A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
Més de 35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, amb Roger Escapa.
Bon dia, són les 6 i així són el suplement de Catalunya Ràdio.
Diumenge, 24 de setembre del 2023,
avui sí, avui oficialment la Mercè,
amb una ressaca d'oïents barcelonins
que potser encara no han anat a dormir,
però la resta de Catalunya la cosa continua amb normalitat.
És un diumenge normal per l'Oriol Marc,
cap de Política de la Nació, la Núria Oriols del diari Ara,
l'Anna Pardo de Vera de Público i el Marc Molins, advocat penalista.
Avui tots quatre, el suplement a la tertúlia a partir de les 9,
en un diumenge on farem la setmana tràgica
amb el Ion Sindreu i el Toni Rodon,
avui parlant de llengües i de parlaments,
i atenció avui al tema suplement,
perquè ens fem ressò d'unes xifres.
L'any passat es van fer a Catalunya
més de 1.300 trasplantaments d'òrgans,
una xifra rècord.
D'aquests trasplantaments 178 van ser de ronyons de donants vius.
Això vol dir persones sanes
que van decidir donar un dels seus ronyons a un familiar,
la parella, un germà, un fill.
Avui coneixerem alguns testimonis,
la història de la Cristina i l'Antoni Puig,
pare i filla, i la Cristina Ortiz i la Marc Vigas,
mare i filla que han passat plegades pel quiròfan.
Avui anirem parlant de quarts d'onze del matí.
També tindrem llibres, sèries i bandes sonores
amb la Marina Porres,
les converses del Roger Mas i el David Carabent,
els arguments universals de la Marta Ferrer,
i a les 12 l'Eclipsi, tercer capítol de l'Eclipsi,
una conversa al voltant de la nit.
Es calcula que 25 anys és el temps
que dorm una persona al llarg de la seva vida,
25 anys de nits.
Avui el protagonista de la nit de l'Eclipsi, el suplement,
és la periodista mamarazzi de Catalunya, Laura Fa.
Ens visitarà a partir de les 12 la Laura Fa.
Abans de tot això, però, de seguida arriba el Joan Anton Català,
la Terra es Plana,
i de seguida l'ofici d'educar amb l'Elisabet Pedrosa.
Bon dia als que us esteu despertant,
bona nit als que no ens escoltareu fins a quarts d'una.
Som al suplement i tenim esperit de cap de setmana.
El suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus.
Bon dia, Roger.
Avui ens llevem amb la previsió que fa el PP
de reunir més de 10.000 persones en l'acte d'aquest migdia a Madrid,
amb què vol mostrar el seu rebuig
a una possible llei d'amnistia pels encausats de l'1 d'octubre.
Un míting anti-amnistia
que es farà 48 hores abans del debat d'investidura del líder del PP,
a qui continuen faltant quatre vots per poder ser investit.
La portaveu de la formació al Congrés, Cucà Gamarra,
insisteix a fer crides als socialistes descontents
perquè votin a favor seu.
No es puede hacer en el partido socialista
que durante las últimas semanas se están posicionando
y están alzando la voz.
También pueden hacerlo internamente en el partido socialista
y hacer que no den ese paso que lamentarán sin duda alguna.
Acte anti-amnistia del PP a Madrid
i declaracions de la consellera de la Presidència,
Laura Vilagrà, que, en canvi, veu l'amnistia a tocar.
El que és important és que treballem coordinadament
justament amb tres carpetes que són absolutament necessàries.
D'una banda, l'amnistia, aquesta amnistia que tenim a tocar,
com a punt de partida d'aquesta legislatura i d'aquesta investidura,
però també en una carpeta importantíssima,
com és la de l'autodeterminació,
la de resoldre el conflicte polític
de la possibilitat de fer un referèndum.
Mentre estan junts, l'únic que esperen de l'estat espanyol
és la fi de la repressió i l'amnistia total.
D'aquestes últimes hores ens arriba la decisió del jutge de guàrdia
de decretar presó al·ludible amb fiança de 10.000 euros
pel ciclista que va matar d'una puntada de peu
un conductor en una baralla a Barcelona
Segons ha informat aquestes últimes hores
el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
els fets passaven al districte de Sant Martí de Barcelona
el passat 12 de setembre.
Avui també ens fem ressò de la plantilla
del Servei Municipal de Neteja de Barcelona
que reclama més seguretat arran de l'agressió sexual
a una treballadora el 14 de setembre.
Els fets van passar al barri del Clot cap a les 6 del matí
i el sindicat majoritari del comitè d'empresa, que és l'UGT,
demana que ningú hagi de treballar sol en horaris nocturns.
El president de la Federació de Serveis Púbics,
d'aquest sindicat, Ramon Cebrian,
ha explicat a Catalunya Ràdio que ja ho han traslladat
a les quatre empreses concessionàries
del Servei de Neteja de l'Ajuntament.
Nosaltres creiem que la gent que va sola
que canviïn l'horari o que els acompanyi algú
fins que hi hagi més gent pel carrer.
Això si hi ha gent pel carrer és molt difícil que passi.
Però, clar, també hem d'estar protegits.
No podem fer-ho a pit descobert.
Milers de persones van ocupar ahir a la tarda
el centre de Londres per reclamar un nou referèndum
després que fa set anys el Regne Unit va votar
a sortir de la Unió Europea, l'anomenat Brexit.
Les conseqüències negatives sobre l'economia
i el control de fronteres derivades d'aquest Brexit
ja semblen evidents
per la majoria de la població que protestava.
La vicepresidenta del govern espanyol
i ministre de Treball i Funcions, Yolanda Diaz,
considera que la reforma laboral
aprovada divendres passat pel Parlament grec
representa un camí cap a la involució
dels drets dels treballadors.
Diaz considera que Espanya ha de marcar el pas
en l'actual avenç de les polítiques d'extrema dreta
en alguns països d'Europa.
Lo que ha pasado ayer en Grecia no es una anécdota,
no es Grecia, es el debate que tenemos en Europa.
Es clave, España,
para seguir avanzando,
no solo para parar las olas reaccionarias,
no para lanzar una auténtica ola progresista
en España y en Europa,
que diga que no a las jornadas no del siglo XXI,
sino del siglo XIX.
I ara, escolteu això.
¿Recibió usted instrucción militar de ETA?
Sí.
¿Participó en algún atentado con víctimas mortales?
Sí.
El rebombari general per l'entrevista de Jordi Ebolé,
Àlex Atarra i Jo Suternera,
ha quedat a Norraés quan aquest dissabte s'ha projectat
al Festival de Cinema de Sant Sebastià
i el públic ha pogut constatar
que les acusacions de blanquejar la banda eren infundades.
Hi ha hagut forts aplaudiments després de la projecció,
dirigits també a la víctima d'ETA,
Francisco Ruiz, que participa en aquest documental.
Jordi Ebolé reconeixia i ho feia en declaracions a Catalunya Ràdio
que n'esperava més d'aquesta entrevista.
Nosaltres esperàvem més d'aquesta entrevista.
