Són les 9.
A Catalunya Ràdio, el suplement.
El Roger escapa.
I el Goya, a la mejor pel·lícula, es para...
Asbestos.
Poc accent català a la gala dels Goya
que s'ha celebrat aquesta nit a Sevilla.
El guardó més destacat ha estat per Laia Costa,
com a protagonista del drama familiar 5 Lobitos.
Mucha gente se nos ha acercado para decirnos
que después de ver 5 Lobitos han sentido la necesidad
de llamar a sus familiares queridos,
a sus padres, a sus hijos, a sus abuelos.
Ojalá estos premios sirvan para que más gente vea 5 Lobitos
y todas esas llamadas se hagan.
Els premis han estat un monopoli d'Asbestos de Rodrigo Sorogoyen
que s'han dut 9 premis
entre ells, millor pel·lícula, direcció i actor.
El Carras, en canvi, se'n torna a casa amb les mans buides
i això que estava nominada en 11 categories.
Sorpreni molt que els mateixos acadèmics
que van decidir que la pel·lícula de Carla Simón
fes cursa cap als Òscar
ara no hagin reconegut, ni amb tan sols una estatueta,
la pel·lícula que ha posat el mapa a aquest poble de ponent.
El mateix film, per cert, que es va emportar un os d'or a la Berlínale.
Avui, el suplement, ben tornat, Marc Molins,
advocat penalista del Tondret.
Molt bon dia. Com et trobes?
Millor. Em fas encara de recuperació de la veu.
No estàs recuperat del tot, eh? Del tot no.
Has enganxat aquest hivern el trencasso
que hem tingut tots en algun moment de l'hivern?
El còsmic. Còsmic, eh?
De magnituds còsmiques.
Fa una setmana ens vas dir que estaves afònic
i realment no has recuperat la veu una setmana després.
Recordo aquest missatge, Roger, que ens vam enviar a les 4 del matí
i em trobo bé, estic fet un nyapo,
i encara ara em trobo bé, però estic en fase de recuperació de veu.
Escolta'm, t'agraeixo l'esforç perquè no es faci.
En absolut, a tu, Roger.
Quan un advocat important com tu té un judici
i es troba malament, què passa?
Bueno, important no sé, però en tot cas,
jo tenia un judici dilluns i dimarts.
Advocat important i judici important.
Efectivament, tenia un judici...
Tenia assenyalament dilluns i dimarts de la setmana passada
a l'Audiència Provincial un judici de dos dies
i literalment em vaig quedar afònic.
No podia ni dir bon dia
a banda del costipat i de la situació en què estava.
I afortunadament, en aquest cas,
va coincidir amb aquesta vaga important
que ja està veient dels lletrats de l'Administració de Justícia.
Van coincidir, per tant, dues causes de suspensió,
però materialment no hauria pogut arrancar un judici
amb 30 o 40 testimonis, amb mitja dutzena de pèrits...
És una circumstància que, evidentment, és impeditiva
i no ens poden forçar la substitució a la direcció lletrada
perquè al final el dret de defensa
està vinculat, en aquest cas, a un professional.
Per tant, causa de suspensió, que insisteixo,
en aquest cas no va ser necessària
perquè coincidia amb una segona causa,
absolutament impeditiva.
És que no tenia veu.
Recupera't, Marc.
Gràcies, Roger.
I fes-me una assenyal si necessites veure aigua,
també que li passarem la pilota.
Núria Urriols, bon dia i bona hora.
Bon dia.
Com estem, Núria? Bé, molt bé.
Núria Urriols, cap de Política de la Nació Digital.
Núria Urriols, directora corporativa de Público.
Bon dia. Què tal?
Heu estat pendent dels Goya aquesta nit, o no?
Sí, sí, per les bestes.
Ah, sí?
Tu tenies clar que...
Estoy muy contenta.
Tota la decepció que tenim nosaltres, tu la tens d'alegria.
Sí, bueno, me sorprendió mucho, eh?
Lo de Alcarras, también.
Una cosa es el éxito que ha tenido Asbestas,
otra cosa es que se han ido con las manos vacías los de Alcarras.
Creo que hay un término medio.
Y no está entre la competencia entre dos películas,
sino que se podía haber repartido de otra manera.
Pero me sorprendió,
me sorprendió que se fueran con las manos vacías.
Avui també ens acompanya a aquesta hora la Marta Ferrer.
Marta, què tal? Bon dia. Què tal? Bon dia.
Perquè ens il·luminarem una mica amb el que ha passat aquesta nit
a la gala dels Goya a Sevilla.
Primer, amb petit muntatge sonor d'un minut,
amb el que ha donat de si aquesta gala, i ho comentem.
I el Goya, a la mejor pel·lícula, és para Asbestas.
La gent d'Esa Bússica ens ha ensenyat a amar la fauna i la flora,
els animals d'una manera que jo no havia vist mai.
I el Goya és para Laia Costa, per 5 lobitos.
A mi filla, sobretot, perquè al final,
també ella no, com a nostres fills,
assumen resignadament l'ausència mentre estem treballant.
Felicitats! Felicitats!
A la primera dona a la història del cinema espanyol
que ha guanyat los dors a Berlín.
Carla Simón, felicitats!
Muchas gracias, Rodrigo Sorobot y Isabel Peña,
porque siempre quise rodar un western,
siempre quise matar un francés,
con lo cual me doy por satisfechos.
Todo pasa y todo queda
Pero lo nuestro es pasar
Pasar haciendo camino
Camino sobre la mar
Això és el que ha donat de si, aquesta gala dels Goya,
amb homenatge a aquest cantar,
és un poema antònia i matxa de musicat per rejó Manel Serrat,
cantat, en aquest cas interplatet, per Manuel Carrasco,
i molt també Carlos Saura,
mort i Goya d'honor poc abans que se celebrés aquesta gala.
A veure, Marta Ferrer,
com t'expliques que després de...
9 o 11 anuminacions tenia el Carras?
11 anuminacions, que s'entorni a casa amb les mans buides,
quan van ser els mateixos acadèmics els que van dir
que aquesta pel·li catalana anés a defensar,
o fos la representant espanyola, els Òscar, no?
Hi ha moltes explicacions.
La primera i la més senzilla i que a sobre de paper té més sentit
és que es va estrenar molt abans que a Esbestes,
i aleshores a l'hora de triar
quina pel·lícula havia de representar Espanya als Òscars,
clar, la majoria no havien vist a Esbestes
i es van decantar per el Carras.
Quan després es va estrenar Esbestes el novembre,
la gent la tenia més fresca,
i en aquest temps que han tingut per votar
s'han decantat més per aquesta.
Aquesta és com l'explicació bàsica sobre paper.
Sense veure fantasmes.
Sense veure fantasmes.
Qui vulgui veure fantasmes, que els vegi.
És veritat que el Carras és una pel·lícula molt nostra,
és una història molt íntima en aquest sentit,
que el llenguatge és el que és,
i potser això no s'ha traslladat a altres àmbits
o altres zones del territori,
i potser això també ha influït.
També és veritat que Esbestes també té aquest punt com de ninxol,
que parla d'un poble...
Una història rural, també, no?
Una història rural, és a Galícia, és en gallec i en francès.
Té aquests mateixos components que el Carras,
el que passa és que el Carras és una cosa una mica més reposada,
una cosa una mica més de paisatges,
macos i on no hi passa realment res,
i Esbestes sí que té aquest punt més de western,
de thriller, d'emoció, de tensió,
que al final pot ser que la gent també s'hagi decantat
una mica més per una cosa més entretinguda,
que no és entretinguda, perquè no és un blockbuster,
diguéssim, no és una pel·lícula de Marvel,
però pot ser que això també hagi decantat una mica
els vots de l'Acadèmia.
