A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, amb Roger Escapa.
Bon dia, són les 6, i així sona el suplement de Catalunya Ràdio.
Diu menys a 4 de juny del 2023.
Ben tornats de l'indome tots plegats,
amb la ressaca emocional d'aquesta finalíssima de la Champions,
entre el Barça i el Folzburg.
Avui, tot el que va donar de si aquesta final al suplement,
amb una tertúlia que compartirem amb la Núria Oriols de l'Ara,
l'Anna Pardo de Vera de Público, el Marc Molins advocat penalista,
l'Oriol Marc, cap de política del Nació Digital,
i una música també ben especial.
Jo ando despejada, aloca,
bajé con un flow nuevo...
Fa tot just, un parell o tres d'hores,
que ha acabat el concert de Rosalia al Primavera Sound.
Avui, la ressaca també d'aquest concert,
amb l'Olga Alba Aulós, el Jordi Bianchotto,
i una part de l'equip del suplement
que avui prepara el programa amb una lleugera ressaca.
Tot això en un matí, on també rebrem la visita de l'actor Maxi Iglesias,
amb una llarguíssima trajectòria en l'audivisual.
Acaba d'estrenar Valeria a Netflix
i ens visitarà per explicar-nos el seu vincle amb Catalunya.
A les 11, llibres, sèries i bandes sonores amb la Marina Porres,
les converses del Roger Mas i el David Carabé,
en el demà ho deixo, la Marta Ferrer amb els arguments universals,
i a les 12, el dominical.
Pa, jadra, pa, polonita, panettone, pan, tomaca, parguela...
Pa! Aquí está.
Y uno secuelo, del pa, concepta, sense el cual,
no es en la cuina de Ferran Adrea,
el pa es omnipresent a la seva cuina.
Els diumenges a les 12, el dominical.
Bon dia als que us esteu despertant,
bona nit als que no ens escoltareu fins a quarts d'una.
Som el suplement i tenim esparit de cap de setmana.
El suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus. Bon dia, Roger.
Ara ho deies, eh? Avui ens llevem amb la victòria del Barça femení,
que s'ha endut la segona Champions a futbol,
després de remuntar un 0-2 al descans
per acabar imposant-se per 3-2 al Volksburg alemany.
Patrick Guijarro va fer els dos gols, que van significar l'empat,
i després Rolfo va rematar.
Les tres últimes temporades,
les jugadores de Jonathan Giralde han jugat tres finals
i n'han guanyat dues.
L'agolejadora Patrick Guijarro deia ahir
que ha estat una victòria coral.
Conseguir esa remuntada, que no era nada fácil.
Hoy he sido yo, pero...
Yo te digo, yo creo que ha sido la creencia de todas,
el creernoslo,
y la verdad que estoy contenta por ayudar al equipo,
y sobre todo un día como hoy tan especial,
ayudar para conseguir estas Champions.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès,
rebrà avui diumenge les blaugranes al Palau,
serà a les 6 de la tarda,
hi haurà festa amb l'afició des de la balconada de la Generalitat
i després aniran també a l'Ajuntament,
on les rebrà l'alcaldessa amb funcions Ada Colau.
I d'aquesta matinada, de fa una estona,
el de Rosalia s'ha coronat
com a reina de l'última nit del Primavera Sound.
Amb un espectacle audiovisual pensat al mil·límetre,
ha protagonitzat el concert més multitudinari
del Festival Barcelona Marruït.
Curt, intens, coreografiat a la perfecció
i amb algunes interferències d'un escenari pròxim,
el de Rosalia ha estat de llarg
el concert més rodó del Primavera Sound d'aquest any.
Després d'una introducció,
a l'escenari de les japoneses Matsuri,
Rosalia ha aparegut a l'escenari escortada per ballarins.
Tothom amb casc.
Ella, al centre, s'ha descobert el rostre i els cabells li voleiaven.
I tot ho hem vist en un contraplan granangular
amb les pantalles verticals gegants que flanquegen l'escenari.
Des d'aquest moment, la realització audiovisual ha estat impoluta.
Diakinosales ha pujat de nivell amb una realització
que combinava plans genitals amb plans de conjunt individuals.
Rosalia ha jugat amb l'estètica del telèfon mòbil
i el concert s'ha beneficiat de debò de les pantalles verticals.
La noche de anoche semblava un vídeo gravat entre amics
amb Rosalia sentint el micro al públic,
però a Gentai semblava que faltava volum.
El públic en demanava, Rosalia també,
i l'electrònica obsessivament tossuda d'un escenari massa pròxim
ha destruït un moment que havia de ser tendre.
Però la corrua de hits posterior,
Moto Mami, La Conviversace, Beso i Vampiros,
del disc amb Ro Alejandro,
o Malamente, han fet oblidar el dram amb rapidesa.
La mescla entre sorollisme i coduro de cute ha posat punt final
a un treball audiovisual d'orfebreria adient per una reina.
Marc Ruiz, Catalunya Ràdio Barcelona.
Gràcies, Marc.
Avui també expliquem que les direccions d'Esquerra Republicana
i de Junts s'han reunit a Ginebra
per analitzar els resultats de les eleccions municipals
i també veure com planteja l'elecció d'alcaldes el 17 de juny,
quan s'han de constituir els ajuntaments.
Les dues formacions coincideixen a dir
que és hora de refer confiances
amb l'objectiu de vestir pactes sobiranistes, o si més no,
i actualment, on queda clar que serà molt difícil un acord,
és al Senat.
En una entrevista ahir, aquí, al Soplement de Catalunya Ràdio,
el president de la Generalitat, Pere Aragonès, allunyava les opcions
de fer una llista unitària al Senat
pel poc marge que hi ha,
i és que només queda una setmana, com dèiem,
per registrar coalicions electorals.
Ara ho veig difícil, perquè són pocs dies,
perquè aquesta sempre ha estat una qüestió
en què els partits han estat allunyats,
però en tot cas hem d'explicar les fórmules
que, amb les condicions que tenim ara,
sense forçar excessivament res,
doncs el que ens permetin
és construir propostes unitàries.
La Unió Europea adverteix Sèrbia
i la província independitzada de Kosovo
que hi aplicarà mesures fermes
si no se'n restableix la calma a la zona
després dels recents actes de violència.
Els servis boicotegen els alcaldes albanocossovars
perquè no els consideren legitimats
per unes eleccions gairebé sense votants,
mentre la Unió Europea reitera
que els comicis s'han de repetir.
Diumenge, 4 de juny,
avui també hem de parlar d'un guàrdia civil
que ha matat a trets la seva exparella Aoya,
això és a Pontevedra.
Els fets passaven ahir
al voltant de les instal·lacions del càmping
on treballava la dona.
El policia l'esperava a la sortida del càmping
i li va disparar diverses vegades abans de fugir.
El presumpte assassí tenia un ordre d'allunyament de la dona
i prohibició també de comunicar-s'hi.
Aquest és el segon crim masclista a Galícia
des de començaments d'any.
El mes de febrer va morir una dona a Bayona
amb mans també de la seva exparella.
Avui diumenge,
a banda de la victòria de la Champions femenina,
avui diumenge, en l'àmbit esportiu,
recordem que es disputa l'última jornada
de la primera divisió de futbol al Girona.
Es juga a entrar a Europa
al Sadar davant l'Ossesuna,
a dos quarts de set d'aquesta tarda,
i a les nou a Celta, Barça i Espanyol,
reial Madrid.
