No, no.
Catalunya Ràdio, les notícies de les 7.
Bon dia, us informa Raül Flores.
Dues persones han mort en un tiroteig aquest divendres al vespre
a L'Ella, al Maresme.
La policia ha rebut l'avís que amb les 7 de la tarda,
fons de la investigació, han explicat que han trobat
un dels morts dins d'un cotxe i l'altre a l'interior d'un habitatge.
Els Mossos han desplegat un ampli dispositiu de recerca
per localitzar els autors d'aquest tiroteig
que han fugit del lloc dels fets en un vehicle.
Precisament a L'Ella ja va ser protagonista d'un altre tiroteig,
fa només 3 setmanes, on va quedar ferit un home,
l'alcalde d'aquest municipi de L'Ella, Marc Almendró,
ha explicat al Nit de Catalunya Ràdio
que els primers agents que han arribat al lloc dels fets
han estat la policia local.
Ha estat policia local de L'Ella,
que ha rebut l'avís de l'incident, en primera instància,
i 5 agents de policia local són els primers agents que han hagut d'actuar.
Ràpidament han arribat també Mossos d'Esquadra,
que s'han fet càrrec de la investigació.
Per tant, és directament el policia local
que ens han informat immediatament dels fets.
Òbviament, és una nit que hi ha un ampli operatiu de seguretat,
i per tant, doncs, estàvem tots connectats.
El tiroteig ha passat a un barri al sud del municipi,
al límit amb el Masnou.
A Gimanells i el Pla de la Font,
el segrià un home ha mort en caure dins de la foguera de Sant Joan,
que es feia al poble.
La va passar cap a un quart d'onze de la nit
i l'alcalde d'aquest municipi, Dante Pérez,
ha explicat a Catalunya Ràdio que es tracta d'un suïcidi.
Està llançat de manera voluntària dins de la foguera.
De tot el poble, aquí. Tot el poble ho veus.
S'ha trucat immediatament al 112
i ja fan presentar d'aquí bombets, col·lectius civils, Mossos...
Hi havia molts nens, probablement necessiten ajuda psicològica.
Rússia reforça la seguretat, sobretot a la capital, a Moscou,
després d'acusar el cap dels mercenaris de Wagner i Evgeny Prigozhin
de mutinament en una espectacular escalada
de les lluites internes entre els líders de l'exèrcit rus
i d'aquesta empresa privada.
Prigozhin ha fet una crida a rebel·lar-se
contra la comandantça militar russa
i ha denunciat públicament
que el país va mentir per justificar la guerra ucraïna.
La guerra era necessària, no per tornar a la nostra guerra.
Calia una guerra, no per tornar als ciutadans russos a casa,
no per desmilitaritzar i desnacificar Ucraïna.
Calia per una estrella embrodats
perquè un home mentalment malalt quedés bé en un fetre encoixinat.
Les mascaretes seran de ser obligatòries
a tots els espais on ho eren fins ara.
Això vol dir que ja no caldrà portar l'hospital
a centres sanitaris, a residències o a farmàcies.
Així ho ha decidit aquest divendres el Consell Interterritorial
on hi ha representades totes les comunitats autònomes.
Ara només caldrà que ho aprovi el govern espanyol la setmana que ve
en una reunió del Consell de Ministres
perquè aquesta retirada sigui ja una realitat.
Amb aquesta decisió, l'ús de la mascareta a certs espais
passarà a ser només una recomanació
quan hi hagi sospita de patir un virus respiratori
i no pas una obligació, com ho és ara.
Els neardentals que van viure a les coves del Toll de Mollà
van practicar el canibalisme.
L'excavació científica que es fa a la zona
ha recuperat dos fragments d'un crani
amb 52.000 anys d'antiguitat
i que demostrarien que l'individu
va ser menjat pels seus congèners.
La trobada s'afegeix a altres proves
de tres neardentals més
que confirmarien que el canibalisme
era habitual en aquestes poblacions.
Jordi Rusell és un dels investigadors
que ha fet una investigació
i és un dels investigadors que ha participat a la recerca.
Aquest any el que ha aparegut
és a l'hospital d'un quart individu,
un individu jovenil gairebé adult
i que ha aparegut al món d'un fogar.
I això, juntament amb algunes de les restes
que ja tenim en marques de tall,
ja podem dir pràcticament amb tota seguretat
que aquests individus van ser processats
i probablement menjats pels seus congèners.
I en esports, el Barça de futbol sales
ha proclamat campió de la Lliga
i ha completat així el sextet de lligues
de les accions professionals del Club de Urana.
El conjunt de Jesús Velasco
ha capgirat el tercer partit de la final
i ha derrotat el Jaén per dos gols a cinc,
tot i que el descans perdien per dos a zero.
L'Inter de Miami ha fet oficial
el fitxatge de l'excapità del Barça de futbol,
Sergio Busquets.
A Miami Busquets compartirà equip amb Leo Messi.
L'Espanyol ha anunciat el primer amistós
d'aquesta temporada,
que serà l'últim que jugaran els Blanqui-Blaus
abans de l'inici de la Lliga,
serà contra Lutreig a l'estadi dels nartlandesos
el 5 d'agost.
Fins aquí les notícies.
Estàs escoltant els millors moments del suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
En Roger escapa.
L'agost passat 91.000 persones van omplir el Camp Nou
per veure un dels partits més especials
que s'ha jugat mai.
El partit solidari en benefici de la investigació
de l'esclalosi lateral amiotròfica, l'ELA,
un partit que tenia un gran entrenador, Juan Carlos Unzué.
L'octubre del 2020, en plena pandèmia,
vam parlar amb un zuei que feia pocs mesos
que havia anunciat que li havien diagnosticat ELA.
Ara, més de dos anys després,
tornem a parlar amb ell per repassar
algunes de les decisions de vida que ens va donar aleshores
i descobrir què ha après durant tot aquest temps.
Ara, el suplement, una lliçó de vida
de la mà d'un mestre, Juan Carlos Unzué.
Tot sol
i en el silenci
escolto una veu
dintre meu
que creio glidada...
Juan Carlos Unzué, bon dia.
Bon dia. ¿Cómo estamos? Molt bé. I tu, com estàs?
Pues bien, también.
