Són les 9.
A Catalunya Ràdio, el suplement.
A Roger Escapa.
Al web del 324 hi trobareu aquests dies
un reportatge meravellós de l'Ivan Gutiérrez,
company d'Economia de TV3.
La conclusió és que el David i el López de Plats Bruts
difícilment podrien viure a la Barcelona del 2023.
El motiu, el preu del lloguer.
Explica l'Ivan que Plats Bruts ja ha posat davant del Mirall
el mercat de l'habitatge en el canvi de mil·leni,
un mercat que ha canviat molt en poc més de 20 anys.
És ficció, diu l'Ivan, però retrata una Barcelona postolímpica
on passat i present començaven a barrejar-se.
L'agent immobiliari que va ensenyar-li al López
el famós pis on es desenvolupava la sèrie
demanava 60.000 pessetes, és a dir, 360 euros.
Per aquest preu podia tenir un pis de dues habitacions a l'Eixample
per menys d'una tercera part del salari mitjà de les hores.
Avui dia, aquest pis superaria de mitjana el miler d'euros
i s'emportaria més de la meitat del salari mitjà
d'un treballador actual.
Els lloguers estan pels núvols i ja han superat per primera vegada
els lloguers mensuals de mitjana a Barcelona
i els gairebé 800 a Catalunya.
A més, si ens comprem el pis,
l'hipoteca ens surt més barata que el lloguer.
Ens estalviem 5.000 peles al mes.
Collons, 5.000 peles són 5.000 peles, haver començat per aquí.
5.000 peles ja ens queda per sempre.
Està bé, eh?
Està molt bé.
Perdona, pagar un lloguero és de hippies, és de gilipolles.
Ara es juga amb el sistema, tio.
Vale, vale, per aquí sí, veus?
Aviam, aviam, disseccionem el tema, no?
Va, disseccionem-lo.
Tu què pagues del lloguer? 90.000 peles?
Sí.
Tu has sentit parlar de l'efecte Núñez i Navarro?
Vale, vale, l'efecte Núñez i Navarro no.
No.
Avui pago i demà pago.
Som al suplement i tenim esperit de cap de setmana.
Avui al suplement Oriol Marc, cap de Política del Nació Digital.
Bon dia, Oriol.
Què tal? Molt bon dia.
La Núria Oriols, del Diari Ara. Hola, Núria, com estàs?
Bon dia, molt bé.
El Marc Molins, que és advocat penalista a Doctor Anderet.
Hola, Marc.
Molt bon dia.
I també l'Ivan Gutiérrez, company d'Economia de TV3.
Bon dia, Ivan.
Bon dia.
I felicitats per la feinada.
Gràcies.
De seguida entrem en matèria, abans una notícia d'últimíssim hora
que acabem de conèixer, perquè fa uns minuts us he explicat
de l'existència d'un incendi aquesta matinada
en un habitatge al carrer Vendrell de Vilanova i la Jaltrú.
El Garraf, la companya Montse Janer de Catalunya Ràdio,
ho avançava a primera hora.
Un foc que ha cremat les dues plantes de la casa.
Us explicaven que hi havia dues persones a l'interior.
Una d'aquestes persones ha mort,
segons ha pogut confirmar ara el suplement de Catalunya Ràdio
a través de la fons dels bombers.
5 dotacions dels bombers hi estan treballant,
han apagat ja aquest foc, però en qualsevol moment
notícia que us ampliem aquesta hora amb aquesta persona morta
arran d'aquest incendi a Vilanova, a la Jaltrú, al carrer Vendrell.
Iván Gutiérrez, a veure, com se't va acudir, això?
Això és una peça que porto pensant des de fa molts anys
en una de les remisions constants que fa TV3 de Plats Bruts,
i al final, el primer capítol és el Tinc Pis.
I aquest Tinc Pis, que és quan aquesta gent immobiliària
li ensenya a l'estat espanyol,
que és l'estat espanyol,
que és quan aquesta gent immobiliària li ensenya
al famós pis de l'Eixample, sembla lloret, té molta llum.
Bàsicament vas veient escenes,
evidentment soc molt fan de Plats Bruts des de fa molts anys,
i vas veient una mica també amb el pas dels anys
com té sentit, tenia molt sentit explicar
a través de Plats Bruts, que és una cosa molt popular,
que d'alguna manera és una sèrie que ha envellit molt bé,
precisament perquè agafa problemes d'alguna manera
que ja hi eren, perquè aquí fem una comparativa
del que ha canviat molt i també d'algunes coses
que no han canviat tant en vint anys.
I el problema de l'habitatge ja hi era l'any 99,
amb altres característiques, i és ara.
El problema és que s'ha agraujat molt.
Comencem pel 1999, Plats Bruts,
quan costava un lloguer a l'Eixample en aquell moment.
Però què val llogar un pis? 30.000?
Ja per 30.000 no li puc llogar ni una rulota.
60.000?
Cada quant es paguen els lloguers?
Cada mes.
Ui, ara m'he desanimat.
60.000 pessetes, que són 360 euros de l'època.
El preu mitjà del lloguer a Barcelona ara,
ho explicàvem fa poc aquí, supera els 1.000 euros.
Clar, aquí la pregunta és,
els sous han pujat de la mateixa manera que els lloguers?
Clarament no, i de fet aquí feiem una mica de trampa,
perquè el López no acaba pagant 60.000 pessetes per aquell pis,
perquè pel mig s'hi fot el David, que és el ric,
és el ric del cagar, que és de la família Güell, etcètera,
i acaba pagant 90.000, que són 540 euros,
que bàsicament sí que ja s'apropava una mica
a aquesta meitat del salari mitjà,
que aquí també, si vols, en parlarem després,
que més o menys s'emportava una mica la meitat d'aquest salari.
I per aquí hi ha d'alguna manera aquesta Barcelona
que començava a néixer, tal com la coneixem ara,
més global, gentrificada,
perquè precisament venia una persona que sí que podia pagar,
i que podia pagar molt més, i d'alguna manera apujava aquell preu.
Però, d'altra banda, no hem de dubiar que la gent immobiliària
d'entrada li faria aquest preu, i aquest preu era el que era,
perquè si mirem les mitjanes d'alguna manera de lloguer
d'aquella època, era això el que es pagava.
Bona nit, Marc Molins, Oriol, Marc i Núria Oriols,
que de seguida fareu preguntes.
Clar, davant d'aquesta situació i de tenir els preus de lloguer
tan alts, molta gent es troba en la dicotomia
ara de, escolta'm, potser em surt més a compte
comprar-me un habitatge, no pas pagar un lloguer
perquè la quota de la compra em quedarà més petita
que no la de la quota de lloguer i al final la acabaré sent propietari.
Què passa a l'hora de comprar un habitatge?
A l'anòmina que té.
Alerta la conversa de plats bruts entre el Pol i el David
sobre aquesta qüestió.
Perdona, pagar un lloguer no és de hippies, és de gilipolles.
Ara es juga amb el sistema, tio.
Vale, vale, per aquí sí, veus, per aquí sí.
Aviam, aviam, disseccionem el tema, no?
Va, disseccionem-lo. Tu que pagues del lloguer, 90.000 peles.
Tu has sentit parlar de l'efecte Núñez i Navarro?
Vale, vale, l'efecte Núñez i Navarro no.
Avui pago i demà pago.
També, ja evolucionem, no?
Amigo.
Llavors, quan jo acabi de pagar el meu lof,
tu encara estaràs pagant un lloguer de l'hòstia com un mindundi.
I tal com està l'IPC, ja veurem si ho expliques.
Què ha canviat vint anys després, Joan?
Que els salaris no han crescut tant,
que Barcelona s'ha fet una ciutat global
que té els mateixos problemes que, per exemple, que París o Londres
i que efectivament els salaris no han pujat en conseqüència.