També Vax Vestapen sortirà
des de la pole al Gran Premi d'Espanya
que es disputa el circuit de Barcelona-Catalunya.
La cursa també és avui diumenge
i a les 3 de la tarda.
I un últim punt de l'àmbit esportiu.
El Barça de futbol sala
ha guanyat 2-0 a l'Inter Movistar
en el primer partit de semifinals de Lliga.
És diumenge d'un pont de tres dies.
Pel que fa al temps,
ens anuncien que torna el temps variable
o inestable aquest diumenge.
Sobretot a partir del migdia
i durant la tarda.
Ens anuncien també un matí
tranquil, amb cel, mig anul·lat o sol,
boires baixes matineres
a les valls del centre,
la Noguera i també el Pre Pirineu.
Pluges, ruixats i tempestes
entre la tarda i el vespre
amb un dia de calor moderada.
Benvinguts al Llindà.
Una experiència única
on cada setmana una persona
coneguda i temerària accepta creuar el Llindà.
Ja t'han tapat els ulls completament, oi?
Sí, sí, estic absolutament desorientada.
No veig absolutament res.
Ja no veus res? No. Perfecte.
Una història que a poc a poc
s'anirà allunyant de la realitat
i entraran territoris estranys i inquietants.
Jo no m'he liat mai amb cap quim.
Deixeu-me fer una trucada com a mínim, sisplau.
El Llindà, una experiència sorprenent.
Direcció i guió de Toni de la Torre
amb la narració de Jordi Buixaderes.
En podcast, a l'app i al web de Catalunya Ràdio.
Cada dimarts, un nou capítol.
Un nou capítol.
Al món.cat hi trobaràs ofertes d'escoles superiors,
universitats, màsters i postgraus.
Entra-hi, informa't i tria el teu.
Amplia els teus horitzons al món.cat.
Aquesta nova temporada, reconnecta't amb la natura.
Apropa't al Palau de la Música Catalana.
Sinfonisme amb les grans orquestres,
música de cambra amb els millors solistes,
veus imprescindibles de la lírica,
òpera en concert, cant coral, músiques a la frontera de gèneres.
Tria la carta i abona't a partir de tres concerts.
Entrada'ls i abonaments a palaumusica.cat.
El suplement.
Des que surt el sol fins l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio, l'ofici d'educar.
Elisabet Pedrosa, bon dia i bona hora.
Bon dia, Roger Escapa. Tot a punt, ens hi posem.
Som-hi.
L'ofici d'educar, a Catalunya Ràdio.
La veritat és que per mi,
participar en aquest projecte d'Art Transforma
ha estat una sorpresa meravellosa.
Veure i sentir l'emoció que transmeten des d'aquest estat tan fort
és únic.
I veure que aquest factor humà és el més important de tot
és meravellós.
I són coses que potser veuen el camí, no?
Els que ja hi som en aquest camí.
Al art, a vegades, ens oblidem.
O es transforma massa.
O perd el significat inicial.
I veure aquesta pureza, bueno, em va mostrar moltíssim.
Benvingudes a l'ofici d'educar.
Hem sentit Edna Sey, afroactivista i cantant de sul,
el trio de Sey Sisters,
i que ha col·laborat en l'espectacle del mercat de les flors La Fantasia,
del projecte Art Transforma.
Implicació, creació, emoció, transformació i art.
Però a l'abast de tothom, per sentir, gaudir i créixer,
per conèixer Art Transforma ens acompanyen.
Caral Prats i Cristina Covern, d'Art Transforma,
i el testimoni de l'Alícia,
participant de l'espectacle Fantasia al mercat de les flors,
del Francesc, pare del Joan, jove de l'orquestra integrada,
i de l'Andreu, pare de l'Anna, que participa arts a l'abast.
Acabarem amb com a duco amb la Dara Terrades
i anual pràctic per afrontar el conflicte familiar
amb la Marta Butjosa.
L'ofici d'educar amb Elisabet Pedrosa.
Art Transforma és crear, compartir i experimentar.
Nacho Malús.
Doncs avui a l'ofici d'educar Art Transforma.
De fet, la història ve d'aquí,
que es va marxar a estudiar al Superior de Música Anglaterra,
va ser violista, concertista,
i per circumstàncies va descobrir la faceta social de l'art.
Va fer un projecte final de carrera sobre l'accés a les arts
i va descobrir les Community Arts and Music.
I el 2009, amb Rebecca Gale,
Crea Art Transforma, una entitat sense ànim de lucre
per professionals de la cultura, de l'art i de l'àmbit social,
per fomentar oportunitats de participació, educació
i professionalització artística.
És que la creativitat és un ingredient que tots tenim
i que es pot educar i potenciar
i proposa l'art per la transformació social,
per l'empoderament personal i per la inclusió.
Tot això proposa la Caral Prats, Caral, Cristina.
Expliqueu-nos què és Art Transforma
i sobretot què passa.
Perquè passen moltes coses, no, Art Transforma?
Sí, passen moltes coses, Art Transforma, i de molt maques.
I jo sempre dic que, per mi,
Art Transforma és el recordatori
d'allò que és més essencial i més important en l'art,
que tan sovint oblidem que és la cooperació,
l'expressió, la creativitat, la llibertat i la comunicació.
I a vegades, des de l'altra banda de l'art,
com a ballarins o com a músics, oblidem tota aquesta faceta
que penso que és molt potent i és el més important.
Sí, com ja has dit tu a la introducció,
hi ha moltes maneres d'explicar què és Art Transforma.
El més políticament correcte seria que és una entitat
sense ànim de lucre, des d'on impulsem projectes artístics
d'impacte social per generar oportunitats
per totes les persones en l'àmbit artístic i cultural.
Però, com amb tot, com amb les persones,
hi ha moltes maneres de definir-ho.
I podríem trobar-ne de més poètiques, no?,
que diuen que pot ser un espai temps a on aprendre
des de la creativitat i des de la curiositat compartida.
I la pureza, no?, ens deia l'Edna Sey, aquesta pureza, no?
Ella deia, ostres, em recoloca a la pureza de l'art,
a la manera de sentir l'art, no?,
d'una manera més, potser, primària, no?
Sí, de fet, passa això, que està vinculat amb el que deia la Cristina,
que és que quan tendinces en la professionalització
en l'àmbit artístic, t'oblides de les essències.
I, de fet, en alguns projectes convidem
professionals de la cultura i si pot ser una mica de renom
reconeguts, com va venir Lluís Omar o Mario Serra
o aquesta, l'Edna Sey, precisament per això,
per establir ponts entre aquest àmbit social
en el que nosaltres estem condemnats a viure,
només perquè treballem amb persones sistemàticament excloses
d'algunes activitats i d'oportunitats,
i l'àmbit cultural, no?,
diguéssim, més elitista o més professionalitzador,
que sovint passa això, no?, tu els convides
a venir a col·laborar i la mirada que poden tenir ells
és una mica solidària, no?, venen a fer un bon acte
en un projecte social,
i el que s'emporten és inesperat per ells,
no tant per nosaltres, no?, de transformació
i d'altres possibilitats dins del món cultural,
altres maneres de fer aquest art, no?
