La noticia de las 11
Bon dia, os informa Joan Bota
Daniel Osak, ahora mort aquest dilluns,
a los 88 años, según se ha podido confirmar
la CNA, l'extresorio de Convergència
va ser condemnado a tres años y medio de prisión
pel Tribunal Suprem pel desviament de fons del Palau de la Música.
Fa quatre anys se li va concedir el règim
de tercer grau penitenciari del qual encara disposava.
En aquests moments estava imputat per l'Audiència Nacional
pel cas 3% i ara mateix tenia tots els béns embargats.
Més notícies, Sara Riera.
El president Pere Aragonès adverteix Pedro Sánchez
que si no negocia el finançament singular
que proposa la Generalitat, Esquerra no donarà estabilitat
a la legislatura.
Des de Madrid, Aragonès ha recordat que el president espanyol
es va comprometre a parlar-ne a canvi del seu suport a la investidura.
Anem doncs fins a Madrid.
Denis Sánchez, bon dia.
Bon dia.
Pere Aragonès insisteix que la seva proposta
de recaptar el 100% dels impostos
es negociarà de tu a tu amb l'Estat.
Recorda que el PSOE ja ha passat pels sedats
dels indults o l'amnistia
i demana a Sánchez que siga valent
i no tinga por del PP o dels seus varons.
En tot cas, el president avisa
que jugarà la carta dels diputats d'Esquerra
a Madrid necessaris per l'estabilitat del govern espanyol.
El president del govern se comprometió
en su investidura a abordar esta negociación.
Por lo tanto, se da que cumplir los acuerdos de investidura
y por lo tanto entrarán a negociar.
Y una negociación para,
como se determina literalmente,
dar respuesta a las necesidades de financiación
de los servicios públicos en Cataluña.
Bueno, tendrán que sentarse a la mesa.
Però de moment, la resposta de la Moncloa
és monolítica.
Totes les propostes de finançament
s'han de discutir amb totes les comunitats.
Dani, se n'hi deja que truñarà a Madrid.
I concentració que es torna de funcionaris
i treballadors de presons
a la plaça Sant Jaume de Barcelona
una setmana després de la mort d'una cuinera
de la presó de Mas d'Enric
a mans d'un reclus.
Justament avui el govern
per primera vegada ha obert la porta
a possibles dimissions,
que és la principal reclamació dels sindicats.
Plaça Sant Jaume de Barcelona,
David Mendoza i Maria Núria Rebella.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Doncs uns 200 funcionaris
ja estan concentrats aquí
a la plaça de Sant Jaume.
Porten botzines i xiulets
i demanen a aquells
la dimissió de la consellera Ubassar.
Veuen bé les declaracions
que ha fet la vicepresidenta del govern
obrint la porta a algunes dimissions,
però consideren que no és suficient,
que calen també més mesures de seguretat.
Ens ho deia el Juan José,
que porta 20 anys a Brian Zul.
Li piden medidas de seguretat.
Se li piden medidas,
com a aerosols, per exemple,
que los lleva toda la policia en las calles.
Cuando los policías en la calle
no solo actúan con delincuentes,
actúan con personas normales.
Y los que tenemos allí,
que son todos delincuentes
y muchos de ellos muy violentos,
espraynos que son malos para la garganta.
Està previst que familiars de la Núria,
la collonera assassinada fa una setmana
a mas d'Enric,
també estiguin en aquesta concentració
i parlin.
Maria Núria Rebella,
Catalunya Ràdio Unitat Mòbil.
La BBC desembarca territori espanyol
i ho fa a través de la productora catalana Brutal Mèdia,
una productora de televisió i cinema
que passa a formar pare de BBC Studios
i s'uneix així a la xarxa de producció
d'entreteniment global de la cadena britànica.
Brutal Mèdia, comentada per Raimon Mas Llorenç
i Nélia Sánchez,
té en cartera sèries com les de l'hoquei
o l'acadèmia que s'estrenarà l'1 d'abril
a la plataforma 3K,
també és coneguda per produccions originals
com This Is Opera, This Is Art
o òpera en texans o també el Foraster.
A partir d'ara serà l'encarregada
d'adoptar els èxits del BBC
pel mercat espanyol
i es convertirà en el seu braç comercial a Espanya.
Esports Marta García.
Dia de Champions.
Avui el Barça juga en Noruega
a l'anada dels quarts de final
de la Lliga de Campiones de Futbol
contra el Brant.
El partit comença a les 9
i el transmetrem en la TDG de Catalunya Ràdio.
També màxima competició europea
en bascet amb el Fenerbahçe Barça
en l'Eurolliga.
L'equip turc el dirigirà
l'exblau gran a Sarunas Jessicavicius.
El partit començarà a tres quarts de set
i podreu seguir-lo en la transmissió de bàsquet
per l'Ap de Catalunya Ràdio
i la plataforma 3CAT.
En la volta, tercera etapa
entre Sant Joan de les Abadeses
i Portainer de 176 quilòmetres
i tres ports de muntanya.
Un de primera i dos de categoria especial.
L'esloveta d'Hipo Gatchar
és com a lidera amb 1,35
respecte el segon, Miquel Landa.
En la Champions masculina de Waterpol
olímpiacos atlètic Barceloneta
a partir de dos quarts de sis.
En la de setena jornada
de la Lliga masculina,
Mediterrani Sant Feliu
i Sant Andreu, Catalunya.
També en l'agenda esportiva del dia,
el Freikin Granoller
rep a dos quarts de nou
el Beti Onak Basque
en partit de la 21a jornada
de la Lliga femenina d'en Vol.
I el porter del Madrid,
Tibor Courtois,
ha passat ja pel quiròfan
per operar-se del trencament
del menisc intern del genoi dret
que se va fer aïr
durant l'entrenament.
El porter belga
diu adéu al que queda de temporada.
Fins aquí, les notícies.
El matí de Catalunya Ràdio
Ricard Ostrell
Són les 11 i 5,
acabem de passar
el 20è aniversari
de l'11M
i això ha fet
que se'n parlés molt
als últims dies.
Però sabíeu que
el primer condemnat
va ser un noi
de 16 anys?
Es diu Gabriel Montoya Vidal
i treballava
per un traficant astorià
que va ser qui va proporcionar
la dinamita
als terroristes.
Gabriel
és el protagonista
de la sèrie
Nos vemos en otra vida
a Disney+,
basada en el llibre
Nos vemos en esta vida
o en la otra
del periodista
Manuel Havois
que el va entrevistar
10 anys després.
No quiero justificar nada
pero habría que ver
de donde veníamos, ¿no?
Tu mundo es lo que conoces, ¿sabes?
Emilio hacía
lo que le salía
de los cojones
hasta que...
Els creadors i directors
són els germans
Jorge y Alberto Sánchez Cabezudo
autors i de la prestigiosa sèrie
Crematorio
que avui ens acompanyen
des de l'estudi
de Catalunya Ràdio Madrid.
Què tal?
Bon dia, com esteu?
Buenos días.
Muy buenos días.
I gràcies per acompanyar-nos
i també aquí a l'estudi 1
de Barcelona
hi tenim el Pol López
Bravo!
El tràficat d'estudiar
amb Mariola Covells
i Toni Garcia de la Mord.
Sí, senyor.
El actor de la temporada.
El actor estoriano de l'anyo.
A veure, felicitats a tots tres
Sí.
Perquè això aquí
hi ha un abans i un després
també de...
Alberto, Jorge, bon dia.
I primer per l'acollida
per l'acollida
per les crítiques
i pel que...
Teniu dades d'audiència o no?
No.
No, Disney, no.
Las plataformas...
Sabemos que va muy bien.
Sabemos que va muy bien,
que todo el mundo habla de ello
y que vamos...
Estamos felices, por decirlo así.
Pues ya está.
¿Para qué una serie
sobre Gabriel Montoya?
Bueno, cuando leímos la novela de Havois
fue una cosa que nos impactó, ¿no?
Teníamos mucha información del juicio,
de lo que pasó,
pero ver reflejado así en un libro
ese punto de vista tan claro
de que el primer condenado por el 11M
fuese un chaval de 16 años,
español, además,
es algo que te genera muchísimas preguntas, ¿no?
Y yo creo que es lo que nos impulsó
a hacer la serie
y a buscar y bucear también en el macrojuicio
para recuperar muchas cosas
porque con todo el ruido político, mediático,
creo que se ha olvidado
y 20 años después
yo creo que era también incluso
un ejercicio de memoria histórica, casi.
