Són les 9.
Publica aquest dissabte el Jordi Panyella al Puna Buica,
Fèlix Millet no tindrà funeral.
El cos del saquejador del Palau de la Música Catalana
serà incinerat i les filles,
que tenen fixada la seva residència a l'estranger,
es faran càrrec de les cendres més endavant.
És el retrat final d'una vida d'opulència fraudulenta
que ha acabat en solitari
rere una cigarreta de tabac sempre encesa.
Tots aquells que durant dècades van riure les gràcies
i van ser còmplices de les pàgines de corrupció
més sonades de la història recent del país,
han deixat de banda una persona avariciosa i intel·ligent,
a parts iguals, que no va poder actuar sol.
No hi haurà tomba per Fèlix Millet
i, per tant, els secrets que tan bé ha guardat els últims anys
ni tan sols quedaran enterrats, sinó cremats.
Després de la seva mort, la pregunta continua sent la mateixa.
On és la pasta que va robar del Palau i que encara no ha tornat?
L'Audiència de Barcelona ja ha comunicat
que, dels 26 milions que va espoliar, només n'ha tornat 13,3.
Els 10 milions no ha quedat clar on eren, els que falten.
Els 10 milions que falten, no ho sé...
Vostè no sap on són?
No, home, no, és que...
No, no, no...
Déu-me'n quan, si ho sapigueu, ja ho he dit, no.
Què li fa gràcia?
No, no, ha dit que vostè no sap on són.
Esclar que no ho sé, és que no sé si han fet mils números,
no els han fet...
Hi ha molta gent que cobrava negre i coses d'aquestes...
No sé...
Viu bé, Minyó?
Planteja't cada dia si ho pots fer millor.
És ben bé que fa la sensació que Fèlix Millet no escoltava Manel.
Avui, el suplement, Josep Maria Martirga, cronista parlamentari.
Bon dia, bona hora.
Què tal, Josep Maria? Com estem?
Molt bé, molt bé.
També tenim la Isabel Llaugier,
que és filòloga, experta en relacions institucionals.
Hola, bon dia. Hola, bon dia.
Què tal, Isabel? Molt bé, i vosaltres?
Fantàstics. I l'Eduard Voltas, editor d'Eduard, com esteu?
Molt bé.
Com us va enganxar la notícia de dijous de l'amor de Fèlix Millet?
Fèlix Millet, perquè ja portava uns anys que sabíem que de salut
estava molt delicat. Us va impactar?
No, a mi impactar, no.
A mi em va fer tornar a reflexionar sobre una cosa
que durant tots aquests anys, doncs,
hem anat posant sobre la taula, no?
Primer de tot, com, doncs, una classe política,
cultural, social, de Catalunya,
que durant els primers anys de la democràcia
que tenia accés al poder i que, per tant,
van transformar també Catalunya, es creien impunes.
I es creien impunes davant de... perquè tenien tot el dret.
És a dir, jo he arribat a la conclusió
que aquesta classe política que realment va transformar
i que realment treballava per Catalunya
considerava que en aquesta feina que feia per Catalunya
hi havia d'haver un retorn personal.
Hi havia d'haver un retorn ecumènic,
és a dir, que es traduís en una enriquesa personal.
Jo treballaré per vosaltres,
però, evidentment, he d'enriquir-me.
I aquesta qüestió, crec que,
buscant que les institucions tinguessin un valor,
el que ha fet és desprestigiar absolutament les institucions.
Jo crec que una de les factures
que s'ha de reclamar en el senyor Millet
és que reputacionalment i institucionalment
va fer molt mal favor en el que ell estava representant.
Segurament en parlarem més.
I després hi ha una altra qüestió.
La qüestió que també plenava i que tots hem vist
i que va comportar la dissolució de Convergència,
aquesta finançament il·legal durant anys i panys,
i que, d'una manera impuna,
també totes les institucions i els polítics
que en aquell moment estaven governant, permetien.
Brigau.
A veure, afegint i augmentant
els comentaris que feia, encertadament, la Isabel,
aquest personatge jo crec que supera,
i, a més, m'esperpent,
tot el que podem arribar a imaginar de la societat catalana...
El vas conèixer personalment? Sí, el vaig conèixer personalment.
Ara us ho explicaré a l'història.
Mira, va enredar no només...
No només va liar i va pispar
a la Generalitat de Catalunya, Convergència...
El govern espanyol, l'Aznar, estava enlluernat amb ell.
José María Aznar va estar enlluernat amb el Félix Villet.
Sí, i muntaven sortides a l'estiu...
Sí, sí, impressionant.
Però és que la Diputació, patronat al Palau de la Música,
tothom hi va col·laborar, tothom tenia representants,
i ningú va veure o tothom se'l va creure.
La Diputació de Barcelona, l'Ajuntament, entitats privades,
el Futbol Club Barcelona, la Generalitat...
I ara vaig a dir el més espectacular,
el Bisbat va aconseguir una cosa dificilíssima.
Si recordeu el Palau de la Música, la façana principal,
abans no es podia ampliar perquè hi havia una església molt gran,
doncs ell va aconseguir que la desacralitzessin
i enderrocar l'església per ampliar el Palau.
Això ho va aconseguir el Félix Villet,
i aquesta església, llavors, a canvi de què?
Doncs mira, també a l'organització dels Jocs Olímpics,
també va estar per allà ficat i enredat amb un imbatre,
i va convèncer els feligresos i el Bisbat
que l'ideal seria, a la nova Vila Olímpica,
el que es va dir el Centre Abraham,
que era un centre comènic pels atletes que volguessin anar a missa
o el que fos durant uns Jocs,
doncs diu, la parròquia aquesta del Palau de la Música
la traslladem allà, al Poblenou, allà a prop d'un biolador a voltes.
I ho va aconseguir,
va desacralitzar una església en ple funcionament, això és insòlit.
El vaig conèixer, a veure, va venir el...
que el Palau no, el Palau del Parlament, sí,
a la comissió aquella, també, esperpèntica,
i normalment tots els personatges
que passen a comissions d'investigació
a Catalunya van, normalment, amb discreció...
Van molt medicats. Exacte.
Ell deia, no, no, és que ell, us ho explicaré,
el que va fer ell, jo, el grau de cinisme i de cara dura
que hi vaig veure amb ell, no n'hi he vist, no, jo,
tots els que estaven allà, mai a ningú.
Els mateixos companys seus de penes en aquella comissió,
Jordi Montull, Gemma Montull, Rosa Caricara,
tots els que passaven a declarar per allà,
tenien habilitada una sala al costat,
no entraven ni sortien, només quan els hi tocava anar a declarar,
va haver-hi una pausa i ell va sortir, va sortir.
Llavors, em va dir que volia anar a fumar,
això que comentaves del seu cigarrer.
Esclar, totes les càmeres, les fotografies,
tots els que estàvem allà, a veure què diu, a veure què fa aquest home.
Es toca, allà on acaben les escales principals del Parlament,
ens mira a tots i es posa a riure.
I es posa a mirar.
I la gent es pregunta, es mira, reia...
Aquesta posa tan famosa d'ell, no?