Per tant, ens trobem amb un problema al final de gentrificació,
perquè un habitatge s'ha convertit al final en un actiu
en molts casos d'especulació o de producte d'alguna manera
d'inversió per fer una rendibilitat,
no per fer una gran especulació.
Aquí tampoc no hem de mirar sempre
el que es diu dels fons immobiliaris.
Moltes vegades el que tapuja el lloguer és el teu veí
o una persona, un petit propietari,
que bàsicament és la majoria del mercat de l'habitatge.
O sigui, la majoria de propietaris, diguéssim, si veiéssim, no?
Com està dividit el mercat de l'habitatge,
però, d'alguna manera, hem acabat assumint
que l'habitatge és un actiu d'inversió
i que, per tant, té una rendibilitat determinada.
Això es pot, diguéssim, tirar tampoc pel mercat
de l'habitatge o el lloguer, o del turisme, fer una Airbnb,
que és un gran problema que ens hem trobat en els últims anys.
És això el que ha canviat realment a Barcelona.
I, evidentment, que els salaris no han crescut
tant en conseqüència com aquest habitatge.
I ara més hi ha una cosa que és que els lloguers estan caríssims,
però és que, a més, el tipus d'interès fa molt inviable
poder demanar una hipoteca.
Clar, després de deu anys amb tipus d'interès molt baixos,
el que ha passat, a més, és que tenim un mercat de la compra
que també és més car que mai.
La segona mà encara no arriba, els pics de la bombolla,
tot i que estem ara en el moment més pròxim,
en aquell 2007, però els preus de l'habitatge d'Obranova
sí que han superat ja en un 20% els preus d'aquell 2007.
Llavors, clar, tens tota una sèrie de gent
que, després de la crisi, encara no s'ha recuperat del tot,
fins i tot amb tipus d'interès baixos,
no ha aconseguit entrar en una hipoteca.
Per tant, està abocada a un lloguer, hi ha un lloguer car,
un lloguer que a sobre no els permet estalviar,
justament per tenir aquesta entrada de hipoteca.
Llavors, tens, a més, com el pes que es mossega la cua,
un problema d'alguna manera que és retroalimenta,
perquè tens gent que no es pot permetre una hipoteca,
tot i que voldria, perquè pagaria menys,
i a més, li quedaria, i no seria una mica
aquest efecte Núñez i Navarro que deia el Pol,
a Plants Bruts, de pago i després pago,
i que a més, tota aquesta demanda de gent
que teòricament, potser, als 30, no perquè...
no per cultura, sinó perquè voldria,
justament perquè s'estalviaria uns diners,
tot i que té aquesta barrera de l'accés de l'entrada,
voldria estar comprant.
Però ha d'estar llogant.
Que estigui llogant fa que hi hagi una demanda
que presioni encara més el preu,
i encara el preu estigui més tensionat.
Aquest retrat de la precarietat a Plants Bruts
era el López, no?,
que tenia aquell contracte escombraries
a Ràdio Bufarull, ens en recordem,
i que la sèrie retratava d'aquesta manera.
Aquesta és la seva nòmina, senyor López?
Sí.
Però si això és un contracte bessura, senyor López?
Bueno, home, però jo ja tinc 35 anys, eh?
I a la ràdio m'estimen molt.
Mira, nano, escolta,
un contracte bessura és un contracte bessura.
És a dir, una merda.
I amb una merda de sou no es dona una hipoteca.
Des de luego, si tots fossin com tu,
no haguéssim sortit mai de la crisi.
És sensacional.
És que ara vull recuperar el capítol sencer.
I després, un altre moment, també,
que podem relacionar amb l'actualitat.
Guanyadors i perdedors.
Això és el que volen fer amb la Terra,
que durant tant de temps es mantingut verd i salvatge.
Volen fer blocs de 40 pisos en pàrquing.
Això sense comptar les fabres.
A les fàbriques.
Quines fàbriques? No les veig.
Ja les veuràs, ja.
Avui arriben els de Vandallós i demà venen els de Txernòbil.
Però, Pitu, què estàs dient?
I què fem?
Lluïtar, papa, lluitar.
Jo no puc permetre que et fotin allò que tant de sacrifici t'ha costat.
Tens raó, fill. No em permetrem.
Clar, 20 anys després on som?
Ivan.
20 anys després és una mica una Barcelona
que és poc reconeixible, en aquest cas.
La Barcelona que vèiem a Plats Bruts
i moltes vegades molts mirem amb una certa anyorança.
També perquè no ens en recordem
precisament del que moltes vegades passava.
És a dir, Plats Bruts
també retrata un moment molt específic,
és l'any 89, el 2000-2001,
on encara no estem encara en aquell boom
de, diguéssim, boom immobiliari,
de crèdit fàcil, perquè segurament el López
amb el seu contracte a escombraria uns anys després
sí que li hauria donat una hipoteca.
El 2004-2005 sí que li haurien donat una hipoteca
i a sobre li haguessin pagat les vacances
i el cotxe.
Va ser un també dels problemes
que després vas devenir
en la crisi immobiliària del 2008,
a la bombolla.
Oriol, Núria, Marc.
Home, crec que no pot estar més d'actualitat
el tema que ha fet l'Ivan
per circumstàncies vitals.
Jo també m'he hagut de trobar els últims mesos
a la recerca activa de pis
i ja l'he trobat i cap problema, però les exigències d'entrada,
les portes d'entrada cada vegada són més elevades
i et posen davant del mirall de totes i cadascuna
de les contradiccions que també deia l'Ivan,
evidentment m'agradaria comprar un pis
perquè et dona una certa seguretat
i també penses en allò de si tens un fill
alguna cosa li podré deixar que no sigui
uns estalvis, però al mateix temps si tens estalvis
i has d'anar pagant un lloguer tan alt
els estalvis van imbant,
les feines donen pel que donen també,
exigències de nòmines de més de 3.000 euros,
per exemple, cap dels meus amics la té.
Jo tampoc, eh? Puc arribar-hi
en funció de si el mes és bo o no,
en funció de les col·laboracions, però jo no puc fiar la meva vida
ni molt menys, i al final
és com estar segrestat
per la vida. Si tu necessites
més o menys viure a Barcelona per les teves necessitats vitals
o tens un fill que va a l'escola aquí
o tens la feina relativament a prop,
no te'n pots refiar al transport públic,
et prohibeixen entrar en el teu cotxe
que, evidentment, per canviar-te
i adaptar-te a les exigències actuals
te n'has de comprar un de nou, que segurament és car,
o un cotxe elèctric, no sé, jo no conec molta gent
que tingui un Tesla, o que puguis endollar
cotxes a tots els pàrquings de Barcelona,
però si vols comprar un híbrid, a saber si els híbrids
en dies d'aquí uns anys es podran vendre o no,
tot tendeix a pensar que no,
i és molt difícil. La barrera d'entrada
tant pel lloguer com per la compra
és complicada. Si la disjuntiva és
pagar diners a un propietari d'un pis
per viure a un preu que està per sobre
a vegades de les teves possibilitats,
perds els estalvis. Si vols comprar-te un pis,
també els perds, i a saber quan acabem
amb aquest pis, què hi pots fer,
si acabaràs podem pagar la hipoteca, a banda que jo
culturalment, per exemple, els meus pares
no paguen un lloguer de mar. Per tant, jo culturalment,
aquesta cultura de la propietat, i això no l'he tingut mai,
perquè els meus pares els han anat bé vivint de lloguer
i no paguen un lloguer molt alt per un pis que és
excel·lent, és veritat que és primer de mar,
no és Barcelona. Però
algun dia haurem de parlar
també de què van fer els bancs durant la crisi immobiliària
del 2008, si hem fet algun tipus d'esforç
per tornar els diners del rescat bancari,
i a mi hi ha una part cultural també, jo ja sé que soc
més de dret a escaldir la mare, però
els bancs em costen molt. A mi,
que un banc governi la meva vida, em costa,
perquè els bancs sempre guanyen, i és una cosa que jo
no porto gaire bé, i culturalment
no l'accepto. Vull dir, els bancs
sempre juguen amb els seus diners
i després tothom el rescata amb els diners de tots.
