Són les 10.
Un moment de repassar les notícies més destacades.
Nois Bonet, bon dia de nou. Bon dia.
Destaca a l'hora l'entrevista que li has fet Roger a Dolors Feliu,
la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana,
en què ha deixat clar que la llista cívica
tirarà endavant tot i les dimissions d'ahir al secretariat.
És un mandat aprovat per un 98% dels associants.
Per tant, és un mandat molt ferm que hi ha dintre de l'Assemblea
i, per tant, ho tirarem endavant
i ja veurem com arribem i com fem,
a veure realment com s'acaba articulant.
També parlem en aquesta hora de la festa Reif,
que es fa aquest cap de setmana en una ermita de serral,
a la Conca de Barberà.
Segons han explicat els Mossos a Catalunya Ràdio,
encara hi queden unes 700 persones.
No hi ha intenció de desallotjar-les, segons també fons dels Mossos,
cosa que també t'explicava
Roger, l'alcaldessa del municipi, Victòria Cañiz.
No, no, no, és que ja van tenir en clar que era pitjor,
sobretot perquè, clar, allà dalt és molt difícil d'accedir-hi.
Vull dir, són camins realment rurals, de difícil accés.
Ells han anat controlant tanès com els engens rurals,
doncs que hi no hi hagués cap problema.
Vull dir, ells mateixos ja porten enganxes
perquè si algú es queda malament dins el camí,
poder-lo estirar,
porten rampes perquè els camions hi puguin accedir.
A les portes del primer aniversari de la guerra contra la Ucraïna,
avui expliquem que el conflicte ha buidat els barris més bombardejats
per les tropes russes a Kharkiv, que és la segona ciutat d'Ucraïna.
Abans de la invasió hi vivien 200.000 persones
i ara només n'hi ha 200.
I, mentrestant, Rússia ha retingut 6.000 menors ucranesos
des de l'inici de la guerra per poder-los reeducar a la seva manera.
També parlem avui del nou cisme de magnitud 5,2
que ha tornat a afectar Turquia, ara la zona central del país.
De moment encara no s'han quantificat els danys
i, mentrestant, l'ONG Metge Sense Fronteres alerta
de les dificultats que tenen per poder donar assistència mèdica
a la població afectada pel terratrèmol d'ara fa dues setmanes.
10.2 minuts de l'actualitat esportiva. Albert Benet, bon dia.
Bon dia. Què destaquem?
Cala Penya no jugarà a la final de la Copa de Bàsquet
després de perdre les semifinals d'un punt 72 a 73
i, en l'últim segon, un tap a Joel Parra
quan ja entrava a Sistella va privar l'equip vertinegra
de la victòria contra el Tenerife.
La final es jugarà aquest vespre a les 7 a l'Olimpíc de Badalona
i serà inèdita, s'enfrontaran el Tenerife i l'Unicaja,
l'equip que ha eliminat el Barça i també el Madrid.
El Madrid de futbol se situa provisionalment
a 5 punts del Barça a la Lliga
després de guanyar el camp de l'Ossasuna per 0-2
amb gols de Fede Valverde i Asensio ja a la recta final.
Aquest vespre al Camp Nou, Barça-Cadis,
amb rotacions anunciades per Xavi Hernández.
El partit de les 9 el podreu seguir amb la TDT de Catalunya Ràdio.
Abans de les dues i pel tot gira,
Elge Espanyol, partit al camp del QE
d'un espanyol que és quart per la cua
amb un punt per sobre dels descens
i que té la baixa de 3 dels 4 centrals de la plantilla.
El Mataró i el Sabadell jugaran aquest migdia
a partir de les dues a Terrassa,
la final de la Copa Femenina de Vater Polo.
I ara a aquesta hora s'està disputant la mitja Marató de Barcelona
amb més de 21.000 participants.
Maria Guixà, bon dia.
Hola, bon dia.
Ja tenim resultats tant en categoria masculina com femenina
i podem confirmar que hi ha rècord de la prova
en les dues disciplines,
en masculina, victòria pel canyà Charles Kip Kurui Langat.
Amb un temps de 58.53, ha rebaixat en 13 segons
l'anterior rècord d'aquesta mitja de Barcelona
vigent des del 2022.
I en categoria femenina, la també africana,
la canyana Irine Kimais,
ha establert també un nou rècord de la prova
aquí a la ciutat de Barcelona, 1.04.37.
Ha rebaixat en 32 segons
el rècord anterior del 2015 de Florence Kip Lagat.
Hola, busques una telefònica alternativa a les grans?
Doncs passa de Vera, l'operador de Veritat.
T'escoltem, t'impulsem i et portem fibres, siguis on siguis.
Vera és un operador honest i real
que connecta Catalunya i la seva gent.
Contracta fibra, mòbil i energia a somvera.cat.
Vera.
No els deixen parlar, però volen fer-ho i donar la cara.
Vols saber-ho tot des del principi?
Doncs era una merda.
Els soldats no tenen armilles antibales ni cascos o municions.
Ell es va llistar a l'exèrcit per defensar el seu país,
no per atacar-ne un altre.
Destapem la veritat sobre la guerra d'Ucraïna.
Rússia, diari íntim d'una guerra.
A TV3, dimarts a la nit.
Lincoln.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya.
Amb el lema Latin Boom,
Animac, la mostra internacional de cinema d'animació de Catalunya,
celebra l'explosió creativa de l'animació llatinoamericana
amb projeccions dels millors crometratges i llargmetratges,
monogràfics, retrospectives i conferències amb els seus creadors.
Del 23 al 26 de febrer a Lleida i del 3 al 12 de març online.
Més informació a animac.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
El Teatre Nacional de Catalunya presenta Desdèmona,
una versió d'hotelo que, a través del circ,
la música i l'humor ens explica el clàssic de Shakespeare
des de la mirada femenina de Desdèmona.
Del 22 de febrer al 5 de març al TNC.
Més informació a tnc.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
A Catalunya Ràdio.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
10 i 6.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
El suplement.
Amb Roger Escapa.
10 i 6.
Catalunya ha dejado de ser esa Catalunya brillante, con seni.
Siempre fue un lugar de admiración
para el resto de los españoles, vanguardista.
Pero me tienes a locar.
Y ahora mismo el provincianismo del nacionalismo
ha provocado que se haya convertido en una tierra hostil
donde ha habido un éxodo empresarial,
donde las familias cada vez se sienten menos a gusto
y menos representadas,
y vienen a comunidades autónomas como Madrid,
precisamente porque aquí un catalán se siente más en libertad
que en Cataluña.
A Llopalau hi ha molta pinya.
Pinya cada matí.
La setmana tràgica.
Nou capítol de la setmana tràgica.
A Londres hi tenim el Ion Sindreu,
de Wall Street Journal, bon dia, Ion.
