Aquesta nit han continuat arribant més barques d'immigrants a l'illa italiana de l'Empadusa.
Aquesta crisi migratòria coincideix amb la visita de la presidenta de la Comissió Europea Úrsula von der Leyen
i de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que ja han arribat a l'illa.
Enviada especial a l'Empadusa, Maria Alba Agilabert, bon dia.
Bon dia. Aquesta matinada han desembarcat a l'Empadusa uns 159 migrants,
la meitat pels seus propis mitjans i les restes rescatats per la Guàrdia Costanera.
El dissabte, al llarg de tot el dia, van arribar més de mil.
Gairebé tots, com és habitual, són homes molt joves subseherians com l'Adam.
Nosaltres som pobres, el meu pare no té res per menjar,
la meva mare no té res per menjar, jo he marxat per aconseguir-los menjar.
Tant a Líbia com a Tunísia ens van tractar molt malament,
ens van pagar i robar els telèfons, ens deien africans, negres,
no podíem ni comprar menjar perquè som africans.
El racisme del que ens parla l'Adam és també un problema al centre d'acollida de l'Empadusa,
segons hem pogut saber.
Tan és així que ha calgut separar físicament els subseherians dels magribins per evitar el derulls.
Això i la celebritat són problemes importants en un centre on encara s'amunteguen 1.900 persones.
Maria Albas i l'Abert Catalunya Ràdio L'Empadusa.
Més notícies en Roger Seguram.
La vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz adverteix que l'independentisme hauria de renunciar a la via unilateral si vol negociar una llei d'amnistia.
Ho diu en una entrevista avui a La Vanguardia.
Estamos hablando de un acuerdo social y político.
No es una ley de amnistía. Acaba en una ley orgánica de amnistía.
Pero le antecede un acuerdo que es social.
Cuando digo que es un acuerdo social es que tienen que estar los empresarios, los sindicatos y la sociedad civil dentro de ese acuerdo.
Y es político.
Y cuando hay un acuerdo no cabe unilateralidad alguna.
Les pluixes dels últims dies han reduït el perill d'incenti forestali per primer cop en més de tres mesos.
Aquest cap de setmana el Pla Alpha és el nivell 0 a tot Catalunya.
És el nivell més baix del pla operatiu dels agents rurals que s'encarrega de vigilar, prevenir i controlar les activitats de risc davant el perill d'incendis.
Arran de les actuals condicions meteorològiques s'estableix que només cal seguir les mesures preventives bàsiques.
Un ferit greu per arma blanca i quatre ferits lleus a Almenal segrià arran d'una baralla entre dos grups en el marc de la Fira de Setembre.
Els fets van passar ahir i l'agressor de 28 anys ja està detingut.
Segons els Mossos d'Esquadra, l'home va treure una navalla durant la batussa i va fer-hi cinc persones.
El més greu va rebre una ganivetada al tòrax i està ingressat a l'Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, tot i que la seva vida no corre perill.
Hola, hola! Comienza Tiempo de Juego!
S'apaga una de les veus històriques de la ràdio esportiva, l'estat espanyol, la de Pepe Domingo Castaño.
El periodista ha mort aquesta matinada als 80 anys segons han comunicat els seus companys al programa Tiempo de Juego de la cadena COPE.
En dues dècades va ser l'animador de carrossel deportivo de la cadena SER fins que l'any 2010 va marxar amb gran part de l'equip a la cadena COPE.
Així l'ha recordat el suplement de Catalunya Ràdio el periodista esportiu Albedrá José María García.
El hombre que inventó una forma entretenida, una forma tremendamente válida y absolutamente decisiva para los clientes.
Convertía la radio en espectáculo.
Esports Albert Benet.
El Barça és líder provisional de la Lliga de Futbol pendent del que faci avui al Madrid contra la Reial Societat del Barneveu.
Després de l'agolejada contra el Betis per 5-0 amb un Juic en la cinquena jornada, quarta victòria consecutiva on van sobresortir els dos Joaus.
Joan Fèlix, elegit millor jugador del partit i Cancelo amb una bona actuació van marcar el dia que s'estrenaven com a titulars i davant l'afició del Barça.
Lewandowski, Rafinha i Ferran Torres van ser els altres golejadors.
El de Ferran, el primer gol de falta directa des de la marxa de Leo Messi.
El mateix Davante va admetre al final del partit que va tenir la sort de cara perquè no havia enviat la pilota exactament on ell volia.
El Barça es queda sense final de la Supercopa de Bàsquet després de perdre el primer clàssic de la temporada.
Derrota de 10 punts per 80-90 contra el Madrid a les semifinals disputades a Múrcia.
A la segona divisió de futbol l'Espanyol rep avui l'Aldenc a dos quarts de 7.
Una victòria el situa líder.
I avui s'acaba la volta.
El nord-americà Sepp Kuss és el guanyador virtual.
S'endurà la victòria.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger escapa.
11 i 5.
Marina Forres, bon dia i bona hora.
Bon dia.
Com anem, Marina?
Bé, què tal?
Molt bé, fantàsticament.
He pensat en tu aquesta setmana perquè no sé si ho vas veure, que es va estrenar el tràiler del documental del Set en Gana.
Oh, sí, fantàstic.
Que alguna gent que l'ha vist s'ha entès amb la matèria i crítica musical diu que és un documental fantàstic.
Fantàstic.
Porten molts anys rodant-lo, us veu, eh?
No ho sabia jo, no ho sabia res.
Llavors vaig veure el tràiler i em va semblar que aquesta actitud de macarra descarada realment era molt bona.
I de superestrella, no?
Totalment.
Però d'aquesta superestrella, macarrilla, aquesta cosa, i vaig pensar si ho fa bé, això segur que està molt bé.
Com que sé que t'agrada anar al Set en Gana, doncs vaig pensar en tu.
Un dia d'aquests arribar als cines també n'estarem pendents i en parlarem també tan bon punt s'estreni.
La Marina Porres és crítica literària, escriptora, professora a la Universitat Pompeu Faro.
Podeu trobar-la a la llibreria L'ombra de Rubí cada diumenge al suplement, on ens porta una excusa per parlar de llibres, de sèries, de pel·lícules, de cançons.
Avui, quina és l'excusa aquesta setmana, Marina?
Doncs avui parlem d'un tema una mica problemàtic, però que de tant en tant me'l trobo a llibres, a sèries, a pel·lícules,
i que el trobo molt interessant, que és el concepte dels mantinguts.
És a dir, aquelles persones que no treballen o no guanyen diners i es deixen mantenir, de vegades no només econòmicament,
per la seva parella o per algú, diguéssim, emocionalment proper.
