Som podcast.
Catalunya Ràdio, les notícies de les 11.
Bon dia, us informa, Neus Bonet-Vegant.
L'Assemblea Nacional Catalana assegura que la llista cívica
tirarà endavant tot i les 13 dimissions d'ahir al secretariat.
La presidenta Dolors Feliu defensa que és un projecte avalat
pels socis i retreu els crítics
que no acceptin el resultat de les votacions.
Feliu reconeix que la reunió d'ahir no va ser suficient
per evitar la trencadissa dins de l'Assemblea.
En una entrevista al Suplement de Catalunya Ràdio
ha remarcat que les desevenences no frenen la llista cívica,
tot i que haurà de ser avalada per la totalitat dels associats.
És un mandat aprovat per un 98% dels associats.
Per tant, és un mandat molt ferm que hi ha dins de l'Assemblea
i, per tant, ho tirarem endavant
i ja veurem com arribem i com fem
a veure realment com s'acaba articulant.
La intenció, segons Feliu, és que la llista l'aformin
per a persones que no estiguin lligades a partits polítics.
També en declaracions al Suplement
ha contestat a les acusacions al sector crític
de falta de democràcia dins de l'entitat.
Pensem que l'Assemblea és veritablement l'Assemblea
i de vegades costa acceptar, tothom perd votacions
i costa acceptar-la, és més fàcil dir
que això no és democràtic com perd.
Més notícies, en Raül Flores.
Al camp de la Diplomàcia Europea, Josep Borrell demana
als països occidentals que augmentin l'ajuda militar a Ucraïna
per combatre les tropes russes.
A la conferència de seguretat que s'està fent
aquest cap de setmana a Munic, a Alemanya,
Borrell també ha demanat que les armes s'entreguin amb més claritat.
As all the European leaders, it's here.
Tots els líders europeus van dir ahir
que Rússia no pot guanyar la guerra, que Ucraïna s'ha d'imposar.
Per tant, hem de posar en perill
Per tant, hem de passar de les paraules als fets.
I accelerarà el suport militar a Ucraïna,
perquè està en una situació crítica
pel que fa a la quantitat de munició que disposa.
Almenys 15 persones han mort aquesta nit a la capital de Síria,
a Damascus, a causa d'un atac amb míssils israelians,
segons l'Observatori Siria de Drets Humans.
Aquesta ONG, amb seu al Regne Unit,
assegura que els míssils tenien com a objectiu atacar punts
on es trobarien milícies de l'Iran i de Hezbollah.
Els míssils han caigut sobre el barri Kafar-Sujea, a Damascus,
i a Daguar, una localitat que es troba una dotzena de quilòmetres
de la capital.
Els Mossos d'Esquadra han anunciat la deserticulació
d'un grup criminal de 7 persones
dedicat a la venda de medicaments falsos
i també de substàncies dopants,
amb el desmantellament d'un dels punts de distribució
més grans de Catalunya situat en un magatzem
de la part alta de Barcelona.
Es calcula en uns 750.000 euros
el valor total de la mercaderia al mercat il·legal.
La banda rebia hormones de creixement,
asteroides o anabolitzants camuflats
amb aparència de suplements alimentaris
o també de productes cosmètics
provenents de països que estan fora de la Unió Europea.
El govern francès estudia retirar el carnet de conduir
els que es posin al volant després de consumir drogues.
En una entrevista que publica avui el Jornal du Dumanche,
el ministre de l'Interior, Gerard Darment,
avança que retiraran tots els punts del carnet
els que donin positiu i es tipificarà com a homicidi de trànsit
totes les morts causades per un conductor drogat,
fet que incrementaria les condemnes.
La iniciativa arriba després del fort impacte social
del recent accident del conegut actor i humorista Pierre Palmat,
que va xocar contra un altre vehicle
després d'haver consumit cocaïna i drogues sintètiques.
El conductor del vehicle, a contrari, ha quedat en coma.
El seu fill de 6 anys ha estat molt greu,
igual que la seva cunyada embarassada de 6 mesos,
que va perdre el fill que esperava.
Esports, Albert Benet.
Aquest vespre a les 7 es jugarà a Badalona
a la final de la Copa de Bàsquet sense el seu anfitrió, la Penya,
que em va quedar fora després de perdre les semifinals d'un punt
per 72 a 73 en l'últim segon
i per un tap a Joel Parra.
La final inèdita la jugarà al Tenerife i l'Unicaja,
l'equip que ha eliminat el Barça i també el Madrid.
Aquest vespre al Camp Nou a la Lliga de Futbol Barça-Cadis
amb rotacions anunciades pel tècnic Xavi Hernández.
El partit a les 9 el podreu seguir amb la TDT de Catalunya Ràdio.
L'equip laurana ha de guanyar per tornar a tenir un avantatge de 8 punts
respecte al Madrid, que ahir va guanyar al Camp de l'Ossesuna
per 0 a 2 i se situa provisionalment a 5 punts.
Abans de les dues i pel tot girar, Elch Espanyol,
el partit al camp del QE d'un espanyol que és quart per la QA
amb un punt de marge sobre el descens
i que té la baixa de 3 dels 4 centrals de la plantilla.
