Bip.
A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, amb Roger Escapa.
Bon dia, són les 6 i així són el suplement de Catalunya Ràdio.
Diu menjar 5 de març del 2023.
Avui, el suplement, Artúl i Marc Molins,
advocat penalista, doctor en dret,
el Josep Maria Martí Regau, cronista parlamentari,
i l'Anna Pardo de Vera de Público.
A les 10, amb el colonista Lúel Estridjorn Alion-Sindreu
i el politòleg Toni Rodó, farem la setmana tràgica.
Avui, amb un capítol dedicat a les hipoteques,
perquè estan disparades i intentarem esbrinar per què.
Avui, el suplement, també parlarem de pressió estètica
derivada en cirurgia estètica.
Parlem amb joves que han decidit passar pel quiròfen
o fer-se alguns retocs estètics per canviar parts del seu cos.
Coneixerem diversos testimonis
que, poc després de fer la majoria d'edat,
han decidit sotmetre's algun tipus d'operació.
Ho farem acompanyants de la Marta Carulla Roig,
psiquiatra infantil i juvenil de l'Hospital Sant Joan de Déu,
i també la Mireia Rudi Castilla,
cap del Servei de Cirurgia Plàstica a Quiron Barcelona de Seus.
A les 11, la Marina Porres, llibres sèries i bandes sonores,
les converses a taverna del Roger Mas i el David Craven,
el demà ho deixo, la Marta Ferrer amb els arguments universals,
i, com cada diumenge, a les 12,
el dominical amb personatges tan particulars com Francesc Mauri.
Quina emoció, quina jornada, climatològica,
tan interessant que ens esperen nevades a tot el país.
Vaig encigalat com una mànega d'aigual.
Neva, neva i neva i tot està blanc,
confinament a casa, que adeu-vos, no sortiu al carrer,
perquè està tot col·lapsat.
Sí, tenim el nostre enviat especial.
A les 12, el dominical.
Bon dia als que us esteu despertant,
bona nit als que no ens escoltareu fins a quarts d'una.
Som al Suplement i tenim esperit de cap de setmana.
El Suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus. Bon dia, Roger.
Avui diumenge ens llevem amb el ressò de la protesta
que hi va haver ahir a Barcelona
contra els macroprojectes del Herroc,
l'ampliació de l'aeroport del Prat i el Quart Cinturó.
Hi van participar unes 10.000 persones,
segons els organitzadors,
una xifra que la Guàrdia Urbana rebaixa a les 1.800.
La van convocar a plataformes contràries a aquests projectes,
però amb el suport de més d'un centenar d'entitats
d'arreu del país.
Els organitzadors estan convençuts
que encara són a temps d'aturar les infraestructures
previstes a l'acord de pressupostos.
I així ho deien ahir Ariadna Cotent,
que és portaveu de Zeroport,
i Joan Carles Salles de la campanya contra el Quart Cinturó.
El que és greu és que surti aquesta redacció,
és a dir, que tornin a sortir el tema dels macroprojectes,
i això és el que ens indigna.
Aquests tres projectes actuen com un xantatge ambiental
als pressupostos de la Generalitat,
quan són projectes que no tenen res a veure
amb el pressupost ordinari de cada any de la Generalitat de Catalunya.
Avui, a les portes del 8 de març,
i en plena disputa amb Podem per la reforma de la llei
del Només Si és Sí, Pedro Sánchez ha denunciat una nova llei
que imposarà l'aparitat de dones i homes
als òrgans de decisió empresarials i polítics.
S'aprovarà dimarts que ve
i obligarà les grans empreses a tenir un 40% de dones
als Consells d'Administració
que tots els governs estiguin paritaris.
Porque si las mujeres representan la mitad de la sociedad,
la mitad del poder político y la mitad del poder económico,
tiene que ser de las mujeres.
Y habrá gente que le parezca grave,
incluso absolutamente desproporcionado,
pero a nosotros nos parece simple y llanamente de justicia.
Anunci, com dèiem, en plena disputa amb Podem
per la reforma de la llei del Només Si és Sí,
podem estar exigint al PSOE
que hi hagi un acord entre els socis de govern
abans de votar al Congrés la modificació d'aquesta llei.
La ministra d'Igualtat és Irene Montero.
No podemos permitir que este 8 de marzo
tengan la oportunidad, el Partido Popular i Vox,
de ocupar las portadas por haber sumado sus votos
para volver al código penal de la impunidad de los agresores
y en las que solo un 8% de las mujeres
se atreve a denunciar las violencias sexuales.
Des d'Esquerra Republicana,
la secretaria general del partit, Marta Rubira,
ha fet costat a la ministra Montero
i considera patriarcals les crítiques a la llei.
Que no estem combatent casos com el de la Manada, amb aquesta llei.
Però com és que perdem el relat?
Com és que perdem l'objectiu de protegir el dret de decidir de la dona?
De decidir el que a nosaltres ens doni la santa gana?
Clar, ha rearmat el patriarcat. L'ha rearmat.
Encara de la crònica política,
Junts per Catalunya reclama mantenir la presidència del Parlament.
La presidenta sospesa de la cambra, Laura Borràs,
ha contestat i amb contundència les declaracions de Pere Aragonès,
que va donar per superat el pacte amb Junts.
Borràs diu que les paraules del president de la Generalitat
li han fet sentir vergonya aliena.
Produeix una certa vergonya aliena sentir el president Aragonès
dient que el pacte amb nosaltres per presidir el Parlament està superat,
perquè aleshores el que estaria superat i afectat
també és a la seva pròpia presidència.
Més protestes, manifestació a Iaçao contra el buidatge del Pantà.
Un centenar de persones van tallar la via que travessa la presa
per denunciar que la mesura deixarà sense aigua
les granges de la zona i, a més, provocarà una gran mortalitat de peixos.
Mila Martínez és regidora de l'Ajuntament de Vilanova de Sau.
Nosaltres aquí també tenim unes granges,
tenim uns negocis, tenim uns veïns que, si ens la buiden d'aquí,
nosaltres captem d'aquí per donar de beure allà.
Llavors haurem de baixar a aigües i cubes de la Riera Major
per donar aigua als nostres veïns i a les granges
i a les explotacions que hi ha aquí sota.
Mentrestant, la Diputació de Barcelona s'ha vist obligada
d'avançar les restriccions d'accés al Pantà de Sau
a causa de la lavada afluència de turistes
que col·lapsaven l'aparcament i la carretera d'accés.
Ho explicava la directora del Parc Natural, Sònia Llubet.
Aquesta sequera lligada a que el nivell de l'aigua
ha anat baixant considerablement comparat amb els últims anys,
que no es veia aquest nivell des de l'any 2008
i que, sobretot, la visibilitat que llavors té el poble de Sant Romà de Sau,
que normalment està submergit i que és l'econ és el campanar,
ha fet que la gent vulgui venir a veure.
I d'aquesta matinada els països de l'ONU
han arribat a un acord inextrem per protegir els oceans.
El pacte ha arribat, com dèiem de matinada,
després de 35 hores continuades de debat
i posa les bases per crear zones marines protegides
i poder salvaguardar com a mínim el 30% dels oceans l'any 2030.
En esports, avui diumenge juguen el Barça i l'Espanyol.
El Barça rebrà el València al Camp Nou a un quart de cinc
i abans a les dues, l'Espanyol visitarà el Valladolid.
