,
però ara...
La que reparteix el peix és la Marina, eh?
Nosaltres aquí som...
Això ara ho portaré jo, ara ho portaré jo.
No, volíem posar en valor,
volíem posar en valor aquesta iniciativa de l'hospital,
perquè és veritat que aquests dies parlem molt
de la gent que se'n va de vacances,
de la gent que ho està gaudint,
però oblidem també que hi ha gent que no pot anar de vacances,
que hi ha gent que té familiars malalts,
que hi ha gent que té familiars a càrrecs.
També estaria bé, no?, de reflexionar...
Marina, que et dic que jo, vull dir, premi,
premi perquè tens el valor i l'energia i la força
per treure aquests temes.
I des de la peixeteria, malgrat que siguin temes difícils,
t'ho agraïm, t'ho agraïm, de veritat, eh?
Ja n'hi estic d'acord.
Seguim amb el problema de les hores, eh?
Et farem unes classes.
Què passa? Quina hora he dit malament, avui?
Collons, és que no hi ha pas maneres que la diguis bé, l'hora.
Mira, ara passen 3 minuts d'un quart d'11.
Bravo, felicitats.
Sí, però quina hora he dit malament, avui?
No, no ho sé, cap a primer, cap a primer...
No ho sé, com més...
Ah, no, perquè quan eren les 8 he dit que eren les 6.
Les 6?
No ho sé, coses...
I ahir ja tampoc no sabies pas
si tocaven quarts hores i bueno, així d'acord.
Sí, sí, sí.
Eh, però, Marina, tu endavant amb els teus temes, que ho fots molt bé.
Sí, endavant, eh? A veure.
Què?
La Núria Oriolz, vull dir, és que no...
Vull dir encantat, Núria, no havíem conèixit.
Encantada, encantada.
Encantada.
A veure, ara faré servir una paraula com tu diré jo.
Dimecres...
Ets molt de dimecres.
Ets molt de dimecres.
De dimecres?
Sí.
Per què, per què?
Perquè...
Explica-li, pa, explica-li.
El dimecres hi ha un to, hi ha una manera de fer,
hi ha una...
hi ha una...
com una esportivitat,
molt especial,
de molt d'ordre,
i de dones molt espavilades.
I fot la pinta que tu et formes part de dimecres.
Sí?
Jo soc d'ordre, més aviat.
Sí, m'agrada l'ordre.
Sí, i aquest to, i aquesta solidaritat,
i aquesta manera de fer agradable, saps?
Vull dir...
Ostres, que poses pau a les tertulies.
I això és molt de dimecres.
La Núria Oriolz és la persona que millor sap triar les paraules
per dir sempre el que està passant,
per analitzar-ho.
I a més a més ho fa des d'aquella calidesa, mai...
Exacte.
Sí, sí.
Jo soc molt fan d'en Clotet i l'Espada, també.
Home, també, eh?
Sí, però...
Però amb la Núria no havíem tingut l'oportunitat de coincidir
i, mira, penso que ets molt, molt d'Aitzir González,
Gemma Calvet, en Rossinyol, ets d'aquesta colla.
Molt bé, molt bé.
I de Milagros, i de Ferran Espada, i de Jaume Clotet,
de Milagros Piratul i Baca, la tenim a la distància ja de vacances,
i és un plaer, la veritat, és un plaer poder reflexionar
en aquestes tertulies, amb aquests tertulians
que sempre venen disposats a fer-nos aprendre coses.
Saps, Marina, que no trobo a faltar ningú?
Què vols dir, que no trobo a faltar ningú?
Home, fels...
Ni l'un ni l'altre.
Va, va, va, va.
Ni l'un ni l'altre.
Marxa, marxa, marxa, marxa.
No trobo a faltar ningú.
Vinga, va.
10 minuts i seran dos quarts d'11.
Una abraçada gegant i demà obre la peixateria o no?
I tant que sí.
Ah, perfecte, doncs aquí estarem.
Aquí estarem.
Per l'Espada, Jaume Clotet, Milagros Pérez Oliva, Núria Uriols,
gràcies, com sempre, un plaer,
i descanseu, que us ho mereixeu molt.
I bon paguat.
Gràcies, igualment.
Adéu, adéu.
10 i 20, de seguida, de seguida.
El Josep Sala ve per comentar aquest anunci
que ha fet el ministre de Cultura,
que a partir d'ara els sèniors podran anar al cinema
a preu de dos euros.
Sèniors, ara per ara, és majors de 65 anys.
Veurem si canvieu-ne la cosa.
El Matí de Catalunya Ràdio, Marina Romero.
Amb un Rasca de l'Onze, sempre rasques una mica.
Una mica? I per tu, què és una mica?
Doncs, per exemple, riure una mica.
Una mica de bons moments i potser molts d'euros.
Fins a un milió.
Doncs dóna'm un Rasca.
Amb els Rasques de l'Onze,
pots guanyar momentassos i premis de fins a un milió d'euros.
Rasques de l'Onze.
Rasca el moment.
A tots els que jugueu a l'Onze, ben jugat.
Juga't responsablement i només si ets major d'edat.