I el Mataró i el Sabadell jugaran aquest migdia
a partir de les dues a Terrassa,
a la final de la Copa femenina de Vater Polo.
Fins aquí les notícies.
Les biblioteques municipals també som més que un club.
Amb més de dos milions d'usuaris, som el club amb més carnets.
A la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona,
compartim lectures, cultura i coneixements.
Només hi faltes tu.
Visita bibliotecavirtual.diva.cat.
Fes-te el carnet i gaudeix de tots els seus avantatges.
Diputació de Barcelona.
Lincoln.
El teu enllaç amb la cultura a Catalunya Ràdio.
El 24, 26 i 28 de febrer, al Teatre Tarragona,
l'auditori Enric Granados de Lleida
i el Palau de la Música Catalana,
Katia i Marielle Lavec amb la Francho Berfil Harmonia
interpretaran el concert per a dos pianos i orquestra de Mozart.
Una obra en què la compenetració entre les dues parcelistes
és clau per transmetre la bellesa d'aquesta partitura.
Més informació a franchoberfil.com.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
Mois Jordana, companyia de circ, presenta Mr. Arlet,
un espectacle que transporta al públic
el fantàstic món de màgia, humor i fantasia de Mr. Arlet.
El 25 de febrer, a la sala La Canal de Tona.
Més informació a escenafamiliar.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
Lincoln.
A Catalunya Ràdio.
Oh, I still feel the fall
Heavy chemical
El suplement.
For your touch, that rush, that buzz
Is gravitational
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Is gravitational
Amb Roger Escapa.
11 i 7.
I still feel the fall
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
I still feel the fall
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Is gravitational
For your touch, that rush, that buzz
Is gravitational
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Is gravitational
Molt bé.
Això és l'excusa cada diumenge a aquesta hora
amb la Marina.
Parlem de sèries i posem cançons
i ho barregem amb llibres, tot plegat,
amb una excusa que avui és la intimitat.
Exactament.
Avui parlem d'un gran tema literari
com és la intimitat.
És a dir, les coses que formen part
de l'esfera privada i personal d'algú.
Però, clar, que sovint els escriptors
les necessiten per crear i, per tant,
les han de treure fora.
I, de fet, moltes vegades el que es diu és que
un autor és bo en la mesura que sap
relacionar la intimitat amb l'exterior
i, normalment, això és veritat.
És a dir, si un autor sap explicar bé cap en fora
el que li passa per dins
és que sap què vol dir escriure i això és molt difícil.
Avui començarem amb un llibre.
Comencem, com sempre, amb llibres.
Crec que avui queda molt bé portar-vos
un assaig que es titula
La fi de la novel·la d'amor
de la Vivian Gornig,
que està publicat per l'altre editorial
en una traducció de Martí Sales.
Llavors, en aquest llibre, Vivian Gornig es pregunta
si l'amor i el matrimoni,
tal com l'havíem entès fins al cicle XX,
estan esgotats com a temes literaris.
Com t'agrada aquest tema.
M'encanta aquest tema, però és que...
gairebé tot gira al voltant d'això.
Aquesta senyora es pregunta
si té continuïtat la novel·la d'amor en una societat
que, clar, no s'assembla gens
a la que descriuen els grans llibres
sobre l'amor al cicle passat.
Per explicar-ho, Gornig,
ella barreja temes de la seva vida personal
i de les seves experiències
i els barreja massatges sobre escriptors del cicle XX
que han tractat el tema de l'amor
i el matrimoni als seus llibres.
Llavors, posant tot això sobre la taula,
Gornig creu que aquest discurs, efectivament,
sobre l'amor i la felicitat, tal com l'enteníem,
ja no tenen sentit ara.
Llavors, a mi, amb Vivian Gornig,
em passa una cosa curiosa,
que no m'agrada especialment,
moltíssim, però, clar, jo el que no suporto
és com la recepció de Vivian Gornig,
és a dir, com les seves grupis,
per dir-ho ràpid i malament.
O sigui, la gent que la llegeixi
sembla que no tinguin en compte
que una part del mèrit del que diu aquesta senyora
ve del fet que és una senyora que va néixer l'any 35,
per tant, clar, tot ho està explicant.
Jo, clar, jo me la llegeixo pensant que és una pionera
en aquest art, diguéssim, femení,
de pensar fora dels límits establerts,
però que, clar, que el seu discurs no tindria la mateixa gràcia
si l'estigués descobrint o explicant una noia de 20, de 30,
o fins i tot de 40 anys.
Però, en tot cas, Gornig, jo recomano moltíssim que la llegeixi,
perquè és un gran exemple de senyora que es pensa a si mateixa
a partir de la seva experiència íntima
i a partir de les seves lectures, i sempre és interessant.
Avui, amb la Marina Porres, la intimitat.
Què hi posem a la pantalla?
Avui dubtava molt sobre què portava a la pantalla.
Avui, com que parlem d'intimitat,
i és que m'han explicat la intimitat,
penso en grans clàssics com Sex and the City,
també perquè l'estic remirant ara i segur que torno a sortir.
Sí? Ja has tornat, eh?
Hi he tornat, hi he tornat amb gran entusiasme.
No em balleix malament? No.
