Bon dia, us informa Neus Bonet-Begant.
Més de 80.000 persones han passat per les platges de Barcelona
aquesta nit de revel·la.
20.000 més de les que s'havien previst inicialment.
Una celebració que s'ha viscut amb normalitat
i sense incidents sans remarcables,
segons acaba d'explicar el tinent d'alcalde de Txolòquia,
en el seu llibre.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Explica el tinent d'alcalde de Seguretat
de l'Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle.
Platja de la Barceloneta, Núria Jard, bon dia.
Bon dia, sí, molta gent i pocs incidents.
La revel·la de Sant Joan ha transcorregut amb normalitat
a la ciutat de Barcelona.
Aquesta és la valoració que feia fa només uns minuts
el tinent d'alcalde Albert Batlle.
Dic que ha estat una nit sense incidents remarcables,
normalitat també en les zones d'oci nocturn
i presència molt massiva a la zona del front individual
de les platges, que la Guàrdia Urbana calcula
al voltant de 80.000 persones.
El desol·ligament s'ha prohibit sense problemes.
Batlletes als mitjans davant de l'Espigó del Bogatell.
Aquí a les platges és on s'ha concentrat més gent
i ja estan reobertes i amb banyistes a la sorra.
A tota la ciutat, una trentena de positius
en els prop de 300 controls d'alcolèmia,
una trentena de contenidors cremats, també tres vehicles,
dos detinguts per violència de gènere
i sense ferits per arma blanca.
A Ciutat Meridiana s'ha desallotjat un botellot
amb més de 500 persones.
Núria Hart, Catalunya Ràdio, Platja del Bogatell.
Més notícies en Raül Flores.
Pendents encara del balanç definitiu d'aquesta revel·la
de Sant Joan, les trucades al telèfon d'emergències
han crescut un 30% respecte a l'any passat.
En total, el 112 ha rebut més de 7.700 trucades,
alertant de més de 4.000 incidents derivats de la revel·la.
Això suposa un augment de pràcticament els 50% d'incidències
en comparació amb l'any passat.
El municipi on hi ha hagut més trucades és a Barcelona.
El president de Rússia, Vladimir Putin,
considera una amenaça mortal per l'estat rus
la rebel·lió de la companyia Wagner
en un discurs televisat davant de tota la nació.
El líder rus afirma, però, que no permetrà una guerra civil
i fa una crida a la unitat.
Putin acusa el cap dels mercenaris
i Evgeny Prigogin d'haver traït Rússia
per la seva ambició desmesurada.
Putin qualifica de traïció aquesta sublevació
iniciada ahir a la nit pels mercenaris de Wagner
i diu que els responsables en pagaran les conseqüències.
Les autoritats russes han reforçat la seguretat,
han decretat mesures antiterroristes
a la ciutat i a la regió de Moscou
i també han ordenat la detenció de Prigogin.
El líder del PSC, Salvador Illa,
continua defensant reeditar un pacte de govern amb Junts
a la Diputació de Barcelona, però està obert
a qualsevol altra fórmula d'acord.
Fins i tot no es descarta que es reprodueixi
la mateixa triangulació que a l'Ajuntament de Barcelona,
on fa una setmana el socialista,
Jaume Collboni, va poder ser investit alcalde
gràcies al suport dels comuns i del Partit Popular.
Són declaracions d'Illa,
una entrevista al programa l'Hemicicle de Catalunya Informació.
Hi ha diferents opcions, no?,
i jo crec que ho exercicin en reunar amb tothom,
de veure quins són els punts de coincidència,
quins són els punts en què hem d'acabar de treballar,
amb els diferents representants,
amb les diferents formacions polítiques
que configuren oponents de la Diputació de Barcelona,
o pas necessari, o treball previ
que s'està fent en aquest moment, en el metge, per part nostra,
per veure quina és la millor opció, no?
Bob Dylan ha ofert aquesta nit el primer dels dos concerts
al Gran Teatre de l'Iseu de Barcelona.
Dylan ha presentat el disc Row and Rowdy Day Ways,
publicat fa justament tres anys.
El públic l'ha ovacionat i l'ha acomiadat,
però no ha pogut guardar cap record del concert amb foto o amb vídeo,
ja que el músic de Minnesota obliga assistents i periodistes
a tancar els seus telèfons mòbils en una funda especial.
Esports, Albert Benet.
El Barça aconsegueix un sextet inèdit
de les sis seccions professionals del club.
L'equip de futbol sala es proclama campió de lliga
i s'afegeix als èxits dels dos equips de futbol,
masculí i femení, el bàsquet, l'embol i lo que hi patins.
Sergio Busquets jugarà amb Leo Messi
i firma per dues temporades amb l'Inter de Milà.
Així ho va fer oficial ahir el mateix club nord-americà.
Els inspectors de la UEFA recomanen l'expulsió de l'Ossasuna
de la pròxima edició de la Conference League,
després que el club navarrès estigui condemnat
per arreglar partits l'any 2013.
L'Ossasuna ara pot alegar.
També en futbol al Madrid ha renovat Dani Ceballos
per quatre temporades més
i al Celta ha fet oficial l'arribada del tècnic Rafa Benítez.
Després d'un any i mig sabàtic, Benítez, que té 63 anys,
torna a les banquetes i torna a la Lliga espanyola
set anys i mig després de la seva destitució del Madrid.
Avui quedarà configurada la garella de sortida
i es disputarà la cursa sprint
del Gran Premi dels Països Baixos de MotoGP,
ahir caiguda de Marc Màrqued en els últims minuts
del segon entrenament que l'obliga a fer avui la repesca.
Fins aquí les notícies.
Estàs escoltant els millors moments del suplement.
Amb Roger Escapa.
Durant anys, l'Eduard Farello ha estat d'aquelles cares
que ens ha acompanyat tota la vida,
des dels seus inicis any i saga de poder
fins als migdies d'ara, com si fos ahir a TV3,
passant per gairebé tots els escenaris catalans.
Un actor que ha fet absolutament de tot,
fins i tot tenir una filla estrella mundial del trap
com és l'Alba, l'Alba Farello, l'Abad Gyal.
Amb l'Eduard Farello hem quedat a Vilassada dalt
en un teatre que és com casa seva
i hem parlat de la seva família, perquè té cinc fills,
i de com ha viscut tots aquests anys dalt dels escenaris.
Eduard Farello, què tal? Bon dia.
Hola, molt bon dia, Roger. Què tal?
Com estàs?
Doncs bé, bé, content, començant el curs escolar, com tothom.
Ara, Dei, estic molt content perquè entrevisto un actor
sense estar de promo, aleshores no m'has de venir a vendre
absolutament res.
No, jo m'agraeixo també, perquè si no, normalment venim ja
amb la dinàmica ja presa i, bueno, hi ha tres o quatre coses
que s'ha de dir a l'entrevista per intentar vendre les entrades
i que la gent vingui al teatre.
Però a vegades també és veritat que només feu entrevistes
al teatre.
També és veritat, però és que és complex, de vegades,
perquè també de vegades els mitjans únicament s'interessen per tu,
tots en el mateix moment, per algun motiu concret,
i a vegades has d'intentar disgregar,
mantenir la vida familiar, aquestes coses.
Eduard, som a Vilassar de dalt.
On ens has portat, exactament? Perquè és meravellós, aquest lloc.
Mira, això és el teatre La Massa, de Vilassar,
que és un teatre antic i és un teatre que manté una programació
molt estable en què s'hi fan moltíssimes coses.
Hi ha uns quants col·legues meus de per aquí del poble a actuar,
alguns dels meus fills també en algun festival final de curs.
