O que sí.
Catalunya Ràdio, les notícies de les 10.
Bon dia, us informa Sara Riera.
Junts admet que el panorama polític a l'estat
canvia molt després que el PSOE sabingués
a complir les condicions dels independentistes
per votar la presidència de Francine Armengol al Congrés.
En una entrevista al Catalunya Matí de Catalunya Ràdio,
a cap de files de Junts a Madrid,
Míriam Nogueras ha volgut advertir també als socialistes
que l'acord per investir Sánchez encara és lluny
i que malgrat el seu vot Armengol,
ara el que cal és posar el marcador a zero.
Crec que el que va passar els dijous passats
canvia molt el panorama.
Fins que nosaltres no vam tenir aquests fets comprovables,
no vam donar els nostres vots,
i això no ha passat en els darrers quatre anys.
De totes maneres, sí que el que va passar a la mesa
és el que ha passat a la mesa, a partir d'ara veurem què passa,
i si el Partit Socialista es mou o no es mou.
Nogueras ha deixat clar que al capdavall
tot és qüestió de voluntat política
i que ara han pogut demostrar que si l'Estat vol,
les coses a Catalunya es mouen.
La dirigent de Junts també ha dit
que les negociacions amb el PSOE per la investidura
seran discretes, com ho han estat les de la mesa del Congrés,
i ha insistit que sense amnistia i autodeterminació sobre la taula,
l'acord no serà possible.
Més notícies, Raül Flores.
La Xina torna a fer maniobres militars al voltant de Taïwan
com a advertiment saber, segons els mitjans xinesos,
després d'haver protestat per una escala als Estats Units
del vicepresident de l'illa William Lai de camí cap al Paraguai.
Taïwan ha condemnat en fermesa els nous exercicis
i han recordat que són un estat legítim,
un dret legítim per portar a terme
les interaccions diplomàtiques amb països amics.
El govern taïwanès ha urgit la Xina aturar l'ús de la força
i d'intimidació i a iniciar el diàleg,
però ja ha comptabilitzat l'erupció al cel taïwanès
d'una quarantena llarga d'avions xinesos.
A Catalunya, l'Hospital Clínic fa marxa enrere
i torna a obligar a portar mascareta a la zona d'urgències
i també a les persones que visitin els malalts
que ja estan ingressats pels repunt de casos
d'aquestes darreres setmanes.
Al clínic hem tomat la mesura de manera individual
i ha fet obligatòries
les recomanacions del Departament de Salut.
Cada dos minuts s'abandona un animal a l'estat espanyol.
Els experts alerten que els abandonaments s'estan estancant
i, per tant, les xifres no milloren.
Són dades de la Càtedra Affinity de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Tot això avui, que és el Dia Internacional de l'Abandonament Animal.
L'any passat es van abandonar 288.000 animals de companyia a tot l'estat.
És un 1% més que l'any anterior.
Segons el veterinari Jaume Fajó,
la identificació dels animals és clau.
Són declaracions a Catalunya Informació.
La identificació és una de les barreres més grans
davant de l'abandonament,
perquè la persona que perd l'animal la identificació el permet recuperar-lo.
I la persona que voluntàriament el vol abandonar ja no pot fer-ho,
perquè amb el microxip el podran localitzar.
Moltes vegades, primera, el microxip està posat,
però no està vinculat a ningú.
Imagina't una persona que se'n va viure a un altre país,
abandona l'animal de companyia i fot el camp.
Quan se la vol localitzar, no se la pot localitzar,
perquè ja no està ni vivint al país.
El cabal ecològic del riu Segre, a la seva capçalera,
incompleix de forma generalitzada els mínims establerts,
per a aquesta època, al pla hidrològic de l'Ebre.
Així ho han constatat els agents rurals,
que aquest estiu han dut a terme una vintena d'inspeccions
per comprovar si el volum d'aigua és el que marca la concessió.
El cos ha detectat diversos incompliments
que, sumats a la situació de Saquera,
afecten la fauna i la flora d'aquests ecosistemes.
Davant d'això, una de les mesures que es plantegen els agents rurals
és organitzar rescats de peixos.
Ho ha dit Joan Baraut, que és soc inspector del cos.
El fet d'incomplir-los fa que no puguin sobreviure
i que s'haguin d'organitzar, per exemple, rescats,
de fauna piscícola per portar-los altres aigües amunt,
aigües avall, on la mena d'aigua sigui estable i permanent
i pugui garantir aquestes condicions mínimes de vida.
Els esports, Albert Benet.
L'entrenador del Barça, Xavi Hernández,
donarà avui la convocatòria per l'estrena oficial a Montjuïc,
demà en la segona jornada de la Lliga de Futbol, contra el Cadis.
Rafinha per senció i Araujo per lesió són baixa.
També demà Girona Getafe a Montelibi.
Avui, entre altres partits, es juga a l'Almeria-Madrid amb l'únic,
confirmat a la porteria, tot i el fitxatge de Kepa.
Jugats ahir, Mallorca 0, Villarreal 1 i València 1, les Palmes 0.
Amb aquesta victòria, el València és el líder provisional de primera.
L'Espanyol debutarà avui a casa a la Lliga de segona,
a porta tancada, contra el ràssing de Santander
i amb el nou fitxatge a Peramilla a la convocatòria.
El partit és a les 7.
El president de la FIFA, Gianni Infantino,
assegura que les dones, per arribar a la igualtat al futbol,
han d'elegir les lluites correctes
i afirma que tenen les portes obertes a la igualtat
que només han de tombar aquestes portes.
Avui quedarà configurada la garella de sortida
i es disputarà la cursa sprint del Gran Premi d'Àustria
de MotoGP.
Novak Jokovic, el número 2 del tènis mundial,
s'ha classificat aquesta matinada
per a les semifinals del Masters 1000 de Cincinnati.
Després de guanyar en dos sets,
Taylor Fritz, el número 9 del món, per 6 a 0 i 6 a 4.
Jokovic jugarà una de les semifinals
contra Alexander Ezberev i Carlos Alcaraz
jugarà avui l'altra semifinal contra Haver Hurkats.
Avui comencen els Mundials d'Atletisme de Budapest a Hongria
i avui mateix ja competeixen els primers atletes catalans.
Entre ells, Maria Vicente,
Llucia, en salt d'allargada,
i Esther Guerrero i Adel Meixal, als 1.500.
També avui comença l'europeu d'hoquei-hierba alemanya.
Fins aquí les notícies.
Això t'encantarà.
Compre en el teu centre Bauhaus fins al 31 d'agost
i t'ho portem de forma gratuïta a casa.
Un armari, un conjunt de jardí, renova el teu gust.
Bauhaus, el teu centre de bricolatge, reformes, decoració i jardí.
Consulta les condicions.
Que gran està l'Andreu!
Aquest any ja comença la universitat.
Com passa el temps?
Per cert, què farem amb la casa dels pares?
El millor és que la lloguem.
Podem trucar al Lluguer Segur,
que ens garanteixen el cobrament de la renda sempre.
Més de 21.000 propietaris satisfets ahir, avui i sempre.
Vols tenir feina assegurada d'aquí uns anys?
Estàs dubtant què estudiar
i tractar-te professionalment en el futur?
Vols saber quins són els perfils laborals
i les especialitzacions més cercades per les empreses
en l'àmbit de la ciberseguretat?
No et perdis el podcast Ciberseguretat.
Troba-l al web i lab de Catalunya Audio
i a les principals plataformes de podcast.
La feina del futur t'està esperant.
El peluix del mic et vol abraçar.
I també jugar amb tu.
Amb el joc del mirall.
I el pus la progressiu.
