Bona tarda!
Catalunya Ràdio, les notícies de les dotze.
Bon dia, us informa Neus Bonet-Begant.
Els agents s'enrurals avisen que festes il·legals
com la rave d'aquests dies a Sant Jordi d'Esvalls, al Gironès,
són un risc afegit a l'hora de prevenir incendis forestals,
donat que són festes que no estan regulades.
Ho ha fet notant en una entrevista a Catalunya Informació,
el cap de l'àrea regional dels agents rurals a Girona.
Aquest cap de setmana, el risc d'incendis forestals a Catalunya
no és tan alt comparat amb la setmana passada.
Les condicions han millorat, però el risc continua sent elevat
per l'època en què es trobem, ja que la vegetació està molt seca
i si bufa vent, el perill es multiplica.
D'Adalmases demana ser prudents
i respectar les regulacions dels espais naturals.
Aquests dies hi ha espais amb regulacions específiques
perquè poden estar especialment concorreguts.
Són, per exemple, el delta de l'Ebre,
les muntanyes de Prades, Montserrat o el cap de Creus.
Més notícies, en Raül Flores.
Mort d'un infart.
El conductor de l'autocarca va tenir un accident a Fraginalds,
al Montsial, 2016,
i que va provocar la mort de 13 estudiants d'Arasmos
que tornaven de les falles de València.
Aquesta defensa ha fet que el cap de setmana
es tornava de les falles de València.
Aquesta defunció tanca la causa penal
que estava oberta a un jutjat de tortosa.
El fiscal demanava 4 anys de presó,
però l'advocat del conductor ha explicat a Catalunya Ràdio
que s'estava negociant un acord de culpabilitat
a canvi d'una rebaixa de penes.
Augmenta la pressió contra les dones
que no volen portar el vel a l'Iran.
La policia ha decidit instal·lar càmeres de videovigilància
a la via pública i espais públics
per identificar les iranianes sense hijab.
Un cap identificades, les dones no poden portar el vel a l'Iran.
Les dones rebran un missatge
advertint-les de les conseqüències de no posar-se el mocador.
La mesura té com a objectiu fer complir la llei del vel obligatori,
que cada vegada té més resistència.
Des de la mort de la jove kurda Gina Amini,
el setembre passat s'ha incrementat el nombre de dones
que es neguen a tapar-se els cabells.
Avui puja una mica el preu de la llum respecte d'ahir
i costa 86 euros el megavat hora al mercat majorista espanyol.
Al llarg del dia, el preu variarà molt.
Per franges horàries, la més barata serà de les 5 a les 6 de la tarda,
amb un cost de 10 euros el megavat hora,
i després s'aniran filant fins a arribar al màxim de la jornada
a les 9 del vespre, quan la llum costarà 140 euros.
Un dia més no és necessari aplicar el topall del preu del gas,
l'anomenada excepció ibèrica.
Això es deu a l'aberatiment de la cotització del gas
als mercats internacionals
i també a l'increment de l'ús de les energies renovables.
Jornada d'alta mobilitat a les carreteres i autopistes del país.
Això provoca, a aquesta hora, alguna retenció en Sapiguemont.
Equip viari de Catalunya Ràdio, Carme Amalegarriga, bon dia.
Bon dia, Neus.
S'incrementa el trànsit a aquesta hora,
especialment a la P7 del Papiol fins a Castellbí de Rosanes,
sentit Tarragona i al tram nord de la P7.
Hi ha també retencions des de Mollet del Vallès
fins a la Roca del Vallès, sentit Girona.
Altres punts també de molta intensitat
són la C32 Amungat cap a Mataró,
a la mateixa C32 per a Tordera per enllaçar amb la G600
i també a la C58 d'entrada a Barcelona.
Carme Amalegarriga, Catalunya Ràdio. Equip viari.
Esforç, Xavi Soler.
Lluís García, debuta d'aquí unes hores com a tècnic de l'Espanyol
en partit oficial rep l'Atleti Club de Bilbao
a partir d'un quart de cinc a l'RCD Estàdium
amb la transmissió del Tot Gira.
L'equip blanqui blau comença aquesta vint i vuitena jornada
primera en places de descens.
També avui a primera o se sona elge a les dues,
Reial Societat Getafe a dos quarts de set
i Madrid-Vilareal a les nou.
A la lliga de futbol s'ha la partida
entre el primer classificat, el Barça, i el segon, el Palma,
a partir de dos quarts de sis, el Palau Laurana,
a les set, Córdoba, Indústria Santa Coloma.
A la lliga femenina de bàsquet, l'Uni Girona rep el Leganés,
penúltim classificat quan passin deu minuts a les sis.
El Barça i el Puigcerdà jugaran una semifinal de la Copa d'Ukey Gel,
serà a partir de dos quarts de quatre a Madrid.
I a la Lliga Soval d'en Vol el granuller
juga a la pista del Conca a les vuit en joc,
la segona plaça de la Lliga.
Fins aquí les notícies.
El suplement. Notícies, entreteniment i hi-hi-hi-ha-ha.
Amb Roger Escapa.
12 i 5.
No, no, no.
Me siento muy contento, me siento muy feliz.
Ya es fin de semana y me pienso divertir.
Alba Riera, bon dia i bona hora.Bon dia i bona hora.
Andreu Jonola, com anem?Bueno, molt bé.
Molt bé.Molt bé.
Avui, en aquest estudi, han hagut més campanes.
Bueno...No, és que estic passant llista.
Mike Canavarro a distància.
Voltes a distància.
Núria Martínez Ribot a distància.
Carlin a distància.
Jonola a distància.
I Alba Riera a distància.
No tenim vergonya.Fins nous professionals.
No, que no et doni una pista pel any que ve, això, Roger.
Que no et doni una pista pel any que ve.
M'està donant moltes pistes.
Home, jo penso que sí, jo penso que sí.
Jo no he pogut venir a l'estudi, però va, com si fos, eh.
Però on ets, Andreu? Es pot explicar o no?
Sí, jo ara mateix estic a l'habitació d'un hotel a Madrid.
Tot fosc perquè tinc un company d'habitació
que encara està dormint.
Estic al seu costat i està dormint.
Espero que no faci 3 minuts que t'has despertat, Andreu.
No, fa 7, però...Doncs ja anem bé.
Doncs has perdut l'esmorzar, eh, per això.
Sempre el perdo.
L'esmorzar sempre el perdo.
Què s'acaba l'esmorzar a les 11?
Dos quart d'ons a les 11, diria, sí, les 11.
Perdona, sí, les 11.
Aquí a Madrid ja saps que pràcticament mai s'acaba res, no?
És oci o és negocis a Madrid?
És oci. És pur oci.
Avui ja torno, eh? Avui a la nit ja torno.
Sempre que fas, perquè véns a fer la mona de demà a la dilluns.
No hi ha res més català que venir a fer la mona aquí.
Nosaltres tornem diumenge perquè dilluns fem la mona a casa.
Demà ja veuràs les retencions, demà a la P7.
Ja veuràs. D'això vull parlar una mica.
Quan em donis peu, vull parlar d'això.
Avui parlem de viatges amb l'Andreu Genola
i amb l'Alba Riera. Alba, on ets tu?
Mira, jo estic a Mala,
el que seria la recepció d'uns apartaments amagada,
perquè el moment en el que m'havia de connectar
és el típic que ha començat a sortir tothom,
tothom tenia moltes coses a fer,
llavors m'he hagut d'aïllar aquí,
però estic bastant còmode, la veritat.
He vingut aquí a acompanyar la meva parella,
que tenia un concert, i de pas m'he tragat
totes les processons possibles.
Això t'anava a dir, perquè mira, la Marca de Marros a Huelva,
que és un partiu andalusia, si més no.
Havies vist mai la Setmana Santa des d'Andalusia?
Sí, quan era petita i tenia un trauma,
o sigui, recordo passar moltíssima por, no entendre res,
i haig de dir que aquest cop...
És que em fa inclús vergonya dir-ho,
perquè són tant de vots que dius,
però m'he emocionat una mica.
