Les 10.
Actualitzem notícies. Neus Bonet, bon dia de nou.
Bon dia.
Avui amb el focus posat en les denúncies públiques
contra el capellà Josep Vendrell Cortasa.
Alguns dels quals han volgut prestar el seu testimoni a Catalunya Ràdio
fa una estona, aquí, al suplement,
explicant que era un depredador sexual de manual
i que temen que hi hagi més víctimes amuncada i reixac,
com va ser rector del 1975 fins al 1990.
Segons coincideixen totes les víctimes,
el capellà els va agredir quan tenien entre vuit i quinze anys
i ho feia després de guanyar-se la confiança de les famílies.
I una de les víctimes, a banda de les que hi va haver a Barcelona,
una de caldetes, Lluís Grau,
ha explicat com el mossèn abusava d'ell i ho va fer en un viatge a Roma.
Va ser a Roma l'any 70, cada dia que vam estar a Roma.
Havíem de fer mitjada
i tothom havia d'anar al seu dormitori menys jo que anava al seu.
I allà, doncs, tocaments, evidentment,
pantalons i calçotets fora, i tocava el que li venia bé.
El religiós va morir l'any 2004,
però ara les víctimes s'han començat a organitzar
i han fet arribar al seu relat el defensor del poble.
Parlem també del president dels Estats Units, Joe Biden,
que descarta per ara enviar avions militars i facets a Ucraïna,
com demana el govern de Volodimir Zelensky.
En una entrevista a la cadena ABC,
Biden defensa el nou paquet d'ajuda militar
a les forces ucraineses,
sobretot per millorar, diu,
les posicions de l'exèrcit per a aquesta primavera.
Necessiten tanks, artilleria i defensa ària.
Hi ha coses que necessita ara
i que els enviem per posar-los en condicions
de guanyar posicions de cara a la primavera i a l'estiu.
Però no, no necessita ni facets, ara.
Esquerra republicana,
tanca la porta a facilitar que el PSC tingui la presidència del Parlament
si Laura Borràs acaba sent inhabilitada.
En una entrevista al programa L'Hemicicle de Catalunya Informació,
el portaveu dels republicans a la cambra,
el portaveu adjunt Jordi Orović,
deixa clar que la presidència hauria de continuar
en mans d'un partit independentista.
El nostre interès, lògicament,
és preservar al màxim la unitat de l'independentisme.
En aquest cas haurem d'obrir un procés de diàleg
i haurem de trobar la fórmula
que faci evident que tots ens sentim còmodes
i que permeti que el Parlament de Catalunya sigui el que ha de ser.
Les circumstàncies han canviat
i això no té per què necessàriament comportar una alteració
d'allò que es va convenir sol dia.
La pel·lícula Pacifiction d'Albert Serra s'ha endut el premi
a la millor fotografia i el de millor actor
als premis de cinema César, els més importants a França.
Sí, home, hem tret el del millor actor,
que era el que em feia més il·lusió perquè és important
i perquè realment el que fa l'actor, saps?,
en la pel·lícula aquesta sí que és una cosa molt avançada
i que té molta originalitat i molta gràcia,
i això ho han sabut reconeixre,
perquè és una imatge que lliga amb totes les recerques
que hem anat fent durant molt de temps,
i són coses que... molt personals, la manera de fer-ho.
També han guardat la coproducció catalana
a Esbestes com a millor pel·lícula estrangera
i la nit del 12 s'ha endut el premi a la millor pel·lícula.
En esports que sobrellen aquesta hora, Albert Benet, bon dia.
Bon dia, que l'Espanyol rep el Mallorca aquest migdia a partir de les dues
en la 23a jornada de la Lliga de Futbol.
L'Espanyol, 13è, amb 24 punts, 7 menys que el Mallorca
i amb 2 punts de marge sobre el descens.
El partit el transmetrà al totgira de Catalunya Ràdio.
També avui es disputa el Madrid Atlètic de Madrid, a dos quarts de 7.
El Madrid està a 8 punts del Barça,
que demà jugarà al Camp de l'Almeria
després de l'eliminació de dijous a l'Europa League.
Ansu Fati baixa per jugar demà aquest partit per un cop al genoll.
També es dubta per jugar al clàssic de copa
aquest dijous que ve al Barneveu.
Jugat ahir a la Lliga, Elx dos Betis tres.
El Barça de bàsquet es referma en el tercer lloc de l'Euroliga,
després de guanyar el Mònaco de 10 punts victors.
El Palau laurana per 80 a 70.
I acabem recordant que l'àrbitre Lleidatà Xavier Estrada Fernández
s'ha carallat contra José María Enriquez Negreira
i el seu fill per un presumpte delicte de corrupció esportiva
o frau esportiu.
És la primera carella d'un membre del col·lectiu arbitral
després de les informacions sobre els suposats pagaments
del Barça a l'ex vicepresident del Comité Tècnic d'Àrbitres
a través de la seva empresa durant més de 15 anys.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Passen 5 minuts a les 10.
A l'Hora Negre.
L'Hora Negre.
Maica Navarro.
Maica Navarro, bon dia i bona hora.
Bon dia, Roger. T'has menjat el meu entrepà?
Mira, no ho he fet, però si ho arribo a saber què ho faig.
Mira, ara que t'ho dic.
No ho he fet, però si ho arribo a saber què ho faig.
Ja està, mira, si t'ho dic.
Has esmorzat.
Mira, m'heu estat a punt de menjar, m'ha donat pena i no ho he fet.
I per tant, ho qüestiones, la pròxima vegada ho faré.
No ho sabies.
Mira, ara t'ho dic. No ho he fet, però m'empenedeixo.
Ho hauria d'haver fet.
El que és important, has esmorzat?
No.
Volia menjar-me l'entrepà perquè no havia esmorzat.
No ens en farem.
Tinc un menjar compulsiu,
però no fins al punt de menjar-me dos entrepans.
Podria menjar-me dos entrepans? Sí, podria.
Però estic en un moment que més o menys controlo el tema del menjar.
Hi ha dies millors, pitjors, però allà està mosso.
Una lluita. En fi, no és un bon dia.
Com estàs, Maica?
Doncs mira, desbordada...
Mira que això dels successos...
Tinc ja la pell molt dura i...
Tinc la sensació que cada dia ocupen més estona
els successos dels informatius.
No, el que passa és que aquestes han sigut...
Portem una temporada cada unió.
És que m'han cadenat casos...
Vam començar amb la manada de Castelldefels
i tot just no acabava la manada de Castelldefels,
que vam enganxar amb Alves
i tot just no ens havíem recuperat d'Alves per agafar distància
i hem enganxat amb el succés, amb la tragèdia de Seieny.
Per tant, per això és aquesta sensació
i aquest nou...
I et deia que jo tinc la pell dura,
tot i que empetitzo molt amb les històries
i m'hi fico fins al fons,
aquesta vegada tinc una sensació de ràbia
i de dolor personal
perquè tota aquesta història
d'aquestes dues bessones, d'aquestes dues germanes,
de Mar de Plata, que van venir amb els seus pares
i amb el seu germà petit, amb el Mateo,
tot just abans de la pandèmia,
intentant als pares trobar una millora econòmica
i fugint d'una inseguretat
que cada cop és més gran a l'Argentina,
i no la vam trobar, aquesta estabilitat econòmica.