Troba'ls tots a la botiga de TV3
i als punts habituals.
El sol, la platja,
no haver de conviure amb el teu agressor,
glòria fuertes, el 8M, el 016,
estimar en sis llengües,
assistència jurídica sense necessitat de denunciar
per a víctimes de violència masclista,
sentir-te segura, ser lliure,
estar viva, Espanya,
delegació del govern contra la violència de gènere,
Ministeri d'Igualtat, govern d'Espanya.
Els caps de setmana també són podcasts.
Podràs sentir una selecció dels nostres podcasts
a l'antena de Catalunya Ràdio.
Al migdia, els dissabtes,
descobrim les superheroïnes de l'esport.
I diumenge,
persones que van fer història.
Al vespre de dissabte,
nutrició i vida sana als sants i estalvis d'Adam Martín.
I diumenge,
misteris o no,
amb el professor Sebastià Darboa.
A l'estiu és un bon moment per escoltar podcasts.
Tria els teus a l'app i al web de Catalunya Ràdio.
Som podcasts.
Així sonen els caps de setmana a Catalunya Ràdio.
Un programa que us porta totes les setmanes...
Matinem amb la música popular i darrer, a Icatmans.
Al vespre,
Sona 9 presenta el talent emergent de la música catalana.
No sé que t'estim, que si tu m'estimes...
Les nits són per pujar a les golfes d'Algorina.
I a la mitjanit,
comprovem que la vida és un musical
o tastem un cafè greu.
Sonoritats saxofonístiques...
A les matinades,
ens deixem atractar a l'aigua.
A les matinades, ens deixem atrapar pel jazz batusi
i sortim a durar-ho tot mentre ballem a la pista de fusta.
A l'estiu,
canvia de ritme amb les propostes musicals
de Catalunya Ràdio.
Més informació a 4radio.cat.
Aquest cap de setmana, al tot gira,
vivim la gran final del Mundial Femení.
Atenció!
Diumenge, a partir de 3 quarts de 12 del migdia,
la gran final amb la narrativa Pere Escobar,
Marta Cubí i Mireia Vera.
També seguirem els partits de la Lliga.
Dissabte al vespre, Espanyol Racing i el Maria Reial Madrid
a l'app i el web de Catalunya Ràdio.
I diumenge a la tarda...
Viurem el primer partit del Girona-Montilivi
contra el Getafe
i us acompanyarem fins a la TDT del Barça-Cadis,
el primer partit dels Blaubranes a Montjuïc.
Tot gira, el programa esportiu líder dels caps de setmana.
Dissabte, a partir de 3 quarts de 7,
a l'app i el web de Catalunya Ràdio.
I diumenge, des de 3 quarts de 12 del migdia,
amb David Clupés.
Cada cap de setmana, de 9 del matí,
a 12 del migdia.
Passen 9 minuts de les 10,
i ara, aquella secció en què el suplement d'estiu
un professional ens visita
per parlar-nos del camp a què es dedica,
però sobretot perquè a casa i aquí a l'estudi
en puguem extreure consells aplicables al nostre dia a dia.
També.
És la classe magistral
i avui amb nosaltres tenim la Cristina Cabanyes,
presidenta de Guitart Hotels. Molt bon dia.
Molt bon dia.
A veure, avui volem parlar de moltes coses.
Pensàvem en algú que ens pogués explicar,
perquè és una realitat que molts ens passa,
sobretot els que no hi estem basats,
de com es pot negociar, com es fa això,
com s'afronta una situació com ara veiem al Congrés.
No sé si estàs pendent una mica de l'actualitat política,
però clar, són negociacions dures,
on tothom vol quedar com que no ha cedit.
És a dir, és tot un entorn complicat, no?
Home, no és fàcil negociar.
S'ha de tenir sentit comú.
Jo penso, el cap fred,
empatia cap a l'altre.
Amb una negociació mai té que haver-hi un que guanya i un que perd.
Sempre ha de ser una cosa equilibrada.
I treballar per l'objectiu que vols aconseguir.
I és compatible, ara...
És que clar, ja hem començat a parlar,
i a mi miren mil preguntes al cap.
És compatible el cap fred amb l'empatia?
Com es pot evitar que l'emoció, no sé,
corroeixi aquest clima d'aquesta serenitat?
Aquesta serenitat que cal?
Home, l'emoció sempre s'hi barreja.
I, per exemple, en política, l'emoció també s'hi barreja,
perquè sempre hi ha uns ideals als quals defensar.
I amb l'empresa, en el nostre cas,
una empresa familiar, l'emoció sempre hi és, no?
Però, al final, has de pensar quin objectiu és el que vols aconseguir.
I pensar com t'agradaria que et tractessin a tu
per arribar a aquest fi.
Marina, expliquem,
ja que has mencionat que és una empresa familiar,
què és Guitart Hotels?
Doncs una empresa amb hotels a la costa brava,
la Molina i Barcelona.
És una empresa familiar, com va dir la Cristina,
que remunta al 1955,
i, per exemple, als anys 90 va arribar a gestionar tres hotels a Cuba.
Volem que la Cristina ens expliqui com va començar una mica en aquest món
i com s'hi ha de moure per sobreviure.
Al final, el cap i la fi és una mica sobreviure
en el món dels negocis.
Hi ha aquesta imatge de quan penses en el món dels negocis
que t'hi trobaràs un espai de taurons i gens sense escrúpols.
Com va ser la teva irrupció en aquest món?
La meva irrupció va ser una mica... de cop,
perquè l'any 2014 el meu marit,
que era el propietari de Guitart Hotels,
i que era Climent Guitart,
ell va morir d'una llarga malaltia,
llavors jo tenia tres nens,
però eren tres nens molt petits,
que hi havia de ser la continuïtat de Guitart Hotels.
Jo soc farmacèutica de professió
i vaig haver de decidir si continuava o si venia a la companyia.
Jo tenia aquests tres socis,
que en aquell moment tenien 3, 4 i 6 anys,
i vaig parlar amb ells,
explicant-los en un llenguatge que ells poguessin comprendre
què tenia que fer la seva mare amb l'empresa
que porta el seu cognom.
I dos d'ells em van dir que els agradaria continuar,
que ells volien ser hotelers com el seu pare,
i aquí em vaig posar la meva motxilla
en aquesta aventura empresarial
que ha sigut apassionant, no ha sigut gens fàcil,
però de la qual no me n'arrepenteixo d'haver pres aquesta decisió.
Clar, en tot de cop i en aquesta reunió amb els socis
que ens acabes de comentar,
suposo que precisament el que venen són moltes emocions,
i de cop i volta t'has de situar en un terreny de cap fred.
Et venen totes les emocions al cap,
perquè, com us deia, l'empresa es diu com es diuen ells,
era llegat ja dels seus pares,
era ja la segona generació, el meu marit,
i tenia el cap fred per una banda
per prendre la millor de les decisions,
perquè tampoc era un moment fàcil,
després de la malaltia d'en Climent,
la situació tampoc era fàcil,
però vaig decidir que em posava en aquest món,
un món difícil,
on ser dona i ser rossa no suma gens,
al contrari, ja tens una sèrie d'estereotips,
comences com la partida, unes fitxes,
i després, uns passos enrere,
però acompanyant-me del millor equip d'amics
que m'ajudaven de la meva família,
vaig aconseguir superar aquells moments,
èpoques molt difícils,
però després vam poder tenir una època molt més bona,
i el 2020 tornem a la casella de sortida,
perquè el món de l'hostaleria és dels que més va patir,
i que just aquest any és el primer que ha sigut
entre cometes ja de normalitat.