O sigui, mantinguts i mantingudes a la literatura, a la música i a les sèries, no?
Exactament.
Per on comencem?
Doncs comencem per la cosa que m'hi ha fet pensar, que és un gran clàssic que s'acaba de traduir en català.
Es tracta d'una novel·la que es titula Bellamy i és la novel·la més famosa de l'escriptor francès Guy de Maupassant,
que és un senyor del XIX, molt reconegut sobretot pels seus contes.
L'hem de situar una mica, abans d'entrar a la novel·la, situem una mica Maupassant.
Ell va néixer al nord de França, en un lloc així com perifèric, no a París, per entendre'ns, just a mitjans del segle XIX, el 1850.
Llavors, va tenir una infantesa particular perquè a mitjans del segle XIX els seus pares es van separar quan ell era molt petit
per culpa de les constants infidelitats del pare, perquè la mare se'n va cansar, es va separar i es va refugiar en la companyia,
i diem això perquè no sabem exactament quin tipus de relació hi havia allà,
amb un escriptor molt conegut que és Gustave Flaubert, que seria el mestre d'aquest nen de Maupassant,
que va tenir la sort de tenir Flaubert com a pare, diguéssim, adoptiu.
Llavors, Maupassant quan tenia 20 anys es va allistar a l'exèrcit per lluitar a la guerra franco-prusiana,
llavors això és un fet que marcarà com la seva vida sencera i que sempre sortirà a la seva literatura,
no tant el concepte de batalles concretes sinó la idea aquesta de ser un soldat retirat, la relació amb l'exèrcit, etc.
Llavors, ell després de l'exèrcit es va instal·lar a París,
va entrar en contacte amb els cercles culturals del moment de la mà clara de Flaubert, perquè venia com a padrinat,
i es va fer famós als 30 anys amb una novel·la breu que es titula Bola de Grèix.
Llavors, Maupassant quan es va fer famós a París va començar a portar una vida molt dissipada,
és a dir, coneixia molt bé els baixos fons de París, tal com es pot veure si llegim els seus textos,
veiem que coneixia molt bé burdells, bars, cabarets i tot tipus de llocs.
De fet va tenir una vida molt intensa i molt breu, va morir pobra només amb 43 anys,
i els últims anys, que no ho sabia, els va passar molt malament perquè tenia problemes nerviosos, diguéssim,
o si tenia atacs de pànic i tenia paranoia, va acabar ingressat en una clínica parisenca després d'alguns intents de suïcidi i va morir allà en aquesta clínica.
Un final.
Sí, un final molt, molt macabre, i quan va morir ell era un autor famós pels seus contes i per les seves novel·les,
la segona de les quals és la que us vull presentar avui, és una novel·la que es titula això,
Bellami, i l'acaba de traduir la Mia Terrades i l'acaba de publicar l'editorial Trotalibros en una edició molt bonica.
Bellami, de què va la novel·la?
Doncs la novel·la ens explica la història de Georges Dugois, que és un jove ambiciós i molt guapo
que acaba d'arribar a París després de servir a l'exèrcit francès Algèria.
Llavors, el noi no sap què fer perquè arriba a París sense diners i sense feina,
però anant per bars de mala mort es troba un company de l'exèrcit que treballa en un diari fent de periodista polític.
I de sobte Dugois s'adona que el món del periodisme, i especialment el món del periodisme polític,
és un món perfecte per trepar i per escalar dins la societat parisenca.
I s'adona que pot fer servir lo guapo que és i una mica lo llestet, que és més guapo que llest, per entendre'n segur,
i sense gaire escrúpols morals comença a pujar socialment.
Com està la socialment a París?
Doncs no només gràcies a les feines i els trucs que fa servir en el seu diari,
sinó gràcies a les dones importants de la societat parisenca,
que, el llibre és el que ens explica, són realment les que remenen les sideres a la ciutat
i les que controlen els diners i el poder.
Llavors, el que fa el jove Dugois és fer-se amic i amant d'algunes dones importants i casades,
això també és important dir-ho, de la ciutat, i llavors, per això porto avui el llibre, com que parlem de mantinguts,
doncs està bé això, un jove mantingut per aquestes senyores que a canvi de la seva companyia i de favors sexuals,
l'hi acaben pagant el pis, l'hi acaben pagant la vida i l'hi acaben pagant els capricis.
Doncs fantàstica aquesta història. De fet, hi ha el llibre, que és el que ha recomanat la Marina, però també hi ha la pel·lícula.
A Filmin i Amazon Prime podeu trobar l'adaptació d'aquest clàssic, Bellamy, tal com sona perquè és com una expressió francesa així que ningú tradueix.
És una d'aquelles adaptacions europees que es fan a l'engròs pel públic general, són pel·lis totalment comercials,
té una puntuació baixíssima si aneu a mi a buscar Filmin i tal. Jo em pensava que seria més dolenta i no ho és tant.
I a més, el que sí que veiem és que s'ha fet amb un tràiler per atraure absolutament a tothom, encara que no tinguin idea de qui és molt pesant,
de qui és Bellamy i de qui és ningú. Aquí, Robert Pattinson, amb aquella cara de vampir demacrat que té, és l'encarregat de fer de George Durois, de Bellamy,
i és un nom, aquest Bellamy, no ho hem dit, però és com un sobrenom carinyós en francès que ja indica la seva condició de mantingut.
Llavors, com que a la novel·la Bellamy s'embolica amb totes senyores diferents que estan connectades entre elles,
clar, aquí a la pel·lícula també havien de trobar grans noms per aquests papers. I per això hi ha Uma Zurman de protagonista,
hi ha la Cristina Ricci, hi ha la Christine Scott Thomas, que és una senyora que pel nom no us sona, però si la veieu la coneixereu.
Són tres tipus de dones que cauen igualment rendides als encants d'aquest jove parisenc i aquest noi només les fa servir per escalar posicions dins la societat
i com qualsevol que intenta traficar amb els sentiments, la cosa no acabarà gaire bé. De fet, aquest és un llibre i una pel·lícula que explica la decadència dels costums francesos
a partir d'aquest antiheroi sense escrúpols, però clar, també descriu molt bé la corrupció i el cinisme de l'època, diguéssim, de la Tercera República Francesa.
I a la pel·li, tot i que sigui una mica comercial i tal, tal, tal, està bastant ben explicat.
Posem-hi una cançó.
No pateixis el rellotge a la teva caseta còmode
o t'ajudaran a l'automàtica.