Llavors, es pot baixar a baix...
Anava a fumar i podia baixar per l'escalera principal,
per una escala més discreta que hi ha al darrere,
on hi ha l'enfermeria i el caixader automàtic,
o amb ascensor, que és lent,
l'ascensor per les persones discapacitades.
En aquell moment no anava amb cadira de rodes,
anava caminant perfectament, doncs va dir l'ascensor.
És lent, és lent com no us podeu imaginar, aquell ascensor.
Estava nerviós, ell estava d'esquena esquiva,
mirant les càmeres, enfoment-se,
i es feia així, cap a baix, s'enyalava, cap a baix, cap a baix.
Baixem tots a baix per les escales, això, a veure què fa.
Treu el cigarret, encén la cigarreta,
es posa a fumar i continua a riure.
Al final, de tan vergonyosa que era la situació,
pràcticament tots l'havíem deixat allà sol
i ell en fotent-se, enriquent de tots nosaltres.
El grau de cinisme que jo he vist aquesta vegada
no l'he vist a ningú, a ningú.
Eduard.
Jo el que vaig pensar quan vaig veure la notícia de la mort
és en tota la gent que va respirar alleujadíssima,
perquè ja definitivament ja no pot explicar,
ja no pot parlar, ja no pot donar noms, etcètera.
Perquè, com tu has dit a l'editorial,
no va poder actuar sol.
En Fèlix Millet.
Això és una xarxa de corruptes i corruptors.
Això és una xarxa de gent pagant i cobrant.
Amb blanc i en negre.
Això és una xarxa de gent presentant factures
per serveis no prestats.
Això és un partit polític que s'ha hagut de disoldre.
Hi ha moltíssima gent
que ja respira tranquil·la,
perquè ell ja no pot dir noms.
I, per tant, jo, en el cas del Palau de la Música,
crec que ha sortit bastant barat la gent que el va perpetrar,
perquè no va ser ell sol.
A veure, sobre les novetats, i per això en parlem avui,
després de dos dies,
hi ha un article boníssim del Jordi Panyella.
Bon dia, Jordi.
Bon dia, com esteu?
Avui, Jordi,
avui hi ha una persona que va morir
en un funeral de Fèlix Millet
i que més havia aconseguit apropar-se al personatge.
Avui, Jordi, expliques que Fèlix Millet no tindrà funeral.
I que incineraran el seu cos.
I fas la comparativa
amb el funeral de la seva dona,
la dona de Fèlix Millet,
que va morir de cop al 2018 com a conseqüència d'un ictus.
I, evidentment, Fèlix Millet ja estava, aleshores,
amb els personatges públics de la societat alta,
dos expresidents del Barça, Joan Gaspar i Enric Reina.
Sí, senyor.
Jo vaig parlar amb en Joan Gaspar
i li vaig dir que el gest que va fer en el seu dia l'honora,
perquè una cosa és una cosa
i l'altra és l'amistat,
i vam estar parlant de valor aquest, de l'amistat,
ahir amb en Joan Gaspar,
i ell li mantenia,
tot i que en aquests últims anys no hi havia tingut contacte,
en Joan Gaspar hauria anat avui o demà,
el dia que l'haguessin convocat a un funeral públic
per en Fèlix Millet, però no ho podrà ser.
Les filles són fora
i han decidit gestionar-ho de la seva manera,
incineració del cadàver.
Hi ha un tercer fill...
Qui ho decideix són les filles?
Sí.
O és la voluntat de Fèlix Millet?
No, no, les filles.
Que és en Fèlix,
però està en un procés d'encapçalació judicial.
Té un retras mental que l'impedeix.
I ell penja de Josep, en aquest sentit.
Però aquí, les que ho han decidit,
són les filles.
És comprensible.
Quan tu vas a una...
Com es diu vostè en Dic Millet,
en aquella mirada que et fan,
ells se'n van allunyar tant com van poder,
i tant és a Estats Units i a Austràlia,
per tant, tan lluny, més lluny, impossible...
Han vingut les filles després de la mort?
Sí, van tornar,
i després se'n van tornar a anar,
i ara són a l'espenger.
I a motiu de la mort no han vingut.
Ja vindran.
Clar, per tant, si incinera el cos,
i després de l'ascenda se'n faran càrrec les filles,
no hi haurà cap mena de comiat públic.
Com va passar els últims dies de la seva vida, Fèlix Millet?
Fèlix Millet, perquè crec que una de les coses
que encara el mantenia viu era precisament el futbol.
Quan anaves de casa seva a l'Anmella,
tot molt gran,
una de les coses molt grans que tenia era una parella de televisió,
que era el seu nexe amb la seva gran afició,
que més que el futbol, però sobretot el Barça.
La família havia sigut molt futbolera.
El germà, el Joan,
va arribar a jugar un partit amb el Barça.
I el Fèlix Millet va estar molt, molt a punt.
Algú va decidir que no,
d'aquests alguns que sempre deixen les coses importants,
que no encapçalés una candidatura del Barça,
que hauria pogut tenir moltes opcions de guanyar.
I ell, en els últims anys, en el seu tancament a l'Anmella,
l'únic que li donava una mica de vidilla, per entendre'ns,
era seguir el futbol.
Els últims temps ja estava molt, molt acabat,
i des de la presó, evidentment, això és molt difícil de seguir.
Ha mort en una residència a Cardadeu, tot i així,
quant temps hi portaven, a aquesta residència?
Pob temps, perquè des del moment...
Ell estava convençut que per la seva malaltia
el de la presó seria molt breu, però no ha estat així.
Es va a l'agadís d'un principi que se'l permetés sortir,
però no ha estat així.
I des de principis d'any,
de moment, la jutgessa li concedeix el tercer grau,
però també va succeir un fet molt grotesc.
Ell estava a l'Hospital Penitenciari,
a Terrassa, aleshores, se li concedeix el tercer grau,
que efectes de mobilitat no era res,
perquè ell tampoc es podia moure,
i, a més a més, ja feia temps amb una pedra a rodes.
Però hi ha un moment que, per un recurs,
la jutgessa diu que no, que retrocedim,
el tornen a la presó un dia,
i l'endemà el tornen a treure en una altra divisió de la jutgessa,
amb ambulància amunt, amb ambulància avall,
amb tot el tràfic que suposa.
Hi ha hagut també un últim episodi grotesc
d'una forense argumentant
que aquest home encara podia delinquir si podia signar.
I se li va posar, quan era a la residència,
un paper d'avant, signi,
i el que m'han explicat a mi és que va fer un gargot,
i no qualsevol cosa,
i, per tant, sense malalties,
he de dir que l'ha fet tan grossa,
en aquesta vida que, fins i tot,
sense poder ni signar,
algú considerava encara que podia seguir delinquint.
Tu ja has mantingut contacte fins al final, Jordi?
A la presó es va tallar,
es va tallar, tot i que he intentat,
que vaig intentar anar-lo a veure,
però era molt difícil,
i, a més a més, les persones amb les que he parlat,
que han de tenir tracte a la presó,
m'han explicat que la comunicació era molt difícil,
s'arribava als locutoris,
anaven a buscar-lo i trigava molt
per aquesta mobilitat prejudicada que tenia,
i anàvem a caure rodes,
i després, quan es comunicava amb ell,
per la sordesa, la visió tan veja,
molt afectada, era molt difícil comunicar-hi.