No puc negar que hi ha una part de decepció
en el sentit que m'esperava més passos
que per aconciliació.
I crec que jo, sobre el Ticoetxà,
continuo parlant cap als seus.
Greenpeace proposa implantar
un abonament únic de transport públic a l'Estat Seria
en forma d'una targeta amb tarifa plana d'un euro al dia
i comuna per tot l'Estat
sense restriccions geogràfiques horàries
o de tipus de transport,
permetria pujar autobusos, trens i tramvies.
Tindria un doble benefici, diuen,
segons ha explicat a Catalunya Ràdio Cristina Arjona,
responsable de les campanyes de mobilitat d'aquest ONG.
La reducción de emisiones
de base de efecto invernadero
que conseguiríamos al trasladar personas
que actualmente viajan en coche
a modos más sostenibles,
como es el transporte público
y, por otro lado, beneficios sociales,
ya que estamos haciendo que el transporte público
sea más asequible para las familias,
ya que estamos hablando de un abono
de unos 30 euros al mes.
I en esports, el Barça ha derrotat el Celta per 3-2
en un partit en final èpic.
Al mitó, al minut, 80, els Blaugranes perdien per 0-2
i un doble de Lewandowski i un gol de Cancelo
han donat la victòria al Barça,
que dorm com a líder.
El Girona és segon, amb els mateixos punts
que els Blaugranes després de golejar el Mallorca
per 5-3 a Montilivi.
És la cinquena victòria consecutiva dels gironins a la Lliga.
El Bàsquet Giron ha guanyat per 85-89
a la pista del València
en la jornada inaugural de la Lliga ACB de Bàsquet.
Avui diumenge, Gran Canària-Manresa i Barça-Penya.
I pel que fa al temps,
avui i els pròxims quatre dies ens diuen
notarem una clara pujada de la temperatura.
Farà més calor
i aquesta tarda es podran superar els 27 graus
en moltes zones.
Demà ja es passarà dels 30 de màxima.
Saquera, sol i temps d'estiu.
Els convidats de Sílvia Coppolo
s'estiren al divan.
Continues fent de dijoc i estones.
Aquest diumenge,
l'empresari de l'oci nocturn, Fede Sardà.
Abans el contractaven
i el que guanyava li donava al pare Manel.
I el pare Manel ho invertia en bones obres.
Bones obres, boníssimes.
El divan amb Sílvia Coppolo, quinzena temporada.
El valor de la conversa.
I vaig dir, Manel, no et moris,
perquè ara, escolta, que Déu no existeix.
I el tio reia. Ho, ho, ho.
Aquest diumenge, a les 9 del vespre.
També a l'àvia web de Catalunya Ràdio.
Els iogurts, la fageda, són el doble de bons.
Són bons perquè estan fets
amb llet de proximitat i amb el màxim benestar animal.
I són bons, sobretot,
perquè la fageda és un projecte social
amb la missió de donar feina i una vida digna
a persones amb capacitats diferents.
I això no té preu.
O potser sí.
La fageda, iogurts com ningú més els fa.
Ostres, Sílvia, la teva empresa no para de créixer.
Sí, i saps què m'ajuda?
Confiar en proveïdors que sé que no em fallaran.
Com Vera i el seu servei de connexió garantida.
Doncs al meu negoci sempre tenim talls d'internet
que afecten la productivitat.
Passa't a Vera. Tindràs un sistema de connexió de seguretat
que s'activa si hi ha cap interrupció.
A més, el seu equip d'experts està a la teva disposició
a qualsevol hora del dia,
sense esperes ni robots.
Truco al 1543 perquè m'informin.
Vera. Fibra, mòbil i energia.
El suplement.
Des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio.
Primera de les 7 hores de programa,
un diumenge més arrenquem
amb l'ofici d'educar de l'Elisabeth Pedrosa.
L'ofici d'educar, a Catalunya Ràdio.
Ser mestra va ser el meu desig des de ben petita.
Pensava que les mestres tenen el poder
de fer que els infants descobreixin coses noves.
Després de 39 anys de fer de mestra,
estic convençuda que la vaig encertar.
M'ho he passat molt bé treballant
i he après coses increïbles
que m'han ajudat a ser millor mestre,
millor persona i a sentir-me més feliç.
L'educació que reben nens i nenes a l'escola
és la major oportunitat
per crear persones conscients, responsables,
solidàries, amb capacitat d'adaptació
i ganes d'aprendre,
i amb força per fer un món més just i sostenible.
Estar atenta a la meva feina,
avaluar-me contínuament
i treballant a l'equip amb les meves col·legues
m'ha permès aprendre a treballar de manera diferent
i adaptar-me a la realitat social
que hem anat vivint al llarg dels anys.
Les meves alumnes han estat les meves mestres.
D'elles, he après a confiar,
a donar temps, a entregar llibertat,
a escoltar, a parlar poc, a ser-hi.
He vist que la nostra feina consisteix més
en oferir oportunitats reals d'aprenentatge
que en fer grans explicacions magistrals
i que la nostra responsabilitat
està en saber acompanyar l'alumnat
en aquest camí d'aprenentatge,
sense ofegar, oferint eines,
proposant reptes, posant en contradicció
i acompanyant la gent.
I fent amb ells una bona avaluació
del que estan aprenent i de com ho aprenen.
Benvingudes a l'ofici d'educar.
Hem sentit la mestra Agnès Barba.
La mestra jubilada Carmen Guaita
diu que és un privilegi haver estat docent
perquè formes part de la biografia de milers d'alumnes.
I encara ho és més
perquè tots ells formen part de la teva vida,
diu la mestra.
Has ajudat a treure el millor de tu mateixa
i afageix que tot i estar jubilada,
els mestres no deixen mai de ser mestres.
Estrenem tertúlia amb...
Els mestres i professors jubilats
Jaume Sela, Oral Regí,
Joan Maria Girona i Susana Soler Sabanés.
Acabarem amb el manual pràctic
per afrontar el conflicte familiar
amb la terapeuta gestal Marta Butjosa
i el concurs dels llibres
per assumir amb el Jaume Santelles.
L'ofici d'educar amb Elisabet Pedrosa.
La tertúlia de sabis docents.
La professió d'educador
contribueix més al futur de la societat
que a qualsevol altra professió.
Joan Budel.
Doncs benvinguts, benvingudes a l'ofici d'educar,
Jaume Coral, Joan Maria i Susana.
Comencem amb tu, Jaume.
Comencem amb el Jaume Sela,
mestre creu de Sant Jordi 2008,
autor d'una seixantena de llibres,
la majoria infantils i alguns de pedagògics,
com va de mestres, carta als mestres que comencen.
Feu una mica de recorregut, Jaume.
Des dels 18 anys has estat mestre
al Castell de les 4 Torres del Camp de la Bota,
a l'escola Manuel de Falla, al Camp de la Bota,
a l'escola Bàbar de Badalona,
a l'escola Jara de la Mina,
l'escola de Torrent d'en Melis del Guinardó,
l'associació de mestres Rosa Sensat
i l'escola Bellaterra de Cerdanyola del Vallès.