Els homes creixen fred,
els nois creixen gran,
i tots perdrem les nostres xarxes al final.
Però el llibre d'esquadra o de parella,
aquestes roques no perdran la seva forma.
Els nois són els millors amics dels nois.
Avui amb la Marina Porres parlant dels mantinguts a través dels llibres, les cançons, les sèries.
A veure, aquesta peça que sona què és?
Hem parlat de mantinguts senyors, ara parlem de mantingudes senyores,
i havia de posar-la, que per mi és la millor cançó del món sobre sugar dadis o sobre mantingudes.
Què és això?
A veure, explica'm exactament què és un sugar daddy, perquè és un concepte que no...
Un sugar daddy és algú que està embolicat amb una noia com més jove, normalment.
Normalment, m'estic inventant la definició, suposo que és això, eh,
però és algú que és més gran que la noia amb qui està embolicat,
i es diu sugar daddy perquè bàsicament el que es dedica és a pagar tot, li paga tot a la seva...
Sí, és una mena de prostitució...
Exacte, però és una prostitució diguéssim d'alt nivell perquè no és només pagar per sexe,
sinó que un sugar daddy suposo que et paga com el pis i la vida i tot, saps?
És realment una persona que m'entén de veritat.
De fet, és això que canta la Marilyn bastant bé en aquesta cançó.
Aquesta cançó es diu Diamonds are a girl's best friend,
és a dir, els diamants són els millors amics d'una noia.
L'estem sentint en la versió més arxifamosa i incomparable,
que és Marilyn Monroe en una pel·lícula que es diu Els homes les prefereixen roses, de l'any 49,
que el seu torn és l'adaptació d'una cançó feta per al musical de Broadway que té el mateix nom.
Llavors, tots tenim aquesta escena al cap encara que no haguem vist la pel·lícula,
és la Marilyn amb un vestit rosa amb un llaç gegant que fa que sembli ella un regal,
envoltada de senyors que li estan ensenyant diamants tota l'estona,
i ella va cantant això, no? Els diamants són els millors amics d'una noia.
Però és que tota la lletra de la cançó és una referència a aquesta idea,
és a dir, de com hi ha moltes formes d'amor però cap tan segura com els diamants, explica ella,
és a dir, com els diners.
Per exemple, la lletra.
Els francesos són per morir-se i els encanta lluitar en duels,
però jo prefereixo un home viu i que regali joies cares.
Diu, un petó és fantàstic però no et paga lloguer del pis.
Diu, els homes es fan freds a mesura que les noies es fan grans i tots perdem els nostres encants al final,
però, ja siguin en forma de quadrat o en forma de pera, aquestes pedres no perden mai la forma.
Els diamants són els millors amics d'una noia.
I aquí la Marina està cantant de dir, t'has de buscar algú que et mantingui.
I si mireu el vídeo, no cal entendre la lletra per entendre'ns.
Avui l'excusa de la Marina Porra són els mantinguts i les mantingudes més llibres, va.
Més llibres i tornem a França, perquè un dels mantinguts francesos més icònics de la literatura
és un jove que es diu Lucien de Gouvenprès, qui és el protagonista d'un llibre que es diu Les il·lusions perdudes,
una de les novel·les més famoses d'Honoré de Balzac, que la trobareu en català a l'editorial Proa.
Llavors, què explica Les il·lusions perdudes?
Explica la història d'un jove poeta de províncies, Lucien de Gouvenprès, que busca fer-se un nom a París.
Llavors, a la ciutat es fa el protegit, per tant, el mantingut, d'una senyora fantàstica i seductora,
que és la senyora Bergeton, que el vol ajudar a escalar socialment a la capital com a vela mi.
Llavors, com a vela mi, Lucien de Gouvenprès també escala a partir de les lluites de poder del periodisme polític,
però, com ell, tampoc calcula bé qui mana de veritat i de quina manera es mou realment el poder,
que tots dos llibres ens expliquen que això costa molt d'entendre, és a dir, que pots fer veure que saps com funciona el poder,
però en realitat no tot és tan fàcil com sembla.
I la història de Lucien de Gouvenprès es torna a la història d'una lluita de poder de diners d'intrigues que l'acabarà consumint amb ell mateix.
Una altra cançó sobre mantinguts i mantingudes.
Una cançó, no? Una sèrie.
Una cançó, no? Una sèrie.
I mean, it's not something that I want to make into a career.
I only do it a few times a month.
I get off on it. I like the rush.
He calls me Ashley.
Should I be Chelsea?
You can be whoever you want to be.
Una cançó, no? Una sèrie.
Sí, una sèrie, una sèrie.
Tot i que té nom de cançó, perquè es diu...
The Girlfriend Experience.
O sigui, l'experiència de ser una novia,
i ara en parlarem.
Una sèrie de tres temporades, la bona és la primera,
ja us aviso que la trobareu...
Bé, són interessants, però la bona és la primera.
I la trobareu a Amazon Prime.
Aquesta és la història de la Christine Reed,
que és una jove que estudia segon de dret
a la Universitat de Chicago,
i treballa amb un bufet d'advocats,
amb aquest ritme absorbent i a saco
de les universitats americanes.
La Christine es troba que s'ha de pagar
la carrera, el lloguer i la vida.
I una de les seves amigues de la universitat
li explica que està treballant d'escort,
és a dir, que està treballant de noia de companyia,
en una pàgina, o sigui,
que no és una prostituta barata, per entendre'ns,
sinó que ho està fent amb una pàgina
on només treballa amb clients de luxe,
i, més que una prostituta,
el que busquen aquests clients és The Girlfriend Experience,
és a dir, aquesta idea de ser una novia de mentida,
però d'establir una relació prou intensa
i prou profunda amb el client
perquè la cosa sigui no només sexe,
tot i que hi ha sexe.
Llavors, la sèrie va bàsicament d'això,
és molt interessant, perquè és bastant real.
És una sèrie d'aquestes que és mitjera i mitj documental
i t'explica com de sofisticada
ha de ser una agència i una pàgina web
que es dedica a això,
és a dir, que busca noies educades, guapes, tal,
que puguin no només tenir sexe amb algú,
sinó fer una bona cita amb clients de luxe
que les porten amb companys de la feina,
amb amics, fins i tot amb gent de la família.
I és la història de quines són les complicacions,
com us podeu imaginar, que surten de seguida,
quan algú es presta a fer aquesta feina.
You can be my daddy tonight, night, night.
You can be my father tonight, night, night.
You can be my daddy tonight, night, night.
You can be my daddy tonight, night, night.
