Catalunya Ràdio, les notícies de les 11.
Bon dia, us informa Neus Bonet Began.
La mitja lluna roja palestina denuncia intensos bombardejos i atacs d'artilleria aquesta nit a prop del principal hospital de la ciutat de Gaza, que han causat nombroses víctimes.
Segons els representants d'aquesta organització humanitària, els bombardejos fan tremolar l'edifici i els equips d'emergència no poden sortir a causa de les múltiples bombes.
L'exercit israeli ha continuat bombardejant durant tota la nit al nord de Gaza.
Mentrestant, a Israel, les veus crítiques amb el govern de Benjamin Netanyahu guanyen protagonisme.
Centenars de persones es van manifestar ahir a la nit a Tel Aviv per reclamar que s'acabin els bombardejos i l'alliberament dels hostatges.
Crec que, per ser franc, no puc prendre part en l'ocupació que està en marxa del poble palestin i no puc participar en l'operació que l'exèrcit infligeix dia a dia als palestins.
Més notícies, Raül Flores.
El professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional, Joaquín Urias, assegura que si la llei d'amnistia surt aprovada del Congrés dels Diputats entrarà en vigor l'endemà mateix.
En declaracions al suplement de Catalunya Ràdio, Urias afegeix que només quedaria aturada en aquells casos en què el jutge presenti una qüestió d'inconstitucionalitat a l'espera que resolgui l'alt tribunal.
Si el Parlament aprueba una llei d'amnistia, pues esa ley está en vigor. Lo que va a suceder, en este caso parece, bueno, es que el Partido Popular o Vox o otros partidos presentaran un recurso ante el Tribunal Constitucional y algunos jueces, a la hora de aplicarlo, en vez de aplicarlo presentaran una qüestió d'inconstitucionalidad. Eso no quiere decir que la ley se bloquee ni mucho menos.
Alarma a l'aeroport d'Henburg, al nord d'Alemanya, que continua tancat després que un home armat hagi entrat a la pista amb el seu cotxe i hagi començat a disparar l'aire.
Dins del cotxe hi ha la seva filla de 4 anys. L'home la reté com a hostatge. Una estona abans, la mare de la nena havia avisat a la policia que el pare se l'havia endut per la força i la policia confirma que darrere d'aquests fets hi ha una batalla per la custòdia de la nena.
Ara mateix continuen negociant amb l'home perquè s'entregui i alliberi.
La policia ha detingut la mare d'un nadó com a sospitosa de la mort del seu fill a Porto Cristo, a Mallorca.
A més de la mare, hi ha dues persones més que estan detingudes. La Policia Nacional investiga si dijous passat van llençar el nadó a un contenidor on va morir poc després.
Els agents han revisat les càmeres de seguretat de la zona per identificar-ne els autors i localitzar el vehicle on van traslladar la criatura.
El desencadenant va ser un testimoni que va veure com una persona baixava d'un vehicle per llençar un embolcall a la brossa amb una actitud que li va semblar sospitosa.
El testimoni va avisar els cossos de seguretat i quan van localitzar el nadó el van traslladar a l'hospital de Manacó on finalment va morir.
Proliferen les iniciatives de pares i mares d'escoles i instituts catalans per retrasar l'edat en què els fills i filles tinguin el primer telèfon mòbil, com a mínim fins als 16 anys.
Al barri del Puebla Nou de Barcelona s'acaba de crear la plataforma Adolescència Lliure de Mòbils,
que en només dues setmanes ja té un grup de Telegram amb més de 2.800 persones.
Xavier Casanovas reclama al departament que reguli l'ús dels smartphones als centres educatius,
perquè sovint es troben que els mateixos professors reconeixen que estan desbordats.
Ho ha explicat avui el suplement de Catalunya Ràdio.
Després hem de demanar també, evidentment, al Consorci d'Educació i a la Conselleria que marqui unes normes clares,
perquè el que ens està sorprenent més és que són els mateixos professors els que ens estan dient,
sisplau, tireu endavant, seguiu fent pressió perquè nosaltres no podem fer de policies a l'institut,
no podem estar contínuament controlant els fills. Aquesta no és la nostra tasca, no?
Els mateixos professors i escoles estan demanant d'alguna manera que se'ls alliberi d'un paper que no ha de ser el seu, no?
Esports, Albert Benet.
L'entrenador del Barça, Xavi Hernández, assegura que el seu equip va jugar uns primers 20-25 minuts inacceptables a Noeta.
ahir al vespre en la victòria per 0-1, un gol de cap d'Araújo ja al final.
L'última acció del partit, al minut 93, li va donar una victòria molt valuosa al Barça a Noeta,
que fa que es mantingui a 4 punts del primer lloc, que avui pot tornar a separar el Madrid,
que rep el Rayo al Bernabéu.
De moment el líder és el Girona, que suma 31 punts de 36.
10 victòries de 12 partits després de l'aconseguir ahir a Pamplona, al camp de l'Ossassona, per 2-4.
També ahir a la Lliga de Futbol, Betis 2, Mallorca 0 i Celta 1, Sevilla 1.
En aquest partit, a Baleidos, indignació amb l'àrbitre per un penal assenyalat a favor en primera instància,
el temps afegit i corregit després a instàncies del Bar.
L'espícar de Baleidos va acabar punxant la cançó de Rafael Escándalo
i el capità del Celta, Iago Aspas, va acabar tirant a terra el monitor del bar.
El Fluminense, campió per primera vegada de la Copa Libertadores aquesta nit passada,
després de guanyar per 2-1 a la pròrroga a la final disputada a Maracanà,
a Rio de Janeiro, contra un Boca Juniors que ha guanyat el títol 6 vegades,
però que fa 16 anys que no l'aconsegueix.
Toni Bou, campió del món de trial indoor per 17 vegades seguida,
és el seu títol mundial número 34.
A l'ACB avui Múrcia-Manresa, dos quarts d'una, Breogant-Barça a les 5,
i Joventut-València, dos quarts de 7.
Ahir, victòria al Bàsquet-Girona a la pista del Palència de 4, 76 a 80.
Fins aquí les notícies.
No ho diguis en veu alta, aquestes coses no les veu tothom.
No ho expliquis als altres.
Ja ens està de ser el secret,
mai és ben guardat del por.
El Suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Amb Roger escapa.
11 i 6.
La cosa em tremola si m'intento moure cap a un lloc diferent.
Ja no em pregunto si encaixo amb el que busco,
és l'impuls que va creixent.
Sé que és estrany
que tot vagi bé
que acorren que no
intenti res.
Començar de nou quan només tens 24 anys.
Mentre els seus amics eren a l'institut,
la nostra convidada pujava als escenaris
d'arreu del país per presentar el seu primer disc.
El seu talent descomunal i una sensibilitat especial
de seguida van encisar el panorama musical català.
La Covid va fer saltar pels aires
la gravació del que havia de ser el seu tercer disc
i el confinament va fer estralls
en aquesta cantant de Manlleu
que va veure com una anorèxia nerviosa
l'allunyava de tot i de tothom
durant almenys un any.
