Són les 10.
Recapitulem, recordem les declaracions que Esperança Aguirre
ha fet fa una estona aquí al Suplement.
Neus Bonet, bon dia de nou.
Bon dia, sí, Aguirre s'ha sumat a les crítiques
contra la llei d'amnistia que reclama l'independentisme català.
L'exdirigent del PP creu que, si s'aprovés aquesta mesura,
seria com reconèixer que Espanya és una dictadura.
I com destacaves ara són declaracions aquí.
El Suplement de Catalunya, radio.
Aguirre ha avançat que es mobilitzarà contra l'amnistia,
participarà a la manifestació que el PP ha convocat a Madrid
el pròxim 24 de setembre
i a la de Societat Civil Catalana el 8 d'octubre,
en aquest cas a Barcelona.
Avui també expliquem que Espanya
s'ofereix a pagar el cos del català a la Unió Europea.
El govern de Pedro Sánchez intenta convèncer així els països
que hi són reticents, com Finlàndia i Suècia.
L'unanimitat dels estats, recordem-ho,
és imprescindible per poder modificar aquest reglament.
Dimarts que ve hi ha un primer debat,
però els socis demanen més temps fins que reben l'informe jurídic.
El govern català prefereix també
que el procés es faci bé i sense presses.
Ovidio Guzmán, un dels fills del narcotraficant empresonat,
Joaquín El Chapo Guzmán,
ha arribat a Colorado als Estats Units
després de ser extradit des de Mèxic aquesta matinada.
Les autoritats nord-americanes ho consideren l'últim cop
contra el Càrtel de Sinaloa, un dels més potents a Mèxic.
Ovidio Guzmán, de 33 anys, és un dels hereus de l'imperi de la droga,
que baixa que el seu pare, que des del 2017,
és en una presó dels Estats Units.
Avui també lamentem la mort,
els 92 anys de l'empresari farmacèutic i massenes,
Antoni Vilacasas,
president de la Fundació Vilacasas d'Art Contemporani.
Vilacasas va crear la Fundació l'any 1986
com a entitat privada sense niim de lucre
per reforçar la investigació sociosanitària,
per bé que a partir de l'any 1998
va posar el focus en la promoció de l'art contemporani català.
Mai li va acabar d'agradar la paraula massenes
i, en canvi, va ser referent del massenatge català.
Així en parlava en una entrevista al matí de Catalunya Ràdio
quan ja en tenia a prop de 90.
La meva il·lusió és que...
és fer una col·lecció de cent anys de pintura
des del 1930, quan vaig néixer,
el 2030, que allà no hi seré.
I jo el que intento és això,
que s'estima prou els nous valors que surten
i que recordin els que han passat.
I t'emporto això, que és molt interessant.
10 i 3 minuts a aquesta hora també heu de saber
que Protecció Civil ja ha desactivat
o ha fet de primera hora d'aquest matí l'alerta del Pla Inuncat
un cop s'ha acabat l'avís del Servei Meteorològic de Catalunya
d'intensitat de pluja.
Avui, de fet, ens diu la previsió meteorològica,
que s'espera un dia més tranquil, amb més estones de sol.
Albert Benet, què tal? Bon dia. Bon dia.
Què destaquem a aquesta hora de l'actualitat esportiva?
Que avui torna la Lliga Masculina de Futbol
amb el Barça Betis a Montjuïc a les 9 del vespre
i per la TDT de Catalunya Ràdio.
És la cinquena jornada de Lliga.
El Barça busca la quarta victòria consecutiva.
39 jugadores de futbol demanen a la Federació Espanyola
més canvis per continuar jugant amb la selecció.
A través d'un comunicat diuen que calen més mesures
a banda de les sortides de Luis Robiales i Jorge Vilda,
per sentir-se, diuen, en un lloc segur.
El Barça i el Llevant les Planes s'estrenen avui a la Lliga Femenina,
l'equip l'aurant al camp del Madrid Club de Futbol,
l'equip del Baix Llobregat al camp de l'Eibar.
El Barça i el Madrid juguen avui
una de les semifinals de la Supercopa de Bàsquet a Múrcia
a dos quarts de 7.
Més tard, a dos quarts de 10 del vespre,
la segona semifinal, un camp a Múrcia, un Icaja.
Música.
L'Hora Negra.
Maica Navarro.
Maica Navarro, bon dia i bona hora. Què tal? Bon dia i bona hora.
Com estem?
Mira, acabo d'arribar a una conclusió.
Hauríem de canviar ja la sintonia. No.
Al Barça i l'Eibar no, però la música...
Per què? Perquè ja no...
Són cinc anys, eh? Ja no m'excita.
Però és molt important conservar sintonies
que són identificatives amb el personatge.
Jo sento això i em ve un Maica Navarro, bon dia.
Ah, sí? Ah, vale.
Acabes aquest... cinc anys, tio, és molt, no?
Sí, anem sisena temporada amb tu, junts, maixína't.
Cada dissabte a les 10, eh? Inamovible d'aquí, eh, tu?
Cinc anys?
Sisena, sisena. Anem per la sisena.
Que fuerte.
Avui ens han posat a l'estudi 2.
Estem fent el suplement des de les 6 del matí
fins a la una del migdia des de l'estudi 2 de Catalunya Ràdio.
No sabia ni que existia.
Podem explicar com estàs? Estàs còmode, oi?
No, qualsevol diria que estic fent aquí, no ho sé.
Estàs arrufada aquí.
Bé, estic còmode, ja que ens hi posem.
Bona manicura, eh? Això es diu pedicura.
Ah, pedicura, perdona.
És que, clar, ets tan...
Perdó, pedicura, pedicura.
És a dir, ets...
Ah, perquè tu no t'has fet mai la pedicura.
Eh... no serà la meva principal virtut, no.
Però tu qui et talla les ungles dels peus?
Me l'estallo jo.
Els portes bé, els peus, això és fonamental.
Unes tisoretes. Sí, peus i mans és fonamental.
De fet, si no portéss bé els peus,
no podria estar en aquesta postura ara mateix.
Jo tinc uns peus molt macos, és a dir...
Què en penses de la gent que no es troba als mitjons per fer l'amor?
Bueno, per favor, això és... Això passa, eh?
Ets un d'ells o què? Ets un d'ells!
Oh! Oh!
No. Per favor, Roger!
No, no, no. Oh!
No, això és la BFs, Maica.
Oh! Quin horror!
Ara! També et dic una cosa.
Segons com estiguin els peus... Entre mitjons!
Ungles fastigoses, mitjons.
Oh! Sempre et pintes les ungles dels peus?
A l'estiu, sí.
Després a l'hivern, descanso. Però és que tinc uns peus molt macos.
Sí que és veritat. No m'hi havia fixat mai.
Els peus són molt eròtics.
I a més a més, tenen...
És un punt... Cuidado, eh?
O sigui, els peus...
Jo... jo hi jugo molt amb els peus.
Sí. Sí, sí, sí, sí.
Tu tens pasigolles, els peus?
Ah, sí. Sí, sí.
