Sí.
Bon dia, són les 6 i així sona el suplement de Catalunya Ràdio,
diumenge, 26 de març del 2023.
Avui el suplement, Tartulli amb Josep Maria Mercí,
regau cronista parlamentari, L'Oriol Mar,
cap de Política de la Nació Digital i l'Anna Pardo de Vera de Público,
acompanyats també en temps de Tartulli, del Gerard Romero,
que això ho té tot a punt per la gran final de la Kings League,
que es disputa aquest diumenge al Camp Nou.
Avui en parlarem llargament, també, en aquest suplement,
en un partit que podrem seguir a l'antena de Catalunya Ràdio
i també de TV3.
A les 10, el cronista lúdic torna l'Ion Sindreu
i el Toni Rodón a la Setmana Tràgica.
Avui que també parlarem el suplement d'infidelitat.
Alguns estudis apunten que el 80% de catalans són infidels.
80%, eh?
Intentarem esbrinar d'on surt aquesta xifra.
Per què? Avui en parlarem amb diverses persones
que ho han estat i que ja no s'enamaguen,
acompanyats de la sexòloga Raquel Tulleuda
i la psicòloga Carlota Iglesias.
Per cert, Catalunya ha capçalat el rànquing
de ciutats més infidels d'Espanya,
amb Manresa mantenint-se en primera posició
i el top 5 també hi són Barcelona i Sabadell.
Déu-n'hi-do. Com està la cosa?
Especialment a Barcelona, Sabadell i Manresa.
A les 11 llibres, sèries i bandes sonores amb la Marina Porres,
les converses de taverna del Roger Mas i el David Carabé,
en el demà ho deixo, la Marta Ferrer amb els arguments universals,
i a les 12 el dominical
amb personatges tan pinturescos com Santiago Niño Becerra.
Si demà dilluns teniu previst anar a treure diners,
no us olvideu el Passamuntanyes i la Sèmbia Automàtica.
Però tan greu és la situació, de veritat?
Mira, estem a portes del crash del 23,
tal i com predic el meu llibre, titulat El crash del 23,
que estic escrivint ara mateix.
L'està fent, eh? Sempre escriu sobre catàscol.
A les 12 del dominical, bon dia als que us esteu despertant,
bona nit als que no ens escoltareu,
fins a quarts d'una de seguida el Joan Anton Català
i també l'ofici d'educar, som el suplement,
i tenim esperit de cap de setmana.
El suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus.
Bon dia, Roger.
Avui ens llevem amb el canvi d'hora.
A les dues hem avançat de nou els rellotges una hora
i hem passat de les dues a les tres.
Amb aquest canvi hem entrat a l'horari d'estiu,
el que ens permet aprofitar més la llum de dia,
ja que aquestes redueix els matins el dia s'allarga
i es fa fosc més tard.
L'avançament de l'hora de moment
continuarà actiu fins al 12 del dominical.
L'avançament de l'hora de moment
continuarà actiu fins al 2026.
Avui continuem molt i molt pendents
de la situació de l'incendi al País Valencià,
on es preveu que aquest matí les condicions meteorològiques
compliquin i agreugin aquest foc
que ha cremat des de dijous i que ja ha arrasat 4.000 hectàrees.
Ho ha explicat així el secretari d'Emergències
de la Generalitat valenciana, Josep Maria Àngel.
El de veres que el denominador comú
és minimitzar el factor de les flames
i reduir la seva evolució.
Però al voltant de les emergències
sempre n'hi ha altres coses
que són necessàries per a la seva resolució.
Demà és un dia
que el factor d'alçada de temperatures,
reducció de la humitat i un vent deponent,
diguem-ne que és una fórmula molt complexa i complicada.
Avui també és notícia el president rus.
Vladimir Putin desplegarà armament nuclear tàctic
a Bielorússia, país que fa frontera amb Ucraïna.
El president rus ha anunciat un acord
amb el seu homòleg bielorús, Alexander Lukashenko,
i assegura que no viola en cap cas
els tractats de no proliferació internacionals.
En una declaració de la visada,
Putin ha assenyalat el Regne Unit
com a responsable d'aquesta decisió.
El motiu probablement va ser la declaració
del ministre de Defensa britànic
dient que subministrarien municions d'orània empobrida a Ucraïna.
Això està relacionat amb la tecnologia nuclear.
Més enllà d'aquestes declaracions,
Lukashenko fa molt de temps que planteja
que no hi ha cap problema.
Més enllà d'aquestes declaracions,
Lukashenko fa molt de temps que planteja
el desplegament d'armes nuclears tàctiques a Bielorússia.
Un altre protagonista de la jornada, Marta Rovira,
sosté que el referèndum de l'1 d'octubre
no va tenir prou legitimitat interna
perquè no va connectar amb una part dels catalans.
La secretària general d'Esquerra Republicana
ho deia ahir aquí, al soblement de Catalunya Ràdio.
No vam saber superar l'ofensiva de l'Estat,
no vam saber connectar
una gran població de Catalunya
al referèndum de l'1 d'octubre.
No va tenir prou legitimitat interna.
No el vam saber connectar a nivell internacional
perquè ningú ens el va reconèixer dia després.
Hem de saber superar la repressió política
i ens hem de preparar perquè estem
en una lluita democràtica en un Estat
que de democràtic en té poc.
Presó provisional i sense fiança pel detingut
per la mort violenta d'una noia de 25 anys de García.
A la Ribera d'Ebre la jutgessa de falset
té la causó oberta per un delicte d'assassinat.
El detingut es va acollir al dret a no declarar ahir.
Era un conegut de la víctima
i els Mossos investiguen el cas com un possible crim masclista.
6 i 5 minuts, escolteu.
No ho puc evitar
ja no sé com fer-ho
m'arriba tard les mans.
Els materonins de Taiex han arrencat la gira del disc
Epic Solete amb un concert ple de col·laboracions
i carregat d'energia.
Feia tres mesos que totes les entrades estaven venudes.
Ara ens ho explica en Marc Ruiz.
La música dels piats és lliure i tropical,
com diu la dita Marasmenca.
El concert ha tingut un ritme trepidant des del primer moment.
No havien passat 20 minuts
i ja havien pujat tres col·laboracions a l'escenari.
La primera muxca per cantar
una de les cançons més potents d'Epic Solete, El Tonteo.
Lluma ha passat com un mandaval per cantar Tancaray
i els Figa-Flaues han ballat i cantat Epic Solete.
Una velocitat que m'han tingut el públic ballant i carregat d'energia.
Demanant més i més i que només s'ha suavitzat per donar pas a desembre
amb la col·laboració de Julieta.
Just abans de cantar Olivia, on expliquen que els van anunciar
que serien tietes durant un concert al festival amb Asset.
I han tret la petita Olivia també a l'escenari.
Però encara no s'havien acabat les col·laboracions.
El ritme ha anat augmentant
fins a tornar a les més celebrades del segon disc dels tietes.
Semblava que res no podia superar el furor del públic amb Bailoteo.
Error! Coti per coti, ha posat punt final a la festa del de tots.
Amb dues tenores, una d'elles Enric Hurtí,
primera tenora de la Copa Sant Jordi,
i quatre fiscorns.
Tot just comença la gira de Pixolete,
però el directe de detalles ja ha aconseguit
millorar encara més el son disc sòlid, coherent i ple d'energia.
En esports mar, Márquez ha estat tercer a la primera cursa
sprint de la història de MotoGP al circuit de Portimao a Portugal.