Lluís Omar ens deia, ostres, he arribat aquí
i m'heu donat tot de possibilitats, mira, Lluís,
pot sortir per aquí, pot sortir per allà tu mateix, com ho sentis,
com ho vegis, i després ell va dir, ostres, m'heu donat tanta llibertat
i jo estic tan acostumada que un director em digui,
heu de sortir per aquí, heu de dir-ho amb aquest to, amb aquesta dicció,
i he vist lo bé que us moveu vosaltres,
en aquesta llibertat i en aquesta...
que m'heu fet de mirall de les meves fapleses, no?,
o les meves mancances, llavors,
penso que totes aquestes persones, com m'ha dit l'Etna,
que els hi passa això, que venen a fer una cosa
que ells fan cada dia i que estan molt acostumats a fer,
que és cantar o que és pujar a un escenari,
i quan se n'adonen del context, del lloc on estan,
i des d'on ho fem, des d'on posem la mirada,
els trasbalsa una mica, o els transforma una mica, també.
Repassem projectes, música a la basc,
qualsevol infant amb discapacitat, diversitat funcional
o pluridiscapacitat pot gaudir de sessions de música.
Quina és la comunicació que s'estableixen, en aquests casos,
a través de la música, no?
Hi ha una mare que deia...
Amb la música, la meva filla canvia de comportament i és feliç, no?
Quin és el poder de la música, en aquest projecte?
Bé, música a la bast és el primer projecte d'Art Transforma,
el primer que vaig impulsar el 2009, quan va néixer Art Transforma,
i la veritat és que molt bé, tampoc sabia jo el que anava a fer.
Jo sabia que hi havia persones que no tenien l'oportunitat
de fer el que jo havia fet tota la vida,
que és anar a un extraescolar setmanalment de música,
i em vaig proposar generar-la, generar aquest espai,
perquè infants o adults o joves amb discapacitat,
pluridiscapacitat, problemàtiques de salut mental,
poguessin tenir aquesta activitat setmanalment.
I ha sigut al llarg dels anys que hem començat a identificar
tant els beneficis, que seria com una mirada més terapèutica,
com el que al final són els beneficis de la participació
en les arts per totes les persones.
Són beneficis compartits.
El que passa és que els obviem en una part de la població
i en aquestes persones, que ja tenen poques oportunitats
de participació en tots els àmbits de la seva vida,
es deve molt revelador.
Llavors, quina comunicació és l'essència de la música?
Si no, comunicar a través de la música,
i proporcionar a les persones el plaer o no,
o la tristesa que et pot suggerir una música.
Llavors, no crec tant en aquests casos, què passa,
sinó que passa el que ens passa a tots amb la música,
si ens deixem, no?
Amb el plus, que com que no han tingut moltes oportunitats,
el sol fet de tenir-la ja és molt revelador
i és molt terapèutic i és molt... molt intens.
I el 2013, comencem amb l'orquestra integrada
per joves amb i sense diversitat funcional,
que aglutina entitats culturals, educatives i socials.
No hi ha creativitat sense risc, no hi ha error possible
i en els processos creatius hi ha aprenentatges de vida.
És una mica això que ens deieu ara, que aprenen els uns dels altres,
en un espai de creació conjunta,
que en el que hi ha la música, hi ha la dansa,
també hem vist que hi ha un altre projecte que va de teatre, no?
Què aprenen els uns dels altres, no?
Jo penso que la bellesa del procés creatiu,
primer és que és un procés creatiu, com deia l'Helena,
també molt pur, molt... molt real.
Quan comencem tenim un full en blanc i no sabem què passarà,
no sabem on anirà, perquè tot es podem opinar,
tots podem dir, tots sumem des d'on sigui,
i és totes aquestes petites parts que acaben fent el tot,
llavors mai saps on anirà.
I jo penso que no és que aprenen un dels altres, sinó tots aprenem.
O sigui, l'equip artístic aprenem moltíssim,
els tècnics que venen es sorprenen, aprenen,
volen seguir formant part del projecte, i és com...
Que tantes persones suma i es valora tot,
hi ha tanta llibertat i es pot decidir, es pot dir,
clar, el resultat és únic, no? I cada any és tan diferent.
Ja no és que aprenem els uns dels altres,
sinó que aprenem de nosaltres mateixos, a vegades,
perquè realment et proporciona espais d'això,
d'opinar, de preguntar, de conèixer i de conèixer tot tu mateix.
Jo crec que cada procés creatiu, quan l'acabem, ens coneixem a nosaltres
millor, coneixem les persones que ja coneixíem millor,
evidentment, com que és inclusiu, i hi ha persones que potser
no es coneixerien si no tinguessin espais com aquests, segurs,
és molt revelador. També a nivell artístic,
com que l'aproximació que fem és molt transversal,
entre la música, la dansa, altres disciplines artístiques
i altres coses de vida, perquè al final tot es relaciona,
vivim en una societat amb una necessitat de parcel·lar molt gran,
i al final allà tot es barreja, doncs els aprenentatges
són infinits per tothom.
I el projecte acaba amb una posada en escena
tremendament emocionant i màgica, que els que hi participen
diuen que queda gravada al cor.
L'Alícia és una de les participants del procés creatiu participatiu.
El 21 de maig es va estrenar
al mercat de les flors de l'espectacle La Fantasia,
nou mesos d'un procés col·lectiu transformador, creativitat,
música, dansa, inclusió, cohesió, participació.
L'Alícia ens explica la seva participació a l'espectacle
Jo he sigut una ambadarina de l'espectacle La Fantasia,
amb el personal de l'Inés Ruiz, i he fet també el rap final.
Quan estava a punt de començar l'espectacle La Fantasia,
estava estirada, somiant, estava tranquil·la,
després ja he començat l'espectacle,
i estava més tranquil·la i contenta.
He sigut molt feliç, ha anat molt bé,
i hi havia molta gent que estava a la gent
que em porta a la meva vida,
i d'això he omplit el mercat de les flors.
I l'Alícia ens explica també per què recomanaria
participar en el projecte Art Transforma.
Li recomanaria aquest, de tota forma,
perquè conegueu persones molt maques
i també que tenen que animar,
per a Art Transforma,
perquè ego molt,
és molt xulo, fa moltes coses.
Jo espero poder participar una altra vegada.
Amb la música, la vida és millor.
Cultura, participació, inclusió,
diversitat, accessibilitat, oportunitats,
societat, Art Transforma.
Doncs l'Alícia ens explicava com es va sentir
en aquest espectacle la Fantasia.
Com ha anat això? Expliqueu-nos com va anar,
què vau sentir, què va experimentar,
totes aquelles persones que vam participar.
El que farem a la posada en escena final,
després de 9 mesos de crear,
l'ambient, el mercat de les flors...
Tots sou nosaltres. Tothom que participa.
140 persones han dit la seva, han opinat,
han decidit i han d'assumir les conseqüències del que han decidit.
I l'Alícia us ha explicat que era molt feliç
i que s'ho ha passat molt bé, però s'ha enfadat molt,
ha plorat molt, els processos creatius són molt intensos
i no sempre és fàcil.
Però el que passa a la posada en escena, que jo sempre dic,
això és un projecte, no és una producció.
Nosaltres no treballem per una posada en escena,
treballem per tot el camí que ens porta allà
i allò és simplement compartir-ho amb tots vosaltres,
amb el públic general. I també és molt emocionant.
I també busquem espais com el mercat de les flors,
o altres anys hem anat a l'auditori perquè li posem valor
però l'ambient allà, en aquell escenari,
amb forquilla i ganivet el pots tallar, perquè tothom se'l sent seu.
