Bon dia, us informaré us Bonet-Vegant.
El mal estat del mar dels últims dies,
combinat amb la forta calor d'aquest mes de juliol,
està provocant que hi hagi més persones mortes
per ofegament a les platges catalanes aquest estiu.
Ja hi ha hagut 18 víctimes d'ofegament a les platges
i 7 a les piscines.
Ho ha explicat la cap del servei de gestió de l'Estat
i de l'Estat de l'Estat de l'Estat de l'Estat de l'Estat
de l'Estat de l'Estat de l'Estat de l'Estat de l'Estat
de l'Estat de l'Estat de l'Estat de l'Estat de l'Estat
Ho ha explicat la cap del servei de gestió d'emergències
de protecció civil Montserrat Font.
El Catalunya Matí de Catalunya Ràdio ha subratllat també
que les persones ofegades ara són més joves.
És que ens fa uns dies de sol i calor
i en canvi el mar no està en el seu millor estat.
O sigui, tenim força dies amb banderes grogues.
Això ens canvia una mica el perfil de l'ofegats,
que són força més joves del que és l'habitual.
Font també ha recordat que a l'hora de fer activitats aquàtiques
al mar, com ara a la submarinisme,
es recomana anar sempre acompanyat
pel que fa a l'elevat risc d'incendi al bosc.
Recordo una vegada més que està totalment prohibit
encendre foc en qualsevol espai natural.
Més notícies, Sergi Ruiz.
Desconvocada la vaga del servei de salvament i socorrisme
a les platges de Barcelona,
l'Assemblea dels Treballadors va confirmar ahir al vespre
els acords assolits entre els representants sindicals
i l'empresa judicatària de la concessió.
Ana Cirerera és membre del sindicat socorrista CGT.
Les coses dels dies d'aquesta feina.
Fa tres mesos que venim intentant parlar amb l'empresa,
parlant amb l'Ajuntament,
dos mesos que estem treballant amb el plec tècnic.
Fa molts anys que venim amb la lluita,
llavors hem aconseguit tenir en paper molts dels acords
i de les millores socials.
Estem satisfetes perquè la feina ha sigut,
perquè hem estat totes juntes.
Queda molt camí per recórrer i això no acaba aquí.
L'Aràbia Saudita acollirà entre el 5 i el 6 d'agost
una ronda de converses de pau sobre la Ukraine,
segons el Wall Street Journal.
Els promotors d'aquesta trobada
esperen que pugui culminar en una cimera de pau aquest mateix any.
Tot i l'absència de Moscou a la cimera,
sí que hi anirien països com l'Índia o el Brasil,
que han mostrat posicions favorables a Rússia
en el conflicte amb la Ukraine.
Segons detall al diari nord-americà,
la trobada se celebraria a la ciutat saudita de Gizás.
Cap de setmana tens a Israel davant dels 150 actes de protesta
contra la primera llei de la controvertida reforma judicial
del primer ministre ultraconservador Benjamin Netanyahu,
aprovada pel Parlament d'Illuns.
És el 30 cap de setmana consecutiu
en què amplis sectors socials surten al carrer
en un clima de creixent crispació,
però la primera vegada des que es va aprovar la llei.
Demà passat reobriran les estacions de la Barceloneta
i Ciutadella Vila Olímpica de la línia 4 del metro de Barcelona.
Estaven tancades des del 26 de juny
i dilluns s'acaba la primera fase per renovar 6 quilòmetres de via,
fins al 25 d'agost, però encara estarà tallat el tram
que va de la Barceloneta-Berdeguer.
Les obres es fan per millorar la fiabilitat de la línia
i per solucionar les vibracions que molesten els veïns,
segons el diari nord-americà.
El que es canvia és les vies i allà on estan collades les vies,
per tant, el llit, diem així, de les vies.
Això el que fa és donar molta més solidesa.
Per tant, les vibracions, que són normals,
i sobretot en vies que ja tenen molts anys,
com és aquest tram, doncs, es redueixen enormement.
Com a alternativa, el tall de la LQC
és el que s'ha d'acabar de fer.
El que s'ha d'acabar d'acabar és que s'ha d'acabar
de fer una nova línia,
i això no és normalment.
Com a alternativa, al tall de la L4,
entre Barceloneta i Bar de Gai, hi ha un servei de busos llançadors
i s'ha reforçat el servei a la resta de línies de metro.
Escorts, Albert Benet.
Victòria del Barça en el clàssic de pre-temporada
jugat a dalles contra el Madrid aquesta nit passada per 3-0,
amb gols de Dembélé, Fermín López i Ferran Torres
a passada del mateix Fermín, un migcampista de 20 anys que va aparèixer en escena a la recta final
i que va ser el protagonista inesperat del partit.
La verdad es que estaba viendo un sueño y aún no me lo creo lo que acaba de pasar, pero contento,
sobretodo por la vista del equipo, venimos trabajando muy bien toda la pre-temporada y solo queda seguir trabajando.
Fermín ha tornat al Barça després d'una sessió al Linares.
Al Madrid va enviar cinc pilotes al pal i també es va topar amb un Ter Stegen que va fer parades de mèrit.
Guntogan i Kristen Cent van haver de deixar el camp, però amb lesions que semblen lleus.
L'entrenador del Barça, Xavi Hernández, no garanteix la continuïtat d'Osman Dembélé
després de saber-se que el PSG estaria disposat a pagar la clausula.
Xavi assegura que en el mercat de fitxatges tot és sempre molt incert.
Bé, veurem, al final al mercat no sabem mai, l'Osman jo el veig feliç, jo el veig feliç aquí.
Després, al final són decisions seves dels jugadors.
Nosaltres veiem un Osman feliç, content i veurem si alguna cosa ens ho comunicarà,
però en principi està amb nosaltres i està feliç.
Són declaracions a TV3 just després del clàssic a la mateixa gespa d'un Xavi que reclamava més fitxatges.
Fins aquí les notícies.
Arriba Vilanova i la Geltrú, la primera regata preliminar de la 37a Copa Amèrica.
Equips d'arreu del món s'enfrontaran a més de 50 nusos de velocitat en aquesta primera regata tan esperada.
Viu la 37a Copa Amèrica, del 14 al 17 de setembre a Vilanova i la Geltrú.
El sol, la platja, no haver de conviure amb el teu agressor.
Gloria Fuertes, el 8ema, el 016, estimant sis llengües, assistent a la lluita,
sense necessitat de denunciar per víctimes de violència masclista, sentir-te segura, ser lliure.
Està viva, Espanya, delegació del govern contra la violència de gènere,
Ministeri d'Igualtat, govern d'Espanya.
Les llegendes també tenen cicatrius.
El meu exmarit era violent físicament, vaig viure una tortura.
Però saben aixecar-se i tornar a començar.
Almenys ara la gent sap rar.
Soc el Guillem de Bogós i us volia felicitar per tanta informació, per tanta companyia,
per, en definitiva, formar part de les nostres famílies felicitats.
Per aquests 40 anys de ràdio.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
40 anys.
Per fer entrevistes, per parlar de l'actualitat,
dels 40 anys de Catalunya Ràdio i de tot el que passi aquest estiu.
De 4 a 7, la tarda d'estiu a Catalunya Ràdio.
El millor moment del dia.
El suplement d'estiu.
Cada cap de setmana de 9 del matí a 12 del migdia.
L'esperit estival del cap de setmana.
L'esperit estival del cap de setmana.
10 i 7 minuts, temps de lleure el suplement d'estiu,
un espai on fem un foraster.
