Són les 9.
Hola, Barcelona, hola, Catalunya.
Hola, Barcelona!
Hola, Catalunya!
1, 2, 3, 4!
Per sorpresa de molts, aquesta ha tornat a sonar.
Born in the USA
I was born in the USA
de Born in the USA a Born to Run.
Un altre clàssic, Hungry Heart.
Josep Maria Martírigao ja s'ha despertat, comença a vibrar,
a poc a poc, més cançons que durant dècades han fet la volta al món.
Aquesta va per l'Oriol Marc, Dancing in the Dark.
I ara una de tranquil·la pels que tot just us acabeu de despertar.
The Human Touch, The Waiting on a Sunny Day.
I els que encara no han anat a dormir.
I'm on fire.
Hey, little girl, is your daddy home?
Did he go away?
I'm on fire.
I'm on fire.
I'm on fire.
I'm on fire.
I'm on fire.
I'm on fire.
I'm on fire.
I'm on fire.
Eh, no sé si ha sonat Streets of Philadelphia.
Tell me it's bruised and battered I couldn't
Tell what I felt I was
unrecognisable to myself
I saw my reflection...
No ha sonat, em diuen, no ha sonat.
Glory Days.
Where I passed you by, glory days.
In the work of the young girls, glory days.
Amb coros i actuació sorpresa de Michelle Obama.
Come on up for the rise.
Come on up and lay your hands on mine.
Come on up for the rise.
Come on up for the rise.
Ens en falten moltes més.
Tenim tot el cap de setmana per fer-les sonar
i amb tots els detalls del concert d'aquesta nit
som al Suplement, tant si has anat a veure el bosc,
com si no, benvingut a la ràdio M'esparit de cap de setmana.
El Suplement, amb Roger Escapa.
Bé, avui començarem donant disculpes
i és que si no suporteu Bruce Springsteen,
la torre que ve durant les properes hores
és un gran dia per sintonitzar Catalunya Música avui.
Però benvinguts a tots els Suplement.
Josep Maria Martirgao, bon dia. Bon dia.
Què tal? Bon dia. Oriol, Marc, com anem?
Molt bé, molt bon dia. I Marta Meia, bon dia.
Bon dia. Com estàs?
Bueno, una mica de ressaca emocional.
La Marta Meia és programadora musical,
és molt fan de Bruce Springsteen.
Quantes vegades l'has anat a veure?
Ahir va ser a la Tretzena. Tretzena.
Per tant, més enllà de Catalunya.
Més enllà de Catalunya, sí. Bueno, sí, sí, sí.
Com va anar ahir?
Doncs ahir va anar molt bé.
Jo tenia una mica de por perquè, bueno, ja se'l veu gran.
A les fotos, allò... Crec que era la primera vegada que venia
que ja el veia allò que pensava, ai, ai, ai, ai.
Però estic molt contenta,
perquè abans li comentava a ell
que crec que és una persona que s'està sabent fent gran.
Crec que és molt important això amb un artista,
que moltes vegades no passa.
I el concert per mi va ser diferent.
Si era la primera vegada que el veia segurament va ser increïble.
Vull dir, és que va ser increïble, va ser espectacular.
Però per mi sí que va ser una mica diferent,
en el sentit que va haver-hi moltes parts instrumentals,
cançons molt més lentes,
ell ja no està corrent per l'escenari,
ni es tira pel terra ni fa aquestes coses que feia
que acabava tot suat, però tot i això, va ser un superconcert.
I ja està a tope.
El repertori ha canviat una mica respecte a la gira americana, no, diuen?
Sí, sí que ha canviat una mica.
Perquè jo em vaig estar mirant a qui ha tocat més hits, jo crec.
Va arrencar amb el nou Surrender,
que crec que no és habitual que la faci per començar, no?
No, no és habitual.
I bueno, començar el concert, doncs imagina't.
Ja va començar amb tothom allà... aixecat.
I el born in de USA, per què no la cantava normalment?
I ahir la va recuperar.
Jo crec que a Barcelona ens agrada molt aquesta cançó, també,
però no ho sé, perquè no la... no ho sé, no ho sé.
Però jo crec que a Barcelona agrada molt aquesta cançó.
D'on et ve, tu, l'afició pel Bruce?
A mi l'afició del Bruce em ve del meu pare.
Que, bueno, el meu pare és...
bueno, és malhome enllada per si.
Vull dir, ja des de molt petita ens ha posat música.
Jo crec que em dedico a la música precisament per això.
I des de molt petita ens posava Bruce Springsteen a casa,
al cotxe, a tot arreu,
i al 99, que jo tenia 14 anys, ja vaig anar al primer concert.
I des d'allà ja hem anat a tots els concerts
amb el meu pare, la meva mare i el meu germà.
Òscar Fernández, cap d'informatius d'aquesta casa.
Bon dia i bona hora. Bon dia.
Com estàs, Òscar? Ressecós.
Se't nota, la veu? Ressecós emocionalment.
Vas cantar, veig, eh? Molt, molt, molt.
M'ho vaig passar molt bé. Sí?
Sí.
Va, endavant, a l'antena, Esteve Òscar, a veure què...
No, com ara sentia, és veritat que anàvem tots una mica...
És veritat que veiem vídeos de la gira americana
i ja havíem vist que estava bé
i que, per tant, feia concerts en la seva línia.
Però, clar, no deixa de tenir-hi 73 anys ell i la banda,
i sempre vas una mica amb la sensació d'ahir,
a veure si no està a l'alçada.
I és que no para de sorprendre't.
I quan el veus en les fotos,
les fotos que es fan amb els fans a la porta de l'hotel,
amb aquella gorra, aquell vestit,
i sembla un avi sortit d'una pel·lícula de Paco Martínez Soria,
i, en canvi, quan puja a l'escenari, és que sembla un altre.
I potser no corre com fa 20 anys,
potser no salta com fa 20 anys,
però la potència de les cançons, la potència de la banda,
que cada any sona millor,
i que a vegades injustament l'oblidem,
la East Street Band sona de manera espectacular
i també ha sabut anar regenerant les peces que anava perdent,
perquè hi ha un parell de músics de tota la vida que ja són morts.
I va ser un concert en què va cantar tots els hits.
La meva teoria per Born in the USA és Barack Obama.
Jo crec que el fet que fos Barack Obama
va fer que entres Born in the USA al setlist.
Però hi ha tots els hits,
pràcticament no se'n va deixar ni un de les cançons míriques,
potser només el Rosalita, per posar una falta,
però després hi ha quatre cançons del penúltim disc,
vull dir que també hi ha les cançons noves,
hi ha un missatge molt clar d'acomiat,
va traduir en català, per cert, en les pantalla gegants,
les cançons que tenen missatge de final d'etapa,
el Letter to You, que és la cançó que escriu com una mena de testament,
de dir tot el que jo us he explicat en aquesta vida als fans,
és això, i surt d'aquí,
Last Man Standing, que és la reflexió que fa el Nadu Janss,
que ell ja és l'únic sobrevivent de la primera banda de rock
que va formar quan era un adolescent,
i després l'última, See You in My Dreams,
et veurem als meus somnis, que parla també d'un company mort,
i aquestes tres les va voler traduir en català
perquè la gent les entengués, perquè ell vol fer arribar aquest missatge.
Jo vaig anar al concert pensant que seria l'última vegada
que el veuria, per qüestió d'edat,
i vaig sortir del concert pensant que no descarto
que encara el pugui veure, perquè vaig veure realment,
fins i tot diria que millor del que esperava.