És molt potent. Llavors el que sentim és difícil d'explicar.
Sí, jo penso que molta intensitat també és un projecte
molt exigent per a totes les persones que hi participen.
I més aquest any que hem fet dues posades en escena
ha estat exigent, però és això, i amb molta emoció,
perquè quan sents que surts a l'escenari a fer alguna cosa
o a fer alguna cosa que et pertany, o a la que tu pertanyes,
la gent que Art Transforma és com una tribu.
Llavors tu surts amb la teva tribu a compartir allò que heu creat.
És molt emocionant i és molt diferent,
perquè sents que et pertany i sents que ho pots afendre.
I amb l'Alícia ha passat molts moments,
però s'ha empoderat d'una manera brutal durant el procés creatiu
i ha sigut molt bonic de veure.
I dieu que tot el que passa amb Art Transforma s'expendeix
també a les seves famílies.
Què és el seu rol de les famílies en aquest projecte?
Doncs, mira, l'altre dia vaig anar a Radio Sabadell
a una entrevista i em deien, em van fer una bateria de preguntes,
i em deien, el teu heroi, i jo vaig dir, mira,
heroïna, heroïnes, totes les mares amb fills amb discapacitat.
Per què?
Per molts motius, però el principal, així,
a l'engross seria, són activistes per força,
perquè estan tan vulnerats als drets dels seus fills
que automàticament estan vulnerats als seus.
Són unes mares cuidadores que ningú posa valor.
S'ho han de lluitar tot, o sigui, l'escola inclusiva,
existeix o no existeix, s'ha desplegat el decret
d'escola inclusiva o no, de quina manera,
una escola ho fa millor que l'altra, vull dir,
lleure, cultura, o sigui, tot s'ho han de lluitar.
I, a més a més, quan necessiten o poden demanar ajuts,
perquè n'hi ha, d'ajuts, la burocràcia és,
i que jo que demano subvencions per Art Transforma,
ja em vaig aprenent, però penso que si tens un fill
amb discapacitat has d'aprendre tot això,
que no et posen res fàcil l'administració.
És un interlocutor molt dur, no?
Així que, per mi, heroïnes, totes aquestes mares,
que, a més a més, moltes vegades només fan que aprenen
en positiu de l'experiència i són unes lluitadores,
bueno, els hi ha tocat, no volen ser heroïnes,
que fan la seva vida com poden, com ho fem tots,
però clar, jo que en conec tantes, i alguns pares, he de dir.
I els pares? Perquè sentirem pares d'aquí no res.
Sí, els pares també n'hi ha d'herois,
però està confirmat, estudiat i conegut,
que moltes vegades desapareixen.
A la societat, en general, les cures van a carrer de les mares,
hi ha una perspectiva de gènere molt important.
Doncs, si et sembla, sentim pares, perquè no tenim mares,
no tenim mares, sentim el Francesc, el pare del Joan,
jove de l'orquestra integrada, que ens explica com és el seu fill
i què representa per ell participar del projecte.
El Joan és un jove de 23 anys, amb syndrome de Down,
molt sociable, simpàtic, vermista,
molt observador i un bon imitador de gestos i tics de tothom,
però que està molt capficat actualment
perquè no es reconeix a ell mateix amb la seva malaltia mental,
i això el té una mica preocupat.
És difícil dir què li aporta,
quan es transforma l'orquestra integrada, el Joan.
Les persones amb discapacitat, a vegades, tenen grans dificultats
per reconèixer les emocions,
ja sigui per l'esforç que suposo objectivar-les i explicar-les,
o per la gran dificultat, a vegades, d'identificar-les.
I, per tant, és difícil respondre la pregunta
de què li aporta.
Les setmanes que hi ha assaig, el Joan hi pensa tota la setmana.
Són setmanes especials,
que quan va a l'assaig hi va content i surt content,
i quan hi ha orquestra, al final també hi va content i surt content.
I com que de tots aquests problemes de salut mental
no he tingut mai cap problema de conducta,
fins i tot no podem tocar l'instrument que ell voldria tocar,
però no podem fer el que ell voldria,
perquè fa que ell se senti bé, que se senti feliç,
i que se senti en un grup integrat.
Ens parla el francès del poder de connexió amb la música.
És evident que la música, per al Joan,
però també ho veig per moltes persones amb discapacitat,
és alguna cosa una mica màgica.
Jo no hi entenc de música.
El que sí que veig és que ell, a través de la música,
es relaciona amb els sentiments i amb l'expressió.
A vegades, cantant, és capaç d'explicar coses
o d'expressar coses que no és capaç d'explicar-les parlant.
A través de la música es pot relaxar,
pot canviar els estats d'ànim.
A la música no sé com funciona,
però és evident que connecta amb alguna cosa
que a la resta ens fa molt difícil de comunicar.
Jo recomanaria a tothom portar el seu fill a la Filla Art Transforma,
perquè veig que el meu fill és feliç allà,
i això és el millor que li pot passar a un fill o una filla.
I què demanaria el Francesc a l'administració?
Vivim en un entorn que sacralitza les capacitats,
la producció, l'eficiència, l'utilitat.
En aquest entorn es torna complexa,
tenir una vida fàcil al costat d'una persona amb discapacitat,
i, per tant, amb una gran desigualtat d'oportunitats,
i que el que pot oferir són valors
que no tenen un fàcil reconeixement social.
Demanem a la societat, a les administracions i a l'entitat,
que facin lloc a valors diferents,
que creguin en les persones i en la seva evolució,
que siguin flexibles en els terminis, els recursos,
els tempos i els resultats,
que no ens tanquem en les nostres mans mentals i a priorismes,
a ningú, però especialment a les persones amb discapacitat,
i que pensem que per sobre de la discapacitat són persones,
i que, com a tal, hauríem de ser capaços
que en aquesta societat nostra tothom hi tingués un encaix,
perquè, com diuen, qui descapacita és l'entorn i no la persona.
No m'agraden les etiquetes.
Veig l'art com una manera de pensar i de crear sentit en comunitat.
Richard Townsend.
Avui a l'ofici educat projecte Art Transforma hem sentit el Francesc,
el pare del Joan, i la Caral ens volia fer algun apunt.
Què ens volies explicar, Caral?
Elisabet, és que abans m'has preguntat
quin és el rol de les famílies, i no t'he contestat això.
T'he contestat tot de coses, menys això.
I volia dir que les famílies no són el nostre target,
però nosaltres sempre diem que Art Transforma no va de música
ni d'art ni de creativitat,
que és cuidar les persones.
I quan treballes amb aquests nois i noies,
amb aquests nens i nenes, amb aquests infants,
venen amb una motxilla des de casa
i sempre les cuidem tant com podem.
Amb Arts de l'Avast fem amb cada grup
dues o tres sessions obertes amb les famílies.
Moltes vegades elles, les famílies,
s'emporten recursos per comunicar-se amb els seus fills
que potser no coneixien,
les poses en un espai d'oci igual amb els seus fills,
en un espai terapèutic on s'està intentant corregir
i veure no les dificultats, sinó d'oci i de participació,
i les fem participar sempre que podem.
O sigui, ara amb la fantasia, posant un assaig,
vam deixar fora uns papers, què és per tu la fantasia?
Perquè les famílies també diguessin la seva,
i vam recollir aportacions de les famílies
per l'espectacle, també.