Avui Paula Valls ens presenta el seu últim disc
que sona així de fantàsticament bé
començar de nou un viatge musical
sobre la seva recuperació d'un trastorn
que semblava la parteria per sempre de la música.
Paula Valls, bon dia i bona hora.
Bon dia.
Com estàs?
Bé, molt bé.
L'enhorabona per aquest disc,
perquè sona de meravell.
Ens hem passat pipa escoltant-lo aquests dies.
Moltes gràcies.
La veritat és que ens està donant uns regalassos molt guais
que no m'esperava.
Això de fer-lo íntegrament en català
era per explicar millor
o de primera mà el que t'havia passat?
Clar, és que el català és la meva llengua.
Llavors jo tenia...
Bé, em vaig adonar que amb l'anglès,
com que jo també soc molt perfeccionista,
al final et maquilles molt tot, no?
I és una manera tan directa
de dir les coses,
d'amagar-te una mica més.
En català era com de cop i volta
d'espullar-se a saco.
Sí, sí.
Llavors, clar, pel que estava explicant,
que és algú superíntim,
havia de ser així, sí.
Expliques a través del disc el que t'ha passat, no?
Totalment.
El disc és el viatge a la meva recuperació.
Totalment.
O sigui, comença...
La primera cançó, de fet, és...
M'està passant alguna cosa,
no sé què és,
alguna cosa no va bé,
no sé com posar-hi paraules,
i llavors a partir d'aquí
comences a posar paraules a la malaltia,
la comences a mirar,
la comences a entendre,
i al final, doncs, sobretot,
la cara, diguéssim, és més la malaltia,
la primera part,
i la segona part del disc és ja com la recuperació
i el tot va bé, no?
Fos una part de la teràpia, el disc?
Sí.
O sigui, no ho sabia, però sí.
Ho vaig com a entendre,
un cop vaig començar, doncs, això,
escriure cançons un altre cop,
perquè, clar, vaig haver de parar,
i un cop a l'estudi,
que vaig fer com un exercici molt d'empoderament,
de dir, ei, està bé, tranquil·la,
clar, tot havia canviat de cop i volta, no?
Com vas veure que alguna cosa no anava bé,
amb tu mateixa?
Jo crec que la primera, primera, primera vegada
que me n'adono és...
Jo vaig sortir del confinament
que em veia fantàstica,
i, clar, a casa meva no m'hi veien,
havia perdut molt de pes.
Jo estava tranquil·la,
jo em veia bé.
Llavors, la meva mare,
recordo que una vegada em va dir,
vés a fer-te unes analítiques
perquè jo no et veig bé.
M'ho va dir tantes vegades
que, per pesada, al final hi vaig anar, no?
I quan vaig anar a recollir els resultats,
jo estava tranquil·líssima,
i et dic que em veia bé,
o sigui, pensava,
et dirà que estàs fantàstic,
i aquell dia la infermera,
doncs...
Bueno, me'n recordo
com va mirar la meva mare,
perquè ella m'acompanyava, no?
Com em va mirar a mi
i em va dir,
això hem de fer alguna cosa,
perquè no està bé.
Però jo no entenia res.
Clar, jo no entenia res.
No n'eres conscient?
No, i no sabia la gravetat del problema.
Sí, sí.
Que fort, no?
Sí.
Sí, i a més a més
és que més que en recordar-me
per l'enfadu del moment
o per pensar,
hòstia, que injust,
estic superbé,
em va quedar molt més
el dels meus pares,
la cara que vam fer, no?
Quina cara vam fer?
Com de no entendre,
com de voler-me,
no protegir, no?
Però de pensar,
ostres, potser,
potser hauríem pogut fer
alguna cosa abans, no?
I ells tampoc érem conscients
de la gravetat del problema,
perquè també ens hi hem anat
trobant amb tot, no?
Ho hem anat aprenent.
Sí, sí.
Avui fa un any
que crido i ningú em sent
em vaig desconnectar
sense ser-ne conscient.
És cursa mita
que m'ha prohibit viure.
avui fa un any
que els segons
s'enclaven
a les costelles.
En quin moment
li posen nom
el trastorn?
Aquella infermera
ja us diu
tens un trastorn
de conducta alimentària?
No me'n recordo
si va ser així,
però sí,
o sigui,
no me'n recordo
si ja em va dir
tens una anorexia
o tens un trastorn
de conducta alimentària,
però em va derivar
un altre professional
i a mi directament
potser no m'ho va dir
però la meva mare
em sembla que sí.
Perquè, clar,
és una malaltia
que el primer que fa
és això, posar...
O sigui,
tu vius per la malaltia
llavors, clar,
tothom qui ataca
aquesta malaltia
és com un amic,
no?, de cop i volta
i suposo que ella ho sabia
i jo crec que amb la meva mare
sí que ella li va dir
de...
us dono aquests centres,
aquests noms,
aquesta noia
necessita ajuda.
Sí.
Has entès per què et passava?
Per què et trobaves així?
Sí.
Soc una persona extremadament
extremadament perfeccionista,
extremadament emocional,
llavors,
tinc una obsessió
també molt gran
pel control, no?,
i controlar-ho tot
i alhora ser perfeccionista
és com...
necessites això, no?,
és com la teva...
una mica la teva droga.
Llavors, clar,
quan arriba un moment
en ple confinament
que no controles res,
que tot escapa
dels teus plans,
el fàcil,
doncs,
és això, no?,
el fàcil,
com és normal
que acabis desenvolupant això,
no?,
que com a mínim
controles el que ingereixes.
Llavors,
també, bueno,
que soc extremadament emocional,
jo crec que he anat veient
que hi ha moltíssimes coses
que poden haver derivat d'això,
no?,
des de,
jo què sé,
comentaris amb el cos,
que això crec que és
alguna cosa menor,
en el meu cas,
perquè jo sempre havia passat
bastant de tot,
jo crec que en el meu cas
és més el tema del control,
el que passa que, bueno,
que cada minicòs de pacient
vivim a la societat que vivim,
sí.
I tot això ho pagaves
amb el menjar?
Sí,
sí, sí,
era com...
Bueno,
és que ho vius com una droga,
realment es tracta
com una addicció a la recuperació,
sí,
perquè tu estàs enganxat
a fer aquest símptoma,
tu estàs enganxat a això,
sí.
En què consistia aquest símptoma?
És com que el teu cap
només pensa en menjar,
en quan menjarà,
en, jo què sé,
controles com,
bueno,
tens...
Com saps les calories de tot,
llavors també constantment...
Fins i tot jo me vaig adonar
que, per exemple,
vaig haver de tornar
a aprendre a respirar,
que sona com ridícul,
però m'adonava que, bueno,
que tot el dia estava com pressionant
per fer com abdominals,
és que no ho sé.
Llavors,
quan a mi em deien
relaxa't,
no sabia respirar normal,
però perquè és això,
el meu cos estava com en tensió,
pensant que cada moviment
o que cada lloc on anés
doncs fos una mica més lluny
per gastar més,
com més calories, no?