¿Es difícil, por eso,
no jutjar al que vas veient en la serie?
Pues ese era el reto.
O sea, ese era el reto
porque lo normal
con una tragedia semejante
pues es siempre entrar desde las víctimas
que es donde emocionalmente
tú puedes enganchar mejor.
Lo que más no significa
que no las tuviéramos presentes al revés.
O sea, por primera vez
nos enfrentábamos a hechos reales
pero tratando un tema criminal
que tiene víctimas
con nombres y apellidos
y que iban a ver la serie, ¿no?
Entonces, claro,
no puedes hacer una historia criminal
en la que empatices o sientas
que las víctimas pueden removerse
por eso, ¿no?
Así que, bueno,
ese fue el gran, gran ejercicio.
Cómo entrar con el chaval,
cómo entrar con él
que en un principio
hasta la mitad de la serie
él no sabe lo que está haciendo
y eso es la verdad.
Es decir, es un chaval
que está en un banco fumando porros
como en cualquier barrio de España
y diría el mundo, ¿no?
Y de repente, pues,
un personaje como ese fascinante...
Ese Paul.
Ese Paul.
Ese Paul.
Ese Paul, sí, sí.
Que es muy difícil, claro.
O sea, yo creo que una de las cosas
que bien refleja la serie
es la fascinación del chaval
por un personaje impredecible,
completamente volado, ¿no?
Que aparece en la vida
y que, bueno,
esa fascinación que tenemos
en la actualidad
por los sociópatas
y por esta gente imprevisible
que genera esa fascinación, ¿no?
Y eso es lo que cuenta la serie.
Entonces, al final,
nosotros tomamos distancia también.
Es decir, entramos con él,
pero la serie va tomando distancia,
incluso formalmente,
y él no es una serie de redención.
Él no se arrepiente en ningún momento,
con lo cual al espectador
le queda claro
que no es una especie
de viaje de redención
del personaje,
sino que toda la serie
además quiere ser muy naturalista
y contar lo que hay.
Somos testigos de lo que hay.
Hubo un momento después
de ver lo que puede hacer Paul
de llamar a la serie Trasorras,
en lugar de...
Que es el nombre del personaje
que interpreta al Paul.
Emilio Trasorras, claro.
Es el que mueve la acción,
es decir, es...
Es el agujero negro que...
Es como un agujero
que todo lo absorbe, ¿no?
Sí.
Y sí, sí, bueno,
es fascinante
y son los dos polos,
el punto de vista del chaval
que le sigue
y luego este personaje
que se enmarca
en los grandes villanos, ¿no?
Sí, había una frase
que dijeron en el macrojuicio,
yo creo que fue su cuñado,
Toro, que decía
es que cuando hablaba
tras...
Cuando hablaba Emilio
hasta las piedras
salían corriendo.
Entonces era ese personaje
que no sabes
por dónde te va a salir
y que al final,
pues...
fastidia la vida
de todo el que tiene alrededor, ¿no?
A tu com t'arriba
aquest personatge a Paul?
És a dir,
tu coneixies la història,
coneixies alguna cosa o no?
Bueno, hola Alberto,
hola Jorge.
Hola, Paul.
¿Cómo estáis?
Jo sabia molt poca cosa,
jo sabia molt vagament això,
hi havia un contacte,
un link dels yihadistes
amb Astúries,
però no sabia res d'això.
De fet,
quan vaig fer la prova,
la primera prova,
per un tema d'informació
que no va arribar bé,
jo vaig arribar
amb un personatge
com Tipus,
allò,
un traficant
de poca monta Tipus,
no sabia qui era.
Tampoc tenien el nom,
hi havia molt de secretisme
i, bueno,
per diferents casos
no em va arribar a saber
que era el Trasorres.
Aleshores,
estàvem fent la prova allà
i ells,
supergenerosos,
em deien,
ja,
però tu saps què n'és?
Sí,
però no és que és este.
Llavors,
vam començar a mirar fotos
i a mirar fotos,
només veient la foto
de l'Emilio Suárez Trasorres
en el judici,
ja s'obria un món
completament fora de clitxés
i amb una particularitat
superinteressant.
Per què?
A nivell físic,
per exemple,
veus una persona,
és el que deia abans
a la Mariola,
veus una persona
que,
com ell mateix diu
en el judici,
és perfil debutant
del PP,
40 anys,
com de poble,
i amb una camisa blanca,
com a Zicalao,
intentant parlar
d'una manera tècnica,
com si fos realment
un confident
de la policia
i d'un amic
proper
a l'inspector
de la brigada
d'estopafaents,
com diu ell,
tota la rata
veus que té
com una sèrie
d'habilitats
i no més la fotografia,
això és veient
les imatges,
però veus que té
com unes habilitats
i unes incapacitats,
tota la vegada
té una complexitat
interessantíssima
com a perfil,
dius,
aquesta és la persona
que ho va fer
i a nivell d'aspecte
i el que és molt interessant,
em va interessar
molt
el que emanava.
Estem parlant
d'un traficant
sense escrúpols,
cocaïnòmen,
tenir esquizofrenia,
a més a més,
ha estat una feina
especialment difícil
de treballar el personatge
perquè té moltes complexitats.
Sí,
sí,
sí,
fins i tot
en la qüestió aquesta
de si,
la qüestió aquesta
de malalt mental
o no,
jo precisament
a vegades hi he pensat
i a vegades no,
com els prou,
com no,
vull dir que aquí
en aquest sentit
a vegades
com totes les persones
tenen gestos
o mirades
o expressions
o moments
que dius
aquesta persona
no està bé del cap
i en altres moments
sembla la persona
més sensata
i que està més
de peus a terra
en aquella situació.
És un element més,
diguéssim.
Sí,
i moltes coses
d'ell eren interessants
en aquest sentit
també,
però directament
com estava escrit,
el que han escrit
els germans
que ben fluï
era una genialitat
que venia ja
de la pròpia novel·la
del llibre,
que era un personatge
de novel·la realment.
Ja hi havia
algú superatractiu
en aquest sentit.
Mira,
aquest és el moment
de la primera aparició
de Tresorres
a la sèrie,
que és una escena
de gran violència
quan la colla
d'en Gabriel
s'està burlant
d'un repartidor
de menjar
a qui li han robat
un pollastre.
El que em anava
és la gent
que acaba de sintonitzar
Catalunya Ràdio
ara mateix.
Esta coreografia
a mi me fan
bueno,
me fan gràcia,
no.
Esta coreografia
de cops
perquè realment
és una...
que els oients
sàpiguen
que no li ha pegat
al pobre repartidor
de pollo,
no?
És una coreografia
absolutament,
sí.
Però, clar,
és la primera aparició
teua.
Sí,
en aquest sentit
està molt ben escrit.
Això és un episodi
que el Gabriel Montevidal
explica en el Javois
a la novel·la
i és exactament així
i això és exactament així
i això passa exactament així
i en aquell moment
es veu
això que han escrit
també, no?
Qui es suma
el cotxe
i qui no, no?
Vull dir que...
I també explica
qüestions de...
que això, no?
Que l'entorn
no justifica.
En aquell moment
es sedueixen
per la violència
d'aquest tio
i n'hi ha dos
que pugen al cotxe.
Aquest només es quedarà un
que és el Gabriel Montevidal.
Un ja n'hi puja
i aquell
com que es va salvar.
Vull dir que
ja han trobat
aquesta cosa genial
de trobar
en aquests moments
de la quotidianitat
i d'on surten les històries
com de transcendent són
per les vides.
De tota manera
Alberto i Jorge
han fet una tasca
molt interessant.
És de veres
que ells tarden, eh?
Alberto o Jorge
tardeu en fer
peces audiovisuals.
Són el nostre Jonathan Glaser.
Quatre sèries
en 20 anys.
Intentarem
ser més ràpid.
No és por placer
ni nos lo proponemos.
Però jo deia
que els dos
han fet
una tasca.
A mi
una de les coses
de la sèrie
que comentàvem
és que, clar,
contar
una història
tan desoladora
de com un paria,
un pobre chaval,
pot vores
implicat
en un asunt
tan túrbi
com això,
que a mí
és de veres
que també està
en el llibre,
no?
Però jo no sé
si això,
vosaltres,
Alberto,
Jorge,
com ho conseguí
tractar
ese tema,
no?
De no caure
en la conmiseració,
però contar
esta història,
vamos.