No et vaig veure passejant per la catifa, Oriol Marc.
No, no.
Em va sorprendre molt que la catifa era blava.
La catifa vermella era blava. Era blava.
I després... Potser hi havia un del Toni.
No, però dic, ostres, la catifa vermella de color blau,
i aleshores, clar, això crea problemes
a persones que s'han vestit d'una manera determinada per la foto, no?
Sí, sí, imagino que hi ha molts dissenyadors
que estarien maleïnt molta gent en aquell moment.
Escolta'm, Anna, tu creus que justa mareixadora Esbestes,
perquè jo no l'he vist, eh?, però tothom parla de meravella
d'Esbestes de Rodríguez Orogo i en la Tempendent.
La veritat és que, a veure,
jo he de confessar que no soc objetiva al 100%.
Primer, perquè...
Bé, el escenari és on tenim la casa familiar.
A mi em produeix molta emoció
i això m'implica ser objetiva veure aquest escenari
amb tota la seva crudez, amb el que és bo i el que és dolent.
Aleshores, bé, en aquest sentit...
Però la pel·lícula, o sigui, les interpretacions...
És impossible. La gent que l'ha vist em dona la raó.
Estàs en tensió des del minut 1
i, després, és una realitat per a molta gent desconeguda
i que toca molts punts.
El pròpi Orogóyen admetia,
sense voler-ho, en moltes ocasions, en altres amb intenció.
És un cas real, molt adaptat.
Jo coneixia, per descomptat, el cas real,
perquè llevo la premsa gallega,
però molta gent no el coneixia tan poc, el cas real,
que és un cas trement.
Aleshores, tot això conflueix en una pel·lícula espectacular,
amb una música espectacular, insisteixo,
una tensió espectacular.
I, bé, les interpretacions del actor principal,
de l'actriu principal,
que Denis, que és el francès que deia,
Luis Zahara, que havia matat,
i Luis Zahara, que està bestial com és ell,
jo crec que el conjunt, a part del guió
i que jo soc molt fan del pròpi Orogóyen,
crec que el producte, per mi, és inmejorable.
Doncs, al final, la nota catalana de la gala,
és l'Aya Costa, qui tenim semi pactada
a una entrevista al llarg del dia d'avui.
La nit deu ha estat molt llarga i ja veurem també com acaba la cosa,
perquè a vegades aquestes entrevistes
l'endemà d'una gala tan llarga.
És veritat que, gràcies a tot això,
ara aquestes pel·lícules tindran una nova vida al cinema, no?
Segurament, i espero que sí,
perquè les sales de cinema no necessiten.
De fet, ahir, durant la gala,
van reivindicar molt, van donar molt les gràcies a la gent
que havia anat fins a les sales a veure aquestes pel·lícules.
Esperem que sí.
Realment, objectivament, això que deia Ana,
o sigui, Esbestes és una gran pel·lícula.
Per mi, a mi, l'última mitja hora li sobra,
però per posar-se allà una mica més puntillós,
però és una gran pel·lícula i no vol dir
que no mereixi tots els premis que s'han dut,
perquè segurament sí, o sigui, se'ls mereix, objectivament.
El que passa és que és veritat que ha sigut un any
amb molt cinema espanyol molt bo,
jo diria que dels millors dels últims anys.
I fa la sensació que aquests premis no ho reflecteixen,
perquè a vegades ja, per exemple, amb els Gaudí passava,
que el que ras clarament era la gran pel·lícula de l'any,
era boníssima i havia de guanyar tot i, per tant, va passar això.
És més repartida, ahir ho dèiem tu i jo.
Jo deia entre el Carras, Asbestes, Tincolo Vitos, Modelo 77...
Ostres, tindria els meus dubtes
de com haurien d'anar repartits aquests premis.
Aleshores, que això s'hagi vist reflectit
en un monopoli d'Asbestes, que sí, el pot mereixer,
però també ha desacreditat les altres pel·lícules,
a mi se'm fa estrany, sobretot perquè, clar,
les reparticions en les nominacions versus els premis
que han guanyat, és que m'ho he apuntat
perquè m'ha semblat bastant heavy.
El Carras ja ho sabem, 11 nominacions, 0 goies.
Tincolo Vitos tenia les mateixes nominacions,
que el Carras hi s'han dut 3 goies.
I, en canvi, Modelo 77 tenia 16 nominacions
i té 5 goies, que és veritat que són goies més tècnics,
però que són premis al cap i a la fi.
No s'entén del tot, o sigui, jo ahir et deia...
Crec que a Carles Simon li donaran almenys el de direcció,
perquè, home, si no cantarà molt la cosa,
que estigui tan nominada, és veritat, que les nominacions,
per exemple, a les parts d'interpretació,
en les categories d'interpretació,
passava el mateix que amb els Gaudí,
que eren actors que eren no professionals,
que potser això entorpia les votacions.
És veritat que els actors de les Vestes ho fan fantàsticament bé.
A mi, Luis Taera em va encantar,
o sigui, té un domini de l'art increïble.
Increïble.
Tenim, en això, el mateix.
Fan un tàndem, ells dos, que és absolutament brutal,
que es mengen la pantalla.
Laia Costa, també, amb Tincolo Vitos,
i et fa el mateix tàndem amb Susi Sánchez.
En aquest sentit, les interpretacions estan ben repartides,
perquè són els dos tàndems que més destaquen.
Però, clar, en tot lo de més,
sobretot en l'apartat de fotografia, per exemple,
o direcció, la Carla Simón és una grandíssima directora,
i el treball que fa amb el Carràs,
i més amb actors que no són professionals, és increïble.
Clar, o sigui, a mi el que més m'estranya és això,
que realment, de tot el que podia haver guanyat,
s'ha endut zero.
Ja no si va anar als Òscars, si va guanyar a l'Òscar i no,
sinó que la repartició se'n fa molt estranya.
Bé, ha anat així.
Ana, et vull preguntar per...
Hi ha hagut cert merder amb unes paraules de la vida de Carlos Saura
que després el compte de la Comunitat de Madrid, a Twitter oficial,
n'ha volgut treure a Reddit Polític.
Per què?
És a dir, compte de la Comunitat de Madrid, eh?
Tuit.
La vida de Carlos Saura ha agradecido el trabajo
del hospital de Villalba
y ha pedido que se cuide la sanidad pública.
Ningún paciente no tiene que saber que ese hospital
es de gestión público-privada, que también funciona.
¿Qué ha pasado, Ana?
Bueno, es terrible.
Es que me parece terrible que desde una cuenta institucional
se haya dicho esto.
Ha pasado que se juega en este sentido un poco
con la ignorancia de la gente por cuanto es la sanidad pública
y la sanidad privada.
La sanidad pública es la que se financia con nuestros impuestos,
como cualquier otro servicio público.
Entonces entra la concertada, es decir, gestión privada,
de la que no paga nada directamente,
porque lo pagamos a través de nuestros impuestos.
Entonces ellos han querido reivindicar
las privatizaciones que están haciendo,
que no tienen nada que ver con la gestión pública.
Es decir, que no tiene nada que ver
con la sanidad financiada, con nuestros impuestos,
para meter la cuña, porque hoy hay una manifestación
a la que voy a ir, en defensa de la sanidad pública,
convocada por asociaciones vecinales,
que ellos están diciendo que está partidizada,
que es una huelga de partidos.