Bueno, Pesala, comencem, va, xato.
Que no podem estar aquí tot el dia parlant de sexe.
Hauríem de canviar la secció.
Comptes de l'hora negra, l'hora calenta.
I convidem l'Esperanza Aguirre.
Ara, quan has dit això que jugues amb els peus...
Vull dir que no sé què...
No sé què vol dir per tu jugar amb els peus.
Ah, que vols continuar? Vinga, continuem.
Vols continuar amb el tema? Bueno, és que és un tema...
Vinga, no, no. Vinga, vinga, vinga.
Vull dir que és un gènere que no...
Tu vols entrar en aquest rangat. Un moment, deixa'm parlar.
Sí, vinga, vinga. Que no...
Què vols dir amb jugar amb els peus?
Jugar amb els peus vol dir exactament això.
Quan estàs amb algú, doncs jugar amb els teus peus i amb els seus.
Això no ho toco. Amb tot el que puguis imaginar.
No, no, és que no m'ho imagino.
Pensa de sobte que els peus... pensa que no tens mans.
O sigui, tu els peus et posen calenta.
Molt. I soc capaç de posar-te molt calent si em toco els peus.
Va, ara sí que s'ha acabat. 10 i 8.
A veure, deixa'm dir a l'audiència que el capítol...
que vam fer la setmana passada de la reestrena de l'Hora negra...
amb la Maica Navarro,
ha estat dels més descarregats de l'emissora,
el més descarregat del suplement,
i aquesta setmana ha estat el top 3 durant dies.
Recordem que la Maica Navarro va explicar una mica la situació
de Rosa Paral als centres penitenciaris,
els diferents trasllats que ha tingut.
I avui, una setmana després de l'estrena del Coer Pont Llamas,
la sèrie de Netflix,
continuem parlant encara de Rosa Paral i del crim de la Guàrdia Urbana,
perquè, paral·lelament a aquesta estrena del Coer Pont Llamas,
Este elinchamiento que han hecho conmigo
antes del juicio, durante y después del juicio...
Aquest és un fragment del documental,
les tintes de Rosa Paral,
que es va estrenar a l'Ajuntament amb la sèrie la setmana passada.
Em van parlar molt breument dissabte passat,
és un documental que repassa la versió dels fets de Rosa Paral.
I és un documental on hi apareix, entre d'altres periodistes,
el Toni Muñoz i la Maica Navarro,
i una entrevista de Rosa Paral feta des de la presó,
en què diu que està sotmesa a un linchament mediàtic
pel simple fet de ser dona.
Tu vas apuntar, ho vas dir molt desquitllada,
no et vam fer gaire cas, però veig que s'ha anat fent gran.
És a dir, tu vas dir,
a mi quan em van contactar de Netflix per fer aquest documental,
jo m'hi vaig prestar cap problema,
el que no sabia és que només hi hauria la versió de la Rosa Paral en aquest documental.
Sí, em van parlar molt de passada, entre altres coses,
perquè recordes que et vaig comentar que no l'havia vist encara.
Havia vist la sèrie,
crec que la setmana passada em quedaven els últims dos capítols,
però ja m'havia advertit el Toni Muñoz
que no m'agradaria el documental.
És que és molt important
que els uients distingeixin
entre la sèrie,
la sèrie que interpreta de manera magistral,
la Úrsula Corberó, el King Gutiérrez, la Ina Clotet, etcètera,
i el documental.
I clar, el que vaig ja apuntar,
i que s'ha anat fent gran la bola aquesta setmana,
perquè el Toni Muñoz també ha recuït,
també ha parlat del Carles Quillet des d'un altre punt de vista,
perquè ell apareix també com a periodista el documental,
i el fiscal, el Feliz Martín,
és que en cap moment, en cap moment,
se'ns va advertir que això era un documental de part.
És a dir, Rosa Paral, recordem,
condemnada per l'assassinat
del que havia estat la seva parella,
Pedro Rodríguez juntament amb Albert López,
té tot el dret del món explicar la seva versió
més enllà del que ja va explicar en el judici,
un cop condemnada amb la versió que ella consideri,
té tot el dret del món,
amb Netflix, amb un diari a la presó, com vulgui.
Evidentment, té molt de temps a més a més lliure per davant
per fer el que convingui.
Ara, el problema,
i és allà on jo em queixo,
i puc dir que la queixa és compartida,
i ho he parlat amb el Toni Muñoz, el periodista,
i amb el fiscal, el Feliz Martín, i ho amb l'altre,
o amb l'advocat de la família, el Pedro Rodríguez,
és que ens hauríem d'haver advertit
que era un documental de part.
És a dir, jo hauria explicat el mateix,
el que jo penso i el que puc aportar
modestament sobre aquesta història,
sobre aquesta investigació,
aquest procés judicial, el tractament mediàtic,
sempre és el mateix, explicaré el mateix.
El problema és que jo, personalment,
no hagués participat en un documental
que intenta blanquejar la imatge barro separat.
Aquest és el problema.
Tu et vas sentir enganyada? Ostres, clar que sí.
Una presa de pèl, i a sobre, ahir, al Plantabeixa,
el director del documental,
i l'entrevista a l'Agnès Marques.
Tenim el document.
Ahir al Plantabeixa de TV3,
entrevisten el director del documental, el Carles Vidal,
que explica això.
El que vam compartir nosaltres era que sumàvem el relat
de tots els relats que s'havien fet,
i aquest relat, d'alguna manera,
el que contravenia és part dels relats que s'havien fet
durant aquests 6 anys per part d'algun dels periodistes
i el pròpic fiscal.
En concret, no els hi vam dir que la rospera
el participarien en el documental.
Era important que ells ho haguessin mantenit,
el que havíem fet en aquell moment?
Bueno, sí, sí, era important, no, no, i ho haguessin mantingut.
El que és probable és que no haguessin participat.
Clar, és que segurament no haguessin participat.
Parlo de Toni Muñoz,
Maica Navarro i el fiscal Feliz Martín, que, a més a més...
I hem contactat aquesta setmana per un tema personal de viatges.
No ha pogut intervenir en aquest espai, avui, si no ho hagués fet.
Sí, però estic autoritzada per explicar el que dic perquè...
Va explicar el seu malestar. Què t'ha dit el fiscal?
No, no, i a més a més perquè he parlat amb ell,
ell ho ha traslladat amb uns companys de la cadena CER
i també amb la Rebecca Carranco,
que em va fer una informació al país,
però jo he parlat amb ell aquests dies
i està profundament indignat
i perquè se sent enganyat.
Mira, a més a més, és que fixa't,
tots una mica ens van mostrar molt reticents a participar.
Això ho compartim tots.
Jo recordo converses amb el Toni Muñoz a la Vanguardia.
Estem a la mateixa ia de taules, el tinc davant,
o sigui, parlem tota l'estona
i tinc la sort de veure aquest nano, que és més guapo,
és més guapo que tu, el Toni Muñoz.
Em va abraçar, la Toni.
Doncs, hòstia, dubtàvem, saps?