Un total de, atenció, 56 anys fent de mestre,
perquè encara hi vas de voluntari.
Dius que les grans qualitats d'un docent
són estimar-te a les criatures
o als joves d'aquí ets responsable,
i si no et surt estimar-los, dius fer-ho veure.
Confiar, saber-los escoltar,
llegir els llibres,
fer-los veure,
fer-los veure,
fer-los veure,
escoltar, llegir-los bé,
conèixer el seu context,
no humiliar-los mai,
saber-los ensenyar de maneres diferents
i que ells aprenguin, és clar.
I allò més important que has après fent de mestre,
dius és ser humil,
esforçar-te a treballar aquí,
pensar que tots són diferents
i que Roma no es va fer en un dia,
ni Zamora tampoc,
i que el compromís que tens amb ell i amb elles,
el tens amb ells i amb elles,
no el tens amb les famílies ni amb l'administració.
És un potencial ser de mestre
que jo crec que tots n'hem d'aprendre.
La dèria que ens porta el Jaume Assela
és nois, noies, nens i nenes
que no tornen a l'escola
perquè durant les vacances s'han mort.
Això pot sobtar, així dit així, no?
Dius, he viscut un cas aquest estiu
amb la mort d'en Liam de 22 anys.
Voldria parlar de la pedagogia del dol.
Diu, no fem vagues per això,
però em sembla que hauria de ser un tema d'actualitat.
El tema de la pèrdua.
Sí, sí, el tema de la pèrdua,
del dol en general.
En aquest cas és un dol tràgic i molt proper
perquè és la mort d'un exalumne de l'escoleta
que feia de monitor en el món del lleure,
que tenia 22 anys,
i va morir amb aquell desafortunat accident
que hi va haver a prop d'Ustalric.
I jo pensava,
el Liam no tornarà a la universitat.
Jo no sé què farà el grup on ell es bellugava,
però jo que he viscut experiències
a l'escola de nois i noies
que s'han mort.
Però no en situacions tan tràgiques,
sinó l'educació del dol es dona amb moltes circumstàncies.
Per exemple, ara els nens que estan a les llars d'infants
i arriben a les escoles de primària,
algú ha de cuidar el seu dol,
de deixar aquella seguretat
que tenien els centres d'infantil
i van als centres d'infantil
o van als centres de primària.
Aquests tipus de dol
dels nens que ve,
que es troben que els pares se separen,
i que per ells, aquelles dues figures tan destacades,
tan importants, resulta que se separen,
que ells no acaben d'entendre si aquella separació
voldrà dir que també se separen d'ells.
Hi ha famílies que ho saben fer molt bé
i famílies que són un desastre.
Jo sempre dic que als fills els hem d'ensenyar a separar-se,
no a casar-se,
perquè actualment cada vegada hi ha més gent que se separa.
I per això, quan em vas dir,
a les temes n'hi ha molts,
però potser per la circumstància aquesta de la mort del Liam,
a mi m'ha tornat a reviure
tots aquests temes dels dols petits que fem
i dels dols grans.
La mort del Liam és un dol gran,
la mort del nen que...
ah, el nen que perd una joguina molt estimada,
doncs és un dol més petit, més controlable,
però és un dol.
Poc treballat i poc present en la formació dels mestres.
Hi ha moltes coses.
Si hagués sigut un altre moment,
possiblement t'hauria dit un altre tipus de cosa que em preocupa.
Joan Maria.
Només parlant de dols, em sembla important també el dol
de les famílies i les criatures nouvingudes.
Quan arriben a l'escola, venint d'un altre país,
han deixat moltes coses enrere.
I això també és un tema que des de l'escola
s'hauria de treballar i contemplar
i veient aquesta arribada a un lloc nou,
hem deixat moltes coses enrere.
Algú més que vulgui fer una aportació sobre el dol i l'escola?
Els dols, has parlat tot infantil a primària,
jo crec que el dol més gran és el de primària a secundària.
I hi entro amb la meva dèria,
que és el tema aquest de l'abandonament escolar del fracàs,
que moltes vegades ve per aquí.
Jo volia posar una nota positiva
i dir que jo ja veig moltes escoles abordant el tema del dol,
però que també considero que és molt, molt important,
perquè les tres coses importants és la vida, la mort i la mort.
Aquests tres grans temes haurien sens dubte d'estar.
Però jo ja veig moltes, sobretot escoles de primària,
que l'estan abordant.
Realment s'està començant a treballar en aquest camí.
Avui a l'Ofici d'Educar estem fent,
estem estrenant una tertúlia de sabis docents.
Hi ha una escola que m'ajudi a créixer.
Qui s'atreveixi a ensenyar no ha de deixar mai d'aprendre.
Paulo Freire.
Doncs ara coneixerem millor la Susana Soler Sabanés,
professor en actiu 38 anys en set centres,
en una escola on es feia fins a vuit anys a Manresa,
a l'Institut Lluís de Paguera, a Manresa,
a l'Institut Pere Vives, a Igualada,
a l'Institut la Butjosa, a Sallent,
a Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú,
a l'Institut Camputs de Sant Pere de Rives,
i a l'Institut Montgrós, també a Sant Pere de Rives,
on ha estat directora.
Diu ella que les grans qualitats d'un docent
són l'empatia, la flexibilitat, l'empenta, la iniciativa,
la constància, la paciència i el rigor.
I el més significatiu que ha après de l'alumnat
és la increïble riquesa i força, diu ella, de la diferència,
i alhora la profunditat d'allò que és com a tots i a totes,
que tots volem ser estimats.
I de la docència, el que ha après és no defallir,
no donar-se per vençuda,
i que és també la generositat.
Una mestra diu dona,
però no sempre es veuen els resultats,
són a llarg termini i cal confiar.
I la seva dèria és el professorat,
han de treballar en equip,
no poden seguir amb la fórmula
un professor, 30 alumnes en una classe.
Susana, què vols dir amb aquesta dèria teva?
Una cosa que us diré a tots és que té un ídol recorregut
com a docent d'escoles diverses, això ja en parlarem a l'acabar,
que trobo que teniu uns currículums espectaculars.
La teva dèria, Susana.
I afegiria amb això últim que has comentat,
que actualment encara més,
que encara hi ha més recorregut amb els joves,
que encara van sortir una jan, encara molt més.
Que no té per què ser negatiu, això, tampoc.
Bé, jo encara tinc la sort d'estar connectada
amb els centres escolars
perquè faig formacions i mentories,
i també, a partir de la meva experiència,
jo, quan entro en un centre, sempre veig el unisme que li dic jo.
O sigui, com està organitzada l'escola, el centre?
Està organitzada amb una classe, amb un mestre,
que dona una assignatura,
els nois i les noies tenen una taula,
que, a més, és la seva taula,
que això també hauríem de parlar d'aquests possessius,
una cadira, un llibre de text,
un per cada una de les assignatures.
Jo penso que parlo molt des de l'experiència que tinc,
que és la de secundària, l'afegeixo.