No puedo decirte lo contrario porque...
mentalmente me sigo encontrando fuerte
y, evidentemente, la enfermedad es la que es
para su progresión
y si es verdad que a nivel de movilidad,
pues ya necesitando ayuda
para absolutamente todo, ¿no?
Et van venir a veure a casa teva fa un parell d'anys,
que recordo que feia uns mesos
que havies explicat el diagnòstic que tenies,
i, clar, han passat més de tres anys
ja des d'aquest diagnòstic, no, Juan Carlos?
Así es, el 1 de julio,
desde 2023,
ahora ya cuatro años del diagnóstico,
y ya han hecho, vamos a decir, cinco años
desde esos primeros síntomas claros,
diferentes, que yo empecé a sentir allí en vivo.
De les endiagnostiquen unes 900 casos
cada any a Catalunya.
I l'índex de supervivència va entre els tres
i els cinc anys, aproximadament.
Tu vas camí de superar-ho, tot això?
Pues es mi intención,
evidentment, això no depèn de l'afectat,
només depèn de la velocitat,
de la progressió que tingui la mateixa malaltia.
Jo el que està clar és que sembla que...
el que el Dr. Rojas,
quan em va donar el diagnòstic, em va confirmar clarament
que la meva progressió aniria a ser lenta,
s'està confirmant, no?
Aleshores, content per això, però jo sol dir que...
ara mateix, més que el temps que jo estic aquí,
el que m'interessa i el que realment em preocupa
és que el temps que estigui, evidentment, tingui sentit.
I el puc gaudir fins a l'últim dia, no?
Què dona Sant Itara a la teva vida, Juan Carlos?
Pues muchas cosas.
Muy diferentes que antes del diagnóstico,
pero que me están reportando muchísima satisfacción, no?
Sobre todo es la sensación de poder ayudar.
De poder ayudar a que esta enfermedad
haya sido un poquito más visible,
que la gente en general sepa
cuáles son las consecuencias de esta enfermedad
y, sobre todo, cuál es la cruda realidad
de la mayoría de mis compañeras y compañeros, ¿no?
Entonces, esa sensación de estar ayudando a ello,
lo que he podido comprobar
es que acabo recibiendo de forma multiplicada.
Y eso que recibo, además,
está relacionado con el cariño, con el respeto.
Y eso, ostras, es difícil de explicar, ¿no?
¿Cuánto siento esto?
Pero es que la verdad que me siento feliz por ello.
Has omplert un camp nou, no?,
gràcies a fer un reclam i a aquesta pedagogia
i a fer un crit de solidaritat.
I això ho has aconseguit tu.
Bueno, lo voy a conseguir yo con la ayuda...
Amb el Peb i el Xavi.
El Peb i el Xavi i el Jan i el Chiqui
i Ferran Soriano i Rafa Juste.
Jo digo que, al final,
eso se consiguió organizar por una palabra,
por la palabra amistad, ¿no?
Esa relación personal
que he tenido con Peb, con Chiqui i con Ferran,
y que he tenido también con Jan Laporta, Rafa Juste,
y el resto de la gente y trabajadores del fútbol club Barcelona.
Entonces ellos dieron la posibilidad,
o esa palabra dio la posibilidad de organizar el partido,
pero los que dieron la posibilidad de que eso fuese un éxito
fueron esos 91.000 espectadores que vinieron al camp nou aquel día.
Al·lucino perquè ja fa uns anys que tens una malaltia molt fotuda
d'un pronòstic no incert, perquè al final el sabem tots,
però que no té cura,
i no has perdut el somriure, no?
I no has tirat la tovallola, perquè molta gent...
La importància de la salut mental
per afrontar una salut física que et va en contra.
Com t'ho fas?
D'on et surt aquesta força i aquest somriure?
Jo crec que hi ha...
Bé, per posar un número, tres raons clares, no?,
que m'ajuden a portar la malaltia com la porto.
Una, jo crec que la primera i més important,
que a més a mi em va arribar el dia, el primer dia,
el dia del diagnòstic, és acceptar.
Aceptar una cosa que ja no podia ni controlar ni canviar.
Era aquest diagnòstic.
I, sobretot, aquest acceptar,
que també la era formar part de la meva vida, no?
Com ho havien fet abans, moments de frustració,
de decepció, d'errotes,
també en una quantitat important,
moments d'èxit, d'alegria, no?
Aleshores, aquesta acceptació, jo crec que m'ha donat la possibilitat
de ser actiu, d'estar entretenit,
de sentir-me útil.
I jo, sentint-me útil, crec que tot mereix la pena.
I la tercera pata, posem-la d'alguna manera,
és sentir-me arropat.
Sentir-me arropat com jo em sento per la meva família,
la meva dona, els meus fills, el rest de la meva família,
els meus i, en general, per la gent, no?
Perquè cada vegada que he muntat un event,
cada vegada que m'han ajudat a generar,
organitzar aquests events,
els events han tingut èxit, no?
Han tingut molta gent involucrada.
Aleshores, aquest sentir-me arropat,
això és impagable.
Com ho porten, aquests familiars més propers, la teva dona,
els teus fills?
Doncs, a veure, jo tinc la sensació
que ells estan millor, o ho lleven millor,
quant millor estic jo, sobretot mentalment, no?
Aleshores, per mi, és una motivació,
cada dia a aixecar-me i dir-me,
hòstia, he d'estar el millor possible
perquè la gent que més vull
realment ho llevi de la millor manera.
Doncs caldria preguntar-los a ells també, no?
A vegades ens costa mostrar les nostres emocions,
els nostres pensaments, no?
Sobretot quan són complicats, no?
Però jo el que sí que els veig, sobretot,
i m'agraeixo moltíssim, com et deia abans,
que estan pendents de mi,
per a tot el que necessiti
i per fer-ho amb el màxim possible carinyo.
Quants anys tenen els teus fills, ara?
Doncs ja són adults, ja els tinc independitzats.
Aitor té 31, Jesús té 29 anys,
i Maria, la petita, ja té 26.
Això...
Jo sol·licito que a mi em fa molta tranquil·litat,
però el tema de l'edat dels nostres fills
a mi m'ha fet reflexionar
d'una manera molt clara i molt nítida,
perquè jo sempre he sentit que això era una cosa favorable,
que si jo els hagués tingut més petits,
tot hauria sigut més complicat.