Ara la gran pregunta és
què passa amb la pasta que encara no ha tornat,
que parlen de 26 milions d'euros de l'espoli
de Millet i Montull,
dels quals se n'han recuperat 13,3 milions,
això és el que explicava ahir,
o feia públic l'Audiència de Barcelona.
Aleshores, aquests 12 milions,
que és la pregunta que li fèiem fa uns anys,
fa cinc anys, aquest tallaveu que ens han dit el 2017.
Amb aquella llarga pregunta que li fas,
que ell riu i que està molt ben clar,
de què riu vostè, no?
Sí, però jo li vaig preguntar on són els 10.
La pregunta jo crec que no és si es tornarà o no,
sinó qui els ha de tornar.
Encertadament, li he de dir a l'escolti,
aquests diners on són,
i...
i...
i ell, que ell despista aquella sorpresa que fa,
ell ha de dir, no et vull dir la veritat.
El que passa és que, clar, qui els ha de tornar,
depèn de si les filles ara accepten o no accepten l'herència,
perquè hi ha una empresa que gestiona tot aquest patrimoni
que disposa de 13 finques familiars.
Sí.
Tot això és molt complicat. Aquí hi ha una sentència,
hi ha uns fets.
És evident que tota la veritat no ha sortit,
que, per tant, que tothom que s'ha beneficiat
no està tornant els diners.
Hi hauria gent que, qui sigui, que hauria de tornar diners,
i que no ho està fent,
perquè ha quedat fora de la sentència, que és el que és important.
La sentència mana, estableix unes quantitats,
i qui les ha de retornar?
La responsabilitat penal s'extingeix amb la mort.
És a dir, si tu i jo matem, doncs anem a la presó,
però quan morim això ja està.
I no hi haurà ningú que en succeeixi, que acaba de complir la pena.
Però la civil és diferent.
I les civils són les quantitats.
La pregunta és, pel tastament del Fèlix Millet què dirà?
La pregunta és si té res per tastar,
és a dir, per deixar en tastament, discupeu.
Jo tinc entès que tot era en nom de la Marta Vallès,
la seva dona que va morir el 2018,
fins i tot la finca on vivia,
i la casa, la mansió espectacular de l'Emmella del Vallès.
Per tant, el tastament vol que ja s'està executant,
i que està el tema complicat, els jutjats,
amb finques...
Hi ha problemes, jo tinc entès, per poder vendre l'Emmella,
per poder vendre la casa de Menorca,
i, efectivament, hi ha aquesta empresa que tu dius, Bonòmia,
que l'ajustinava una de les filles,
que el que ha fet la jutgessa ara és treure-la de l'administració,
anomenar un administrador judicial.
Ara ja s'activa la venda del patrimoni que ja ha vinculat a aquesta empresa,
per tornar els diners de totes maneres.
Evidentment que s'ha de tornar tot i fins a l'últim euro.
Ara, 13 milions d'euros en una cauda judicial retornats
és molt diners, també, són molts diners.
Doncs, Jordi Pannilla,
l'enhorabona per tots aquests anys de feinada que has fet,
i, clar, de tots els actors principals
d'aquest seinet públics que coneixem,
qui queda viu és Jordi Montull?
Sí, però és el menys important de tots,
i el que més em sembla interessant menys.
És evident que Fèlix Millet
fa servir Montull com a un empleat qualificat.
I, segons com, més llest del que semblava,
perquè Millet fins i tot tenia la sospita
que Montull s'havia arribat a embutxacar algun diner més
del que ell no controlava.
Però Montull aquí hi pinta poc, per entendre'ns.
Hi pinta molt perquè també s'ha beneficiat,
però en l'arquitectura de tot plegat,
del delicte, hi pinta poc.
Hem de veure alguna sèrie de no ficció,
o sigui, tot això s'ha de traduir d'alguna manera
des d'aquí productors de Catalunya.
No, no pitis encara. A veure, Josep Maria, Eduard, Isabel,
obrim taula una mica perquè vull que...
Després de sentir el Pannilla, què?
Sí, sí, no, home, què tal? Com estàs, Jordi?
Bon dia. A veure, bon dia, bon dia.
Realment tu has parlat de Menorca, efectivament.
És el lloc quan Millet s'adueix a Znar, a Mallorca.
A Znar vas anar a estiuar ja. Bueno, és un dels llocs importants.
I després, jo torno a dir el mateix que he apuntat abans,
al Patronat del Palau de la Música, o sigui, quan es reunien,
és que allà hi havia tothom,
és que estaven representant-se al govern,
i el havien de fiscalitzar i ningú va a complir,
ni la Diputació de Barcelona ni l'Ajuntament,
ni el govern espanyol, que també hi era,
no hi va haver a cobrir ningú.
Sí, aquella famosa visita, sí.
No, de la funció vigilant el Parlament en referència,
i el famós informe de la sindicatura.
Per què serveix la sindicatura de compte?
Doncs per alertar-te de les coses que no funcionen bé,
contablement a l'administració.
Hi ha un informe claríssim, que fins i tot jo que soc periodista
l'entenc, de la sindicatura de comptes,
el seu dia dient, ei, al Palau de la Música,
hi ha una justió que no la veiem gens clara.
Doncs que es fan les comissions, tu les coneixes,
que és l'estat d'aquestes comissions
de la sindicatura de greuges,
on, amb una tarda, després de dinar, amb la digestió fent-la,
amb el cafè que encara no l'has peït,
doncs surten allà deu informes, o quins els que siguin,
i, clar, allà la gent s'adorm.
Puto home!
I és lamentable que es denunciés això allà
i no s'activessin els mecanismes d'alerta
que s'haurien d'activar, no?
Tu, per acabar, per acabar per la meva part,
una cosa que em sembla que és així,
si tu no ens ho podràs confirmar,
crec que, clar, 13 milions, són molts milions,
i crec que per part de la policia hi ha hagut la sospita
que és tot tan tronat, tan gortès, com deies tu,
que podien fer que fes un sot
i que amaguessin els diners per allà al jardí de la finca
de la Mella, i em sembla...
Escolta, és molt gran, la finca, no ho sé,
però la finca és molt gran, tan gran que...
El jardí, a veure si hi havia forats i coses.
Això no t'ho puc comprovar.
El que sí que puc dir és que la finca és tan gran
que entre la reixa d'entrada i la casa
hi ha porcs amb glas que hi volten.
Això segur, perquè és un bosc.
El que sí que hi ha, i això de caurà,
és una investigació que segur que obrirà el jutjat de gran llest
per la desaparició d'obres d'ara,
que en Millet en tenia moltes, era un gran col·leccionista,
a la seva casa n'hi havia,
i en el seu dia va haver-hi una intervenció judicial
a Xacanacte,
d'aquests vens,
i el jutjat de gran llest té una causa oberta, en aquest sentit,
de desaparició de vens que servirien
per pagar el deute als papers judicials que van passeir.