És a dir, visitem una casa de colonies diferent a Catalunya durant un dia.
En aquest cas, hem visitat el Jeb Vilafranca
per tractar un tema molt relacionat amb el lleure.
L'enyorança.
Som-hi!
Avui enfilem cap a Pontons, a l'Alpenedès,
per visitar les colònies del Jeb Vilafranca a la casa de Penyafort,
on conviuen infants d'entre 5 i 10 anys.
Els petits s'hi estan 5 dies,
mentre que els grans s'hi poden passar un total de 10.
Amb tots ells, i juntament amb monitors i monitores,
parlarem d'un dels fenòmens més freqüents que es produeix
quan la canalla se separa dels familiars.
L'enyorança, que sobretot es manifesta entre els més petits
o els que surten per primera vegada de casa.
Martina, no ens coneixem. Vols que ens presentem primer?
No.
Ui, que tens vergonya. Quants anys tens, tu, per cert?
6.
6 anys? I has trobat a faltar algú?
No.
Segur?
Segur.
Res, zero?
Zero.
Qui és vostè?
El Ioc.
El?
Roc.
El Ioc.
I quants anys tens, tu?
6.
També?
Sí.
A tu t'agrada estar aquí?
Sí.
Tu no tornaries abans?
No.
I no et trobes a faltar...
No.
Si encara no t'he dit el què.
Tu no et trobes a faltar...
No.
No et trobes a faltar els familiars?
No.
No?
No.
I com és això? Com ho fas?
Perquè em passo superbé.
Primer de tot, com us dieu?
Quants anys fa que sou monitors i monitores?
Em dic Biel, és el meu quart any de monitor i tinc 20 anys.
20 anys, ara mateix, en el teu cas?
Jo em dic Abril, és el meu segon any que van monitorar i tinc 19 anys.
És normal veure infants plorant perquè troben a faltar?
Quan passa això normalment?
Els primers dies, la primera nit, va costar molt.
També quan van pujar el gust i van haver de despedir-se dels seus pares va costar bastant.
Però mira que hem anat avançant les colònies, tot això s'ha reduït.
Que un o dos és això que és el seu primer cop acabant de colar-n'hi es costa,
però la resta ha anat millorant.
El moment potser més crític que tenim és a l'hora d'anar a dormir,
perquè és com quan troben més a faltar els pares, llavors hi ha més l'ignorança.
I els lleven la mà supercontents, tenen ganes de seguir jugant i és el que hi ha.
L'ignorança, en el fons, vol dir trobar a faltar.
Un nen, quan neix, és totalment dependent dels pares,
perquè l'ésser humà neix prematur i necessita de molta cura.
I llavors, poc a poc, conforme va creixent, gràcies a tenir tota aquesta cura i aquest amor,
es van donant les separacions.
Diguéssim que, clar, a les colònies, la separació que es dona és més llarga que en l'alcohòlic.
És més llarga que en l'alcohòlic, per exemple, no només perquè és més temps,
sinó també perquè el nen pot trobar a faltar els seus pares en moments del dia
que sempre estan a l'hora d'anar a dormir, a l'hora de veure una pel·lícula, etc.
Llavors, clar, tenir l'ignorança, en certa mesura, és saludable,
és normal que es trobi a faltar els pares en algun moment.
El tema és quan aquesta ignorància que seria un trobar a faltar es converteix ja en una angoixa,
que sigui una situació que pel nen sigui insuportable, que no pugui trobar-se amb aquell buit.
Però potser en algun moment, en una activitat que no li agrada,
es queda sol o no ha fet molts amics, es troba amb aquest buit i no sap gaire com reaccionar.
Llavors, clar, diguéssim que l'ignorança, cada nen la viu a la seva manera.
I algunes són normals, diguéssim, i d'altres ja podrien ser un problema.
Què és el que t'està passant ara mateix?
És a dir, què és el que et fa mal?
La panxa.
Per què plores? Què et passa?
Doncs perquè fa la panxa.
I alguna cosa més, potser?
Què és?
Nosaltres, en aquestes colònies, i jo, en el meu cas,
l'any passat que també estava en aquest torn dels més petits,
no ens hem arribat a trobar cap cas d'allò que dius que pobra nena m'està passant malament
i estem creant un trauma.
O sigui, no ens ha arribat a passar.
Jo crec que si en algun moment ens trobéssim un cas d'un nen que s'enyora molt,
que està plorant tot el dia, que no segueix el ritme de la colònia,
que troba molt a faltar els pares,
potser sí que ja tindran tota la vida per venir de colònies.
En el moment en què els nens estiguin preparats, ja vindran i s'ho passaran bé.
També suposo que l'advertència dels pares,
perquè si el guants ha de marxar a les colònies ens comenten
és que si està fatal, truqueu-nos i el venim a buscar.
Nosaltres hi anem sobresaguts,
i si veiem que aquest nen porta 3 dies plorant,
potser ho arribaríem a fer, ja m'he dit que no és el cas.
Però si en canvi els pares són,
bueno, encara que plori us alcadeu i que no em truqueu, no sé què.
Suposo que també va més relacionat amb les famílies.
Està bé que ho expliquéssiu perquè és important
que la Canalla desconnecti també de sus pares.
Què és el que es treballa aquí?
Per què no poden trucar cada dia a les famílies,
encara que ho demanin contínuament?
Per què se'ls demana un esforç en aquest sentit?
Bueno, per canviar una mica de la rutina
que em porta tot el curs de llevar-se a l'escola,
a l'estrescolar i anar cap a casa.
Sí, bueno, i també de treballar,
treballant com la seva independència i la seva autonomia,
perquè tenim serveis, hem d'aparar, hem d'esperar a taula,
hem d'endreçar les habitacions, escombrar-les,
hem de recollir tot l'entorn, hem de vigilar que tot estigui bé.
Llavors, també és com que ells se senten com part
de tot el que fem a les colònies,
llavors també ajuda com a treballar aquesta autonomia,
aquesta independència, perquè vagin creixent
i no se'ls trobin amb tot mastegat, tot fet,
perquè, vulguis o no, també ajuda molt a espavilar-los
i a... espavilar-los.
No, no, no, no, no.
Aquí sí que m'hi jo.
Em dic Alexandra.
El rò que ens he dit abans, d'una manera disteures, és l'alegria.
Tu saps què significa això i com s'aconsegueix.
Bueno, és com...
quan tu et sents feliç,
és com que et despistes de...
quan trobes a faltar algú perquè t'estàs passant bé,
perquè tu no sents la teva tristesa
d'estar trobant a faltar algú.
Tu t'ho estàs passant bé i és l'únic que penses.
I et passa al revés quan marxes d'aquí?
És a dir, trobes a faltar la gent d'aquí?
Sí, perquè jo aquí també m'ho passo molt bé
i és com esperar tot un any sencer
a tornar-ho a poder fer és com...
em penso bé.
Com... i ara m'agradaria tornar-ho a repetir.
Saps? Potser cada mes m'agradaria fer-ho,
però després enganxaria.
Què fan els monitors i monitores quan et veuen trista
o quan t'han vist por alguna vegada?
Què fan?
M'apollen i intenten saber com em sento jo
i el que fan és com...
es fiquen tant la meva pell
i intenten ajudar-me
perquè jo pugui estar feliç aquí, a les colònies.
Elena, ens podries donar un consell per tractar l'enyorança?
Normalment els monitors us venen nens
que no els coneixeu de res, a vegades, no?
Exacte.
Es podria parlar una miqueta amb ell.
A veure com tantejar, no?