Tu no hi actues aquí?
No he vingut mai, però estaria encantat de venir.
Però és xulíssim, vull dir. Sí, sí, és un espai molt xulo.
Bàsicament, el problema de moltes vegades,
quan venim en produccions així una mica més grans,
és que els interiors del teatre han de complir una sèrie de requisits
per poder posar l'escenografia i totes aquestes coses.
Llavors, quan vens amb armatostes d'aquests que munten el teatre lliure
difícilment pot entrar en un teatre d'aquestes dimensions.
Què t'avoca un teatre buit a tu? Què et fa pensar això?
Doncs mira, em fa pensar en una de les parts
que més m'agrada de la meva professió, que és l'assaig.
A més, em sembla que és una cosa que comparteixen bastants actors.
A mi, en realitat, el procés d'aquest estar davant del públic,
em sembla que era el Fernand Gómez que ho deia,
és una merda haver de treballar davant de tanta gent.
Però, en canvi, durant els assajos, que és el procés,
el nostre ofici, que és intentar trobar la manera d'explicar una història
que arribi als espectadors, trobar els motius, els perquets,
els comportaments dels personatges i, a més, és la part que jo més gaudeixo.
I aquest punt de silenci que hi ha ara aquí
em recorda molt aquesta cosa, una mica litúrgica
que tenen les sales d'assaig de teatre.
Et fa nosa el públic?
No, no és que faci nosa. Començar a fer nosa.
No, però sí que és veritat que és una cosa més de tenir en compte
quan estàs treballant ja.
Un cop la funció ja ha rodat i tu tens molt clar
què és el que s'ha de fer sobre l'escenari,
és una cosa amb què t'hi acostumes a viure i que et retroalimenta.
Ens retroalimentem d'alguna manera.
Però és veritat que també és d'aquell punt.
Pels toreros, suposo, tu eres ja sense espectadors,
pels actors és el mateix, però provoca aquest punt d'incomoditat.
No és el mateix per tu, suposo, tampoc fer
una entrevista d'una manera pausada, en un lloc tranquil i tal,
que quan saps que tens 400 o 500 persones mirant-te.
Tu no treballes per l'aplaudiment, per tant.
El necessites.
De veritat que dubto que hi hagi molts actors
que treballin per l'aplaudiment.
És una cosa tan efímera i tan poc substancial.
És la resposta del públic a un segon.
Hi ha grans directors de teatre en aquest país,
són grans directors d'aplaudiments.
O sigui, que saben perfectament què s'ha de fer durant les salutacions
per provocar l'aplaudiment del públic.
És una bona coreografia, també, quan surti a saludar.
Exacte, vull dir que tot això està mesurat i hi ha maneres de...
Llavors, pocs actors, crec jo, que visquin per l'aplaudiment.
Som a Vilassar de Dalt,
però havíem de fer aquesta entrevista a la platja,
el que vas que no feia gaire bon temps.
Tu vius a Vilassar de Mar. Sí, sí.
Que està molt aquí prop, t'agrada viure al mar,
t'agrada viure al poble, no? Sí, sí.
Jo vaig fugir de Barcelona amb moltíssima altra gent.
Quan jo tenia tres fills, em van venir dos de cop,
jo anava al pisonera i l'única manera de sobreviure
era a Barcelona.
Això ens va facilitar molt la vida a nivell familiar després,
perquè els meus fills, per la positiva o la negativa,
són xavals que han crescut a la plaça del poble, jugant al carrer.
O sigui, en tens cinc i els dos últims van ser bessons.
Són unes bessones. Són unes bessones, uau.
Devia ser la traga final, això. La traga final, sí, sí.
Sí, ja em deien que estava xalat,
que hòstia, com m'oferien aquest ofici per mantenir tres fills i tal,
de sobte em van arribar dos més.
No m'havia d'aspirar, perquè les petites tenen 18 anys.
Llavors, jo ara penso que és fàcil que a la meva edat
comenci una certa avallada de feina,
però penso que tots ja són persones adultes que poden tirar endavant.
Tu volies família numerosa ja d'entrada
o t'hi vas trobar durant el camí?
Jo provin d'una família numerosa. A casa meva sempre m'ha estat molt.
Quants germans eren? Érem cinc, també.
El meu pare també eren cinc germans.
Vull dir que estic acostumat al sol i a viure les coses allò,
en pluralitat.
Però la teva generació ja de norma no ha tingut cinc fills.
No, jo era una mica... Sobretot de la gent del meu ofici
era el Raravis absolutament.
Pensava en aquest tio, aquest penjat que fot.
I realment jo ho vaig fer amb un punt d'inconsciència,
perquè jo i la meva dona ens hi vam anar trobant
i ens va semblar bé, però és de les coses xules
i bé que he fet en aquesta vida.
Qui ha fet més renúncies, tu o la teva dona, per arribar fins aquí?
És evident que la meva dona. Evident, les ha fet totes, a més.
Vull dir que, per sort, jo tinc la sort de tenir una persona al costat
que ha sigut ser molt flexible amb les coses
i això s'hi ha hagut de deixar en un moment determinat.
Va deixar la seva feina, però també ha tingut
suficient força de voluntat per tornar-hi
quan els xavals ja no ens necessitàvem tant.
Però jo formo part d'aquesta generació
en què les dones han hagut de renunciar moltíssimes coses.
Cinc fills, tres dels quals van per artistes.
O són artistes, ja, no? Es dediquen a la música.
Una es dedica a la música i es guanya la vida
i les altres dues, una d'elles,
ha començat a fer uns quants bolillos aquest any,
però totes dues comencen al taller de músics aquest any,
amb la intenció de fer de la música el seu ofici, la seva professió.
La música en el teatre? La música, la música.
Alguna d'elles, en algun moment, quan era més petita,
s'havia dit, ostres, això del teatre?
Però després s'han anat allunyant. Suposo que potser és culpa meva
perquè han passat moltes estones a dins del teatre,
entre cametes, fent silenci,
aguantant tostons que feia el seu pare,
suposo que això els ha distanciat una mica de l'ofici.
T'han vingut a veure? Has tingut els cinc fills mirant-te?
Sí, jo recordo perfectament l'Alba i la Paula,
que són les més grans, amb tres o quatre anyets,
al Teatre Grec, tot aquell aforament buit,
i elles dues assegudes veient una fedra
que havia dirigit el Joan Uller,
que protagonitzava la Rosa Novell,
una fedra de resina en vers, de tres hores,
amb una quietud absoluta, i s'ho van menjar tot,
pobretes, i van portar la mare de bé.
Així ha sortit després l'Alba, no?
Va, s'havia d'alliberar-se per algun costat, suposo que sí.
L'Alba Farelo és la Batguial,
és la filla que, evidentment, es guanya la vida amb la música,
i molt ben guanyada.
Té sentit d'alguna vegada que al principi
no entenies ben bé el que feia o el seu art, no?
No, és que també...
Explica-m'ho, això, explica-m'ho.
Ho he dit en alguna altra entrevista,
perquè ara és inevitable parlar de l'Alba en les entrevistes, no?
I jo estic encantat de fer-ho, a més.
O sigui, en algun titular, d'algun claim d'aquests,
d'una cosa d'aquestes que després pengen el Twitter i tal...
Doncs explica-m'ho.
En una comunicació catalana deien,
el meu pare no manté en alguna cosa d'aquestes bastant terrible,
i jo l'únic en què he insistit
és que és evident que hi ha un salt generacional
entre la meva filla i jo
que ens distancia a la manera de fer les coses,
però que jo sento un respecte absolut pel que ella fa,
i que és més que faig tot l'esforç per intentar-ho entendre.
