logo

El suplement - Catalunya ràdio


Transcribed podcasts: 931
Time transcribed: 38d 16h 9m 47s

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Bon dia, us informa Neus Bonet-Vegan.
Les enquestes de les eleccions del 23 de juliol
poden influir directament en el vot dels 4 milions de ciutadans
de tot l'Estat que decideixen l'últim moment
la seva opció política.
És el que ha explicat el professor de Ciència Política
de Ciència Política de l'autònoma Oriol Bartomeus en declaracions al
Catalunya Matí de Catalunya Ràdio per Bartomeus, allà on pot influir
més el resultat que pronostiquen les enquestes és en aquest segment d'indecisors.
És un votant molt menys fidel, és un votant més que, diguem, es decideix
en funció una mica de la conjuntura.
Aquest votant està més submès a l'impacte de les enquestes.
Les probabilitats que les enquestes otorguen als diferents partits,
i d'alguna manera aquest votant això ho recull per decidir el seu got.
I, per tant, tenen una força que fa 20 anys, òbviament, no tenia.
Demà és l'últim dia que es poden publicar enquestes per les eleccions
a diumenge vinent.
La majoria coincideixen en una victòria del PP d'Alberto Núñez Feijó
a l'Estat, tot i que alguns sondejos, com l'últim del Centre d'Investigacions
Sociològiques, apunten a una victòria per la mínima del PSOE de Pedro Sánchez.
Més notícies, en Raül Flores.
Detinguts tres homes relacionats amb la sala a la discoteca Costa Este
de Calilla de Palafruzell el van emportar la matinada de divendres a dissabte.
Segons informen els Mossos d'Esquadra, la detenció s'ha efectuat
conjuntament amb la policia local del municipi
i es manté encara oberta a la investigació del cas.
L'atac es va produir després que el personal de seguretat d'aquest local
no deixés entrar un grup de joves.
Poc després, aquest grup va començar a llançar tanques
amb polles de vidre i també altres objectes contra el personal de seguretat.
L'avís es va rebre a les 4 de la matinada i els Mossos
van obrir dirigències del cas per baralla tumultuària.
Un potent terratrèmol de magnitud 7,4 ha afectat la península d'Alaska.
Inmediatament, les autoritats nord-americanes han llançat
una alerta per tsunami. De moment no es tenen notícies de danys,
però l'alerta inclou les regions de l'Oceà Pacífic pròximes al terratrèmol,
tot i que no afecta la principal ciutat de l'Estat, Anchorage.
Segons el servei geològic dels Estats Units,
el sisma ha estat poc profund, s'ha detectat a uns 9,3 quilòmetres de fundària.
Un noi de 16 anys ha mort aquesta matinada en un incendi
en un pis del municipi bas de Baracaldo, 6 persones més,
dos dels quals també menors han quedat ferides en l'incident
que ha passat cap a les 3 de la matinada
en un edifici de 4 plantes amb estructura de fusta.
Els bombers hi continuen treballant pel risc que l'immobili s'ensorri.
Les primeres informacions apunten que el foc ha començat
a la zona de les escales. Un testimoni ha explicat a Ràdio Euskadi
que algunes de les víctimes han saltat per la finestra
per aconseguir fugir de les flames.
Tallats per obres dos dels tres carrils de circulació
de la Ronda Litoral, uns treballs que afecten el tram de la B10
entre la sortida 27 de Sant Adrià de Besòs
i la sortida 30 de Santa Coloma de Garamanet en sentit Nus de la Trinitat.
Fins aquest migdia, a les 12, els operaris treballen
per renovar l'asfaltat de la via. Unes obres que també s'han fet
durant tota la nit i que provoquen retencions de trànsit.
També està tallada per obres la sortida 1 de la Ronda de Dalt
en sentit Llobregat i la incorporació de Trinitat vella aquesta via.
El desviament es fa per la sortida 2 de la B20 en sentit Llobregat.
L'autoritat metropolitana de Barcelona recomana circular
per vies alternatives mentre durin les restriccions.
Però suposaran la reposició de prop de 500 tones d'asfalt.
Esports, Albert Benet.
Ilkay Gundogan, un dels fitxatges del Barça per aquesta temporada,
assegura que veu el futbol de la mateixa manera que el seu nou tècnic,
Xavi Hernández, intueix que tots dos tindran molta connexió.
El migcampista, que presentaran demà, diu que segueix al Barça
des que mirava els equips de Frank Rijkaard i Pep Guardiola
quan era un adolescent.
Leo Messi serà presentat aquesta matinada que ve
com a nou jugador de l'Inter de Miami, juntament amb Sergio Busquets.
En l'estrena del nou tècnic, el Tata Martino, l'equip de Miami,
ha perdut aquesta matinada per 3 gols a 0
i continua últim de la MLS, la Lliga Norteamericana.
Aquesta tarda, a partir de les 3, es disputa la final masculina
de Wimbledon entre Carlos Alcaraz i Novak Djokovic,
ja en joc el número 1 del tenis mundial.
Fins aquí les notícies.
Cafè Grec, un programa per les nits d'estiu,
acompanyant el viatge del Festival Grec de Barcelona 2023.
Tota la música que s'amaga darrere del teatre,
del circ, de la dansa i, per suposat, dels concerts.
Aquest diumenge, a partir de la mitjanit, amb Albert Puig.
El 23 de juliol se celebren les eleccions generals.
Utilitza la papereta sípia per al Senat.
Revisa-la, perquè pot estar impresa per totes dues cares.
Marca amb una creu fins a 3 candidats si votes a la península.
Només dues a Gran Canària, Tenerife, Mallorca, Ceuta i Melilla.
I una a la resta de les illes.
No escriguis ni facis res més a la papereta.
Senzillament doblega-la i introdueix-la al sobresípia.
Així es vota al Senat.
Generalitat de Catalunya.
El que va passar a l'Ajuntament d'Elna
és que es va parlar en primer lloc en català.
I això va contra la Constitució.
Quan parlaves català t'apagaven les mestres.
Era prohibit parlar català.
Parlar encara avui dia català aquí
és una prova de força enorme.
Soc el Jordi Buixaderes, fem 40 anys.
Felicitats per a tots.
Un complement d'estil amb Albert Montilla.
Són les 10 i 7 minuts.
La Generalitat de Catalunya ens ofereix a nosaltres.
I Dua Lipa.
Avui, com ahir, no parem d'arreglar coses.
I en tenim una en particular que és abundant.
Són entrades per la Barbie.
Aquesta pel·lícula que es estrena el 20 de juliol.
Voleu anar a veure la pel·lícula de l'estiu i en català?
Tornem a sortejar.
Aquestes entrades dobles per anar a veure Barbie.
A la sessió de les 7 de la tarda,
al cinemes JCA al Picat de Lleida,
pel dia de l'estren el mateix, el dia 20 de juliol.
Què hem de fer?
El 667-071-611 i les 5 primeres persones,
igual que ahir, les més ràpides,
seran les que s'enduran aquestes entrades dobles
per anar a Lleida al cinema.
Hi ha dues entrades perquè és doble.
Una entrada doble per persona.
La resta la pagueu perquè si voleu una 4 només pagueu dues.
Què més voleu?
667-071-611.
Exactament. Les 5 primeres per ells.
La Generalitat de Catalunya treballa per fomentar l'audiovisual
en tots els àmbits, tant a les plataformes com als cinemes.
Sempre que pugueu, triau les sessions en versió doblada al català.
Tota la informació a gentcat.cat barra llengua barra cinema.
Tenim molt per parlar, molt per viure.
Provem-ho en català. Generalitat de Catalunya.
Marina.
10 i 9 minuts.
Et veig bé, no sues, tot bé?
Això és el que aparentment estàs veient.
I sentint.
Ai, Déu meu, es pot sentir la suor? Ho descobrirem de seguida.
Ara estrenem la secció d'entrevistes al vapor.
Bàsicament és una idea que se'ns va ocórrer en un bar.