M'han acabat transmetent.
Després de tragar-te en cinc seguides,
al final connectes, però és heavy.
A mi m'ha passat el mateix a Madrid.
A mi Madrid també m'ha connectat.
Va, música.
Això que sona és Daisy Jones.
Alba, per què sona Daisy Jones?
Mira, és que estic enganxadíssima a aquesta sèrie,
llavors jo puc fer populisme en aquest aspecte,
i que tothom la miri, aprofitant que estem de vacances,
i he estat bastant obsessionada en aquesta sèrie,
que a més a més...
Sí, sí, sí.
És una sèrie musical que com recreu un grup de música dels anys 70,
diguem-ne, i com les històries internes dins del grup de música,
on hi ha també espai per l'amor,
i ja sabeu que jo és l'únic incredent que necessito,
perquè una cosa m'agradi, no?
Aleshores, ja estic molt enganxada,
llavors em passa allò de quan t'enganxes molt una cosa,
que llegeixes molt sobre el tema, no?
I l'altre dia, bueno, hi ha una de les protagonistes,
que és la Camila, que sense fer massa espòilers és la millor,
i resulta que...
Vaig llegir un article a l'avantguàrdia de la Begonja Gómez,
que us recomano molt sempre llegir-la,
on explicava que dintre de Twitter s'ha generat una mica de soroll
perquè hi ha molta gent que avui en dia considera que hi ha actrius
i actors que ja no valen per fer papers d'època,
papers d'època em refereixo a que aquesta sèrie està enviant-te del 70, no?
Llavors, el que explicava aquest article
és que molts d'aquests actrius i actors es considera que tenen cara d'iPhone,
cara de saber com funciona TikTok, m'explico,
cares retocades, que ja ho havíem comentat alguna vegada,
o cares molt canòniques de les nostres generacions.
Llavors, el que passa és que quan els veus representar papers d'altres èpoques,
la gent no se'ls creu, perquè tenen cares digitals,
val?
No sé si a l'altre us ha passat això,
em sembla una mica una exageració, però entenc el que volen dir.
O sigui, vaig veure l'article i també em va cridar molt l'atenció
perquè primer no entenia què volia dir, però després de seguida hi vaig caure.
Clar, té tot el sentit del món que en un univers...
No és que no cara d'iPhone, sinó moltes vegades cares directament operades,
o amb cirurgia estètica, o amb estiraments,
o amb maquillatges que tampoc, doncs,
potser no ens aboquen a aquells temps, no?
Clar, que sembla més que sigui una cara
passada per un d'aquests filtres d'Instagram,
que potser el que podríem esperar.
Però jo em preguntava en aquest article si, en lloc de senyalar-ho,
que no és el que feia l'article, però és com el que et surt directament,
potser és que el que hem de fer és acostumar-nos-hi, no?
Perquè, clar, cada cop, diguem-ne que és més habitual veure persones
que es retoquen la cara o que es canvien la cara.
No sé si a vosaltres us ha passat, però jo crec que alguna vegada
us ho havia comentat, però no em va quedar gaire clar si vosaltres
una cosa que us plantejàveu o que havíeu inclús normalitzat.
La possibilitat... Operar-nos. La pregunta quina és?
Sí, ja no dic d'operar-se, sinó de fer-se algun retoquet.
Retoquet vull punxar-se, que no cal que et rajin la cara.
Sí, exacte, modificar-se.
Andreu, va.
Hòstia, és una molt bona pregunta, que jo d'aquí dues setmanes
faig 34 anys i de veritat que se m'està caient el món a sobre.
Jo, alguna vegada sí que he pensat, no?
Aquí, lo dels costats dels ulls, com es diu, lo dels costats dels ulls,
que quan rius...
Sí, li diuen les pates de gallo, però en català no sé com es diu.
Jo tampoc no sé dir ara en català. L'Andreu és carn de...
de cirurgia estètica, eh?
Ja, a mi que no em fiquin gaires anuncis d'això,
però el que passa és que també tinc molta por.
De Turquia tens por o de què tens por?
No, Turquia no, perquè de cabell vaig molt sobrat.
És veritat que vas molt sobrat de cabell.
Sí, sí, vaig molt poc sobrat d'altres coses, però de cabell,
gràcies a Déu, amb la meva família, és l'herència més grossa que m'han donat.
Jo, Alba, la teva pregunta...
És un debat que tinc a casa, però en el sentit
que és una cosa que esperem que no passi.
Exacte, tu ho has dit, encara és un debat, però és debat.
Jo crec que abans...
Comences a conèixer gent de l'entorn.
Cada cop és més habitual tenir una amiga que s'ha punxat allà,
viu la teva germana, que es demani pels 34 anys uns focs i ais.
Abans no era ni debat, operar-se fins fa molt poc
havia significat un símbol d'estatus,
superaven les famoses i les persones molt riques,
però no era una pressió estètica menys preable.
Se li deia la Súrgeri Seïm, com ens enreiem o miràvem com em despressa
una persona que s'hagués operat.
Però era amb la incorporació de l'acetllanològic i altres tècniques
diguéssim que ho hem normalitzat i s'ha acabat convertint en un debat
perquè et genera moltes contradiccions.
Per un costat, dius, fes el que vulguis amb el teu cos
i si és amb l'objectiu de sentir-te millor amb tu mateixa,
està bé, però d'altra vegada és lluitar contra la pressió estètica
i no deixa de sortir d'una pressió estètica.
Tot i que també coneixes casos de gent que li ha canviat la vida,
o sigui,
que té algunes parts del seu cos
que li han significat un trauma de veritat
i que això també pot solucionar...
Em van parlar fa unes setmanes del suplement,
vam fer una taula amb gent molt jove perquè una de les coses
que explicaven les dades és que cada vegada aquesta gent
que passa pel quiròfan o no necessàriament pel quiròfan,
perquè a vegades, com explicaves, només és una punxada,
la mitjana d'edat cada vegada és més jove
i gent que no té arrugues
passa pel quiròfan o es fa una punxadeta.
I vam compartir taula
amb gent molt jove que s'havia posat pit
o que s'havia posat llavi
i alguns estaven encantats de la vida amb la decisió
i d'altres deien, ostres, doncs si ho arribo a saber
que tot és conseqüència una mica de la pressió de les xarxes
i d'aquesta pressió estètica, doncs m'ho hauria repensat.
Clar, és que jo crec que també és diferent operar-te els pits
perquè tens un complex que portes càrrega durant molt de temps
que treure les arrugues abans de tenir-ne.
Vull dir, és que jo llegia l'altre dia que, de fet,
et recomanen que per punxar-te Citi Alonico o Gotox,
això en articles de tot arreu, et puc dir-te TikTok,
et recomanen fer-ho abans dels 30 anys per prevenir les arrugues,
que dius, mare meva, home, anem a ataparà, no?
Però sí que és veritat que això s'amplifica
entre persones que treballen o viuen de la seva imatge
o de l'exposició pública o de les xarxes socials,
perquè, clar, què passa si en el món en què vivim
literalment ser més guapo, més jove et dóna feina?
Perquè literalment passa això. Jo pensava en aquestes actrius
de les que parlava l'article i deia, clar, és que tampoc
aconsegueixen o tenen més possibilitats de treballar
en el seu sector si estan perfeccionades sota uns cànons
molt concrets, no? I això fa, de fet, que apareguin,
diguem-ne, que diferents tendències,
que és interessant comentar-les dins del món de l'estètica.
Vosaltres, no sé si recordeu les cares rentades
que, diguem-ne, que eren com les últimes tendències.
Cares rentades és quan tu veies selfies de famoses
que, en primer pla, que semblava que no s'haguessin maquillat
i sortien estupendes. Us en recordeu, d'això,
que deien cares rentades, o no us va arribar?
A mi no. A mi, Alba, si jo et vull dir sincerament...
Això no et va arribar. A mi tampoc.
Doncs això, penseu que se n'havien fet com inclús discursos a gales,
etcètera, on sortien les famoses amb les cares rentades,
diguem-ne, que sota un objectiu o un discurs d'empoderament.