O sigui, a mi em sembla que, de fet, és que millora.
Tots els discursos que queda com de dir...
Tot el rato l'estic mirant i penso, no s'entendria,
no es podria fer, no es podria dir.
Però tot això encara li dona més valor,
perquè és realment autèntica.
Ara en parlarem un dia. Molt bé.
Però clar, penso Sex and the City, penso, per exemple,
fenòmens recents com la sèrie de Normal People de Sally Rooney
i tot l'envalum que ha creat,
que, clar, s'entra molt en això.
Penso en sèries icòniques de la meva adolescència,
com, per exemple, Skins. Oh, i la meva.
Sí, sèrie bugíssima, que parla molt de la intimitat.
Pujada de to, també. Sí.
I llavors... però crec que avui ens encaixa millor això.
Això és Gales, no?
És Gales, que és una sèrie que la gent de la meva generació
té molt fixada al cervell, jo crec,
perquè de sobte l'Helene Dunham,
la protagonista i la creadora d'aquesta sèrie,
des dels seus drames de nena del primer món
que té amigues boges i feines estranyes,
ens va explicar amb aquesta sèrie la intimitat
des d'un lloc on no l'havien vist mai.
I és una sèrie que crec que també hauré de remirar,
perquè jo la vaig mirar al principi com amb l'impacte,
i crec que a veure si han vellit bé o no Gales,
però a mi m'interessen moltíssim. Música.
Música.
Què és això, Marina?
Doncs això és una cançó que es diu You Ain't Woman Enough,
Loretta Lynn, és una cançó sobre una senyora
que diu que una dona ha vingut a dir-li que el seu home
ja no l'estima i que se'l queda i que se'n va amb ella,
i ella li contesta,
no ets prou dona per endur-te'l.
Però he portat aquesta cançó
perquè jo crec que ja podem dir que no estem sols a l'estudi avui,
Roger avui, no estem sols,
i si algú sent aquesta cançó fantàstica,
la pot reconèixer d'un podcast sobre dues noies
que parlen precisament de la intimitat
i que pensen sobre tots els problemes
que hem posat sobre la taula fins ara,
i aquest podcast és Les Golfes.
Un podcast sensacional que protagonitzen l'Anapotles
i la Júlia Bacardit, que avui ens acompanya.
Bon dia, Roger, què tal?
La Júlia, demà dilluns 20 de febrer,
estrena Sort a la Venda, un diatari sentimental d'edicions Medusa,
un llibre que hem pogut llegir
i que avui que parlem d'intimitat ens encaixa fantàsticament bé,
perquè déu-n'hi-do com et despulles,
deixa'm tirar de tòpic una mica, Júlia.
Sí.
Però és que ens ho va recomanar la Marina,
i hem entrat i no n'hem sortit encara, aquí dins.
Com és que has publicat un diatari sentimental?
Perquè m'ho van proposar.
És una cosa que ja tenia i em van dir, què tens?
Què has escrit jo? Només tinc això,
però no ho pensava publicar tan ràpid,
ni així, no, no ho tenia clar, això.
De fet, prefereixo no... ha passat, ja està, ja està fora.
No prefereixo no pensar-hi gaire.
El que passa és que ara ho has de defensar i ho has de vendre.
Aquí tenim un relat en primera persona,
un diari íntim d'una jove de 30 anys amb una carrera universitària
que viu en una ciutat europea
i que té moltes ganes de conèixer amunt.
Marina, a tu què t'ha sorprès d'aquest llibre de la Júlia?
A mi m'ha agradat molt el to.
Jo ja coneixia la Júlia, l'havia llegit de molts altres llocs,
i quan vaig veure que tenia un dietari m'interessava moltíssim,
perquè, clar, la Júlia és de la meva generació,
compartim un univers, compartim uns referents,
i m'interessa la seva mirada sobre el món i sobre el seu ambient.
I llavors, quan vaig llegir aquest dietari,
vaig pensar que és perfecte,
perquè en un ambient literari, diguéssim,
on tothom juga a amagar-se, on tothom juga amb la vanitat,
on tothom juga una mica a fer veure una cosa que no és,
a mi el que m'ha agradat molt de la Júlia
és que realment no ho fa, això.
Hi ha un gest aquí en aquest dietari que em sembla molt honest,
que és un tòpic que em sap molt greu utilitzar i que és molt suat,
però realment penso que és una de les virtuts d'aquest llibre,
és a dir, que ha sabut trobar un to
que connecta per la seva honestedat i per la cosa directa.
Soc el que semblo, vaja.
Però això és una virtut,
perquè davant de tanta gent això que fa veure coses que no és,
que s'amaga,
jo crec que a mi normalment els escriptors que m'agraden
són els escriptors on realment hi reconec una veritat.
Sona molt gran i il·loquent, però al final és així.
Sí, crec que surto una mica humiliada
en alguns passatges d'aquest dietari
i pensava que aquesta era part de la gràcia, és a dir...
Qualsevol persona que expliqui la veritat de la seva vida...
Exacte.
Clar, no sempre quedem bé a la vida.
Sí, i a més per altra banda penso que haver-ho fet
em redimeix una mica, és a dir, això...