Entonces, la viuda de Carlos Saura, lógicamente,
reivindicó la sanidad pública y los servicios públicos
y agradeció al personal del hospital de Villalba
el trato que le habían dado a su marido.
Y lo hicieron...
Bueno, fue una de las reivindicaciones de la gala
y de los servicios públicos.
Entonces, la Comunitat de Madrid,
desde una cuenta institucional,
o sea, imaginaos que la cuenta de la Generalitat de Catalunya
hace una proclama partidista
reivindicando a Ayuso y al PP.
O sea, es tan miserable, y encima,
aprovechando el dolor de una persona
que acaba de perder hace 24 horas a un ser querido.
Es tan miserable que no me cabe en la cabeza.
Bueno, yo es que salté y contesté, porque...
O sea, no puedo entenderlo.
No tengo por costumbre contestar en caliente a los tuits,
y menos cuando son cuentas institucionales y demás.
Pero esta vez, y como yo, mucha gente,
no he podido evitarlo.
Primero, porque conozco a la mujer de Carlos Saura,
y segundo, porque no puedo entender gente tan miserable,
capaz de atacar a una persona que acaba de perder un ser querido,
y además manipulando sus palabras para defender un modelo
que está arruinando la sanidad pública,
que es la de que todos nos hagamos un seguro privado.
Para cuando todos tengamos un seguro privado,
cargarse los servicios públicos definitivamente,
definitivamente, y subir esos seguros privados.
Porque, claro, cuando ya tengamos...
M'estic fixant que Isabel Diaz Ayuso també ha fet un tuit.
Agradezco a la viuda de Carlos Saura, Eulàlia Ramón,
el homenaje que ha hecho a la sanidad madrileña.
Da igual. O sea, da igual.
Eso, lo de Ayuso me parece bien.
O sea, es la presidenta de la comunidad, agradece el tal, bien.
Pero no entran más.
Pero lo de la cuenta de la comunidad de Madrid,
¿quién estaba al mando de esa cuenta?
¿A quién se le ocurrió esa idea?
De ser cesado inmediatamente por Miserables.
Cesado o cesada, no sé quién es.
Això és un tastet del que ha donat de si aquesta gala dels Goya.
A la recta final del suplement avui en tornem a parlar
amb la Marta Ferrer. Marta, moltes gràcies.
Apa, fins ara.
Passen dos minuts d'un quart de deu del matí.
L'actualitat a Catalunya passa per les infraestructures,
perquè torna a debat la possible ampliació de l'aeroport del Prat.
Sabeu que ahir la vanguardia publicava en portada
que era antic ja però que d'alguna manera alguns economistes
i alguns sectors estaven posant una altra vegada amunt la taula
per ampliar una quarta pista a l'aeroport del Prat per mar?
Doncs bé, hem recuperat una entrevista de l'any 2019
al matí de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas,
amb el president de N, Maurici Lucena.
Sobre aquesta qüestió, deia això.
Jo crec que la quarta pista de l'aeroport, el mar,
a molt llarg termini és una opció que,
en la meva opinió, que em puc equivocar, no és viable.
Parlem d'un projecte que costaria uns 2.100 milions d'euros.
Són 400 milions més que el que costaria ampliar la tercera pista
i destruir, això sí, l'espai protegit de la llacuna de la Ricarda.
Què passa, què passa?
Hem demanat al conseller directori, Jordi Fernàndez,
de moment, prudència, ens diuen que no s'hi posarà,
però des d'esquerra ja es desmarquen d'aquesta opció.
I des del PSC, també ahir, Miquel Iceta, en aquest programa,
va estar refredant aquesta opció.
És lògic que s'estiguin valorant diverses opcions.
Segona, i com deia,
això és un tema que ens han de dir els experts.
I tercera, no deixa de ser curiós
que hi havia un problema per ampliar la pista
i ara sembla que no només no hi ha un problema,
sinó que la farem sobre el mar.
No sé si això, mediambientalment, s'aguanta o no,
però ja li dic, no soc expert.
Doncs tant el PSC com Esquerra refredant aquesta opció,
què passa?
Que segurament hi ha certs lobbies que estan interessats
en ampliar l'aeroport i segurament aquesta opció
l'han tornat a posar damunt la taula.
Veurem si realment acaba prosperant,
s'acaba analitzant amb una mica més de cara i ulls,
però si més no tornem a parlar d'infraestructures
en aquest país. Oriol.
Tots els debats que havien quedat adormits pel procés
tard o d'hora estan tornant.
Parlem de la V40, parlem dels pressupostos,
parlem del Hard Rock,
parlem de coses que es parlaven abans del nou N, per entendre'ns.
Aquí, com dius tu, Roger, hi ha una sèrie de lobbies
que estan interessadíssims en ampliar l'aeroport del Prat.
En alguns d'aquests lobbies els és igual la qüestió mediambiental,
els és igual la Ricarda, els és igual la sostenibilitat,
perquè ells el que volen és, en certa manera, fer negoci.
Aquí, el debat important que hem de fer és com es millora
la capacitat d'interconnexió intercontinental
per a l'aeroport del Prat i fer-ho de la manera menys lesiva
pel mediambient.
És així de senzill. Crec que no hi pot haver ningú en contra
d'ampliar la capacitat de connexió intercontinental
de l'aeroport de Barcelona.
Sí que ens podem fixar, per exemple, si és necessari
que hi hagi tants vols per cobrir espais més o menys curts,
però aquest és un debat global que no depèn només de l'aeroport de Barcelona.
Té sentit un vol a Barcelona-Madrid tenint l'AVE en dues hores i mitja?
Jo diria que no. Té sentit un vol a València? Jo diria que no.
Segurament sí, perquè si no et menges vuit hores en un vaixell
té sentit anar fins a París? Segurament sí,
però si es milloresen les connexions viàries o ferroviàries,
la cosa seria diferent. Tindria més sentit, per exemple,
connectar amb alta velocitat els aeroports de Reus i de Girona
amb el de Barcelona, perquè la Barcelona tingués
més capacitat intercontinental i els vols més curts
es fessin des de Reus i de Girona? Segurament sí.
Però jo continuo tenint la sensació que és un debat excessivament
per a com hauria de ser de tècnic, perquè al final
has de fer números, has de fer números, saber quants vols
més necessites i que també, en certa manera,
funcioni la llei del mercat. Si hi ha d'haver
més vols intercontinentals, hi hauria d'haver moltes companyies
preparades per assumir uns vols que ara segurament no hi són.
Crec que ningú pot estar en compte que Barcelona estigui més ben connectat
al món sempre i quan es tinguin en compte els costos associats
a fer-ho. Marc i Núria.
Si jo comparteixo la premissa que consigne l'Oriol, em sembla que l'ampliació
de port és una prioritat, és una infraestructura
prioritària per l'abast estratègic i la dimensió social
que pot tenir. Dit això, la reflexió que em feia
i Roger quan llegia aquesta notícia,
des de l'estricta condició de ciutadà de peu,
perdoneu, és precisament
aquest escreix. És a dir, la diferència
entre ampliar la tercera pista i aquest projecte
del que es parlava, fer la quarta pista sobre el mar,
la diferència són 400 milions d'euros.
Us dius, la protecció del Ramolà i de la Ricarda
val 400 milions d'euros, conceptualment,
preservar un espai, que és un espai singular,
a mesura que no deixa d'estar situat a la capçalera d'una pista.
La preservació d'aquest espai val 400 milions d'euros?
A mi em sembla que de vegades perdem una mica,
crec que es perdi una mica el món de vista.
