Per això, hem format aquesta notícia.
Catalunya Ràdio, les notícies de les 11.
Bon dia.
Més de 700 detinguts a França
en la cinquena nit consecutiva de protestes per la mort
d'un jove a mans de la policia dimarts passat.
El ministeri de l'interior francès
i la policia de l'Estat.
La policia de l'Estat
ha denunciat que 5 policies i gendarmes ferits
i vora 600 vehicles i 74 edificis cremats
com a part dels més de 870 focs
que s'han declarat a la via pública.
Malgrat el lleuger descens de la violència,
el govern manté un destacable dispositiu de seguretat
en previsió d'una rebifada dels incidents.
El govern investiga també per temptativa d'assassinat
l'atac amb cotxe contra el domicili de l'alcalde de l'ALCALDE
de la Hillegaud.
Enviat especial a París, Jordi Baró.
Bon dia.
La setmana passada va ser la cinquena nit de disturbis a França
per la mort del jove de 17 anys per un dret policial.
La nit de dissabte a diumenge ha estat la segona
amb un dispositiu de 45.000 agents desplegats arreu del país
i el ministeri de l'interior assegura
que això ha fet baixar l'atenció.
A París, el reforç policial era molt visible als Camps Elysis
amb columnes de furgones i desenes de gendarmes.
Els comerços havien protegit els aparadors,
però finalment no hi ha hagut grans incidents.
Menys el d'arulls també a Marsella i Lyó.
Ha fet més greu l'atac amb un vehicle explosiu
al domicili d'un alcalde d'una regió del sud de París
que ha ferit els seus familiars.
França viu el cicle de violència més important dels últims 18 anys.
Macron ha ajornat el viatge a Alemanya
i ahir es va fer anar en ter en privat per desig de la família
al funeral pel jove Nael mort pel dret d'una gent.
Jordi Baró, Catalunya, Ràdio París.
Més notícies, en Raül Flores.
Molt pendents d'aquest hora d'un nou tiroteig massiu als Estats Units,
aquest cop a la ciutat de Baltimore, a prop de Washington, a la costa est.
Fins ara no s'ha fet públic el nombre de víctimes que hi pot haver.
La policia ha coordonat l'escenari dels fets.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès,
descarta un avançament electoral a Catalunya
si hi ha canvis al govern de l'Estat
o si l'independentisme treu mal resultat el pròxim 23 de juliol.
Ho assegura avui en una entrevista al diari La Vanguardia.
No cal que insisteixi. No hi haurà avançament electoral.
No subordinaré, en cap cas, la legislatura catalana
al Congrés de Diputats.
No ho han fet els presidents que m'han precedit
perquè han tingut el sentit institucional
que correspon a un president de Catalunya
i, per tant, jo tampoc ho faré ara.
Un mort i una ferida greu per un accident de trànsit
a l'autopista P7 a Freginalds al Montseà.
Segons informa el servei català de trànsit, a les 7 del matí,
un turisme ha sortit de la via en aquest punt de l'autopista,
en sentit Barcelona,
i ha volcat per causes que s'estan investigant.
A conseqüència de l'accident, el passatger de davant del vehicle ha mort
i la conductora ha quedat ferida greu.
L'han traslladat a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona,
on està ingressada en estat crític.
Amb aquesta, ja són 73 les persones que han mort
en accident de trànsit aquest any
a la xarxa aviària interurbana de Catalunya.
Twitter limita la quantitat de piulades que poden llegir els usuaris.
La restricció s'aplica des d'ahir a la tarda
i ha de ser temporal per evitar l'extracció, diuen,
de dades i les manipulacions.
Així ho diu el propietari Elon Musk.
Inicialment, Musk va anunciar que la limitació seria de 600 piulades
pels comptes que no paguen, que són la majoria,
i 6.000 pels subscrits a Twitter Blue.
Més tard, va assegurar que la restricció s'eixamplava
i que la restricció s'hagués d'acabar.
A més, la restricció s'hagués d'acabar
i que la restricció s'hagués d'acabar.
Així va assegurar que la restricció s'aixamplaria
aviat a les 1.000 lectures pels comptes no verificats
i a les 10.000 pels comptes de pagament.
L'ingeni informàtic i Espera en Tecnologia,
Josep Maria Ganyet, creu que la xarxa social està agonitzant
per falta d'un model clar de negoci.
Tot i això, apunta que Twitter no és l'única xarxa
que restringeix les visualitzacions per evitar
que les intel·ligències artificials en facin un mal ús.
Són declaracions que ha fet el suplement de Catalunya Ràdio.
Els robots que fan és agafar la informació i quedar-se-la,
perquè no hi ha ningú.
I a partir d'aquí creen altres projectes
o altres productes de pagament.
I llavors ha dit que està degradant el servei,
l'accés de tants robots per entrenar
la intel·ligència artificial,
que hem de tallar l'accés als robots.
Esports Albert Benet.
Avui es juga a la fase final de la Golden Cat
d'Hoquei Patins a Santipòlit de Voltregar.
Itàlia i Portugal jugaran a la final a la una d'aquest migdia,
mentre que Catalunya i França es disputen al tercer quart lloc
en un partit que ha començat fa uns minuts.
Montse Mir, bon dia.
Bon dia.
I en el que acaba de marcar Catalunya,
el primer gol ha fet Toni Salvador,
minuta set i mitja de la primera part,
Catalunya que s'avança per un gol a zero
davant la selecció francesa.
Com deies, a partir de la una, final entre Itàlia i Portugal.
Montse Mir, Catalunya Ràdio, Pavelló,
Oliveres de l'arriba a Santipòlit de Voltregar.
Avui es disputa la segona etapa del Tour de França,
la segona de les tres etapes que transcorren pel País Basc,
de gairebé 209 quilòmetres amb sortida a Vitòria
i arribada a Sant Sebastià.
Una forta caiguda del ciclista mallorquí Enric Mas
va marcar ahir el començament d'aquest Tour.
Mas va haver d'abandonar la ronda francesa,
així com també un dels favorits Richard Carapaz.
També avui, a partir de les tres,
cursa del Gran Premi d'Àustria de Fórmula 1
i victòria de Max Verstappen en la cursa a l'Sprint.
La selecció espanyola de Vater Pol,
amb vuit catalans d'entre els 15 convocats,
jugarà contra Itàlia a la final de la Superfinal de la Copa del Món,
que es fa a Long Beach, als Estats Units,
després de guanyar un gri a les semifinals aquesta matinada
per 10 a 8.