I és un fracàs col·lectiu de tothom,
de tothom, de tothom, de tothom.
Els pares, el col·legi, els psicòlegs,
tothom a la junta, de tothom.
I no he sentit fins ara,
que ningú que digui en veu alta ens vam equivocar, ningú.
I això no vol dir que no es facin coses,
perquè es feien coses, es feien coses.
I es van intentar fer coses, però no van ser suficients.
Evidentment no va ser suficient.
I m'indigna d'una manera extrema, extrema,
la reacció prematura
de la Conselleria d'Educació i de l'Ajuntament,
que a les primeres hores
van sortir a dir que no hi havia bullying.
Però per què? Per què aquestes preses?
Han hagut de rectificar, no?
I a més a més, escolta'm, és que era mentida.
I a més a més, no és cert que l'Institut Llobregat
traslladés a educació que no hi havia bullying.
No és cert. Jo agrairé el dia
que el claustre d'aquest institut,
que els tutors de les bessones, els professors,
parlin i puguin parlar en veu alta,
amb off the record o parlin,
explicant tota la feina que s'estava fent.
I estaven fent. Les dues germanes
revien un seguiment. Tenien una educadora social
que vigilava la seva situació.
Al col·le, a casa, tenien una atenció especialitzada.
I com la situació de l'Anna
s'havia complicat molt, s'havia complicat,
s'havia buscat una ajuda professional
extern més adient que era una psicòloga,
una psiquiatra de la Fundació Altana.
Allà a Manresa hi ha aquest centre especialitzat
en salut mental, en una branca especialitzada
en conflictes mentals de jovent,
que fa una feina increïble.
I que aquell dilluns, 20, o sigui, 24 hores abans
que les dues germanes agafessin de la mà
i decidissin acabar amb tot,
especialment la l'Anna i l'altre ho va fer per empatia,
per aquest amor indescriptible que tenen dues bessones,
tenien hora amb la psiquiatra. Tenia hora amb la psiquiatra.
I va perdre l'autobús de la 7.30 del matí
que l'havia de portar de saient a Manresa.
I ella va trucar per demanar disculpes
i li van donar una hora pel cap d'una setmana.
I li va dir a la secretària del centre,
no pateixis i vine d'aquí set dies
i la van tornar a reprogramar de set.
Ja no hi va ser temps.
I se't posa els pells a punt de pensar
què hagués passat si hagués anat a aquesta cita.
Això ho expliques a la Vanguardia, Maica.
Nosaltres el que estem explicant després d'aquest preàmbul
és que l'assetjament escolar, ara sí,
en aquest cas per transfòbia i racisme,
es contempla com el principal motiu
de la decisió de suïcidar-se d'aquest adolescent de 12 anys.
A veure, i ahir em parlava amb el cap d'informatius,
l'Escor Fernández,
que és com ens hem de referir a...
a aquest adolescent de 12 anys que, de fet,
avui l'enterren, crec.
Ara, mira, quina hora és? Les deu?
Doncs mira, en 15 minuts comença...
Que va perdre la vida i que...
Tot apunta que als últims dies de la seva vida
hauria expressat la seva voluntat
que fos tractada com a Iván.
Sentíem unes declaracions que podem recuperar
de la ministra Irere Montero a l'informatiu ahir en un acte
reclamant que s'hi fes referència com a Irán.
Jo m'estic fixant que tu ara la tractes com a una noia,
però hem tingut molta discussió,
i al final l'acord que hem arribat a la corporació
amb coordinació amb TV3 i Catalunya Ràdio,
amb molts dubtes també damunt la taula,
és que ens hi referíssim com a adolescent
fent uns equilibris complicats,
perquè parlem de les bessones,
després hi ha una tira frases com a adolescent,
l'altra és la germana de l'adolescent.
Irere Montero deia això...
Sí, sí, no, a l'informatiu, sí, sí.
Sí, se llamaba Iván y que...
Mira, mira.
Digues, digues, Maica.
Sí, el que va dir l'Irere Montero en un acte, se llamaba Iván.
A mi, sincerament, em sembla que...
O sigui, a mi no em va agradar l'atitud de la ministra
de referir-se a aquest cas d'aquesta manera sense...
És a dir, i a més ahir ho parlava amb la Micaela,
que és una psicòloga especialitzada en menors
que estan iniciant el procés de canvi de gènere,
i nosaltres a l'avantguària també hem tingut aquesta reflexió,
i em consta que també, per exemple, els companys del país,
la Rebeca, que el dia abans feia una crònica referint-se amb ell,
com a Iván i en Masculí, i després ho canviaven.
Aquesta mateixa llei que s'acaba de provar també diu
que els menors de 16 anys han de tenir el consentiment dels pares.
L'Anna, l'Iván, en tenia 12.
Encara no havia verbalitzat als seus pares
que volia fer aquest canvi.
A casa seva, i això és el que m'ha explicat el seu àvia,
el seva àvia, que tot just s'han aterrat aquí,
em seguren, perquè jo amb els pares, amb el Lucas i la Maia,
no he parlat, perquè no se m'ha passat ni pel cap
a aproximar-me a l'Hospital de Sabadell del Parc Taulí,
on estan allà aferrats al llit de la Leia,
que jo crec que sortosament ella explicava...
L'únic que sabem és que a la carta la Leia deia
que ella no es volia morir,
però tampoc podia deixar sola la seva germana,
que mai l'havia deixat sola,
i, per tant, si ella saltava, ella saltava amb ella.
A la carta s'ha publicat, i vull saber què en saps tu,
que a la carta de Comiat es qüestionava la seva identitat de gènere...
Mira qui arriba per aquí pel taxi, home del moment.
Jo l'únic que sé i l'únic que parlo és el que tinc confirmat.
El que tinc confirmat és que la Leia,
a la seva carta, una de les coses que diu és...
Jo no vull morir, però no puc deixar sola la meva germana,
i si ella se'n va, jo me'n vaig amb ella.
D'això de jo, però no la puc deixar sola.
L'altra, no tinc cap textual de la carta.
No sé què diu, però sense cap textualitat.
Així és com l'altra, tothom amb textualitat.
Amb aquesta, amb l'Ana, amb l'Ivan...
El que sé per l'avi, i em confirmen,
és que ella fa referència a que no és feliç.
Però és una interpretació que es fa de la carta,
no tinc la textualitat, i que no és feliç per aquesta situació
que està vivint i que sap el seu entorn,
i que m'explica la seva millor amiga.
Això sí que m'ho explica, que és que la insulten.
En aquests moments, quan ha explicat a la classe,
al seu entorn, perquè no va fer un comunicat a classe,
sinó que va dir, em sento un noi, vull que em diguin Ivan,
això es va córrer, i li deien...
Volien insultar-la, volien molestar-la,
volien assediar-la, dir-li, Ivana,
cabellot, això era allò...
I ella, al contrari de la Leia, s'enfrontava
als seus assajadors, els hi plantava cara.