You can be my daddy tonight, night, night.
You can be my father tonight, night, night.
You can be my daddy tonight, night, night.
You can be my daddy tonight, night, night.
You can be my daddy tonight, night, night.
I see you shining bright with your gold chain on,
drinking with your crew.
I put you on look and you know that it's on.
Yes, you do.
You're such a love kisser, magical musician.
Now we're driving to the cinema, taste like sugar cinema.
Hey, baby, come take me.
I'll go anywhere with you.
Aquesta és l'Anna del Rey.
Aquesta és l'Anna del Rey amb una cançó que parlem de mentinguts,
que es diu Be My Daddy.
És una cançó francament estanya.
Tots els vídeos que trobava quan la buscava,
perquè me'n recordava que la tenia,
són muntatges amb la pel·li de Lolita
i fer una mica de pol a la Lolita de Kubrick.
Però l'havia de portar avui, que parlem de mentinguts,
perquè clarament aquesta és una història sobre sexe i diners.
És una història d'una senyora que està cantant.
Et ric i jo espero que puguis ser el meu nòvio,
espero m'estagar-te com si fossis un xiclet,
i a canvi et deixaré obrir-me com si fos un regal de Nadal.
Déu-n'hi-do, eh?
No sé si ho explicaré allà, però ja s'entén l'esperit de la cosa.
Però la veritat és que quan vaig retrobar la cançó,
vaig pensar que la cruesa i la cosa explícita
que té sempre l'Anna del Rey,
que és una senyora que no n'hem parlat gaire,
però és una senyora fascinant,
li podien servir molt per parlar de mentinguts.
Aquesta actitud raríssima que té.
Estan sortint més mentingudes que més mentinguts.
Com? Bueno, no ho sé.
Sí, no, el Bellamy és un gran mentingut,
però és veritat que és una figura
que sempre s'ha associat a les senyores.
Ara posem un altre senyor per compensar.
Va, un senyor també que s'ha adaptat a la gran pantalla
a través d'un llibre.
Comencem amb un llibre, no?
Amb què comencem?
Ai, sí, és veritat, comencem.
Jo estava esperant que sortís perquè després hi ha la pel·lícula,
però no. Comencem explicant el llibre,
un clàssic francès que es diu Cheris.
És disponible per traduir en català
si hi ha editors interessats i desperts que ens escolten.
Cheris de Colet és una novel·la breu
que explica la vida d'una cortesana,
una senyora que també que no sabem a què es dedica,
una mica gran,
i en aquest cas està embolicada amb un noi molt jove,
molt mimat i molt gandul,
a qui ella li diu Cheris.
Una versió cursi i una mica sexual,
de dir estimat a algú.
La Mí, Cheris, són aquesta mena de noms cuquis.
Aquest noi, que és un noi absolutament desocupat i gandul,
està molt content amb la vida, amb aquesta senyora gran,
perquè el cuida i el manté, o sigui, és un mantingut,
però, clar, resulta que per conveniència
i per mantenir totes les aparences,
un dia s'ha de casar i li diu a la seva estimada
que s'ha de casar i ella decideix
no ens hem de veure més perquè ens farem mal.
Llavors, a partir d'aquí,
quan veuen els dos que no poden deixar d'embolicar-se
i que el que es pensaven que era un joc,
resulta que és una cosa més seriosa,
tot es comença a embolicar precisament perquè res és net,
que és una mica la idea de fons de tots els mantinguts,
que és que costa molt tenir les relacions netes
quan no hi ha igualtat i quan hi ha intercanvi de diners pel mig.
Això és així.
I dèiem que aquest llibre també s'ha adaptat al cine.
I he de dir-vos una cosa sobre Sherry.
No es desperta fins al migdia d'octubre.
El fill serà la mort de mi.
La mort de mi.
Això ho trobareu a Movistar Plus.
És una pel·lícula que es diu tal qual.
Sherry està dirigida per Stephen Frears,
que és el senyor de les amistats perilloses.
No és tan bona, però bueno.
Està protagonitzada per Michelle Pfeiffer,
que és el màxim d'aquesta pel·lícula.
Fa de senyora mantenidora de Sherry,
o sigui, fa de sugar mommy.
I, com us podeu imaginar, està fantàstica en aquest paper.
Llavors, el rapper friend fa de Sherry,
i també està bé, però no està a l'altura d'ella,
perquè això és molt difícil.
Us la recomano perquè, en realitat,
és una pel·lícula molt ben feta.
No us pareu a una obra mestra, però està molt ben feta.
Capta molt bé l'essència del llibre.
I aquesta idea de com sempre que alguna cosa se sosté
massa pels diners, s'acaba podrint.
Avui, amb la Marina Porres,
hem parlat de mantinguts i mantingudes
a través de Marilyn Monroe,
l'Anna del Rey, Sherry, de Girlfriend Experience,
de Mamie, o també d'alguns llibres,
com aquest últim que ens ha proposat la Marina
en forma de pel·lícula.
Marina Porres, molts ànims, molta sort, moltes gràcies.
Igualment.
Fem una pausa, Roger Mas i David, que ara ve en el comandament
del suplement,
i sabeu també que podeu recuperar aquesta conversa
que hem fet amb Xantal Llovina fa una estona
a través de les xarxes de Catalunya Ràdio.
Arroba Catalunya Ràdio a Twitter i a Instagram
amb l'etiqueta suplementcatràdio.
Els moments més destacats de la conversa amb Xantal Llovina
també en format audiovisual i en format vídeo.
Ara tornem.
El suplement.
Amb Roger Escapa.
De quina asseguradora mèdica ets?
Jo? De la dels metges.
De la dels metges, esclar.
Som de la dels metges.
Assistència sanitària.
Creada per metges.
Gestionada per metges.
Dirigida per metges.
I recomanada per metges.
Assistència sanitària.
La dels metges.
Estàs formant part de la teva vida.
Predapio.
Bressol de Mussolini.
I meca de neofeixistes.
L'alcalde ha lluitat 10 anys per canviar-ho.
La casa del fascio e de l'hospitalital.
Vaig decidir fer-ne el primer museu del feixisme a Itàlia.
Però ara té un successor de dretes.
Un museu sobre el feixisme?
No necessitem una cosa que divideixi.
L'alcalde i Mussolini.
Nits sense ficció.
A TV3, dimarts a la nit.
La qualitat esportiva la vivim cada dia a Catalunya Ràdio.
Comidis pel costat Comidis.
De dilluns a divendres a les 7 de la tarda, tot costa.
Amb Sònia Gelmà. Sònia Gelmà, bona tarda.
