Estàs escoltant els millors moments del suplement, ràdio amb esperit de cap de setmana, amb Roger Escapa.
A principis de març de l'any 2020, el xef Albert Adrià gestionava 5 restaurants diferents a Barcelona.
5 projectes molt absorbents que, al llarg dels anys, es van convertir en una referència culinària indiscutible de la ciutat.
Al març d'aquell any, però, la pandèmia va obligar-lo a fer un gir total en la seva vida i a tancar pràcticament tots els locals.
Ara només n'hi ha un d'obert, és l'enigma.
El suplement entrem en aquest nou enigma que ha reobert fa uns mesos amb un projecte gastronòmic renovat i amb una altra novetat,
i és que Albert Adrià torna a fer de cuiner i ha deixat de fer d'empresari.
Sí.
Albert Adrià, bon dia. Bon dia.
Què tal, com estàs? Bé, bé, bé, bé.
Hi ha vida en un restaurant quan està tancat, no? Quan està tancat per la clientela?
De fet, sempre, prèvi a l'apertura, el que hi és un malson.
Tot són complicacions al moment d'obrir, és quan ja s'allibera la pressió, podem dir, i només queda servir el client.
No teniu servei al migdia, tot i que ara és al matí, i m'hi he fixat, l'enigma ple de personal, suposo que preparant el torn de la nit, no?
Som 45 treballadors, ara, per 50 clients.
Van venint progressivament, al final és com una orquestra, que cadascú toca la seva peça i estem engranant l'orquestra.
No és ràpid de fer.
Com surten els números de 50 treballadors per 47 comensals?
Per un costat sempre he pensat que si no tens personal no pots vendre, perquè al final les hores de venda són poques.
Per un altre costat no tinc ni idea, perquè després de la pandèmia nosaltres pràcticament som els últims que han obert i m'he trobat amb una nova realitat.
Llavors aquesta realitat ara l'estem veient, encara no tinc els números de setembre, que són els que marcaran una mica la realitat.
Tenim tres problemes, un, l'augment de... és que només cal veure la tele, un és l'augment de...
Del llum.
Aquest restaurant és 100% elèctric, tres vegades més de llum que abans de la pandèmia.
Després l'augment del cos de matèria prima.
Hi ha coses que han pujat molt de preu i no parlem de trufa o caviar, sinó de...
Tomàquets.
Tomàquets o meló, meló l'estem pagant entre 10 i 12 euros.
I després la nova realitat també del personal que fa que amb temes d'horaris i de shows que han pujat també de la pandèmia.
A veure si hauràs de fer un concurs de cuina, un reality per...
Fins que no sigui de creadors, tranquil, de concurs fèiem els que vulguis.
Què et semblen tots aquests cuiners famosos que s'apunten al show de la tele?
Em sembla molt bé.
Han fet moltíssim, començant per Carlos Arguiniano.
Des de fa anys i anys que va ser el primer a dignificar aquest ofici.
Jo quan vaig començar l'any 85, diguem que no estava massa convist.
Jo quan coneixia un possible amic no li deia de què treballava.
Tenies 16 anys quan vas començar, no?
16.
Per què no li deies de què treballaves? Et feia vergonya?
Sí.
No era un ofici.
No t'agrada estudiar i no saps fer res a la cuina o a serveis.
Llavors ha canviat molt el món en aquests anys.
El que passa és que també ens estan donant massa veu.
Jo crec que el cuiner ha d'estar a la cuina i saps què passa?
Que un cuiner, a més, parla més possibilitats de dir tonteries,
inclús de parlar de cuina.
Tens la sensació que els últims anys en comptes de cuina has fet d'empresari?
Sí, i tant.
Llavors, a mi la pandèmia em va fer un favor,
perquè em vaig crear un món que no m'agradava.
Molt estressant, un món que era molt complicat de gestionar,
precisament perquè ho tenia tot molt ben pensat,
tot molt a prop, tot molt...
Ostres, estava...
És a dir, si jo tinc un restaurant a Londres,
si es trenca la nevera, no passa res,
no em trucaran, o si falta una persona perquè està malalta.
Si en canvi la tens a 50 metres,
doncs cada dia tenia cinc restaurants que eren cinc problemes,
contínus.
Sí, jo estava a punt de retirar-me abans de la pandèmia.
Jo ja havia parlat amb tot l'equip de dir
que m'he fet un sobreesforç inhumà aquests anys
i crec que em mereixo baixar el ritme.
I mira, farem una cosa.
Ara jo guanyo uns diners i us dono vosaltres uns quants diners.
Ara farem el revés, guanyareu vosaltres diners
i em doneu a mi uns quants.
Però va arribar la pandèmia.
I després de la pandèmia m'ho vaig pensar molt.
M'ha costat molt també posar-me una altra vegada al davantal
i estar aquí davant.
Però des de tornar de vacances em va fer el cap clic
i m'he posat una altra vegada al cap davant de la cuina
i cuinant de sol a sol, que em fa molt feliç.
I que segurament feia molt de temps que no el feies, no?
Feia molt de temps, sí.
Jo la vaig cuinar molt, molt, molt, molt les tres mesos de la pandèmia.
A casa o...?
A casa i de fet, home, clar, com tots.
I de fet vaig aprofitar per fer el receptari
que després van trigar pràcticament vuit mesos
a treure el llibre de verdures.
Qui tastava els teus plats en aquesta pandèmia?
Només la meva dona i el meu fill.
El que passa és que tenia la sort de viure sobre la boqueria
i després també amb els proveïdors que habitualment em subministren
podies comprar perquè el delivery funcionava molt bé, no?
I allà em vaig endullar.
Em vaig endullar una altra vegada a cuinar
i ara doncs aquí és que no paro.
De fet és increïble perquè jo no canto als bales.
Un noi que fa appena quatre mesos que el conec
que és el cap de cuina i jo estic muntant plats.
Aleshores el problema que tenies, què era?
Que tenies cinc restaurants i que els havies de gestionar
amb un cap de cuina i que tu trucaven quan hi havia problemes, entenc, no?