Però també dic que no ens toca...
És que ni tan sols la gent de la meva generació ens toca entendre-ho.
Ni entendre-ho, ni el que és pitjor, jutjar-ho.
Perquè sí que...
Penso que no estem fer ara perjudicis,
no ens toca a nosaltres començar a fer judicis de valor
del que fan les noves generacions.
Jo penso que l'Alba està dintre d'un moviment que l'entenc,
que forma part d'unes circumstàncies molt concretes,
són fills d'una generació...
Jo penso que són la primera generació de la primera crisi important
de l'any 2012 o així,
de famílies que més o menys tenien una relativa qualitat de vida,
han de començar a renunciar a coses.
I suposo que des de molt petits
han posat en dubte l'establishment i les coses.
I jo comparo una mica amb el moviment punk dels anys 70,
que és una cosa que potser jo entenc més i més...
No és que l'entengui més, però em cau més de prop, no?
I ells tenen aquesta necessitat de trencar les coses establertes,
d'intentar lluitar contra els prejudicis,
i d'intentar això,
que a determinades generacions es posen les mans al cap
quan diuen determinades coses.
I això, penso que és el que ha de fer.
Recordo que la vaig entrevistar fa un parell d'anys,
ara ja no es pot entrevistar, l'Alba Farero la va dir,
perquè és una artista internacional, o molt de tant en tant.
I em deia que li importava molt poc el que pensés la gent d'ella,
i que, clar, ell havia hagut de...
O sigui, molta gent li diu que les lletres són masclistes,
que ha sexualitzat el seu cos pel seu art...
Tot això, com ho veus?
El primer que valoro és la seva valentia i la seva llibertat,
perquè és una cosa que jo no he tingut mai com a actor.
És a dir que per mi això ha estat una lliçó.
Jo sempre he estat molt pendent, massa pendent...
Del que deien de tu.
Del que opinaven de mi, de com feia les coses,
de si era prou bo pel director amb el que treballava.
I l'Alba, en canvi,
és una tia que ha agafat les regnes de la seva carrera musical
i està fent el que li ruta.
I quan dic el que li ruta és que realment fa el que li dóna la gana.
Hi ha números de si pot estar a les llistes o no.
Ella fa el que li ve de gust en tot moment.
I jo penso que això, dintre d'un plantejament artístic,
aquesta llibertat creativa és un aspecte absolutament positiu.
Després, a mi què em feia patir com a pare?
El mal que li poguessin fer a ella.
Però també veig que som una generació que estem hiper acostumats al hate.
Si jo rebés la meitat de hate que rep la meva filla
cada vegada que fa un concert o una entrevista,
jo no tornaria a posar en escenari, probablement.
Em fa molta gràcia perquè he llegit que alguna vegada has anat a algun concert seu
i has pres apunts de...
Oh, tampoc és veritat, això, no has pres notes.
Sí, sí, no, et juro que sí. Soc un pare molt plasta.
Prens notes.
Sí, però perquè no ho puc evitar,
perquè, malgrat que estigui fent una cosa que està bastant allunyat,
el que jo em dedico...
Bueno, hi ha la qüestió de coses sobre d'un escenari
que un percep d'una manera clara.
I llavors jo, com a pare...
I ella, com a filla, com ho rep?
Per exemple, a mi, que els meus pares em comentin
als meus programes de ràdio, moltes vegades no m'agrada.
Ja, no, no, si jo ho recordo, els meus pares, també el meu pare,
que en pau descansi també venia al teatre, em deia...
Noi, aquest tros...
Però jo amb l'Alba no ho puc evitar, intento fer-ho amb molt de respecte,
com també ho he viscut, intento fer-ho amb molt de respecte i tal,
però hi ha vegades que penso, hòstia,
és que també hi ha coses que si no te les dic jo,
probablement no te les dirà ningú.
Si jo no em prenc la confiança de dir-t'ho, malgrat això ens pugui...
Puc preguntar què és el que li dius o no?
No, xurrades tècniques, bàsicament,
de coses que un veu a nivell tècnic que dius...
Ostres, aquest moment, tal, no?
Són sempre tonteries, coses, transicions,
coses que dius que ho fas amb favor
que el seu espectacle funcioni millor, no?
La teva fama i la fama de l'Alba ara estan en punts molt diferents.
Sí.
Sí que és veritat, però la teva fama és molt més local,
però et va enganxar molt jove
per un fenomen que va ser nissaga de poder
en un moment en què la terra es consumia
d'una altra manera que no és com es consumeix ara, no?
Tu sempre vas tocar de peus a terra?
La veritat és que sí, per sort també,
però això també depèn molt una mica del cercle
del que t'envolti, suposo, del que t'envolta,
no és que ho escollis tu, no?
Però jo sempre he tingut gent al voltant
que m'ha fet tocar molt de peus a terra
i també sempre he tingut la sensació
que tot això és molt efímer, no?
I avui ets aquí, demano llets i...
I sí, en aquell moment era una altra manera de viure-ho, eh?
Jo recordo això, la sensació de no poder passar
per davant d'instituts de batxillerat i coses d'aquestes,
perquè era, o al sortir a la nit,
vigilar segons on et ficaves i tal,
però no era aquesta cosa d'aquesta vigilància constant
sobre la teva persona en què estan sotmesos ells ara,
que ho trobo horrible, vull dir,
m'hauria incapac ara mateix, no?
I tu ara pateixes per si tens feina a demà?
O això no t'ha passat mai a tu?
No, no, jo... Els actors patim constantment d'això.
Sí, però hi ha certs actors, certs noms a Catalunya,
n'hi ha molt pocs, però, és a dir,
Pere Quilloé, M. Vilarasau...
Ja està.
Sí, però Eduard Farello no va gaire més enrere.
Però Pere Quilloé, M. Vilarasau i per comptar, eh?
Jo crec que els altres, tots plegats,
sempre estàs una mica allò amb el col·lapratadet.
Ara ja et dic que ho visc d'una manera absolutament diferent.
Això ho vivia d'una manera,
quan tenia cinc fills del meu càrrec, tots petits,
i pensava, hòstia, he de pagar els col·lis,
els extraescolars i tal,
i ara ho visc d'una altra manera.
Penso, sí, em pot venir a anar a ballar de feina,
per sort, ara tinc un contracte que...
El com si fos aquí, sí, cada tarda.
Sí, que es produeix durant el temps,
i em dona una certa tranquil·litat,
però quan això s'acabi és molt probable
que vingui una època en què tingui menys feina.
S'ha de preparar, sobretot mentalment,
i ja no és una qüestió només econòmica,
és que també això mina molt a la persona,
perquè jo no m'hi he trobat massa,
per sort he treballat durant trenta i escaig anys de manera continuada,
però sí que ho he viscut molt al meu voltant
i tinc molts companys actors que les passen canutes.
Aquest alè el tens tota l'estona a sobre.
Quants anys tens ara, Eduard?
Vaig cap als 52.
52. És una bona edat per treballar d'actor?
Home, ho dic perquè ser en dona
és més fotut, segurament, a l'hora de trobar papers.
Sí.
Jo ara estic en una edat una mica de...
Ara no soc ni el pare ni l'avi, saps?
Llavors estem aquí que...
Suposo que dintre de quatre o cinc anys serà més fàcil.
Som el Suplement, som a Catalunya Ràdio,
amb l'Eduard Ferrer, el xerrant des del Teatre La Massa.
Tu per què ets actor, Eduard? Com et va arribar això?