I Jordi Costa. Hola, bona tarda.
Quan hi ha esport en directe...
I obrim les portes del Tot Gira.
És temps pel Tot Gira, amb David Clopés.
I estem preparats pel que calgui.
I al final del cap de setmana...
És diumenge, són les 11, som al club.
La reflexió arriba al club de la mitjanit, amb Xavi Campos.
Sent l'esperit de totes les competicions.
Viu els esports a Catalunya Ràdio.
Els Estats Units és un país de contrastos, moltes vegades d'extrems.
Seguiu-me, que us ho explico.
We the people.
Hola, Ugarriga.
El podcast que ens apropa a la realitat nord-americana
amb Francesc Garriga.
A més, al web Wall Up de Catalunya Ràdio sabrem com són i com sonen
els Estats Units.
Hola, Ugarriga.
Els Estats Units, segons el nostre actor responsable.
Feu follow i acompanyeu-me.
Bona nit.
Roger Mas, bon dia i bona hora.
David Carabent, com estàs?
Fantàsticament bé.
Se'n sentia a cantar o no? Se'n sentia a cantar una mica?
No ho sé.
És que ja te relagem.
No, clar, ja ens en sabem tots els girs.
Com va la vida?
Sempre t'hi has callat, tu, com un...
Com un puto.
Jo no ho puc dir, això. Ho has dit tu.
Roger, com va la vida, tu, allà? Sempre silenci.
És que, clar, jo si em digués Carabent diria estupendament, però...
Estic buscant un Rodolian Mas, però no...
Exacte, no el trobo.
Això em quedo pensant.
Això és el de Modixo,
converses de taverna revestides de cançons
amb el Roger Mas i el David Carabent,
que són dos amics de l'ànima
del nostre país fàbic.
I pens de...
Ja no sou una jove promesa cap dels dos, eh?
No, no. Una promesa desmentida, som, més aviat.
Avui la cosa va de temperatures.
Hi posarem banda sonora,
perquè cançons que parlin del temps en tenim unes quantes.
Moltes, i a més a més que som un país de meteoròlegs.
Teniu algun de preferit, vosaltres?
Jo...
O algun que no podeu suportar?
A mi el que m'agrada molt és que els hem vist a tots evolucionar.
Sortir supernerviosos al principi, quan els hi toca,
és que és una cosa complexa, allò de mirar una càmera,
mirar un doble fons, un croma d'aquests...
Quan hi ha la mosca a la càmera, que apareix i la punta és en directe.
És realment molt complexa, allò els veus al principi molt nerviosos,
i amb els anys, al final, ja van sobrats.
O sigui, el Tomàs Molina, quan surt allà...
Va sobradíssim. Va sobradíssim.
És l'amo del temps, no és l'amo del temps, és l'amo del temps.
Calma, home, calma.
Tomàs, una abraçada que us ho heu impidat.
Home, és una bèstia, és una bèstia.
Per tot vostre, me'n vaig a esmorzar a veure si el veig per aquí.
A veure, quan torni a veure si puc venir amb el Tomàs Molina.
Mira què et dic.
El suplement, amb Roger Mas i David Carabent.
A veure, David, doncs això...
Una de les coses més importants,
hi ha dos factors importants al temps, si plou o no,
i la temperatura.
I... he trobat una cançó...
No sé si la podem anar posant de fons,
però és una cançó que es diu Calore.
Calore. Calore.
D'una cançó que es diu Vivian.
No sé qui ha sigut, jo he buscat, eh?
Com un boig, per veure si trobava la cançó,
he buscat per tot arreu, no he sigut capaç de...
Calore.
No he sigut capaç de trobar-la,
però jo com que em sents això de fons
és aquesta música sensual d'aquelles pel·lícules dels anys 70,
d'aquella rudisbe de l'època.
Calore.
Calore.
Quan parles, sento calore.
Calore.
És la teva boca.
Calore.
És quan es ferma a les meves curves.
Calore.
És el que fas.
Calore.
És el teu moment.
Calore.
És quan jo et sento.
Calore.
Calore quan...
et deixes caure sobre la meva pell.
Quan em torment.
Quan soc ocupada per agafar-te tot.
Calore.
Quan jo et sento, nudo.
Calore.
És la teva ment, la teva vida, l'amor.
És calore quan em consumes.
Quan em comanis.
I jo et torno fred.
Calore.
Quan surts del ritme del teu cop,
però quan et sento trobar-la,
et pio calore.
Calore.
Calore.
Calore.
Té tanta...
La Vivian té tanta calor que...
Fins i tot les herres ja no...
Sí, li han desfet les herres.
Li estan fonent les herres.
Les herres.
Home, això a mi m'ha fet pensar molt directament
amb la típica...
Bueno, la cèl·lobra aquesta
que també fa la mateixa...
La mateixa metàfora de la temperatura
i la sexualitat, no?
Que és el fíber de la PEGI.
Sí, senyor.
Amb el característic petada dits.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
Fíber.
I light up when you call my name
and you know I'm gonna treat you right
you give me fever
Quins arranjaments, eh?
Quina cosa més senzilla, però amb quin swing que té ella.
Quina cosa més jazzy.
Sona fantàstic.
Segurament la bondat o l'encert dels arranjaments
fa que tants anys després...
Perquè això és de finals dels anys 50.
És del 56, l'original,
però aquesta versió de la PEGI-Li deu tenir dos o tres anys.
És icònica, sí.
He portat l'original perquè vegi que el petada de dits ja venia,
però no és tan jazzy com la de la PEGI-Li.
I és del Little Willy John.
I és del Little Willy John.
You never know how much I love you
Never know how much I care
When you put your arms around me
I get a feeling that's so hard that you give me fever
Brutal, era més acollonant.
És que jo crec que el que dèiem abans, quan...
o un altre dia, que quan el fato és bo,
qualsevol arranjament, qualsevol vestit li queda bé.
Jo m'ho mano molt.
Els nostres audience busquen pel YouTube
la versió de Fever dels Màpets i la Rita Moreno,
que és la iaia d'una sèrie de Netflix
que es diu One Day at a Time, que és bastant bona.
I hi ha una versió de Fever
que s'esbarallen la Rita Moreno cantant
i el bateria dels Màpets, que és per tronxar-se.
És una cosa...
Què és el papam, aquest papam de bateria darrere?
Que el fa fort i el fa fora de temps i fa enfadar la cantant
i al final, bueno, ja ho veurem com s'acaba.