A veure què li passa, què sent,
per què es posa a plorar d'aquesta manera.
Hi ha una que explica.
Si et diuen, no?
Ai, trobo a faltar el meu pare, la meva mare.
Dir, ostres, segur que ells et troben a faltar,
però també segur que estan contents
perquè tu estàs passant bé,
mira el luxú que has fet fins ara, no?
Ara bé, en casos en què això no resulta possible,
doncs no és possible.
Es pot trucar als pares
i prendre una altra mesura i bueno.
Alguna cosa que no s'hagi de fer
d'una manera davant d'una situació així?
No entrar en la seva tristesa,
diguéssim, això mai.
O sigui, se li ha de donar confiança
i veure si amb la confiança que se li dona
i l'acompanyament,
ell pot anar sortint amb el que vagi elaborant
i confiança, però si no pot sortir,
doncs mira, es deixa córrer i un altre any serà.
Però mai entrar en, ai, pobret, no, això mai.
Mai entrar en la seva pena
o perquè si senyora no podrà fer això o l'altre, no.
I l'altre amb cap pena.
Més aviat, si no, confia en els nens
i a veure què li passa.
I l'última pregunta per acabar,
un consell pels adults que no poden,
que els costa molt separar-se els infants,
que també t'han trobat alguna vegada,
que volen venir, que volen trucar, que volen...
Sí.
És que moltes vegades el problema ve per aquí.
Perquè, o sigui, créixer,
també és anar deixant coses
i anar adquirint altres.
O sigui, moltes vegades, bueno, la consulta, no?
Els pares em pregunten
i com fem perquè es vagi separant?
I clar, si els pares s'enyoren,
bueno, produeixen molts sentiments en els nens.
L'enyorança se'ls hi traslada,
les angoixes, sí.
Els pares la idea és
haurien de poder transmetre als nens
que, clar, que es trobaran a faltar,
però que estan contentíssims
de que vagin de colònies.
I per acabar, vam poder posar en pràctica
els consells de l'Helena
amb una nena que plorava
perquè trobava a faltar la seva família.
No us perdeu la conclusió
a la qual va arribar després de parlar amb ella.
Això és superbonic.
O dir, brona, perquè és molt bonica el que acabes de dir.
És normal sentir enyorança?
És normal plorar perquè trobes a faltar algú?
Sí, perquè és molt normal.
El que no és normal
és no fer-ho.
És no trobar a faltar.
I l'hivern em despullarà,
de neu em cobrirà,
neu que fundrà a poc a poc.
Passant 20 minuts de les 10,
fem una aturada per la publicitat
i tornem amb el Miquelet,
perquè aquesta setmana que ve farà 50 anys
de la fabricació de l'últim 600.
Tornem de seguida.
Des que el món és món,
la terra, l'aigua,
els boscos, les plantes,
els animals i les persones,
hem sabut conviure en un equilibri perfecte,
un equilibri natural tan savi com fràgil
que ens diu que els oblits,
els focs, els motors
i els actes incivics
no hi caben.
Descobreix l'equilibri entre gaudir i protegir
i, per tant,
és el més important.
No hi caben.
Descobreix l'equilibri entre gaudir i protegir
a EspaisNaturals.cat.
És un missatge de les diputacions
i la Generalitat de Catalunya.
Els Estats Units és un país de contrastos,
moltes vegades d'extrems.
Seguiu-me, que us ho explico.
Política, televisió, religió, esports,
que a més al web o a l'app de Catalunya Ràdio
sabrem com són i com sonen
els Estats Units.
Follow Garriga amb Francesc Garriga,
l'univers de contrastos dels Estats Units
segons el nostre corresponsal.
Feu follow i acompanyeu-me.
Aquest estiu no passis calor.
Equipat amb la samarreta del Mick
i els seus amics,
la gorra d'estiu i l'ampolla tèrmica del Mick.
A la vent de la botiga de TV3.
Celebrem el centenari de la gran diva
de l'òpera Maria Calas
amb un concert homenatge del diari Ara
i l'orquestra sinfònica del Vallès
el 30 de novembre a dos quarts de deu.
Aconsegueix la teva entrada a la web
del Palau de la Música Catalana
amb el suport de la Fundació La Caixa,
Estrella Damm i la Fundació Vila Casas.
Benvinguts a l'univers vertical.
Benvinguts al Tres Rondes,
l'informatiu casteller de Catalunya Ràdio
i Catalunya Informació.
Una hora setmanal
amb l'actualitat i l'anàlisi
de les principals diades castelleres
amb Josep Almirall i David Prats.
El suplement d'estiu
amb Albert Montillo.
Passen vint minuts de les deu.
Miguelet, on ets?
Bon dia, com estàs? Com esteu?
On ets?
No, hi diré.
Esté molt bé, content de saludar-te.
Per on pares?
Havíem d'estar a la zona franca,
i m'has delatat del tot,
a la zona franca hi vaig anar dijous.
Per tant, els talls que tirarem són gravats,
que ho sàpiguen la gent.
Estic a Sitges quan anirem després, com dèiem,
a buscar l'obertura catalana,
però ara mateix soc a Sitges
i metafòricament penseu veient si estem a la zona franca.
Miguelet, ho hem desvetllat ja.
Hem trencat la màgia.
La màgia de la ràdio s'ha acabat.
Per què som a la zona franca?
Perquè avui volia parlar
d'aquesta Catalunya
que hem deixat una mica endarrere,
perquè com veies avançat el sumari,
fa 50 anys
es fabricava l'últim 600, el 3 d'agost.
Llavors veníem aquí a la zona franca,
que és on la SEAT té un concessionari,
i a part d'unes oficines també vaig veure.
Vaig veure moltes coses.
La zona franca, com veia,
és una mica mòrdor, la part aquesta industrial.
Ah, però, Miquel.
No, home, et sembla normal un lloc on el carrer es diu A,
carrer B, carrer C,
vaig aparcar el bici i al carrer número 60...
No, carrer 60 número 25.
Jo no sabia ni on anava.
Va ser desesperant absolutament,
i llavors vam fer això,
vam entrar a la col·lecció de 7 històrics
i teníem una hangar allà ple de cotxes,
180 dels 360 del total de la col·lecció,
i hi ha una mica la història de la SEAT
i el cap i la fila de l'automoció d'aquest país.
I d'aquest últim 600, no?, història.
Efectivament,
i allà hi havia el penúltim.
L'últim es va comercialitzar,
però el penúltim estava allà.
Així que, si voleu,
ara començarem a escoltar aquesta conversa privada
que vaig mantenir durant el dijous de setmana passada.
És un privilegiat.
Tinc permís per desvetllar,
i res amb Lísidra López,
que és precisament el director de SEAT Històricos
i qui no amaga gens la seva devoció pels 600.
Un cotxe del que l'emociona parlar,
perquè, a més, va ser el primer que va tenir.
I, clar, tothom se'n recorda, el primer cotxe.
Jo tinc uns records brutals
de l'estiu, de la revetlla de Sant Joan,
en un cotxe amb uns 600
que s'ensenyen les dues llums que porten al quadró,
s'ensenyen sempre,
i que, per exemple, tampoc no anava al pany de la porta,
tenia que aparcar-lo contra la paret
perquè no me l'obrissin.
Bé, no sé, eren històries de l'època.
Ho recordo sempre amb molt de carinyo, clar.
Quin cotxe, els 600.
Però no és només Lísidra qui té històries amb els 600,
sinó que són persones i famílies
quan guarden un bon record,
perquè se'n van vendre milions de còpies d'aquest cotxe.