Aquells comentaris que et vas trobar quan vas començar,
que suposo que serien molts,
tu potser ens pots explicar si has notat una progressió
al camp dels negocis i cap a millora,
si has notat que el masclisme ha anat a menys,
encara estic segur que queda molta feina per fer,
com ho has viscut, aquesta progressió?
Queda molta feina per fer, però jo també he anat creixent,
jo al principi no sabia res,
la meva formació era de ciències,
jo soc farmacèutica i optometrista,
o sigui, no té res a veure,
i tinc encara la meva farmàcia en operatiu,
que la gent a vegades no entén molt bé
que estic a coses d'empresari,
i després, al millor, un dia estic venent aspirines,
i sí que al principi vaig notar molt aquest paternalisme,
que inclús em deien nena en alguna reunió,
i deies, potser ja no soc tan nena, gràcies pel complido,
i clar, també he anat creixent i he anat notant aquesta evolució,
però aquí sí que hi ha molt camí a recórrer,
inclús amb el tema de la paritat i tal,
que hi ha molts anys encara per fer molta feina,
jo penso que el talent no té gènere
i que s'ha de respectar igual a homes i a dones
si saben fer la seva feina.
El més important que el talent és la pràctica, també.
Exacte, és que al final una feina es demostra amb la pràctica,
i amb el dia a dia de veure com et vas desenvolupant,
i si tens aquestes bones qualitats per liderar un projecte,
i no passa res si ets un home o una dona.
Hi ha un gran exemple que recordo,
era d'un professor de la Universitat de Harvard,
que deia que el talent és una variable interessant,
però la més important és la pràctica, perquè si agafes un atleta,
algú que corre maratons i li poses uns esquís,
si no ha fet mai esquí,
doncs per molt de bona condició física, bona genètica,
no serà el primer a acabar aquella cursa.
És interessant analitzar també tot això.
Venies d'un altre camp, Cristina, com has dit,
i has hagut d'aprendre moltes coses al llarg dels anys.
Què pots aplicar a la teva vida personal
del que has après del món dels negocis?
Jo diria resiliència,
perquè potser abans no tenia tanta resiliència,
abans potser era més inquieta,
i ara he hagut d'aprendre això a la paciència
i amb els negocis has de tenir molta paciència,
no perdre mai els papers, el temps és molt important,
les presses no van bé amb els negocis,
i això jo penso que m'ho he pogut aplicar també
a la meva vida personal,
i el tema de la rigorositat també l'aplico molt ara
a la meva vida personal,
en els negocis has de ser rigorós, constant,
és una cosa de cada dia,
pots dir ara un dia ho faig i dos dies me'n vaig a la platja,
i ho pots emportar cap a casa també.
Moltes vegades, i ho dic també per experiència pròpia,
que també hem intentat iniciar algun projecte,
moltes vegades quan inicies una empresa o una mena de negoci,
de fet, moltes vegades et veus davant d'un precipici
i dius, ostres, d'això com en sortiré?
I després t'adones que passa una setmana i dius, ah,
és curiós com la setmana següent ho veus tot diferent,
suposo que té a veure amb aquesta perseverança,
amb aquesta mena de control,
de...
quan dius resiliència també entenc
que hi ha una part de gestió d'estrès.
Hi ha una part de gestió d'estrès
i una part d'inconsciència també,
perquè penseu al 2014,
jo estava formada en uns altres àmbits,
però no estava formada en els negocis,
i jo moltes vegades ho comparo
com si et tires per una finestra i et tires al buit,
i no saps si portes paracaigudes o no,
el portes però no saps si se t'obrirà.
I una mica és això...
El món dels negocis també és un món que moltes vegades
estàs acompanyat amb moltíssima gent, assessors,
però has de vigilar també de qui t'enfies,
i al final quedes amb un grup molt reduït de persones,
que sí que són els teus col·laboradors principals,
i has de saber triar molt bé aquestes persones
que t'acompanyin,
perquè pots prendre decisions
o pots fer coses que et poden portar a situacions
que no vulguis tu ser-hi.
Algunes són imprevisibles,
com el que va passar el 2019-2020 amb la Covid.
Clar, quan et trobes de nou en una situació així,
has de recórrer aquells principis que t'havien servit
en un moment com el 2014 que comentaves.
Et volia preguntar també com està la situació ara,
ja des del teu ull.
Aquest estiu és el que, entre cometes,
us dic que ja torna a ser bastant normal.
També la situació és diferent per barris,
per exemple, aquí a Barcelona,
boníssima ocupació, boníssim preu mig.
A la muntanya no ha sigut un mal estiu.
Allà hi ha preus mig més baixos
i hi ha molta gent que ho tria,
perquè també busca la fresca
i busca tenir unes vacances amb un altre pressupost.
I la costa, les primers sis mesos,
hi havia una eufòria generalitzada,
però hi han hagut una sèrie de factors,
com les eleccions, la inflació, el preu del diner,
que han fet que les estades mitges siguin més curtes,
que la despesa per turistes sigui més baixa,
i que estiguin un bon estiu,
però no com a aquella festa que ens pensàvem que venia.
Davant d'una situació de crisi,
que ens hi podem trobar molts quan iniciem projectes,
i ara penso que, clar, en la vostra situació,
quan ja tens treballadors, i a més és una empresa familiar,
un relat a conservar i, com deies, es conserva l'emoció,
s'hi suma l'emoció de l'empatia cap als teus treballadors
i treballadores, oi?
Gestionar això, també, entenc que ha de ser tot un repte.
Sí, però jo sempre no canso de repetir-ho.
Per mi, tot l'equip de guitarra, per mi és com la meva família.
De fet, moltes vegades, i en l'any 20,
que va ser tan i tan complicat, tants mesos tancats,
un estiu on nosaltres tenim el gruix de negoci a Lloret de Mar,
un estiu complicadíssim, perquè era un destí
on no era molt recomanable anar,
molta gent s'hi podia acumular i podien haver-hi molts contagis,
jo moltes de les decisions les vaig prendre
pel meu equip, perquè, ja us dic, per nosaltres,
l'equip és molt important.
L'antiguitat mitja de treballadors és 29 anys,
o sigui, n'hi ha molts que porten més de 40 anys allà treballant,
que han fet tota la seva vida,
i si un té un problema, és un problema de tots,
i tots intentem córrer per ajudar-se.
Sí, suma tot això.
A dintre la motxilla hi ha molts components
i un molt important és l'equip.
Som amb Cristina Cabanyes parlant de...
De fet, hem repassat una mica d'autografia també
i de la història de Guitars d'hotels,
i també estem parlant de negociació,
i per això et volia llançar algun dels tòpics
que envolten el món del negoci perquè ens donis la teva opinió.
Tots els teus amics a prop, però encara més a prop els teus enemics.
És cert?
Jo penso que sí.
És allò, si no pots amb el teu enemic,
uneix-te a ell.
Més val no tenir gaires enemics,
i si tens algun enemic, tenir-lo detectat,
i tenir-lo de fàcil accés,
que al final, sempre que, si necessites,
es pugui posar el telèfon si el truques,
crec que és un tòpic que és cert.
Hi ha un altre tòpic que, de fet, envolta Lloret,
que és que ara està ple de gent d'un tipus de turisme
que no és agraït perquè és més de festa.
Quina feina s'està fent des de...
Ja seria a nivell de Lloret sencer, però quina feina s'està fent
o si és que s'està fent per revertir aquest tipus de consum?
A Lloret, des de fa molts i molts anys,
entre el sector privat i el sector públic,
l'Ajuntament, com la Diputació i com la Generalitat,
s'està treballant en aquest pla operatiu
per fer aquest canvi de Lloret.