Bé, llavors, tot això, clar, realment, a mi em sorprèn,
perquè respon a això realment el món que tenim, no?
El món que tenim i el món que volem,
cap al que volem educar els nostres nois i noies, no?
Realment és així.
Sabem, per tota la societat que tenim,
que tot està interconnectat,
que ens estan valorant molt tot el que és el treball en equip,
els valors de la cooperativitat,
d'entendre l'altre, de saber mediar,
de saber estar en qualsevol entorn,
i realment això ho fem en els centres.
Doncs, malauradament, jo encara veig que en un 80% de les situacions,
per suposat de secundària, parlo, no passa això, no?
Llavors, jo, esclar, voldria aprofitar l'oportunitat que ens dones
per llançar una mica aquesta proposta,
i perquè no ens atrevim, no?
Per què no ens atrevim a trencar?
Que ja sé que en alguns llocs s'està fent de trencar,
i les assignatures,
per què han de ser aquestes assignatures tan tancades i estanques, no?
Realment, la mestra de física es dona a compte
que necessita les matemàtiques, no?
Per què no poden treballar aquestes dues mestres juntes, no?
O explicar un període històric, el que sigui,
en moltíssimes ocasions,
la mestra de geografia o de història,
el que agafa són referents de l'art, no?
Doncs, on està aquesta mestra de plàstica, de visual,
i plàstica, de música, fins i tot?
Posar tots aquests professors junts, no?
És a dir, trencar.
Un, un, un, un, i fer unes aules
amb dos, tres, quatre professors junts,
amb nois i noies barrejats de diferents aules,
no cal que només hi hagi una sola aula referent,
que no hi hagi només un sol referent de documentació,
com és un llibre de text, sinó que n'hi hagi molts.
És a dir, no?
Anar més cap a la nostra societat tan complexa que tenim, no?
I l'últim que voldria dir és que segurament això ho podem fer
si cada escola es planteja...
A veure, quina escola vull, no?
Si féssim aquesta pregunta,
realment potser els projectes educatius estarien...
concordaria més el que diu amb el que després veiem en les aules, no?
Una miqueta aquesta és la meva dèria.
En tinc moltes, eh?, dèria.
He vist que soc una persona molt enderiada.
Algú vol afegir alguna cosa a la dèria de la Susana,
d'aquest més d'un mestre a l'aula?
Jo diria que és que l'últim que ha estat explicant
seria molt interessant.
El tema és que amb el sistema actual de concurs i de trasllats
és difícil mantenir un equip estable durant uns quants anys.
Cada curs hi ha un percentatge,
petit, a vegades gran,
de professorat que canvia,
i això a secundària també em refereixo, sobretot.
Llavors, això és un pal a les rodes
que dificulta poder fer un equip estable
i innovar amb aquesta manera de treballar,
que jo comparteixo del tot.
Es nota que fa anys que us hi dediqueu,
que parleu des de l'experiència.
Jaume, fas cara de voler dir alguna cosa.
No, jo vull dir que aquestes experiències que comentàveu ara
les hem fet en realitat.
En Joan Girona i jo hem treballat junts a la mina durant uns anys
i això ho fèiem.
Ara passàvem d'algunes coses...
Fa més de 30 anys.
Fa més de 30 anys, però això ho fèiem.
Ara, clar, passàvem d'algunes imperatius legals,
de les visites dels inspectors o el que sigui,
i, per tant, no és...
I després deixàvem-ho, només, dir una cosa.
Jo estic molt d'acord amb tota la diversificació
de les maneres d'ensenyar i aprendre.
Però hi ha nens que necessiten un acompanyament molt proper
per part del mestre.
O sigui, no tots els nens, i ara això que diré,
espero que ningú m'apadregui,
no tots els nens aprenen sense un llibre de text
o sense una referència d'aquestes.
No tots els nens hi aprenen. Necessiten una persona...
Estic d'acord.
Estic d'acord. És que no sigui l'únic.
Que no sigui l'únic. Que no sigui l'únic.
No, no, això és importantíssim. Treure'l del u, u, u.
Un llibre, un mestre, una classe, una taula...
Sí, ho has dit molt bé, però jo he volgut una mica...
Molt bé, estic d'acord.
Buscar les pessigolles aquesta gent ara que va dient...
Oh, és que la innovació massa per suprimir-ho!
Jo quan vaig a una escola i em diuen...
Nosaltres, aquí, treballant sense llibres,
que volen llibres de text,
sense llibres és molt fort.
A una escola es treballa sense llibres.
És complicat, sí, és complicat.
Us deixo fer, hi ha algo més que volia afegir.
I un bon tutor o tutora corienti a cada criatura, individualment.
És que això necessitaria que en lloc de tenir 30 alumnes,
cada tutor o tutora en tingués només 15 o 16.
Per suposat, això és molt important.
Però, realment, el paper de l'orientador,
el paper que pot fer la tutora o el tutor
és bàsic per totes les criatures,
perquè cadascuna necessita una cosa diferent,
com estàveu dient ara mateix.
30 alumnes, secundària, a infantil,
és a dir, un any, dos anys, 19 alumnes per aula.
I sé de què parlo.
No, no, no.
Perquè tinc sang de la meva sang,
que està en aquesta etapa treballant.
I té 19 nens.
Jo crec que tot el que estem dient no és incompatible.
No, no, res, res.
Tot és fruit de la mateixa cosa, diguéssim.
De la vostra experiència tot és fruit,
que és el que ens agrada avui de tenir-vos aquí.
I de pensar d'alguna manera
que nosaltres mantenim alguna cosa,
que segur que amb els companys que conec les compartim,
que és que nosaltres continuem somiant
i continuem treballant perquè les coses siguin diferents.
Perquè tens molt clar
que hi ha coses que han de ser d'una altra manera.
I han de ser d'una altra manera
perquè nosaltres hem de garantir això,
que en cada alumne veiem una persona,
que en cada alumne veiem una persona
que li hem de potenciar tot el que té,
i que totes les infraestructures
i totes les organitzacions d'un centre
sempre han de tenir un criteri decisióric claríssim.
És millor per a l'alumne.
I jo crec que aquí, ja sé que també et vaig buscant en amics,
moltes vegades els requisits
o les prevendes dels professionals
passen per sobre dels drets dels alumnes.
Avui, a l'ofici d'educat, Artúlia de Sabis Docents.
Té una escola que m'estimi.
El que és el mestre és més important que el que ensenya,
que el Menninger.
Doncs la Corol Regis s'ha dedicat 42 anys a la docència.
Va tenir una experiència curta a l'Institut Maragall
i la resta a l'Escola Virulai,
40 anys vinculada a tasques directives.
I ara segueix acompanyant escoles
en processos de transformació educativa.
Les grans qualitats d'un docent,
segons ella, són estimar els infants i joves
i tenir clar de paraula i de fets
que és una tasca d'equip
amb la resta d'educadors i les famílies.
I el més significatiu que ha après és estimar, escoltar l'altre,
a pensar que, malgrat que a vegades ens creiem carregats de raó,
ens cal dialogar i reflexionar per avançar plegats.