Bueno,
era una de les coses
que més ens atraïa,
ir a lo pequeño,
a lo cutre,
a lo cotidiano,
que al final
és el que més
terror
te da,
que el mal,
esa banalización
del mal
la puedas encontrar
en cualquier barrio
y, como decía
Polantes,
pues eso no justifica,
simplemente explica el contexto,
¿no?
Hay gente que estaba en ese barrio
y que no participó,
y que no cayó,
y que decidió irse.
Pero esas dos escalas
de poder contar
esta cosa tan pequeña
que de alguna manera
nos interesa también
desmitificar el mal,
¿no?
O sea,
quiero decir,
a veces se presenta el mal
como algo sofisticado,
un plan genial,
y muchas veces
residen cosas tan banales,
tan cutres
y tan cerca de nosotros
que es lo que asusta,
¿no?
Y luego,
pues nos permitía también
hacer una radiografía
social
de nuestros barrios,
¿no?
Que yo creo que
al final
también nos interesa
contarnos a nosotros mismos.
¿Perdona?
No, no.
Sí, perdona,
no, digo que es una cuestión
de tono también.
En un momento dado
y ahí hablaba
del guión
y tenemos que hablar
de los hermanos Ramón
y de Roberto Martín
y Maestegui
que hacen una precisión
de diálogos
en la que nada falta,
nada sobra,
el tono es brillante
porque los personajes
estás permanentemente
sorprendido
por lo que te están contando,
¿no?
Y luego con respecto
a Paul,
le hablábamos antes,
hemos presenciado algo
y perdonad,
no es porque
lo hayamos hecho nosotros,
pero es que hemos sido
testigos de cuando
un actor encuentra
a un personaje
como este
y las dos cosas
entran a generar
una cosa
que se te queda
en la cabeza,
eso no pasa a menudo,
no nos ha pasado.
Os quiero contar,
Jorge y Alberto,
una anécdota muy pequeña
y es que yo
soy bastante amigo
de Jabo,
le conozco desde
hace muchos años
y estaba viendo la serie
y le envié un mensaje
a Manuel Jabois
y le dije,
hostia tío,
el actor este asturiano
es la hostia.
Y me contestó,
me contestó Jabois,
es catalán,
subnormal.
Fíjate,
yo le había visto
en sur y tal,
o sea,
de verdad que...
No lo reconociste.
No lo reconocí,
o sea,
me parecía una cosa,
o sea,
lo tengo aquí delante.
No,
que a més a més,
em sembla que la gente
cuando vau projectar
la película a l'Academia
reia,
¿no?,
del personatge,
o sea,
que había como una situación
bastante inquietante.
Sí, sí, sí.
¿No?
Jorge, Alberto?
Sí,
¿te refieres a la del pollo?
Sí.
Sí,
se reía con el primer capítulo,
dice.
Sí,
bueno,
de hecho,
nos ha pasado en los pases
que...
Que genera esta cosa,
¿no?
Sí,
en los tres primeros capítulos,
que luego la serie gira un poco
y se oscurece
cuando el chaval ya es consciente
de lo que está haciendo,
pero que el personaje tras sorras
es un espectáculo,
o sea,
hay mucha gente que se ríe...
Maldito polo.
Y se da cuenta
que se está riendo
de algo terrible,
¿no?,
y se frena,
es incómoda esa risa.
Pero claro,
ten en cuenta
que nosotros
lo que también queríamos contar
es que es una historia
en primera persona,
es decir,
es alguien que está contando
la historia
y está siguiendo,
entonces,
de alguna manera,
el espectador siente
la misma fascinación
por el personaje
que siente el chaval
y eso creo que había
que contarlo
y eso yo creo que
a través de los diálogos
y sobre todo
de la personalidad de Paul
y de la interpretación
te lleva,
lo entiendes,
tú entiendes,
¿cómo no?
Si tú te vas detrás
de Paul,
te das detrás sorras,
¿cómo no se va a ir
este chico?
Y fue de lo que más hablamos
a la hora de hacer guión,
¿hasta dónde puedes reírte?
¿Cuánto?
Porque claro,
las secuencias
y el tono del personaje
estaba ahí,
pero efectivamente
pues teníamos
que modular eso,
¿no?
Y yo creo que fue
de las cosas
más difíciles de guión.
Emilio,
¿cantao?
Jamal,
dices tu coñado
que tienes dinamita.
No,
lo digo yo.
¿Cuántas queréis?
60 kilos.
¿Y vais a robar
el banco de España?
Tengo,
tengo.
60 dinamita
y 60 cajís.
Primero tengo que ver
las explosivas.
Yo te los enseño
cuando quieras.
Si vienes con tiempo,
a lo mejor
nos vayamos en la playa
y todo.
Mira qué te digo.
Perdona,
¿estás vacilando o qué?
¿Por qué me hablas este?
Sí,
qué flexión.
Eso,
vete a pedir
una chisburga infantil
o algo,
anda.
És una escena,
per exemple,
és el moment en què
Trasorras es troba
per primera vegada
amb els terroristes
que els vacila.
Per ser,
ho intenta parlar
amb en Gabriel
en algun moment?
¿Sabeu si ha vist la sèrie?
¿Sabeu alguna cosa
d'això o no?
Bueno,
de hecho,
el otro día
publicó Manuel
que había hablado con él,
que había visto la serie,
le había encantado
el primer capítulo,
que no sé qué dijo
de las tramas temporales,
yo no sé
si eso lo había visto más
o le daba más lentitud,
pero que en general
le había gustado
y habló Manuel con él.
O sea,
que creo que sí,
que en principio
lo ha visto,
lo ha aceptado
y sabemos un poco
ya también
que él sabía
que se iba a hacer
la serie
y que aceptaba
que se iba a contar.
Que era el protagonista
de la serie,
recordemos.
Jorge y Alberto,
només os voy a preguntar,
yo voy a la serie,
vaig recordar
al adversario
de Emanuel Carrere
y no sé si va a ser
un referent
a eso que explicaba
de la banalidad del mal.
Por la banalidad
y por la incomodidad
en la lectura permanente
en la que cuando estás leyendo
te sientes incómodo
y aquí cuando estás viendo
hay partes de incomodidad
que son inevitables.
También es verdad
que en esta serie
esa parte de risa
que decíamos
y de incomodidad
está compensada
porque la segunda parte
de la serie
tiene un peso
el drama en sí
las víctimas
y demás,
con lo cual es un ejercicio
que además hay que ver
del tirón
porque si no
te puede llevar a error
el tono de la serie,
pero sí,
es un referente.
Paul,
yo pregunto una cosa
que es,
perdona,
tú cuando estás
haciendo este personaje
que sabes que tiene
en fin,
molts matizos,
¿eres consciente
de que estás haciendo
un gran personaje
que tendrá premios?
No,
si no,
no es pot treballar
directamente.
Ho dic en el sentido de dir
tinc tanta feina
a fer sobre allò
i estic tan ocupat
que de fet
és de les gràcies
de la vida,
de trobar ocupacions,
feines que et permeten
no pensar en la vida,
et permeten estar ocupats
en algo
i desenvolupar-te en allò
i simplement realitzar-te.
Aleshores,
tinc moltes coses a fer
i aquest personatge
havia de tenir
moltes coses
a pensar,
a fer,
intencions,
doncs,
estava molt ocupat.
¿Com per exemple?
Doncs des de la qüestió psicològica,
per què he pres les decisions,
l'accent,
la gestualitat,
la respiració,
que no caigui,
vull dir...
La feina artística,
no?
Sí,
la qüestió més tècnica
i interna,
això que deia,
com anàvem afinant les coses,
jo m'adono que
canviaven molt,
les escenes,
si veia que el personatge
estava amb el nervi
a dins en una
i en canvi
havien fet sis vegades
i estava una mica més apocat,
això queia a l'escena,
són coses tècniques,
vull dir,
estàs súper,
i és lo guapo de la feina,
estàs súper,
en el moment,
intentant desenvolupar-la bé.
Ha estat magnífica,
en mig d'una escena parada
i dir,
chavales,
estoy petando,
eh?
Estos de premio,
chavales.
Madre mía,
chavales,
¿cómo lo estoy haciendo?
Cada dos tomas
se paraba a por
i decía,
oye,
¿no habéis visto esto?
¿Tú l'has visto?
Pónsela al equipo,
pónsela al equipo,
que lo vea.
Invito a sidra,
¿no?
Llevaba cajas de sidra.
Sí, sí, sí.
Chavales,
vamos a escanciar,
que lo estoy petando.
Al final també és una sèrie
que reflexiona una mica
sobre una certa societat
que tenim,
no?