O que havies d'anar a pagar focs?
És més complexa.
Jo tenia un equip de vuit persones que treballaven dintre d'on estem,
d'aquí d'Enigma.
Aquest grup de vuit persones el que fèiem era assessorar
a cada restaurant de tal manera que ens encarregaven
de netejar tota la brutícia que pot haver-hi dintre d'un negoci.
I doncs resulta que això feia que a les onze i mitja quedàvem,
doncs ja arrencàvem visitant cada restaurant,
veient què és el que canviaven, què és el que fèiem,
què és el que modificàvem, què és el que milloràvem.
Tot això que quedava realment, diguem, a l'hora d'obrir,
com t'estava dient, quedava difuminat perquè de sobte
trobaves gent que havia vingut especialment a Barcelona
a menjar a tres dels meus restaurants
i te'l trobaves avui amb un, demà amb un altre
i demà passat amb un altre.
I això deies, uau, quina passada.
Però és que tenia cinc aquí, després tenia la Ibiza,
tenia el de Nova York i el de Londres.
Quants avions agafaves l'any?
Cent.
Vaig agafar, crec, el 2019, cent avions.
Vol dir un avió cada tres dies?
Sí.
I la teva família, quants dies a la setmana la veies?
Això, clar, aquest és el tema.
Jo vaig retrobar la família amb la pandèmia,
però és que ja et dic que, com qui diu, jo l'últim viatge
que vaig fer en sèrio abans de la pandèmia va ser,
que de fet em va agafar Nova York, era Canadà, Nova York,
i al tornar fèiem la reunió per dir, senyors,
jo em vaig al carro, jo afluixo i ara us toca a vosaltres.
Portem aquí deu anys i esteu formats.
I pum.
Vaig baixar de l'avió per tancar-me a casa el 14 de març del 2019.
Ho recordo perfectament.
Vaig agafar el penúltim avió de Nova York.
Anàvem cinc persones.
La teva família en té la teva feina?
La teva dona i el teu fill.
La Silvia portem des dels 21 anys junts, no li queda un altre.
Jo no volia tornar a obrir per la nit,
després de la pandèmia, el que tenia molt clar.
Per això hi ha hagut aquest desajust,
una mica a l'hora d'explicar què és el que fèiem,
perquè volia provar al migdia,
però no m'arriba a l'afeturació,
perquè només hi ha una hora de servei.
Al migdia hi ha d'una i mitja, dues i mitja,
a dos quarts de tres.
En canvi, a la nit tens...
He vist que obriu molt d'hora, a dos quarts de set de la tarda.
Com sempre, perquè jo tinc...
Saps què passa?
Que el percentatge de turistes el marca el preu.
Jo tenia abans un restaurant de 40, un altre de 70,
un altre de 100, un altre de 200, un altre de 250.
Ara tinc un de 200, 250.
Aquí no hi ha menú.
Llavors és normal que el turista, quan està fora de casa,
gasta més.
I triar llocs que calgui.
El turista, quan està fora de casa,
gasta més.
I triar llocs que li pugui interessar.
No té problemes de venir dos quarts de set, a les set.
No té problemes.
Són tres hores, dos i mitja, tres hores de mitjana,
que la gent està inclús més.
Llavors, obrim per això, doncs, per gestionar millor la nit.
I la família, el que em deies,
em va quedar molt clar que m'havia equivocat
i era el principal motiu.
Perquè tinc 52, vaig a fer ara d'aquí poc, 53,
i jo crec que em mereixia ja,
doncs, pogués estar amb la família
i arribar a casa a les set de la tarda.
Clar, jo, com tants i tants professionals,
sobretot cambrers,
em van descobrir que es podia jugar a pàdel,
es podia anar a una llibreria,
aprendre una copa amb els amics a la tarda.
I jo no sé el que és això.
El teu germà va agafar aquest model fa uns quants anys, potser ja, no?
Sí, però bueno,
hi ha una gran diferència que amb ell li agrada treballar i a mi no.
A les 50 es va retirar
perquè també nosaltres li vam dir que aquell ritme no el podíem portar
i vam començar a tenir fills.
Era un dels motius.
Ell ja ho tenia molt clar,
que en aquella època, ja fa, va ser el 2011, fa 10 anys,
va veure que la intensitat amb la que nosaltres vivíem al moment
i que el que li donàvem al bulli,
doncs això tenia una data de caducitat.
I va ser molt intel·ligent.
Jo deia que s'havia de matar la bèstia.
I crec que des de la perspectiva del temps, els dos teníem raó.
És al·lucinant perquè han passat més de 10 anys
i la gent continua parlant del bulli com la referència, no?
Al final l'escola que deixes, l'empreta que deixes de cara a...
I el vau matar.
El vam matar, però perquè perdurés
i perquè el record, si fos,
el record de la feina feta fos perdurable, precisament.
Mai millor dit.
Vam deixar no sé quants llibres escrits,
vam deixar una petita història
dintre de la gastronomia catalana i espanyola i mundial
i ja està, i escolta'm, sense anyurances,
a toro pasado.
Som el Suplement, som a Catalunya Ràdio.
Estem xerrant des de l'Enigma amb l'Albert Adrià.
Tinc la sensació que els cuiners de Primeríssima Divisió
sou moltes coses, no?
Sou empresaris, sou cuiners, sou creadors, sou pancaires...
Quin és l'ordre d'importància per estar a dalt de tot
i quines qualitats has de reunir?
Això depèn de cadascú.
Saps què passa?
Segur que tu mateix i dintre de qualsevol ofici
un dia t'aixeques al matí i dius,
em vull menjar al món.
Un altre t'aixeques cansat i dius,
ostres, tu, millor al revés.
Fem una implosió,
ens fem petits i estic fart de tot.
Hi ha un moment en la vida que si tens capacitat i sort,
la sort és un percentatge imprescindible.
Nosaltres ho hem tingut molta, molta, molta sort.
Dius, vinc amb el meu fill,
dius, vinga, anem.
Llavors hi ha gent que s'atreveix a donar el pas
i altres que diuen, tu, no em compliquis la vida.