Fins aquí les notícies.
El suplement, ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
11 i 6.
I això és el Superfort.
Marina Porres, bon dia, bon hora.
Bon dia.
¿Te recordes de aquesta peça o no?
Sí, me'n recordo.
La vas ballar?
Sí, però no em coneixia aquesta versió.
Això és el Superfort.
Crec que la va defensar la Sofia.
No, això no ho he seguit, eh?, però la cançó la reconec.
Si ets aquí vol dir que no tens entrades per anar al concert
a les 12 d'Eufòria al Sant Jordi.
No en tinc, no en tinc, no en tinc.
Puja, puja.
Potser t'agrada més aquesta versió de la Jim de Tatu Lorín.
Això, si ho intentéssim fer tu i jo a casa?
No sortiria bé.
Segur que no sortiria bé,
i a banda que les cordes bogals quedarien penjades del sostre.
Sí, jo crec que ningú a Catalunya voldria veure què passaria
si ho intentéssim.
Aquesta és la Jim que va guanyar.
Avui també d'aquí una estona al Sant Jordi i sentirem l'Alèxia.
Això deu ser una versió de la Kylie Minogue, no?
A veure, aquí ho té clar.
Juliana Canet i Marta Montani, bon dia i bona hora.
Bon dia, Marina.
Hola, hola, bon dia.
Has vist qui et porto aquí, Marina?
Sí, escolta, fantàstiques.
Com esteu, companyes?
Doncs, mira, en el meu cas,
estic aquí preparant-me com si fos un partit del Barça
i fos en Bernat Soleu amb Turcamada,
allò revisant les jugades,
mirar qui va ser l'altre partit del Barça,
que va ser l'altre partit del Barça.
I, a més, a més, a més, a més, a més, a més, a més, a més, a més,
mirant les jugades, mirant qui va ser el favorit,
doncs fent això aquest matí de diumenge.
Veu una Alcànet Roca, jo no?
Home, no.
No, eh?
Entre poc i massa, avui.
També una noia ha de posar-se límits,
perquè si ho vol fer tot, al final no s'arriba enlloc.
No veu una Alcànet Roca, ens va saber molt de greu,
però avui s'ha d'estar tot bé pel Palau Sant Jordi
i volíem tenir veu.
Teniu preferit?
I tant.
Però avui no és una competició, eh, porres?
No, però jo, Marina, completament desconectada.
La pregunta era, aneu amb algú, clarament,
perquè a mi m'agrada saber si tenen un preferit o no,
encara que no s'hagi de votar.
A veure.
La meva preferida és l'Alèxia.
L'Alèxia i la Gim.
L'Alèxia i la Gim.
A veure, tot això ho viurem en directe a l'antena de Catalunya Ràdio
a partir de les 7 de la tarda.
Programa especial de l'XELA amb el Carandell, la Marta Montaner,
la Juliana Canet i companyia comentant en directe aquest concert.
Per tant, si us heu quedat sense entrada i ara a les 12 no hi podeu anar,
ni tampoc aquesta tarda.
El vespre és a les 7 o a les 8 del concert?
El concert comença a dos quarts de 8.
Dos quarts de 8, molt bé.
I en principi seran dues hores,
però ens han passat les 7 llistes de les cançons,
així, de manera privilegiada,
i et dic que hi ha com a mínim més de 40 cançons.
Per tant, ves calculant l'estona que s'estan cantant.
Home... I parlen, també.
I parlen, i parlen.
I ja he convidat sorpresa.
I sessió doble, perquè això va demà a tarda,
perquè recordo que a l'altre edició de fa un any
eren dies separats, per tant, el ball d'emocions de tota aquesta gent
que veurà avui el Sant Jordi ple, aquests setze concursants.
No sé, vau viure l'experiència de fa un any?
Com va anar i quines diferències hi haurà respecte avui?
Jo crec que aquesta vegada és com a mínim el format i el programa.
Ja tindran les coses una mica més controlades,
ja tenen l'experiència de l'any passat,
però és veritat que fer dos concerts
amb el xambal emocional que això suposa
serà durillo per ells.
No sé com ho portaran.
També crec que el del vespre serà el bo.
Sense desmereixer el del migdia, eh?
Totalment, totalment.
El del migdia serà una mica com un assaig general, jo em penso, saps?
Vull dir que també serà increïble i serà una passada,
però crec que s'ho prendran més amb aquesta idea,
amb la idea de, anem a veure si podem acabar-ho de perfeccionar
pel vespre a fer el millor concert de la història.
És que la nit motiva més, oi que sí?
Sí, però ara, per exemple, hi ha molta gent
que viu lluny de Barcelona, que és camí del Sant Jordi,
i entenc també que la voluntat aquesta de programar
el primer concert dels 12 del migdia
és no acabar a les tantes i ha de tornar a casa
a passar de la mitjanit, no?
Clar, també.
La idea és bona.
És com una festa dels súpers, al final, eh?
Total, perquè a més també hi van moltes criatures,
vull dir que si tu hi vols anar amb el teu fill de 3 anys,
que potser es fan d'eufòria anar-hi i tornar a casa teva
a l'altra punta de Catalunya a les dues del matí,
potser no és una bona idea.
Escolteu-me, i quan Marta em dius que hi ha sorpresa
o que hi ha cameu, quins són els cameus?
Com t'agrada un titular a tu també, es capa, eh?
No ho puc dir.
Veurem un Triquell o un Miki Núñez, o què veurem?
Jo crec que el Miki Núñez és bastant previsible,
per tant, aquest el podem confirmar, sí.
La resta ho deixo una mica més així a la inventa.
Ah, però ho saps?
Sí, si ens ho han passat.
Tenim la llista i ara, cançons i de tot.
No hi ha sorpresa ja per nosaltres.
Doncs, aleshores, per mi sí que ho serà.
A veure, què en podeu avançar?
I no em serveix, que m'ho han envergat i tota la història.
Aleshores, vinga.
Et puc avançar que hi haurà un membre del jurat que actuarà?
Helena Gadel.
Ah, no, jo no et diré qui.
Helena Gadel, que ja va actuar ahir a les Avenires.
Cap de setmana intens per la Gadel.
Jo no t'ho confirmo, això.
Podria ser qualsevol dels tres, perquè els tres són cantants.
La Carol també.
I l'Ildami amb la cançó de l'estiu de TV3 i Catalunya Ràdio,
amb la Jim.
Ah, o no.