Ja ha jugat el Girona, que ha perdut per 3-2 al Camp del Getafe.
El Barça i el Liceu disputaran la final de la Copa del Reino,
que hi patins, després d'eliminar Reus i Voltregar, respectivament.
La final es disputarà a Calafell a partir de dos quarts d'una del migdia.
I avui comença la temporada de Fórmula 1
amb el gran premi de Bachrein.
Max Verstappen sortirà des de la pole
davant del seu company de Red Bull, Txeko Pérez.
Pel que fa al temps, la temperatura pujarà a dos o tres graus
i l'ambient serà una mica més primaveral.
Temps assolellat, buidines matinals a les valls
i tard a mitja anul·lada.
Avui al Tot Gira viurem intensament la Lliga.
Des de tres quarts de dues del migdia, Valladolid espanyol.
Els pericos volen encadenar la tercera victòria consecutiva.
A la tarda, després de la TDT del Barça-València,
escoltarem els protagonistes de la Copa d'Ukeipatins
que juga a Calafell.
Seguirem el Barça-Vilareal de la Lliga F
el Llevant les Planes Betis
i l'inici del Mundial de la Fórmula 1.
Tot Gira.
Avui diumenge des de tres quarts de dues del migdia.
Amb David Clopès.
Un fenomen.
Les biblioteques municipals també som més que un club.
Amb més de dos milions d'usuaris, som el club amb més carnets.
A la xarxa de biblioteques municipals
de la província de Barcelona,
compartim lectures, cultura i coneixements.
Només hi faltes tu.
Visita bibliotecavirtual.diva.cat.
Fes-te el carnet i gaudeix de tots els seus avantatges.
Diputació de Barcelona.
El suplement.
Des que surt el sol fins l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio cada diumenge.
Al voltant de la 6, l'ofici d'educar.
Ben d'hora, Ben d'hora. Elisenda Pedrosa, bon dia.
Hola, Roger, estem a punt i amb nous continguts.
Ens hi posem.
Ganes de sentir-te.
L'ofici d'educar, a Catalunya Ràdio.
Hola, soc la Noelia Sánchez del projecte Cor a cor.
Que té com a objectiu principal posar a llum
aquelles maternitats i paternitats especials
on vida i mort es creuen.
Aquesta realitat afecta en un de cada quatre embarassos
i com a famílies necessitem que es trenqui
aquest tove social que l'envolta
i això només ho podrem aconseguir entre tots
per l'amn de total llibertat dels nostres veïns que van morir.
A cor a cor poso tot el meu amor
a sensibilitzar a la població en general
i a humanitzar, concretament, els professionals,
mitjançant formacions,
per tal que les famílies que travessin aquesta dura experiència
siguin tractades amb el respecte i l'amor que es mereixen.
I com sempre dic, al final el dolor marxa i l'amor es queda.
Benvingudes a l'ofici d'educar.
Hem sentit Noelia Sánchez de cor a cor.
Mai penses que el nadó pot morir durant l'embaràs, però passa.
A l'estat espanyol moren gairebé 2.500 nadons l'any
en el període perinatal, des de la setmana 22 de gestació
fins als primers dies de vida del nadó.
I darrere les xifres hi ha un nadó i una família.
El dol perinatal, el dol no reconegut,
invisibilitzat i silenciat. Avui li donem veu amb...
Elisenda Pasqual, psicòloga perinatal,
autora del llibre poemari, Maternitat invisible.
Jan Garrido, terapeuta gestal i membre de Xiu La.
I Maria Teresa Pizuñer, doctora en psicologia,
especialista en dol perinatal
i fundadora de l'associació Petits amb Llum.
Acabarem amb el concurs dels llibres per somiar de Jaume Santelles.
No vaig perdre un embaràs.
Vaig parir un bebè mort.
Cosa que molt poca gent sap, ni s'imagina què passa.
Yolanda Sevillano.
Avui el dol perinatal a l'ofici d'educar.
Diu la Maria Teresa Pizuñer,
un fill no és només una realitat biològica,
un fill comença a existir molt abans que neixi.
És una suma de tot un conjunt d'il·lusions
i d'un projecte de vida que la família ha imaginat,
quan això es trenca mig camí, sempre queda un buit,
malgrat que es tinguin altres criatures.
I diu l'Helena Crespi,
aquella criatura que esperaves amb il·lusió i una mica de por
que segurament ja anomenaves pel nom que havíeu escollit.
Segons la terminologia, és una criatura abortiva.
Benvingudes, benvingut.
Per què ens costa tant parlar de la mort perinatal?
Seguir sent la mort i la mort dels nens com un tabú.
Qui engega? Qui comença?
Puc començar jo, si voleu.
Sí, aviam, jo crec que ens costa parlar de la mort perinatal
perquè ens costa parlar de la mort en general.
La societat en què vivim, la mort és allò prohibit,
allò que si se'n parla massa potser li deixem de tenir por
i potser acabem sent més lliures del que interessa que estiguem.
Llavors, no en parlem, no en parlem.
I, clar, parlar d'una mort quan esperes vida
encara és una cosa que sona com més un oxímor.
És a dir, que difícil ha de ser conjugar aquests dos factors,
però la realitat és que, com bé dieu,
és molt més comú del que se sap.
La realitat és que el 20% de les dones embarassades
tindran una pèrdua perinatal abans de la setmana 12.
Ni el dolor ni la mort en tenen de setmanes,
no perquè un bebè hagi conviscut a dintre del ventre vuit setmanes,
12 o 20, l'estimaràs més o menys,
és igual quina mira té el bebè o quants grams pesa.
Això no determina molt que aquesta família
li tenien aquest bebè, diu la Noelia Sánchez.
Què hem d'entendre per mort perinatal?
Bé, la mort perinatal és...
Tota la que hi ha a partir d'en principi
està presentat a partir de les 22 setmanes
fins a una setmana després del part.
És una mort molt especial perquè, precisament,
és un fill o filla que ha mort
sense que ningú l'hagi conegut,
ni els pares mateixos.
Llavors, sembla que la societat no vulgui acceptar això,
que els pares se sentin tristos per aquest fill,
total no l'han conegut, diuen, no?
I és, precisament, un fill molt imaginat, molt desitjat,
amb molts projectes, tota la vida anava a canviar
amb aquesta incorporació a la família,
i el fet que no néixi queda un buit molt difícil de superar.
Els pares se senten molt sols, normalment,
quan els passa això, perquè senten que el seu entorn
no els entén ni la seva pròpia família.
És una mica, ja ho superaràs, aniràs de pressa,
en tingues una altra, cosa que és una cosa molt crua, no?
Com si poguessis tapar un forat i posar-ne una altra.
I els pares se senten molt sols, en aquest sentit,
i, de fet, se senten només a gust
parlant amb altres pares que els hi hagi passat.
Per això, a Petits en Llum, que és una associació
que fa temps que existeix, i cada vegada hi va més famílies,
és important perquè junts poden parlar de tota aquesta pèrdua
i se senten molt acompanyats entre ells, no?
O sigui, poden parlar dels seus fills amb el seu nom
i es queden reconeguts com pels altres pares,
com un fill que ha existit, no?
Perquè sembla que no hagi existit
i sembla que ells no hagin sigut pares, i això és molt dolorós.
Atenció, perquè hem demanat al grup de Telegram.
Heu viscut alguna pèrdua gestacional en primera persona?
El 75% ens han dit abans de les 12 setmanes.