I després aquesta sorpresa que és que Michelle Obama va sortir a cantar, no?
Sí, sí, sí, amb la dona de Steven Spielberg,
i amb la dona de Springsteen,
pensaven que la dona de Springsteen cantaria tot el concert,
que és habitual, però suposo que va preferir estar amb els convidats,
i només van pujar a fer les tres els coros de Glory Days.
T'empassa una sorpresa.
Tenim el moment coro, no sé si detectarem la veu de Michelle Obama,
però el moment coro és aquest.
Si us hi fixeu,
se sent molt de fons els que el Fernández cantant.
Quantes vegades l'has vist, tu, Òscar?
Eh... 12.
12 vegades. Et guanya...
Sí, sí. Et guanya la mà.
On l'has vist?
No, no, jo sempre a Barcelona.
Les 12 vegades a Barcelona? Sí, Barcelona i Vall d'Alona, sí, sí.
Clar, o sigui, això et ve de molt lluny, per tant, Òscar.
Sí, de fet em ve de més lluny dels concerts.
Jo el vaig començar a veure el 92,
i una gran emprenyada amb els meus pares és el 88,
que no em van deixar anar,
perquè va venir dues vegades el mateix estiu,
jo tenia 12 anys,
i els meus pares, en bon criteri, no em van deixar anar-hi,
perquè jo ja hi hagués anat, amb 12 anys.
Clar, alguns dels últims concerts crec que havien estat al Camp Nou,
i allà sí que hi havia hagut problemes de so,
perquè sonoritzar al Camp Nou a vegades és més complicat,
i moltes de les cròniques avui destaquen que ahir va sonar molt bé tot.
Sí, jo també ho crec, va sonar molt bé.
Sona millor l'Olímpic que el Camp Nou,
i sona millor el Sant Jordi.
És un escenari millor.
Però realment ahir va sonar molt bé,
les pantalles es veien també molt bé,
que a vegades l'ajuda, depèn en quina situació de l'estadi estiguis,
i la banda va sonar espectacular.
Jo, a nivell d'organització,
és veritat que també us ho vaig dir quan em vau dir,
et trucarem el dia després, us vaig dir,
jo amb això perdo l'objectivitat.
Jo no soc objectiu, quan aquest home surti a cridar
a la Barcelona, a mi ja m'ha guanyat.
Però realment ahir, al concert vaig veure que sí,
sonava molt bé, realment.
Blai Mercè, bon dia, Benora. Molt bon dia, què tal?
Molt bé, Blai. I tu?
Jo, a veure, jo l'he vist dues vegades.
Posa el rigor, posa l'objectivitat. Sí, exacte.
Jo l'he vist dues vegades, i l'Òscar ho sap,
la primera vegada que el vaig veure
va ser la meva conversió
en aquesta religió anomenada Bruce Springsteen,
i ahir va ser la confirmació,
la confirmació que és l'últim supervivent,
de les Man Standing, això és veritat,
i és increïble el que aconsegueix aquest home.
És veritat, només sortir, dir alguna cosa,
i ens té guanyats,
i realment el que potser no fa, corrent per l'escenari,
ho supleja un qualitat musical de la East Street Band.
És una cosa brutal.
I sí que és veritat que, a diferència del Camp Nou,
jo vaig notar ahir, que ja se sabia de la gira americana,
que era un repertori, almenys el que és la primera,
la primera hora i mitja, potser pensat molt pel fan,
pel fan que no espera determinada cosa,
que no espera les cançons més evidents,
però en canvi després fa un gir de guió,
i va fer la treca final més bèstia que jo recordo,
haver vist mai en directe,
i a més es van encendre les lluls de l'estadi,
a Midgborne Torran, crec que va ser,
i va ser com veure les cares de la gent emocionada,
cantant les cançons de Bruce Springsteen,
i a sobre el detall aquest,
de subtitular les lletres en català,
per mi va ser com aquests documentals
que veus de directes mítics,
veure-ho en directe, jo no havia vist mai això,
de veure un concert tan important i tan bèstia,
com és el de Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic,
i a sobre que t'estiguin traduint les lletres al moment,
i totes en català,
i no sé si serà l'última vegada,
i ho vull pensar que no, perquè és impossible,
un home així no es pot retirar.
Hem de veure la decadència del Bruce,
hem de permetre veure-la, almenys al públic barceloní,
o que torni com va venir el Tipoli fa molts anys,
i faci, doncs, no sé, 15 palau de la música,
a mi no sé.
Jo crec que té trajectòria, el Bruce per davant.
Quants músics porta Blay a l'escenari?
L'Òscar em corregirà,
però jo crec que ahir portava la I-Strip van ampliada a 13 músics.
I com sonen aquests músics?
I a més que hi ha músics que potser tenen protagonisme
només en una cançó, però ja val la pena que estiguin allà,
al moment de l'E-Strip Shuffle, amb tots els vents,
convertint allò en una mena de brass banda,
Nova Orleans, i fent-te viatjar,
i després el pes del nebot del Clarence Clemons,
que té, que de vegades potser més inclús
que el que tenia el Clarence Clemons en el seu moment,
i és un virtuós, és un virtuós,
i a sobre, després, amb la cançó final,
amb aquest alt C-U-M-A-Y-Dreams,
crec que les imatges eren del Clarence Clemons,
les que es veien per la projecció,
i realment era molt emotiu,
i és molt interessant aquesta reflexió de l'últim supervivent,
perquè els artistes de la generació del Prodigy Springsteen
ho estan fent molt, això.
Jo recordo la Patty Smith al Primavera Sound,
que va ser un concert, una bestialitat de concert,
que va començar a recitar tots els que no hi eren.
Que posava la pell de gallina,
de dir, estic en un moment únic
veient una persona que ja no pertany en aquesta època,
perquè el concert d'ahir era el primer concert de la dècada dels 20
de Bruce Springsteen a Catalunya,
perquè l'hem vist durant cinc dècades,
els 80, 90, els 2000, els 2010 i ara els 2020.
Clar, cinc dècades acompanyant la nostra vida,
perquè hi ha gent que ha crescut i s'ha fet gran,
i ha anat aficionant els fills, els nets, Bruce Springsteen,
és una cosa preciosa i que passa amb molt pocs artistes.
Mick Jagger, que en té 79, ara estic mirant.
Sí, sí, sí, però clar, els Stones són un grup,
i el Bruce té la strip band, però és el Bruce, és ell.
I ahir també pensava Bob Dylan,
perquè el Bob Dylan té un cançoner
molt més bèstia que el Bruce Springsteen.
És el gran referent, un dels grans referents,
juntament amb Elvis, amb Beatles, amb Roy Orbison,
del Bruce Springsteen.
Però els directes que ha fet aquí no ha connectat,
és que no diu ni hola, el veurem en l'iseu,
que a mi m'agrada veure'l en directe,
perquè té la capacitat inventiva d'anar canviant les cançons
i anar canviant el repertori, però clar, és exactament el contrari.
Quantes vegades va dir ahir el Bruce, us estimem?
Va parlar gaire ahir o menys que altres vegades?
Jo crec que va parlar força, va dir,
us estimem diverses vegades,
Catalunya al final va començar a dir, Catalunya, Catalunya,
i va dir un moment que quan va introduir...
Va dir Espanya o no?
Jo he escrit una crònica que va dir Catalunya, Espanya,
però després he vist que ens han dit que no.
Jo no ho vaig detectar.
A mi em va passar que quan va fer la primera salutació,
jo la volia veure si o si,
i estava entrant a l'escala,
m'estaven a punt de validar l'entrada.
Vas apurar, eh?