L'avi, el que em diu, el Gustavo és...
Ostres, s'havia tallat molt cura el cabell.
Era evident que era una nena més...
Això me diu l'avi, més masculina que la germana.
Tampoc m'havia dit res, diu, i a més a més,
l'avi i l'avi, el que em diuen és que estan convençuts
que els pares no haguessin tingut una actitud contrària, això.
Però a casa, les coses estaven complicades,
perquè hòstia, estaven en un pis ocupat,
hi havia una situació econòmica molt precària.
Doncs no es va sentir amb la fortalesa
de parlar amb els pares, o sentir que la protegirien.
No sé per què, però ell, evidentment,
per dintre estava trencada, trencada.
Ahir, en parlant amb un esperte psiquiatre,
em deia que, així com en els suicidis d'adults,
hi ha un procés reflexiu molt més elaborat
amb els infants, amb els adolescents,
amb els infants, és que només tenia 12 anys,
només tenia 12 anys.
Hi ha un restaurant al davant del número 4
de la carrera estació que té una càmera
que agafa al pla la porta de l'edifici.
Aquell dimarts surten del col·le les dues germanes
amb la seva millor amiga i a la porta s'acomiaden
amb abraçades, petons...
El rostre és de felicitat absoluta.
O sigui...
Clar, què passa quan pugen les escales?
No ho sé. No sé què passa.
Ho tenien pensat abans, aquestes cartes s'havien escrit.
Evidentment, als musos en aquesta sala estic convençuda
que en aquest atestat que han entregat a la jutgessa de Manresa
que dirigeix la investigació divendres,
ja tenen més elements per dir que si jo ja estava escrit,
si no, que si alguna cosa va passar, algun detonant,
i en aquell moment no ho sabem, no ho sabem.
Però tot ha fallat.
Que no vol dir que no es facin coses.
Perquè a mi el que jo vull donar una abraçada
a aquella escola, que en cap moment l'escola ha negat res,
han sigut els polítics, que en aquests passadissos es perden,
que en aquests despatxos no veuen el que passa,
que tenen una necessitat absolutament indigna...
i perdó l'expressió, treure's el mort de sobre,
dient que ella no partia avui
i senyalant allò que passava a la família.
I és indigna, indigna, de totes les maneres.
I això ho feia l'alcalde. Indigna, l'alcalde.
Indigna de fer un comunicat aquella nit
acusant els mitjans de comunicació
i dient que sabem nosaltres com a educació.
No tenen constància.
Hi havia una educadora social, hi havia serveis socials.
Hòstia, són 7.000 habitants.
Tothom que té fills adolescents en aquell poble
sabia que aquesta família, quan va arribar des del primer moment,
eren les sodaques del poble.
Ho sabia tothom. Ho sabia tothom.
I si l'alcalde no ho sabia,
però no va perdre un minut en comptes de criticar els periodistes
i fa veure que allò no passava res.
Hem parlat amb la gent, hem parlat amb la gent.
Ara sí, ara tot està...
I, a més a més, l'alcalde tenia informació directa
de la Conselleria d'Interior que l'estava advertint
que les primeres informacions que tenien
era que el col·le se les matxacava.
Si és que al pupitre de l'Alana o de l'Ivan
hi ha missatges ja de fora d'aquí, hòstia,
doncs no ho entén, per què aquesta necessitat...
I per què el conseller ahir surt dient el que surt?
El conseller que havia de dir ahir era
dimiteixo, dimiteixo, dimiteixo.
Tinc que dimitir, tinc que dimitir.
Tinc que dimitir perquè no hem gestionat bé aquesta història,
perquè no l'hem gestionat bé, perquè ens havíem de callar.
Escolta, Mossos d'Esquadra, impecable, impecable.
Tu trucaves a qualsevol persona de la regió policial central
o de portaveu i la resposta era
que no hi havia prudència.
És una situació molt complexa.
Estem parlant de menors i prudència, prudència.
Hòstia puta, prudència.
Per què no s'apliquen a aquesta prudència?
Perquè aquesta necessitat...
Escolta'm, és que el cos estava calent
i estaven dient que no havia buit.
Per favor, és indigne.
És que no ho entén, no ho entén.
Si s'estaven fent coses així...
Si hi ha un problema molt més greu,
si les dades són terribles,
però s'estaven fent coses que no van ser suficients,
no van ser suficients,
és evident que el fracàs és col·lectiu.
Fem una reflexió.
Intentem que no torni a haver un ivan que salti per la finestra,
perquè no és capaç de trobar un ajut
que l'ajudi a tenir aquesta força de dir que no passa res.
Perquè segurament hi ha molts ivans ara mateix.
I el que em deien, 061, 24 hores, servei gratuït...
024, línia d'atenció a la conducta suicida.
024, telèfon d'emergències, és el 112.
I també hi ha un telèfon de l'Esperança,
que és el 717-003-717.
717-003-717.
Se llamaba Ivan.
Y que nadie más tenga que sufrir por ser quién es.
Doncs no me la crec.
Cadascú defensa el seu.
Fent bandera. Jo no vull fer bandera d'aquest cas.
No vull fer bandera d'aquest cas.
Perquè estan utilitzant el cas políticament.
Has parlat amb els pares, ministre?
Has anat a parlar amb els pares?
Has anat a parlar amb els pares?
Sabies el que passa?
Evidentment, ella, ell, trasllada la seva germana
i el seu cercle més íntim, ho trasllada,
però era un procés incipient.
Evidentment, i això també ho parlava amb aquesta especialista,
quan ell verbalitza el seu entorn d'asseguretat,
la germana, les companyes de l'institut,
que vol que li diguin Ivan,
vol dir que és un procés que interiorment
porta més temps formulant-se.
I ha tingut la valentia i la fortalesa de verbalitzar-lo.
Però jo també vull respectar els pares.
No sé si ara, en aquesta cerimònia,
s'adreçaran amb ella com a Ivan, com a l'Anna...
No ho sé.
El que facin els pares em semblarà bé.
Sí, com sigui, tenim un problema immens.
I és que l'índex de suïcidi entre els nostres joves
està disparadíssim.
Més les tentatives que els que acaben sent...
Especialment amb noies.
Des del 2018, les tentatives s'han triplicat.
L'any passat es van registrar gairebé 1.200 intents de suïcidi.
1.200 en noies.
Mentre que el 2018 no es va arribar als 400.
En el cas dels nois, hi ha menys casos.
L'any passat també ha crescut en aquests quatre anys.
Eren de 106 al 2018 a 243 el 2022.
I una altra enquesta que va sortir fa pocs dies
de Salut i Educació apunta que un de cada cinc adolescents
ha pensat diverses vegades, o sovint, que es vol morir.
Això és terrible.
Això és terrible.
Hi ha diversos motius.
Avui, perquè no hem tingut temps, teníem un expert preparat.
No sé si per demà o un altre dia.
És a dir, apunten el telèfon mòbil, apunten la pressió estètica,
apunten la pandèmia,
però el tema del telèfon mòbil alerta perquè...
Perquè...
Em va acabar que et condiciona.
Perquè tot el que t'arriba condiciona com hauries de ser i no és.