I això, aquest capitalisme de col·leguets,
em costa una mica d'entendre. I
el problema està que,
quanta gent coneixem tots en aquesta taula
que comencen a treballar al mercat laboral,
segurament en l'àmbit periodístic, tenen contracte basura,
com li deia aquest senyor en el López,
com tu fas, has de convertir pis
fins als 35 anys. Això no et permet
a tu tenir un projecte de vida. Si alguna cosa
et falla, camí dels 35, què fas?
Què fas després,
amb els teus plans de vida? Quant pots tenir un fill
si és que el vols tenir? No ho sé. Jo crec que
el problema és global. Vull dir, no és només
si l'habitatge és l'excusa per dir que
si som una generació que viurà molt pitjor
que els nostres pares, sense haver-ho buscat,
i a vegades, només en alguns casos, per això
també es fa molta trampa. Som la generació més formal
en la història, alguns. I alguns que no, perquè no han volgut.
Però, vaja, vull dir, no és allò,
ai, que dropos. Com és que la gent no es compre pisos?
Com és que la gent no vol accedir a segons, què?
Potser perquè la vida és una mica difícil.
Bueno, i que t'havien promès una altra cosa durant tota la teva formació, no?
Correcte. L'únic que, clar, tot peta el 2008,
tu estàs a mitja carrera, hòstia, què passa?
Els mitjans comencen a retallar,
totes les empreses comencen a retallar...
Faig, jo què sé, vull dir, amb el pendent meu mateix,
això l'Ivan ho coneixerà molt millor. Tu, Ivan, de quin any ets?
Jo del 92. Del 92.
Hòstia, ets del 92? Doncs ho fas molt bé.
Gràcies. Crec que s'ha de poder dir.
No, no, en sèrio. Sí, sí.
Els periodistes d'Economia sempre diuen que avorrit que són.
Això és ser periodista d'Economia, és explicar les coses a la gent
amb el llenguatge que entén la gent. Núria.
Sí, jo crec que l'habitatge és el gran problema que ara mateix hi ha
i que la política hauria de resoldre i que no hi ha manera que es resolgui.
I ara mateix, almenys a Barcelona i també a l'Estat,
hi ha governs que haurien de ser proclius a situar això
com la primera prioritat.
I tinc la sensació que no s'acaben de sortir.
Llavors, jo et volia preguntar, perquè segur que has estudiat molt
tot aquest àmbit, quina és la solució?
És a dir, la regulació dels lloguers que s'ha posat sobre la taula
i que ja ha estat en funcionament un temps,
quin efecte ha tingut?
És la manera de resoldre aquest problema
o de baixar la pressió al mercat de l'habitatge?
També, abans deies,
Barcelona té el mateix problema que Paris o Londres, no?
Com es fa, aquestes ciutats, per resoldre el problema?
Una solució seria intentar treure pressió de la ciutat
i escampar, diguéssim més, la gent al territori,
tenint en compte que això equival a invertir,
sobretot en transport públic,
tenim una bona xarxa ferroviària que no tenim.
És a dir, quina és la manera d'intentar resoldre això
perquè el fet que hi hagi tota una generació
que tingui tan difícil independitzar-se,
tenir un projecte de vida sense estar patint sempre
per arribar a fer el de més?
És a dir, és un problema gravíssim a nivell social
i crec que intentar buscar la fórmula
que pugui resoldre això seria la primera prioritat
que hauria de tenir ara mateix la política.
Mira, començant per Paris i Londres,
tenen un problema d'habitatge gegantí
i fins i tot et diria que aquí ho tenim pitjor
perquè una de les solucions que és evident,
tot i que no és l'única i és la que sempre has dit
des del sector de la construcció, és que s'ha de construir més.
I vas parlar d'un problema natural,
que és que està encaixonada entre mar i muntanya.
Llavors no pot créixer, només pot créixer pels costats.
Això el que fa és que sí, evidentment,
una de les solucions és que s'ha de construir més
per ampliar l'oferta, però quan jo escolto,
a través d'alguna manera, com tu deies una mica,
d'estudiar també el mercat de l'habitatge.
El mercat de l'habitatge no és com fer barrets,
tu no pots fer pisos com si fossin barrets
i d'alguna manera amplies l'oferta,
i per tant el preu et baixa.
No, perquè l'habitatge té un component especulatiu
que fa que aquest preu, per molt que en facis més,
hauries de fer-ne moltíssims més, i no pots.
Aquí la clau, d'alguna manera, on s'ha d'atacar
el mercat de l'habitatge és també, i això és una cosa
que és una opinió compartida, amb diferents mètodes,
però per tots els experts, perquè aquí també dependrà
les solucions, que tu em preguntaves, no?
Dependrà molt del viatge ideològic de qui escoltis.
Però una solució que tots, absolutament tots,
coincideixen és que s'ha de fer habitatge protegit,
habitatge públic. Ara mateix el parc és ínfim,
1,7% envers la mitjana europea, que són del 9%.
Llavors, tu has de fer habitatge protegit
que precisament et competeixi el mercat
amb aquest habitatge lliure. D'una banda,
ajudes la gent que més ho necessita o que el més difícil
ho té per accedir a que tingui una via d'accés a l'habitatge.
I d'altra banda, en un mercat lliure, d'alguna manera,
tens uns preus que són més baixos.
I d'altra manera, qui vulgui anar al mercat a comprar o a llogar,
tindrà una alternativa que no serà el mercat lliure.
Per tant, el mercat lliure també s'haurà d'adaptar
al que tinc una competència amb uns preus més baixos.
Em preguntaves també per la regulació de preus.
És molt complicat fer d'alguna manera una certificació
de què ha passat aquí amb la regulació de preus quan es va fer.
Primer, perquè tenim la distorsió de la pandèmia.
I la pandèmia ens ho va distorsionar absolutament tot,
perquè a l'Estat es va posar el mercat de llogada de temporada
o de turisme, es va posar el mercat residencial.
Per tant, no sabem exactament quin és l'efecte concret
que van tenir la regulació de preus.
I d'altra banda, tenim els exemples de Berlín.
I a Berlín també ha generat problemes.
Va generar, per exemple, un mercat alternatiu.
Va generar, per exemple, contractes, diguéssim, de doble preu.
Perquè, tant a Berlín com aquí, que també es va fer,
a nivell personal van recórrer i van denunciar aquesta regulació.
El que sí que és evident i s'ha fet molts estudis,
també molts estudis fets des d'immobiliàries,
perquè el mercat immobiliari i el mercat de l'editatge
està, d'alguna manera, molt contaminat pels actors.
D'una banda i d'una altra. Sobretot, s'ha de dir, també,
pel mercat de les constructores i de les immobiliàries
que tenen molts interessos en que això...
De manera bàsica, per a les solucions que ells proposen,
que és construir més. Però, el que sí que s'ha de veure,
per exemple, amb la regulació de preus a Berlín,
és que va provocar que hi hagués una caiguda de l'oferta.
És a dir, que molta gent que estava disposada a posar
el seu pisar de lloguer no el posés. I això, d'alguna manera,
incrementa encara més el problema de l'habitatge.
Marc Molins. Jo només voldria fer una reflexió en veu alta,
i és la que va molt vinculada a aquesta qüestió tan generacional.
Em dona la sensació que hi ha un canvi molt potent
a nivell identitari, en el sentit que la vivenda o el cotxe
ja no tenen aquella naturalesa aspiracional
que havien tingut històricament. És a dir,
el que històricament, la tradició gairebé donava identitat
era aquest punt de, bueno, tinc el meu cotxe
i em compro la meva casa. En canvi, em dona la sensació
que les noves generacions estan passant
a l'altre cantó de l'equació. És a dir,
no és aspiracional, ho és molt més poder viatjar,
poder tenir precisament la llibertat que et dona la no condició
de propietari, o poder accedir
a les noves tecnologies, als últims gatges.