I al bé de l'alumnat i millorant la seva educació.
La llei va darrere de les millors respostes, diu ella.
Has de decidir, pensant en les persones,
però contrastar els resultats amb les dades,
sempre amb el cor i el cap i, sobretot,
que no hem d'abandonar mai cap alumne.
Per més difícil que sigui, sempre hem d'estar al seu costat, diu ella.
I, de fet, la seva dèria és que no quedi cap infant enrere,
que els mestres creguin que tots els alumnes poden aprendre,
que l'escola, per sobre de la burocràcia i de les lleis,
sempre es prioritzi el benestar de l'alumnat,
que es faci un treball compartit amb les famílies
basat en la confiança i en la consideració,
que cap infant quedi enrere.
Per mi és claríssim, d'alguna manera,
i crec que tots els companys ho hem anat parlant,
és el fet que cada infant és una persona singular.
Jo, a vegades, als professors joves els deia,
penseu que aquest noi, aquest nen, podria ser el vostre fill,
i que, com vosaltres mireu un alumne,
l'heu de mirar amb els ulls d'aquesta persona singular.
És una persona amb tots els drets,
i el principal dret que té un infant quan està a l'escola
és el de créixer, el de ser estimat, el de sentir-se com a casa.
I jo, aquí, que he treballat amb totes les etapes educatives,
haig de dir que especialment,
i hem parlat abans del tema d'aquest dol,
és el dol que moltes vegades ens falta,
i assumeixo la meva responsabilitat,
o sigui, no estic fent crítica, sinó autocrítica,
que hem de fer als professors, a vegades,
en els tres passos de primària a secundària.
I aquí, l'alumne s'ha de sentir igual que s'està sent acollit.
Passem d'una sensació d'acolliment total
i de vinculació familiar a l'escola de la llar d'infants,
en una situació que es planteja diferent a nivell de primària,
però encara amb molts vincles,
en una situació que sembla que fer-se gran,
que l'alumne es faci gran, és tallar vincles.
I, justament, recordeu la frase del llibre del Funes,
estima'm quan pitjor em porto, quan és quan més ho necessito.
I aquests alumnes ho necessiten.
Hi ha escoles que siguin cases, la frase de la nena que diu,
jo vull una escola que m'estimi.
I, a partir d'aquí, amb la confiança que hem de tenir com a mestres,
que tots els alumnes poden aprendre.
I que la nostra feina no és saber moltes mates,
ni saber molta física,
és saber que els alumnes aprenguin,
aconseguir que els alumnes aprenguin matemàtiques.
I seran diferents,
perquè tenim nanos amb uns talents per l'art,
i uns nens per uns talents per la llengua,
i uns alumnes amb interessos molt diferents.
Però tots poden aprendre i tenen el dret a aprendre.
I això és alguna cosa
que crec que hauria de ser la primera cosa
que els mestres, els educadors, en general,
incorporéssim al nostre bagatge.
Em sembla molt bàsic,
perquè, a més, ara que estaves pensant,
una de les altres dèries que porcionava la teoria teroresa,
l'alumnat gitano, que necessita tot això que acaba de dir la Coral,
si no, per això abandonen, per això fan absentisme,
perquè realment no troben aquest acolliment,
ni aquests mestres que estan convençuts que poden arribar,
com els altres.
I un tractament de la singularitat,
perquè és evident que partim d'una realitat i d'uns interessos
que tu, com a mestre,
ets el professional que has de saber treballar això.
Vull dir, sí, sí.
Amb tot això que esteu dient, surt el verb acollir,
que és importantíssim, és el primer verb.
Les escoles acollim, els alumnes ens arribin com ens arribin.
No només acollim aquells que responen els nostres desitjos,
sinó que acollim a tothom.
Ho hem d'acollir a tothom.
Sí, perquè una cosa que dius tu és,
i si no te l'estimes, fes-ho veure.
Sí, això és el mínim.
Això és el mínim, i jo ja...
Jo parteixo d'una realitat.
Jo hi ha persones i alumnes que al primer dia de classe...
Per què? No ho sé, però ja m'han fet seu.
I alumnes que m'han costat molt.
I jo em dec amb aquests alumnes que m'han costat molt.
Quan vaig a veure una pel·lícula,
l'actriu que es fa un petó està profundament enamorat.
Quan es fa el petó a la pel·lícula,
que estan fent una cosa professional,
jo he de sentir aquest petó.
Si després, quan diu talleu, s'acaba l'escena,
tots dos es diuen el nom del port, això a mi no m'interessa.
Els alumnes han d'arribar a casa i dir el que ha dit aquesta criatura.
A l'escola m'estimen, m'estimen, i si no et surt...
Però jo volia dir, després d'aquest verb acollir,
que acolls i acompanyes d'una manera
que orientes també,
la dificultat principal no està molt sovint
amb aquest acompanyament,
sinó quina distància et poses del subjecte que acompanyes.
Perquè no tota criatura necessita la mateixa distància.
Hi ha criatures que necessiten la falda del mestre continuament
i criatures que no la necessiten.
I saber això, saber discernir això, per mi és el més difícil.
Forma part de l'art de l'educació.
Exacte.
Hi ha molta gent, molta gent, i científics, molts,
que diuen que la nostra professió
té més coses de les branques artístiques, de les científiques,
sense oblidar que la ciència és molt important amb el que fem.
Però tots ho sabem, tots hem conegut mestres,
que nois, ja no sé com s'ho fan,
però entren a l'aula i despleguen, només comencen a parlar i allà...
Però hi havia, abans, la Susana deia,
el tema, per exemple, de l'empatia del professional.
I de la necessitat que l'alumne vegi
que quan tu estàs a l'espai de l'aula,
el que t'importa són ells, i estàs centrat en ells,
no ni en la teva matèria, ni en el teu horari, ni en els alumnes.
Però...
Jo vaig aprendre i aprendre amb el Jaume
quan ens vam conèixer l'any 74 al camp de la Bota.
Va ser on vaig aprendre totes aquestes coses i a fer de mestre.
Per tant, recolzo el que abans he dit, no?,
que les alumnes m'han ensenyat moltes coses a mi.
Doncs mira, des de l'any 74 que m'han ensenyat coses.
Però sense oblidar que tot això que fem,
per exemple, tot això que podríem parlar-ne de l'educació emocional,
que se'n parla molt,
ho hem de fer, ho hem de tenir present,
perquè els alumnes aprenguin unes determinades coses
que pensem que han d'aprendre.
L'alumne no ve a l'escola.
El que m'interessa és que l'alumne sigui feliç, evidentment.
Però perquè sigui feliç ha de tenir... i pugui aprendre.
Ha de ser feliç per poder aprendre. Ha de créixer com a persona.
Perquè unes persones, quan tenim un problema fort,
estem emocionant ben malament, no aprenem, ni ells ni nosaltres.