Però, clar, en realitat, penseu-ho,
aquestes cares rentades, diguem-ne, també eren cares rentades
privilegiades. Vull dir, clar, avui en dia,
dir-li que era rentada una cara que ha passat per àcid gelorònic,
per tractaments, per petits retocs,
per il·lusions òptiques, o sigui, la base
ja està perfeccionada. Llavors, clar, tot això
era una mica contradictori, perquè tu estàs representant
i fent de bandera que has d'anar sense maquillatge
i inclús fent sentir malament a les persones
que es maquillen perquè hem d'anar amb la cara rentada,
i la rentada també ja surt a una base molt perfeccionada
que només es pot permetre una altra vegada a la gent que té diners
i recursos. Vull dir que, al final, diguem-ne,
que els retocs també són molts sibilins,
per així dir-ho, hi ha moltes maneres de retocar-se.
Llavors, això també era una mica una trampa, que tampoc ara podem
criticar a les persones que superen i que es nota,
perquè és una mica injust. Vull dir, aquí també estem parlant
de gent que... O sigui, ara ja semblen policies de la moral.
Hi ha gent que està ben operada i gent que no està ben operada.
I la gent que està ben operada, bé, la gent que està maloperada,
burla i mofa una altra vegada, no?
Llavors, com rascar una mica sobre aquest tema,
llegia que, així com veníem de les cares rentades
que venien directament de la cultura del selfie,
de posar-se a la càmera davant i fer-se una foto,
ara tot això va molt al·lucinant i va mutant,
i estem entrant a l'era de les cares cíborg.
A més, també, us recomano molt una secció que fa Calterdeu,
que es diu, a mi cada t'heu de compte, elles les titulaven
com a cares cíborg, que això us heu de començar, si us hi fixeu,
a Instagram, etcètera, són cares que representen una bellesa
influenciada per la intel·ligència artificial.
Si abans eren cares influenciades per Instagram,
ara són cares, diguem-ne, una mica alienígenes, no?,
com les caltes xupades, una mica com vampíriques,
com de no haver menjat gaire en molts dies, no?
I amb accessoris també, Alba, com el Neil Harbisson,
que és aquell cíborg català que tenim, que té una antena al cap.
Jo crec que en aquest cas ell és un altre cor.
O sigui, com... Jo crec que aquí estem parlant només
d'una representació estètica i està influenciada
com pel nostre context i el nostre entorn.
Llavors, si ara ja estem acostumats a conviure
amb la intel·ligència artificial, amb Alexa, etcètera,
i al final la moda, la moda també té un...
O sigui, té una incidència directa, que ens pensem que no,
però és la moda, també, qui ens modela constantment i al seu gust.
Llavors, això té una interferència tan directa
que ara de cop estem passant aquests tipus de cara.
Tenim com a exemple la Lily Rousdeb, la filla del Johnny Depp,
o la Jenna Ortega, que és la noia que ha interpretat Dimecres,
una sèrie de Netflix, potser està funcionant moltíssim.
Són tots aquests tipus de cara, diguem-ne,
que això contrasta molt amb les cares operades
de les famoses Millenials molt cap a dalt.
O sigui, jo diria que hi ha 40, 50 tipus Madonna
que veus que ja són cares absolutament distorsionades.
O sigui, són cares que han passat tantes vegades pel quiròfan
i que, a més a més, en el seu moment, tot i ser riques,
diguem-ne que segurament no estaven tan perfeccionades
aquestes tècniques que ara mateix ja gairebé no els reconeixes la cara.
De totes maneres, jo crec, o sigui que hem de vigilar molt
a l'hora d'explicar-ho, diguem-ne, des de la burla
o a l'hora de criminalitzar-ho, des d'agenciar-ho i criticar-ho,
que és el que ens surt directament.
Però segurament ens oblidem quan les critiquem,
que aquestes persones també són víctimes, no?
Recordo, per exemple, les declaracions de fa unes setmanes
de la GDET a l'Xela.
La GDET sabeu que es va operar, no?
I a banda d'operar-se per una qüestió estètica,
també va acabar fent tota la transició de gènere.
Ella deia que a cap cirurgia li havia tret els traumes
i les inseguretats.
Clar, aquesta és l'altra.
A banda d'operar-se, que és molt diferent per una transició de gènere,
sí que és veritat que, a més a més, havia passat pel quiròfan
per assolir una bellesa molt canònica, diguem-ne, no?
Clar, això també em porta a pensar en el cas de les cardaixen,
que aquí vam comentar que elles es van treure totes les pròtesis.
Igual que la GDET, per molt que t'operis, diguem-ne,
si les cardaixen els seus cossos amb algo molt més exuberant,
ara s'ho treuen, per tant, és un cicle viciós, és que mai n'hi ha prou.
Ara resulta que no ho volen, per tant, és inassumible,
perquè al final, quan parlem de presoestètica, parlem d'un ideal estètic.
I com a ideal, el concepte ideal és això, un ideal.
No existeix.
Doncs avui, amb l'Alba Riera, hem arrencat parlant d'estètica,
segurament.
I, de fet, el que s'ha posat de moda els últims anys,
també és viatjar per estètica.
Que no és el cas de l'Andreu Jonola, que se n'ha anat tot.
No ho sabem, això, no ho sabem. Home!
Sabem que a Madrid, que bé, no se n'ha posat.
Potser unes punxadetes. No, no, et prometo que he tingut temps.
També hi ha moltes marques, tu que ets mig influencer,
hi ha moltes marques que et poden oferir uns descomptes.
Sí, una promoció.
Andreu, 30, i faig una descompta.
L'esport nacional sempre és veure algú i dir
s'ha posat o s'ha tret alguna cosa.
Cristiano Ronaldo, per exemple.
Home, ho enfoca molt en les dones, perquè ja més fas estètica,
però els homes també.
Cristiano Ronaldo porta punxades que es veu d'una hora lluny.
I deu fer temps que es punxa.
I Kiko Matamoros, que s'ha passat una mica.
Jo crec que Kiko Matamoros s'ha passat amb altres coses també,
però podem parlar de viatjar ja?
Vinga, va.
És que no hi ha ningú treballant.
Roger, ets tu, treballant, ets tu, l'Alba i jo,
ara mateix, en aquest país.
Perquè hi ha com aquesta cosa que has venut, Roger,
que no treballo i que dormo molt i que dormo fins tard,
que la gent vull que valori molt que jo avui estic treballant.
Vull parlar de viatjar, que és aquell hòbit...
I el teletreballant, si més no.
Jo crec que el teletreball ja és treballar, ja no es diu.
Moltes empreses se l'estan petant, el teletreball.
Vull dir que estan tornant a l'oficina.
Jo des d'aquí, empreses,
jo he vist gent teletreballar i la veritat és que és una vergonya.
És una vergonya com treballen.
De cop has de posar tres rentadures.
No treballen, però és igual.
Vull parlar de viatjar, que és el primer hòbit
que la gent fica a Tinder, que m'agrada viatjar.
No vol dir res, moltíssimes maneres de viatjar.
Evidentment, jo el que he vingut avui a fer aquí
és a dir els inconvenients que jo trobo de viatjar.
Perquè hi ha vegades que el vers d'aquell de Manel
de és nit freda per l'abril no s'està enlloc com a casa.
És una veritat com un temple.
Podem viatjar, podem anar a tot arreu, però a casa,
no trobo el lloc.
La cosa més fascinant de viatjar és que tu,
vagis on vagis, et trobes gent parlant català.
Mira que costa trobar gent a Barcelona que parli català.
Tu vas pel carrer a Barcelona
i no sents pràcticament parlar català.
Costa molt, si tu vas per plaça Catalunya,
costa molt que se senti parlar català.
Ara, tu te'n vas a una illa del sud-est asiàtic.
Has aconseguit desconnectar, has aconseguit apagar el mòbil,
has aconseguit aquella pau mental amb tu mateix.