Per què soc actor?
Doncs saps que... Mira, en realitat soc actor per una qüestió.
És que al final tots som foteses,
però amb el temps les coses prenen la seva importància.
Els meus pares es van conèixer a l'Institut del Teatre.
I la meva mare hi anava perquè volia fer una carrera teatral.
I el meu pare es va apuntar a l'Institut del Teatre,
allà hi havia unes noies guapíssimes
que van anar a l'Institut del Teatre.
És tal com t'ho dic.
Llavors tots dos van començar a l'Institut del Teatre.
La meva mare forma part de la generació de la Carme Fortun,
Enrique Redondo, de tota aquesta generació.
I això es va anar molt abojament.
I el meu pare va dir que ja n'havia tingut prou,
ja tinc el que vull, això del teatre,
potser ho deixem tu i jo.
Coses d'aquella època.
I ma mare ho va deixar per dedicar-se a la seva mare,
i què es va dedicar?
El meu pare va ser productor de televisió durant molts anys
i ma mare es va dedicar a nosaltres.
Llavors jo de tant en tant a ma mare la sentia dir
que és veritat que hi havia una certa afició pel teatre,
ens hi portàvem quan érem petits.
I sempre li havia sentit aquesta cosa.
Jo vaig haver de renunciar a això.
Suposo que és una cosa s'embacada aquí a l'hipotàlem
i, d'alguna manera, l'amor per aquest ofici
venia una mica de sèrie.
Sí, sí.
Una cosa és voler-ho ser i l'altra és adonar-te que tens talent.
Adonar-te que tens talent.
O que algú vegi que tens aquest talent.
O que algú pensi que va d'allò.
Jo em considero un tipus amb moltíssima sort,
perquè vaig començar en aquest ofici
sense tenir ni idea del que era.
És a dir, vaig començar a fer quatre audicions,
em vaig apuntar a un grup de teatre aficionat,
en aquells moments em vaig apuntar a una escola de doblatge,
per sort em va sortir un càsting de TV3,
després un càsting per una funció de teatre,
i la sort de prendre l'ofici, la sort i la desgràcia també,
de prendre l'ofici a base d'hòsties.
Perquè... Però vaja...
Jo ara veig els actors, els xavals de 18 i 20 anys,
que entren per fer un paper de dos dies a la sèrie de la tele,
i veig de com m'arriben de preparats i flipo.
O sigui, som una generació en aquest sentit...
I amb la generació musical, en troncant-ho,
passa exactament el mateix.
Em sembla que estan fent allà dues xorrades
i que s'ha de posar un bombo del reggaeton,
però en canvi, són una generació que musicalment
estan molt més preparats, també.
Tu encara fas càstings? Sí, i tant.
Uf! Però en faig bastants, sí, sí.
I en faig molts per coses que tenen molt bona pinta
que després no surten, eh?
I després la pel·lícula dius, ah, mira, és aquella.
It's never ever felt like this before, I know.
Norman, Norman.
La veu, no? Tu ets una veu...
ets una veu diferent, segurament, no?
I molt treballada, no? Has fet molt doblatge?
Sí, però... Cada cop em fas menys,
perquè el doblatge en català està com està.
Està com està, i en castellà igual, sí, sí...
L'has treballat molt, la veu? No, no.
També és una eina que jo he après a utilitzar
al llarg dels anys, eh?
I que, per sort, m'he trobat amb gent
en aquest ofici que m'ha ajudat moltíssim.
Però no és una cosa que jo hagi cuidat, ni que...
No.
Però clar, has posat veus...
Recordo el gòlom, tothom sap que el va fer l'Eduard Varelo,
aquell gòlom, i era un personatge
i una veu molt característica i molt difícil, no?
Sí. Allò s'ha de sejar o s'ha de...
Sí, sí, però això ja em va enganxar,
jo em semblava que tenia trenta i pico,
ja estava una mica més... No estava tan verd, ja.
Però tu has de copiar, d'alguna manera, l'actor original
que ha posat la veu en anglès al gòlom.
Sí, és que jo, amb el doblatge, sempre tinc aquesta...
Bueno, aquestes dues coses a la balança, no?
Una, que jo entenc que hi ha...
O sigui, jo soc dels que veu les coses en versió original,
perquè m'interessa la feina dels actors
i no em vull perdre res, no?
Però després, com a feina,
a mi el doblatge és una cosa que em torna boig.
Perquè tenir la sort de poder estar durant cinc hores,
cinc hores un matí, veient el que ha fet un altre actor,
i veure una seqüència, deu vegades,
a mi m'ha servit molt com a actor, també,
perquè em prens molta consciència del treball d'altres actors,
i llavors intentar ser fidel al que ell fa
i que no es perdi coses i tal, hòstia...
És un joc de jeroglífic que a mi m'agrada
i que m'ho passo molt bé fent-lo.
Què creus que hem de fer amb el doblatge?
Matar-lo definitivament o...?
No, jo crec que no, sempre...
Per mi no té cap sentit que filmin,
doblin les pel·lícules que penja a les xarxes.
Ara, per mi té tot el sentit
que les pel·lis de Marvel es doblin, saps?
I el futur del cinema malauradament passa per aquí,
tu vas a veure la pel·li de l'Albert Serra
i hi haurà quatre persones a la sala, saps?
I qualsevol pel·li de cinema d'autor,
i fins i tot les grans pel·lis de Hollywood
plantejades com històries per explicar-les
d'una manera tranquil·la i tal,
però la gent va al cinema com si anessin al parc d'atraccions.
I el que volen són cops.
Ara s'ha començat a...
No em sembla que és l'última pel·li del Tom Cruise,
ja que parlàvem del 4D o no sé què,
i el que volen és aquesta sensació de muntanya russa.
I llavors, jo per això, el doblatge està de conya, no?
És a dir, et desinibeixes, et penges allà
i que t'ho deixin tot ben mastegadet i ben fet a poder ser, no?
Però, en canvi, per a l'altre tipus de cinema,
jo penso que cada vegada és una cosa que anirà a menys.
I de la política què t'interessa?
De la política m'interessa la política real
que pugui produir canvis socials, no?
T'he de dir també que amb l'edat he anat aprenent que això és una...
dir això és un oxi molt...
Has fet més de dretes amb l'edat o no? Això passa?
No, més de dretes, no. M'he fet més conservador,
no en el sentit...
no en l'àmbit social, sinó en l'àmbit personal, no?
Conservador de conservar coses.
No de conservar el funcionament de la societat.
De les coses importants, no? Clar, això sí.
Quines són les coses importants?
Per mi, que són quatre al final, eh?
Un cercle de gent que t'estimi i que tu estimis,
o sigui, família, amics, més igual.
Família amb un pare, amb tal, no sé, més igual, no?
Això, gent que t'estimi al teu voltant
i jo que sé marcar-te petits objectius.
Jo, al final, això no... Tots necessitem un motor.
I un motor per fer coses.
No, és fàcil entrar en la depressió, en el mal rotllo i tal.
Jo penso que ens hem d'anar buscant petits motors.
La vida en si ens acostuma a donar bastantes hòsties
i llavors penso que ha d'intentar trobar àmbits
en els quals puguis deixar-te anar una mica i estar tranquil.
Quin és el teu petit motor, ara, que et mou?
El meu petit motor? Doncs el meu petit motor,
probablement això continua sent la meva família.
Tinc una caseta llogada fa molts anys a la vall de Camprodon.
Escapar-me per allà, sortir...
Ara m'he apuntat a un grup de REM d'aquí, del Maresme,
sortir a ramar i poques coses més.