M'han humiliat tantes vegades i aquí estic i somric al final,
i m'és igual, saps?, o sigui, com...
No ho sé, també volia retardar una mica
que hi hagi un cert aprenentatge a les coses que ens passen,
que crec que és una mica com entrar als 30, no?
T'has dit això d'una jove de 20 anys? Ai, de 30 anys!
I per mi és una mica com una novel·la dels 20.
De poder mirar en perspectiva tot el desastre
de la teva vida emocional, totes les coses que dius...
Mare meva, com vaig poder fer això? No tenia cap sentit, no?
I que tinc la sensació que passa bastant,
que a la trentena hi ha aquest pas de...
Has tingut una mica de vergonya o no n'hi ha hagut gens?
Trement de vergonya. Trement de vergonya.
O sigui, expliques coses i relacions molt íntimes, no?
Sí.
Al final es tracta d'això, va d'això, el llibre.
Sí, sí, sí.
I alhora jo crec que és un gest necessari sempre a l'hora d'escriure,
és a dir, si tu publiques una cosa que realment no et produeix res,
o sigui, estàs totalment segur del que fas,
no et produeix cap mena d'ambient a l'institut,
vol dir que algú està anant molt amunt.
A veure, anem al grap, perquè, per exemple,
el Ramon Bacardit, que és el teu pare...
S'ha llegit el llibre i feia un tuit fantàstic
que deia,
fent allò que se suposa que un pare no ha de llegir,
llegir el diari íntim de la seva filla.
Sort que sap portar l'anècdota personal a la categoria.
Les tribulacions emocionals d'una barcelonina en la trentena.
Ah.
Al final, les protagonistes d'aquestes històries
són les relacions amoroses,
i no sé si fins a quin punt,
una de les coses que planteges és si ens preocupem massa
per l'aprovació dels altres en aquestes relacions
que tu has tingut aquests anys.
Pfff...
Sí, bueno, és que jo no diria
ni que hi hagi gaires relacions amoroses, de veritat.
És a dir, jo crec que el que hi ha és un desamor
i un desencontre darrere l'altre.
Vull dir que potser tenen les seves llums i les seves ombres,
una mica, però vull dir...
Bueno, jo crec que el que marca molt,
i és el que abans has explicat molt bé,
és que és com gairebé un dietari que fa balanç
de la meva dècada, no?, de tot el que he après,
i jo crec que hi ha com una premissa
que marca tot el llibre,
que és la idea de la curiositat.
I jo també crec que la Juli té una mirada interessant
perquè realment tens una curiositat genuïna
per les coses que passen al teu voltant.
Llavors, això s'aplica als llocs,
o sigui, als llocs físics, als espais físics on has viscut,
però també a la gent.
I això és una cosa interessant perquè t'exposa molt,
perquè, o sigui, t'exposa molt no en el llibre,
sinó com a persona t'exposa molt anar amb aquesta curiositat,
però, clar, alhora n'aprens moltes coses.
No sé si estàs d'acord.
Sí, també amb els homes he sentit molta curiositat,
perquè amb el tema de les relacions moltes vegades
és perquè ha fet això, perquè tenia una curiositat
gairebé antropològica per tal cosa tal altra, no?
I, clar, a vegades t'adones que la felicitat
no té tant a veure amb això, potser,
o que potser una relació íntima,
el punt aquest de curiositat antropològica pel món,
i no té tant de...
Que no pots fer tota l'estona per veure a veure què més passa,
i hi ha un moment que té un límit.
Sí, hi ha un moment que t'acabes, clar, tant a la cara, no?
Però això sempre ho has de constatar amb l'experiència, no?
I al final és com que l'única manera d'aprendre ho és.
O amb l'experiència o amb la falta total de curiositat,
que llavors també és molt segura, esclar.
La Júlia Bacardí t'escriu a un diatari sentimental,
els homes van al llit amb la mateixa dona
dies i dies seguits per mera comoditat,
no per oblidar una altra dona, que no et fa cas,
ni per fer una vida més passable
en companya de la primera que passi,
sinó per poder ejacular i sentir la cura d'una dona
sense els sobresforços de la seducció ni del compromís.
A veure, desenvolupa'ns una mica això.
Jo crec que aquest és bastant dolent, aquest tros,
és a dir, a nivell literari, però sí que ho vaig escriure
una mica en el lloc de reflexionar sobre les relacions.
Això que dèiem de la Gòrnic, també,
que ja avui passen moltes coses fora del matrimoni,
i aquestes situacions que tu estàs amb algú,
i que potser no és una relació de parella,
però que és estable i continuada, o sigui, més o menys continuada.
I pensava, què ens pot separar, no?,
una miqueta també intentant entendre
de quina manera homes i dones funcionem diferent, amb això.
I no n'estic segura del que he dit,
però és una sensació que he tingut a vegades,
aquesta capacitat de... És una generalització, ho sé, eh?,
però més dels homes que de les dones a no comprometre's,
però seguir amb la mateixa dona, perquè sí, no?,
i és a dir, sense recórrer a l'enamorament, diguéssim,
i sense tampoc dir, escolta, ja n'he tingut prou, quina mandra,
no m'agrada suficient, me'n vull anar a fer altres coses, no?
