Bon dia, us informa Neus Bonet-Vegant.
Iolanda Díaz veu incompatible negociar una llei d'amnistia
i mantenir la via unilateral com defensa junts per Catalunya.
Per això, la vicepresidenta espanyola i líder de Suma
creu que l'independentisme hauria de renunciar a la unilateralitat
si accepta resoldre el conflicte de l'estat espanyol.
Iolanda Díaz veu incompatible negociar una llei d'amnistia
i mantenir la via unilateral com defensa junts per Catalunya.
Per això, la vicepresidenta espanyola i líder de Suma
creu que l'independentisme hauria de renunciar a la unilateralitat
si accepta resoldre el conflicte a través del diàleg.
El que planteja Díaz en una entrevista avui a l'Avanguardia
és un pacte que vagi més enllà de la política.
La llei d'amnistia acaba en una llei orgànica d'amnistia,
però li antecede un acord que és social.
Quan digo que es un acuerdo social
es que tienen que estar los empresarios, los sindicatos
y la sociedad civil dentro de ese acuerdo, y es político.
Y cuando hay un acuerdo no cabe unilateralidad alguna.
Des de l'òrbita dels comuns, Joan Sobirats,
ministre d'Universitat d'en Funcions,
entén que una llei d'amnistia també hauria d'incloure
als policies espanyols.
Processats per les càrregues de l'1 d'octubre
són declaracions al diari Ara.
Penso que s'ha d'intentar incorporar tots els elements
que formen part del conflicte, per totes les bandes.
I, per tant, jo crec que això ha de formar part de la negociació.
Però penso que tindria tot el sentit.
Més notícies, Dani Gómez.
Les puges dels últims dies han reduït el perill d'incendi forestal
i per primer cop, en més de tres mesos, aquest cap de setmana,
el pla alfa és a nivell zero a tot Catalunya.
És el nivell més baix del pla operatiu dels agents rurals
que s'encarrega de vigilar, prevenir i controlar
les activitats de risc davant el perill d'incendis.
Arran de les actuals condicions meteorològiques,
s'estableix que només cal seguir les mesures preventives bàsiques.
Amb tot, el cos recorda que està prohibit fer foc
a menys de 500 metres de terrenys forestals.
Esquerra Republicana proposa que la Generalitat
recapti tots els impostos mentre Catalunya no sigui independent.
És una de les conclusions
que ha registrat el grup d'Oriol Junqueras al Parlament.
Després que una comissió hagi analitzat els últims mesos
el deute històric de l'estat amb Catalunya.
En aquest sentit, els republicans planteja una llei
de finançament singular per aconseguir la plena gestió
dels recursos del país, el dèficit fiscal i el traspàs de rodalies,
juntament amb l'amnistia i l'autodeterminació,
són algunes de les mesures que Esquerra reclama al PSOE
de cara a la investidura espanyola.
Els Mossos d'Esquadra han detingut un home relacionat
amb tres robatoris en agències de viatges
del districte de Sant Andreu de Barcelona
entre els mesos de juliol i agost.
El lladre, que amenaçava els treballadors
amb ganivets de grans dimensions,
va aconseguir sostreure 4.000 euros
de la recaptació dels diferents establiments.
La Guàrdia Urbana ja l'havia arrastrat a finals d'agost
per intentar robar en una agència de Sant Andreu
que havia atracat uns dies abans.
El Museu de Lleida proposa redescobrir
el passat romà de les comarques de Ponent
amb una exposició que recrea les principals ciutats de l'època,
l'herda, l'ESO i l'ESO, les antigues Lleida, Guissona i Isona.
La mostra inclou més de 150 peces
procedents a diferents punts de Catalunya
i de l'estat espanyol i francès.
Lleida, Stella Busoms, bon dia.
Bon dia. Ha caigut més de tres anys
per preparar una exposició que recull les principals troballes
de les últimes tres dècades d'excavacions
als jaciments de les ciutats de referència
de l'imperi romà a les terres de Lleida.
S'han reconstruït per primera vegada en 3D
i s'han recopilat 152 peces de 18 institucions diferents,
moltes de valor i algunes que no s'havien mostrat mai al públic.
És el cas d'un destacat conjunt de làpides i pedestals.
Xavier Pallà és un dels commissaris.
Mai a la vida havíem pogut portar aquestes inscripcions
i reunir-les en una exposició.
I n'hi ha de tant commovedores com la de Servila Prepusa,
que és una mare que planya el dol de la seva filla,
injustament cridada pels 10 a l'edat de 11 anys.
A Stella Busoms, Catalunya Ràdio Lleida.
Femenina d'Educar i Patir
Esports, Xavier Soler.
Aquesta hora comença la final de la Supercopa femenina d'Educar i Patir.
Una final que enfronta el Vilassana i el Gijón.
Catalunya Ràdio Cuguelles, Montse Mir, bon dia.
Bon dia. Està a punt de fer-ho.
El Vilassana busca el primer títol i ho fa contra el Telecar de Gijón,
l'equip que la temporada passada es va endur als quatre títols en joc.
La Supercopa, la Copa, la Lliga i també les Champions,
precisament en una final contra l'equip del Pla d'Urgeix.
Les jugadores del TVCat, que ja se situen damunt la pista,
les del Vilassana fan l'última rotllana abans d'aquesta final.
Montse Mir, Catalunya Ràdio Cuguelles.
En futbol el Barça és líder provisional de primera
després de la victòria i per 5 a 0 Betis,
amb un Juyc, amb gols de Lewandowski, Rafinha, Ferran Torres
i dels dos últims fitxatges, Joel Fèlix i Joel Cancelo.
El Barça estarà pendent avui del Madrid Reial Societat a les 9
per saber si acaba o no líder aquesta jornada.
Abans d'aquest partit del Madrid, a primera juguen el Getafeo Sassu,
les dues, el Villarreal, el Mérian Cuarda, 5,
i el Sevilla, les Palmes, a dos quarts de 7.
A segona divisió, l'Espanyol busca lideratge.
A la sisena jornada, en rep l'Aldent, a partir de dos quarts de 7,
una victòria blanc i blau els situarà a líders de segona.
A les dues, gran premi de Fórmula 1 de Singapur,
amb Carlos Sainz sortint des de la Pol
i avui acaba la vuelta de ciclisme amb una última etapa de tramit
per coronar el nord-americà Sepp Kuss com a vencedora general.
Fins aquí les notícies.
El suplement.
Amb Roger Escapa.
12 i 6.
25 anys.
25.
És el temps que dorm una persona al llarg de la seva vida.
25 anys de nits.
25 anys de somnis.
D'insomnis.
25 anys.
25 anys de somnis.
D'insomnis.
O de malsons.
De nits en blanc.
25 anys plens de pensaments, d'idees, de contes, d'esperances, de pors.
Quan es fa fosc, molta gent dorm, però d'altres treballen, ballen,
beuen o mamen.
N'hi ha també que donen el pit o preparen biberons.
I, fins i tot, n'hi ha que fan labor.
Els diumenges al migdia.
El suplement es fa de nit.
L'eclipsi.
Amb Roger Escapa.
Si vols que surti el sol,
abans s'haurà de fer de nit.
L'eclipsi.
S'ha fet de nit a l'estúdio de Catalunya Ràdio.
Quan la llum s'apaga, es desperta un nou món.
Cada diumenge al migdia fem l'eclipsi.
Avui, a l'eclipsi, un pis 6 que va néixer amb la Lluna Nova Visible,
un home que va arribar al món el 17 de març de 1967,
un mes que va ser fred i de poques pluixes.
La cançó número 1 que sonava a totes les llistes era aquesta.
Love is here.
Love is here.
Now you're gone.
Now you're gone.
Love is here.
Love is here.
Now you're gone.
Now you're gone.
Bernard Quillué, bona nit.
Bona nit.
Són les 12 i 8, però tenim un eclipsi.
Les balles mai, aquesta o no?
Sí. Potser sí.
Aquesta sonava quan jo...
És la número 1 quan tu vas néixer. No et demano que te'n recordis.