Però això no ho han triat ell, segurament, Marc.
És algun context que els ha portat a dir que no puc ser propietari.
Aquesta és la pregunta que em feies. La pregunta que em faig és
què és abans, l'ou o la gallina? És a dir, el tancament del mercat
ha provocat aquesta migració identitària
que ha coincidit amb aquesta inflexió del mercat?
Jo em temo, precisament, Roger, que sigui aquesta la situació,
és a dir, que com que no puc arribar, perquè és sota cap concepte,
ni en termes financers, ni de mercat, i podré arribar,
migro cap a una postura, en aquest cas,
que em dona menys arrelament i menys circumstàncies.
No és un dubte que m'acusi i que em preocupa.
Mira, el 2007, entre els menors de 30 anys que estaven
independitzats, un 58% ho feien en propietat.
Mitja la bombolla, la gent d'alguna manera, al mínim,
que s'independentitava, comprava pis, lloguer era tirar els diners,
que és una cosa que sempre hem escoltat.
Ara això ha caigut del 58 al 32%.
Això entre els menors de 30 anys. Una cosa, per exemple,
que no sortia al reportatge però que vam mirar a través de les dades
és que entre els de 30 i 40, aquesta predominància
del lloguer també pujava molt. I això, d'alguna manera,
això que moltes vegades ens volen vendre, de creure,
perquè no es volen lligar a una hipoteca, perquè no es volen lligar
a un lloc, tal, no. És dificultat clara d'accés
a un habitatge en compra. És a dir, no és que la gent
no vulgui comprar en molts casos, és que no pot.
Perquè una de les causes que no veiem mai
i que no se senyalen, quan parlàvem, per exemple, del debat,
entre el sector immobiliari, una mica els diferents actors
del mercat de l'habitatge, de què passa, quin problema hi ha
perquè pugen els preus, és que la precarietat laboral també
és molt important. Però el que s'ha endurit moltíssim
també 20 anys després, no només són les dificultats
a l'hora d'aconseguir una hipoteca, sinó a l'hora
de llogar. El que et demanen per llogar,
els mesos de fiança que et demanen per llogar,
la documentació que has de demanar, més enllà
que la quota mensual del lloguer està altíssima.
Per accedir tant a un lloguer com a una hipoteca,
tot s'ha endurit moltíssim. Sí, és evident.
La solució, i per això tampoc no ho deia abans,
no és facilitar l'accés al crèdit en molts casos
a molta gent que no s'ho podria permetre.
És a dir, el 2007 i el 2008, quan va esclatar
la bombolla immobiliària, un dels problemes és que justament
es donava crèdit immobiliari a molta gent que no n'hauria
d'haver tingut accés. En tot cas, n'hauria d'haver tingut
a través d'altres vies. I per això, per exemple,
la desaparició de les caixes, aquí sí que les patirem
perquè va per fora d'alguna manera, però les caixes tenien
la seva funció social en molts casos de permetre l'accés al crèdit
a molta gent que d'alguna manera, a través de bancs,
no hauria pogut. Això ja no ho tenim.
En tot cas, 10 anys després, el problema que tenim
bàsicament és aquest. Oriol,
aquí també hi ha una qüestió. Si has estat llogater
de més d'un pis a Barcelona, o més de dos,
algun dia t'haurem de parlar del paper de les immobiliàries.
Tu tens un pis i, evidentment, tu desconeixes com funciona
el detall de contractes, de com gestionar la relació
amb el llogater, subministraments,
tot allò que et deixen a casa quan comencen
la campana de la cuina, per entendre'ns. És normal que un propietari
que li ha caigut un pis del cel, o que més o menys s'hi ha dit,
que és un petit tenidor, però vol no ocupar-se
de la gestió del dia a dia. Entenc perfectament que fas una immobiliària
i t'estalvies tota la relació amb la persona que tens el pis ara bé.
Jo tinc l'extensió que sempre acaba pagant el llogater
o que la solució sempre és que el llogater acabi pagant una mica més
o que la reparació vagi i compta d'aquí viu allà, que ja ho entenc.
Si és derivat de l'ús del pis ho entenc perfectament.
O fins i tot, que això es va donar amb la pandèmia i s'ha donat
també després, en relació amb els veïns, allò típic veïns
que fan festes durant la pandèmia, gent que fa sorolls
i infame com a convivent, la comunitat es queixa,
no s'hi pot fer res. Home, les immobiliàries tendeixen.
Són uns diners per gestionar un pis i tendeixen a treure's
del damunt totes i cadascuna les responsabilitats.
I al mateix temps, i aquí ve el segrest mental, imagina't que tu
tens un problema amb uns veïns i no només estàs llogant,
que és una cosa que és temporal, que d'aquí uns anys ja no hi seràs,
imagina't que has cobrat un pis i et trobes també amb aquests problemes.
Vull dir que, en el fons, crec que l'habitatge en les ciutats
és un problema de primera ordre. Crec que hauria de ser
el tema principal del qual parlessin els partits.
I també hi ha gent que diu que el centre de la ciutat
és com Medellín, que està brut i que no pots caminar
sense que tinguin un machete. Molt bé, endavant, això és mentida,
ho sap tothom, però sí que s'ha de parlar del problema
de l'habitatge perquè no pot ser que una ciutat com aquesta
expulsi els seus habitants. I després també hi ha un debat
que és el següent, i si es passeja una mica aquí per la perdiagonal,
ho veus a la primera. O pel poble nou mateix, no cal que parlem
molt d'aquí. Cada vegada hi ha més ciutadans
que venen d'altres països de la Unió Europea o fins i tot d'altres llocs
del món, que venen aquí perquè Barcelona és una ciutat collonuda,
tu pots teletreballar des d'aquí i tenir una terrasseta al poble nou
mirant el mar, que tenen unes nòmines que no són les que té
un ciutadà català mitjà, i això dificulta molt els lloguers
a Barcelona. Tres minuts per arribar a dos quarts deu del matí.
Som a Catalunya Ràdio amb l'Oriol Marc, la Núria Oriols,
el Marc Molins i l'Ivan Gutiérrez, redactor de TV3 d'Economia,
que ha fet aquesta peça situant el que passava a Plats Bruts
fa l'any 1999, en què el López s'anava a llogar un pis a l'Eixample
i li demanaven 60.000 pessetes, 360 euros,
i comparen el preu mitjà, aleshores, amb el que costaria
ara mateix llogar un pis a l'Eixample,
amb els lloguers al preu que estan ara,
i amb els salaris mitjans que tenim ara per sobre
dels preus dels lloguers situats als 1.000 euros de mitjana,
o per sobre dels 1.000 euros.
Quina pregunta li faria a això?
Quina pregunta li faria a l'Ivan, el Joel Joan,
que interpretava el paper del David a Plats Bruts?
Què t'agradaria preguntar-li?
Per què dius que et va inspirar Plats Bruts per fer aquesta peça?
Ostres, li preguntaria si s'hauria imaginat mai
la Barcelona del 2023 i com serien el David i el López
a la Barcelona del 2023.
Joel Joan, bon dia.
Com estàs, Joel?
Molt bé, molt ben llevat. Aquesta hora m'agrada molt
parlar amb tu, es capa, perquè un dia o menys aquesta hora
jo soc feliç.
Pensa que hi soc des de les 6, jo.
Ja, ja, ja, però mira, cadascú a patxuga amb potser
la motxilla, saps?
T'hauries pensat que 24 anys després d'aquell 1999
d'aquell capítol que vèieu fer que es deia Think Peace,
estaríem com estem, amb els preus de l'Eixample?
No, la veritat és que m'ha sorprès molt
i aquesta superinflació inflacionada
que no té aturador és espectacular.