El 12 de maig hi ha eleccions al Parlament de Catalunya.
Si vols votar i et trobes temporalment a l'estranger,
has d'estar inscrit com a no resident
en el registre de matrícula consular
i fer la sol·licitud de vot.
Pots fer-ho a qualsevol consolat o amb baixada
entre el 19 de març i el 13 d'abril.
Un cop tramitats el registre i la sol·licitud de vot,
rebràs la documentació i tota la informació necessària
per votar l'adreça que hagis indicat.
Tens temps per enviar el teu vot per correu certificat
fins al 8 de maig.
Segueix atentament les instruccions
per tal que el teu vot sigui vàlid.
Més informació al 012 o eleccionsparlament.cat.
Generalitat de Catalunya.
Aquesta Setmana Santa.
Prepara't per una gran nit de passió.
Els millors moments de les primeres gales d'eufòria,
excepcionalment aquesta nit,
a TV3 i a 3CAT.
L'ànic Marius, amb Màrius Serra.
Què, Màrius?
Bon dia i bona hora.
Bon dia i bona hora.
I bon dijous, Sant, que avui era difícil.
Difícil.
Sí, els dijous ens fa suar el que no està escrit.
I avui més.
Avui deia president de suro.
I la resposta era clavari.
Perquè un clavari presideix una confraria o un gremi.
Per tant, és un president.
I un suro en forma de plafó,
perquè serveix per clavari d'anuncis.
Ah!
Bona aquesta, eh?
Sí, però només 55.
Rècord absolut de temporada dels 809 participants l'han encertada.
Per tant, dona la màxima puntuació per a la Lliga, 20 punts.
Guanya el lot de xocolates Torres Sixta Ruiz Marín,
que és un dels 55 herois que l'hem endevinada.
I avui ens heu dit de tot.
Podríem fer una llista llarguíssima de presidents de suro,
però només te'n diré tres, com sempre.
Heu dit cap pare, cap buit o pelegrí.
Pelegrí, pelegrí.
Pelegrí i pelegrí.
Gràcies, Màrius.
Adéu, bon dia.
Gràcies.
Una companyia d'artistes desperta els desitjos d'un poble gris.
Àngels Gonyaluns en l'últim èxit de Degoll de Gom
basat en l'obra de Santiago Rossinyol.
L'alegria que passa.
A TV3 estrena divendres a la nit.
Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh.
Catalunya Ràdio.
10 i 24, arriba el moment al matí de Catalunya Ràdio
de saludar el nostre col·laborador, el professor Josep Salaculler
i és expert en taps i conflictes generacionals,
que avui és a l'estudi 1 de Catalunya Ràdio
y no a Trondheim, en Noruega,
desde donde contactamos habitualmente.
¿Qué tal la jornada? Gaudint del sol, ¿no?
Sí, ya tocava.
¿Feo vacances a la Setmana Santa en Noruega, también?
Sí, toda la semana, y dilluns a Pasco, también.
También, ¿eh? Sí.
No sabía.
Escolta, he llegit aquests días que hay unes aurores boreales espectaculars.
Sí, justo cuando solo aquí.
Diumenge, dilluns,
iba a haber una de las más potentes,
aquellas que se esténan molt
y van a llegar hasta Dinamarca,
fins i tot, o fins a Alemanya.
Sí, sí, hi ha unes fotos espectaculars
i jo a Girona.
Però vols dir que quan tornis ja no les veuràs?
No, perquè són situacions molt puntuals.
D'acord. Doncs mira,
veuràs el sol. Bé, aquesta Setmana Santa
anem repassant cada dia
el temps que fa i el temps que ens espera, perquè hi ha una mica de tot, eh?
En tot cas,
avui vols parlar de cinema?
Sí, és una notícia que va sortir ahir.
Aprovar el consell de ministres, no?
Sí, del ministre Hortasson.
Sí, del ministre de Cultura, Ernest Hortasson.
Llavors, m'he apuntat aquí uns números.
A veure.
Anem a donar unes dades.
Va, som-hi.
A veure si la cosa lliga.
Llavors, a Catalunya,
la pensió mitjana de jubilació actual
és de 1.469 euros al mes, bruts.
Cosa que vol dir 14 pagues,
uns 20.000 euros bruts a l'any.
Llavors, ja que sóc aquí,
aprofito per dir-ho,
això és una dada.
Perquè hi ha una tendència,
que és rebatre dades amb anècdotes.
No, és que jo conec no sé qui,
jo és que el meu pare...
No, això és la mitjana, d'acord?
La dada és aquesta.
Llavors, salaris a Catalunya.
El salari mitjà a Catalunya
són 28.000 euros a l'any.
Sí?
Sí.
El que passa que, com que els salaris
n'hi ha de molt i molt alts,
la mitjana és una dada així,
és una mica d'allò,
només es fa servir la mediana,
que és per tota la sèrie la del mig,
que són 24.000 euros, bruts l'any.
Perfecte.
Per tant, tenim 1.469,
que és la paga bruta.
20.000 als jubilats,
24.000 als treballadors.
Vinga.
A més, hem l'afegit que els jubilats
normalment tenen l'habitatge pagat.
Normalment, no sempre.