Estàs fent una caminadeta per una platja amagadíssima
i et passa una parella pel costat i som catalans.
I sents que li diu a l'altre...
Quan arribem a casa, recorda que tinc un vestit a la tintureria.
Escolta'm, com pot ser que tots els catalans ens trobem?
Aquí a Madrid és un escàndol, eh?
Però un escàndol.
Jo he flipat.
He pogut parlar català més aquí a Madrid que a Barcelona.
A Màlaga també ens n'hem creuat uns quants.
És increïble.
Jo crec que simplement és que aquí t'hi fixes i a Barcelona no.
A Barcelona deus donar per fet que parles català,
tot i que després la realitat costa.
I quan ets fora, tens aquesta sensació que estàs fora
i mira quina il·lusió, que aquests també són catalans.
Quina il·lusió, quina desgràcia, perquè jo faig veure que no els sento.
Jo igual, perquè a més a més la pregunta és d'on sou
i volen, els catalans fem molt això,
començar a relacionar-nos si ens coneixem d'algú.
No ens coneixem de res, no cal que insisteixis.
La meva família no té en una casa arbúcies.
No passa res.
Però parlem del que més jo crec que molesta a tots els catalans.
Mira que costa posar a tots els catalans d'acord.
Però si amb una cosa ens podem posar d'acord,
és en el moment de desplaçar-se cap al lloc on hem d'anar.
És igual si marxes a l'altra punta del món,
si vas a la costa Brava o si te'n vas a la costa Daurada.
És que trobaràs inútils a tot arreu.
O sigui, jo no entenc què passa amb els inútils,
que es fiquen tots d'acord i sempre viatgen els mateixos.
Hi ha quatre maneres de viatjar.
A veure.
A veure, les teories.
No, home, no, vull dir...
Tinc moltes ganes de saber.
No, hi ha cotxe, tren, avió i vaixell.
És una manera de desplaçar el sac.
Si vas en cotxe has de tenir un nivell altíssim de tetris
per fotre tot el que et vols emportar al Portaquipatges.
D'aquí, teu, de la teva família i també de l'amic o amiga,
que no té cotxe perquè ell està en contra dels cotxes,
perquè Barcelona va amb bicicleta o va a peu o va amb metro,
però a la que s'ha d'anar a fer un viatge,
a la que s'ha de sortir de la capital,
és el primer que s'apunta al teu cotxe.
Ets aquesta persona, eh?
És correcte.
Però sense fer el gest, ja pagaré la gasolina...
Ni el gest.
Ah, no, ja sé que ho faig.
Passa'm a buscar, passa'm a buscar per aquí,
i tu, ja que aneu en cotxe...
Normalment, tu estàs en contra dels cotxes, no, dintre Barcelona?
Alba?
Jo, si vaig com a cotxe dintre Barcelona...
No, si estàs en contra, si estàs en contra.
Ah, és que no tinc carnet,
llavors ja ni se m'acudeix plantejar-m'ho.
Ni l'esforç.
No et diré que estigui en contra dels cotxes,
però sempre agafo el transport públic.
Ah, i per anar a la Costa Brava...
I per anar a la Costa Brava vas amb cotxe.
També et deixa allà aflaçar, no?
Sí, home, aflaçar el deixarà anar a l'Aula.
Ho he fet en tren, però és una matada absoluta.
Va bé.
A part de que és veríssim, per cert.
El cotxe, si recupereu una mica la meva secció
de quan parlarà del trànsit,
tots els inútils es concentren a la carretera,
la gent va més lent...
La gent que va lenta...
O sigui, jo puc entendre la gent que va ràpida.
Puc entendre-ho.
Va tard...
Tampoc cal que facis apologia de la velocitat de la carretera.
No, no, no, no, no faig apologia.
Sisplau, respecteu els límits de velocitat.
Però no puc entendre la gent que va lenta, o igual,
o que fa les coses lentes.
No ho puc entendre.
O sigui, va, tio, home, però què estàs fotent aquí?
Però, bueno, escolta, no passa res.
És que hi ha gent que...
No hi ha gent que va a la carretera per anar a Girona i a l'entret.
Però era típic que la gent,
fins que no arribava a la màquina,
no treia la cartera per treure la targeta.
Bueno, tu, escolta'm,
aquí sí, hem de passar tots.
Si comencem cadascú a fer això, és que no arribarem mai.
No passa res.
Tren, anem pel tren.
És el meu mitjà de transport preferit.
Aquí sí que no passa res.
Mira, el tren, aquí amb l'Ave, que he vingut amb l'Ave,
això va fantàstic, eh?
És que l'Ave és un gust, eh?
Mira que és fàcil el tren, nois, noies,
mira que és fàcil.
Hi ha un número de vagó, un número de vagó,
en el vostre billet,
i hi ha un número de seient.
Com pot ser que una de cada dos vegades
que jo vaig al meu seient hi hagi una persona?
És que...
T'ha tornat a passar això, eh?
T'ha passat, això.
Sí, si no, no, una de cada dos vegades que jo d'agafa el tren...
Ai, no, em pensava que era el vagó 8.
Potser és el vagó 3, aquest.
Però, de veritat, que no veieu els números?
Jo no ho entenc, jo no ho entenc.
Jo els miro malament.
A mi m'agrada molt mirar malament a la gent que s'equivoca.
Amb hostilitat.
Sí, hostilitat, que noti que estic enfadat.
Anem un moment a pel avió.
Tu ja ens vas explicar que tenies por de volar.
Sí, pànic, pànic.
Jo quan vaig amb avió, el meu viatge ja comença
dues setmanes abans d'agafar l'avió,
perquè ja és, hòstia, quantes coses em perdré,
amb lo jove que era, com pot ser,
quanta estona serà la caiguda,
sempre m'imagino quanta estona serà la caiguda.
Tremendo.
L'avió, per mi, és el pitjor mitjà de transport
que pots agafar per tot el que començo a pensar
dues setmanes abans,
per què he d'arribar a l'aeroport com molta estona abans
i per què hi ha aquest control de seguretat
que tornem una altra vegada a trobar-te inútils,
a trobar-te gent que vol passar
dos ampolles de litro i mig d'aigua.
Però aviam quant fot de l'accident aquell,
de l'atemptat de les Torres Bessones.
De l'accident aquell.
L'accident he dit, eh? De l'atemptat de les Torres Bessones.
Hòstia, va ser el 2001, ha passat un temps.
Que no pots portar aigües i que els líquids
han d'anar separats en un altre lloc
i que no pots passar un MAC a les mans.
Hi ha coses que no s'han de dir.
Jo em sap greu, em sap greu.
Estàs fent de professor carrenya a la classe, eh?
Sí, és que em fica molt nerviós la gent que...
Hòstia, però és el primer avió que agafes.
Sí, no és el primer avió que agafes.
Estàs fent cua aquí, no ho veus, a més a més.
Volen agafar les coses i foten cua, és que és igual.
Hi ha vegades que tens despisters,
que a mi l'altre dia em va passar el de l'aigua,
perquè, no ho sé,
però he fet allà el bocetat de la francesa
i la botelleta d'aigua com per arribar
i, mentre esperes, i de cop...
Clar, jo mai me'n recordo que vaig veure l'aigua
3.000 per hora abans de passar.
Llavors me la deixo allà al bolso, no me'n recordo,
i quan passa per allà em diuen l'aigua i dic
que és veritat, que no me l'he begut.
Alba, és increïble perquè tot el que dic...
Ho faig.
I amb vaixell, Andreu?
Amb vaixell jo aquí sí que no m'hi vull posar,
perquè si tu has triat anar amb vaixell,
jo et dono la meva... la meva nora bona.
No m'hi trobeu mai.
Anar amb vaixell em sembla la tortura més gran
que hi pot haver.
Tu no ets allò de, mira, agafem Mallorca
i així passem la nit i ja ho tenim fet,
i ens està liant bona...
Però s'ha d'estar...
Ho has fet o no? Has anat a Mallorca amb vaixell?
Clar que ho he fet.
Jo sempre parlo perquè m'han passat les coses.