Però sabeu què?
Que he conegut companyes i companys més joves que jo,
amb nens petits,
i sabeu què em deien ells?
Que els seus fills, en aquestes edats,
eren la seva motivació.
Ells els volien deixar un legat
que la seva mare i el seu pare no s'hi entreguessin abans de temps,
que aquesta vida s'ha de lluitar, s'ha de gaudir i s'ha de viure.
Llavors, és curiós.
La reflexió és...
Tenim dues situacions gairebé opostes,
l'edat dels nostres fills,
però ambos, aquests companys i companyes meus,
i jo l'hem vist la part positiva.
Llavors, què passa?
Doncs que en esta vida,
lo único que nosotros podemos controlar,
y a veces no es fácil, es nuestra actitud.
Y esa parte de cualquier situación,
vamos a decir,
para verle lo positivo,
que todas las situaciones lo tienen.
Clar, jo no et coneixia abans de la malaltia.
Et vaig entrevistar per primera vegada fa un parell d'anys.
Tu sempre has tingut aquesta actitud tan vital a la vida?
O arran de la malaltia
has decidit prendre't el temps que et queda d'una altra manera?
Jo crec que no.
Mira, en alguna entrevista,
mis amigos del pueblo, de la infancia,
me lo han hecho saber, lo han explicado.
Nunca me lo habían dicho antes.
Que jo, vamos a dir, que irradiava optimisme, vitalidad,
mucha actividad.
Es verdad que a mi cuerpo he exigido físicamente,
ya no solamente con mi profesión, sino con mis hobbies,
pues quizá de una manera intensa,
la cual me ha hecho disfrutar muchísimo.
Entonces, yo creo que, en cierta manera,
sí he sido una persona de vivir,
yo creo, y de disfrutar mucho el presente,
y sobre todo activo.
Y yo creo que he sido una persona valiente,
que cuando me ha apetecido hacer algo,
cuando he tenido en mi cabeza algo durante un tiempo,
me he tirado a la piscina.
Y eso me da mucha tranquilidad.
Penses en les coses que trobes a faltar?
Per exemple, aquests últims anys t'encantaven amb bici, no?
I això fa dos anys que ja no ho pots anar a fer.
Penses en aquestes coses que ja no pots fer?
O només penses en les que tens?
Creo que tengo muchos motivos
para pensar sobre todo en las que puedo hacer.
Porque curiosamente, sí,
esta enfermedad a día de hoy me limita físicamente,
de una manera ya muy grande,
pero no me limita cognitivamente.
Y estoy viendo que soy capaz de disfrutar de la vida,
además de por lo físico, por la mente,
por las emociones, por mis sentimientos.
En definitiva, siempre he sido un poco de...
también de pensar en qué se podía hacer.
Y yo recuerdo algunos comentarios con mi madre.
Pues claro, yo he vivido fuera de casa,
el tipo de trabajo que yo he tenido los fines de semana
normalmente he tocado trabajar,
y yo recuerdo a mi madre hablando con ella
antes de la boda de algún hermano,
o con munión de algún sobrino,
o eventos familiares que ella me decía...
Joder, Juan Carlos, ¿y no te da pena no poder estar con vosotros?
Y digo, mamá, me gustaría estar con vosotros,
pero tengo otra responsabilidad
y me centro en lo que puedo y debo de hacer.
Entonces, ese recuerdo, vamos a decir,
que me hace pensar que ya era en cierta manera...
o tenía esta actitud.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio,
som a casa del Juan Carlos Unzué.
Juan Carlos, una de les reivindicacions
que estàs fent aquests últims anys
i dels missatges que vols deixar claríssim,
és com de costosa és aquesta malaltia.
I aquesta part econòmica és evident que no la pots fer,
perquè és una de les reivindicacions
que hi ha a Catalunya Ràdio.
I aquesta part econòmica és evident
que no la pot afrontar tothom de la mateixa manera.
I el que reclames sobretot a les institucions
és que espavilin sobretot amb les cures
de les persones que tenen ela.
Has avançat amb això? Et fan cas? T'escolten?
Creus que canviarà alguna cosa? S'està treballant amb alguna llei?
A ver, yo solo voy a decir que esto es una enfermedad clasista,
que es una enfermedad muy cara,
pero es muy cara por la falta de ayudas.
O sea, hay muchas enfermedades muy caras,
pero la mayoría de esas enfermedades,
vamos a decir que tienen un tratamiento
o en un momento dado las pasen en el hospital
y eso corre a cargo de la seguridad social.
En nuestro caso, eso no ocurre.
Y eso es lo que estamos reivindicando.
La sensación que tenemos los enfermos de ella
es que estamos un poco desangelaos.
No se ocupan de nosotros,
porque si se ocupasen, esos problemas no tendríamos.
Entonces, yo creo que hay que relacionar las ayudas
con las consecuencias que tiene cada enfermedad.
No podemos tratar a todos los enfermos igual,
porque las consecuencias de cada una de las enfermedades
son diferentes.
Si no tenemos un gasto de una cama en un hospital,
no tenemos gasto de un tratamiento,
pues nos tendrás que ayudar en lo que nosotros necesitamos,
que son, sobre todo, cuidadores,
cuando nosotros ya somos dependientes,
24 horas, 365 días al año.
Entonces, el gasto de esos cuidadores
a día de hoy corre de nuestra cuenta.
Y esto, en el 91,
y esto el 95% de mis compañeros no lo pueden mantener,
no lo pueden asumir.
Entonces, ¿qué deciden muchos de ellos?
Dejarse ir.
Y hay mil razones, y yo la respeto totalmente,
y más con una enfermedad como esta, para dejarse ir,
pero que sea una sensación de carga económica inasumible
para sus familias la que te haga decidir que te dejas ir,
creo que no lo podemos permitir.
Què vol dir per tu deixar-se anar?
Vol dir demanar l'eutanasia, per exemple,
una mica abans del que potser faries en un altre context?
No, yo creo que lo que nosotros estamos pidiendo es...
Yo, por ejemplo, suelo decir,
yo estoy de acuerdo con que tengamos el derecho a la eutanasia.