Sí, vaig apurar una mica,
però també és veritat que vaig haver de donar tota la volta
per entrar per la porta 1 a l'estadi,
perquè vam haver de muntar les últimes escales,
perquè vam haver de passar per 5 o 6 controls.
A mi em va recordar els concerts que Post va taclar,
Molta seguretat, no?
Molta seguretat, que en aquell moment
havies d'anar als concerts i passar per 7 o 8 controls,
i tothom admirava el que tenies.
Doncs ahir també, a nivell de desplegament,
i a nivell de persones que t'atenen abans d'entrar.
Perquè estaves a banda de tribuna, no, Blay?
Sí, sí, sí.
Allà hi havia Obama, Spielberg i companyia.
Jo estava al lateral, i allà no hi va haver...
Ens van fer un parell de controls, però no va ser...
no va ser especialment intens.
De fet, el Xavi Cossó, el tècnic d'aquesta casa,
el va tenir a 4 metres, a Obama i a Steven Spielberg.
Per tant... Ara el trucarem.
Ara el trucarem. Ara no ho sabia, això.
No ho sabia, ara el trucarem. I tant.
Mart, estàs d'acord amb tota aquesta descripció que estan fent?
Estic superdecor i, de fet, jo també estava a tribuna,
i vaig arribar més o menys a la mateixa hora que el Blay, crec,
perquè em va passar exactament el mateix que vaig arribar,
vaig haver de donar tota la volta a l'estadi,
el tap aquell a les escales que hi havia abans d'entrar...
I això és perillós, jo crec.
Sí, sí, el tap aquell em va semblar perillósíssim,
perquè estava tothom molt apretat.
Però sí, sí, s'ha condut tot el que estan dient,
que a més ho diuen molt bé.
Passen 17 minuts de les 9 del matí Oriol,
i és que em fa molta gràcia l'Òscar.
Perquè jo l'Òscar el tinc sempre present a la cadira on ets tu, Roger,
amb aquell perfil seriós, actualitat, un tio rigor,
i està entregat, és com quan parlo de Leo Messi.
Però jo sempre us ho dic, és el meu taló d'aquí,
és l'única persona que em fa perdre l'Oremus.
Jo ho entenc, però a mi em passa el mateix amb Messi,
que és l'home que més feliç no ha fet el món,
després del meu fill i del meu pare,
i li donaria diners perquè li mantés el seu gos,
però a mi no m'agrada, ja m'enteneu.
Per això t'hem convidat avui, per posar una mica de...
No m'agrada el vostre nivell,
però l'Ir, Ostres, Dancing in the Dark, és una cançó fantàstica,
em va encercar el videoclip, surt la Corni Cox,
que és una de les meves senyores preferides al món,
de Friends, evidentment, i és veritat que crec que ell...
Ara no vull posar filosòfic,
perquè a part em superareu per totes les bandes,
però aprofito per recomanar un perfil
de David Remnick, director del New Yorker,
que el va seguir durant un concert, i és un retrat magnífic,
i també crec que és una persona,
que és d'aquells artistes que saben resumir bé
l'esperit dels temps, si ens posem tòpics, per exemple,
el disc de The Rising després dels atletats del 11 de setembre,
si tu agafes The Rising i alguna novel·la de Jonathan Franzen
i les uneixes, és dir, mira, els Estats Units després del 11 de setembre,
tots els traumes i tota aquesta manera que tenen ells,
també a mi, que culturalment els Estats Units m'agraden molt,
recuperar-se dels cops i tornar a pujar,
i crec que ell, a part directes espectaculars,
és la típica cosa que si m'hagués caigut una entrada sota el coixí
i hi hagués anat, fer cua virtual com va fer l'Òscar,
crec que en horari laboral per aconseguir-la,
crec que no ho hauria fet.
9 i 19 minuts, un segon, de seguida, o sigui,
farem un primer bloc de 45 minuts dedicats al concert d'ahir,
i després parlarem d'Obama, la visita d'Obama,
i què ha fet Obama i on ha anat el lavabo Obama.
Però com que ens heu avançat això del Xavi Cossó,
bon dia, com esteu?
El Xavi Cossó és tècnic d'exteriors d'aquesta casa,
fantàstic tècnic i millor persona.
Vas estar a 4 metres de Barak Obama, no?
Pràcticament, sí.
Ahir vam anar, ens han deixat,
tots els concerts que es fan en aquests grans concerts
donen cançons de cortesia,
ens han deixat gravar algunes d'alguns temes informatius,
i a mi em van enviar per anar a gravar
els temes de cortesia del concert de Springsteen.
I mentre ens estaven preparant els equips,
connectant els racks de premsa que al moment ens van oferir,
em van dir que vigileu,
que d'aquí una estona passarà algunes persones per aquí,
si us plau, no ens feu preparar, és perquè són persones importants.
I bé, com que sempre estàs a l'horari,
penses que serà, jo què sé, ha hagut convidat,
potser el propi artista...
No li dones més importància.
I sí, sí, estàvem preparats tots per anar a registrar,
i d'això et comença a veure el cop que apareixen 30 persones,
tot des de cop.
Amb molta seguretat, molt d'allò que...
Perdona, allò que veus molta persona d'aquesta...
Quina hora era, això, Xavi? Quina hora era, més o menys?
Això era just abans de començar...
Jo havia començat el concert, perdona,
portàvem potser un minut de concert,
i va aparèixer de darrere de l'escenari,
de la part, digués-ho, on estan els artistes,
doncs va aparèixer una munió d'unes 30 persones,
i clar, evidentment, al mig, el Barack Obama.
Impressionant, impressionant, eh?
O sigui, va passar uns 4 o 5 metres de distància
de tantos de l'arret de temps.
Va passar per darrere de l'escenari,
i ja no sé si va pujar a darrere de l'escenari,
veient el concert des de darrere,
però sí que no vam tornar a passar,
no vam veure tot a passar més,
perquè nosaltres ja vam acabar de gravar
els temes de curtes dies i vam marxar.
Et vas fixar, suposo que anàvem amb Michelle Obama,
que després va pujar a l'escenari, no?
Ah, sí, jo no m'hi vaig fixar.
Estava tan adabalat, intentant treure la càmera
dalt del mòbil per intentar fer alguna fotografia,
que no va ser possible perquè era fosc,
però que no m'hi vaig posicionar.
Sí que era ell, perquè la vaig veure jo personalment,
i era...
Barack Obama.
Fa olor a molta seguretat.
Hi havia personal armats fins a les dents,
que no t'ho pots imaginar,
i feia por perquè és que portaven matralletes punyals,
anaven, no sé si aquesta gent que entrenen els cops
a treure'ns gent segrestada,
que van tan armada i que van tranquil·lament,
doncs hi havia gent d'aquesta part allà darrere
que dius, ostres, això fa por.
Però no, no, era impressionant.
Desplenia, o sigui, ja dic, ja estava desert,
i tornava a començar a aparèixer,
i va terminar al mateix ritme, i al mig d'ells,
doncs el Barack Obama, sí, sí.
Escolta'm, Xavi, tu que estàs acostumat també a gravar concerts,
i diries que l'acústica va ser bona
i el que vas poder gravar a través del rock
era bona qualitat?
Ho dic perquè et deus haver trobat de tot
en aquests macroconcerts, eh?
Sí, hi ha de tot, hi ha concerts que comencen fatal
i fins que no acaben d'afinar una miqueta el tema del son
no van bé, però ahir era un concert
que va sonar bé des del principi.