La victòria ha estat per Peco Banyaya.
Márquez ha sortit des de la Poler
i ho farà també avui diumenge a la cursa.
El Barça femení guanya el Madrid 1-0
i es posa a 13 punts per sobre de l'equip blanc
a la selecció espanyola.
José lo ha fet dos gols el dia del seu debut.
Espanya ha guanyat 3-0 contra Noruega.
I a la Lliga CB de bàsquet el Barça s'endú el derbi contra la Peña,
87-71.
També ahir dissabte giron a 79, Manresa 86.
Pel que fa al temps, dia de vent, humitat baixa i més calor
a la costa i al prelitoral,
on la temperatura pujarà per sobre dels 25 graus.
Ratxes de ponent de més de 80 o 90 quilòmetres per hora,
i neu en pluges febles també al nord de les comarques de Girona
durant la tarda.
Aquest diumenge a l'Ofici de Viure parlarem amb el psicòleg
Walter Rizzo de les relacions de parella.
Ens preguntarem i respondrem com podem saber
si la nostra parella és l'adequada
i quins són els senyals d'alerta
que han de fer que vigilem en qui tenim al costat.
Aquest diumenge, Walter Rizzo a l'Ofici de Viure.
Aquest diumenge en parlem a la mitja nit a l'Ofici de Viure.
El periòdico. Entendre i més.
El suplement.
Des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio. Bon dia, bona hora.
Bon dia, Roger.
Arribem amb nous continguts de l'Ofici d'Educar.
L'Ofici d'Educar cada diumenge
a l'hora que encara no ha sortit el sol el suplement.
L'Ofici d'Educar, a Catalunya Ràdio.
En el context educatiu,
hi ha dos factors que influeixen en la motivació per aprendre.
Per una banda, com tothom sap, hi ha l'interès.
Aquest interès pot ser intrínsec
quan deriva de les nostres preferències personals,
tot i que també pot ser promogut pels reptes,
o bé extrínsec o instrumental,
que és el que deriva d'apreciar la utilitat d'allò que aprenem,
o bé apreciar les conseqüències positives que tindrà aprendre-ho
o les conseqüències negatives de no fer-ho.
Però per altra banda, hi ha un altre factor que sovint ignorem,
que influeix en la nostra motivació per aprendre,
i aquest és la creença
en si serem capaços o no d'assolir l'aprenentatge.
Les persones ens sentim motivades
per a aquelles metes que creiem que podem assolir.
Aquesta creença, que s'anomena autoficàcia,
és fins i tot més important que l'interès perquè influeix en ell.
En general, ens acabem interessant més
per a aquelles disciplines que creiem que se'ns donen bé
i fugim de les que no.
Tii-tii-tii-tii...
Tii-tii-tii-tii...
Tii-tii-tii-tii...
Tii-tii-tii-tii...
Benvingudes a l'ofici d'educar.
Hem sentit el divulgador científic Hector Ruiz.
Legim el llibre Diàlex entre educació i neurociència.
L'aprenentatge no ha de ser divertit.
Ni que en tot moment s'ho passin bé, ha de ser interessant.
Que els nens i nenes no es que tinguin esforços
perquè el que estan fent els sedueix.
Tampoc aprendre de ser allò que aguanti impacientment
en espera del premi posterior.
No és ni atractiu per si mateix.
Són éssers dissenyats per aprendre i per sentir el plaer d'aprendre.
Què activa el cervell per aprendre en parlem avui amb...
Montserrat Pedreira, doctora en educació,
mestre, formadora de mestres i Beatriz Fagundo,
doctora en neurociència cognitiva,
experta en neuropsicologia clínica,
coautores del llibre Diàlex entre educació i neurociència.
I Hector Ruiz, investigador i divulgador científic,
autor de Cómo aprendemos.
Sentirem l'humor del Sergi Vives
i acabarem amb com educo amb la Lara Terrades.
L'ofici d'educar amb Elisabet Pedrosa.
Cada experiència modula per bé o per mal
l'individu que serà i el cervell amb el qual farà l'aprenentatge.
Montserrat Pedreira.
Què activa el cervell per aprendre avui?
Aquesta és la gran pregunta que ens fem a l'ofici d'educar,
la Lara Terrades, creadora d'espais de ciència per primeres edats,
neu de ciència Lab 06 i Explora 06,
dirigeix el grau en mestre d'educació infantil
a la Facultat de Ciències Socials de Manresa.
I la Beatriz Fagundo és directora
del Centre d'Estimulació Cerebral Barcelona,
coordina el màster en neuroeducació a la Universitat de Manresa.
El llibre Diàlex entre educació i neurociència, dieu,
vol donar arguments als mestres per defensar des de la investigació
allò que es fa evident des de la pràctica.
Donar rigor científic a la pràctica diària dels mestres
és una assignatura pendent, Montserrat, Beatriz, qui comença?
Si us sembla, comença jo mateixa, soc la Montserrat.
Mira, una de les qüestions que va emportar aquest llibre
és precisament l'evidència que els mestres anem per un camí
i la investigació en didàctica en general o en pedagogia
o en educació va per un altre,
i és molt difícil trobar camins en què es trobin.
De fet, i ara aprofitaré per fer una falca publicitària,
nosaltres a Manresa, al mes de juliol,
fem un congrés internacional de ciència i educació infantil,
molt específic ciència i educació infantil,
però ho fem precisament per aquestes coses,
per poder trobar un punt de trobada entre mestres i investigadors.
Per què? Perquè els investigadors i professorats de la universitat
a vegades perden experiències molt bones que passen a les escoles,
i a les escoles a vegades el que perden és la fonamentació teòrica
que aguanta o que es dona suport a les experiències pràctiques
que viuen com a èxit, que viuen com a èxit.
I per això jo feia servir també al llibre
una diferenciació que penso que és molt interessant,
que és la diferenciació entre l'evidència clínica
i l'evidència investigadora.
L'evidència clínica en educació, el que passa a les aules
on hi ha mestres preocupades pel seu fer i que veuen i avancen
amb les accions que fan cada dia,
és una evidència clínica que ha de servir igualment
com serveix l'evidència investigadora.
Llavors, hem d'ajuntar les dues parts.
Llegim el llibre.
Per entendre i valorar la diversitat
d'evidències de resposta única
i mirar les persones com a éssers intel·ligents
capaços de trobar estratègies diverses
per arribar a solucions creatives
i abandonar el mantra
que tothom ha d'aconseguir el mateix resultat.
Què activa el cervell per aprendre?
Aquesta és la pregunta que ens fem avui, Beatriz.
Sí, doncs mira, jo et diria...
El primer que m'agradaria remarcar
és que la veritat és que aprendre
és un estat natural per al cervell.
I quan naixem, nosaltres no sabem res.
Per tant, hem d'interactuar amb el món
i hem de construir la nostra realitat.
Això ho fa el cervell, no?
I només podem aconseguir això
a través de l'aprenentatge.
I per tant, no ens ha de sorprendre
que nosaltres gaudim aprenent normalment
i no únicament en estorns educatius.
A nosaltres ens agrada aprendre en la vida en general, no?
I què és això que activa més per aprendre?
Doncs això que ens emocioni, això que per al teu cervell
és alliberat a qualsevol edat, però als nens pot ser molt més.
Aquestes coses que tu pots dotar de sentit,
aquestes coses que tu de veritat pots entendre, no?