Hi ha una cosa que jo crec que parlant d'això
i teoritzant sobre això, però més, com dius,
o sigui, teoritzant de dir, mira, és el que m'ha passat,
i jo ho he vist així, i crec que, clar,
hi ha un discurs que, com que està com molt instaurat,
la idea aquesta de no, els homes i les dones
som exactament iguals,
i que tot és com es pot construir d'alguna manera com tu vulguis,
i fer el que vulguis amb les construccions amoroses, socials,
i tot això, clar, hi ha un moment en què et trobes
en què en realitat veus que no.
És molt en el teu diatari de dir, veus que no, de dir, no, no,
és que el problema és que ens han venut al contrari,
però resulta que els homes i les dones són diferents,
no vol dir que no estiguem en igualtat de condicions,
però que no és el mateix.
Iguals en la diversitat, sí, perquè tampoc és un crit
contra els homes, aquest llibre, al final,
perquè moltes de les coses m'hi he posat jo soleta,
això és més aviat, doncs, és en contrast al que faria jo,
de dir, home, jo tinc la sensació que...
Això és una mica una trampa, del que deies tu,
potser de relacionar la teva intimitat amb l'exterior,
això és un error que he comès moltes vegades a la vida,
de pensar que tothom pensa com jo, sent com jo, potser no és així,
però sí, buscant aquesta diferència entre la manera de relacionar-se,
hi ha un altre moment que dic jo sí d'un home,
veig que me n'he d'avorrir, doncs ja...
No hi segueixo fins l'infinit només per seguretat
i sense comprometre-te més, és igual, això no...
Així que expliques el diatari, poses molt èmfasi
en les relacions amb nois àrabs, no?
Què et crida l'atenció dels nois àrabs?
Bueno, de nois àrabs n'hi ha un, hola, Hamza,
no sé si llegiràs això. Si ens està sentint.
Pobre, si ell ho llegiria i li vaig dir ni pensaments,
perquè no, perquè surt amb el nom real, a més.
A veure, no és que hi hagi molts nois àrabs,
el que passa és que hi és ell i vaig anar al Liban,
que això és tota una part que vaig escriure,
i a la placa hi ha molta interès.
El que sí que crec que hi ha és molt d'islam en aquest llibre.
Perquè, bueno, vull dir, altres nois amb qui em relaciono
no són àrabs, però sí que són musulmans.
I jo crec que és una miqueta té a veure amb el meu interès
pel que no és tan familiar.
I llavors va ser una coincidència a la meva vida
trobar molts homes, més o menys practicants, però musulmans.
I crec que sí, i a més després vaig anar al Liban,
perquè també a nivell periodístic m'interessava,
que potser comença amb els homes
i acabes buscant molt més enllà.
Totalment. D'un home o d'un altre.
És aquesta cosa d'anar, o sigui, d'anar de l'experiència concreta,
perquè és l'única manera que tens de teoritzar-ho
sense sentir-te-t'ho bé.
I de propartir, que de cop t'hi apropes i dius,
i aquesta persona potser t'ha servit entre cometes de pretext,
l'experiència amb aquesta persona, intentar entendre algunes coses,
però ara no ho són tots.
Això és un gest molt descriptor.
Vull explicar una cosa, perquè per qui no conegui la Júlia,
ella es va graduar en Humanitats a la Pompeu,
però després vas fer un màster en Comunicació, Periodisme
i Humanitats a l'Autònoma,
però també ara has fet un màster en...
Sempre m'oblido de com es diu el màster.
En Periodisme Internacional.
Vull destacar la faceta de la Júlia,
que segurament l'hem llegit amb articles i reportatges,
que tu tens un gran interès en explicar el que passa fora.
Vull dir, que això és una part molt gran
dels seus interessos com a periodista.
És a dir, que jo tinc la idea que si tu poguessis,
et diries, no envieu-me el liven i us faig cròniques
de com funciona el món des d'allà.
Sí, moltíssim.
De fet, m'agradaria més fer això que parlar de la meva intimitat.
El que passa és que això és el que ha sortit i també em sembla bé.
És el que té un rol, aquest diatari sentimental.
Vull dir.
Expliques també com és passejar
amb un noi negre agafada de la mà per Barcelona.
Sí.
I en quina situació ens la trobes?
No, no... No et trobes en cap situació.
Et sents més observada?
Sí, és la sensació de sentir-me observada,
també perquè estem parlant d'algú que no és que sigui un noi negre,
és que és algú que, en aquell moment,
o sigui, jo en el tros del llibre que surt això,
ell anava vestit com amb una candora blava.
Vull dir que anava vestit de senegalès.
Vull dir, no és el mateix que...
Són coses diferents una mica.
Més enllà dels colors, també hi ha classes
i el temps que fa que has arribat i tal.
És simplement la sensació d'una certa estranyesa,
que no és tan habitual.
A més a veure, Barcelona no és París, per exemple.
Vull dir que aquí no hi ha tant aquesta...
Potser perquè no hi ha una classe mitjana negra consolidada
en aquest país, és més curiós.
Sí, passa menys i em sentia una mica més observada.
Vols afegir alguna cosa, Marina?