Jo de fet era tan ingenu que em pensava que els preus,
sí que quan la meva iaia em deia de petita,
amb una pesseta, jo amb una pesseta,
estava igual ara, a Barcelona.
Jo pensava que les coses d'allà
i de la pesseta, doncs això ja ha quedat molt més regularitzat,
això ja no passarà d'aquí.
I, noi,
vaig notar un canvi enorme amb l'euro,
o sigui, l'euro em sembla que va petar molt,
no sé, ens va petar el cervell entre tots
i ara no només és el pis, és el pis, el menjar,
és la vida, la gasolina, és tot, tot,
tot és molt bèstia.
Tu has aguantat i has resistit a Barcelona, Joel, oi?
Sí, sí, sí, però vull marxar.
Per què vols marxar de Barcelona? Per què?
Perquè són molts, són molts, ja, és molt obviant.
Són molts.
Em sembla que és la segona ciutat del món
amb més habitant per metro quadrat,
després de Xangai.
Si Barcelona està ubicada entre el mar i la muntanya
i no té sortida, no es pot ampliar,
llavors no pot créixer.
I això és una demanda que oferta, diguéssim,
de pisos. Per tant, Barcelona mai...
mai es quedarà sense habitant.
Al contrari, diguem 100 més, trossejam els pisos,
jo penso... De fet, està així, l'Eixample,
molt dels pisos de l'Eixample
són un antic pis que se n'han fet dos o un, no?
I que la població mundial va creixent,
perquè volem créixer i volem créixer
i volem parar de creixer.
I el mar es va apropant cada cop més a l'arriba.
Estem un honor jocac, nois.
La conclusió d'aquest reportatge de l'Iván Gutiérrez,
Joel, és que el David i el López de Plats Bruts
difícilment podrien viure en aquesta Barcelona del 2023.
No, no.
No, no, impossible.
On viurien?
El David i el Joel eren molt rics del cagar, si ho recordeu.
Sí, i tant.
Vull dir que, a veure, que potser sí que se'n podrien anar.
On viurien?
No ho sé, no ho sé, perquè aquell home, ja et dic,
el David, anava amb assistent a tot el món.
Però jo tinc amics que han anat a viure
o estaran a viure a Cardadeu...
Digues, Iván, digues.
Joel, on creus que el pobre López viuria avui?
I creus que, d'alguna manera, la figura d'aquell home,
pobre, que amb 35 anys encara estava en un contracte escombraria,
el 99, que semblava una cosa d'alguna manera
com el pobre desgraciat ara s'ha generalitzat 20 anys després?
Sí, és la veritat.
El López, si visqués sol, viuria en una porteria.
Saps els pisos aquests que estan?
Vers sota terra, diguéssim.
Allà el tindríem, el López.
No hi ha dubte, no hi ha dubte.
Sí, sí, ja teníem un...
És que no han canviat tant les coses, realment.
Hi havia contracte escombraria, l'únic que ha canviat
és la moneda que anava amb pessetes.
Però la bogeria ja comptava, diguéssim.
És que què ha passat amb el lloguer és una cosa extraordinària.
Jo no sé si passa.
Ara en parlàvem, sí, sí.
Però, Joel, aquella figura del López desgraciat d'alguna manera,
que era el pringat absolut amb 35 anys,
tenint un contracte escombraria,
que era d'alguna manera com una excepció,
era com el pringat de la societat,
creus que ara d'alguna manera s'ha generalitzat més?
Diguéssim que això és més comú, malauradament?
Sí, o que jo deixi de creure, no sé quina importància té respecte a això,
però sí, em sembla que ara ja els de 35 simplement ja no surten de casa,
ja no van a buscar pis, si no van a compartir, diuen.
Bueno, ja, escolta'm,
comparteixo molts meus pares, n'hi entenc prou bé,
i pirofilles d'aquest, també n'hi ha molts, eh?
I això és molt dur, eh?
Marc, digues.
Sí, jo voldria fer una reflexió, perquè em crida molt la tensió
el que comentava el Joel, i en alguna mesura també li va respectar
el tema de la densitat de la població.
És només una reflexió, un apunt històric.
I, per exemple, en el seu disseny, el famós plaçardà
que ens dona identitat i ens estructura com a ciutat,
ell situa el centre de Barcelona
a l'encreuament entre Gran Via i Diagonal.
És a dir, el centre de Barcelona, d'acord amb el plaçardà,
estava al que avui són les Glòries.
Hi havia unes densitats molt concretes que les anem traint,
és a dir, anem augmentant la població
del que és el cos de l'Eixample, i acabem desplaçant entre tots
a base d'aquesta traïció del concepte del pla,
anem desplaçant el centre de Barcelona
cap a la posició de passeig de Gràcia-Diagonal.
Però il·le de Font-Sardà, quan mirava la gran metròpoli,
veia una Barcelona ja en aquell moment,
a mitjans del XIX, si no recordo malament,
que abarcava des de Badalona fins al Prat.
Era la Gran Barcelona.
És una Barcelona, insisteixo, amb unes densitats molt raonables,
molt humanes, una ciutat feta a la dimensió de l'individu
i no al revés com està passant.
Però és aquesta traïció del pla Sardà
el que desplaça el centre neuràlgic de la ciutat
i el que acaba provocant aquests problemes
que també explicàveu.
Hi ha una cosa que deia el Joel.
Tinc amics que se n'han anat a viure a Cardedeu.
Això seria una possible solució
si hi hagués bones comunicacions a fora de Barcelona,
es pogués arribar en transport públic, amb cotxe.
És gairebé impossible arribar alhora a Barcelona
a banda de la contaminació que genera.
Però hi ha un altre problema, que és que fora de Barcelona
el mercat de lloguer és pèssim.
És a dir, no hi ha pisos de lloguer en ciutats mitjanes.
Si fa un exercici, ara que venien les eleccions municipals,
a l'ara vam fer entrevistes a alcaldes de ciutats mitjanes.
I un dels exercicis que fèiem
era posar-nos a qualsevol portal web de mercat de lloguer
a veure quins eren els preus i quina era l'oferta.
Hi havia una oferta de compra bastant àmplia
i, en canvi, de lloguer era molt petita.
Si no es mira també, crec, a la qüestió de l'habitatge,
no només centrada a Barcelona,
sinó mirat també a nivell més ampli del territori,
no hi ha Barcelona en el sentit de l'àrea metropolitana,
sinó fins i tot més enllà,
perquè tenint en compte les mides i les distàncies de Catalunya
comparades amb altres països europeus,
jo crec que es podria aprofitar molt més
aquesta proximitat territorial amb bones comunicacions
descongestionar la ciutat
i que no hi hagués tanta densitat de població a la capital
i es pogués descentralitzar més tot plegat,
perquè seria una de les solucions,
també penso, del mercat de l'habitatge.
La gran metròpoli, precisament. Exacte.
9 i 36, Joel Joan, t'he despertat,
t'he aixecat del llit a camp.
Però m'ho entén, eh? Sí, ja ho sé.
Perquè, escolta'm, és que continues tant vigent
allò que vas pensar fa 25 anys.
Més enllà d'això, t'anima a tocar Sant Jordi
i sé que som en ple cap de setmana del còmic,
és que tu no pares.
Al 13 m'han dit que publicaràs el dia 13
el teu primer còmic, que es diu Coratge.
Aquesta faceta sí que no la coneixíem de tu, eh?
La faceta és nova, és nova, és nova.
Sóc soconoma del renaixement.
A veure, doncs ens enganyem.
O sigui, Leonardo al meu costat...
Tampoc et falten àvies, mai t'han faltat àvies, vull dir que no.
No, no, mira, és un llibre de cinema que tenia.
Allò que vaig estudiar per dibuixos animats
i com que evidentment aixecava una pel·li de cinema
i que era un llibre d'imatge molt capasta,
vaig dir, va, doncs truco a l'editorial
i a veure si hi col·loco un còmic.