Jo em sento cuiner, vull ser cuiner.
Dintre del meu món, doncs, tinc un negoci
des del punt de vista empresarial
i hi ha molta gent que encara és que no entén
que un restaurant és una empresa.
Llavors, a mi m'agradaria saber ara
quanta gent realment fa números
i veure la diferència que hi ha respecte de fa dos anys.
Sap que compra més car, però no sé si realment entenc
que a final de mes, per molt que treballi,
potser no li queda res.
És molt difícil, no?, ser un bon creatiu,
tenir talent per inventar-te plats
i a la vegada tenir talent per gestionar una empresa
i portar els números.
La paraula creativitat com la paraula l'experiència
es fa servir molt a la lleugera.
Una experiència i creativitat dintre de quin paràmetre?
La creativitat pura no es tracta de fer plats,
es tracta d'obrir camins,
de descobrir noves vies de treball.
Són hores i hores i hores en solitud
que al final, doncs,
desemboquen en un moment
excitant
que treus una nova via de treball, de feina.
Avui en dia, això és molt difícil,
una revolució com la que vam fer,
perquè la informació viatja en una velocitat tremenda
i l'autoria de les coses costa molt de demostrar.
Abans, els congressos gastronòmics servien per això.
Ara, com que t'esperis un congrés per presentar-ho,
ja t'ho han robat.
És que ja no val la pena ni preocupar-te d'això.
Sempre tu saps, històricament, en un hotel hi ha dos tipus de cuiners,
l'executiu i el creatiu.
El que fa piruetes i el que fa els números.
S'han de separar.
És molt millor, a més, que el cuiner...
I tu tens les dues qualitats.
No, no, no, que va, que va.
Jo, a mi, els números em mereixen.
Al Ferran li agraden molt els números.
A mi, els números em mereixen.
Llavors, jo al final demano el total.
Quant ha sigut?
Quant ha costat?
Saps?
Ara mateix acabo de preguntar.
Quant em va costar la llum el mes passat?
I diu, tres vegades més que la mateixa de fa tres anys.
Uau.
Sempre seràs el germà del Ferran Adrià, no?
Aleshores, això, tu tens una carrera espectacular,
sense ser germà de ningú.
En algun moment ha estat una allosa,
haver de ser sempre el germà del Ferran?
No, perquè, com sempre he dit internament,
jo vaig començar el bulli dos anys després que ell.
El que passa, que saps què passa,
que jo sempre em movia en plan outsider, no?
I la gran equivocació de la meva vida va ser quan
amb el Juli em van oferir dues vegades ser soci.
I vaig dir que no, perquè sempre m'imaginava amb un peu fora.
I, de fet, també quan em pregunten quin ofici t'hauria agradat fer,
doncs dic publicista, no?, moltes vegades, o jo què sé,
o del món del cinema, però, evidentment,
des de la part no visible.
I mai vaig despessir aquesta possibilitat.
Ja va ser fins, potser, quan vaig deixar el bulli,
als 40, que vaig dir, mira, aquí ja està, ja està, no?
Com el Michael Jordan, que diu, mira, ara jugaré a bàsquet, no?
Doncs no, ha tornat al bàsquet.
Ell va tornar al bàsquet. I jo he tornat a la cuina.
Ara sortia un...
Un moment, que aquí l'agressió és que jo vaig passar de jove promesa
a que l'altre dia va sortir un article, no?,
després de la conferència que vaig fer a Sant Sebastià,
que deia, Albert Tadrirà, la segona joventut, no?
Hòstia, dius, uau, hòstia, cadu, cadu. És una allosa, això, bèstia, eh?
Jo encara em sento jove, no? Segona joventut, uau.
Per gestionar una cuina com la de l'Enigma, en tant personal,
què es necessita? Mala llet o mà esquerra?
Rotina i organització, com qualsevol empresa.
Comunicació, rutina, organització...
Hi ha crits? No.
No, no, no. Jo només.
Però són puntuals.
Has de mantenir, diguem, el filti band.
Llavors és molt important mai...
Tu pots, al grup, li pots dir de tot.
Però a la persona mai.
Llavors sempre...
Educació, res d'escriure assades,
però d'aquí poc veuràs que fem una reunió,
i a la reunió es plantegen els errors que es van cometre ahir,
els punts febles que tenim,
i avui tenim una altra oportunitat, és com el teatre.
Avui vindran 45 espectadors que els hi donem de sopar.
I com podem millorar el que vam fer ahir?
I llavors això s'aconsegueix amb rutina i amb comunicació.
Explica'm un error que fessiu ahir.
Ahir? Ostres, que... Pàgines.
Jo vaig venir a sopar com a client el divendres.
Ho faré una vegada al mes.
El vaig omplir 5 pàgines.
Un restaurant és una fàbrica d'errors.
Qualsevol.
El que hem de fer és treballar per minimitzar-los.
I sobretot el llenguatge de la comunicació és fonamental.
Pensa que podem, en una nit, moure 6 idiomes.
No sé quantes nacionalitats.
La benvinguda és fonamental.
La responsabilitat amb què paguen, també.
Per mi això és fonamental.
No parem de recordar que són uns diners molt bèsties.
Soc conscient que van molts diners.
Què és car? Depèn de cadascú.
Ja et dic, encara no sé si guanyarem diners.
La gent potser no s'ho creu,
però faig quatre números i dius que sí.
Per què 45 nòmines?
Que no és allò que tinc 15 estagers que no cobren.
Això ja s'ha acabat.
Quan dius que ja s'ha acabat és que durant un temps s'ha abusat
dels becaris, dels estudiants.
Com el teu ofici.
I el que no digui que ho ha fet és que es mantéix.
I, a més, quan ets jove,
has d'aprofitar per fer el que faci falta i aprendre.
Si s'acaba la joventut i comences a fer-te gran,
trobar parella i tenir un fill,
no faràs el que pots fer amb vint anys i amb vint-i-cinc.
I amb aquest ofici hauríem de ser hobbits, viure 500 anys.