Bueno, normalment sí,
la gran majoria sí,
mentre que els joves no.
Viuen de lloguer, comparteixen pis
o han de viure a casa els pares.
D'acord.
Veig que no et sembla bé aquesta mesura.
Llavors, clar,
ara ens gastarem 12 milions d'euros
en subvencionar cinema a 2 euros
als jubilats,
que tenen una bona pensió
i tenen la casa pagada,
per tant, segurament no tenen hipoteca,
ni lloguer, ni tot això.
Té sentit que ens gastem
12 milions d'euros en això.
Hi ha una reacció a les xarxes,
en aquest sentit,
molt grossa.
No ho sé.
Ens queda el record,
quan parlem de pensions,
evidentment,
i és un tema delicat,
de la generació anterior,
és a dir,
la generació que va viure la guerra
i l'immediata postguerra,
que sí que els van quedar
pensions molt i molt baixes,
per què no van poder cotitzar.
Però aquesta gent ja ha desaparegut,
pràcticament.
Ara ens queden,
ara tenim jubilats,
els nascuts a finals dels 40,
primer 50,
any 50,
que sí que van tenir una bona feina
a la indústria,
a l'administració,
i els han quedat molt bones pensions,
com ho demostra la mitjana.
Llavors,
cal que els subvencionem?
Però, escolta,
ara estava pensant,
cada vegada més llegim
com el pensionista d'avui en dia
arriba amb una realitat molt diferent
a la que arribava abans.
Hi ha molts pensionistes
fent-se càrrec dels fills,
fent-se càrrec de nets,
perquè, per exemple,
el problema de l'habitatge
és molt gran en moltes famílies.
És a dir,
tinc la sensació,
i perdona,
que et parlo de sensacions,
i més de reportatges
i d'entrevistes llegides,
que, amb números a la mà,
però hi ha una part dels pensionistes
que estan sent
una de les grans càrrecs, també,
d'una part de la societat
que no ha arribat
a aquella independència econòmica i vital
a la que s'arribava,
potser, fa uns anys abans.
Llavors, per tant,
hauríem d'ajudar els joves
per evitar que tinguessin aquesta situació.
Què més podria fer un govern
per ajudar els joves?
Escolta'm,
jo soc un professor d'institut a Noruega.
Per això t'ho dic.
Tu que estàs en relació
amb aquests joves
que els veus,
amb què està fallant l'administració,
amb què està fallant un govern
a l'hora de poder donar
o poder garantir
la qualitat de vida
o les oportunitats
que aquesta generació
hauria de tenir?
No, és el govern,
és el model.
És a dir,
fa moltes dècades
que,
si llegiu el llibre
als salaris de la IRA
d'en Miquel Puig,
allà ho explica molt bé,
els salaris reals,
reals,
ajustats a la inflació
a casa nostra,
no pugen des dels anys 70.
Com s'ha compensat això?
S'ha compensat
amb el preu de l'habitatge.
La gent als anys 70, 80,
es podia comprar un habitatge
amb el sou del marit
i 10 anys.
Això ha anat augmentant de preu
i ha fet que la sensació
que la gent fos més rica.
També hi ha coses
que han baixat,
com la tecnologia,
per exemple,
als viatges,
ara és molt més accessible.
Bé,
també és la gent
el que ha votat.
Clar,
per què donem els bitllets
a les entrades
dels euros pensionistes?
Perquè són els que voten.
Clar,
com més gran
és la generació,
molt més percentatge
de vot hi ha.
No vaig trobar
les últimes dades,
però hi ha dades
de fa 10 anys
que els molt grans
voten el 90%
i els joves voten,
no sé,
el 40 o el 50%.
Llavors,
és lògic
que els partits polítics
vagin a afavorir
allà on hi ha
el graner de vots.
Per tant,
mesura purament
electoralista.
Home,
jo crec que sí.
Bé,
no,
i llavors
és una subvenció
indirecta
al món del cinema.
Ja està bé.
Canviem-hi,
deixem els sèniors
i passem
a les generacions
més joves,
les de menys de 30 anys.
Sí,
un jove seria
una persona
de menys de 30 anys?
Sí,
el que passa
és que aquest tall
generacional,
no?,
de més o menys
els que ara
en tenen com a 25,
els nascuts al nou segle,
que és el que en diuen
la generació Z.
Sí.
Són els que tinc
d'alumnes
a l'institut ara.
Jo treballo
de professor
d'institut
de batxillerat,
allà a Nurb
aquesta separat
és a batxillerat,
i és que fa
3 o 4 anys
que ens ha passat
alguna cosa
allà dintre.
Què ha passat?
Ens han canviat
molt els alumnes,
i no sabem
si es van bé
encara els efectes
de la pandèmia,
tot i que allà
les escoles
pràcticament
no van estar
tancades,
però hi ha hagut
un canvi
d'actitud,
de manera
de veure la vida,
i les dades,
una altra vegada,
el que indiquen
és que tot Occident,
en menors
de 25 anys,
s'han disparat
els problemes
de salut mental.
No els esquizofrènies,
això,
sinó angoixa
i depressió.