I a més a més, aquestes coses que t'ajudin
a afegir informació als coneixements prèvies que tenia,
això que es faciliti tot això que tu ja saps
i que pots afegir molt més.
I què et diria que no?
Que no ens agrada la neurociència
i que no activa el cervell per res?
Doncs les emocions més negatives, aquesta sensació de por,
la sensació d'incapacitat,
la sensació que tu no pots arribar, no?
Aquest joc on tu creus o els adults que tens al teu costat
creuen que tu has d'arribar perquè sí, no?
No sé, Montserrat, si...
Una cosa molt provocadora que hi ha al vostre llibre,
que jo he començat per aquí, és aprendre.
No ha de ser divertit, sí, interessant.
El nostre cervell està dissenyat per aprendre
i, a més, hi ha d'haver aquesta autogratificació,
aquest sentit del ple, no? Què ens diríeu sobre això?
Jo, sobre això del divertir, és que penso que hem passat d'un moment
en què aprendre a l'escola era una cosa dura, difícil i complicada,
i ara sembla que ha de ser molt divertit.
A veure, aprendre és gratificant per ell mateix.
Llavors, no és que hem de buscar que els nens ho passin bé sempre,
que això, en l'àmbit de la ciència,
que és l'àmbit en què tenim més expertesa des de Manresa,
és molta confusió perquè la ciència és espectacle,
passen coses divertides, la lava creix, el fum puja...
Clar, això és molt divertit,
però si no dona comprensió de res, si no respon a cap pregunta de res,
això no és aprendre.
I aquí lliga una mica amb el que comentaves abans de les tasques homogènies.
És clar, és que hem acabat identificant aprendre
amb fer un seguit de coses, memoritzar coses sense sentit,
fer tasques repetitives que no ens venen de gust,
que les identifiquem, perquè a l'escola és una mica el que hem aconseguit
amb els anys que es veia identificant, però això no és aprendre.
Perquè aprendre, com deia la Bea, és altament gratificant.
I, de fet, les persones adultes, quan aprenem,
quan et sentim motivats per alguna cosa,
hi posem tot l'esforç que cal.
Llavors, no és que hagi de ser divertit, ha de ser prou interessant
com perquè hi posem l'esforç que necessitem
per avançar en aquest coneixement.
I quin paper tenen les neurones miralles en els aprenentatges?
Aprendre mirant, aprendre visualitzant, imitants...
Bea, Bea...
Doncs jo.
Les neurones miralles són un grup de neurones
que tenen la capacitat de funcionar,
de disparar-se, que diem nosaltres en neurociència,
de la mateixa manera, tant si nosaltres fem una acció,
com si algun altre l'està fent, això.
I això va ser descobert pels animals,
però ara sabem que nosaltres, els humans, també en tenim això.
I per què tenim això i per què és important?
Perquè és el que ens facilita l'aprenentatge per imitació.
Si tu estàs davant d'algú que està fent alguna cosa
i tu tens unes neurones que ja estan funcionant
i que estan fent això, diguéssiu, si estan activant com fas això,
clar, això ens ajuda a aprendre.
Però també jo crec que són molt important
no només per a l'aprenentatge de motor,
d'una cosa que tu estàs fent, sinó també per a l'empatia.
Perquè això ens ajuda a posar-nos...
Aquestes neurones són en bona part
les que ens ajuden a posar-nos en joc de l'altre.
I ens ajuden a viure accions i emocions
dels altres com si fossin nostres.
O sigui, que jo crec que són unes neurones
que són molt, molt importants.
Deixa't afegir una coseta.
Jo crec que hauríem de diferenciar
el que és la imitació que podrien fer els animals,
la imitació que pot fer un lloro,
o la imitació que pot fer un mono, fent diverses coses.
Diferenciar-ho de la imitació intel·ligent
que fan els nostres infants
i els nens i nenes que estan fent alguna acció determinada,
connecten amb el que estan fent
i són capaços d'incorporar la seva pròpia acció,
desenvolupar-la i desenvolupar el que ells estan fent.
Ho dic per diferenciar la imitació pura i dura
i la intel·ligent.
Els nostres nens i nenes aprenen molt per imitació intel·ligent.
Correcte. Estic d'acord amb Montserrat.
Si després més tard voleu,
parlem una miqueta de funcions executives
que estan molt lligades amb això que dius, Montserrat.
Com passa de la tecnologia a l'aula?
Jo us voldria demanar quin és l'efecte sobre el cervell
de la digitalització, de l'accés de digitalització, si n'hi ha.
Pisarres digitals, els classrooms, els ordinadors, les tablets...
i el més recent, no?
Coses com la intel·ligència artificial
i com el llenguatge xat GPT.
Les conseqüències de tot això, si hi ha perills pel cervell,
per la salut mental, si hi ha riscos...
Què em dieu sobre això?
Això és un tema que us he de dir
i que ocupa molt a docents i també famílies.
Sobre el cervell, jo no et podré dir res,
però la veiem, podríem dir alguna cosa d'allò.
Jo t'ho diria sobre el desenvolupament dels infants.
Clar, estem en un món majoritàriament urbà,
on quasi tothom viu en entorns urbans,
i amb molta contacta amb el món digital,
perquè és molt còmode.
Això ho fas servir quan vols,
tens estímuls constantment, ho guardes quan vols,
i no molesta, no es fa mal bé, no crema, no pesa, no es mulla...
Respecte al món natural té un gran avantatge.
El tema és que estem deixant de posar els infants
amb experiències directes molt riques en estímuls censurials
i en coneixement de funcionament del món en general.
Per tant, el que està clar és que les primeres edats,
que són les nostres, a les que posem atenció principalment,
és importantíssim posar els infants
en contacte amb experiència directa amb el món natural.
I això estic parlant, això, de que arremèrin amb la sorra,
de que tirin cotxes per una rampa, de que toquin amb els imants,
per damunt dels arbres,
és a dir, qualsevol cosa que dóna experiència directa.
Beatriz?
Sí, doncs jo d'això estic d'acord amb la Montserrat,
i també et diria que el que és molt important
també per nosaltres com a éssers humans
és interactuar amb altres éssers humans, no?
I llavors, això sí que trobo que és un perill molt important
que ens trobem ara cada vegada més,
no només amb nens, també amb adolescents,
que aquesta...
que t'estàs separant de la resta,
perquè estàs interactuant sobretot a través de les pantalles,
i jo crec que això sí que no serà molt positiu.
Per al cervell, les pantalles,
el cervell s'està adaptant tot el temps, tota l'estona,
segurament desenvolupament,
perdó, desenvolupant algunes funcions,
com les visoperspectives, per exemple,
que ja sabem que ara tenim més aquests nens,
tenim més desenvolupades potser que nosaltres,
que la nostra generació,
i potser perdrem o baixarem
algunes de les que tenim ara molt desenvolupades.
No ho sé, jo crec que estudis ara per ara hi ha,
però no hi ha molts.
Hi ha alguns estudis dient que quins neurotransmissors,
aquestes substàncies que tenim al cervell,
es lliberen quan estem en contacte amb les pantalles,
la dopamina, que és positiva,
però això també té un perill
perquè incrementa el risc d'addicció,
perquè tu vulguis estar tota l'estona en contacte amb això.
Jo crec que és un tema que interessa molt
i que s'ha d'estudiar molt,
però amb una vessant més científica, diguéssim.
Avui, a l'ofici d'Educant, temps de suplement a Catalunya Ràdio,
què activa el cervell per aprendre?
Vull aprendre fent coses.