Perquè jo tinc 53 i no tinc ni idea.
Ni idea.
Te'n parles de pa, el pa.
Algo que mengem cada dia.
Jo sé que porta farina, aigua, llevat i sal.
Però d'aquí, a que pugui comprendre'l,
em faria falta una vida.
I això és la cuina que estem fent, la comprensió a través del producte.
Em parla molt de sostenibilitat.
Ara vaig estar a Los Ángeles.
I jo reflexionant perquè els congressos
serveixen per reflexionar sobre la teva feina.
He d'anar a parlar, he d'anar a vendre.
He d'anar a vendre un producte que us diu en aquest cas enigma
com venc jo aquest producte.
La manera de ser sostenible
més evident és a través del producte de proximitat
i a través de la temporalitat.
I resulta que compro un guaiu que ve del Japó.
Això no és sostenible.
Quan tinc aquí 4.000 carns, aquí a la cantonada.
Llavors és un error que he de rectificar.
Si entre tots sumem,
i és cert que avui en dia
encareix portar-te una alga de xile.
Abans el bulli no ens preguntàvem això.
Que s'ha de portar una alga de xile, la portem.
Que s'ha de portar peix de...
El portem.
Van cap aquí als restaurants?
Cap a fer-los més sostenibles?
No, perquè si...
L'ésser humà és el pitjor que hi ha a aquest planeta.
Reaccionem a hòsties.
Doncs ja està.
Tu has necessitat una pandèmia per reaccionar, no?
I soc tan dolent com els altres.
T'agradaria que el teu fill fos cuiner?
Jo soc molt objectiu en aquest sentit.
Imagina't si jo soc el Ferran de la Veritat
i ell que li diuen l'Areu perquè no hi ha ningú més d'Adrià.
Ja s'ha posat la taquetilla.
Fa ara 16 anys.
Jo li vaig ensenyar a menjar.
Per ser cuiner, el primer que has de fer és aprendre a menjar.
Si no, no saps diferenciar entre la qualitat dels ingredients.
Una vegada et poses a cuinar, és molt més senzill.
Si vols fer-ho, que ho faci.
Jo no m'ho posaré.
Si vol anar-se a Califòrnia a surfejar,
escolta'm, es viu una vegada.
Ara jo no li dono un duro.
Que s'espavili? Clar que sí.
Com ets com a pare?
Segons ell, bastant bé.
No soc un pare a l'ús.
De fet, la seva infància
la veia dos dies a la setmana,
perquè agafava molts avions,
havia de viatjar contínuament.
Tens la sensació que has estat un pare absent?
No tant, perquè per mi
la qualitat del temps és una mesura relativa.
Una hora pot ser un minut o un dia.
Al final,
aplico el mateix que faig aquí, respecte a l'educació.
Sempre he crescut en un ambient de màxim respecte a l'educació.
Crec que això és vital.
Li he ensenyat a menjar, no?
Què vol dir, com s'ensenya a menjar?
Evidentment,
has de començar no anant a un tres estrelles,
saber diferenciar el menjar,
els ingredients, per començar.
Et poso un exemple,
el wasabi, per dir que no és d'aquí.
La gent valora quan va a un restaurant japonès.
Aquest és el millor restaurant de Barcelona.
El wasabi hi ha tres qualitats.
Hi ha un que és pols amb colorant,
que en realitat no és wasabi,
que és una rava que es diu rava picant.
La segona és una pasta,
que té un percentatge de wasabi i no és 100%.
S'aguanta, aquesta bastant bé.
El tercer és wasabi, de veritat,
que val 160 euros al quilo,
i resulta que es cultiva al mossèn.
Però si vols saber una mica més,
com jo, m'he anat al Japó a buscar wasabi.
El teu coneixement del punt 4, respecte al que és el wasabi,
no és el mateix que el punt 1.
Amb l'Àlex li dic, aquesta tonyina,
això, aquest llenguador,
aquesta pastanaga, això,
una mica com jo entenc la cuina.
Tu menges de tot.
Fots una hamburguesa al McDonald's o no?
Clar, però jo li ensenyo també al meu fill
de diferenciar, a través d'informació,
el perquè ha de fer-ho una vegada cada dos mesos
o una vegada al mes.
Però amb datos objectius,
igual que als nois els explico,
amb datos objectius perquè ho fan malament
o perquè ho fem molt bé,
perquè sempre has de començar a fotre la bronca entre cometes
i després acabar amb carantonyes.
Has de ser un bon psicòleg també per gestionar un restaurant com aquest.
Totalment, i no en parlem dels cambrers.
Jo era un artista de la psicologia als cambrers.
Fixa't que triaràs sempre un bar on saps que hi ha un tio
que té les paraules justes en el moment just.
Perquè abans hi ha clients que són pesats
i en cambrers que són pesats.
Vaig acabant, Albert.
Dius que estàs a punt de fer el 53 anys
i que ara estàs vivint aquesta segona joventut, diuen.
Com t'imagines?
La retirada ha passat de llarg.
T'imagines ara cuinant als fogons uns anys?
Ara tinc la responsabilitat que ja que vaig comprar aquest espai
em vaig gastar els diners que no tinc,
doncs creant enigma
que amb l'emprenda dels nois que m'acompanyen
donar-li el valor afegit que encara no té
i posicionar enigma dintre d'un referent mundial.
A partir d'aquí,
quan trigaré a fer això?
Tres anys, suposo. Tres, quatre anys i després...
És que no ho sé, tu.
Per jovent, alguns amics periodistes arriben
perquè dic una cosa i faig una altra.
I les estrelles Michelin són l'objectiu?
Són un allosa? Són un incòrdi?
Són un premi. Els reconeixements...
No es treballa per tenir reconeixements, arriben.
Home, et pots... Cuidado, siguem realistes.
Pots fer una sèrie d'intervencions
per aconseguir una estrella, si tens el coneixement.
De tal manera que també pots fer oposicions
per postular-te a ser nominat al 50 Best.
Saps què es diu? Diners.
El problema és si les tens.
Perquè al final hi ha, com en el meu cas aquesta nit,
50 o 45 jutges que si els agraden,
continuaré.