I llavors també m'encantava
la sensació aquesta de dir
no, no t'ho res.
o sigui,
perquè de cop i volta
és com que, bueno,
tot gira entorn a això,
això que és conegut,
i la resta de coses
que no pots assumir
o que no vols assumir
o que t'angoixen terriblement,
doncs desapareixen,
perquè l'únic que vols és,
bueno,
estàs cansada,
l'únic que vols és això,
no menjar,
però saps
què és el que no vols.
em recordo també
que m'adormia a tot arreu.
Tenia molta son,
estava molt cansada.
Llavors,
bueno, no sé,
és com que en aquell moment
preferia això.
També era una manera
com de desaparèixer, no?
I fer-ho,
bueno,
tímidament
i sense,
sense això,
sense que ningú
s'ho prengués malament.
Sí.
Com estàs ara?
Superbé.
Jo ara, sí,
estic molt contenta.
No esperava,
no esperava tornar a fer música.
que...
És molt greixut això que dius, eh?
Sí, sí, sí.
Sí.
Clar,
jo vaig pensar,
hi va haver un moment
que vaig intentar
com reactivar el tema dels concerts,
fer concerts
mentre em recuperava.
Va ser impossible.
O sigui,
clar,
fer música comporta,
bueno,
això,
comporta ser-hi molt,
o sigui,
mentalment,
emocionalment
i físicament
comporta molta exposició.
Llavors,
jo no ho podia assumir.
I els,
bueno,
els pocs concerts
que vaig fer,
doncs,
no,
no,
la malaltia se'm menjava.
Sí, sí.
Llavors,
bueno,
clar,
jo va arribar a un punt
que dic,
és que si segueixo,
me'n recordo,
o sigui,
anar amb els meus pares
i dir-los,
és que si segueixo
fent música,
moriré.
Clar,
jo pensava,
bueno,
no sé,
potser tindràs un disc allà,
bueno,
dos discos allà
i seran l'anècdota
d'aquí uns anys,
no,
si et recuperes,
però,
però jo
havia com
desprès a fer cançons
i tenia com
una relació
toxicíssima
amb la música.
Pensaves en la mort?
Sí.
Sí,
bueno,
és molt normal,
o sigui,
d'això se'n parla
molt poc,
però amb tots els trastorns,
clar,
al final,
un trastorn de conducta alimentària
també té molta part
d'altres trastorns
i passar per la depressió
també és un d'ells.
Llavors,
clar,
jo al final
em veia com
que molestava tothom,
com que tothom
havia de cuidar,
com que els tractaments
per la,
diguéssim,
són privats,
la majoria de tractaments,
perquè per la seguretat,
o sigui,
per la pública
no et pots recuperar,
és pràcticament impossible,
no?
Llavors,
clar,
jo em veia com
una despesa increïble,
llavors,
clar,
jo era com,
bueno,
a mi,
deixeu-me,
saps?
Jo em vaig apagant
i ja està,
deixeu-me.
El que passa,
que clar,
vull dir,
això era la malaltia,
no era jo,
jo tinc un instint
de supervivència brutal,
vull dir,
ho he demostrat ara,
no sé.
Repeteixo la rutina
com si no pogués
casar-me
i escric
amb la por d'entendre
però és la meva teràpia.
Potser encara
estic viva
per si ho vols
recuperar-me,
si em despullo
no asseguro
que sigui
gaire agradable.
no tinc ara temps
per començar
una nova vida
però potser
tinc temps
per evitar
de destruir-la.
Intento
reaprendre
a articular
alguna paraula
per si
haig de cridar
Filomena.
és un miracle
si no escolto
la meva crore
aliada
que m'obliga
a buscar-me
a descobrir-me
cada tara
i habito
els miralls.
En què consisteix
la recuperació,
Paula?
Bé,
estàs sempre
acompanyada.
Ho has d'estar
un any tancada,
no?
Sí.
No sé si tancada
és la paraula,
ingressada o...
Bé,
en aquell moment
ho sentia...
Jo dormia a casa,
o sigui,
jo feia hospital de dia
matins i tardes,
és a dir,
que anava de 9 a 7.
i a les tardes,
bé,
clar,
és que acabes
assegutadíssim
perquè mentalment
treballes molt
i, clar,
ja quan arribava a casa
era com...
Me n'anava a dormir,
o sigui,
estava molt cansada.
Recuperar-se,
mira,
el més important
és confiar
i és terrible
i terrorífic
i fa molta por
perquè no confies
en ningú.
No et vols recuperar,
no et vols recuperar.
Quan tens una cosa així,
no vols.
Llavors,
bé,
és com,
no sé,
anar per un caminet
amb els ulls,
amb una vena,
no?,
amb una vena als ulls
i dir,
bueno,
m'han dit que no cauré,
després no caure.
Però arriba un punt
que ja ho has perdut tot,
llavors és com,
bueno,
doncs és,
bueno,
vaig a confiar,
no?,
si més no,
per això,
pels meus pares,
no ho sé,
i a mica en mica
et vas recuperant,
sí.
Haver començat
de tan jove,
el primer disc
amb quants anys
el treus?
17,
em sembla que en tenia.
Però prèviament,
abans ja feies entrevistes,
recordo,
treies singles...
aclarats el disco
jo ja havia sortit
a les ràdios.
Creus que haver
hagut de gestionar
això tan aviat?
Ha tingut alguna cosa
a veure amb el que t'ha passat
aquests últims anys?
Jo crec que és,
més que
l'haver hagut de gestionar,
és el no haver gestionat.
Ahà.
perquè...
Has fet moltes hores de teràpia,
tu, eh?
Sí,
sí, sí.
O sigui,
jo crec que en aquell moment
no és...
A vegades la gent em diu
que és per la pressió
dels mitjans,
el públic...
No,
a mi sempre m'han cuidat molt
i per sort la gent
sempre m'ha acompanyat
superbé,
però clar,
és més la pròpia pressió
de no voler defallir,
de, no sé,
presentar un disc
i que el següent sigui millor,
que el següent concert,
que tot,
tot,
tot, no?
Llavors,
clar,
jo no sabia
que tenia aquesta,
bueno,
aquesta obsessió pel control,
que era tan perfeccionista...
Aquest perfeccionisme
és amb la música
o amb altres aspectes
de la vida?
Amb tot,
amb tot.
O sigui...
Amb les parelles,
amb...
Sí, sí, sí, sí.
O sigui,
amb tot.
Jo també he descobert
que és això,
que tinc una part molt toc.
Llavors,
ara,
per exemple,
quan veig alguna cosa,
precisament amb la parella,
no?
Ell se n'adona molt
de coses que faig
que a vegades no...
amb els coberts
o amb les alarmes
o amb els números.
Hi ha coses
que ja les sé
i llavors intento
no fer-les,
però hi ha coses
que no les sé
i que en el moment
que ell m'ho canvia,
saps?
Llavors,
clar,
jo sempre he sigut així
i sempre seré així.
Llavors,
el no saber-ho
i el no gestionar-ho,
aquí va ser el problema,
sí.