El sector privat ha fet un esforç gegant
per invertir en establiments per millorar-los.
El que passa és que a Lloret té 30.000 places hoteleres
i 30.000 places d'apartaments.
Llavors, sempre hi ha gent que no acaba de fer bé les coses,
i les notícies que acaben sortint
sempre són d'aquest grup d'empresaris
que no acaba fent bé.
Però, per exemple, el nostre establiment
que tenim més gran a Lloret, el Guitar Central Park,
és un establiment que ara mateix tots són famílies,
amb nens, i és un perfil
que és el que Lloret desitja i busca.
I el que tenia, perquè entenc que això és el que tenia abans,
que la història de Lloret abans era un destí diferent,
va ser una irrupció, sobretot a la part de davant
del que seria la costa, que va començar a canviar el turisme.
Sí, a l'inici, Lloret era una destinació
on venia gent de tota Europa, gent de molt prestigi,
i que, bueno, venia a la costa Brava.
I el que passa és que a Lloret es va massificar
i, bueno, ara són les conseqüències
que hem estat patint, però que l'empresariat
i tant les administracions locals com autonòmiques
estan treballant per revertir,
perquè és un lloc preciós que us convido a tots que vingueu,
perquè penso que és un dels grans desconeguts a la pandèmia.
Va haver-hi molta gent que va venir, perquè deia
jo mai aniré, però com que era molt a prop, si podia anar,
i era dels pocs llocs que es podia anar,
doncs ho van descobrir.
Jo us convido a tots que visiteu Lloret de Mar.
Justament vull recuperar el tema de la massificació turística,
perquè ara ja hi ha més queixes de la gentrificació
que malauradament estava vint al nostre país.
Et volia preguntar si creus que Catalunya ha traspassat
aquests nivells de turisme que tenim, sobretot a Barcelona.
Com ho veieu vosaltres, com ho tal és?
Just ahir sortia un article molt interessant
que parlava que ens sembla que hi ha molta massificació,
però no estem en les deu primeres ciutats d'Europa
amb massificació, per exemple,
i que hi ha una gran majoria de ciutats que pateixen,
perquè es calcula el número de visitants
respecte al número d'habitants.
El turisme s'ha de mirar de conviure, i el màxim de bé.
Jo sempre dic que ha de ser un turisme més,
que sigui medioambientalment sostenible,
econòmicament sostenible i socialment sostenible,
perquè l'impacte que ha de tenir sobre la societat
ha de ser bo.
I per a nosaltres, d'una cosa que estem molt orgullosos,
és que tenim una fundació, la Fundació Climent Guitart,
que es dedica al món del turisme,
treballem tant en formació en turisme com a solidaritat.
Per exemple, una de les activitats que fem,
conjuntament amb la Fundació Barça,
és formar persones en risc d'exclusió social i els hi donem feina.
Com nosaltres, hi ha molts altres exemples d'empreses
que estan fent això i que col·laboren socialment a la societat.
El turisme més,
ajudarà a créixer l'economia, ja que sabeu que el turisme
és una part molt important del PIB
i hem de fer-ho bé,
però també l'hem d'amimar,
perquè és un sector molt important de la nostra economia.
S'ha de fer balança, al final. És una balança que surti en positiu.
Correcte.
Cristina, et llenço a algun tòpic més del món dels negocis.
Mai em prenguis amb la teva parella, familiars o amics.
És difícil, això és difícil.
M'agrada que sigui difícil. I que m'ho preguntis a mi, molt difícil,
perquè, clar, jo ho estic fent pels meus fills.
No sé, hi haurà algun moment que haurem de conviure
les dues generacions, perquè la meva filla ja té 17 anys
i jo encara no en tinc 50, o sigui que, en algun moment,
és difícil, perquè a vegades, clar,
si tens allà la família treballant,
doncs quan tornes a casa,
quan tornes a casa, no saps molt bé on diferenciar
el que és feina o el que és vida personal.
També has de valorar que, si tens familiars o amics
treballant amb tu, també són persones de confiança,
que també és una cosa que penso que suma molt,
perquè tenir gent de confiança al teu equip...
O sigui que aquesta pregunta... complicada.
Doncs en tinc una altra. Crec que és més complicada.
Si ho pots prendre, confia en tu i ho aconseguiràs.
A veure, si ho pots somiar, diu que ho pots aconseguir,
no?, deia el Walt Disney, no? Sí.
Però s'ha de tenir constància,
s'ha de tenir un punt de sort, perquè,
si no tens sort, muntes una cosa, o vans de temps
del moment que toca, o, no sé, et ve una pandèmia.
Imagina't que acabes d'emprendre un negoci,
fantàstic, que ara aniria molt bé, però et ve una pandèmia,
el punt de sort hi té que ser-hi.
I un punt d'inconsciència i de valentia.
Però jo sí que animols a la gent que em prengui
i que es tiri a la piscina a fer coses,
perquè som un país de talent,
que es poden crear moltes coses
i coses que poden tenir èxit.
I si no ho proves, al final, si no ho proves,
no saps si pot anar bé.
Hi ha també una visió del sector més turístic,
o sobretot quan veiem exemples aquí a Barcelona.
Pensem que estar relacionat amb els jocs de treball
que moltes vegades són temporals i a vegades tenen irregularitats,
comores extras no pagades,
o hi ha parts de la jornada que es cobren negre.
Creus que estem en un punt de no retorn
perquè fa la creació de llocs de feina precaris?
Sí, i hem evolucionat molt.
Abans et deia que nosaltres tenim treballadors de fa molts anys,
i nosaltres ara tothom treballa vuit hores,
té els seus dies de festa, les vacances,
el que correspon, i jo crec que és correcte.
Abans es feia d'una manera diferent.
Jo crec que aquí hi ha hagut una gran evolució.
Evidentment, és com els que us deia abans,
sempre hi ha empreses que fan coses mal fetes,
i no penso que se'ls haig de posar a totes les altres
l'etiqueta que és un sector que està precari,
i jo podria dir,
infinites empreses que ho estan fent molt bé,
que es paga el que el conveni marca,
que moltes vegades també és un conveni que es diu,
que es paga malament,
és un conveni molt superior a molts altres sectors,
i això no es diu mai.
És un conveni molt superior amb tants percents elevats.
Els marges també són els que som.
Jo sempre ho dic, a mi m'agradaria pagar molt més,
però els marges, el que és,
i cada vegada amb uns increments de costos més elevats,
s'ha de trobar un equilibri.
Però jo penso que aquí s'ha fet una gran feina
entre els sindicats, els treballadors, els empresaris,
i com no posar els orgues d'administració
tant autonòmics com els estatals.
I per acabar et llenço un últim tòpic,
que és que els plans d'empresa no serveixen per res.
El paper ho aguanta tot.
Això sí que t'ho he de dir,
perquè jo he vist molts plans d'empresa,
i al final el que compta molt és la pràctica.
Però sí que són una guia a seguir,
i que et pots agafar allà i dir que has de seguir això.
És un mapa que tens que el pots mirar o no.
Cristina Cabanyas, presidenta de Guitart Hotels,
moltíssimes gràcies per ser amb nosaltres avui.
Moltíssimes gràcies, Albert, per convidar-me, moltes gràcies.
Adéu, bon dia.
La Vuelta a 2023 comença a Barcelona.
Els dies 26 i 27 d'agost tindran lloc
les dues primeres etapes de la prova ciclista
que recorreran als principals carrers de la ciutat.
Gaudeix d'aquesta competició i planifica els teus desplaçaments.