Com esteu?
Això, tu, com ho portes? Què tal?
Bé, bé, escolta, això de no anar a la feina no està malament.
Ah, sí? T'agrada?
Sí, em passo tot el dia voltant, però està bé.
Amb la criatura, eh? Amb la criatura, sí.
Empanyant el cotxet tot el dia.
Empanyant el cotxet, però escolta,
una persona que fins ara feia zero esport com jo,
mira, al final això m'allargarà la vida.
No camina encara, eh?
No camina, no camina, no camina.
El teu sí, no? Però agateja?
Sí, home.
Ah.
El meu camina, sí, el meu camina,
que vol dir que anem a terra tota l'estona, però sí, sí.
Agateja i grimpa, diguem, eh?
Escalen, escalen, vigila que escalen de petits.
Sí, sí.
Toni Radon, doctor opeu en ciències polítiques
i investigador a la London School of Economics,
professor de l'UPEFA, bon dia i bona hora, Toni.
Bon dia i bona hora, què tal?
Molt bé, i tu com estàs?
Bé, escolta, Ion, deus tenir uns bíceps ja d'aquells formosos, eh?
Bé, sí, sí, no et pensis, eh?
Em sembla que encara em reconeixeràs, si ens veiem.
És a dir, no espero allò, una persona de gimnàs, eh?
Tens encara el mateix cos.
Sí, malauradament, algunes coses, doncs els canvis són marginals,
com tu saps, és un tema d'incrementalisme.
Clar, a mi m'està passant una cosa, és que ara...
O sigui, em fixo, per exemple, en una cosa que no m'he fixat mai,
que són els parcs infantils, no?
Com és l'oferta a Londres de parcs infantils, Ion?
Bé, tenim molts parcs-parcs, diguem, eh?
I... Sí, però no un Hyde Park.
Perquè un Hyde Park, la teva filla segurament no sabrà què fer-hi.
Però potser hi ha un gronxador, un tobogán, no?
Sí, doncs mira, ara m'hi estic fixant
i he de dir que n'hi ha més del que jo em pensava.
Clar, de moment només podem utilitzar aquells gronxadors
que tenen com estructures, saps?
O sigui, que tenen com, no sé com dir-me, com una cistella.
Els normals encara no ho podem posar.
Molt bé, doncs vés informant, també.
Però hi ha lluites, eh? Allò és com...
Has de fer cua, has de fer cua al gronxador, sí, sí.
És com una lluita per un càrrec de la Generalitat, eh?
O sigui, allà ja... vaja, la gent es clava punyalades.
Bé, aquesta setmana, amb el Ion i el Toni,
ens fixem en el documental del Sense Ficció,
titulat Negrés, la Catalunya esclavista, perquè ha portat cua.
Un documental que sona així.
En només 50 anys,
més de mig milió de persones com jo van ser esclavitzades per negrés.
Molts pobles del litoral de Catalunya...
Això sap més aquesta setmana a TV3 del Sense Ficció,
un retrat de l'origen de moltes fortunes catalanes
que és l'esclavitud.
I la dada ens diu que entre el 1821 i el 1867,
en prop de 50 anys,
es van portar més de mig milió, 550.000 esclaus,
des de l'Àfrica fins a Cuba, que aleshores era una colònia espanyola.
El tràfic d'esclaus es va il·legalitzar a Espanya el 1821.
Ara bé, moltes companyies, moltes de les quals eren catalanes,
van seguir traficant amb esclaus africans fins al 1867.
La dada d'aquest més de mig milió de persones
realment és rellevant,
perquè si tenim en compte que al llarg de tota la seva història
els Estats Units van portar per la força
més de 300.000 africans esclavitzats,
doncs aquesta dada que ens deien en aquest documental
supera aquesta altra.
I a vegades fa la sensació que l'esclavitud
és el gran pecat original dels Estats Units,
que tenen molt reconegut i molt assumit, no?
I en canvi, nosaltres, no gaire amb nosaltres,
però aquest documental, si més no,
ha posat a la palestra i a l'actualitat
que també tenim un passat molt fosc de moltes fortunes del país.
Jo, Antoni, l'heu vist, eh?
Sí, sí, sí, sí.
No, tens raó, eh, Escapa?
De fet, jo celebro aquest documental
perquè, en certa manera, com en tantes altres coses,
en aquest país anem una mica tard,
en el sentit que ja hi ha molts països que fa molt de temps
que s'estan plantejant el seu passat
i la forma com han tractat, doncs, d'altres persones.
I, per tant, doncs, que hi hagi un documental d'aquest tipus,
que posi sobre la taula tots els negocis foscos
i altres coses execrables que van passar,
doncs, fa molt de temps, la veritat és que, en certa manera,
ja era hora.
De fet, per afegir el que deies,
Espanya va ser un dels països europeus
que més tard va prohibir l'esclavitud,
perquè en moltes colònies, fins a finals del segle XIX,
encara podies traficar amb esclaus.
I aquí, evidentment, hi ha moltes implicacions,
i és un tema que s'ha estudiat abastament.
I, com deia, anem una miqueta tard.
De fet, fa poc, perquè us veieu, doncs, una mica el que encara es podria fer,
el Regne Unit, que és un país que ha avançat molt en aquesta qüestió,
s'ha publicat una web que es diu...
Legacies of British slavery,
que seria el llegat de l'esclavitud britànica,
en què tu, bàsicament, pots anar allà
i pots posar el nom d'una persona
i et diu si aquesta persona, doncs, els esclaus que tenia,
els diners que va fer amb l'esclavitud,
i, per tant, tota la riquesa que va arribar a tenir.
Un arbre genealògic dels abusos, bàsicament.
Sí, i surten empreses, surten persones individuals,
surten associacions...
De fet, ha passat que el com, que és que molta gent, molts britànics,
no sabien que els seus avantpassats
havien estat en aquest negoci de l'esclavitud,
i ara s'han afanyat a demanar perdó,
alguns d'ells, evidentment, no tots,
i obre un gran debat, que és fins a quin punt
nosaltres som responsables de les coses que van fer
les generacions passades,
tres, quatre generacions anteriors,
la teva família, bàsicament, no?
Clar, aquí, el documental estava molt bé.
El que ens agradia, en certa manera, menyor, centrar-nos,
crec que jo és, amb alguna afirmació que es fa,
que ha donat molt de dat a Twitter,
en aquest món nostre, del país petit,
que diu que l'esclavitud, doncs,
va ser un factor importantíssim
per la revolució industrial a Catalunya.
Això, en certa manera, no és un debat només local, només català,
sinó que, quan es mira a altres països,
també tenen aquesta pregunta, no?
Gràcies a l'esclavitud es va industrialitzar els països.