O sigui, era una conversa d'hòstia, tu creus?
Entre tantes coses, per què? Què més es podia portar?
I el fiscal també es va mostrar reticent
i els va dir que no, els va dir que no.
I va insistir molt en ell.
I un de les arguments que van fer servir
i que va fer que el fiscal, el Félix Martín,
acceptés la invitació,
va ser que participaria el Toni Muñoz
amb el que, evidentment, una relació molt estreta,
perquè va ser el fiscal del jurat que va jutjar i condemnar.
És un personatge fascinant, aquest fiscal.
El Félix Martín, que a la sèrie l'interpreta el Pablo Derqui,
que és un tros d'actor meravellós, també.
Però fixa't, el nivell d'engany amb el fiscal és...
O sigui, li diuen...
Oh, però, però...
El Toni Muñoz, la Maica Navarro...
I a més a més, i li diuen...
O sigui, que això és una mentida apoteòsica.
Ostres, perquè mira que em menteixis a mi, però ostres,
al fiscal li diuen...
És que ens agradaria molt
ensenyar el procediment del jurat,
del Ministeri Fiscal,
en el tractament d'un cas com aquest.
Com treballa, com vas treballar, com planteges el cas...
Ostres, i de fet,
el que surt pitjor, pitjor parat de tots és ell.
Perquè s'agafen les seves declaracions
i es mos...
i el muntatge, el que...
El que... el que pretend explicar
és que tot el procés judicial,
tota la investigació policial de Mossos d'Esquadra
i el procés judicial va ser un trets a mida
per culpabilitzar la Rosa Peral,
des d'un tractament absolutament masclista i mesògen.
I fins al punt que hi ha un moment...
Que es va entrar en el fons de la vida personal de la Rosa Peral.
Fins al punt que hi ha un moment
tota una bateria de preguntes reals del judici
on el fiscal, el Feliç,
a tots els testimonis que seuen,
la primera pregunta que els fa és...
Vostè ha tingut o mantingut en el passat
o manté una relació sexual efectiva
amb l'acusada Rosa Peral a tots homes i dones?
Doncs el fiscal, tant en el judici com en ells en el documental,
els explica el perquè d'aquesta pregunta
i que té un context i té una explicació.
Quina és aquest context?
Doncs perquè un dels arguments de la defensa de Rosa Peral
per defensar que ella no va assassinar el Pedro Martínez
i que ella només és una víctima de l'Albert López
és que l'Albert López assalta el domicili
i per gelosia assassina el Pedro
i que ella durant tots els dies posteriors
i fins i tot aquell mateix dia col·labora
amb l'ocultació del cadàver
i manté un silenci sepulcral durant dies i dies i dies
perquè està sotmesa amb una por insuperable.
Una por insuperable.
Una por insuperable que no és compatible
amb tota una sèrie de fets que van passar aquells dies,
entre d'altres, entre d'altres,
i que és una cosa que per ells també el documental
i que, per exemple, Carles Quílez, que a mi l'he explicat,
perquè segur que també ho hem d'explicar el company Carles Quílez,
que ell no s'ha sentit enganyat
i que creu i dona molt de valor al documental
que perquè es va incidir, per exemple,
en la relació sexual efectiva
que la Rosa Peral manté aquests dies
amb el veí del costat de la casa.
Ostres, doncs perquè en aquell moment,
Rosa Peral, que assegura que tenia una por insuperable,
mantenia converses, pujades de to en l'àmbit sexual
amb el veí del costat.
I, per tant, és compatible tenir una por insuperable
amb tenir ganes de mantenir calent el veí?
Potser sí, no ho sé, no ho sé.
Però està clar que durant molt,
durant tota aquesta trama,
tota aquesta trama i molts personatges que apareixen,
mantenien una relació personal, sexual,
efectiva amb la Rosa Peral.
I les que no sabem, i les que no s'han arribat a explicar,
i és que el cas de la Guàrdia Urbana,
és que l'assassinat del Pedro Rodríguez
no s'entén sense aquesta particularitat
de manera d'entendre les relacions personals de la Rosa Peral.
I això és així.
Amb millors paraules, ja li va explicar als membres del jurat,
i amb millors paraules,
també li va explicar als responsables del documental,
però no perquè fos, no els interessava.
També està molt indignada, absolutament indignats,
i ja veurem com acaba la...
una de les parts afectades, també,
i què passa?
La Rosa Peral tenia un exmarit,
un exmarit,
el Rubén, que en aquests moments té una parella...
L'Antoni...
Sí, a la sèrie, però al documental, no.
Al documental no només apareix amb el seu nom,
sinó que apareixen imatges d'ell de quan era jove
i va començar a sortir amb la Rosa.
Sense consentiment.
Consentiment de res.
I a més a més, en les seves declaracions des de la persona,
la Rosa li fa un traig a l'Antoni,
que és l'actual parella del Rubén, l'actual dona del Rubén,
i que està fent de...
És la que conviu des de fa, des del 2017,
amb les filles,
que ha provocat que per primera vegada,
des del 2017,
aquesta dona,
fes una carta als mitjans de comunicació,
dient, basta ja.
Prou rosa de mentir, prou rosa de ficar-me al mig,
prou rosa d'acusar-me de ser la responsable de tot això.
En tota l'època
en què els presos independentistes estaven tancats,
ens va costar moltíssim, els periodistes,
poder entrar a la presó per entrevistar-los,
ja fos amb una gravadora de veu
i d'imatge, pràcticament, ni pensar-ne.
Aleshores, com és que s'ha aconseguit gravar
aquesta conversa telefònica amb Rosa Paral amb imatge?
És a dir, no sé si és que Rosa Paral
té alguna mena de privilegi que les altres preses no tenen,
o que s'ha permès, en aquest cas,
per fer aquesta producció de Netflix enregistrar aquesta conversa?
No.
Rosa Paral no té cap mena de privilegi de res, ni Rosa Paral,
i, vaja, entenc que ningú.
I vull pensar que ningú,
i estic segur que ningú ni ningú d'altres presos.
Jo recordo Represàlies,
quan junqueres a fer una mena de trucada telefònica.
T'ho explico.
Durant la Covid no hi havia visites de familiars als presos,
era una situació molt complexa.
I es va habilitar la videotrucada.
I durant la Covid,
els presos i les preses feien videotrucades amb els familiars.
I les persones que estaven acreditades per fer aquest...
El que era el vis-a-vis,
o el que era les comunicacions amb l'ocutori,
doncs es van convertir en videotrucades.
I, de fet, encara...
O sigui, ja tornen a haver-hi les entrevistes i els vis-a-vis,
però es mantenen videotrucades.
La videotrucada es manté a les presos catalanes.
I què han fet els directors del documental,
i què ha permès la Rosa arriscant-se
amb una sanció,
que estic convençuda que rebrà,
una sanció de la pròpia...
de les institucions penitenciàries,
si no se l'ha fet ja, si no se l'ha comunicat ja,
és, segurament,
pràcticament segur, ella va fer una videotrucada
de les que té autoritzades amb el pare,
que, a més a més, em produeix una profunda pena.