És a dir, aquesta ampliació és un mast,
és un espai príos, estratègic, a nivell d'infraestructures,
i crec que no hauríem de perdre mai, insisteixo,
el sentit comú. Se m'ocorren 50 destins
més adequats per aquests 400 milions
abans que preservar el Ramolà i la Ricarda.
Núria.
Sí, al final, els polítics han de prendre
una decisió política sobre si volen ampliar o no
l'aeroport del Prat. Els pressupostos inclou
guanyar capacitat a l'aeroport del Prat,
perquè no estava d'acord amb ampliar aquesta tercera pista
i el PSC, sí, i a partir d'aquí han de trobar
un model que afecti el menor possible
tota la qüestió ambiental.
I això, crec que com deia l'Oriol,
és una qüestió tècnica que haurien d'estudiar.
Els tècnics sobre de quina manera es pot guanyar capacitat
a l'aeroport del Prat, perquè això han decidit que sí
que ho volen fer políticament, amb l'acord de pressupostos,
de la manera que sigui millor per les arques públiques,
i aquí hi ha col·laboració privada,
però que tingui el menor cost possible,
i que afecti el medi ambient mínimament.
D'entrada, sí que sorprèn, com deia el Marc,
que suposés el govern a fer una ampliació
de la tercera pista 300 metres,
que no afectava la llacuna de la Ricarda,
i que es plantegi fer una pista sobre el mar.
Ara bé, si tecnològicament hi ha uns experts que diuen
que medi ambientalment és una opció viable
i que no té tanta afectació,
doncs això també ho han de dir els tècnics.
Repeteixo, en el moment que es pren la decisió política
de guanyar capacitat, que és una decisió política
que ha costat de prendre, perquè es va aparcar,
ara s'ha tornat a posar sobre la taula,
un aviat tècnic que no impliqués una politització constant
del que és l'Europort de Barcelona.
També s'ha de recordar que l'última paraula
l'acabaria tenint la Comissió Europea.
Si anem fent la gradació, la Generalitat hi té
bastanta poca cosa a dir, el govern espanyol hi té molt a dir,
perquè n'ha de prendre ells, i ha de fer el document regulador
o el famós Dora, que no recordo malament,
que no s'ha de tornar a parlar fins al 2026,
l'última vegada es va debatre el 2021, que és quan Jordi Puig genera
el pacte amb la ministra Raquel Sánchez l'ampliació.
De fet, ho va fer sense que alguns dels seus companys,
consellers de Junts ho sabessin, i molt agressivament els hi va fer,
i a partir d'aquí, la decisió passa a ser
de si la Comissió Europea val o no l'impacte mediambiental
que vull tenir en una infraestructura d'aquest calibre.
Per tant, podem fer els debats que es vulguin, però aquí al final
la decisió depèn, en certa manera, de la Generalitat,
és qui té l'última paraula en termes mediambientals.
Segurament tampoc depèn de l'Ajuntament del Prat,
però alguna cosa hi deu tenir a dir.
Lluís Mijulé, alcalde del Prat de Lloragat, bon dia i bona hora.
Bon dia, què tal?
L'aeroport s'ha d'ampliar amb aquesta quarta pista marítima?
Jo tenia la sensació que la notícia de la vanguardia
era una publicació pel 28 de desembre dia dels Inocents.
A veure, això és absolutament inviable,
està descartat per la pròpia N des del primer moment.
El 2016 es va plantejar, recordo,
que hi ha un acord de ple, que ja se suposa això,
i fins i tot amb el mateix Powerpoint,
famós de Lucena,
que proposava les quatre opcions que hi havia
per millorar la capacitat de l'aeroport,
una d'elles era aquesta i està descartada, fins i tot tècnica.
Per tant, per què creus que torna a sonar l'aigua al riu?
Doncs perquè hi ha algun interès,
hi ha algun interès en mediatitzar això, en polaritzar,
sembla que si t'ho poses a la destrucció d'habitats naturals,
ets antiprogrés i, per tant,
Catalunya, el país i l'Estat necessita, sí o sí,
ampliar una pista quan el que s'ha de parlar i el debat,
que ha estat sempre a la taula i que ningú s'ha negat
i que això tenen la capacitat amb l'actualitat
per ampliar el nombre d'operacions,
doncs es polaritzi cap a una altra banda.
Jo feia la comparació que és processisme,
intentem polaritzar,
fem propostes que sabem que són imaginàries i que no arribaran mai,
i a partir d'aquí, mentre parlem d'això,
no parlem d'altres coses, però és autènticament absurd.
L'inquieta l'acord de pressupostos entre Esquerra i el PSC
que preveu l'ampliació de l'aeroport?
No pas, al contrari.
El que preveu no és l'ampliació de l'aeroport,
i és igual que ho diguin com a ampliació o com a modernització,
és igual que ho diguin com a modernització.
El que suposa és...
Potser tant dir la modernització és l'augment de capacitat,
digueu-l'hi com vulgueu, això és una proposta que ja es ve fent,
d'anar des de fa anys,
que el govern ha d'entendre també que és necessari,
i a partir d'aquí poden haver posicionat més respecte
si necessitem o no ampliar aquesta capacitat de l'aeroport.
Però el que està clar és que no és possible fer-ho
destruint els països naturals,
no és possible destruir només una iacuna.
Es tracta que al costat,
quan acaba la tanca de l'aeroport,
on està situada la tanca de l'aeroport,
al costat hi ha una infraestructura grisa,
que és l'aeroport,
i a l'altre costat hi ha una infraestructura verda.
A partir d'aquell moment hi ha 17 hàbitats,
això és l'estranger amb aquesta proposta d'ampliació,
no només l'habitat de les masses d'aigua, de la iacuna,
de la Ricarda o el remolàs i totes cap a l'altra banda.
I dic, i aquests presuntes experts que plantegen ara,
o no sé d'on surt aquesta pista sobre el mar,
també oblidant que hi ha una zepa marítima,
en la qual també és una espai de protecció en litoral
pel que fa a les aus marines.
Per això dic que no sé qui té l'interès
que se'n parli d'això ni de la realitat,
és que N ja proposa el 2017-2018,
i està al pla estratègic,
i està penjat encara a la web per treure el pla estratègic,
que era 1726, el vam treure quan vam fer el 21,
i el 19, perdó,
però el 1721 encara està penjat a la web
i ja es pot veure com es planteja una inversió,
en aquest cas, de 1.200 milions d'euros,
que és tot el que volen fer amb aquesta inversió de 1.700,
tot, tot, tot, tot, menys la llargament de tercera pista.
Això ja permet que l'aeroport del Prat
augmenti la seva capacitat
i que pugui operar de forma amb vols intercontinentals,
que ja ho està fent, d'altra banda.
Però, vaja, aquí el que es planteja,
des del meu punt de vista,
erroniament és que s'està intentant gestionar l'oferta,
i el que ha de gestionar és la demanda.
Quan hi hagi una demanda molt més important
de vols intercontinentals,
llavors haurem de plantejar quina és la capacitat.
És evident que aquest acord de pressupostos,
jo crec que és un fracàs del PSC,
perquè el que plantejava el Poto Rés,
que ens vam venir a plantejar,
i a partir d'aquí, és, ja tècnicament,
quines són les propostes per millorar.
Nosaltres vam fer una proposta,
i en aquest sentit és el que està fent Pimec, també,
que parlem d'un país de trens,
i, per tant, aquesta intermodalitat
i la connexió amb Girona i Reus,
que és el que ens donaria la facilitat
per operar des de Reus i Girona
els vols continentals, els low cost,
i, per tant, quedaríem molts més eslobs lliures,
i molta més capacitat
per a molts intercontinentals a l'agoport del Prat.