Lo digo con toda sinceridad,
y seguramente que hay muchos compañeros de enfermedad
que no están de acuerdo conmigo.
Bueno, todo es respetable.
Pero, claro, nosotros lo que estamos pidiendo es que,
antes de poder tener una muerte digna,
lo que queremos es tener una vida digna.
Y hay compañeros y compañeras
que, a pesar de las limitaciones que te genera esta enfermedad,
quieren seguir viviendo y seguir disfrutando de la vida.
Entonces, ¿por qué le vamos a quitar esa ilusión?
Y se la quita la falta de ayudas. No hay otra razón.
Sé que és un tema molt delicat i molt tabú,
però tu has pensat com vols que sigui el teu final?
Pues, a ver, yo a día de hoy
tengo claro lo que quiero hacer con mi cuerpo.
Por ejemplo, yo...
El otro día hablamos aquí con la Ayudante Social
de la Fundación Biquel Valls,
y vamos a afirmar ahora
todo el tema de las últimas voluntades,
porque yo, en definitiva,
lo que quiero es donar mi cuerpo a la ciencia,
a la ciencia,
para que, obviamente, se estudie
y se puede aprovechar parte de mi cuerpo,
pues yo voy a estar encantado.
Aparte de eso,
yo a día de hoy tengo la sensación
de que voy a querer hacerme esa tracheostomía.
Si llega el momento de problemas respiratorios,
voy a tirar para adelante.
Pero también es verdad
que dejo una puerta abierta a ese momento, cuando llegue.
Ojalá que tarde mucho tiempo.
Y quizá, ese tiempo que yo haya estado con la enfermedad,
pues entiendo que en ese momento ya es suficiente.
Si yo he tenido la sensación,
de ese día de que he conseguido,
he disfrutado todo lo que podía,
pues igual es un día para decidir que hasta aquí.
Entonces, tener esa posibilidad de decidir,
tener la eutanasia,
me parece una buena opción que esté ahí,
para el que quiera, evidentemente, acogerse a ello.
Pero, por favor,
que no nos obliguen directamente, y por un tema económico,
a tomar esa decisión.
Déu-n'hi-do, Joan Carlos.
Sentir-te i...
No puc evitar posar-me a la pell dels teus fills,
perquè tinc edat similar amb alguns d'ells
i amb la teva dona,
de sentir-te i de com afrontar aquest moment final.
I de què et diuen ells?
Pues, a ver, tampoco hemos hablado tanto,
y lo debemos de hacer, ¿no?
Home, ells, jo crec que ara, evidentment,
potser estan coneixent el seu pare
en tota la seva extensió, no?
Perquè jo soluciono dir que venim d'una educació fantàstica,
jo, per almenys, la sento així,
però els nostres pares, o, per almenys, els meus,
poques vegades,
les he oïd un te quiero.
Esa generación ha sido más de trabajar,
más de mostrarnos que hay que hacer cosas
para estar orgulloso, para sentirte bien,
que el esfuerzo no se negocia, hay que seguir.
Y yo estoy encantado de ese tipo de educación,
pero sí es verdad que trato de ser un poco diferente
y de estar más cercano en relación a nuestros hijos.
Y yo creo que esta enfermedad, lo que me ha dado la posibilidad,
es, como te digo, de que mis hijos me conozcan al 100%.
Mis pensamientos, mi forma de hacer, ¿no?
Y, en definitiva, sobre todo, lo que quiero hasta el último día.
I que dir-se t'estimo és important.
Bueno, sin duda.
Sí, sí.
Veus futbol?
Sí. Sí, sí.
He visto esta temporada de forma diferente
a como lo había visto estos dos años atrás,
porque, como os habéis visto,
estoy haciendo también de comentarista con Dazon.
Entonces, yo soy de los que, evidentemente,
no voy a ir a ver el partido sin saber
lo que están haciendo esos dos equipos
en los anteriores partidos,
para poder dar también una información
al que esté escuchando.
Y que con muchos más argumentos.
Vaja, que estàs estudiant tota la setmana
i mirant futbol tota la setmana.
Pues sí. No es difícil, además,
porque ya sabemos que si algo tenemos en la televisión,
casi cada día es un partido de fútbol.
Y la verdad es que lo estoy disfrutando otra vez.
Y creo que lo estoy disfrutando
porque lo he vuelto a ver con esa mirada de entrenador.
T'agrada com juga el Barça?
Sí, sí.
El Barça està cercano a la idea base.
Al final, el seu entrenador, Xavi,
és una persona que ha hecho toda la carrera en este club,
que ha tenido muy buenos entrenadores
en su trayectoria,
de los cuales ha podido aprender,
y estoy seguro que lo ha hecho,
porque he trabajado unos cuantos años con él.
Y después, claro, cada entrenador,
dentro de esa idea base,
tiene sus matices.
Y Xavi tiene los suyos.
Entonces, yo creo que está en un periodo de reciclaje.
Yo creo que ese reciclaje, en cierta manera,
ya está hecho,
y ahora lo que está es consolidando un poco su idea.
Pero la idea no puede ser siempre la misma.
Ni incluso la de un mismo entrenador.
Porque yo suelo decir,
en el 2008-2010, cuando empezó Pep los rivales,
también hay que tenerlos en cuenta.
Y hacían una cosa,
te presionaban más bajo,
o tenían dudas de presionarte en alto.
De pronto, en 2014, cuando veo con Luis,
los rivales de pronto te apretaban alto
y saltaban hasta el portero.
Entonces, tú tienes que ir haciendo cosas diferentes
en relación a lo que el rival también te va intentando hacer.
I Messi.
Te n'alegres per ell, per la cirereta del pastís?
Sí. Me encanta.
És un gran final, no, per ell?
Jo crec que sí.
I, a més, el que va a poder ara és...
disfrutar d'una carrera...
exitosa,
però que, sobretot, en el seu país,
se sentia que no estava a l'altura de Diego,
armant-lo, no?,
per la falta d'aquest mundial.
Aleshores, aconseguir-lo.
I, a més, aconseguir-lo,
amb 35 anys,
me parece que es poner la guinda al pastel, no?
Ens falta acomiadar-lo bé, no?, des del Camp Nou.