Però no és que l'escola sigui un lloc que atenem les emocions
i deixem els continguts,
que hi ha sectors molt interessats que enfronten aquests dos mons,
sinó senzillament perquè els nens puguin aprendre
la funció clorofílica,
si pensem que depèn de la funció clorofílica,
necessiten, emocionalment, estar bé per aprendre això.
Perquè si estan sotmesos a la pressió d'una separació
de qualsevol cosa,
i això el mestre no ho té conscient perquè no és feina seva,
aquest nen no aprèn.
I trobar-se sempre amb la idea que li transmet el professor
que ell pot aprendre i que té uns motius per aprendre.
Estudiar la funció... Jo soc biòloga, estudiar la fotosíntesi,
la funció clorofílica,
pot ser una cosa molt deslligada de la realitat,
si ho vinculem amb temes de desenvolupament sostenible,
d'importància del tema de la concentració de diòxid de carboni,
de la importància de la diversitat dels éssers vius,
i a partir d'aquí l'alumne es troba ja disposat per aprendre.
Perdó, Susana. No.
Digues.
Només volia fer-hi una cosa molt petiteta,
que a mi m'agradaria molt que comparteixi absolutament
tot el que diuen els meus companys,
m'agradaria molt que això també passés a nivell dels docents.
I demanem totes aquestes coses amb tota la raó,
perquè és com tots aquí creiem que han de ser amb els seus alumnes,
però els docents són tractats així.
Jo crec que moltes vegades no ho són.
O sigui, tant els centres educatius
com l'administració educativa no tracta amb aquest carinyo,
amb aquesta empatia,
amb aquesta personalització amb els docents.
Llavors, bueno, només deixar-ho així damunt de la taula.
Jo vull un institut que m'ajudi a trobar el meu lloc al món.
El mestre deixa una empremta per a l'eternitat.
No es pot dir mai quan s'atura la seva influència.
Henry Adams.
En temps de suplement, a Catalunya Ràdio,
a l'ofici d'educar Joan Maria Girona,
docent i autor de llibre,
vaig començar a l'escola als 6 anys, memòries d'un mestre,
ha treballat 40 anys entre primària, secundària i compensatòria.
El Manuel de Falla, al camp de la bota, al Jara, a la mina,
i ha estat director de la compensatòria
als instituts Badalona Nau, Argentina i Francisco de Goya.
La qualitat bàsica d'un docent és una actitud, diu ell,
de respecte i estimació per l'alumnat
i animi com un efecte pigmelió en positiu.
També que tingui en compte les famílies
que també volen el millor per les criatures i adolescents,
que sigui capaç d'entendre's amb els alumnes, això que dèiem.
Atenció perquè dius no es valora les proves d'accés a la docència,
que posi límits a l'alumnat,
que necessiten per créixer i madurar
i intentar evitar els prejudicis al currículum ocult
davant de les diferències sexuals, ètniques, socials,
que cregui i confiï en el seu alumnat i respecti els seus ritmes
i, en certa manera, que adopti l'alumnat.
I pel que fa, el que ha après,
explica que l'alumnat respon si el tractes bé,
que el cap dels anys recorda més les teves actituds
que els coneixements que han après amb tu,
que et valoren com un adult, que els vol ajudar,
i, per tant, ha entès que calia prioritzar
els aspectes relacionats amb l'alumnat i la seva família.
I la dèria del Joan Maria és la segregació,
com no podia ser una altra dèria,
perquè és la gran dèria que ha tingut
després de la seva experiència a l'aula, el Joan Maria.
I la segregació és la teva dèria.
I hauria de ser la dèria de tots.
Home, perquè per les circumstàncies que van portar,
començar a treballar al camp de la bota
i amb una població que vivia en barraques,
i després vaig passar-la a la mina,
que us vaig dirigir compensatòria,
que era un programa que ja ha desaparegut,
que ajudava les escoles que tenien alumnat
amb dificultats socials i culturals,
no tant els aspectes d'aprenentatge.
Esclar, la segregació vol dir
que no totes les criatures són iguals.
No les tractem iguals a totes.
Jo estic convençut que totes les persones som diferents,
i això seria molt avorrit que totes fossin iguals,
però el que no es pot acceptar
és que les diferències que hi ha entre nosaltres
es converteixin en desigualtats.
I això és el que hem de fer els mestres i els professors
als centres escolars.
Les diferències que arriben les hem d'entomar,
però hem de caminar cap a la igualtat, encara que sigui una utopia.
Però una utopia, jo la veig com allò que deia el Galeano,
les utopies serveixen per caminar.
Si jo tinc una utopia que vull la igualtat,
segurament no hi arribarem per a tots,
però tot el que fem estarà orientat en aquest objectiu,
i per tant, tot serà una cosa correcta.
Jo crec que la segregació externa, social,
que implica les tres xarxes escolars que tenim,
doncs no afavoreix ni els que estan,
podríem dir, en més bona situació socioeconòmica,
ni els que estan en una situació socioeconòmica més precària.
I el que també cal afegir
és la segregació interna amb els centres.
Hi ha centres de primària i de secundària
que separen l'alumnat a funció dels nivells,
els internivells, els abus flexibles,
o molts instituts que encara tenen les tres línies
que veien ser els bons, mitjans i dolents
des del punt de vista d'aprenentatge.
Això estem perjudicats.
A part que no respectem els drets humans,
perquè la igualtat és una cosa que demana els drets humans,
mínimament, almenys que tots intentem ser iguals,
els estem perjudicant, i a tots,
perquè és fàcil dir o pensar que el grup
dels que els costa més aprendre,
com que no tenen allà cap altre company o companya
que tingui més nivell,
més capacitats d'aprenentatge
i que es puguin ajudar mutuament, queden perjudicats.
Però el grup dels que es tenen més facilitats per aprenentatge
s'estan perdent la relació humana i personal amb aquests
que tenen altres estratègies.
I a vegades són molt interessants veure com aquestes,
les criatures del nivell que es considera baix
tenen per aprendre continguts i coneixements.
I els altres això s'ho perden,
ni cap criatura ni cap adolescent que sigui inútil,
ni cap que sigui perfecte.
Tots tenim coses molt bones i coses no tan bones.
I per tant, si estem barrejats,
el bo i millor de cadascú i cadascuna
ens ajudarà uns als altres.
Per això penso que el que he fet des dels anys que he treballat
i els suports que he anat fent després de jubilat
i els articles que he escrit cada mes al llarg d'educació
és important, amb aquesta línia,
d'anar explicant, denunciant o exigint
que les segregacions han de desaparèixer.
I una altra de les dèries que dieu
és que l'adolescència s'ha allargat i es traspassa a l'escola
aspectes que són responsabilitat de la societat en conjunt.
Això o creieu que s'està...?
Vam fer un programa dedicat a això.
S'està sobrecarregant l'escola?
És a dir, que cada vegada li posem més responsabilitats
i més obligacions?
Però jo no crec que hi hagi que es puguin delimitar.
O sigui, jo crec que l'educació és una tasca compartida
entre la família, la societat i l'escola.
I el treball ha de ser coordinat.