Gaudir de quatre llibres, les vacances...
Jo aquest any he fet un mes de vacances
que era una cosa que no feia des de feia vint i escaig anys,
em sembla, i m'ha sentat de meravella.
I és un dels meus propòsits.
L'any que ve poder fer un mes sense de vacances.
Agafar-te un calma.
Quan el sol s'amaga entre els terrars,
quan el cel s'encena amb taronges i d'orats,
sento que jo soc part d'un tot que m'abrace.
A ver, Farelo, és que portem mitja hora xerrant.
Aleshores, per tornar a Barcelona he d'agafar la Remfe
des d'aquí, o com ho he de fer?
A l'horitzó?
Sento dir-te, hòstia, veus?
Parlàvem de la política, no? Això és política.
Per favor, que els hi donin.
Ma mare està desesperada, els ferrocarrils van molt millor
que la Remfe, perquè aquests dies la tinc per dividir.
Doncs això, que els hi traspassin les rodalies una vegada,
és un patir, això.
Les meves filles i el meu fill i tot estan desesperats
amb el tema de les rodalies.
Va, acabo.
Un paper de la teva vida, però no un que hagis fet,
un que hagi d'arribar, encara.
El paper que hagi d'arribar?
Un paper que et ve molt de gust fer i que encara no t'han proposat?
Qualsevol dels dos personatges de tot esperen godot,
però m'agradaria fer-lo amb 80 anys.
Doncs directors de Catalunya, encara et queda una mica, eh?
Hem d'esperar 28.
D'aquí 28 anys.
A veure, Farelo, un plaer.
Un plaer, Roger, a vosaltres.
Roger, escapa.
Què passa?
S'està cremant el bosc del costat de casa la Marta.
Han tallat les carreteres del voltant i els han hagut de desanudjar.
El canvi climàtic està provocant
que els episodis de perill d'incendi forestal
i la gravetat dels focs vagin en augment,
especialment aquest any a causa de factors
com la sequera o la pujada de les temperatures.
Per intentar minimitzar riscos
és clau com d'ambel compromís i suport de la ciutadania.
Negligències com el llançament d'audilles,
l'utilització de maquinària, la pirotecnia o les barbacoes
poden fer-nos perdre allò que més estimem.
Si veus una columna de fum, truca al 112.
112, telèfon d'Emergències, Generalitat de Catalunya.
Vols estalviar a ful?
A Carrefour, 3x2 a Carrefour.
Fins al 10 de juliol a Carrefour,
Carrefour Market i Carrefour Punès,
3x2 en més de 5.000 productes.
Com en tots els gelats Magnum,
si en compres dos, el tercer et surt gratis.
Carrefour, aquí poder triar és poder estalviar.
A Abacus tenim tot el que necessites per l'estiu.
Pilotes, raquetes, estels, ruixadors, patinets,
jocs de viatge i també quaderns de vacances i llibres de text.
Acumula 100 euros en compres a Abacus
i emporta tu unes bambes Múnic per només 10 euros.
Fins al 31 de juliol.
T'ho expliquem tot a les nostres botigues o al web.
Abacus, si tu hi creus, nosaltres t'hi portem.
Lluguer, acció de llogar,
negoci pel qual accedeix una cosa o una persona
durant un temps a canvi d'una rendibilitat.
Segur, adjectiu, és cert, lliure
i exempt de tot perill o risc.
Si penses en llogar, ja ho saps.
Lluguer Segur, trucar ara al 910 775 775.
Lluguer Segur, la protecció als propietaris.
Amb els productes d'eufòria et sentiràs
més a prop de les estrelles.
Descobreix totes les novetats d'aquesta temporada.
Troba'ls en exclusiva a la botiga de TV3.
Polestar TOS.
L'evolució continua.
Més autonomia, més distàncies.
El teu 100% elèctric de disseny escandinau,
ara amb 654 quilòmetres.
Reserva la teva prova de conducció amb un expert.
Polestar.com
40 anys.
La música sempre és benvinguda i necessària.
I a Catalunya Ràdio, als caps de setmana,
també tenim música.
Encara fa relativament poc que s'ha publicat el vídeo.
ICAT Express.
El recull del més destacat de la setmana d'ICAT.
Geografia humana.
Us proposem un viatge sonor amb geografia humana.
Demà hi té s'adornir.
Qui copi de la serra sempre ens captiva amb
T'agrada el blues?
I la música folk i d'arrel a ICATmans.
Amb quin rutllant?
Descobreix tots els espais musicals que t'oferim a Catalunya Ràdio.
Segueix-nos a cattràdio.cat.
Galetes Virbà, Catalunya Ràdio i TV3.
40 anys formant part de la teva vida.
Estàs escoltant els millors moments del suplement.
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Pati ansietat.
Normalment vol dir que hi ha alguna cosa dins nostre
que no acaba d'anar bé.
I això és la teva vida.
Patir ansietat normalment vol dir que hi ha alguna cosa dins nostre
que no acaba d'estar resolt.
Una sensació desagradable, a vegades incontrolable,
que s'ha de treballar perquè no domini la teva vida.
És el que ha fet la presentadora i actriu Tania Sàrries.
A principis d'estiu publicava un missatge
explicant que tornava a tenir ansietat.
Un missatge carregat d'optimisme, malgrat tot,
perquè la Tania ha après a dominar els temps de l'ansietat
perquè no ocupi tots els espais de la seva vida.
Ara al suplement, sentim aquesta conversa amb la Tania Sàrries
que hem enregistrat aquesta setmana des de Barcelona.
Actriu.
Presentadora de punts de vista de Televisió Espanyola.
I just després, cap a les 11 del matí,
ja ens saludarem des del Terra i Gus
la festa sostenible de la Mercè de Barcelona,
la Ronda de Sant Antoni.
Per tant, si ens podeu venir a veure i us ve de gust,
sembla que el temps de moment aguanta.
Tania Sàrries, bon dia. Bon dia.
Què tal, com estàs? Bé, una mica nerviosa.
Nerviosa? Sí.
Com pot ser? Perquè no m'agrada estar aquí.
A l'altra banda.
O sigui, tu t'agradaria ser jo, ara.
Tampoc és una cosa que m'agradi especialment fer entrevistes.
Jo sempre dic que xerrarem una estona.
El que m'has dit tu has de començar, no?
Perquè aquesta cosa d'entrevistes sembla
que hi hagi com una desigualtat de posició.
I perquè no soc periodista
i sempre he tingut molt respecte en aquest sentit.
Però quan em pregunten a mi no m'agrada gens.
Ets actriu.
Últimament fas molt de presentadora.
Ens has portat al mar.
Veiem l'Hotel Vela. I t'agrada el mar, no, Tania?
Molt. El mar ha estat sempre un refugi.
El mar em torna a casa quan he estat fora.
Me'n vaig adonar vivint a Madrid
que sempre que tornava inconscient ben,
venia a veure el mar.
I quan les coses no han anat com volia,
el mar m'ha fet companyia.
I el mar també em recorda.
Doncs riures, estones amb la meva gent.
És un lloc feliç, el mar.
A banda de nerviosa, com estàs?
Bé. Jo diria que professionalment
vius un moment fantàstic.
Tens un programa diari.
Parles de cultura, parles de coses que domines.
Sí.
Sí, és un moment de molta gratitud per part meva.
Sé com està el panorama,
sobretot a la meva professió.
I poder, com dius tu, tenir un programa diari
és un regal.
Piulaves fa pocs dies.
A veure què he dit, que jo també.
Sí.
Què és per tu l'ansietat?
L'ansietat...