Fins i tot hi ha famílies que li posaven un nom,
el consideraven un membre més de la família.
És un cotxe que va portar la mobilitat,
la llibertat,
el conèixer amb on, els caps de setmana,
el viatjar per Europa, etcètera.
És evident que tothom quan sent parlar
dels 600 ja li canvia la cara
i crea un somriure que no se'l treu de sobre
ni vulguem, vaja.
Però aquest cotxe, com a tal, no és un símbol
perquè es venguessin tantes unitats,
sinó pel moment en que ho fa,
que va ser ell qui va permetre que tantes persones
tinguessin un cotxe.
Els primers eren cars, que valia gairebé 3 anys
del salari mig dels espanyols,
però en canvi després van anar perdent costos.
I en canvi l'últim, que és del 73,
del 3 d'agost del 73,
el cost del cotxe era de 77.000 pessetes
i això representava salari mig espanyol
de 3 quartes parts d'un any.
Ara com creieu que està el preu dels cotxes?
Jo és que no tinc carnet,
però vosaltres Albert, Marina, que sí que en teniu,
el preu dels cotxes,
gira al voltant d'un any de salari o no?
Però dels cotxes què vols dir?
De vendre el cotxe, no?
Clar, exacte.
Allò m'ho ha dit molt fàcilment, 3 quarts del salari mig
d'un espanyol a l'any,
però ara com val un cotxe?
Molts diners
i que no ens el podem permetre,
per tant, molts diners, Miquel.
És que ho vam parlar amb l'Isidre,
ja no queden cotxes, com als 600 anys,
hi ha masses.
Un Twingo crec que val 9.000 euros.
Podríem dir que
per al voltant de 11.000 euros
podrien tenir un cotxe.
Jo crec que és l'únic Twingo que s'ha venut l'últim any
d'això que es va comprar Gerard Pijé
quan va escoltar la cançó de la Shakira.
Jo crec que és l'únic Twingo matriculat a Catalunya.
Tornem a l'Isidre,
que és qui diu coses interessants,
i parlava que el 600 és el cotxe
que va democratitzar la mobilitat a Espanya.
És el cotxe que posa sobre rodes aquest país,
el cotxe que crea la mobilitat massiva,
un cotxe que té un aspecte
molt més social,
que sobrepassa els límits de la seat,
de la història de la seat.
No és de la seat, el 600 és del poble.
El 600 és del poble.
Va estar molt humil aquí dient que no és de la seat.
No sé si li caurà ara alguna esbroncada
per dir això.
El 600 és del poble.
L'Isidre no estava treballant,
estava disfrutant, era un home nostàlgic del 600
i també ens va parlar
que representava uns valors que la societat
ha anat perdent una mica.
Jo tinc imatges a la retina
d'anar de pícnic, d'anar al riu,
d'anar amb els cossins,
amb els germans,
amb els veïns, fins i tot,
que són coses que avui són difícils,
perquè avui amb tanta digitalització,
amb tant mòbil, amb tanta cosa,
amb tanta tecnologia,
tot és una mica més fred.
Tot es planifica més
i amb el 600 jo crec que tot era molt més improvisat.
Aquesta planificació parlava
per referir-se també a com ens prenem els viatges
i per ell aquesta manera de prendre
els viatges és un reflex
de com ha canviat la societat.
Avui no, avui anem per l'autovia
el més ràpid possible,
posem el GPS per la ruta més ràpida
i si podem estar al via
per dos minuts,
ho estalviem. I aleshores,
en aquella època era completament al revés.
La gent gaudia de l'altra gent,
de la gent de cada ciutat
i intercanviaven experiències
i no sé, era un altre rotllo.
S'ha de parlar també
del fet que dins d'un 600
hi anaven deu persones.
Clar, clar,
amb l'exili també vam parlar d'això,
d'aquesta Espanya canallita
que hem anat perdent i totes aquestes coses
i ell ho pertenen per moltes coses bones.
Ja estan darrere, però
sí que ell era un nostàlgic, però oi que us està convençent?
Oi que ens estem posant nostàlgics tots?
Totalment.
Jo ara vull un 600.
Sóc anti-nostàlgia.
Sí, qualsevol ho diria llegint les teves editorials.
Ai, Déu meu.
Miguel?
Sí, estic aquí.
Fa vent ara mateix a l'estació.
Continua, continua.
No hi reia, això.
Aquesta conversa la vam tenir
davant del penúltim 600 de la història.
Era un lloc mític.
A més, trobo que és poètic perquè l'últim va ser matriculat.
Matriculitzat.
I el comercialitzar-lo es va perdre
com aquell país de fa 50 anys
que per sort, com deia ara,
amb tantes i tantes coses hem deixat endarrere
per fer-ne un de millor.
Però per contra, els més nostàlgics
i que sempre creuen recordar que al passat es van viure
als millors temps,
amb el 600 sí que tenen raó.
Perquè mai, mai, mai tornarà a haver-hi un cotxe
que representi el que el 600 va significar
per a tantes generacions.
Però mai, mai, mai és mai, mai, mai?
Mai.
Penso jo.
La cançó de Manel de Fonts.
Aquest final amb Manel.
Perquè parlen d'això.
La cançó dels guapos són els raros.
Amb el 600.
Jo no estic dient que l'Isidre sigui lleig.
No estic dient que l'Isidre sigui lleig
per tenir un 600 com diuen a la cançó.
Perquè l'Isidre era molt guapo,
parlava molt bé, tenia una bona planta.
Però sí que lliga una mica
amb aquestes trobades dels amics del 600.
La cançó de Manel refereix a aquesta nostàlgia
que jo trobo que en aquest punt està molt bé.
Oi que m'ho compreu, aquí, la nostàlgia?
Jo compro la Nyor.
Però és que la nostàlgia sempre implica
voler tornar enrere. Això és perillós.
No t'ho compro.
Però hi ha coses que estaria bé, no?
Per exemple, ara que hem de treure el cotxe elèctric.
Hòstia, estaria bé que anés que és un cotxe elèctric
que tingués l'autonomia que necessitem
i que fos apte per a tots els públics.
Per posar un exemple, no?
D'acord.
T'agafo amb tu semicompro, va.
Hòstia.
Miquelet, sempre vaig amb tu.
Vull dir, t'agafo fort.
Agafem la paraula aquesta.
Exacte. Per cert, hem fet una consulta.
I tant. A les xarxes socials, a Twitter,
concretament, arroba el suplement.
Aquesta setmana, que serà el cinquantè aniversari
de la fabricació de l'últim 600,
hem dit que quines històries teniu amb un 600
perquè segur que la gent té històries.
Home, clar. Més que nosaltres, segur.
Probablement.
Perquè no n'hem tocat ni un.
No n'hem tocat ni un, malauradament.
Tot i que fa poc vaig portar una vaneta,
que no té res a veure, però una vaneta...
una Nissan vaneta antiga, i déu-n'hi-do.
Això de la direcció assistida.
O sigui, ara, nosaltres ho tenim molt...
Molt fàcil.
Ho tenim molt interioritzat.
El fet que bufes el volant i gira.
Que no has d'anar al gimnàs per conduir, oi?
Jo tenia per què la gent gran fa allò d'agafar
el volant com amb l'abembràs gairebé.
I per dins, com per fer força?
Exacte, per fer com palanca.
Ja, ho vaig entendre en aquell moment.
Miquelet, cap on vas ara?
No em moure pas gaire,
perquè ja soc a Sitges,
per tant, me n'aniré a un lloc que estic veient
que ve a ser el Teatre Casino de Sitges.