Vam dir, escolta, i fer entrevistes en una sauna, com aniria?
Com seria l'experiment, no? Seria l'experiència.
Llavors se'ns va llançar a sobre tots els tècnics,
tot l'equip tècnic magnífic de Catalunya Ràdio, que ens va dir,
i tu espavilat, com ficaràs un micròfon dins una sauna?
Un micròfon que no pot aguantar aquesta humitat.
Fem bricoheros ara.
Llavors jo vaig dir, teniu raó, no tinc ni idea, l'he cagat,
i em van dir, tenim una solució. Sempre tenen una solució, ells.
I la solució va ser, doncs, embolicar el micròfon amb paper film,
i d'aquesta manera hem pogut fer aquestes entrevistes a la sauna.
Fàcil i per tota la família, paper de film, paper d'embolicar.
Paper de film, eh? Imagina't d'embolicar el micròfon
amb paper de fumar, seria, en fi, una desgràcia.
Llavors, nosaltres, avui, amb l'humorista i ionista Oye Sherman,
hem entrat a una sauna, li hem fet una entrevista.
L'objectiu és veure quants minuts aguanta i anar parlant de temes,
bàsicament, successivament, un rere l'altre,
i comptar els minuts que pot fer.
Ella en va fer 14 en total.
14 minuts?
Som-hi, doncs, entrem dins aquesta sauna, amb l'Oye Sherman,
aprofitem per desfer-nos de les toxines exteriors,
però sobretot les interiors.
Maria Rovira, Maria Sherman, Oye Sherman, benvinguda a l'Infern.
Moltes gràcies, Monti, per brindar aquesta experiència.
Un format que no s'hauria fet fins ara, no? Qui sap per què?
Sherman, jo només tinc elogis per tu.
Ets una persona amb qui he tingut la sort de treballar molts anys,
com a quionista, en un programa que era l'Estat de Gràcia a la tarda.
M'has ensenyat conceptes tan interessants com l'ambulància emocional,
que alguna vegada hem de reconèixer que t'ha tocat ser-ho amb mi.
El concepte ambulància emocional... El·labora.
Bàsicament, el concepte ambulància emocional,
jo l'aplicava aquesta mena de delegació
a tot el tema de cures,
especialment efectives i psicològiques,
que fan els homes heteros en les seves parelles
o en el seu defecte les seves amigues,
que està molt bé que els teus amics et cobrin i et cuidin,
però és aquesta distinció de gènere.
Realment són els tios heteros que van a buscar les seves amigues
per obrir-se i parlar de coses i que els aguantin les xapes
i després els amics poden passar-se un cap de setmana
sense jugar al FIFA. No parlar de res.
I no dir ni mitja paraula.
Això, aplicat a la parella, encara és més bèstia.
Com que tu no et pots obrir amb els teus amics,
la teva parella et fa de parella, de mama, de psicòloga i de tot.
Vull dir que a mi el que m'ha ajudat
que em donessis un concepte així és perquè ho apliques amb tu mateix.
Maria Sherman també és una persona que, en aquest cas,
en molts homes heteros, ens ha donat ascaire i cartabó
per començar a calcular el rumb cap a la deconstrucció,
a capejar el temporal de la deconstrucció en alguns casos.
I el meu és un d'ells, evidentment.
I és interessant comentar-ho perquè, com bé tu dius,
a mi em passa amb els meus col·legues que estem junts molta estona
i no parlem de res.
Encara que també em sap com greu furgar en aquests sentiments.
Jo crec que, amb els col·legues, quan els preguntes de dir
perquè aquest problema tan gros que tens amb el teu pare,
perquè no has trobat un moment per parlar-ho amb els teus amics,
hi ha alguna cosa també com de pudor,
com de no vull jo arribar amb el bulldozer de merda emocional
amb la noia, això...
I destrossar-te aquest fifa.
Sí, o potser ara no volen parlar d'això, o potser ara els fa pal.
Però també potser estàs projectant, potser és que a tu et faria pal
si tinguessis un problema i no vols que passi.
Però no mostrar debilitat, tot això, aquest estereotip clàssic.
No sé si psicòbata, però vol dir que molts homes ho fan servir
com per generar vincles amb dones, en aquest cas?
No sé si és tant per generar vincles com aprofitar-se del capital
de cures d'algú, crec.
Jo sí que m'he trobat, de sobte,
de tios que et converteixen una mica en la seva psicòloga.
I dius, home, doncs no seria això.
És a dir, depressiu, em caus bé,
però estic segura que tens amics més propers per parlar de tot això.
I no sé en quin moment se m'ha aturgat aquest paper,
perquè jo no et vindria a parlar amb profunditat dels meus problemes.
Estic parlant amb gent amb la qual no tenia relació molt estreta.
Doncs sí, sí.
Hi ha persones que no pots evitar que es converteixin en psicòlogues?
Sí que hi va, i de vegades el pacient i el psicòleg es troben,
perquè cadascú... Per tant, fa molta calor.
Ja sé que no és un titular en una sauna, però realment...
Bé, ara anava a introduir el que està passant aquí.
L'objectiu de... Està tossint, Maria Germán.
Per què teníem un got de... Ah, mira aquí.
L'objectiu d'aquestes entrevistes és crear l'antientrevista,
és a dir, oferir-te la pitjor entrevista que probablement
has pogut realitzar a la teva vida.
Ho estàs passant malament en el moment que no puguis més sortir.
És una experiència interessantíssima.
Jo, de fet, quan he entrat he pensat, hòstia, realment,
aquesta temperatura és una mica l'andana del metro.
És a dir, hi ha moments... O sigui, la vida urbana...
Ja és un sauna. Ja et brinda a l'estiu a Barcelona
segons quins moments d'aquesta temperatura.
Però hi ha alguna cosa que és que tu poder triar
quan vols accedir a aquestes temperatures extremes,
tant sigui molt de fred com molt de calor,
és una cosa de rics.
És classista, n'estava pensant.
Poder triar quan vull patir i quan no.
Sí, exacte. Ara, com que la meva vida, aquest patiment,
no hi és, vaig a tenir una experiència extrema molt concreta
entrant en aquest lloc on et tracten com si fossis un marquès.
Perquè ens han tractat molt bé. Perquè ens han tractat molt bé.
Però, clar, dius, hòstia, fred a l'hivern a Barcelona
perquè ara s'ha posat una mica de moda, aquests valls de fred.
També, però més del mateix.
El Mainat en una banyera plena de gel. Correcte.
Que la va penjar a Twitter. Podem provar.
Amb els seus top 27 tuits, segurament, de Josep Maria Mainat.
És una cosa que vaig veure que feien com grans estrelles
d'Estats Units, tipo l'Eliso i així, que tots tenen
com la seva banyera de fred extrem, ta-ta-ta.
I ara veig que a poc a poc, com tot, arriba aquí.
El tema d'això és més finlandès. Crec que és a Finlàndia.
Entenc que si tens un clima fred doncs està potser més justificat
el fet de ficar-se aquí dins. Però també està relacionat amb la creença
que això serveix per eliminar toxicitats, per treure impureses.
Tu què creus en aquests processos?
A veure, jo estic segura, crec que el paper social de la sauna
en Finlàndia és molt interessant.
No està lligat tant a un tema de classe, crec, pel que m'han explicat,
crec que no està tan lligat a un tema de classe,
com de trobada, una mica, doncs tothom despullat.
Ara aquí anem amb banyador, però allà crec que la cosa
és tothom despullat i és igual.
Com allò que això de trobada, d'igual igual, de catarsi...
O sigui, tot el contrari, com trobada entre classes,
com els nens que van a la bata, nens i nenes van amb la bata
perquè no es vegi la classe social.
No seria aquesta l'experiència de despar.
Però sí, i bueno, sí, sí, jo crec que tant a nivell físic
com mental crec que és una cosa molt mecànica,
que això t'ajuda a treure merda.
Tu per això no freqüentes saunes? O algun procés anàl·lic
al que faríem aquí?