En certa manera, algú pot pensar que és una pregunta una mica òbvia, no?
Perquè, clar, tu vas pel carrer a Escapa, probablement,
i moltes de les coses que veus són directa o indirecta
a producte de l'esclavitud.
Només cal passejar per les rambles de Barcelona,
vas a Arany de Mar, per exemple, i tens el Xifrer,
que és aquest lloc, aquest hospital, aquest centre mèdic gegant,
que es va construir gràcies a l'esclavitud
o per culpa de l'esclavitud, etcètera, no?
Aquí, però, la cosa no està tan clara.
Per diversos motius.
Clar, aquí, el que ens hem de plantejar és que...
diverses qüestions.
Per exemple, nosaltres podem observar
que hi ha molts països que van tenir esclaus
i no es van industrialitzar.
A Espanya? A Espanya.
O Catalunya, mateix.
Catalunya va tenir esclaus durant molt de temps,
i, per tant, no es va industrialitzar quan va començar a tenir-lo,
sinó al cap de molt de temps.
O al revés, o trobem països que van tenir relativament pocs esclaus
que sí que es van industrialitzar, no?
Podem pensar, per exemple, en Itàlia,
o en altres països que segueixen el mateix patró.
I, de fet, algú, fins i tot,
i aquí està una mica el debat entre els economistes i els politòlegs,
podria dir que l'esclavitud el que va fer
va ser fer que el creixement econòmic fos més lent,
perquè el que feia era desviar diners
cap a activitats que eren poc productives i poc innovadores
i que no generaven riquesa a llarg termini.
Per exemple, l'Amèrica del sud, allà on hi ha...
Perdó, el sud dels actuals Estats Units d'Amèrica,
Carolina del Nord, etcètera,
és allà on hi havia més esclaus
i van tenir un creixement econòmic a curt termini,
però després, a llarg termini,
la seva economia no era la més innumadora dels Estats Units.
De fet, en el fons, el resum de tota la literatura,
d'aquesta hipòtesi que els economistes,
i que potser ara en Joan ens diu alguna cosa més,
que es diu la hipòtesi de Williams,
que és a dir, aquesta idea que els esclaus
van generar la revolució industrial,
el resum és que, més aviat, no.
Que, com a molt, la va accelerar,
i la revolució industrial necessitava altres elements
que no pas només l'esclavitud.
I on?
Sí, jo recomano llegir els orígens
del miracle econòmic català d'Antoni Simoni Teres,
que segur que el Rodon coneix bé,
que una mica ve a explicar
aquest origen de la industrialització catalana.
I a troncar una mica en això que diu el Rodon,
si els diners de l'esclavatge fossin la clau
per explicar la industrialització,
llavors Castella s'hauria d'haver industrialitzat molt abans,
perquè tenia el monopoli del comerç amb les Amèriques durant 300 anys.
Llavors, clar, si mirem la gent
que ha fet investigació sobre aquesta tesi,
ara això que es mentava el Rodon, la tesi de Williams,
d'aquest historiador que es deia Eric Williams,
que al 1944 va escriure un llibre molt comentat
que es deia Capitalisme i Esclavitud.
Era un historiador marxista.
Però, clar, des de llavors, els anàlisis que s'han fet...
han vingut a trobar que, per exemple,
en el cas de la Gran Bretanya,
el capital que es va invertir basat en els beneficis de l'esclavitud
eren menys d'un 1% del capital de la revolució industrial.
No tenim dades de Catalunya, i això és important remarcar-ho.
Per tant, és possible que fos més important aquí
del que ens pensem.
Però, en tot cas, sí que jo crec que és important
desterrar un mit econòmic de l'element dels ullents.
I és aquesta idea que el capital que s'inverteix
ha de venir d'algun lloc.
Si una regió del món té recursos per invertir en fàbriques tèxtils,
per exemple, com va passant aquí en el seu dia,
vol dir que aquests diners estan sent xoclats
d'altres regions del món.
I, evidentment, molts països han fet això,
d'extreure recursos, i encara ho fan,
de manera ruïna i miserable d'altres països
en situació d'inferioritat,
i els països més rics ho hem fet més.
Però no és una necessitat en robar d'algú
per invertir en una fàbrica.
El motiu pel qual el capitalisme,
o podem incloure el socialisme industrial
de la Unió Soviètica, si voleu,
ve acompanyat de creixements econòmics exponencials.
I, en canvi, abans no passava,
és perquè, com sempre expliquem en aquest programa,
quan un inverteix en economies d'escala
i increments de productivitat,
es mecanitza la producció, simplement, d'aquesta producció en sèrie,
i això fa, si penseu en els treballadors de la Ford,
l'exemple que sempre posem, produïen més cotxes per hora,
cobraven més diners, perquè produïen més cotxes per hora,
i, comprant aquests cotxes,
pagaven les màquines que s'havien utilitzat per fabricar aquests cotxes.
Per tant, d'una altra manera,
a nivell macroeconòmic, el capital es finança a si mateix.
I, de fet, per exemple,
un historiador nigerià molt conegut, en Joseph Inikori,
doncs ell mateix va fer aquesta anàlisi,
tot i que ell és africà,
i, de fet, tenia moltes crítiques
respecte al que es deia de l'esclavitud
per a alguns historiadors blancs,
però ell mateix va fer aquestes crítiques
i va arribar a la conclusió que, de fet,
la gran part del capital que va finançar la indústria
venia de la indústria mateixa,
és a dir, dels beneficis acumulats que es generaven,
perquè la gent tenia més demanda per aquests vents manufacturats.
Per tant, això no ho dic, que quedi clar,
és capa per restar importància a la història dels catalans negrés,
però jo crec que no cal que l'esclavisme sigui l'origen
del nostre desenvolupament econòmic per ser odiós.
És a dir, precisament quan fem aquests arguments
de que tot el creixement econòmic, el capitalisme,
no està atacat per l'esclavitud,
al final potser no ens estem fixant en les fortunes concretes,
en noms i cognoms concrets que es van beneficiar de traficar
amb éssers humans.
Alguns noms concrets que surten esquitxats.
Els Güell, del 1871 es va crear el círculo hispánico ultramarino
que presidia Joan Güell...
No se sap, a més, que això del documental ho explica bé,
fins a quin punt Joan Güell mateix era un negre,
això queda poc clar, però en tot cas, flota.
En tot cas, sí que flota en l'ambient que el Palau Güell,
el Parc Güell, tot el patrimoni arquitectònic que tenim,
potser està esquitxat per tot això, no?
Un altre cognom, Vidal Cuadras, que a aquest en sona bastant...
Home, jo recordo en unes eleccions, fa uns anys,
que Oriol Junqueras li va treure Alejo Vidal Cuadras,
el seu descendent de negres, i se'n va parlar d'això.