I si a la meitat no li ha agradat, hauré de tancar.
Ara també es parla només de les apertures,
però és que ara començaran els tancaments.
Començaran. I els tancaments
és com la vida, que es celebra un naixement,
però s'amaga una mort.
Segons el meu parer, la gastronomia és una de les maneres
més maques de vendre cultura.
Quan tu penses en el Japó,
no penses en la Can Liat, Concarina, Corea
i després en la Segona Guerra Mundial.
Penses en Xuxi i Sake.
Quan penses en Perú, penses en ceviches i pisco.
Quan penses en Mèxic, penses en tacos i tequila.
I després la música.
És un viatge.
Albert Adrià, moltes gràcies.
A tu. Moltes sort.
Roger Escapa.
Compre les entrades a PetraRomea.cat i Bromentrada.com
Aquest estiu celebrem els primers 40 al teu costat.
Catalunya Ràdio.
A Quida t'oferim la millor atenció domiciliària.
Des d'unes hores al dia hi ha preus que s'adapten
a les teves necessitats i compatible amb les ajudes
de la Llei de la Dependència.
Visita Quida.es i truca'ns sense compromís.
A Quida.
A Quida.
Si tens mòbil, tens Catalunya Informació.
Descarrega't l'AP de Catalunya Ràdio
i et mantindrem informat les 24 hores del dia.
Des d'on vulguis i quan vulguis,
conec-te amb Catalunya Informació.
A tot hora, a tot arreu.
Per Sant Joan,
coca, petards i suplement.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio.
Què tenen en comú Segundo Marell,
el major Trapero,
el que ha demanat a un dels Mossos
acusats en el cas d'Ester Quintana?
Que tots ells han estat citats per la justícia
i a tots ells els ha defensat una advocada
anomenada Olga Tobau.
Avui, al suplement, parlem amb una penalista discreta,
una advocada que moltes vegades prefereix guardar-se per ella
les seves reflexions, però quan parla diu les coses pel seu nom.
Potser per això ha estat capaç de posar l'estat
Què fa Olga Tobau un diumenge al matí?
Avui és aquí amb vosaltres.
No vens gaire sovint als mitjans de comunicació?
No, a veure.
No vinc gaire sovint perquè la majoria de vegades
em demaneu que vingui o a una ràdio o a una televisió
o a una entrevista per un diari escrit
en relació a temes en què estic portant la defensa
o l'acusació particular
de les pendents de judici.
Jo sempre he dit i he defensat que
durant la tramitació d'un procediment
almenys al nostre despatx l'advocat ha de parlar
i ha de treballar de portes endins al procediment.
Hem d'intentar evitar d'alguna manera alimentar
el que són els judicis paral·lels
i penso que desgraciadament
quan es parla massa del que és el dia a dia
la tramitació del procediment
per part dels que estan involucrats.
Una altra cosa és que vosaltres
tingueu una obligació i un medal social
d'informar sobre temes que són d'interès general.
Però per als que estan directament implicats,
siguin els advocats, siguin els fiscals,
siguin els jutges, aquests han de ser molt discrets
per evitar també entrar
en una espècie de competència de qui surt més,
qui diu més, qui intenta
condicionar més l'opinió pública
amb el seu posicionament.
No tots els penalistes defensen la teva estratègia
perquè n'hi ha que es passegen pels platós i les ràdios.
Sí, sí, i segurament els anirà igual de bé
o de malament que ens pot anar a nosaltres.
Però també hi ha aquí
un tema de personalitat i de temperament
i de manera de ser.
Hi ha persones que necessiten més prodigar-se
i que potser necessiten més, d'alguna manera,
cuidar el seu ego.
Hi ha molt ego entre advocats. Moltíssim.
Moltíssim, perquè clar és que hi ha entre advocats penalistes.
És que el penalista és la bella dona del dret.
Quan qualsevol de nosaltres pensem en un advocat,
pensem en un advocat, en una toga negra, en un judici.
Totes les sèries d'advocats
estan entorn al penalista.
I al final el penalista culmina, diguem-ne,
la seva actuació en el que és el judici oral,
que al final és una gran representació.
En el judici oral el que intentem és
recrear el que va passar en un determinat moment.
Perquè s'ha de reconstruir
el que ha passat intentant arribar a la veritat
perquè un tribunal dicti una sentència.
I això al final no deixa de ser com un gran teatre.
Per què et vas fer advocada?
Em vaig fer advocada perquè...
A veure, jo no tenia cap vocació.
Jo quan vaig acabar els estudis
m'havia plantejat fer filologia francesa
perquè m'agraden molt les paraules.
I crec que es poden canviar moltes coses
amb les paraules ben empradades.
Però la meva millor amiga,
en aquell moment, que havia fet el liceu francès,
el seu pare era advocat penalista.
Va ser un gran advocat penalista, Lluís del Castillo Aragón.
I quan li vaig dir que volia fer filosofia
em va dir mira, acabaràs donant classes, que està molt bé.
Però jo crec que tu pots
fer alguna cosa que estigui més a prop d'ajudar les persones.
Estudi a dret.
I fes un any de dret, si no t'agrada, no passa res.
Perdre un any a la vida d'una persona no és res.
I comença a treballar amb mi.
I aleshores vaig començar a dret amb 18 anys
i anava a classe al matí, anava al despatx a la tarda
i ell era un penalista dels...
que en aquell moment als anys 80
doncs estava portant el penal,
que era el gran penal del moment, que era el penal clàssic
de les drogues,
els delictes contra la propietat, perquè
estàvem en un moment en què hi ha una sacra
d'addicció a la heroïna i tot el penal estava
al voltant d'això i em va apassionar.
Més enllà d'un hospital on es veu més dolorós en un jutjat.
Aquesta frase és teva.
Sí, sí, perquè en un hospital
les persones ens enfrontem
a problemes de salut i a la por
respecte, diguem, del dolor físic i també de la mort.