El Gabriel que és un noi
de 15, 16 anys,
que té una situació familiar
molt complexa,
que està com gairebé
condemnat a trobar
una persona
com Tresorres
que s'aprofita d'ell,
no?
Sí, sí.
De les circumstàncies d'ell
i que això és molt invisible
a la societat,
però que és molt present
i que estem en un moment
molt vulnerable,
no?
I també ens posa
de manifestar això,
que el que va passar
és un horror,
però que tampoc estem
tan lluny d'aquesta fragilitat
social, no?
Que estem tots
a tres menjars
de ficar-nos en un lío bestial.
Sí, sí.
Com pots arribar a un punt
en què no hi ha?
Marxa enrere,
crec que això,
el personatge del Pol,
ell ja ha fet el pas
i ha saltat, no?
Sí,
de fet ell no ha reflexionat.
Clar, clar.
És una de les coses
que per condició
o per naturalesa
diguéssim que el personatge
té a dins,
o sigui,
no hi ha l'espai
per la reflexió.
Va fent,
perquè es va sentint realitzat
en el sentit
que va veient
que les coses
on intervé,
sense ètica,
on intervé,
passen coses.
I això l'omple.
Aquest buit que té,
l'omple.
I això és una cosa
que...
Ho fa sentir valorat.
Exacte,
ho fa sentir valorat
i realitzat.
Però com que no pensa,
com que no reflexiona
en el que està fent,
això és un...
És que no qüestiona res.
No.
Ja, però la se ve
compta molt bé.
Igualment per dir...
I el lloc dels atemptats,
per exemple,
tampoc el qüestiona, no?
El lloc dels atemptats,
o sigui,
no està en un moment
de qüestionament, no?
Quan dius el lloc
no entenc.
No, vull que no qüestiona
absolutament res.
Ah, val.
Sí, no, no,
no qüestiona,
però és veritat
que la gràcia sí que era
que quan una vegada
veu les conseqüències
que ha tingut,
ja ha fet tard,
però alguna cosa passa ja.
La gràcia és que vegis
que alguna cosa passa.
Alguna.
Sí, sí.
Sí, dos maneras.
Eso era uno de los retos
a la hora de adaptar,
porque tú leías el personaje
y tenía...
Era una línea muy plana.
Es decir,
el personaje no interactuaba...
Es decir,
la tensión se genera
porque le confrontamos
permanentemente
a las consecuencias
de sus actos,
pero al final descubrimos
que esa era la historia.
Un personaje que pasa
por delante de todo esto
de esa manera.
Y eso lo hacía
también interesante.
Y eso hacía
que el personaje
tuviera esa línea
y que al lado
tuviera un personaje
como otras sorras,
el de Paul,
que es un pinball,
que es el que mueve
absolutamente todo,
pero lo que te está contando
es eso,
esa forma de arrastrar
y cómo todo te lleva
hacia ahí.
En realidad es un imán, ¿no?
Sí, sí, sí.
Y él, el chico,
es casi como
está anestesiado, ¿no?
Hay un momento también
en la serie
cuando ve por televisión
cómo detonan
los explosivos
en Leganés
y cuenta la novela
que incluso se rió
porque reconocía
a los yihadistas
que habían muerto, ¿no?
Y entonces en el libro
te pasas constantemente
pendiente
de cómo contrasta
él justamente
lo que hizo
con las consecuencias
y no acaba
ni de arrepentirse
ni de poder plasmarlo, ¿no?
Y eso nos parecía
algo muy inquietante
y cómo vives así, ¿no?
Con eso en la cabeza.
¿Pero diríeu
que otras sorras
no va a tener
mai tampoco
problemas de consciencia?
No.
Bueno, no sabemos.
La verdad
que es un misterio.
Es un misterio.
De hecho ha salido ahora
una noticia
que pedía la eutanasia
porque no estaba...
Entonces realmente
lo que sí
con lo que vimos
en el juicio
lo que sabíamos
es muy complicado
muy difícil
poder interpretar...
Él se convence
de cada...
Hablábamos con Paul
también en la preparación
y decíamos
es que este hombre
vive siempre
en una pantalla presente
no existe
la pantalla siguiente
y cada pantalla
es verdad
cuando es ayudante
de la justicia
es el ciudadano modelo
cuando es traficante
es el más duro
cuando se arrepiente
y de repente
que ha pasado en la cárcel
y se encuentra
con las víctimas
y tal
es el súper arrepentido
y se las cree todas.
Sí, sí.
No obliden también
las lleva
el trastor mental.
Efectivamente.
O sea, eso también juega...
Se condiciona todo, claro.
Claro, es que se suman cosas.
Este era esquizofrénico
estaba todo el día
de cocaína
hasta arriba
creo que eso no va a ayudar
que no es mal
no es aconsejado
para la esquizofrenia
y luego pues esta cosa
que nos contaba además
alguien que conocíamos
que estaba muy en contacto
con este mundo
Lumpen
en el que todo es muy exagerado
y lo que decíamos
siempre es verdad
cuando se ven
se abrazan
se quieren
te quiero con locura
y es verdad
y cinco minutos después
te voy a matar
y también es verdad
entonces
eso nos hacía entender
muchas cosas
porque tuvimos que hacer
un proceso todos
para entender
lo que estaba escrito
en la novela
que eran los hechos reales
porque
la lógica de la realidad
no
no siempre coincide
con la lógica dramática
y hay cosas
que si
que nos permitimos
el lujo de poner ahí
porque son verdad
podemos decir
que son verdad
pero a lo mejor
como guionistas
tu mente
no te llevaría ahí
estamos muy acostumbrados
a causa-efecto
esto pasa
porque pasa esto
y la realidad
no es siempre así
una de las cosas
que decíamos
y que lo dice
un momento la voz
yo creo que apoya
en ese sentido
es
no sabíamos
por qué
Emilio hacía las cosas
es que nosotros
hacemos cosas
que no sabemos
por qué las hacemos
y eso solo lo puedes contar
cuando cuentas una historia real
sino el guion te obliga
a que todo esté
súper justificado
y esa fue una de las cosas
bonitas además
a la hora de trabajar
con actores
las situaciones
y sabiendo que todo
estaba en el relato
de los hechos
queridos
crematorio
la zona
nos vemos en otra vida
para cuando
una comedia
con Paul
también
estábamos en ello
bueno de hecho
le amamos
estábais en ello
os desviasteis
del camino
pero es que nosotros
hacemos comedias
hacemos cosas súper épicas
hacemos cosas súper simpáticas
y luego nos cogen estas
o sea
o sea
por qué será
yo qué sé
o sea
no es por falta
de ganas
ya os contaría
pero vamos
a mí me la da la comedia
sí sí me la da la comedia
no te vismay en comedia
también tú diga
yo quiero aprovechar
que os tengo aquí
Jorge y Alberto
para felicitaros
por la serie magnífica
que estrenaréis
en 2030
una obra maestra
vamos a hacer algo antes
ya vamos al teatro
es la gran obra maestra
os cito ya aquí
para celebrarlo
perfecto
nos vamos a poner
a trabajar desde ya
y si no
nos vemos en otra vida
a ver si puede ser esta
Jorge y Alberto Sánchez
cabezudo
gracias
de verdad
y por López
también muchísimas gracias
por venir hoy
al Matí de Cataluña Rádio
a vosotros
no os la perdeu
nos vemos en otra vida
a Disney Plus
adeu
adeu Tori
adeu
bon dia
el Matí de Cataluña Rádio
Ricard Tostrell
aquest dijous
a la tarda de Cataluña Rádio
l'Ajuntament de Barcelona
descobreix a la tarda de Barcelona
descobreix els esdeveniments
els serveis o no
leo
¡Suscríbete al canal!
¡Suscríbete al canal!
A la hora del migdia, a Catalunya Ràdio, que no surti d'aquí.
El punt dels famosos a Catalunya Ràdio.
Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.
Hi ha un lloc on viuen totes les paraules.
El matí de Catalunya Ràdio.
Som 3CAT.
11.30.
De seguida, Llucia Ramis i Samantha Villar.
Què tal? Bon dia.
Com esteu?
Bon dia.
Ara parlem d'aquesta polèmica que hi ha aquests dies,
generada per les amenaces de Miguel Ángel Rodríguez,
que és el cap de gabinet de la presidenta de la Comunitat de Madrid,
Isabel Diazayuso, a una periodista.
Però abans tenim una última hora.
Què ha passat, Miquel Járquez?