Sí, que també el que em sembla molt interessant,
justament amb això que deies,
és que al llibre també hi ha un discurs sobre...
O sigui, un discurs sobre Barcelona
i un discurs sobre els seus barris
amb la mirada d'això d'escriptora i de periodista alhora,
però que també hi ha això, amb molta curiositat,
per veure les diferències no només entre la gent,
sinó entre els barris de la ciutat.
I jo crec que és una cosa per la gent que coneix Barcelona,
que està molt bé.
És que Barcelona és els seus barris.
Jo crec que totes les ciutats són els seus barris.
La Gràcia és això.
Però que no és tant com t'han trobades les diferències.
O sigui, que realment hi ha molt marge en literatura catalana
per fer això.
O sigui, una literatura des de Barcelona
sobre els diferents barris.
Jo ho he pensat llegint el teu diatari, almenys.
Vols dir que es podria espremar molt més la cosa, no?
Molt, sí, sí, sí.
Perquè és com que d'alguns barris sí que...
Per exemple, la Gràcia està com molt més marcada
i tothom té una mena de tòpics sobre Gràcia.
Però això no passa en tots els barris de Barcelona.
I llavors és interessant.
No, no passa en tots.
Un diatari sentimental de la Júlia Bacardit
surt demà a les vostres llibreries.
Acabarem amb una cançó.
Jolín, Jolín, Jolín, Jolín.
Oh, I'm begging you, please don't take my man.
Jolín, Jolín, Jolín, Jolín.
Oh, please don't take him just because he can.
Marina Porres, a veure, això és Jolín,
crec que la canta Miley Cyrus,
que deu ser la cançó de...
Amb la Dolly Parton.
Ah, la comparteixen.
Bueno, ja busqueu immediatament a YouTube.
O sigui, Dolly Parton, Miley Cyrus, que són com...
És com si fos a ser a Padrina, saps?
O sigui, són com molt amigues.
Són dues senyores increïbles, les dues.
I aquesta cançó en realitat avui l'ha portat Jolín,
que és una supercançó,
que fa molt poc parlar a Miley,
i aquesta cançó, ella, que és tota una dona forta i fantàstica,
estàs dient, amb una altra senyora, que es diu Jolín,
sisplau, no em prenguis el meu home,
en plan de dir, sé que tu podries robar-me'l,
però t'estic demanant que no ho facis
perquè ell significa tot per mi.
Ara ja es compra les floselles.
Clar, clar, clar.
Per això fa tanta ràbia, en realitat,
senyores com la Dolly Parton o Miley Cyrus cantant això que dius,
senyor, ningú et podria aprendre res a tu.
Ningú et supera. Ningú et supera.
Però l'he portat avui perquè sempre he pensat,
escoltant les golfes així,
al podcast de la Júlia Bacardi i Terana Pazos,
que, en realitat, Jolín és com la versió contrària...
I tant, és l'altra cara.
És l'altra cara de la cançó del seu podcast,
que és You Ain't Womaning Off.
És a dir, que hi ha una senyora que diu,
no, no, tu et penses que podràs robar-me el nòvio
i és que no ets prou,
i aquesta, en canvi, és com la contrària de,
sisplau, no em prenguis el nòvio.
Depèn del moment.
Marina Porres i Júlia Bacardi, moltes gràcies a totes dues.
Gràcies, Roger.
Un minut per arribar a dos quarts del migdia.
Fem una pausa i de seguida cançons de carnaval
amb el Roger Mas i el David Carabé.
Ara tornem.
Amb Roger escapa.
Para uuuu...
Que t'oblides amb la paraula.
Oh, que guàrdia!
De les teves!
De les teves!
Tot és possible un dia de partit.
Tot és possible a la TDT.
La transmissió d'En Torquemada.
Avui, a partir de les 8,
la TDT del Parc Sacadís a Catalunya Ràdio.
La narració del partit és una exclusiva de CaixaBank.
CaixaBank dona suport a l'esport.
Tu, que saps la que costa guanyar-se el sou,
mereixes més per la nòmina.
Domiciliarà el teu compte de CaixaBank
i beneficia't d'un televisor LG.
Més informació a caixaBank.cat.
CaixaBank, tu i jo, nosaltres.
Fins al 28 de febrer de 2023,
20.000 unitats disponibles per a nòmines d'entre 1.200 i 2.499 euros.
La TDT de Catalunya Ràdio té el suport comercial de...
Damp, assistència sanitària,
Ramp, Solideo, Port Aventura i CaixaBank.
El matí de Catalunya Ràdio, amb Laura Rosel.
Fa just un any us explicàvem com es pretava la guerra.
Miedo, no. Yo no tengo palabras. Sólo emoción.
Un conflicte que ha generat l'èxode de persones més important.
Aquesta setmana tornem a Kif per escoltar els qui tornen
i els qui mai no n'han marxat.
Trapitgem terreny amb testimonis, amb experts.
Us acostem l'última hora del conflicte, dijous i divendres.
Tot el que passi a Ucraïna passarà al matí de Catalunya Ràdio.
El matí de Catalunya Ràdio, amb Laura Rosel.
Cada dia de 6 a 1.
El suplement.
Ràdio amb Esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Passa un minut de dos quarts de dotze.