I en un jutjat
les persones, a veure,
amb temes d'una certa, diguem, importància o gravetat
s'enfronten a la segona cosa
que és la que tenim més por a perdre,
a la pèrdua de la llibertat. I es veu molt dolor.
I es veu molt dolor perquè es veu el dolor de les persones,
es veu el dolor dels acusats,
dels investigats, es veu el dolor de les víctimes també.
I es veu el dolor
dels que la pateixen també indirectament,
que són els que envolten aquestes persones, les seves famílies.
Sí, es veu molt dolor en un jutjat o en un tribunal.
Tu defensaries el diable?
Defensaria el diable?
Podria defensar el diable?
Bueno, defenso molts diables.
Al final, a veure,
aquí moltes vegades la gent pensa
que decideixes defensar un cas o no
per, diguem, pel fet delictiu
que és objecte d'investigació.
Per exemple, molta gent diu
que algú que no podria defensar una violació.
Clar, una violació és una etiqueta
que es posa sobre un expedient judicial, però al final,
tu defensaràs allò o no
si hi ha, diguem, una raonable
sintonia amb el client, si et deixarà llibertat
per portar la defensa com tu creus
que s'ha de portar, és a dir, en aquest cas,
sense culpabilitzar la víctima o insultar la víctima.
I...
bueno, i si creus que al final
alguna cosa pots acabar fent amb defensa aquella persona.
Moltes vegades també...
Deixa'm que et posi un exemple. Hauries agafat el cas Alves?
Hauries agafat el cas Alves?
L'hauria anat a veure a la presó,
hauria palpat quin plantejament feia ell,
què és el que jo hauria fet,
i si al final això hagués sigut reconciliable,
doncs podria estar defensant l'Alves.
Quants diners poden haver-hi en joc en la defensa de Dani Alves?
Ara, pel bufet de Cristóbal Martí.
Ui, no ho sé. No ho sé. No tinc ni idea.
Nosaltres no m'ho vols dir.
No, no ho sé. No ho sé, perquè no sabem mai
el que poden, diguem, cobrar els nostres companys
d'honoraris. Segurament, molts més
dels que hauria demanat jo, perquè nosaltres
som extraordinàriament... Barats.
A veure, barats. Suposo que,
present, quan fem segons quins pressupostos,
es poden pensar que som cars, però t'asseguro que sí,
que som barats. Perquè tenim... Jo crec
que la majoria dels companys de l'Espatx
tenim aquesta relació amb els diners
que ha passat perquè o hem tingut
una educació, diguem,
molt austera de
persones, de pares, que
han tingut una situació també econòmica modesta
i que qualsevol cifra, encara ara,
després d'anys que ens hagi anat
raonablement bé, doncs ens sembla
molts diners. I hi ha un pudor, no?,
respecte d'això.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio, estem xerrant amb la penalista
del Gatubau, sobre aquesta qüestió. Clar, hi ha vegades que...
Insisteixo en això del diable
perquè no sé si tens remordiments o si
arribes al punt que hi ha remordiment,
ja no agafes aquella defensa.
Moltes vegades diuen que els advocats no tenen escrúpols, no?
Ui, això és absolutament fals. Alguns advocats
no tindran escrúpols i molts altres
entenen. A veure, remordiments? No.
No. No, perquè, a veure,
la...
Hem de partir d'una base. No hi haurà
sentència justa
si no hi ha judici just i això passa
perquè hi hagi una defensa eficaç.
Si...
També ens plantegem que
en un gran número de casos els advocats
no defensen l'absolució, perquè moltes vegades
no és possible. No és possible arribar a un tribunal
i dir, amb una certa solvència,
això no ha passat, el meu client no ho ha fet.
Doncs, el que fem aleshores els advocats
i una defensa, diguem, responsable i raonable
és dir, mira, el meu client ha fet això,
que no és exactament el que és objecte d'acusació
perquè no és una pena inferior, perquè, a més, poden concórrer
circumstàncies atenuants. Però, són molts els temes
on els advocats diem, miri, no, vuit anys no,
dos. Condemn-hi.
Posa un altre exemple. El cas
de Serkintana, que aquí hi havia judicis paral·lels
mediàtics, un cas molt mediàtic i, evidentment,
hi havia bons i dolents de la pel·lícula, i els dolents de la pel·lícula
eren els Mossos d'Esquadra que havien fet perdre un ull
o s'havia de demostrar això. Aleshores, tu aquí
defensaves un dels Mossos d'Esquadra.
Aquí, et senties assenyalada com la dolenta de la pel·lícula
durant aquest procés judicial? Sí, clar. A veure,
pel que era, diguem, el sentit social,
eren les dolentes, la Lídia Alahara,
la meva associació i jo. Però,
fixeu-vos, nosaltres quan vam assumir la defensa
d'aquest cas, la primera cosa que vam traslladar
al Departament d'Interior és
s'ha d'indemnitzar la senyora Quintana.
No sabem qui va disparar
aquell projectil. No es va arribar a demostrar mai, no?
Qui el va disparar? No es va saber. No es va saber.
Però nosaltres teníem molt clar que era un projectil
policial i que, aleshores, continuar donant
voltes sí. Això ha sigut un llançament
d'una pedra d'algú, dels manifestants,
etcètera, tenia un punt indescent.
S'havia d'indemnitzar i finalment es va
indemnitzar. Però, com dius, al final
el que no es va acreditar és
quina persona física concreta havia
disparat aquella arma i qui havia donat aquella ordre.
T'he de demanar un favor. Et pots posar els auriculars?
Sí. Ara no sé si et faré una putada, em perdola per la paraula.
Posa el tallaveu, sisplau.
No he de acabar.
Con algo que dice el ministro de Justicia
Anonso Martínez en la exposición de motivos
y es que un ciudadano
de un pueblo libre
no debe expiar las faltas
que no son suyas ni ser víctima
de la impotencia o del egoísmo del Estado.
Y esto es algo que los tribunales
pueden evitar.
Y yo les pido que lo eviten con la sentencia
absolutoria que aquí he pedido.
Y disculpen este espectáculo lamentable.
Bueno, he estat a punt una altra vegada de posar-me a plorar.