Doncs la secció 21 de l'Audiència de Barcelona
resol per majoria i amb un vot particular
estima el recurs de l'exfutbolista Dani Alves,
l'imposa presó i eludible,
enfiança d'un milió d'euros,
retirada de passaport,
allunyament, incomunicació de la víctima
i personació setmanal.
Per tant, no caldrà que entri la presó?
Bueno, ell és a la presó ara mateix,
considera aquesta sentència
que no podrà ser ferma
fins que compleixi la meitat de la pena imposada,
que el recurs es pot elevar a la condemna
i igualment aludir-la.
És a dir, Dani Alves,
un cop hagi complert la meitat de la condemna,
el qual jo calcularia ara mateix
que li quedaria un any,
un any i molts mesos...
Si ara ha complert un quart de condemna, no?
Sí, li quedaria molt poquet.
Un cop complerta,
si paga un milió d'euros,
podrà sortir de la presó.
És la fiança
i, això sí,
amb aquestes mesures cautelars
de retirada de passaport,
allunyament,
incomunicació de la víctima
i personació setmanal.
I ho ha resolt per majoria, em deies, eh?
Sí, ha estat un recurs
en el que la sentència
no haurà de ser ferma
abans que compleixi aquesta jove.
Hi ha hagut majoria
i amb un vot particular.
I d'aquí a què surti
tindrà permisos?
Trepitjarà el carrer o no?
Això ho ha de decidir
la presó.
El centre penitenciari, no?
El centre penitenciari,
la comissió...
Considera que està reinsercit,
no?
Sí, sí, sí.
No em surt mai aquesta paraula.
Reinsertat.
Reinsertat, sí.
Per tant,
li donaria llibertat per això,
però, en principi, això...
Això no serà una sortida immediata.
No és immediata.
No veurem aquesta setmana
la sortida de presó de Daniel Alves,
però, finalment,
a la tercera o la quarta
petició de llibertat,
doncs, sí que se n'ha sortit.
Recordem que ha estat condemnat.
Aquesta condemna no és ferma.
Hi ha un recurs que s'ha d'estimar
que anirà al TSJ
i que, mentrestant,
el que demanava la seva defensa
era que pogués sortir de la presó.
Doncs bé,
la secció 21 de l'Audiència de Barcelona
resol això,
que, quan hagi complert la meitat de la condemna,
podrà sortir
pagant aquesta fiança d'un milió d'euros
i amb aquestes mesures cautelars.
Gràcies, Miquel.
Fins ara.
Són les 11 i 33.
Anem a parlar d'aquesta polèmica
generada per les amenaces
de Miguel Ángel Rodríguez,
el cap de gabinet
de la presidència de la Comunitat de Madrid.
Les heu llegit, aquests missatges?
Sí, home, sí.
O us vam a triturar,
vais a tener que cerrar
que us den idiotes,
entre d'altres missatges.
Clar, no sé si considereu que això,
1, són habituals,
és a dir,
que està més normalitzat el que pensem,
i perquè coneixeu casos, segur,
no sé si d'aquest nivell,
però que estem parlant de casos
més habituals del que pensem,
i 2,
si creieu que hauria de tenir
conseqüències polítiques.
Clar.
Pressions són molt habituals.
Diàries, diria jo.
Jo no m'he trobat una altra cosa
en la meva trajectòria professional
que treballar sota pressió
i amb trucades directes.
Ara, aquest nivell,
que us den idiotes,
jo no l'havia vist mai.
Us vamos a triturar,
vais a tener que cerrar,
una cosa tan explícita,
tan directa,
tan agressiva,
tan violenta,
crec que va en la línia
de la degradació
de la retòrica política,
que està traspassant ja
el llenguatge cap als periodistes.
Una diu hijo de fruta,
l'altra diu per Twitter
qualsevol bajanada,
en fi,
estem en aquest nivell molt baix
de la retòrica política.
I estem també degradant
les pròpies pressions
que s'havien rebut sempre,
no?
Doncs ara el llenguatge ja és directíssim.
L'última notícia que ha sortit
és que Miguel Ángel Rodríguez
acusa en una informació falsíssima
diversos periodistes
del diario.es
i del País
d'entrar encaputxats
i per la força
a l'habitatge d'Ayuso,
cosa que és falsa.
Però ell ho fa córrer,
això,
i diversos habitants ho publicen.
A més a més és molt perillós,
perquè, evidentment,
el Partit Popular
juga amb avantatge,
que és que ni la corrupció
ni la mentida
li passa factura,
no?
Llavors,
no només això,
sinó que fa trontollar
un dels drets fonamentals,
que és el dret
d'estar ben informat,
el dret de la informació,
un dels drets de la democràcia.
Llavors, al final,
què passa?
Que quan tu comences a posar
aquesta...
qüestiones
el dret de la informació,
qüestiones
la importància
de la informació,
la llibertat d'expressió,
quan qüestiones això,
encara que...
ho estàs emmerdant tot,
és a dir,
encara que al final
no passi res,
perquè no tindrà...
És que això no tindrà
conseqüències pel partit,
és que no tindrà
conseqüències polítiques.
Al final,
el que sí que estàs fent
és escampant
aquesta sensació
que tot està podrit,
que la informació
està podrida,
que...
Miguel Ángel Rodríguez,
la seva intenció
és desacreditar
els periodistes
que estan fent
la seva feina
i que estan
atracant aquestes.
És en general
tots els periodistes
que estan
criticant
la manera de fer
d'un partit polític,
tots aquells
que estan donant
una versió
contrastada
a la versió
oficial...
És a dir,
és qüestionar
la feina del periodista,
és qüestionar
el periodisme
en si mateix
i és qüestionar
que és dret
a la informació.
I al final,
per això dic
que hi ha un perill,
que és que al final
queda aquesta
sensació
de desinformació,
això és romànt
molt de temps.
Clar,
Jus el que ha dit
i ha justificat
és que a veure
si no ens podem enfadar
amb la gent
amb qui tenim confiança,
ha dit això.
Lo que se ha visto
es que dos personas
que tienen una relación
de confianza
de más de 30 años
discuten por WhatsApp
que tampoco entiendo
qué hace esto
dando vueltas
por ningún sitio,
a ver si ahora
tampoco nos podemos enfadar.
És que això
no és emprenyar-se,
això és una amenaça.
A més li diu
m'estàs amenaçant
i ell contesta...
I un assetjament fins i tot,
No, t'estic fent un anunci.
Sí, és a dir,
no estic amenaçant,
t'estic anunciant
el que passarà
que és que tancarem
el vostre mitjà.
Jo, evidentment,
com a periodista
de la secció de cultura
que no li interessa a ningú
la cultura,
no he rebut
aquest tipus de pressions,
no he rebut mai
una amenaça
ni res de tot això,
però sí que hi ha una dinàmica
que sempre m'ha cridat l'atenció
que és aquesta
que els polítics
volen conèixer
el periodista,
i et conviden
a prendre un cafè
o et conviden a dinar
per saber qui ets,
per saber
de quin acord ets,
per saber...
Sí, per influir.
Influir sobre la teva opinió,
llavors,
sempre he pensat,
clar,
el periodista
també li interessa
en aquests contactes
perquè també pot treure informació,
però serà una informació
que sap
que és una informació interessada.
I què passa?
Que al final
se generen unes simpaties
que costa molt
després
entendre
en quin to
es diuen les coses.
Aquí hi ha
dos podes,
clar,
el periodisme
se suposa que és el quart poda,
però no té el mateix poda
que la política,
evidentment,
llavors hi ha uns interessos
per part del poda institucional
per influir
en la premsa,
en els mitjans,
etcètera,
no?
Això es fan aquests dinars
secrets,
no?,
entre periodistes i polítics
o fins i tot
amb la monarquia,
de vegades es fan,
no?,
per conèixer-se entre ells,
per influir-se,
per compartir-se informació,
també s'ha dit
tota la vida
que val més
pel que calles
que pel que expliques,
no?
Clar.
Aquesta sensació
de quan sigui el moment
ja ho explicarem,
nosaltres tenim aquesta informació
reservada,
no?,
els periodistes els fa sentir
molt bé,
molt importants,
no?
Però moltes vegades et confons,
al final no saps
quin tipus de relació tens
amb aquell cap
de comunicació
o amb aquell polític
directament,
perquè has tingut una relació
d'anar,
això,
no?,
a dinar,
d'anar a prendre un cafè,
d'anar...
Hi ha un cas molt paradigmàtic,
molt conegut a Catalunya,
espera,
no?
I a vegades...
30 anys de confiança,
què vol dir 30 anys de confiança?