O sigui, no saps a quina hora...
Tu estàs allà i no saps quina hora és.
És que és una cosa fatal. No passa res.
Vaixell, no l'agafem, ara depèn de mi, això dels vaixells.
Per anar tancant, Andreu.
Ja he de tancar? Sí, hem d'anar tancant.
La cosa és que tinc... Clar, l'Alba parla d'aquí...
Va...
Vale, hotel o càmping.
Jo crec que són els dos llocs on de tu et pots quedar a dormir.
No en vull parlar, perquè ja en vaig parlar molt al principi.
Vull parlar dels càmpings. Sou d'anar a càmpings o no?
No. De més jovenets, sí, ara ja no tant.
Vale, jo vaig anar molt de càmpings.
La meva família és molt d'anar a càmpings.
Odio els càmpings.
Però odio els càmpings profundíssimament.
Hi ha gent allà que va a fer amics.
I això és una cosa terrible.
Jo, la gent que va als llocs a fer amics,
que se'n va un moment allà al sur de recepció
a mirar quines activitats hi ha,
i aviam qui pot trobar,
i per què no dinem junts i ajuntem taules,
i ui, ui, ui, ui...
Això és com la gent que va al gimnàs i només té els amics del gimnàs.
La gent que només té els amics del gimnàs no té amics.
Amb això del càmping, ara que no truqui el gremi de càmpings
de Catalunya, per favor, perquè si depèn de mi que ho ompliu o no,
eh...
Hòstia, és que a mi el càmping em produeix una cosa que...
Ara estàs en unes comoditats diferents,
tot i que hi ha càmpings fantàstics, eh?
Sí, hi ha càmpings fantàstics.
Vull dir que hi ha gent que associa al càmping a Dormintent de Campanya
i crec que no té res a veure amb això, ja.
No, amb un galop d'aquests, una caseta de fusta d'aquestes que té...
L'única cosa bona dels càmpings és que pots aparcar al costat,
això sí que ho tenen, aparques al costat de casa teva,
i jo suposo que deuen ser bastant més barats que els hotels.
I està.
Endavant, no, digues.
¿Queda aquí poc tornar el Joel Díaz?
Aviadet, sí, aviadet, aviadet.
És que és l'amic pesat, el Joel és l'amic pesat.
Ah, per què, per què?
Sí, perquè és la persona aquella que tu, per exemple,
tornes d'un viatge i et diu
Has estat en aquella església petita que no surt a les guies?
Aquella església de... No.
Ui, si no has estat allà, no has vist res, eh?
Ah, no he vist res, eh?
Si no he vist aquella església, no he vist res.
Ah, no? Ah, no?
No, no, no, ja sabies que anava aquest viatge,
perquè no m'ho vas dir, que havia d'anar aquí.
I l'altre és que ja...
El Joel, per exemple, va anar a Nàpols quatre dies
i era un napolitamèsia.
O sigui, va venir com a expert.
Ell et podia dir quins eren els restaurants cars, barats,
on feien la millor pasta,
quin lloc havies d'anar al cafè,
que encara que semblava així una mica brut,
si tu passaves hi havia un pati darrere que era...
O sigui, es converteixen en experts de la ciutat amb quatre dies.
I això em fot nerviosíssim, també.
Alba Riera i Andreu Genola, una abraçada cap a Madrid i una altra cap a Màlaga.
Dissabte que ve us espero puntuals en aquest estudi.
Així serà.
Ara tornarem al Pep Nogué amb el suplement,
amb el Pep Nogué i les mones de Pasqua.
Fins ara.
La meva família m'han fet una conxorxa
i d'amagat d'amagat es volen vendre el meu restaurant.
I fotran hamburgueses jo a la sila, allà, a descansar,
a descansar, a fer-lo tot en camp, allò així.
Master Chef, amb Joan Pera.
A TV3, aquesta nit.
Lincoln.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya.
Fins el 21 de maig al Teatre Gaudí, 12 Points.
Un concert teatralitzat sobre el Festival d'Eurovisió,
en què repassaran més de 100 cançons mítiques
del festival.
Un espectacle dels creadors de Lo tuyo y lo mío,
amb 5 intèrprets i la col·laboració virtual d'artistes
com Nina i Miki Núñez.
Més informació a TeatreGaudíBarcelona.com.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
Torna la passió dolesa.
La representació amb més efectes, més emoció, més música
i més espectacularitat que mai.
A partir del 12 de març,
una obra que explica, més enllà de l'epopeia religiosa,
els poders fàctics i polítics de l'època.
Un thriller per on passen Jesús, Maria, Magdalena,
Judes i Pons Pilat.
Més informació a Spoiler.LaPassió.Cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
A Catalunya Ràdio.
Vengo aquí yo.
Vengo aquí yo.
El suplement, noticias, entreteniment i hi-hi-hi.
Ha-ha.
Amb Roger Escapa.
L'Arc de Noguer.
Passen 5 minuts de dos quarts d'una del migdia.
Pep Noguer, bon dia i bona hora.Bon dia. Què tal?
Tot a punt o no, Pep?Sí, home, i tant, que sí, no?
Avui tenim una estampa a l'estúdio de Catalunya Ràdio
sensacional perquè aquesta Pasqua es calcula
que es vendran 700.000 mones artesanes a Catalunya
per la grània de pastissers de Barcelona.
Noelia Turé és la fundadora de la Becquery.
Bon dia i bona hora, Noelia, què tal?Hola, què tal?
Descriu-nos això tan fantàstic que ens has portat aquí,
perquè quina feinada, no?Sí, sí.
Doncs aquest any hem fet una col·lecció de mones
i n'hem fet una hamburguesa i una de sushi, totes de xocolata,
i la veritat és que estem enamorats d'aquestes mones.
Fet una hamburguesa de 4 pisos, pràcticament, sembla un Big Mac.
Sí, sí.Quina feinada, no?Sí, sí.
I per una col·lecció com aquesta, quant temps necessites?
Doncs per muntar-la potser una horeta, una hora i mitja,
però, clar, darrere porta molt dimesdé
i, bueno, molta feina de creativitat, també.
Pensar-la, no?Sí.
I després que d'aquesta primera maqueta acabi sortint...
Exacte.No sé si això té un motll o...
Sí, bueno, la idea i una mica en què ens basem
és a intentar fer tot amb mollos de semiesferes o d'ous.
La sushi sí que l'hem donat una miqueta una volta,
però normalment sempre treballem amb semiesferes, amb ous,
intentem fer tot el producte amb aquestes dues formes.
Hi ha moltes peces diferents, aquí, per això.
Sí, sí, sí.Vull dir que el muntatge ha de ser molt meticulós.
Sí, sí, sí, tenim això, la semiesfera, com es veu,
després fem els discos, que són les carn, el formatge,
el bacon, hem de simular-ho tot,
treballant amb la xocolata.
La xocolata, però moltes vegades és tanyida que deu ser colorant.
Sí, exacte, sí, sí.
Puc preguntar-te quant costen, aquestes mones?
Doncs aquestes dues són 55 euros,
i després, bueno, també, a més, fem mones més temàtiques,
però aquestes dues, que són les de col·lecció, són 55.
És una peça artística, això, no?Sí, bàsicament.
Noguer, reivindicant les mones artesanes, eh?
I tant, home, i et diré que 55 euros una mona d'aquestes
que esteu parlant les trobo molt bé de preu,
perquè aquí, com dieu, hi ha molta feina
i és una feina que moltes vegades, els consumidors,
no valorem prou bé la feina de tots els artesans
i les artesanes de la xocolata de casa nostra,
que aquí, en aquestes hores que hi ha,
tu només compta, no només la xocolata, eh?,
sinó les hores que hi ha, com deia la Noèlia,
de fer el disseny, de fer els mollos,
fer un mollo, a vegades, per exemple, d'aquests de 3D,
que avui en dia parlem molt del 3D,
de tot això, diguem-ne, de la maquinària industrial,
però hi ha molt de molla 3D al món de la xocolata.