Ens falta un homenatge, Messi,
perquè aquest cercle s'ha de tancar d'alguna manera
i el comiat va ser molt trist, allò.
Yo creo que sí.
Yo creo que sí, porque un club como el Fútbol Club Barcelona...
y tenemos algunas últimas despedidas muy interesantes
y muy bien montadas, como la de Andrés...
Xavi...
Yo creo que esa es la manera de despedir a un jugador o a jugadores
que, realmente, han dado tanto, no?, al club, no?
Evidentemente, el club también les ha dado mucho a ellos.
Nos ha dado el club mucho a nosotros, los que hemos estado ahí dentro.
Pero hay que ser en la vida agradecidos, no?
Y creo que Messi, como bien dices, si fuese por mí,
tendría el mejor homenaje posible,
porque, yo vuelvo a repetir, lo he dicho otras veces,
creo que vamos a valorarle en su justa medida
cuando deje de jugar.
Porque lo que vamos a valorar es lo difícil que es
y más en la sociedad que hemos montado
o que estamos teniendo actualmente,
el sentir que prácticamente toda su carrera
se ha mantenido en el número uno.
En el número uno.
O sea, 15, 16 años, tan arriba...
Ser en el millor, no?
Es una loca, es una locura.
Quan corris un zubé, un plaer xerrar una estona amb tu,
segur que tindrem més ocasions per tornar-ho a fer ben aviat.
Gràcies a vosaltres, un plaer.
Tears in my eyes
Patronet de turisme, Diputació de Lleida.
Et risqui un incendi descontrolat
i tu llençant borilles per la finestra?
Foc off!
Amb la sequera que patim i faràs barbacoes a tocar del bosc,
foc off!
I ens enduràs petards en plena onada de calor?
Foc off!
Saps que si utilitzes maquinària on no toca
pots provocar un desastre? Foc off!
Aquest estiu, més que cap altre, fa les imprudències.
La columna de fum truca al 112.
Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya.
El peluix del mic et vol abraçar.
I també juga amb tu.
Amb el Joc del Mirall.
I el Pusla Progressiu.
Troba'ls tots a la botiga de TV3 i als punts habituals.
Bon dia.
El número premiat en el sorteig del Cuponafo celebrat ahir va ser el...
14.732 14732, de la sèrie 91 0 9 1.
Pots consultar la resta de números premiats a Juegos11.es.
Avui tens una nova oportunitat amb el sueltazo del cap de setmana.
Gaudeix del dia.
I ja ho saps, a tots els que jugueu a l'11.
Ben jugat.
M'ha congomerat el teu gustat,
l'estiu que torna, com més importa.
Durant prop de 35 anys l'hem vist pràcticament cada dia
a les nostres pantalles.
Ara, però, fa mesos que no ho fem, que no la podem veure.
Des de la tardor de l'any passat, la periodista de TV3, Fina Brunet,
amb la seva parla i la memòria, dues habilitats bàsiques per fer periodisme.
Lluny del catastrofisme, la Fina treballa cada dia
per aprendre allò que ha fet durant dècades
i fer petits passos que són grans victòries.
Ara al suplement marxem fins a Blanes per aprendre com afronta
la vida lluny de les pantalles, que ha canviat en el seu dia a dia,
i sobretot per contagiar-nos del seu optimisme vital.
Fina Brunet, bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Com estàs? Bé, bé, molt bé.
Som a Blanes, som a casa teva.
A Blanes, a Blanes, això m'encanta que diguis Blanes.
Perquè la gent diu Blanes. Sí.
No sé per què, clar, com que acaben bé, és...
no sé, deu ser una deducció.
Però jo em passo el dia repetint-ho.
I has viscut tota la vida a Blanes?
Jo he nascut a Blanes.
I tu?
I has viscut tota la vida a Blanes?
Jo he nascut aquí.
Soc la segona batejada en aquest barri.
I he viscut també 10 o 12 o 15 anys a Barcelona per feina.
Però tots dels d'aquí tornem a casa.
Clar, és un lloc, també, on ve molta gent a vacances.
Deu ser molt diferent l'estiu que l'hivern.
Aquí, ara que estem tancant l'estiu, com canvia?
És com la nit i el dia.
Aquí, a l'hivern, estem tranquils, anem a la platja,
veiem el temporal, el que comença el bon temps.
Aquí, normalment, a partir del febrer, març,
ja comença la moguda, es posen en marxa els hotels,
tenim més de 15 càmpings.
Per tant, és un turisme molt familiar.
Fina, com et trobes?
Perquè t'ha canviat molt la vida aquests últims anys,
o aquest últim any especialment, no?
Ara em trobo bé, però sí, la vida m'ha canviat,
des de la tardor de l'any passat,
que vaig començar a veure que el meu cap no regia molt bé,
no acabava de trobar les paraules,
encara ara se m'enganxen,
i vaig buscar un especialista,
i em va dir que tenia mala peça el taler,
que tenia un tumor al cap.
I llavors hem hagut de posar les màquines en marxa,
i de moment estic bé, contenta.
Perquè vaig decidir que si les coses les fas de bon rotllo,
sempre surten més bé,
i que si em poso a plorar se m'inflen els ulls,
i a la cortissona ja m'inflen prou la cara,
com perquè jo col·labori més.
O sigui que posem-li bona cara i endavant.
Què vas notar que fallava, Fina?
Doncs mira, a l'època del Covid,
estava treballant a casa,
com teníem obligació,
i fent la redacció, i a més vaig començar a veure
que em faltaven paraules,
que no recordava noms de persones que coneixia,
i que a l'hora d'escriure escrivia malament,
i vaig pensar, i ara què t'ha agafat?
El Covid t'ha agafat el cap?
I vaig anar donant-li voltes fins que vaig veure
que no funcionava.
Vaig buscar un centre especialitzat,
i en qüestió de poc més d'un mes,
van detectar el que teníem,
vaig ser operada, per tant ara estic superfeliç,
perquè estic amb tractament,
o sigui que genial.
Qui va ser el diagnòstic?
El diagnòstic va ser un tumor cerebral,
en el cantó esquerre,
que m'afecta la parla i m'afecta la memòria.
Llavors el que han fet és, el doctor Conesa,
el que ha fet és treure'm tot el que ha pogut,
amb una operació superxula,
que no ha patit gens de mal,
i que es dedica sobretot a tenir controlat
on pot tocar i on no pot tocar.