Molt bé, doncs queda clar la postura
de l'alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Mijuler.
Gràcies per atendre's aquest diumenge, que tingui bon dia.
Gràcies, bon dia.
Dos quarts de deu del matí, el suplement amb el Marc Molins,
l'Oriol Riols, l'Oriol Marc i l'Anna Pardo de Vera.
Marc, què t'assemblen les paraules de l'alcalde?
Jo, evidentment, amb tot el respecte
i el millor coneixement que té ell com a tècnic,
i em refereixo, en aquest cas,
com a persona directament involucrada amb aquesta decisió,
però és que crec que el problema que es planteja és un altre.
És a dir, el problema que es planteja
és que amb la dimensió actual
de les pistes de l'aeroport de Barcelona,
amb aquests 2.650 metres,
hi ha un tipus d'avió que no aterra amb facilitat,
o, com a mínim, no aterra amb les garanties,
amb les famoses pistes dels 3.100 metres.
Que Barcelona no tingui una pista homologable
per a aquest tipus d'avió intercontinental,
pels 340, pels 350, pels 380,
els nous airbusos, avions de gran cabuda,
que aterren en pistes d'aquesta dimensió,
que Barcelona no tingui una pista d'aquestes,
crec que, a nivell conceptual, no és que no sigui tolerable,
és que és essencialment millorable.
Per tant, necessitem una de les tres o quatre pistes més llargues,
és, efectivament, es podria plantejar un hub aeroportuari,
incluent Reus i incluent Girona,
però l'impacte medioambiental d'atracar les línies de trens ràpides
que poguessin connectar els aeroports no és menor,
tampoc es pot deixar de considerar.
Insisteixo, aquest eufemisme, per mi,
tan necessari i tan intel·ligent en política,
en ocasions, anem a ampliar la capacitat,
sense parlar d'una ampliació de pistes,
pot, el que no deixa d'evidenciar,
és la necessitat concreta de tenir una pista homologable
a un tipus d'avió, normalment de natura intercontinental.
Per tant, necessitem una pista llarga,
necessitem els 3.100 metres, i el que sembla més sensat
és ampliar l'última pista, la tercera,
perquè, a les altres, directament és físicament impossible,
a banda de que la transversal provocaria un problema
de gestió d'avions, de gestió aeroportuària importantíssim.
Per tant, és un mast, és un prius,
Ana.
Sí, yo estoy de acuerdo con las declaraciones del alcalde,
sobre todo en el tema de que, como planteábamos al principio,
se trata de un debate técnico, básicamente,
porque la decisión está tomada, la decisión está tomada,
es decir, la decisión de ampliar el Prat
y no descartarla, ya va a ser así.
Entonces, bueno, yo creo que se trata simplemente de discutir
cuál es la cuestión, la obra menos agresiva
para el medio ambiente, teniendo en cuenta que todas lo van a ser.
Porque yo, de las opciones que he visto y que se han barajado
y demás, creo que ninguna descarta
el impacto medioambiental que va a tener.
Y luego, también, compensar ese impacto medioambiental
con la decisión que ya está tomada,
con la rentabilidad que, en todos los sentidos,
en el económico, que tenga esa ampliación.
Es que el resto de debates ya me parecen, ¿sabes?,
dar vueltas sobre lo mismo,
sobre todo teniendo en cuenta lo que también,
que creo que fue Uriol quien lo dijo, o Núria,
el tema de Europa.
Es decir, hay que...
El proyecto se tiene que ajustar sí o sí a lo que promulga Europa,
porque solo faltaba que, una vez se haya tomado la decisión,
te tumben el proyecto.
Yo creo que se están dando vueltas sobre lo mismo,
pero, al final, se están proponiendo cosas,
y ahora volvemos a repetir propuestas que ya se hicieron
y ya se descartaron.
O sea, hemos entrado en ese bucle.
Eso sí que me parece muy poco eficiente,
lo de entrar en bucles de cuestiones ya descartadas.
Núria.
Sí que l'alcalde diu que guanyar capacitat,
que és la fórmula que s'ha trobat
pel pacte dels pressupostos entre PSC i Esquerra,
és la fórmula que s'ha trobat per posar la pista.
Clar, això potser ho entén així més el govern,
tot i que crec que alguna mesura assumit que haurà de prendre,
però el PSC pensa que clarament això vol dir
ampliar d'una manera o altra o la pista,
o plantejar-se una altra opció
per poder tenir més vols intercontinentals.
A partir d'aquí és un debat tècnic,
però no crec que es pugui aconseguir l'objectiu
d'augmentar capacitat de l'aeroport del Prat
i de connectivitat només amb els altres aeroports a Catalunya.
És a dir, el que passa és que des de la política,
aquests debats, un cop es pren la decisió,
si realment s'ha pactat això pels pressupostos,
haurien de ser més o menys ràpids,
perquè si no dona una sensació de desorientació total
sobre quin és el model real que es vol per l'aeroport del Prat,
que no és un missatge que doni gaire seguretat
de cara a la ciutadania.
Tothom d'acord, perquè aquí, moltes vegades,
grans debats sobre infraestructures, al final,
tot acaba quan pacten el text i aquest text s'aprova.
I llavors, a partir d'aquí, se'n comença de no parlar.
A mi m'agradarà molt veure d'aquí un any
què s'ha fet amb la B40, que surt el verb executar.
M'encantarà veure com s'haurà ampliat la capacitat intercontinental
de l'aeroport del Prat d'aquí un any.
Aviam què ha passat i m'agradaria molt saber
si en algun moment les excavadores entraran al camp de Tarragona
i la guitarra tan xulo que ara arreglem tots del hard rock
però tots acabarem fitxant el hard rock.
Per tant, està molt bé pactar uns pressupostos, és fantàstic,
és impecable estar negociant amb el diccionari a la mà
perquè ningú hi perdi,
però al final has de tirar el diccionari a la llar de foc
i començar a fer les coses, perquè si no la gent...
Per tancar aquesta qüestió, Marc, perquè avui...
No molt ràpid, jo volia fer una alloa precisament a l'eufemisme.
És a dir, en ocasions, quan hi ha en aquestes posicions
de conflicte, codis binaris,
amor, odi, blanc, negre, u zero,
el saber trobar pactes,
en lo lingüísticament, eufemístics,
però en tot cas pactes, jo crec que és intel·ligent.
Llavors, l'ampliació de l'aeroport vol dir ampliació a la pista?
Al cap i a la fi, ampliació de l'aeroport ha de voler dir
ja no només donar més cabuda o més trànsit a aeroportuari
sinó permetre l'aleirament i l'atarratxa d'avions
de magnituds intercontinentals amb garanties.
Per tant, crec que no hi ha més alternativa.
Després del tema de l'hotel de la guitarra i tal, ja en parlarem.
Jo crec que l'Oriol és una mà extesa, no?, a fer un programa des d'allà.
Vol una simptomàtica? No, ja no hi serem.
Quan el carro que estigui quedat, segurament ja no hi serem.
Segurament no es farà mai. 9 i 37.
Dijous passat, la Núria Oriol i l'Oriol Marc van ser
al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
D'avui és divendres 6, no sé quin dia som.
Divendres. Dimarts hi torneu?
En principi, clar, hi ha el debat de pressupostos.
Contraprogramant. No sé què em faran fer a mi.
Què serà més apassionant, si el debat de pressupostos
o el que passi al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Ahir vam entrevistar Gonzalo Boye.
Dóna per fet que el que han demanat la defensa de Laura Borràs
de suspendre el judici, el judici no se suspendreà.