I això val una pasta, un mollo d'aquests,
no sé, Noèlia, tu sí que n'has fet, però 300-400 euros els val,
i, clar, tot depèn de la quantitat d'hamburgueses
que facis amb aquests molles.
Sí, sí, totalment, tot el que és això, el que tu dius,
els mollos personalitzats i demés,
tenen un preu i, clar, això s'ha de veure també reflexat, no?
Quina xocolata porta, això?
Doncs a l'hamburguesa treballem amb xocolata blanca i xocolata amb llet,
i a la mona de sushi amb xocolata amb llet, també.
Amb quin percentatge de cacau?
Doncs la xocolata amb llet és d'un 40%,
i la xocolata blanca posa un 35%, més o menys, 30%.
I, clar, falta el pastís, no?
Sí, però, bueno, aquest el fem, doncs, a part,
però aquest no l'hem portat. No, no cal, no cal.
Però després, és que jo, aquests dies, també,
tinc un fillol i passejant i remirant
hi ha el pastís de mona tradicional, que és el de iema, no?
Sí.
També està la Sara, que és la mantega.
Sí, el que passa és que la Sara,
els últims anys que hem apostat per la Sara,
no ve la cosa amb bafa, eh?
Què dius, home?
Sí, perquè és que és massa dolça, eh?
No, però, clar, també jo sempre dic el mateix,
és una miqueta, també, quina Sara hi ha avui en dia,
perquè, ostres, ens hem de tornar a posar les piles
en tornar a fer sales de qualitat, que costa molt.
Com es fa, la Sara? Com es fa, la Sara Noguer?
Bueno, a veure, no deixa de ser un pa de pessic, diguem-ne,
que jo crec que, si no recordo malament, és de metlla,
però que després hi ha una crema de mantega,
evidentment amb el sucre, amb l'almíver i tot això.
Però, i ara ens en fotran el gremi i el damunt de pastissers,
però, ei, jo crec que tants concursos que fem avui en dia,
jo tornaria a fer concursos tradicionals
per tornar a reivindicar bones sales massives.
Ara em diràs el massin, que ara parlaves, no?,
que hi pot haver-hi la crema de roells pel damunt.
O, per exemple, ara s'ha tornat a posar de moda
la mona podríem dir la de brioix, no?,
la que es feia abans, amb els ous,
aquella que es parla del segle XV, que es feia.
Hòstia, mira, precisament fa dues setmanes parlava
amb un pastisser i li deia,
per què no hi ha a Catalunya algú que només es dediqui
al món del brioix?
Avui en dia, el món del brioix es fa molt bé les pastisseries,
però potser és, diguem-ne, aquest binomi que tenim amb les fleques.
És a dir, les fleques normalment no solen fer mones,
perquè és més de pastisseria,
però sí que el brioix podríem dir que és l'enllaç
entre la fleca tradicional i la pastisseria tradicional.
I està molt bé, jo em vaig menjar una l'altre dia
del mestre Daniel Jordà, que, escolta'm,
gairebé no trobava falta la xocolata, eh?
No me l'hi diguis, digues. Sí, sí, tota la raó.
Però sí que he de dir que hi ha moltíssimes pastisseries
tradicionals i no tan tradicionals,
que fan unes sales increïbles,
i també hi ha pastisseries que li han donat una miqueta
una volta i fan unes receptes més lleugeres
i sense ser tan potents.
Però una bona sala és espectacular, la veritat.
Aquí ens portes l'hamburguesa i el sushi.
Feu mones per encàrrec?
És a dir, veu un padrí esplèndid que diu,
fillol, que li vull regalar una cosa a mida.
Sí, nosaltres sobretot ens especialitzem molt
en fer mones personalitzades.
Aquest any a la nostra web es podia, doncs,
seleccionar el tipus de xocolata que volies,
blanca, negre o llet, el color que volies
que tingués l'ou i la temàtica.
Llavors, doncs, podies construir-te la teva pròpia mona.
I aquest any és en el que ens hem especialitzat,
i de fet ja les tenim totes esgotades.
Mones veganes sense gluten i sense sucres afegits a sobre, també.
Això ja sí que no ho toquem tant, nosaltres.
Però també deu haver-hi gent que demana?
Moltíssima.
De fet, crec que és un mercat que està molt poc...
Està per explotar, encara.
De cara a l'any que ve, a veure si...
Sí, sí, sí.
També el que passa és que la gràcia a vegades...
Home, una cosa és si ets intolerant al gluten o si ets vegà,
però una mona sense tan sucres afegits a sobre,
és complicat, no?
Sí, és complicat.
Nosaltres, com et dic, com no som especialistes en aquest àmbit,
no ho treballem.
Però hi ha pastisseries que sí que ho treballen
i som molt bons fent això.
Els colorants, Nogué, hi has tractat amb colorants o no?
Sí, sí, a veure.
I de colorants hi ha de moltes menes i de molts colors.
És a dir, hi ha colorants que són molt naturals,
que tu els pots utilitzar i no passa res.
I també hi ha una altra cosa.
Per exemple, de les xocolates, com deia la Noèlia,
tenim tres grans colors.
El color marró de la xocolata negra,
el color més amb llet, que seria aquest color més teule,
i el color blanc, que no és blanc,
que és aquest color més groguent.
Però a partir d'aquí tots els colorants que vulguis utilitzar
n'hi ha de molts naturals, com et dic.
El que passa és que una altra cosa és que després,
des d'un punt de vista dels ulls, t'entri.
Per exemple, jo sempre faig la conya,
però és veritat que una mona, diguem-ne, de barrufet,
és a dir, una mona que hi hagi algo de color blau,
el color blau, i això ara hauríem de parlar
de gairebé potser de neurociència aquí.
Ostres, jo posar-me a la boca una cosa de color blau
em costa molt.
Una altra cosa és que als nens petits, diguem-ne,
doncs mira, potser els hi faci gràcia.
Però ostres, no sé, a mi em costa.
El color verd, per exemple, ja el tenim molt més vist,
diguem-ne, sobretot per la cosa dels vegetals.
Però el vermell també, perquè sí que tenim coses vermelles,
però també costa una miqueta.
El que passa és que una cosa és qui compra la mona,
que són els padrins o les padrines,
i l'altra és qui se les menja, que són els petits a la casa.
Núalia, què hi dius? Tu veig que treballes moltíssim amb colorant.
Sí, bueno, el que sí que és veritat és que,
en aquest cas, a les mones,
la pintura, o el que nosaltres li diem pintura de xocolata,
doncs és manteiga de cacau, xocolata blanca,
i porta una miqueta de colorant.
Clar, en aquest cas hem de treballar
amb una mica de colorant per donar-li aquest aspecte,
però sempre tenen l'opció d'escollir-la sense pintar i ja està.
Però sí que és veritat que els petits a la casa,
o, bueno, i els no tan petits,
hi ha colors que hem d'utilitzar i al final és inevitable una mica, no?
Què més us han demanat més aquest any?
Aquest any, sens dubte,
Miércoles Adams, de la serie, ha sigut un èxit,
i després hi ha cosetes que no fallen,
tipus Patrulla Canina,
bueno, les típiques sèries que són superpopulars.
Kings League, també, últimament, amb la falera de la Kings League,
perquè he vist ous de Pasqua i de la Kings League, també.
Sí, sí, de la Kings League un muntó,
i sí, bueno, totes aquestes coses així en tendència
és el que més prem.
Tu no que ets partidari d'aquestes innovacions o ets tradicional?
Jo, saps què passa? Clar, jo soc molt dels ous.
El que passa és que t'haig de dir, per exemple,
que jo, si no hagués de demanar una ara,
demanaria l'Alèxia Potelles, per exemple,
una gran jugadora del Barça.
Avui llegim que l'Alèxia, l'Aitana i el Pedri
són dels més venuts, eh?
Sí? Sí, sí. Mira, en llegiré la notícia de l'informatiu.