Els reptes que presenta la realitat
són motivació suficient
per aconseguir l'esforç continuat dels infants.
Beatriz Fagundo.
I si hi ha una etapa en què els sentits són bàsics
és durant els primers dos anys de vida
llegint el llibre diàlegs entre educació i neurociència,
on poseu en valor sobretot els espais d'experimentació
per observar i conèixer com aprenen els infants.
Com són i què proposen aquests espais d'experimentació
per la petita infància?
En el nostre cas,
o en els espais d'experimentació dels que hem parlat,
pot ser el món en general.
La idea és acostar materials i propostes
amb una intenció educativa als infants,
però ells s'hi accedeixen en format joc.
El que fan el joc és que tu decideixes què fas,
amb qui ho fas i l'estona que ho fas
i com actues davant dels materials.
Això és el que fem amb els infants.
Els oferim tot de materials i ells tenen iniciativa
per decidir què volen fer amb ells.
Els adults ens han preocupat que el joc el facin amb material
que mobilitzin fenòmens de ciència.
Estic parlant, per exemple, de fer un joc amb imants,
de fer un joc amb restes d'essers vius,
de jugar amb palanques i veure com els equilibrem,
de jugar amb el dufes i veure per on roda millor.
Entenem que els hi posem a l'abast
una experiència directa sobre fenòmens de ciència,
que pot ser que vingui una persona adulta i els faci una reflexió
per fer-ho més conscient.
És l'experiència directa amb fenòmens del món natural.
I com s'acompanya i incentiva la curiositat de l'infant,
sobretot a l'escola?
I com acollir...
Vosaltres parleu molt d'aquestes enginyoses preguntes
que tenen ells del perquè.
Jo crec que aquest és un tema que espanta les mestres,
perquè els nens fan preguntes de com s'aguanta la lluna,
com ha sortit una planta d'aquesta llentia que no hi havia res...
Com que són preguntes una mica de la història del món,
de la humanitat, que ens espanta no saber les respostes,
hem de tenir en compte dues coses.
Una és no saber les respostes.
Un mestre no ha de saber les respostes.
Un mestre ha d'acompanyar l'infant amb fer camí
per treure profit d'aquestes preguntes.
I l'altra és la idea que les preguntes dels nens
han de ser rebudes, no vol dir ni contestades ni que fem cas de tot,
però que han de sentir que són importants.
I que ningú et fa ni cas, ni per bé ni per mal.
Ignorar totalment és una sensació horrorosa.
Volem infants amb iniciativa, que tinguin preguntes
i que puguem fer el camí fins allà on t'arribi
amb les seves respostes.
Una de les coses provocadores que dieu és fer-se preguntes.
L'oposat de subministrar respostes i afegir-ho,
que l'escola s'ha convertit en un lloc on respondre
les preguntes amb les respostes exactes.
Això és una reflexió des de la ciència.
La ciència avança no perquè algú sàpiga la resposta correcta,
perquè la gent es mira al món amb una pregunta diferent.
Amb els infants passa el mateix.
Si analitzem a l'escola, com fem formacions amb mestres,
demà mireu quines preguntes feu i de quin tipus són.
La major part de preguntes que es fan a l'escola
són de resposta única, que tenen una única resposta
que ho està bé o està malament.
No hem de pensar poc perquè ni relacionen coneixements,
ni creen noves connexions,
ni lliguen amb els parentatges anteriors dels infants.
Per tant, hauríem de pensar quin tipus de preguntes fem a l'escola
i hauríem de ser molt més obertes.
Beatriz, te sentim que volies intervenir?
Doncs, mira, volia dir més o més això que ha dit la Montserrat,
però a més afegiria que quan fem això de...
això està bé...
Ah, mira, he fet una pregunta, mira, molt bé,
o no, o no, això està malament.
Clar, en temes de motivació,
des de la neurociència fugim d'això totalment,
perquè, esclar, si tu estàs reforçant tota l'estona des de fora,
que si voleu després parlem d'això de motivació intrínseca,
és que no, però tu estàs reforçant això.
O a l'inversa, tu estàs dient, això està malament,
el que passarà és que aquest nen no vol interactuar més amb això,
ni amb aquest coneixement, potser ni amb aquesta persona,
i potser ni en aquest entorn,
perquè això és negatiu, està rebent un càstig.
Com construeix l'infant, a partir d'això que estàvem dient,
de l'experimentació i d'observar el món,
com construeix el seu coneixement del món?
Al final, l'escola és això el que hauria de fer,
ajudar-los a construir la seva visió del món, els seus valors.
És que no hi ha més, que no podem construir el món,
si no és a partir de les experiències que ens arriben
i el contacte amb els altres que ens van modelant,
la manera d'imaginar el món.
Jo us suggeria en el llibre, hi ha un apartat concret,
que és el fet que quan els nens són molt petits,
el seu món està encaixat en calaixets molt grans.
Això és molt mono, això dels calaixets que expliqueu al llibre.
L'exemple més clar és el d'un nen que comença a dir paraules i diu uau,
i quan diu uau, en un primer moment s'està referint tot allò que es mou.
Per tant, té un calaix molt gran on entren tot, animals, qualsevol cosa.
Però al cap de molt pocs dies, aquest mateix nen sap que diu uau,
i això ho diu pels gossos.
I ho diferencia tota la resta d'essers vius,
que ja sap que allà no hi van.
Aquesta construcció de calaixets conceptuals,
al final, és una mica la idea que a mesura que anem aprenent sobre el món,
anem veient amb què se semblen i amb què es diferencien les coses del món,
els anem situant amb aquests calaixets cada vegada més precisos.
I de fet, si penseu en la ciència, per exemple,
recordeu de la vostra història escolar,
aquells calaixets precisíssims que fan els científics sobre els éssers vius,
la categorització dels éssers vius, o sobre les roques i minerals,
entre el uau del nen de bé, diguéssim, nedor, que acaba de començar a parlar,
i el dels científics,
hi ha una gran diferència que es va construint
a partir de tot el contacte amb el món.
Beatriz, una de les coses que parleu són de les funcions executives,
i parleu de les funcions hot i de les funcions cold.
A veure, explica'ns què és això.
Sí, això ens agrada molt, neurociència.
Mira, les funcions executives són unes funcions que nosaltres necessitem
per decidir, per planificar,
per nosaltres i els nens, els adultes i els nens,
per prendre la iniciativa.
I tot això,
aquestes funcions, el que sabem és que acaben de...
Els nens tenen, però no estan molt desenvolupades,
perquè això acaba de desenvolupar-se molt més tard,
en tots els vint anys, perquè depenen d'una regió cerebral,
que es diu l'owl prefrontal,
que potser és la més complexa que nosaltres tenim,
però que té el seu màxim nivell de desenvolupament
entre els vint, vint i pocs anys.
I ens hem estudiat molts.
Una de les classificacions que hem fet, que ens agrada,
són aquestes que hem diferenciat entre funcions hot,
que diem que són com calentes, diguéssim,
o funcions cold, que són fredes.
Les calentes, les hot,
són les que pensem que tenen més implicació emocional,
i les fredes són quan nosaltres prenem decisions com més racionals.
Fem servir totes, sempre.
Però és veritat que en situacions, per exemple,
quan estem estressats, prendre decisions ens costa més.
Per què? Per què ens costa?
Perquè aquí necessitem habilitats d'autocontrol
que necessiten del control emocional
i que potser en aquell moment no podem fer servir,
i a nens li passa el mateix.