Penseu que el so que ens ha facilitat des de la desorganització
normalment és el so, diguem-ne, que posa estrany,
però en aquest cas també donaven la imatge,
donaven la imatge i el so, i eren molt curosos,
ens van donar, els càmeres no podien gravar el que volien,
sinó que era una imatge realitzada per ell,
i el so era el so que donaven ells en estèdio ben fet,
i eren uns temes determinats.
O sigui, el poc que vaig poder sentir a través dels auriculars
del que estaven gravant era espectacular,
és més, és a dir, totes les càmeres
que van poder gravar la imatge realitzada
també era el mateix que sonava molt bé.
Et vas poder quedar tot el concert, Xavi?
No, ens vam fer fora.
Tinc una altra petita anècdota, que és que al cap d'una estona,
al cap de dos o tres minuts més,
va passar una cosa similar, no amb 30 persones,
ni molt més, sinó amb 4 o 5 més,
i adivina qui era.
Tu diràs.
Spielberg. Ah, Spielberg.
Sí, sí, va passar per darrere
i va fer exactament el millor reconegut, va pujar per escenari.
La broma que vam fer els periodistes és de dir
doncs ens falta el Tom Hanks i ja podem marxar,
però ens vam fer fora abans,
ens vam fer fora abans i vam marxar de darrere de l'escenari
perquè acabés el concert
i abans de veure ningú més.
Xavi Cussou, una abraçada ben forta.
Igualment, Roger, que vagi bé.
A veure, Josep Maria Martirigauba, que t'ho estàs fent a sobre.
Tinc diverses cosetes per dir, home, sí, sí.
A veure, no soc fan especialment,
no l'he vist mai, mira que n'he vist d'actuacions
de música clàssica i d'hidroclàssica.
No soc un fan especial,
però m'agrada, m'agrada perquè és un artista
que cada vegada que l'escolto el veig
em dóna la impressió que ho dona tot.
És un plus especial,
el que era en futbol parlàvem amb la Marta abans,
el que era en futbol podria ser el Puyol, per exemple,
o el Gavi Ara, dius, no són bons els Ruraldins,
i ells diuen, sí, són molt bons,
però hi ha un tipus de jugador que fa un plus.
Doncs ell cantant a mi em dóna aquesta impressió.
Ha agafat, no és que hagi agafat,
però sí que hi ha cançons que perfectament podrien ser,
hem parlat abans de l'Elvis Presley.
Home, I am on fire, per mi,
la podria haver cantat perfectament
Elvis Presley, és un estil.
Born in the USA, que ahir la va cantar aquí,
és una cançó que la podria haver cantat,
és un estil, James Brown, per exemple.
Se l'ha fet seva tothom, aquesta cançó, no?
Sí, però James Brown, que va cantar-ne una,
que era la banda sonora de Rocky II o Rocky III,
que era Living in America,
a part d'aquest té una semblança, Born in the USA,
o sigui, agafa, jo crec que agafa,
o s'inspira el millor de tot el que és la música nord-americana,
i ell ho dona tot, com ho donava Tina Turner,
com donava Joe Cocker o Cocker,
o com ho donava també James Brown.
Aleshores, un factor importantíssim també que li trobo
és això que parlava de veure la Marta abans d'entrar,
ella va anar-hi amb els seus pares, el seu germà,
de fet sempre ha anat, m'ha dit, abans d'entrar.
El tema intergeneracional, ahir ho podries comprovar també,
hi havia gent que hi havia dues o tres generacions
veient el concert, jo no hi vaig anar,
però sí que em vaig estar pendent tot el dia del tema aquest,
i això hi ha pocs artistes, pocs músics que t'ho puguin acreditar.
Això de la banda, em van semblar, pel que vaig veure per televisió,
em van semblar extraordinaris, uns músics extraordinaris,
però a mi m'havien explicat que una vegada a Sarrià,
que a l'antic camp de l'Espanyol a Sarrià,
ell va fer una actuació, m'ho va explicar el Tac Jovenet,
que jo treballava amb ell llavors a TV3,
i va venir el Crucismat, banda mà, ell sol,
ell amb la guitarra, sense músics,
i es veu que va ser cap problema d'acústica
i va ser un recital, es veu, que extraordinari.
I després es fa aquesta relació,
aquesta concomitància que té amb Catalunya
i aquesta estima mútua, no?
Ell llegia, per exemple, és una persona molt senzilla,
aviament, avui en dia és un gran mundial,
i si a sobre viatja amb l'Oama i la Michelle
i el Steven Spielberg, etcètera,
doncs, aviament, engrandeix la seva figura.
Però les primeres vegades que va venir aquí,
va venir la primera al mític concert aquell de l'any 1981,
que va ser el primer que va fer a Europa,
i es va sorprendre de lo bé que els rebien aquí,
dels 6 o 7.000, només, persones que el van anar a veure.
I va anar a sopar al Glob, que és un lloc de...
Abans era una taverna, ara és un restaurant,
era una taverneta molt simpàtica del barri de Sarrià.
I escolta, hi ha tornat, els hi ha dedicat fotografies,
vull dir, que és una persona que es fa estimar.
Aquesta nit la música s'ha de... molt tranquil·la.
És per això que els demano si es plau,
silenci i concentració, amics, millors...
Això no és d'ahir a la nit, això és de concerts anteriors...
Però això és el Tívoli.
Ah, això és el Tívoli, i després d'aquest moment també vam recuperar.
Vaig escriure aquesta cançó sobre la guerra de Vietnam.
Aquesta nit la toquem com una pregària per la pau.
I va haver-te'n...
Suposo que el Tívoli era una cosa més íntima
Sí, el Tívoli era un altre disc i una altra manera de fer.
Aquesta última és del Sant Jordi, d'un altre concert al Sant Jordi,
aquesta manera d'introduir-lo a l'Indo USA.
Però ell va cantar, va parlar, sobretot,
al presentar la cançó Les Man Standing,
que és aquesta reflexió que et deia sobre el fet de fer-se gran
i de donar-te, perquè és la història d'un dels seus millors amics,
que va formar un dels seus primers grups
quan eren tots dos adolescents,
i que ha mort ara fa un parell d'anys.
I que ell es va assabentar,
que faltava una setmana perquè es morís,
tenia càncer terminal,
i va estar al costat del llit de mort de l'amic.
I, al morir-se l'amic, ell fa la reflexió de...
Ostres, soc l'únic supervivent
d'aquella generació que vam fer, aquell grup.
I tota aquesta història la va explicar,
traduïda, com dèiem al català, en els videomarcadors,
i és el moment del concert en què més va parlar,
perquè després sí que fa aquests crits de...
Hola, Barcelona, us estimem, això jo no ho considero parlar,
però el discurs que va fer va ser per presentar aquesta cançó.
Deixa'm alliberar el Blai Mercè. Blai, alguna cosa més?
No, volia destacar això
que és un concert internacional,
explicant que ahir...
Jo vaig anar a la set del matí a primera hora,
i em vaig trobar amb un nen,
un nen de 7 anys que tenia el número 2 de la llista,
en Jordi, que anava amb els seus pares,
i que l'havia vist a Brooklyn, a la gira americana,
i justament ahir per les pantalles
vaig veure com aconseguia l'harmònica
de les mans del Bruce.
Babada. Sí, sí.
L'estem buscant, al Jordi.
Crec que els pares no volen parlar, però ho intentarem.
Els pares a mi no van voler parlar. Ho intentarem, ho intentarem.
I jo vaig sortir de l'Estadi Olímpic,
que vaig anar amb la meva mare pensant,
a la propera avui anaria amb el meu fill,
que ara té dos anys, i si tarda, doncs no ho sé,
perquè menors de 7 anys, de 6 anys no podien entrar.