T'has acceptat com ets
per això?
Sí.
M'enric molt,
ara.
És una putada,
també,
perquè...
Sí.
perquè et dificulta molt la vida,
clar,
hi ha coses que,
bueno,
que t'enfaden i ja està,
però hi ha coses que,
no sé,
amb el tema de les alarmes,
jo això m'ho he hagut de currar molt
i encara ara a vegades caic,
perquè si no em poso l'alarma
a l'hora que vull,
jo surto al carrer
i tinc la sensació
que em moriré.
I això,
clar,
és molt fort.
I vaig amb la bici
i penso,
bueno,
ja està,
ja està,
ja està.
I pateixo
durant tot el dia.
Llavors,
bueno...
Com es treballa això?
A teràpia,
dic.
Portant la contrària
a aquestes obsessions.
Sí.
Aquesta paula interior.
Sí,
portant-li la contrària
i fins i tot,
clar,
jo sóc molt obsessiva,
no?
Llavors,
jo vaig arribar a buscar a Google
si hi havia alguna relació.
Clar,
en aquell moment
jo ho feia com una cosa,
no, no,
hi ha una relació
perquè jo em sento així,
perquè jo no puc sortir al carrer
si no he fet això,
però,
clar,
arriba un moment
que dius,
bueno,
anem-ho a provar.
I pateixes
i ho passes molt malament,
molt malament.
Però,
bueno,
també entens
que no cal estar lligat,
això,
sí.
He vist que a la portada del disc
hi ha dues paules
que s'abracen.
Sí.
En el fons
li estàs dient
a aquesta altra paula
que l'estimes,
no?,
i que l'acceptes com és.
Sí,
és com un,
bueno,
tenc un dol d'una cosa,
no?,
i alhora,
doncs,
una abraçada de,
ei,
tens tot un camí per fer
i aniràs superbé,
no?,
com que et desitjo molta sort.
Potser
no cal
dir res
i que
s'ho emporti
al vint.
potser
no cal
dir res
i que
s'ho emporti
al vint.
És que és un discàs,
això, eh?
En quin moment
li dones la volta
i dius
doncs,
tornaré a fer música,
tornaré a escoltar música,
tornaré a escriure música,
perquè fins i tot
hi va haver un moment
en què deixes
d'escoltar música.
Sí.
En quin moment
li dones la volta,
això?
És que no va ser buscat,
jo no tinc la sensació
d'haver dit
ai, mira,
doncs ara faré un disc.
Simplement va ser,
em vaig apartar,
vaig deixar això,
no?,
d'escoltar música
perquè em pressionava
moltíssim,
perquè jo no ho podia assumir,
jo no em podia fer.
a teràpia
sempre em feien escriure,
no?,
com em sentia,
les emocions,
el que ja no havia anat bé.
Llavors,
de cop i volta,
a mesura que vaig començar-me
a recuperar,
va anar tot
mica en mica,
vaig començar a llegir,
vaig poder tornar
a tenir la suficient concentració,
no?,
això per escriure
alguna cosa
que fos més poètica,
potser,
i mica en mica
com que va anar evolucionant,
fins que un dia
em feia una por terrorífica,
eh?,
seure davant del piano
i recordo
que vaig estar
diversos dies,
hòstia,
sí,
recordo diversos dies
allò que deia,
no,
em ve com de gust,
no?,
a casa meu,
a casa dels meus pares
hi ha una sala
amb un piano de cua
i això,
on he assajat sempre,
i anava a la sala,
em tancava,
em mirava al piano,
fotia unes ploreres
increïbles
i marxava
i no feia res,
però ja era com,
bueno,
m'he acostat a tu,
no?,
fins que és això,
algun dia,
doncs,
no sé,
amb molta por
tocava algun acord
i veia que potser
funcionava,
potser no funcionava
i tornava a marxar,
no?,
fins que un dia,
és això,
vaig escriure la primera,
primera cançó
que és PB1,
que de fet segueix tenir,
bueno,
té aquest títol
perquè és la primera
que vaig escriure,
la primera demo
que vam gravar
i el dia que la vaig fer,
que va ser tot allò
de principi a fi,
li vaig enviar l'audio
a un dels productors
i suposo que ell
va ser molt intel·ligent,
em va caçar el moment
i em va dir,
ei, pots venir a l'estudi
avui a la tarda
i vam gravar la demo
aquell mateix dia,
sí, sí.
Té aquesta cançó.
I és que tu sempre dius
que tot és senzill,
tu l'enemic no el veus
perquè el tinc anys,
avui intento escriure
el que no vaig dir,
el mal que sento
no marxa d'aquí.
No puc dir
la paraula prohibida
el meu buit
existeix igualment
Duc dins d'un sac
que és ple d'espiners
i m'afogo lentament
Començar de nou
l'últim disc
de la Paula Valls
amb aquesta peça fantàstica
que va donar obertura
a totes les cançons
que van venir després.
Tornes a pujar als escenaris,
17 de novembre
dic la Franca del Penedès
amb un munt de concerts
per endavant.
Suposo que t'han morts de ganes.
Sí, és molt guai.
Ara és com...
Tornem una mica aquí, no?
Són bastant sacsejades
els concerts,
per mi la primera,
però per la gent que ha vingut
també m'ho han dit que és...
Cantar les cançons, no?
Sí.
Cantar-les.
I escoltar-les.
Bé, és que ara posaves PDU
i clar, si t'hi fixes
hi ha algun moment
que se'm sent tremolar.
I clar, d'alguna manera
tornes aquí i dius
hòstia, que algú tregui
aquesta noia d'aquí, sisplau.
No sé, em fa...
Se't remou, se't remou.
Sí.
Però és maco, o sigui,
la música ha de fer això.
Si no m'ho fa a mi,
com vull anar a explicar això
a la gent, no?
Llavors, bueno,
als concerts hi ha moments
sacsejada
i hi ha moment bailòteo.
Vindrem a veure't.
Paula Valls,
moltes gràcies,
molta sort.
A vosaltres.
Fem una pausa
i de seguida
tornem al suplement.
Avui intento escriure
el que no vaig dir
amb el que sento
no marxo d'aquí.
El suplement.
Ràdio amb esperit
de cap de setmana.
Amb Roger escapa.
Salut!
Salut!
Salut!
Salut!
Salut!
Salut!
Salut!
Salut!
Salut!
Atlàntida.
Som assegurances.
Clínica dental.
Clínica estètica.
Dependència i residències.
Atlàntida.
Salut!
De la...
Ana Zepa.
Una terra seca.
A nivell d'humor,
com són la gent d'aquí?
No en tenen gaire.
Ara ho tenen gaire.
Amb gent amb la pell molt dura.
Anem bé o no?
Només anem.
M'acaba d'atropellar el carro.
Bueno, és el teu problema.
És el teu problema.
A l'oest,
els forsters
no ho han tingut mai fàcil.
Quim Masferrer
visita la Granadella.
És que en aquest poble
ni els gossos
tinc a favor.