Potser ens resulta molt més difícil, dient sempre,
resistir-te a una temptació quan una cosa t'agrada molt,
i, a més a més, quan estàs cansada, no?
Doncs als petits hem de pensar que això li costa molt més,
perquè aquesta autorregulació intencionada
que depèn d'aquestes funcions executives més hot,
no estan ben desenvolupades, encara.
I ens frustrem moltíssim amb això.
Però continuem així fins a l'edat adulta.
Però és veritat que de mica en mica anem tenint més control
de les funcions aquestes més emocionals
i de les altres que són més racionals, diguéssim.
Avui, a l'ofici d'educar, què activa el cervell per aprendre?
El meu cervell em demana música i moviment.
Les preguntes dels infants han de ser escoltades,
debatudes, investigades i compartides.
Montserrat Pedreira.
En temps de soplement, a Catalunya Ràdio,
parlant de què activa el cervell per aprendre
amb la Montserrat Pedreira i la Beatriz Fagundo,
expliqueu al vostre llibre el cas d'Instant,
que tenia una tensió, un alentiment
en l'adquisició del llenguatge.
Com va arribar a ser un geni? Aquesta és la pregunta.
Doncs amb 5 anys enllitat per malaltia,
el pare li va regalar una brúixola
que li va despertar la curiositat per la ciència
i la mare pianista li va regalar un violí.
Què va afavorir la brúixola i el violí?
I parleu també dels períodes crítics, no?
Beatriz?
Sí, doncs mira, el que pensem,
bueno, pensem i ho he d'explicar mateix,
és que aquest moment, quan va rebre la brúixola aquesta,
va ser una cosa misteriosa,
és un instrument misteriós
i llavors li va despertar moltíssima
la curiositat per la ciència
i potser això és el que va fer que després,
sigués el gran científic que va ser l'Einstein.
I jo crec que la part més del violí
activava, treballava en altres parts del cervell
que tenen més que a veure amb la música,
el parietal, es diu que el lóbulo parietal de l'Einstein,
que després és el seu cervell, no sé si sabeu,
però es va estudiar molt després de mort,
i sabem que tenia moltes, moltes connexions
en aquesta part.
Bueno, doncs potser sí que estava lligat amb això
i també per això tenia aquesta capacitat visospecial
que tenia l'Einstein, que era increïble, no?
I això que dius dels períodes crítics,
mira, són com moments
del nebocitat que tenen,
i això que dius dels periodes crítics,
són moments del neurodesenvolupament
en el qual
el cervell està millor preparat
per aprendre una determinada funció.
Nosaltres diem que són com finestres temporals
que permeten el desenvolupament d'una habilitat.
Això no vol dir que tu després
no puguis arribar a aprendre això,
però tens moments a la teva vida
que tens molta més capacitat.
Per exemple, el llenguatge,
sempre diem que comença
a l'any més o menys,
i és màxim fins als 5 o 6 anys.
Vol dir això que després
no continuaràs desenvolupant capacitat llengüística?
No, per re, però en aquest moment
tens molt més capacitat.
I llavors, amb això està lligat també a què fem.
Què fa el cervell?
Doncs fa, quan tu necessites
per a alguna funció,
desenvolupa moltes neurones
que són aquestes cèl·lules del cervell
i fa moltes connexions
que nosaltres diem sinàptiques.
I això es produeix
fins als dos anys.
És bestial la quantitat de sinapsis que tenim.
I què fa després?
Doncs, per què fa això?
Perquè pensa que el bebè necessitarà
aquestes connexions per aprendre del món.
Que no, que no fa servir?
Doncs en tots els tres anys fa una cosa molt interessant
que és que talla aquestes connexions,
les que tu n'has fet servir.
I llavors això es diu una poda neuronal.
Però és que això també és important
perquè fem una altra d'aquestes a l'adolescència
per altres raons,
potser més relacionada amb el prefrontal,
aquest que parlaven abans.
Doncs...
I això dona lloc
a aquests períodes tan importants
i no només per desenvolupament,
sinó perquè saps
que això que no has fet,
que no has necessitat,
el cervell considerarà
que tu no necessites i ho traurà.
Interessant. Necessitem interactuar
amb violents i brúixoles,
dieu al llibre diàlegs entre educació i neurociència,
però també dieu interactuar amb els altres
perquè som ser socials.
El nostre cervell està dissenyat per reconèixer
si els que ens envolten són amics o enemics
i també per cooperar.
Aprendrem cooperant i relacionant-nos
amb els companys i amb els mestres.
En aquest context que som ser socials,
que aprenem en relació amb els altres,
el docent quin paper ha de tenir?
El paper del docent ha de ser
aconseguir fer de l'aula una comunitat d'aprenents
que aprenguin no només els uns amb els altres,
sinó els uns dels altres
i tots junts amb un objectiu comú.
De fet, jo crec que en el món d'investigació
està molt clar avui dia
que no és que hi hagi una persona que és la...
Sí que hi ha un cap visible a vegades,
però no és que es desenvolupi perquè hi ha una persona sola
fent investigació, sinó que tot avança
perquè hi ha molts grups de persones
treballant en un mateix tema.
I no només ens permet arribar molt més lluny,
sinó que és que a més a més dona sentit el que estem fent
i a més a més tenir un objectiu comú
és molt gratificant,
perquè si entre tots aconseguim aquella cosa
que al final estem emocionats tots
i hem aconseguit alguna cosa en comú,
molt millor que no pas quan ho fa un de sol.
Per tant, aconseguir fer una comunitat d'aprenents
on la gent s'ajudi per aconseguir objectius comuns
que decideixen ells, jo crec que és un punt importantíssim.
I dieu lluny del model de la mestra
com a exponadora d'informació.
És molt provocador.
Perquè en algun moment, si repeteixes
els mateixos tipus de classes diferents,
allò de dir que tenen un duro i vas dient...
I no, al final això no té res a veure.
Ser mestra depèn sempre del que tens al davant
i els objectius que ha de compartir
amb els estudiants o alumnes que tingueu al davant
i per descomptat t'has d'adaptar
al que vols estudiar.
Digues.
No, jo afegiria el que deies abans, Montserrat,
del grup, de la importància
dels nens interactuant,
que des de la neurociència per a nosaltres
és molt important perquè això activa el cervell social,
que són un grup d'estructures
que també està lligat amb això del prefrontal
que dèiem abans,
però que es dedica, no exclusivament,
però sí molt intensament a mediar la nostra relació
amb els altres éssers humans
i ens ajuden a entendre les conductes,
les emocions dels altres,
a entendre els rols nostres
i els dels altres en un grup,
en la societat,
i clar, tot això s'ha d'aprendre
i s'ha d'entrenar des que són molt petits
i en bona part, quan treballem a les escoles,
no individualment, sinó en grups,
jo crec que estem treballant això, també.
L'Anna Carpè, especialista en educació emocional,
ens va preguntar a Telegram
la relació entre l'epigenètica i l'educació
per, deia ella, desmuntar mites i orientar a qui educa.
Què li diríeu?
Qui es mullava?
Bueno, jo només s'afegiria,
a mi m'interessa molt això de l'epigenètica,
jo crec que és molt important,
és com l'entorn, com el que nosaltres fem,
d'alguna manera està modificant el que som,
l'expressió genètica, diguéssim.
Nosaltres, els gens que tenim,
la tenim quan naixem,
i això seran els mateixos
que l'últim dia de la nostra vida.