A la propera poder fer aquest traspàs és la meva esperança.
Molt bé, Blai, doncs et deixem també que te'n vagis a cuidar el criu.
Gràcies, vinga, un petó.
Un minut per arribar a dos quarts de deu del matí,
amb l'Oriol, el Marc, el Josep, la Maria, l'Òscar Fernández,
que encara el tenim segrestat, i la Marta May.
I aquesta hora vull saludar també Manel Huerga.
Bon dia, bona hora. Hola, bon dia, què tal?
Com estàs, Manel? Bé, encara una mica cansat,
però molt bé, molt bé, molt content.
Com ho vas viure, tu?
Doncs ho vaig viure...
Home, per començar, la millor notícia és que no va haver-hi cap sorpresa,
en el sentit que potser tots anàvem una mica a veure...
si aquest home estava realment en condicions,
i la veritat és que sí, és l'energia de sempre,
és el brús de sempre, és el brús de tota la vida.
No importa si tens 73 anys,
perquè la veritat és que ni ho notes gairebé, no?
Les cançons, tothom les coneix, tothom les va cantar,
i va ser la festa de sempre del brús.
No va haver-hi cap sorpresa, en aquest sentit, no?
Tu ho vas veure...
La queixa que tinc de fer és que...
jo no sé si és perquè estava l'Obama,
però ahir, a l'accés a l'estadi,
i sobretot a la tornada, passava un infern, un infern,
perquè estava tot tallat,
no deixaven passar res, ni cotxes, ni motos, ni res.
I home, és una tortura per les 90.000 persones,
no sé quantes persones hi havia allà,
era una autèntica marabunta de gent
caminant fins a la plaça d'Espanya,
quan tothom en realitat surt cansat d'un concert així,
són tres hores de concert.
I no sé, jo penso...
Jo vull pensar que és pel Obama,
perquè normalment jo no he trobat tantes restriccions
per arribar a l'estadi,
perquè hi ha un marbè sempre, evidentment,
però ahir va ser dures comunales.
60.000 persones diuen ahir a Montjuïc,
i hem comentat també el problema amb els accessos i la sortida.
Manel, tu deus fer una pila d'anys que el segueixes,
perquè sabem que ets molt fan.
El vas veure al 81 a Badalona,
crec que va ser el primer concert aquí a Catalunya, o no?
No, el vaig veure al 81, però no era a Badalona,
era al Palau d'Esports.
Sí, sí, era així que el vaig veure, sí.
Quantes vegades l'has vist a la teva vida?
Doncs mira, tantes com les vegades que ha vingut a Barcelona.
Més una que no va venir perquè la gira del Bonet-Josei
no va quedar per aquí,
i va tocar, el més a prop que va tocar va ser a Montpellier.
I llavors, excepcionalment vaig haver d'anar a Montpellier a veure-ho,
però tots els concerts de Barcelona,
tots, sense excepció, els he vist.
I aquest idili especial que ens agrada tant remarcar
els mitjans que té Bruce Springsteen a Barcelona,
realment creus que és una realitat
o és una construcció nostra que ens agrada explicar?
Jo crec que hi ha una suma de tot, no?
Jo crec que sí que l'hi agrada a Barcelona,
sàpig d'una plaça en la qual sempre triomfa,
en la qual mai aconseguíssim, no?
A més, aquí s'ha fet un fart de fer dos concerts seguits, no?
No és la primera vegada que fa un segon concert,
i és a dir, que és una plaça que li té cada edat,
perquè veu que hi ha un caliu aquí tremendo,
que hi ha una estimació bestial, no?
I suposo que això, evidentment, compta, no?
I jo crec que és mutu, una mica,
però, vaja, que tampoc ens fem allò massa...
que tampoc sé per què ens ho hauríem de fer, no?
I, escolta, a Barcelona, collons,
hi ha molta gent que li agrada a Barcelona.
I que no és l'únic, no?
I tornes diumenge, Manel?
I tant, sí, sí, demà, sí, sí, ja serem demà.
I espero que l'accés i tot això sigui menys dramàtic, eh?
Esperes el mateix concert?
Perquè diuen que el Bruce mai fa dos concerts iguals, no?
A veure, si hem de mirar el fet list
de tot el que ha anat sent a la primera part
de la gira als Estats Units,
el concert bàsicament té la mateixa estructura,
en tots els casos, no?
I després, a dintre de cada concert,
a dintre de cada concert pot afegir alguna variant,
afegir alguna cançó, o una altra,
però això és la part petita, diguéssim, no?
El concert sempre té la mateixa estructura, sempre, no?
I ahir va ser diferent, no?
Va fer el mateix concert que ha estat fent a Estats Units
a tot el concert.
Òscar, tu hi vas diumenge també, demà, o no?
No, no tinc entrada,
i ara pagaria molts diners per tenir una part demà.
Vols que fem una crida des de la ràdio pública?
Si hi ha alguna ànima caritativa.
Caritativa segurament que no, perquè se la deuen vendre bé,
però si teniu dues entrades de sobres,
Òscar Fernández segurament estarà encantat.
Marta May, tu vas trobar a faltar alguna cançó, eh?
Jo, sí, Jungle Land.
Vaig trobar a faltar Rosalita.
Jo també, Rosalita.
Jo espero que toqui Jungle Land, també, la veritat.
També et diré que és impossible que les toqui totes.
En té tantes, de mítiques, per als fans,
que sempre n'hi ha alguna, sempre en trobes a faltar alguna,
perquè no hi caben totes.
Sí, però també sobre alguna, eh?
També, sí, sempre hi ha algun peatge.
Ahir et va tocar Pay Me My Money Down,
que sí que és relàgia dels Cigar Sessions.
Els Cigar Sessions.
Home, tal i com ha anat la polèmica de les preus de les entrades,
per això, cantar una cançó que digui Pay Me My Money Down,
no sé, és quasi un auto... un tret a la bala.
A veure, Manel, explica'm això de la polèmica de les entrades,
perquè jo he vist que als Estats Units
les entrades costaven 250 dòlars,
i aquí, crec que la més barata, com a molt, 90 o 100, no?
Bueno, hi havia molts preus, eh?
Hi havia la pista darrere, que eren 90, efectivament,
la pista d'abans, crec que eren 137, no?
I després diferents preus en funció del palco,
en funció de coses d'aquestes, no?
Però jo sé que ahir, per exemple,
coses tan poc interessants com pista,
ahir es revenia a 200 i 300 euros.
Sí, però la polèmica forta és dels Estats Units, Roger,
perquè als Estats Units la productora,
i amb el seu vistiplau,
un artista sempre dona el vistiplau a la manera de vendre les entrades,
va utilitzar el sistema que s'utilitza, per exemple,
per vendre els bols, els billets d'avió,
que és que, depenent de la demanda, el preu fluctua.
I llavors, en alguns concerts d'Estats Units,
es van arribar a pagar milers de dòlars per cada entrada,
perquè el preu no estava fixat.
El preu depenia de la demanda.
En el moment en què hi ha molta demanda,
els preus van pujar moltíssim,
i això li va generar moltíssimes crítiques dels seus clubs de fans,
fins i tot als Estats Units,
per haver permès que es venguessin les entrades d'aquesta manera.
Hi ha una revista que el segueix o que l'ha seguit sempre,
d'un repartits,
que el seguia des dels seus orígens, no sé què,
i s'han creuat amb ell
i han començat a publicar-lo a la revista.