És a dir, jo aquestes frases que abans la gent posen,
els nens han de venir educats de casa, a l'escola s'aprèn,
això és impossible.
O sigui, el traspàs que avui hi ha entre...
Ens passa amb el tema dels mòbils, per exemple.
Podem fer normatives a l'escola i la família i l'entorn social.
Podem...
La fonda de segregació més gran són les diferències familiars.
Què fem davant d'això?
L'escola és un oasi i què passa quan arriben a casa?
Quina diferència hi ha entre una casa amb llibres
o una casa on es llegeixi i una que no?
Jo crec que aquí hi ha d'haver un treball conjunt.
Ja respecte del tema... Perdó.
No ho diguis, digues.
Respecte del tema de les segregacions,
també m'agradaria que, com que no ha sortit segurament ara,
hi ha hagut un treball de tota l'alumnat amb difcapacitat,
que m'agrada molt, amb F, i només a dif de diferents...
Difcapacitat.
Difcapacitat és un terme que a poquet a poquet es va extenent.
Dif de diferents.
Simplement tots tenim capacitats diferents.
M'agrada, difcapacitat.
Però costa de dir, eh?
Sí, costa una mica, és l'únic.
I s'assembla molt i ho has de puntualitzar.
O simplement diferents capacitats.
Com que estem parlant en general,
de recordar-ho, no?
De lo poquet que hem avançat en aquest tema, no?
I de les grans...
De les grans segregacions, no?
En nom d'atendre amb aquests nois i noies, no?
Que tenen capacitats diferents.
I aquí també apuntar que en moltes ocasions moltes d'aquestes coses
tenen lloc perquè no hi ha prou humans, que diem, no?
Perquè no hi ha prou formació,
perquè hi ha prou professionals a les aules,
i els professors queden com desbordats,
també afegir aquest altre punt,
perquè a vegades sembla que no hi pensem.
Però el volia afegir a les segregacions que tenim.
Jaume?
Els francesos ho tenen ara molt clar, si tira endavant.
Per suprimir aquestes diferències,
posem tots els nens en uniforme.
I aleshores ja són suprimides les diferències,
no hi ha problema.
Jo no hi estic d'acord.
Jo tampoc hi estic d'acord.
Cada dia es discutia si la bata era el mateix que l'uniforme.
I qui parlava,
tots els que parlava no en tenien ni la més remota idea
del que era estar en una aula.
Les bates no tenen res a veure amb els uniformes.
La bata és una cosa que tu utilitzes en alguns moments
per no embrutar-te el que portes, ja està.
I això que deia el Joana, a mi em sembla que...
que és una cosa absolutament compartida,
però que l'hem anat aprenent al llarg dels anys.
Perquè poc o molt, durant molt de temps,
sobretot en els primers anys,
sí que estableixes algunes segregacions.
I si aquí hi hagués el Josep Maria Járquez,
que tu coneixes molt bé i suposo que te'l deus estimar,
tant com me l'estimo jo, perquè me l'estimo moltíssim,
ell va escriure un llibre esplèndid en què explicava
tot el que s'ha fet,
tot el que la societat ha fet
per anar acceptant o modulant les diferències
a partir dels altres elements que siguin.
Quan el Joana ho ha dit, ho ha expressat molt bé,
i el Josep Maria, allà on t'estigui, que suposo que deu estar al cel,
posant ordre, posant ordre,
els tipus, les tipologies angèliques que hi ha,
perquè jo parlo amb ell i sempre em diu,
n'hi ha uns que van només... és cap hipote, cap iales, no?
I ell vol ajuntar-ho tot,
doncs ara hauria aplaudit aquesta part del programa.
I després, per què a l'escola ens cauen totes les coses?
Perquè és una institució molt important, jo me n'alegro molt.
Quan la gent diu que també es toca fer això,
és clar que som molt importants. Ens toca tot.
Ens toca tot perquè som l'única institució...
No, però una cosa és que sigui molt dur, molt pesat,
i no sé per què ho fer-ho,
però hem de pensar que és l'única institució,
que jo sàpiga, que té caràcter obligatori.
Això i el servei de pompes fúnebres,
que no et pots enterrar al jardí de casa teva.
Em sembla que no et deixen.
Però és l'única institució que té caràcter obligatori.
I que pot actuar evitant una segregació.
Evitar-la o intensificar-la?
Intensificar-la, però pot treballar.
És a dir, jo crec que a vegades hi ha coses
que valorades i incorporades des de l'escola pot ajudar
a que aquesta falta d'equitat, aquestes desigualtats,
no dic que es compensin,
però que d'alguna manera el handicap es pugui resoldre una mica.
És veritat, perquè una de les coses és que l'escola
és un lloc on es pot tractar tothom igual,
i això en altres llocs no passa.
Ara, la importància de fer-te anar a l'escola
jo crec que és exagerada.
Vull dir, l'escola educa, però una part petita.
Educa la família, educa l'entorn, educa l'esport,
educa els llibres, educa el carrer,
i per tant, l'escola fa una part.
Confondre d'illa i d'educació a mi em sembla equivocar,
des d'ell d'ensenyament.
Perquè l'escola ensenya i educa, tot ensenyant.
Però l'educació és una cosa molt més ampla,
i se li dona una importància exagerada,
jo crec que és el que preguntava.
Jo aquí no estic d'acord, eh, Joan?
Veus, així hi ha una mica de debat.
Sí, l'escola no pot atendre, perquè l'escola té uns límits,
i les criatures passen a l'escola 6 hores al dia,
menys de la meitat dels dies de l'any,
i per tant, té una influència limitada.
I realment, si no, aviam, a vegades es diu...
Ara, com que comencen a sortir comportaments feixistes
i aquests alumnes que parlen de vocs,
això és un error de l'escola?
No, és un resultat de l'ambient.
Si no els que vam estar a l'escola franquista,
que no hem sortit franquistes, i no n'hem sortit.
Per tant, vull dir que hi ha molta influència
molt més a tot l'entorn que a la part de l'escola.
D'acord, eh, Joan, però és veritat que potser,
des de l'escola podem fer moltes coses.
És a dir, jo el que plantejo és, no podem fer tot,
però potser sí que podem fer coses i podem impulsar actuacions.
Per exemple, el tema de la lectura, que és un tema vital
i que és clau pel tema de la comprensió lectora.
Treballar amb les famílies
i a vegades també d'entorns socials diferents,
i aquí també és veritat que hi ha molt mita.
Moltes famílies, a vegades, d'entorns socials més humils,
a partir de la forma de treballar de l'escola,
de formes de fer, poden incorporar, per exemple,
temes com ara s'està treballant des d'alguna associació de famílies
de la lectura en veu alta.
Bueno, comencem, és a dir, des de l'escola es poden impulsar coses.
Es pot fer tot, no.
Però es pot establir d'alguna manera, pot ser un motor impulsor,
com una espècie d'enzim,
que d'alguna manera pot facilitar que tot es faci.
Jo entenc el que diu el Joan, i no crec que diguem coses diferents,
però la singularitat de l'aprenentatge escolar
és que es dona entre iguals.