10 mesons, a més a més, a sota.
Ah, sí? Vas estar molt de temps a la panxa de la mare o què?
Molt. 10? Uau.
Són dels últims 10 mesons que queden.
Ara els provoquen, no?
Els provocaven a partir del 67.
Soc del 67, és a partir del 68.
Com vas pesar quan vas néixer? T'ho han dit o no?
Sí. Tampoc. 3.800 o 3.900, em sembla.
Vas néixer de dia o de nit? No volia venir jo, ja.
Jo ja no volia venir.
Jo ja veia que la cosa aniria pel pedregai, que no...
No volia venir. Recordes l'hora que vas néixer?
No, però em sembla que és un quart i mig d'una de la matinada.
Alguna cosa així. De nit?
De nit, de nit. De nit?
Sí, de nit.
Ets més de dia o més de nit? Tu ets diurn o nocturn?
Ai, per la feina, jo sempre he sigut nocturn.
Sempre. Jo sempre he anat a dormir tard i encara ara.
Bé, jo vaig triar aquesta feina bàsicament per poder-me llevar tard.
Aquesta era una mica la gràcia.
Llavors m'he passat tota la vida llevant-me d'hora.
Perquè la televisió, el cinema, tot això et foten llevar molt d'hora.
Però la idea era aquesta.
Era poder-se llevar tard.
Però tu pots dormir després d'una funció?
No.
A baixar tot, no?
Sí, necessito descarregar una mica, relaxar-me...
I quan era més jove em relaxava d'una manera i ara em relaxo d'una altra.
Et relaxaves bevent quan eres més jove o...?
No cal dir bevent, però sí sortint.
Ens vam passar molts anys sortint molt a les nits.
Llavors, a més a més, quan jo vaig començar,
feim les funcions a dos quarts d'ons a la nit.
Vull dir que sortíem a quarts d'una a la una.
Una sessió golfa, pràcticament.
Pràcticament avui seria impossible això, no?
Són golfes, ara en fan golfes d'això.
Ara comencem a les vuit i a quarts de deu, les deu ets fora.
Però llavors sorties a quarts d'una quan t'havies dutxat i això era a la una.
Sorties, sopaves, imagina't.
I què fas per baixar l'adrenalina i...
Quina rutina tens?
No, està molt tranquil.
Pràcticament no surto gens els vespre,
m'acabo la funció, em prenc una cervesa o no,
i me'n vaig cap a casa i a casa sopo tranquil·lament.
Dorms bé? Llegeixo, escolto música.
Sí, dormo bé, sí, gràcies a Déu.
Acompanyat sempre o...?
Sempre acompanyat, sí.
De la mateixa persona, sí.
Hi ha gent que acompanyat no sap dormir.
O hi ha matrimonis que dormen amb llits separats,
per un tema de comoditat?
No, no.
Llit de dos per dos i va estupendo.
Tu treballes amb la memòria, no?
I ara més que mai amb aquesta funció
que podem trobar al Teatre Romea
i que es diu
el cos més bonic que s'haurà trobat mai
en aquest lloc i que sona així.
El meu és el cos més bonic que fins a dia d'avui
i que probablement per sempre més
s'haurà trobat en aquest lloc.
Segur que molts audience l'han vist,
segur que d'altres no.
Jo vaig venir dimecres i vaig al·lucinar
a què venia i...
em vaig quedar
frapat de veure com
un sol home, que és Pere Arquilluer,
pot omplir tot l'escenari del Romeà
sense pràcticament vestimenta,
perquè va vestit de negre,
hi ha un sol focus que l'il·lumina
i interpreta fins a set personatges diferents
amb un text que dura més d'una hora i mitja
en què no pares ni un segon.
Només per memoritzar allò,
però com s'ho ha fet aquest senyor?
És un treball, com podríem dir, extrem.
És realment molt obligat
a fer un exercici important
i a més a més demana un nivell de concentració
bèstia en aquest sentit.
Però...
jo m'ho vaig prendre com
anar una mica més enllà d'una obra teatre convencional,
això per mi era un repte
i és el que he acabat sent, un repte.
I em sembla que l'espectador també ho percep d'aquesta manera.
La història és molt bonica,
és un text que és preciós de dir, jo només llegir-lo
em va frapar molt i em van venir moltes ganes de dir-lo.
Hi ha textos, a vegades et truquen per coses,
per aquí, cap allà,
però hi ha textos que et cauen a les mans
i dius això jo ho he de dir.
I aquest és un dels que em va passar.
I és un repte,
el pateixo, important
i acabo cada dia baldat,
però també és molt agraït de fer.
I has estat molt concentrat, no?
Sí, demano un nivell de concentració molt, molt, molt alt,
perquè si ho vas veure ja ho saps,
està ple de...
tampoc aprito res, no canvio de registre de veu,
però has de fer d'homes, de dones,
de gent gran, de gent jove...
Sí, de tot,
i realment sense canviar,
ni inflexionar la veu, pràcticament gens,
i això demana
un treball molt rigorós, molt fi,
molt minimalista en aquest sentit,
perquè això és el que fa que interpel l'espectador,
l'espectador es va fent les personatges ell
dins del seu cap, no?
I és increïble les reaccions que ha tingut,
hi ha gent que els arriba a veure claríssim,
i no em besteja,
no em poso perruques, sabates, res de res,
perquè el cos, el gest i la veu.
I la veu, i la veu.
Com tu fas per memoritzar un text com aquest?
Diuen que és molt important
descansar-lo, no?
Dormir-lo, el text.
Com ho fas tu?
No tens més remei que fotre-hi hores,
vull dir que això no té més secret,
el que sí que són molts anys,
i llavors hi ha un training important.
Repetir-lo amb veu alta?
Però quina tècnica utilitzes per memoritzar un text?
És que no ho sé, no ho sé.
Com ho va fer per memoritzar? Em veig incapaç.
No, sí, sí, que es fa.
Forma part de la meva família. Jo sempre es prego com al ciclisme.
Si a mi em fots del d'una bicicleta,
al cap de deu quilòmetres treu mort,
i quan veig que pugi en el turmalet aquells tios,
no sé com s'ho foten, aquesta gent.
És una qüestió d'entrenament, de molt training,
i tampoc tinc una manera concreta d'estudiar.
Jo començo sempre pel principi,
faig unes dues hores al matí,
descanso, i a la tarda una hora repassant el que he fet al matí.
Però el recites amb veu alta?
No, al principi no.
Després sí. Llegeixes i l'interioritzes.
A més, hi ha tota una estructuració interna,
perquè tu comences per frase a frase,
de frase a frase vas a pàrref, de pàrref vas a pàgina,
de pàgina a pàgina.
Jo tinc una memòria bastant fotogràfica.
Jo moltes vegades el llegeixo, el text, quan estic a dalt de l'escena.
Jo el veig. L'estic veient.
L'estic veient, però com si fos un teleprompter, pràcticament.
Vull dir que...
Però això són coses que s'adquireixen amb els anys,
tampoc té més mèrit que una altra cosa.
Vull dir que forma part de la nostra feina.
Somies en personatges que has interpretat?
No, pràcticament mai.
No, no. Somio...
A vegades passo text, això sí. Veus?
Sí, passar text, sí. Somies que passes text?
Sí. No, no, somio que passo text.
Estic passant text.
Estic passant text i me n'adono i dic,
per què cony fots?
I com em veig a mi mateix, diguéssim que passant text.
És una cosa molt curiosa. Tu sol o amb algú més?
Jo sol, sempre sol.
Jo només estudio amb la gosseta.
I les rèpliques, qui te les fa quan estudies?
No te les fa ningú? No me les fa ningú mai.
Bueno, en aquest cas no ho necessites, no?
Perquè no hi ha rèpliques perquè estàs sol com un mussol.
No ho necessitem.
Però no em dona mai ningú rèplica a mi. Mai. Mai.
És una qüestió d'estructuració interna.
De que cadascú et baixi.
Parlava que parlem de somnis.
El teu somni de petit ja era ser actor?
No, no, no. Jo no vaig somiar mai ser actor.