És que l'he insertat i ara la Canet no s'atreveix a dir-me que no.
Bé, doncs això és el que viurem a partir d'aquesta tarda.
Gràcies a totes dues.
Gràcies a totes dues.
El Carandell, suposo que també està d'esperi
i s'està preparant a aquesta hora, no?
No, el Carandell sí que està dormint, que sí que va anar el Carandell.
Doncs mira, que es recuperi.
Una abraçada pel Roger.
Gràcies, companys.
Us escoltem aquesta tarda.
Molt bé, una abraçada.
Adéu.
Marina Porres, ara sí, avui de què dediguem l'excusa?
Doncs aquesta setmana parlarem de la fe,
parlarem de la idea de creure, fidelment o no, en alguna cosa.
És una idea que normalment s'associa a la religió,
és a dir, la idea de creure que les veritats d'una doctrina religiosa,
per entendre'ns,
però no cal que vagi lligat a això perquè,
quan parlem de fe, doncs podem creure en moltes coses.
I, a més a més, la fe en si mateixa és com la paraula donada,
no la promesa de fer alguna cosa.
Evidentment, això és un tema central en literatura,
en art en general, a tot Occident,
però hi he pensat perquè he llegit un llibre
que val molt la pena que tinguem present.
A veure, quin llibre ens portes?
Doncs, Edicions de 1984,
a la seva col·lecció de clàssics universals,
que per als que la coneixeu és una col·lecció tota blanca, molt bonica,
acaba de publicar una novel·la que es titula
Silas Marner, de George Eliot,
amb una traducció de Jordi Fiter.
Llavors, a tothom qui li agradi la bona literatura
crec que d'estar bastant al cas d'això.
George Eliot és com una de les escriptores angleses
més influents del segle XIX.
De fet, totes les escriptores que van després d'ella,
la citen o la referencien,
i la seva obra més famosa és una novel·la enorme
que es diu Middlemark, que toca molts punts de vista importants,
sobretot pel que fa a la dona i la societat,
i llavors ha quedat com una mena d'emblema.
A mi em costa una mica, George Eliot,
perquè sempre tinc la sensació d'estar llegint una novel·la d'idees,
és a dir, ella és una senyora que es va dedicar
al periodisme i a la filosofia
i està molt influïda per això últim, com ara veurem,
i llavors és com aquella...
Jo tinc una relació estallada amb ella,
però és molt interessant.
I, de fet, la que porto avui com a novel·la
és reconeguda com una novel·la sobre el post-cristianisme,
per això la porto avui, que parlem de fe.
Llavors, com deia, és una novel·la que es titula Silas Marner,
és la tercera novel·la que va ser-hi, a l'Èliet.
Silas Marner és el nom d'un senyor
que viu en un poble superpetit i superreligiós, una comunitat,
i té un millor amic i una dona.
És un home honest que compleix tots els perceptes de la seva religió,
s'estima la dona i els amics,
treballa per la comunitat, treballa honestament, és un teixidor.
I, llavors, resulta que un dia l'acusen injustament
d'haver robat uns diners de l'església
i resulta que és el seu millor amic el que l'ha traït amb aquests diners.
I, a més a més, a partir d'aquesta traïció,
el que fa és casar-se amb la seva dona.
Llavors, Silas Marner, davant d'aquesta ofensa, diu,
doncs, renuncio al meu déu, renuncio a la meva vida,
com l'entenia fins ara, i renuncio a tot.
I, llavors, se'n va a un altre poble
i s'està 15 anys vivint allà absolutament apartat
de la vida de la comunitat, i a casa seva.
L'únic que fa és treballar teixint,
i a la nit el que fa cada nit és treure totes les seves monedes d'or
que va guanyant amb la seva feina i se les posa al voltant.
O sigui que els diners són els seus nous amics
i el seu únic sentit a la vida i li fan molta companyia.
Però resulta que un dia, pobre Silas,
li roben tots aquests diners i, evidentment, és un drama gegant
i ell queda destrossat.
I, quan li roben aquests diners al cap de molt poc temps,
entra un bebè gatejant a casa seva.
Ell no ho veu, o sigui, és com que de sobte es troba un bebè dintre casa.
Al principi, de fet, ell el que fa és confondre
els cabells rossos d'aquesta nena que ha entrat gatejant
amb les seves monedes d'or i llavors diu
oi, he recuperat els meus diners, però no és un bebè.
I és una nena indefensa, clar, que gateja,
que ha perdut la seva mare en unes circumstàncies que no explicaré.
Llavors, a partir d'aquesta nena,
a qui decideix quedar-se-la i li fa com de pare,
Silas recupera la fe en la vida
i aquest bebè li dona un nou sentit
i el fa integrar-se a la comunitat.
Llavors, lectura d'això.
Els experts en Nelliot i en aquest tipus de literatura
deien que ella aquí estava intentant explicar la religió
quan deixem de creure en Déu i veiem la religió com un humanisme,
és a dir, aplicada sobre les persones.
És a dir, que aquest llibre és com una mena de crítica al materialisme
i una reflexió sobre per què creiem i en què creiem.
És una novel·la que m'ha interessat molt i m'ha agradat,
però és d'aquests llibres que llegeixo i que vaig pensant
si sabés filosofia d'aquí en trauria moltíssim més.
Però és molt, molt interessant, aquesta novel·la.
Silas Marner.
Ens l'apuntem. Què hi posem, a la pantalla, aquí?
Una cosa que molt recordareu.
Estan molt enganxades amb l'altre, és bo.
Ja l'han tancat.
Era la teva germana, oi?
Sí, ella és enganxada.
És una cosa de treball.
Avui, per parlar de la fe de Silas Marner,
Fleabag.
Fleabag.
Un clàssic d'aquest espai, també.
Sí, és que és una de les sèries que més èxit ha tingut
aquests últims anys, creada per la Fibiu Waller-Bridge,
una directora i guionista anglesa.
Aquí, ara, es veu que podem veure actuant a la pel·li d'Indiana Jones,
un gir molt estrany.
Llavors, Fleabag, per si no l'heu vista,
veieu-la immediatament, és una mena de sèrie d'humor,
però d'un humor com molt sec i molt astre
que tracta com les misèries d'una jove londinenca,
interpretada per ella mateixa, per la seva creadora,
que passa per una crisi després de perdre la seva millor amiga,
amb qui havia muntat una cafeteria.
Llavors, ella ens va explicar la seva vida
mirant-nos directament a càmera
i veiem com les merdes i les inseguretats
que té amb tot el que l'envolta, amb els seus amics,
amb la seva família, amb la seva vida amorosa.