I això
s'està disparant
als Estats Units,
aquí,
a Anglaterra,
a tot arreu.
Llavors,
què ha passat
per tal de tenir
una generació
jove?
A mi em cap
fica molt
i ho estic
ara parlant
molt
amb la gent,
a veure
què creiem
que ha passat.
Perquè tu creus
que ara
les generacions
més joves
tenen
més problemes
de salut mental
que les generacions
joves de fa uns anys
o ara se'n parla
i abans no se'n parlava?
No, no,
és una realitat.
Hi ha aquesta dada,
aquesta notícia
que va sortir
fa 15 dies,
al Regne Unit,
que els treballadors
entre 20 i 25 anys
tenen més dies
improductius
a la feina
que els treballadors
de 50 i 60 anys.
Cosa que no té cap sentit,
perquè en teoria
amb 50 anys
estàs més atrotinat.
Sí.
Però és per salut mental,
és per depressió
i angoixa.
I les dades
d'hospitalitzacions,
les dades de diagnòs,
ens estan indicant això,
que hi ha una greu crisi
de salut mental.
I nosaltres
també ho veiem
a l'institut,
que hi ha...
bé,
hi ha moltes més
diagnoses,
hi ha molts més
problemes en aquest aspecte.
I a Noruega també
uns problemes
grans de socialització.
Estaríem parlant
de depressió
i ansietat
com a principals
problemes
de salut mental
que pateixen
avui en dia
els joves?
Sí.
Són aquests dos.
Sí, sí.
Sobretot,
a més,
entre les noies.
O sigui,
augmentar tant nois
com noies,
però sobretot
amb les noies.
Llavors,
clar,
la pregunta és
per què.
I per què.
Doncs aquí hi ha dues teories
segurament complementàries.
La primera és que
són les xarxes socials.
És la primera generació
que ha crescut
amb un smartphone.
És a dir,
els alumnes que jo tenia
fa 6-7 anys,
ells encara de petits
tenien un mòbil,
però tenien el Nokia aquell
que era com una sabata
que el podia estirar dalt a baix
a un edifici
d'això.
No.
Ara, en canvi,
des de petits
han tingut accés
a la xarxa
i la xarxa
ha tingut,
per tant,
accés a ells.
I la quantitat
d'informació
que reben,
la quantitat
d'informació
que han de controlar
per evitar ser impopulars,
per no saltar-se
una moda,
per seguir
els estàndards
de bellesa
o els estàndards
d'èxit,
per exemple,
aquesta informació
és constant.
Jo els dic
als meus alumnes
mirem el mòbil
que l'iPhone 1T,
no?,
quantes hores
el fa servir al dia.
I llavors,
el més baix
són unes 6 hores i mitja.
6 hores i mitja
que ens passem actives, eh?
Actives.
És a dir,
jo els dic
però això és també
quan esteu escoltant música
però esteu fent una altra cosa?
No, no,
això és mirant el mòbil.
Això és una teoria.
L'altra teoria
és si els hi hem donat
com a...
com a adults,
tant els mestres
com els pares,
els hi estem donant
els instruments
perquè puguin
desenvolupar-se
la vida
com a adults.
Els hem protegit massa?
O sigui,
els hem protegit massa
a la vida,
entre cometes,
real,
i els hem deixat massa
desprotegits
a la xarxa?
T'explico una història.
A veure-ho.
Que ens va passar a l'institut.
Perquè
ho estic comentant molt
amb els companys allà
a veure
què n'opina la gent,
no?
Tinc una companya
que un divendres
els hi torna
les proves,
unes proves corregides
als alumnes
amb algun comentari.
Allà tenim classes
més o menys
més o menys de vuit
a dos quarts
a quatre
a l'institut.
Les quatre plegues,
se'n va cap a casa,
és divendres,
estàs amb la família
i rep un missatge
d'una mare,
dient
la meva filla
ha tingut
un resultat fluix,
té poc
que això li efecti
la nota final,
volem una explicació.
La meva companya
li diu
som divendres
a la tarda,
li dic dilluns.
La mare la truca,
diu
no, no,
la meva filla
no es pot esperar
dilluns,
no pot estar
al cap de setmana
amb aquesta incertesa.
I la companya
li diu
bé, doncs,
una altra vegada,
sóc a casa meva
amb la família
preparant el sopar,
perquè ella sopa aviat.
Clar,
jo pensava,
aquesta noia
a la vida
tindrà molts moments
d'incertesa.
Haurà d'esperar
el resultat
d'una entrevista de feina,
haurà d'esperar
el resultat
d'unes proves mèdiques.
L'incertesa
és una de les coses
més difícils
de viure.
De manejar, no?
Sí.
Llavors,
això
se'ns sortirà?
Els estem
ensenyant
i estem parlant
d'un institut
que tenen 16,
17, 18 anys.
Però això
ens passa a tots
una mica ja,
és a dir,
des del moment
en què en qualsevol moment...
Abans, per exemple,
si volies trucar a algú,
et deien,
no, a partir de les 10 de la nit
no truquis,
no et molestis a casa
que els despertaràs.