Es parla d'una obra d'art d'una pintura
valorant 200.000 euros.
Poca broma.
Eduard Voltas i Isabel Llaugier.
Ens estàvem preguntant on són els 10 milions que falten, no?
12 o 13.
Poso informació sobre la taula
per veure si la gent pot, diguéssim, deduir
on són els 10 milions o 12 que no s'han tornat.
Com funcionava això
del finançament il·legal de Convergència en aquella època?
Quan els interventors entren a fons a investigar
què havia passat en el Palau de la Música,
el que es troba és una quantitat immensa
de factures d'empreses proveïdores,
empreses de llum, empreses de producció,
empreses de muntatge d'escenaris,
empreses de publicitat, empreses de no sé què,
que havien facturat al Palau quantitats molt importants de diners
per serveis que no constava que s'haguessin fet pel Palau.
I eren les empreses que feien aquests mateixos serveis
per les campanyes electorals de Convergència.
Com funcionava la cosa?
La cosa funcionava en que Convergència feia un míting
per posar en cas el Palau Sant Jordi.
Aquest míting al Palau Sant Jordi tenia un cost
de 120.000 euros, de 200.000 euros el que sigui,
muntatge d'escenaris, llums, etcètera,
i aleshores Convergència li deia
que la factura la presentes al Palau.
I el Fèlix t'ho paga.
No pagava el Fèlix, pagava ferrovial.
Ferrovial era qui injectava.
Bueno, pagava al Palau.
La factura se li presentava al Palau.
I aleshores el Palau pagava la factura
en aquell proveïdor de Convergència.
I això durant dues dècades.
Per tant, on són els 10 milions?
Home, són aquí, els 10 milions.
Els 12 milions no poden ser un altre lloc que aquí.
Són molts, eh? 12 o 13 milions són molts.
Són molts mitges.
No, no, són moltes campanyes electorals.
Hi ha un fet que és important.
Empreses d'aquestes, que m'ho hauria explicat,
que participaven en aquest entremat,
després han aparegut també en altres casos,
encara oberts,
de corrupció vinculada a Convergència.
És un modus operandi que es descobreix en el cas Palau
i que és una enginyeria de corrupció,
jo dic molt ben muntada,
perquè realment si no es prena investigació final
dient que passa amb els bitllets de 500 de tot l'Estat,
això no es descobreix.
Estava molt al Palau, ho tapava tot.
Doncs això és un cas, és una manera de fer,
que després hem vist que s'ha reproduït.
És evident que és un sistema tan complex,
que tot i les capacitats del bitllet,
que en tenia moltes, perquè era un delinqüent,
però amb moltes coses era un gran gestor
i capaç de generar moltes coses,
doncs ell sol això no ho va fer, no ho podia fer.
L'enginyeria aquesta té un cap d'enginyeries,
per entendre'ns.
Es veu això?
Jordi, jo, escoltant també,
això que a mi em sembla important,
és a dir, aquesta qüestió que plana d'aquesta contaminació
respecte a la convergència,
té moltíssima transcendència
a nivell polític, social i democràtic.
És a dir, al final, que un partit es beneficiï del diner públic
corrompe el mateix sentit de la democràcia,
perquè una cosa és que tu et beneficiïs el lucre personal,
potser seré un lladre,
però que al final un partit aconsegueixi
uns fondos fraudulents, el que estàs fent és contaminar.
Per què? Perquè tindràs més diners per fer una campanya.
És un frau al sistema democràtic.
És un frau absolut al sistema democràtic.
La transcendència d'això encara ha passat poca factura.
A mi em sembla perquè en aquest recorregut
els areus de convergència segueixen estant
amb un cert representant a altres partits polítics.
Jo crec que aquí socialment ha passat poca factura,
perquè realment la capacitat d'incidir
en el sistema democràtic d'una manera fraudulenta
ha sigut ignominiosa.
Jo crec que déu-n'hi-do perquè han passat de majories absolutes
i d'un domini de més de 20 anys a la Generalitat de Catalunya
a no tenir pràcticament cap coto de poder.
És un càstig polític, però no penal.
És un càstig social, és a dir, mal de polític.
Tenim encara interlocutors que en aquell moment
coneixien i participaven d'aquests modos oporandis
absolutament en delictiu.
Aquí entrem en un debat diferent i sociològic
i una pregunta que jo sempre em faig.
Com és possible que el partit més corrupte del món,
ja no l'Europa del món, que és el Partit Popular,
que, amb la tira llonga de casos que té,
segueixi guanyant eleccions i avui en dia està en condicions
de tornar a governar Espanya, no?
D'acord, però aquest debat... O sigui, no és allò del Tomàs.
Sí, sí, parlem del Partit Popular.
No, no, no. No és el Tomàs.
No comparo els comportaments, sinó analitzo el comportament
del votant en aquest estat,
que sembla ser que el fet o el factor corrupció
no ho tinc compte, quan va posar la papereta a les dones.
No, sí, no, no, és que ara, perdona,
m'ha fet venir, l'escoltava en Penyella parlant,
va haver-hi... El grau de misèria moral
de tots els protagonistes d'aquest cas és extraordinari.
Polític, tot el que vulgueu, però els protagonistes...
És que tot ho pagava el Palau. I, a veure, s'explica,
i així és, que quan els interventors...
Tu, Jordi, has parlat dels interventors, efectivament,
els interventors van anar allà a mirar el Palau, què passava,
i resulta que la Gemma Montull,
mira, va iniciar una relació sentimental
amb un dels interventors. Sí, sí.
Van anar a viure al Maresme.
I això com es va saber tot plegat?
Doncs perquè van arribar al Palau, i altres interventors van veure,
factures de mobles d'Ikea, mobles d'Ikea,
i de lampistes per uns cadafactors
que van arribar a la casa del Maresme,
la casa que l'interventor, que havia de vagilar,
i la Gemma Montull varen fer junts
per viure la seva passió personal.
Aquesta no la sabia, Rigau. Per això l'he explicat.
La Gemma Montull la vam entrevistar al suplement,
jo crec que és l'única entrevista que ha fet des que va esclatar tot això,
a l'octubre del 2020.
Ara intentarem recuperar també algun fragment.
Veig que el titular que vam posar aleshores
és una persona meravellosa.
Deia Gemma Montull que recordo que en aquells moments
havia aconseguit esquivar la presó a canvi d'alguns treballs comunitaris.
Jo tinc una altra pregunta.
Al llarg de tot aquest llarguíssim procés judicial,
en què els han embargat tots els vents a Millet i a Montull,
com s'han pagat els advocats? Perquè no eren uns advocats carts.
Bona pregunta, ja li traslladaré la...
A la filla.
A la Gemma. Li vam fer.
El seu bufet és qui ha assumit...
Jo crec que aquí també hi ha una resposta.
És una bona pregunta.
En el cas de Millet han anat canviant molt d'advocats.
Digues, Isabel.
Segurament la resposta està en la reflexió que feia l'inici d'Eduard.
És a dir, la mort de Millet
ha tranquil·litzat moltes persones.