Mai. De la vida.
No em va passar mai pel cap a mi. Mai.
Jo vaig començar a fer teatre amateur
amb una gent vila de cavalls global d'un soc.
I vaig sobar un senyor, Ramon Cadafal,
que em va ajudar molt perquè
no era un director de teatre només amateur,
sinó que em va ensenyar moltes, moltes, moltes coses.
I no vaig parar tota la joventut, vaig fer molt, molt de teatre,
però jo no em vaig plantejar cap moment dedicar-m'hi.
Va ser per dir als 18, 19, que un dia vaig dir
hòstia, si potser això, potser sí que t'hi fotis,
amb això, perquè se'm donava molt bé,
ja des de nen o des de petit.
I...
ahir va ser començar i mirar fins aquí.
Era una excusa per no fer la mili?
No, la mili la vaig fer jo.
Perquè et van venir a buscar, no?
Sí, em van venir a buscar, sí.
A casa de la Guàrdia Civil, sí, sí, però...
No, no, jo no la volia fotre, la mili.
Esclar que no, jo anava donant pròrrogues,
però es van equivocar els papers, en lloc de Vila Caball
se'n van anar a Vilanova o Vilalacans, no se'n van anar.
Què vol dir que va venir la Guàrdia Civil a casa teva,
a buscar-te? Doncs això, tal com ho sents,
no el recordo a mi, van trucar a casa i van dir
que hi havia un paper de Quillué.
Passava un any i no hi vaig anar a dormir,
sinó un consell de guerra.
Perquè t'ho havies saltat?
No, havien perdut els papers i feia mig any que m'esperaven.
El papers no havien arribat o no sé què.
Jo els vaig entregar, eh, però no... va, aquelles coses.
I així com somies passant text, de malsons en tens, també?
Sí, però no gaire, no gaire, no gaire.
No sol tenir...
Sol tenir malsons quan estic enfabrat o malalt, o així.
Però això és molt habitual, no?
Sí, és més habitual.
I recordo un que m'ha quedat molt gravat
de quan era nano,
que sí, que em vaig espantar molt.
Jo soc molt espantadís, soc molt pruc.
I no m'agrada gaire el foscor,
no m'agrada gaire...
I això, de petit havia tingut algun malson.
Però ara, de més enllà, no em sona.
Recorrent era el mateix el malson?
No, no he tingut algun de recorrent
que és el que té tothom, que caus tres eslons
o quatre o aquestes coses que passen.
Que alguna cosa debo agredir, però no sé,
no me n'he preocupat mai.
Se t'ha adormit algú mai en una funció?
I tant! I tant!
Tu ho has vist des de l'escenari?
Mira, vaig fer una funció
que es deia Coral romput, que era una preciositat,
un poema del Vicent Andrés Estellés,
que era una meravella, una cosa que vam fer
a temporada alta, fa molts anys,
i el grec...
I era un poema...
És un poema que és al·lucinant.
Vam fer un bolo granullers
i jo estava 20 minuts assentat a una cadira
que no deia res,
i a la primera fila hi havia 19 butaques
i 17, perquè els vaig comptar.
Un regalat 17 de 19
dormien, vull dir que...
si se m'ha adormit gent.
El teatre és un lloc on demana
una certa activitat, una certa
de tensió en positiu, diguem-ne.
I a vegades estàs cansat o a vegades
fa aquella escalforeta dins dels teatres,
has dinat, t'has sotut una bandeja de canelons...
Però per això té més mèrit que mai aquesta funció,
perquè hi ha molt poca acció del de l'escenari.
Sí, però això fa que l'espectador
també és el que et deia abans, no?,
perquè ell vagi creant
aquestes veus, aquests personatges,
i això és molt més actiu
del que vull semblar d'entrada.
Vull dir, no donar-ho tot fet,
a vegades fa que passin aquestes coses
que de cop i volta es converteixi
en una cosa molt màgica, no?
I que l'espectador hagi de treballar
però treballant positiu, perquè jo noto
que està molt enganxat i que s'ho passa molt bé.
El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc
queden, crec, només set funcions al Romeo
comptant la d'aquesta tarda a les 6,
perquè això es dirà, entenc que,
el cuerpo más bonito
que se ha encontrado nunca en este lugar.
Sí, se ha encontrado jamás en este lugar.
Jamás en este lugar. Vol dir que se'n va a Madrid?
Vol dir que, en Pere Arquilloe,
vol dir que t'has d'aprendre el mateix text
en castellà?
Sí, sí, sí.
Ara t'abracaria.
Encara estem així, però bueno, sí,
és un esforç, perquè de més jove,
doncs, mira, passar d'un text a l'altre,
quan érem a la companyia del llibre
en català i en castellà.
I fèiem gira per Espanya en castellà
i per la resta d'Europa en català.
Ara cada vegada em costa més,
però bueno, ho farem i ja està.
Et costa més treballar en castellà?
No, és diferent.
El que costa és memoritzar de nou, diguéssim.
Però no, no, a més és molt curiós,
perquè en català m'emociono.
Moltes obres que he fet, que després les he fet en castellà,
en català m'emociono uns passatges,
i llavors en castellà no, uns altres passatges, no?
I és la mateixa obra.
És una idea de l'importància de la llengua,
de l'estructura de la llengua,
el que pot arribar a fer.
Que t'emocionis en uns passatges en català
i en uns diferents en castellà.
És una pregunta que t'heu fet moltes vegades,
però estant tu sol allà dalt, una hora i mitja,
no et fa por quedar-te en blanc?
Sí, esclar, no em fa por.
T'ha passat, en aquest text?
Sí, sí, en aquest text em va passar i m'ha passat, això.
Passa que tinc una noia que es diu Marta,
que la tinc allà, que a vegades no la veieu al costat,
que m'ajuda, està amb una tauleta i està amb el text,
doncs sempre sé que puc anar a acollir-m'hi una mica,
a dir, escolta, Marta, on t'estic, pum-pum.
L'any passat em va passar un dia,
però la gent pràcticament no se'n va ni adonar.
Vull dir que...
Però sí, m'espanta perquè...
és molt de text, és molt de concentració,
i a vegades, doncs, te'n pots anar.
Passem 20 minuts de les 12 del migdia, de nit al suplement,
això és l'Eclipsi, amb el Pere Arquilloé,
parlant i xerrant sobre...
aquesta obra de teatre que s'interpreta aquests dies al Romea,
parlàvem del món de la nit.
Les teves filles bessones, no sé si van néixer de dia o de nit.
De dia, de dia.
11 minuts de diferència.
11?
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
11 minuts de diferència.
11? 11, sí.
Si haguessin sigut 13, haguessin sigut de signe diferent.
Imagina't. O sigui, hi havia canvi de...
Hi havia canvi de... a les 11 del matí.
I, home, les nits aleshores sí que t'ho devien canviar bastant, no?,
a partir del naixement, dues de cop?
Sí, sí, però... O va ser fàcil?
Sí, però jo no tinc gens de mal record, no.
Em sap greu perquè hi ha molta gent que ho passa molt malament...
O que s'espantaria amb la sonada, no?
No ho sé, jo ho he portat amb molta naturalitat i no...
No en tinc gens de mal record, però gens, eh?
Em... Et van deixar dormir, per tant?
Sí, sí, sí.
Sí, sí. Al cap d'un mes van dormir set hores, sí, sí.
Doncs té una idea.
L'Emma és actriu?
Crec que ho coincideu més d'un escenari alguna vegada, no?
Una vegada. Una vegada.
Pensa portar el cognomarquí, Lluer?
Això li has preguntat a ella.
No, jo crec que les... no ho sé, vaja...
Vaja... Sí, no ho sé.
Jo crec que no, perquè les coses han canviat molt i...
I... ella ho porta amb molta naturalitat.
L'Emma és molt intel·ligent i...
I no ho sé, jo penso que ho porta molt bé, no?
L'altra també, també.
És artista, no? L'altra també, també, sí.
D'on ve aquesta vessant artística?