Políticament, el que va donar de si divendres
la imatge al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
i el que pot passar a partir d'ara amb aquest judici.
Oriol.
Políticament hem de posar el focus en què va passar fora
i no què va passar dins, perquè dins sí que és veritat
que Gonzalo Boye estava cantat que demanaria la suspensió
del judici en la mesura que l'altra part de les defenses
està ultimant un pacte amb la fiscalia i això, segons Gonzalo Boye,
genera una indefensió en la defensa, valgui la redundància
i té un component tècnic importantíssim i tampoc no...
el Marc sí que no és expert però nosaltres tampoc ens hem de posar gaire.
És veritat que fora crec que és on hi va haver les notícies.
En aquest cas, les notícies moltes vegades venen per les presències
o per les absències.
Crec que és significatiu que Laura Borràs no contés amb el suport
de persones com Xavier Trias, que vol guanyar a Barcelona
i per tant vol evitar qualsevol tipus de fotografia potencialment tòxica.
Víctor Ialdina, exconseller a la Generalitat,
membre de l'equip de Xavier Trias, tampoc hi va ser.
Ha estat uns dies abans a l'executiva que no hi seria.
Hi havia incomoditat manifesta parlant amb dirigents membres
de la direcció de Junts, gent que surta a la televisió,
noms i cognoms que no citarem aquí perquè l'off the record
és sagrat però gent que no tenia cap ganes de ser allà
ni de fer-se una fotografia amb Laura Borràs i a partir d'aquí,
gratant, parlant amb gent, que això la Núria Temufai ho fa molt millor
que jo, és evident que hi ha un sector de Junts que té
una mica de ganes, per dir-ho finament, que Laura Borràs
perquè la manera de fer-ho no és amb un pols intern.
Jo no veig Jordi Turull, com a secretari general,
fent un pols obert a Laura Borràs per disputar el lideratge
o per trencar el pacte. Jordi Turull és un dirigent,
ho recordava també la Núria en la presentació del seu llibre
aquest dijous, que sempre ha buscat preservar la unitat del partit
per a sobretot a les coses. És una persona que no va preferir
que el partit sortís del govern, que no pas que el partit es trenqués.
Amb això està tot dit. I per tant, l'única manera
és dir que faci un pas al costat un cop condemnada.
Però en cas que sigui condemnada, que pel que ens deien la sentència
a banda que es pot recórrer, tampoc té per què trigar molt a sortir?
No. Això no vol dir que Laura Borràs
s'hagi departada de la presidència del partit? No, i de fet,
en l'últim congrés, celebrat d'Hospitalet al mes de juliol,
es va aprovar una esmena per posar els estatuts,
que en els casos de l'ofer, la comissaria de garanties
podria venir a dir si això és l'ofer, no cal que et departis,
si és el càrrec. Serà divertit també, perquè Laura Borràs
té una relació divertida amb la gent de la comissió de garanties
de Junts, com es va demostrant el cas del Masas i les presidències
públiques i privades que va rebre el Mac de l'Onic.
Per tant, venen uns mesos que determinaran si Laura Borràs
podrà continuar sent president de Junts i, sobretot,
si continuarà a primera fila de la política.
Núria. Sí, jo crec que a dins de Junts, com deia l'Oriol,
hi ha una part que vol desbancar Laura Borràs de la presidència
i, si sí, en funció dels enllaç que tingui, si hi ha condemna,
doncs això caigui pel seu propi pes.
Jo crec que en aquesta línia, potser,
i seria més a l'entorn del secretari general Jordi Turull,
és a dir, que li dona suport en tot moment,
però creu que això tard o d'hora pot ser
que s'hagi d'apartar per una qüestió de la justícia.
De fet, Jordi Turull fins i tot va enviar una carta a la militància
de Junts perquè participés en aquesta concentració
i va demanar a tots els membres de la direcció que hi fossin,
és a dir, ha enviat una consigne perquè es faci costat a Laura Borràs,
però alhora, implícitament, espera que si hi ha un desenllaç
de condemna, doncs potser s'hagi d'apartar
o no pugui continuar ostentant aquests càrrecs del partit.
Però jo diria que dins del sector, que espera això,
també hi ha una part que creu que això no caurà pel seu propi pes
i que si no hi ha una ofensiva del sector possibilista,
en aquest sentit, doncs, Laura Borràs, encara que hi hagi condemna,
no s'apartaria perquè, com ha dit el Roger,
presidenta del partit ho pot ser igualment, encara que estigui
condemnada o inhabilitada. De fet, a la inhabilitació no impedeix
tenir càrrecs orgànics del partit i en la línia del que ella defensa,
que això és un cas de persecució política, segurament pot intentar
mantenir la mateixa posició, encara que hi hagi una resolució
desfavorable a ella en el judici. Per tant, jo crec que la pugna
interna a Junts hi serà passi el que passi amb el desenllaç
del judici. I a partir d'aquí, si aquest sector pragmàtic
s'imposés, doncs s'hauria de veure quina és la seva proposta
per presidir Junts i aquí hi ha gent, fins i tot que ja parla
del nom del candidat a l'alcaldia de Barcelona, Xavier Trias.
Com a president? Hi ha gent que especula amb aquesta idea
en cas que... L'anada de l'Oriol Ríol.
He dit especular. No, escolta'm una cosa.
De seguida vull sentir el Marc Molins i l'Anna Pardo de Vera
de l'Oriol Ríol. No, no és una qüestió. Però, però, però, però, però,
ahir el FAQS de 8TV amb l'Eduard Pujol va reaparèixer
un estretíssim col·laborador de Laura Borràs, Francesc
de Dalmases. Sobre les últimes hores de Laura Borràs i el judici
que té el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
a més, Francesc Dalmases va tornar al FAQS, però va tornar al FAQS
en aquest cas de 8TV. L'episodi polèmic el va tenir
al FAQS de TV3 amb la Cristina Puig i la Mònica Hernández,
que era la subdirectora. Va dir això Francesc Dalmases
amb l'Eduard Pujol. Sortirà Laura Borràs?
Estic segur que sí. Estic convençut. No tant perquè pugui
confiar més o menys amb la justícia espanyola, sinó que jo crec
que la determinació, aquest resistir, aquest ser honorable
en el sentit més extens i més humà del terme, té premi.
Això que els fills de puta guanyen jo no hi he cregut mai.
Jo crec que les bones persones guanyen.
Està molt bé que doni lliçons de moralitat a una persona com ell.
És al·lucinant. És que jo...
Per exemple, m'he bloquejat a Twitter i n'estic fins i tot
una mica orgullós.
Crec precisament que si en algun moment determinat,
com ara explicava molt bé la Núria, hi ha sectors de junts
que no tenen cap ganes de tenir relació política amb Laura Borràs
i els seus col·laboradors, també s'explica, per com han funcionat
internament Laura Borràs i els seus col·laboradors, com es va demostrar
en l'episodi del cas Dalmases dins l'executiva, amb unes intervencions
de Laura Borràs molt agosarades contra membres de la direcció pel fet
d'estar criticant Francesc Dalmases, i fa la sensació que sempre
els nostres estancs també s'expliquen per les relacions personals,
perquè moltes vegades en política parlem de les grans decisions
i de com funciona la política, però moltes vegades els polítics
també són persones bones i males persones. Tenen amics i enemics.