Diu que les mones del Barça,
entre elles, Alèxia, Aitana, Levandoski i Pedri,
són les més venudes d'aquest any,
i els clàssics que triomfen de cada any
són Disney, Harry Potter i la Patrulla Canina, com ens deia l'Anuàlia.
Home, jo el que t'haig de dir és que, a més a més de les peces,
que aquí hi ha una feinada,
el que també val una pasta gança
és les figures caposes que no són de xocolata.
Aquesta setmana hem d'anar a comprar, escolta'm,
unes peces petites d'un conill amb les...
Atracament, aquí, atracament, eh?
Bueno, bueno, 10 i 12 euros, és a dir, dius, hòstia, trobo molt...
Els pollets, aquests caposes de fer, quants pollets vols?
No, no, els pollets no.
Uns conills, no sé de què són, ara no me'n recordo.
Però de plàstic, ja, o sigui, una figura de plàstic.
Sí, sí, d'aquests de plàstic, 10 i 12 euros que dius,
val més anar a una pastisseria artesana que ja te la fan,
com ara l'Anuàlia, una mona de 50, 60 euros,
perquè si te la fas tu casa, a part de la feina que et porta,
t'acaba costant els mateixos calés, saps?
Sí, sí, això, totalment.
Nosaltres, en aquest cas, el que fem és amb xocolata
i tenim una impressora de paper comestible,
i aquí estampem els diferents ninos i amb això treballem.
Però sí que és veritat que aquests ninos que comentes...
Són caríssims.
Hi ha una cosa per això també, Noèlia i Roger,
i és que moltes vegades la gent se les vol fer a casa,
però, clar, no queden igual.
I una, podríem dir, dels problemes, Noèlia,
seria el de la temperat de la xocolata, no?
Explica-ho una mica això, perquè si encara hi ha algú
que està posant la xocolata al motlle i se li enganxa,
i no, explica'l-li per què passa.
Sí, sí, per mi una de les coses més maques de la pastisseria
és treballar la xocolata,
perquè em sembla que és una matèria molt xula de treballar,
que al final la pots fer líquida
i després es solidifica una mica en la forma que tu vulguis,
però perquè això succeeixi s'ha de temperar la xocolata,
l'hem de pujar a 45 graus, l'hem de fondre a 45,
l'hem de baixar,
depenent de quin tipus de xocolata,
a una temperatura o a una altra,
i això en un marbre, treballant la xocolata,
i després ja la podem posar en el motlle
i deixar-la cristalitzar per poder-la desmotllar,
però clar, la gent a vegades es pensa que la fons al microones
la poses al motlle i ja et queda la mona, i no és així.
Té una manera de treballar molt concreta i no és fàcil,
s'ha de fer bé perquè quedi ben brillant
i perquè tingui totes aquestes, que quedi bé la xocolata.
Noèlia, tu dona't de la passió per la xocolata,
doncs mira, els meus pares fa molt de temps
ja tenien una, era més un fort de pa,
però just al costat de casa meva
hi havia una pastisseria del Jordi Bordes,
que és campió del món de pastisseria,
i un dia passant per allà la meva mare va dir
bé, per què no proves?
I vaig aquí a fer unes pràctiques, a treballar,
i vaig anar i allà em vaig enamorar de la pastisseria.
Jo en aquest moment estudiava cuina,
però vaig començar a treballar en aquest obrador
i a enamorar-me totalment d'aquest ofici.
I només postres, eh?
I ja vaig canviar la cuina per la pastisseria totalment.
Clar, Noguer, aquí estem parlant molt
de les fibretes de xocolata,
però del pastís la gràcia és el pa de pessic,
que sembla una cosa molt senzilla, però no és fàcil de fer.
No, i a més a més jo crec que avui en dia
hi ha molts podrien dir, hi ha moltes variants, no?
Abans tu deies, per exemple,
partim del típic pa de pessic de Nati Trufa,
o un massini que hi poses la crema de rovells pel damunt.
I el de les sares.
Hem de reivindicar, sobretot,
aquests pastissos de pastisseria artesana.
I no els hem de comparar amb els de la pastisseria industrial,
que tu abans que parlaves això dels sucres i això,
moltes vegades, sobretot, la qualitat del producte
i dels greixos de la mantega, per exemple.
Clar, no és el mateix fer una cosa amb una nata vegetal X
que amb una nata de veritat o una mantega bona, saps?
Llavors, clar, tu fas pa de pessic.
Dius, clar, puc fer des el pa de pessic clàssic
o un pa de pessic d'ametlles per fer, per exemple, una sara,
o, per exemple, un pa de pessic ja més treballat.
Mira, avui, per exemple, estava mirant
i ara n'hi ha uns quants avui, per exemple, a les xerxes,
que fan un pastís de pastanaga,
el típic carrot cake, que fa l'adaptació.
Després, al damunt, ja hi posaràs els ous,
ja hi posaràs les figures i tot això.
Però, clar, justament, precisament,
la gent que a vegades ho fa a casa,
necessitem o podem tenir producte molt bo
i fer-lo nosaltres a casa, que és molt més fàcil,
per exemple, aquests tipus de pans de pessic,
com deies, de pa de pessic, o de pa de pessic,
o del pessic, diguem-ne, d'ametlles.
Clar, una altra cosa que costa molt més a fer a casa,
tot i que hi ha molta gent que també ja ho comença a fer,
és això que dèiem del brioix abans, no, Noèlia, potser?
Sí, sí, bueno, jo és que penso que, bueno,
que la gent que fa coses a casa tenen molt de mèrit,
perquè jo, si no estic al meu obrador,
sembla que a casa no m'hi acabo de trobar.
Home, jo que no hagués fet a casa meva una mona amb la vida,
fa tres anys, en plena pandèmia,
l'havíem de fer pràcticament tots a casa, no, Noè, te'n recordes?
Ah, sí, sí.
Jo, va ser el primer i l'última vegada, però...
Però què vas fer, tu? Quin pessic vas fer?
Vaig fer el pessic.
Vaig fer un pas de pessic com vaig poder, que no em preguntis com,
i el vam...
Suposo que després el vam muntar amb una mica de xocolata desfeta
i no sé si fins i tot devia ser alguna nocilla, alguna història.
Mira, doncs parlant de les mones a casa,
nosaltres a la pandèmia vam fer una vídeo recepta,
que ja està al nostre Instagram, que és BecribaiNoèlia,
i si voleu, si us animeu a fer-la, l'Instagram la teniu,
que és la que vam fer a la pandèmia,
que va ser una sàtxer molt xula, que vam fer fins i tot les plomes,
perquè la gent no les podia anar a comprar i les vam fer dibuixant,
amb paper i tal.
No recordo si van arribar a obrir o no,
o estaven tancades les pastisseries fa 3 anys.
Estaven tancades, moltes.
Tu tenies el negoci tancat.
Justament a la Pasqua de la pandèmia estaven tancats encara,
però ja després vam començar a obrir i a fer a domicili.
Noguer, te'n recordes o no?
Sí, jo me'n recordo, però saps que també me'n recordo molt,
i també s'ha de reivindicar, sobretot aquests dies,
de la mona, acompanyar-la,
evidentment, sempre això,
amb l'ús comptant que és alcohol,
però acompanyar-la d'alguna cosa que tinguem a casa
el més probable, sigui un escumós, un cap, un corpinat,
sigui, per exemple, una garnatxa que n'hi ha de molt bones,
un birranci que n'hi torna a haver de bons,
és a dir, acompanyem-la amb una cosa per fer territori,
que això va molt bé,
i aquí hem de comptar tot això una miqueta.
Doncs avui hem parlat una mica de mones amb la Noelia Toret.
Deixa'm saludar també el Clopés, que el tinc aquí,
que sé que és un bon vivant sempre.
Clopés, bona tarda.
De vegades hem fet una mona també a casa.
Ah, sí? Sí, ho heu fet a casa, eh?
Sí, ara que explicaves això del pa de pessic.
Bé, similar, no vam posar-hi nocilla,
vam fer-hi una mica més elaborat.
Sí, no, el meu va ser una cosa molt austera.
De pastisseria, bones, eh?