Bueno, a banda del pare, però hi ha una herència més enllà de...
Sí, ara estic molt content, perquè tota la família...
Jo tinc un nevó, també, el Jan Forrellat, que ara...
Ell és, fa musicals i canta, i ara farà el tiempo entre costures.
I fer un protagonista, vull dir que...
canta estupendament bé, és un actor...
també estupend, vull dir que sembla que la cosa va fructificant
en aquesta família, i ja està bé.
Fotin el que vulguin, saps què vull dir?
Bueno, quina sort poder escollir, poder triar.
Tu, allò de patir per si mai et toca el telèfon,
o no et truquen el telèfon, no et deu haver passat mai.
Sí, ets dels pocs a Catalunya.
Sí, no, clar, vull dir-ho, perquè segons qui...
doncs és una feina que és molt dura,
és una feina que...
que es passa malament, no es passa bé amb aquesta feina.
Llavors hi ha alguna excepció d'això,
que jo no he hagut de patir, ni he patit mai, però...
Jo tinc la sensació que Catalunya és Arquilloé, Vilarasau,
Clara Segura i algun nom més, no?
Que podrien fer teatre sempre que volguessin.
Sí, hi ha més, hi ha més gent, gràcies a Déu.
Sí, però com plinçales?
És que... ja et dic, és una feina que és...
Mira, quan jo vaig començar sortíem uns deu per promoció.
I ja està, ara en surten cent, per promoció.
Hi ha deu escoles de teatre a Barcelona.
És difícil, és un món que és complex.
Sí que hi ha la televisió, hi ha més feina,
però les infraestructures teatrals són pràcticament les mateixes
que evident quan vaig començar jo.
Aleshores això fa que sigui complicat, complexa,
que la continuïtat, sobretot, el que dona valor,
dona valor a aquesta feina.
El que fa, com dius tu, que puguis arribar a un públic molt ampli,
puguis arribar a omplir, entre cometes,
però omplir un teatre és precisament la continuïtat,
és el dia a dia.
És una feina que s'aprèn molt allà dalt, allà a sobre.
Sí que hi ha unes condicions innates, és evident,
però s'aprèn molt allà.
Si aquesta continuïtat falla, llavors tot trontolla, tot ballugar.
I, per desgràcia, aquest nostre país costa molt,
tenir continuïtat, costa molt.
A tu et queda algun gran paper per fer?
O hi ha alguna cosa, algun somni que diguis
és que vull que m'arribi aquesta proposta?
No, encara en farem algun. Sí, jo penso que sí.
O algun que no t'hagis estimat gaire?
O de dir que aquesta feina no l'hauria d'acceptar mai?
No, no m'ho he passat tampoc. No, no, no, no.
És un joc, jo sempre...
Aviam, és que a vegades ens ho mirem de fora
i sembla que això és pirate, que tant, no, no.
Jo m'ho he pres sempre com un joc.
És un joc com qui juga...
Com qui juga a l'Oeste.
Jo era un petit que anàvem a jugar a l'Oeste, llavors.
Però quina sort de la feina poder anar a fer un joc, no?
Sí, és que si no...
Sí, sí. És que si no, això pot ser un martiri.
Llavors jo m'estimo més prendre-m'ho com un joc.
Un joc molt seriós, perquè moltes vegades és un joc,
que realment això que estic fent ara és un joc molt, molt seriós.
Molt. Però no deixa de ser un joc.
Entre la gent que ve
i un senyor que està allà dalt,
i entre tots, fem una missa laica,
ja està, fem un petit ritual,
i escoltem paraules i ja està prou.
L'espectador sap què ve a veure.
O sigui, malament l'espectador que es pensa
que el Ray Lier que hi ha allà a sobre és el Ray Lier de debò.
Vull dir, l'espectador sap que està jugant a una convenció,
i l'actor sap que està jugant a una convenció.
I entre la convenció de l'actor i la convenció,
que el que sap el públic que estem jugant,
entre tots creem una ficció
que a vegades és més veritat que la pròpia veritat.
Però, de no sanguar que els espectadors vinguessin a veure
em dient, no, mira, és que...
és el Johnny el Gall del Jerusalem, és que és ell.
Bueno, això em va passar una vegada a Madrid.
Què va passar? A Madrid em va passar una vegada,
és molt divertit, surto i una de les acomodadores em diu,
pera, t'he de fer una cosa, dic, sí, digue-m'hi,
diu, han servit dues senyores, i li deien,
ves, com te l'he dit, que no és actor,
que l'han cogida de la calle este,
que l'han cogida de la calle, que no és actor.
Vull dir que, realment, aquestes senyores sí que es pensaven,
però vull dir que la màgia del teatre és aquesta, no?
Ells saben que estem fingint,
i nosaltres sabem que estem fingint,
Quina rutina t'espera, avui, fins a les 6 de la tarda?
És a les 6, no, avui, Romer?
Sí, molta tranquil·litat.
T'han tocat els nassos al matí perquè has hagut de venir al suplement?
Una mica, però, bueno, encantat.
O sigui, ja t'has espatllat els plans?
Estic molt tranquil, al matí passejo,
repasso una mica les quatre notes que haig de repassar,
fa temps que no hi ha idea, surto, passejam la lola, normalment,
preparo una mica de dinar,
dir-ho una mica, descanso sempre una estona,
el cervell necessita descansar, el meu cervell,
i si tinc punció a les 8,
doncs cap a quarts de 6 estic al teatre,
Unes dues hores abans? Sí, unes dues hores abans.
Què escalfes, la veu o el cos?
Tot plegat, una mica, repasso trossos, començo a concentrar-me i això.
A altres obres arribo 20 minuts abans o mitja hora.
Però no vol dir que sigui més fàcil o més difícil,
sinó perquè el tipus de concentració és molt diferent.
Quan faig una comèdia, per exemple,
el que necessites és estar fresc, despert,
necessites estar molt elàstic i no necessites tanta concentració.
D'aquest tipus.
En canvi, és tan difícil com fer una obra dramàtica,
vull dir que fer comèdia no és fàcil,
però, en canvi, el cos demana un altre tipus de cosa.
Aquesta hi vaig estar abans perquè escalfo tranquil·lament.
Com l'escalfes, el cos i la veu? Quins exercicis fas?
Res, movent-me, com si anessis al gimnàs.
Però tampoc us penseu que em poso a fer exercici.
No, no, no. No el canso físicament.
El desperto, que dic jo.
Una cosa és despertar el cos i la descansar-lo.
Ara em poso els pantalons, torno a l'escenari,
miro aquí, miro això, miro aquest eix,
ara em poso les bambes...
Mires qui entra a l'escenari? No.
L'altre dia em va tocar al costat de la Mercè Arànega,
que va aplaudir...
Vull dir, va estar vuit minuts aplaudint.
I tu no dius, mira, la Mercè ja ha arribat.
No ho saps. No, no.
Aquesta no, no, no. Aquesta no, miro de no...
Que no et despisti.
No, no, mirem de no d'això, del nostre, però de feina tenim.
El Pere Arquilló està molt acostumat a explicar històries.
Avui, per tancar aquest eclipsi,
serem nosaltres qui n'hi explicarem un amb ell.
Una de les quals, tu no ets protagonista,
però si ets protagonista, hi hauràs d'escollir quin camí agafes.
Una mica el trial aventura de tota la vida,
una mica d'homenatge també al llindar.
Per aconseguir passar de la nit al dia,
començarem amb aquesta història.
És diumenge, són quarts de deu del vespre,
i el Romeà paga les llums perquè l'última funció del cos més bonic
ja s'ha acabat.
Diumenge, 24 de setembre.
El cos més bonic a Barcelona.
El públic us ha acomiadat amb una grandíssima ovació.
Vaig veure que surts bastantes vegades.
Sempre surts les mateixes o en funció de com aplaudeix el públic?
No, pràcticament sempre...
Són tres o quatre, eh?
Quatre, sí, tres, quatre.
És pesat sortir a saludar tanta estona o no?
No, no. El públic està agraït.
Vaig veure molt serió allà, sortint.