La instrumentalització que tants anys després
continua fent la Rosa Peral del seu pare.
En el moment processal, el va obligar a mentir.
El va obligar a mentir.
I ara el fa participar en aquest documental
que fa realment més pena que una altra cosa.
Segurament la Rosa feia aquesta videotrucada
per parlar amb el pare,
i el que hi havia al costat del pare
eren totes les càmeres del documental
enregistrant aquesta trucada.
Més enllà dels...
Per això, en el documental, l'escoltem
i la veiem amb aquesta videotrucada.
Som a Catalunya Ràdio amb la Maica Navarro,
un quart i mig d'onze del matí.
Un dinacre de 25 anys, recordem-ho, per Rosa Peral.
Vint per l'Albert López.
Vint per l'Albert López, que no apareix en el documental.
No. Bueno, sí.
Apareix per carregar-li tota la responsabilitat.
No com a entrevistat.
Però evidentment no se li permet, ni amb ell ni el seu advocat,
explicar la seva versió dels fets.
Una de les coses que preveia la sentència
també era una indemnització molt elevada
per la família del Pedro Rodríguez.
L'Audiència de Barcelona ha ordenat que s'embarguin tots els diners
que puguin rebre Rosa Peral i l'Albert López
per l'emissió de la sèrie de Netflix.
Creus que ha cobrat diners, Rosa Peral,
a canvi de fer aquesta entrevista?
No, ara estàs barrejant-ho, també.
Pregunto, perdó.
O sigui, sèrie i documental per la sèrie,
ha cobrat Rosa Peral per la sèrie? No.
És més, ella va demanar a Netflix,
primer, que es paralitzés l'emissió,
que jo crec, sincerament, que era una jugada d'ella,
sapiguem perfectament que no es paralitzaria,
per ja començar a escalfar el que venia després,
i el que diu és que em donin per pas drets d'honor
i malversació de la meva imatge, que em donin diners.
Re, això re.
Ara, la gran pregunta, que no sé si algun dia ho sabrem,
és del documental d'aquesta entrevista que ella dona
i que parla per primera vegada un cop ha estat condemnada,
perquè recordem que, per exemple,
quan jo et va entrevistar la Rosa a la presó per l'avantguardi,
pel seu llibre del Solo tú me tendrás,
que ho està petant de vendes, per cert,
i molt recomanable per la gent,
però del documental ha cobrat?
No ho sé si... No en tinc ni idea, però vaja...
No sé si aquí hi havia una voluntat altruista
només de fer saber la seva veritat,
o també hi ha uns guants econòmics
que, evidentment, no percebrà directament,
perquè tant tonta no és, sinó via el pare o vés a saber...
A mi...
Què passa si ets insolvent i hi ha una sentència judicial
que dius que has de pagar tants diners?
Pues nada, mira, pregúntale a Arancha Sánchez Vicario,
que està pagant la meitat de tots els ingresos,
arribes un acord i ja està. Doncs res.
La viuda del Pedro Rodríguez i el fill es menjaren els mocs
i entenc que la mare està intentant protegir com vol
el seu fill de tot aquest soroll,
com el Rubén ho està intentant fer amb les seves filles.
A mi el que més em fot és que tota aquesta polèmica,
jo crec que el director del documental i les responsables
del documental s'estan refregant les mans i s'ho estan passant teta,
perquè al final d'una manera involuntària
li estem donant una volada que la gent ho està veient...
Jo he decidit no veure-ho.
I el que passa... Mira, a més a més,
qui vol entendre aquesta història
en té moltes opcions.
Jo recomano el llibre del Toni, és fonamental,
els quatre capítols de crims en format TV3,
els quatre o cinc, sis formats de crims,
format ràdio d'aquesta casa,
que em va fer tota l'equip del Carles Porta.
I ara, en aquest país, en tenim molts detalls
i un coneixement molt...
Coneixem la història.
Molt bé, la història del crim de la Guàrdia Urbana.
El que passa és que aquest producte traspasa fronteres.
Per què? Perquè la protagonista és la Tòquio de la Casa de Papel.
És Úrsula Corbero.
A mi m'ha escrit una col·lega meva de Filipines,
que m'ha vist en el documental,
perquè la gent a Mèxic, a Estats Units,
està veient la Úrsula s'ha enganxat a la sèrie
i després Nèfis et diu,
mira el documental.
I aquí és el que em fot ràbia, perquè aquí no,
gent que no té ni idea d'aquesta història,
es pot rebre a plantejar
que aquí hi ha un grup de periodistes
que vam tractar amb aquesta dona
i la vam prejudicar i maltractar
amb una visió absolutament misògena,
perquè, com diu el seu pare, està molt bona
i foia amb qui li dóna la gana.
És que jo estic en l'equip de follar a qui em dóna la gana.
Per tant, a mi això no em preocupa.
És que aquest no és el problema,
per molt que ell ho intenti explicar així.
Insisteixo, i això ho hem dit en aquests cinc anys,
moltes vegades en el cas de la Guàrdia Urbana.
Podríem haver fet un altre tractament,
especialment amb el tema de la pornovenjança?
És possible. Tots aprenem.
Hi havia uns certs clitxers dels que vam poder abusar.
Ho he dit aquí fa des del primer dia.
Segurament no vam aconseguir allunyar-nos del tot
el perfil d'ella.
Però en el cas concret del crim,
només explicant aquest pudle sentimental
de relacions sexoafetives d'ella amb tot el seu entorn,
es pot explicar el cas.
Dos minuts per arribar a dos quarts d'onze del matí.
Mai que anem a Romb. Moltes gràcies.
Podem repetir la setmana que ve aquí a Río Diván?
Mira qui hi ha allà, a l'altra banda de la peixera.
Mònica, t'arribes.
Fem una pausa i xerrem amb Mònica, t'arribes al suplement.
Gràcies, Maica. Bona setmana. Ara tornem.
Encara estàs treballant?
No dono l'abast.
I si contractes algú perquè t'ajudi?
Són els ajuts TuMesU
per a persones treballadores autònomes
que no tenen cap assalariat a càrrec.
L'import de l'ajut serveix per finançar
la contractació d'una persona desocupada
amb un contracte de treball indefinit.
La durada de la contractació haurà de ser del menys 18 mesos.
D'aquesta manera, ajudem a fer créixer els petits negocis
i alhora fomentem la contractació indefinida
de persones sense feina.
Més informació a treball.gencat.cat
012. La millor resposta.
Generalitat de Catalunya.
Teleat, Catalunya Ràdio i TV3.
40 anys formen part de la teva vida.
Fam de llibreries, de biblioteques,
de veure novel·les i còmics.
Fam de ballar i de veure altres ballar.
No dirir-nos de teatre, d'òpera, de sarsuela, de concerts,
de museus i exposicions. Fam d'aplaudir.
Fam de reneixer, de reviure, de retrobar-nos.
Cantar, llegir, escoltar, mirar, viure.
Emocionar-te, sense admiraments.