Desfeta, i després, doncs,
uns ous comprats de pastisseria, per decorar i això, sí, sí.
I aquest any també?
Sí, sí, aquest any. Això ho has fet aquest any.
Aquest any, sí, sí, sí.
Què has fet, el trofeu de la Copa del Rey?
No, no, això és molt complicat.
No, no crec que ho digui per si és complicat o no.
No, i a més a més, un pa de pessic...
Perquè és un trofeu que al Barça ja no es menjarà.
Un pa de pessic sense sucre, amb mel.
Molt interessant, sí, perquè al final...
Te la sabies aquesta no? Sí, home, sí.
Clar, hem de pensar que la mel és un 30% menys dolç que el sucre.
Per tant, ja va bé compensar una miqueta, això.
Tu fas dilluns...
Teòricament la mona és dilluns, de Pasqua, no?
Sí, sí, sí, però mira, nosaltres la fem tres dies.
Avui, a casa de la cunyada,
que aquí ja tinc el cunyet que està fotent una bona brasa,
demà a casa de la fiola i dilluns hi tornarem, tu.
Quina sort.
I el menú, de prévia a la mona, di què?
Home, cada dia és diferent, saps què passa?
Quan vas de convidat és el bo que té això.
Tu portes el beure, saps? I aquí llavors ja se'n cuidarà.
Dilluns em tocarà a mi,
però jo dilluns crec que faré una...
Mira, faré una vedella amb bolets.
Saps que és molt d'allò de...
A casa lleugereta, abans de la mona, sí.
Sí, sí, perquè a més a més després queda el suc
i fots unes patates, saps?
I el dimarts menges patates amb suc.
Ah, veus? Ben jugat.
Si voleu, us en porto, eh?
Sí, un tàper, envia un tàper.
A mi envia-me'n també, sisplau.
A tu també? Home, i tant, sí.
A mi em surt molt bona la vedella amb bolets, eh?
Però segur que la teva és mil vegades millor.
És que l'haurem d'apuntar aquí, a l'Arc de Noguer.
Sobretot a l'African Dome, em surt molt bé.
La Noelia Turé és fundadora de la Becquery.
Aquests dies té una feinada de por,
però avui ens ha atès una bona estona per parlar de mones aquí.
Moltes gràcies per visitar-nos. Gràcies a vosaltres.
Ara tornem amb el Clupés. Fins ara.
A Culinarium ens apassiona la cuina i cuinar.
Descobreix-nos a les nostres botigues o a la botiga online.
El suplement, amb Roger Escapa.
Patrick Urbano.
Això de tenir bessons té una cosa màgica,
que és que mai et ploren els dos a la vegada.
La natura és sàvia. Primer plora un i després plora un altre.
Xell Bonet.
Pau Guillamet. Necessito que vinguis a fer de cangur dels meus fills.
Per molt que tu ja has cuidat molt dels teus,
si véns, segur que ho tornes a reviure tot per primer cop.
El programa prepara mares i famílies amb criatures entre 0 i 10 anys.
És per gent com nosaltres, perquè estem tot el dia nens amunt, nens avall.
Lluc, com estem?
Content, content que estigueu aquí. Nosaltres, més.
Anem al cos, llavors el que fem primer és enganxar el cap.
L'enganxes amb més xocolata? Més xocolata.
Hem fet dues ranures al costat del cap i és on encaixen les ovelles.
Aquest diumenge fem la mona amb Lluc Cruzelles,
el millor xocolater del món.
La indústria ha tendit a fer molts sucedanis dins del món de la xocolata
i ha de tenir tres ingredients bàsics.
Cacau, mantega de cacau, sucre...
Si a partir d'aquí hi ha més coses, no és una xocolata com toca.
Un restaurant que aniva a la Berlín.
Diumenge, d'una a dues del migdia.
Amb Paula Molés. També en podcast i a l'api web de Catalunya Ràdio.
Quatre minuts per arribar a l'una del migdia.
Amb el Day Club és aquesta estarda connectats al Tot Gira,
bàsicament perquè juga a l'Espanyol, debuta Luis García,
contra un vell conegut, que és Ernesto Valverde,
l'entrenador de l'Atlètic Club actualment.
Va ser el seu entrenador.
Ahir llegia que hi va haver moments
en què no van acabar de tenir una gran sintonia.
Estem parlant de l'etapurada o de les temporades més daurades
de la història de l'Espanyol recent.
Aquella espanyola que va ser campió de Copa del 2006,
encara amb l'otina d'entrenador,
però després, amb Valverde ja la banqueta,
va anar a arribar a aquella final de Glasgow, la final de la UEFA.
Luis García forma part de, segurament,
el millor equip de l'espanyol dels últims anys.
Recordo, jo feia les transmissions aquella època amb l'Audal Serra,
i els vam batejar com els tres taurons.
Eren Luis García, De la Peña i Tamudo,
un trident magnífic que va connectar moltíssim
amb el sentiment perico.
Els pericos el recorden com un jugador molt identificat,
que va estar assistent a l'Espanyol i, per tant, avui...
Van perdre aquella final de la UEFA a Glasgow.
A Glasgow, malgrat que no van perdre cap partit en aquella UEFA.
Van perdre els penals i no van perdre cap partit
en tota la Copa de la UEFA.
I Luis García d'entrenador, què tal?
Mira, el Carles Domènech, que és a la sala d'imatges
dels partits de l'Espanyol, del Girona i també a la TDT,
és el director executiu de l'ADAM, i el va fitxar ell.
És el Carles qui el va fitxar en la seva primera experiència
a les banquetes de Luis García.
I el juvenil de l'ADAM.
I ens va explicar la setmana passada que va estar simplement
mitja hora parlant amb ell de futbol i que el va enamorar.
Diuen, de fet, ho va dir el mateix Carles Domènech,
que de la seva promoció d'entrenadors era el més avançat.
Clar, el tema és que acaba de començar.
Va estar fent molt bona feina a l'ADAM
i just ara l'havia fitxat al Madrid pel seu tercer equip.
És poc temps, és poca experiència, però els qui el coneixen,
i el Carles Domènech és un d'ells,
diuen que és molt bon entrenador.
I l'Espanyol, que tampoc ho diu tan malament,
al final ha de puntuar una mica, no?
Sí, el que passa és que l'Espanyol, el problema que té,
i no és un problema de Luis García,
és un problema d'una planificació mal feta l'estiu
i un equip totalment descompensat,
que li falten moltes peces, que no estan ben pensades.
Té bons jugadors, però és una plantilla mal feta,
i això és el que haurà de fer Luis García.
Té una missió difícilíssima, que és salvar l'equip en 11 jornades,
ho té bé a nivell de punts,
però és una plantilla que sembla que hauria d'estar més amunt,
va empatar i continua encara...
Zona de risc.
Avui, l'Espanyol, l'Atlètic Club espanyol, on juguen?
Al camp de l'Espanyol, a partir d'un quart de cinc.
A partir d'un quart de cinc, amb l'Audalt Serraí i companyia.
El Barça no juga fins dilluns contra el Girona?
Demà sentirem per ser una conversa
que li hem enregistrat aquesta setmana al David López,
el pal de paller de la defensa del Girona,
que saps que té passat espanyolista
i que no només del seu present al Girona,
sinó també del seu passat i la seva sortida a l'Espanyol.
Gràcies, Clopest, t'escoltarem.
Adeu, que vagi bé.
El suplement de Catalunya Ràdio d'aquest dissabte l'hem fet possible
a la coordinació d'informatius Neus Bonet i Raül Flores
a la redacció Nilvia Marta Ferrer, Gerard Jubany,
Lluís Betisani, Olofeu, control tècnic Marc Peyron
i Macía Closes i el control central,
el Manel Gir i la Júlia Aparicio.
Hi tornem demà, des de les 6 del matí,
i fins que faci falta, salut i ràdio a tothom.
Ens podeu recuperar a cadradi.cat barra el suplement
i a l'aplicació de Catalunya Ràdio.
Adeu!
Gràcies, Clopest.