La veritat és que no vaig mai a saunes,
potser una vegada allò que t'ho regalen, diuen,
va, et faig un regal d'anar a un lloc com un balneari, no sé què,
i vaig i faig el momentet de sauna.
Però jo la veritat és que soc una persona que
faig la dutxa a 8.000 graus. Encara que sigui estiu.
M'he precipitat.
Ara, aquests dies, el més calorós de la història registrat
a la història del planeta Terra, no, però sí, sí,
jo soc de dutxa bullint, lo típic que la següent persona que ve
es crema i crida i com pot ser que visquis així, etcètera, etcètera.
Però jo des que tinc record, això a l'aigua,
bullint, el mirall enteladíssim,
una mica d'Eneris Madre de Dragones, saps?
I això d'allà, que crec que no cal ni vacunar-me.
La gent no ho veu, però aquí davant tenim una espècie d'abrases,
pedres bullint, si estaves fotent el peu,
i de fet ho volia comentar, perquè no sé si era la millor idea
tenir en compte que a mi ja em costa pensar.
Jo començo a patir ja molt, amb la idea d'això,
d'aquesta secció, és veure quan fa una mica d'exercici,
d'aflajel·lació, veure quan aguantem,
intentant mantenir la concentració, que com he dit, a mi em costa.
Jo no és que sigui un gran amant de les saunes.
Potser l'última vegada que vaig entrar en una sauna
em podien fer mesos i anys, però la gran pregunta,
jo t'aniré fent preguntes fins que no aguantis més,
o fins que jo no vegi que em desmaio, perquè he de fer un exercici
com a presentador d'intentar aguantar. Impureses que puguis treure aquí?
Impureses que puguis treure aquí?
Em tens alguna dient que estic corrompuda últimament per això?
Jo és que mira, ara he entrat en la crisi als 33,
jo pensava que la crisi dels 30 t'agafava els 30
i els agafava els altres, però no resulta que m'ha agafat ara a mi els 33.
És un moment on et planteges moltes coses,
qui soc, què vull fer, vull tenir fills,
vull que els meus amics tinguin fills,
els hi puc impedir d'alguna manera, d'alguna manera legal.
No, no, però sí que crec que una impuresa meva, suposo,
és haver anat tirant sense pensar gaire
per aquestes dinàmiques de sistema,
de si necessites diners, necessites feina
i crear-te com fer una carrera,
fer una trajectòria, la que sigui,
i seguint els diners que són necessaris i els aplaudiments que s'agraeixen,
potser m'he perdut una mica
i no he pensat exactament en el que volia fer jo.
Per sort, evidentment, és una situació de privilegi,
però sí que penso que,
sí que penso que ara la impuresa que em toca expulsar
és veure que...
Recuperar temps.
Recuperar temps i sobretot espai mental per parar i decidir.
Estic al límit.
I veure que, bé, sobretot, tu dius gent que et va molt bé
i és un sí, sí, clar, és que també...
Però també les concepcions d'èxit d'aquesta societat
també són molt concretes.
Tu ets gaire creient de la meritocràcia?
En aquest sistema, no.
És a dir, jo penso que més enllà de la meritocràcia,
sempre hi ha d'haver uns drets bàsics garantits.
Per exemple, les beques acadèmiques a l'excel·lència, no hi crec.
Perquè precisament hi ha una part de gent que no ha pogut treure prou rendiment
del seu potencial acadèmic precisament per uns condicionants socials.
Llavors, penso que es planteja la meritocràcia
com allò on s'ha de tendir
i hi ha d'haver una part que sí
però penso que hi ha uns drets a base,
una renda mínima universal, tot això, que no pot anar en base a meritocràcia.
Jo crec que, bé, potser és una anàlisi atrevida,
però hi ha com tot un corrent que parla
potser el corrent més americà, del somni americà,
que la fortuna n'és d'un mateix, de la feina d'un mateix
i, per l'altra banda, tenim la concepció que seria més sandaliana
de Michael Sandel, que és un professor de filosofia
de Harvard, que parla que no tothom,
perquè no tothom pot sortir des de la mateixa casella de sortida
en aquesta cursa, que jo crec que el que tu defensaves d'aquestes beques
que no siguin a l'excel·lència, sinó una mica unes ajuts
per posar tothom a la mateixa casella o intentar-ho.
Per posar que tothom pugui arribar a un nivell de vida digne.
I també hi ha una altra part de la meritocràcia,
que és que el judici té biaixos, també,
perquè el judici els fa un sistema capitalista, patriarcal,
cisetero, blanc, etcètera, i això sempre ha deixat moltíssima gent
a pensar com destruir la literatura de les dones, de Joan Arras,
que bàsicament es dedica a recopilar tots els mecanismes
pels quals s'ha desvirtuat la literatura feta per dones.
I és molt interessant perquè, a part que ho explica d'una manera
didàctica meravellosa i molt fonamentada, al final ella fa la reflexió
que ella havia fet el mateix amb la literatura no blanca
i la literatura dels marges dels marges.
I crec que és importantíssim i que no hi ha un centre,
no hi ha un sol centre de tradició.
Els centres són diferents, però tots tenen pes,
en el sentit que tots representen, tots són universals,
respecte a la representació d'una experiència humana.
Llavors, per això la meritocràcia també em sembla que té
jutges molt tendenciosos, per tant, crec que tampoc hi puc creure.
Pou meritocràtics.
M'estic morint.
Vols que l'entrevista en aquest punt? Crec que sí.
Moltes gràcies, Maria Sherman. A tu!
Aquest estiu, gaudiu del millor jazz
en un escenari únic que la costa brava
amb el Jazz Festival de Catalunya.
Aquest estiu, gaudiu del millor jazz
en un escenari únic que la costa brava
amb el Jazz Festival de Catalunya.
Aquest estiu, gaudiu del millor jazz
en un escenari únic que la costa brava
amb el Jazz Festival l'Startit.
El CSCB presenta una lectura singular
de tres figures clau de la literatura catalana.
Joan Brossa i Mercè Rodoreda.
Un esdeveniment a mig camí entre una obra de teatre
i una exposició a càrrec del col·lectiu Cabo San Roque
en el marc del Festival Grec.
Del 5 al 30 de juliol, al CSCB.
Més informació a cscb.org.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Linka't a Catalunya Ràdio.
Encara no has reservat les vacances d'estiu?
MSC Crucero estuposa fàcil.
Aprofita les millors ofertes d'última hora
i gaudeix del Mediterrani en un dels seus tres vaixells
amb sortida setmanal des de Barcelona.
Vuit dies amb tot inclòs des de 839 euros per persona.
Descobreix el futur dels creuers
reservant a la teva agència o a MSC Cruceros.
Cada dia ho tenim tot a punt
per fer-te sentir com a casa.
Tot gira a Catalunya Ràdio.
Casa teva.
Aquest estiu celebrem els primers 40 al teu costat.
Catalunya Ràdio.
Els teus gestos èpics
inspiren Zúric assegurances per ser millors.
Per això, amb la teva nova assegurança de la llar,
participa i guanya 12.000 euros
i digues adeu al teu lloguer o hipoteca durant un any.
Consulta les condicions de Zúric Pones i fem-ho èpic.
Zúric.
Aquest estiu a Vic, cada nit a les 10,
vine a veure el mapping del temple romà.
Un espai, 2.000 anys d'història.
Un espectacle visual que ens explica
la transformació d'un temple.
I si vols saber-ne més,
vic.zero.cat.
Ajuntament de Vic.
Carinyo, ja vius a la cuina.
No t'amoïnis, tinc la solució.
La meva mare fa servir un cop l'any laca insecticida Zoom,
la del pot vermella a tot el seu xalet.
És una laca insecticida que s'aplica als racons i sòculs.
De veritat? I tant.
Zoom en trobaràs en supermercats i drogueries.
I adeu escarbats aranyes i formigues. Zoom.