Consulta els canvis en la circulació al web
mobilitat.barcelona.ajuntamentdebarcelona.
Cada dia
ho tenim tot a punt
per fer-te sentir com a casa.
Tot gira a Catalunya Ràdio.
Casa teva.
Cada dia
ho tenim tot a punt
per fer-te sentir com a casa.
Serveis informatius de Catalunya Ràdio.
Casa teva.
Vaig a preparar-me una banyera.
El canvi climàtic està provocant
que les sequeres posin en risc l'abastament domèstic
i d'altres serveis essencials.
És per això que ara, més enllà d'això,
més enllà d'això,
més enllà d'això,
més enllà d'això,
més enllà d'això,
és per això que ara, més que mai,
cal fer un ús eficient de l'aigua.
És important tancar la aixeta sempre que no estiguem
utilitzant l'aigua o que, si tenim una aixeta que goteja,
la reparem el més aviat possible.
El vàter no s'ha de fer servir com a paperera
i si en lloc de banyar-nos ens dutxem,
estarem contribuint a estalviar molta aigua,
perquè cada gota compta.
Ara digue'm com et dius.
Dic un t'equip, eh?
Besada en la novel·la d'Alex Halley.
La nova sèrie dels diumenges a la nit.
Arrels.
A TV3, diumenge, estrena.
Hello and welcome to Filling the Sink.
L'Agència Catalana de Notícies i Catalunya Ràdio
us ofereixen el primer programa de Catalunya Ràdio
totalment en anglès.
This week on Filling the Sink,
we're talking about young entrepreneurs in Catalonia.
Filling the Sink, el podcast en anglès
sobre l'actualitat social catalana.
Tot el que projecta Catalunya al món, ciència, cultura,
política, economia, cada dissabte a l'AP de Catalunya Ràdio
i a 4radio.cat, amb l'Orkan Doherty.
Filling the Sink, listen to stories and debates
from Catalonia.
El suplement d'estiu.
Cada cap de setmana, de 9 del matí a 12 del migdia.
L'esperit estival del cap de setmana.
Passen tres minuts de dos quarts d'onze,
això és el suplement d'estiu,
i ara connectem amb el nostre enviat especial a Terres Catalanes,
que és en Miquelet. Miquelet, on ets?
Bon dia de nou, Albert. On soc?
Enviat especial, amà, eh?
Sí, sí, soc un prat d'escalarre.
A la Mollera d'escalarre em diu la persona
que entrevistarem en un minut i mig.
M'ho deia per l'altre pinganillo.
D'acord. Explica'ns què hi fas, allà.
Què hi faig, allà?
Com dèiem, avui fèiem la Catalunya petita que fa grans coses,
i jo us voldria preguntar, gent de la taula,
sabrieu situar Escalarre on mapa, si us ho hagués dit de primeres?
A veure.
Estic jo sol, Miquelet. M'ha deixat sol a la taula.
Estàs tu sol a la taula? Ja entenc que anem al 0%.
Aneu.
De situar Escalarre al mapa.
Ho has buscat a Google, has estat ràpid.
No, no he tingut temps.
Però saps qui és David Bowie, Iggy Pop, Lurrit,
Cito Connor, Bob Dylan...
I tant. Explica'ns.
Però quina relació té això amb el Pallars Sobirà?
Doncs tots ells van passar per Escalarre.
A més, si mirem a l'Instituto Nacional de Estadística,
el 2022 deia que a Escalarre hi ha 28 persones vivint.
Però amb tota aquesta llista que t'he dit,
és només una petita de tots els artistes internacionals
que han passat per Escalarre gràcies al Doctor Music Festival,
que es va celebrar el 1996, 1997 i 1998,
on es van ajuntar de gent de milers de persones
i el millor cartell del món,
gairebé dels artistes més coneguts de llavors.
I estem precisament amb l'Albert Castellarnau d'Escalarre,
que és una persona que tenia uns terrenys
sobre on es van fer el Doctor Music Festival.
I volíem preguntar-li, primer de tot,
com et vas enterar o com et van dir,
perquè tu deies ser de les primeres persones,
perquè havien de negociar amb tu.
Si ens cedeixes el terreny, David Bowie vindrà a Escalarre.
Va ser una tarda del mes de novembre,
que ens van convocar aquí en una explotació al costat,
i ens ho van explicar.
Ens van explicar el que era un macrofestival,
perquè la veritat és que tampoc havia anat a cap.
I bueno, ens van explicar que si ens posaven d'acord,
el David Bowie ja el tenien precontractat.
És a dir que quan ho vam sentir vam dir,
la veritat és que això serà apoteòsic.
La veritat és que va ser la gosadia
de dos empresaris provenents del Pallars Sobirà,
que aleshores estaven a... Pallars Sobirà i Pallars Jussà,
que aleshores estaven a Barcelona i tenien l'empresa,
que eren el Neosala i el Jordi Mora.
Se van posar en contacte, primeres,
tres, quatre propietaris més grans,
que van ser ells i sobretot sobre el de Santa Maria
no s'hagués pogut fer,
i després també el recolzament institucional
dels quatre ajuntaments de la Vall d'àneu
que van ser molt participants a tota aquesta història
i al Consell Comarcal.
I què corria pel poble aquells dies?
Quan de cop us diuen que ve David Bowie, que ve Iggy Pop,
que ve Llorrit, com us vau quedar amb tot això?
Bueno, jo tinc una anècdota,
que aquella nit vaig sortir a sopar amb una noia
i em va dir, quan li estava explicant,
jo pensava que estava sopant amb un xicot sèrio
i dius, com pot ser que et pogués creure
que el David Bowie vingués a tocar als Prats d'Escalarre?
Va ser sorprenent.
Llavors entenc que teniu un molt bon record al poble,
que no és una invasió dolenta, la que vau viure aquells dies,
sinó que el poble ho recorda de manera feliç.
Bueno, jo personalment sí, perquè van ser quatre dies
multiplicats per tres anys que van viure
el que no haguéssim viscut mai.
Estan trucant a l'Albert, és això que sentiu de fons.
Però no patiu, que no és greu.
De fet, una de les notícies que vam rebre últimament
va ser que el Doctor Music Festival podia tornar.
Va ser notícia fa recentment.
Per què no es va donar al final?
No, no va ser notícia.
Senzillament hi havia el Doctor Music,
que vam posar en contacte amb la comarca una altra vegada,
i hi ha més administracions públiques,
i la veritat és que ho teníem bastant avançat.
Hi havia cartella i no se va acabar fent,
perquè ens van dir que eren inundables, no?
Els Prats, sobretot el tercer cap de setmana de juliol,
que això s'inundés, és com una mica al·lucinant.
Però bueno, aquesta va ser la resposta final
de les administracions, que això se podia inundar
i no se va deixar fer.
Veig que no et convencen gaire les explicacions.
Es pot inundar el mes de juliol.
No, perquè precisament ja el 95,
ens ho van explicar, i se va fer el 96,
i ens van dir estadísticament, meteorològicament parlant,
que era el cap de setmana menys plujós de tot l'any.
És a dir, i després hi ha una altra cosa,
el mes de juliol ja no hi ha neu a les muntanyes.
És molt difícil que se fungui tota la neu,
com va passar un any al mes de juny,
i que va ser un any molt nivològicament parlant,
amb molta neu,
el mes de juliol no se pot inundar el pla d'escalarre,
perquè si ara vas a veure els rius,
ja sabem que estem amb unes calorades immenses,
però és que és impossible,
perquè aquí no pot passar el que va passar a Viescas,
que era un barranc, això és molt ample.
És la vall d'origen glaciar més ample de tot el Pirineu.