Tu ara envies un whatsapp
a l'hora que sigui,
ho tens tot
a l'abast,
és a dir,
hi ha un punt,
no?,
que la vida segueix sent incerta,
però hi ha un punt
que ho ha deixat de ser.
Sí, no,
i a mi m'envia missatges
a dos quarts d'una de la matinada.
Els alumnes?
Sí, i tant.
Des que ara
la comunicació
és via una app,
enviem missatges
24 hores,
7 dies a la setmana,
festes,
el que sigui,
Josep,
necessito això.
Dic, vosaltres,
espereu que us contesti
a dos quarts d'una de la matinada?
Això és una altra història.
No, igualment la vida
continua sent
com abans.
Una altra història.
Allà,
no sé si aquí passa,
s'ha tornat relativament normal
a les nens petits
per no donar-los un mòbil,
però com que els volem tenir controlats
i saber on són,
donar-los un rellotge
d'aquells intel·ligents.
Que tu no tens accés
a la xarxa,
ho pots tancar,
però tu pots trucar,
llavors parles pel rellotge.
Llavors,
tinc una amiga
que viu en un barri
molt tranquil
d'allà a Trondheim,
que hi ha zones per jugar,
hi ha poc trànsit,
i la seva filla,
que té 8-9 anys,
se'n va a veure
a la veïna,
que són amigues de l'escola.
I han quedat
per jugar fora.
I llavors,
en un determinat moment,
diuen,
podríem anar dintre,
que et vull ensenyar
no sé què.
Doncs l'amiga,
la veïna,
truca amb el mòbil
la seva mare
i li pregunta,
podem entrar a casa?
Clar,
estem enllevant
l'oportunitat
de prendre una decisió.
Una decisió
molt petita.
Una decisió
irrellevant,
però que tindrà
unes conseqüències.
Llavors,
et diran,
doncs sí,
pots entrar a casa
quan vulguis,
no?
Si tu sempre ets
depenent
dels adults,
perquè sempre
tens en contacte,
estàs en contacte
amb els adults
quan és petit,
llavors,
clar,
la reacció.
Per l'altra banda,
durant l'adolescència
serà terrorífica.
Però tinc la sensació
que estem fent això.
Ara estic sonant
com un senyor gran
queixant-se dels joves.
No, o sigui,
el que potser
hauríem de fer
és saber què viuen,
saber què els passa,
entendre'ls també,
no?
És a dir,
no criticar-los,
no?
Fa poc
sentia l'actriu
Judy Foster,
en una entrevista
al The Guardian,
perdona,
que deia,
són molt emprenyadors,
sobretot al lloc de feina.
Et diuen,
avui no em ve de gust,
arribaré dels quarts d'onze
o als correus electrònics
els dics,
això no és correcte,
que no has revisat l'ortografia
i em diuen,
per què ho hauria de fer?
Si això no et limita.
És a dir,
hi ha un punt també
on hi ha hagut
un salt generacional
molt gran
i potser hauríem d'arribar
a la manera d'entendre'ns
els uns als altres.
Sí,
però jo com a professor
em preocupa
perquè veig
que no tenen
molts instruments
que d'aquí
un any o dos
sortiran a fora
al Montreal
i hauran de començar,
bueno,
alguns ja treballen
una mica,
però
els hi han donat
totes les eines.
Això,
la Judy Foster,
també l'entenc
perquè si tens
una disciplina de feina
i et diuen,
avui no vinc,
que estic una mica
deprimit,
perquè és això,
li diuen
per problemes
de salut mental,
avui no em trobo
prou bé,
jo entenc
que aquesta senyora
es quixi,
però des de
peu de canó,
des de treballar
amb els joves,
doncs
què podem fer
per ajudar-los?
Tu saps que fa poc
ha sortit
un informe mundial
que calcula
la felicitat,
són unes dades
que al final
qui les lidera
i qui les analitza
estan comandades
per un equip
d'investigació
de la Universitat d'Oxford
i diu que els joves
són cada cop
menys feliços,
d'acord,
i que en comparació
amb les generacions
més grans
pateixen
l'equivalent
a una crisi
de la mitjana edat,
és a dir,
que tot i ser joves
ja estan patint
aquelles crisis
de mitjana edat
que els hi pertocaria
anys més tard.
Sí,
i això que els països
més feliços
sempre són els escandinaus
o els nòrdics,
Finlàndia al capdavant,
per què?
Per la seguretat econòmica,
és que és purament això,
nosaltres podem fer uns discursos
però al final és,
jo tinc garantit
una estabilitat econòmica,
per tant soc més feliç,
que és lògic.
Ara bé,
com que els que tenen
més inestabilitat
són els joves,
perquè,
i tornem al primer tema
de tot,
abans,
els que vivien
més precarietat
eren els jubilats,
fins a la crisi
del 2008,
eren els que tenien
unes condicions
econòmiques pitjors.
Des de llavors,
com que han tingut
el coixí de la pensió
i a més sempre
s'ha anat revaloritzant,
ara, en canvi,
l'única generació
que ha pujat de nivell
de vida respecte al 2008
són els majors
de 65 anys.
La resta
l'ha baixat,
però més ara,
i això també ens passa
a Noruega,
accés a l'habitatge
impossible.