I després més empreses amb capital d'origen esclavista.
Aquesta catalana per l'alumbrador de gas, que ara mateix seria Naturgi.
Vull dir que aquests són alguns dels noms, i ara, per exemple,
recordo la retirada del monument Antonio López el 2018,
crec que això va ser l'alcaldessa Colau que va dir
que prou d'Antonio López.
I aquest és un debat més gran, perquè si penseu,
amplieu la mirada, per exemple, amb l'empresa BASF,
això ho sona, no?, P-A-S-F,
és una química que també està a molts productes
relacionats amb plàstics, amb B,
és una empresa química que fabricava el gas que es feia servir
per matar la gent als camps de concentració nazis de Auschwitz.
Volkswagen, la Wagen és el cotxe del poble,
una empresa promocionada per Hitler en persona,
pel que fa al Vidal.
Clar, tot això, aquesta crueltat històrica,
es traslladen que hi ha empreses que segueixen existint,
que van estar darrere d'aquestes violacions
i d'aquests genocidis que s'han produït sobre l'espècie humana.
Som el Suplement, som a Catalunya Ràdio,
avui a la setmana tràgica, l'esclavisme.
Fins ara hem d'haver fixat en l'esclavisme del passat
a través d'aquest documental que ens va ensenyar TV3 aquest dimarts.
Posem-ho al present, això, perquè, alerta a la dada,
malgrat que és evident que està prohibit des de fa una pila d'anys,
l'Organització Internacional del Treball calcula
que ara mateix al món hi ha uns 50 milions de persones
que estan en una situació d'esclavitud.
A veure, Toni, què converteix algú en esclau a 2023?
Clar, aquí estem parlant d'una definició d'esclau
un pèl diferent de la que s'utilitzava en el passat.
Aquí estem parlant bàsicament d'un esclau
que es lliga o està vinculat de forma forçosa
amb una empresa o amb una altra organització
i que, per tant, normalment contra un deute
i l'ha de pagar.
Per tant, no seria ben bé perquè, en principi,
en tots els països del món, l'esclavitud,
tal i com l'entenem tradicionalment, està prohibida,
però s'entenen que hi ha diferents maneres d'esclavitud moderna,
com aquesta idea que costuma passar a la gran majoria
dels països del tràfic d'humans, que és que, per exemple,
tu demanes, perquè no tens més alternativa molt sovint,
a un grup de persones que facin alguna cosa,
per exemple, creuar l'estret de Gibraltar amb pastera,
i això, amb això contraus un deute,
i després et lliga aquest deute a aquesta organització
fent determinades feines que no et permeten cobrar el suficient,
com per haver de cobrir tot aquest deute
que has contret per intentar travessar aquest estret.
Estem parlant més aviat d'aquestes situacions.
També es defineix com esclavitud, per exemple,
a l'Organització Internacional del Treball,
el fet de casar-te de forma forçada
i, per tant, quedar-te també atrapada
en certes famílies i també en certs deutes.
Per tant, en certa manera, la definició s'ha ampliat.
Si fem servir aquesta definició,
el que trobem, perquè els uients sàpiguen una mica
com està cada país en el rànquing,
Corea del Nord, Uzbekistan i Cambotja,
serien els països en els quals, en termes proporcionals,
hi ha més esclavs, moderns,
i després el país on hi ha més, en termes absoluts,
és primer la Índia,
es calcula que hi ha 18 milions d'esclavs
i després la Xina, amb uns 3,5 milions d'esclavs.
I on?
Però sobre percentatge, si ho mirem en global,
els països del Golf clarament són els pitjors.
I segurament recordareu el cas més mediàtic d'això,
el Mundial de Qatar,
en què uns dos milions de treballadors immigrants
treballen a Qatar i són el 95% de la força laboral
en el sector privat d'aquest país.
Per què? Perquè els locals,
sovint treballen pel sector públic o no treballen.
I d'aquí es va parlar, en el fet del Mundial de Qatar,
que una figura legal fonamental en aquest país,
per exemple, és aquest sistema d'esponsoratge,
en què resulta que es porten treballadors immigrants al país,
sense accés a la justícia,
sense condicions laborals mínimament dignes,
sense legislació laboral que els protegeixi
i, sovint, sense la capacitat,
que en principi ara ha canviat,
és d'aquelles coses que a la FIFA deia,
mira, hem efectuat un canvi, no?
Doncs molts d'aquests immigrants no podien marxar del país
o canviar de feina,
sense que el seu empleador els ho permetés.
Per tant, és el que diu el Toni,
jo no sé fins a quin punt estem barrejant termes,
i això minimitza una mica el que era l'esclavitud tradicional.
Amb això, no sé si em sembla correcte,
però en tot cas, sí que és veritat que estem parlant de gent
que té una situació de desesperació laboral
i de certa extorsió.
De fet, l'extorsió física, amb violència,
és minoritària, quan mirem les xifres d'aquests esclaus,
però l'extorsió econòmica o que et treuen el passaport
i, per tant, estàs encallat en un país que no és el teu,
sobretot pel que fa a la població immigrant,
encara és molt prevalent a molts països i a moltes àrees del món.
Avui, amb el Leon Sindreu i el Toni Rodon,
hem intentat parlar una mica més d'esclavitud
arran d'aquest documental, i ho hem portat al present,
i encara ens falta molta feina per fer,
perquè d'aquests 50 milions de persones en situació d'esclavitud,
hem de pensar que molts d'aquestes persones
són dones en situació d'esclavitud sexual,
perquè ara estic veient la meitat.
Més de 22 milions de persones esclaves sexuals, sobretot dones,
27 treballs forçosos, que em podria ser l'exemple
de molts d'aquests pakistanesos que se'n van anar a Qatar
per fer els estadis, perquè sobretot eren pakistanesos, oi?
Sí, a veure, són de reu, però sí, hi ha molta representació.
Un altre exemple que sempre es posa, per exemple,
és el de les famoses mines del Koltan,
a la República Democràtica del Congo,
en què hi ha molt de treball forçat a més infantil.
Però és veritat que quan mirem aquestes xifres
de l'Organització Internacional del Treball,
el cliché sigui aquest, la mineria no és un sector
en què aquesta esclavitud moderna
sigui sobrerepresentada.
En canvi, si mirem, per exemple, la manufactura o la construcció,
en el cas de Qatar seria la construcció,
aquí sí que hi veiem una sobrerepresentació brutal
d'aquesta, relativa a la força laboral,
que hi ha en aquests sectors, de la força laboral explotada.
Jóns Indreu i Toni Rodon, moltes, moltes gràcies.
Per cert, Toni, com va anar la Superbowl?
Sí.
Bé, avorrida, no?, com tots aquests partits.
La vas veure o no?