Fam de cultura.
Ministeri de Cultura i Esport, govern d'Espanya.
Vine a l'Estadi Olímpic avui a les 9 de la nit
a veure el Barça Betis
i fes costat a l'equip en el pròxim partit de Lliga.
Aconsegueix un 40% de descompte
comprant l'entrada a la web del club amb el codi Resident.
Entrades a partir de 27 euros.
Un, dos, tres.
Només tres dies.Ni un de més.
Per emportar-te un pernil d'engreix ibèric,
50% ressa ibèrica de 7 quilos per 99 euros.
A Supercor, Hipercor i Supermercat al Cort Inglès.
99 euros.Només fins diumenge.
A Supercor, Hipercor i Supermercat al Cort Inglès.
Preus vàlids a la península i les balears.
Amb l'agenda Espanya Digital 2026,
tots som protagonistes
de la transformació digital del nostre país.
Tant és si ets l'Edu, la Judit o l'Aureli,
si tens 20 o 80 anys,
i tant és el teu origen, si ets del camp o de la ciutat.
Benvinguda a Espanya Digital, aquí i ara.
Govern d'Espanya.
Campanya finançada amb el fons Next Generation.
Pla de recuperació.
Vols estar el dia en salut, fiscalitat i herències,
alimentació, viatges o cultura?
Apunta-te a la nova temporada de trobades amb experts de Vi65
i gaudeix dels consells de Josep Cuní,
Ada Parellada, Rafael Ignacio Barraqué i molts altres.
Inscriu-te a Vi65.cat
i reserva plaça per la jornada inaugural a La Pedrera.
Vi65, la nova comunitat sèniora impulsada pel RAC.
Fars d'escoltar la mateixa cançoneta de sempre?
Les Dones i els Dies.
Les Dones i els Dies t'explica el món com t'agrades sentir-lo.
El programa per a les persones amb les orelles netes de prejudicis.
Les Dones i els Dies, i ara per molts dies.
Qui ens ho havia de dir, això, Antònia?
Les Dones i els Dies, a Montse Virgili,
de dilluns a divendres, d'onze a dotze de la nit.
També en podcast i a l'apiweb de Catalunya Ràdio.
Hi ha un lloc on viuen totes les paraules.
Paraules de cap de setmana.
Suplement. Catalunya Ràdio.
Som 3Cat.
Amb Roger Escapa.
Passen dos minuts de dos quarts d'onze.
hora del dia
Decidir és un dels drets que defineix la llibertat,
però mai no surt de franc.
Mònica Tarrivas començava el seu primer matí de Catalunya Ràdio
el 2 de setembre del 2013, han passat 10 anys.
10 anys després i 15 anys, Mònica Tarrivas torna als estudis de Catalunya Ràdio,
ho farà a partir d'ara, de tant en tant, un cop al mes almenys,
al suplement. Bon dia i bona hora, Mònica.
Molt bon dia. Com estàs?
Doncs sí, decidir no surt de franc, efectivament.
Escolta'm, t'heu posat fàcil, perquè hem començat amb Van Morrison.
Sí, sempre, sempre, mirar al costat un brill al sol de la carretera
sempre ajuda a tirar endavant, sempre.
Com és que t'agradava Van Morrison?
M'agrada Van Morrison perquè, no ho sé,
no sé racionalitzar les coses que m'agraden,
però sí que em porta els records del temps
que vaig passar més sola de la meva vida,
que va ser els anys que vaig estar a Escòcia vivint fent la tesi,
i m'acompanyava molt a la carretera.
O sigui, el vas descobrir a Escòcia.
Sí, sí. Allà estava amb el doctorat, no?
Allà estava amb el doctorat
i allà vaig compartir amb ell moltíssims quilòmetres.
Molts quilòmetres.
Va ser una mena d'Erasmus, aquella etapa escocesa,
o estaves estudiant de de boia?
No, no, no, no.
Jo vaig acabar la carrera a la Universitat Autònoma, aquí,
i aleshores vaig demanar una beca per fer el doctorat,
en principi per fer un màster d'investigació
a la Universitat d'Esterling, a Escòcia,
i vaig allargar-ho, vaig convertir-me en un doctorat.
I vaig fer el doctorat
i quan vaig obtenir el títol em vaig tornar.
Davant, Morrison, diuen que és bastant mal carat.
Molt. L'has entrevistat mai?
No, jo només he pogut anar una vegada a un concert.
El segon concert on havia d'anar
era just quan vaig acabar el matí a Catalunya Ràdio
i el meu equip em va regalar les entrades
i la Covid me'l va prendre,
però no és una persona agradable en els concerts,
perquè no és mal carat, sí, sí.
Però vaja, no tota la gent que té talent
l'acompanya amb un caràcter agradable.
No és una fórmula matemàtica.
Tu sempre has projectat aquesta imatge de tia forta, no?
I d'autoritària, fins i tot.
Autoritària? No, no, projectat, projectat.
Que jo després que t'he conegut bastant
i hem treballat junts cos a cos,
o inclús quan t'han caricaturitzat al Colònia o així,
hem projectat una mica aquesta imatge, no?
Per què creus?
Per què creus que s'ha projectat aquesta imatge tu?
Perquè jo després he treballat amb tu i no és ben bé així, no?
No ho sé, perquè a la vida aprens a la que passen els anys
que al final tu ets també qui et veuen, com et veuen els altres, no?
I per tant jo no discuteixo com em puguin veure els altres.
Forma part de qui ets, com et sents tu, com et veuen els altres,
els camins que has recorregut en uns espais i en uns altres.
Això he intentat sempre, tu ho saps, perquè has treballat amb mi,
compartir amb tota la gent les decisions que he pres.
He volgut que la gent que treballa al meu costat
entengui el perquè es decideixen unes coses i no unes altres.
He rectificat en funció del que m'han dit companys i companyes de feina,
en un moment donat, etcètera, etcètera, etcètera.
Que es vegi així segurament obeeix el fet que quan jo vaig començar
a fer televisió, a la nit al dia,
no hi havia moltes dones fent entrevistes en l'àmbit polític
en aquell moment.
I jo en aquella època feia entrevistes en l'àmbit polític.
I aleshores hi ha clichés que estan molt vinculats al paper dels homes
que després quan els fa una dona, automàticament resulta que és autoritària
o és agressiva.
Penso que això afortunadament ho hem superat,
perquè tenim un munt de dones fent la feina que han de fer.
I exemples moltíssims que acrediten això.
Però aquella època, estic parlant dels principis dels anys 2000,
a la nit de TV3, fent la nit al dia,
segurament aquell era un programa bastant insòlit en aquell moment.
Tu per què vas estudiar periodisme?
Jo vaig estudiar periodisme per la convicció
que aquest és un ofici de servei a la societat.
I això és el que ha governat bastant les meves decisions.
Perquè jo penso que facis el format que facis,
sigui informatiu, sigui un programa social,
siguin programes de cultura, sigui el que sigui en l'àmbit,
o ara fem documentals,
nosaltres, els periodistes, tenim l'obligació de servir a la societat.