Perquè 30 anys de confiança
pot ser que faci 30 anys
que coneguis qualку
i no sigueu amics.
No,
i el que vols moltes vegades
és guanyar-te,
el que vol el polític
és guanyar-se
aquell adversari
que té els mitjans
de comunicació,
no?,
aquella persona
que li està fent la guitja.
I hi ha un cas
molt paradigmàtic català,
superdocumentat,
que és Jordi Pujol
amb Alfons Quintà,
que és el seu Ariete,
i li dóna la creació
de TV3.
Ni més ni menys,
a partir d'aleshores
Alfons Quintà ja està,
desapareix.
Està neutralitzat.
Com a crític
de l'expresident,
això és molt conegut,
no?
Es continuen fent
aquest tipus
de joguesques.
El que passa
és que és això,
és a dir,
una cosa és la pressió,
la intenció d'influència
que arriba
fins on arriba,
perquè és veritat
que no sempre
s'aconsegueix,
i una altra cosa
és l'amenaça.
Jo crec que aquí
sí que hi ha
una frontera,
és a dir,
jo des del començament
crec que hi ha
una frontera,
però traspassar
l'amenaça
de dir-te
quin serà
el teu futur
professional,
aquest mitjà
t'encarem
i per tant
tu quedaràs
en el carrer,
això...
Mira,
però veig que
l'únic que ha canviat
és que es fa explícit
aquesta amenaça
que sempre ha estat
a sobre dels periodistes
i dels mitjans.
Hem de recordar
als oients
que els mitjans
de comunicació clàssics
estan vivint
una crisi
financera
bestial
perquè els seus
lectors estan
mimbant,
perquè se'n van a
nous mitjans
digitals,
etcètera,
s'atomitza
amb les xarxes
socials
i a més
l'atenció
de la gent.
És a dir,
els mitjans
tenen menys diners
que mai
i estan en una crisi.
Clar,
depenen moltíssimes
vegades
de la publicitat
institucional.
Quina capacitat
crítica
et pots tenir
amb les institucions
públiques
si t'han de passar
els diners
a través
de la publicitat?
És que hi ha
casos
superconeguts
que es retiren,
es retinen
aquests anuncis
i cau
al mitjà.
I aquesta,
jo crec que l'únic
que ha canviat ara
és que Miguel Ángel
Rodríguez
se sent prou impune
com per fer-ho
super explícit.
Us triturarem,
haureu de tancar,
cosa que no passarà,
segurament,
però ell sap
que té
aquesta capacitat
d'influència
i aquesta capacitat
de fer mal
i, de fet,
això es tradueix
en els periodistes
en l'autocensura.
No cal de vegades
ni que truquin
els periodistes
als poders
perquè ja saben
que si es fiquen
en un embolic
poden arribar
a perdre
el lloc de feina.
I estàs
animant
que hi hagi
una baralla
entre mitjans,
una brega entre mitjans
d'ideologies
oposades
o de maneres
de fer oposades
que fa que,
al final,
qui faci més soroll,
és a dir,
al final,
hi haurà adeptes
dels mitjans
i no hi haurà...
Per això deia al començament
que trob que és perillós
perquè, al final,
no estàs exigint
que hi hagi una veritat,
sinó que estàs exigint
que diguin allò que tu
vols que diguin
i, a més a més,
et posicionaràs
i és una anomalia
democràtica
de primera ordre.
La guerra ha començat
perquè ara
el país i el diari aponès,
com deieu abans,
han denunciat
que la seguretat
de la presidenta Madrileña
ha identificat
i d'hi fos
a la resta de mitjans
una identitat
de periodistes seus
que intentaven
acusar
d'haver intentat entrar
a casa de la llu
són caputxats.
Això és il·legal.
Difondre aquestes dades
és totalment il·legal.
És mentida, es veu.
Òbviament.
Però és que, a més,
difondre les dades
ni que sigui veritat
és il·legal.
La quinta primsa
entrin a aquesta guerra,
Ignacio Escolar,
director del diari aponès,
ho valorava així.
Llevo 15 anys
dirigiendo periódicos
nunca me había encontrado
con una situación así,
la verdad,
que estoy acusando
a dos periodistas míos
de cometer un delito
encapuchados
intentando entrar
de manera violenta
en la casa
de la presidenta de Madrid.
Esto, evidentemente,
no ha ocurrido
no ha ocurrido
siquiera algo
lejanamente similar
y me parece
tremendamente gravísimo.
Per tant, diguéssim
que ja hi ha una guerra
mediàtica i política
directament cap a uns
certs mitjans de comunicació
que ja està fent Ayuso.
És que és el mateix,
és que la política
ja no es juga al carrer,
es juga als mitjans
de comunicació.
O sigui, la política
es fa als diaris,
a les emissores de ràdio...
A les xarxes socials...
I a les televisions, clar,
òbviament és el terreny
que volen controlar
els polítics.
Però jo crec que
hem arribat a un punt
en què hem normalitzat
aquestes pressions
que reben els periodistes
que són totalment anòmales.
Jo m'he trobat
fent una entrevista incisiva
a una diputada del PSOE
i he rebut la trucada
del assessor
de comunicació
del partit
que aixant-se...
diem que allò no era
una entrevista
que era una encerrona.
Clar.
Sí, bueno, això és un clàssic.
No, no, però és un clàssic
que no ho hauríem de normalitzar.
Sí, bueno, també pots passar,
diguéssim, no?
Sí, ja, ja,
però quan tens un contracte temporal...
No, anava a dir això.
És una empresa
que defensa els seus interessos.
Depèn del càrrec que tu tinguis.
Si tu ara dius, mira,
la llibreria aquesta
i al costat de no sé què
entres allà i et tracten malament,
estàs afectant directament
i llavors s'enfadaran.
No estic perquè he dit això,
et trucaran.
No, no, però quan la teva feina
depèn d'allò...
És el mateix.
Clar, és greu.
No, exacte.
Aquest és el que és el grau d'amenaces
on el que has de ponderar...
La precarietat que hi ha
dins la professió del periodisme
el que fa és que
hagis de mesurar molt el que dius
perquè, si no,
perilla el teu càrrec,
la teva feina.
És que és normal
que a aquestes persones
no els interessi
en entrevistes
on se'ls qüestiona.
Clar, que no els interessa.
El que no és normal
és que aquesta pressió
li arribi al periodista.
No, i a més a més
no és normal.
Abans tu no...
Qualsevol polític
no suportava
transportar de seguides
en un mitjà
perquè això
suposava que li t'allaven
al cap immediatament després.
I ara en volen set.
No passa absolutament res.
És a dir,
al final el que fas
és desacreditar el periodista
directament i dir
no, mira, saps què?
Tot el que diu aquest mitjà
o tot el que diu aquest periodista
no serveix per res
perquè és mentida.
No, però a més a més
en volen set i positives.
No, clar, i al final
tothom creu...
O sigui, al final
s'assumeix
que el periodista
no està fent bé
la seva feina.
I que les noves generacions
ja han après
abans de començar
que hi ha determinades coses
que no podran dir
que cosa...
Em sembla gravíssima.
L'altre dia estava jo
en un sopar
i parlàvem amb dues còmiques
molt conegudes a Catalunya
que no treballen a TV3
i em deien
m'encantaria treballar a TV3
però clar, és que aleshores
no podria criticar
els programes de la corporació.
I jo vaig pensar
ostres, encara no han entrat
i ja entenen
quines pressions rebran
i ja s'estan autocensurant
abans de començar.
Això és un error, sí, sí, també.
Ja, ja, però és que
no és gratuït.
Com han arribat fins aquí?
Perquè veuen el que passa
i perquè ho han assumit.
Imagina't si vols fer periodisme
i ja decideixes
que no el fas
perquè no tindràs llibertat d'expressió.
És que és molt fort.
És molt greu.
Molt fort.
És una manera ja
d'encarar una professió.
Vol dir que el sistema funciona
perquè pretén això.
És el problema.
I què passa?
Això degrada els mitjans de comunicació
i perdem la credibilitat
dels oients.
I l'opinió pública creu que és així,
que estem completament pressionats
d'una forma permanent
i no és així.
Aquí perdem tots, perquè si la ciutadania
no es pot refiar dels mitjans de comunicació
està desemparada.
Per tant, nosaltres com a periodistes
és veritat que estem rebent
totes les pressions,
però les hem de lluitar,
hem d'aguantar, resistir
i denunciar-les
i demanar l'empara
dels col·legis professionals,
etcètera,
i del que calgui
i avisar
que això
no és normal
ni hauria de passar,
per bé que estiguem
superacostumats
a rebre aquestes pressions.