No, directe no, eh.
Vaig veure com parlàvem fa uns dies en aquest programa,
allò saltant-me alguns trossos.
El més interessant va ser Riana a la mitja part,
com ja podíem esperar.
Sí, amb això ja estaríem d'acord, sí.
I els anuncis, com sempre.
Jo, Toni, una abraçada, cuideu-vos.
Fem una pausa i ara tornem al suplement.
En Volga Tubau, fins ara.
El suplement, amb Roger Escapa.
Ull sec, miopia, vista cansada, cataractes,
confia la salut dels teus ulls a l'IMO Group Miranfa,
clínica capdavantera en oftalmologia
amb més de 35 anys d'experiència.
T'hi esperen els millors especialistes
perquè t'oblidis de les ulleres
per tractar els problemes oculars
o per atendre't si tens una urgència oftalmològica.
Demana visita al 93-407-00 o a imo.cat.
Un any després, la Guerra d'Ucraïna té altres fronts.
I un equip del 30 Minuts amb Lluís Caelles
hi viatja per explicar-los.
Al juny van venir soldats,
però llavors ja havíem amagat tots els nens.
Hi havia una àvia
que ens va transmetre posicions de tropes russes cinc vegades.
Ucraïna, viatge als altres fronts.
30 Minuts, a TV3, aquesta nit.
Un any en guerra.
TV3 i Catalunya Ràdio, sobre el terreny.
Catalunya migdia.
Catalunya migdia.
L'informatiu de referència del cap de setmana.
...del salari mínim interprofesional
que em permès crear una poma adaptada al canvi climàtic.
Per seguir el fil del que passa aquí i al món.
Rússia porta des de mitjans del 2022...
El cap de setmana connecta-te a l'actualitat
amb Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.
Quin temps ens espera, a les pròximes hores?
Catalunya migdia amb Neus Bonet
i els esports amb Maria Guixà.
Dissabte i diumenge a les dues del migdia.
Aquí, Francesca...
Tenim històries apassionants, optimistes i vitals.
Un podcast del doblatge en català.
Com el color vermell.
Tenim relats innovadors.
Benvinguts al llindar, femenins.
Actuals.
Com el color lila.
I també en tenim de verds.
De proximitat.
De prestigi.
De vanguarda.
Tenim el teu color.
Tenim el teu podcast.
Troba'ns a l'aplicació i al nostre web,
catradio.cat barra podcast.
Catalunya Ràdio, som podcast.
Amb Roger escapa.
Un minut per arribar a dos quarts d'onze.
Todo lo que quer me da es demasiado,
es pesado, no hay paz.
Todo lo que quer de mí es real,
expectativas, desleales.
Som a Catalunya Ràdio.
Què tenen en comú Segundo Marey, el major Trapero,
Segundo Marey, el major Trapero,
Josep Maria Mainat,
o un dels Mossos acusats en el cas d'Ester Quintana?
Doncs que a tots ells han estat citats per la justícia
i a tots ells els ha defensat una advocada anomenada Olga Tubau.
Avui al suplement parlem amb una penalista discreta,
una advocada que moltes vegades
prefereix guardar-se per ella les seves reflexions,
però que quan parla diu les coses pel seu nom.
Potser per això ha estat capaç de posar l'estat
contra les cordes diverses vegades.
Olga Tubau, bon dia i bona hora.
Mira, senyals horaris de dos quarts d'onsa.
Què fa Olga Tubau un diumenge al matí?
Doncs, bueno, avui estar aquí amb vosaltres.
Però no vens gaire sovint als mitjans de comunicació.
No, a veure, no vinc gaire sovint
perquè la majoria de vegades em demaneu que vingui,
o a una ràdio, o a una televisió,
o a una entrevista per un diari escrit,
en relació a temes en els que estic portant la defensa
o l'acusació particular i que encara estan pendents de judici.
I jo sempre he dit i he defensat
que durant la tramitació d'un procediment,
almenys al nostre despatx,
l'advocat ha de parlar i ha de treballar
de portes endins el procediment.
Hem d'intentar evitar, d'alguna manera,
alimentar el que són els judicis paral·lels.
I penso que, desgraciadament,
quan es parla massa del que és el dia a dia,
la tramitació del procediment,
per part dels que estan involucrats,
una altra cosa és que vosaltres tinguem una obligació,
diguem-hi, un matal social
d'informar sobre temes que són d'interès general.
Però per als que estan directament implicats,
siguin els advocats, siguin els fiscals, siguin els jutges,
aquests han de ser molt discrets
per evitar també entrar en una espècie de competència
de qui surt més, qui diu més,
qui intenta, d'alguna manera,
condicionar més l'opinió pública
amb el seu posicionament.
No tots els penalistes defensen la teva estratègia,
perquè n'hi ha que es passegen pels platós i les ràdios.
Sí, sí, i segurament els anirà igual de bé o de malament
que ens pot anar a nosaltres.
Però també hi ha aquí un tema de personalitat,
de temperament i de manera de ser.
Hi ha persones que necessiten més prodigar-se
i que potser necessiten més, d'alguna manera,
cuidar el seu ego.
Hi ha molt ego entre advocats.
Moltíssim, moltíssim,
perquè és clar, hi ha entre advocats penalistes,
és que el penalista és la bella dona del dret.
Quan qualsevol de nosaltres pensem en un advocat,
pensem en un advocat, en una toga negra, en un judici.
Totes les sèries d'advocats estan entorn al penalista.
I al final el penalista culmina, diguem,
la seva actuació en el que és el judici oral,
que al final és una gran representació.
En el judici oral el que intentem és recrear
el que va passar en un determinat moment,
perquè s'ha de reconstruir el que ha passat,
intentant arribar a la veritat,
perquè un tribunal dicta una sentència.
I això al final no deixa de ser com un gran teatre.
L'Olga Tuau, per sorpresa de molts,
potser no saben que fins als 14 anys va viure a París.
Sí. Vaig néixer a París.
Com és això?
Doncs el meu pare va néixer a Granollers,
i la meva mare és d'un poble molt petit
de la província de Cuenca, que es diu La Ventosa.
I ells van tenir una circumstància,
diguem-ne, coincident,
que és que la meva mare, quan tenia 21 anys,
va decidir anar a visitar uns germans seus
que estava a París,
que tenia l'estàtus de refugiat polític.
Va estar empresonat amb 18 anys
i va estar en una presó de Cuenca
per haver d'alguna manera tingut contactes
amb el Partit Socialista Obrer Espanyol,
i el van ajudar a fugir de la presó
i finalment va acabar a París i amb estatus de refugiat polític.
La meva mare se'n va mitja hora a visitar els seus germans grans,
també fugint d'una situació de misèria,
d'aquí d'Espanya, almenys per determinades persones.