Aquesta cosa que tinc...
Em somria un amic. No em surt de dins, eh?
No, de què vinc?
Molt bé. Quan el públic acaba d'aplaudir,
et disposes a anar cap a casa, content amb la feina que has fet.
Ets dins del cotxe, tens el cap a Madrid,
on es treneu l'obra d'aquí molt poc,
el cuerpo más bonito que se habrá encontrado nunca en este lugar,
o jamás en este lugar, no sé com ho traduïdeu,
però reps una trucada inesperada.
És l'Emma, la teva filla,
et demana si tens cinc minuts perquè té una proposta per tu.
La teva filla, Irene, que és la teva altra filla,
han decidit emprendre un nou projecte teatral plegades
i volen que siguis el protagonista de la seva obra prima.
T'has de tornar posant la pell d'en Claudi,
el personatge de la Riera,
perquè li volen fer un spin-off.
Aleshores, tu aquí ara has d'escollir dos escenaris.
L'opció A, no veus que haig de posar-te
sota la direcció de les teves filles
i en Claudi és aigua passada, tot plegat és massa pressió
i no pots deixar de banda el monòleg que protagonitzes
i que ara porteu a Madrid.
O l'opció B, que és Madrid,
no hi has de fer res, allà.
El cap i la fixa del castellà mai t'ha acabat de fer el pes,
no dubtes ni un segon i dius que sí a les teves filles.
Quina opció s'hi atries?
L'A, B.
Sí, sí.
Per tant, sí a les filles, no a Madrid.
Estàs satisfet amb la teva primera decisió,
mires pel retrovisor i arrenques el cotxe,
vas cap a casa,
t'espera la teva dona,
però a mig camí t'atura la policia.
No portes les llums enceses.
Mm.
Una gent anomenat...
Albert...
Albert López
amenaça de multar-te.
De sobte et reconeix,
ets el seu ídol,
perquè des de ben petit ha volgut ser actor.
Però no el van agafar a òlia i va acabar fent les proves
per ser guardiòrbar.
En comptes del cuerpo más bonito, ell és més del cuerpo en llames.
No li ha anat malament del tot,
et demana un autògraf, però l'Albert o l'Albert
és un home honrat i no et pot treure la multa tot i ser fan teu.
Aleshores, aquí tens una altra opció.
Opció A, el suborn es prometent que tindrà un paper a l'obra
que les teves filles estan a punt d'estrenar,
actuarà al TNC.
O B, la gent que t'idulatra sempre t'ha estovat el cor,
li firmes un autògraf, us feu un parell de selfies
i acceptes la multa en resignació.
La B, la B.
Multa en resignació.
Bé, arribem al final de la història.
Has salvat molt bé aquest escull.
Ara si arribes a casa, parques el cotxe,
obres la porta i comences a sopar.
Seus al sofà amb una copa de vi,
encens la tele, però malauradament s'ha espatllat
i només pots mirar els continguts que ja tenies descarregats.
Només n'hi ha dos.
Romíes, quin t'acompanyarà en aquest sopar?
L'opció A, és l'últim capítol de La Riera,
o l'opció B, és l'últim capítol del Com si fos ahir?
La B.
Segueixes el Com si fos ahir?
No. No, tampoc.
Però és igual, hem de triar la B.
Però me'ls estimo molt, són col·legues, així els veuré.
Estàs ben baldat, comences a mirar el capítol,
però l'amandre s'apodera de tu, ben aviat.
Entres en un som profund.
No sé si ronques així, Pere.
Jo tampoc, perquè no em sento.
I l'endemà despertes al sofà
amb la copa de vi mig buida, mires per la finestra i...
ha sortit el sol.
S'ha fet de dia, s'acaba l'eclipsi.
Pere Arquilloe, avui fantàstic convidat aquesta tarda al Romea
i ben aviat també a Madrid.
Moltes gràcies, molta sort i l'enorme per la feinada.
Moltes gràcies a vosaltres.
Un plaer tenir-te avui aquí.
Fem una pausa i de seguida tornem al sopar.
Fem una pausa i de seguida tornem al suplement.
Qualsevol dia pot sortir el sol.
Quant queda per poder viure en altres planetes
i per continuar vivint en el nostre?
Com viurem d'aquí a 45 anys?
A l'exposició del 45è aniversari del periòdico
et proposem 45 possibles coses.
Us proposem 45 possibles portades
que tracten d'entendre el present per mirar al futur.
Fins al 25 de setembre al Palau Robert.
No te la perdis.
Paraules sonores.
Paraules sonores.
Revolucionàries.
Urgulloses.
Riguroses.
Radicals.
Compromeses.
Hi ha un lloc on viuen totes les paraules.
Allà on sempre podràs tornar.
Nova temporada de Catalunya Ràdio.
I amb tu? I amb tu?
Comencem. Som 3Cat.
Trec unes pastetes o què?
Algú vol més cafè? Infusió? Una digestiu?
Que bé si està fent la sobretaula, oi?
Les teves sobretaules de confiança a la tarda de Catalunya Ràdio.
Escolta'm, per què fer una sobretaula d'una hora
si la pots fer de tres? I encara em sembla poc.
Tenim el rebost més ple que mai.
No ens ho acabarem, això. Mira, arriba més gent.
Vaig a obrir-los la porta. Com més serem més riurem.
La Tarda de Catalunya Ràdio, de dilluns a divendres de 4 a 7.
Que bé que si està fent la sobretaula.
Amb l'Elisenda Carod. Que bé que si està a la tarda.
Fars d'escoltar la mateixa cançoneta de sempre.
Les Dones i els dies.
Les Dones i els dies t'explica el món com t'agrades sentir-lo.
El programa per a les persones amb les orelles netes de prejudicis.
Les Dones i els dies, i ara per molts dies.
Qui ens ho havia de dir, això, Antònia?
Les Dones i els dies.
Les Dones i els dies.
Les Dones i els dies, en Montse Virgili.
De dilluns a divendres, d'onze a dotze de la nit.
També en podcast i a l'apiweb de Catalunya Ràdio.
Visitem el Disfrutar.
I aquí s'ha començat a muntar un plat de preparació d'una gilda.
El restaurant que demostra com l'esforç,
la humilitat i la germenor a vegades triomfen.
Ningú ens donava un duro per tres persones
que tiréssim endavant un projecte.
Hem tirat endavant, hem arribat molt lluny,
l'unió fa la força.
D'aquí no som ni l'Oriol, ni l'Eduard, ni el Mateu.
És un projecte que és disfrutar i compartir.
Un restaurant caníbal a Berlín.
Diumenges d'una a dues del migdia, en Paula Molés.
També en podcast i a l'apiweb de Catalunya Ràdio.
Aquesta tarda el tot gira...
Tornarem a sentir-la.
A dos dies de l'estrena de les Champions,
analitzarem l'enverbs, el primer rival del Barça,
i obrirem el nostre bar
després del partit d'ahir contra el Betis.
També us explicarem l'Espanyol al Denc
amb Sergi Andreu, un partit més de l'Operació Retorn.
A més, seguirem el derbi barceloní Europa-Sant Andreu.
I riurem amb els minuts escombraria.
Tot gira.
Avui, a partir de les 4 de la tarda, amb David Clopets.
Els genos parlen d'ercer per les peors,
els insomniats de la professió,
i tots els que s'ofren de penes de cor,
que no tenen el cor a la celebració.
Amb Roger Escapa.
6 minuts passen de dos quarts d'una.
Marta Ferrer, bon dia de nou.
Bon dia, què tal?
Arguments Universal s'ha fet de dia a l'Estúdio de Catalunya Ràdio,
tornat a sortir el sol després d'aquesta visita de Pere Arquilloe.
Per cert, que més enllà de veure'l aquests dies al Romea,
i més enllà també de les estades que farà a Madrid
amb el cos més bonic,
el cos més bonic se'n va de gira per Catalunya.
Ara, el Pere Arquilloe m'ha explicat que té més de 40 bolos
repartits per Catalunya aquest any.