És una revista d'una finalitat que amenaça la prova de bomba.
Han partit peres.
L'han deixat de seguir
i han dit que això que ha fet amb les entrades és inacceptable.
Oriol, Marc, digues.
Ara em matarà el Roger, però tinc una pregunta per l'Òscar.
Com anaves vestit, Òscar? Quina samarreta portaves?
Portaves alguna samarreta de superfan?
T'imagino i no puc parar de dir-ho.
No duia samarreta de superfan.
Anava amb samarreta i taxant.
Has fet el traspass als fills, com deia el Blai Mercè,
i tens fills en edat d'escoltar Bruce Springsteen?
No, perquè no he aconseguit inocular-nos el virus,
no els acaba d'agradar,
tot i que en els últims dies, veient tota la prèvia,
el meu fill sí que va començar a dir que li agradaria haver-hi anat
i no l'he portat encara.
Jo i el meu germà, que comparteix la malaltia,
sí que amb algun n'hem portat a la meva mare.
Jo volia fer, si em permets, un petit apunt de cinema.
Per mi, la cançó que m'emociona més,
és Philadelphia Streets.
Que ahir no la va cantar.
No la va cantar, però m'emociona molt.
Va ser la banda sonora, una de les dues grans cançons d'aquella pel·lícula,
que per primera vegada posava el focus en els malalts
com a víctimes de la cita.
I una era aquesta, Carrers de Philadelphia,
i l'altra era una ària de l'òpera Andrea Chenier.
A Tom Hanks, per cert, que era un dels protagonistes d'aquesta...
Perdona, perdona. Digues, digues.
Hi havia un tema del Neil Young,
que era tan bo o més que el del Bruce.
El Bruce va guanyar un Òscar per a aquest tema.
No, i el Bruce també va guanyar un Òscar com a millor cançó.
Per aquesta. Ho vaig estar repassant ahir.
El Bruce va guanyar l'Òscar per a l'streets de Philadelphia.
Exacte.
I quan va sortir a parlar, li va dir al Neil Young,
que estava allà davant, i li va dir que aquest Òscar era falsós.
I Tom Hanks, el millor actor també per la interpretació,
que, per cert, que no sabem ahir si era o no hi era,
o si han pogut confirmar que hi fos a l'estadi.
Tom Hanks, no sé si el veu veure.
No el veuré.
Jo no ho veuré.
Jo tinc la sospita que ha estat un buló.
Jo també.
O que... o que... o que jo ve demà, jo què sé.
Però, de veritat, tot té la pintura que ha estat un buló,
que ha anat corrent, que venia, que venia, que venia,
i no s'hauria vist enlloc.
No sé si haguessin passat com en aquella pel·lícula...
Que es va quedar atrapat a l'aeroport.
No, bueno, o que va caure a l'avió aquella
per fer una repartida del...
Ostres, sí. El naufrag, vols dir, el naufrag, sí.
El naufrag.
Digues, digues. Digues, sisplau, Maria.
Jo volia afegir dos apunts cinematogràfics,
un era el de filografia i l'altre és que circula,
circula per HBO, per la plataforma HBO, una pel·lícula,
ja no se n'ha parlat gaire,
però que és pels amants de Bruce Springsteen,
i crec que és obligada, que es diu Show Me a Hero.
A més, és una problemàtica, és una història real
que va passar als anys 80 de la seva passada,
i la problemàtica de la pel·lícula, precisament,
és de sobrevivent, de social i segregació,
que en aquí podem mirar-ho amb molt d'interès.
Doncs, escolta, són una sola temporada, sis capítols,
està molt bé la pel·lícula, no s'hi ha fet gaire propaganda,
i a cada una de les pel·lícules surt quatre o cinc vegades
la música, que és troncal en la sèrie,
de Bruce Springsteen.
Manel Huerga i Òscar Fernández,
moltes, moltes gràcies a tots dos,
reposeu i agafeu forces per diumenge, Òscar, molta sort,
a veure si tenim algun uient que li te diu que...
Gràcies, bon dia.
Moltes gràcies, Manel Huerga, una abraçada ben forta, també.
Quatre minuts per tres quarts de deu, petitíssima pausa,
i de seguida el suplement, dues germanes,
la Laura i la Margarita Ríos,
que són super, superfans,
i que s'han gastat 8.000 euros en concerts del Bruce.
Anirem a cinc concerts d'aquesta nova gira.
De seguida les saludem, fins ara.
Deixa't atrapar per l'increïble viatge de llegir a Bacus.
Si tu hi creus, nosaltres t'hi portem.
Hola, som la Mireia i el Marc,
i busquem parella disposada a fer un intercanvi,
per fer un pitj empat.
Qui guanya, paga el sopar.
El pitj empat és un esport tan divertit i sociable
que voldrà repetir.
Et regalem la primera classe perquè ho comprovis.
Entre mil classesgratis.cat.
Apunta't amb qui vulguis i benvinguts al pitj.
I què faig amb l'escudilla?
Ai, mare, fes-ne croquetes.
El teu dia a dia no és fàcil, així que t'intentem ajudar.
Continua gaudint d'abonaments de rodalies i mitjana distància gratis
i els d'alta velocitat de mitjana distància al 50%.
Compre ja i viatja des de l'1 de maig.
Informa tant a renfe.com.
Renfe, el teu tren.
Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.
Govern d'Espanya.
Te'ls dono a tots la més cordial benvinguda
als grans magatzems.
Jo crec que les persones necessiten somnis.
I crec que tothom hauria de tenir l'oportunitat
de remuntar-se dels seus orígens.
Porc Joveu.
La Casa dels Somnis, a TV3, dilluns a la nit, estrena.
Hi ha ganes de fer vacances?
Amb MSC Cruceros, aquesta primavera aprofita
els nostres descomptes d'última hora
embarcant des de Barcelona o amb còmodes vols.
8 dies amb tot inclòs des de 679 euros per persona.
Reserva la teva agència de viatges o MSC Cruceros.es
i descobreix el futur dels creuers.
Pols Tardos.
El 100% elèctric amb més de 500 quilòmetres d'autonomia
amb entrega ràpida.
Oferta Renting fins a fi d'estoc.
Reserva la teva prova de conducció amb un expert en un espai
o, si ho prefereixes, tria-t'ho un altre punt de trobada.
Avanguar-te a minimalisme i disseny escandinau.
Pols Tard.com.
Per clients excel·lents, preus excel·lents.
Se l'est el nostre 20è aniversari
amb un aire fundicionat de 3.000 figures
fa només 289 euros.
Ja aprico de por.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Un minut per arribar a 3 quarts del matí.
Som al suplement, som a Catalunya Ràdio,
amb l'Oriol Marc i el Josep Maria Martirigao
i acompanyants de Bruce Springsteen.
A veure, a veure, a veure com ho farem, això.
Germanes Ríos, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia. Bon dia.
Laura i Margarida, com esteu?
Bé, cansades, però bé.
Molt emocionades després de viure la nit d'ahir.
Sou molt riques o què?
Amb experiències moltíssimes.
Amb experiències com les d'ahir,
amb experiències que ens podem considerar molt afortunades i molt riques, sí.
Quantes vegades heu anat a veure el Bruce?
Doncs mira, ahir conmemoràvem el nostre desè concert.
Desè concert.
No està malament, tampoc és una xifra molt molt exagerada, no?
Per l'edat que tenim,
per nosaltres ho considerem un privilegi.
La Margarida té 25 anys i jo 28.
Vull dir que per nosaltres 10 concerts del Bruce són una fita.
On l'heu vist fins ara?