Dèiem això del 22, però, clar, totes les pèrdues anteriors
també són pèrdues, no?
17% abans de la setmana 20,
5% en el darrer trimestre de l'embaràs,
i l'11% la pèrdua va ser a terme.
I, atenció, perquè el que més ens ha sorprès
és que a la pregunta de quins recursos heu disposat
per afrontar la pèrdua, un 85% han dit cap.
Que això és el que més ens ha impactat.
Un 15% ens han dit que han aplicat el protocol
de dol gestacional de l'hospital
i ningú ha marcat, ens han donat diverses opcions de part,
ni tampoc ens ha ajudat alguna entitat o professional.
I això és una mostra petita del grup de Telegram.
Quines són les conseqüències d'un dol perinatal invisibilitzat?
Què us trobeu a consulta?
En el cas del Jan Garrido, m'explicaves que,
a partir del moment d'haver viscut això en primera persona,
precisament t'han arribat moltes persones
que havien sofert una pèrdua.
Sí, d'aquestes coses que a vegades passen a la vida
de manera una mica sincrònica.
Jo l'haver viscut amb pell pròpia.
I, en el cas de ser home, també,
jo crec que hi ha una espècie de doble silenciació,
perquè els homes sembla que no puguem emocionar-nos
i que hem d'estar sostenint una situació.
Hi ha molta feina fent encara a nivell d'acompanyament emocional.
I, en realitat, que jo he passat per l'experiència,
sí que, al fer la cançó, vam fer un compte, també,
hi ha moltes famílies que s'han posat en contacte,
i alguns pares, sobretot, que això em fa molt feliç i m'agrada molt,
que comencen a obrir-se
i a reconèixer que el dolor que es viu és molt, molt, molt gran,
tant per la dona com per l'home.
Com t'arribaven? Què t'explicaven?
Arribaven amb...
Sovint hi ha alguna cosa de...
de voler...
Això és una mica comú en teràpia, que ens ho trobarem aquí a la taula,
de voler rebre una solució,
o sigui, què haig de fer per poder sortir d'aquí,
a grans trets, i el que es fa molt en consulta...
Voler sortir d'aquí del dolor, vols dir?
Sí, donar-me una recepta, o com puc sortir,
que és el següent que jo haig de fer per...
Doncs per sortir d'aquest por on estem tota la família
i està sent molt difícil, etcè, com donar-me una recepta.
I molt el que es fa en acompanyament és, al revés, donar espai, donar temps,
dir que sí, transitar les emocions,
explicar-me un altre cop com va ser,
i poder reconèixer totes les emocions que es van despertant i donar temps.
El primer que jo faig és...
Entenim per mesos, prenem-nos un calma,
això en dues setmanes no se soluciona,
i no se soluciona, s'aprèn a portar, no?
Que és la cosa que al final s'entén una mica,
que és com algo que es queda aquí en el cos
i que sempre farà una tristezeta,
i s'aprèn a nombrar-ho, a cantar-ho, a posar-hi nom,
a fer algun tipus de ritual...
Bueno, hi ha moltes maneres que es pot acompanyar,
i el més important és com que hi hagi l'espai, el temps,
i que algú t'escolti en totes les emocions que tu tinguis.
Avui, en temps de suplement a Catalunya Ràdio,
a l'ofici d'Educar, el dol per inetal.
A vegades se'm fa un nus amb les emocions.
Cada família viu el dol com pot,
i hem de permetre que tinguin el reconeixement
que necessiten sobre les seves criatures.
Helena Crespi.
Mai penses que pot passar, però a vegades passa,
i ho dèiem, en el cas del Jan Garrido,
va ser la setmana 5, va ser una perda voluntària,
perquè no estaven en una situació que sentíssim
que havien de tirar endavant, i van sentir un dolor immens,
i a partir d'aquell moment, ja ho dèiem,
et van venir gent a consulta.
Com us vau sentir, Jan,
la importància aquesta d'explicar el testimoni en primera persona,
de ser capaços, no?
Mira, el primer és que sembla que estiguéssim una mica fora
del que seria el dol per inetal,
perquè quan és voluntari sembla que hagi de ser com un epígraf.
Com que he volgut perdre'l,
assumeixo que és el que vull,
i no ha d'haver-hi tanta pena o tant dolor.
I al revés, hi ha molta dolor, molta pena, molta...
Hi ha culpa, també? Hi ha molta culpa.
Hi ha molta culpa per haver dit que una vida no vingués.
És una cosa bastant misteriosa i inexplicable,
la profunditat de la pena que fa i la culpa.
La ciència, jo crec que el dret l'hem de tenir,
i hem tingut molts avenços en aquest sentit,
i crec que espiritualment, experiencialment,
encara hi ha alguna cosa que no hi estem arribant,
que és que podem decidir que una vida vingui o que no vingui,
o que sigui d'una manera o d'una altra,
i això encara ens queda molts anys per poder-hi fer front.
I en el cas nostre,
clar, què ens va passar?
Que nosaltres anàvem a deixar-nos acompanyar o a la clínica,
i clar, com que havíem volgut que aquesta criatura no vingués,
hi havia com a algo sobrentès de si ho heu volgut,
i endavant, i què ve, i...
I l'experiència nostra va ser com...
Jo crec que és el primer cop a la meva vida que em vaig doldre tant,
i la meva parella del moment també,
vam passar un dolor immens, immens, un plorar sense fons,
dies plorant.
I què us va ajudar?
Ens va ajudar a plorar-ho junts, a acompanyar-nos molts junts,
i estar en teràpia,
que és una persona que ens pogués acompanyar
i ens pogués validar tot el que sentíem,
i pogués mirar-nos en bulls amorosos, i això, no?
I, sí, com una onada que ve hi va,
doncs a poc a poc a la pena vas veient que s'obreposa,
pots fer-li un lloc, no?
No es fa tan innombrable, tan misteriós,
i finalment es posa en un lloc d'amplada,
jo diria, inclús d'agraïment cap a la vida, de felicitat, d'entesa, no?
I on és ara, aquest fill?
Ara el fill, jo crec que el portem en els nostres corts,
i també en la cançó que jo vaig fer després amb Chiola.
Sentirem aquesta cançó, però abans, Elisenda,
tu també t'hi has trobat tres vegades,
la primera vegada estaves de vuit setmanes en la primera pèrdua,
què va passar, com ho has viscut, què us ha ajudat?
Mira, jo tenia entre cometes la gran sort
que fa molts anys que em dedico a acompanyar famílies,
i quan acompanyes famílies la realitat et diu
que has d'acompanyar-los per i natals, sí.
Llavors, tenia moltes eines,
estic formada amb salut mental per i natal, també,
però, clar, no t'esperis a entrar en una consulta
i escoltar aquestes tres paraules, no?
No hi abatec.
Aquestes per mi van ser com el xoc inicial,
però alhora també aquesta capacitat i aquests recursos que jo tenia
em va ajudar molt a decidir el que jo necessitava fer,
perquè al sortir d'allí la ginecòloga recorda que em va dir
que tens dues opcions,
hi ha l'Egrad i hi ha les prostaglandines,
que són aquestes pastilles que acceleren les contraccions uterines,
i jo li vaig dir que tinc una tercera opció.
Em va dir quina és?
Dic, bueno, la conducta espectant, no?
Esperar que el cos decideixi, que aquesta vida que no ha de créixer,
doncs pugui ser parida, pugui sortir del meu úter.