I aquest hauria de ser el nostre principi rector.
Per què fas les coses? Les fas per servir la gent que ens està escoltant,
en aquest cas que t'està escoltant a tu, Roger,
que és moltíssim el suplement,
i que allò que fem és per aportar coses que facin que aquesta societat millori.
I dóna't bé la vocació a tu. Et ve de niuell familiar?
Sí, jo suposo que tots som fills de qui som
i de les referències que tenim.
I afortunadament és així, molt sovint ens oblidem de les referències que tenim.
El pare i la mare són dues persones
que sempre han lliurat les seves batalles professionals
al servei de la gent.
La mare, en l'àmbit del servei a les persones
que queien en la drogadicció o en la delinqüència a través d'Uinso,
que va estar pràcticament fins als vuitanta-cinc anys treballant allà,
imagina't, evidentment de manera altruista.
I el pare, que ha estat implicat en totes les lluites d'aquest país
d'una manera permanent, des del SOC,
la Fundació del Sindicat Obre de Catalunya,
fins fa quatre dies que ara precisament està escrivint un llibre
sobre aquest origen, no?,
d'aquest origen del sindicat obrer o de les cooperatives o mil coses.
Com ho portes, que els pares es facin grans?
Doncs és un aprenentatge mutu per ells i per nosaltres, no?
Perquè penso que la generació dels meus pares
desgraciadament no van viure en molts casos
la bellesa dels seus pares, perquè van morir més joves.
I aprendre a conviure amb la fragilitat pròpia costa.
I a nosaltres, als fills i filles,
ens costa molt també poder compartir amb ells
la responsabilitat d'acompanyar-los en l'etapa pitjor de la seva vida,
pitjor des del punt de vista que ja no governen 100% la seva vida, no?
I això és un aprenentatge fascinant, duríssim,
per aprendre també la complexitat del cervell humà, no?,
perquè el cervell és un supervivent
i el cervell afortunadament tots dos tenen el cap molt clar
i apren a viure amb aquesta fragilitat
i no sempre s'accepta bé, Roger, perquè no sempre,
ni quan n'ets gran, ni a la nostra edat, ni la gent jove,
accepta les cartes que li dona la vida.
I tots nosaltres vivim en la permanent insatisfacció, no?
També les persones grans.
El que passa és que quan tu has estat en una posició d'oferir
la teva feina i el teu cervell a la societat i de cop i volta,
doncs això va disminuint la capacitat que tenim
d'aportar coses a la societat,
o la societat ja no ens necessita tant com ens necessitava fa 20 anys,
doncs això és dugut d'acceptar.
Tu vas passar de despertar-te durant set anys a les quatre del matí,
o abans, perquè jo recordo que feies ioga,
perquè em llava a les quatre i tu deies que no,
jo portava mitja hora perquè ja feia ioga mitja hora abans,
o sigui, dos quarts de quatre, això, aturar-se de cop, no?
I de cop, vull dir, de cop, el contrast devia ser molt bèstia, no?
I com respon el cos quan durant tants anys
li has donat una adrenalina brutal dormint molt poc,
en què despertaves Catalunya, posaves el dia a Catalunya,
explicaves què pensaves a Catalunya,
marcaves l'agenda i t'exposaves, i això, de cop, s'atura.
S'atura i entres en un altre ritme de producció
i en un altre ritme de productivitat
i en poder pensar les coses d'una altra manera,
perquè jo afortunadament, de seguida,
vaig poder començar a treballar a mediapro desenvolupant documentals
i he tingut la possibilitat de fer coses interessants,
però a un altre ritme i amb una altra incidència,
amb un altre tipus d'incidència.
Segurament és també un aprenentatge
pels professionals que hem estat durant anys
ocupant un espai diari constant de ser-hi, ser-hi, ser-hi, ser-hi, ser-hi,
no deixar de ser-hi.
I aprendre a no ser-hi, no ser-hi, no ser-hi també és útil.
T'ha costat. És tu, eh? T'ha costat.
Clar que costa, però penso que no hem de renunciar mai
a aprendre a viure d'una altra manera,
a tenir reptes que no siguin allò...
que et projecti sempre tu, sinó que et projecti el projecte
i que aquest projecte no acabi d'arrencar i aprendre
com tornar-li a fer el tomb perquè es faci realitat
i no de fallir, no vèncer.
La resiliència, que és un concepte que estem utilitzant molt
en altres àmbits, però que l'altre dia,
el Joan Marró em deia que s'ha de resistir
en tots els projectes, no?
Has d'anar aguantant fins que trobis la fórmula,
i a vegades no la trobes.
Doncs si no la trobes, acceptar que n'has d'obrir
un altre projecte i tirar endavant.
És evident que moltes de les posicions laborals
que has ocupat durant molts anys,
directora de la Màltiga de Catalunya Ràdio,
directora de TV3, impliquen renúncies personals.
Com has enfocat la conciliació en uns anys
en què el teu fill estava creixent?
Jo, quan va néixer el Marc i vaig pensar
en deixar totes les activitats que estava fent,
perquè vaig pensar que ell em necessitaria 100%
i per les circumstàncies del Marc i del Sergi.
I una persona a la que sempre l'hi estaré draïda,
que és la Conxa Bugier, una neuropsicòloga,
una terapeuta que vaig parlar aquella poca,
em va dir que quan siguin grans, quan sigui gran el Marc,
el Marc no voldrà que tu hagis renunciat
al que tu, a la teva vida, per ell,
perquè ell ha de ser autònom.
Ella ha de tenir autonomia i ella ha de tirar endavant.
I ella ha d'aprendre a conviure amb les seves fortaleses
i les seves vulnerabilitats, igual que tu.
Per tant, tira endavant amb tots els suports
que afortunadament jo tenia, perquè tinc una família
que m'ha ajudat moltíssim a fer tot el que...
Des dels germans fins a les nebodes, els nebots,
la meva padrina, els meus pares, etcètera.
I la veritat és que no m'emprenedeixo un pèl,
perquè el Marc té un nivell d'autonomia molt important,
a vegades diria que massa i tot,
que evidentment no tinc cap sensació
que el Marc hagi patit per la meva feina, sinó que...
I no has sentit remordiments perquè la feina
passés per davant de tot, moltes vegades?
La culpa és un sentiment que acompanya la nostra generació,
en qualsevol moment.
Jo em sento culpa permanentment perquè no estic produint prou,
perquè no estic fent prou, perquè no arribo tot,
perquè hauria d'anar a aquest acte i no hi puc anar,
perquè a casa no estic produint...
O sigui, soc un pèssim exemple, pèssim en aquest sentit.
Però això forma part de la nostra educació.
Nosaltres hem sigut educats en la producció permanent,
en la productivitat, en ser útils,
en no pensar en com el nostre cap
i el nostre cos també necessiten espais
per senzillament gaudir de la vida, no?
I, per tant, aquest sentiment l'he arrossegat sempre.
No relacionat amb casa, amb la meva vida familiar,
sinó arrossegat a la feina i en tot.