Però sí que sabem ara que es pot canviar,
com funciona, com s'expressen,
i llavors l'entorn sí que està canviant.
I nosaltres, és veritat que naixem amb un cervell,
però no és veritat pel re,
que aquest cervell sigui el mateix que tindrem sempre.
De fet, canviarà, segur.
De fet, sempre diem a Montserrat
que nosaltres quan sortim d'aquí,
el nostre cervell ja serà diferent.
El cervell del que teníem quan vam arribar.
Per què? Perquè té aquesta plasticitat cerebral
i la plasticitat cerebral
que és aquesta capacitat del cervell
de canviar, d'adaptar-se,
això està molt lligat també a l'entorn,
a les situacions, a les persones
i a l'entorn hem de situar el món
amb el que estem interactuant.
I a les escoles, clar.
A l'Anna potser li hauríem de dir que si vol resposta això
no necessita un programa de l'ofici d'educant,
necessita una tesi doctoral.
Però bueno, si em deixeu dir una cosa
que no té tant amb l'epigenètica,
però un mite d'educació que hi ha molt
és la idea que si observes una cosa
ja ho has après.
I això és un tema que és radicalment
diferent de la realitat, perquè el que fem és observar allò
en funció del que tenim al cap nosaltres.
Hi ha una experiència que passa molt a les mestres d'infantil
que és aquella cosa típica de sortir fora al pati,
posar una nena o un nen allà
perquè mirem la ombra i mirem que l'ombra
està enganxada als peus i l'ombra no té ulls
i l'ombra tal, és així.
I els fem dibuixar. I en aquell dibuix
de tot el centre de la classe n'hi ha uns quants, molts,
que continuen dibuixant la ombra amb ulls,
que l'ombra està desenganxada.
I la idea és, ho acabem d'observar, ho estem mirant,
ho podríem fer perfecte, sí, però és que no dibuixen
el que veuen, dibuixen el que tenen al cap sobre les ombres.
Llavors, tot ho interpretem
en funció del que tenim nosaltres en les nostres històries prèvies,
el que diu el nostre cervell.
I, per tant, observar només no n'hi ha prou.
Això no vol dir que no haguem d'observar l'escola,
que sí que ho hem de fer, però moltes més coses
per poder canviar les maneres de pensar.
Expliqueu a diàlegs entre educació i neurociència.
Cada segon rebem aproximadament, atenció,
11 milions de bits d'informació a través de tots els sentits,
però només som capaços de processar
uns 50 bits,
50 bits.
Què es queda al cervell quan els expliques alguna cosa?
Us pregunteu.
Clar, aquesta pregunta és...
és forta pels docents.
Què capta l'atenció de l'infant?
Quin paper hi tenen les emocions, Beatriz?
Doncs, les emocions
són molt importants per aprendre.
Nosaltres necessitem no només a l'escola,
nosaltres hem necessitat les emocions
des de sempre, des de sempre,
perquè les coses que ens emocionen,
per bé o per dolent, per mal,
són les que nosaltres recordem,
perquè això és important per a la supervivència,
i ja està.
I llavors nosaltres des de sempre hem hagut de recordar
els llocs, les persones,
els aliments,
tot això que ha sigut positiu per a nosaltres,
perquè llavors volem una altra vegada,
volem tornar a aquest lloc,
volem prendre una altra vegada aquest aliment
o volem parlar amb aquesta persona,
però també hem de recordar els negatius,
hem de recordar qui ha sigut un enemic,
on s'han trobat el lleó,
i per això
el cervell té mecanismes
que tenen a veure amb estructures
com l'amígdala, que és molt important per les emocions,
l'hippocamp, que és molt important per la memòria,
són dues estructures que estan molt properes
i que s'estan parlant
tota l'estona entre elles,
i per això és perquè
tenim aquest mecanisme al cervell,
perquè necessitem
que això que ha passat per l'amígdala
i que ens ha emocionat,
també l'hippocamp digui, això és important,
això s'ha de guardar en algun lloc,
perquè això, si a l'amígdala li interessa,
és que a nosaltres ens interessa,
i per això tot el que tingui que ve en emocions
la recordarem segur, d'abans, segur.
Sí, només afegir que
les emocions que hem de recuperar,
sobretot a l'escola, és l'emoció d'aprendre,
i ho dic perquè estem en un moment
en què les emocions han tingut
una bona valoració i tot, fins i tot a l'escola,
i tal com deia la Bea,
al final no es tracta d'aconseguir una emoció
per ajuntar-hi un concepte que no és emocionant,
sinó es tracta d'aconseguir que allò que fem a l'escola
sigui prou emocionant pels infants i ho visquin
amb l'emoció d'aprendre.
Dues coses, una família en situació d'estrès,
això interferirà en l'aprenentatge,
i l'altra cosa, hi havia aquella famosa frase
de la letra con sangre entra,
que abans tu deies, la por no fa aprendre,
però n'hi havia que ho aprenien.
Què ens diríeu?
Doncs mira, jo et diria del primer,
després Montserrat, si vols parles de la letra con sangre entra.
Això per tu, jo et parlaré
de per què l'estrès, si és veritat,
en situacions d'estrès el que sabem de la neurociència
és que no podem aprendre,
perquè nosaltres creem una cosa que diem bucles
de memòria, d'aprenentatge,
que passen per aquesta estructura
que deia abans de l'Hippocamp
i després enviem aquesta informació
a la corteza i ahir es guarda, no?
I això és la memòria.
Aquests patrons que guardem, això és la memòria.
I què passa quan tenim situacions d'estrès
que es trenquen?
Ja sabem, segur, que aquest bucle
de memòria es trenca.
Llavors, no es pot guardar.
No es pot guardar.
Perquè es fa un increment de cortisol
i d'altres neurotransmissors i substàncies,
però al final, el que ens interessa a nosaltres
és que sabem que en situacions d'estrès
el cervell li costa molt
i molt guardar la informació.
I això, l'extrem d'això
és l'estrès post-traumàtic.
Quan la gent ha viscut una cosa
molt, molt traumàtica, moltes vegades
no se'n recorda, no es pot recordar.
Per què? Perquè tenim aquests mecanismes,
no per res, tenim aquest mecanisme
per protegir-nos a nosaltres.
Però la part dolenta d'això és que és veritat
que en situacions d'estrès, encara que no vulguem
no recordar, la veritat és que el cervell
no recordarà.
I l'altra cosa és que sí que és veritat,
jo tinc una edat, per tant, si la meva experiència escolar
de quan era petita
és evidentment una experiència de por.
Una experiència en què sabies que podies rebre
si no feies el que et deien.
I és veritat que això feia que determinada gent
se'n sortís, però heu de recordar
la quantitat de nens i nenes
que no se'n sortien, que vivien
a l'escola com un horror, perquè tenien
la indefensió presa que no podrien sortir
d'una manera perquè ells no podien respondre allò que els demanaven
i que això tampoc els ha ajudat a ser millors ciutadans
ni a ser millors persones.
Per tant, i que han quedat amb el fracàs escolar.
Jo crec que la idea és recuperar,
sobretot aquesta idea de juntar aprenentatge
a l'emoció positiva que ha de ser
i viure a l'escola juntament amb la resta
dels companys amb aquesta idea de la cooperació
perquè al final el que intentem
ja no és que intentem recordar moltes coses,
que això ja ho farem igualment,
sinó aconseguir ciutadans el màxim de feliços
que tenen a la societat.