I clar, això era un divendres, i em va dir,
si et pots esperar fins dilluns, però si dilluns no ha sortit,
clar, jo em vaig esperar quatre setmanes,
tant el primer com el tercer, perquè el segon va ser...
Vaig anar a urgències i allà va sortir el sac viteli,
però tant el primer com el tercer em va arrasar,
jo vaig esperar-me quatre setmanes amb l'embrió dins del meu úter,
i jo entenc que no tothom ha d'atrevessar per això,
i jo entenc que a mi la meva manera de ser i el meu recurs
em va permetre sostenir aquest procés biològic i fisiològic.
Vaig poder parir el primer i el tercer a casa,
com jo volia, amb la meva música, amb la meva parella...
Va ser difícil perquè ningú t'acompanya,
i em part a casa quan és un avortament,
quan és una perdua gestacional, no hi ha aquesta assistència.
Jo tinc la sort que em dedico al que em dedico,
i tinc recursos, i tinc comadronesa a prop,
i estava contactada amb elles tota l'estona,
perquè, clar, la por del sac nat, quan és massa, quan és poc,
aquests dolors, quan comencen, quan s'acaben,
tot això no s'emparre, ningú ens ho explica.
Però, clar, per mi va ser importantíssim entendre,
i així ho he acompanyat, i tinc moltes amigues que, per desgràcia,
perquè no és el que volien, han perdut aquestes criatures,
i han pogut esperar una mica, estar preparades,
si han decidit fer una prostaglandia, un legrat,
o, realment, el cos ha pogut periquetar aquest embrió, no?
Però la necessitat de poder esperar una estona, és a dir,
aquesta pressa de, no hi ha batec de seguida,
hem de treure aquest embrió del cos,
això, a les dones ens pot generar un cortocircuit a nivell de trauma.
Si tu no tens aquest temps d'espera per decidir que pot ser un dia,
no cal que siguin quatre setmanes, però que tu decideixis,
ara estic preparada per acomiadar-me físicament
d'aquest projecte de vida, com deies tu abans molt bé, no?,
d'aquest projecte que jo ja estic posant-li un nom,
que ja estic visualitzant-lo, que ja ve a canviar la família.
Clar, això hem de poder respectar que hi hagi un temps d'espera,
que pot ser un dia, pot ser una setmana,
en poden ser quatre, no?, però ho hem de poder respectar.
La Maria Teresa Pisonye ha treballat 25 anys a l'Hospital Vall d'Hebrona,
obstetricien a una autologia,
acompanyant pares amb pèrdues durant l'embaràs,
part i primeres etapes de vida com a psicòloga.
Com es viuen aquests moments crítics?
Hem sentit dos casos ben diferents,
tant pels pares com pels professionals, com es pot ajudar,
com es pot, d'alguna manera, acompanyar en aquests moments,
en aquest moment tan...
potent que ens deia ara l'Elisenda, de no hi ha batec.
És molt important aquí pensar una mica
en com ho viuen els pares i com ho viuen els professionals
aquest número que has dit tu
de tants pares que no van rebre cap suport ni cap reconeixement
és terrible, perquè és just el contrari que es necessita.
El que és important als pares és que al lloc en què vagin,
i això s'ha treballat molt a l'Hospital Vall d'Hebrona
en tots aquests anys,
des del primer moment en què arriben a l'hospital fins al final,
hi hagi un equip que estigui darrere d'ells,
que sempre estiguin acompanyats per algú,
que hi hagi un circuit, que tothom sàpiga què és el que van a fer,
que hi hagi una visió favorable a que són pares,
a que estan perdent el seu fill, a que necessiten un apropament,
i tot el que passa en aquests moments
és importantíssim pels pares sentir-se acompanyat
i sentir que poden parlar i plorar del seu fill
i són reconeguts com això,
cada vegada més la possibilitat de anar al part,
perquè hi ha un part quan es perd el fill,
doncs després del part puguin tenir el fill a sobre,
que puguin estar l'estona que calgui, que es puguin fer un comiat,
que puguin estar la parella i tots tres junts,
i que puguin recordar aquells moments com a fills,
i que puguin estar bé,
i després també tot el recorregut fins al moment
ja que sàpiguen on estan enterrats i tot aquest circuit,
estiguin informats,
que es doni sempre una informació que, tot i que és dura, es pugui dir.
I quan l'equip ha treballat tant i coneixen,
i perquè l'afluència de casos és molt molt gran,
amb un hospital de tercer nivell, que és el més gran de Catalunya,
és on arriba tot el més difícil amb aquest tema,
i que puguin sentir que poden acompanyar els pares,
i els pares se'n van sempre molt agraïts,
que sempre diuen que bé hem estat, que bé hem marxat,
i finalment marxen amb un dol molt ja avançat,
perquè han estat, han pogut fer tot aquest comiat
de forma tranquil·la i respectada.
Al mateix temps, també cal parlar que els hospitals
i tots els llocs on es fan aquestes interrupcions
o aquestes pèrdues,
pateixen molt, també, els professionals.
Pateixen perquè constantment estan davant d'aquestes pèrdues.
Ells també són persones,
també viuen aquestes experiències com a pròpies,
es reconeixen com a dona o com a home dintre d'aquestes pèrdues,
i llavors el que vam fer molt és treballar com a equip
amb els professionals perquè puguin reconèixer aquestes pèrdues,
aquest patiment propi,
i tenir unes reunions constants, periòdiques,
per poder parlar d'aquestes situacions.
Llavors, aquest treball que s'ha fet a Vall d'Hebron,
que ha sigut pioner i ho serà sempre,
ha trencat els mòduls aquests de poder parlar de la mort.
És curiós que tant obstatrícia com neonatologia,
que hi ha tantes pèrdues i tantes morts,
ja siguin de nens nascuts, com durant l'embaràs,
hi havia tanta tensió a la mort, però no se'n parlava mai.
O sigui, la paraula mort no existia, no?
I finalment s'ha pogut parlar de la mort
i a partir d'aquí ho han pogut transmetre els pares.
Avui, a l'ofici educant,
temps de suplement a Catalunya Ràdio, el dol per i natal.
Perquè no tenim un tresor secret.
Me la vam posar al damunt
i vam poder estar tots tres junts durant una hora.
Això ens ha donat molta pau.
Anna.
Ens va escriure a Telegram la Maria.
Comparteix una entrevista que vaig fer al meu blog a l'Eva Lorite,
una de les fundadores de Petits amb Llum.
L'acompanya un dibuix que vaig fer, precisament,
després de perdre el meu petit abans de les 12 setmanes.
Gràcies per visibilitzar-nos,
el dol després de la pèrdua gestacional,
així com l'acompanyament necessari.
Jo vaig viure la pèrdua a Itàlia, on actualment visc,
i no existia cap tipus de protocol.
Una forta abraçada d'una catalana diu ella en terres italianes.
Llegim, en aquest article que ella ens indica,
l'art és imprescindible per sanar qualsevol part de la nostra ànima
en temps de crisi.
Clar, com ajuda l'art, Jean Garrido, a sanar?
Abans ens ho deies, no?
Sí, l'art... és difícil d'explicar.
Però la música, l'art, la pintura, les diferents formes artístiques,
semblaria com si poden tenir un abordatge,
una part de la consciència del cervell, del nostre ésser,
per canals diferents que no només és el cognitiu,
l'emocional i el corporal.