Amb els productes d'Eufòria et sentiràs més a prop de les estrelles.
Descobreix totes les novetats d'aquesta temporada.
Troba'ls en exclusiva a la botiga de TV3.
Aquest estiu, la tarda és...
El millor moment del dia.
La tarda d'estiu, amb Roger Carandell i Marta Montaner.
Us esperem cada dia de 4 a 7 de la tarda a Catalunya Ràdio.
Déu-n'hi-do, no?, 3 horetes.
Que donen per molt.
Doncs donen per fer entrevistes, per parlar de l'actualitat,
dels 40 anys de Catalunya Ràdio i de tot el que passi aquest estiu.
De 4 a 7, la tarda d'estiu, a Catalunya Ràdio.
El millor moment del dia.
Faltant 3 minuts per 2 quarts d'11.
Faltant 3 minuts per 2 quarts d'11.
Tornarem ara a connectar amb en Miquelet, que avui és a Reset.
Veurem on és ara, Miquelet, on ets?
Ai, que què et passa, ja?
Estic trist.
Ai, ai, ai. A quina por em fas, Miquelet?
Volia demanar perdó a Catalunya.
El senyor de Twitter, el meu pare,
que m'ha escrit més ràpid que tu, senyor de Twitter,
que t'has indignat molt.
He dit que Carles Riba forma part de la regència
i jo no ho hauria dit, això.
Em volia dir que era un poeta post-simbolista.
Però tu, senyor de Twitter, estàs amb aire condicionat a casa,
escoltant la ràdio tranquil·lament un matí a diumenge,
jo estic treballant al sol.
Ara, de fet, estic a una parada d'autobús
per refugiar-me i deixar de soar com un porc.
Però, tot i les excuses, demano perdó.
Carles Riba és un poeta post-simbolista.
No és de la renaixença.
Podem continuar amb la secció?
Voleu esperar si el senyor de Twitter dona permís?
No...
No, no, ens durem per excusats, jo crec.
Moltes gràcies. Sí?
Gràcies, Miquelet, per fer aquest petit acte...
de correcció, de rectificació.
On era, mare?
M'he mogut, m'he mogut, ja no soc a Reset,
però, com he dit, no importa,
perquè ara el que farem és fer pública una conversa
que jo vaig mantenir durant aquest cap de setmana
amb un senyor il·lustre.
Tinc els drets per fer-la pública,
vull dir, no estic fent relleu legal,
així que, quan vulguis, la presentem, o què?
Perquè tu avui eres a Reset parlant de bancs, no?
Buscaven bancs. Sí, efectivament.
I llavors vaig decidir aquesta setmana
trucar al senyor Miquelet i Estel·lant,
que ha cobert tots els conflictes que us pugueu imaginar,
i més, encara, a l'Orient Mitjà.
Ha estat per Síria, Israel, Ièmen,
Ucraïna, que no és Orient Mitjà, pels que no ho sapigueu,
i a tot arreu on corre la notícia.
Un periodista treballador, objectiu, responsable,
íntegra.
És a dir, tot al contrari que jo,
però compartim una devoció, que són els bancs.
Un món del que més ell s'ha convertit en tot un referent.
I tant, que és un personatge il·lustre,
però, precisament, dels bancs és un referent?
Sí.
Hi ha una sèrie a les xarxes, que es diu Bancografia,
on la gent es dedica a publicar fotos de bancs.
Però el que molta gent no sap és que això va iniciar
com una protesta contra veïns seus
que a Jerusalem saltaven al confinament,
al voltant d'un banc, i ell, tot indignat,
va començar a penjar fotografies d'aquesta gent,
o a enviar-les als seus companys periodistes,
allà a Israel,
de la gent que saltava al confinament.
I, a partir d'allà, va néixer una obsessió imparable
amb els bancs.
Y lo que empezó por el banco que veía desde la ventana de mi casa,
estuve durante dos años enteros fotografiando
ese banco cada día.
És perillós, fotografiar dos anys al mateix banc.
Vull dir, cuidado, que Miquel Esterán, potser, té un problema.
Però aquest banc, un dia, l'Ajuntament va decidir retirar-lo.
Bueno, fue un auténtico funeral,
como nos quitaban el banco,
hice una serie especial durante una semana,
apelando a...
inventándome una comisión de derechos internacionales
de los bancos,
para que pudieran protegerlo y demás.
Aquest tio parla molt seriosament, eh?
Vull dir...
Aquest tio parla molt seriosament, eh?
Vull dir, jo estic molt a favor d'ell, eh?
Vull dir, perquè segurament l'origen de la humanitat
no és el Big Bang ni aquestes coses,
sinó que... ni de la terra ni res,
sinó que es troba al voltant d'un banc.
Per tant, aquesta comissió que ell diu que és fictícia,
potser entre ell i jo l'hauríem de tirar endavant.
Però, per sort, va morir el banc, però no la idea.
El projecte va seguir com el Miquel,
és un expert de política internacional.
Vam començar a xerrar del tema i va fer reflexions molt interessants.
Hacía, ¿no? Y vamos a conseguir bancos de negociación.
Y ellos lo pondría, además, en el parque central de Estambul,
para sentar allí a Putin y Zelensky, ¿no?
Que se sienten... que se sienten, pero que se sienten en un banco, ¿no?
Que no se sienten en una mesa cuadrada cara a cara,
que así seguro que no resuelven sus diferencias, ¿no?
Tienen que estar más cerca y tienen que... tienen que hablar, ¿no?
Aquesta reflexió... aquesta reflexió em sembla molt interessant.
Sobretot, que xerrin a un banc, que no ho facin a una taula.
Perquè així no tens l'enfrontament, aquest directe, amb la mirada.
Eso es mucho más violento que sentarte como nos sentamos en un banco,
pegados uno al lado del otro.
Y la forma de hablar yo creo que es diferente, también.
No tiene nada que ver. Es mucho más amable.
Y yo creo que ayuda más a la conciliación
que no sentarte cara a cara, ¿no?
Que me parece muchísimo más frío.
Y es uno de los grandes errores, yo creo, en las negociaciones.
Yo apelaría por un gran... un rediseño, ¿no?
En el campo diplomático y que tomen nota de la bancografía, ¿no?
Y vamos a conseguir bancos de negociación.
Llavors, clar, un cop estem ja al banc,
bancs de negociació, li vaig preguntar,
però la persona que s'asseu és realment important, no?
Perquè a vegades veiem les negociacions, no?,
com que va allà un diplomàtic amb el discurs apres, no?,
que li convé al seu país, o li vaig dir,
o de veritat qui s'ha d'asseure en aquest banc de negociació
ha de ser tot un expert en la matèria.
I com precisament Erdogan va ser notícia de nou
amb la cimera de l'OTAN,
vaig preguntar-li si ell era un d'aquests especialistes.
Se nos olvida de dónde es Erdogan, ¿no?
Se nos olvida dónde nacieron los bazares, ¿no?
Se nos olvida dónde está el gran bazar.
La diplomacia exterior turca es un gran bazar, ¿no?
I, malauradament, ens explica Erdogan,
que ja sabeu que no sempre té idees bones,
de qui va aprendre.
El ejemplo de Trump ha quedado muy grabado
en recepta y perdón
y él apelada al Turquía First, ¿no?,
lo primero es Turquía
y ahí es donde el hombre ha movido, yo creo,
muy hábilmente sus fichas,
ampliación de la OTAN sí,
pero esto a beneficio de Turquía, ¿no?
Abans de continuar amb el Miquel,
jo voldria preguntar-vos a vosaltres, gent de l'estudi,
que disfruteu de l'aire condicionat,
¿estaríeu a favor d'això,
que les negociacions fossin en un banc?
Creieu que serien més fructíferes o no?
Jo crec que sí.
No sé si altres activitats pots fer,
però és un bon espai,
sobretot pel que fa a la comunicació,
que estàs de costat, et pots relaxar,
no cal que estiguis enfrontat a una taula seriós,
saps com ens posem tu i jo cada matí?