Llavors, la porta avui que parlem de fe,
perquè un dels personatges més icònics de la sèrie
és un capellà catòlic,
que ja està anomenat pel món sencer com a hot priest,
així, com a capellà, diguéssim, molt hot, molt guapo,
perquè és l'Andriu Scott fent de capellà,
o sigui que és normal que passi això.
I resulta que aquesta figura,
que és com casta i portadora de la fe,
tan estranya en el nostre món,
tan superdesplaçat, i aquesta és la gràcia,
per la protagonista és com una mena de salvació,
perquè és una manera d'entendre el món
que li agradaria tenir però no pot.
És a dir, ella voldria tenir fe,
i hi ha una conversa on ho diu.
No voldria creure en un déu perquè creu que així
tota la seva vida seria més fàcil, no passaria tot per ella,
i no sentiria de la mateixa manera
el pes de la responsabilitat sobre el seu.
De fet, hi ha un moment en què li diu,
és que vull algú que em digui què he de fer,
com he de comportar, com he de vestir, quines bromes puc fer.
I llavors, és una mena d'eneguit molt contemporani,
per això ha tingut tant èxit.
Aquesta idea de com que se suposa que creiem en res,
ho has de fer tot sol per trobar sentit a la vida,
i, clar, no és una feina fàcil.
Música.
Jo era Teo, però ara Creo.
És així. Estava cantat, aquest.
Set en gana i nati peluço.
Crec que ho van rodar en una església,
es van posar les mans al cap,
perquè ballaven massa sensualment i es fregaven.
Exacte, com una mena de cosa provocadora i tal.
Realment és una gran cançó, és molt graciosa,
una gran col·laboració.
Set en gana i nati peluço és una barreja.
Quan els veus allà...
Per mi ell se la menja, ella se'l menja.
És que aquí, amb qui hauria d'estar nati peluço
que no se'l mengés?
Però es veu molt clar això al videoclip,
quan veus el vídeo dius...
Aquí hi ha algú.
Però no estic bastant a favor dels dos, jo.
És que nati peluço podrien parlar un dia,
perquè és una senyora molt estranya.
Però si parlem de fe, aquesta és una cançó que va perfecte,
és una cançó que es diu A Teo.
Si busqueu el videoclip, és això que deia el Roger,
veureu que està gravat en una església,
tot fosc, tot barroc, tot recarregat,
totes les coses, en realitat, per això s'ho poden entendre en això.
I ells surten ballant provocativament
com d'una manera que estaria molt mal vista en una església.
És un videoclip ple de referències religioses, molt ben fet.
De fet, també sobre aquesta idea de la fe i la contemporaneïtat
i la impossibilitat de creure i tal.
I és una cançó que va d'això, ens ho diu ben clar.
Jo era a Teo, però ara crec,
perquè només et pots explicar com a miracle, no?
Llavors és aquesta...
No hi pot haver més sucre.
He cantat així que Cetangana fa rebaixar el sucre raro.
No ho sé, Cetangana sempre juga amb els referències religiosos
així com més castissos i més tradicionals
per fer-ne alguna cosa i jo crec que en aquesta cançó es veu bastant bé.
Avui llibres, músiques, cançons, bandes sonores
i també pantalles al voltant de la fe.
Un altre llibre, va.
Un altre llibre molt bonic,
que és una autora que no havíem recomanat mai
i que a mi m'agrada moltíssim,
és Emily Dickinson, fundadora, diguéssim, de la posi americana, quasi,
i aprofito per recomanar-la ara que l'editorial Flaner
ha editat un volum de la seva posia i de les seves cartes
construït a partir de fragments.
De fet, és una col·lecció que acaben d'estrenar
on hi ha Proust i Azuró
i són llibrets molt petits, molt de regal, molt bonics,
construïts a partir de fragments d'autors célebres.
I en aquest cas, Emily Dickinson.
Qui és Emily Dickinson perquè la puguem situar?
És una senyora nascuda el 1830, això avui va de segle XIX,
al món purità de Nova Anglaterra, a Massachusetts.
És una senyora que gairebé no va sortir de casa,
però que s'ha convertit en una de les poetes més famoses del món.
A mi, abans d'entrar en Emily Dickinson,
em feia una mica de mandra,
perquè Dickinson és reivindicada per dos mons
que em fan molta mandra, que són el feminisme
i la cosa mística, però realment, quan vaig començar a llegir-la,
em van caure a terra tots els meus prejudicis absurds sobre ella,
perquè bàsicament el que es veu és que Dickinson era una ment privilegiada
amb una força increïble, amb una potència de llenguatge,
que li va venir, i aquesta és la gràcia, de no saber ben bé on,
perquè no va sortir de casa,
i és com un univers en ella mateixa,
o sigui, tot el que va inventar comença i acaba amb ella.
Per mi, Dickinson el que fa,
per mi, per tothom que l'ha estudiat,
és reinventar cada paraula, els seus poemes,
o sigui, cada concepte agafa com una nova perspectiva
quan passa per la seva poesia.
És un tòpic, però és com si posés a prova tota l'estona
el sentit de les coses que l'envolten.
I com que no necessita gairebé res de l'exterior per funcionar,
de fet, ella el que tenia a la idea
és que a l'univers li som completament indiferents.
Llavors, som molt tancats a nosaltres mateixos,
i alhora molt connectats.
És una cosa una mica difícil d'explicar.
Llavors, l'aporto avui que parlem de fe,
perquè en paral·lel a pensar a ella que a l'univers li som igual,
en Dickinson hi ha el fet de voler creure que hi ha alguna cosa més.
És a dir, que tot té un sentit més fondo,
com quan diu, el que no veig ho veig millor a través de la fe.
Em parla i em pensa en algunes de les cites d'aquest llibre,
llavors poso alguns exemples.
Diu, per exemple,
el cel arriba d'improvís.
Quina por.
A més, això és totalment de fe.
El cel arriba d'improvís a vides que consideraven l'oració
un salm massa presumptuós.
És a dir, no us flipeu perquè no esteu per damunt de la fe.
O una altra.
Sé que ell existeix en algun lloc en silenci.
Ha amagat la vida extraordinària dels nostres ulls vulgars.
És a dir, el fet de fer és una cosa superior.
O aquesta altra, última.
La pregària és el petit instrument pel qual els homes arriben
on la presència se'ls nega.