Oi, i què hi farem, allà?
Teatre Casino? Allà hi ha fitxes.
Fitxes?
Sí, hi ha coses que s'obren i 64 caselles.
Bueno, més de 64, perquè hi ha bastants taulers d'escacs,
perquè ara mateix s'està disputant...
Escacs. Pensava que era un quinto.
Ai, també estaria bé un quinto.
Pensava que anàvem a fer un quinto ara.
Tant de bo, però no farem apologia aquí d'aquestes coses.
Llavors, ens anirem a jugar
a escacs amb un membre
de l'organització d'aquest torneig
que ara coneixereu, d'aquí una hora.
D'aquí una hora coneixerem un membre d'aquesta organització.
Hi ha torneig d'escacs a Sitges.
I el Miquelet és un teva...
És un dels més importants del país.
No hem vingut a qualsevol lloc.
No t'emocionis gaire per això, Miquel.
Has de contenir la teva emoció.
Sí, sí.
Ara vaig a fer un cafè
perquè passi tot una mica per canviar d'etapa
i em centro en els escacs.
Molt bé, Miquelet. Doncs una abraçada molt gran.
Connectem d'aquí una estona amb tu
per poder parlar d'aquesta competició
i també s'ha de dir que ets una filla teva
als escacs.
Ja està. Ja saps bien que no treballo.
Ah, perdó, perdó, perdó.
Eh, quan vulguis et rep tu en un contraú.
Ja ho saps, que pensant en el comptador
que ets una filla teva, saps que vaig guanyant jo.
Adéu, Miquelet.
Veig que es veu molt ràpid.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
Fins ara mateix.
No us perdeu aquest serau de Catalunya Ràdio
i el Departament d'Ensenyament,
perquè la cosa promet ser molt emocionant.
Us oferim, a partir d'ara, un bròquil serauístic
que es diu...
Búlidio Menja!
I que sona, més o menys, així.
Bon dia, Pepa.
Bon dia.
Ara acabo de tenir...
Mira...
Començava a olorar parlant d'enyorança.
Doncs m'ha semblat que estava
en unes colònies
que tenia sis o set anys, o vuit,
i que em posava a plorar
de pensar en els meus pares,
en aquest cas,
en el meu pas per Catalunya Ràdio,
que va ser una època molt joiosa
i molt feliç de la meva vida.
Volem parlar d'aquesta època ara.
A més, crec que has acabat temporada
de fer res, o sigui, estàs oficialment de vacances.
Avui és el meu primer diumenge
de l'any en el que no
havia de posar el despertador.
I l'has hagut de posar, Pepa.
L'he hagut de posar. Valoreu el que significa això.
Moltíssim.
No, és que tenia moltes ganes quan vaig rebre
la invitació a la Marina, vaig dir
sí, sí, sí, vinga.
Tot s'ha conjurat una mica en contra,
perquè veieu que estic asseguda damunt d'un coixí,
vaig caure d'una prunera, m'he trencat el sacre...
D'una prunera.
Clar, jo no sabia ben bé el context.
Em va dir, m'he trencat el sacre.
Dic, hi ha un problema? Hi ha un problema.
No sabíem quin era el context. Una prunera.
Agafant prunes que no m'agraden.
No acabo d'entendre com...
És el sumum del sumum.
És com una d'aquestes coses
que passen a la vida.
No saps per què passen, però passen.
I llavors li vaig dir, Marina,
tenim un petit problema.
Em vaig demanar de seure damunt d'un coixí,
d'un flotador, i així vaig.
Ostres, sí.
Bueno, anava a preguntar per quant de temps,
però espero que estaríem aquí parlant moltes coses.
M'han dit mesos.
És que això no hi pots fer res, has de fer com repòs i poc més.
No es pot enguixar, no es pot operar,
doncs és paciència.
Bueno, som a Catalunya Ràdio, això ho hem aconseguit.
Sí, estic molt contenta
d'haver tornat.
M'adono que la casa ha canviat molt,
però tampoc tant, perquè aquest dia era
l'estudi principal de Catalunya Ràdio.
Què et crida l'atenció?
Em crida l'atenció, doncs veure-us tan joves,
que és com jo era quan estava aquí també.
Exacte, perquè recordem,
jo he fet els meus càlculs, que en matemàtiques
estem regulars, però he fet els càlculs
i en tenies 24 llavors.
Sí, sí, sí, sí, més o menys
devia tenir.
Era molt jove, era molt jove
i feia aquest programa
que de fet era un programa que feia el Jordi Janer,
a Lluís diumenge.
I no sé per què el Jordi va deixar de fer-lo,
em van trucar, vols fer el Lluís diumenge?
Jo no sabia massa bé on em posava,
perquè no era un programa que féssim aquí,
els estudis, sinó que
el gravàvem al Jove Teatre Regina,
amb dues escoles que venien a participar,
tots els nens cridant.
Bé, ja heu sentit una mica,
ja heu sentit el meu accent de Lleida,
que estava intacte, eh?
Ara ho estava pensant, sí.
Però ara també el guardes, sí, l'accent,
i està molt bé mantenir els accents,
perquè em sembla que és,
no sé, la mostra de com ets tu,
d'on vens, quines són les teves arrels.
Hi va haver una època en la ràdio,
que vosaltres, evidentment, no heu viscut,
on semblava que el que es valorava
era l'accent neutre.
Aleshores, gairebé t'exigien
que perdessis l'accent,
i jo vaig dir, no, no, jo soc de Lleida,
soc de Cervera, i vull que es noti que soc de Cervera.
Ara és al revés, ara...
Ara es potencia, no?
És que si no, perds aquella genuinitat també del català,
de la llengua. T'has perdut, tu, eh?
Jo l'he perdut. És que jo soc de Vic.
Ah, doncs no se nota.
No, no, no, no.
Et posarem aquí... Has recuperat-lo.
Has de passar més temps a Vic.
Mira que tinc molts amics i faig teatre,
però em miren i em diuen, és que...
Et falta, Marina? Sí, però és molt bonic, això.
A Vic, que caigui un maturit.
Albert, per favor.
És que tots els meus amics són dolents, ho sento.
Explica'm una mica, Lluís,
diumenge, perquè hem parlat d'infants,
però estem parlant d'un concurs,
un format de concurs, quins records tens d'aquell?
Mira, yo recuerdo, era un concurs
que es feia amb...
També se sentia l'enregistrament
amb la Conselleria d'Educació,
d'Ensenyament, de la Generalitat,
i aleshores era un concurs
de preguntes i respostes.
I es tractava d'engrescar molt
a la canalla, perquè
cridessin, perquè aplaudíssim,
perquè animessin,
i crec que ho aconseguia més.
Abans de començar la gravació
els donàvem uns...
els donàvem alguns ítems,
que diuen ara.
No, algunes instruccions.
Pensava que veu la polia.
Els donàvem instruccions,
sí que els donàvem alguna coseta,
però era l'acabar, crec,
els donàvem algun record de Catalunya a ràdio.
Però
els animàvem i després ja arribàvem
a l'enregistrament, així com molt...
amb moltes ganes de menjar-se el món,
d'animar el seu equip,
i quan algú encertava una pregunta
doncs allò era una festa.
També és veritat que enregistrava molt
i després hi havia una feina
de muntatge molt...
molt dura i molt àrdua.
Però els tècnics d'aquesta casa sempre han sigut
boníssims. Jo recordo el Carlos
Cayuela, que
era la persona que en aquell
moment...
Montava el programa.