L'hem vist a Barcelona,
hem tingut tota raó que l'hem anat a veure,
i després l'hem vist també a París,
a Griteny, un poblet d'Irlanda,
a Zurich, també a Roma,
i aquest tour el tornarem a veure a Roma i a Oslo també.
Això és un pressupost.
Això és una il·lusió.
Dóna-vos bé aquesta falera pel Bruce.
Bueno, aquesta herència,
nosaltres l'hem agafat del nostre tiet,
que ell des de ben jove era fan del Bruce,
li va traslladar la nostra mare,
i ella, com que no ha sigut d'una altra manera,
li van comanar el meu pare,
i ells dos ho han traslladat a nosaltres
d'una manera extraordinària i des de ben petita.
L'heu arribat a conèixer mai en persona?
No, en persona mai.
Ni un moment selfie, tampoc?
No, no, no.
Tot ha sigut experiències de concert.
En algun concert hem fet alguna intentona,
però evidentment sempre hi ha molta gent
i és complicat, és complicat.
Com el descriuríeu?
Per nosaltres, la veritat és que és un referent.
Per nosaltres és un referent en molts aspectes.
És un referent de viure la vida, de valors, de família,
perquè nosaltres ens hem criat molt en ell
i per nosaltres tenir l'oportunitat d'anar a un concert amb ell
és un moment també de connexió familiar,
de reafirmació dels valors que compartim entre tots nosaltres.
Per nosaltres, a nivell vital,
la paraula seria això, referent, en molts aspectes.
I torneu diumenge?
Sí, i tant.
Ja ho estem desitjant, tot i que estem cantats,
ens fa mal tot el cos, la veu justeja ja,
però diumenge allà hi tornarem a fer.
On éreu ahir de l'estadi?
Estàvem a la pista, a la part de l'antera.
O sigui, vau fer cua? Sou de les que vau fer cua?
No, a la part de l'antera vam fer cua des de les 4 de la tarda,
però no estàvem a les primeres piles
que havien fet cua durant dies abans.
Clar, entenc que, amb l'edat que teniu,
fer tota aquesta logística,
suposo, no sé si hi esteu treballant o no,
però les vacances les gasteu seguint al Bruce, per exemple, no?
Correcte, correcte.
Això és així, la veritat és que feia 7 anys,
que no venia el Bruce d'atur,
i a la que vam saber que venia,
vam organitzar-nos, vam assentar tota la família,
vam veure a quins concerts podíem anar,
quines ciutats ens feia il·lusió,
perquè, per exemple, Roma és una ciutat que ja hem viscut,
però induptablement aquest tour la volíem repetir,
perquè té una màgia, com Barcelona, no?
I en aquest sentit ens hem reunit,
hem dit, quins tours podem fer, fem aquests, vinga'ls, llancem,
agendem feines de gent, vacances,
i ho hem pogut tancar d'aquesta manera i ho viurem així.
Dels 10 concerts que heu anat a veure,
el d'ahir on el classifiqueu, d'ordre d'importància?
Jo m'avanço a la meva germana,
però jo crec que el d'ahir el poso en un dels meus top 3.
Top 3. Sense dubte, sense dubte, sí.
Ahir va haver-hi una connexió molt màgica,
feia 7 anys que no el vèiem,
i en aquell moment que el vam veure sortint a l'escenari,
ell, la guitarra penjada,
aquell Bona nit Barcelona, Bona nit Catalunya,
les primeres notes de Nou Surrenders,
allò, per molt que no vulguis, allò s'arriba, no?
I jo sí, jo ho posaria en el top 3.
Totalmentament després d'haver-hi hagut hagut una pandèmia,
en quin punt quedarien aquests espectacles multitudinaris,
ell feia 7 anys que no venia,
aviam fa 3 que hem passat aquesta situació,
i poder tornar a estar allà, poder tenir les mateixes emocions,
les mateixes sensacions, va ser un moment de pell de gallina constant.
El millor moment del concert, quin va ser, ahir?
Jo crec que Thunder Road,
que per a nosaltres és una cançó que familiarment
simistica moltíssim i a la que vam sentir les primeres notes,
ens vam abraçar tota la família,
que aquest any incorporem un nou membre,
una filla de la meva germana, que l'hem arrossegat també al clan,
i en aquell moment d'unió de tots cinc abraçats,
mentre el Bruce ens cantava Thunder Road,
crec que ara, mentre t'ho explico, tornaria a plorar i tot.
Per què és tan especial aquesta cançó per la família Thunder Road?
És el nostre himne,
és una cançó que hem escoltat des de petit,
és una cançó que t'invita, no?, exacte,
és un convit, no?, a viure una aventura,
és la cançó amb què ell va fer la seva posta,
la seva declaració d'intencions cap a la música,
i per nosaltres i d'això, aquesta manera en què ell ens convida
a viure el viatge amb ell,
a compartir totes aquestes històries plegats
i connectar-lo d'una manera molt especial amb aquesta cançó.
La Marta May m'està assenyalant el seu braç
i em diu que se li està posant la pell de gallina.
Sí, és que em sento molt identificada
amb moltes coses de les que estan explicant elles,
perquè jo, per mi, també, quan...
Bé, jo ahir quan va sortir el Bruce Springsteen jo estava plorant,
vull dir, directament.
I per mi també és alguna cosa com molt...
és una cosa molt visceral per mi, en realitat,
i és com una cosa molt familiar,
i em recorda molt la meva família, i és com...
No ho sé, jo em dedico al món de la música
i no soc fanàtica de ningú,
perquè ja és la meva feina, vull dir que no...
Però amb ell, no sé per què, no ho puc evitar,
és una cosa que se m'escapa.
De fet, fa uns anys, jo me'l vaig trobar a Nova York,
que és el moment que l'he tingut més a prop,
i vaig sortir corrents a abraçar-lo,
que evidentment un senyor, que era el seu segurat,
em va plegar i vaig pensar què estic fent, com si...
Vull dir que...
Sí, sí, és una cosa...
És irracional, no sé, però això.
Realment, sí.
Josep Maria, Oriol, que us ho mireu en certa distància,
enteneu fenòmens com, per exemple,
el de la Germana Rios o el de la Marta May?
Jo ho entenc perfectament, perquè, vull dir,
quan surti una final de la Champions,
mataria algun membre llunyà de la família per tenir entrades,
o fins i tot concerts que han anat de grups que per mi signifiquen molt.
Tu, quan sents les primeres notes, veus el cantant sortir,
veus que el guitarrista saluda, veus...
I a part, hi ha un element ritual en els grans concerts
que crec que et treu una mica les emocions que portes més a flor de pell.
Una tonteria gegant.
Vaig anar a veure Lady Gaga al Palau Sant Jordi el 2010,
una artistassa,
i quan porto unes quantes cançons, es queda sola al piano,
i dius, hòstia, quin talent, quina meravella poder estar aquí,
quin privilegi que t'estigui cantant a tu,
perquè la gràcia dels concerts, encara que siguin grans o que siguin petits,
és que hi ha un moment en què tu et penses que allò ho està fent per tu.
I crec que en el cas del Bruce Springsteen és una cosa més massiva,
perquè és un ídol de masses,
però si tu hi tens aquesta connexió...
A mi també em fa molta ràbia la gent que li té una mica de mania
a la gent que idolatre ídols de masses,
com l'Oriol Ríol, però la gent que més ve un Barça-Madrid...
Em sap supergreu, però és un Barça-Madrid, connecta molta gent,
i s'ha d'entendre.