El Foraster
a TV3
dilluns a la nit.
Al matí de Catalunya Ràdio
donem veu a la teva realitat.
Quant t'ha pujat a tu la hipoteca?
230 euros.
I això què significa per tu?
Potser arriba a final de mes
i llavors
ho hem d'anar tirant d'estàndix.
Tots els 700 euros
a pagar
prop de 1.000 euros.
I actualment
m'ha pujat
300 euros més.
Amb la pujada de l'Auríbor
ens trobem actualment
pagant
1.577 euros.
Gran maldecap
per milers de famílies
el que evidentment
se'ls desquadren totalment
els excels domèstics.
de dilluns a divendres
de 6 a 1
al matí de Catalunya Ràdio
amb Ricard Ostrell.
11.58 AM
quartier general
del matí de Catalunya Ràdio.
A partir de les 12
avui una última hora impecable.
S'ha entès?
Sí, Ostrell!
Aida, no permetis
prometes de matxilulós, d'acord?
Tot controlat, Ricard.
Quim Morales, et vull ben atent
i concentrat.
Eh, jo?
Eh, eh, eh,
per quina era la pregunta?
I tu, Joel Díaz,
fes el favor
de no dir paraules a l'altre.
De dilluns a divendres
a les 12
l'última hora del matí
de Catalunya Ràdio.
Humor gairebé
sense censura
amb Quim Morales.
Que al final
no es podrà dir re, tu.
Vols millorar els teus hàbits
però no saps ben bé
per on començar, oi?
Si t'interessen la nutrició,
l'alimentació,
l'activitat física
i la felicitat,
el Sància Estalvis
és per tu.
Cada dilluns
un nou podcast
perquè prenguis a cuidar-te
amb els millors professionals.
Sància Estalvis,
el podcast d'hàbits saludables
de Catalunya Ràdio.
Cada dilluns
un nou capítol
amb Àdam Martín.
A l'àmbit al web
de Cat Ràdio
i el 3Cat.
El suplement.
Ràdio amb esperit
de cap de setmana.
Amb Roger es capa.
Pràcticament dos quarts de dotze.
Jo no sabia encara
però la situació del país
s'havia canviat molt
i em disposava a viure
l'experiència més dramàtica
de la meva vida.
Convertir-me en nostatge
de l'estat islàmic.
Un dels segrestos
que a més a més van ser
dels més mediàtics
de la història recent.
Això que sentim
és un fragment
de Retorn a Raca,
el documental
que podem veure
aquest dimarts
al Sense ficció
de TV3
i que narra el viatge
que el periodista
Marc Marginedes
ha fet
a la ciutat
de Raca,
a Siria.
És on fa
tot just 10 anys
va estar segrestat
durant 6 mesos
a mans d'estat islàmic.
Un segrest mediàtic
en el seu moment
però que ell
sempre ha lluitat
per deixar enrere.
No ha volgut
convertir-se
en el protagonista
d'un conflicte
que fa 12 anys
que dura
i que ha deixat
milers de víctimes.
Marc Marginedes,
bon dia.
Molt bon dia,
com esteu?
Molt bé,
i tu?
Molt bé,
molt bé.
No sé si tens
una mica de coqueta
a l'estómac
per l'estrena
aquest dimarts
d'Aquest Sense ficció
perquè tot deu haver
remogut de dalt a baix
això, eh?
Bueno,
aviam,
home,
és la sensació
que tens
una mica
que mai acabaràs
de deixar enrere
aquest segrest,
no?
El fet
que,
a més a més,
que té molta importància
a l'actualitat,
no?
La guerra d'Ucraïna
que tenim ara
no s'entén
sense la guerra de Síria
i tot l'empoderament
que va suposar això
per Putin,
no?
Aleshores,
doncs, bueno,
amb una mica de neguit
espero que l'audiència
més que li agradi
que li conmogui
perquè és un documental
fet per conmoure
i que sobretot
que arribi
i que vegi,
doncs,
la història
de 20 persones
que lluitaven
per explicar
al món
les conseqüències
d'un conflicte
que és un dels conflictes
més terribles
de la història
que és la guerra civil
siriana.
Tu no has volgut mai
convertir-te
en el protagonista
de la història
d'aquest segrest,
fa 10 anys ja
d'aquest segrest,
per què ara sí
que has acceptat
posar-te davant
de la càmera
i tornar al lloc
on tot va passar?
Bueno,
bé, bé,
jo sóc un narrador,
no sóc cap protagonista,
jo crec que
els protagonistes
d'aquesta història
són
el poble sirià
que ha patit
terribles
excessos
per abusos
i crims
per part del règim sirià
i també d'estat islàmic
i després
els meus companys
que han mort.
Jo, aleshores,
per mi,
jo m'ho prenc una mica
com una mena
d'obligació
com a periodista,
és a dir,
jo he estat testimoni
d'un segrest
que ha estat tan mediàtic
i que en el fons,
doncs,
bueno,
com a periodista
ho has explicat
el que vaig veure,
no?
I sobretot,
per mi,
torno a dir,
no?
És una mena,
una forma d'enjaçar
el que va passar a Síria
en l'actualitat,
no?
Molta gent pensa
que jo,
quan vaig marxar a Rússia,
vaig marxar
perquè m'escapava
d'Orient Propé
i més aviat al contrari,
ja anava a Rússia
a buscar respostes
de coses que havia vist
durant el segrest.
El que passa és que,
clar,
és un conflicte
que, com expliques,
12 anys després
continua viu
però que no apareix
als titulars,
no?
Que ha quedat enterrat
per,
ara, evidentment,
el conflicte a Israel
però, evidentment,
també pel conflicte a Ucraïna.
Costa molt parlar de l'Ucraïna.
Aviam,
jo penso que,
primer,
no pot estar oblidat
perquè,
és a dir,
si en aquests moments
Hamas existeix
i té la força que té
i l'Iran pot jugar
o a fer tan important
en el conflicte
ara-israelià,
malgrat que està
a milers de quilòmetres
de les fronteres israelis,
pel fet que hi ha
en aquests moments
a Síria
un règim
que, bueno,
que permet aquesta continuïtat
territorial
i permet
que, bueno,
que arribi
el recolzament logístic
a Hezbollah
i a Hamas, no?
Aleshores,
està totalment vinculat
amb l'actualitat,
com està també vinculat
amb l'actualitat
a la guerra de l'Iraq,
no?
La guerra de l'Iraq
es va derrocar
al règim suní
de Sant Joseín
i s'ha instal·lat
un govern xí
que dona
precisament
continuïtat
a l'Iran,
no?
Aleshores,
doncs, bueno,
són peces
d'un mateix puzzle
i em sembla
que és molt important
precisament
com a periodista
explicar-les,
no?
Jo crec que en aquest documental
sobretot
hem volgut
no és un documental
basat
en les meves experiències
sinó que és un documental
mínimament periodístic
i jo torno a Raca
com a narrador
però també com a periodista
intentant veure
quines són les conseqüències
que és el que ha passat
amb el territori
on vaig estar segrestat
i què és el que ha passat
amb la gent, no?