Clar, he fet un símbol
que vostès no l'han vist, però he fet un símbol
de tisores, perquè quan jo
treballava a Catalunya Ràdio, tot això
s'enregistrava amb unes cintes
magnetofòniques que segurament
les haureu vist en algun museu. I aleshores
clar, no era tan fàcil
com ara editar, perquè ara entres
en un ordinador, talles, enganxes,
sense cap problema. En aquell moment
havies de tallar el
Carlos Cayuela, el que feia
portava unes tisores i tallava
la cinta i l'empalmava,
que ara és una cosa que dius
però com? Sí, sí, a mi m'ha passat.
Sempre que m'ho han explicat i t'ha fet aparcar
encara corren algunes d'aquests aparells.
Doncs el Carlos era un artista
fent això. Jo no havia vist mai ningú
una... Una precisió quirúrgica.
Exacte. És a dir, tenia una precisió a l'hora
de tallar, perquè clar, aquí
t'equivoques ara quan fas
una edició i pots retrocedir.
Tu tens l'original i retrocedeixes.
Però en aquell moment, quan tallava la cinta, allò
estava tallat. I ell
feia tots els errors,
tallava tot el que no ens convenia.
I per tant era una feina
que jo me'n recordo molt del Carlos
i de la seva edició, sí.
S'han perdut una mica els concursos radiofònics.
Sí. Han passat més a la televisió.
Sí, a la tele. Jo crec que a la tele...
Què hem de fer amb això? Perquè, home, aquí hi ha més a aquesta casa que...
No ho sé. Concursos com el Pasta Gança...
Home, imagina't què va ser.
Jo crec que el Pasta Gança va crear
escola. Però sí s'ha perdut.
Potser perquè
la televisió, que els anunciants,
les marques comercials,
han decidit invertir a la televisió
perquè veuen que té una audiència
diferent, a vegades més audiència
i un públic, no sé,
segurament el sector
que busquen, el client
potencial, el trobem més a la televisió.
Però és una pena perquè la ràdio tenia una...
Quan jo vaig començar a tenir
realment una gran tradició
a l'hora de fer concursos,
era un mitjà, no sé,
era un mitjà molt calent en aquest sentit.
I això es transmetia també
en el diumenge. Vull dir, als nens,
és el que deies tu, recuperem això de la força
i les ganes de menjar-s'ho tot.
És que era així. Però una cosa,
Pepa, els concursos
són fantàstics, però posar
nens a un concurs, això deixa
anècdotes. Vull dir, és que...
És que van passar tantes coses
des de nens que
els agafava bé, doncs es quedaven com
en blanc perquè... Pobrets.
Mira, jo ara quan sentia això
de les colònies i l'ignorància
pensava, és que quan som petits
ens passen coses
que de grans no entenem
gaire bé, perquè quan un se'n va
de colònies, quan un se'n va
de vacances, va passar-s'ho
bé, però no...
Al final no t'ho acabes passant bé
a una determinada edat perquè trobes a faltar
els teus pares, els teus germans,
la teva casa, la teva habitació, moltes
coses, no? Doncs
en el cas dels nens que
participaven en Lluís i el Menja, ens passaven
aquestes coses des de nens que
eren boníssims a l'escola i després
allà es quedaven en blanc,
alguns que els agafaven...
els agafava un atac de nervis i no podien.
Després també en teníem el que no parava
quiet i... El passat.
I hi havies de... Que no podia més.
Prou, nen, prou, prou.
Va haver-hi crits, no?, algun crit hauria d'haver-hi.
Algun crit hi havia perquè és veritat
que els excitàvem
que hi havia moments en què allò era incontrolable.
Es descontrolava la cosa.
Sí, i aleshores havies de dir prou,
parem un moment l'enregistrament
i anem a
serenar això perquè
ja et dic, volíem que hi hagués
ambient però a vegades no tant.
Era complicat posar-se a gravar.
I és complicat també
tractar amb infants perquè cal una mena d'empatia
que és diferent a dels adults.
S'ha d'entendre, suposo que...
Sí, i no els has de tractar com si fossin nens.
Aquí està la clau.
Aquesta és la cosa.
No els has de tractar com si fossin adults
que de fet
entenen igual que els adults les coses,
si les expliques bé.
I jo crec
que aquest era un gran secret.
Teníem un inspector d'ensenyament,
el Bartomeu Palau,
que era el que formava part del jurat
i era el que determinava
que les conestàvem bé o malament,
que era un personatge fantàstic,
fantàstic, el Bartomeu, sí.
I també deia una cosa al programa,
que era molt bròquil i serau.
Sí. Ja no recordo gaire bé
per què ho dèiem això del bròquil.
Jo crec que això venia del Jordi Genés,
va ser el Jordi el que va inventar això del bròquil.
I va recuperar vosaltres.
Sí, sí, sí. De fet, em vaig fer càrrec
d'aquest programa.
Després, això va ser
l'any 90, crec,
després vaig estar fent també
el programa festiu. Jo estic destinada
als festius, està clar.
Sí, Déu-n'hi-do, eh? La carrera intersemenal,
quan hi havia un pont,
un dia de festa intersemana,
també feia el programa, no l'Oiro i el Menja,
sinó hi ha un programa des d'aquí, des de l'estudi.
Així que estava molt aprofitadeta,
treballava molt
i molt a gust a Catalunya Ràdio.
És més, us diré que si fos per mi,
jo encara seria a Catalunya Ràdio.
Eh?
No, no, és veritat.
Déu-n'hi-do,
per això ara, 20 anys, eh?
Bueno, fa més, eh?
30 anys.
Sí, sí, fa 33 anys
que jo estava aquí.
I el No és un dia qualquera?
El No és un dia qualquera,
mira, jo porto ara 30 anys a Ràdio Nacional.
El No és un dia qualquera he tingut
una primera etapa de 20 anys
seguits. Vaig estar 3 anys
als matins i des del setembre de l'any passat
torno a estar al cap de setmana.
És a dir, jo estic predestinada a treballar
quan tothom s'ho passi bé,
però jo encantada. I com ho portes,
vull dir clar? Porto bé, ho porto bé,
sí, ho porto bé. És més,
els 3 anys que no he estat en
dissabte i diumenge estava com una mica
descol·locada. Per mi,
els dies bons de la setmana,
els dies d'intensitat són els caps de setmana
i quan tens aquest horari
et costa molt. A més, m'està passant
també, perquè a més vaig, bueno,
aquí a Catalunya Ràdio vaig estar amb els informatius,
amb la Neus Bonet també de cap de setmana
i acabes desenvolupant una mena
de fília al cap de setmana
de dir, m'agrada molt això de marxar
al dilluns i estar tranquil, el món va al
revés, tothom atabalat i tu...
Sí, sí. Això t'ho he preguntat molt.
Sempre quan treballes al cap de setmana
durant molt temps et pregunten i com ho portes?
Jo dic doncs ho porto estupendament.
Primer, a veure, hi ha una part
que és la part familiar que és complicada
perquè, home,
vulguis o no, si tens família...
Tot va al revés al final. Vas posant
una balança i pensar
on són les satisfaccions,
si s'equilibren o no.
Però després hi ha la part bona, que és
treballar quan no treballa la gent.
Primer, tot està molt més tranquil.
Si us fixeu,
en el dia a dia dels dies laborables
aquí a Catalunya, els dies feiners,
a Catalunya Ràdio, avui hi ha molt ambient,
gent pujant i baixant per les escales, avui
no hi ha ningú, està tranquil.
Això està molt bé, és com treballar
el mes de gos, boníssim.