No tocaran la boira del carrer
Quan dit aquest matí
Quan clarejava
No t'he vist d'ols, amor, que avui també
L'home del temps, el nostre amor amag
L'home del temps ens ha deixat la boira
Que no la toca el vent
L'home del temps,
amb oi de les paraules
La boira ja les entén
L'home del temps no deixarà que torni
Cap aire transparent
Fins que ens haurem trobat
Ben sols i lluny dels altres
L'íngua al dòster costat
Fins que el meu braç...
Amb les temperatures i tot plegat,
l'home del temps, que dèiem abans, no?
Una cançó dedicada a l'home del temps,
li va dedicar el Grau Caroll,
que va ser un músic important a l'època,
va fer molts arrenjaments per la nova cançó,
però ha quedat com una mica oblidat.
I ara s'han recuperat, doncs...
I quin català, no?
L'home del temps és de gràcia, espectacular.
De gràcia en els dos sentits.
Exacte, exacte.
L'home del temps aquí és l'amo del temps, de fet.
És que és curiós, perquè el home del temps
el que farà és que deixarà...
Mentindrà la boira, no?
Mentindrà la boira, no és que em para la boira
fins que aquesta tensió sexual no resulta.
Ostres, molt bé, molt bé, la boira.
El Tomàs Molina té aquest poder de mantenir, de amagar els amants.
A la Plana de Vic segur que se n'han aprofitat molt de la boira.
Doncs jo t'he portat ara una altra cosa.
És el primer en què vaig pensar, quan em vas dir...
Fem alguna cosa de temperatures.
Vaig pensar en Fahrenheit 451,
que és la temperatura a la que diuen que cremen els llibres.
És el títol que va posar Ray Bradbury.
No en tenia ni idea, és espectacular.
És molt xulo.
I el Ray Bradbury va fer aquesta novel·la de...
No sé si dir-li ciència-ficció, però és una...
Com se diu això?
No és una topia, no, però al revés.
Quan és un món futur que pinta malament,
doncs, en aquest cas,
és una societat futura en què es dediquen a cremar llibres,
com l'Alemanya nazi.
I el protagonista és un bomber que es dedica a cremar llibres
fins que passa la resistència i se n'aprèn un de memòria.
Truffaut va fer una pel·lícula, una versió xulíssima,
i va encarregar la banda sonora a Werner Herrmann,
que és el gran compositor de bandes sonores del segle XX.
La seva primera banda sonora va ser per Orson Welles,
per Ciutadacain,
i després es va fer molt característic de les bandes sonores de Hitchcock
fins que s'hi va barallar.
Escolteu, perquè és el preludi, com comença la pel·lícula,
i us portarà a pensar en altres músics
de bandes sonores posteriors.
No et fa pensar en el moment d'en busca de l'arca perdida
en què l'Indiana Jones està entrant al mapa aquella,
en aquella mena de maqueta?
Ha vingut l'Aquari del carnaval dels animals.
Mira, imagina't. Una mica, eh?
O Daniel Elfman, no?, el músic de Tim Burton.
El músic de Tim Burton.
El músic de Tim Burton.
El músic de Tim Burton.
El músic de Tim Burton.
El músic de Tim Burton.
El músic de Tim Burton.
Està a punt de ploure, aquí, eh? Hi ha humitat.
Ja se sent, l'humitat. Tensió.
És una meravella, una meravella.
Doncs ja necessitem 451 Fahrenheit perquè això s'encengui, eh?
Sí.
És com humitat subterrània, eh?, com si estéssim en una cova, oi?
Sí, sí.
Doncs el Cisa té una cançó que es diu Plou,
i comencem, quan comença a picar la pluja,
el piano sembla que com si comences a picar la pluja,
però a sobre, a sobre la superfície.
De cop hem sortit a la cova, eh? Sí.
I comença a ploure.
I comencem, quan comencem a ploure, a sobre la superfície.
I comencem, quan comencem a ploure, a sobre la superfície.
I comencem, quan comencem a ploure, a sobre la superfície.
De cop hem sortit a la cova, eh? Sí.
I comença a ploure, però fora.
És en forma poc regular.
Plou, plou,
el vent s'ha encalmat a la serra.
Plou, plou,
els cims coronats ja llenpeguen,
els núvols fan gris la tarda d'abril,
la pluja renova un paisatge florit.
Si el sol treu el nas, juganei,
faran set colors un arquet.
Aquesta mica de balljota m'agrada molt, amb això.
Plou...
És com un balljota estrany.
És una cançó musicalment curiosa.
Això és del disc Ro de la música, del 1983.
Jo crec que ja et diria, si no m'equivoco, que és el penúltim disc,
abans del transcàntel de l'última notícia, del Cisa.
I és un disc poc conegut.
És un disc en què...
saps quan...
allò que diuen les etapes de la vida, el Cisa,
del lluitar i del lleó...
doncs aquí és com que el lleó ja havia sortit.
I just abans de retirar-se i d'anar-se'n,
el retiro del Cisa, quan plega el 84 amb el transcató,
és el penúltim.
Hi ha com una última florida curiosa.
I aquest és un disc que crec que es mereix una especial atenció,
si no coneixeu res de la música del Cisa.
Plou...
Plou...
Ja es veu en obrir-se per aigües
Un nen que té por s'amaga del veró
La terra humida es canva sa olor
Si el sol treu el nas jugant-hi
faran set colors un arquet
Doncs mira, doncs creuem...
Bueno, no sé si creuem, però ens mantenim en la mateixa serra
del carrer Poeta Cabanyes,
que és d'on va viure Cisa, on va créixer Cisa,
i on va créixer Joan Manuel Serrat,
i he anat a buscar una cançó del principi,
no sé si crec que és el segon...
Clar, al principi no va treure la peça,
només va treure discs amb quatre cançons,
i em sembla que el segon incluïa Quan arriba el fred.
Quan arriba el fred
S'amaguen les roses
I no es veuen noies
Viure pels carrers
Quan arriba el fred
Tot sembla morir-se
Arbre sense fulles
Et rebran hivern
Quan arriba el fred
Se dormen els homes
Es tanquen les portes
Se'n van els ocells
I amb el seu volat
El vas anar tu
Buscant altra terra
Buscant altra llum
Quan arriba el fred del Serrat,
jo crec que hem fet una secció que passava de la calor,
del calor cap al fred...
Era la secció de tardor.
Sí, però una mica amb la voluntat que això acabi succeint,
perquè últimament...
Jo recordo que vam fer una secció que es deia Panellets a la platja,
perquè pot ser perfectament que a l'octubre
ens torni a venir onades de calor i coses així.