Tenen amics i enemics i una tercera categoria que és companys de verdit
que són efectivament... Enemics. Afloren efectivament... Segur a alguns
enemics, sí, los peores. I crec que Francesc Dalmases, amb l'episodi
del cas Dalmases, només ho poden saber exactament cinc persones
què va passar, però com que al periodisme ens dediquem a parlar
amb testimonis i els testimonis són clars, i la comissió de garanties
de Junts també va ser clara sobre què va passar, crec que la figura
de Francesc Dalmases resta més que no passuma a una persona com
Laura Borràs, que efectivament, com deia el senyor Dalmases, té moltes
ganes de preservar el seu perfil institucional. I diria que les
imatges que hi ha darrere d'aquestes persones que, sincerament,
no es parlen. Vull dir, quan Laura Borràs i Francesc Dalmases a vegades
passegen pel Parlament i es creuen amb el president Aragonès,
el president Aragonès es queixa que a vegades no el saluden o que
el giren la cara. Si això és fer política bé, parlem-ne, per mi no
ho és. Una altra declaració i continuem comentant la cosa.
El veurem algun dia, no només de mà dreta de Laura Borràs, sinó
d'aquest senyor, que halat els seus fills, i del seu pla.
Jo haig de dir, i els meus fills m'ho han sentit dir moltes vegades,
que a la vida he estat molt poc de planificar i molt de servir a les
causes que em semblen justes i que em semblen necessàries.
És a dir, no m'està dient que no. No, jo estic dient que efectivament
el que m'importa és molt treballar. I ara mateix la meva preocupació
més gran és com és que no hi ha una direcció col·legea a l'independentisme.
No, que em sorprèn, no, la pregunta en el sentit que Francesc Dalmàs es pugui ser cara visible no és una cosa que crec que estigui sobre la taula
a dins de Junts per Catalunya, almenys de la direcció de Junts per Catalunya.
Sí que potser en els entorns de Laura Borràs s'ha especulat sobre aquesta idea,
però crec que després del que ha passat amb l'episodi del FAQS i també la mala relació que té amb una bona part dels sectors de dins de Junts
tindria difícil fer un pas endavant més enllà de ser un de les persones més importants de l'entorn de Laura Borràs en aquest sentit.
Anna, no, és que he vist que va ser un monogràfic ahir de l'entorn convergent al FAQS perquè he vist que hi va anar Artur Mas, hi va anar Victòria Alzina i hi va anar Francesc Dalmàs.
Hard drink.
Escolta'm, Marc i Anna, va, per favor, que em feu desviar.
Jo voldria fer dues reflexions, una de tipus més jurídic i una de tipus més polític.
La jurídica, d'entrada.
El que va passar el divendres a la sala del TCJ, aquesta conformitat parcial, entra dintre de l'absoluta normalitat en el dia a dia dels procediments penals.
És a dir, inicialment sí que és veritat, i parlo de jurisprudència de fa una dècada sí que hi havia alguna sentència al Tribunal Suprem que es plantejava si es podia o no es podia conformar parcialment.
A data d'avui és una situació absolutament normalitzada, que tècnicament ha d'estar prevista, inclús hi ha una norma, la Llei d'eficiència processal,
que contemplarà literalment aquesta possibilitat de dissociar una part dels enjuiciats que accepten la responsabilitat respecte dels altres que no l'accepten.
És veritat que hi ha uns límits ètics, és a dir, no es pot condicionar un pacte de conformitat a una determinada versió dels fets,
i, evidentment, una vegada produïda aquesta conformitat parcial, els que tenen la condició de no conformants, els que no han acceptat el tema, el pacte,
no es poden veure perjudicats només exclusivament per una testifical, en aquest cas, dels que sí que han conformat.
És a dir, hi ha una sèrie de límits ètics i jurídics, però, insisteixo, i voldria acabar aquest punt des de la meva perspectiva, és una situació absolutament normal.
Crec que les impugnacions que es van fer per part de les defenses són excessives, respecte de l'Àlex Solà i de la Marina Roig, dos advocats fantàstics,
a qui es va posar directament el cap a la picota dient que havien tingut una actitud gairebé poca ètica, es deia, i amb clara vulneració al dret de defensa.
Crec que no és de rebut, insisteixo, i acabo la reflexió jurídica, les conformitats parcials són constants i diàries.
En el nostre imaginari, el cas de l'Oriol Pujol, el cas del Palau, el cas de l'Audiència Provincial de Lleida fa molt poc,
amb un tema extremadament interessant, s'ha aplicat aquesta mecànica sense cap tipus de restricció,
i insisteixo, amb perfecte respecte a aquesta qüestió més ètica de les conformitats parcials.
Ahir el Josep Maria Martí Rigaó deia una cosa interessant a la tertúlia, i és que l'estratègia de defensa de Gonzalo Boye,
en el cas de Laura Borràs, clar, l'objectiu és que la pena, si és que hi acaba ben condemna, sigui mínima,
però que políticament queda molt tocada amb aquesta estratègia de defensa que està a duena terme.
Bueno, d'entrada perquè entra en explícita contradicció amb determinats plantejaments polítics,
és a dir, una altra de les qüestions prèvies que plantejava era la incompetència del TCJ al fil de la seva condició de no membre presidenta del Parlament,
perquè estic suspès, clar, el que no pot ser és sis dies a la setmana president a tots els efectes del Parlament
amb una situació de suspensió i el dia que arribes a la sala al TCJ anar contra la teva pròpia manifestació per no donar-li competència al TCJ,
és a dir, crec que hi ha una contradicció entre el que és la defensa i el que és el discurs polític.
Però aquesta era la segona reflexió que volia fer, és a dir, la jurídica.
És absolutament normal la conformitat parcial, la política.
La situació en què acabi Laura Borràs després d'aquesta sentència, que haurem de veure en quins termes es dicta, quan i en quins termes,
no es prejutja la culpabilitat de ningú, la sentència que es pugui dictar,
una de les qüestions que entenc que haurà de dir-hi mi és si estem o no estem davant d'un cas de l'ofer.
Jo crec, honestament, que no. És a dir, el que tenim és un funcionari,
la hipòtesi és un funcionari que administra cap dels públics de forma irregular, en aquest cas fraccionant contractes.
D'aquí deduir que això és un cas de l'ofer perquè en aquests moments,
aquest funcionari que va ser en aquell moment ara té la condició política que té, jo crec que és anar massa enllà.
El relat de fets provats haurem de deduir si és o no un cas de l'ofer i a partir d'aquí, el partit haurà d'aprendre les seves decisions.
Núria, molt coreana, que fa estona però no la sento.
És que jo li vull fer una pregunta al Marc. Si els acusats mostren o reconeixen els fets
les possibilitats de no condemna de Laura Borràs quines són?
És a dir, si la fiscalia pacta amb els altres acusats hi ha un acord i els acusats diuen
no, no, això va passar, s'acaba la partida?
O sigui, Núria, per mi aquesta és la qüestió clau. Quan això es produeix, el tema és, en primer lloc,
la conformitat al pacte amb un acusat no pot passar perquè doni una versió concreta,
la que pugui interessar en aquest cas, a qui ofereix el pacte.
És a dir, la veritat s'ha de continuar lluitant per la veritat.
I la segona qüestió és que el que continua succeint després del pacte parcial és un veritable judici.
De manera que hem vist en ocasions, hi ha una sentència molt recent de l'Audència Provincial de Lleida,
en la que una part dels acusats conformen, els altres no conformen.
Durant la continuació del judici es posa de manifest que hi ha una sèrie d'irregularitats processals greus
que acaben provocant l'absolució dels que no han conformat i que s'extén a aquells que inclús havien conformat.