Fan arribar les seves paraules per aquest mitjà
a l'orella de Déu si és que el sent.
Si és que el sent.
O sigui que si us interessa la fe,
heu d'anar cap a Emily Dickinson.
I avui que parlem de fe, també ens aprovem de Young Pope,
que és una sèrie fantàstica d'HBO,
que té unes quantes temporades, ja.
És una sèrie que em fa perdre la fe.
És una d'aquestes sèries.
És la primera temporada només.
Amb això no ens posem d'acord.
Aquesta és una d'aquelles sèries d'HBO supersobrevalorades.
Ja estan pensades com per agradar i per agradar-se.
L'amiga pretensiosa.
Passa amb Succession, passa exactament el mateix.
Va passar aquí.
T'ho juro que la mirareu.
Estiu faré l'esforç a dir de la U al final de Succession,
tot i que ja l'he començat.
Però aquí va passar amb el pobre Jude Law fantàstic
que té la màxima de rèpliques de guió, molt guap.
És que, pobra, és molt guapo.
Llavors, el porto avui que parlem de fe
perquè és la història de Lenny Villarda,
un jove cardenal que esdevé papa,
el màxim representant de l'Associació Catòlica,
després de les maquinacions dels seus rivals,
perquè per ser papa es fracassin i no conoscereu com voles.
Llavors, Jude Law, que és un americà jove, guapo,
i presumptament ultraconservador, comença a fer de papa
i s'enfronta a totes les tensions
i els protagonistes de la sèrie per preferida
és la germana Mary, que és de Jan Keaton.
Clar, la sèrie això sí que ho té, un càsting increïble.
I a la segona temporada crec que sorgeix amb la Covid, no?
Sí, és veritat, fantàstic també.
I la sister Mary aquesta és la monja que l'ha criat amb un orfanat,
llavors la porta perquè la consell i bla, bla, bla.
Llavors, la cosa es complica, tot es barreja perquè representa
que ella està intentant menjar una cosa personal de la seva vida
quan era petit, a partir de l'església,
és que és una comèdia, realment no s'aguanta per enlloc,
però és veritat que és molt bonica de veure, això ho té.
Llavors, tornem als llibres abans d'acabar,
perquè abans d'acabar, si parlem de fe,
voldria treure aquí un llibret que fa dies que volia recomanar,
però no en tinc mai l'oportunitat,
que és un volum de Dostoevsky, un senyor que sobre això de la fe
em va pensar una estona, i el llibre que us vull recomanar
s'intitula Notes d'hivern sobre impressions d'estiu.
Està traduït per Miquel Caval
i està publicat per l'editorial Angla, la col·lecció al Fart.
Aquest llibre és com una mena de quadrent de viatge val,
on Dostoevsky recull les impressions del viatge que va fer per Europa
l'estiu de 1862, quan va passar per Alemanya,
per França, per Anglaterra, per Itàlia.
Llavors, ell viatjava per conèixer món,
però també per intentar curar-se de la seva epilèpsia.
Llavors, aquest llibre és el resultat de fer contrast
entre tot el que ell coneix i sap sobre Rússia,
posant-ho a prova amb les seves creences
i amb les tradicions més occidentals i més europees.
Llavors, el porto avui, que parlem de fe,
perquè en realitat ens surten temes com, com ensaï la Smarner,
el materialisme, la relació amb les coses i amb els diners
i amb les creences personals,
i llavors són totes coses que ens ajuden a pensar sobre la fe.
And you are not me
The links that I will go to
The distance in your eyes
I know I've said too much
I've said it all
That's me in the corner
That's me in the spotlight
Losing my religion
Trying to keep up with you
And I don't know if I can do it
Oh no, I've said too much
I haven't said enough
I thought that I heard you laughing
I thought that I heard you sing
I think I thought I saw you cry
Every whisper
Every waking dream
Every waking dream
O sigui, l'he portat avui perquè si parlem de fe l'havia de portar
perquè realment fa molt sentit,
però en aquesta cançó, de fet, i per això és un hipnopop,
es compara una relació amb una religió,
és un senyor desesperat que està intentant saber com se'n surt
del lloc on s'ha ficat, i és aquestes cançons
que es fan molt més grans del que ningú pretenia,
però precisament perquè parla d'això, d'alguna cosa més gran
que se l'endú, no sé per què no m'agrada aquesta cançó,
però és una icona, és així.
What if all these fantasies come
flailing around
now I've said
too much
I thought that I heard you laughing
I thought that I heard you sing
I think I thought I saw you cry
Dos quarts de dotze del migdia amb Losing My Religion de Rem,
arribem al final de l'espai de la Marina Porres.
Avui hem sentit Set in Ghana, Fleabag de Young Pope
i hem parlat dels díveres de Silas Martin,
els fragments d'Emily Dickinson
i les nostres d'estiu sobre impressions d'hivern de Dostoevsky.
Gràcies, gràcies, gràcies, Marina Porres.
Setmana que ve, últim capítol de la temporada.
Parlem d'estiu.
Gràcies, Marina. A vosaltres.
Fins demà.
Una de les idees bàsiques
era que s'havia de tocar el poder.
Va néixer tocant els nassos.
Los políticos, los puros, los militares, la banca.
D'aquella època els satges encara respiraven
i tenien mala llet.
I va créixer tocant els nassos.
Nadie podía concebir que en el siglo XXI
se secuestrara una revista de humor.
És un xist sobre el rei. Un dibuix, a més a més.
El jueves, 46 anys tocant els nassos,
sense ficció, a TV3 dimarts a la nit.
Vine a ballar.
Coreo, el talent show de ball k-pop.
Quatre bandes lluiten per la victòria.
Qui guanyarà?
Segueix el ritme del k-pop.
Cada setmana a Coreo.
T'hi esperem.
Disponible el Super3.
Catalunya Ràdio, 40 anys.
Hola, què tal?
Sóc el Miquis, i m'acabo d'entrar
i som del 83.
Catalunya Ràdio i jo, que fort.
Moltes, moltes, moltes felicitats.
Catalunya Ràdio, 40 anys.
Diuenja, Diuenja.
Tarde.
Serà bastant gros el que passarà a Catalunya Ràdio.
Sí, perquè connectarem en directe
amb el concert d'Euphoria
des del Palau Sant Jordi de Barcelona.
Ganes de fer la retransmissió
i comentar tot el que es veurà del del escenari.
Diuenja, l'equip de l'XL
conduirà la transmissió del concert d'Euphoria.
A partir de les 7 de la tarda, a Catalunya Ràdio.