És com si hi hagués alguna cosa en nosaltres que li senta bé,
que puguem expressar-nos artísticament
i canalitzar l'experiència amb aquestes obres.
El que sí que és important és que aquesta obra d'art
arribi una mica quan el dol ja...
ja se li ha posat nom, ja s'ha plorat...
Evidentment que es pot cantar i es pot fer art quan es vulgui.
Però seria tentador a vegades posar-se a fer una obra d'art
quan encara no s'ha...
que el dol està una mica travessat, encara.
Llavors, és important com...
Per exemple, en teràpia, a mi em va arribar una dona
que acaba de fer un llibre junts del dol a partir del germà.
O sigui, com ho viu el germà que perd un germà que es mora, no?
I a mi em va venir ja amb el llibre fet
abans de fer el procés de dol, no?
Va haver-hi molta cosa de fer primer el procés,
poder plorar, poder atendre's ella i la seva parella,
etc. I quan ja al cap d'uns mesos
la cosa estava una mica més a puesto,
doncs ella ja va sentir que podia fer l'obra d'art,
que de fet l'obra d'art que havia fet
va revertir tot el dol, tots els processos
que es viuen quan es fa un dol,
i havia arribat només al ritual.
O sigui, el conte ja explicava això,
i després ella va refer el conte,
i realment al conte hi havia molta gran part
del que es viu experiencialment
entre el germà, la mare i el pare,
i finalment, com acaben fent un ritual
que això se senta bé i acaba de posar a puesto la situació, no?
Et faig un lloc, que és un tema del xiula,
els fills novinguts en l'etapa de gestació,
que van morir de l'obra d'art o que moren els pocs mesos.
El sentim.
Ja t'he fet un lloc
entre la panxa i el cor
No vindràs i sé
que estàs fet de record
No t'he conegut
manetes de mel
Lluïa allà del cel
per sempre menut
Ah
Fa uns anys, acompanyant dones
que havien perdut els seus embarassos,
vaig crear el concepte de maternitat invisible.
En aquell moment va sortir sol, sense pensar-ho,
com una nota improvisada
que encaixa totalment en la partitura establerta.
Tenia sentit.
Descrivia i descriu la maternitat de les dones
que hem passat per gestacions on hem perdut els nostres infants.
Maternitat, la matricència, és la transformació profunda
que travessa una dona embarassada
que ha de preparar el cos i la ment per acollir la seva cria.
Les mares invisibles també l'hem viscut.
Invisible, perquè ningú la veu.
Avui fem visible l'invisible.
Aquest és un fragment del llibre poemari
Maternitat invisible de l'Elisenda Pascual
que també l'art t'ha ajudat a transmutar, a transformar.
Ara escoltava el Jan i pensava
que important aquests processos que surten de l'ànima, no?
Jo crec que aquestes morts, quan esperes la vida,
com parlàvem al principi, és algo tan poc nombrat,
que el que no nombrem no existeix, però tant ho podem acollir,
i posar-hi nom, posar-hi dibuix, posar-hi música, posar-hi lletra,
a mi personalment m'ha ajudat a transitar
els meus processos de dol.
I per què és tan important fer presents i visibles
tots aquests nens i nenes, fer-los, donar-los una entitat?
Diguéssim que a la família tots els membres són importants
i és com si funcionés com si fos un mateix organisme viu, la família.
A vegades ja saperem més que no pas la realitat.
I llavors, quan fem que la criatura, el nen o la nena,
que s'han mort, estigui dins de la família,
li podem fer un lloc, l'anombrem dins nostre i en el sistema,
és com si tot quedés altre cop recollit
i la vida pogués seguir endavant.
I si a vegades fem l'exercici de,
si ens escoltessin aquests nens que ens dirien,
ells estan bé on estan i estan feliços amb el que han fet,
si nosaltres també estem d'acord en aquest procés,
és un lloc i si la família es torna a enfocar cap a la vida.
I que també crec que és important entendre
que en el sistema familiar les persones anem canviant
en funció dels membres que entren on surten,
i aquests infants que no han nascut a terme o que s'han mort
abans que seguissin amb la vida
també formen part del nostre familiari
i això també ens modifica com a mares, com a pares,
com a germans, com a germanes,
però tant de tenir un lloc i un nom si els hi han posat,
jo crec que és important.
Abans ens deia la Maria Teresa Pisonyer,
professor en psicologia,
comentaris que l'Helena Crespi recull el seu llibre,
sou molt joves, ja en vindran més,
almenys ja saps que pots quedar-te embarassada,
la tornes a deixar prenyada i ja està,
millor que sigui ara que quan l'haguessis conegut,
el millor que pots fer és oblidar-ho,
no ets la primera dona que viu una cosa així,
has de superar-ho, no n'hi ha per tant,
estaves de poques setmanes,
imagina't que ha estat una regla estranya i ja està,
si no havia de ser, no havia de ser,
no l'he conegut, no passa res,
o també hi ha persones que opten per veure que no ha passat res,
que no han tingut l'acompanyament, l'embaràs i la criatura.
Vosaltres parleu de com ho incorporo jo,
que ho he viscut en primera persona,
però com ho podem explicar als altres
perquè l'acompanyament i l'aproximació,
a la vivència de qui ho tingui,
sigui un bon acompanyament i una bona aproximació?
Què els diríeu?
Els que no ho viuen en primera persona,
sinó que tenen algú proper que ha tingut una pèrdua.
No, jo crec que aquestes frases les escoltes molt,
jo personalment a consulta acompanyo moltes dones
que aquestes frases les viuen molt malament,
perquè realment no calmen el que tu estàs passant,
no calmen aquest dol,
aquest desig com que ningú et reflexi el dol que tu estàs vivint,
no vols veure dones embarassades,
no vols veure amigues amb infants,
no vols rebre aquest tipus de frases.
En el meu cas, personalment, jo entenc que qui les diu
les diu amb l'anel d'ajudar-me des de la seva inconsciència
i des de la seva moltes vegades incapacitat de fer-ho diferent,
perquè com que no ens han donat recursos per parlar de la mort,
acabem dient aquestes frases
perquè ens sembla que això és el que ajuda les persones.
La realitat moltes vegades, i una mica el que deies tu abans, Jan,
és que els processos de dol s'han de travessar i s'han de viure,
tenim ganes de fugir-ne, però ens hem d'aprendre a quedar,
aprendre a transitar, aprendre a sentir el que ens està passant.
I moltes vegades aquest reflex és poder acompanyar la persona a dir
això et fa mal perquè estàs en dol, està bé estar en dol,
era el teu fill, era la teva filla, era el teu projecte,
era el que tu anhelaves i això fa mal.
I hem de començar a acompanyar des d'aquí
perquè el procés de reconversió surti de dins cap a fora.
I perquè ens comenci a deixar de fer mal
aquestes frases que les persones moltes vegades diuen sense mal a fer.
Clar, i que sovint també segurament estan parlant d'elles mateixes
i no tant d'aquest anhel d'acompanyar,
que jo sí que escolto que és sincer molts cops,
i que el que caldria és tenir present la mort
i poder dir que em sap greu, que ho deus estar passant malament,
que ho escolto, etc.
Vull dir, en aquesta línia.
I això, has d'estar d'acord amb la pena,
has d'estar d'acord amb la mort
i has d'estar d'acord amb escoltar una persona
que ho està passant molt malament,
que no és la tònica general del món on vivim.