És una experiència boníssima.
Cap de setmana i a gos. I a gos.
Nosaltres ho tenim tot aquí.
I després, com diu l'Albert,
pots fer el dilluns i el dimarts
les coses que t'agraden
sense cues.
Per exemple, t'agraden esquiar?
Doncs el dilluns i el dimarts no hi ha ningú,
les pistes són fantàstiques.
Els remuntadors lliures,
pistes blanquetes lliures...
Això s'ha de valorar,
però no ho diguem perquè després
si volem treballar el cap de setmana
hi tindrem un problema.
Això no ho volem, tampoc.
No sé si ho prova tothom.
I no parlaré de les parelles que s'han trencat
per culpa de treballar el cap de setmana.
Sí, això és veritat.
El cap de setmana tenim el recorrent
a aquest tema dels divorcis,
el trencament.
Ja saps que ara és tendència, tendència a separar-se.
La clau per renovar-se,
temporada darrere de temporada?
És no perdre la il·lusió.
Ja sé que dius
home, això...
Però sí, és veritat, jo tinc il·lusió
cada any per començar una nova temporada
i no penso mai que hi haurà
més temporades. Sempre penso
que la següent és l'última.
I que l'has de fer el millor possible.
Ho dic de debò.
Jo sempre penso que aquesta és l'última
i la faig com si fos l'última.
Allò que diuen has de viure el dia a dia
com si fos l'últim dia de la teva vida.
Doncs efectivament, en la ràdio has de viure
les temporades com si fossin les teves últimes temporades.
Saps això quan serà
la teva última?
No.
Saps que fem moltes coses
sense saber que és l'última vegada que les fem.
I tant.
L'altre dia ho parlava,
és que fem tantes coses sense adonar-nos
que és l'última vegada que les fem,
afortunadament, perquè imagina que
aquestes eren el nostre últim programa,
és l'última vegada que parlo per la ràdio.
Pujo en una pronera i em mato, per exemple.
Les proneres vigilem, les proneres.
L'última vegada que va parlar per la ràdio
va ser el suplement de Catalunya Ràdio.
Així seria.
I jo, Pepa,
una carrera tan prolífica,
que són molts anys ja fent ràdio,
quina creus que és...
40 anys, ara mateix.
40 anys són molts, a darrere un micro o a davant,
com vulguem mirar-ho,
quina creus que és la clau per fer bona ràdio?
Jo tinc
sempre la idea
davant de les persones que diuen que la ràdio
està en perill d'extinció,
que ha d'acabar,
que el seu públic té una edat
avançada, etcètera, etcètera.
Jo fixa que soc una persona
molt pessimista, però en això
soc positiva. Jo crec que la ràdio
i la ràdio en directe,
perquè ara tenim
la, diguem,
anava a dir la competència, però no, la companyia
dels podcasts que
són molt útils per recuperar continguts,
per fixar-te
en coses que t'interessen,
però la ràdio en directe té un component
que no té cap altra cosa,
que és la companyia.
Aleshores, fixeu-vos en el missatge,
diem que la ràdio és cosa de gent gran,
però és que tots ens farem gran.
Jo ja soc gran, vosaltres us fareu grans.
La ràdio
és un mitjà per acompanyar ideal.
Cada vegada hi ha gent més sola
i cada vegada hi ha més gent sola.
Tinc
la sensació que sentir que hi ha algú
que està parlant per tu
és
una cosa que no
s'ha superat a la ràdio, és a dir,
no hi ha res que ho faci. Tu pots posar la tele
i pots veure la tele, però tu no sents
que estan parlant per tu
en cap moment.
I has de seure't
davant de la tele si
vols veure un programa. La ràdio no,
la ràdio és la teva companyia mentre
estàs fent coses a casa.
Segurament ara hi ha molta gent
practicant esport, que ens està escoltant,
que va en cotxe, que fins i tot
alguns encara estaran al llit.
Que bé, jo també ho faria. Jo també seria.
Alguns a l'hospital. Si no fos per aquests, jo també
seria.
Clar, a l'hospital.
Penseu en la quantitat
de situacions en què algú
està sentint que parlem
per ell o per ella.
Això és impatible
i tinc la sensació que això és el que dóna
la gent de la ràdio.
Moltes vegades estem fent el programa i diem
creus que hi ha algú a l'altra banda?
Mare meva!
M'agraden molta gent, molta gent que us espera,
molta gent que us estime.
Perquè no us oblideu que la gent
de la ràdio tenim un plus
a la premsa,
a la tele.
La gent admire la gent que surt a la tele,
però la gent de la ràdio ens estimen.
I agrada molt quan diuen
et poso veu, però no et poso cara.
Sí. Llàstima que ara...
Això és una altra cosa que també...
Sí, però això s'ha perdut.
Fixa'm, Marina, jo, quan vaig començar...
Hi havia gent que em demanava...
Em pot enviar una fotografia? Jo deia... No!
No hi ha fotografies perquè la ràdio no es veu.
I m'agradava mantenir la màgia d'aquell moment,
de no conèixer com és la cara que hi ha darrere una veu.
Perquè jo tinc la sensació que quan la gent t'estime,
t'imaginen molt millor del que ets.
Sí, perquè això és un fenomen que vaig llegir un dia,
que passa perquè el cervell té una tendència,
que és omplir buits amb versions simètriques.
Intenta arreglar-ho tot sempre,
fa una feina una mica de Photoshop, de forma natural,
omple espais i ho fa de la millor manera,
i, per tant, quan estàvem a mascareta,
que és el que va passar el 2020...
Sí, i va haver-hi un xoc.
Clar, hi havia xocs i també.
Clar, perquè ningú t'imagina com ets.
A mi sempre m'han dit, des que estic a Ràdio Nacional,
que jo me la imaginava a usted més gorda,
major i més gorda, ara el de major ja no m'ho diuen.
Però de més gorda, m'ho segueixen dient.
Jo me la imaginava a usted més gorda.
I, bueno, doncs... Mira sóc com sóc, no?, a veure, al final.
I va en pau. Exacte.
No, és veritat, és veritat.
La gent t'imagina d'una determinada manera,
gairebé sempre millor del que ets.
Però això es va trencar, aquesta màgia es va trencar,
la màgia d'imaginar-se a la gent per una veu
i no veure-li la cara i no saber com és.
Aquesta és una de les coses que jo crec que la ràdio ha perdut.
En principi...
Perquè fixeu-vos en una altra cosa, m'estic enrotllant molt.
No, no, no.
Fixeu-vos en una altra cosa, que la ràdio i la literatura
són els dos únics espais en els quals la nostra imaginació treballa.
Ja no hi ha imaginació per res més.
Només quan llegim un llibre o quan escoltem la ràdio,
la nostra imaginació està automàticament treballant.
I això és molt important.
Doncs tanquem amb aquest missatge.
Gràcies per ser-hi. Gràcies a vosaltres per convidar-me.
Ha sigut meravellós. Per fer-te aixecar també de l'acadira.
Al contrari, m'ha encantat estar aquí.
Gràcies per haver posibilitat que torness a aquesta casa,
encara que hagis estat per uns minuts,
però m'ha agradat molt tornar a trobar-me
amb el públic de Catalunya Ràdio i amb vosaltres dos.
Un missatge pel públic de Catalunya Ràdio.
Doncs un petó molt gran, que jo no us oblido.
Moltíssimes gràcies per conèixer la Jagant.
Un petó. Gràcies. Adéu, adéu. I bones vacances.
Igualment.