Per tant,
tot allò
que s'esperava
que tu acabaries
i trobaries una feina,
llavors ja podries
trobar un pis
i podries formar
una família,
etcètera,
tot això
és extremadament insegur
ara,
perquè el model econòmic
ha arribat a un punt
que els joves
ja no poden accedir
a allò,
bueno,
no poden accedir
si no tenen
una bona família.
Per tant,
ja tornem al final,
hem arribat a un punt
que,
o sigui,
el teu futur econòmic
no depèn
de si has estudiat
o no,
de si,
no,
depèn,
la teva família
et pot posar un pis,
si la teva família
et pot donar el pis
de l'àvia
o el que sigui,
ja està,
no tens aquesta despesa
i tu podràs tenir
una vida
més o menys còmode.
Has de pagar
una hipoteca
a un lloguer
ara mateix,
bueno,
una hipoteca
encara vol dir
que has pogut accedir
a un pis.
Que has pogut donar
una entrada,
que has pogut
tenir algú
que t'ha avalat,
no?
Exacte,
però tal com tenim
els lloguers
ara mateix,
clar,
quin futur veus?
Potser també
els estem protegint molt,
no?,
si a partir
de certa edat
les famílies
donen pisos
als seus fills
sense que entenguin
el que costa
o no?
O això
la vida va com va?
Bueno,
això s'ha fet sempre,
no?
És la reproducció.
Bueno,
això qui els té,
eh?
Bueno,
hi ha molta gent
que els té,
sí,
el pis de la iaia
i aquestes coses.
Tu el tens?
No,
si jo visc
en un altre país,
quan emigres
el que passa
és això,
et desapareix
el patrimoni
familiar
acumulat
de generacions.
Bueno,
jo tindré
una caseta aquí,
clar.
Mira,
el pis de la iaia
jo no en tinc.
Sí.
Vull dir que a vegades
també donem per fet
que tothom té segons què
i no sempre.
Josep Salaculler,
i quan tornes cap allà,
cap a Noruega?
Setmana que ve,
dimarts,
estem fent un projecte
d'intercanvi
amb l'Institut de l'Escala,
de portar alumnes noruecs
cap aquí,
esperem que alumnes
de l'Escala cap allà,
amb l'Institut del Pedró.
Els vaig veure dimarts
i dimecres
ja cap a l'avió
i me'n torno cap a la fred.
Moltíssimes gràcies,
gaudeix del sol
i si hi ha pluja,
celebra-ho,
que recorda que en aquest país
ens fa falta molt l'aigua.
I tant.
Una abraçada ben gran.
Adéu, adéu.
El Matí de Catalunya Ràdio.
Marina Romero.
El Martí és un propietari
que es vol vendre el pis
per 250.000 euros.
La Sara es vol comprar
un pis com el del Martí.
A la Sara i al Martí
els creuarà el destí?
No.
Els creuarà House Fight Connect,
la tecnologia de House Fight
que troba el comprador ideal
tres vegades més ràpid.
Informa't a housefight.com.
Sí.
House Fight.
Vendermi cotxe.
Et comprem el cotxe.
Vendermi cotxe.
Et comprem el cotxe.
Vendermi cotxe.
Et comprem el cotxe.
Vendermi cotxe.
Compromís de pagament en 24 hores
i si tens una oferta
vine i te la millorem.
100% garantit.
Vendermi cotxe.es.
Som al carrer Rocafort 78
prop de l'estació de Sants,
Sabadell i Cornellà.
Que per què soc un plúser?
Perquè puc triar entre 8.000 cotxes
a 80 centres d'Espanya.
Perquè me'l porten a la meva província
i tinc 15 dies o 1.000 quilòmetres de prova.
Perquè si no em convenç,
me'l canvien o em tornen els diners.
Ocasión Plus.
Ja som més de 200.000 plúsers.
I afegeixes Ocasión Plus.
Nova botiga a la maquinista.
Carrer Santander 90
i a Ocasión Plus.com
En moments excepcionals,
sempre hi som.
Amb un equip de professionals
compromès amb l'actualitat,
rigorós amb la informació,
a tot hora i a tot arreu.
Catalunya Ràdio.
Catalunya Informació.
Connecta'm Catalunya Ràdio
i Catalunya Informació.
Per ràdio,
pel web,
a través de l'app
o pel nostre canal de Telegram.
Són tres quarts d'onze
i hem de donar una notícia ben trista
perquè la periodista cultural
Anna Pérez Pagès
ha mort pocs mesos després
que li diagnostiquessin un càncer.
El gran públic la recordarà sempre
com una de les cares,
per exemple,
de programes culturals com BTV,
però també va passar per Com Ràdio
i era una persona molt i molt estimada,
de fet,
en el món de la cultura.
Era periodista cultural,
era filòloga,
era doctora en arts escèniques.
Anna Pérez Pagès,
de fet,
era llicenciada en filologia anglesa
per la Universitat de Barcelona,
en periodisme per la Universitat Pompeu Fabra,
diplomada també en arts escèniques per la UAP
i era el que dèiem,
una gran periodista cultural
estimada per tot el sector.