És a dir, que el millor et llevas i estàs llegint
un assaig per una cosa i penses,
ostres, hauria d'estar preparant aquest acte que tinc
demà passat o aquesta altra cosa, no?
Parlaves del Marc, del teu fill.
Què implica portar el dorsal 21 del Barça Genuin?
Perquè és futbolista, ara, no?
Aquesta és la tercera temporada que juga la Fundació Barça.
Aquest és, jo crec, un dels projectes preciosos
que té el Barça des de fa tres anys
i ha implicat conèixer persones
de tot arreu, del país i de tota condició,
famílies que ens acompanyen
amb aquesta aventura de veure'l jugar.
El Marc, aquest any, ha decidit que canvia el dorsal.
No em preguntis per què, es forma part de la seva autonomia.
Sí, aquest any tindré el 6.
Ahir vaig veure l'equipació i porta el 6.
Però la veritat és que la Fundació Barça Genuin
és divertidíssima i és molt emocionant
veure la professionalitat amb què tots els equips
professionals del Barça, des del primer entrenador
en Sergi Mascarell, que ens ha deixat,
o l'Habet, o tothom que està implicat,
la Tina, que aquest any també ens ha deixat,
que fa un any ja han estat implicadíssims
en convertir això en un equip professional, Roger,
en un equip professional.
És a dir, els tracten exactament com un jugador professional
i una jugadora professional.
I jugar el que ha de jugar a cada posició,
tenint en compte cadascun en quin moment està.
I no estan d'història. I això, per mi, és molt important.
Vas obrir els partits? Sí. Demà hi ha un torneig a l'Empolla
que juguen tres partits.
I si puc i em trobo bé, hi aniré.
Clar, vas deixar la ràdio,
però tens la ràdio a casa, tu, no? Sí, sí, absolutament.
Quan dic que tens la ràdio a casa, vull dir que tens Sergi Cotillas a casa.
Muntant el Crims, muntant podcasts...
És veritat, perquè el teletreball va arribar per quedar-se.
Sí, i en el seu cas, han duplicat,
han clonat l'ordinador on ell treballa a casa.
Està replicat aquí a la ràdio,
cosa que facilita moltíssim que ell pugui treballar,
perquè moltes vegades el Crims arriba a una veu a última hora.
Arriba un testimoni a última hora.
Tu sents el Crims en primícia? No el sento.
El sento moltes vegades, perquè saps què muntar.
Sents el Crims abans que Carles porta, tu?
Sí, home, això és seguríssim. El muntatge final, sí.
Però és que, a part, quan un muntador monta,
i són molt perfeccionistes, ara estic mirant aquí dins de la peixera,
doncs clar, aquell tall, perquè quedi ajustat,
l'has de sentir molts cops, saps què vull dir?
I al final dius... Regala-li uns auriculars al Sergi.
No, ja en té, ja els fa servir, ja.
Però sí, jo tinc la ràdio a casa, i visc l'evolució de la ràdio,
i la força que tenen els podcasts ara a aquest ràdio,
i les aventures que esteu engegant.
Tens mono de micro?
No, no tinc mono de micro. No, no.
El que... No.
És una cosa que és inevitable, i també et passarà a tu,
el dia que facis un programa de tele i deixis de fer ràdio,
que és que et trobaràs a faltar a la gent del teu equip,
i a la gent amb la qual apareixes, generes projectes, no?
I cada dia et trobes, i tots saben les coses que fas,
i això, doncs, quan no ho tens,
perquè un procés de xacar o desenvolupar documentals,
vol dir que fins que allò no està venut o col·locat,
o tu no pots configurar els equips,
doncs, evidentment, és un treball més solitari,
més reflexiu i més de tu sola, no?
I aquesta solitud, doncs,
és un dels preus de decidir plegar de la ràdio.
És a dir, tu ara que dius que estàs involucrat
en aquests projectes de documentals amb Mediapro,
el que trobes a faltar potser és tenir el teu equip, no?
O un equip més gran a qui dirigir, no?
Sí, per compartir-ho, sí.
Però, vaja, també entenc que és la manera de procedir
que ha de ser en aquests projectes,
i que fins que no trobes l'encaix
del teu projecte en un client que el vulgui,
doncs, no té cap sentit tenir un equip, no?
Però... Si et toca fer de comercial, també, una mica.
Bueno, anar a les plataformes, explicar els projectes,
veure com encaixen, si no encaixen, per què no encaixen...
Això és... Sí, sí, em toca això, sí.
Ja saps que jo em venc fatal a mi mateix,
això ja ho has comprovat, en general a la vida.
Però sí, sí, estic aprenent a fer això,
que en diuen pitchings de manera permanent,
amb Netflix, amb HBO, amb Sky Show Time,
amb les plataformes que tenim.
Com us vau conèixer amb el Sergi?
Ens vam conèixer a la vida en un xip.
La vida en un xip, per als joves que ens estan escoltant,
que són molts, era un programa que en Joaquim Maria Pujol
feia a TV3, era un debat sobre temes socials,
que es va fer des de l'any 1989 fins a l'any 1992.
Quina memòria, eh?
I el Sergi feia el que en deia el Quim,
la sala on es rebien totes les reaccions de la gent en directe,
perquè era un programa que durava tres hores.
I aleshores la gent trucava i deia,
no estic d'acord amb això que diu aquest personatge, no m'agrada.
I el Sergi tenia una tasca molt difícil,
que només pot fer muntador a la ràdio,
que és muntar ràpidament tots aquells talls en directe
que arribaven a través del telèfon per poder-los emetre.
I ell feia això.
I després ell va tenir l'accident de cotxe l'any 92,
jo estava a Escòcia fent la tesi aleshores,
perquè jo me'n vaig anar el tercer any del XIP a estudiar fora.
I quan vam tornar, vam tornar a treballar junts
a Un Tom per la Vida, que també pel jovent que ens està sentint.
Era un programa on vam poder conèixer Johan Cruyff,
Terence Simou, la Sardà, el Pep, el jove Pep,
que ja era un jugador important del Barça,
la Judith Masco, tot de personatges d'aquest país,
que se'ls va fer un programa especial.
Llavors el Sergi ja sortia en pantalla perquè feia...
Feia un estudi de ràdio en directe al Tom per la Vida,
que representava que era una sala de festes,
o una sala de concerts, o una sala de...
On es feia aquesta tertúlia, diguéssim.
Què et va agradar del Sergi?
Del Sergi n'he après la vida.
És a dir, el Sergi és...
Jo sempre he pensat que de la gent que t'envolta la vida,
et construeix, no?
Al final, jo no penso que les persones siguem com som
quan naixem i estiguem determinades
de ser d'una determinada manera, no, no.
La gent que et construeix és la gent que t'envolta.
I a mi m'ha construït una bona part de la meva vida
moltes persones que he aconseguit tenir al voltant,
una de les quals importantíssima i clau i fonamental
de la meva vida és el Sergi.
Per què dic construïd?