Fins aquí el programa d'avui.
Roger Mas, bon dia i bona hora.
Què tal, Roger, com estàs?
Bé, no...
Hem dormit poquet, hem dormit poquet.
És l'any que ara ve, què tal, com estàs?
Molt bé. Ui! No, tinc mal de cap.
Quina cara, quina veu, quina nit més llarga.
Bueno, tampoc tant, eh?
El que passa que realment soc...
He convertit en un llumí.
Molt ràpidament ja em premo.
És més llarga la nit del dissabte carnaval que la de Cap d'Any.
Depèn, eh?
Depèn, eh?
Home, sis de Solsona segurament que sí.
A Sabadell, ni una ni l'altra.
Us agrada carnaval, o de...?
A mi sí, a mi bastant.
El que passa que ho he celebrat poques vegades, de veritat.
I disfressar-te? Sí, alguna vegada ho he fet, sí.
Amb els nens o no?
Fa tants anys que he estat a la secció
que jo crec que ja ho havia explicat.
Segurament, pot ser. Tornar a explicar, David.
És un running gag.
És veritat.
Em sona la història.
I tu, Roger?
Em vaig disfressar de romà fa molts anys,
però a Solsona no ens disfressem.
De fet, a Solsona coneixem els foresters
perquè van disfressats per carnaval.
Els pixapins. Exacte.
Vinga, va, avui, banda sonora, el carnaval, tot vostre.
El suplement.
Amb Roger Mas i David Carabent.
Jo crec que podríem començar amb el pollasso,
que és l'acte que dona el tret... Home, has dit això?
El pollasso.
És l'acte que dona el tret de sortida al carnaval de Torelló.
Això passa el dijous gras, o sigui, ja ha passat, va passar aquest dijous.
I, segons diu la Oikipèdia,
és un ritual màgic i lúdico-sexual
en el qual el bruixot xapot talla el membre de Margalèf,
fill vort de carnaval,
ingredient indispensable per dobar una porció màgia.
Aquesta és això.
Això és la música
Doncs inauguro el carnaval de Torelló, són les músiques del pollasso d'aquest ritual màgic,
és el toc d'inici del carnaval de Torelló, i així va engegar el carnaval a Torelló,
i feia tot aquest ritual, que dèiem, per refèure aquesta poció màgica,
i he trobat a l'Ukipèdia els ingredients de la poció màgica, m'ha semblat una cosa estupenda,
perquè els ingredients són coneguts al pixum de burra de Solsona,
la sang d'una verge de Sitges, les cagarrines d'un empatx de caramels de Vilanova,
i el semen de la guitatita de Torelló, però la recepta es guarda en secret, diu.
Home, m'agrada molt que comencis d'aquesta manera tan tradicional,
jo m'he interpretat una mica la secció d'avui, de la manera que, bueno, del gust, del gaudi,
per la disfressa, per la transformació, per subvertir, diguéssim, l'ordre establert,
que clar, amb aquest règim, amb aquestes democràcies liberals a les que vivim des de fa un cert temps,
això ja no és, diguéssim, les coses hieràtiques, les institucions inamovibles,
precisament es caracteritzen per ser humers del que ho eren a l'at mitjana o just abans de la modernitat,
però on s'ha quedat el carnaval molt probablement és en el pop i en el rock,
que són gèneres en què la disfressa està molt a l'ordre del dia.
Aquesta és la festa del pop, diguéssim, la capacitat de transformar-se sense perdre la identitat,
o sí, precisament, jugar amb això, jugar amb la disfressa et pot fer canviar la identitat
i, per tant, estar disposat a canviar, a progressar, a desfer-te de les coses rònagues que t'acompanyen
i, doncs, això reneixa, que és el que celebra tant la democràcia liberal i l'economia de mercat,
és a dir, aquesta cosa de ser capaços d'adaptar-nos sense que això suposi un trauma,
és la idea del progrés de la modernitat.
Ara que dius això de reneixer, realment hi ha el reneixement de Cap d'Any,
però potser el reneixement real és el de carnaval, que senyala una mica el final de l'hivern,
és el moment més dur de l'hivern, ja fa dies que el dia s'ha anat allargant,
però és quan comença realment l'hivern, i a Vilanova són així, el carnaval.
Això és el Turutà, que és una marxa militar que va composar un tal roman dissabte l'any 26 per l'exèrcit de l'aire empanyó,
però també és la música més representativa al carnaval de Vilanova, de les comparses, el diumenge,
que després s'acaba amb la batalla de Carmells, i és curiós aquesta tradició,
jo, com que soc del Fulsona, i era músic d'orquestra de jovenet, i mon àvia era músic d'orquestra,
conec aquesta tradició, i jo tinc la sensació que fot una centúria, per entendre'ns,
la gent que no era de família, d'una família cultivada, d'una família veient, diguéssim, la gent senzilla,
l'única oportunitat que tenia d'aprendre música, i d'aprendre música, de veritat, era a la mili,
que era un xollo, mon àvia va fer la mili a la banda militar, i és un xollo, perquè en lloc d'agafar unes copetes,
d'agafar un pitó, i tocar-lo tot el dia. I aleshores, en les músiques tradicionals de l'entroterra nostre,
i no tan entroterra, perquè Vilanova és a Randemà, hi ha molt aquesta tradició de marxes militàries,
això és una marxa militar que s'ha convertit en la música festiva del carnaval,
i és exactament el procés invers que va seguir el Ball dels Homes de Benasque,
que es va convertir en l'himne de Riego, l'himne de la República, que això té una curiositat,
i és que durant el franquisme, la Guàrdia Civil i les autoritats militars, quan sonava l'himne Riego,
es quadraven per només a Benasque, perquè, clar, el Benasque, com que era una tradició al Ball dels Homes,
es quadraven davant de l'himne de la República, i això té la seva gràcia.