Efectivament.
Jo parlo molt més tranquil amb tu,
sabent que et tinguis 100 quilòmetres,
que no pas quan et veig cara a cara
i acabem quasi a cops de puny
a la redacció cada dia.
Jo aquí estic encantat de la vida,
passant calor sense veure'n la cara.
Llavors, tornem al Miquel.
Sí, centrem-nos en això. A veure com acabarem.
Exacte.
Vam comentar també com de difícil és el cas contrari.
Quan et falta un Erdogan,
que difícil és negociar,
i vam posar l'exemple de Palestina,
on ell va estar molt temps destinat,
on va viure molt temps al Jerusalem.
I, clar, leaders com Yassir Arafat ja agafen lluny.
La política exterior de Israel
sempre està basada en dividir i venceràs.
I en el cas de Palestina
és el exemple més clar.
Ja no existeixen els bancs en Palestina.
Són, diguem-ne, siguites de platja individuals,
d'aquestes de madera blanca,
que sovint a la platja on t'arrenquen.
No sé si et sona, que justament et pots asseure,
que t'entri el cul o poc més.
I et quedes, a més, com en fals equilibri.
Això és ara mateix el que ha deixat Israel
per als palestins.
Estan absolutament dividits, partits.
Un dels grans càstigs que té
el poble palestinès és el seu lideratge.
I no, no, no hi ha...
No hi ha ara mateix un banc
en què poder sentar, per exemple,
les grans fraccions, Hamas, Fatah
o l'Islàmica.
Estan molt fracturats.
I per tancar amb el Miquel,
que va ser una conversa interessantíssima
i que em sap molt de greu
que no la puguem escoltar sencera,
exacte, íntegra,
li vaig fer una pregunta sobre
el periodista basc detingut a Polònia,
el Pablo González,
del que encara no en sabem gaire,
del que encara no en sabem l'acusació.
I, a més, en el cas del Miquel,
és especial aquesta pregunta, és sensible,
perquè és ell qui l'esperava a l'hotel
i diu, hòstia, el tio no llegava, no llegava,
què li haurà passat fins que el va trucar el seu advocat
i el va informar.
Però bé, li vam preguntar, t'agradaria tornar a seure
a un banc amb Pablo González?
Me encantaría sentarme,
aunque no para de hablar de fútbol,
porque era un... bueno, era, no, perdona,
es un...
es un león, es todo un león de la leti
y mi mamá siempre llevaba la camiseta de la leti
a cualquier cobertura a la que iba
y yo soy profundamente chuliurdín,
profundamente realista, con lo cual el fútbol
siempre se quedaría al margen
de ese reencuentro,
pero espero sentarme muy pronto
con Pablo en un banco.
Des de llavors, el Miquel habita a la frontera polaca,
tot i que ha tornat a Ucraïna,
intenta sortir per qualsevol lloc que no sigui aquell
perquè no sap ben bé què pot passar
i no se n'enrefia gens,
així que des d'aquí, com a periodista,
m'agradaria, no?,
fer el clam que el Miquel i el Pablo González
puguin tornar a seure junts a un banc
o que, com a mínim, per fi, d'una vegada,
sapiguem quina és l'acusació que pesa
sobre Pablo González.
Déu-n'hi-do, Miquelet.
Perdona, eh? T'ha agradat la conversa?
Estava aquí intentant parlar.
M'ha agradat molt, molt interessant.
M'agrada el fet que s'ha aconseguit
solucionar la teva pirueta,
això que estaves fent amb els bancs
i reconduir-ho cap a una temàtica
que t'ha interessat moltíssim.
He trucat al profeta dels bancs,
que, a més, és una persona molt interessant.
Us animo a seguir-lo i a saber d'ell
perquè, la veritat, que és un crac
i està enterat de tot el que passa a la política internacional,
sobretot a l'Orient Mitjà.
Alguna cosa que et cridis l'atenció d'aquesta entrevista?
Ostres, doncs la seva senzillesa,
la seva aquesta...
Com trobava a faltar la terra aquell comentari
que fa de les silles d'on derreta,
que és una platja d'Eguipúsquia.
M'agrada, ella, de fet, m'ho va dir,
li vaig preguntar, dic,
ostres, trobes a faltar el País Basc, el que és Euskadi?
I em va dir, mira, no és que ho trobi especialment a faltar,
però sí que m'agrada molt tornar,
perquè sempre estic jo parlant per Twitter
de xiites, sonites i de tot,
i de cop torno al País Basc i dic,
hòstia, aquí potser a la gent això no li importa tant,
i és per mi com una dosi de realitat
que he vingut immers en una voràgine de notícies,
de guerra, de maldat,
i de cop anar al País Basc em va bé per desconnectar
i dir, bueno, a la gent hi ha coses que no li importa tant,
i a mi a ell li va bé per baixar aquest toi
i aquesta intensitat que malauradament existeixen
en tots els conflictes que hi ha a l'Orient Mitjà, que no són pocs.
Miquelet, m'agrada molt connectar amb tu.
Què farem ara, a continuació?
Ara vaig direcció al monstre final.
El monstre final? L'última pantalla.
Sí, sí. Ens pots donar alguna pista, que on vas?
Sortiré de la parada d'autobús,
i estaré per Sant Jordi dels Valls, va, ho dic.
Per Sant Jordi dels Valls. Buscant el monstre final.
Buscant aquest monstre final. Moltíssimes gràcies, Miquelet.
Una abraçada.
El suplement d'estiu.
Amb Albert Montilla.
10 i 38 minuts.
Ara és temps d'obrir la capsa de sorpreses
dels 40 anys de Catalunya Ràdio.
Avui ens endinsem en la línia del temps
per descobrir com es feien les connexions
de la missa de Montserrat en aquesta casa.
Rosa d'abril, morena de la serra...
Per què balles tant?
Per què balles tan efusivament, Marina?
Què hi ha més de Montserrat que el virolai, podríem dir, no?
Potser sí.
A veure, qui de ben segur sap qui és aquesta cançó
és la persona que ens acompanya avui,
que és en Josep Calvet, que és un company de la casa,
un tècnic de sa d'exteriors amb molta trajectòria,
i que ens acompanya avui per recordar
els anys que va estar fent aquesta feina
des del monestir de Montserrat. Bon dia, Josep.
Hola, bon dia. Bon dia, Josep.
Bon dia, Albert.
Escolta, fa uns quants anys
eres l'encarregat de fer-se la missa conventual de Montserrat,
per Catalunya Cultura.
Com en va arribar, aquesta feina?
Aquesta feina va arribar com tota la que ens arriba al servei d'exteriors,
doncs es va programar un dia una missa,
van començar els contactes,
de la manera que fos a la ràdio amb la badia,
per fer possible aquestes retransmissions,
i em van oferir i em van dir, escolta, vols fer això?
I vaig començar a fer-ho i em vaig quedar.
També era per un tema pràctic,
que allà dintre t'has de veure, t'has de bellugar
dins d'una comunitat, tampoc no cada dia un diferent,
perquè no hi hagi unes regles,
però sí, en fi, hi ha tota una sèrie de condicionants,
que era interessant que fos la mateixa persona,
sempre m'ho van dir, sí, però jo no pensava
que això seria en 12 anys. 12 anys.
12 anys, cada diumenge, tot, els diumenges,
més les misses dels anys, doncs jo crec que tinc
el rècord històric d'assistència a una missa els diumenges de...
De ben segur.
Digues, digues, perdona.
¿Sabeu per què traspassar aquesta porta
del monestir de Montserrat,
siguis creient o no, t'ha de portar un lloc diferent,
el que vivim el dia normal, no el dia a dia?
Sí.