Aquesta tarda, al Tot Gira,
vivim la segona etapa del Tour de França.
Des de Sant Celèstia,
el desenllaç de la segona etapa de la millor prova ciclista
del món, a Misac Vilalta.
Estrenarem el Tour Gira,
l'anàlisi de Joan Antoni Fletxa
i l'opinió de convidats il·lustres.
Fem premi d'austriada a Fórmula 1
i parlarem del futur de la masia.
Ho remetarem tot amb els minuts a escombreria
i la semifinal del concurs, la rosca.
Tot Gira.
Diumenge, a partir de les 4 de la tarda,
amb David Clopès.
El suplement, ràdio amb esperit de cap de setmana,
amb Roger Escapa.
Passen 4 minuts de dos quarts de dotze.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Far
Roger, bon dia.
David Carebin, com estàs?
Bona tarda, David Carebin.
Què passa que sí que n'he anat a alguns que m'han agradat?
Com li diuen això?
Glamping, ara l'hi diuen.
Per què?
És com aquestes paraules, aquests neologismes...
Jo recordo que n'hi havia un que es deia Mastiche,
que és Massive Prestige.
És com aquest punt on Mercedes fabrica cotxes baratos.
O sigui, una marca de luxe, s'intenta fer popular.
I al revés, una cosa popular s'intenta fer una mica més sofisticada.
La cervesa, aquestes artes, anà els de sobte,
comencen a parlar del buquet d'una cervesa i de parides així.
Glamping.
Tu, Roger?
Ho he intentat a la vida, he intentat unes quantes ocasions,
però no li acabo de trobar el què.
Ho trobo incòmode, bàsicament.
Ara hi ha canvis que vas amb un bungalow
que sembla un apartament privat.
Sí, glamping.
De fet, la major part de vegades que he anat a un càmping
he anat amb un bungalow.
S'atenda de campanya a res d'altres.
Jo crec que passa una mica com amb els anuncis dels cotxes.
Quan tu veus un anunci d'un cotxe,
el cotxe va circulant per una carretera buida d'Irlanda.
No existeix.
I, evidentment, et compres el cotxe
i l'única cosa és estar tot el dia en un embús.
I amb el càmping passa una mica el mateix.
Tu mires els... com es diu això?
Els díptics aquests o tríptics.
L'anunci.
L'anunci imprès del càmping, allò es veu allò,
uns pins amb l'horitzó del mar o el que sigui,
i llavors arribes allà i és una ciutat.
És una ciutat i arribes de la piscina i està molt pixada.
Exacte.
Ara em diràs que no us heu pixat mai en una piscina comunitària.
No me'n recordo.
Jo no me'n recordo.
La veritat és que és improvable, altament improvable.
Jo no m'atreveixo mai
perquè sempre em fa por que posin aquell líquid que queda vermell.
Això és una mirada urbana.
Això ens ho va llegir a l'Urbana.
Sí, però per si de cas...
Posa una cultura, això, al càmping.
Crec que hi ha un moment de petits...
I em sembla una cosa molt francesa, a mi.
No sé per què, però...
I posarem banda sonora.
Converses a tavernes rebastides de cançons
amb el Roger Mas i el David Carabén.
Això és el de modeixo.
Diu que anem de càmping, no?
Avui hi ha una cançó que és la primera.
Una de les primeres cançons de l'estiu a Itàlia,
que recordes l'any 62,
una cançó que vindria a ser
Aletes, arpó i ulleres,
Pinne, fucile, toquiali,
d'Edward Pianello,
però amb arranjament d'amor i conne,
que són així de divertit.
Són així de divertit.
Una de les aletes, l'arpó i les ulleres.
Quan el mar és una taula...
Guapa.
Sota un cel de mil colors
ens tirem de cap enrere.
La gent està millor adormida.
Sota la sorra cremada del sol.
Ens canviem amb l'aigua salada.
Betó d'amor dolcíssim.
Cuando el mar es una taula blu
Sota un cel de mil colors
ens tifem amb la cap allà.
Splash.
Que bo que és l'Ennio Morricone, realment,
els arranjaments espectaculars, tots sorprenents, no?
L'estructura rítmica de la cançó
també és molt peculiar, la fan diversos instruments.
És sempre interessantíssim.
La música parlant, no? Molt descriptiva.
Sí, sí, sí. És molt cinematogràfica, finalment, no?
Jo t'he portat un altre èxit d'un d'aquests hits de l'estiu,
però de fa molts anys, de l'any 55,
i és una cançó composta pel Charles Trener,
que és un dels meus cantautors preferits,
i és Ruth Nationals 7.
De totes les rutes de França,
la que prefereixo és la que em porta en cotxe o fent autostop
cap a les costes del sud.
La Nacional 7.
Agafem quan anem a Roma o a Set.
Tant si som dos, tres, quatre, cinc, sis o set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És una ruta que farà set.
És un camí aconsellable.
Ruta de vacances...
Que travessa la Bergonya i la provança.
Que travessa la Bergonya i la provança,
i que converteix París en un petit barri de Valens,
o als de fora de Sant Pol de Valls.
Le ciel d'été
r intensive no c',
chasse la sal.
Qui fa el malheur de la gran ciutat,
tot excitat.
Canta en festes,
les olivies són blues,
la meva petita Lisette,
l'amor jove és la que fa riure.
Per anar cap al sud, cap al midi, com l'anomenen,
i per tant està molt associada a sortir de vacances.
I m'agrada molt el trenet,
i, entre altres coses, per aquesta capacitat brutal,
que només tenen, jo crec, els genis,
de mantenir un llenguatge molt senzill,
però dir coses una mica més celebrades,
una mica més complexes,
i despertar imatges en l'oïent fantàstiques.
Aquesta idea que París es converteix en un barri
d'una ciutat de costa,
és un canvi de perspectiva
que és el que tenim, en realitat, quan anem de vacances,
i pensem en la casa on passem l'hivern,
com si fos una mena d'esquena,
la tenim a l'esquena, l'hem deixat a l'esquena.
Ara hem vist una mica els italians, els francesos de camping,
que és un camping que coneixem, diguéssim, aquest tipus.
M'hauria agradat buscar-ho,
perquè jo crec que el camping el tinc associadíssim a França,
igual que el nudisme,
que alumina molt probable,
o al Walevec.
A Itàlia no, a Itàlia molt camping, però nudisme poc.