Llavors el que fa és mantenir-te despert,
quan t'està operant,
tu estàs dormit i no te n'adones,
però t'està fent parlar amb una psicòloga,
i llavors ell sap si està tocant un cantó o l'altre,
si pot tocar o no pot tocar.
Llavors era molt fort,
perquè em va venir a preguntar,
abans de l'operació,
diu, us he de preguntar una cosa,
digui doctor,
diu, si he de preservar algun idioma,
quin he de preservar, el català o el castellà?
Jo parlo diversos idiomes,
i el meu marit, per fer-li la conya,
li diu, no, no, el castellà,
que és per tothom,
i jo li dic, no, home, no, doctor,
dic, el català i el castellà ja l'aprendré,
diu, no, no, si te'l toco, ni l'aprendràs,
ni el parlaràs, ni res més.
Clar, i em vaig quedar, dic, no m'ho puc creure.
Llavors el que fa és estar controlant,
t'està fent parlar,
i ell sap si està tocant una cosa o està tocant una altra.
Va ser una operació...
Supressionant, no? Brutal, brutal.
Quantes hores?
Mira, era les 6 del dematí,
i que jo recordi,
doncs això, d'hauríem d'estar entre una cosa i l'altra
gairebé 12 hores.
Què va venir després?
Després va venir la sorpresa,
perquè jo l'endemà estava com una rosa.
A mi no feia mal res.
Estava empipada com una mona perquè no me deixaven sortir
de, com dic jo, el quart de les patates calentes.
Jo volia sortir al carrer.
Doncs em van treure l'endemà,
i el tercer dia ja estava a casa,
menjant la rosa amb la família.
I sense cap mal, però cap ni un.
O sigui, brutal, brutal.
El que passa és que el procés ha estat més llarg.
El procés sí, perquè després, quan comences la químio,
aquí ve ja quan, diguéssim, s'escalfa l'ambient.
I clar, comencen a donar-te medicaments,
i en principi ho portes bé.
A més, estic dins d'un estudi clínic d'un laboratori,
amb el qual també tens un seguiment més acurat,
perquè tu participes, aportant la teva informació,
i ells utilitzen la teva informació
per poder saber com reaccionen els seus medicaments.
Llavors, això també és molt bo,
perquè tens, diguéssim, un accés més ràpid, no?
I realment funciona tot.
Vas patint,
ara porto les cames assegudes en una cadira.
Per què? Perquè la cortissona se m'està menjant
la part forta de la musculatura.
Però me n'he anat a nedar,
faig gimnàsia, i puc caminar.
El que passa és que em canso molt.
I ara, fins que no s'hagi acabat això
i retiri la medicació mica en mica,
no ho podré recuperar, però tot sembla
que anirem cap a un camí.
Ho expliques amb una naturalitat
que ja ensenya de quina manera has afrontat la malaltia.
Has passat por? Eh, sí.
Hi ha dies que també caus,
però és allò de caure i dir...
He caigut, tinc blaus per les cames,
perquè primer et sents molt valent
i et penses que aguantes,
però la cama esquerra aguanta menys que la dreta.
I a vegades, baixo agafada per les parets,
i a vegades no acabes de posar bé el peu,
i fums una nata,
i, clar, llavors tens por.
Llavors aprofito totes les branes,
o sigui, ara tinc totes les parets netes,
les netejo cada dia, perquè vaig aguantant-me
per les parets tota l'estona.
I després això, la família també t'ajuda, perquè si no...
Com va reaccionar la família? Com va reaccionar el teu entorn?
A més, vas ser tu que els vas dir
que hi ha alguna cosa que no va bé, ho hem de mirar.
No, no, tota la família va fer pinya,
i a més a més, al principi jo podia anar tota sola a l'hospital,
i fer les coses,
però arriba un moment que ja no puc, i després de caure,
ara necessito que sempre hi hagi algú
que m'acompanyi perquè no puc arrossegar
la cadira, perquè no em puc aixecar jo sola.
Quan em llevo al matí, com que he dormit tota la nit,
no hi ha problema perquè entra, que el llit és més alt,
i que fas allò l'envejida, t'aixeques,
però a partir de les 10 o les 12,
depèn de l'hora que em llevi, que tampoc tinc pressa,
llavors sí que ja és paret i, si no, cadireta.
Ara amb la cadireta soc la reina en Mambo.
Una persona com tu,
una persona com tu,
que té una trajectòria llarguíssima, envejable,
jo t'he seguit des que era molt petitó,
que, a més a més, tota la vida treballant amb l'escriptura,
però sobretot treballant amb la memòria com a presentadora,
perquè la memòria, per la nostra feina, ho és tot.
Sí, sí.
A donar-te que la perds, i no per un Alzheimer, no?
Per un altre...
Clar, això... És el pitjor.
Això és el que porto pitjor.
O sigui, no és tant la malaltia, no és tant el tractament,
sinó que jo, que soc de xerrar,
jo vaig néixer amb la boca oberta,
ostres, quan no te'n surts, et fa una ràbia immensa.
Llavors són els únics moments que m'agafa la ràbia, ploro,
i llavors penso, bé, què?
I ara mira com m'han quedat els ulls.
Llavors em castigo a mi mateixa de... que tonta que ets.
Però sí, són els moments més durs.
Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, som a Blanes,
a casa de la Fina Brunet,
que ens està explicant com li ha canviat la vida aquests últims temps.
Fina, et puc preguntar quin és el pronòstic ara?
Què et diuen els metges?
Els metges estan esperançats,
perquè no han pitjorat fins ara,
s'ha estat mantenint tot el procés,
s'hauria d'anar reduint,
em comunicant que la que treguin més la cortissona
és quan es notarà més.
I com que he fet químio i he fet ràdio
i totes aquestes coses, anem pel bon camí.
O sigui, enrere no hem anat, que ja és un gran què.
Endavant, si em treuen això,
doncs jo crec que sí que podem tirar.
Ara tot és provar,
perquè la primera vegada que em requerirà la medicació
vaig estar dos dies sense existir.
Però perquè són prova i error,
és que cadascú és com és
i el tracten com creuen que els hi ha de fer la reacció.