És a dir, de muntanya a muntanya,
és la vall d'origen glaciar més ample de tot el Pirineu.
Vull dir que potser sí que potser no haguéssim pogut
treure algun cotxe d'algun prat,
si hi hagués caigut 20, 30, 40, 50 litros d'aigua,
però que això se pogués inundar,
no ho veurem mai inundat el tercer cap de setmana de juliol.
A més, se va fer vídeos enfotem-nos de la situació.
No va ploure, al final d'aquell cap de setmana.
Està molt indignat.
Això s'havia de fer fa dos o tres anys, penso.
En tres anys no ha plogut, no ha plogut...
Un any, per al doctor Gunzik, me'n recordo,
que estàvem allà dins dels escenaris i dels concerts,
i se va fer fosc, curiosament,
tampoc va ploure, va caure dos gotes d'aigua,
si a Escaló i a Berlós li va caure 40 o 50 litros d'aigua,
però aquí hi ha una particularitat,
que el vent de port bufeu una mica de nord,
empenya els bromes cap al sud,
i pot ploure a Espot, a Escaló, a Berlós,
que allà hi va caure 50 litros d'aigua,
però no aquí al Pla de la Vall d'Àneu,
que hi ha un company que sempre diu
que això és el desert del Serengeti.
I aleshores no ens van convèncer gaire.
Les administracions fan poc cas a la gent d'aquí,
i es fixen massa en un tècnic que no...
Vaig tenir l'oportunitat aquells dies
de parlar amb el molt honorable president, Quim Torra,
i quan em va preguntar si com anava, dic malament.
I dic, hòstia, perquè el projecte que ens hagués portat,
ja no més diners, perquè els diners són momentanis,
però més publicitat per una comarca arreu del món,
perquè l'altra vegada ja es va notar,
i de gut a les administracions, no es deixeu fer,
de gut a la inundabilitat, ja m'explicaràs.
I dic, home, això no és la meva percepció.
Te pots quedar amb una percepció, el Pallars Sobirà,
que si hagués estat gràcies a la inundabilitat,
o a la Gència Catalana, a l'aigua, o a l'urbanisme,
les tres iglègies més emblemàtiques que tenim al Pallars Sobirà,
que és Sant Joan d'Egil, Santa Maria d'Àneu,
que la tenim aquí a Esprats d'Escalarre,
i Santa Maria, Jari i la Sal no s'haguessin fet,
perquè totes les tres estan al costat d'un riu.
I bueno, això es va donar mitja volta i va marxar.
Aquesta és la trista realitat del que vivim aquí al Pirineu,
que moltes vegades és enorme, es fan des de l'Urb.
Barcelona, volies dir Barcelona?
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Barcelona, volies dir Barcelona?
De vegades també m'ho diuen, que venen de Brussel·les, no?
Aquí has tingut raó.
Doncs ja veieu, Albert, el presentador també diu Albert,
que estic aquí una mica col·lapsant,
entre l'Albert d'Escalarre i l'Albert del Suplement d'Estiu.
Veig com t'anaves rient a cada resposta que feia, pobra.
Home, perquè a mi m'agrada molt que la gent d'aquí es queixi,
no cedeixi sempre a tota la dictadura de Barcelona,
com si diguéssim que sempre... Pugem aquí i anem de llestos.
Jo tinc aquesta percepció, i m'agrada pujar aquí,
que la gent reboti una mica
i no ens deixin fer tot el que nosaltres volem.
Però bé, ja per acabar, em deixes dir una cosa.
Sí, sí, i tant, i tant.
Doncs ja que parlàvem de David Bowie,
de coses que no sabíem de David Bowie,
i una era que havia estat a Escalarre,
a què no sabíeu tampoc què va fer?
Ell va compondre la Sintonia de Catalunya Ràdio.
A veure.
Aguanta, aguanta, aguanta.
Ei, Marina, estona.
Quan dirà Catalunya Ràdio?
No aguantem.
No vulgueu parlar sobre el moment.
Ara, ara, ara.
Ei!
Bon intent, però això no serveix.
Molt bé, Miquel, tu pots.
Sí que es semblo, però crec que no.
La Sintonia la va compondre Joan Vives.
Aquí hi ha trobat coincidències.
Crec que hi ha alguna cançó més amb què s'han trobat coincidències.
Remix.
Recordo una que es diu Machine Gun, de Commodore's, del 74,
que no sé com la vaig trobar a Spotify,
i vaig dir, si això és Catalunya Ràdio.
Això la podem trobar.
Veus? Sí o no?
Catalunya Ràdio és internacional, de tot arreu.
Potser és Catalunya Ràdio, que va inventar David Bowie.
Jo crec que aquí estem analitzant molt profundament
la Sintonia de Catalunya Ràdio.
Has vist quins efectes?
Podríem fer servir... robar aquesta versió.
Ets xulíssima, eh?
Això està el Miquelet fent la seva.
Jo estic disfrutant.
Té tot aquest prat fantàstic amb unes vistes
que no teniu des de l'estudi.
Quedeu-vos al vostre aire condicionat.
Ho farem, ho farem.
Miquelet, moltes gràcies, connectem de tu a les 11 també, et sembla?
Ha marxat?
No, seguia aquí.
És l'Albert, que deia de fons, no els diguis això, home.
Sí, sí, seguia per aquí l'Albert.
Però ara ja el deixo, ara ja marxo,
perquè me n'he d'anar cap al tronc corrent.
D'acord, de què ens parlaràs després, a les 11?
De què us parlaré?
De la cultura i del dialecte particular que hi ha aquí, al Pallarès.
D'acord, interessant.
Connectarem d'aquí una estona amb el Miquelet.
Una abraçada. Fins ara.
Doncs mira, ens va molt bé, aquesta sintonia,
per arrencar amb la càpsula...
amb la càpsula de sorpreses dels 40 anys de Catalunya Ràdio.
De què parlarem avui?
Doncs avui parlem del programa Sense Fronteres,
que es va emetre a Catalunya Ràdio durant 11 temporades,
amb en Kilian Sabrià i la Montsi Genial Capdevant,
i que torna a l'antena.
Recordem que en Kilian ha presentat també durant 21 temporades,
que és molt fàcil dir 21 temporades,
però són moltes, eh?
És moltíssim.
Estic pensant que em porto només 7 anys, jo...
Doncs imagina't, 21 temporades presentant al Catalunya Ràdio.
No, no, a més...
He tingut la sort també de treballar amb ell
i els seus mètodes han fet escola.
És que en parlarem, parlarem del mètode kilianístic, eh?
Parlarem.
Hola, soc la Eba,
visc aquí a Montesquieu dels Rauberes,
vi rodellada de bestioles,
i li passo la comunicació a la Montse.
Hola, Eba, bona nit i bona hora per aquí dalt,
una abraçada ben forta.
Soc la Montse, a la Diagonal, a Barcelona, Estudi 1,
i des d'aquí comencem Sense Fronteres.
Si ara un va a un quiosc
on es venen diaris aItàlia, qualsevol ciutat italiana,
a més dels diaris que segurament tots coneixem
i que tenen també nom aquí a Catalunya,
si un vol demanar la principal revista, la més important,
illeposit per al Teatro,
que poden tancar-nos a sempre,
i, digueu-me, poden aparèixer belongants a вся ச2018,
amb sat secretly,
aquí a Catalunya, si un vol demanar la principal revista,
o la més important, que es troba als quiosques italians,
segurament haurà de demanar per panorama.
Com sonava?
Acabem aquest programa, se'ns acaba l'hora des de Vilassar de Mar.
Com sonava?
La Montse i en Kilian.