El rol de les famílies és aquest,
forma part de les persones amb les que treballem.
I amb quines motxilles arriben aquestes famílies?
Les famílies adolorides?
Això tindria una mica a veure amb el que t'he contestat abans,
que no era el que em preguntaves.
Les famílies porten motxilles.
I des de...
Nosaltres treballem amb nadons, amb ploridiscapacitat,
i no arriba ni a motxilla.
O sigui, està passant en directe.
Estan vivint processos de dol i d'acceptació.
I, clar, com no has de treballar amb aquestes famílies
si estàs treballant amb els seus nadons amb ploridiscapacitat?
Impossible.
Sentim també l'Andreu, el pare de l'Anna,
que participa a Arts de la Bas,
que ens explica com és l'Anna i què li ha portat el projecte.
L'Anna és alegre, ara està molt adolescent,
per comunicar-se a utilitzar el seu llibre d'EPEX.
Té molt clar què li interessa i què no.
Quan una cosa se li agrada, s'emociona.
L'Anna fa molts anys que fa l'activitat de música a la Bas.
És l'activitat en grup que hem trobat que l'Anna pot participar,
s'ha comunicat, li ha ajudat a millorar la coordinació de moviments,
ha fet que tingui més interès per rellugar-se,
i sobretot a interessar-se pel seu entorn.
I per què recomanaria l'Andreu música a la Bas
i què demanaria l'administració i a la societat?
Participar en música a la Bas
ha permès a l'Anna gaudir en primera persona de la música,
i sempre que l'hem deixat, l'hem deixat amb molta tranquil·litat
perquè sabem què està ben atesa i què hem de disfrutar.
L'administració li demanaria sobretot més recursos,
i que aquesta ajuda continués després de l'escolarització.
I a la societat, doncs,
que realment integrés les persones amb discapacitat
d'entrar a la societat.
Quan sentim aquesta carta als reis d'aquests pares,
és molta feina a fer, eh?
És a dir, hi ha una llista llarga de coses que estan pendents, eh?
Sí.
Allò del got mig pleu, mig buit,
hi ha bastant camí fet i moltes millores, també.
En un vídeo que vaig trobar a vostè de celebració
dels 10 anys d'Art Transforma,
les paraules que més se sentien són emoció,
que és una paraula que també l'heu dit molt, felicitat,
però també molta creativitat, expressió,
i que s'ho passa amb pipa, no?
Sobretot les persones que hi participen
que se senten reconegudes i protagonistes,
que segurament en pocs àmbits de la vida
es poden sentir protagonistes, no?
Cristina, et... Sí.
Sí, això passa, jo crec, quan crees aquests espais, no?
On realment són protagonistes
i jo penso que se senten lliures
perquè, com una mica dèiem, no hi ha error, no?
Llavors, quan et treus aquest pes de sobre, no?
Que són persones que moltes vegades no tenen aquest accés
a les artes de la cultura i molt menys tan participatiu, no?
Se senten lliures i hi ha una motivació molt gran.
I lliçons que podem extreure d'experiències
com l'orquestra integrada, no?
Pels centres educatius i per la societat en general, no?
Per tenir una societat més inclusiva,
que és una mica el clam de totes les famílies
que es troben en aquesta situació, no?
Quines lliçons n'has tret, Caral,
que poguéssim aplicar a la societat
per fer-la veritablement inclusiva?
Mira, em sona a utopia, de veritat.
Vull dir que al final jo em sento com una...
És una utopia que vosaltres esteu fent realitat,
és a dir, vosaltres esteu creant conjuntament
esteu fent participar.
És que no en tinc cap dubte, a vegades, diem,
no necessitem tieta, perquè sí, sí,
pensem que és meravellós el que fem i que ho fem molt ben fet,
però som unes formiguetes, eh?, en aquest món.
I moltes vegades, també,
ens trobem amb barreres de dificultats, no?
Anem a molts espais en els que tampoc no estan acostumats
a quedar de cop i volta, no hi hagi error,
o persones que estan...
que estiguin relativament excloses d'aquests espais culturals
i ja sortir al centre ocupacional amb els educadors, o el que sigui, també...
A mi sempre m'agrada molt parlar de l'exemple de la Carmen,
que és una educadora d'un centre ocupacional
que van participar del procés creatiu un any,
i la Carmen va acabar apallant a l'auditori,
i quan vam acabar tot el projecte,
em va venir, em va abraçar, es va posar a plorar,
i em va dir,
caral, és que m'heu canviat com a persona i com a professional,
i jo li vaig dir, veu, explica'm.
I em va dir, bueno, com a persona, jo soc una persona molt introvertida,
mai m'hagués imaginat dalt d'un escenari ballant,
i m'ho he passat superbé, ha sigut molt poderós,
i professionalment he entès que no cal
aquesta jerarquia dins dels centres ocupacionals,
on aquestes persones no poden escollir el que dinen,
no poden escollir si van al lavabo, no?
O sigui, que els hi preparem activitats tot el dia,
però que sembla que ells no tinguin veu,
i llavors m'heu proporcionat una manera
d'interactuar amb aquestes persones
que l'he aplicat ara en el meu dia a dia
al centre ocupacional, i això és una mica el que fem, també.
Perquè treballem amb les famílies, també,
treballem amb els educadors que porten els grups, també, no?
Llavors anem fent aquesta transformació
a tots els àmbits, de petit a gran, de dins a fora,
on esperem tenir impacte en la societat,
però, clar, seria el final de tot, no?
Anem fent aquesta feina de formiga
que la trobem molt important i molt necessària,
però, bueno, que la societat és molt grossa,
i mira com han anat les eleccions, és una mica preocupant.
Ja. Creus, per tant,
que reconèixer aquesta veu de les persones amb diversitat funcional
és una assignatura que tenim pendent com a societat?
Reconèixer la seva veu, el seu dret a decidir,
el seu dret a escollir?
Sí, moltes vegades, des d'elles mateixes
i des de les pròpies famílies no coneixen els seus drets.
També és part de la feina que fem.
Jo, a vegades, em trobo assessorant amb temes
que no tenen res a veure amb les arts,
i la feina que fem és aquesta, no?,
que el reconeixement d'aquests drets,
moltes vegades preguntes al mateix col·lectiu
dels països i de les guerres, i dius...
Bueno, Manu, vine cap aquí i parlem de tu,
i és una mica aquesta feina que s'ha de fer,
i ja no et dic tota la gent que no té cap contacte
ni el vol tenir perquè té una mirada totalment allunyada
de tot això que estem parlant
vers la discapacitat o vers la diversitat, directament.
Teniu també un projecte en un espai materno-infantil
per famílies en situació de vulnerabilitat, de risc,
en què treballeu el vincle entre el cuidador principal
i els nadons de 0 a 3 anys.
Què passa en aquestes sessions?
Teniu aquest i també una altra de música i creativitat
a neonatologia a les unitats de cures intensives.
Són espais en els quals la música té un valor immens.
Sí, com a tots, eh?, com a tots els espais.
Però sí, les mares del materno-infantil
són mares en situació de vulnerabilitat,
amb fills 0 a 3 anys,
i amb l'educadora del centre ens vam proposar aquest objectiu
de potenciar, millorar o enfortir el vincle mare-nador,
perquè moltes vegades estava molt fràgil i molt poderós.
Fem activitats de totes les disciplines artístiques,
fins i tot la confecció d'uns sonalls.