Per tant, allò que no sabrem mai,
i que planarà sempre com una sospita,
amb petits comitès, amb la boca petita,
on dic jo m'han dit i jo sé i jo crec que no ho sabrem.
I aquesta també seria una pregunta
que és una pena que socialment ens acabem acomodant
que no tindrem resposta.
Una societat realment adulta
hauria de poder entomar respostes que no agradin en absolut.
Ara, jo et faig una pregunta.
No sé si el periodisme post-mortem
és capaç de resoldre aquestes preguntes.
Segurament, Jordi, no ho fa.
Jo és una pregunta que des del moment que vaig saber
la mort del Fèlix Millet m'estic fent la mil·letaig.
A veure, dos quarts de deu.
Hem recuperat alguns dels fragments d'aquesta entrevista.
És octubre del 2020.
Fèlix Millet era una persona complicada.
Molt. Què vol dir complicada?
Complicada. Molt complicada.
Ho era, ho és i ho serà.
Perquè és un personatge.
Una persona a la qual no li pots dir que no va re.
No li podies dir que no va re.
Molt autoritària i...
difícil de treballar-hi.
Per què no li podies dir que no va re?
Perquè en aquell moment era una persona amb molt de poder
i, a més a més, era el meu cap.
Al final, quan tens un cap...
Tenen relació el teu pare i Fèlix Millet ara mateix?
Estan dos o tres hores de distància,
però no tenen massa relació.
No ha acabat molt bé la cosa.
Això és el que deia Gemma Montull en aquesta entrevista.
Sobre els tant percents, vas sentir mai a parlar del 4%?
No.
Amb tots aquells anys que vas treballar com a directora financera
de la institució del Palau no vas sentir a parlar del 4%?
No, no vaig sentir a parlar del 4%.
Ni que es tramitaven comissions il·legals tampoc?
No. Ho dic perquè aquesta setmana ha sortit a parlar
l'extresorer de Convergència, Danielo Sàcar,
que ha dit que Artur Mas sabia conèixer
i no el conec.
No el conec ni l'he vist mai, ni he parlat mai amb ell.
I amb Danielo Sàcar?
Danielo Sàcar tampoc l'havia vist mai.
No rieu. Estigueu seriosos, per favor.
Passen dos minuts de dos quarts de deu.
Els interlocutors que tenim d'aquella època sabem els noms?
Els interlocutors parlamentaris, els polítics.
Va ser el president Barac qui va constituir
i alguns dels que van intervenir no et voldran parlar,
la immensa majoria, però, per exemple,
en Jordi Turull formava part, era el portaveu
per part de Convergència Unió de la Comissió d'Investigació.
Un altre que va tenir una presència destacada
va ser Rafael López Rueda, del Partit Popular.
Els diputats que hi havia en aquella època,
ara, evidentment, n'hi ha alguns que ja no es dediquen a la política
i altres que ja t'asseguro ara que no me la venen a trucar
i el president Barac, que va ser qui va impulsar i va constituir
i va presidir a la primera sessió, podria ser un interlocutor.
I Jordi Turull, per diversos motius,
perquè, evidentment, estava a Convergència,
perquè va ser el portaveu de Convergència Democràtica de Catalunya
en aquesta comissió i perquè ara té una presència política, també.
És que les coses van manegins.
Eduard, Isabel, i un altre, és que hi ha un tall
que recuperarem ara.
És que fixa't que el sistema era molt bo.
Era a dins i a les empreses.
No ens doneu els diners a nosaltres, partit polític,
els diners doneu-los en forma de patrocini
al Palau de la Música, que això queda superbé,
i a més a més s'entén, i a més a més és legal,
i a més a més desgrava, i al Palau de la Música
ja farà servir aquests diners per al que hagi de fer servir,
sigui per pagar una campanya electoral de Convergència,
sigui per pagar els mobles de la casa,
de casa de la Gemma Montull,
o sigui pel que sigui,
o quan l'Àngel Colom
es va ascindir d'Esquerra Republicana,
l'Àngel Colom i la Pilar Rola.
Recordo una entrevista memorable amb Manel Fuentes i l'Àngel Colom
que li va penjar el telèfon.
Es van ascindir d'Esquerra Republicana
i van muntar un partit polític de corta durada,
quan aquest partit es va quedar amb deutes
perquè no va aconseguir representació
i ja es va veure que no tenia recorregut,
hi havia de tornar els diners, l'Àngel Colom...
Això està explicat a la premsa, no estic explicant cap cosa.
Això és un fet, l'Àngel Colom va anar a declarar...
Va anar a Convergència a demanar-los que li pagessin els deutes.
I la resposta de Convergència va ser
vés a veure el Fèlix Millet, que ja t'ho pagarà ell.
Això ho va reconèixer, l'Àngel Colom?
L'Àngel Colom, disculpa, va anar al judici,
se li va preguntar de repetides vegades al fiscal Amelie Sánchez,
un dels grans fiscals, ara és a Bèlgica,
però ha vingut a aquests països.
El Colom mai ha dit públicament qui el va enviar a veure...
Qui? Ho ha dit la persona concreta.
No, no, ni qui, ni institució.
Ell veia uns amics, mai ha dit...
Podem sospitar qui va ser, podem...
Però mai ha dit...
Convergència em va dir més allà aquesta persona concreta.
Al contrari, ell sempre...
Se li va penjar el telèfon al Fuentes
perquè potser el Fuentes va aconseguir correlar-lo,
i l'única manera de treure'l a sobre va ser penjar el telèfon
anant al fiscal declarant en el judici.
No li podia penjar el telèfon perquè estava allà,
però va fer com una penjada de telèfon
allà a la sala.
Traient allò aigua al vaixell que se li estava enfonsant.
Això és evident.
Un segon. De seguida, la Isabel Llauger.
Abans, Gemma Montull sobre el perdó.
Creus que has de demanar perdó?
Crec que em vaig trobar en una situació difícil,
una situació complicada,
treballant en un lloc emblemàtic amb el meu pare
i amb el senyor Millet,
que és una persona complicada,
i que em vaig trobar en una situació
que no vaig saber portar bé en aquell moment.
Aleshores, evidentment, si ara em tornés a passar,
actuaria de forma totalment diferent.
Sí, si es tracta de demanar perdó,
si això és el que correspon, sí que ho hauria de fer.
No vaig actuar com hauria d'haver actuat,
però les circumstàncies no em van permetre fer una altra cosa.
Estava amb el meu pare i no vaig saber-ho fer d'una altra manera.
Te'n penedeixes?
Sí, cada dia de la meva vida.
Tu et consideres una lladre?
No, no, en absolut.
Bé, jo crec que és l'exemple de que, primer...
No rigueu, per favor.
Clar, demanar perdó, si és el que s'ha de fer, doncs ho faig.
Però no perquè jo consideri que he fet res mal fet.
Per què? Perquè és aquesta impunitat i aquesta manera d'actuar,
i aquests silencis permesos, i aquesta condescendència,
i aquest tapar, i aquest que formava part,
i ha format part, i ho hem de dir en veu alta,
i s'ha de denunciar, i hauria de poder sortir a la llum
tot allò que l'Eduard deia que no sortirà.