Doctora Maria Tarapí i Sonyer,
tornem a casa després d'una pèrdua,
amb un postpart, però sense criatura.
Com es gestiona això?
És molt difícil.
Jo crec que potser els moments difícils
són el moment que et donen la notícia,
moltes vegades molt inesperada.
I un altre moment molt difícil és quan arribes a casa
que no tens el fill ni a la panxa,
ni el tens al costat.
Tot aquest recorregut que he explicat d'acompanyament,
quan és així, els pares poden arribar més
a trobar-se en aquesta situació,
i sobretot també perquè poden tenir el recurs
de tornar, si cal, a l'hospital i poder-ne parlar,
perquè tenia un acompanyament psicològic,
que crec que és molt important que també es valori
aquest acompanyament, i aquests recursos van molt bé
per poder començar d'aquesta manera.
La primera part, quan arribes a casa,
és molt important que estiguin sols els pares.
Hi ha persones a vegades que volen venir,
volen estar allà, i coses com, per exemple,
que abans es feia molt de treure totes les coses
abans que arribin els pares,
amb el qual això no és gens positiu,
perquè els pares ho han de fer a poc a poc,
en el seu temps, i formar part del comiat
quan tens coses a fer, també, d'anar a guardar.
I llavors, aquest procés ha de ser lent,
com deies tu molt bé,
i ha de ser molt el seu ritme de la parella.
Tardar, si cal, de tornar a la feina,
estar el temps que calgui a casa,
anar veient poc a poc la gent que vols i quan vols,
i tot aquest recorregut, quan més bé es fa,
quan pots començar-lo, llavors, la vida activa, es fa millor.
El que no pot ser, que també passa, és a dir,
ara passem pàgina, això ja està fet,
tornem com si no hagués passat res,
que s'ha de fer.
Tot aquest imaginari que deia d'aquest fill
que ha de venir s'ha d'anar adaptant a la realitat.
Després, una altra cosa important també del dol peri natal,
és que la dona ha tingut aquest fill a dins seus.
És una realitat que no passa mai més,
mai més en el sentit d'aquest fill que ha perdut,
i que és l'únic dol que la dona ha tingut a dins,
i llavors ha format part del seu cos.
És una implicació física, íntima, importantíssima,
i això és irreemplaçable.
Jo crec que realment la pèrdua de la dona que ha tingut a dins seu,
el temps que ha tingut aquest fill,
part d'imaginat la ha tingut a dins i l'ha fet néixer,
d'alguna manera o una altra,
això és una característica del dol peri natal importantíssima
que s'ha de considerar.
La gran soledat de la dona, per més que estigui acompanyada,
és molt d'ella sola, d'ella mateixa.
No es pot compartir, ningú es pot apropar amb ella
sabent el que ella ha viscut.
Però hi ha dues coses molt bones per al dol peri natal.
Una, que aquest gran patiment de la dona
sigui acompanyada per la seva parella.
Això és molt important.
La meva mare també tingui aquest costat de ser dos,
que entre els dos anaven a tenir aquest fill,
una cosa d'estar,
i que no tots els homes saben entendre el moment
i respectar i reconèixer que ella està visquent
un dol molt diferent que el d'ell.
Però quan és així, és importantíssim
que la parella estigui junta
i que la dona necessita molt la seva parella,
i que ell sobretot és el que s'ha d'adaptar més amb ella
tal i com ella ho està visquent.
I la segona part, que és importantíssima,
és que també passin per un lloc on la pèrdua
s'ha viscut en un centre sanitari
que s'hagi acompanyat i que hagi estat bé.
Amb aquestes dues característiques,
jo crec que el dol està molt encaminat,
i després també saber que és un dol que no s'acaba mai,
que la pèrdua, com tu deies molt bé,
és que la pèrdua és la que té darrere dintre teu
i has de seguir vivint amb ella,
i que els fills que tinguin i tot sàpiguen que té aquest lloc,
que té aquest nom i que en la història familiar
hi ha hagut moltes vegades pèrdues que no s'han parlat,
sobretot abans, tabús, que no es parlaven d'aquestes situacions
i que els nens que naixien després
estaven enormement afectats d'aquest silenci
perquè no és el mateix tenir un segon fill
que no ser el primer, que no ser el primer,
i s'han viscut molts traumes i molts silencis, molt callats,
i és molt important que s'incorpori aquesta criatura
en l'arbre generacional, que crec que és tan important
que se'n parli i que tothom tingui un lloc
i que els pugui tirar endavant,
perquè finalment és una aprens que la vida és molt important.
En temps de soplament, a Catalunya Ràdio,
l'ofici d'educar el dol peri natal.
El món està ple de misteris.
S'ha de comunicar la notícia de manera assertiva i clara,
que permeti decidir, en un moment d'estat de xoc emocional,
Natàlia Artigues.
Avui parlant del dol peri natal amb l'Elisenda Pascual,
la Joan Garrido i la Maria Teresa Pix Sunyer.
Ara parlàvem dels germans.
Com se'ls explica, els germans?
Vosaltres vau fer,
amb aquesta persona que t'havia vingut a trobar,
un llibre per ajudar a fer aquest acompanyament als germans.
L'Ariadna Díaz és ella.
I, clar, ella va contractar una il·lustradora,
la Mariona Tulosa.
La Mariona i jo som molt amics i la Mariona em va fer un truc a mi
i em va dir que estic amb aquesta dona, li faries un truc.
Llavors, aquí va començar tot el procés que ella em va explicar
i jo li vaig dir, ostres, tal com m'ho expliques,
jo diria que el dol encara no l'has fet.
La invitació meva és que primer transitis el dol
i després acabis de fer el compte.
I ella va accedir, vam fer tot el procés terapèutic,
i va fer un compte que es diu Ja no tindré un germanet.
O sigui que el seu anhel era que el seu germà viu,
que ja estava viva, una germana,
com ho faria amb ella, com li estalviaria la pena...
Bé, totes les grans preguntes que ens formulem als pares,
també quan tenim penes i situacions com aquestes,
si no ho podré fer bé respecte al fill,
si ella es doldrà massa...
Bueno, aquí hi ha un maló molt important.
Com s'explica, Jan?
És important que el dol el timonegen els adults.
O sigui, els adults són les dues persones que van davant del barco,
anant nombrant, transitant la pena,
fent el ritual si cal, anant nombrant el temps que calgui.
I és important que tot el que s'està dient que es nombri
i que les emocions siguin visibles per tota la família,
també per la filla.
Així la filla està entenent que la pena es pot viure,
que les emocions es poden viure,
que no és una cosa que s'hagi d'amagar,
i que realment és molt fotut que la il·lusió de tenir una germana
ella també la tenia, perquè la panxa es va començar a posar gran.
I és molt important explicar tot el procés
amb les paraules que aquesta nena pot entendre.
I això, si els adults ho fem amb bona intuïció i amb bon cor,
trobem les paraules, si en té tres, si en té quatre,
i a mesura que la nena va creixent es va afegint informació
al relat, sempre amb la cosa d'anar visibilitzant
i nombrant l'experiència pròpia.
Llavors, grans preguntes.
Puc plorar davant del meu fill?
Clar que sí que pots plorar davant del teu fill.
I tu et sostens a tu, et sostén la parella,
i tu i la teva filla ploreu juntes,
i tu ets la que abraça la filla, i a tu t'abraça el teu company.