Més enllà del Romea, que queden poques entrades,
es pot veure també aquí a Catalunya, encara en català,
aquesta peça fantàstica que avui ens ha vingut a presentar a l'Eclipsi.
Avui, els arguments universals, però no parlem de teatre,
parlem d'un nom i un cognom que s'ha de pronunciar d'una manera
que no m'atreveixo a dir.
Marta, digue-ho tu, això.
Ja cal que aprenem a pronunciar Jorgos Lantimos,
perquè és el director que ha guanyat el Lleó d'Or,
la millor pel·lícula al Festival de Venècia per aquest Pobres Criatures,
una pel·lícula que serà també al Festival de Sitges d'aquí unes setmanes,
i és un director que ha arribat per quedar-se.
Sí, de fet, ja fa uns anys que ha arribat, però he aprofitat la vinentesa,
com diria aquells,
no només que hagi guanyat el Lleó d'Or del Festival de Venècia,
que és un dels festivals de cinema més importants del món,
sinó que aquesta setmana el Festival de Sitges
ja es podia saber una miqueta,
i, de fet, jo tenia totes les esperances posades
en que poguéssim veure el Festival de Sitges,
que se celebrarà el proper 5 d'octubre, del 5 al 15 d'octubre.
Jo tenia les esperances que vingués, que portessin,
aquesta pel·lícula, no tant que vingués Jorgos Lantimos,
tot i que també, però recordem que hi ha aquesta vaga
que està afectant actors i guionistes a Hollywood,
i que molts directors també ens estan donant suport
i, per tant, no estan apareixent en aquesta mena d'esdeveniments,
però sí que volia i tenia moltes ganes de veure la pel·lícula,
i Sitges ha anunciat que, efectivament, la podrem veure.
És una pel·lícula que està causant furor,
i que tothom que l'ha vist, pràcticament, l'ha lluat
i l'ha posat pels núvols,
la protagonitzen Emma Stone, Marc Raffalò i Willem Dafoe,
i vull destacar sobretot Emma Stone,
perquè, tot i que jo encara no he vist la pel·lícula,
sí que és veritat que tothom està dient que és un gran paperàs
el que fa que segurament estarà en la cursa dels Òscars,
i segur, i si no el guanya serà una sorpresa,
ja seria el segon Òscar d'Emma Stone, el primer recordem
que el va guanyar per La La Land,
que també era un paper pel qual se'l mereixia molt,
i aprofitant tot això dic, clar, com que és un director,
porta unes quantes pel·lícules i uns quants anys de trajectòria,
però a la majoria ni ens sona, i no sabem gaire qui és,
i no el sabem situar en el mapa,
vull fer una secció especial una mica de monogràfic
d'aquí i d'algunes pel·lícules,
que no ens podem perdre, començant per aquesta.
Això que sona és Canino, que no és la primera pel·lícula
que va fer, però sí que és la que segurament va triomfar més.
Per què comencem per aquesta?
Comencem per aquesta perquè és una mica la carta de presentació
d'Yorgos Lanthimos en el panorama cinematogràfic
més enllà de Grècia, ell és un director grec,
aquesta pel·lícula sentíem ara que està en grec,
i és una mica el film que el va catapultar a fer pel·lícules
més grans i més internacionals.
Si la voleu veure la trobareu a Filmin, està en grec,
amb subtítols, però és curteta i jo crec que passa bastant bé.
Com deien, no és la primera pel·lícula,
però sí que és una miqueta com una mena de carta de presentació,
perquè en aquesta pel·lícula trobem tots els elements
de la filmografia que després ell va explorant amb més profunditat,
i que aquí són una mica un esborrany.
De fet, aquesta pel·lícula va estar nominada
a millor pel·lícula internacional als Òscars,
vull dir que va arribar molt lluny,
i veureu això, el primer gran tret que trobem en aquesta pel·lícula
és que a Yorgos Lanthimos hem d'entendre, primer de tot,
que és un autor profundament perturbador.
És una persona que fa pel·lícules que són difícils de digerir,
la majoria, veurem que no totes,
però la gràcia d'ell és que és molt original
en la manera de fer pel·lícules perturbadores.
És a dir, que va més enllà d'un crim amb molta sang
o alguna cosa molt típica,
sinó que té idees que dius, coi, és que és molt original,
això que s'ha inventat, i només s'ho pot inventar ell.
Aleshores, ja perquè veieu la idea,
a Canino la premissa és,
uns pares que tenen tancats des de sempre,
els seus tres fills, que ara són adolescents,
els tenen tancats a casa, no els deixen sortir enlloc,
bàsicament, i es van inventant mentides
perquè aquests nens no vegin el món real.
El per què? No ho sabem, no s'explica.
Tampoc ens interessa.
El que ens interessa és una mica les conseqüències d'aquesta decisió
que pren sobretot el pare, que és una figura bastant horrorosa.
O sigui, és una idea que dius, bueno, més o menys,
però ja podem començar a veure
que són idees bastant malrotlleres
i que les coses que plantejarà seran bastant perturbadores.
Haig de dir que no és la pel·lícula que més m'agradi,
però crec que sí que és important veure-la
per veure això, els primers passos de L'Antimos en el cinema.
Molt bé, doncs comencem per Canino
i continuem per una altra pel·lícula,
avui repassant la història d'Yargos L'Antimos.
Sexual presència?
Això és la langosta, una altra de les propostes imperdibles
que recomanen la Marta Ferrer si volem entrar al cinema de L'Antimos.
Què té d'especial, aquesta langosta?
Aquesta és la que més m'agrada, a mi, personalment.
Si la voleu veure, la podeu llogar a Amazon Prime Video,
a Apple TV i a Rakuten, si teniu alguna d'aquestes tres plataformes.
A mi, personalment, és la que més m'agrada,
i jo crec que aquí sí que ja fa un salt qualitatiu.
És a dir, aquí ja havia estat nominat a l'Òscar,
aprofita i agafa tots actors internacionals,
entre ells Colin Farrell, que és el protagonista,
Rachel Weisz, i Olivia Colman,
que en aquella època no era tan coneguda,
però que després també va donar un gran salt
per una pel·lícula d'ell, precisament,
que és la favorita, que en parlarem més endavant,
però que va fer que guanyés l'Òscar.
I aquí ja és un L'Antimos més madur, més complexa, més complet,
que agafa tots aquests elements que començàvem a veure a Canino
i els explota al màxim.
Aleshores, sobretot això que deia, aquesta originalitat
i aquesta creativitat a l'hora de pertorbar.
O sigui, fa històries absolutament distòpiques, horroroses,
però amb molta gràcia, en aquest sentit.
Per exemple, en aquesta. De què va aquesta pel·lícula?
Doncs ens presenta un món distòpic,
en què, si et quedes solter,
t'obliguen a anar com a una espècie d'hotel,
on et donen un número de dies, no?
Crec que comencen tots amb 45,
i després, a mesura que fas unes proves
que no desballarem perquè són part de la gràcia de la pel·lícula,
et van allargant l'estada.
Si en aquests dies no trobes parella,
et converteixen en un animal.
Això sí, tu pots triar l'animal, eh?
Això et fa, en aquesta gràcia, no?
La pregunta que et fas és amb quin animal et vols convertir.
Pots triar? Això és l'únic que pots triar, bàsicament.
Hòstia, no ho sé. Jo no ho sé, clar.
El protagonista, que és el Colin Farrell, diu...
Jo vull ser una llengosta.
Per això la pel·lícula es diu l'engosta.
Però tot això, al final,
que la pel·lícula va més enllà d'aquesta premissa,
no deixa de ser per reflexionar sobre aquesta idea
que no està construïda per viure-la en parella o en família,
que no està feta per ser una persona sola,
però també, i no vull desvellar res,
però amb les conseqüències que pot tenir trencar les normes,
anar contracorrent i qüestionar una miqueta
com està plantejat el món
i també fins on estem disposats a sacrificar-nos
per les coses o les persones que estimem.