Aleshores,
doncs,
torno a dir,
per mi és sobretot
un exercici periodístic.
Com va ser per això
des del punt de vista personal
tornar al lloc
perquè
no vull fer un spoiler
del que veurem dimarts
però
hi ha un moment
en què intentareu
tornar
a la casa
on vau passar
bona part
del vostre captiveri
i l'escenari
que et trobes
és que aquella casa
ha estat bombardejada,
no?
Sí,
bueno,
aviam,
aviam,
la casa,
la casa,
nosaltres vam estar
en molts jocs,
no?
És a dir,
perquè ens movien constantment.
Sí, sí,
perquè teníem molta por
que s'agressin
una operació de rescat
com si de fet
va existir,
no?,
un cop que nosaltres
vam ser alliberats.
El que passa
que, bueno,
el moment més crític
va ser precisament
aquella casa
que és al costat
del riu Éufrates
i, bueno,
trobar-la va ser complicat
perquè, bueno,
aviam,
jo havíem estat
a dintre,
no?,
però no,
però no,
però clar,
teníem molt pocas referències.
finalment la vam trobar
amb l'ajuda més a més
de Ricard García Veranova
que és un tal
del report d'un fotògraf
que, bueno,
que ens va ajudar
i que també
el van segrestar,
no?
Sí, sí, sí.
Sí, exactament.
Inclús va anar
a Vianatei
a aquella casa
amb un equip
de la BBC
i, bueno,
les meves sensacions
van ser,
aviam,
més que un trauma,
jo insisteixo
que per nosaltres
no som
un regidor
d'un ajuntament
del País Basc
que segresta ETA
i que li fiquen
un zulo,
no?
Nosaltres estem exposats
a la violència,
aleshores,
doncs el fet
d'estar exposat
a la violència
i de tenir en compte
que una cosa així
pot passar,
te'l prens més
com un accident laboral,
més que com un trauma,
no?
No és més
que un trauma,
aleshores estàs
potser més preparat
psicològicament.
Per a mi,
el més xocant
va ser
les diferents
percepcions
que vaig tenir
quan vaig veure ja,
quan vaig arribar ja,
no?,
des de la distància,
era un riu
que baixava molt fort
i ens volíem escapar
pensant en què
volíem escapar
i jo pensava
jo mai podré escapar-me
perquè estic
molt feble
i creuar aquest riu
doncs, bueno,
baixava molt dents
i feia fred
i pensava
que mai ho conseguiria,
no?
En canvi,
quan vaig anar,
vaig tornar
precisament
per la filmació
del documental
al maig del 2019,
la situació
va ser molt diferent,
feia moltíssima calor
i jo l'únic cosa
que volia
era ficar-me al riu
perquè la veritat
és que el rodatge
va ser molt complicat,
no?
També és una sensació
molt estranya
veure un paisatge
que tu només has vist
des d'una finestra
i tornar a arribar
al lloc
i veure,
bueno,
jo, clar,
mai em vaig poder acostar
fins al riu,
elaborar el riu,
jo el veia a la distància,
no?
I, bueno,
hi havia com una petita platxeta
i, bueno,
això és...
però jo no crec
que sigui una qüestió
de traumàtica,
o sigui,
és a dir,
que em va remorar molt,
no?
Jo insisteixo,
evidentment,
el segrest
va deixar seqüeles
i, de fet,
tots nosaltres
vam haver de passar
per una mena
de tractament psicològic
posterior,
no?
Però, bueno,
jo penso que són coses
que aquestes
que les fas
d'una forma privada,
no?
I no públicament.
Jo insisteixo
que aquest documental
no és cap teràpia,
sinó que és un document
periodístic
i, sobretot,
un documental
que intenta traslladar
i que intenta
que la persona
que el vegi
ficar-la a la pantalla
i traslladar-la
a la Síria
sota control
d'estat islamic,
no?
Aquest dimarts
TV3
no ens el perdrem
i després
un dia
em parlarem
amb calma
aquí a l'estudi,
eh, Marc?
Però tu
entenc que saps
qui et va segrestar,
s'han identificat
i amb sort diferent
per ells,
no?
Perquè el destí
d'alguns dels segrestadors,
alguns han acabat morint
en altres operacions,
no?
Jo penso,
aviam,
hi ha un element
que són els executors,
que són aquesta
seia que vam anomenar
els Beatles,
i es van anomenar els Beatles,
no perquè només
parlàvem amb accent britànic,
això va ser un,
això
es va anomenar
el John Catley
que va ser un altre
dels sostatges,
així,
perquè cada cop
que entraven
a la nostra habitació
doncs ens colpejaven
i en anglès
el verb
colpejar
és to be tap,
aleshores
es van anomenar els Beatles
especialment
per parlar
per referir-nos
a ells
sense que ells
sàpiguessin
que parlàvem d'ells,
no?
Però jo penso
que també
hi ha una qüestió
que queda molt pendent
per explicar
que és
quines són les forces
que estan
darrere
l'estat islàmic,
qui ha estat
recolzant
l'estat islàmic
i també,
i a més a més,
engeça moltíssim
amb el present,
no?
Perquè veiem
de cop i volta
un conflicte
que surt
i que surt
i que hi ha
un,
hi ha,
evidentment,
guanyadors,
no?
Jo crec,
per exemple,
que la guerra
de gas,
evidentment,
el principal beneficiari
de tot això
és precisament
Putin i el Kremlin,
perquè,
bueno,
perquè aquesta guerra
pràcticament
desvia recursos
i d'atenció mediàtica
sobre la guerra
d'Ucraïna,
no?
Podem dir que
a Síria també
passa el mateix,
no?
De cop i volta,
o sigui,
estàvem en un escenari
d'una guerra civil
amb unes situacions
terribles
comèses
pel règim
de l'Assad,
que és l'aliat
de Moscou,
no vistes
fins ara,
fins a aquell moment,
i de cop i volta
va sorgir
estat islàmic
i, bueno,
i tothom
se'n va oblidar
i va canviar
totalment la narrativa
i el president
Assad
i el règim de Assad
va ser
com una mica
com el mal menor,
no?
I això també
em recorda moltíssim
el que va passar
a Txetxènia
als anys 90.
Hi havia una oposició,
una rebel·lió armada
legítima
amb objectius polítics
que de cop i volta,
per algunes raons,
es va convertir
en una monstruositat
i va començar
a segrestar
periodistes
i cooperants
que era empresarialment
la gent
que anava ja
a exposar
les atrocitats
de Rússia,
no?
Aleshores jo penso
que són processos
que s'han d'explicar
i que tenen un mínim
com un denominador
que és el Kremlin.
Retorna a Rack
al Sense Ficció
de TV3
aquest dimarts
no ens el perdrem
amb el Marc Marginedes.
Marc,
una abraçada,
moltes gràcies
i t'esperem un dia
a l'estudi
per parlar-ne
tot plegat amb calma.
Estaré encantadíssim,
una abraçada ben gran.