O sigui, ella et pot veure tu trista i dolguda
i quin mal fa i quina pena tenim,
però la filla no cura la mare.
La filla no fa de mare de la mare.
La filla es sostén amb la seva pena i pot plorar amb la filla,
i li va transmetent que sí, que la pena està bé,
i que podem plorar juntes, i tot ok.
Però el Timo sempre el porta a l'adult.
Sí, la regulació, no?
La regulació de la situació sempre ve de les persones adultes.
Això que tu estàs dient ja no em sembla meravellós,
perquè a vegades hi ha aquest tabú de no expressar el nostre dolor
davant dels infants, i jo sempre dic,
si tu has pres el teu dolor des d'un lloc regular,
vol dir que no estàs entrant en una desesperació absoluta,
que l'enfant t'ha d'acabar de sostenir.
Aquest dolor és perfectament sostenible per a l'enfant,
i a més és positiu perquè invites a que es faci el dol
en un procés familiar.
I que es miri a dalt i pugui anar dient,
ah, la mama es pot doldre, el papa es pot doldre,
i no passa res, no ens morim, no entrem en caos,
són emocions que són sostenibles.
Que es fa un ritual, es fa una cançó o es fa alguna cosa,
ho fem tots junts i sempre tindrem el lloc aquell al costat del mar,
i la filla també, com es deia el bébé que hem perdut?
Doncs el nombrem, quan sigui un aniversari el tenim present,
com aniria vestit ara que té dos anys?
És una cosa que si es fa a poc a poc des del principi,
i després va sortint sola.
Maria Teresa.
Sí, és molt important això que esteu dient.
Em recorda de moltes parelles també que vaig veure a Vall d'Hebron,
que explicaven que durant l'embaràs,
amb els seus fills,
doncs aquest fill estava implicat en l'embaràs,
li donava petons a la panxa,
anaven arreglant la casa, comprant coses,
ella seria la persona important que el cuidaria
i tot molt, molt viscut,
i de sobte un dia arribar a casa i no dir res més,
no dir res, sense panxa,
i el nen no sapigués què passava,
no se'n parla més, no hi ha panxa,
no hi ha petons, no hi ha res,
i no sapigués com fer-ho,
i callar i no explicar res,
i amb el fill allà tot il·lusionat
sense entendre res d'aquest silenci.
Una de les preguntes més grans que sempre hi havia
quan hi havia aquestes pèrdues
és com li explico als meus fills.
I sobretot dir això que esteu dient,
doncs estar a prop d'ell i que vegi
que es pot plorar i compartir-ho.
També hi havia mares que deien que es tancava el bany a plorar
perquè no volia que la veiés el seu fill plorar.
El pitjor de tot és el silenci, sempre,
és no dir res, què passa amb aquest fill
que primer està tan embalat amb aquesta germana
i que resulta que un dia per l'altre no es diu res,
i els pares no saben com fer-ho.
Es pensen que si diuen alguna cosa em pitjoren
la situació que patirà, plorarà,
però és el que ha de fer, ha de patir i ha de plorar
i s'ha d'expressar i ho han de fer en comú,
i amb això d'aquest tall i molts pares,
després, quan se'ls explicava com ho havien de fer,
realment recuperaven aquesta comunicació
i moltes vegades també deien que els fills...
Recupereu la versió completa per xarxes i a la pàgina del programa.
Tornem la setmana vinent amb Tinc dislèxia, no soc tonta.
Us deixem amb Et faig un lloc dels xiula.
Sigueu lúdics, positius, alegres i una mica d'empatia per salvar el món.
Patons de la Núria Ventura, la Rosa Silluey, del Samuel Maceda.
I fins la setmana vinent.
Ja t'he fet un lloc
entre la panxa i el cor
No vindràs i seràs...
Fins aquí, l'Ofici d'Educar. Bon diumenge, Roger.
Una abraçada ben forta, gràcies, Elisabet.
No t'he conegut, manetes de mel
ni allà del cel, per sempre menut
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
He escrit el teu nom
en un espelma i el foc
Ho escalfa tot, te'n vas a poc a poc
Per tu estarem bé
Seguirem cantant
i pels que vindran serejar-me la gran
Sempre seràs la gran
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Ah...
Catalunya de tu
1% dels espanyols han deixat de tenir interès per les notícies,
però una gran majoria continua dedicant 20 minuts a reflexionar,
per veure la realitat tal com és, explicada des del rigor i l'objectivitat,
amb la ment oberta, informació des de tots els punts de vista,
perquè tu tinguis el teu propi punt de vista.
20 minutos, diari obert.
Som a Catalunya Ràdio, camí de les 7 del matí.
Aquesta hora, els dissabtes i diumenge,
repassem alguns dels millors moments de la setmana,
els continguts més escoltats a l'aplicació
i al nostre web, que és ràdio.cat, per anar al suplement.
Diumenge vam conversar amb l'exfutbolista
i actualment entrenador de futbol Òscar García Junyent,
que acaba de viure el moment personal més difícil de fer,
que va ser el moment més difícil de fer.
A l'aplicació de l'aplicació de l'aplicació de l'aplicació
vam parlar amb l'exfutbolista i actualment entrenador de futbol
que va viure el moment personal més difícil de la seva vida,
la mort de la seva filla de 21 anys,
només com a conseqüència d'un càncer.
Amb ell vam parlar del dol de la família,
de la seva trajectòria com a futbolista,
que passa segurament per un cèl·libre capítol amb Luis Fanjal.
Va ser ell o no va ser ell?
A qui Fanjal li va dir el famós tu no tindries ritmo?
Ha passat uns minuts abans que hem fet fora de l'entrenament.
Què va passar aquell dia?
Bueno, van juntar moltes coses.
Va ser un entrenament amb els que no havíem jugat al cap de setmana.
Va ser que el meu germà i l'Albert Celades
havien jugat amb el filial
i el Van Gaal no estava molt content de com havien jugat,
i van tenir una petita discussió.
D'aquí ve el tu no tindries ritmo.
A qui li va dir això?
A tu diré, però... A l'Albert Celades?
O un dels dos. A un dels dos, d'acord.
O el Celades o el teu germà.
I van dir que no tindries ritmo.
Li va explicar que no tenia ritme de partits,
que per això no li va sortir el partit que tothom esperava.
Jo estava calent perquè li havia cridat el meu germà i tot això,
i vaig intentar fer una birgueria.
No em va sortir i ell es va pensar que li faltava el respecte a ell,
i em va apartar del rondo i es va posar a ella a jugar.
I vaig dir, no, no, deixa'm entrar aquí.
No, no, si no quieres jugar, sí que vull.
I al final... Et va fer fora?
Sí, va voler fer una demostració de força i em va fer fora.
L'Òscar García Junyent,
el contingut més escoltat d'aquesta setmana,
a carladi.cat per al suplement,
el poder recuperar quan us vingui de gust.
A menys de la setmana tràgica,
en Lleon Sindreu i el Toni Rodon van parlar del xat GPT
d'Intel·ligència Artificial,
i això és el que van explicar tots dos col·laboradors.
A mi també, perquè jo després li vaig preguntar...
si jo soc un bon periodista,
i em va dir que soc un periodista molt respectat,
i em va dir que havia treballat a part del Wall Street Journal,
que això ho ha encertat, el país.