L'Hector Ruiz, investigador i divulgador científic,
ens explica què bloqueja el cervell per aprendre.
Precisament, les creences autolimitants
sobre la nostra presumpta incapacitat
d'aprendre alguna cosa,
són de les coses que més ens bloquegen
a l'hora d'aprendre-la.
Si jo crec que per molt que m'esforci
no aconseguiré aprendre una cosa,
és molt improbable que vulgui fer aquest esforç.
I si el faig,
és possible que estigui més pendent
de què pensaran els altres si no ho aconsegueixo,
de què voldrà dir això sobre mi,
que no pas del que he de fer per aprendre-ho.
En canvi, si no ho intento,
no ho hauré d'abregar
amb la frustració que generaria intentar-ho
i no aconseguir-ho.
És evident que assolir un aprenentatge
no només depèn de què creiem que puguem aconseguir-ho,
però si d'entrada ja pensem
que fem el que fem no ho aconseguirem,
és molt probable que només per això no ho aconseguim.
És el que es coneix com una profecia autocomplerta.
I quins són els principals mites pseudocientífics
sobre l'aprenentatge?
Hi ha moltes idees sobre l'aprenentatge
que es basen en la intuïció,
però que a la llum de la recerca científica
resulten no sé com pensàvem.
Una de les més esteses és la noció dels estils d'aprenentatge,
la idea que cadascú té una manera d'aprendre concreta
que és la que li donarà els millors resultats.
La versió més coneguda és la que classifica les persones
en visuals, auditives, kinestèsiques...
Però la realitat és que a menys
que un tingui alguna limitació sensorial,
aquests canals no marcaran diferències entre les persones,
perquè allò més important
no és com rebem la informació,
sinó el que fem amb ella a continuació a la nostra ment.
La idea dels estils d'aprenentatge
és molt intuïtiva i sembla que hagi de ser certa,
però en general confonem la manera en què ens agrada aprendre
amb aquella que ens donarà millors resultats.
I la ciència ho té clar.
En relació a com aprenem,
els humans compartim una arquitectura cognitiva
que fa que a tots ens beneficiïn certes coses,
tractar de donar significat al que aprenem,
connectant-lo amb els nostres coneixements previs,
que ho fem servir i que ho practiquem
de manera espaiada en el temps.
M'agraden les classes creatives.
Els nens i nenes han d'entendre l'error
com una part saludable i positiva
de la seva vida.
Beatriz Fagundo.
Avui, a l'Ofici d'Educant,
ens suplementa Catalunya Ràdio
amb la Montserrat Pedreira i la Beatriz Fagundo.
Diàlex entre educació i neurociència.
Aquest és el llibre que tenim avui sobre la taula.
Es pot aprendre sense curiositat o el que dèiem, el contracor?
Es pot, es pot?
A veure, poder es pot,
però no és la millor manera per descomptat,
perquè ens estimi l'aprenentatge que, actualment,
està claríssim que hem d'aprendre al llarg de la vida.
Per tant, necessitem persones que quan surti
i acabin el seu recorregut escolar continuïn
tenint moltíssimes ganes d'aprendre.
Perquè, si no, com interpretarem el que ens volen fer
tota la gent que decideix en aquest món cap on anem?
Clar, vosaltres parleu molt del plaer d'aprendre, no?
Què ha de tenir una proposta a l'aula
perquè els alumnes sentin aquest plaer d'aprendre, no?
Que és molt engrescador, eh?
Sí, jo crec que, bàsicament,
que t'enganxi, i que t'enganxi...
És relativament senzill, eh?
Les coses tenen...
El nostre cervell, quan hi ha un repte,
intenta entendre què està passant allà.
Llavors, que t'enganxi té molt a veure també
amb el tema de la motivació extrínseca o intrínseca,
que la Bea ens explicarà molt millor.
Beatriz? Sí.
Doncs mira, la motivació extrínseca és això
que, quan fem alguna cosa,
perquè rebrem una recompensa des de fora, no?
Sigui monetària, no?
La gent treballa per un sou, no?
I la intrínseca és aquesta
que ens impulsa a actuar
perquè és independent de l'entorn,
d'això que rebrem de l'entorn,
és que la motivació es basa en la mateixa activitat.
I llavors nosaltres tenim totes dues.
Tota l'estona nosaltres fem servir les dues motivacions
i aprendre ha d'estar més sostenut
amb aquesta motivació intrínseca
i amb aquest plaer per fer la pròpia activitat d'aprendre
i no tant perquè des de fora algú ens digui que això està bé,
o ens digui, oh, que bé, quines bones notes,
o fins i tot les notes, que has tret una bona nota.
I una cosa que jo sempre dic, perquè jo crec que és molt important,
és que sí que de vegades hem de fer servir aquesta motivació extrínseca,
aquest feedback positiu perquè la gent faci alguna cosa,
però hem de saber que si tu ja tens una motivació intrínseca...
Recupereu la versió completa per xarxes i a la pàgina del programa.
Tornem la setmana vinent amb estratègies
per gestionar els conflictes amb els adolescents.
Us deixem amb Renaldo i Clara per fer-te una idea,
sigueu-lo d'expositius i alegres
i una mica d'empatia per salvar el món.
Patons de la Núria Ventura i la Rosa Sillué
i fins la setmana vinent.
Roger, bon programa i fins la setmana vinent.
Una abraçada, Elisabeth, gràcies.
Els detalls
per fer-te una idea, una mica real.
Només de pensar-ho, amagar, fer un desmai.
Deixa que seguim una mica davant.
Catalunya Ràdio
Torna la velocitat.
Xxt, el doble de velocitat.
Torna la moció.
Perdona, el doble de moció?
Torna Univers MotoGP.
Doble Univers MotoGP.
Damian, què et passa?
És que ha de quedar clar que aquesta temporada
hem de fer el doble Univers MotoGP.
El dissabte amb la nova cursa Sprint
i el diumenge amb la cursa de sempre.
Ho volia dir ara, Damian.
Doncs digue-ho.
El 25 de març, al web de Catalunya Ràdio
torna a Univers MotoGP.
Dissabte amb la nova cursa Sprint
i diumenge amb la cursa de sempre.
Aquesta setmana, el Gran Premi de Portugal.
Els camps de setmana Mundial de motociclisme
Univers MotoGP amb Damian Aguilar.
El Mundial és nostre.
El doble de nostres.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
El dia de matinada.
Amb Roger Escapa.
Som al Suplement.
Som a Catalunya Ràdio, que mida les 7 del matí,
que es torna els dissabtes i diumenges.
Repassem els millors moments de la setmana.
Els continguts més escoltats al nostre web,
que és ràdio.cat, barra el suplement
amb els amics de so i muntadors musicals
més estimats d'aquestes cases.
El Sergi Cotilles, que durant 25 anys ens va acompanyar
a la sala d'imatges de la TDP.
Amb ell vam repassar la seva trajectòria
i vam parlar del positivisme que desprèn sempre.
Jo sempre he sigut molt optimista.
Sempre he intentat buscar el cantó positiu de les coses.
Des de bastant jovener.
I això m'ha ajudat molt.
Clar, és el que diem.
Això és el que a mi m'ha fet.
Però sempre ho dic, que no és un mèrit.
No, no, és que no és un mèrit, de veritat.
Si no ho diria, sí, m'ho he currat molt i tal.
Però és que no és el cas.
He tingut la sort que mai he tingut la típica baixada
que tothom et diu.