Però no és normal,
no ho acceptem
com a normal.
I Miguel Ángel Rodríguez,
per favor,
jo ja començo a pensar
que està fent una campanya
per emportar-se
a ell el soroll
i que així no parlem
de l'Ayuso,
que parlem més d'ell.
Segurament.
Entre la seva estratègia...
És un mestre,
això.
Home,
des d'Aznar,
que el portava ell,
recordem-ho, eh?
Llucia Rame,
Samantha Villar,
gràcies,
com sempre.
Vinga,
veus,
m'agrada.
Adéu, adéu.
El Matí de Catalunya Ràdio.
Ricard Tostrell.
En la venda del teu cotxe,
com en tot,
pots ser un loser
o un pluser.
Un loser no valora
el seu temps.
Un loser es deixa
amb el camp
ofertes de compra
que no es respecten.
Vols ser un pluser?
Vine directe
a Ocasión Plus
per rebre sempre
la millor taxació,
pagament a l'acte
i sempre amb una
transparència total.
Ocasión Plus.
Ja som més de 200.000 plusers.
T'hi afegeixes?
El meu pare no plora mai
i mira que amb els Jocs Olímpics
hi va estar a punt.
Però res,
ni així.
Ara,
quan li vaig dir
que amb el Forn Miele
podria veure el dauradet
dels seus canalons
des del mòbil,
li van saltar les llàgrimes.
Forn Miele
amb càmera
i sonda tèrmica integrada.
Estrena l'ara
a un preu especial
als distribuïdors oficials
o a la teva botiga Miele.
En moments excepcionals
sempre hi som.
Amb un equip de professionals
compromès amb l'actualitat,
rigorós amb la informació,
a tot hora
i a tot arreu.
Catalunya Ràdio.
Catalunya Informació.
Connecta'm Catalunya Ràdio
i Catalunya Informació.
Per ràdio,
pel web,
a través de l'app
o pel nostre canal de Telegram.
La pròxima gala d'Euphòria
serà tan diferent,
sorprenent i original
com la música
d'aquesta falca.
Arriba la gala al revés.
Euphòria,
divendres a la nit,
quarta gala
a TV3 i a 3CAT.
Euphòria!
Reviu totes les gales
a la plataforma 3CAT.
Descarrega-te-la.
La cançó del dia
de Catalunya Ràdio
amb Frank Lluís Giró.
Per seguint-la...
Per a boer.
Per a boer.
Fa dies que estic pensant.
Sí, senyora Vínia.
És que fa dies
que em passa pel cap.
El teu rob és francès?
No.
No, es diu Frank Lluís.
No, li va explicar
ahir i abans ahir.
Es diu Frank.
Faci casa la 10.
No es diu Francesc.
Es diu Frank.
Frank.
Ja l'heu d'explicar.
Frank Lluís, no el Frank.
Lluís és el cognom.
Com el Frank.
És el Frank.
No, Frank Lluís.
Frank Lluís.
Lluís és el cognom.
Sí, Lluís Francesc.
Bueno.
No, abans de res.
El cobrador del Frank.
Volta.
Hi ha una persona...
Veïnat.
Hi ha una persona del públic
que ha fet un soroll...
Qui ha sigut?
Hòstia!
Hòstia, què ha fet ara?
Pots repetir el...
Espera, espera.
Uuuh!
Bravo!
Ho tinc de tot, avui, així.
Tota, sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
La professora, vull dir que...
Sí, sí.
Jo en sé classes animades.
Imagina't.
Els nanos, pobres.
El pit de guerra.
Bueno, què, Frank Lluís?
Va.
Doncs mireu que tenim a l'Alba i a la Xana
perseguint la festa.
Bravo!
Bravo!
Bravo!
La Xana és una de les veus més recordades
del 2000-ets vestiu català.
De l'època de Sònia i Selena,
doncs a Catalunya teníem a la Xana
i ara el grup grulesa de Montserrat, l'Alba.
Molt bé, Frank!
M'agrada que aplaudiu a l'Alba.
Doncs aquesta gent de l'Alba
l'ha recuperada, a la Xana,
per somar sorsos.
Bravo!
Ara sé com se sent l'Espringsteen, eh?
Vinga, va.
Va, nois, que ho fas més llarg, això.
Que crida a la festa
i a cremar-ho tot a la pista de ball.
Es diu Sushi Shanghai
i és la cançó que no us podreu treure del cap
des d'ara mateix.
Sushi Shanghai, don't cry, un bon viatge.
Bravo!
Sushi Shanghai!
Molt bé!
Ja està.
Un bon, vinga!
Perquè a Catalunya també ens sabem divertir, eh?
De tant en tant.
Molt bé.
Frank Lluís, gràcies, com sempre.
Adéu.
La cançó del dia de Catalunya Ràdio
amb Frank Lluís Giró.
Ara seguirem els temes pendents,
però abans podem matisar aquesta última hora
que m'ha explicat sobre Tania Alves, Miquel.
Sí, podem ampliar, anem rebut,
l'escrit de l'Audiència de Barcelona
i una correcció del TSJC
que ens explica que la condemna de Daniel Alves
de 4 anys i 6 mesos
pot ara mateix, amb aquest recurs
que es va presentar aquesta mateixa setmana,
ell podria sortir de la presó
pagant un milió d'euros,
tindria mesures cautelars,
hauria d'entregar els dos passaports,
l'espanyol i el brasiler,
no pot sortir de l'estat espanyol
i l'obligació de compareixer
davant de l'audiència provincial setmanalment.
A més a més,
ha d'estar allunyat de la víctima.
Tot això ha estat raonat per majoria
amb un vot particular
i el cas és que
s'ha volgut garantir el dret del jugador,
per tant, el jugador,
pagant un milió d'euros,
un cop els tingui consignats
a l'audiència de Barcelona,
podrà sortir,
i això poden passar dies,
hores,
depèn de l'agilitat
i del procés administratiu que tingui,
i sortiria amb una carta de llibertat
de la presó.
I això és perquè
la meitat de la condemna
de 4 anys i 6 mesos,
ella porta un any i mig a la presó,
per tant,
li quedaria un altre any i mig
i no el podrien retenir
més temps
a l'espera
que es resolgués
el recurs,
les apel·lacions
que s'han presentat
al TSJC.
És per això
que pot sortir
amb una fiança
d'un milió d'euros.
Pagamillador i surt de la presó.
Surt de la presó.
Molt bé.
Amb aquestes mesures cautelars.
Gràcies, Miquel.
Hola a todos.
Molt ben dia.
Se telefono del directe
de Catalunya Ràdio.
Hola.
Enric Atulstrell,
Canelías
i Manu Guix.
Va!
This is my quest.
Amb mi merdi,
la puta soy yo.
Por favor.
Avui, dius,
per les 12 del migdia,
ara arriba l'hora
dels temes pendents.
En Gerard Jovan,
Xavi Espinosa,
Ona Viñamata i Carles Roig,
bon dia.
Bon dia.
Quins que hi ha de pendent
a aquesta hora?
Aquesta hora hem de parlar
del nou model de finançament
de Catalunya
que proposa el president aragonès.
Avui ha anat a Madrid
a exposar-lo.
Davant de la premsa d'allà
també hem de parlar
de la fira alimentària
que va engegar dilluns
i que ens presenta
una pila de novetats...
No, no, no, no, què?
No, no, no, no.
És que tot el que has inventat
la fira tanque
de la inventació
va estar inventada
a la banda del bulli.
Ferran Adrià.
No, no, no, no.
És que t'equivoques
tan mejor que el seu germà.
L'Albert.
L'Albert.
L'Albert.
Per tant, no t'interessa
res de la fira alimentària.
Us faci un restaurant
i el tanque un moment.
No, no, no cal.
No, no, no cal.
Això ja està inventat.
Molt bé, doncs fins aquí.
Gràcies.
I avui també tenim pendent
abordar el tema
de la Catalunya Nord
que vol treure's del damunt
la denominació
Pirineus Orientals
impulsant una consulta
per adoptar un nom
que reflecteixi
la seva catalanitat.
De fet, aquest matí
hem sentit
la Laura Bertran
que és la corresponsal
ja de Catalunya Ràdio
i TV3
a la Catalunya Nord.
Bon dia, Ricard.
Mira-la, Laura,
què tal?
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
T'agrada bastant
a Tarridó
a Reu del territori
a la Catalunya Nord
per la reivindicació
de rebatejar la regió.