Perquè, com a societat, reputacionalment,
la qüestió que plana és que ens hem carregat,
i amb tota la raó del món, qüestions que pretenien a tots,
que ens pretenien a tots, i se la van carregar
perquè consideraven que tenien la impunitat,
perquè hi havia totes les administracions,
i hi havia tots els interlocutors, i per què no?
Doncs perquè uns els altres es deuen coses,
i això és ignominiós, i això, d'alguna manera,
en aquesta societat que volem que progressi,
ha de sortir, i hem de fer una catàrcist,
i s'ha de fer una catàrcist a Catalunya,
i el rest de l'estat espanyol, evidentment,
això que ara estem veient, més o menys,
i quan aquesta senyora diu, no, jo no soc una lladre,
home, doncs què és ser un lladre?
No sé, però comprar mobles d'Ikea pel teu niu de mort secret,
i que ho facturi al Palau, i que ho pagui el Palau de la Música,
em sembla...
És que no tenir cap concepte de la moral,
ni de què és lladre, i què és bo, i què és dolent...
Escolteu-me un moment, tinc molta publicitat,
però m'és igual, és que ja m'estan fotent bronca,
la guardarem per després, perquè hem trobat el document
que és, Àngel Colom, 1 d'octubre del 2009,
pocs mesos després de l'esclat del cas Palau.
Dura un minut llarg, perquè va increixent de la cosa,
però és aquest.
La factura és de 25 milions i vostè diu que han cobrat 12.
On són els altres?
No, perdoni, jo vaig rebre, estrictament,
el voltant de 72.000 euros d'avui.
La seva firma figura amb una quantitat molt superior.
Perdoni, jo acabo que li digui, jo no hi era pas al Palau,
i no per tocar la comptabilitat del Palau.
Jo vaig rebre això, aquesta quantitat.
El paquet diu que la quantitat és superior.
Si em permets, perquè he arribat a TV3.
Esperis un moment, perquè amb això volíem acabar, senyor Colom.
Vostè es va comprometre ahir a la nit a ser a aquest estudi, oi?
A l'estudi de Catalunya Ràdio en missió o no?
Va haver-hi després un altre, em va arribar un missatge.
Jo no sé si sobre el que m'acaba d'explicar vostè
ha faltat la seva paraula, sobre el fet de ser aquí avui
Ha parlat amb el líder de Convergència Actual,
amb el senyor Artur Mas?
Aquesta és la reacció.
Aquesta és la reacció d'Àngel Colom.
Quan avui el periódico publica que el Palau va pagar deutes
del partit d'Àngel Colom l'any 2000,
quan ja no era militant d'aquest partit,
sinó que estava pagant els deutes que havia tingut,
ja estava com a militant
a la formació de Convergència Democràtica de Catalunya.
Vuit i deu minuts.
El matí de Catalunya Ràdio amb Manel Flot.
Això és el que passava l'any 2009, 1 d'octubre,
pocs minuts després de l'escolt del Cas Palau.
Jo crec que el Manel Flot estava molt emprenyat
perquè s'havia compromès l'Àngel Colom a venir aquí a l'estudi,
però l'Àngel Colom se n'havia anat a TV3 amb el Cuní.
I era aquella època en què la ràdio i la tele
es barallaven pels convidats,
cosa que ja no ha tornat a passar mai més.
Ja no passa, no passa mai, això.
Bé, memorable, eh?, un moment radiofònic.
Sí, i tant.
És evident, el que deia abans, eh?,
que en Millet això no ho va fer sol.
Jo de la Gemma Montull el que voldria apuntar és la importància
de la seva presència en el procediment.
Jo el llibre, el Fèlix Millet, el gran impostor,
el publico l'any 2012, molt abans que es fes el judici,
i allà ja dic que arribarà un moment
que passarà el que va passar,
que és que el fiscal ja m'ha trucat a la porta del pare,
dient-li, escolta, afluixaré la soga de la teva filla,
si m'expliques el que vull que m'expliquis,
és a dir, la caça major de Convergència.
Es va produir un fet que també defineix molt
com funcionaven les coses al Palau,
el Millet va saber que el Jordi Montull estava disposat
a cantar, és a dir, a incriminar Convergència,
i jo, perquè jo soc el president del Palau,
i això ho he de fer jo, i així va anar,
a més a més, com que en l'ordre d'aclaració del judici
el que primer que li tocava era el Fèlix Millet,
va ser ell el que va cantar per servir l'argot de l'àmbit,
va dir el que va voler.
Després recordem que va haver-hi aquella entrevista...
I un moment el fiscal l'intenta estirar a més noms,
i ell s'atura, i fins allà va arribar.
Hi va haver una entrevista a la Vanguardia també
que ell pretenia fer un blanquejament d'alguna cosa
i que li va sortir el tret per la culata,
d'una manera evident.
Jo crec que bé que la figura s'ha retratat,
i, lamentablement, jo també crec que hi ha una reflexió
que a vegades ens oblidem.
Tots aquests diners són diners públics, diners de tots,
que tots varen pagar, i que a vegades no odiem
prou amb veu alta.
I les ciutadans no són molt conscients que aquests diners
ens els van treure a nosaltres per dedicar-los a coses
que no tenien la seva finalitat.
Rigau, vols dir alguna cosa més? Sí, és que ara me'n recordat,
són petites anècdotes, però aquest personatge és increïble.
Xavier Millet, que és el seu germà,
va fer una famosa entrevista que segurament recordareu
tots quan us ho expliqui,
que explicava una anècdota de quan érem petits ell
i el nostre protagonista d'avui, el Fèlix Millet.
I és que de petit diu...
Venges o així, no sé, l'avi, repartia uns carmels
entre els nens.
I llavors, què feia el Fèlix Millet?
Ho va fer bastantes vegades.
Es posava a plorar, es posava... Què passa, què passa, nen?
És que els meus germans m'han robat els carmels.
I així, li tornàvem a donar, va, no ploris, no ploris,
per què li feu això?
I cada cap de setmana se'm portava doble reacció de carmels.
Això és una entrevista, segurament el Jordi ho recordarà,
però jo vaig parlar quan va saltar el cas del Xavier Millet,
que encara es diu, és l'únic dels cinc germans Millet-Posell,
que encara es diu.
El seu dia va ser candidat de Convergència a la caldia de Barcelona.
Ell em va rebre a vivir a la selva, vam parlar...
Va ser el primer candidat de Convergència a les eleccions de Barcelona.
Sí, sí, i clar, ell, la gran preocupació d'ell,
i de la Pat, i de les filles, també, per això estan a l'estranger,
era l'afectació del nom de la família,
i en el cas del Xavier, del pare,
perquè no oblidem que hi ha un fèlix Millet, que es diu fèlix Millet i Maristany,
que és el gran massena de la cultura catalana al sud-temps,
un dels contadors d'Òmnium,
un dels protagonistes d'una cosa que va ser molt important,
que és l'anonització de la mare de Montserrat, primer acte,
després del conflicte bèl·lic que es vincula al nacionalisme,
etcètera, etcètera.
Aleshores, el nom del pare, que estava atacat, el Xavier deia...