Són moltes coses, són moltes sensacions.
És aquell moment on sents
que el cos va per una banda,
que el cap va per la seva,
que perds una mica el control
del que voldries fer,
de com et sents.
És una cosa que cada vegada
t'interrompt el teu dia a dia.
És una invasió de por,
de no poder respirar.
És que és això.
Jo crec que aquest caos,
amb el que t'ho estic explicant,
descriu molt bé com et sents quan ataca l'ansietat.
I que, com deia aquell dia,
no soc una persona que m'agradi massa a les xarxes
posar coses molt personals,
però sí que m'he adonat que parlem molt poc
de salut mental,
que és com un tabú,
que si fem mal a un braç o a un peu
anem al metge i no passa res,
però si tenim mal aquí o aquí,
sembla que ens hem d'avergonyir
de demanar ajuda
i és molt més important, segurament,
cuidar això.
Aleshores, l'ansietat,
quan va ser acabant la temporada,
em va tornar una mica l'ansietat,
que és una cosa que he convist des de fa anys
a altres temes.
I ho vaig voler compartir perquè era com
que heu somrient al programa,
soc una persona que intento a la càmera
transmetre benestar,
però també crec que és important
que els que ens dediquem a això siguem honestos
i que quan les coses no van tan bé,
també ho expliquem.
Com hi fas front a l'ansietat?
Com hi balles amb ella?
Doncs ho vaig explicar una mica
al llibre que vaig fer.
Crec que fent moltes coses
i no fent cap de concreta.
Sempre parlo d'accions.
Quan me n'he adonat que si m'aturo
i començo a analitzar
el que m'està passant, com m'està passant,
aleshores encara m'abruma una mica més
totes les sensacions i ho allarga més aquest estat.
Hi ha una part que és evident és acceptar-ho,
i ja ha vingut l'ansietat,
quina merda, realment,
perquè és una molt mala estona
quan l'estàs passant, aquell atac d'ansietat.
Però aleshores dir, va, doncs ja està,
vaig a fer alguna cosa que em faci
pensar-hi menys, que em pugui sortir
i anar a veure el mar, posar-me una cançó,
parlar amb algú proper,
posar-me una pel·lícula, posar-me a treballar,
i si no puc, doncs,
simplement mantenir-me ocupada.
I ja anirà passant i posar-me en mans
de gent que en sap.
Has esbrinat perquè arriba?
Hi ha algun motiu o no?
O sigui, si estàs bé la feina,
o si no estàs bé la feina,
o si estàs malament amb la parella,
o tens algun problema,
o no té per què tenir a veure...
Hi ha una sèrie de coses que noto,
en el meu cas, sempre parlo per mi,
jo no soc metge i no puc generalitzar,
però sí que hi ha coses que
la poden despertar una mica,
com pot ser l'estrès,
com pot ser descansar poc, menjar malament,
etcètera, etcètera,
però després et pot venir un dia de vacances
que estàs tranquil·líssimament,
que estàs feliç amb els teus,
i de cop i volta comences a notar
i ara per què, no?
I aleshores, bueno, és simplement
que no pots estar pendent tota l'estona
que pot venir, perquè aleshores
tens l'ansietat anticipatòria, no?
Però quan ve,
si cal plorar, plorar,
i deixar que passi,
frustrar-te una estona,
però sobretot no...
A mi no m'ha anat bé quan m'hi encallo,
perquè aleshores em dura moltíssim més.
En quin moment demanes ajuda, Tania?
La primera vegada,
sent adolescent,
que és quan vaig patir una depressió,
no és el mateix una depressió que l'ansietat.
No, no, no, per això tica que són temes diferents,
però de vegades un pot portar a l'altre, no?
Vull dir, la salut mental
és com les cadenes musculars en aspectes físics, no?
Si et comença a fer mal aquí, tal, tal, tal,
doncs amb el tema de la depressió
no vaig tenir ansietat,
aleshores era una depressió,
vaig anar al psicòleg,
vaig anar al psiquiatre, vaig fer tot el procediment,
vaig fer teràpia, com va correspondre,
i va ser anys després,
en un moment donat que...
va aparèixer la famosa ansietat,
que és una altra cosa absolutament diferent,
que pateix moltíssima gent,
cada cop més gent, no sé per què,
i he parlat amb psiquiatres i amb psicòlegs
que diuen és que està veient-hi una quantitat
de gent patint ansietat
que és preocupant, inclús per nosaltres,
perquè no sabem tampoc l'origen exacte de tot plegat,
excepte, evidentment, el ritme que portem
i molts altres factors.
Hi ha una part genètica,
que a mi també em va costar molt acceptar
amb el tema de la depressió, no?,
hi ha una part genètica, hi ha una part bioquímica,
hi ha una part que no depèn de tu,
perquè jo crec que amb les malalties mentals,
com a mínim en el meu cas,
hi ha una part que et costa molt acceptar-ho,
que et sents culpable
d'alguna cosa que hauré fet malament.
Tu encara t'enfades amb tu mateixa quan et passa?
No, no, i veus, amb això m'he reconciliat,
m'he reconciliat a mi mateixa,
però em va costar bastant.
Ara jo crec que no et diré que som amigues
amb l'ansietat o amb alguna dificultat
de salut mental,
però l'he encaixat com una part de mi,
com tenir els ulls blaus
o com tenir un genoll operat,
vull dir, tot i que hi ha coses
més agradables que altres.
Tenir una depressió fa 20 anys,
quan eres un adolescent,
no és el mateix que tenir-la ara segurament, no?
No.
També jo crec que com a societat
hem posat damunt la taula la salut mental
i hem dedicat maratons, n'hem parlat,
personatges públics ho han fet públic,
gent d'esportista, gent de referència,
aleshores, com va ser
viure-ho quan eres un adolescent
i potser era encara més tabú que ara
i viure altres episodis amb problemes
de salut mental actualment?
Has notat un canvi amb això? Moltíssim.
Suposo, principalment perquè un mateix
madura i un mateix és més fort
per fer front a certes coses.
Jo quan em van diagnosticar la depressió
vaig ser la primera sorpresa,
no me n'havia adonat
que tenia una depressió,
pensava que eren coses de ser adolescent,
de sentir-te així,
de sentir-te que no encaixes, de moltes coses
que no n'ets conscient,
però un dia vaig patar i a l'escola,
bueno, a l'institut van avisar els meus pares,
afortunadament he tingut sempre un entorn
que també sé que hi ha molta gent
que en els seus fills no els porta,
això són tonteries, en el meu cas els meus pares
van fer cas als tutors, als metges
i m'han portat urgentment a fer-me aquest tractament.
Saps per què vas patar?
Per una sèrie de factors
que tampoc em ve de gust parlar-ne,
però
també per un desequilibri bioquímic
i per moltes raons.
Jo crec que l'adolescència
també de per si és una etapa
molt complicada per qualsevol persona
i si sents que no encaixes
i si tens molta pressió
per fer les coses bé,
per les notes,
sempre he estat una persona molt autoexigent,
suposo que això tampoc va ajudar,
però va ser molt dur.
Jo he tingut molta vergonya sent adolescent
i per tant jo em vaig haver de medicar
evidentment per sortir-me'n
i gràcies a això, però a mi m'han arribat
a dir és que ets una ionqui
sent adolescent per medicar-me
per superar una depressió, companys de l'institut
i això és molt bèstia,
això és molt bèstia.
La gent pot ser molt cruel.
Què els deies tu?
Re, no et sents?
Si prou feina tenia per aixecar-me del llit,
quina força tens per respondre això?
Si no, no et sents.