Sonarà molt diferent, segurament.
Onze temporades.
Exacte, i el feien el Kilian i la Montse que havíem dit.
En Kilian ens comenta que el Sense Fronteres
manté l'essència d'aquell primer projecte
perquè estem en circumstàncies força similars.
És un ressorgiment, diríem, del programa,
perquè volen acostar territoris on es parla català
que estan una mica més allunyats.
En Kilian en diu això d'aquest nou projecte.
Amb aquella idea inicial que et deia,
amb la voluntat de moure'm molt,
d'anar als llocs on passen les coses,
a parlar amb la gent, a trobar-me amb la gent,
a sentir-los, a que ens vegin,
a que nosaltres també els podem parlar
cara a cara, en primera persona,
i molt interès de descobrir persones que són mig conegudes,
gairebé ni això en els seus territoris,
però en els altres no,
i també denunciar tot allò que no va,
però en canvi aplaudir tot allò que funciona,
i buscar cracs nostres pel món,
i buscar cracs pel món que han vingut aquí
i que s'han incorporat al català.
Aquesta és la idea que més o menys tinc.
De moure'm molt, jo ho defineixo gairebé
com una road movie amb aventures,
que no sigui sobretot aquell típic producte de...
que parlen de llengua.
No, no, no, la llengua és un instrument
que té mil maneres, jo el vull utilitzar
de manera simpàtica, divertida, que ens ho passem bé,
però al mateix temps que ens en adonem
que tenim un instrument que és fantàstic
i que ser català és màgic.
Molt bon titular, al final.
M'ha agradat molt aquesta missió
de voler acostar territoris on es parla català.
És una mica la feina del Miquelet, també.
Exacte, i va ser una conversa molt interessant
amb en Quilen i la Montse,
que n'hem pogut recuperar tota l'estona que vam parlar,
però intentem posar aquests punts més importants de la conversa.
El projecte és un altre punt
i està molt contenta que torni a ser
a la gretlla de Catalunya Ràdio Aquests Sense Fronteres.
Jo l'entenc com un altre papa, han passat molts anys,
no sé comptar-los, si 15 o 20,
i per tant és un encàrrec que li fan a ell.
Jo tinc una altra feina,
jo soc corresponsal de la Bagueria del Penedès,
tinc quatre comarques que haig de cuidar i mimar,
i per tant tinc molta feina,
perquè no saps mai quan passa alguna cosa
i per tant quan has de sortir corrents
cap a Igualaba, cap a Vilafranca, al Vendrill,
o cap a Sitges, Vilanova,
aleshores és la meva feina,
jo estic centrada en això, estic centrada en el territori,
que si em demana col·laboracions jo encantada,
però jo entenc el programa, ara és d'ell,
i és ell qui el pensa.
Però si dinant a casa ens em pregunta,
ostres, què faries aquí, o mira, estic pensant aquest,
clar que li donaré idees, les que pugui tenir,
però ell les té totes,
i em sembla que ja hi està pensant internament
i està pensant coses, ja.
Això deia la Montse perquè, com ha dit ella,
és la corresponsal de la Bagueria del Penedès
i té altres projectes,
però també donarà bon suport a aquests sense fronteres.
I en Kilian té una llarga trajectòria lligada a la casa
i explica que ell sempre ha tingut aquesta mentalitat
i aquesta manera de fer, d'apropar el català a tothom.
Jo en aquests 20 anys, 21 que he fet al Catalunya Vespre,
ja tenia aquesta filosofia,
perquè crec que és la que ha de tenir Catalunya Ràdio.
Catalunya Ràdio no és només Catalunya,
Catalunya Ràdio és una ràdio que serveix a tots aquells
que utilitzen el català, que tenen aquesta cultura,
que tenen aquesta tradició,
que ho han heretat dels seus empassats
i que ho volen transmetre.
Tot aquest grup de gent és el qual estem nosaltres dedicats.
Jo sempre he tingut molt interès al que passava a la Catalunya Nord
i volia fer una olada al País Valencià
i a les illes sempre hi teníem alguna cosa a buscar i a dir,
i a l'Afaranja i a l'Alguer,
i tinc molts contactes i sempre hi anem a parar d'una manera o altra.
Això ja ha format part de la meva manera d'entendre el món.
I per tant ara faig un programa que dedica a això, exclusivament,
però fins ara també ho feia en l'informatiu,
perquè em sembla que és just.
Això deia en Kilian, eh? És just.
Exacte. I la Montse destaca tota la gent que han pogut conèixer,
que al final, vull dir, vas per tot Catalunya,
i al final els territoris que han pogut visitar no es parla català,
i totes aquelles relacions que van deixar
i que, atenció, encara avui dia conserven.
Al anar a llocs i descobrir i aprendre també, eh?
Descobrir nosaltres,
però després que ho descobreixin els veïns,
per exemple, anar a Lacan,
ja molt tocant a Múrcia, a l'interior de Lacan,
i sorprendre't que el contacte que teníem
ens va obrir les portes de casa seva,
ens va presentar tots els seus amics, tots parlaven català,
i era com si estiguéssim al poble de costat de casa
en una reunió d'amics,
i vam veure que tot aquell poble era catalano parlant.
Hi ha núclegs que et sorprenen.
Poden estar molt lluny de Catalunya físicament.
O, per exemple, anar a la Catalunya Nord i anar a la Bressola,
estar al pati de la Bressola
i sentir aquells nens parlant català fantàstic, tots ells.
Coses molt curioses.
Els primeres vegades que vam intentar parlar amb l'Alguer,
que era una època que no hi havia internet,
que no era tan fàcil com Ajuntament d'Alguer.
I aleshores era com a veure si hi haurà allà,
hi haurà algú que parli català.
Ho vas intentant i sí,
i et vas trobant tot un món de gent que parla català,
i vam acabar sent amics del Pere Lluís Albal,
que encara ens parlem ara molt sovint,
i ens veiem quan podem.
El Martinel, que era un home de camp,
ens va convidar a una jornada fantàstica a casa seva,
amb una taula llarguíssima de gent vinguda de Catalunya,
en què hi havia uns contactes des del rang 60,
i descobreixes coses com aquestes que emocionen.
Aquí veus que hi ha uns vincles.
Això ens explicava la Montse i també explicava una història
d'una família que té una vinya al Penedès,
que al final et toquen molt,
una família que va començar una vinya,
que després, aquesta vinya aquest any,
per tot, els hi han anat molt malament,
i t'explicaven que al final això et toquen a tu
i et trasbals una miqueta, no?
Sí, de fet, amb els reportatges que vas fent,
amb aquesta professió també,
l'altre dia feia una broma, el suplement d'estiu,
i connectàvem amb la Lolita, el Delta de l'Ebre,
que és propietari d'un restaurant,
però el fruit de la relació va ser un reportatge,
un reportatge molt maco que vam fer allà al Delta,
i després connectes també amb la seva realitat
i acabes mantent el vincle preguntant-te de com estan,
i segueixes visitant-los o reservant fets i tot,
estic pensant que un lloc que es podrà visitar ara,
també... A veure.
Al Congrés.
Un lloc on es parli, no? No ho sé.
Suposo que en Kilian ho estarà pensant.
Un lloc on es parli en català. Potser sí.
Interessant. Ah, l'hi deixem per aquí.
En fi, una cosa molt interessant
que feien a la primera etapa del programa
era fer una cadena de salutacions entre diferents uients,
fins que arribaven a l'estudi.
Qui sap si potser ho tornarem a sentir aquesta temporada vinent.