Et vindrà un baixon, perquè m'ho deien els metges
tant a Cuba com aquí com a tot arreu.
Veurà un dia que et vindrà un baixon perquè tal i qual.
I vaig dir, ja l'esperarem, però és que encara no he tingut.
No l'he tingut.
Sensacional, el Sergi Cotilles.
Recupereu-lo a l'aplicació de Catalunya Ràdio.
I els diumenges la Marina Porres ens porta
i seria a files.
La setmana passada va parlar de l'única història,
una novel·la que comença amb una frase
que parla d'estimar i de patir.
Què preferiríeu? Estimar molt i patir molt
o estimar amb poc i patir poc?
Em sembla que el capdavall és l'únic dilema vàlid.
Sempre absurds amb aquestes històries, Marina.
És el mateix que amb qualsevol relació
n'hi ha un que pateix i l'altre que s'avorreix.
Exactament, però et fixes que no soc jo.
Aquesta fase és de salvar dos ostres.
Sí, però és que...
Estem arreglats.
És una frase boníssima.
Home, va per aquí aquesta. Què preferiríeu?
Estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc?
I a més, diu Julián Barnes,
al capdavall crec que aquest és l'únic gran dilema.
Per tant, és que no soc jo, no és el Salvador,
és el món que està girat cap aquí.
I els diumenges també fem dominical.
És l'humor del dia del clàssic,
a la prèvia del clàssic vam parlar
amb el president del Barça, Joan Laporta,
que es va emocionar mentre repassava les personalitats
que no hi hauria a la llotja del Camp Nou.
El president de la Generalitat
hauria de ser a la llotja de l'estadi
per defensar-nos dels atacs que...
Està plorant.
S'està tornant a emocionar el president Laporta
en aquests moments.
Però no és una emoció en plan monyes.
És una emoció en collons, hòstia.
És una emoció de ràbia.
Emzardacant, jo no soc dèbil.
No cal que faci aquest aclariment
cada cop que s'emocioni.
Una cosa que tranquil·litzeria bastant el soci
i el seguidor del Barça
és que sortís a fer una roda de premsa
i respongués les preguntes sobre el cas Nigreira.
Ja donaré explicacions
quan ho consideri o porto.
Val, val, val, ens ha quedat clar.
No donaré les explicacions ni quan ho digui vostè
ni quan ho digui en Ramon Vesa ni ningú.
Queda clar, queda clar.
A partir de les 12, avui més dominical.
Tots els continguts els poden recuperar
a cadradi.cat per al suplement
d'aquestes trenes.
Bon dia, Marta Ferrer.
Al cine s'hi pot veure John Wick 4.
Una pel·lícula que arriba després de la mort
d'un dels seus protagonistes,
el Lance Riddick, la setmana passada.
És el moment de interpretar John Wick,
el llegendari assassí, que en aquesta ocasió
descobreix un camí per derrotar l'altamesa.
Però abans que es pugui guanyar la llibertat,
Wick haurà de fer front a un nou enemic
amb aliances arreu del món.
Apple TV estrena Extrapolations.
Una sèrie antològica que reuneix
pràcticament tots els actors de Hollywood,
entre ells Meryl Streep, Toby Maguire,
Marion Cotillard, Diane Lane i Forest Whitaker.
Són les famílies que parlen sobre l'amor, la feina,
la fe i la família en un món que canvia
més de pressa que les persones que l'habiten.
L'obra de Cristina Clemente i Marc Angelet
se centra en un home que fa més de 10 anys
que imparteix un curs intensiu per aprendre a fer pa.
Un mètode que parteix de la premisa que per fer bon pa
cal estar bé amb un mateix.
Avui a Funció al 2 quarts de 6 de la tarda.
Bon dia.
Bon dia.
Bon dia.
Si encara no has anat a dormir o si t'acabes de llevar,
fem 3 propostes.
Avui a l'Alpenedès la primera és visitar el castell de Gelida.
En l'actualitat el castell és un espai monumental i arqueològic
propietat de l'Ajuntament de Gelida
i gestionat per l'associació Amics del Castell
des de l'any 1965.
En origen va ser castell de frontera durant el conflicte
entre musulmans i cristians,
i al segle XIV es va transformar en palau residencial.
El castell de Gelida ha inspirat d'un interès romàntic
per fer-s'hi retrats i passejades al recinte.
Hi trobem també el centre d'interpretació del castell
i un equipament d'atenció als visitants i ciutadans
des del qual s'ofereixen visites guiades
i informació turística del municipi i de la comarca.
Si voleu fer un tomb pel castell al vostre aire,
el preu de l'entrada és de només 1 euro per persona.
Si voleu visitar el castell i l'església
amb un guia durant 30 minuts, el preu és de 3 euros.
I si voleu fer la visita ampliada a una hora,
és de 4 euros, obert tots els dies de la setmana.
I després de tot això,
podem esmorzar o dinar al restaurant Cal Joanet
a Vilafranca del Penedès.
Situat al carrer del Comerç número 25,
al centre de la ciutat, just davant de l'estació de tren.
Va obrir portes fa més de 30 anys
i actualment és regentat per la segona generació
de la família Saumell.
Hi fan cuina tradicional de la regió i plats a la brasa.
Tampoc hi falten els productes de temporada,
com els calçots i el xató,
fet amb la recepta de Vilafranca,
que es caracteritza per no dur fruit secs
i per incorporar-hi la galeta Maria.
Hi ha diferents menús amb 6 primers i 6 segons,
tant entre setmana com els caps de setmana.
Recomanem l'amanida de bolets i fruits secs,
els sequets de verdura amb formatge de cabra,
l'abrandada de bacallà, el remenat de bolets i gambes,
el filet de porc a la brasa i la graellada de carn.
A més, els dimarts preparen fideuà
i els dijous paella.
El preu mitjà per persona va dels 20 als 35 euros
en funció de si fem carta o menú.
Disposen d'un gran menjador, rustic i elegant,
amb capacitat per més de 150 persones.
Està obert tots els dies de la setmana
i els setmanes a les 4.15 del matí a 5 de la tarda.
Música.
Una abraçada de mare que diu que tot està bé
que diu que ho estàs fent bé
tot i les ensopegades.
Una abraçada de mare
que diu que te'n sortiràs
si no et surt ja ho aprendràs
si cal prova-ho mil vegades.
Una abraçada te la pot fer qualsevol
però no amb aquell consol.
La Franca, podem anar al concert de Barna Sants
d'Alan Arrotx.
Serà avui a les 7 de la tarda a l'auditori
la canta autora del Penedès
i presenta el seu últim disc en solitari
titulat A portar bellesa al món,
on mostra el perfil més personal i reflexiu
al voltant del motiu que l'ha dut sempre a fer música i poesia,
una declaració d'intencions, ja que aquest és l'objectiu
i ho fa amb bellesa, bondat, veritat i harmonia
compartint allò que fa que aquest món
sigui una mica més bonic.
Mantenent el seu costum de cuidar molt i molt
A l'escenic, la direcció de l'espectacle
és de Jordi Casanovas, premi nacional de cultura 2022.
Si voleu anar, encara queden entrades,
és per això que el preu
és de 22 a 26 euros
i es poden comprar a través de la web del festival
www.barnasants.com
Fins les 7 del matí,
amb abraçada de mare d'Alan Arrotx.
cleansers
Una abraçada de mare
la pots sentir sempre al teu cor
si et saps tractar amb tant d'amor
com quan abr شي northern
El suplement
rujia scapa