Perquè és una manera, a més a més,
quan et sents fràgil de que t'insultin.
Perquè segurament, no ho sé, això ara parlo per parlar,
la pressió no només arribava verbalment,
sinó que segurament també via xarxes socials.
En fi...
Avui, la seva família, els 10 avis han arribat.
Els avis estan, fortosament, l'àvia i l'avi,
estan a l'avi pater i l'àvia materna.
Són a Sabadell.
Són ara, sent al funeral, acompanyant la Maia,
el Lucas i el Mateo.
I estaran també les companyes de classe.
I segurament seran alguns que en algun moment la van insultar
i s'han adonat que es van equivocar.
Em consta que l'he atestat,
no senyala ningú amb noms i cognoms,
però, bueno, també em consta.
I t'avenço que els pares ja estan buscant,
o han acabat d'assignar, no sé si estan buscant,
o ja han contractat amb un advocat, especialitat en Bullín,
perquè volen arribar fins al final.
Perquè no van entendre ni va ajudar...
Quin recorregut judicial pot tenir això, Maica?
Bé, jo crec que és una qüestió sobretot de...
No, no, no ho sé.
Bueno, dependerà molt.
Bueno, imagino que denunciaran educació
per aquestes primeres declaracions al consistori.
I ja veurem el recorregut.
Tampoc sé veure...
I dic que l'he atestat encara no...
Els Mossos li van comentar a la jutgessa
que ajornaven a l'interrogatori els pares
una mica deixant-los aquest temps d'estar amb la Leia,
deixant aquest moment íntim de la cerimònia de comiat d'avui,
i hi hauria temps la setmana que ve per fer aquest interrogatori,
per saber...
I entrar després també a classe i no sé si s'arribarà a identificar o no.
Però...
Volen arribar fins al final perquè, insisteixo,
no va ajudar gens que ells estiguessin allà a l'hospital
amb una filla de 12 anys morta,
l'altra amb com a induït, amb mig cos trencat,
i escoltant aquests senyors dels despatxos dient que no,
que no constava el bullint.
Hòstia, doncs no, eh, si va arribar constata.
I ara, insisteixo, no ho entenc.
No ho entenc. No, no, no.
No, no ho entenc. No, no...
No, no sé, és que...
On hi ha la prudència? On hi ha el sentit comú?
On hi ha l'empatia?
On hi ha l'ofici, el bon ofici del polític,
el bon ofici del servidor públic?
No s'escolleixen els càrrecs per...
per...
per fer aquest... per treure's, insisteixo,
i l'expressió em dol només verbalitzar-se,
verbalitzar-la, eh?, de treure's el mort de sobre.
Escolta, sí, el que hem d'haver fet entre tots,
amb la funció social que tenim és...
Que no torni a passar.
Explicar tots els elements que tenim en el nostre abast,
respectant que es tracten de menors d'edat
i que hi ha un segret d'actuacions,
posar tots els elements i explicar tot el que s'ha fet
per intentar analitzar què més es podia fer
per no prendre aquesta decisió
i perquè no torni a haver-hi un altre ivan
que cregui que no hi ha més sortida que llançar-se a l'abisme.
Tres minuts per dos quarts del matí, avui, amb la Maica Navarro,
les novetats del cas de Sallent.
No sap greu, eh? Moltes gràcies.
No pateixis. Moltes gràcies i ànims.
Descansa aquest cap de setmana, intentem-ho.
Fem una pausa de seguida al suplement.
Xavier de Coa, el quiixot al Congo, un llibre extraordinari
que relata pràcticament tres mesos recorrent el riu Congo,
de seguida el Xavier de Coa, el suplement,
que ha arribat en aquest estudi.
Amb Roger Escapa.
Ho tenim tot per aquesta renovació
amb molta inspiració, gran canvi per a dos.
Bellhouse, tot el que imagines per la reforma del teu bany i cuina.
Si ho busques, ho tenim.
Les rebaixes de vets arriben a la fi amb els millors descomptes.
Estalvia fins a un 60% en matalassos, bases, cosins...
i roba de llit de les millors marques.
Comença a descansar de veritat
amb els últims dies de rebaixes de vets.
Entra vets, unes i troba la teva botiga més propera.
A Hipercor i Supermercat Alcort Inglès tens sempre ofertes increïbles.
I moltíssims productes amb un 70% de descompte en la segona unitat.
A més, ara, per compres superiors a 20 euros en cerveses,
tens un 25% de regal.
Tot un 25% per emportar-te més cerveses en pròximes compres.
Consulta'n les condicions.
A Hipercor i Supermercat Alcort Inglès.
Amb tots vosaltres, Ricard Tostrell.
Com veig cada dissabte al Col·lapse no pot que m'agradi el programa,
perquè és una merda, però tinc una altra cosa a fer.
Alberto, Maria del Monte i Paula Labordeta a Col·lapse,
a TV3, amb Ricard Tostrell, aquesta nit.
Casa teva.
Per tu, que sempre escoltes la ràdio mentre condueixes el taxi.
Apuja el volum, perquè per fi sentiràs un anunci
que t'ajudarà a guanyar més diners.
Si ets taxista, registra-te avui com a conductor a Uber.com
i condueix sense comissió fins al 31 de maig.
Accedeix a més clients i guanya més diners amb el teu taxi.
Uber, súbete.
Si apliquen condicions.
La nit dels ignorants 3.0.
Entre pauses i sons, ajustem-ho a cau d'orella.
Hosti, tant!
Quan el dia ja s'afós,
de diumenge a dijous i de dotze dues de la matinada,
la nit dels ignorants 3.0, amb Xavier Solà.
Ràdio ajustada a cau d'orella.
Catalunya Ràdio també és podcast.
Catalunya Audio.
Com podem convertir l'epercitat en un repte?
Cap a on va? Al món de demà? En comunicació?
Això és l'En Guardia.
A aquest ràdio.cat o a la nostra app,
sentiràs tots els nostres continguts diaris
i els espais exclusius només en podcast.
Els dissabtes podeu trobar els continguts exclusius en podcast
de l'En Guardia de l'Enric Calpena,
l'ofici de viure d'en Casper Nandez,
la llavina, l'informatiu en anglès Feeling the Sink
i la música popular del Sarda.net.
Catalunya Audio.
Són podcastes.
Catalunya Mitzdia.
L'informatiu de referència del cap de setmana.
Per seguir el fil del que passa aquí i al món.
Al cap de setmana, connecta't a l'actualitat
amb Catalunya Ràdio i Catalunya Informació.
El temps ens espera les pròximes hores.
Catalunya Mitzdia amb Neus Bonet
i els esports amb Maria Quixà.
Dissabte i diumenge, a les dues del mitjà.
Amb Roger Escapa.
Passa un minut de dos quarts d'ons al matí.
Som al suplement, som a Catalunya Ràdio.
Passa un minut de dos quarts d'ons al matí.
4.700 quilòmetres d'aigua, frontera amb 9 països africans,
un riu carregat de mites i llegendes no sempre bones.
Aquest és el viatge que durant prop de 40 anys
havia assumiat el periodista Xavi Aldecoa,
recórrer el riu Congo des del naixement fins al mar.