De moment, l'última comunicació, que va ser just ahir,
estaven supercontents perquè havia recuperat
més qualitat que quan vàrem començar el tractament,
amb el qual ja és un pas endavant.
Jo m'agafo a lo que sigui.
Et fa por que les coses es torcin o no hi penses?
No, ho vaig pensar al principi.
I vaig pensar, si hem de plegar, plegarem igual.
Doncs mentrestant, aprofita, no?
Vull dir que a la mínima els hi faig conya a la família
i els hi dic, treieu-me d'una volta.
Anem a veure el mar i m'hi diuen, però...
No, però treieu-me, que si no em treieu m'ho perdo.
I si m'ho perdo i me'n vaig, què m'explicaràs?
Ja està.
Sí que és veritat que els últims anys
ha canviat una mica com a societat la manera com afrontem la mort.
Per exemple, penso en la llei de l'aprovació de l'eutanàsia,
en que molta gent ha decidit fer-se un testament vital.
Tu amb tot això ja has pensat?
Sí, però encara no ho he fet.
Ho he pensat, eh?
I a més, tu ho saps, a la feina hem fet reportatges,
anant i tornant, de totes aquestes coses,
he fet totes les maratons del món
i, a més, del marató del càncer,
l'hem fet tantes vegades i... Tu i jo.
Exacte, que ja saps tot de què va, no?
Llavors jo crec que tota aquesta experiència també et serveix,
i dius, hòstia, si hem vist gent que estava molt pitjor que tu,
ara de què has de venir a dir?
Ai, és que...
Bueno, cauràs, t'aixeques i ja està.
Però la gràcia és aquesta.
La gràcia és aquesta.
Em fa molta gràcia, Fina,
perquè quan hem arribat fa una estona a casa teva
ens tenies preparat tot un recull de diaris,
d'amaroteca, de fa una pila d'anys...
Perquè tu ets molt jove i no hi eres.
Sí, però jo t'he dit que des que era molt jove et seguia.
I després, abans de començar,
repassant tot el teu currículum de totes les coses que has fet,
clar, al·lucino,
perquè hi ha molts programes que em sonen el nom,
i alguns els he recuperat a posteriori.
Per exemple, n'hi ha un de molt mític que sí que disfregments...
tres senyores i un senyor, no?
Mític.
Mirant-me el títol, dic, això ara seria impossible.
Què passa, que el senyor és el convidat i només pot ser un home.
I després, les tres senyores eren tu, la Fina Brunet,
la Susana Grisso i la Gemma Nierga, no?
Aquestes tres.
Totes tres joveníssimes.
I per exemple, es venia Pep Guardiola, també molt jove, no?
Sí, sí, sí.
I li feia una entrevista a totes tres.
Va ser un programa molt original,
perquè en aquells moments, clar, la situació era molt diferent.
Els senyors sempre venien
a que els hi fessin més que una entrevista, un homenatge.
I les senyores feien de florero.
Llavors, li vam voler donar la volta a la truita.
I aquí, de florero, res.
Podem anar amb uníssimes vestides i superarreglades,
però venim a saco.
I fèiem unes recerques,
entrevistàvem la mare, la tia, l'amant, l'ex-amant, el...
Ho sabíeu tot?Tot, tot.
Mira si sabíem coses que quan cada una...
A més, ho fèiem nosaltres.
Entre setmana, nosaltres quedàvem amb la gent,
i parlàvem i llavors reuníem tota la informació
amb la directora, la Carme Basté, i amb la redactora.
I llavors, quan ho havíem explicat tot, anàvem dient...
No, això millor no ho posem. No, això no ho digueu.
I quan acabeu, llenceu els papers, cremeu-los, no.
Evidentment, vam fer un conjunt de papers,
que ara podríem haver escrit uns quants llibres,
però eren bones noies i ho vam guardar.
Parles de la feina i se te'n llueren els ulls.
Deus trobar a faltar treballar, no?Molt, molt.
Imagina't, jo vaig començar a treballar quan tenia 14 anys.
Venien diaris, i ja no he sortit d'aquí.
He seguit en el sector i he anat tirant, però sí, sí.
Penso en les carreres que van fer la...
i que estan fent la Susana Grisso i la Gemma Nierga,
que van anar una pila d'anys a Madrid.
De fet, la Susana encara hi és, la Gemma ha tornat aquí.
I ens contacta amb elles?Sí, sí, sí.
I encara hem fet alguns dinars i algunes trobades i així.
Amb la Gemma és més fàcil, perquè està més a la vora.
Amb la... amb la Susana, per telèfon i així,
i també ens hem vist a Barcelona.
I després també vam tenir la Txer Arana, que va venir al final,
i amb la Txer també ens veiem, amb la Susana Grisso.
Sí.
Ja ens coneixíem de més jovenetes,
perquè abans el món era més petit i coincidíem a tot arreu.
Estic llegint, mira, és que, clar, hi ha retalls de diaris.
TV3 ha encontrat ja la nova presentadora
per a les teletreballes de les fines de setmana.
Se trata de la joven professional de ràdio, Fina Brunet,
25 anys, que actualment treballa a Barcelona en l'emissora
Radioavui de la cadena 13,
on presenta cada dia dilluns a aviat el programa Catalunya al camp.
Sí.
Clar, vas fer molts anys de ràdio, vas fer la tarda, no?,
a Catalunya Ràdio, que no sé com es deia aleshores.
Al Seca en Blancs hi vaig estar 3 temporades.
Jo vaig començar per culpa d'un partit de hockey.
Ah, sí? Sí, perquè el meu germà jugava a hockey.
I el meu pare es posava molt nerviós veient els partits,
i llavors, a l'hora de portar-lo, anava amb la meva mare i jo.
I resulta que els de la ràdio d'aquí del poble
van voler començar a retransmetre, a part del futbol,
el hockey, perquè aquí hi ha molt de renom.
Llavors vaig anar a un munt d'aquests partits de hockey
i era el primer que ells retransmetien,
i ells tenien al darrere meu.
I cada vegada que obrien la boca és que no pillaven una.
I jo anava dient, no, això és una falta directa.
No, ara està castigat, estarà dos minuts fora.
Tot el que van dir, perquè no pujés aquí dalt.