I després, als anys de treballar molt,
doncs mira, surt el 5 d'abril a Valenta
i el 13 el presentem a la lliurediona
i em fa molta il·lusió.
És molt xulo, és molt xulo.
Amb el Xavier Pinyas, que era un gran dibuixant,
els dos hem convertit aquest llibre
en unes vinyetes petites
i quan vulguis, vinyita l'explico.
Fantàstic. Joel, t'esperem, una abraçada.
Cuida't molt, gràcies.
És el primer còmic del Joel Joan, també.
Escolta'm, Ivan Gorritet, moltes gràcies per haver vingut.
Tots els audience que no heu vist la peça completa,
perquè són 4 minuts de reportatge
que trobareu al web del 324
i de debò que val molt la pena.
Molta sort, Ivan, gràcies.
Fem una petita pausa i continuem la tertúlia
amb l'Oriol Marc, el Marc Molins i la Núria Urriols.
012, la millor resposta.
Una altra factura de la llum.
¿Sabies que moltes de les persones
que tenen dret al bo social elèctric no el demanen?
El bo social elèctric és un descompte
que s'aplica a la factura de la llum a consumidors vulnerables.
La reducció pot anar del 40% al 80% de l'import
en funció dels ingressos i les circumstàncies.
Per acollir-s'hi cal tenir pocs recursos econòmics,
ser una família nombrosa o monoparental,
ser pensionista o que algun membre de la llar
rebi l'ingrés mínim vital.
Informa't de totes les condicions i requeriments
posant-te en contacte amb la teva companyia elèctrica.
012, la millor resposta.
Generalitat de Catalunya.
Les pantalles tampoc són dolentes per ser.
Potser el que és dolent és l'ús que fas de les pantalles.
Es va començar amb el mal humor
quan s'acabava la bateria,
quan li deies que van-ho prou.
El problema és que estàs tot el dia
veient allò que t'interessa,
però no estàs pendent del teu amic,
de la teva mare, del teu pare,
dels teus deures o de la teva vida.
Pels adolescents és la gran distracció.
30 minuts a TV3 aquesta nit.
El suplement de Catalunya Ràdio.
Atabant, passeu.
Casa teva. Tenim paraules.
L'última vegada que vaig fer servir esta paraula
va ser gener del 2017.
17? M'has fet el favor?
Marevergonyissa una mica.
Literatura, molta literatura.
Tenim paraula, el podcast que a través d'una paraula en català
s'obre a tot un món.
Origen, camí, etzar. Quina etzar més magnífic.
Jugarem, riurem i reflexionarem sobre la nostra llengua
i ho farem en un programa farcit de gent
apassionada pel català.
D'això no en tingueu cap dubte.
Us ho podem assegurar perquè nosaltres tenim paraula.
Tenim paraula, el podcast sobre la riquesa del català
amb Roger de Gràcia.
Que la gent gran pugui envellir a casa amb dignitat,
autonomia i qualitat
és el propòsit de la Diputació de Barcelona
i dels ajuntaments.
Treballem per oferir serveis com teleassistència,
millora de l'accessibilitat,
atenció a la soledat i activitats socials al barri.
Informa't en el teu ajuntament
o a diva.cat barra serveis gent gran.
Diputació de Barcelona.
Diumenge, al tot gira, futbol i motociclisme.
Atenció.
Des de les 4 de la tarda, la moció de la lliga.
Des del Bernabéu, Madrid Valladolid,
amb la narració de Pere Escobar.
A partir de les 7, entrem a l'univers MotoGP.
Des de l'Argentina, la cursa de MotoGP
amb la narració de Damiar Aguilar.
A més, la final de la copa,
i la ressaca de la final de la Champions femenina
de Waterfall.
Tot gira.
Avui, diumenge, a partir de les 4 de la tarda,
amb David Clupés.
El suplement.
Dissabtes i diumenges,
des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
5 minuts per arribar a 3.
5 minuts per arribar a 3.15 del matí.
Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio.
Després d'haver arrencat amb l'Ivan Gutiérrez,
continuem en aquesta tertúlia a les portes de Setmana Santa.
Parlarem de mones amb el Cristina Escribà d'aquí una estona.
Però, però, però, tenim suc,
perquè avui ens despertem
amb una entrevista
del Gerard Romero,
mig improvisada,
amb Gerard Piqué.
És que hi ha moltes coses a comentar.
Jo crec que us ho passareu bé. Us ve de gust o no?
Què denuncia diu el clima tòxic de crítica constant a la societat
i denuncia la pressió estètica que pateixen els joves,
sobretot les noies?
No sabéis, la de niños y sobretodo niñas,
que lo pasan mal,
y ya no tan niñas, gente de 15, 18, 22, 23 años,
que necesitan la aprobación de su entorno,
o que necesitan la aprobación de la sociedad
si son famosas.
Pero qué mierdas es esto, tío,
pero que cada uno haga lo que le dé la puta gana.
Cada uno que tenga el look que le dé la puta gana,
que pese lo que le da la puta gana.
Sobre el tema del català i el castellà,
perquè segur que han criticat molt la Gerard Piqué últimament,
perquè la Kings League, l'idioma, bàsicament,
és el castellà.
I de fet, fins i tot,
recordo unes declaracions de Marta Vilalta d'Esquerra
dient que s'ho havien passat molt bé al Camp Nou,
però que potser el tema del català
havia de tenir més presència en tot això.
Asegura, Piqué, això?
Jo puc parlar en català tranquil·lament
i em sento superorgullós
i de Catalunya,
i crec que m'he mullat més que ningú,
sobretot a nivell futbolístic.
I què voleu que us digui?
Em toca els collons que surti
un partit polític o un polític
o un caballers de la premsa
i que digui que no utilitzen el català
i és que no sé què.
Hòstia, no fotem.
Has de saber a qui vas dirigit.
I el que no pot ser, tampoc,
és que si pots permetre del luxe
parlar un altre idioma que arriba a tothom,
és que no ho facis.
I això és el que ha de ser un jugador.
Diu textualment Gerard Piqué
que sortia més que al sol.
Yo tenía 22 años de ese momento
y yo salía más que al sol, lo de reconocer,
y esa época era día siria también
y ganábamos todo, además.
Al día después del partido salías,
al día siguiente salías también.
Luego ya no salías el día antes del partido
y el día de partido tampoco.
Y salía con Puyi, que Puyi no salía,
llevaba 11 años y no salía nunca.
Y lo llevaste a la maravilla.
¿Qué más?
I després...
No rieu.
Us encanta, eh?
Ara us deixaré parlar.
Explica l'anècdota amb Guardiola d'una multa.
Bé, com ho explica ell?
En fin de año, yo siempre me la pegaba doblada
en puchardá.
Siempre hacía frío, yo siempre iba con manga corta.
Y todos los años tenía anginas el 2 de enero.
El 2 de enero llegaba con anginas.
No sé por qué, él me enganchó.
Había una foto mía con la nieve
y yo fuera con manga corta el día de fin de año.
Y me castigo.
Y me acuerdo que me puso una multa y tal.
Creo que eran 12.000 euros de multa, estoy hablando así de memoria.
Y una comida a todo el equipo, que también me costó una pasta.
Y fuimos a hablar.
Gerard, hostia, esto no puedes hacer.
El equipo te necesita, sí, sí.
Y a los dos o tres días me volví a pillar.
Qui vol començar?
Molt permís del Marc.
Després encara hi ha gent que es pregunta
per què va marxar el Guardiola del Barça.
I ho dic amb tot el carinyo del món.
A mi em sap molt greu perquè ens han robat.
Hi ha una part de la nostra vida que ens l'han robat,
que són els anys que porta Pep Guardiola al City,
són els anys que no porta Pep Guardiola al Barça.
Ens hem perdut els millors anys de Messi
i amb els millors anys de Guardiola.