Un viatge de durada incerta, ple de sorpreses,
bones i dolentes, perills i sobretot històries personals
amb les quals es podrien omplir pàgines i pàgines de reportatges.
Ara el suplement al Xavi Aldecoa,
que ha condensat les vivències d'aquest viatge
en un llibre que acaba de sortir del forn,
el Quixot al Congo i que, a més a més,
també estrena el Premi Ortega i Gasset
a la millor cobertura multimèdia d'aquest viatge.
Il·lustríssim senyor Xavi Aldecoa.
Aldecoa, bon dia, bona hora i benvingut.
Bon dia, bon dia. Fas bona cara.
Estic molt content, ha sigut una setmana fantàstica i molt satisfet.
L'enhorabona per tot, pel premi, pel llibre,
perquè has pogut fer el viatge de la teva vida.
Sí, sí.
A més, era un viatge que havia assumiat 40 anys,
tinc 41, segurament li dono un nodus de marge,
però és el viatge que sempre volia fer
i sobretot que no sabia si era possible fer-lo.
Jo vaig començar aquest projecte sense saber si era possible,
perquè buscava informació de gent que ho havia fet
i evidentment hi ha trams que sí,
però des de les fonts, des de les fonts fins al mar,
i preguntava a amics congolesos i em deien, no ho sabem,
no hi ha llocs o hi ha trams que no sabem si podries passar.
Dóna't bé l'esperit aventurer a tu.
És que jo crec que ser un esperit de reporter
i el reporter necessita, a vegades, ficar-se en aquests llocs.
A mi em ve sobretot de la curiositat,
de voler escoltar històries.
Aquest viatge sense persones al voltant, sense coses que explicar,
no m'hauria tret tant.
El teu pare t'explicava històries de petit o la teva mare a casa?
Quan era petit, sí, ens explicava,
més que històries al capotxet, a la Blancaneus,
ens explicava trossos de contes, trossos de llibres,
com el Quixot, com el Veí al mar, de Hemingway,
o altres històries com el Lazzarillo.
Jo recordo el meu pare explicar-nos aquests llibres
i ficar-nos dins de la història.
T'emportes un Quixot a la maleta, no?
M'emporto un perquè sabia que no tindria llocs
per enxufar, per endurir l'electricitat.
Llavors, un e-book o coses així, ho vaig descartar,
vaig agafar un llibre llarg, gruixut, que tingués pendent,
i el Quixot, que va ser una decisió una mica fortuita,
podria haver agafat un altre.
No tenies el títol del llibre abans del viatge?
No.
Jo, el Quixot, el vaig enfrontar a la primera lectura,
així com amb curiositat,
i es va desdevenir un company de viatge
durant tota aquesta navegació.
Però clar, el Quixot és un llibre d'aventures
amb unes aventures que, amb l'escenari,
no té res a veure amb l'escenari que tu devies veure.
Hi ha algun paral·lelisme en aquesta bogeria,
aquesta sensació de realitat i realitat,
perquè el Congo, el riu Congo,
encara amb una essència de misticisme, de misteri,
hi ha llocs on s'endinsen una selva impenetrable.
Moltes vegades, amb aquesta bruma,
aquestes núvols que hi havia pel matí,
tenies la sensació d'estar en un lloc que no era del tot real.
Era com estar en un paradís enormement maco,
però on no sabies ben bé que era cert, que era incert.
Això sí que vaig veure una mica reflectit
dins d'aquest llibre del Quixot.
Dius, això no ho ha fet ningú.
Deu ser un lloc on només hi viuen els autòctons,
i sense turisme, aquesta zona almenys.
La zona de l'inici són 2.000 quilòmetres
i aquí heu de pensar que hi ha llocs
on les infraestructures són impossibles,
hi ha carreteres impracticables,
on hi ha alguns trams que es poden navegar, trams llargs,
però és que hi ha una zona
que són uns 500 quilòmetres que està controlada per grup revels.
Llavors, per passar per allà,
no necessites negociar amb grup revels perquè et deixin passar.
Sí que és veritat que hi ha una zona al mig,
bastant llarga, de 1.600 quilòmetres,
entre Quixengan i Quinxaixa, que és més navegable,
no hi ha turisme com a tal,
potser hi ha algun viatger o aventura que ha pogut fer això,
i després el tram del final,
que tampoc és una zona molt turística, però és accessible.
Els 2.000 quilòmetres primers són els realment complicats.
Com va anar la negociació?
La negociació gràcies al Sylvain,
perquè ell em va demanar al primer camp revel 10.000 dòlars.
Jo no tenia en absolut ni això.
De fet, la meva contraoferta abans era 50.
Jo sabia que no podria...
Ells et demanen 10.000 dòlars i tu n'hi ofereixes 50.
50.000, no, 50.
50, 50, tal qual.
I què diu ell?
No vam molt tirat de diners en aquest viatge.
Què diu?
El Sylvain, en lloc de començar a negociar,
va començar a preguntar-li per la seva família,
pels seus soldats, per com estava la seva...
Tota aquesta aproximació va ser clau,
i al final vaig arribar a la conclusió que aquest senyor,
que és un senyor que controla mines, que controla camins,
no ha necessitat tant els diners com reforçar la seva autoritat.
I per aquí és on vam entrar.
El fet que a mi em deixés passar per 50 dòlars
significava que enviava un missatge a tots els controls de la carretera
i els deia, un home blanc ha vingut a mi,
que soc l'autoritat per demanar-me pas.
Us dono la matrícula de la moto i llavors li deixeu passar.
Llavors va ser aquesta reforçar l'autoritat del grup rebel,
del cap rebel, el que em va permetre passar.
O sigui, vas passar per 50 dòlars.
Vaig passar per 50 dòlars uns quants pins del Barça.
Ah. Hauria d'afegir una mica més, perquè...
Portaves pins del Barça. Això sempre ho fas, no?
Sempre ho faig, però en aquest viatge anava amb molt poc pes.
Com que m'agrada molt l'alpinisme,
sempre m'he acostumat a anar amb molt curt de pes
i anava amb vuit quilos per aquest viatge.
Però vaig reservar una part per una bossa d'uns 200 pins del Barça
perquè eren necessaris.
Portaves més pins del Barça que calçotets nens?
Bueno, si portava 200 pins i calçotets portados, imagina't.
I una samarreta del Madrid, també.
Portava una samarreta del Madrid perquè, clar,
més enllà dels colors, jo soc color,
però si em trobo un cap rebel que és del Madrid,
aquí pot ser la situació una mica complicada.
Perquè, clar, vosaltres, imagineu-vos,
jo anava per una carretera, un camí de terra,
i hi havia un control, que és una branca o un tronc,
al mig del camí, i trobes sis o set nois
amb samarretes trencades i amb kalashnikov.
Allà havies d'intentar que la situació es calmés una mica,
no directament, comences a repartir, comences a parlar,
crea una certa sintonia i llavors sí que treus els pins.
Però, clar, aquí és molt important,
perquè són zones molt jerarquitzades,
no donar a tothom el mateix,
perquè si no detectes qui és el cap,
el que estàs fent és insultar-lo, estàs igualant els altres.