5 minuts per arribar,
3 quarts de 12,
ara tornem
amb el Roger Masil
de Vicaraven.
El suplement
amb Roger escapa.
Benvinguts
els que encara
escolteu la ràdio
a la ràdio
a Vicinets
que us onés
la tecnologia.
Benvinguts
els que sempre
hi heu estat.
Benvinguts
Benvingudes
i benvinguts
a una nova manera
de veure i sentir
contingut en català
i de qualitat.
3CAT
Descarrega't 3CAT,
la nova plataforma digital.
Everything I want
She can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
she can't,
She can't,
she can't,
she can't,
she can't,
straight from the film,
she dances and sings,
if it happens for a reason,
wait till we begin.
She can't,
she can't,
she can't,
she can't,
El Suplement,
Ràdio amb esperit
de cap de setmana.
Amb Roger escapa.
Va.
¿Qué ha.
Fins demà!
Roger Mas, bon dia i bona hora.
Bon dia. David Caravent, com estàs? Molt bé.
Això és el demà, ho deixo. Cada diumenge a aquesta hora
amb el Roger i el David
fan converses, ells dos solets
i posen cançons. I avui
el tema que els ha inspirat sona així.
Soc un gran amic de la
cultura catalana.
Juntos
hem de
defensar
la diversitat lingüística
de l'Unió Europea.
És un document de fa unes setmanes
del ministre finlandès
parlant a la Unió Europea sobre la possibilitat
que el català fos oficial a les
institucions. És evident que això forma part
també de les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez
entre els partits independentistes
i el PSOE. I
aquesta qüestió us va inspirar per posar-hi
cançons, Roger, David. Sí, bueno, aquesta cosa
de la diversitat.
El fet que la teva llengua la parli a algú estranger
li dóna un valor...
A més, el ministre finlandès era molt divertit perquè
en el fons t'estava dient, no, encara no.
Això del català Europa, encara no.
Però t'ho diré amb la teva llengua.
Exacte. Era la vella tàctica
d'una de freda i una de calenta.
Però en realitat t'estan dient que no.
Exacte, t'estan dient que no amb la teva llengua
perquè m'entien.
Però res, sí que teníem
aquell puntet d'orgull, no?
Quan sents un estranger que parla
amb accent, que parla la teva llengua, dius
ostres, et reforça d'alguna manera.
I llavors és quan et diuen...
Ah, per exemple, a casa teva la teva mare
devia aprendre català. Totalment.
I jo he crescut en un
català amb accent, diguéssim, no?
I ara encara té accent?
Sí, encara.
Perquè als holandès els costa molt, no?
No, no els costa parlar
de llengües estrangeres, però sí que
adquireixen vicis, diguéssim,
per exemple, els gèneres els costa molt
perquè en canvien molts.
En les llengües germàniques hi ha molt gènere que canvia
i llavors, no sé,
errors que es van perpetuant en el temps
que a la fan li donen també un caràcter.
Avui, català amb accent.
El d'Ama ho deixo. Tot vostre.
Si m'ençoe, pa.
El suplement, amb Roger Mas i David Carabell.
A veure si endivineu quina és aquesta cançó.
Però hi ha una poda, és molt...
La vie, siset, em parlava,
de pomà tia al portà.
Mentre el sol es peràve,
el caro sveien passar.
Siis et que no vens l'estaga,
onest en tots ligas,
si nos podrem dispersar,
mai no podrem caminar.
Doncs bé, es veu que...
Jo encara no l'he reconegut, eh?
Encara no.
Es veu que feia temps que aquesta cançó
circulava en tots els ambients subversius occitants
amb dues copetes de vida gallac o armanyac de més.
i l'any 97,
un grup que es deia Motivé,
al voltant del grup Zep d'ara de Tolosa,
van fer un disc,
que es deia Canç de Lluita, en francès,
on versionen cançons de revolta
de diversos indrets,
entre els quals hi havíem.
Hi havia l'estaga,
i aquesta és una versió en directe
de 10 anys més tard,
aquest disc de sol 97,
doncs 10-15 anys més tard
la fan en directe
i en directe es veu que, efectivament,
sí que l'estaga no és només una cançó
que la van gravar en un disc,
sinó que és una cançó que funcionava
i que en els ambients, doncs, de...
Iac.
Que xulo.
És que, de fet, les versions,
quan una banda fa una versió d'un original
que ja és mític
o que ja té aquesta...
aquesta...
aquesta...
bueno, aquesta cosa de llegenda, no?
Doncs a mi li confereix a la cançó
més valor.
És una mica com quan...
com quan algú parla la nostra llengua
amb accent.
Però el que et porto jo ara
és una versió
que fa una...
una cantant molt coneguda
d'una cançó seva
i l'adapta simplement el català.
És la Laura Pausini
i ho va fer per la Marató de TV3.
Si sents que el cor t'ofega
Vine i t'abrasaré
prop de mi
Si el teu batec sapag
jo seré aquí
per fer-te costat
i tot aquell amor
que em vas donar
és tan gran
que no el puc amagar
Per tot allò que volem viure junts
Jo sempre estaré
prop de tu
al teu costat
Creem forces
per lluitar
Contra un món
que ens dóna
l'esquena
Aquí
On jo cuidaré
de tu
On jo vesliaré
per tu
És la fe
que ens dóna
la vida
Aquí
On allò que jo no soc
Això és el
Jo sempre hi seré
de Laura Pausini
que jo crec que s'adapta
com un guà
als propòsits
de la Marató
i l'original
em sembla que era en castellà
i l'havia fet
amb l'Àlex Obago
una cançó
amb molt de sentiment
i clar
el Marató està complint
una mica aquesta funció
que
molts anys abans
havien complert
altres
altres iniciatives
per
per fer que
grans artistes
doncs finalment
cantin amb la nostra llengua
Jo tinc una
t'he portat una versió
d'una versió
jazzística
del Damunt de Tu
Només Les Flors
del Montpou
i el Jordi Genés
que
aquí canta
Maru
la representant
de Portugal
a l'Eurovisió
l'any passat
i
un gran músic
de jazz californià
que és
Gerald Clayton
És una meravella
la vaig posar l'any passat
i a la secció
i jo crec que la posaré
el cop l'any
perquè
això és l'IT
l'IT català
és una meravella
absoluta
El Damunt de Tu
Només Les Flors
Eran como
una ofrena blanca
Lá
nunca
dava
no
Teu
cos
Ai
més
seri
andada
branca
Aquesta cançó
ara es pot dir
fa i per sort
se'n pot trobar
moltes versions
per soprano
i pianista
però aquesta versió
jazzística
la veritat
la trobo molt elegant
també és veritat
que la Maru
deu haver estudiat
prou anys a Barcelona
com perquè l'accent portugués
se li noti poc
però
però sí, sí
és una portuguesa
cantant
aquesta lletra
de Jordi Janés
que va fer
en un pont
va fer un cicle
d'elit
meravellós
Tota una vida
de perfum
amb el seu vest
era dona
tu esplenies
de la llum
per les verdures
quina meravella
quina meravella
potser només
li reconec
l'accent
amb les eixes
aquestes així
una mica
típiques
dels portuguesos
aquesta
aquesta que sentirem
jo crec que la gent
la reconeixerà
perquè va ser
va ser bastant hit
els anys 60
jo
no el puc pas oblidar
jo
no sé si tu
estima
ell
vió dins
del meu cor
ell
sa que dà
dins
al meu record
ho un cara
cric
que estic
vai
la tarda
acaba
ferma
que ell
ja deu
i no puc
oblidar
i no puc
oblidar
tant
ca par
elli
pliorat
tant
i no sé
si
maura
oblidar
que son
raccord
i can
al món
la sta
sparar
on
cara
te
l'amor
ca
no puc
oblidar
i no puc
oblidar
no puc
oblidar
això és
ell
de Rita
Pavone
que
l'Òscar
Dalmau
va
rescatar-nos
amb el que ell
recull tan collonot
el del pop
a la catalana
i bueno
això surt
d'aquell
EP mític
del 65
de RCA
exacte
on hi havia
això
el Pavone
fent ell
Donatele Moretti
cantant
he vist com
sortia
Estive d'Uxire
i Jani Morandi
cantant
si no tingués
ja mai més
sent una
decipiutè
que com la pausina
que has posat abans
això és important
perquè no és
cantar una cançó
en català
no és
un foraster
que canta una cançó
en català
sinó
sinó
que és
algú que
adapta
de la seva llengua
a la nostra
una cançó
pensant que això
pot tenir
bon sentit
que ja ha marcat
exacte
que ja ha marcat
i segurament
que és l'engany
en què nosaltres
vam creure
quan vam començar
a cantar
la nostra llengua
aquell mateix
anys 65
Jimmy Fontana
va publicar
Il Mondo
amb arranjaments
de Jani Morricone
precisament
que va ser
un hit mundial
i va ser inclòs
en aquest EP
i sonava així
d'estupent
d'un català
Jimmy Fontana
cantant
Il Mondo
El Món
No
Aquesta nit
amor
no puc
pensar
en ningú
He obert
els ulls
i ho miro
tot
al meu
voltant
i al meu
voltant
girava
el món
com ha fet
sempre
gira
el món
i gira
per l'espai
que els meus
uns miren
amb amors
que avui comencen
amb amors
que hi morien
amb les penes
i alegries
d'altra gent
que és com sóc jo
el món
el món
que miro
fet silenci
el món
que fa
que ja no
pensi
si no és
per dir
que no
sóc
tres
el món
volta
i ni un moment
pot aturar
la nit
amor
i el sol
s'haig
prou meravellós
que algú
que fa un hit
mundial
com aquest
i decideixi
que el català
també és una llengua
vàlida
això va ser un somni
que va passar
el 65
i després
amb el disc
La Marató
i és xulíssim
també perquè
amb el recull
aquest del pop
a la catalana
el que et fa pensar
crea la ficció
que aquí estàvem
en una situació
normal
i que nosaltres
també vam tenir
aquesta sonoritat
dels anys 50
amb la nostra llengua
quan no és veritat
és a dir
teníem
algunes mostres
de cultura pop
en català
però molt
superescaduceres
i
ho dic
perquè aquesta cançó
com passa
amb aquestes pel·lícules
nord-americanes
sobre la màfia
que utilitzen
aquest tipus
de música
dels anys 50
dels anys 60
aquests grans
croners
d'origen
italo-americà
que et fan pensar
en una època
gloriosa
en una època
en una infància
en uns daurats
anys 50
quan aquí
era un drama
estàvem
allò que anomenaven
el temps del silenci
a la immediata postguerra
i tot just dels anys 60
comencem
comencem a gaudir
del sol i de la platja
quan arriba el turisme
i de l'obertura
de la primera obertura
del règim
un altre aspecte
que té això
del català
amb accent
és el fet
que de vegades
ens aprofitem
de figures
diguéssim
d'abast internacional
per projectar
la nostra llengua
en fora
i
quina
quina altra
de més glamurosa
i últimament
més actual
que no
la Shakira
amb el boig per tu
en la terra
humida
escric
saps que
estic
bo
per tu
em passo
els dies
esperant
la nit
com et puc
estimar
si
de mi
estàs
tan lluny
servir
i acabar
vos per tu
sé molt bé
que
d'estar
que
jo
no puc
arribar
on ets tu
però
dins la meva
copa
veig
replaçada
la teva
lluny
m'alabore
servir
i acabar
boig
per tu
això era un altre moment emocional
de la Shakira
últimament ens ha ofert
altres colors
la seva relació
no només amb la seva parella
sinó amb el país
molt probablement
però bé
això ha quedat
com diria que les hòsties
hi ha un temps per estimar
hi ha un temps per odiar
exacte
puc afirmar sense por d'equivocar-me
que és una cançó que segurament Shakira
no torna a cantar mai més
oh
qui sap
és probable
pot haver-hi un moment de reconciliació
i de
jo ara mateix no el veig
no el veus
jo no el veig
no el veig
Roger Mas i la dedicarem
moltes gràcies
m'ha agradat molt
això dels accents avui
i només un apunt
i és que
l'associació que he fet avui
és important
perquè
durant molt de temps
se'ns ha volgut
ficar al cap
que entre el món
i nosaltres
hi ha
hi ha el castellà
i
i quan sentim cançons d'aquestes
passa això
que de cop i volta diem que
ah
teníem telèfon directe
amb la resta del món
no s'havia de passar
per Madrid
i això és una cosa
que vulguis que no
costa d'anar traient
amb escarpa i martell
de dins el cor
de tots els catalans
gràcies Roger
gràcies David
fem una pausa
i de seguida tornem
visca
el suplement
amb Roger
escapa
l'inca
l'inca
el teu enllaç
amb la cultura
a Catalunya Ràdio
Catalunya Ràdio
la setmana de l'art de Catalunya
ens proposa diverses experiències
per apropar l'art a tothom
exposicions
visites guiades
xerrades
dansa
passeig entre les vinyes
visites olfactives
un vermut amb artistes
les galeries d'art
els museus
i les fundacions
han programat
més de 100 activitats
entre el 23 de novembre
i l'1 de desembre
arreu del país
organitzada
per galeries d'art
de Catalunya
més informació
a setmanadelart.cat
recomanat
per Catalunya Ràdio
l'inca
l'inca
torna al terror
Molins
en una 42a edició
dedicada a les bruixes
amb cinema
per a tots els públics
activitats professionals
i una exposició
i un llibre
dedicats a la cultura pop
i a la bruixeria
del 3 al 12 de novembre
el Festival de Cine de Terror
de Molins de Rei
oferirà 10 dies
de que l'arregle cinematogràfic
amb els films
més destacats de l'any
i la marató de terror
més antiga d'Europa
més informació
a molinsfilmfestival.com
recomanat
per Catalunya Ràdio
l'inca
l'inca
l'inca
a Catalunya Ràdio
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
l'inca
on viuen totes les paraules
Catalunya Ràdio
Som 3CAT