La veritat és que sí, jo, sincerament,
han passat molts anys,
es van acabar les transmissions, diguéssim,
fetes amb tècnic, jo ja m'he jubilat
i he plegat de casa, però sí que el rècord que tinc
d'aquesta etapa, doncs,
el valoro moltíssim, moltíssim,
amb el que m'ha portat com a persona,
amb el que m'ha portat, doncs, aquesta gent de la comunitat,
veure altres formes de fer les coses,
altres formes de pensar, altres formes de convivència,
i jo crec que
he tret molt de profit d'aquests anys,
malgrat, doncs, aquesta dedicació
cada diumenge, cada diumenge,
cada diumenge, doncs, t'he de posar en Montserrat,
he de deixar la família, els amics no puguin sortir,
però a la contrapartida, doncs,
jo crec que la vida la veus d'una altra forma,
el temps, l'espai temps és diferent,
les coses es veuen d'una forma molt diferent
que les veiem des de fora, i això requereix, doncs,
d'aquest temps estar amb ells,
o sigui, guanyant-te la seva confiança,
i tu l'has de fer, i...
estaré a la sèrie.
Amb aquesta confiança m'agradaria conèixer els intringulis,
perquè suposo que el fet de conviure tant de temps
ha deixat anècdotes.
Home, anècdotes n'hi ha, n'hi ha moltes de personals,
bé, més o menys divertides,
o més o menys curioses,
doncs, amb aquesta raia, evidentment,
12 anys donen part molt,
i si mai n'hi ha hagut algunes, doncs,
des del començament, de l'anterior,
doncs, que l'emissora, evidentment,
tenia un espai, no tenia un lloc per treballar-hi,
o sigui, només hi havia una petita cabina
amb un vidre que tot just hi havia el monjo
que feia la retransmissió, i llavors, doncs,
jo vaig dir, bueno, aquí necessitarem, per la ràdio,
doncs, tenir un espai, un espai físic per...
per poder-hi treballar, per poder tenir els equips,
els enllaços, les connexions, els cables, tot,
i, bueno, al cap d'unes setmanes,
doncs, si em van oferir sèrie en un lloc,
en una habitació tancada, a la part de dalt,
que s'accedia a través d'uns passadissos
i unes portes i unes claus,
i, doncs, més o menys era que si, no sé, si recordeu,
els més grans us recordaran, doncs,
que a la badia de Montserrat, com a tants altres llocs,
doncs, es feia en un lloc que es feia en la Sofrenes,
on la gent anava a portar,
doncs, des d'una pròtesi,
un fetge fet de cera,
per la gent que s'havia recuperat de moltíssim,
i anaven deixant allà.
Bueno, doncs, doncs, totes aquestes coses
que allà s'amuntava,
van anar a parar en aquest quarto que a mi em van oferir,
llavors, jo vaig conviure durant potser tres o quatre anys,
a l'Espai Temps allà és diferent, no?
Aquí no hi ha una cosa de pim-pam-pim-pam,
vinga fora i solucionat,
doncs, vaig conviure quatre anys cada diumenge
a una habitació d'uns dos metres per dos i mig
amb una bombeta petiteta
d'uns 25 vats,
amb tots aquests, no sé, trossos de cames,
a tal, penjades a la Sofrenes, no?
Per mi va ser molt ètric.
Si jo somiava els dissabtes a la nit,
jo ja veia aquella habitació
amb tot allò amuntacat, que era el que anaven tallent.
Bueno, és una de...
No passa res, però sí que era bastant...
Bé, sensació.
No sé, una altra vegada també,
allà, en aquesta habitació, un cop vam superar l'etapa
de conviure amb totes aquestes oferenes,
doncs, es va netejar,
llavors, allà ja teníem els equips,
ja podíem fer feina,
podíem posar les coses més maques,
vam posades perquè les transmissions cada vegada
requerien millor qualitat,
també la buzina de la tecnologia, vam posar-les de CI,
de CI posteriors, que només feia per línia, per enllaços.
Bueno, vam anar evolucionant
com evoluciona tot,
i, bueno, allà, un dia, a les 12,
la missa és d'11,
que va cap a les 12,
i amb l'època de la primavera, que és abans de la primavera,
que al mes de fa tres, al mes de menys assistència,
és més ràpida la missa,
i al mes de menys la comunió dura molt menys,
i jo estava allà liant, se'm va passar,
alhora, en aquella habitació tancada no tenia finestres,
jo, si m'entens, era un quart tancat,
bueno, quan em vaig adonar, clar, vaig sortir,
i ja estava tot tancat, perquè, clar, a la una en punt,
en aquella època, doncs es tanca tot a la basilica,
amb clau, perquè els monjos, a la una,
doncs van a tots, tots, tots.
I, bueno, vaig tenir una feina bastant important
d'aconseguir sortir de la pari interior de la basilica
a l'exterior,
jo crec que allà vaig conèixer i vaig recórrer
tots els passadissos criptes,
passadissos secrets, no secrets,
que anava per intentar sortir, ho vaig aconseguir,
però jo crec que vaig arribar aquell dia a la tarda
als postres a casa.
Situació complicada, impermets, però ben resolta, no, al final?
Sí, no, tot es resolta, tot es resolta.
Aquestes són, bueno, l'última definitiva,
jo crec que aquesta m'ha marcat molt
i jo crec que ha marcat també a part de la comunitat dels monjos,
o sigui, bueno, posem en situació,
perquè aquesta sí que...
Abans de començar
la missa la conventual de les 11,
que és la que nosaltres fèiem en directe,
doncs, perquè, no ho sé,
perquè quan tinguem tots, tots plegats,
d'una forma fàcil, doncs,
tota la comunitat, doncs, abans es prepara
uns minuts abans,
mitja hora que el monjo baixa una estona
abans de les 11
per vestir-se, per posar-se, doncs,
el que toca per l'època
que és, i això es fa
amb un passadís que hi ha a la part esquerra
mirant a l'altar, que té unes portes molt grans,
allà es va formant
la comitiva que sortirà
amb processó cap a l'altar
per començar la missa i col·locar-se als bancs
o als monjos, no? Aquest passadís és molt llarg
i perquè tinguem un símil seria com el túnel de vestidors
d'un cap de futbol. Aquelles imatges que tenim
que són els dos equips, una banda dreta i l'esquerra,
molt llarga a la fila, i allà es van col·locant
tots els monjos, cadascú al seu lloc,
cadascú... Allà tenen també
les guixetes on tenen la roda, on es canvien,
tot amb un silenci, vamos, espectacular,
o sigui, en aquells moments
és un moment de meditació total, cada monjo, doncs,
arriba i es posa allà, de vegades 10 minuts,
un quart d'hora, el temps que creu necessari, doncs,
està preparant, doncs, doncs, bueno, la coerència
que és el fet que es provida al cap d'una estona
i que té la importància, doncs, que tema.
I, bueno, allò d'un silenci, tothom es vesteix
i has de dir alguna cosa. Quan estàs allà
teníem la cabina del monjo que retransmetia la pocteta
que entrava i deies que allà estava sempre
amb el monjo, si hagués de parlar, és a l'orella
molt fluixet, per no trencar aquest silenci
que, bueno, que és fonamental
per ells abans de sortir a fora.
I, de sobte, doncs, doncs, bueno,
s'obre la porta,
la que dona ja l'accés a fora
i veig una persona
que la conec, que venia amb una maleta
de les que portem als trens exteriors,
que són metàl·lices, grans, i dintre portem els cables,
els auriculars, i ho portem tot allà.
Obre la porta,
deixa caure la maleta al terra,
aquesta maleta fa un soroll no espectacular
si no semblava un missil balístic
que va caure dins de la cripta aquella, va ressonar
per tot arreu, aquell silenci que hi havia
es va trencar, les mirades eren creuades,
però, clar, no es va limitar amb això només,
que diguessim, bueno, mira, ha pesat i ha caigut la maleta.
Si no que s'obre, sí.
Aixeca els braços i diu
Albert, la mala...
I què fas, tu, aquí?
Es va quedar a gust, eh? Des de la porta,
de la sacristia, i jo estaria a uns 15 metres.
Jo, clar, en aquells moments
va ser el moment d'intentar fondre'm,
desaparèixer, o sigui, que un àngel celestial
se m'emportés en aquell moment d'allà.