No sé si m'explico. És a dir, la idea és, una vegada s'ha produït la conformitat parcial,
respecte dels que no conformen, continua un veritable judici amb la presumció d'innocència,
s'ha de practicar tota la prova, no es pot deduir que hi hagi d'haver una condemna
perquè hi ha hagut una conformitat parcial. L'altre exemple és Camps.
Recordeu el cas dels taratges, no? És a dir, hi ha una part que conforma, accepta la responsabilitat,
Camps diu jo no conformo i amb ella acaben obsolent,
havent-hi uns acusats que havien conformat parcialment.
Situació normal, situació habitual que és absolutament respectuosa,
1- amb el dret de defensa i 2- amb la presumció d'innocència.
Ana.
Sí, jo, jurídicament, me parece que ya está todo dicho,
más allá de que estoy de acuerdo con Marc, que en este caso no se puede hablar de Lófer.
Yo entiendo que el argumento es muy apetecible
y que es verdad que sí estoy de acuerdo
con la denuncia que se hizo contra el Tribunal Supremo
por el juicio que se le hizo contra el Prusés.
Y en ese sentido sí creo que el Estado fue con toda la maquinaria
contra una ideología que es el independentismo catalán
y que sigue yendo contra ella.
Pero este caso no.
Este caso es un caso que hemos visto en muchos otros sitios
y es un caso de presunta corrupción.
Llámale X.
Y los indicios son tan tangibles, y los conocemos todos,
que es imposible hablar de que no hubo presuntas irregularidades.
O sea, es que es de cajón, además.
Yo creo que en este sentido se equivocan, además,
y realmente sí es dañino para quienes sí fueron víctimas de Lófer.
Dicho esto, políticamente creo que estamos en una buvidad hacia delante,
que no sé cómo acabará jurídicamente, perdón, judicialmente,
pero creo que políticamente Laura Gorràs está acabada.
Oriol, per tancar, i Núria, sisplau, molt curt.
Jo no sé si està acabada o no,
però sí que és veritat que tindrà francament complicat
continuar exercint les seves responsabilitats públiques,
encara que no siguin institucionals,
si acaba rebent un eventual condemna.
I crec que he d'introduir un altre element de debat ja per tancar-lo,
que és, en cas de ser condemnat en ferm,
arribi la sentència quan arribi que sigui del tot inhabilitant
per exercir el càrrec,
Esquerra estarà disposada a cedir la presidència del Parlament
que ocupa ara de manera circunstancial?
És una pregunta que ens hem de començar a fer.
Bueno, de fet això arribarà abans, potser que arribi abans.
Correcte, seria el cas dels precedents de Pau Juvillà i companyia.
Alba Vergés voldrà cedir pas.
Esquerra li deixarà algú de Junts triar nou o nova presidenta del Parlament,
perquè en el seu dia es va debatre l'executiva de Junts
si era pertinent o no que Laura Gorràs deixés el càrrec
que ara deixarà el càrrec després de les municipals
o algun altre perfil com l'orògrama d'aula
que, sincerament, al sector vespremolàtic no li anava bé.
Crec que és un debat que hem de començar a tenir
i que pot impactar en l'activitat parlamentària els propers mesos.
Sí, i anant a les aliances de la legislatura,
perquè ara hi ha hagut un pacte Esquerra-PCC
que també sumaria per la presidència de la Generalitat.
Per tant, hi ha una correlació de forces oberta
que condicionarà si hi ha condemna, encara que no sigui ferma,
a la presidència del Parlament, directament.
Moltes gràcies per acompanyar-nos aquest diumenge.
Una abraçada.
Gràcies.
Cuida't, Marc.
4 minuts per les 10.
Sí, cuida't, Marc.
Petitíssima pausa, ens actualitzem les notícies
i marxem cap a Londres amb el Leon Cindreu i el Toni Rodon.
Ara tornem.
La Perla 29 recupera els ulls de l'Etern Germà,
un dilema d'Stephens Baich dirigida per Oriol Brogi,
a partir del 8 de febrer al Teatre La Biblioteca.
Aquesta és la història de Virata,
la memòria del qual va ser oblidada pels homes.
Els teus fills no necessiten saber a quin preu està la benzina.
Necessiten cantar amb tu en el cotxe de camí cap a casa.
I tu necessites la tranquil·litat de poder seguir-los cuidant amb el millor.
Per això, a Danone,
tanquem l'any abaixant els preus a un euro amb la qualitat de sempre.
El que és essencial és ajudar-nos.
Iogurt de Noni.
Dilluns que ve, celebrem el Dia Mundial de la Ràdio al teu costat.
Un dia especial per fer els nostres programes amb tu.
Des de la Nou Coworking d'Artesa de Segre,
que acollirà el matí de Catalunya Ràdio,
fent pop-up en un estudi d'art digital d'Estònia,
el país més digital del món.
En una pizzeria de Badalona.
Un dels llocs mítics de reunió d'aficionats al bàsquet.
Des del bar al Velódromo, muntant el jou amb la Samantha Hudson.
Passant la tarda entre sostenidors i pijames
en una cotilleria de Manresa i visitant la Casa de les Tresines.
Fem un podcast.
Tu saps on és un podcast?
I la nit dels ignorants en un pis d'estudiants.
Autèntica ràdio de proximitat.
Perquè aquest dilluns...
Fem la ràdio junts!
Catalunya Ràdio.
Venim amb tu. Venim amb tu.
Amb la col·laboració d'Adanone,
EAA Business School,
Sallés Mazet i la Fundació Antoni Tàpies
i el patrocini de regalateetra.cat,
que t'ofereix Júnior.
El suplement de Catalunya Ràdio.
Endavant, passeu.
Casa teva.
Hi ha cap manera millor que un creuer
per visitar el Mediterrani, les Illes Gregues o el nord d'Europa?
Amb MSF Cruceros, embarca't directament a Barcelona
els caps de setmana o en vols des del Prat.
Vuit dies des de 799 euros per persona, amb tot inclòs.
Fes la reserva a la teva agència de viatges
o visita msccruceros.es i aconsegueix el millor preu.
MSC Cruceros descobreix el futur dels creuers.
Condició humana és un podcast sobre salut, malaltia i vida.
Aquell dia vam entendre que el Rai clarament seria
un fill de l'amor i un fill de la ciència.
No somos conscientes de la capacitat d'adaptació que tenim.
D'això hi havia 14 casos al món i em té que tocar a mi.
Condició humana són històries de vida excepcional
sobre salut, malaltia i vida.
Un podcast de Núria Hart amb disseny sonor de Laura Romero.
Amb el suport de la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació.
Transformem rodalies amb inversions reals en trens i infraestructures
en una Catalunya més connectada, cohesionada, sostenible i accessible.
I com que estem treballant per a tu, tenim noves estacions
a Sant Andreu i Santa Perpètua de Mogoda i s'estan remodelant
per adaptar-les a les necessitats de la ciutadania,
les de Molins de Rai, Vila Franca del Penedès o Cata,
Mollet-Sanfós, entre d'altres.
Rodalies de Catalunya operat per Renfe,
ADIF, Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana,
Govern d'Espanya.
Dimecres que ve, 15 de febrer, a les 8 del vespre,
gaudeixen directe els cinemes del Barber de Sevilla
des de la Royal Opera House de Londres.
L'Opera Buffa de Rossini està plena de diversió i picardia.
Des del famós número inicial del Barber, Largo Alfactotum,
el crit de Figaro Figaro, l'obra mestra de Rossini
és un divertiment desenfrenat.
Dimecres 15 de febrer, a les 8 del vespre,
el Barber de Sevilla, el teu cinema més proper.
Dissabtes i diumenges, des que surt el sol fins l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.