El meu pare, des de Granollers,
se'n va veure un tio seu que està en una situació similar,
i els dos coincideixen i es coneixen
a una de les festes que organitzava
el Partit Comunista Espanyol a París,
on es trobaven els espanyols
que estaven o bé refugiats o simplement que havien emigrat,
però que eren fins a l'esquerra espanyola.
Es troben a un bai que organitzava els diumenges
el Partit Comunista i es casen,
i jo vaig néixer l'any 61 a París, per aquest motiu.
I vas tornar a Catalunya, o vas atarrar a Catalunya,
sense que Catalunya fos la teva terra, no?
Em recorda una mica, sobretot a les distàncies,
perquè el cas dels Sergi Pàmies,
els seus pares eren refugiats polítics, també, no?
Sí, doncs, a veure, tornem a Catalunya.
Als anys 75 compren un petit apartament a Arens de Mar
i veníem a estiuar aquí,
amb la qual cosa jo tenia aquest vincle amb Catalunya
per l'estiuetge.
A l'any 73 o 74 el meu pare demana
el que se'n deia la Carta d'artesar a França,
que era la possibilitat per un estranger
de treballar pel seu compte.
A l'any 73-74, crisis del petroli i restricció de la migració,
li denegen aquesta possibilitat.
I després de tots aquests anys a França,
els meus fills han nascut aquí, m'he deixat la pell treballant aquí,
doncs saps què? Tornem a Espanya.
I, bueno, casualment un familiar seu
li proposa que es quedi
en un taller de manteniment de vehicles,
al meu pare sempre li havia agradat molt l'odor dels cotxes,
i va dir doncs, anem a viure a Barcelona, i aquí estem.
Per què et vas fer advocada? Em vaig fer advocada perquè...
A veure, jo no tenia cap vocació, eh?
Jo, quan vaig acabar els estudis,
m'havia plantejat fer filologia francesa
perquè m'agraden molt les paraules, eh?
I crec que es poden canviar moltes coses
amb les paraules ben emprenyades,
però la meva millor amiga,
en aquell moment, que havia fet el liceu francès,
el seu pare era advocat penalista,
va ser un gran advocat penalista, Lluís del Castillo Aragon,
i quan li vaig dir que volia fer filosofia em va dir
mira, acabaràs donant classes, que està molt bé,
però jo crec que tu pots fer alguna cosa
que estigui més a prop d'ajudar les persones.
Estudi a dret, i fes un any de dret,
si no t'agrada, no passa res,
perdre un any a la vida d'una persona no és res.
I comença a treballar amb mi, i aleshores vaig començar a dret
i anava a classe al matí, anava al despatx a la tarda,
i ell era un penalista
que en aquell moment, als anys 80,
doncs estava portant el penal,
que era el gran penal del moment,
que era el penal clàssic de les drogues,
els delictes contra la propietat,
perquè estàvem en un moment
en què hi ha una sacra d'addicció a l'heroïna,
i tot el penal estava al voltant d'això, i em va apassionar.
Més enllà d'un hospital on es veu més dolors en un jutjat?
Sí. Aquesta frase és teva.
Gràcies.
Sí, perquè en un hospital les persones
ens enfrontem a problemes de salut
i a la por respecte, diguem, del dolor físic
i també de la mort.
I en un jutjat, les persones,
a veure, en temes d'una certa, diguem, importància o gravetat,
s'enfronten a la segona cosa
que és la que tenim més por a perdre,
que és la pèrdua de la llibertat.
I es veu molt dolor. I es veu molt dolor
perquè es veu el dolor de les persones,
es veu el dolor dels acusats, dels investigats,
es veu el dolor de les víctimes, també.
I es veu el dolor dels que la pateixen,
i indirectament, que són els que envolten aquestes persones,
les seves famílies. Sí, es veu molt dolor
en un jutjat o en un tribunal.
¿Tú defensaries el diable?
Defensaria el diable. Podria defensar el diable.
Bueno, defenso molts diables.
Al final, a veure,
aquí moltes vegades la gent pensa
que decideixes defensar un cas o no
per, diguem, pel fet delictiu
que és objecte d'investigació.
Per exemple, molta gent diu
segur que no podria defensar una violació.
Clar, una violació és una etiqueta
que es posa sobre un expedient judicial,
però al final, tu defensaràs allò o no
si hi ha, diguem, una raonable sintonia amb el client,
si et deixarà llibertat per portar la defensa
com tu creus que s'ha de portar,
és a dir, en aquest cas, sense culpabilitzar la víctima
o insultar la víctima.
I si creus que al final
alguna cosa pots acabar fent amb defensa d'aquella persona.
Moltes vegades també...
Deixa'm que et posi un exemple. Hauries agafat el Cas Alves?
Hauries agafat el Cas Alves?
L'hagués anat a veure a la presó,
hauria palpat
quin plantesament feia ell,
què és el que jo hauria fet,
i si al final això hagués sigut reconciliable,
doncs podria estar defensant l'Alves.
Quants diners poden haver-hi en joc en la defensa de Dani Alves?
Ara pel bufet de Cristóbal Martí?
Ui, no ho sé, no ho sé, no en tinc ni idea.
No ho sé perquè encara no sabem mai
el que poden cobrar els nostres companys d'honoraris.
Segurament molts més dels que hauria demanat jo,
perquè nosaltres som extraordinàriament...
Barats.
A veure, barats, suposo que per gent,
quan fem segons quins pressupostos,
es poden pensar que som cars, però t'asseguro que sí,
que som barats, perquè tenim...
A més, en l'espatx tenim aquesta relació amb els diners
que ha passat perquè o hem tingut una educació,
diguem-ne, molt austera de persones,
de pares, que han tingut una situació
també econòmica modesta,
i que qualsevol cifra, encara ara,
després d'anys que ens hagi anat raonablement bé,
doncs ens sembla molts diners.
I...
Molts diners.
I hi ha un pudor, no?, respecte d'això.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio,
estem xerrant amb la penalista del Gatubau sobre aquesta qüestió.
Clar, hi ha vegades que...
Insisteixo en això del diable perquè no sé si tens remordiments
o si arribes al punt que hi ha remordiment,
ja no agafes aquella defensa.
Moltes vegades diuen que els advocats no tenen escrúpols, no?
Això és absolutament fals.
Alguns advocats no tenen escrúpols i molts altres entenen.
A veure, remordiments?
No. No. No, perquè, a veure,
la...
Hem de partir d'una base.
No hi haurà sentència justa,
si no hi ha judici just,
i això passa perquè hi hagi una defensa eficaç.
Si... també ens plantegem
que, en un gran número de casos,
els advocats no defensen l'absolució,
perquè moltes vegades no és possible.
No és possible arribar a un tribunal i dir, amb una certa solvència,
això no ha passat, el meu client no ho ha fet.