I de fet, quan Guardiola plega el 2012,
un dels noms que hi havia a la llista
a la seva planificació per no continuar el primer equip
era Gerard Piqué.
I això és una cosa que ha circulat molt en la premsa esportiva.
Ara entenem per què.
Ha de ser un vestuari, francament, molt difícil de governar
amb persones com Piqué a dins,
amb aquesta personalitat extrovertida, per dir-ho fi.
Aprofito per ser una cunya, ara semblaré un senyor molt gran
i un amargat de la vida i tal.
No puc entendre, i us ho juro, que no puc entendre
des del punt de vista d'un esportista professional
com pot sortir més que el sol. Ho sento molt.
És una irresponsabilitat.
Tu tens un cos que et durarà deu anys.
Deu anys? Tu m'estàs dient que per cobrar
cinc, sis, deu, dotze, quinze, vint milions d'euros
no pots estar deu anys sortint menys?
És un sacrifici que no estàs disposat a assumir?
Vale, ets un imadú, perfecte. Em sembla fantàstic.
Ara bé, ara aquí el que passa
és que aquest senyor, que és el millor central
que veurem als nostres ulls,
jo no he vist mai un central tan bo,
ni Sergio Ramos, ni Puyols, ni Històries.
Jair Piqué és el millor central que he vist
a la meva vida en directe en un camp de futbol,
que és un superdotat, superdotat
a nivell tàctic, a nivell tècnic,
a nivell comunicatiu
i ara també una mica a nivell empresarial.
Ara bé, segurament
dient això entro a aquesta categoria
de los listos de la premsa, però
crec que un president Gerard Piqué
ens donarà més penes que alegries
si algun dia arriba.
Les explicacions del català i el castellà t'han convençut?
No, gens, perquè si no, que ho faci amb xino,
que parla més gent.
Que parli en mandari, que parli, no ho sé,
amb l'idioma que es parla a l'Índia majoritàriament,
està molt bé, tens més de mil milions de parlants,
l'Espanyol en té mig milió, està renunciant
a mig milió de parlants perquè no parles en xino.
En mandari.
Núria.
A veure, jo la Kings League
la vaig descobrir amb tu,
perquè me'n vas fer parlar un dia.
Bueno, no, vaig escoltar aquell dia.
I després, aquesta setmana,
he vist unes imatges del Gerard Piqué allà
parlant, que sembla, no sé, una taula
de mix i que la gent s'ho mira, i no entenc
per què s'ho mira, perquè només
comenten coses que ells saben
i no entenc com
pot seure d'aquella manera
per què seure amb les cames
obertes, amb el cul avall,
és a dir, em sembla
una imatge horrible
del menjador de casa, i a banda
que això és una cosa que té molt èxit
entre els joves, és a dir...
El Camp Nou estava ple i no només hi havia joves, eh?
Hi havia molta família. Sí, però tot això de Kings League
entenc que les xarxes estan enganxats
a la gent jove amb tot el contingut
que produeix.
No vull semblar una iaia conservadora,
però em sembla...
Som dos, som dos.
Som dos, som dos.
Quin exemple dona aquest personatge
a la gent més jove, és que em sembla...
Ningú defensarà una mica, Piqué, de tots tres?
Potser el Marc, però...
És que no fa pinta.
Lamento de saber, però no.
La veritat és que a mi em genera el personatge
en si mateix d'entrada suscrica el comentari
de l'Oriol, eh?, el millor central
que hem vist i que probablement caber
que tornarem a veure en dècades.
Un absolut talent, un absolut superdotat,
que té una línia molt de l'Oriol
d'intentar separar el personatge del llegat.
El llegat és el que ha deixat,
és òptim des del punt de vista esportiu.
El personatge és el que és
i subratllaria la idea del personatge.
En alguna mesura, jo crec que tots definim
una espècie de batard, un personatge
que ens precedeix i que anem cuidant i tal.
Ell té un personatge.
I és un personatge que, per al meu entendre,
genera dubtes importants,
sobretot per les contradiccions.
És a dir, és un futbolista professional
que s'ha guanyat la vida
d'una forma esplèndida
i que ara, en alguna mesura,
fagocita el negoci
en què ell s'ha fet multimilionari
amb el tema de la Kings League.
És un esportista d'èlit
que explica entre somriures
que li agrada sortir per pujardar
el dia de Capdanya amb àniga curta
i que fa gràcia el fet que després torna a menjines
quan estan, en fi,
això, evidentment, l'incapacita per jugar
i afecta tota la trajectòria esportiva
és un nacionalista quan no independentista
que tira de castellà
quan li va bé pel bisnes.
Hi ha unes contradiccions
que tots les tenim,
jo el primer, i molt accentuades,
però en el moment de definir
aquest avatar, aquest personatge,
potser hauria de ser una mica més curós,
sobretot perquè, com a mínim,
a mi personalment em genera aquest punt d'angoixa.
Per la depressió estètica,
com parlava,
i després explicar que el que es porta
a sortir amb àniga curta per pujardar,
si això no és una aposta estètica equivocada
amb una repercussió física immediata,
que vaja Dios y lo vea.
A mi em genera aquesta contradicció,
sempre me l'havia generat,
i insisteixo, sense perjuici de reiterar
que em sembla que ha sigut i serà
el gran central de la història del Barça.
Sobre el retorn de Messi,
sabeu que Messi i Piqué,
tot apunta que no tenien
la relació més bona del món.
Diu això.
No sé si el Barça haurà de sortir
i que el Barça no tingués la mà,
però jo he arribat a un punt que,
al final, forçar situacions
tant, jo crec que pot ser contraproducent.
És a dir, jo ho deixaria que...
Que fluïra solo. Que fuera natural.
Jo crec que si al final ha d'acabar salient,
va a acabar salient.
No sé si sol acabarà sortint,
bàsicament, perquè s'han d'acuadrar uns números.
N'hi ha un que s'ha de rebaixar molt la fitxa,
i un altre que...
No, i que s'ha...
S'ha d'acomiadar de la seva edat anterior.
I segurament al fair play
estic convençut que el senyor Teva es trobarà la manera
de prorratejar uns diners
que potser encara no se li han pagat,
i no es creurà que Messi vingui pel salari mínim
interprofesional del món de l'esport,
que em sembla que són 150.000 euros si jugues a primera divisió.
Vull dir que això és difícil.
I el que encara és més complicat és que si tu vas a jugar a Montjuïc,
home, que Leo Messi s'acomiadaria
a l'ofici del Barça al Montjuïc,
em sabria fins i tot més greu que no s'hagués acomiadat.
Que és el que va passar, de fet.
Alguna cosa més sobre això?
Perquè vull preguntar-li a Laura Borràs del que publica avui al diari Ara.
A Laura Borràs no, Núria O'Riol.
Millor.
Aquí sí que no puc...
A mi em faria molta il·lusió que tornés
i que tingués el comiat que mereix,
però estic totalment d'acord amb que
l'escenari, el moment i les circumstàncies no ho fan fàcil.
Però penso que hi ha una vinentesa,
que hi ha voluntat per les dues parts
i que una mica aquí el let it happen,
que jo crec que invocava Piqué,
normalment si les dues parts ho desitgen,
i afortunadament ens haurien de trobar
a temporada que ve, cantant gols de Messi al Camp Nou.
Núria O'Riol.
Publices avui al diari Ara
que Junts per Catalunya intentarà
no fer moviments amb Laura Borràs
fins que hagin passat les municipals del 28 de maig.
Això vol dir que, probablement,
passi el que passi, continuaria
com a presidenta del partit,
si hem de parlar del partit de Junts per Catalunya,
seria presidenta de Junts per Catalunya.
El que passa és que molt probablement,
i és el que va passar abans de les municipals,
la Junta Electoral Central
sí que haurà de pronunciar-se
sobre si l'hi manté o no
l'acte de diputat, que serà que no.
Això ho sabrem molt probablement
no aquesta setmana si no l'acabem, no?