Però això ja no es fa.
Això és l'alegat final de la defensa
davant del jutges de l'Audiència Nacional
en els casos com Trapero i Tres a la Plana.
Bueno, a veure, són...
Jo soc molt emotiva.
I no em costa gens
posar-me a plorar.
És una cosa que no es pot controlar i que està allà.
A veure, aquí van confluir
moltes coses.
Van ser molts mesos de judici.
Va ser un informe extraordinàriament llarg.
La preparació també molt esgotadora.
Tot això al mig, a més del confinament de la pandèmia.
Tu hi havies estat àvia fa poc, no?
Sí, hi havia estat àvia.
Amb el qual també hi ha les emocions bones.
I una mica, mentre estàs parlant,
de sobte penses
ja està, ja hem acabat.
Ja estic acabant.
I en general hi ha com una relaxació de tot
i això surt.
També diré que quan
vam acabar la sessió
ens vam trobar al migdia perquè anàvem a dinar
amb el Masó, amb la Mari Pau Martí,
que era la cap de serveis judic de Mossos,
amb les persones que acompanyaven el Masó,
el Ferran López, anàvem a dinar
a les xarxes d'on estava l'Audiència Nacional
i aquell dia ens vam trobar al tribunal
que també estava dinant a una taula a prop.
I em vaig aixecar i em vaig dirigir a ells
i els hi vaig dir
que havia trucat al despatx
i que al despatx m'havien fet fora
després d'aquell espectacle a l'Audiència Nacional.
I es van posar a riure
i el magistrat em va dir
que potser hauríem d'obrir més sovint
la porta als judicis també
a la part humana.
Ens dediquem tots a parlar de dret,
a utilitzar aquest llenguatge tan críptic
per les persones que no són de l'àmbit
i no és dolent que també entri
les emocions, les pors, les alegries.
Em va fer molta il·lusió que se'm digués això
perquè, certament, em vaig sentir
no ridícula, però
m'hauria agradat que no passés.
Després d'un procés com aquest suposo,
la relació amb Trapero se'n va anar molt més enllà
de l'àmbit professional, en aquest cas, no?
Sí, va néixer una relació d'amistat
que no passa sempre amb tothom.
Hi ha processos molt llargs
on hi ha un acompanyament al client
amb el que és l'usurí
i que, al final, també l'humà
i que no neixi una relació més personal d'amistat
doncs perquè no, perquè les amistats
no s'imposen ni s'escollessen
de manera voluntària.
Però sí, aquí amb el major Trapero
hi ha una bona relació d'amistat.
Clar, en el cas Trapero i també en el cas Segundo Marey,
molts engevants, t'has enfrontat a l'Estat
a diferents estaments molt poderosos.
Tens la sensació que en aquests dos casos
has guanyat el relat d'una institució tan rellevant
com la de l'Estat o t'hi has hagut d'enfrontar
amb el cos personal que això suposa?
A veure, bueno, primer
són dos escenaris
diferents perquè Segundo Marey
estàvem com a acusació particular,
és a dir, aquí no estàvem defensant,
estàvem acusant, és veritat, un ministre
de l'Interior, un
director general
d'Interior, però estàvem
acusant i, a més, estàvem acusant
també amb el nostre costat la Fiscalia.
És a dir, una institució de l'Estat,
bueno, una alta institució
perquè, a més, és la que té
i és la que ha de portar a terme l'exercici de l'acció penal
en defensa de la societat i dels ciutadans al costat de Segundo Marey.
És una situació diferent perquè clar,
en la situació de Trapero i de l'intendent la Plana
ens estem defensant.
Sí que
en el cas del Segundo Marey
era, al final,
estar a l'espera de si
el poder judicial
aniria a firmar
provada una conducta com havia
sigut l'Organització dels Gal,
des de la cúpula
de l'interior,
que s'ordenés un segrest
i s'havia de veure si, bueno,
a firmar-se un tribunal
en seria capaç, entre cometes.
I
no ens enfrontàvem tant a l'Estat
sinó a l'eventual protecció que a l'Estat
li podia donar un tercer poder, que és el poder judicial, cosa
que no va passar i va actuar
de forma absolutament independent,
amb vots discrepants.
No oblidem que aquí, de la sentència majoritària,
no, ara no ho recordo, s'hi eren quinze els integrants
de les ala segona del Tribunal Suprem
i hi va haver sis vots reservats, és a dir, magistrats,
que haurien absol. Que jo sempre dic que a mi
el que em sorprèn molt de la sentència del procés
és que no hi haguessin allà valoracions i sensibilitats
diferents. En el tema de Trapero, sí,
aquí sí que tens més la impressió que
estàs lluitant no només contra uns fiscals
que acusen els teus clients d'uns fets concrets, sinó
d'uns fiscals que aquí sí que podrien estar
emparats per tot el que és
una estructura d'estat.
I aquí, novament, almenys en aquest cas,
en aquest cas el poder judicial funciona
al final com a contrapoder.
I ells van decidir que no hi havia prova
per condemnar Trapero.
El van absoldre.
La justícia és igual per tothom?
A veure,
no és igual per tothom. No és igual per tothom.
Però no és igual per tothom i jo aquí
sí que sempre faig aquesta afirmació
des de la meva perspectiva professional.
I no entraré en altres
perspectives. La justícia no és igual
per tothom perquè al final
la sort d'un ciutadà que està
immers en un procediment penal dependrà en gran mesura
també del seu advocat.
I, bueno, doncs si no...
Si pots pagar un bon advocat tens més números.
Doncs sí, i això no passa tant
per pagar perquè hi ha
moltíssims advocats que
són advocats desconeguts,
segurament amb horaris molt modestos,
que fan una gran feina. Igual que hi ha
advocats escrits al torn d'ofici
que fan una feina extraordinària. Jo no paro de coincidir
a judicis amb advocats que estan d'ofici
i que fan uns judicis extraordinaris.
Però si tu tens mitjans, com a mínim,
pots escollir.
La justícia espanyola és de dretes?
No. I els jutges del Suprem són de dretes?