Però la carretera sí,
això sí que és un comú denominador del camping,
que és un lloc on la gent s'està bastant quieta, generalment,
però sí que hi ha aquesta component de carretera,
com la cançó que acabes de posar.
I amb el camping també, no sé per què,
me l'he relacionat amb el hipisme americà,
i a finals dels 60 aquella banda que es deia Can't Hit.
És que buscava una cançó de Road Again,
i m'ha sortit la del Willie Nelson,
que parla d'anar de gira i la carretera anant de gira,
que també és com anar de camping, anar de gira.
Però vaig pensar, no, a mi m'agrada molt més Can't Hit,
on Road Again.
L'ús hippie de finals dels 60,
fito la part de la bateria.
I'm so tired of crying,
but I'm out on the road again,
I'm on the road again.
But I'm so tired of crying,
but I'm out on the road again,
I'm on the road again.
I ain't got no woman
just to call my special friend.
Oh, you know the first time I traveled out
in the rain and snow,
in the rain and snow,
I've been on the road again.
I'm on the road again.
In the rain and snow,
you know the first time I traveled out
in the rain and snow,
in the rain and snow,
I didn't have no ferro,
not even no place to go.
And my dear mother left me
when I was quite young,
when I was quite young.
I'm on the road again.
Com a cantor de la lletra,
em vas seguint,
que és com una masseta castellana,
però immensa amb gran.
Normalment aquí del cantant era Bob Hyde,
que diuen... L'Oss, de Vera,
i tenia una veu més ronca i més greu.
I algunes cançons per això les cantava
Alain Blindau Wilson,
aquest Alain Blindau seria Mussol Sec, no?
Que és aquest, és l'armonicista,
és el mateix que està cantant,
amb aquesta veu aguda i crec que una de les coses
molt xulo, molt xulo.
Fa com una cosa mental, també, no?
Converteix la cançó, el viatge, amb una cosa mental.
Com un mantra...
Sí, sí, índio, només a saber.
Jo et porto un altre mantra,
que és el...
és el...
La tornada del Serge Gainsbourg, una vegada,
a mitjan anys 70,
va veure, bueno,
va seguir component, com havia fet tota la vida,
per altres artistes, però ja feia molts anys
que no tenia un èxit cantat per ell mateix.
Li va agafar més a més la gelosia de la Jane Birkin,
la seva dona,
que estava començant a desenvolupar una carrera cinematogràfica,
diguéssim, molt més...
amb més presència als mitjans que no pas ell.
I llavors va compondre,
en cinc minuts, aquesta cançó
que es diu Sea Sex and Sun.
Sink,
sinked,
sink.
Sink sex and sun.
Le soleil,
au zenith,
...
fin fo,
temps au disuit,
zénith.
17 h, l'olivit,
jo resucit.
Sink sex and sun.
Hi ha aquesta barreja de gairebé cançó recitada,
xiu-xiuejada,
i llavors un cor de veus femenines que entra,
que em recorda una mica el hip-hop.
És una mica...
S'ha de deixar la tornada per una veu més explosiva,
o més expansiva,
i en canvi, doncs, mantenir el discurs
amb una veu que ja et diria que exagera,
que caricaturitza la masculinitat.
Sink sex and sun.
Le soleil,
au zenith.
El sol, au zenith.
S'ha de vigilar amb el sol, au zenith,
i això del Kimi Portet,
que diu that it's a sunny day,
i que paria que acabem tots carbonitzats,
prenent el sol.
I fa una descripció bastant divertida
del que és un...
No és un càmping, però és una platja
que podria estar enganxada a un càmping
i tota aquella cosa estranya.
Jo m'imagino a l'hora de la migdiada,
que t'estàs mig endormiscant,
i com una espècie de borratxera estranya,
veus com si estés fora de tu
i tota aquesta gent que està movent-se
d'aquesta manera estranya sota el sol.
De pilats, homes i dones.
De pilats.
Amb els tanges i els biquinis nous.
Sunny day.
La platja fa olor de gamba.
De xelles i de pollastre l'aigua.
I aquest...
Sunny day.
Kevin,
no et treguis la gorra.
Quedarà rostit
com un motor.
Sharon,
no siguis pallosa.
I posa't la bruixa
que fa molt sol.
Ets a sunny day.
A sunny day.
Jo estic content.
No sé per què.
A l'ombra tot sol.
Llueixo el bigot i que tot just m'he deixat.
Em miren les dones.
També em mira un gos.
Ja veig que sóc interessant.
La platja vull
i vull el cervell dels que aprenen el sol.
L'aigua m'adona.
La platja vol el cervell dels que aprenen el sol.
L'aigua m'adosa.
Hi ha algun cagalló.
Sirenes, herois, i badocs.
Tots somriu.
Em recorda el Randy Newman.
Aquesta perspectiva sobre la cultura pop,
la gent a la platja.
Però vista pel personatge,
que se sent desplaçat.
És molt divertida, recordo,
de Roma Directa fent aquesta peça i era molt divertit.
Molt bo.
Jo, per tornar una mica als clàssics de les nostres infanteses,
he portat el Vamos a la playa de Rigueira.
Que jo, tal com el recordava,
em pensava que era més aviat una cançó d'alguna banda de per aquí,
però no, és Rigueira,
era una banda italiana, d'Italodisco, diguéssim.
I ja només sentir la introducció, fixa-t'hi,
que et portarà a la memòria sèries de dibuixos animats
de quan érem petits,
perquè això al principi dels anys 80 era una cosa,
diguéssim, era el no va más.
Era formes gairebé obligades,
sintetitzadors per totes bandes i arrenjaments...
una mica barrocs.
Aquests sons, eh? Sí, sí.
Aquest peu... M'ha somat estant.
Els germans...
Els germans Johnson Rigueira i Michael Rigueira...
doncs diuen que volien fer una mena de cançó
sobre la platja postnuclear.
És a dir, que hi havia l'amenaça aquesta de la...
Estem a finals de la guerra freda
i encara hi havia l'amenaça d'una apocalipsi atòmica o nuclear,
i llavors es van imaginar una cançó d'anar a la platja
després que hagués esclatat de bomba.
Vamos a la playa, oh, oh, oh, oh,
vamos a la playa, oh, oh...
Roger Mas i David Carabent, moltes, moltes gràcies.
Quines ganes de platja, tu.
Tot i que a la descripció que feia el Quim Portet
era una mica descoratjable.
Aquella cançó és fantàstica, això del Quimi.
Rustits.
S'en enfotia, de gambes.
A socarribàs, tothom.