O sigui, jo demanava el que fos per no ser-hi,
en aquell moment, per arreglar totes les mirades
de tota la... Clar, tothom girant.
Mirant-me amb aquell personatge que era d'una tramissora
que venia a fer, no sé què, una entrevista,
amb una posició estàtica, perquè no es belluga
a banda de la formació de les dues files,
de raull miraven a mi, demanava a un altre,
i que jo veia allà 100 d'ulls mirant-me
durant aquells, durien a ser 10 segons,
però van arribar a ser una eternitat inacabable.
O sigui, aquesta.
Jo crec que hi ha monjos que encara els ha traumatitzat, eh?
Si volguéssim fer-ho.
Home, si ens està sentint ara, podria trucar.
Home, a mi la renovació ha sigut important
i ara, pràcticament, alguna vegada que he pujat,
que he continuat pujant, evidentment,
clar, allà no trobes les mateixes persones,
l'edat, doncs no perdona per tots,
inclús per nosaltres.
I clar, ja no és que no sigui el mateix,
és que ja no tens la mateixa confiança
ni tens la mateixa, bueno, estar per allà dintre,
doncs com si estigués atrapat.
Jo, de veritat, és que agraeixo molt als anys que ve
estar a la confiança que em van donar el poder ser-hi a casa seva,
deixar-me entrar a casa seva per tot arreu,
o sigui, això, la veritat és que és una cosa
que ara ha passat el temps i valores,
i home, doncs estic agraït a la comunitat aquesta facilitat
que em van donar per fer la feina durant tant temps.
I amb el pas del temps, i tenir tants anys,
tu vas veure una decaiguda en els feligressos,
vas anar veient el canvi que han anat fent les glècies
durant aquest temps.
Bueno, d'una banda,
el que són els feligressos, clar, hem de tenir en compte
que la missa de les onze és una missa
tan popular que hi ha molts feligressos,
però hi ha molta gent que ve a passar el dia...
Turisme. Turisme.
O sigui, llavors, clar, aquí la quantitat,
la quantitat de feligressos, pràcticament,
es manté.
Es manté amb un síndex, més o menys,
idèntics tot l'any, o sigui, en les èpoques,
a les èpoques de la neu,
la gent se'n va a la neu, venen menys feligressos,
llavors, quan acaba la temporada d'esquí, torna,
gener, febrer, març, abril,
i a l'estiu, doncs,
es canvia, doncs, el feligrés, diguéssim,
autòcton, doncs, pel turista que ve allà.
Llavors, aquella missa de les onze
sempre està ple. Pràcticament, tot l'any està ple.
Però vas veure un canvi,
que cada vegada hi havia més turistes,
que anaven canviant les cares, en aquest cas, o no?
Sempre les ràtios... No, hi ha...
La realitat és que hi ha un feligrés, doncs,
convençut, i, bueno, i que va...
que hi va... que hi va allà perquè hi vol anar-hi,
perquè... perquè ho sent, perquè ho sent.
No, no, això sempre hi ha un percentatge elevadíssim,
que no crec...
que no pots quantificar perquè no hi ha unes entrades,
però, dins de l'abadia plena,
doncs, amb el percentatge de personal,
o persones que van d'acord allà,
perquè els agrada, doncs, sempre ha sigut elevat,
sempre ha sigut molt elevat, inclús,
a les misses del Rall, que també les fèiem en directe,
com a cosa excepcional, el dia 24,
doncs, home, allò sempre no hi havia turisme,
és que això sempre es mantingut amb uns plens importantíssims
de l'abadia.
A mi m'ha fet... m'he quedat amb el detall aquest
dels codis, no?, dels monjos
i de l'abadia en si,
i de com... com d'important
és, també, poder-te involucrar
en aquesta vida i poder ser respectuós
en aquest sentit, perquè com pot xocar
l'exterior, no?, diguéssim?
Sí. Bueno, per ells, jo suposo que...
t'has d'acostumar al llarg dels anys,
però, clar, hi ha un canvi brutal
a ser-hi dins, dins de la...
de la comunitat, o sigui, el que passa
dins dels passadissos, la forma de fer
dins el xoc brutal que hi ha a fora,
a la que traspasses la porta de la sacristia
i surts a l'església, o surts a l'exterior,
a la plaça, allà, allò és un festival.
Llavors, bueno, jo suposo que això
és una qüestió d'ells molts anys,
molts anys d'anar, bueno, de comprensió
cap a l'exterior, continuar les regles
que tenen ells de... com a comunitat,
i conviure les dues coses.
Sí que hi ha un xoc brutal, o sigui,
per això dic que entrar allà i intentar,
doncs, bueno, observar i veure com funcionen,
doncs, et fa, també,
pensar, pensar moltes coses,
valorar i mesurar sobretot això
del tema temps, el tema del respecte,
de la convivència,
doncs, amb altres persones que poden
no pensar o sentir el mateix que tu,
o sigui, tot amb una pau i amb una relaxació
i amb un tranquil·litat espectacular.
Que aquí no ens acompanya gaire
en la vida diària, és una cosa que perdem aquí.
Sí, és un xoc brutal,
per nosaltres, per mi, al principi era
que entrar als primers dies jo ho vaig passar
molt malament, perquè la nostra diner
que treballa és el dia a dia, és el córrer a córrer,
és el tècnic, és l'estrès, i clar,
jo xocava constantment, jo volia fer coses,
jo volia un cable, volia passar en cable,
jo he de fer un forat... bueno, això ho vaig aconseguir.
Clar, 12 anys donen, perdó, però estem parlant.
La temporalitat allà
té una altra magnitud que la nostra,
que cada persona fora del convent, no?
Això és una cosa que també et fa aprendre,
et fa aprendre a aprendre les coses una miqueta més.
Tranquil·litat, tot es podrà fer,
però bueno, calma, aquesta pau i aquesta tranquil·litat
que no tenim, i sobretot al món de la ràdio,
això ja amb l'obligació de comunicació,
no és que vivim el dia, és que vivim el segon,
i això de vegades també dius,
quan tens aquesta opció de valorar
o contrapassar, doncs et fa pensar,
dius, val la pena que t'estresses,
o sigui, les coses es poden veure
i es veuen diferents amb temps,
i amb una perspectiva del temps,
les matises diferents, o sigui,
no tot és blanc, negre, córrer,
té unes altres connotacions que suposo
que s'aprenen al llarg dels anys
de viure en una comunitat d'aquest tipus.
I amb tants anys, tu et vas acabar, llavors,
contagiant una mica d'aquesta espiritualitat,
potser, o no, o vas continuar
amb certes escepticismes,
o com ho vivies, perquè entenc que tu
estaves amb els auriculars sentint
tota l'estona el que passava allà.
Sí, si no, llegirament tu seguies el directe,
estàs fent el control, les connexions,
la qualitat del so, però home, et contagies,
el que passa clar, evidentment et desenganxes
quan surts, el dilluns, dimarts,
i et va quedant alguna cosa, o sigui,
és inquestionable, és el mateix quan tu
vas de vacances i estàs amb un altre,
no sé, a la friga central, estic dient allà
i vius unes experiències diferents,
doncs, bueno, alguna cosa et queda,
doncs, lògicament, doncs jo
valoro i agraeixo el que m'ha pogut quedar,
el que m'he pogut emportar d'aquests 12 anys
de ser-hi per allà dintre, sí, evidentment,
algunes coses condicionals al dia a dia.
A mi m'agradaria
preguntar-te, Josep, ara hem parlat
d'aquests 12 anys a la Badia de Montserrat,
però del teu pas per la Casa de Catalunya Ràdio,
en quin moment diries,
em quedo en aquest moment,
m'agradaria parlar d'això.
Sí, en quin fet
dels meus que he pogut participar, vols dir?