I m'agrada molt perquè els personatges,
comencem a veure també, que ja ho vèiem a Canino,
parlen tots d'una manera molt específica,
que jo sempre em pregunto què deu dir Yorgos Lanthimos als actors,
perquè parlin d'aquesta manera molt monòtona
i molt estranya, quasi robòtica,
però tot i així troba una manera
d'explicar una història d'amor molt tendra.
I a mi això és el que m'arriba al cor d'aquesta pel·lícula.
No sé si veu una mica també de la metamorfosi,
de l'escarbat del Kafka i tot això.
Segurament té moltes influències
i hi ha moltes pel·lícules també
que les recorden també la manera d'estar dirigida,
que ara la propera pel·lícula sí que a nivell de direcció se surt.
I'm really sorry about Bob.
It's nothing serious. No, it is.
Like all the stars of the human race, human race.
Where did you took up?
When the lights started out, they don't...
A veure, on continuem aquest viatge?
Continuem per aquesta pel·lícula, que és The Killing of a Sacred Deer,
que és el sacrificio d'un ciervo sagrado,
que també la podeu llogar a Apple TV+.
Aquesta sí que... No comenceu per aquesta.
Torna a sortir el Colin Farrell. El Colin Farrell.
No, és un altre. Sí, torna a sortir Colin Farrell.
Veureu que és un director que, com passen molts, acostuma a repetir.
També es repeteix amb Rachel Weisz.
Ara ho veurem a la favorita.
Ara amb Emma Stone, que també surt a la favorita,
repetirà amb Poor Things.
Colin Farrell és un actor que una mica, jo diria,
Jorgos Lanthimos va rescatar,
perquè era un actor que feia pel·lis d'acció
i no el tenia la gent gaire en consideració
i de cop va començar a fer com aquests drames.
L'estic confonent. Crec que l'estàs confonent ara.
Doncs l'estic confonent. Retira, tira. No feu cas.
Però amb aquestes pel·lícules la gent va començar a veure i diu,
ostres, Colin Farrell, però pot ser bon actor i tot.
I aleshores, aquesta relació també és molt especial.
Dic que no comenceu amb aquesta,
perquè aquesta sí que és la més rara de totes
i la més pertorbadora, la que dona més mal rotllo
i us deixarà amb molt mal cos.
Deixeu-la pel final, si voleu, aquesta,
la del Sacrificio d'un Cierbo Sagrado,
protagonitzada per Colin Farrell i Nicole Kidman,
que és una gran actriu,
i Barry Keegan, que és un actor que ara començareu a veure
a molts llocs,
que va protagonitzar també l'última pel·lícula
de Martin McDonough, també, amb Colin Farrell,
de Banshees of Inishering,
el Massem Pena en Inishering,
que va estar anomenada als Òscars també aquest últim any.
I aquí és com dels primers papers així grans que va fer
i ho fa molt bé, fa molt mal rotllo, aquest noi.
O sigui, és espectacular,
el bé que entén el personatge i el malament que t'ho fa passar.
Aquesta sí, això, deixa amb molt mal cos.
Una altra cop, premisa molt original i molt creativa
per fer molt de mal rotllo,
que és un pare, que és Colin Farrell, que és cirurgià,
representa que nosaltres no ho hem vist a la pel·lícula,
però en un passat ha deixat morir de manera desafortunada
i sense voler, entenem,
un pacient mentre l'operava.
És cardiòleg i està operant i el pacient se li va morir.
Ell es comença a sentir molt malament per això, molt culpable,
i es fa amic del fill d'aquest pacient,
que és aquest que us deia el Barry Keegan.
I llavors comença a veure que a la seva família, que té dos fills,
li comencen a passar coses rares.
El fill es comença a quedar paralitzat, no es pot moure,
comença a no voler menjar.
I un dia es reuneix amb aquest altre noi i li diu,
com que vas matar el meu pare, ara, per posar bé la balança,
tu hauràs de matar algú de la teva família.
I has de triar. Jo no t'ho puc dir, però has de triar.
I si no tries, a tota la teva família
li comencen a sortir aquests símptomes i al final moriran tots.
Aleshores, és com la decisió de Sophie,
però portat a l'extrem i amb una mala llet,
i amb una cosa com tan profundament perturbadora
que t'agafa al final les nostres pors més profundes,
que són perdre la família, perdre la gent que ens estimem,
i no només perdre-la, sinó perdre-la per culpa nostra.
És a dir, que nosaltres siguem els culpables d'això.
I tot això, o sigui, si la premissa ja és fotuda,
la direcció és una cosa tan estranya,
tan boja, amb uns moviments de càmera
que són tan antinaturals que tot conflueix
per crear una atmosfera d'aquelles que tu mateix
estàs paralitzat de lo malament que ho estàs passant.
Però és una experiència que jo crec que val la pena veure.
D'aquí el meu secret d'ir,
aquesta pel·lícula també del Yorgos Lanthimos,
amb el Colin Farrell, que sí que va sortir a la segona temporada...
Ah, veus? És que no l'he vist, tenies raó.
De True Detective. Tenim una altra pel·li.
La reina és una persona extraordinària.
La favorita, acabem aquest monogràfic avui
amb l'última pel·li del director,
que va fer que Olivia Colman guanyés un Òscar.
Sí, i es va emocionar molt, i si recupereu el seu discurs,
fa molta gràcia, en aquell moment en què guanya l'Òscar.
Si la voleu veure, la teniu disponible a Disney Plus,
si no l'heu de llogar, la trobareu, i és una cosa molt diferent.
I jo crec que, pobres criatures, anirà amb aquesta línia.
Per què? Perquè és una pel·lícula que ell no ha escrit.
Jo crec que Jorgos Lantimos, quan se l'impa més la pinça
i fa coses més rares, és quan escriu i dirigeix.
I en el cas de la favorita, ell no ha escrit, només dirigeix,
i es nota molt perquè la pel·lícula és molt més relaxada.
És a dir, no t'ho passes malament, és bastant còmica.
És veritat que en les altres pel·lícules hi ha punts de comèdia,
però és una comèdia molt incòmode, molt de patatisme,
molt de surrealisme, o sigui, coses que dius, m'estic rient,
però en realitat no m'hauria d'estar rient segurament d'aquests moments,
i aquí sí que és una comèdia bastant més explícita.
És protagonitzada per Olivia Colman, que va guanyar l'Òscar,
torna a treballar amb Rachel Weiss i amb Emma Stone,
amb qui s'estrenava, però amb qui ara ha repetit i tornarà a repetir.
La història és la reina Anne d'Anglaterra, que és l'Olivia Colman,
que està enmig d'una crisi política i de salut,
i aleshores comença una estranya relació a tres bandes
amb la Lady Sarah, que és la Rachel Weiss,
que és una amiga seva íntima de tota la vida,
i una de les seves noves sirventes, que és Emma Stone.
A mi em va agradar, no és la que més m'agrada,
però també crec que és poc representativa en aquest sentit
del cinema de l'Antimos, perquè sí que és veritat que la direcció
és ell, el més pur estil, però a nivell d'història i de guió,
potser no tant, però si heu de començar per alguna,
jo recomano que comenceu per aquesta,
perquè és la més fàcil d'entrar, i jo és la primera que vaig veure també,
i crec que és una manera fàcil d'enganxar-vos
per després anar passant mal rotllo a mesura que continueu les pel·lícules.
Doncs aquestes són algunes de les pel·lícules més destacades
d'aquest personatge, d'aquest director, Iorgos Lantimos,
un amant guanyador del Lleó d'Or a millor pel·lícula
al Festival de Venècia, amb Pobres criatures,
una pel·lícula que aviat arribarà al cinema, no ho suposo, d'aquí.
Primer a Sitges, i veurem després quan arribarà al cinema.
Jo en tinc moltíssimes ganes, i quan la veiem a Sitges
l'explicarem també aquí al suplement.
Fantàstic, Marta, moltes gràcies. Una abraçada.
Tres quarts i mig d'una del migdia, avui us hem despertat
amb aquest suplement explicant-vos, o fent-nos ressò,
de PP Domingo Castaño, als 80 anys, per sorpresa de tots,
una referència en el món esportiu i de les transmissions de futbol.