I retransmets tu el partit. I ens ajudes.
Tot el que vaig acabar retransmetent el partit amb ells.
Ai, doncs fas molt bona veu, perquè no véns a provar i tal.
I vaig anar a provar, i a partir d'aquí em vaig quedar a la ràdio.
I d'aquí la ràdio vaig cap a Barcelona,
i de Barcelona, a la cadena 13,
vaig anar a les proves de TV3 que feia més d'un any
que buscaven una presentadora pel cap de setmana,
perquè la Barcelona, que feia el cap de setmana,
la volíem passar al migdia.
I ampliaven, diguéssim, el nombre de...
Presentadors.
De presentadors, perquè també augmentaven els telenotícies.
I allà vaig fer les proves i vaig pillar.
Continues connectada a l'actualitat?
Segueixes llegint, consumint, premsa, ràdio, tele?
Això és una cosa que costa deixar, suposo, no?
Costa deixar-ho, i per mi ara és una obligació,
perquè jo he de practicar.
O sigui, jo quan vaig sortir de l'operació,
volien saber com estava i em deien, digues noms de plantes.
I deia, Rosa.
I d'aquí ja no sortia.
I clar, llavors has de practicar.
Intenta llegir, se t'ajunta les lletres.
He perdut vista amb la medicació.
M'he hagut de canviar les ulleres diverses vegades,
ara ja les compro de farmàcia, perquè si no me'n ruinaré.
Jo he de llegir, he d'escriure,
he de treballar com si estigués treballant,
perquè es vagi regenerant tot,
amb la qual cosa, a banda d'un desig,
és una obligació.
És a dir, el teu dia a dia, ara,
consisteix a tornar a aprendre, d'alguna manera, no?
Sí.
Tornar a aprendre coses que feia 40 anys,
o que saps fer, que ets una professional.
Sí, sí, sí.
I el dia que escrius una cosa que feia piló que no veus,
et fa una il·lusió i dius...
Ja l'he trobat!
És recuperar una mica la teva vida, és que és la meva vida.
És que he viscut tota la vida, això.
Vull dir que no és que no sàpiga fer una altra cosa,
però quasi que sí, perquè ho fas amb els ulls tancats.
I ara, quan veus que et costa esforç,
dius... ara sí que m'ho estic guanyant.
Clar, tu, el diagnòstic,
i et vas posar malalta a la recta final de la pandèmia, no?
Amb tota la saturació
a la qual havia estat sotmès aquests últims tres anys
els nostres centres sanitaris.
Això et feia respecte de dir...
Ostres, rebré l'atenció que em mereixo ara.
Perquè precisament molts diagnòstics es van endarrerir
perquè els esforços anaven dirigits cap a la Covid.
Sí que em feia recança.
I...
i vaig trigar prou a fer el pas
perquè no em volia creure el que m'estava passant.
Però quan ho vaig assumir,
el primer que vaig pensar és que no podia anar...
a qualsevol lloc a fer-m'ho mirar.
Llavors, em vaig espavilar a buscar-ho,
on fes menys mal
amb la gent que estava patint la Covid.
Jo no l'he patit,
no he tingut en cap moment...
Tinc totes les dosis posades i tot, però jo no l'he patit.
I llavors vaig intentar eliminar-me de l'equació
per a ells i per a mi, i per anar més de pressa.
És allò que m'ho diguin ja,
perquè si no sé què m'agafarà un jamacuco.
Llavors, no m'ha afectat tant, això.
M'he hagut d'espavilar.
Però si m'elimino de l'equació, no molesto els altres,
doncs ja...
Com va ser el moment del diagnòstic?
T'ho diu el metge?
El metge et diu que aquí hi ha alguna cosa,
però s'ha de mirar, t'envien a fer proves.
Però clar, com que ara som tan modernos,
que quan te fan les proves ja te les pengen a la xarxa,
doncs no tens temps d'assumir
que t'acaben de fer aquell tac o aquella prova,
i ja ho tens.
I clar, tu creus, però penses...
No hi entenc.
Tu et n'assabentes per un correu electrònic?
T'arriba per correu electrònic,
que és molt xulo, per una banda, perquè ho sé de seguida.
No m'he d'esperar una setmana.
Aviam què serà, ha donat-li voltes.
No, ara ho tens amb 24 hores com a molt tard.
Però clar, quan ho llegeixes, ho entens,
però penses que t'estàs equivocant.
Vols confirmar-ho,
i nosaltres vam trigar dos dies i mig que ens ho confirmessin,
ens vam estar menjant les ungles fins a l'últim moment,
i va ser arribar el dia i que t'ho diguin,
i llavors sí que ja fas xof.
El que hi ha.
Feina, pel que m'expliques ara al teu dia a dia,
consisteix a prendre's les coses amb una mica més de calma,
recuperar la parla, recuperar la mobilitat,
seguir el tractament...
Explica'm coses que t'agradin, per això.
Demanes que et treguin a veure el mar a Blanes.
Escoltes música, què fas?
Escolto música,
però aquesta temporada, aquestes vacances,
el millor de tot han sigut els socorristes del meu poble.
Perquè des de fa molts anys
que aquí venia un noi jove que tenia problemes de mobilitat,
i estava en un hotel aquí al davant de casa,
i llavors els socorristes
van començar a portar un carretó
per portar-lo fins a l'aigua perquè es pogués banyar.
Això es va convertir en una cosa habitual,
i ara, 40 anys després,
tenim un servei de socorristes espectacular
que el munten a principi de temporada,
llavors t'agafen amb una cadireta més xula que aquesta, de plàstic,
que surt i et porten fins a l'aigua.
I si pots caminar, t'abaixen i et deixen allà en remull.
Si no pots caminar, es queden amb tu uns 20 minuts.
Clar, per mi això ha sigut el meu desig des del principi.
Jo, aquest estiu, me vull banyar.
I vaig anar-hi i cada dia al matí he anat allà,
he fet exercici, he recuperat més les cames,
i era el meu moment de felicitat, perquè pots surar,
i ha sigut el regal, el regal, sobretot.
Moltes gràcies, Fina, molta sort.
Moltíssimes gràcies a vosaltres i sort també per tots.
Fina, moltes gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies a tots dos.