Sí, la cosa és que voleu
canviar la denominació
de Pirineus Orientals,
no?, per dir-vos
d'una altra manera.
És una reivindicació
recurrent.
Si tu recorres
els carrers
i els racons
del territori,
a tot arreu
recorrim
el rum-rum
dels nord-catalans
dels nord-catalans
que pretenen
recuperar
la denominació
del país català.
Sí, sí, molt bé.
Hi ha personalitats
importants
del territori
com Pascal Comelado
o d'altres.
D'altres, com ara.
I beaucoup
Pascal Comelado.
Sí.
Podria dir molts,
però beaucoup
Pascal Comelado.
Creus que es podrà fer aviat
per això aquesta consulta, Laura,
o no?
És una reivindicació reiterativa,
Ricard.
Doncs penso que serà aviat
que s'haurà d'avortar
la reclamació
que recorren
les carreteres
els carrers.
Inclús diria
que els racons
i els soterranis
i el ferruc arreu
de aquest...
Quantes erres, eh?
Laura Bertran,
Rv3,
Catalunya Ràdio,
Parpínio.
M'agrada molt
que a Catalunya Ràdio
parleu francès.
La veritat
és que ho trobo molt...
No parlem francès, eh?
Parlem en català.
Ah, no?
Doncs jo ho entenc perfectament.
No, la parla és català.
A veure, és català, és català.
Bueno, anem a parlar
del primer tema pendent,
el nou model de finançament
que proposa el govern
de la Generalitat.
Nosotros vamos a impulsar
una reforma del sistema
en su globalidad.
Lo cepillamos como un carpintero
durante la Constitución.
I és que aquest matí
el president Aragonès
ha explicat
el model de finançament singular
que proposa per Catalunya.
L'ha explicat
en la premsa a Madrid,
a Madrid,
durant unes molts anys...
El que tiene el Pichurrilla este.
A veure, qui és el Pichurrilla?
Aragonès, escucha,
que aquí en Andalucía
lo de Pichurrilla
lo decimos con cariño,
que no hay malaje ni nada.
Ministre Montero,
aquest tal, bon dia.
Buenos días.
Entenem que ho digui
Montó of Actuós,
però no li digui Pichurrilla
al president de la Generalitat.
Ui, ui, que sí, ma...
Pichurrilla aquí
s'entén malament, diguéssim.
Anda, que...
Som a escurrillo
con saco de limone.
Anda, un poco de alegría.
Molt bé.
Si no li faré,
ministre Montero,
Sí, precisament aquí està la cosa,
que Catalunya vol un finançament singular.
No me soy tacaño catalán
que aquí arriba
tenen una jartada de diners.
No, no, això no és així,
no hi ha tants diners aquí, ministre.
Que sí, que tenéis,
que tengo pariente en Gabá,
que lo que pasa con vosotros
que sois más agarrados
con una pelea de purpo.
A Silvio Ferrés, ministre,
parlem amb el president
del govern espanyol.
Hombre, el Richard Gere.
Com ho estàs, Maritxús?
Ven aquí, que tachuche,
que era un regalo de Dios bendito.
No el toc.
Segui la seva carrera, senyora.
Segui el també, Maritxús.
Ay, que un fuera rocío
para posarse en tu labio temprano.
No, no me bese, no me bese.
A ver, mantinguem la...
Que un fuera hombre
para darte tres veces al día.
Molt bé.
President Sánchez,
està el cas del nou finançament
que proposa el president aragonès.
Claro que sí.
De hecho, esta mañana
he asistido al desayuno informativo.
Ah, sí que li ha semblat.
¿Sabéis que ha sido
lo mejor del desayuno de Aragonés?
Què?
Que ha ofrecido...
café para todos.
Ja.
Lo veig, se lo veig.
¿Qué es?
Es ràpid.
Que és humor polític, això.
Ahí patinamos, eh, pera.
Tendrías que haber tenido
café para ti solo.
A los demás ni agua.
Vol parar de riure un moment,
president, que si no...
Dime, dime, car.
A vostè, personalment,
per exemple,
què li sembla
el model de finançament proposat?
Pues, la verdad,
no lo sé.
Porque tenía los papeles
encima de la mesa.
Me cayó un poco
de mermelada del desayuno.
Tenía los dedos
manchados de mantequilla.
El azúcar de las porras.
Bueno, se me cayó
un poco de café encima.
Las manos, también, pues bueno,
las tuve que lavar
con la propuesta.
De verdad, pera,
mándame otra copia,
que esta está hecha
unos zorros.
És que no es poden presentar
coses serioses
amb un esmorz.
A la fira s'hi poden trobar
des de robots a Codis QR.
S'han acabat els...
Ai, que se'n va!
Què ha passat?
Sembla que l'hem estavellat
i això només obri l'alimentari, eh?
Un altre tema pendent avui
és que ha obert les seves portes
a la fira alimentari,
de fet, ja fa uns dies.
I avui estem ja
al mig d'aquesta
gran fira gastronòmica.
És com el Mobile,
però amb coses que es mengen.
I tant que hi ha coses que es mengen.
Que li diguin al robot cambrer
que es va a menjar al terra!
Maria Nicolau, què tal?
Bon dia!
Verge santa, quanta tonteria
i quant trasto inútil
per fotre'ns els calés, eh?
Ja no estàvem com fer-ho.
Veig el robot cambrer aquest,
que hi ha en directe a TV3.
Oi, tant, aquest és el samni
de l'empresari capitalista.
Tenir robots en lloc de cambrers
perquè treballin fins a rebentar
i no protestin.
Molt bé, aquesta és la interpretació...
Menys gastar-se els quartos
en trastos inútils i en màquines
i més invertir-los en les coses
que fan falta.
Com, per exemple?
Com en espais per educar-vos
que sou una colla
d'analfabets gastronòmiques.
Ja, sí, això ens ho dius sovint, Maria.
Que sou tots superespavilats
amb les maquinetes...
Què és aquest trasto?
No, és un telèfon mòbil.
És una cosa molt normal.
Saps bullir un ou, tu?
Ai, que no saps bullir un ou,
que potser ho expliquen.
Tampoc és molt difícil bullir un ou, eh?
Doncs mira, a molts els hi sou verd, eh?
La qüestió és posar-lo en fred.
Això és molt important.
No bullir-lo 18 minuts.
Sí, perquè si no se't trenca tant allà.
Saps?
A vegades se't trenca
i comença l'ou a sortir.
Sí, surten coses.
És veritat, sempre em passa.
És veritat.
Si ho fas en fred,
poses l'ou i l'aigua freda,
va arrencar el bull i això ja...
Exacte, com una cullera,
el poseu allà ben a poc a poc,
que no se us rebenti, eh?
Molt bé.
Que potser ho expliquen a la fira alimentària
com es bullonau?
No.
Doncs perquè segurament
hi ha una aplicació de l'iPhone
que ja ho fa, no?
Ja.
I així cada dia que passa
som una mica més inútils.
A veure...
Però els avenços tecnològics
són positius, Maria.
Vull dir, tu em fas servir alguns.
És a dir, segur que fas servir,
jo què sé,
tu tens telèfon mòbil, no?
Abans morta
que comprar-me un telèfon mòbil
que és un aparell
que les grans corporacions
utilitzen per vigilar-nos
i controlar-los.
Però tu com et comuniques?
Si no tens mòbil...
Amb el meu propi telèfon,
el Maria Nicolà Iphone.
Hi ha un Nicolà Iphone?
Un telèfon que es diu Maria Nicolà Iphone?
Dos pots de iogurt naturals,
els de tota la vida,
ni en sucrat, ni grego,
ni en bífidos, ni en trotitos,
ni en merdes, natural.
Molt bé.
Ens mengem el iogurt,
llepem la tapa així.
Hòstia.
Ens traiem el cordó de la sabata.
Llepem la tapa.
Si no tenim cordó,
sacrifiquem un porc
i amb l'intestí en fem un fil.
Llavors,
lligueu un extrem de l'intestí
d'un pot a l'altre pot de iogurt.
Sí.
Això ho vaig fer jo quan era petit,
em sembla.
Això dels dos pots de iogurt
lligats per un fil...
Mira que anés despavellat.
Però no funcionava.
Hola.
Hola.
Em sents?
No, però ara parlo jo.
Posa't a l'orella.
Sí, ara tinc a l'orella.
No, si estàs a l'encastre el iogurt.
Ara tinc a l'orella.
Ara estic escoltant.
Bota.
Bota.
Bota.
Bota.
Bota.