I això no hi ha cap altra institució que ho faci.
Potser el món del lleure.
El món del lleure també, el que passa és que el món del lleure,
si no van per mal camí, no tenen currículum.
És una altra cosa. Sí, senyor, sí.
I després, a l'escola tenim un avantatge.
Jo me'n recordo quan venien a posar les vacunes a l'escola.
Jo els deia, però, escolta, jo no sé si l'escola...
I el metge, amb molta simpatia, em va dir,
és que, senyor director, aquí los tenemos todos recogiditos.
Clar, els tenien todos recogiditos,
i era molt fàcil posar les vacunes a tots, perquè estaven recogiditos.
Encara ho fan, això. Encara ho fan.
A mi encara són allà recollits.
I encara es posen les vacunes allà.
Però a mi aquesta idea que els nens a les escoles estan recogiditos
i se'ls respecta la seva singularitat
per arribar a projectes comuns,
també és una idea que em sembla maca.
Ens queden un parell de minuts,
perquè encara que no us ho penseu, hem estat parlant molta estona.
Susana, em sembla que volies afegir alguna cosa.
Jo se me n'ha anat del cap, perquè estava escoltant el que deien.
Recupereu la versió completa per xarxes
i a la pàgina del programa.
Tornem la setmana vinent amb pedagogia antiracista.
Us deixem amb Esther Quiles, que no siga tot petit.
Sigueu ludics, positius i alegres,
i una mica d'empatia per salvar el món.
I sobretot, sentit comú i sentit de l'humor
per educar les vostres criatures.
Patons de la Núria Ventura i la Rosa Cilluey
fins la setmana vinent.
L'ofici d'educar, un dia més. Fins aquí hem arribat.
Què ha fet el prems abans o després de l'ofici, Elisabet?
Abans i després.
Doncs nosaltres tot just ens hi posem. Gràcies, Elisabet, fins ara.
Fer este món un poc millor
posaré el teu més dolç somriure
fer una festa en cada ocasió
i triar sempre l'optimisme
que ja tenim prou mal de caps
per afegir més negre el quadre
en lloc de tant desospirar
més que ens farem un homenatge.
Palarai, palarai, palarapapai
papai, pai
palarai, palarai, palarapapai
pam, pam, pai
que no siga tot
va a dir oh, oh
que no siga tot, tot
que no siga tot
va a dir oh, oh
que no siga tot, tot
El suplement, amb Roger Escapa.
Aquesta tarda el tot gira,
entreguarem el trofeu harker Catalunya Ràdio a Sergi Darder.
Com va ser la seva sortida de l'Espanyol?
Per què no va fitxar pel Barça?
En algun moment vas arribar a plantejar aquest fitxatge.
El primer dia quan et truquen, tot i que dius,
aniries, no sé què tal, al Barça,
i dius, t'estàs rient de mi.
I segona, que s'ha de fer una altra cosa,
que és fer-te una altra cosa.
A més, liurem l'inici de l'ACB amb el Barça Penya
amb Ernest Macià, Carme Lloveras i Oriol Rodríguez.
També escoltarem els protagonistes
del Gran Premi de Motociclisme de l'Índia,
el Gran Premi de Fórmula 1 del Japó,
Ernest i Sabadell.
I riurem amb els Minuts Escombreria.
Tot gira.
Aquesta tarda, a partir de les 4,
amb David Clopés.
El Suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
També de matinada.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio, que mira a les 7 del matí.
Aquesta hora, els dissabtes i diumenge,
repassem alguns dels millors moments de la setmana.
Els continguts ben escoltats al nostre web,
catradifuncat.barra.elsuplement
i a l'aplicació de Catalunya Ràdio,
que es farà quan us vingui de gust.
Bona nit.
La setmana passada vam xerrar amb la Xantal Llovina,
la veu del Revolució 4.0,
que es va tornar a posar davant dels micròfons
de Catalunya Ràdio 9 mesos després
que li diagnostiquessin càncer de mama.
La periodista ens explicava
com la malaltia ha canviat la seva manera
de viure i també de veure el món.
Vaig somiar un dia al meu enterrament,
però després ja no.
Després vaig dir que era superpositiva,
i jo soc bastant positiva.
La Xantal és la presidenta del Col·legi de Metges,
que també és el metge de Catalunya Ràdio.
El tenim corrent per la ràdio sovint.
Xantal, sobretot,
sigues positiva,
i sí que és molt important.
Per això faig aquesta entrevista
per divulgar, perquè m'han esquit
moltíssimes dones per Instagram
que estan passant càncer de mama
i em pregunten on he comprat la perruca,
on compro les gorres i els hi explico
a través de la xarxa social,
que sobretot sortir, encara que estiguis cansada,
aixecar-te de casa,
aixecar-te del llit,
que no hi hagi tristesa en aquest procés de curació.
Això és molt important.
I com cada diumenge a les 12 del migdia
hi ha una eclipsi a Catalunya Ràdio.
La setmana passada,
en Pere Arquillue, que avui fa l'última funció
del cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquell lloc,
al Teatre Romea,
vam repassar moltes de les obres
que ha fet el llarg de la seva carrera
i especialment aquesta que recorda.
Se t'ha adormit algú mai en una funció
i tant.
Tu ho has vist des de l'escenari?
Mira, vaig fer una funció que es deia Coral romput,
que era una preciositat,
un poema del 73 estellers,
que era una meravella, una cosa que vam fer.
És un poema que és al·lucinant.
Vam fer un bolo granollers
i jo estava 20 minuts assentat en una cadira
que no deia res,
i a la primera fila hi havia 19 butaques
i en dormien 17, perquè els vaig comptar.
17 de 19 dormien, vull dir que si se m'ha adormit gent.
El teatre és un lloc
que demana una certa activitat,
i a vegades estàs cansat
o a vegades d'aquella escalforet
a dins dels teatres, al dinar,
t'has solucionat una bandeja de canelons.
I un any més al suplement,
les recomanacions literàries, musicals
i també sèrie files de la Marina Porres
que diumenge passat va aprofitar
per parlar dels mantinguts,
aquelles persones que no treballen
i que depenen econòmicament de la parella o d'algú proper.
Amazon Prime, podeu trobar
l'adaptació d'aquest clàssic, Bellamy.
La novel·la Bellamy s'embolica
amb totes senyores diferents que estan connectades entre elles.
Clar, aquí a la pel·lícula
també havien de trobar grans noms per aquests papers.
I per això hi ha
Uma Thurman de protagonista, hi ha la Christina Ricci,
hi ha la Christine Scott Thomas,
que és una senyora que pel nom no us sona,
però si la veieu la coneixereu.
Són tres tipus de dones
que cauen igualment rendides
als encants d'aquest jove parisenc
i aquest noi només les fa servir
per escalar posicions dins la societat
i com qualsevol que intenta
traficar amb els sentiments,
la cosa no acabarà gaire bé.
Podeu recuperar tots els continguts
del programa a través de la web de
www.radio.cat barra el suplement també a l'aplicació.
Escenes
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.