Aquest és un dels dubtes que tinc
per fer aquesta idea, que és antiga,
en el seu moment va ser molt moderna,
perquè quan la vam fer va sorprendre molt,
però clar, d'això fa 20 anys,
però em sembla que segueix funcionant molt bé.
Fins al punt que jo un dels records més grans que tinc
és quan vam fer per ràdio la Via Catalana,
que és aquella magnífica manifestació,
ho dic perquè visualment era meravellosa,
de gent agafada de les mans de nord a sud i de sud a nord.
Nosaltres vam incorporar aquesta idea
i ens va quedar una cosa bastant rodona,
perquè fèiem que gent d'un tram
es trobessin amb els del tram següent,
i els del tram següent amb els del tram següent,
i així vam fer tot Catalunya munt i avall.
Aquesta idea n'ets d'aquesta, dels sense fronteres,
de les salutacions de la gent,
perquè és la millor manera de demostrar que parlem el mateix,
perquè si dos es parlen, és que parlen el mateix.
Digui el que digui qui vulgui.
I per tant, aquesta idea ens agafem, ens hi vam agafar,
i potser ens hi tornarem a agafar.
A veure, en Kilian, si això ho recuperen,
perquè ell ho té clar, ell això ho té claríssim.
Ho té claríssim.
Tants anys al capdavant de projectes i de programes
és que ara recuperem el que dèiem al principi.
Amb moltes temporades de l'esquena,
al final es crea com una marca personal, no?
I li hem preguntat al Kilian què ha de tenir un projecte
per ser kilianístic.
Ha de tenir moviment,
música, però amb la qual jugar-hi,
que tingui un paper, no només sigui un acompanyant,
que pugui anar agafada de la mà.
Ha de tenir contacte amb gent molt directa,
amb molta conversa,
ha de tenir un punt de bogeria,
fer coses que jo mateix sé que passaran,
una miqueta mistervint,
una mica passen coses i mai sé quines són,
i després voluntat de demà no fer el mateix que avui,
i demà passat no fer el mateix que demà.
Així he anat tirant aquests 21 anys
i molta gent em diu,
ara sembla que estiguis molt il·lusionat fent la mateixa cosa
durant 21 anys, és que m'il·lusionava cada dia.
Cada dia era una aventura,
i aquesta idea de l'aventura crec que és el que s'ha de mantenir.
Kilianístic o kilianmístic.
Kilianmístic. Sí, sí, sí.
Kilianmístic. Jo el que li vaig voler preguntar a la Montse,
perquè li hem de preguntar sobre una cosa,
li podíem haver preguntat a Kilian també,
què és treballar al costat de la teva parella?
Perquè al final comparteixes molta estona a la feina,
però també comparteixes estona a casa, no?
I això és el que ens deia la Montse.
Bona nit, jo soc Verónica Cocco.
Penso que té molts avantatges.
Si et portes bé, no n'hi ha massa d'inconvenients.
No hem topat per culpa d'això.
Per tant, moltes vegades seguim parlant a casa
de coses que ens preocupen del país, de la política.
Doncs si a més a més,
i afegeixes amb el format programa,
és com una continuació de les converses que tens.
I no, no toquem.
Sí que discrepem, eh?
Jo ho veig d'una manera, jo la soc tossuda
i ell ho veu d'una altra.
I ell té el seu cap, la ràdio la té molt clara,
i els formats de ràdio els té molt clars.
I jo li dic, això no ho acabo de veure,
però al final es fa.
I crec que tenim una manera de fer semblant,
que sintonitzem bastant,
i per tant, no hi ha res que ens preocupi.
I es porta bé.
Hem estat anys treballant també informatius,
que ell era el meu cap, la política,
i no, no hem tingut conflictes.
Que no hem tingut conflictes?
Doncs escolta, això és un avantatge, no?
Sí.
Estava pensant, no sé si jo podria fer-ho.
Ha de ser, vull dir,
ha de tenir el què, eh?
Ha de tenir un què, això.
Ha de tenir, com deia la Cristina Cabanyes fa una estona,
que sintonitzem bastant,
i per tant, no hi ha grans discrepàncies.
El cap fred també.
Sentit comú, cap fred i empatia.
Exacte.
Marina, moltes gràcies.
Demà més moments d'aquests 40 anys de Catalunya Ràdio.
Fins ara. Fem una pausa i tornem del suplement d'estiu.
Fins ara mateix.
L'estiu és un bon moment per escoltar podcast.
Comarcar el 947 per recórrer el país,
trepitjar el territori.
Cyberseguretat.
Trencar tòpics sense aïllissismes.
Els nous oficis digitals.
Ja mantem el podcast LGTBI Cuiners.
Els Estats Units és un país de contrastos.
Seguiu-me, que us ho explico.
Reflexionarem sobre el català.
Tenim paraula. T'agrada algú?
Ara que tens més temps i que te la ministres com vols,
escolta podcast.
Aquest estiu emporta-te els podcasts de Catalunya Ràdio.
Aquest estiu, la tarda és...
El millor moment del dia.
La tarda d'estiu,
amb Roger Carandell i Marta Montaner.
Us esperem cada dia de 4 a 7 de la tarda a Catalunya Ràdio.
Deu-n'hi-do, no? Tres horetes?
Vull dir que donen per molt.
Doncs donen per fer entrevistes,
per parlar de l'actualitat, dels 40 anys de Catalunya Ràdio,
i de tot el que passi aquest estiu.
De 4 a 7, la tarda d'estiu, a Catalunya Ràdio.
De 4 a 7, la tarda d'estiu, a Catalunya Ràdio.
De 4 a 7, la tarda d'estiu, a Catalunya Ràdio.
Catalunya Ràdio.
El millor moment del dia.
En Guàrdia, amb Enric Calpena.
Aquest estiu,
l'En Guàrdia no se'n va del tot de vacances,
perquè tornem a emetre alguns dels programes
més interessants d'aquesta temporada.
Alguns dels programes
que a nosaltres particularment
més ens han divertit
i que podeu repassar des d'aquí,
des de Catalunya Ràdio.
En Guàrdia,
amb Enric Calpena.
Aquest cap de setmana,
amb Daniel Aguilar.
Aquest cap de setmana,
el Gran Premi d'Àustria.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial de Motociclisme.
El Mundial és nostre.
A l'EB i al web de Catalunya Ràdio.
Queda un minut per les 11.
Ens actualitzarem amb el bulletí informatiu
i tornarem a la nostra secció del Cafè d'Orwell,
perquè avui parlarem de sanitat pública.
Abans d'arribar a les 11,
volia reconectar amb el Miquelet un moment.
Miquelet, hi ets? Hola, soc i soc.
I tant, que hi és.
Abans m'estaves imitant l'accent pallarès,
però tu ets del còtic, eh?
Ja, no, no.
És que tinc un problema,
jo crec que si hi ha algun psicoanalista
que ho expliqui per Twitter, sisplau,
i si és un tema d'autoestima baixa,
però jo m'imatitzo els accents.
Hi ha una anècdota que és tan ridícula
que una vegada tres amigues d'aquí, del Pallars i al voltant,
em van trucar amb número cul
fins a passar per algú de Tarragona,
que jo ja vaig veure que no,
però de tant que m'imatitzava que jo al principi estava col·lapsant,
però d'escoltar el seu pallarès,
jo em vaig posar a parlar amb pallarès i ells em van començar
que ets del Pallars, tu, o no sé què,
perquè jo em vaig mimatitzar directament amb elles,
i és absolutament ridícul,
però em passa tot amb el castellà, per exemple.
Miquelet, que sonen els pitos, que hem d'anar a les 11.
Gràcies per explicar-nos la anècdota.
Això ho truqueu. Sí, i després tornem.