Fem tallers amb les mares, tallers amb només els nadons
i tallers amb totes juntes.
Doncs la confecció d'un sonall amb imat i tal,
de tot música, dansa, teatre, totes les disciplines.
I al final vas veient com tal mare
ha agafat el nadó de l'altre,
com els vincles i la xarxa que també fan entre el grup de dones
que també tenen passats i motxilles molt diferents
i quasi ni es parlen.
I vas veient com entre elles també van fent tribu
i van veient que es poden ajudar entre elles
i compartir experiències de ser mare.
I una vegada més també allà treballem amb els educadors del centre.
Aquesta cosa més global, holística i de centre,
perquè no només volem tenir impacte quan estem allà
una hora a la setmana,
sinó que volem que això...
Al final en els centres canvien els mobles de lloc.
Treuen barreres físiques,
o sigui que l'impacte també volem que sigui a tots nivells.
I feu també projectes per a escoles de primària,
escoles d'educació especial
i també projectes per fomentar la diversitat.
A veure, què és essencial per a un educador
per fer arribar les arts a l'aula?
Que seria una mica allò...
el que estaria faltant encara a l'hora d'entrar l'art a l'aula, no?
I sobretot amb aquesta idea, abans ho dèiem, de la inclusió, no?
Com la vostra mirada podria transformar els centres educatius, no?
De vegades, ho parlem moltes vegades,
és més el que no fas que el que fas.
O sigui, moltes vegades és deixar fer, deixar experimentar,
donar temps, i hi ha persones que necessiten moltíssim temps
estar tocant un instrument,
de què està fet, com sona, com pot sonar,
i és de tenir molta paciència i sobretot deixar fer.
I tenir en compte que hi ha moltes maneres de fer les coses
i molts tipus de talents, no?
I que tots són supervàlids.
I que quan estàs creant i estàs experimentant amb les arts,
el que dèiem també, no hi ha error possible.
I és molt complicat, això també ho diem molt, a vegades,
no donar per suposat allò que donem per suposat, no?
Igual un participant està descobrint una altra manera
de fer tocar un instrument,
o una altra manera de com dos cossos poden ballar,
i tot està ensenyant a tu, no?
I és realment quan dones temps
i deixes que les coses passin quan succeeixen.
Efectivament, jo crec que hi ha aquest tema de desaprendre,
que també comentàvem abans, no?,
d'on venim els ballarins i els músics professionals,
i on hem d'anar, on hem de canviar la mirada,
per poder fer aquesta feina.
Jo penso en qualsevol centre educatiu,
només educació especial o tal, és desaprendre,
i com diu la Cris, doncs entendre que poden passar coses
que tu no has previst, perquè, com diu Ken Robinson,
és molt difícil donar per suposat el que dones per suposat,
i el que has de fer és permetre't a tu també, no?,
aquest alliberament de les coses més tècniques,
de tot el que t'han ensenyat, com...
Bueno, deixa que passi coses,
aprofita l'art d'agafar aquestes coses que passen
per treure'n aquell aprenentatge que...
Jo sempre dic que es pot fer totes les àrees del currículum
a través de les arts.
I creieu que seria una eina
que facilitaria la inclusió a l'escola?
Les arts no necessàriament han de facilitar la inclusió,
si no hi ha la mirada que hi ha d'haver.
Igual que es pot fer totes les àrees del currículum sense arts,
el que dèiem abans no és tant les arts,
sinó la mirada cap a les persones, la cura.
A l'escoltar les individualitats, al grup,
tornar a les individualitats, tornar al grup...
Les arts poden ser una eina molt poderosa i molt útil.
A més, si les contemples de manera transversal,
com fem nosaltres, i multisensorial, no?, però...
Quina és la crida des de la transforma
que us agradaria fer a la societat en general?
Venim al vostre espectacle?
Sí, per començar.
Per començar, col·laborar, venir al nostre espectacle.
Com col·laborar? Qui vulgui conèixer com treballeu,
col·laborar o fer-se voluntari, què ha de fer?
Escriure'ns al correu, info.artransforma.org,
o, en el cas de voluntariat, tenim un correu específic,
que és voluntariat.artransforma.org.
I jo crec que el primer que hauria de fer la societat,
d'alguna manera, hauríem d'aconseguir conscienciar-la,
perquè hi ha tanta gent que pensa que això no va amb ells,
que al final, quan passa amb tots els temes d'accessibilitat,
quan poses una rampa, no és només per les cadires de rodes,
és per la gent gran, és per si tu vas amb el carro de la compra,
que treballar per la inclusió,
i no només de les persones amb discapacitat,
sinó de totes les minories, beneficia a tothom.
Llavors, conscienciar d'això per començar i després...
Fets, no?, accions.
Com les d'Art Transforma.Exacte.
Cristina, a la teva crida,
quina seria la societat des d'Art Transforma?
Una mica en aquesta línia, no?,
i jo m'he sentit una mica reflexada en això que ha dit la Carol.
Jo, abans d'entrar a Transforma...
Com t'ha transformat, Art Transforma?Exacte.
Jo recordo, mira, jo vaig entrar a Transforma com a voluntària,
al procés creatiu,
i era una sessió que fèiem al Graner,
la primera que vaig anar de moviment com a ballarina voluntària.
Tu ets ballarina.Sí.
I vaig veure allà i vaig flipar.
I em vaig ca... Doncs que t'ho prometo.
Per què vas flipar?
Perquè vaig pensar, que és tota aquesta gent tan diferent,
què farem? No, no, ara estem fent tal emoció i no sé què,
i surt i fes amb el Nelson, que és tal persona,
que és igual qui és, d'on ve,
quin Transforma està diagnosticat o el que sigui,
i fareu la ràbia junts.
No havíem ni parlat, no?
I de cop i volta comences a fer-ho, comences a connectar,
i amb el Nelson seguim treballant a dia d'avui,
amb els ballarins més potents que conec,
té moltíssima força i expressa les emocions
d'una manera que et transforma.
I quan comences a entrar en aquests espais
i comences a veure tot això,
penses com és possible que no sàpigués d'aquestes realitats
abans d'entrar en aquest projecte.
I a tu, Caral, com t'ha transformat, ara, Transforma?
Veig que aquí no surt ningú, tothom surt transformat.
Bueno, pensa que el Transforma...
Jo tinc dos fills, però jo dic que en tinc tres.
Fa 14 anys, del sofà de casa meva,
de dir jo tinc aquesta inquietud, jo vull fer això a la vida,
com a músic, com a persona, això té sentit,
i jo vull generar aquest espai,
però no ha sigut fàcil, eh?
I, clar, que m'ha transformat.
He après moltíssimes coses durant molts anys.
He sigut omnipresent, no?, que sempre pluralitzava.
Ara Transforma, fem això, fem allò,
i per dins pensava tu i qui més, no?
I què estaria faltant, ara Transforma?
Posats a somiar i a imaginar què estaria faltant?
Què demanaries? Va, fes carta, tu també.
Desgraciadament, tot va parar al mateix, no?,
que fa molta ràbia, que són els diners.
Jo crec que el Transforma no existeix gràcies als diners,
existeix gràcies a les persones, que ho hem tirat endavant,
i crec que haurà de ser així sempre, perquè costa moltíssim.
I també ens costa, nosaltres,
al final nosaltres som músics i ballarins,
no som gestors culturals, ni hem estudiat empresarials,
ni res d'això.