I després em va dir que havia guanyat el premi de la premsa europea
per Periodisme Econòmic del 2016
i el premi Maliofiev d'Excel·lència en Infogrames,
que era un dels gràfics del 2019.
I després em va dir que, basat en el meu currículum,
jo evidentment que era un periodista extremadament exitós.
M'agrada, perquè fixem que amb Toni Rodon no es va mullar.
En canvi, si li pregunto sobre mi,
no només em diu que soc extremadament exitós,
sinó que s'inventa el premi Maliofiev d'Excel·lència del 2019,
que jo juraria no només que no he guanyat mai,
sinó que no deu existir.
Doncs això és el que explicava el Lleon Sindreu
juntament amb el Toni Rodon.
I també el Dominical pendents d'aquelles fortíssimes nevades
que finalment et van acabar produint,
fortíssimes nevades, no, neu en cotes molt baixes.
Doncs bé, la previsió la vam fer
amb el nostre meteoròleg de capçalera,
i particular del Dominical, el Francesc Mauri.
Molt bon dia a Catalunya!
Quina emoció, quina jornada climatològica!
Tan interessant que ens esperen nevades a tot el país!
Vaig encigalat com una màgaga d'aigua
a les costes del Garraama.
A veure, previsió per les properes hores, Francesc.
Uau, uau, uau, uau, uau!
Perdoneu, és que estic mirant mapes
i m'excito més que la frozen treballant a la sirena.
Molt bé, centrat en la informació, Francesc Mauri,
necessitem informació.
Sí, mirem els mapes, veig nevades arreu de Catalunya,
acumulacions a les clotallades
i falabrossades farinoses a primera hora de la tarda,
amb pics de neva forades i potents gelistreforts laceruts,
amb aquells ventillons afradalins
que ens entraran per ull de cona, precisament.
No en tinc res.
Tots els continguts els podeu recuperar
a carradiu.cat barra el suplement.
Déu-n'hi-do amb el Dominical. Estrenes!
Bon dia, Marta Ferrer. Bon dia.
Al cine, si pot veure, elijo.
What are you doing here?
Nicholas hasn't been to school in almost a month.
És la segona pel·lícula de la trilogia de Florian Zeller,
que va començar amb el padre i que segueix la vida
que el Peter, interpretat per Hugh Jackman,
du amb la seva parella Emma i el seu fill acabat de néixer.
Tot es posa de cap per avall,
però quan la seva exdona Kate, a qui encarna Laura Dern,
entra en escena amb el seu fill adolescent, el Nicholas.
Can I ask you a question?
What do you think the song is about?
What do I think the song is about?
What do I think the song that I wrote is about?
I això que sentim ho trobareu a Amazon Prime,
si pot veure, todos quieren a Daisy Jones.
La sèrie, en format de fals documental,
explica la història d'una banda de rock fictícia dels anys 70,
que després d'assolir l'èxit més absolut
es va separar per motius desconeguts.
Ara, 20 anys després, sembla que els seus integrants
per fi estan disposats a explicar-ne el perquè.
Una sèrie que, per cert, es pot veure en català.
Teatre, el llibre de Montjuïc, estrena Tots eren Fills meus.
David Selvas dirigeix aquest text d'Arthur Miller,
inspirat en Henrik Ibsen i protagonitzat per Quim Ávila,
Clàudia Benito, Emma Villarasau i Jordi Bosch.
El text explica la història basada en fets reals
de Joe Keller i Steve Deaver,
els socis d'una fàbrica de peces d'avions
que durant la guerra ha servit peces defectuoses
i ha provocat moltes morts.
Anys després, els fills respectius i ells mateixos
pateixen les conseqüències d'aquella catàstrofe.
Avui, a Funció, a les 6 de la tarda.
Bon dia, Sònia, on ho feu? Molt bon dia.
Si encara no has anat a dormir o si t'acabes de llevar,
avui et fem 3 propostes.
La primera és visitar el Cim d'Àligues, a Sant Feliu de Codines.
És un centre especialitzat en aus repinyaires
i és l'únic de Catalunya que es dedica al seu estudi,
mostra, cria i vol.
En tenen més d'un centenar i de 28 espècies diferents.
A través de les visites comentades
podem conèixer les característiques i particularitats
de la ciutat catalana.
El cim d'Àligues és un centre especialitzat en aus repinyaires
i és l'únic de Catalunya que es dedica al seu estudi,
mostra, cria i vol.
A través de les visites comentades,
conèixeran les característiques i particularitats
d'aquests magnífics ocells.
També fan exposicions de vol en llibertat,
on podem veure, per exemple, com volar ràpidament al falcó,
com planar l'àguila o com bategar les ales l'òliba.
Els monitors van explicant durant la visita
i les sessions de vol les diferències de cada espècie.
Aquests ocells no tenen por
perquè han nascut amb captivitat
i s'han acostumat a la presència humana
i fins i tot mengen de la mà del seu criador.
Per fer aquesta activitat és molt important
consultar el temps abans d'anar-hi
i de les 12 del matí a les 6 de la tarda.
El preu de l'entrada general és de 15 euros,
10 per al públic infantil de 3 a 15 anys.
I després d'aquesta visita
us proposem dinar o sopar al restaurant Lindret de Terrassa.
Situat al carrer de les Esqueletes número 8,
al centre de la ciutat, molt a prop del Teatre Principal.
Si us agrada la cuina creativa i amb molta personalitat,
heu d'aprovar la cuina d'Empol Prat Corona.
És elaborada, complexa i memorable
des dels entrants a les postes.
Us recomanem la borrata mescalibada,
la coca de botifarra negra,
les gambes a l'aigua,
les gambes amb napits xoris d'Hibèric,
l'arròs negre i el hot pot de presa ibèrica,
per acabar el pastís de formatge
i el iogurt cruixent amb fruita.
També us podeu decantar
pel seu menú degustació de temporada.
I si no heu de conduir,
no marxeu sense tastar la seva ginebra gindret
feta amb fonoll i unes apreciables notes de cafè
que diuen que tant serveix per aperitiu
com per acabar un bon plat.
El preu mitjà de carta és de 45 euros per persona,
obert de dimecres a dissabte,
migdia i nit. Música.
Em veus pel carrer
i et sembla divertit
dir-me alguna cosa
perquè saps que estic sola.
I l'última proposta és a Sabadell,
Mireia Vilasec, avui actua al Casal Can Capalblancar.
Serà a partir de dos quarts de dotze del migdia.
La cantant i compositora d'Alella
està preparant el seu primer disc en solitari
i fa uns dies que ha publicat un nou single
anomenat Impotència, en commemoració
amb el Dia Internacional de la Dona.
És la cançó que es podeu escoltar de fons
que tracta les problemàtiques que les dones
s'han de suportar diàriament
i és una crida a la lluita contra la violència de gènere
expressa la seva ràbia i, com diu el títol,
impotència davant les injustícies
i denúncia a la violència invisibilitzada
que s'ha normalitzat.
Ens ha dit que demà, dilluns, sortirà a la llum
el videoclip d'aquesta cançó.
Abans, però, passa per Sabadell, on oferirà
un concert de taquilla inversa en clau femenina
organitzat per la plataforma La Soterrània
amb motiu de la celebració del Vuitema.
També hi ha espai de microobert
per a tots els assistents que s'animin a pujar a l'escenari
i un motivall a banda de la bona música.
Fins a les 7 del matí, la Mireia Vilaseca, avui a Sabadell.
Impotència de sentir-me així