Per tant, quan localitzaves qui era el jefe,
el que havies de fer és donar un petit pin a cadascú
i al jefe donar-li un pin i un banderí del Barça,
o un pin o un bolígraf.
Llavors, aquests detalls, que són molt petits,
són clau perquè el viatge n'és bé.
El Congo és un paradís per a l'ambició sense escrúpols.
Diamants, bori, cotó, fusta, or, coure, coltan, cobalt...
En el futur, probablement,
serà l'aigua potable i el poder dels corrents
per produir energia neta en un àfrica, un món,
amenaçat pel canvi climàtic i la desertificació.
El Congo és una terra fèrtil i rica,
capaç de produir tot el que l'home necessita per viure.
Jo, per fer-hi fortuna.
No deixes de ser un home blanc
en un país pobre, explotat, no?
I amb molts privilegis per navegar per aquest riu Congo, no?
Això, més enllà que, evidentment, serveix per explicar una història
que, si no, segurament no l'haguessin pogut explicar
de cap altra manera,
no et genera també algunes contradiccions,
i després me'n tornaré a casa meva i aquí us quedareu.
Sí, jo soc molt conscient,
ho comento al llibre, d'aquesta sensació de privilegi.
Aquest viatge segurament no l'hauria pogut completar
si no hagués estat un home blanc, europeu, periodista, amb diners.
La gent em mirava diferent,
la gent m'ajudava molt més, també, haig de dir.
Sembla que parlem d'un país molt violent, hostil,
i jo m'he trobat un Congo totalment diferent.
Contradiccions, jo crec que la feina d'un reporter
que treballa a l'Àfrica són constants,
però sí que soc molt conscient,
i el motiu d'aquest viatge era explicar una terra
i uns pobles que són fascinants.
Per això, també, m'ocupava molt de temps abans d'anar-hi,
jo sabia que em trobaria aquestes situacions,
que us acabo d'explicar, rebels, pobresa, explotació,
i em preocupava també molt parlar amb artistes, amb filòsofs,
amb historiadors congolenys, amb nobles de la pau congolenys,
que es veiés, també, a aquesta altra part,
perquè la meva intenció no era l'aventura,
sinó explicar, endinsar-me fins dins d'una regió extraordinària
i explicar-la el millor possible.
I una regió que sempre està en disputa per tots aquests interessos
que ara sentíem sobre la veu del Carles Davó.
El Congo té la maledicció de ser una terra riquíssima,
ha tingut tot el que l'economia mundial ha necessitat
en el seu moment, quan van començar a fer plantacions de sucre,
i grans plantacions d'Amèrica, el Congo i la part d'Angola,
però el Congo també tenia la mà d'obra.
Després, quan es va necessitar l'Ibori, allà n'hi havia suficient.
I podríem continuar amb el cautxú, amb el coure,
amb els diamants, amb el coltan o amb el cobal.
El Congo és lamentablement riquíssim.
Clar, i després, si sé conscient que durant el viatge,
tots aquests perills que apuntàvem, com pas en fals,
és una cosa, evidentment, el descobert.
Et van alertar que, segurament, al llarg del viatge,
al llarg d'aquest recorregut,
alerta que potser et confonen amb un xinès, no?
Sí, jo, a l'inici, un policia, que em vaig fer amic,
perquè estava esperant que sortís al vaixell,
anava al mateix bar i sempre ens trobàvem,
i em va dir que no pujés al vaixell,
perquè potser em mataríem perquè pensàvem que seria un xinès.
És una zona molt explotada,
aquesta zona on comença a arribar a ser navegable
ja està bastant allunyada de la ciutat,
i aquesta explotació ara té cara d'asiàtic,
perquè són els xinesos els que hi són.
Heu de pensar que estàvem en una zona
on tothom que havia vingut de fora,
tots els estrangers, havien provocat patiment.
Per tant, aquesta animatversió,
aquesta desconfiança cap a l'estranger,
està certament justificada.
El fet que jo, clar, jo quan m'ho van dir,
perfecte, jo no soc xinès, no tinc res a patir,
però és gent que està molt desconectada,
està en llum de la resta del món,
o en París, quinxaixa,
o Angola, és tan lluny com Barcelona.
Per tant, un xinès, un català, ho veien més o menys igual.
Com ho porta la família?
Doncs molt bé.
O sigui, ho porten el més bé que es pot portar,
perquè jo tinc molta sort, la Júlia és periodista,
i la Júlia ho afronta des que ens vam conèixer,
me'n recordo fa 17 anys que estem junts,
i el mes de conèixer jo me'n vaig anar un mes a to,
o sigui que des de l'inici ho saben,
les nenes també,
però jo no sé si podria, sincerament, des de l'altra banda.
Però, per exemple, és a dir,
clar, quan passes per una situació com aquesta,
i un viatge així, hi ha hagut moments que és evident
que poses la teva vida en perill de tant en tant, no?
Ho expliques tot quan tornes a casa?
No, segurament no ho explico tot,
però sí que quan sé que hi ha situacions
que poden ser de risc, sí que aviso.
O sigui, la Júlia ha viatjat molt per l'Àfrica,
ha viatjat molt junts, ha estat al Congo,
ha estat a Sud-am del Sud, ha estat a Somàlia.
Això permet que la por que tens global per un país
s'esvaeix, perquè tu saps que quan estàs en un país,
a Somàlia on sigui, a la República Centroafricana,
no tota l'estona és un risc.
Hi ha moments que sí, moments que no,
però jo sí que soc molt sincer.
A la Júlia li dic, ara, en els dos següents dies,
haig de treballar en una zona rebel i serà complicat.
En principi t'hauria d'avisar en dos dies.
I aquesta sinceritat fa que no sigui tota l'estona.
No són dos i mig mesos de patiment,
si no ho redueixes, si ets sincer,
ha de dir, escolta, avui i demà hi ha certa volatilitat,
avui i demà serà una mica complicat.
Aquí no sempre podia comunicar-me,
perquè hi havia dies que estaven sis o set dies sense connexió,
i una vegada que no tindria connexió.
Com és el moment del comiat de casa?
Bé, complicat, perquè saben, sobretot,
aquesta cobertura, aquest viatge era diferent.
És un viatge que jo he preparat molt de temps,
he somiat molt, però tenia molts riscos,
i aquests dubtes que jo us deia a l'inici,
de no saber si era possible fer-los,
la Júlia els va veure, evidentment,
perquè jo no sabia si es podia fer.
I moltes vegades durant el viatge vaig sentir la sensació
que no es pot, no puc més,
estic desesperat ja, estic fosc ja,
i estic buit, però bueno, ho vivim bé perquè també s'ha acostumat,
i perquè la Júlia és molt forta,
i és molt... una gran companya.
I el moment del retorn, el retrobament?
Bé, bueno, aquí normalment queda col·lapsat per les nenes,
perquè l'Helena i l'Aina quan em veuen volen papa totalment.
Però bé, en aquest sentit,
la Júlia diu que és el viatge que més m'ha canviat.
Normalment hi ha cobertures molt complicades o molt alegres,
i jo crec que normal, però sí que he notat un viatge que...