Hem reaccionat sentint, doncs, el Botanito,
perquè hem sentit el García, aquest matí, Clubes, bona tarda.
Què tal, com estem?
Doncs bé, sorpresos també amb aquesta notícia,
perquè veig que no sé si el vas arribar a conèixer personalment.
Personalment no, tot i que tenim bons amics en comú.
Sí que m'expliquen des de la mateixa cadena Cope,
que els ha agafat tots per sorpresa,
perquè diumenge passat estava encara presentant el programa.
Ahir no hi va anar, ja?
No, ahir ja no hi va anar,
perquè ja estava ingressat des de meitats de setmana,
i tot ha estat molt ràpid, i per tant, una mort molt sobtada.
60 anys treballant a les zones,
i per mi, humilment, que presento un carrossel esportiu,
podríem dir que tots plegats d'una manera o altra,
que fem programes de ràdio esportiva els caps de setmana,
que expliquem la jornada esportiva,
una mica, en certa manera, havíem begut de PP Domingo Gastanyo,
que havia interpretat aquesta manera de fer ràdio
i de seguir els esports diferents, més festiva.
Això ho pensa que a l'època de la dictadura,
a l'època del no-do,
els esports s'explicaven d'una manera sempre molt trista,
molt fúnebre, i ell va reinventar la ràdio.
Venint de la tele, va atarrar als anys 80 la cadena CER,
on va estar molts anys, fins que tot el seu equip de tiempo de juego
va passar a la cadena COPE, i van reinterpretar aquesta manera
de fer els carrossels esportius d'una manera festiva,
d'una gran festa del futbol, amb aquesta musicalitat dels partits,
que, vaja, em sap greu,
perquè era un dels grans professionals de la ràdio esportiva.
¡Hola, hola!
¡Comienza tiempo de juego!
El de los roles, el de la emoción,
el del espectáculo, el de siempre,
el clásico, el único, el veterano,
el del sonido imprescindible.
Avui, recordant Pepe Domingo Castaño,
ho hem fet aquest matí amb el José María García,
ho hem fet també amb el cap d'esports d'aquesta casa,
el Xavi Campos, suposo que avui aquesta tarda...
Avui podrem conversar amb un dels seus grans amics,
periodista català, el Tomàs Guasch,
que ha treballat tants i tants anys al seu costat
i que ens pot arribar a copçar, potser d'una manera més detallada,
qui era i qui representava per la ràdio esportiva
del país Pepe Domingo Castaño.
¿Qué pipos quiereis? ¡El piporazo!
¡El piponazo!
¡La guerra de las pipas!
¡Yo soy tu pipa! ¡Vencedor!
Clupés, tot això l'endemà d'una victòria 5-0
de la festa del Jauz al Montjuïc.
Ostres, quin lateral dret que tenim, eh?
Quin lateral dret? I escolta'm una cosa.
Ja ho sé, en Joel Fèlix.
Jo m'inclo.
El lateral dret és una descoberta brutal
i s'ha de reconèixer Xavi Hernández,
que fa molt de temps que l'està demanant,
que està insistint que és l'home, que és l'home, que és l'home.
A mi em va recordar el millor Alves.
Des d'Alves no havíem tingut un lateral dret
d'aquestes característiques i crec que és un encert brutal
al seu fitxatge.
I el cas de Joel Fèlix, jo crec que ens ha sorprès a tots.
No trobaràs ningú, crec, al país que digués
que jo ja ho havia dit.
Potser l'Albert Manet, que l'ha defensat sempre.
Feia molta mandra, aquest fitxatge, feia molta por.
I ara, un problema.
Què farà ara, Xavi?
Perquè té un excedent de davanter,
és un excedent de talent,
que això sempre diuen els entrenadors,
que és fantàstic, que és un problema beneït.
Jo crec que, si ho gestiona bé,
serà un aspecte positiu,
però fixa't, Ferran Torres està en ratxa,
demana pas,
Joel Fèlix va fer un partidàs,
Rafinha ahir l'estona que va tenir ho va fer bé,
però pinta que no ho tindrà gens fàcil.
I a banda de la Minyamal, que ahir no va ser titular,
però que sabem que està en un moment espectacular,
no és fàcil, ara fer un 11 de titular del Barça.
També és veritat que hi haurà més partits.
Clopesta, escoltem aquesta tarda.
Que vagi bé, adeu-siau.
El suplement, amb Roger Escapa.
Hi ha un lloc on viuen les paraules.
Les paraules.
Senzilles i tendres.
Dures i punxants.
Dites a cau d'orella.
Que ressonen ben enllà.
Goal!
Hi ha un lloc on viuen totes les paraules.
Totes les paraules.
Allà on sempre podràs tornar.
Nova temporada de Catalunya Ràdio.
Ens movem, canviem.
I amb tu...
Comencem!
Som 3Cat.
Linkat.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya Ràdio.
I si poguéssiu fer un viatge al futur
i gaudir de les estrelles de la clàssica de les properes dècades?
A la cicle concurs al Primer Palau
descobrireu 8 concerts amb instruments i programes diversos
al Temple de la Música Modernista.
El 30 de setembre, a partir de les 11 del matí,
us espera una marató de concerts
al Palau de la Música Catalana.
Més informació a palaomúsica.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
Linkat.
El 24 de setembre,
en el marc de les festes de la Mercè,
el Pla de la Catedral de Barcelona
acollirà la 73a edició
del Concurs de Colles de Cerdana Esportiva.
Una edició que començarà a les 11 del matí
i que comptarà amb la participació
de la copla la principal del Llobregat.
Més informació a Portals Cerdaners.
Més informació a portalserdanista.cat.
Recomanat per Catalunya Ràdio.
A 1.285, temps de Pere el Gran,
la corona d'Aragó es va enfrontar al Regne de França
pel control de la Mediterrània Occidental.
Davant de les Illes Formigues
es va produir la batalla naval decisiva d'aquella guerra.
La victòria de les Illes Formigues
en el proper episodi de l'Enguàrdia,
també disponible al web de Catalunya Ràdio.
Enguàrdia amb Enric Alpena.
Cada cap de setmana, dos programes.
El diumenge a les 3 de la tarda
i cada dissabte un altre exclusivament en podcast.
Els convidats de Sílvia Coppolo s'estiren al divan.
Viure és fer política.
Aquest diumenge s'hi estira l'actriu Mercè Arànega.
Encara que tu verbalment no et posicionis
en un lloc o en un altre,
amb els fets, amb el que fas cada dia, t'estàs posicionant.
El divan amb Sílvia Coppolo.
Per tant, qui digui que no fa política menteix
o no sap el que està dient.
Quinzena temporada, el valor de la conversa.
El divan s'hi està divinament.
Aquest diumenge a les 9 del vespre.
També a l'api al web de Catalunya Ràdio.
El suplement.
Dissabtes i diumenges des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
I ain't blind
Just a matter of time
Before you steal it
It's all right
Ain't no good in my head
El suplement de Catalunya Ràdio d'aquest diumenge
l'hem fet possible la coordinació d'informatius
Neus Bonet i Raül Flores, redacció Núria Pujadas,
Nil Bia, Marta Ferrer, Marina Laminos, Miquel Alós i Gemma Carceller,
producció Sònia de l'Ofeu i Eva Catalán,
el control tècnic al Dani Rodríguez i el Blai Iniesta,
i el control central al Xavi Ball.
I tornem dissabte que ve, des de les 6 del matí,
i fins que faci falta,
ens podeu seguir a catradio.cat barra el suplement,
i a través de les xarxes de Catalunya Ràdio
ens recuperareu alguns dels continguts
que hem fet aquest cap de setmana,
com l'entrevista amb Anna Lewandowski,
la conversa amb Mònica Terribas,
avui la conversa amb Xantal Llovina,
les seccions de la Maica Navarro, del comunista...
Quan vulgueu, catradio.cat barra el suplement,
o les xarxes de Catalunya Ràdio
amb l'etiqueta suplementcatradio.
Que vagi bé.
El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.