Quan eres adolescent
no hi havia ni TikTok, ni Instagram,
ni Twitter,
ni tan sols Facebook.
No és que siguis molt gran,
quan jo era adolescent tampoc.
Aleshores, imagina't.
Hauria estat pitjor.
Hauria estat molt pitjor.
Perquè la pressió a la qual estem sotmesos
amb les xarxes,
els índexs de depressió,
els índexs de suïcidi entre adolescents
són moltíssims,
i les xarxes tenen un factor,
tenen un paper molt clau en molts casos.
La gent es pensa que tenir amics
és tenir seguidors,
que tothom està tot el dia
als millors restaurants,
amb els millors viatges,
fent molt feliç i tal.
Per això tornem al que et deia abans.
Està bé també de tant en tant ensenyar
aquell dia en el que no estàs bé.
Jo intento no fer massa postureig,
en aquest sentit.
A mi és aquesta part de la meva feina
que m'agrada potser menys,
que és haver d'estar sempre ensenyant
que bé, tot bé i tal.
Però s'ha de vigilar, s'ha de vigilar molt.
Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio,
a tocar de Barcelona, veiem el mar.
Tania, hi ha una cosa que,
aquest patiment,
és que quan m'he trobat a vegades
ma illo o...
Hi ha una cosa també,
suposo que de culpabilitat,
molt egocèntrica en aquest patiment,
de mirar cap a tu sempre i...
Sí, és veritat, i ho he parlat amb gent,
amb gent que ha passat amb aquest procés després
i que te'n parla.
Mai dono consells, perquè no soc ningú
per donar consells,
però el patiment mental de vegades
ens fa una mica egocèntrics,
perquè se'ns oblida
el patiment de vegades dels altres
i no ho fem voluntàriament.
Però tu estàs molt malament
i, ostres, és que no m'aixeco, no sé què,
i hi ha un moment quan fas aquell clic i dius
ostres, i si m'aixeco ni que sigui
perquè ma mare no pateixi aquell dia
o perquè els meus amics em vegin bé.
I sí que no sempre és tan fàcil,
però sí, és cert, és cert,
no tot,
no sempre
ens podem excusar
en el que
ens està passant.
Hi ha una part que hem de fer nosaltres,
perquè, si no, no ens en sortirem,
i no sempre és fàcil, també t'ho dic.
Parlaves del llibre que vas publicar,
No redeixis 22 claus per sentir-te millor.
Treballar segurament també
és una manera de fer teràpia.
Sí, però no sempre es pot treballar.
I més amb uns oficis com el que tens tu,
que ets actriu
de vegades al periodisme, no?
És una feina molt irregular,
i quan s'atura, també és més fàcil,
tens més temps per pensar.
Aleshores, no sé si és primer l'o o la gallina,
però...
però quan el llibre neix
arreu d'una època complicada
on em passen moltes coses personals
i on...
on l'alarma de no tornar
a la depressió adolescent em fa
no rendir-me,
però, evidentment, si en aquell moment
hagués tingut feina...
Patada endavant.
Hauria hagut de tirar endavant,
perquè al final hi ha un equip que t'està esperant
i...
i suposo que sí,
és el que parlàvem abans, tu pots trucar i dir
que avui estic amb una gastroenteritis,
estic tal, però si dius que no puc venir
que avui estic ansiosa,
no sé com reaccionen
els equips de producció,
afortunadament no m'he trobat, però falta molt.
Falta molt per això, no? N'hem de parlar.
És perillós associar la felicitat
amb la feina, no? I tant, i tant.
És que no crec que ho sigui.
És a dir, a mi la meva feina em fa molt feliç,
perquè és una feina que m'agrada.
Tinc la sort d'haver estat sempre i quan em diuen
i com ho portes això d'aquesta feina tan inestable?
Com ho aguantes, la pressió d'ara tinc feina,
l'endemà mai saps si en tindràs?
Dic que és que m'agrada molt el que faig.
Però...
però això no vol dir
que quan no estic treballant no soc feliç.
Saps? Jo crec que la felicitat
són moltes coses, com em va dir una vegada
una persona, eh?
No, la felicitat no és un estat constant,
són petits moments que vas acumulant
al llarg del dia.
I afortunadament no tots tenen a veure amb la feina.
Aquesta persona és un psicòleg?
Sí, senyor. Ho sabies?
Ho intuïes. Ho intuït.
Ho intuït. Fa molts anys que hi vas?
Ara fa temps que no hi he estat anant,
perquè va haver-hi un moment que també me'n vaig adonar,
saps?, quan arran del llibre
que no hi vaig anar i confessaré una cosa
que no he dit, no hi vaig anar
no per res concret, sinó perquè
tampoc tenia diners per pagar-me'l,
que aquest és un altre gran problema que tenim
en aquesta societat, que és que si no tens
una bona economia no pots tractar-te
com mereixen els problemes de salut mental.
Aleshores vaig tirar
de recursos, vaig tirar
de totes les sessions que havia fet
prèviament amb diferents
terapeutes, però...
però amb això vaig poder
sortir perquè la teoria ja me la sé
moltes vegades, saps?
O sigui, no necessito
que em repeteixin, però ara
recentment sí que he vist que
que vull intentar
que sigui una cosa de continuïtat,
que sigui una cosa de la mateixa manera
que anem a fer revisions periòdiques les dones...
Que encara que estiguis bé...
Fer una mica com es fa la filosofia oriental, no?
Prevenir en lloc
d'esperar a petar, i jo crec que va ser això,
tenir ansietat abans de començar
vacances, que vaig dir, ei,
per què arriba a aquest punt?
I si vaig fent de manera contínua d'alguna sessió.
Has estat fidel sempre al mateix terapeuta
o has anat provant coses?
Em va costar molt trobar la persona
sobretot durant l'adolescència,
perquè hi havia una manca d'empatia
per part d'alguns terapeutes
que em va semblar al·lucinant.
O sigui...
No pots posar una adolescent
a un H.S. Long i posar-te en una taula
amb una llibreta i un cronòmetre.
Perquè no connectaràs mai amb aquesta persona.
Aleshores vaig anar a diversos,
i de vegades hi ha gent que diu, no,
és que no hi crec perquè no sé què,
i sempre dic, ei, això és com les cites.
Has de trobar la persona amb la que et sentis
suficientment còmode per parlar de coses
que per tu són molt personals.
Finalment vaig trobar aquesta persona,
però em va costar a l'oceà.
Recordo una terapeuta que em va cobrar
als meus pares una sessió a la que jo no vaig poder anar,
perquè aquell dia no em vaig poder aixecar del llit.
I quan vaig anar a la següent sessió em va dir,
és que l'has de pagar perquè tens una responsabilitat amb mi.
Li vaig dir, d'acord, però ja no vaig tornar-hi mai més.
No em sembla... Saps?
És que no es pot ser tan bèstia.
O sigui, som persones, no som una fitxa
en un expedient d'un metge.
I això és una cosa que sempre reitero
i quan parlo amb terapeutes també,
de dir, no podeu estar apuntant tota l'estona
mentre estem parlant.
Mira'm als ulls, escolta'm.
I després, anys després, quan amb el tema de l'ansietat també,
aleshores vaig tenir la sort de trobar una terapeuta
que és amb la que ara vull reprendre el contacte
i que...
i que sents que li importa el que estàs explicant
i que se'n recorda del que li has explicat
i que li importa
i que no ets una persona que després passarà per caixa
i li donarà els 60, 70 euros que pot valer una sessió, saps?
És estar amb tu, és estar amb tu.