Per què t'ha canviat? No ho sé, no ho sé.
Per què diu que ara tinc ganes d'entrevistar la Júlia?
Veus? No, però és molt prudent, no voldràs, no voldràs.
No ho sé molt bé, però sí que necessitar...
No sempre he hagut necessitat d'anar-me'n a la muntanya,
que m'agrada molt, i marxar sol i caminar moltes hores,
perquè ha sigut d'una intensitat molt gran.
Però hauria de ser la Júlia que digui en què m'ha canviat.
Clar, escolta'm, són dos mesos i mig recorrent el riu Congo,
com era aquest recorregut?
És a dir, on dormíeu, on paràveu, on menxàveu, què menxàveu?
Hi ha, com deia, diferents trams,
a vegades ja havia d'agafar canoes,
de tant en tant alguna barca de fusta,
hi havia un tram principal, aquest de Kinshasa-Kisangani,
que jo volia viatjar com viatja la gent local.
Això era una cosa clau.
No vaig agafar una llanxa amb motor en cap moment.
Llavors, allà, a aquesta zona, vaig agafar el Mapensa,
que és una barca que són un remolcador
i dues plataformes flotants,
que pràcticament creen una ciutat flotant,
i us heu d'imaginar plena de containers i de mercaderies
i unes 300 persones que pràcticament no es poden moure.
Hi havia un lavabo i la gent no podia ni tan sols accedir-hi,
la gent no es podia estirar.
I jo aquí vaig tenir la sort de poder trobar per dormir
una nevera,
i a sobre de la nevera era el meu lloc per descansar.
Eren unes condicions...
Dormies damunt de la nevera?
Dormia d'aquestes neveres que són horitzontals.
Més o menys les cames fora, però el tronc sí que el podies ficar.
Hi ha neveres que fan soroll, eh?
Doncs saps què passa?
Com que el motor del Mapensa feia molt més soroll,
pràcticament no era res.
Però aquestes incomoditats i lògicament ja...
bastant brut tot,
també penso que va ser molt maco perquè quan els congolesos,
els meus companys de viatge, van veure que resistia,
perquè no pensaven que els dos dies, diria,
me'n vaig a algun lloc i m'ho van dir després,
es va crear una mena de comunió amb ells,
vam adoptar com a membre de la seva família,
de la seva tripulació, i em van ajudar molt,
i va ser una de les coses emocionants,
veure que, a poc a poc,
aquest privilegi del que parlàvem abans,
em va donar pas a una connexió amb els companys de viatge.
Quan es tarda a navegar pel Congo?
Quan ho preguntava, rebia espatlles alçades per resposta.
Els més agosarats s'animaven a conjecturar.
Entre dos i sis mesos.
Potser més.
Moya.
Moya.
Moya.
L'Àfrica, ja ho explicava el Kapuzynski, no?,
que el tema del temps no té res a veure amb Europa,
i quan et diuen que l'autobús surt tal dia,
no té perquè surti aquell dia, ni a aquella hora, segur que no.
L'autobús surt quan està ple.
I els baixers passen el mateix
amb la diferència que els han de carregar.
I això pot ser una diferència de 8-10 dies.
Diuen, sí, sí, sortim demà, i que el vaixell no surti, fins...
I llavors, al principi em passava que, més o menys,
ja sabia que no era exacte,
però pensava que el marge era menys petit.
Dia, si no surt demà, com m'estàs dient, sortirà demà passat.
I poc a poc vaig veure que havia de parlar amb altra gent,
amb el cuiner, que aquests sí que sabien quan sortirien,
i llavors em deien la veritat, dient, no, no, això,
dintre de potser dos mesos o un mes ens podem estar aquí esperant.
Llavors, al temps, aquí, en aquesta part de Congo,
que estem parlant d'una part molt, molt allunyada...
Qui et finançava el viatge?
Bueno, a veure, una part de l'editorial,
que ja sabia que volia un llibre,
una petita part, també, del diari de la Vanguardia,
però he palmat, he palmat.
Has palmat pasta, eh? Sí, home, clar.
Però és que ja ho sabia, o sigui...
Però és que aquest viatge era d'aquests viatges
que no poden anar agafats només dels diners.
O sigui, abans de la pandèmia havia de ser...
Tenia un acord per anar amb un equip,
i estava tot lligat, es va caure,
i jo sabia que això havia de tirar cap endavant.
I ja veurem, he tingut...
Saps què passa, també, he vist,
quan no he posat els diners al centre,
que la gent que s'ha cregut el projecte,
la gent que ha vist veritat en el que feia,
m'ha ajudat moltíssim.
El Silveim, que em va acompanyar una part del temps,
és un noi que si treballa per la BBC o l'Aljazeera,
li paguen 500 dòlars al dia.
I a mi em va dir, mira, t'acompanyo tres setmanes o quatre,
i em portes un mòbil.
O el Jafet, que no em coneixia d'absolutament de res,
s'ha convertit en un germà per mi.
I em va ajudar perquè va veure que el que estava fent
era una cosa que em sortia de dins, jo crec.
I això ha creat també amistat
i coses més maques que els diners.
Dius, el cuiner també era un factor molt important.
Què us cuinava, què menjàveu?
La cuinera.
Doncs ens cuinava de tot,
perquè es podia cuinar el que portàvem pescadors amb canoa
i s'ajuntaven i ens arribaven on estava la nostra plataforma,
flotant, i a vegades era peix,
a vegades era serp, a vegades era mico,
a vegades eren cucs.
Sí, a la serpa els agrada molt.
Hi havia moltes vegades que dormíem a algun lloc
i ens deien, aquí millor no es vegi massa
perquè és un niu de serps i les veies per allà.
Hi havia moltes.
El Congo és molt maco, el Congo és un paradís,
hi havia molts, molts animals.
I el serp?
Saps què passa?
Depèn de què la cuines.
Amb catxup.
Amb catxup no.
Però no, és que ara diré el típic del pollastre.
Té gust de pollastre, no?
Sí, com tot, que diuen que té una mica de gust de pollastre.
El mico té un gust així com més de vedella,
però depèn.
Saps què passa?
Intentava no menjar massa perquè sabia que si em posava malalt
podia portar el fracàs, el viatge, així que...
No em podia posar malalt allà al mig.
Com per tastar la serp i el mico.
Escolta'm, estic veient les fotografies
també del llibre
que, evidentment, les has fet tu,
sensacionals.
Amb un mòbil?
Amb un mòbil, sí, sí, ara treballo bé amb mòbil
des de fa un temps.
M'agrada molt la foto, m'agrada molt la càmera,
però estalvia molts problemes amb policies,
amb militars, també en llocs,
aquestes zones tan apartades
de la civilització, de l'urbanització,
una càmera és més hostil
i, en canvi, un mòbil
permetia jugar una mica més
amb gent que no havia vist mai una càmera.
I després veig tot de feixos de bitllets a l'aigua.
Diu que per accedir a les fonts del riu
el visitant ha de tirar uns francs a l'aigua
o sacrificar una gallina com a diferència
als avantpassats.
Com a diferència als avantpassats, perdó.