El meu germà no es diu fèlix, el meu germà es diu fèlix Maria Millet,
és a dir, hi ha una diferència de nom
que permet marcar... permet marcar...
permet marcar la ratlla.
Jordi, si ho arribes, et porto a l'estudi,
perquè portem 45 minuts per telèfon, li te'n volia fer 10.
Sí, perquè he anat a córrer una estona aquest matí per treure'm dinors de sobre.
T'he fet un atracament. Escolta'm una cosa.
Digues, cap problema, digues, digues.
Tu que portes tota una vida periodística
dedicada a aquest assumpte els últims anys, dues dècades,
què vas pensar dijous?
Mira, és que... vaig pensar que tindria molta feina.
Em va agafar seguint el judici de la segona mesa del Parlament,
que... ari, però que tenia ganes de ser-hi,
perquè considero que són dels actes injusts que hi ha,
ja van passar per això, ara hi tornen,
i vaig pensar això, feina,
i una mica el que deia abans de l'Isabel, no?
No sé si... si el periodisme post-mortem es pot posar en marxa ara,
bueno, ja ho veurem.
Què hauria de fer aquest periodisme post-mortem?
Bueno, explicar coses.
Tu te n'has guardat moltes?
Tots els periodistes guardem coses. Tu també.
Sí, però d'aquest assumpte...
És que, escolta una cosa, això és tan senzill com que les fonts manen.
Sí, sí.
No expliquem coses que ens inventem.
Ens expliquem coses que veiem, que ens expliquen,
que el que podem constatar, també, a través de papers...
Una cosa és que les fonts manin i et diguin que t'expliquen això,
però que no hi volen posar el seu nom i et demanen silenci.
Si les fonts moren, què passa?
Mira, llegeixo el primer article que vaig publicar al diari
i acabo així, exactament així.
Què passa, des del punt de vista legal i periodístic,
quan la font d'informació genera lles?
I per tu què passa?
Perquè al final qui té més informació és tu.
I per tant, jo que he recordat tu en aquella font,
quin criteri ha de ser?
Aquesta és la pregunta que jo faig al primer article
que vaig publicar després de la mort d'en Fèlix Millet,
al 9.Avui, l'altre dia.
Et puc dedicar una cançó, Jordi?
Xuclau.
Ara, a punt dels nostres camps,
aixequem una senyera
que ens farà que estigui un cas.
A un barge del boreu dels germans,
els germans, els germans,
el vent es fenda amb senyal de llibertat.
No haurè ningú com ell.
Bé, ja està.
Hem de fer una pausa.
He de fer moltes pauses.
Ho guardo o ho tiro tot, ara?
No ho sé. Voleu fer alguna cosa més?
És que no m'ho he explicat, ja per acabar.
L'anècdota que tant es va parlar
i que també es retrata una mica el personatge.
Casament de la seva filla.
No he explicat això.
Ho explico jo? Vinga.
Casament de la filla.
Parla amb el consògraf i diu,
això ho farem a l'engròs.
Desmuntaré tota la platera del Palau
i farem la festa, el convit a la platera del consògraf.
Això té una despesa, la paguem a mitges.
I li demanen la meitat del pressupost al consògraf.
Fan la festa i ell factura al Palau el 100%.
Fins i tot, és clar, no m'estranya que estigui a Austràlia,
aquesta pobra noia.
O a l'Antàrtida, hauria d'estar clar.
És un bon anècdota rere anècdota.
A quins nivells és el personatge aquest?
És que és inqualificable.
Sí, per mi el més... Escolta una cosa.
Per mi, de l'episodi aquest, grotesc, també, de la boda,
per mi el més greu és que...
I també entenc el personatge,
on ell fa negoci, el Palau és el seu negoci,
aleshores converteix la boda de la filla
en part de l'estratègema de promoció del negoci.
És un negoci de què millor...
Tota l'edat civil catalana al Palau
per ensenyar-los, amb la teva pròpia filla,
que allà s'hi volen i poden casar qui vulguin,
com una sala més o la millor de la ciutat.
Per tant, per mi, el greu d'aquell cerimònia
és això que la filla no volia casar-se allà,
però el negoci és el negoci,
i tu faràs el que jo digui i et casaràs allà,
i després es paga d'aquella manera el que hi ha.
És aquest.
El trencament amb les filles es produeix
després de l'esclat del cas Palau o ja ve d'abans?
Jo crec que el que sé és després.
És molt dur que la Clara Millet treballava al Palau,
amb un càrrec de tema de promoció a l'estranger,
i ara deixar la feina...
El pare que els hi ha donat tot i massa,
de sobte els hi treu tot,
i les converteix en Millet.
Ets un empestat.
No he dit jo una cosa que també m'agrada dir,
i l'Edgar el deia de blanquejar, però perquè això no és blanquejar,
hi ha un mèrit que s'ha de reconèixer el personatge,
i jo parlo per experiència pròpia.
Jo l'he cantat al Palau de la Música,
el cant de la Senyera no ho sé, però sí altres cançons,
amb un cor infantil, fa molts anys,
on l'edifici literalment caia.
I això coincideix en el moment en què Fèrins Millet
assoneix la presidència, amb una estratègia també molt interessant,
amb tota la gent a favor seu per desbancar el Joan Anton Maragall,
i l'Edgar Millet salva l'edifici, el regenera,
ja ho ha explicat l'església que va tirar a terra,
i el converteix en el que és avui en dia,
que és un negoci, una màquina de fer diners.
Veniu un dia al Palau,
veureu els turistes que ja van admirant-ho, entrant-hi,
i a més tota la programació cultural, etcètera, etcètera.
Fèlix Millet salva el que per mi és l'edifici emblemàtic
del modernisme a Barcelona, al marge de la Sagrada Família,
però el Palau té una importància capital en aquest sentit.
Isabel.
Jo estic d'acord, Jordi, però és de la seva obligació,
és a dir, en el moment que...
És a dir, no és allò de dir, és que ho va fer generosament,
no, no ho va fer generosament, formava part de la seva obligació.
Jo et dic jo que no, perquè només entrar,
jo això ho explico al llibre, una de les coses que fa
és portar-se al despatx del Palau mobles seus i els factura.
Per això.
Jo et volia fer una reflexió respecte...
Perdó, quins collons.
Sí.
És increïble.
Una reflexió respecte a això que has dit,
que a mi m'ha semblat interessant, quan mor la font, què passa?
I els periodistes es trobeu amb la relativitat moral, entenc jo,
de considerar allò que saps i que t'han demanat
que sigui off the record i que, per tant,
no puguis explicar-ho, què has de fer, no?
I entenc que, moralment, es pot plantejar, dir,
doncs això, si vaig agafar aquest compromís, el mantinc.
Suposo que la qüestió es planteja, el dubte es planteja,
quan l'efecte positiu que pot tenir
explicar unes coses per saber, per conèixer i per aclarir
i per donar informació a la societat que té transcendència,
doncs és més que el compromís moral
que tu poguessis tenir amb aquella font, no?
Perquè, si no, ens quedaríem sempre sense saber, segur,
i ens quedem, segurament, però ens hauríem de quedar
amb una petita parcel·la de coneixement
que a vegades és imprescindible saber.