Doncs el que fem, aleshores, els advocats,
i una defensa, diguem, responsable i raonable,
és dir, mira, el meu client ha fet això,
que no és exactament el que és objecte d'acusació
i que mereix una pena inferior,
perquè, a més, poden concórrer circumstàncies atenuants.
Però són molts els temes on els advocats diem,
miri, no, vuit anys no, dos.
Condemn-hi.
Et poso un altre exemple. El cas de Ser Quintana,
que aquí hi havia judicis paral·lels mediàtics,
un cas molt mediàtic i, evidentment,
el dolent de la pel·lícula eren els Mossos d'Esquadra
que havien fet perdre un ull o s'havia de demostrar això.
Aleshores, tu aquí defensaves un dels Mossos d'Esquadra.
Aquí et senties assenyalada com la dolenta de la pel·lícula
durant aquest procés judicial?
Sí, clar, a veure, per el que era, diguem,
el sentit social, eren les dolentes,
la Lídia Alahara, la meva socià i jo.
Però, fixeu-vos,
nosaltres, quan vam assumir la defensa, d'aquest cas,
la primera cosa que vam traslladar al Departament d'Interior
és s'ha d'indemnitzar la senyora Quintana.
No sabem qui va disparar
aquell projectil.
No es va arribar a demostrar mai qui el va disparar?
No es va saber. No es va saber.
Però nosaltres teníem molt clar que era un projectil policial
i que, aleshores, continuar donant voltes, sí,
allò ha sigut un llançament d'una pedra d'algú,
i que els manifestants, etcètera, era...
tenia un punt d'indescent.
S'havia d'indemnitzar, i finalment es va indemnitzar.
Però, com dius, al final el que no es va acreditar
és quina persona física concreta
havia disparat aquella arma.
I qui havia donat aquella ordre.
T'he de demanar un favor. Et pots posar els auriculars?
Sí. Ara no sé si et faré una putada. Em perdola per la paraula.
Me voy a acabar con algo que dice
el ministro de Justicia, Anonso Martínez,
en la exposición de motivos,
y es que un ciudadano de un pueblo libre
no debe expiar las faltas que no son suyas,
ni ser víctima de la impotencia o del egoísmo del Estado.
Y esto es algo que los tribunales pueden evitar.
Y yo les pido a todos los manifestantes
que, en este momento,
no puedan evitar.
Y yo les pido que lo eviten
con la sentencia absolutoria que aquí he pedido.
Y disculpen este espectáculo lamentable.
Bueno, he estat a punt una altra vegada
de posar-me a plorar, però això no es fa.
Això és l'al·legat final de la defensa
davant dels jutges de l'Audiència Nacional,
en els casos com Trapero i Teresa la Plana,
i, bueno, a veure,
jo soc molt emotiva
i no em costa gens
posar-me a plorar.
És una cosa que no es pot controlar i que està allà.
A veure, aquí van confluir
moltes coses.
Van ser molts mesos de judici,
va ser un informe extraordinàriament llarg,
la preparació també molt esgotadora,
i a més del confinament de la pandèmia...
Tu havies estat àvia fa poc, crec.
Sí, havia estat àvia, amb la qual cosa també hi ha les emocions bones.
I una mica,
mentre estàs parlant, de sobte,
penses que ja hem acabat,
ja estic acabant,
i és com involuntàriament hi ha una relaxació de tot
i això surt.
També diré que,
quan vam acabar la sessió,
ens vam trobar al migdia,
perquè anàvem a dinar amb el Masó,
amb la Maripau Martí, que era la cap de serveis judic de Mossos,
amb les persones que acompanyaven el Masó,
el Ferran López, anàvem a dinar una mica a les afores
d'on estava l'Audiència Nacional,
i aquell dia ens vam trobar
al tribunal, que també estava dinant a una taula prop.
I em vaig aixecar i em vaig dirigir a ells,
i els hi vaig dir
que havia trucat al despatx
i que al despatx m'havien fet fora després d'aquell espectacle
a l'Audiència Nacional.
I es van posar a riure,
i un dels magistrats em va dir,
mira, és que potser hauríem d'obrir més sovint
a la part humana.
Ens dediquem tots a parlar de dret,
a utilitzar aquest llenguatge tan críptic
per les persones que no són de l'àmbit.
I no és dolent que també entri
les emocions, les pors, les alegries.
Em va fer molta il·lusió que se'm digués això,
perquè certament em vaig sentir
no ridícula,
però no m'hauria agradat que no passés.
Després d'un procés com aquest,
la relació amb Trapero se'n va anar molt més enllà
de l'àmbit professional, en aquest cas.
Sí, va néixer una relació d'amistat
que no passa sempre amb tothom.
És a dir, pots tenir processos molt llargs
on hi ha un acompanyament al client
amb el que és l'usuridi,
que al final també l'humà,
i que no néixi una relació més personal d'amistat.
Doncs perquè no, perquè les amistats
no s'imposen ni s'escollessen
de manera voluntària.
Però sí, aquí amb el major Trapero
hi ha una bona relació d'amistat.
Clar, en el cas Trapero i també en el cas Segundo Marey,
molts engevants, t'has enfrontat a l'estat
molt poderosos. Sí.
Tens la sensació que en aquests dos casos
has guanyat el relat d'una institució tan rellevant
com la de l'estat, o t'hi has hagut d'enfrontar
amb el cos personal que això suposa?
A veure, primer,
són dos escenaris diferents,
perquè Segundo Marey
estàvem com a acusació particular,
és a dir, aquí no estàvem defensant,
estàvem acusant, és veritat, un ministre de l'Interior,
un director general d'Interior,
però estàvem acusant, i a més,
estàvem acusant i teníem al nostre costat la Fiscalia.
És a dir, una institució de l'estat,
una alta institució, perquè a més és la que té,
i és la que ha de portar a terme l'exercici de l'acció penal
amb defensa de la societat i dels ciutadans
al costat de Segundo Marey.
És una situació diferent, perquè, clar,
en la situació de Trapero i de l'intendent Laplana,
ens estem defensant.
Sí que en el cas del Segundo Marey
era, al final,
estar a l'espera de si
el poder judicial aniria a firmar,
provada una conducta com havia sigut
l'Organització dels Gal,
des de la cúpula de l'Interior,
que s'ordenés un segrest,
i s'havia de veure si, bueno,
a firmar-se un tribunal
en seria capaç, entre cometes.
No ens enfrontàvem tant a l'estat,
sinó a l'eventual protecció que a l'estat
li podia donar un tercer poder, que és el poder judicial,
cosa que no va passar i va actuar de forma
absolutament independent, amb vots discrepants.