Exacte. Home, la veritat és
que la sort que he tingut amb aquesta casa,
amb la feina que he fet de fer coses a l'exterior,
doncs, han sigut tantes i tan variades
de tan diferents tipus que és difícil,
però, vull dir, hem fet experiències
d'una banda reptes,
diguéssim, tecnològics,
que ara potser és molt senzill,
però hem assolit, en els seus moments,
els inicis, els primers 10, 15 o 20 anys de la ràdio,
reptes tecnològics
que no estaven a la base de ningú.
Nosaltres les vam aconseguir, o sigui,
podíem parlar des d'una transmissió Montbaixell
permanent des de Barcelona fins a les Illes Balears,
que es va fer tota la programació
de l'aniversari de la ràdio,
doncs, home, amb uns condicionants
que no existien, els elements,
però es va aconseguir mantenir una transmissió
durant totes les 24 hores,
a la travessia del barco Montbaixell,
doncs, tots puc fer això.
Hem fet coses importants, hem fet connexions
des de la selva de l'Amazones,
hem fet connexions en directe a programes
del Matí de Catalunya Ràdio de Mozambique,
també al mig per dintre de la zona,
que, bueno, ara, avui en dia,
les tecnologies que hi ha, doncs,
és igual fer-les aquí que fer-les allà,
perquè som 3G i un 4G,
i tant surt, no?, en aquella època,
doncs, s'han fet coses a nivell tecnològic.
A nivell humà, a nivell personal, que t'hagin impactat,
moltes, no?, o sigui, moltes que deixen,
que és que te'n recorres tota la vida
i que valores, des de, no sé, doncs,
doncs, tenir que anar per desgràcia, doncs,
no sé, les primeres que vaig viure aquí a la ràdio,
que m'han impactat molt, va ser quan, bueno,
va haver els aiguats al càmping de les Nieves,
allà, bueno, va tocar estar allà uns dies, allà,
clar, sí, la desolació, la mort,
que hi havia pertot arreu pel terra, tal,
doncs, em va impactar molt,
van ser uns dies molt durs.
Bueno, no sé, es podien explicar-ne moltes,
o sigui, des del...
al Catrina, als Estats Units,
també van ser allà, doncs, molt temps,
i, bueno, doncs, també vas veure coses que a nivell personal,
o, no sé, o la fam i tal, a la Índia,
doncs, doncs,
doncs, veure això, doncs, doncs, fer un reportatge allà,
doncs, doncs, doncs, veure la realitat del món,
que no és la que, tot i que ho saps,
però no la vius aquí, sabem el que passa al món,
sabem, ho veiem i som conscients,
però no ho toquem,
no estem al costat de la realitat
del que nosaltres veiem amb imatges, amb comentaris,
i la veritat és que cabria molt, canvia molt,
doncs, veure les imatges en un reportatge a televisió,
per exemple, de la fam i la mort a la Índia, doncs,
o ser-hi allà, ser-hi allà i veure, doncs,
les persones mortes al carrer perquè mori,
que, bueno, és un altre concepte que tenen de tot
perquè la necessitat o el dia a dia els fa
que ho vegin tot diferent, això m'ha quedat,
evidentment, amb aquests set anys ha passat per la ràdio,
això no té preu.
Doncs s'ha de reconèixer la feina que heu fet,
en aquest cas, els redactors, a vegades,
doncs, som més... som més presents, no?,
perquè sona la nostra veu,
els tècnics d'exteriors, els tècnics de la casa,
també, que fan possible la connexió, ara mateix,
és el control central, que connecta en Ferrer,
amb el Miquelet, i a vosaltres,
especialment, perquè jo de tant en tant passo
per allà, al... a la Quingueta, on està...
Sí, sí, el Chiringuito, que l'he dit d'exterior.
El Chiringuito d'exterior. D'exterior,
i els companys, a vegades, no dir els noms perquè no m'han dit...
Si ho expliques, no ho expliquis,
no t'hi hagués quedat el meu nom,
però ha patit, també, per la seva vida, moltes vegades.
Sí, clar. I això és cert, vull dir,
que han estat enmig de bombardejos, han estat en situacions
on s'han arribat a acomiadar de familiars.
Sí, sí, i potser el redactor és el mateix,
perquè el redactor té una presència,
està en una activitat, i el tècnic està en un segon pla,
però, clar, està observant, és el observador,
es va quedant amb tot, o sigui, no tens aquella necessitat
de parlar, de fer el micro i tal, però tu estàs allà amb els botons,
però vas mirant, i vas empapant
de tot el que vas veient, de tot el que vas sentint,
del comentari, de la realitat, o sigui,
tens aquest avantatge, potser aquest,
que pots anar absorbint informació,
que després tu ja vas treballant, la fas clar,
però, bueno, queda molt, queda molt.
Aquestes situacions, tant de perill,
com d'humanitat, com de tal,
amb els tècnics jo crec que ens queden a tots.
Uf!
Déu-n'hi-do!
Deixa cor pres, eh?, segons quina història,
deixa com... tocat, no?
Sí, bueno, ens queda mal missatge aquest,
que repassàvem al principi, no?,
de també ara trobar el moment de relaxar-nos,
de poder aturar, de practicar,
doncs que cadascú practiqui el que vulgui,
però que trobi aquest espai, també, per acompanyar-lo.
Sí, sí.
Josep Calvet, ara mateix és director del comitè d'empresa.
No, ja.
Ja ens vam jubilar, ara fa un temps,
ho hem deixat.
Aquesta va ser una altra època, també, per mi,
molt important, de sempre,
em va tocar fer estar al comitè
durant 7 anys i alguna cosa,
i va ser una experiència que ha sigut
l'etapa final, diguéssim, laboral.
Home, ha sigut una satisfacció important.
Doncs moltíssimes gràcies per estar aquí amb nosaltres,
una abraçada.
Gràcies.
23 de juliol,
eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat,
espais gratuïts de propaganda electoral.
Perquè el no a tot
no serveix de res.
Perquè m'estimo la meva llengua
i m'estimo la meva escola.
Perquè ara cal protegir tot allò que som
i tot el que volem ser.
I tu què faràs?
¿Vas a casa o defensaràs Catalunya?
Defensa Catalunya.
Vota Esquerra Republicana.
España necesita un cambio de rumbo
que nos permita proteger lo que de verdad importa.
Santiago Abascal se compromete
a construir la alternativa.
Vox va a terminar con todas las leyes
que dividen y destruyen.
Va a devolver la voz al pueblo español
para que recupere las riendas de su destino.
Este 23 de julio, vota lo que importa.
Vota Vox.
Ja n'hi ha prou que des de Madrid ens menteixin a tots.
Ja n'hi ha prou de demanar-los permís.
Ja n'hi ha prou del Polifiscal.
Anem a Madrid a ser decisius per Catalunya.
Tens l'oportunitat de canviar-ho tot.
Pels drets, pels recursos,
per la dignitat.
Vota junts.
Vox són un problema
per a la democràcia
i pels drets aconseguits.
Su discurs supura odi.
L'independentisme no se l'oborra
ni com porres, ni com multes.
Amnistia i autodeterminació.
Deia el discurs del rei.
A ningú se'l va obligar mai a parlar en castellà.
Senyor Botran, me ve obligada.
Plantem cara. Vota CUP.
Avui som una Catalunya i una Espanya
que té cura, que protegeix.
Una Catalunya i una Espanya que avança.
Nosaltres sabem que aquest viatge no pot acabar aquí.
El proper 16 de juliol, a partir de les 11 del matí,
vine el nostre acte central de campanya
al Palau de Combrissos de Montjuïc
amb el president del govern d'Espanya, Pedro Sánchez.
Amb tu, Catalunya avança.
Amb tu, Espanya avança.
Perquè el no a tot no serveix de res.
Perquè m'estimo la meva llengua
i m'estimo la meva escola.
Perquè ara cal protegir tot allò que som
i tot el que volem ser.
I tu què faràs?
Et quedaràs a casa o defensaràs Catalunya?
Defensa Catalunya.
Vota Esquerra Republicana.