I de fet, hi ha una persona que...
no sé com se l'imagina, la gent, que és en Miquelet.
Bon dia. Sí, bon dia.
Ah, em pensava que ja em saludaves.
Sí, sí, sí, bon dia. Què tal, com estàs?
Em saluda, gràcies, bon dia.
Em censoreu a la primera hora i després em truqueu a la segona.
Què et passa?
En Miquelet sempre llama tres veces.
Això no ho heu après, encara.
Avui hi ha tensió, Miquelet.
Avui hi ha tensió, potser estàs davant.
Potser és el clima de confrontació que tens al voltant, a Sitges, avui.
Exacte, avui estem escacistes.
Sento la pressió del rival, m'està mirant fixament.
Sí, sí, és difícil fer la secció així.
Què està passant?
Ara volia parlar d'un cognom.
Abans d'endinsar-nos amb el Torneig,
que hem vingut a buscar, venia a parlar d'un cognom.
Necessito que Catalunya s'obridament,
ja que estem amb la Catalunya oberta avui,
que s'obridament perquè la necessito.
Ai...
Llavors, amic meu, per què anem a parlar d'un cognom?
Perquè hi ha un cognom català preciós, que és Grau Pera.
Segons l'estudi d'un tal Ferran Manau i Grau Pera,
al segle XVI, a Sant Andreu de Llaveneres,
es registren quatre branques cognominals que el duien.
I molt probablement Grau Pera
sigui la unió dels noms Garau i Pera,
dos noms molt comuns entre el segle IX i el segle XII de Catalunya.
Pera encara es conserva una mica, però Garau ja l'hem perdut, no?
Més o menys.
Perdudíssim. Perdona.
Digue'm...
No heu sentit l'última cosa que estic... Perdona, Miquelet, et soc sincer.
Que Pera no l'hem perdut i Garau sí.
No creieu?
Jo crec que és bastant més maco Garau que Pera.
No vull insultar els Peres, però m'agrada més Garau.
Ja estàs dividint Catalunya de nou.
Així n'hem calat tant per les realitats històriques que veurem després.
Pregunta'ls-hi què prefereixen, si Garau o Pera.
Els farem la pregunta, sí.
Perfecte.
Els catalans ens falta cultura caquista, però també història.
La cultura n'és de la història, això els catalans ho sabem bé.
Llavors, amb aquesta secció d'avui,
segurament he aconseguit que els escacs es converteixin en obligatoris
en la pròxima reforma educativa.
Estem treballant en això, donant veu a aquest torneig,
i he vingut també predisposat a reescriure la història,
que no sé si és una cosa que us agrada o no, això.
Sí, sí, clar. Sobretot si ho fas tu,
i si després anem guanyant crítiques a Twitter.
Fantàstic, sí.
De moment només rebullo d'aquest programa, és al·lucinant.
Perquè el 19 de novembre del 1888 va néixer a La Habana
un dels millors jugadors de la història dels escacs,
que és José Raúl Capa Blanca.
Estic convençut que segur que ni els que sabeu moure el cavall
de tots els que ens escolteu us sona una mica, aquest nom.
Albert, una mica et sona, oi? Capa Blanca, home.
És segurament el primer gran mite dels escacs,
i la bellesa amb la que jugava és d'un nivell incalculable,
i els experts la situen com un jugador inimitable
a la història dels escacs,
fins i tot quan els escacs tot just es professionalitzaven,
a un torneig lito que és jugar.
Llavors va ser campió del món,
va jugar 583 partides oficials i només en va perdre 35,
que l'Albert ja n'ha perdut més, contra mi, imagineu-vos.
Prou, prou. I a més...
No difonguis, no difonguis. Albert, és veritat.
A més, podríem dir que gairebé és una icona pop,
per exemple, no sé si esteu sentint de fons una melodia,
que es diu Capa Blanca, és que va ser composada el 2008,
que són 120 anys després d'aquell nascut,
i hi ha molta referència al voltant d'aquesta persona.
Llavors, quina relació hi ha? Què estem buscant, aquí?
Per què volem respirar una mica? Encara no ho sé.
No? Doncs ara ja anem, ara resolt el misteri.
Som-hi.
Tots sabeu el seu nom i el seu cognom, que és José Raül,
nom, dos noms, i primer cognom, Capa Blanca.
Però és que Capa Blanca, de segon cognom, es deia Graupera,
i parlava català.
Raül de Capa Blanca sabia el que era un cavall,
una torre, es pronuncia així, no torre, torre.
No, amb neutre.
Exacte.
I això és perquè la seva mare era d'origen català
i ell, de fet, vivia a l'Havana,
perquè el seu pare era un militar espanyol destinat allà.
Llavors, amics, proposo nacionalitzar-lo post-mortem, no?
Bé, a la final, això de Cuba, com està...
Perquè ella va néixer a l'Havana, no?, i en principi...
Tu et proposes nacionalitzar,
agafar el seu ninxol, que no sé on és, suposo que a Nova York.
Clar, però com mitjà on ho té bloquejada a Cuba,
al final tampoc ens arriben gaire notícies d'allà.
Podem inventar una mica el que ha passat allà.
Això que va néixer a l'Havana, sí, però no tant,
però una mica a Catalunya,
llavors jo proposo nacionalitzar-lo, fer-lo nostre.
De cop aparegui una escultura de Capa Blanca a Montserrat,
per exemple, a la zona hermètica,
podria tenir una discoteca que es digués Capa Blanca,
podria donar un doble joc, podria donar lloc a confusions,
i passarien coses als lavabos...
Molt obertura catalana.
Jo proposo això, comencem a fer-lo nostre, a poc a poc,
sense que els Cubans se l'enterin gaire, i al final ja està.
Tindríem un desviador de la història dels escacs,
perquè per tenir cultura s'ha de tenir història,
i per que la següent reforma educativa, quan la facin,
imploguin els escacs, és necessari tenir una figura com Capa Blanca,
perquè a més, diuen que la història es repeteix,
és com la morcella de mi pueblo, s'ha fet un sangre i s'hi repite.
I és que la història es repeteix, és molt bona la frase.
Perdó, perdó, és molt bona.
Com la història es repeteix... No me l'esperava.
Capa Blanca va morir el 1942.
Així que si el fem català, ara, en aquest 2023,
tinc calculat que aviat, com això de la història es repeteix,
neix un altre del seu nivell a Catalunya.
Ara mateix, si nacionalitzem Capa Blanca,
el repetir-se a la història, a Cornellà, a Sant Adrià del Besòs,
a Vic, està neixent un Capa Blanca.
Vull dir, és el pas que hem de donar
per tornar a ser importants els escacs.
Perquè tenim l'Arturito Pomar, que va morir aquí,
i molta gent ens l'hem atribuït molt,
però va néixer a Mallorca, en realitat.
Va viure aquí, però ell era de Mallorca, va néixer allà.
Ja ho hem fet una mica, amb els escacs,
això d'atribuir-nos certes figures.
Per tant, jo proposo fer-ho a lo gran.
Arturito Pomar era molt, molt, molt bo.
El franquisme no el va ajudar gens.
Com a molta altra gent, exacte.
Exacte.
El Capa Blanca era encara millor.
Fem lo nostre. Vig a Catalunya, vig a Capa Blanca.
Miquel·let, hem de deixar-ho aquí.
Després d'haver reivindicat una estatua Gaudí,
ara reivindiquem una estatua també de Capa Blanca.
Connectem de seguida amb tu per seguir aquest torneig d'escacs.
Abans, una actualització amb els serveis informatius
de Catalunya Ràdio.