A mesura que poses en el copular judicial
són jutges més de dretes i més
conservadors. Però la justícia, la que ens afecta
els ciutadans de peu, almenys
en primera instància, perquè és veritat que al Suprem hi podem arribar
tots. No. Aquí...
Al final és un reflex
de la societat, perquè també ara,
potser fa 50 anys,
feia una oposició
en una determinada classe social.
Ara ens trobem
amb jutges i fiscals que
venen de famílies treballadores
i que ells, per poder preparar l'oposició i estudiar,
han estat mig treballant paral·lelament.
No. Hi ha persones de dretes i persones de dretes.
El que passa és que el sistema penalitza
qui es pot permetre estar tants anys estudiant
per fer unes oposicions que et permetin arribar a jutge.
Sí, sí. Això és cert.
Crec que el promís ara
entre que comences a estudiar i acabes sent jutge
són uns quatre anys. Aleshores això significa que, clar,
has d'acabar la carrera i afegir quatre anys més.
Pitjor que ser mig, això.
També, per exemple,
Generalitat de Catalunya, ara no ho sé, però durant un temps,
donava unes beques per poder estudiar
una oposició.
Roser, la gent, si té una vocació com la de ser jutge
o fiscal o l'AG,
la gent s'acaba espavilant
i ho acaba intentant.
I jo insisteixo, jo em trobo
amb jutges, que alguns són molt
progressistes i que estan a l'esquerra,
altres que són conservadors. Jo no tinc la idea
que, en termes general, siguin molt més
de dretes que d'esquerres.
Em queden només cinc minuts. Aniré al gra, em carrego la publicitat,
o ja veurem com farem. A veure, Olga Tuau,
hem parlat de si la justícia és de dretes,
és masclista la justícia?
No. No és masclista.
A veure, no.
No és masclista, és a dir, posar una etiqueta
a tota la justícia que és masclista, no.
No ho són. No ho són.
Per què hi ha hagut aquest despropòsit amb la Llei del Només, si és així?
Doncs perquè la llei és un despropòsit.
Perquè la llei és un despropòsit.
És que, a veure, aquí
hi ha una fascinació pel dret penal,
per part dels poders legislatiu i executiu.
Les dretes el poden utilitzar com
un mitjà per posar ordre?
Obre, penalitzo,
castigo i les esquerres, a vegades,
amb una vocació de canviar la societat.
I el que no s'ha adonat ni als uns ni als altres
és que el codi penal no resoldrà
els problemes socials, els problemes que passen
per mentalitats masclistes, de discriminació, etc.
Equiparar el que és
l'abús i l'agressió
és el que ha provocat que s'hagin de
revisar les penes i per quina raó.
Perquè si tu dius que a partir d'ara
tot és agressió, tu li has de permetre
també al jutge que
imposi una pena que sigui proporcional.
Estarem d'acord que no és el mateix un tocament fogàs
al cul d'una dona o un home
que una penetració en violència.
Aleshores tu has de fer un ventall penològic
molt més ample que a base de 1 a 6
o de 6 a 12.
Ara no recordo exactament el nombre de penes.
Clar, si tu estàs de 1 a 6, normalment
pel tocament serà 1 i per si hi ha hagut
una agressió sexual sense penatació
ja serà 6.
Quin és el problema? Que quan ara s'ha tingut
una pena com el inferior és 1
doncs s'ha d'aplicar la llei
més favorable i s'han tingut que revisar.
Això no és culpa dels jutges.
Els jutges apliquen la llei i a més
per impedatiu legal l'han d'aplicar.
Si la norma està mal feta és el que això comporta.
I després també aquesta idea de
només si és sí i nosaltres hem canviat el codi
penal de l'amanada, per dir-ho d'alguna manera,
el codi penal del consentiment també és un missatge
que no s'ajusta a la realitat.
L'antic codi penal també passava pel consentiment
i la passivitat mai s'ha considerat
consentiment per cap tribunal.
Torna com vulguis, Olga,
perquè és molt interessant sentir-te.
Sí, sí. Moltes gràcies.
Com acaba aquesta història?
Sembla que acabaran fent marxa enrere
o l'acabaran reformant una altra vegada.
I que consti que em sap molt greu,
perquè jo soc una persona d'esquerres,
en independència que pugui tenir més afinitat o no
amb aquest govern. Sóc d'esquerres.
I em sap molt greu que un govern,
que és d'esquerres en principi,
pugui cometre aquests errors
i també em sap molt greu
perquè soc una dona
i perquè soc feminista.
Olga Tuau, moltes gràcies.
Gràcies. M'ha encantat estar aquí amb vosaltres aquest matí.
Ara tornem al suplement.
El proper 23 de juliol
se celebren les eleccions generals.
Una coseta.
Vull que ens trobem i que parlem.
Si tens,
si tens,
si tens,
si tens,
si tens,
si tens,
si tens,
Si tens una història personal,
una vivència, alguna cosa que et fa diferent,
una habilitat, el que sigui, posa't en contacte
amb nosaltres. Farem un programa plegats.
Vosaltres i jo mateix. D'acord?
Vosaltres mateixos.cat o ve un WhatsApp als 660-618-939.
Aquesta tardor a TV3. Vosaltres mateixos.
En vendreu una fuente.
40 anys descobrim, 40 anys informam,
40 anys entretenim, compartim,
explicant, escoltant, 40 anys avançant
i seguim caminant plegats per arribar més lluny,
perquè el futur ens espera.
40 anys formant part de Catalunya Ràdio.
Formant part de la teva vida.
Som els de Catalunya Ràdio i el Mundial és nostre.
Quan hi ha Mundial de Motociclisme,
connectem amb Univers MotoGP.
Aquesta temporada amb doble transmissió a l'àvia
al web de Catalunya Ràdio, als dissabtes la cursa Sprint
i als diumenges la cursa tradicional.
Els caps de setmana amb Mundial de Motociclisme,
el gran premi dels Països Baixos.
Univers MotoGP. El Mundial és nostre.
A l'àvia al web de Catalunya Ràdio.