Compromís moral, compromís professional,
que això és molt important, i després conseqüències legals...
s'ha de mirar, s'ha de mirar tot.
9 i 53, ràpidament, per tancar, Josep Maria Martirgao,
que m'estan matant, que tinc 10 minuts de publicitat.
I no ho tirarem tot junts.
No, no, per acabar és rapidíssim.
És que a vegades les fonts et poden inspirar molt,
però les coses s'han de poder demostrar i acreditar.
I les fonts s'han de contrastar.
O sigui, tot el que t'arriba ho has de contrastar primer
i després intentar demostrar,
perquè, si no, et caurà la llei al damunt.
Per tant, no només és voluntàriament voler callar,
és que si no pots demostrar una cosa
i la font xiula, esclar, et quedes desemparat.
Jo, per acabar, l'última reflexió,
quan heu explicat que si podia firmar podia delinquir,
és que en el món de la delinqüència també hi ha classes socials.
La classe alta delinqueix firmant i la classe baixa...
La delinqüència econòmica, evident.
I la classe baixa delinqueix ensenyant una navalla, diguem-ne, no.
Però és delinqüència.
Jo he fet molts judicis econòmics on hi va la dona, perquè és així,
convertida en testa ferro de l'home que ha delinqüit.
I vostè, allò que li varen preguntar al fons és de l'alcoloma,
i vostè no sabia què signava aquí,
i després li va dir que no l'home em va dir que signés.
Les signatures són eines delictives, també, efectivament.
Jordi Pannilla, una abraçada ben forta.
Si en voleu saber més,
el gran impostor, un llibre que va publicar ja fa anys,
el Jordi Pannilla i que segur que continua vigent,
no sé si caldrà actualitzar-lo en qualsevol cas.
Gràcies per acompanyar-nos avui. Una abraçada ben forta.
Sí, si us rius ja et porto a l'estudi
perquè m'està donant a parlar per telèfon tu i jo.
Has fet un plaer, la veritat.
El proper dia t'avisaré una mica abans. Gràcies, Jordi, una abraçada.
I gràcies a l'Isabel, l'Eduard Voltas i el Josep Maria Martí Rigau,
per haver-nos acompanyat. Bon dia.
Ara ho farem, no posarem 10 minuts seguits, ni parlar-ne d'això.
Però ara tornarem aviat. Fins ara.
El suplement, amb Roger Escapa.
A l'hora de llogar, ets un aventurer que va perseguint
que li paguin el lloguer?
O confies en l'única empresa que manté l'amorositat
d'aquest any?
Cada dia som més els que gaudim de la protecció del lloguer segur.
Truca ara al 910-775-775.
Lloguer segur. 910-775-775.
Com a professional, vius optimitzant.
Optimitzes el teu temps per anar d'aquí cap allà.
L'espai del vehicle caicà piga a tots.
Nou Renault Kangoo Frodo e-Tech. Està fet per tu.
100% elèctric i fins a 300 km d'autonomia.
La millor de la seva categoria.
L'aigua i l'obertura lateral d'un 1,45 m.
Per la gent que no para mai.
Nou Renault Kangoo Frodo e-Tech. 100% elèctric.
Amb la millor autonomia de la seva categoria.
Vine a l'aprovar a la xarxa Renault.
Empresa col·laboradora de l'Andalusia Valderrama Masters.
Ho vius, ho lluites i ho gaudeixes.
Sí, l'esport impulsa a fer més esport.
Per això, el cort inglès del 9 al 19 de març
aconsegueix les marques de fitness, running i trail,
cognac, adides, ender armor, puma i emporta un 30% de regal.
Per les teves futures compres en tots els esports.
Només el cort inglès.
El suplement de Catalunya Ràdio.
Atavant, passeu.
Escoltes la ràdio al taxi? Vols guanyar més diners?
Doncs apuja el volum perquè aquest anunci t'interessa.
Registra-t'hi avui com a conductor a Uber.com
i condueix sense comissió fins al 31 de maig.
Accedeix a més clients i guanya més diners amb el teu taxi.
Uber, súbete, si apliquen condicions.
Són ple de vida.
Dissabte a 25 de març, vine a viure a la Superilla.
Una gran festa als carrers de Rocafort i del Consell de Cent,
on trobaràs música, tallers, jocs infantils
i moltes activitats més.
Informa-te a la web, Barcelona.cat barra viusuperilla.
Ajuntament de Barcelona.
Què és el Poliamor?
Tu saps que el pare i la mare tenen un cotxe, no?
Aquest cotxe els agrada molt,
però a vegades necessiten un altre que els agrada més.
El canvi climàtic provoca un efecte molt important
sobre els nostres boscos.
Des del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya,
treballem per aconseguir solucions
que facin viables la gestió forestal,
la conservació de la biodiversitat i la bioeconomia.
Proposem fórmules per dissenyar paisatges en mosaic,
per ajudar a retenir població
i mitigar els efectes dels incendis forestals.
El canvi climàtic provoca un efecte molt important
sobre els nostres boscos.
Els efectes dels incendis forestals.
Benvinguda. Benvingut.
A tu, que tens un petit o gran negoci, et diem endavant.
Vine a Catalunya Ràdio amb el teu producte o servei.
Ho tenim tot a punt perquè arribis a més gent i a tot arreu.
Explica'ns què vols anunciar via WhatsApp.
Pren nota 677-09-1268.
I t'hi ajudarem amb efectivitat, seguretat i enginy.
Anuncia't a Catalunya Ràdio.
T'estem esperant.
L'altre dia vaig buscar bols a París en una web
i ara me n'apareix publicitat per tot arreu.
Internet i les xarxes socials
són una porta oberta a la nostra vida privada.
I compartim informació i imatges personals que deixen rastre
i poden tenir conseqüències en el nostre present i futur.
T'aproves de la teva privacitat
i pren el control de les teves dades.
Ja he revisat totes les opcions de privacitat i estic més tranquil·la.
Mengem? Sí, però a París, quan hi anem?
I tu què portes posat avui?
Allò que vesteixes expressa et representa i et fa sentir bé,
i encara et pot fer sentir millor
si dones un punt ètica a l'estètica a mode re.
Les botigues on les teves compres vesteixen un món
que no és real.
Nuestro sueño era revolucionar el sistema alimentario
para hacerlo más sostenible e eficiente, y lo estamos haciendo.
Somos de la generación de los que sueñan y hacen.
Amb els fons de l'Unió Europea, villers de somnis
com el d'Aura de gruts hidropònics s'estan fent realitat.
Entra a planderrecuperacion.gob.es i fes el teu possible.
Cobert d'Espanya.
Els juguts la falleda són el doble de bons.
Perquè estan fets amb llet de proximitat
i amb el màxim benestar animal.
I són bons, sobretot, perquè la falleda és un projecte social
amb la missió de donar feina i una vida digna
a persones amb capacitats diferents.
I això no té preu.
O potser sí.
La falleda, iogurts com ningú més els fa.
El suplement. Ràdio amb esparil de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Gràcies per atendre'ns.