Jo entenc perfectament que, per probabilitats,
evidentment hi haurà més gent fan del Bruce Springsteen que The National,
per exemple, endavant,
però val molt la pena, si tens aquesta connexió, aprofitar-la,
i si part tens una excusa collonuda per anar a Oslo,
com faran aquestes germanes, encara millor.
Mira, tots necessitem, crec,
tots necessitem referents, líders, guies,
alguna cosa que ens assenyali algun camí,
en el món de la música, en el món de les arts plàstiques,
de l'esport, del món social, del món polític,
tots necessitem un referent.
I en aquest cas penso que hi ha tres factors que fan especial
aquest concert d'ahir
i el fet d'aquesta convenió una vegada més reeditada
entre Barcelona, Catalunya, i després serà tota Europa,
i Bruce Springsteen.
Primera, feia set anys que no venia, són molts anys.
És un concert que més temps ha passat de venir o no venir.
Segona, és un concert que ve post-COVID.
El COVID, la pandèmia, a tots, més o menys,
a tots ens ha afectat.
Alguns ho podem reconèixer més i altres veig,
però a tots ens ha afectat.
Aleshores crec que és una valoració directa o indirecta
el fet que fos el primer concert post-COVID important.
I tercera i última, també s'ha comentat aquí,
potser, si no la darrera, una de les darreres vegades
que trepitjarà la nostra ciutat i podrà actuar.
Per això, aquests tres factors crec que el fan
encara una mica més especial.
Germanes Ríos, moltes gràcies també a la Laura i la Margarida
per haver-nos acompanyat aquest matí de dissabte.
Aprofiteu el dia per dormir i carregar forces també de cara de mà.
Ho farem. Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies.
I bet you're singing proud.
Oh, I bet you're full of crowd.
Gonna be a long night. It's gonna be all right.
On a night shift. On a night shift.
You found another home.
I know you're not alone. On a night shift.
Per cert, Joel Díaz, el nostre comunista...
També hi va anar. També?
Que dius, ostres, no em quadra, no?
No quadra gaire, però endavant està molt bé.
Avui ens explicarà la seva teoria a partir de les 11
que torna el Joel Díaz al comunista.
Que el comunista en té poc, últimament.
Marta May, per anar tancant, aquesta és de Les Noves, no?
Aquesta és de Les Noves, és de l'àlbum de covers
que va treure el 2022, em sembla,
i és una cançó dels Commodores,
que era el grup de Lionel Richie,
i és una cançó preciosa.
Va sortir el 22,
que era la primera vegada que la sentíem en directe aquí,
i va ser molt guai, la veritat.
Clar, la feina és triar la setlist, no?
I incorporar el...
que és un senyor que no té necessitat,
ara ja ha de publicar nous discos, però continua fent,
però integrar aquestes noves cançons
amb els seus 30 hits que té, no?
Sí, jo crec que ha de ser complicat,
el que passa és que sí que és veritat que al setlist d'ahir
hi ha moltes cançons també de l'àlbum de Letter to You,
que són cançons que van de...
de comiat,
d'aquest moment que jo crec que també està ells,
que és com això.
Molt bé.
Escolta'm, de seguida després
del Bullesia Noticias i de la publicitat,
parlem del Joe Obama, amb el Joan Callarissa.
El Joan Callarissa és company del diari Ara,
que té sobretot de fer aquesta cobertura aquestes últimes hores,
i el saludarem, el coneixes, Oriol?
I tant, hem treballat junts molts anys, un fenotèntic fenomen.
I dels Spielberg, d'on van menjar,
per què van anar a menjar on van menjar,
i per què van visitar el que van visitar?
Perquè també van visitar la Sagrada Família,
i no van anar, per exemple, al Museu Picasso.
Van anar al Moco, no?
Van anar al Moco.
Ara moltes coses de com està Barcelona.
No, Joan, no, digue-ho, digue-ho.
Forma part de la descapitalització cultural de la ciutat,
que és una franquícia d'un museu que pràcticament acaba d'obrir aquí,
que sí que està molt bé,
però és un museu que crec que del seu origen és Amsterdam,
aquí no hi ha unes obres molt destacades,
hi ha algun banksy, hi ha algun bàsquet,
però re molt gros, i que trient d'anar aquí,
és com si vas a dinar al McDonald's.
I em sembla molt interessant, també, que van passejar,
passejar simplement,
tant pel barri Gòtic com pel barri de la Rivera.
I això em sembla interessant, també.
Això és bonic.
Amb si ja és... Barcelona és un museu en tot ell.
Barack Obama és camí de Zurich ja aquest matí,
perquè té conferències i aquest senyor també s'ha de guanyar la vida.
Michelle Obama sí que es queda unes hores més a Barcelona.
Veurem què passa amb Tom Hanks,
si és que realment és aquí o no és aquí.
Marta May, moltes, moltes gràcies per haver-nos acompanyat.
Molta sort també de un menjar. Merci.
I fins molt aviat, que vagi molt bé, moltes gràcies.
Una mica de música, publicitat que tenim acumulada,
notícies amb la Neus Bonet,
i de seguida tornem al suplement.
Amb la història de Barack Obama i també la May Canavarro,
amb el dispositiu de seguretat,
perquè realment els Mossos també han tingut feina,
aquestes últimes hores. Ara tornem.
El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
El suplement.
Jaume Plensa. Poesia del silenci.
La nova exposició a La Pedrera
per descobrir l'obra més íntima i desconeguda
d'aquesta artista imprescindible.
Més d'un centenar de peces en diàleg amb l'arquitectura de Gaudí.
A La Pedrera fins el 23 de juliol.
Més informació i entrades a plensa.lapedrera.com.
El prestigiós coreògraf Ilias Givoy
estrena al Vallet les quatre estacions de Max Richter.
El ball per setze ballarins
inspirat en la música del compositor alemany.
El 6 de maig a l'Effect Cultural de Terrassa.
El 7 de maig al Teatre Auditori de Sant Cugat.
I el 26 de maig al Teatre Fortuïn de Reus.
No et perdis aquesta producció.
Entrades a les webs dels teatres.
Somien els androides amb art digital?
Es pot crear bellesa amb zeros i uns?
Vine a descobrir-ho a Digital Impact.
Una experiència d'art i disseny
entre el món físic i el virtual.
Del 28 d'abril al 27 d'agost al disseny Hub Barcelona.
Les empreses i les institucions
necessiten professionals amb perfil digital.
El nou grau en gestió de la societat digital d'Humanresa
et prepara per entendre i dominar
les eines digitals actuals i les que vindran en el futur
i com utilitzar-les per fer un món millor.
Descobreix aquest nou grau a la jornada
de portes obertes del 6 de maig.
Inscriu-t'hi a humanresa.cat.
Natura, excursions, amistats i diversió.
A punta de les millors colònies d'estiu
del perièdico i fundesplay.
Una setmana per només 335 euros.
Places limitades.
Era el primer cop que me n'anava de casa
que feia un viatge, un viatge per mar.
L'Amiga Genial, a TV3 diumenge a la nit.
Les dones tenen el cervell més petit,
no saben llegir mapes i no els van veure les ciències.
No tenen dots de lideratge perquè són molt emotives
i el sexe no els interessa.
Hi ha molta literatura pseudocientífica
que segur que heu sentit
que vol acreditar totes aquestes aberracions i en fa negoci.
Aquest dissabte, a les dones i els dies,
enderroquem les mentides d'alguns científics amb dades reals.
Les dones i els dies, a Montse Virgili.
Els dissabtes a la mitjanit.
També en podcast i a l'adiweb de Catalunya Ràdio.