Sí, clar, ja és Setmana Santa pel mig,
però la Junta Electoral Central ja té
la petició de Ciutadans i Vox
perquè li retirin l'acte,
que és el mateix que va passar amb el president Torra
i també amb el diputat Pau Jubillar,
i representa que Laura Borràs,
entraria en el mateix supòsit.
Llavors aquesta retirada de l'escor
provocarà que s'hagi d'escollir
una nova presidència del Parlament
perquè ara mateix encara que estigui sospesa
l'ocupa i si no renuncia
de forma voluntària que s'hi ha negat,
doncs no es pot activar
aquesta elecció.
Llavors el dubte que hi havia era si
internament Junts per Catalunya,
que hi ha una part que no és cap secret
que la vol desbancar de la presidència,
des de fa temps,
si activaria algun tipus de pols intern
per apartar-la
després d'aquesta condemna.
Doncs el que sembla és que no,
que s'ha imposat la pau interna.
Jordi Turull va sortir amb roda de premsa
tancant files amb Laura Borràs
i també ha enviat un missatge
al sector més pragmàtic
que no mogui fitxa
almenys fins després de les municipals.
I després de les municipals
podrà veure si aquest sector
obre un pols per apartar-la
o no, tenint en compte que ja hauran passat uns mesos
i que Laura Borràs
no voldrà marxar voluntàriament tampoc
i també em plantarà batalla.
Això vol dir que Mac D'Euranics s'ha quedat sola.
És que Mac D'Euranics sí és l'única
que està reclamant
obertament que plegui.
Ahir deia això al suplement.
El que demano, i estic en tot el meu dret,
que s'acabi d'una vegada aquesta interinitat
que es tingui el segon càrrec
de presidència a Catalunya,
ja d'una vegada de manera corrent,
que és més important en aquests moments
la institució que la persona.
Per què si hi ha tantes veus
dins de Junts
que, com apuntes, podrien pensar
com Mac D'Euranics,
s'imposa el silenci?
Bé, perquè el secretari general Jordi Turull
no vol cap tipus de soroll
abans de les eleccions municipals
i fins i tot el sector que és més reticent
a Laura Borràs
i que no és volcat a les eleccions municipals
perquè són els quadres territorials
i els alcaldes
i no volen cap pols intern
abans de les eleccions
que pugui distorsionar
aquesta campanya electoral.
On sí que hi haurà debat
és què fer un cop actui
la Junta Electoral Central, si actua
retirant-hi l'escor,
la qüestió de la presidència.
I aquí hi ha tres escenaris diferents.
Hi ha el de no presentar candidat
a altres partits que sí que presentaran candidat
doncs se la podrien portar al PSC,
aquesta presidència. Això ho defensa
per exemple el president Torra
o Aurora Madaula també ho va defensar.
L'altre escenari és que
sigui ANR la candidata
que és un nom que ja ha sortit
i que fins i tot el president aragonès
ahir en declaracions des de Vic
deia que li semblava bé.
I l'altre escenari és que
sigui Laura Borràs que
accepti no deixar vacant
aquesta presidència però que
vulgui proposar un nom
ella mateixa que
pugui posar sobre la taula
Junts per Catalunya. I aquí, no sé si ANR
encaixaria amb el perfil que voldria
Laura Borràs. Sembla que no.
No fa pinta. No fa pinta. Llavors
el debat intern
serà en aquest punt
abans de les municipals.
El més fort de tota aquesta sentència és que
és una paradoxa com en el fons li acaba comprant temps
a Laura Borràs per una sentència tan dura
que no pot sortir i dir que això és l'ofer
perquè als quatre anys i mig de presó, encara que hi hagi un índol
pel mig, és igual, és prou forta.
I després sobre la noia ho ha explicat perfecte.
Però a mi em fa molta gràcia
que Quim Torra demani deixar vacant la presidència
al Parlament perquè ell va ocupar
una plaça que havien deixat vacants, Carles Puigdemont
primer Jordi Sánchez després, Jordi Turull
després, i en aquell moment es va ocupar
una institució
com era la presidència de la Generalitat després
d'una sèrie de decisions que sí
són repressió política i no
la sentència contra Laura Borràs.
Vull dir que hi ha coses que no resisteixen
al pas del temps. Marc.
Jo hi vaig escoltar amb molta prudència,
amb molta calma la Magda Oranich.
Et van enviar records, per cert? Sí, sí, sí.
És que el Marc és el típic tio que li agrada molt la Magda Oranich.
I viceversa.
Perquè crec que la Magda Oranich...
És clar que t'escoltava cada diumenge.
No m'estranya. No, no, és ràcip, però que consti.
És a dir, el...
I a més és que a mi m'impressiona molt
perquè parlem molt de llibertat i parlem de repressió política
que ella sap en primera persona.
Ella sí que sap què és. El que és llibertat,
el que és demanar i reclamar llibertat
i el que és repressió política.
Una persona que va participar en les defenses de Puig Antic,
en judicis en els que realment hi havia
l'ofer en majúscules,
en els que parlar podia costar-te literalment la vida.
Una persona que té una trajectòria
a banda d'una solvència jurídica
fora de dubte.
Dit això, la vaig escoltar i em va impressionar.
De fet, vam parlar després i li vaig dir
que he esperat molt el que has dit,
ho suscric íntegrament.
És a dir, penso que hi han d'haver veus valentes.
La situació per la qual està en aquests moments
que es planteja la presidència del Parlament
és una situació insostenible en lo conceptual.
És a dir, si intentéssim explicar-li,
abans, Oriol, parlaves dels xinos,
intentéssim explicar a un xino
el que està passant a Catalunya,
concretament amb aquesta institució,
senzillament no ho entendria.
Quan la comprensió o quan el fet
no és de comprensió global col·lectiva
és senzillament que és incomprensible,
que és el que ens passa.
Jo crec que hauríem de començar a parlar amb net,
hauríem de començar a parlar, a ser valents, de veritat,
i aquestes veus dissidents
comença a agafar un cert control del discurs
perquè en aquests moments és insostenible.
Dos minuts i mig per arribar a les 10 del matí
amb el Marc Molins, l'Oriol Màrquena i la Núria Oriols.
Feu vacances aquesta setmana o no?
No.
Jo tampoc. Vull dir que us espero diumenge.
Jo a partir de dimarts...
I són tots diumenges ara o algú t'ha demanat campana?
Tots, alguns des de la distància.
Som gent molt sèries, Roger.
Com vas, Núria?
Ara al meu poble, a casa.
Cuideu-vos, moltes gràcies.
Cuideu-vos molt, que vagi molt bé.
De seguida ens actualitzem la Neus Bonet
i de seguida el Lleon Sindreu i el Toni Rodon.
Ara tornem.
Els iogurts La Fageda són el doble de bons.
Són bons perquè estan fets amb llet de proximitat
i amb el màxim benestar animal.
I són bons sobretot perquè La Fageda
és un projecte social
amb la missió de donar feina i una vida digna
a persones amb capacitats diferents.
I això no té preu.
O potser sí.
La Fageda, iogurts com ningú més els fa.
Del Brasil a Galícia.
En un narcosubmarí.
27 dies d'infern.
Increïble, però cert.
La nova sèrie de TV3.
Besada en fets reals.
Operació Maria Negra.
Estrena a TV3 aquesta nit.
El talent musical d'Eufòria
arriba també en podcast.
Les cançons que passen per Eufòria
tenen una història que val molt la pena explicar.
Un podcast relacionat al voltant de l'Efòria
és una història molt important.
Un podcast relacionat al voltant de l'Efòria
és un podcast relacionat al voltant de la música
que passarà a Eufòria cada setmana.
Eufòria, el podcast.
Amb Gloria Maurel i Leia.
Pinta molt bé, és molt fort el que ve.
Cada divendres en podcast i a l'apiweb de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el programa d'avui.