A tu, suposo que en comptes de sacrificar la gallina
vas tirar els francs.
Jo vaig tirar els francs. És veritat que jo vaig preferir
els francs, però si m'haguessin dit la gallina
m'hauria tingut massa opció.
Sobretot perquè ells creuen
i ho creuen de manera
directa. I sense dubte
que si no ho fas, si no demanes
permís als ancestres
s'asseca la font
del Congo. Per tant,
portes la maledicció i la mala sort a tota la regió.
Així que vaig haver de seguir
aquestes, no sé si recomanacions
o tradicions o creences
per no fer enfadar ningú.
Veig que hi ha una foto també, una
serpa amb el cap tallat
a punt de passar per la paella. Sí, l'Alcaida
l'està ensenyant, és un dels grumets.
És un grumet que tenia super
cara de bon noi i li deien
Alcaida una mica per contrarrestar que ningú pensi
que era una mala peça.
De què viuen aquesta gent?
Perquè el riu també és una font de vida, suposo.
Sí, sí, totalment.
El riu Congo és l'essència
d'aquesta regió.
Depèn. Hem de pensar que hi ha
artistes, hi ha filòsofs, hi ha metges,
hi ha gent, homes de negocis,
hi ha una gran gent també que viu de la pesca,
hi ha agricultors,
és una diversitat
espectacular.
Jo dic, sovint, que el riu Congo
és l'essència de l'Àfrica, perquè crec
que tota aquesta diversitat tan espectacular
es va trobant en aquest riu
i que explica moltes coses.
També les ferides i l'explotació
que hi ha hagut. A partir del riu Congo
pots entendre l'explotació,
l'exploració, l'esclavitud,
la llum,
la cultura, els bais.
Així que és una terra...
És fascinant.
Quants anys portes d'ofici, tu?
Uns quants. Si n'has fet 41, com a mínim
la meitat de la vida, pràcticament.
21. Des que vaig... El primer viatge el vaig fer
als 20 anys, a l'Àfrica.
Clar, no sé si ets un afortunat,
perquè hi ha poca gent que pugui fer aquests viatges
professionalment, no?
És a dir, no sé si tu t'has hagut de finançar
com deies una part del viatge, però una part te l'han finançat.
Deu ser dels pocs que queden, ja.
Sí, sí, no, i ho noto així, clarament.
Jo soc un afortunat
i un privilegiat cada minut,
perquè faig el que m'apassiona
de manera radical.
I això costa, és veritat que costa,
segurament costa una mica cada dia més,
però soc molt conscient
que molts companys que s'estimen la professió
i l'ofici, molts xavats joves
que estan intentant també treure el cap,
que costa molt, costa molt
treballar en pausa, treballar en temps,
i tant de bo això perduri,
perquè crec que també és necessària,
aquesta mirada cap a l'altre lloc.
Escolta'm, el proper viatge el tens al cap, ja o no?
De moment, de moment...
Diria que no, perquè vull centrar-me en això,
però sí, segurament.
A Tunís me'n vaig a la... A Tunís.
Vaig a fer unes històries sobre l'escalfament al Mediterrani
a tota la part del nord de l'Àfrica
i un gran projecte que ja veurem,
ja que ja l'explicaré.
El Quixot al Congo, editat en català a columna,
en castellà a península,
i l'hem sentit en un podcast fantàstic
que hem estrenat a Catalunya Ràdio, que és Hotel Palestina,
el David Fonseca i el Omar Comas.
En aquest cas, hem convidat Xavi Aldecoa
a Hotel Palestina, un dels nous podcasts
de l'oferta que fem a Catalunya Ràdio, que realment...
No he tingut l'oportunitat de sentir-lo encara,
però té una pinta extraordinària.
Sí, està molt maco, jo la veritat m'ho vaig passar molt bé.
El teu capítol està penjat, em diuen que no encara, no?
Encara no, crec que són les de després, però està gravat,
o sigui que és qüestió de temps.
Escolta'm, molta sort. Torna quan vulguis,
no t'judicaràs, si no no tornaràs.
L'heu de convèncer. Salut, Xavier, moltes gràcies.
Fem una pausa de seguida al suplement al comunista.
Avui, amb el Peyu. Fins ara.
El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
L'home, per suïc per el llit,
i l'home, per suïc per el ciutat,
no cor de la mateixa manera.
Només els més ràpids podran aconseguir ofertes
increïbles durant un temps limitat,
com ara fins a un 25% en aquestes marques de telefonia.
Samsung, Xiaomi, Oppo, Realme i Amazfit.
Consulten els models disponibles.
Així són les ofertes límit.
Només fins al 28 de febrer al Cort Inglès.
Les teves compres a la botiga web i app.
Per mi, la seva gana és no utilitzar res de res
de procedència animal.
Algú s'hauria de plantejar per què estem buscant
que s'assembli a la carn i que tingui gust de carn.
Té els seus motius rèdics i morals.
Tampoc descarto que en algun moment acabi fent jo el pas
que han fet una gran part dels nostres amics.
Cada vegada més vegans.
30 Minuts, a TV3, diumenge a la nit.
I són presents des de l'inici.
Durant les dues últimes hores, sobretot molts nens,
moltes criatures, moltes dones...
I continuem sobre el terreny.
Últimes posicions que fins fa arribar...
Ara, un any després de la invasió russa d'Ucraïna,
estem bé, ara marxem.
reforcem la cobertura informativa
amb una programació especial.
Erem polpejats amb estons o a l'octubre.
Un any en guerra.
Catalunya Ràdio i TV3, sobre el terreny.
Linca,
el teu enllaç amb la cultura
a Catalunya Ràdio.
Els Encantats, de David Plana i dirigida per Lucia del Greco,
és la nova producció de la Sala Beckett
dins el cicle que el teatre dedica a la família.
Un pare i els seus fills viatgen a un lloc màgic del passat
per tancar belles escades familiars.
Del 9 de març al 9 d'abril a la Sala Beckett.
Més informació a salabeckett.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Linca, Linca, Linca.
El 4 de març, a l'Atlàntida de Vic,
Nicolàs Alstead interpretarà el concert per violoncel
en Dó major de Haydn,
acompanyat per l'Orquestra Sinfònica de Barcelona
i Nacional de Catalunya,
sota la direcció de Marta Gardol-Linsca.
Més informació a l'Atlàntidavic.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Linca, Linca, Linca.
A Catalunya Ràdio.
Victoria Tissot, fundadora de l'embaixada d'art ucrainès
per donar suport a artistes a l'exili.
Unos refugiados que tienen un talento impresionante
con este sentimiento de esperanza muy bonita.
Marina Naidon, pianista refugiada a Barcelona.
Eugenio Chapóbal, artista plàstic nascut a Ucraïna.
Pintando puedo soltar toda esta energía
y crear algo bonito
para que apoye la humanidad en mi país.
Marta Marin Dòmine, directora del Born Centre Cultural.
Continuar creant és dir no m'heu destruït, no ens heu destruït.
Solidaris.
Cultura contra la guerra.
Dissabte a les 10 de la nit.
Per a cada artista, suerte és su arma, no?