Si ara entreu a les xarxes socials,
veureu totes les reaccions
que ha generat aquesta mort,
la de la periodista Anna Pérez Pagès,
que, per cert,
també havia col·laborat en aquesta casa,
concretament,
al programa La Tribu de Catalunya Ràdio.
Maiol.
Sí,
fèiem una secció els divendres
amb el Xavier Ossinyol
i entreseiem aquí l'Anna i jo
i el divendres a la tarda,
que és segurament
el millor moment de la setmana,
doncs,
filosofàvem sobre la vida
amb les ganes
que tenia l'Anna de viure-la,
la passió que posava per tot
i la immensa cultura que tenia,
perquè tenia una cultura vastíssima.
I eren tertúlies
que s'allargaven més enllà de l'antena
i que...
l'Anna s'estimava moltíssim la ràdio,
sempre se l'ha destacat
com a periodista cultural,
com a periodista televisiva,
però la ràdio també
era com casa per ella
i realment és una pèrdua immensíssima.
Jo recordo molt
a Com Ràdio a les nits
quan feia aquell programa cultural
on cada dia entrava a un teatre,
cada dia ens explicava un muntatge
i realment era d'aquelles periodistes
que tenia passió per aquest mitjà,
per la ràdio.
He dit que va treballar com a ràdio,
a BTV,
però també va col·laborar
amb el suplement de Roger Escapa,
també amb la tribu del Xavier Ossinyol
i la Tatiana Sisquella,
com ara deies,
i fins i tot amb el secret
de Sílvia Coppolo,
entre molts d'altres mitjans.
Vols que recuperem
algun dels fragments
que viviu a la tribu?
Li fem aquest petit homenatge,
som-hi.
I l'Anna Pérez Pagès,
bona tarda.
Hola, ben trobats.
Com esteu?
Molt bé,
amb moltes ganes de Sant Jordi.
Sí, no?
Aquesta mena de rebella
de Sant Jordi,
el dia abans,
és com absolutament excitant.
Tu tens ganes
de les festes de Sant Jordi?
Sí, en general.
Ja m'ha dit dinant.
Ni llibres ni roses,
les festes, els còctels...
No, no, de la bo.
M'agrada molt que la gent
surti al carrer
i veure tothom passejant
amb llibres.
No hem dit l'edat
de l'Anna Pérez Pagès.
Era una persona molt jove.
Sí,
jo et dic...
És que no ho sé exactament.
No havia arribat als 50.
Als 50, eh?
Sí,
els fregava.
Crec que els havia de fer
aquest any.
Hem parlat poc de l'Àrtic.
El que va construir
l'Anna a l'Àrtic,
que en Prime Time,
un programa
en una televisió
que no deixa de ser
una televisió local,
aconseguís convertir-se
en un referent
de la vida cultural
de la ciutat
de la manera que ho va fer,
només parla
no només de la seva
immensíssima qualitat periodística,
sinó de l'estima
amb les que feia les coses,
tant quan només el dirigia
i el presentava
a la Flora Saura
com quan després
es va posar al capdavant
d'aquell sofà
amb les entrevistes que feia,
que a més
era d'aquelles persones
que a vegades passa,
es llegia els llibres
abans de fer les entrevistes,
es mirava les obres
i es desvivia
per oferir un contingut
que era una petita joia televisiva
i que és això,
que des d'un mitjà local
com BTV
va aconseguir convertir-se
en referent
en la vida cultural
d'aquesta ciutat
i de fet
quan el programa
es va acabar,
doncs tot l'amor
que se li va traslladar
a l'Anna
en aquell moment
també és una de les coses
úniques
que li van passar.
Sí, sí,
perquè l'àrtic de BTV
va desaparèixer a la Grella
per canvis en la programació,
no deuria ser
un moment fàcil
per a ella,
però ella va continuar
treballant, BTV.
Sí, després va,
crec que era coordinador
dels continguts culturals,
però és això,
l'amor que li va demostrar
a tot el món cultural
en aquell moment
jo crec que és una cosa,
no crec que ho sé,
és una cosa
que a ella
li va agradar molt,
perquè a vegades
quan,
clar,
li anaven passant
els personatges
o quan anava al teatre,
doncs,
anava en el teatre
en una experiència
perquè era d'aquelles persones
que no podia caminar un metre
sense que la saludés tothom
o a qualsevol esdeveniment cultural,
no?,
i que en aquell moment
tot el món de la cultura
es bolqués
i li demostrés aquella mort,
doncs, va ser una cosa molt bonica.
Tinc el Bernat de Déu
connectat, ja.
I tant.
Bernat,
Maiol,
no marxis,
el món de la cultura
està consternat, eh,
per aquesta mort
de la periodista cultural
Anna Pérez Pagès
després de patir
una malaltia,
un càncer,
us coneixíeu vosaltres,
també?
Sí, sí,
jo estic,
vaja,
com la majoria de companys
del món cultureta català,
estic correglaçat
i molt emprenyat,
molt emprenyat
perquè ara el Maiol
parlava de la tribu, no?,
ja vam perdre la Tati
i ara l'Anna
i que una persona
amb aquesta joventut
i, a més a més,
amb aquesta alegria
de viure que tenia
l'Anna Pérez Pagès
hagi de fotre
el camp del món
és una autèntica putada.