Aquesta peça es diu el turruta, això que se sent?
El turruta, segons el diccionari, és tant la corneta en l'instrument com el corneta,
el paio que toca la corneta en la unitat militar i que indica quan s'ha d'anar a pixar,
quan s'ha d'anar a menjar, quan s'ha d'anar a disparar dos tiros,
i per això es diu el turruta, aquest pas doble, i per això hi ha aquest homenatge a la figura de la corneta.
Això és Carme Chameleon, el camaleó del Carme, diguéssim,
i la banda són els Magnífic Culture Club, una banda més influents dels anys 80,
liderada pel gran Boy George, que va agafant l'estela que havia obert David Bowie als anys 70,
doncs als anys 80 ella encarna aquesta figura andrògina, però ja amb un grau més de desacomplexament
i d'empoderament, és a dir, és una primera manera de presentar-se en públic, molt més desacomplexada ja,
i no com una disfressa pel món de l'espectacle, sinó directament una nova identitat andrògica, purament andrògica.
Amb aquesta cançó, Carme Chameleon, que és el camaleó del Carme, van ser números 1,
és la primera vegada que són números 1, em sembla, a Estats Units, ja ho havien sigut a Anglaterra,
el disc és del 83, es deia Colour by Numbers, i el que m'agrada és una cosa que ja s'ha apuntat
amb aquestes peces musicals del Carnaval, o fins i tot amb això de l'Hymne de Río,
que ha complert tantes funcions diferents. La música ja té això, ja té aquesta cosa camaleònica,
tantes composicions han sigut abans, han tingut un propòsit...
Els segles mateixos, la cançó eròtica.
Exacte, tantes cançons han sigut versàtils per adaptar-se a diferents moments de la història,
a diferents audiències, i el camaleó és la condició gairebé de la música.
En aquest cas, el boy George, quan explicava el motiu d'aquest títol i del que explica la cançó,
és aquesta idea que si tu et disfresses molt i renegues de la teva identitat,
al final vindrà el Carme i t' atraparà.
I és collonut que ho canti una persona que precisament juga amb l'ambigüitat.
Avui som diumenge de carnaval, encara que tingui empressat,
que encara queda una mica de carnaval, almenys a Solsona.
I a la cosa s'acaba el dimecres de cendres, a Solsona, on enterrem la sardina,
que és que agafem el carnaval o el carnaestoltes,
el personatge que ha fet de càrrec és un personatge típic d'algun personatge de Solsona,
doncs l'agafem i en fem un ninot, perquè lògicament no el cremem amb ell,
o que no pengem un ruc de veritat, tampoc cremem la persona que va de carnaestoltes,
però es fa una processó preciosa, anem tots amb espelmes,
darrere aquesta processó, i portem en processó per a tots que ho sona,
el carnaestoltes, que després cremarem a la foguera.
Són els pupurris carnavalescos, són pupurris, el Joan Rorio feia això, el mestre que feia les músiques,
i barrejava músiques diferents, comença aquí amb la pantera rosa,
i ara vindrà el rascalló, quan em veuràs que eres tu, tu seràs un cadàver, nada más,
que és el meu moment preferit de la música, la processó.
El rascalló, quan em veuràs que eres tu, tu seràs un cadàver, nada más.
Va repassant músiques, al final hi ha la Font del Gat, la Marieta de l'Ollviu,
i el Ramonet, el Ramon Campaite, les criades, i va sonant tot això.
És una cançó que es transforma en processó.
Una cançó que es disfressa de moltes altres cançons.
És molt divertit fer una processó fent veure que ens posem sèries amb les espelmes,
però anem ben torrats.
Els carnavals solsonei, bàsicament,
consisteixen a començar a ser torrats el dijous,
i allòs tenim una ressaca que dura una oqueresma.
Bueno, és una mica això que té tan bonic...
Podria ser de l'enyor d'Elsse.
Sí.
És això que té tan bonic la música i el carnaval,
que és com si entres per una banda i en surts per una altra, transformat.
Exactament.
És un ritual transformador.
De les penes en fem festa,
i de les festes parlem de coses que potser no ens atreviríem a parlar d'una altra manera.
Jo crec que l'himne per això, per anar una mica als tròpics,
que és el que ens faltava,
hem estat amb la Catalunya rigorosa,
amb la modernitat més ambígua.
A l'embaràs del rigor de fred.
A l'embaràs del rigor de fred anem a una cosa més tropical,
anem jo diria que és l'himne del carnaval,
i segurament la cançó més popular de la Celia Cruz.
I
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i