I tenim un defecte, que és que com més dinerons tenim,
que sempre són pocs, però a la que en tenim una mica més,
ja ens posem a fer un altre projecte.
Llavors, jo sempre parlo de poder fer un equip sòlid
i dignament contractat,
que puguem tots viure molt dignament de treballar d'això,
i ho anem aconseguint,
però una mica a base d'algunes llàgrimes,
algunes desesperacions, molta ansietat.
Molta intensitat, com dèiem abans.
Sí, és a dir, vull dir que és un projecte
que ens creiem profundament i que ens fa molt feliços
i que no canviaríem per res del món el que fem,
en el nostre dia a dia,
però en el fons sempre hi ha aquest rom-rom
de la sostenibilitat del projecte, del tema econòmic,
costa moltíssim.
Jo volia afegir abans que seguia pensant això com m'ha transformat,
i potser el punt que no he dit només fort que sento com m'ha transformat
és que sento que ha donat sentit a la meva feina.
Per mi la meva feina ja no és només ballar, moure't,
representar x coses a l'escenari.
Com ha agafat tothom una altra dimensió, és connectar amb les persones
i treure el millor d'elles, i recollir qualsevol cosa
i fer-la més gran i més potent i amb més persones i més bonica.
Al final és aprendre això, que reps també el que dones.
El que donem nosaltres és infinit,
jo crec que totes les famílies, tots els participants,
ens farien un monument, si poguessin,
però el que rebem nosaltres també és infinit.
I això de la nostra vida com a professionals i vitalment
té molt sentit en aquest projecte.
Avui n'hem parlat d'Art Transforma.
Fem també una altra proposta per acabar d'ar-hi inclusió imprescindible.
L'Embutonat Festival Familiar i Inclusiu de Música i Contes
serà l'11 de juny al recinte del poble espanyol de Barcelona,
impulsat per la Fundació Espacim,
que celebra el seu 85è aniversari.
Embutonat, un festival per tothom, també,
en el que la diversitat també és la protagonista.
Gràcies avui per haver-nos acompanyat,
la Gemma Prats Bruguera, fundadora del projecte Art Transforma,
i la Cristina Gobert-Garcia, també d'Art Transforma.
Gràcies per haver-nos acompanyat i compartit aquest projecte
ple de llibertat i d'emoció.
Gràcies a les dues. Una abraçada.
Gràcies a tu, Elisabet.
L'Ofici d'Educar, a Catalunya Ràdio, amb Elisabet Pedrosa.
Podeu escoltar tots els programes a Cat Ràdio,
a L'Ofici d'Educar,
o, bé, seguiu-nos al Facebook de l'Ofici d'Educar,
o us baixeu al Telegram i busqueu l'Ofici d'Educar.
Com educo avui la preocupació per les pantalles,
una preocupació molt potent, molt present,
al Telegram del programa,
i sobretot, què és el que deixem de fer darrere d'una pantalla?
Què és el que deixen de fer les nostres criatures
darrere d'una pantalla, a l'Ara Terrades?
Aquesta pregunta jo crec que és la central,
perquè a vegades no és tant el que estan fent a les pantalles,
que també,
sinó tot el que els nens, nenes i adolescents deixen de fer
quan estan asseguts allà darrere d'una pantalla,
perquè hi ha una cosa com hipnòtica,
una cosa com de no estar present allà on estan,
i d'estar absortes en un altre món,
perquè moltes vegades el que jo veig
és que aquest altre món virtual
sembla més real que el món no virtual.
A més, el nostre cervell no diferencia
si una cosa està passant o no està passant,
i quan ets nen o nena encara ho saps menys
perquè no tens aquest criteri.
Jo crec que aquesta cosa darrere d'una pantalla
l'hem de mirar en un context on han passat vàries coses.
La primera cosa per mi
és quan se'ls posa aquest nom de nadius digitals als joves.
Per mi no hi ha cap, no hi ha ningú que sigui un nadiu digital,
ningú neix amb una tablet sota el braç.
La cosa és que neixen i creixen en un món
on se'ls posa una pantalla a la primera de canvi,
i el seu cervell té una neuroplasticitat tan gran
que llavors s'adapten i aprenen a tocar la tablet o el telèfon
com si l'haguessin nascut amb això incorporat,
i no és real.
Després, un altre tema, el tema de la conciliació,
que també ho hem parlat en altres seccions.
La conciliació no existeix, llavors què passa?
Que moltes vegades mares i pares necessiten delegar
la necessitat d'atenció de les criatures en una pantalla,
perquè arribant a casa han de fer el sopar...
Recupereu la versió completa per xarxes i a la pàgina del programa.
Tornem la setmana vinent amb les escoles cooperatives.
Us deixem amb Tocar el cel de la Sara Roy,
del Festival de Música i Inclusió amb Botónet.
Sigueu lúdics, positius i alegres,
i una mica d'empatia per salvar el món.
Patons a la Núria Ventura i la Rosa C. Lluey,
fins la setmana vinent.
Roger, bon programa, i fins la setmana vinent.
Una abraçada, Elisabeth, gràcies.
Tornarem a tocar el cel perquè mai és massa tard.
Hauríem trobat la manera d'explicar el nostre relat.
Somriurem i a les estrelles haurem anat i haurem tornat,
i sabrem fer-ho amb amor, i això vol dir de veritat.
Tornarem a tocar el cel i tot tornarà a brillar.
Avui celebrem la vida i el demà serà un recalc
que al futur ens tingui ganes, que la por ja l'hem vençut,
i els problemes que guardàvem, ara el vent ja se'ls ha endut.
I no, no descobrirem camins
sense perdre'ns abans i saber que tu i jo sempre...
Cantarem històries que hem plorat
i farem el somni realitat avui.
La música ens crema per dintre.
Cridarem que tot està per fer.
Brindarem i farem nostre el temps,
i sé que amb tu la vida és més bonica.
Sabem que avui tot és possible.
Tornarem...
El Suplement, ràdio amb esperit de cap de setmana.
També de matinada.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio, camí de les 7 del matí,
aquestes hores repassem els millors moments de la setmana.
Els continguts més escoltats al nostre web,
a l'aplicació de Catalunya Ràdio.
El cap de setmana passat vam parlar amb un artista
que atrapitja fora des que va concursar
a la primera edició d'Euphoria.
Parlem del Triquell, acaba d'estrenar un disc sensacional
que es titula Entre fluïts,
en què reflexiona sobre el seu pas per la tele,
la mena de música que li agrada fer,
també la sexualitat, sobre sexualitat precisament ens deia això.
Com també, un procés d'introspecció constant
i d'exploració qui ho vegi,
també de saber molt bé quins límits tens,
quina voluntat tens, també.
És una cosa que tampoc mai acabes de tenir 100% ubicada i clara.
M'agrada donar-li voltes, doncs, quins roles de gènere tenim,
com la societat tracta en funció del gènere,
i la sexualitat és una cosa que va al final lligada a tot aquest xou.
¿Tu podries estar amb una parella tota la vida, per exemple?
Si amb aquesta parella sento que no estem engaviats
i que no ens estem sumatent a un dogma, sí.
Si ens comuniquem, ens respectem
i podem mantenir els nostres projectes propis,
compatibles, sí, però crec que també el que viu molt de l'amor
és això, el no carregar-se massa de projeccions de futur
i d'expectatives,
perquè poses com que l'acabes distorsionant
i t'acabes enamorant més dels teus propis ideals i de tu mateix
que de la persona amb la qual estàs.