Perquè tu aprens el que és la vida quan tens al costat
algú que la sap viure,
tingui dificultats o no, que la sap viure.
I el Sergi és algú que sap viure la vida molt més enllà
del que sigui la feina o del que siguin els projectes, no?
És algú que davant de qualsevol dificultat es creix
i davant de qualsevol problema que té,
és capaç de comprendre.
I de no fer-t'ho saber,
però quan tu hi vas, ell ja torna.
I és un optimista, no? M'ha donat...
O sigui, he tingut experiències dures, no?,
en què jo li explicava coses
que ell ja havia processat prèviament
o ja les havia entès, o és d'una generositat extrema.
I tu que has tingut la carrera que has tingut,
i la que t'aniràs,
ell, suposo que...
Ell ha tingut la seva, eh? Sí, ell ha tingut la seva, sí, sí.
Però moltes vegades tu no eres a casa
i quan arribaves a casa hi era ell, no?
Sí, sí, i no només, però jo he procurat
protegir al màxim el seu benestar,
perquè és algú que ha necessitat
tenir temps de qualitat per ell,
perquè ell ja té prou dificultats, no?
Però no ha volgut mai
que jo deixés de fer res.
Jo l'últim any del Matí de Catalunya Ràdio, per exemple,
que el vam fer després d'un episodi de Salut d'ell gravíssim,
on va estar a punt de morir,
jo vaig mantenir el Matí de Catalunya Ràdio
perquè sabia que si jo hi renunciava
ell pensaria que jo havia renunciat per ell
i això ell no m'ho hauria perdonat.
I bueno, coses d'aquestes, no sé per què estem parlant
tant de la meva vida personal, que ja saps que no gaire,
però sí, el Sergi m'ha ajudat a construir-me
a mi mateixa amb les coses bones
i les dolentes jo ja les portava de sortir de les...
Les coses dolentes no venen d'ell.
Ja les portava incorporades.
M'han dit que la nostra vida no val gaire
passant un instant quan em trenquen les roses
m'han dit que el temps que glisseix és a l'eau
com dels nostres sorolls i sense fer mentals,
però algú m'ha dit...
Si arribes, la tindrem aquí,
jo crec que un cop al mes et podria entrevistar.
Perquè tinc tanta teca que no ha entrat, però bé, no, no.
No, jo vull... Què et ve de gust fer?
Jo soc aquí perquè confio en tu.
Penso que la comunicació es basa en la confiança.
Es basa en que a l'altra banda de la taula,
en aquest cas hi ha una persona a la qual jo he vist treballar,
i jo confio en tu perquè sé que compartim
de les mirades, no vull ni parlar de principis ni de valors,
de la mirada que tenim sobre la vida, sobre l'ofici, no?
I et vull ser útil, i jo t'ho vaig dir,
jo un cop al mes, encantada de...
T'ho vaig demanar jo, eh? De venir, sí.
T'ho vaig demanar jo. Però vull fer el que sigui útil.
I, per tant, i el que sigui útil,
el teu projecte, ja està.
Jo no vinc a projectar res, per entendre'ns, eh?
No, tu no ho necessites, jo sí que ho necessito, que vinguis.
No, però vull dir que a vegades és allò de dir
i què faràs, doncs mira, el que sigui útil a cada moment,
perquè tu durant la setmana veuràs coses,
que diràs, ostres, voldria que la Mònica em digués coses d'això,
em reflexionés sobre això o m'aportés això,
i jo ho faré, perquè soc obedient.
Continues fent de professora, no? Sí, sí.
Jo estic a la Pompeu Fabra des de fa 30 anys.
Una de les coses més divertides és que cada dia,
en algun moment o altre, em trobo algú que em diu...
Tu vas ser profe meva, no?
I això em fa molt feliç.
A mi, ahir, per exemple, que vaig assistir a l'homenatge
que li van fer a l'Antoni Castells a l'aula magna
de la Universitat de Barcelona, com a catedràtic,
que lògicament ja li toca descansar una mica,
vaig pensar, és que és el més important que fem.
Perquè la docència és el més important que fem.
I la veritat és que vaig compartir aquest sentiment,
de dir, ostres, el que puguis aportar als altres.
Hi ha dies que em desperto pensant la llum que em quedi
per aportar als altres.
Avui a la informativa explicàvem que ha mort l'Antoni Vilacases,
que era una persona compromesa amb la cultura
i que crec que més tu ho devies conèixer bé.
Jo ho vaig conèixer bé, afortunadament.
Em va fer un regal preciós, em va regalar un munt de números
i era algú que discretament,
sense cap recerca de projecció personal ni cap ego,
va ajudar persistentment, diàriament, quotidianament,
a la cultura i al pensament d'aquest país.
O sigui, és per mi un exemple d'actitud,
de compromís i de discreció amb aquest país
que no té preu.
Mònica, t'arribes. Moltes gràcies, t'esperem a l'octubre.
A les seves ordres, senyor.
Fem una pausa i de seguida continuem amb el suplement.
Renol s'ha marcat com a objectiu reduir el nombre d'accidents
i la seva gravetat amb el seu programa de seguretat Human First.
Ho parlem amb en Fesus Penya, responsable tècnica Renol.
Benvingut. Gràcies.
La finalitat d'aquest programa és millorar la seguretat vial,
però com ho feu?
En Renol no se importa la seguretat de todas las personas,
estén en el coche o en la vía pública.
Nuestro programa engloba procedimientos de seguridad
para prevenir los accidentes, gestionarlos e intentar reducirlos.
I en què consisteixen?
Tenemos sistemas avanzados de asistencia a la conducción
que avisan y actúan en caso de peligro,
como el detector de fatiga, de ángulo muerto
o la salida segura de los pasajeros.
Human First se ha desarrollado con más de 60 equipos de seguridad
y la exclusiva colaboración de los bomberos.
Ah, sí? Els bomberos? Sí, y es una alianza única.
Intervienen desde el diseño del vehículo.
Esto se llama seguridad terciaria, que trata de minimizar los riesgos
y facilitar la asistencia tras un accidente.
Renol ya ha contribuido así a dividir por cinco
las víctimas en carretera.
Fantàstic. Gracias, Jesús. A vosaltres.
L'empresa que et cuida. SOM Conexió.
La telefonia conscient.
Que et cuida? Una operadora?
Segur que s'hi truco, em deixeu escoltant cançonetes
i parlant amb robots cap quadrats.
A SOM Conexió no parlaràs amb màquines,
parlaràs amb persones que t'escolten.
Les operadores volen fer trinco-trinco,
encolomar històries i permanències.
Si vols, truca i comprova-ho.
SOM Conexió. Telefonia conscient.
A què truco? Eh? A què truco?
Ets els que es pensen que un elèctric no el tenen a l'abast?
T'equivoques.
Descobreix Dacia Spring 100% elèctric des de 12.990 euros
amb moves tres inclòs i ara amb ofertes additionals.
Només del 20 al 30 de setembre el teu concessionari Dacia.
Condicions a Dacia Punes.
Descobreix-lo a la xarxa Dacia de Catalunya.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.