Però a mi m'agrada això del Serrat, que és dels primers discos,
el tio encara és un gairebé postadolescent, tot just,
o un adolescent encara,
i realment quan arriba el fred és una tallada de rotllo,
després de l'estiu, de tot l'esclat aquell, de tot...
Arribar al fred i per un jove és una cosa persimoniosa i emprenyadora.
Roger Mas i David Carabé, el demà ho deixo. Tinc males notícies.
Què ha passat? No he trobat Tomàs Molina.
No, avui no... Avui no hi era.
En fi, un altre dia.
Cuideu-vos, una abraçada ben forta.
Fem una pausa i de seguida tornem al Suplement.
El Suplement, amb Roger Escapa.
L'aigua potable és el pròxim petroli?
Hem de posar límit a la intel·ligència artificial?
Com viurem d'aquí a 45 anys?
A l'exposició del 45è aniversari del periòdico
et proposem 45 possibles portades
que tracten d'entendre el present per mirar el futur.
Fins al 25 de setembre al Palau Robert.
No te la perdis.
Riu més, estressa't menys.
Comença, per fi, a estimar-te.
L'ofici de viure, amb Gaspar Hernández.
Com ens mouen les emocions a l'hora de votar?
Un programa sobre conducta humana.
Parlarem de l'anomenada Menda Mico.
No té sentit queixar-se. Beneficis de ser amable.
L'ofici de viure, amb Gaspar Hernández.
Eines pel benestar emocional.
Aquest diumenge a partir de les 12 de la nit.
Disponible en podcast i a l'app i al web de Catalunya Ràdio.
Catalunya Ràdio presenta un nou programa de...
de...
No sé, del que realment vol saber la gent.
És que ja era hora, tio, per què ningú ho feia?
Esteu segurs que això no s'ha fet mai?
Però que no hem dit l'hora.
Que no surti d'aquí a Catalunya Ràdio.
A la una del migdia, Juliana, és que quina crispació, tu.
Però segur que no s'havia fet mai s'afreig a Catalunya Ràdio.
T'estàs pesadeta, eh?
Que no surti d'aquí amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.
S'afreig públic de qualitat.
Amb Roger escapa.
Passant tres minuts de tres quarts de dotze del migdia,
arriba la màquina del temps.
Marina Laminos, bon dia.
Molt bon dia, Roger.
Avui anem pràcticament 31 anys enrere.
Avui és...
18 de setembre del 1992.
A pesar de totes les previsions,
Michael Jackson no va omplir l'estadi olímpic de Montjuïc,
però va despertar l'entusiasme d'un públic entregat
i majoritàriament adolescent.
Aquell dia Michael Jackson va fer el seu últim concert a Barcelona
i efectivament Roger no va arribar a omplir Montjuïc.
Va quedar a 8 un terç de l'estadi,
com tampoc no havia omplert el Camp Nou
en la seva altra visita a Barcelona,
que va ser una mica abans, en el 1988.
O sigui que Michael Jackson mai no va fer sold out a Catalunya.
És correcte, mai.
Mai, en les dues ocasions que va venir.
I en parlarem perquè gairebé n'hi ha una tercera.
El rei del pop va tenir una relació, diem-ho així, peculiar
amb la capital catalana, amb Catalunya en general,
no precisament la millor de totes,
és a dir, no tenia la connexió més forta amb Barcelona.
La vida del rei del pop no està exempta de polèmiques?
Danem prodigi, rei del pop, talent, diners, escàndol i polèmiques
barregen en una biografia marcada per l'accés.
La mort ha sorprès Jackson quan preparava el seu imminent retorn
als escenaris londinens.
Us estimo a tots.
Així va explicar la seva mort a Catalunya Ràdio.
Jo juraria que és la Marta Prat.
És Marta Prat, aquesta.
Pots tornar a posar el tall, Daní? A veure?
Danem prodigi, rei del pop, talent, diners, escàndol i polèmiques.
Marta Prat.
Barregen en una biografia marcada per l'accés.
La mort ha sorprès Jackson quan preparava el seu imminent retorn.
Així ho explicava Marta Prat, tota aquesta vida de polèmiques.
Més enllà d'això, el que farem avui
és fixar-nos com van ser les estades de Michael Jackson a Barcelona,
perquè, com us dèiem, van ser peculiars.
Llavors, hem anat a buscar algú que coneix molt bé la seva vida,
és el Badaloni Toni Sánchez, fan, també col·leccionista, per cert,
d'objectes de Michael Jackson,
que ha vist el rei del pop en totes les seves gires mundials,
i ell, en Toni, recorda molt bé el concert de Barcelona del 92.
Ja només començar, ells sortia des del terra, apareixia del no re,
saltant des d'allà i es quedava immòbil durant molta estona.
Hi havia com una pluja darrere seu d'espornes,
i ell estava immòbil i tu ja notaves que la gent començava a desmaiar.
El començament del concert va ser aputabòsic,
la gent es desmaiava, ens explica en Toni, però alerta,
perquè el públic no van ser els únics que es van marejar,
o com a mínim que ho van fer veure.
Aquest va ser el primer cop d'efecte del concert,
però n'hi va haver molts altres,
fins i tot diverses fingides d'hipotèmies del cantant
que van posar en laia el cor als fans.
Feia veure que li agafava una hipotèmia.
Exacte, feia veure que es desmaiava.
Tinc xou, eh? Sí.
Un personatge, Roger.
Llavors, sí que aquest començament va ser aputabòsic,
el que també és veritat és que molts crítics musicals coincideixen
a dir que el rei del pop era molt més un artista d'estudis,
de gravació, que no pas de directe, bàsicament,
i l'explicació és molt clara,
perquè en aquell moment tampoc no hi havia tots els recursos tècnics
que Michael Jackson necessitava per portar a l'escenari
el que imaginem que ell volia fer,
que, com us podeu imaginar, és espectacular.
No hi havia prou recursos, per exemple,
pel crític musical Jordi Bianchotto,
això el convertia en un personatge a l'hora de veure'l molt distant.
Estava tot molt calculat i tot una mica cartronat,
una figura, evidentment, que t'impressiona,
perquè era molt carismàtic, era una figura molt popular,
i a ell li faltava una mica de capacitat
de connectar amb el públic.
Una mica fred. Jo aquell concert el recordo una mica fred.
Em sorprèn que no tingués la capacitat per omplir, no?
Més enllà de que potser a nivell tècnic
el... és a dir, omplir una estàdia ha de sonar molt bé, no?
I potser a nivell tècnic no hi havia els recursos,
però, ostres, que aquestes dues visites no...