Triquell, el suplement.
I també la Marina Porres,
que parlant de llibres sèries i músiques,
vam arribar a parlar del sarcasma a través d'un llibreet
que també va protagonitzar per ser una de les cançons més surrealistes
A mi, Eurovisió...
És que recordo la nit d'Eurovisió
que em va costar dormir després de sentir aquesta cançó.
Ara la ve la tornada, eh?
Quin país és?
Áustria, Pou, Pou, Pou, Pou, Pou, Edgar Allan Pou.
Ara que m'ho poses em sonava com d'alguna cosa, aquesta veu d'ultratomba.
No sé per què, eh?, d'on ve la cançó i la història de la cançó,
però vaig quedar dic, uau, Áustria,
i a més a més, aquesta tornada, eren dues noies que cantaven.
I a més, amb aquesta veu d'ultratomba que han posat abans de la tornada,
que és com si fossin una mena de mortes vivent...
Això és el que explicava la Marina Porres.
I diumenge també vam fer el dominical,
tota la prèvia de les eleccions,
vam parlar amb Ernest Maragall,
precisament comentant la portada del periòdico
que feia un muntatge amb les cares dels candidats a l'alcaldia de Barcelona.
Qui ha fet això és un militant socialista,
perquè bàsicament qui surt aquí és en Colboni disfressat, no fotem.
Home, realment sí que el candidat que potser s'identifica més és Colboni.
Collons, mira, et diré una cosa, Colboni.
Posa'm una...
Què fa amb aquesta?
La Italia, Colboni.
I la mia città.
Colboni és italià.
Non abbiamo prou lloc per leduer Colboni.
Has manipulato la prensa Colboni.
Pareo tu beneficio.
Escolta, senyor Maragall, sap que no és italià, oi, el senyor Collboni?
No, no, no, no.
No, no.
¿Por qué se llama Colboni?
No, perquè es diu Jaume Collboni i punt final.
És català. Jaume, ja està.
Però no els facis il·lusions, perquè els ordinadors no voten, eh?
Ni el chat PCG, ni res.
Tots els continguts els podeu recuperar a carradipuntcat.cat.
Estrenes.
Bona nit, Marta Ferrer.
Bon dia.
Després del final de Succession, HBO estrena nova sèrie, The Idol.
¿Por qué no solo eres tú misma?
Porque no hay nada relacionado con mí.
¡Vete!
El cantant d'Oviken i Sam Levinson, el creador de la sèrie Eufòria,
han unit forces per fer aquest nou drama
que s'ha presentat al Festival de Canes
i que arrossega amb molta polèmica.
És la història de la Jocelyn, una estrella del pop nord-americana,
que després de patir un atac d'ansietat durant una gira,
la Jocelyn conegui el Tedros, el propietari d'un club nocturn
que té un passat sòrdid.
¿Por qué constantemente nos piden definirnos sentimentalmente?
I això que sentim ho trobareu a Netflix
des de la nova temporada de Valeria.
Que si res no canvia podria ser l'última,
tot i que amb Netflix mai se sap.
El que sí que sabem és que aquesta temporada ens presentarà
nous triangles amorosos, noves etapes vitals i nous aniversaris
als que hauran de fer front les nostres quatre protagonistes.
Teatre. La Sala Fènix hi estrena Ivan i els gossos.
Pau Rossell protagonitza aquest text dirigit per Xavier Boada,
que explica la història d'Alivan,
un nen de Moscou enmig de l'Era i el Cent,
que ha d'escapar de casa seva quan deixa de ser un lloc segur.
A partir d'aquí, l'obra proposa una marca carta de comiat
cap a la nostra humanitat, que ens convida a escoltar
totes les coses salvatges que ens envolten enmig de la ciutat.
Avui a Funció, a les 8 del vespre.
Bon dia, Sònia Olofels. Molt bon dia.
Si encara no has anat a dormir o si t'acabes de llevar,
fem tres propostes pel Baix Empordà.
La primera és la visita especial a l'experiència a prop de la llet.
Amb motiu del Dia Mundial de la Llet,
algunes granges de vaques i cooperatives catalanes
han organitzat visites immersives per conèixer
quins factors intervenen en la producció de la llet,
tallers divulgatius sobre les seves propietats,
tastos i concursos de Monyí.
En aquestes granges, que una és al Baix Empordà,
és la finca Evam de Monells.
Es proposen un recorregut guiat a peu
per conèixer aquesta estació tradicional familiar i sostenible
dotada amb infraestructura i tecnologia per a la recerca.
Durant el recorregut, coneixem un pagès,
una veterinària i un investigador
que ens expliquen què fan en aquesta granja.
A més, els petits de la casa també poden mullir
una vaca de cartró a mida real.
La visita és gratuïta per als menors de 6 anys
i 5 euros als més grans.
Les places són limitades i cal fer reserva prèvia.
Us podeu inscriure a la web www.preserves.lletnostra.cat
I després d'aquesta activitat,
proposes dinar o sopar al restaurant Rourablani.
També al poble de Monells, situat a l'emblemàtica plaça Jaume I.
És la plaça de les Porxades, que segurament molta gent coneix,
que va ser escenari de la boda de la pel·lícula
Chopellidos Catalanes, un restaurant que es caracteritza
per una cuina mediterrània tradicional,
especialitzada en carnza a la brasa.
A la seva carta hi trobem plats preparats amb molta dedicació,
com l'assortiment de manides, l'entrecot a la brasa
o els embutits variats.
La manida de salmó i pernil d'ànec amb vinagreta de ballana,
la coca torrada amb enxoves de l'escala,
l'esqueixada de bacallà, la botifarra de perola amb seques,
o els pinxos de conill a la brasa,
per postres, el recuit de drap d'ull estret,
les trufes artesanes amb nata o el xuxo de crema.
També compten amb menú per a grups,
serveixen esmorzar de forquilla i menjar per emportar.
El preu mitjà per persona és d'uns 25-30 euros,
obert de dimarts a diumenge, entre setmana només per dinar,
i els caps de setmana per esmorzar, dinar i sopar,
al 9 del matí i a les 11 de la nit.
Música.
En quin moment se m'acut i què s'hi ha fet?
Un tom pel cas cantit,
en tinc ganes, però són intermitents.
Per rematar el dia,
concert de Selvanoa-San Miquel de Cruïlles.
A les 6 de la tarda, l'antic claustre del monestir,
dins el marc del festival El Gat Burmaix,
que ha programat una jornada musical tots els diumenges de juny,
apostant per l'escena musical emergent catalana a Selvanoa
presentarà el seu primer disc momentani,
un àlbum cuinat a foc lent durant dos anys
que ha arribat com una veritable aglopada d'aire fresc.
Els vuit temes del disc combinen una sonoritat pop
amb influències del sol, lletres introspectives i abocadores,
melodies singulars diferents i sorprenents,
sintetitzadors nostàlgics i guitarres mesurades.
Després de passar aquest cap de setmana pel Primavera Sound,
avui fan parada al Baix Empordà.
Consell gratuït, familiar i a l'aire lliure.
Fins les 7 del matí, Selvanoa.
Que li has fet l'embronxit i no ho fa, i no ho fa.
No ho fa, i no ho fa.
No ho fa, i no ho fa.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.