Som-hi simplement, estem xerrant amb la Tània Sarries.
Tània, aquest mes de juliol vas fer públic
que formaves part del col·lectiu LGTBI.
Sí.
Per què rius?
Perquè sabia que vindria.
T'incomoda que t'ho pregunti?
No, no m'incomoda, o sigui, no perquè...
Bueno, no té cap pregunta, que ara.
Perquè... com t'ho diria, d'hora.
T'agradaria que no fos notícia, això?
Clar, clar, perquè soc molt tímida, jo, en general, saps?
El fet d'estar aquí, la gent no notarà perquè és ràdio, no?
Però estic vermella des que hem començat a xerrar,
perquè tot i que pugui transmetre aquesta seguretat
o aquesta... no és que sigui insegura,
em refereixo a aquesta normalitat
a l'hora de parlar de la meva salut mental o així,
per mi és una cosa que em fa molt de pudor,
perquè no m'agrada parlar de mi,
però també he prioritzat el fet
només que pugui ajudar una persona amb el meu testimoni
i valdrà la pena.
I amb això altre va ser una mica el mateix,
no m'agrada parlar de mi,
no parlo de qui estic, amb qui no estic,
si tinc família més o menys gran,
i és més això el que em fa riure,
no el fet de dir qui soc, com soc,
i la resta, mira, cadascú...
Aleshores ho vas fer públic en un context,
no sé si era improvisat o no,
crec que era bastant improvisat,
que tu presentaves un programa que es deia Orgull
i vas dir que tu també formaves part del col·lectiu.
Aleshores, entenc que és una cosa pensada dir-ho,
és perquè gent més jove et pugui tenir de referència,
és perquè durant molts anys has hagut d'amagar
la teva homosexualitat?
Jo no... no sé, amagar no he amagat massa,
tampoc he explicat, ho he deixat d'explicar,
no que explicaria amb qui estic si fos heterosexual,
és a dir, és més una qüestió de privacitat.
Per què decideixo fer això?
Doncs crec que quan ho explico en aquell discurs
que sí, va ser improvisat,
explico bastant el motiu,
i és que estem anant a un món
on l'extrema dreta està guanyant terreny
a una velocitat esfareïdora,
on hi ha atacs homòfobs, diessida també,
inclús a ciutats com Barcelona,
que és una ciutat moderna i oberta,
on veig moltes persones que els fa por dir certes coses.
Et vas treure un pes del damunt o et penedeixes el rebombori?
No, jo crec que camino més lleugera,
camino més lleugera però no pel que deia.
Això vol dir que ho havies amagat d'alguna manera, no?
No, simplement no en parlava,
jo crec que segurament se sabia,
que segurament la gent té molt temps lliure per rumorejar
sobre la vida dels altres,
cosa que a mi no m'interessa, la veritat.
I un pes del damunt en el sentit de...
potser de veure que la gent ho rebia
com una cosa que podia ajudar els altres, saps?
I potser sí, potser sí que m'allibera
en el sentit de poder anar amb el gust de la mà pel carrer
sense estressar-me o preocupar-me, saps?
Ho has fet, anar amb una parella pel carrer agafada
o no?
Sí, ho he fet però no tant, no tant, és veritat.
També...
Però no perquè hi pensi massa, no...
Suposo que és una cosa que aprens a fer des de...
des que descobreixes com ets i qui ets
per por als altres, per por que et diguin,
per por que t'increpin, no?
Sóc una persona molt discreta en tots els aspectes,
perquè és una persona que m'agrada que...
Jo no vaig pel carrer pensant que em dedico el que em dedico
i quan alguna vegada m'ha aturat és com que he fet que ha passat
i és com, ah, quan em diuen, ah, et conec d'alguna cosa,
sempre dic, ah, no sé, potser, saps?
Però jo crec que he après a viure amb por
i potser és una de les raons per les que vaig plorar
o per les que m'he tret un pes del damunt, que és...
Sí, i hi haurà respostes homòfobes i n'he escoltat alguna, però...
Què hi ha darrere, contra vosaltres, contra el col·lectiu?
No ho sé i no vull saber-ho.
Crec que és per ignorància, per falta d'empatia
i per cridar l'atenció, de vegades.
Jo crec que hi ha molta gent que fa aquestes coses
que ni tan sols, en el fons, si les analitzés, les creu
i després hi ha una part de mal d'at.
S'ha de ser molt mala persona per anar pel carrer
i pagar una pallissa a dues persones del mateix sexe que s'estimen
i que s'estan donant la mà o s'estan fent un petó o el que sigui.
Hi ha una manca de cultura, hi ha una manca d'educació
i aquí és on entren també les institucions,
de fer més campanyes, de visibilització, les escoles,
d'explicar les coses...
No em vaig fixar en moltes respostes que va tenir el meu missatge
perquè em va abromar tant que vaig retirar-me una mica,
però recordo l'últim que vaig llegir i em vaig trencar a plorar
va ser un mestre d'institut que em va dir
Gràcies a això molts alumnes meus s'atreviran a ser qui són a la classe.
Això em sembla molt preocupant.
Tu de jove vas tenir referents de dones lesbianes?
No, gens, no hi havia.
És que jo crec que ni sabíem...
No, d'existir sí que existien.
No existien en el nostre univers, o sigui, no...
No crec que pensessis que hi havia la possibilitat.
Suposo que per això també sents que no encaixes,
que la cosa no quadra en diversos aspectes, no?
Però no existien pel·lícules...
No les vèiem, no ens arribaven, no t'ho explicaven, ningú te'n parlava.
Jo no coneixia gent,
i suposo que això fa que t'aïllis i que et sentis un bitxo raro, segurament.
Ara, afortunadament, se'n parla més, però bueno, el que queda.
Tània, se'ns acaba el temps. Podríem estar-hi més estona.
Ja està bé, ja.
Ara que he aconseguit que ja estiguis còmode.
Bueno, si després, quan me'n vagi d'aquí, estaré patatat.
Què he dit, què he dit?
Moltes gràcies, Tània.
Crec que s'ha posat de moda venir a fer el vermut a les terrasses dels hotels.
El vermut, el brunch... No he vingut mai, aquest.
No soc molt de seguir les modes, la veritat.
Molta sort, Tània, fins aviat.
Catalunya Ràdio, el suplement. Roger Escapa.
Necessites ajuda.
Estic provant de mi els arxius, però no hi ha manera.
I si abans pujàs al meu bony?
Mai és tard per aprendre.
Si tens més de 16 anys i vols posar-te al dia,
ampliar coneixements o obtenir una titulació,
tens un centre de formació d'adults molt a prop teu,
amb una àmplia oferta educativa per formar-te en allò que necessitis.
És l'hora de fer un pas endavant.
Informa-te en atriaeducativa.gencat.cat.
Mira, apunto.
012, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.
Quan sentis que toques...
150 anys amb tu,
amb l'Operació Internacional i les Emergències,
amb la cultura i la infància,
amb la sostenibilitat i el medi ambient,
amb la gent gran i el jovent,
amb tu, Creu Roja.
Aquí, quan et faci falta,
amb el suport de Fundació Abertis.
Noies, al final d'una setilla hi ha una porta de ferro.
Què fem? L'obrim? Ara sí que dins, segur.
Així va començar tot.
Y antes de una hora no habéis salido.
Os convertiréis en pacientes para mis experimentos
que os van a gustar.
És una puta guillotina!
I està com protegint la clauet aquella que hi ha al fons, la veieu?
Crec que és la veritat, hòstia!
Hòstia!
Escape Room, a TV3, aquesta nit.
Bip, bip, bip.