Ho deia molt bé el Maiol,
l'Anna era una persona,
era una excepció,
en un món com el nostre,
que és una cultura
sovint petita,
envejosa,
plena de batalletes
i de picabaralles
innecessàries,
l'Anna era una figura
de consens,
és a dir,
entrava en una sala
i abraçava tothom.
De fet,
tenia una manera,
jo,
el primer que he recordat
quan he escoltat la notícia,
és la forma
com t'abraçava
quan et saludava.
Era una persona
d'una calidesa brutal,
com deia l'Alma
i també una teatrera
radicalíssima.
Crec que avui
els teatres de Catalunya
haurien de dedicar
la seva funció
a l'Anna Pérez Pagès.
No ho sé,
estic molt cabrejat,
la veritat,
és molt injust.
Explica'm
què t'agradava
de com tractava
ella
la informació cultural.
Tu que ets una persona
que sempre ets molt crítica
amb tot el que fem
els periodistes,
explica'm
perquè també
jo crec que és important
quan una persona mor
posar-la en valor,
recordar-la
i que els nostres oients
que la coneixien
perquè l'havien escoltat
molt a Catalunya Ràdio
puguin entendre
també què representa
aquesta pèrdua.
A veure,
hi ha una cosa
molt difícil
de fer
però que ella feia
molt bé
que era la passió.
És a dir,
ja parlés
d'una obra de teatre,
ja parlés
d'un llibre
i posava alegria.
És a dir,
aquest sentit
que la cultura
és una cosa
sobretot joiosa.
I després
tenia un rigor
molt gran.
Ella,
quan parlava
d'una cosa,
quan parlava
d'una obra de teatre,
ella va fer
moltes postfuncions,
ara se'n fan
moltes a molts teatres
però no era
un gest habitual
fa 10 anys
i ella
el tenia ser
el llibre,
vaja,
la recordo
com a protagonista
de molts debats
i de moltes postfuncions
amb actors
i directors
i companyies.
Tenia un rigor,
tenia una formació
que tu veies
que era una persona
que sabia
del que xerrava.
Però sobretot
ho feia
amb un amor
per les coses,
amb un amor
per...
Era una persona
que tenia
el periodisme
cultural
com una orfavoreria
i en un món
on el periodisme
cultural
bàsicament
sovint
massa
es basen
repetir notes
de premsa
o en parlar
de llibres
que no has llegit.
Hosti,
l'Anna
era una excepció
d'això,
era un...
Ella s'estava
poc
pels premis
i per les mandangues
i pel gramur
i anava
a les coses,
no?
I,
hòstia,
això és una excepció
i insisteixo,
jo estic
molt emprenyat,
molt emprenyat
perquè...
Vaja,
és una frase
de cunyat,
però se'n van
els millors.
És que a mi
em costa dir
moltes més coses,
Marina,
només crec que
l'Anna
em perdonaria
que no digués
que era la meva
game changer
de part del seu
hacker de l'impossible.
A veure,
explica això.
Un dia a la tribu
ella va decidir
que faria servir
l'exposió
game changer
i jo vaig decidir
que li diria
game changer
perquè realment
ara ja estic
entrant
a una qüestió personal
i a fer aquella cosa
de parlar d'un mateix
que és tan lletja
però...
No,
però estem recordant
la seva figura
i qui va ser.
L'Anna ha sigut important
per mi
i jo li diria
ha sigut una game changer
i ella em deia
hacker de l'impossible
i últimament
quan estava tan malament
diu
ara sí que m'aniria
bé un hacker
de l'impossible
de debò
perquè la vida
és una merda
i en aquests moments
t'ho demostra.
Em sabríeu dir
alguna cançó
que li agradés molt?
Alguna artista
que li agradés molt?
No sé què dir,
és que vivia la música
amb tanta passió
i...
I tant,
a més a més
jo diria que va
entrevistar tots els músics
del país, no, Maiol?
Sí, sí, és que clar.
Però què era més?
De música catalana?
De música anglesa?
De música americana?
Ella va defensar molt
la música en català,
vaja,
només calia veure l'Àrtic.
Jo diria que per allà
va passar tot...
Era més de Manel
o de Mishima?
Jo potser faria més Mishima.
Jo la veig més
amb una mica més de canya.
Doncs saps què farem, Cesc?
Buscarem una cançó de Mishima
ara i serà el nostre record
particular
per l'Anna Pérez Pagès,
per aquesta persona
tan i tan estimada
dins del periodisme,
dins de l'activitat cultural
i ho posem molt de valor
i molt enraïu
perquè moltes vegades
el periodista cultural
està apartat
dels mitjans de comunicació
o ja que considera
que no és prou important,
però al final
la cultura
a vegades
és l'única salvació
davant d'aquesta vida
i l'únic
en moments
que ens fa pensar.
Pujo una mica la música
i que sigui
el nostre petit homenatge
del matí de Catalunya Ràdio
cap a l'Anna Pérez Pagès,
una abraçada gegant
a la seva família
i sobretot
als seus amics.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada

Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada