A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, amb Roger Escapa.
Bon dia, són les 6 i així sona el suplement de Catalunya Ràdio.
Avui el suplement Artúlia amb la Núria Oriols del diari Ara,
el Marc Molins, advocat penalista, l'Anna Pardo de Vera de Público,
amb l'Oriol Marc del Nació,
acompanyats també del columnista del World Street Journal,
Joan Sindreu, i el politòleg Toni Rodon,
avui a partir de les 10 la setmana tràgica.
I coneixerem les veus de l'estiu de Catalunya Ràdio,
la Marina Romero al matí, l'Albert Montilla el suplement,
i el Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Caneta a la tarda,
a les 11 llibres sèries i bandes sonores amb la Marina Porres,
les converses del Roger Mas i el David Carabé,
i al demà ho deixo.
Els arguments universals de la Marta Ferrer i a les 12 el dominical.
Home, però si te n'anem aquí a Pedra Sánchez...
Oh, oh, oh, oh, oh, oh!
A veure, però això què és?
Acaba de sortir d'aquí sota uns diners en forma de formiga...
No, per favor, és insuportable.
A les 12 el dominical.
Bon dia als que us esteu despertant,
bona nit als que no ens escoltareu, fins a quarts d'una.
De seguida arriba el suplement al Joan Anton Català i l'Ofici d'Educar.
Som el suplement i tenim esperit de cap de setmana.
El suplement amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet.
Bon dia, Neus.
Bon dia, Roger.
Avui ens llevem amb la commemoració
dels 500 dies de guerra amb Rússia
i el president ucraïnes, Volodym Rzelenski,
en un gest simbòlic.
Visitava l'illa de les serps, el mar negre,
un lloc estratègic ocupat per l'exèrcit rus
a l'inici de la invasió
i alliberat per Ucraïna el 30 de juny.
I, a més a més,
el president de la Unió Europea,
el president de la Unió Europea,
va ser a l'inici de la invasió
i alliberat per Ucraïna el 30 de juny.
Us desitjo salut, estimats homes i dones ucraïnesos.
Avui som a l'illa de les serps,
la nostra illa de les serps,
que mai concarirà l'ocupant,
ni tampoc la resta d'Ucraïna,
perquè som un país de valents.
Avui hem tornat aquí els nostres herois ucraïnesos,
tots els soldats que van lluitar
i alliberar aquesta illa.
I tot i que és un petit bossí de terra,
el mig del nostre mar negre
és una gran prova que Ucraïna
recuperarà cada part del seu territori.
Ucraïna, poverna, és sobre cada part del seu territori.
Sobre el camp de batalla,
l'exèrcit ucraïnes ha reportat atacs russos
en quatre fronts diferents de la regió de Donetsk,
a l'est del país, on hi ha hagut més d'una vintena
d'enfrontaments entre les forces d'equip i Moscou.
Mentrestant, i paral·lelament, hi ha controversia internacional
al voltant de suministrar bombes de dispersió ucraïna
que va anunciar els Estats Units divendres des del Canadà.
No censuren aquesta decisió del govern de Joe Biden,
sinó, a través d'un comunicat,
recordant els esforços duts a terme per prohibir aquest armament.
Europa, el primer ministre britànic, Rishi Sunak,
s'ha manifestat en aquest mateix sentit,
desaconsella les bombes de dispersió.
El Regne Unit està adherit a la convenció
que prohibeix la producció a la utilització
de municions de dispersió i en desaconsella l'ús.
Continuaran donant suport a Ucraïna
contra la invasió il·legal i no provocada de Rússia,
amb un fet proporcionant tants de batalla pesants
i, recentment, armes de llarg abast,
i esperant que tots els països continuïn amb aquest suport.
Des de Madrid, el govern espanyol s'hi posiciona obertament en contra
i des d'Alemanya assenyalen que no provairan armament de dispersió
a Ucraïna, però diuen que entenen la posició nord-americana.
Més qüestions, nou crim masclista.
Ahir, un home va matar la seva dona, la Gronyo, la Rioja,
i va acabar confessant els fets a la policia,
després també d'intentar ofegar els seus tres fills.
Avui es farà un minut de silenci a la Gronyo en memòria de la víctima.
A tot l'estat ha mort assassinades per violència masclista
25 dones aquest any 2023 i 26 nens i nenes
han quedat orfes de mare per culpa de la violència de gènere.
Ahir, en una tarda, es van ofegar tres persones a les patxes catalanes,
dues de l'Alhambordà i una de Tarragona.
Un home de 55 anys es va ofegar a la platja dels Salatar a Roses
i l'altre, un de 60, va morir a l'adar Rubina, a Castelló d'Empúries.
La tercera víctima per ofegament és un home de 32 anys
que va morir a la platja del Miracle a Tarragona.
Amb aquestes ja són 10 les víctimes mortals
que ha a les platges catalanes des del 15 de juny.
Avui, jornada solidària del Mollot per l'Esclerosi Múltiple.
Més de 500 piscines de tot el país
participen en aquesta iniciativa que arriba a la trentena edició.
En declaracions a Catalunya Ràdio,
la directora de la Fundació Esclerosi Múltiple, Roser Marriera,
ha fet balanç de tots aquests anys.
Fa 30 anys era una malaltia que pràcticament no es coneixia,
que les persones que la patien avançaven amb una gran discapacitat,
no tenien tractament.
Avui en dia, diagnosticem ràpid,
tenim més de 15 tractaments disponibles
i 11 assajos ara en aquest moment.
I això ha canviat i també el coneixement de la malaltia.
Segons ha pogut saber Catalunya Ràdio,
el govern prepara un pla d'emergència
per fer front a possibles futures pandèmies
en l'àmbit de les residències de gent gran
després de la gestió que es va fer
durant les primeres onades de la Covid.
La patronal majoritària del sector, l'ACRE,
va fer la petició a les conselleries de Salut i de Drets Socials
que ja hi treballen,
com ha avançat a Catalunya Ràdio Toni Andreu,
el director d'Estratègia d'ACRE.
Tant Direcció de Salut Pública
com la Direcció General de Planificació i Recerca
ens ha comunicat que el departament està treballant
conjuntament amb el Departament de Drets Socials
amb un protocol que definirà accions concretes
i recursos mobilitzant
en el cas que hi hagués una nova pandèmia.
Antonia Fon ha nassat un dels protagonistes
de l'última jornada del Festival Cruïlla,
protagonitzada pel POP.
I un dia té-te sobrant vitamines,
se te'n va i se te'n va.
76.000 persones han gaudit del festival
que s'ha celebrat des de dijous al Parc del Fòrum Mar Ruïd.
Rodats ara que fa un any
que van començar la seva gira de retorn,
Antonia Fon han sonat compactes
i Pau de Bon ha tornat a mostrar
que és una bèstia dalt de l'escenari.
Capaç d'emocionar dins d'aquest iglú,
interpretar amb ràbia o astronauta rimador
i d'excitar les masses amb tots els motors o guàyea.
Un grapat de cançons capaços de fer
que el món desaparegui durant dues hores
i que visquis envoltat d'astronautes,
de mearis, de penya-segats,
iglus, de batiscaps, de balenes que canten,
de cromos orientals, de paraules,
de postals mediterrànies,
de senyores que riuen i d'alegria
i de fer rejuvenir el públic gairebé 20 anys.
Els mallorquins han fet un repàs generós d'imprescindibles,
com a sobre amb paraules, tots els mecanismes,
alegria, Calgary 88 o guàyea, o viure sense tu.
I la pregunta al final del concert era òbvia.
Serem capaços de viure sense Antonia Fon gaire temps més?
Gràcies, Marc.
I en Esports, al Barça,
tanca el fitxatge del jove davanter brasilè Vito Roque
de l'Atlético Paranaense.
El Club Laugrana pagarà 30 milions fixos més, 31 en variables.
Està previst que s'incorpori el gener del 2020.
I l'Espanyol, el gener del 2024.
Anglaterra s'ha proclamat campiona d'Europa sub-21.
Els anglesos han derrotat a Espanya la final per 1-0
amb un gol de Curtis Jones i Abel Ruiz ha fallat un penal
en l'última jugada del partit.
I el danès Mats Pedersen guanya l'avui d'una etapa d'altura,
l'Sprint.
Entre els favorits, cap diferència,
entre Pogacar i Jonas Wienegor.
Avui diumenge, una de les etapes reina de la ronda francesa.
I el temps, la calor ens diu que serà avui més intensa
i arribarà al seu punt àlgid.
Avisa que aquesta tarda de temperatures extremes
el segrià hi ha el Pla d'Urgell, on ja es poden fregar els 40 graus.
Dia de sol i alguns núvols alts.
Mar de fons important a la façana costanera.
Iiii, hola, clubers, com estàs?
Ei, Minguella, mira, avui tanquem temporada
i marxem de vacances.
Hòstia, quins lladres, tu, de pico, perdó.
Avui fotreu allò dels himnes o què?
Sí, la final del concurs d'himnes,
però també la gran final del nostre concurs, la rosca.
O sigui, tot jihijajá i res de la puta.
No, home, avui en directe l'etapa de muntanya del Tour,
la Fórmula 1, Sylvester Wimbledon i Mercato del Barça
i parlarem del Mundial Femení d'aquest estiu.
Tot gira.
Avui tanquem temporada.
A partir de les 4 de la tarda.
Amb David, clubers.
Pst, oju, que el Tot gira és el programa d'esport
més esgotat dels capdesamara.
És un fenòmeno.
El suplement.
Des que surt el sol fins l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio cada diumenge.
Al voltant de la 6, l'ofici d'educar.
Ben d'hora, Ben d'hora.
Hola Roger, estem a punt i amb nous continguts.
Ens hi posem.
L'ofici d'educar, a Catalunya Ràdio.
Seria fonamental per educar en una masculinitat sana.
Primer, i després...
L'ofici d'educar a Catalunya Ràdio.
Seria fonamental per educar en una masculinitat sana.
En una masculinitat sana,
lo primero y lo fundamental es tomar conciencia
que, como se ha construido hasta ahora,
la idea dominante o hegemónica de masculinidad no lo era.
No es sana, ¿no?
Si nos damos cuenta de que los hombres vivimos 7 años
menos que las mujeres de media,
y si tenemos cuenta que el 93% de las personas
que mueren por toxicomanías son hombres,
o el 95% de la población penitenciaria,
o el 95% de los victimarios en el mundo,
o la inmensa mayoría de quienes se suicidan con éxito.
Es decir, estamos hablando de la humanidad,
de la inmensa mayoría de quienes se suicidan con éxito.
Es decir, estamos hablando de que hay una construcción
de la identidad masculina que es realmente tóxica
y no la vemos, ¿no?
Y por eso es fundamental educar en la expresividad,
en la vulnerabilidad, en la imperfección,
en la belleza de la capacidad
de la conexión con las sombras, ¿no?
No solo con el mito del vencedor o del héroe, ¿no?
Entonces, esa masculinidad sana
es una masculinidad que se cuida, que cuida,
que sostiene el mundo,
que se sostienen entre ellos los chicos,
entre nosotros, los hombres, ¿no?
Creo que es fundamental educar en algo sano, ¿no?
Benvingudes a l'Ofici d'Educar.
Em sentira l'antropòleg Richard Bacete.
Sigues un home valent i fort.
No ploris, no expressis les emocions,
ni siguis feble com una nena.
Sigues competitiu, lluita, controla.
Si cal utilitzar la violència, guanya.
El que més que et revela t'idomina.
Se'ls repeteix des de petits i la resta de la vida
hauran d'anar demostrant la seva hipermasculinitat
com una màscara.
I si no ho fan, se'ls qüestionarà.
Aquesta és la tesi del documental de Masc Juli 20.
Per parlar de com educar per una masculinitat sana
ens acompanyen...
i fundadora Papadreando.
I l'antropòleg Richard Bacete,
autor de El Poder dels Nois.
Acabarem amb els llibres per somiar
del Jaume Santelles.
La nostra assignatura pendent són els nens.
Treballar per alliberar-los
dels estereotips masclistes.
Marina Sobirats.
Avui aquesta és la pregunta
que ens fem a l'ofici d'educar.
Com s'educa per una masculinitat sana?
L'antropòleg Richard Bacete,
autor del llibre Nuevos Sombres Buenos,
apunta que en els últims anys s'ha fet molta feina
en el terreny educatiu per empoderar les nenes.
Però i els nens?
Hem oblidat que els estereotips de gènere
també afecten i perjudiquen els nens.
I ara hem de dedicar esforços a treballar
amb la mateixa energia per alliberar-los
a ells d'aquests estereotips.
Aquesta és ara la assignatura pendent
a alliberar els nens d'aquests estereotips
de la masculinitat tòxica.
Rai, Rubén, aquesta és la assignatura pendent?
Què comença?
Doncs jo crec que sí,
que hem de treballar per erradicar
una mica aquests estereotips
i per començar a donar veu i espai als nois.
Jo crec que, com deia el nostre company,
el Richard,
hem estat treballant molt amb el focus
amb les noies i això ha sigut molt positiu.
Cada vegada molt més empoderament.
Però el que ens trobem a les escoles
és que els nois,
en molts casos, o cada vegada més,
estan agafant una forma reactiva
davant d'aquest moviment feminista.
I jo crec que a part és perquè
encara no troben quin és el seu lloc,
una mirada en positiu
dins d'aquest camp.
Llavors jo crec que sí que hem d'anar cap allà.
De fet, l'antropòleg posa com exemple
que una nena pot anar a l'escola vestida com vulgui,
però un nen, si es posa un jersei ros o amb un cor,
rebrà una resposta agressiva i de burla.
I diu ell,
els nens tenen prohibits colors, formes, esports i sentiments
tradicionalment vinculats a les nenes
i això encara està molt arrelat a la societat.
Rubén.
Sí, a mi em sembla molt...
Bueno,
tota aquesta part que dèiem de l'educació
envers els estereotips,
envers el gènere, etc.
A mi em remunta molt a la idea
d'aquesta frase dels nens,
les nenes són el futur.
De certa manera, per mi els hi estem negant el que són,
que és el present,
estan en el present.
Això per mi ens porta molt
a tota aquesta part
d'educar-los,
a l'educació emocional, a l'educació efectivo-sexual,
a l'educació en el gènere, a l'educació...
etc.
En tot cas, una de les coses
que nosaltres ens volem demanar avui, com dèieu amb el títol,
és com es pot educar per una masculinitat sana.
Aquesta idea de masculinitat,
perquè jo us deia que a vegades
hi ha hagut persones que diuen
home, és que al final sembla que ser home
estigui penalitzat, no?
I aquest concepte, per tant,
que hi pot haver una masculinitat sana
des de la vostra perspectiva.
Com es pot educar per una masculinitat
que sí que sigui sana,
que sí que sigui saludable per la societat
i per un mateix, no?
I abandonar aquesta masculinitat
més tòxica.
Clar,
per mi és important partir d'aquesta cosa,
que es pot ser home
i es pot ser home d'una manera
en què no estiguis fent mal, no?
En què donis cabuda
a actituds positives
i que tinguis una mirada igualitària,
una dinàmica positiva, no?
Llavors, jo crec que hem d'anar a rescatar això.
I això també conviu ja en els nois, no?
Llavors,
què per mi és una masculinitat sana?
En el treball que jo faig
en relació amb això, la masculinitat sana,
hi ha dos vessants, no?
Una part és poder reconèixer
el que no està funcionant amb mi, no?
O el que està sent masclista
o patriarcal en aquest moment
de la meva vida.
I això per mi ja forma part de la masculinitat sana.
O sigui, crec que el masclisme
també passa per la ceguera
que això està passant, no?
Jo crec que, per exemple, en els meus grups que porto,
quan algun company
pot reconèixer que està fent mal a algú
o que no ha sigut responsable
amb algun tipus d'actitud
manipuladora, xantajadora,
violenta,
per mi això ja està entrant
en el terreny d'una masculinitat sana
que es pot fer responsable i conscient
del dany que està fent.
I, òbviament, doncs una masculinitat
que promou l'autoconsciència,
l'autoconsciència emocional,
l'autoconsciència corporal,
l'autoconsciència de les idees,
però també la consciència de l'altre,
poder veure i llegir i escoltar l'altre,
percebre'l, poder-lo cuidar,
de les cures, de l'empatia,
i que no està renyit
amb la pròpia força.
Jo crec que una masculinitat sana
també és algú que sap posar-se en un lloc
a vegades de lideratge o que té força
o que té iniciativa o que
sap emprendre.
Crec que no hem de penalitzar
tots els nois i aquesta energia
que normalment se considera masculina
no l'hem de penalitzar perquè té
aquestes característiques
que estan més associades al masculí,
com que hi ha moltes coses d'aquesta
masculinitat que han sigut molt importants
a la vida, a la història humana
i crec que les hem de poder rescatar
perquè si no, el que ens passa és això,
que tenim un munt de joves
que senten això dins ells perquè formen part
també d'això i que de sobte no se senten
benvinguts en aquest nou model
que ens convida a revisar
en clau de gènere.
Llavors, la masculinitat sana és aquella
que està al servei de la vida
i que comporta la cosa de la força
però també la tendresa i la cura
i que s'ha d'anar equilibrant.
Sentim el Joan Roa,
psicòleg, professor i investigador
de psicologia social que ens parla de com educar
per una masculinitat sana.
Per educar en una masculinitat sana
és important considerar que aquest procés
és un procés al final de consciència,
de sensibilitzar i aquesta part
és molt important perquè si no hi ha aquesta part
treballada és molt difícil.
És també un procés al final de desaprenentatge,
sobretot dels estereotips,
que és aquesta part més cognitiva de les actituds
i sobretot és un procés de reducció
però no sols personal de la persona
sinó també a nivell col·lectiu, a nivell social.
Al final volem aconseguir una masculinitat sana
lluny d'aquesta masculinitat
més hegemònica tradicional
on, per exemple, l'agressivitat estava ben vista,
l'expressió emocional i demanar ajuda estava mal vist.
El que estem parlant és d'intentar aconseguir
diferents masculinitats saludables
lluny d'aquest patró hegemònic
i sobretot treballant l'empatia
amb valors coherents,
els individuals amb els socials
i confrontar lluita contra les discriminacions.
Una miqueta d'empatia.
Avui ens preguntem a l'ofici
d'Educant temps de suplement a Catalunya Ràdio
com s'educa per a una masculinitat sana.
La travessa de tot home és connectar el cor amb la ment,
diu un dels protagonistes del documental
de Masks You Living,
un documental que us recomanem moltíssim.
I la pregunta que jo us faria és
què vol dir ser home?
Què vol dir ser nen?
I també com a homes i nens
us podeu sentir complets com sou, no?
Doncs mira, en realitat,
tota la construcció de la masculinitat
en aquesta societat actual
es fa a través d'un procés de negació
de tot allò que no es considera
ser home o ser nen,
que no es considera masculí.
Llavors és un procés reactiu.
Jo soc, en funció de tot allò
que no soc,
són com caixes, no?
La caixa dels homes, la caixa de les dones,
la caixa de tal, la caixa de qual.
Llavors jo per poder encabir-me dins d'aquesta caixa,
que és la masculinitat, que és ser home,
he de reforçar tota una altra part
de propostes,
de possibilitats a la meva vida
que encaixarien en una altra caixa,
la caixa de les dones, per exemple, no?
O dels homes que no entren dins d'aquesta caixa,
que podria ser, com deies,
la caixa de les dones,
que podria ser, com deia el Rai abans,
tota la tendresa, la cura,
l'apertura emocional,
podria ser, tot aquest tipus de coses.
Per tant,
estem negant
tota una part, tota una dimensió
de la nostra vida, compartimentant,
tallant, fent trossets i dient
aquest sí, aquest no.
De tal manera que som, en certa manera,
si seguim aquesta proposta,
des del patriarcat, des del capitalisme,
des de totes aquestes propostes,
ens convertim
en éssers tallats,
en éssers no complerts, no?
Llavors, tot aquest procés de recuperació
ens va convertint
en persones més complertes, no?
A través de propostes com la d'entre homes,
entre pares, propostes de treball,
sobretot de treball en grup,
que és un gran potenciador,
perquè pots veure totes, potser hi ha un home
que està representant una part que tu tens negada
i la veus en aquest home, no?
I dius, ah, és preciosa, és bonica,
perquè la puc assumir, la vull per la meva vida,
llavors la pots agafar
i et dónes permís a través del permís de l'altre.
I així, a poc a poc, com que ens anem reconstruint
d'aquest procés de...
en què ens han robat,
l'experiència humana complerta, no?
Ens han dit, tu ets això,
i llavors només tens cabuda per fer això.
I ens han negat tota la resta.
De fet, ja us he de dir que m'he trobat encara
amb els meus fills que, o sigui,
com no siguis una nena, no?
És a dir, això encara és una cosa
que pesa molt, o sigui, un nen, per ell,
és un insult ser com una nena, no?
I això encara és un d'aquests estereotips
que pesa i pesa molt, no?
Com es poden trencar coses així que estan tan arrelades, no?
Jo recordo també un dia
que el meu fill jugaven amb unes nenes
en les que una feia d'àvia i l'altra de parella
i el meu fill va i li diu
a la seva suposada dona,
me'n vaig a treballar,
i et quedaràs cuidant la criatura, no?
I dius, que no m'has vist treballar, fill, a mi.
És a dir, totes aquestes coses tan arrelades
que tenen i venen de tu, com es treballa, en tot això?
Hi ha una qüestió que és una estructura.
És a dir, que tot i que en el teu nucli familiar
les dinàmiques siguin més igualitàries,
vivim en una estructura social
en la que segueixen
a haver moltes més representacions estereotipades, no?
Hi ha moltes més dinàmiques de poder
que les criatures llegeixen i veuen
de forma molt ràpida
i s'identifiquen, no?
Llavors, per això no és només
necessari el treball personal
que una o un pugui fer, sinó que és una qüestió
que ens hi hem de posar tots i totes, no?
A nivell estructural,
des de les representacions al cinema,
als contes,
les distribucions dels espais,
com llegim els cossos,
i com podem anar donant cada vegada
un espai més plural i més divers, no?
Aquesta representació diversa
és la que podrà fer que cadascú,
la meva filla té 5 anys
i s'identifica amb la cosa de les princeses
i està en aquesta pel·lícula
i, bueno, quina és la meva tasca
que puc anar-li oferint alternatives, no?
I poder socialitzar amb altres persones
o amb cossos de dona
que tinguin altres tipus de representacions
i que tinguin més diversitat, no?
En l'adolescència,
ens trobem en aquestes situacions
quotidianes que ens surten amb això, no?
Jo vull ser una princesa o jo me'n vaig a treballar
perquè tu et quedes a casa, no?
Però en l'adolescència, quin és el treball
que es pot fer per una mica de construir
una masculinitat tòxica, no?
Tant lligada a la cultura de l'abús,
de la cultura de l'abús, no?
I complexa, no?
Per mi és important fer un pas enrere.
Ara tenim adolescents,
ara mateix hi ha adolescents al carrer,
a la vida hi ha adolescents,
però és important fer un pas enrere preventiu.
O sigui, anar a la infància, no?
I fer aquesta feina des de la infància
perquè l'adolescència és un moment, també,
és un moment dur, és un moment reactiu,
és un moment d'autoafirmació
i moltes vegades aquesta autoafirmació
és a través, igualment, d'una negació
de tot allò que li pots dir com a adult
i, a més, com deia el rei també abans,
l'adolescent... jo tinc un fill, ara, de 17 anys,
i hi ha molta reactivitat envers el discurs feminista
en moltes d'aquestes persones
perquè se senten, d'alguna manera,
que els estem responsabilitzant
de tota la situació global, no?
Llavors...
Clar, i això, perdoneu, però és preocupant
perquè hi ha un negacionisme de...
Exactament.
De quina és la realitat, no?,
respecte de la situació de drets de lluita
i de progrés pel que fa a les dones, i...
Exacte.
I és una protecció de l'adolescent, de dir
no em carreguis amb això, no és la meva responsabilitat.
No és només la meva responsabilitat.
Aquí formem part d'una societat sencera
que socialitza d'aquesta manera les persones.
No només els adolescents,
els nens, les nenes, els adults, els adultes,
els vells, les velles, no?
Tothom està socialitzat des d'aquest punt de vista.
Llavors, per mi,
és una responsabilitat comuna,
és una responsabilitat col·lectiva, no?,
de poder...
poder assumir,
com a persones adultes que som,
que els nens i les nenes,
els adolescents i les adolescents
no fan allò que els hi diem,
sinó que fan allò que veuen que fem.
Per això, la feina està amb un mateix.
Amb un mateix.
Primer, abans de voler dir a un nen
que és un nen,
de voler-lo educar
en termes de gènere,
en termes de sexe afectiu, etcètera,
de dir, vale, quin model li estic oferint jo?
Quin model de parella
està veient el meu fill?
I quin model he rebut jo del meu pare?
I quin model he rebut jo del meu pare,
de la meva mare?
Aquí entrem en el tema de quins referents tenim.
A on ens podem agafar?
Vosaltres heu fet aquesta revisió de mirar
què van rebre del pare?
Sí, i fins i tot això de què estic donant.
Per exemple, ara parlaves de l'abús.
Com jo respecto o abuso la meva filla?
No ens refereixo a termes sexuals,
sinó de com respecto els seus ritmes,
com respecto la seva veu,
quan ella veig
que no pot fer algo
que jo li estic demanant,
o que en aquest moment no vol,
què em passa a mi amb això?
Molt fàcil dir, hòstia, és que els adolescents ara...
I és alarmant, òbviament.
Però anem a mirar una mica més
de nosaltres en termes de consentiment,
realment, no?
Hòstia, a mi, a la que rasco una mica,
dic, hòstia, que algú em digui que no,
a vegades més fàcil, però a vegades no més fàcil.
A vegades estic esperant el sí,
i ja funciono com que serà un sí,
però després és un no.
O sigui, amb això, el que deia el Rubén,
que el treball personal, la consciència interna
és com el primer pas, no?
Sí que m'agradaria afegir una coseta,
això que deia el Rai,
que és molt clar i molt subtil
de l'abús que exercimen
amb els nostres nens i les nostres nenes, no?
I sembla que sigui normal,
perquè som adults, estem en una societat
adultocràtica, no?
Vull dir que els adults manen i els nens
tenen molt poc lloc, molt poca veu,
se'ls aparta de la vida quotidiana,
però imagina't un bebé,
mesos, li estàs canviant el bolquer,
i apreta les cames,
apreta l'estanca,
i està plorant, i com a adults,
amb aquest dret que sentim que tenim,
com a adults, forcem les cames.
Aquest nen, aquesta nena,
no sap dir que no, no pot dir que no,
encara, amb la veu,
però amb el seu cos t'està dient que no.
Llavors, quan forces les cames,
estàs forçant el seu límit,
estàs abusant del seu cos,
i passa desapercebut,
sembla com si fos la cosa més normal del món.
Però això et diré que és perquè tenim pressa,
perquè no hi ha conciliació possible,
perquè has de passar d'una cosa a l'altra,
perquè el seu temps no entra dins la teva agenda.
I això, clar,
és com forçar
que s'acceptin
i s'adaptin al teu ritme.
Clar, i fixa't que aquí estan aprenent
que el meu no no té valor.
No serveix.
Em deixo, em deixo,
perquè aquesta persona té molta més força que jo.
Avui, a l'ofici d'educar,
com s'educa per una masculinitat san
en temps de suplement a Catalunya Ràdio?
Si us plau, senyors,
de mi, l'esprit crític.
Sentim Joan Roa, psicòleg,
que ens parla de les principals creences
que es troba amb els joves
i que fomenten encara la masculinitat tòxica.
Doncs a nivell de creences,
les joves d'avui dia, en general,
tot i que hi ha excepcions,
podríem considerar que encara hi ha molt present,
sobretot amb els nois, potser amb alguna noia,
però sobretot amb els nois,
molt present aquesta idea de masculinitat,
que el noi ha de ser fort,
que no pot expressar les seves emocions,
especialment si està trist o plorar,
aquesta dificultat per demanar ajuda,
i encara aquesta creença,
una mica de superioritat
i de certa dominació de control,
perquè moltes vegades,
tot i no ser-ne conscient dels privilegis
que suposa ser, al final,
el noi o el gènere masculí,
doncs sí que hi ha aquestes actituds
que són sobretot micromasclismes
en el dia a dia i no en són conscients,
i és el que trobo.
Amb els joves que han comès abusos,
com el cas del Màgic de Badalona,
quines estratègies creu el Joan Roa
que s'han de fer servir?
Pel que fa una mica els joves que han comès abusos,
cal veure una mica què és el que hi ha al darrere,
perquè no s'arriba aquí de la nit al dia,
sinó que això és un procés,
i moltes vegades comencen petits gestos,
petits micromasclismes,
i d'altres vegades, o fins i tot conjuntament,
com les violències de gènere,
dintre de la família o d'abusos,
i cal veure una mica què és el que ha passat per arribar fins aquí.
I penso que les estratègies a fer servir
s'han d'aplicar estratègies punitives,
però sobretot s'han d'aplicar estratègies educatives,
de reeducació,
de poder construir
tot aquest procés que s'ha construït,
veure com hem arribat fins aquí
i poder treballar des de la base,
des dels valors, des de les creences més profundes,
i intentar generar així
una mena d'actitud i de comportaments.
Avui, a l'ofici educar,
com s'educa per una masculinitat sana,
llegim el llibre Poder dels Nois, de Richard Lacette.
T'imagines com seria viure dins d'una caixa?
Molts nens viuen així, atrapats i no se n'adonen.
A molts nens,
els han repetit una vegada rere l'altra
que han de ser d'una manera els més forts,
bèsties, gallets,
i deixar-se de tonteries,
que han de demostrar la força dels seus músculs
davant dels altres, que han de competir i guanyar sempre,
que han de fer que els altres tinguin més coses,
no mostrar-se vulnerables, no plorar,
no escoltar.
Els nens poderosos de veritat, diu Lacette,
els pots reconèixer perquè escolten,
expressen les emocions, es mostren vulnerables,
es cuiden,
i cuiden les persones que els envolten i la natura.
Vols aprendre a sortir de la caixa?
pregunta el Richard Lacette,
lliure, també molt recomanable al poder dels nois,
eines pràctiques,
ell ens en dona un grapat,
per sortir de la caixa,
perquè és que estan, esteu dins d'una caixa,
i ni en sou conscients,
i ell ens proposa una sèrie de petits exercicis,
molt interessants,
per anar una mica...
Aquest llibre, com que me'l vau proposar,
l'heu posat en pràctica,
eines pràctiques per sortir de la caixa,
què em diríeu?
Jo des de fa 15 anys,
que soc educador en escoles lliures,
vives,
i...
i encara que estigui en aquest marc,
d'escola viva, d'escola lliure,
que se suposa que alguna cosa ha d'haver diferent,
en aquest tema del gènere,
i de com s'edifica el gènere femení,
el gènere masculí,
és igual, és igual.
Llavors, hi ha una cosa de la socialització,
que continua calant aquí,
en aquest tipus d'escoles, també, no?
I per mi, les eines que he fet servir,
eh...
passen molt, molt, molt,
per anar trencant la separació artificial
que existeix entre nois i noies,
i anar acostant,
i anar generant dinàmiques que els permetin veure's,
d'alguna manera.
En comptes de girar-se i donar-se l'esquena,
dient jo soc això, jo soc jo,
i no hi ha reconciliació possible,
són eines que passen per,
vale, gireu-vos, mireu,
que això és un nen, no?
I generar espais comuns de joc, no?
Perquè el joc, al final, és una capacitat humana.
No és una capacitat de nen,
una capacitat de nena, és una capacitat humana.
I aquí és on es troben, en el joc.
Sempre que l'adult que acompanyi
tingui molt clar,
tingui molt clar quin és el paradigma
que vol oferir, també, com dèiem abans, no?
Que s'hagi fet aquesta revisió.
Aquesta deconstrucció,
aquesta és la paraula que més dieu, no?
Deconstruir, clar, que no destruir, no?
Deconstruir, i això és complicat, no?
Com es deconstrueix un mateix?
Aquest debat està sobre la taula
de construcció o destrucció de la masculinitat.
Hi ha respectives que parlen més
d'anem a destruir la masculinitat,
perquè la masculinitat
està intrínsecament arrelada en el patriarcat.
Jo soc més de deconstruir
i oferir alternatives, no?
En el sentit de poder-se viure com a noi,
poder-se identificar com a noi,
poder...
sentir com algo que té a veure amb l'hum masculí
i que té una sortida bonica i sana, no?
Llavors, què és per mi
en un procés de construcció?
Torno a allò d'abans, no?
Per una banda, ser conscient
de com funcionen els meus mecanismes
o els meus privilegis i les violències que exerceixo,
i alhora anar flexibilitzant-me
i anar obrint més espai
al que tradicionalment s'ha considerat femení, no?
Sobretot a ser a la tendresa,
la vulnerabilitat,
la cura, no?
Llavors, per mi la cosa està en oferir experiències
en què això es pugui donar.
És a dir, no, jo crec que,
per tu també, 15 anys treballen amb això
i el que hem fet molt és canviar el discurs.
En molts casos, no?
Com que hi ha un discurs políticament correcte,
el que passa és que les pràctiques
són molt diferents, no?
És a dir, són molt més difícils de canviar.
Per què?
Perquè no és només un canvi de discurs,
o sigui, hem de generar experiències
en què els nens, en aquest cas,
puguin tenir una experiència d'estar
vivint-se en una atmosfera més
considerada femenina
i hi hagi acolliment,
hi hagi rebuda, hi hagi acceptació,
i es pugui integrar aquesta part
en ells, no?
En aquesta integració és quan
la identitat s'amplia
i la persona pot respirar de forma més ampla, no?
I tot seguit també poder veure els beneficis.
Ostres, mira, has fet això
i com te sents, no?
Has cuidat la Joana,
has anat a buscar això per l'altre,
i com t'estàs sentint?
Ah, i què li ha passat a l'altre, no?
I es comença a veure que hi ha una sinergia en positiu,
o sigui, hi ha un reforç,
no perquè ens estiguem, va, reforçem en positiu,
però es dona una nova sinapsis
en què, hòstia, he pogut ser un nen
que ha fet això, que és diferent
a la masculinitat tradicional
i el que estan passant són coses bones, no?
Una de les coses que recomana
el Richard Bassetti al llibre és
que hi hagi nenes
i posa exemples d'homes i dones
que sí són un referent, per allò que dèiem, no?
Que falten referents
de noves masculinitats,
tot i que hi ha gent que...
La qüestió també és això de noves, no?
Perquè dius, bueno, pel fet que siguin noves
no vol dir que siguin bones, no?
No diem ni masculinitats sanes,
que és tal com hem anomenat avui el programa, no?
Richard Bassetti ens diu per què
i a qui recomanaria el llibre
el poder dels nois.
Són aquelles persones que treballen amb nois,
que acompanyen els nois
i que encara no són conscients
que els nois, els barons,
els masculins del segle XXI
estan impactats per el sexisme,
estan impactats per les idees estereotipades
del que significa ser homes.
Ho recomanaria a pares-barons
perquè es posin davant d'un mirall també.
Ho recomanaria a totes aquestes mares
que estan involucrades, implicades
en l'emportament de les seves filles
perquè realment ens han parat a pensar,
però no s'han adonat encara que els fills,
els nois també necessiten ser acompanyats
per aconseguir el seu propi apoderament.
Ho recomanaria a qui me'ls sol·licita,
al professorat,
a tutors, tutores,
a monitors esportius,
entrenadors de futbol,
a tots aquells i a totes aquelles
que vulguin acompanyar els nois
en el seu procés de liberació,
perquè siguin el que ells vulguin ser,
que siguin més lliures i més feliços.
A vegades se'n fa un ús amb les emocions.
Els homes necessiten reivindicar
un rol coprotagonista
en el procés de criança
i capacitar-se en la cura de les criatures.
Aaron Fernández.
Avui a l'Ofici d'Educants preguntem
com s'educa per una masculinitat sana
en temps de suplement a Catalunya Ràdio
i, precisament, Aaron Fernández i Cristina Martínez,
el llibre nous models de paternitat
des de la perspectiva de gènere ens diuen
Actors de l'estat espanyol.
I, per tant,
els models de paternitat des de la perspectiva de gènere ens diuen
Actualment ens trobem una transició
entre el model hegemònic i tradicional de pare
com a proveïdor econòmic
i figura autoritària,
construït segons el rol de treballador eficaç
del sistema capitalista
i el model de pare present,
responsable, disponible amb consciència
i proveïdor d'efecte.
I dieu que això fa que molts homes
futurs pares rebutgin
el model de pare autoritari que van rebre
i aquest rebuig genera una confusió
entre la qualitat de
i jo ara en quin lloc estic
i qui soc, què vull ser i què vull transmetre.
Amb què us trobeu a consulta?
Aquesta paradoxa entre el que s'espera de mi,
que si soc un pare present,
però també que a la vegada sigui
l'aquella autoritat que se suposa del pare,
amb què us trobeu?
I com es pot...
Aquesta transició que esteu,
la majoria en aquesta transició, Ballana,
a veure qui soc jo.
No només hi ha aquesta paradoxa,
sinó la paradoxa de
soc home i soc pare.
Com a home s'espera de mi una cosa,
com a pare s'espera una altra.
I amb aquesta paradoxa que tu deies
de rebutjar el model més hegemònic,
més tradicional, més antic
i anar a buscar un altre model
que no sabem quin és,
el podem definir,
però no està molt viscut aquest rol.
Llavors és el que deies abans,
no hi ha referents molt clars
de com jo poder-me reflectir
en aquesta polarització.
Venim d'allà i quan ens polaritzem
cap a l'altra banda,
quan fem el pèndol cap a l'altra banda,
ens trobem amb homes, com deia el Rai abans,
que neguen tot allò de positiu
que hi havia en aquella altra masculinitat,
que és una força, una claredat,
una direcció, etc.
Llavors jo a consulta em trobo
ara mateix amb homes
que no saben molt bé com gestionar
la seva agressivitat, la seva ràbia.
Jo mateix vaig passar per aquest,
per aquest procés,
em trobo amb aquesta agressivitat
i no sé què fer amb ella perquè em desborda
i quan surt, surt de forma violenta.
Llavors és poder,
en consulta moltes vegades
intento donar el marc
de poder recuperar
tota aquesta part negada,
perquè anem negant coses,
o neguem això que no encaixa a la caixa dels homes
o neguem això que no ens agrada
a la caixa dels homes, però és com una negació.
Com dir que sí a tot i donar un lloc sa
a tot.
Rai, què es fa amb la ràbia?
Aquesta ràbia que abans ens deies
que apareix.
Com es gestiona?
I que després no et faci sentir?
No m'ha agradat això que ha sortit de mi, no?
Clar.
A veure, la gestió de la ràbia
és una emoció natural,
en sentit positiu,
l'únic que ens avisa que també hem d'anar en compte.
Perquè amb la ràbia,
i especialment associada als homes,
la cosa primer és donar-me
compte de que m'estic enfadant.
I això sembla molt senzill.
I avisar l'entorn perquè fugin.
No, no, donar-me compte
jo de que m'estic enfadant,
perquè moltes vegades no,
molts homes no es donen compte que s'estan enfadant,
i llavors el que fan és agraeixen
sense ser conscients que estan en aquest estat.
Una vegada jo ja soc més conscient
de que m'estic enfadant,
d'alguna manera m'estic posant en un lloc
de més responsabilitat.
Aquí jo he de calibrar la intensitat del meu enuig.
Si és per mi molt intens,
jo el que recomano
és afluixar una mica
en el sentit de
amb el que estic interaccionant,
parar la relació si sento que això és massa intens,
i anar en un altre moment
en què la ràbia està en una situació
de més sostenibilitat.
I sortir a fer un vol, per exemple.
Sortir a fer un vol o dir mira ara mateix,
i això és molt important,
poder anunciar a la persona amb qui estic interaccionant,
perquè això m'està enfadant molt
i estic sobrepassat.
Llavors necessito uns minuts
per poder afluixar això
i poder comunicar-me.
La cosa de la ràbia
és que si ens la validem moltíssim
en general surt
una expressió que pot fer mal.
És conic això que dius
reconèixer que estic sobrepassat.
Sí.
Que això és posar-se vulnerable també.
Jo amb això ara mateix no puc.
Amb aquesta situació
on m'està sobrepassant necessito algo.
Necessito deu minuts,
necessito uns minutets per afluixar
i després poder veure què és el que m'ha enfadat.
Què és el que m'està molestant, què és el que m'ha dolgut.
I en la mesura que la ràbia està en un lloc
que pot estar activa,
però en un lloc més sostenible poder expressar
mira, m'està passant això.
Què recomanaria a aquells que ens puguin sentir,
que vulguin avaluar jo a quin punt estic?
Jo estic...
ja...
m'he treballat, m'he revisat.
És a dir, com pot un home avaluar
en quin punt està i què requeriria
fer per començar-se a gestionar
des d'un enfocament una mica diferent?
Jo recomanaria
que busqués un punt de referència.
Perquè estem molt sols.
Vivim la nostra vida, la nostra masculinitat
dins de la nostra vida,
des de la soledat, no?
És una de les pedres del patriarcat.
El hombre va estar solo, l'home estarà sol, no?
Llavors, per mi,
és un marc de referència que per mi vol dir
altres homes, un grup d'homes,
un terapeuta, una mirada externa
que et pugui retornar, no?
Un feedback.
Perquè, si no, vivim molt
dins de la nostra closca
i no tenim punts de referència, no sabem,
no podem saber sense una altra mirada.
D'aquí, entre homes
i Papadreando,
què feu en aquests espais?
Què oferiu perquè es pugui fer
aquesta revisió,
aquest canvi de perspectiva?
Anaves a dir alguna cosa, digue-la, abans de...
Sí, deia que, per exemple,
els homes que nosaltres portem,
una cosa que ha sigut important
és que els homes puguin parlar,
o sigui, que tinguem un espai explícit
i dedicat a parlar
de quines són les nostres creences
entre els homes i les dones
i també a posar sobre la taula
les violències que exercim.
I jo crec que aquí ens han sortit moltes coses
que molt sovint,
que no havíem compartit mai.
Què surt? Posa'm exemples.
Pues tema de no respectar límits,
de comentaris sexistes
violents,
que ara té un terme en anglès,
no me'n recordo el terme en anglès,
però a la que no m'agrada alguna cosa
bloquejar,
tornar-me un bloc de gel
i anar-me'n, per exemple,
d'haver picat alguna porta,
haver picat alguna taula,
d'haver alçat la veu,
d'haver resultat,
d'haver escopit,
d'haver pagat alguna vegada,
d'haver violat
en moltes gradacions diferents.
La violació així clàssica
que coneixem no l'he vist
en els clubs,
però sí que he vist abusos,
per exemple, d'haver tingut relacions
quan la meva companya
o la persona a qui estava dormint
ahir al llit estava dormint,
haver-la tocat,
haver parat a parlar mai,
com que ha passat i ja està,
i s'ha quedat allà en algun lloc darrere,
i la cosa de poder-ho parlar
amb el grup i que el grup comenci a identificar
ah, va bé, això és violent,
perquè que això és violent
fa dos dies que ho comencem a veure
i hi ha molts llocs en què encara
es valida com a algo normal.
I quan això aflora culpa,
aflora necessitat de perdó,
aflora necessitat de comprendre,
em comprenc, m'accepto
i intento relacionar-me
d'una manera diferent.
Mira, quan jo treballo amb això,
jo el que veig, així com d'actituds
automàtiques que afloren és
o la culpa i la flagellació
o l'autoindulgència,
com, bueno, no era tan greu i tal,
llavors, per mi, l'important treballar aquí
és una actitud de responsabilització,
que és quedar-me amb el que he fet,
el que ha passat,
que això és una agressió,
sigui del greu que sigui,
què em passa amb això?
Si no vaig tant cap a la culpa
i em deixo sentir el que he fet,
que és una agressió,
normalment, la resposta més autèntica
i més honesta és que apareixi tristesa,
tristesa d'haver-me vist,
de donar-me compte
de què he estat fent mal,
de que probablement aquest mal que he fet a l'altre
ha tingut unes conseqüències
a posteriori en aquesta altra persona
de desconfiança amb els homes,
de dificultat en involucrar-se en una relació,
d'estar...
però també en mi.
Com aquesta insensibilitat,
aquesta ceguera, també respon a algo
que viu en mi, que és la inconsciència
de l'altre i la inconsciència
de la interacció respectuosa amb l'altre.
I això fa mal,
i fa bé que faci mal.
Aquest dolor, jo crec que és un dolor
que ens acaba tornant més a la realitat
i ens acaba posant després
en una relació més conscient i més sana.
I què passa en el grup de pares
amb aquest treball entre pares?
Així que ell ens explicava tota aquesta...
Abans d'això,
m'agradaria fer una coseta això que deia el Rai,
i és que és important
que el marc contextual
on un home s'està obrint
sigui un marc de molta seguretat
i on el judici,
que el judici sempre hi haurà
perquè tenim una ment que és així, no?
Jutja, ens maneguem així.
Però que el judici estigui molt cuidat.
Perquè permeti...
Som com, a vegades, jo ens imagino
a molts homes com cargols,
que traiem una mica les banyes,
però quan ens toquen una mica,
ens tornem a amagar.
Realment hi ha molta vulnerabilitat
darrere d'aquesta closca mig dura,
que no és tan dura.
Hi ha moltíssima fragilitat, moltíssima vulnerabilitat.
Llavors, és molt important que el marc contextual,
el grup que t'està acollint,
que no et jutgi,
sinó que estiguis sostenint.
I com diu el Rai,
que no minimitzi el que ha passat.
Si el que ha passat és greu, és greu.
I aquí tens un lloc per treure això,
per elaborar això
i per sentir-te com t'hagis de sentir.
Els grups de pares, què passa?
Els grups de pares, ai, els grups de pares.
Per què els pares t'estan sentint?
Han de provar una experiència com aquesta?
Doncs perquè, com deia,
com deia abans,
l'experiència masculina
i dins de la masculinitat hi ha un evento,
que és la paternitat, no?
Sí.
És una experiència molt solitària
i amb molt poques referències.
Tenim la referència del nostre pare,
que, com tu has dit abans, moltes vegades no ens agrada.
I és com, vale, la referència és,
si ell ho va fer així, jo ho faré diferent, no?
Moltes vegades, altres no, però moltes vegades és així.
I, a més, jo sempre parlo en plural.
Recupereu la versió completa per xarxes
i a la pàgina del programa.
Tornem al setembre i ens podeu seguir a l'estiu,
dissabtes i diumenges, a les 7 del matí.
Us deixem a moques grasses, de bones,
sigueu ludics positius i alegres
i una mica d'empatia per salvar el món.
Patons de la Núria Ventura, la Rosa Cilluell,
Jaume Santelles, el Sergi Vives, la Lara Terrades
i la Marta Butjosa.
I bon estiu.
Fins aquí un monogràfic més de l'ofici d'educar.
Moltes gràcies, Roger Escapa.
Gràcies, una setmana més a l'Eliset Pedrosa, bon dia.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
El periódico. Entendre-hi més.
A Catalunya sempre hem parlat l'idioma dels negocis.
Qui no arrisca, no pisca. Fer volar coloms.
Qui sembra, recull.
I a Acció, l'agència per la competitivitat de l'empresa, també.
Per això, si tens una empresa i vols innovar per superar-nos reptes,
entra a acció.gencat.cat.
Perquè parlem l'idioma dels negocis.
Generalitat de Catalunya.
Amb Roger Escapa.
Som a Catalunya Ràdio, camí de les 7 del matí,
que és tot els dissabtes i diumenges.
Repassem els millors moments de la setmana,
els continguts més escoltats al nostre web,
que és ràdio.cat barra el suplement.
El cap de setmana passat vam parlar amb Josepín Agustí,
una ciclista trans federada a Catalunya.
La Josepín ha hagut de fer front a múltiples obstacles
per practicar el seu esport de tota la vida
des que va començar a fer el trànsit
i ara treballa també per aconseguir una llei que l'empari.
Sobre la seva lluita, la seva identitat i la GTV Cui Més
i com va reaccionar al seu entorn quan va sortir de l'armari,
ens explicava això.
La família que m'estimen, les germanes i el germà,
meravellosament bé.
S'han d'acostumar una miqueta,
però estan molt feliços del que estic vivint.
Els amics i les amigues han sigut una cosa extraordinària.
Un dels primers que els hi vaig dir,
em diu, escolta, no em fotis que ha sortit de l'armari, no?
Dic, doncs sí, però com t'ho et penses?
Dic, és que soc dona.
Hòstia, i te la tallaràs?
Primer que em va preguntar, dic, esclar que sí.
Me diu, no ho entenc, però estem al teu costat.
I m'han fet pinya en qualsevol moment que hi hagi hagut
un contratemps, tots els amics i les amigues m'han fet costat.
Hi ha hagut una setmana tràgica diumenge,
el Lyon Sindru i el Tom Riadon es van fixar
en la guerra de les hamburgueses entre McDonald's i Burger King,
una rivalitat que fa anys que existeix
i que el Lyon Sindru va descriure d'aquesta manera.
A la llarga, si tu et defineixes respecte al rival,
encara que ho facis amb anuncis que generen molt de rebombori,
la teva personalitat acaba reduïda a ser el segon.
A mi em recorda l'Espanyol, la meravellosa minoria.
Clar, l'Espanyol seria una mica el Burger King de Catalunya,
però si ens pensem en el Barça, sobretot en el Barça més nunyista,
també val això, la comparació continua al Madrid.
El sentiment s'entén, però si veus que ets un perdedor, costa guanyar.
O sigui que tant el Barça com l'Espanyol
són el Burger King de l'hamburguesa.
Depèn de com tu miris.
Si et defineixes respecte al teu líder,
tu a vegades pots ser molt enginyós,
pots tenir eslògans que estan molt bé,
però al final, en el que queda, en element del consumidor,
és que tu ets el segon.
I diumenge també vam fer un nou capítol del Dominical,
amb el nostre particular PP antic
que cobria els aldarulls de França.
En aquests moments, caos absolut.
Paio de dos metres, mira, està passant per la meva guepa.
Compte, compte.
14 polsos. L'ull buiton a la mà.
14? No, no, que va plumbant, eh?
Tranquil·lo.
Segur que acaba de sequejar la botiga.
Què? Llega, són tots teus, no?
Diu que sí, que ets collons.
Molt bé, d'acord.
Està passant ara un tio amb 6 pols a la cos posat.
És un golpe de calor, imbècil!
Tots els subtricuts del Dominical que ha difuncat barra el suplement.
Estrenes.
Bon dia, Marta Ferrer. Bon dia.
A Netflix s'acaba d'estrenar... Nimona.
The queen killer is still out there.
Everyone is scared. He's a murderer.
He's a monster.
La primera conversació explica la història d'un cavaller incriminat
per un crim que no ha comès
i l'única persona que pot ajudar-lo a demostrar la seva inocència
és la Nimona, un adolescent que canvia de forma
i que també podria ser un monstre a qui ha jurat matar.
I dimecres que ve Apple TV
arriba la segona temporada de The After Party.
La nova entrega de la saga antològica planteja un altre misteri,
el de l'assassinat d'un assistent a una boda.
I com ja va passar amb la primera temporada,
resoldrem el misteri a través de l'exploració
i els gèneres audiovisuals en cada capítol.
I a la sala de bequets, si pot veure, n'és un dorma.
El text parteix de la història personal de la seva autora,
Eu Manzanares,
criant en la precarietat des de fa dues generacions.
Anna Barretxina és una dona que,
a canvi de diners i menjar per poder alimentar la seva família,
ha de donar parts del seu cos.
Una obra que planteja si el teatre pot ajudar a saltar
un deute personal i social.
Avui a Funció, a les 6 de la tarda.
Bon dia, Sònia, on ho feu?
Molt, bon dia.
Si encara no has anat a dormir o si t'acabes de debat,
fem tres propostes avui per l'Ampordà.
La primera és visitar la Ciutadella de Roses.
La passejada pel recinte és imprescindible.
La Ciutadella és un jaciment arqueològic
que plega vestigis de les ocupacions històriques
dels darrers 13 segles.
Una fortificació militar de més de 130.000 metres quadrats
d'estil renaixentista,
on accedim per la monumental porta de mar.
Els cinc baluars que defensen la ciutadania
són els noms de Sant Joan,
Sant Jordi, Sant Andreu i Santa Maria,
tot i que aquest últim ha desaparegut a l'interior
i podem veure, per exemple,
les restes d'un barri de la colònia grega de Roders,
diferents edificis de l'època visigoda
o un monestir romànic, entre altres.
Fer la visita guiada és una lliçó magistral d'història
concentrada en un únic espai
on podem gaudir d'un itinerari complet,
ben informat i senyalitzat.
El preu de l'entrada general és de 4 euros,
obert tots els dies de les 10 del matí.
I podem dinar o sopar al restaurant Can Tenly
a Massanet de Cabrens.
Situat al carrer de les Dòmines,
número 11 a dos minuts caminant de l'Ajuntament
i a 5 de la Torre de la Cardona,
va obrir portes l'any 1977.
46 anys després,
les sales encara conserven el mateix caliu d'abans
i cuinen cuina catalana, casolana i empordanesa.
La seva especialitat,
el bacallà cuinat a l'estil de l'Àvia Maria,
amb patates laminades i tomata natural.
Si sou més de carn,
demaneu els serveis de menjar,
demaneu el civet de sanglar,
el magret d'anac o l'entrecot amb guarnicions variades.
També són reconeguts els cargols,
la manida de fabetes o els canelons casolans.
Una bona opció per allunyar-nos de la costa brava,
sobretot a aquesta època,
i enfilar a Carrenamunt direcció a la frontera.
El preu mitjà per persona és d'uns 35 euros,
obert de dimarts a diumenge,
de les 9 del matí a les 4 de la tarda
i els dissabtes també al vespre de 8 a 10.
Música.
Cançó.
Concert del Berblà, a Castelló d'Empúries.
A les 8 del vespre al Pati Palau dels comets,
serà l'encarregat de tancar avui la tercera edició
del festival Istiu,
que ha programat durant aquests primers dies de juliol
15 concerts en 7 escenaris diferents.
Pla té una capacitat única per conmoure,
remoure i sorprendre.
Músic, cantant, actor, escriptor, pallasso, bufó
i posar-hi més etiquetes que ens servirien per descriure
tot el que aquest home fa dalt de l'escenari.
En aquesta ocasió l'acompanyarà la guitarra
el guitarrista gitano Diego Scortés.
Dos artistes amb majúscules junts,
avui en directe a l'escenari de Castelló d'Empúries.
Un fet que passa poques vegades
i és per això que les entrades per aquest concert
estan exaurides.
Fins les 7 del matí, insomni de l'Albert Pla
avui a Castelló d'Empúries.
L'insomni és fatal.
Tinc insomni i em fa mal.
No podé dormir-me amb pau.
Un insomni, un tros de pa.
I una poma per sopar.
Si només tingués insomni.
Però l'insomni se m'escapa.
Em perd mal de cap i una vida per abans.
Que no sé quan durar.
I una vida per abans.
Que no sé quan durar.