Mitja està 18, no? Mitja està 18, pràcticament, en algun...
Exacte. Sí que hem de pensar, primer de tot,
que omplir estàdis no era tan fàcil abans com sí que ho és ara,
però, més enllà d'això, aquest no és l'únic motiu.
Ens ho explica en Jordi Bianchotto.
No es venien ni de lluny de les altres hores com ara.
Fer un estadi olímpic o un camp nou era una cosa molt excepcional.
I Michael Jackson era una figura popularíssima i tot això,
però tampoc era tan mítica com ara.
I'm asking you to change this way
And all my sense could have been any cleverer
If you wanna make the world a better place
Take a look at yourself, then make a change
Avui amb la Marina Lamín us recordant Michael Jackson,
les visites que va fer a Barcelona i en què no va haver-hi
totes les entrades. N'hi havia d'haver una tercera, no, Marina?
Exacte. Va venir el 88 al Camp Nou, també a Montjuïc el 92,
i n'hi havia d'haver una tercera, en aquest cas, el 97,
amb la gira History World Tour, però, atenció,
perquè tres dies abans estava tot en marxa,
la gent estava comprant les entrades,
però tres dies abans, quan ja estava pràcticament tot preparat,
el concert es va cancel·lar, de cop i volta.
És a dir, primer es va dir que s'ajornaria,
i finalment aquell concert no es va acabar fent.
Llavors, els motius no han acabat mai d'estar del tot clars,
diuen que va ser un problema de les promotores,
però podria ser precisament per les poques entrades
que s'havien venut, perquè, atenció amb aquesta xifra,
a tres dies del concert només s'havien venut 25.000 entrades
de les 50.000 que s'havien posat a la venda.
Per tant, meitat de l'aforament, i finalment,
doncs aquell concert, per diversos motius,
com us dic, no, que han d'estar clars, no va acabar tirant endavant.
Això de mostre, en tot cas, com ens explica en Toni,
que avisa Michael Jackson a molts altres llocs del món,
que és el més especial de totes.
Això és una retransmissió de les 40 principales,
i és literalment com arribava Michael Jackson a Tenerife.
Narrant com l'avió a terra.
Exacte, escoltem, escoltem.
És un periodista roger que literalment estava a la pista
d'aterratge i que anava explicant com arribava el rei del pop,
com baixava les escales,
i de fet, crec que tenim el moment exacte
en què Michael Jackson posa els peus a terra
de Tenerife, escolteu l'eufòria.
Si marques un gol, eh?
Són les 40 principales, això.
Una mica com les retransmissions d'en Puyol,
que explicava la setmana passada.
L'eufòria completa a Tenerife
poc tenia a veure amb el que ens explicava en Toni,
que es va viure a Barcelona.
Aquí, en canvi, no es va deixar a veure gaire.
Allà sortia tot aquest esplendor mostrant-se en públic,
se'l veia després comprant discos,
anant a grans magatzems.
A Barcelona, en canvi, les seves visites
van estar caracteritzades més aviat pel segretisme absolut.
Com més Michael Jackson ha jugat el gat i la rata amb els periodistes?
Tot estava en l'hotel Le Meridien, que estava al carrer Pinto Fortuny,
on estaven tots els seus músics,
però ahir, en realitat, sembla que estava el rich.
Crec que hi havia alguna persona que deia que s'havia creuat el pàrquing,
però, tret d'això, no es va veure.
I d'aquell concert del 18 de setembre de 1992,
que demà en farà exactament 31 anys, com va anar?
Què va passar dalt de l'escenari?
Dalt de l'escenari, malgrat tot això que estem explicant,
la gent coincideix a dir que el concert va ser únic i repetible,
i el repertori, a més, va ser bastant excel·lent.
Del Dangerous va presentar quatre temes,
però diria que, d'entrada, va estar molt bastat en els Freedoms.
Després va fer alguns de Love the World, del Bad,
va haver-hi un moment de record
pels seus genísims amb els Jackson 5,
i també t'estacarien el missatge humanitari dels teus temes,
que van estar molt precents contra el racisme, la violència,
la pobresa, les guerres...
De fet, tot aquell tour va tenir molt aquesta vessant solidària
que Michael Jackson portava als seus concerts.
El que hem anat a fer és buscar la manoteca de Catalunya Ràdio
perquè, més enllà del record que ens queda ara,
que a vegades, amb el pas del temps,
mirem amb ulls nostàlgics aquells concerts que de joves hem viscut,
el que hem anat a fer és arreboscar en aquesta manoteca
per saber exactament què és el que va pensar la gent
quan van sortir d'aquell concert.
La cançó de la Trilla ha sigut genial, de debò, eh?
I després el Blacagoi també, ha sigut genial.
La primera ha sigut perfecta, perfecta.
Vam esperar un final així. M'ha agradat molt, de debò.
La gent recorda moltíssim, sobretot, aquest Man in the Mirror,
que va ser la cançó final.
Per tant, vèieu moltíssim eufòria espectacular.
Va tocar temes dels mítics que hi havia estrenat en anteriors gires.
Per tant, bastanta exaltació,
però atenció també del que hem trobat a la trilla.
I també del que hem trobat a la manoteca,
perquè hi va haver qui va gaudir de Balint i d'altres Roger,
que simplement diguem qui va anar a passar l'estona.
A mí no me mola, yo tengo que decir que a mí no me mola.
Yo voy a ver si lo veo. A mí no me mola Michael Jackson.
En fi... Sí.
Això és nostre, no?
No és a Manoteca TV3, que tothom hi ha al ràdio.
31 anys de Manoteca, eh?
No ho perdem pas, això, perquè és sensacional.
Aquest noi no en va tenir prou.
Ara, no sé si algun dia faran un concert de Michael Jackson
o ja hi ha el projecte o l'havien vist, fins i tot.
31 anys han passat des d'aquell últim concert
de Michael Jackson a Barcelona.
Avui hem recordat aquella data, el 18 de setembre de 1992,
amb aquesta màquina del temps que ens dedica cada diumenge,
a aquesta temporada, la Marina Alaminos.
Fantàstic, Marina, moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres, ens escoltem.
Pràcticament arribem a les 12 del migdia,
ens posem el dia amb Neus Bonet
i encarrilem la setena hora de suplement,
aquest diumenge, última hora de cap de setmana de suplement.
Anem amb el segon capítol de l'Eclipsi.
Segon convidat, Pere Arquilloe.
Es fa fosc a l'Estúdio de Catalunya Ràdio. Ara tornem.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.