Gràcies, companys. Crema, ara tornem.
A l'Ajuntament, amb Roger Escapa.
Qui és l'Evgeny Prikogin?
L'home que ha protagonitzat el desafiament més important a Putin.
Gràcies al testimoni excepcional d'exmercenaris,
coneixerem el grup Wagner per dins,
els seus orígens, el seu funcionament i els seus crims.
Wagner, per Rússia o contra Rússia.
30 minuts, a TV3, aquesta nit.
A Catalunya Ràdio.
Lincoln.
Aquest estiu gaudiu del millor jazz
en un escenari únic a la Costa Brava
amb el Jazz Festival L'Astartit.
Del 20 al 23 de juliol,
vuit concerts amb noms destacats del gènere com Abishai Cohen,
Kurt Eling o Richard Bona, entre d'altres.
Més informació a jazzastartit.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
A Catalunya Ràdio.
En Guàrdia, amb Enric Calpena.
Construir el túnel que va travessar la Serra de Montclar
va ser terrible.
Aquest túnel, part del Canal d'Urgell,
va ser construït amb bona mesura per presidiaris
que van pagar molt cara aquella feina.
En parlarem en el proper episodi de l'En Guàrdia,
també disponible al web de Catalunya Ràdio.
En Guàrdia, amb Enric Calpena.
Cada cap de setmana, dos programes.
A la tarda i cada dissabte, un altre exclusivament en podcast.
El suplement.
Dissabtes i diumenges, des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
5 minuts per arribar a les 12 del migdia,
5 minuts perquè arrenqui el primer del doble concert
d'avui al Palau Sant Jordi amb els 16 finalistes d'Euphoria.
Allà hi tenim el Marc Ruiz.
Bon dia, Marc.
Hola, bon dia.
Quin és l'envien ara mateix al Sant Jordi?
He parlat fa molt poca estona amb la producció
i m'han dit que això comença a petar.
El concert començarà a dos quarts.
Podríem dir que la meitat del públic ja hi és.
En realitat s'espera que avui arribin aquí 15.500 persones.
La majoria de gent, a l'hora, és públic familiar.
Hi ha gent que podria tenir tranquil·líssimament 5 o 6 anys,
fins a gent de 45 o 50, més o menys.
Molt bé, molt bé.
Escolta'm, 16 participants.
Fa una estona la Canet i la Marta Montaner
ens avisaven d'algunes sorpreses.
Hi haurà Miki Núñez.
Hi haurà Miki Núñez, sí.
Hi haurà Miki Núñez.
Suposo que també avui, dalt de l'escenari,
no sé si ho has pogut confirmar, Marc,
l'Ildami amb la Jim defensant la cançó de l'estiu de TV3
i Catalunya Ràdio.
Exacte, és una de les sorpreses que hi haurà avui,
aquestes dues col·laboracions.
Però vaja, pensa que són tots 16 concursants i participaran
i hi haurà com 46 cançons en només dues hores.
Imagina't.
Imagina't.
Clar, si heu anat seguint la gala,
ja sabeu que fan aquests fragments de minut i mig, més o menys.
Per tant, serà picadíssim.
A més a més, una cosa que és al·lucinant,
ja va passar la gala de l'any passat,
al concert de l'any passat,
i l'actuació que passarà al centre de la pista,
amb una mena de do amb accent,
de do d'Euphoria, el seu logo, diguéssim,
on hi haurà una vintena d'actuacions.
Digues.
Accent obert, això que l'Ildami.
Ja has fet una informació.
Pots confirmar que saltaràs a l'escenari amb la Jim,
amb el Liot d'Estimo Igual?
Sí, que passa que he d'anar corrents des d'aquí,
a veure si arribo d'aquí, però sí.
La cançó de Liot d'Estimo Igual és teva, és de la Jim,
és del director d'Euphoria, és del director de TV3, fins i tot.
A veure, puja, puja una mica.
A veure, jo...
D'aquesta part.
Tornem a posar, sisplau, els altres...
Això no acaba de rimar, però és igual.
No és important si rima o no rima.
La música se sent.
A mi, realment, la Jim em té aquesta veu,
i com la utilitza, com la fa servir,
aquesta potència vocal, l'Ildami.
No sé si...
És admirable, cada cantant té les seves armes,
jo tinc les barres, ella té la veu.
No passa res.
Marc, tu no t'animes a cantar o fer alguna cosa?
Ho faig en privat.
Ho faig en privat.
Per cert, Marc, has anat al Canet, no?
No sé a quina hora vas tancar la barraca, tu.
Millor no t'explico.
O sigui, has passat per casa o no?
He passat per casa.
I cap al pareu.
Bon ambient al Canet, Marc, o no?
Sí, i a més a més,
us ho he anat explicant en les cròniques,
el públic aquest any va ser més matiner que mai.
És a dir, ja a primera hora hi havia pràcticament...
El Triquell hi havia.
Correcte, correctíssim.
El Triquell no saps la capacitat d'atracció que té.
I a més a més era un concert molt petitet,
de 35 minuts, amb la qual cosa...
També t'he de dir que Déu n'hi do al directe de Triquell.
Ho fa molt, molt bé.
Té la fina, té estil...
Brutal, molt bé, molt bé.
Sí, igual que jo, tio.
Doncs el Marc, directe des del Sant Jordi,
demana pas com vulgui, micròfons oberts.
Aquesta tarda, partida a la 7, Catalunya Ràdio,
programació especial amb un XL dedicat a la transmissió
del segon d'aquests concerts
amb el Crèdit, la Marta Montaner, la Juliana Canet i companyia.
Super.
Super, fantàstic.
Doncs...
Jo vaig fent, estic pensant barres constantment.
A mi m'agrada més la cançó del Supermercat,
que aquesta del Jo t'estimo igual.
Deixa-m'ho que t'ho digui.
A mi també.
Va sortir una, no va ser de l'estil...
Avui el dominical què, jo?
Avui de què parlarem?
Mira, mira, la cançó del Supermercat.
La cançó del congelat...
M'he enamorat...
Avui al dominical anirem fins a França
per analitzar una mica què està passant.
Tots aquests aldarulls...
El torn a França, vols dir?
El torn a França, no.
Això serà d'aquí uns instants.
I viurem el retorn de Ricard Ostrell al suplement, avui.
Correcte.
Vindré aquí a fer unes quantes coses.
Fiqui preparant moviments.
Fantàstic.
Doncs d'aquí una estona tot això passarà al dominical.
Fins ara.