No oblidem que aquí, de la sentència
majoritària, ara no recordo si eren quinze
vots que van ser
els integrants de la Sala Segona del Tribunal Suprem,
i hi va haver sis vots reservats,
és a dir, magistrats, que haurien absol.
Jo sempre dic que el que em sorprèn molt de la sentència
del procés és que fos una cosa tan monolítica
i que no hi haguessin allà valoracions i sensibilitats
diferents. En el tema de Trapero, sí,
aquí sí que tens més la impressió que estàs lluitant
dels teus clients d'uns fets concrets, sinó d'uns fiscals
que aquí sí que podrien estar emparats
per tot el que és una estructura d'estat.
I aquí, novament, almenys en aquest cas,
el poder judicial funciona
al final com a contrapoder.
I ells van decidir que no hi havia prova
per condemnar Trapero. El van absoldre, no?
La justícia és igual per tothom?
A veure, no és igual per tothom.
No és igual per tothom.
Però no és igual per tothom, i jo aquí
sí que sempre faig aquesta afirmació
des de la meva perspectiva professional.
I no entraré en altres perspectives.
La justícia no és igual per tothom
perquè al final la sort d'un ciutadà
que està inmès en un procediment penal
dependrà en gran mesura també del seu advocat.
Si pots pagar un bon advocat tens més números de...
Sí, i això no passa tant per pagar
perquè hi ha moltíssims advocats
que són advocats desconeguts,
segurament amb moltes persones
que tenen un horari molt modest
que fan una gran feina.
Igual que hi ha advocats escrits al torn d'ofici
que fan una feina extraordinària.
Jo no paro de coincidir amb judicis
amb advocats que estan d'ofici
i que fan uns judicis extraordinaris.
Però si tu tens mitjans com a mínim pots escollir.
La justícia espanyola és de dretes?
A mesura que poses en el copular judicial
són jutges més de dretes i més conservadors.
Però la justícia, la que ens afecta als ciutadans de peu,
almenys en primera instància,
perquè és veritat que al Suprem hi podem arribar tots.
No, aquí...
Al final és un reflex de la societat
perquè també ara,
potser fa 50 anys, feia una oposició
una determinada classe social.
Ara ens trobem amb jutges i fiscals
que venen de famílies treballadores
i que ells, per poder preparar l'oposició i estudiar,
han estat mig treballant paral·lelament.
No, hi ha persones de dretes i persones de càrrec.
El sistema penalitza...
Qui es pot permetre estar tants anys estudiant?
El sistema penalitza...
Qui es pot permetre estar tants anys estudiant
per fer unes oposicions que et permetin arribar a jutge?
Sí, és cert, perquè jo crec que el promís ara
entre que comences a estudiar
i acabes sent jutge són uns 4 anys.
Aleshores això significa que has d'acabar la carrera
i afegir 4 anys més.
Pitjor que ser mig, això.
També, per exemple, la Generalitat de Catalunya,
no ho sé, però durant un temps donava unes beques
per poder estudiar una oposició.
Mira, Roser, la gent,
si té una vocació com la de ser jutge o fiscal o l'AG,
la gent s'acaba espavilant
i ho acaba intentant.
I jo, insisteixo,
jo em trobo amb jutges
que alguns són molt progressistes i que estan a l'esquerra,
altres que són conservadors.
Jo no tinc la idea que, en termes general,
siguin molt més de dretes que d'esquerres.
Em queden només 5 minuts, aniré al gra,
em carrego la publicitat o ja veurem com farem.
A veure, Olga Tugau, hem parlat de si la justícia
és de dretes.
És masclista la justícia? No.
No és masclista.
No és masclista, és a dir, posar una etiqueta
a tota la justícia que és masclista, no.
No ho són.
Per què hi ha hagut aquest despropòsit amb la Llei del Noméssia?
Doncs perquè la llei és un despropòsit.
Perquè la llei és un despropòsit.
És que, a veure,
aquí hi ha una fascinació pel dret penal,
per part dels poders legislatiu i executiu.
Els poden utilitzar com un mitjà per posar ordre.
Ordre, penalitzo, castigo,
i les esquerres, a vegades,
amb una vocació de canviar la societat.
I el que no s'ha adonat ni els uns ni els altres
és que el codi penal no resoldrà els problemes socials.
Els problemes que passen
per mentalitats masclistes, de discriminació, etcètera.
Equiparar el que és l'abús
i l'agressió és el que ha provocat
que s'hagin de revisar les penes
i per quina raó.
Perquè si tu dius que a partir d'ara tot és agressió,
tu li has de permetre també al jutge
que imposi una pena que sigui proporcional.
Estarem d'acord que no és el mateix
un tocament fugàs al cul d'una dona o un home
que una penetració en violència.
Aleshores, tu has de fer un ventall penològic
molt més ample que a base de 1 a 6
o de 6 a 12.
Ara no recordo exactament el nombre de penes.
Si tu estàs de 1 a 6, normal,
pel tocament serà 1,
i per si hi ha hagut una agressió sexual sense penetració
ja serà 6.
En ara s'ha hagut de revisar la pena com el inferior és 1,
doncs s'ha d'aplicar la llei més favorable
i s'ha hagut de revisar.
Això no és culpa dels jutges.
Els jutges apliquen la llei
i per impedatiu legal l'han d'aplicar.
Si la norma està mal feta és el que això comporta.
I després també aquesta idea de només si és sí
i nosaltres hem canviat el codi penal
de l'amanada, per dir-ho d'alguna manera,
el codi penal del consentiment també és un missatge
que no s'ajusta a la realitat.
L'antic codi penal també passava pel consentiment
i la passivitat mai s'ha considerat
consentiment per cap tribunal.
Torna com vulguis, Olga.
Perquè és molt interessant sentir-te.
Sí, sí. Moltes gràcies.
Aquesta història sembla que acabaran fent marxa enrere
o l'acabaran reformant una altra vegada.
I que consti que em sap molt greu,
perquè jo soc una persona d'esquerres,
en independència que pugui tenir més afinitat o no
amb aquest govern, soc d'esquerres.
I em sap molt greu que un govern,
que és d'esquerres en principi,
coses que ens agraden més o menys,
acometre aquests errors
i també em sap molt greu
perquè soc una dona
i perquè soc feminista.
Moltes gràcies, molta sort, fins aviat.
Gràcies, m'ha encantat estar aquí amb vosaltres aquest matí.
Ara tornem al suplement.
Tenim històries apassionants,
optimistes i vitals,
com el color vermell.
Tenim relats innovadors,
benvinguts al llindar, femenins,
actuals, com el color lila,
i també en tenim de verds,
de proximitat,
de prestigi,
de vanguarda.
Tenim el teu color, tenim el teu podcast.
Troba'ns a l'aplicació i al nostre web,
catradio.cat barra podcast.