Bon dia, us informa Neus Bonet-Begant.
El PP fa avui la primera mobilització contra l'amnistia.
Serà d'aquí a una hora al centre de Madrid
amb els expresidents Afnari Rajoy
i amb tota la plana major del partit.
L'acte d'avui pretén escenificar un tancament de files
al voltant d'Alberto Núñez-Feijó,
només 48 hores abans del debat d'investidura,
que té molt poques opcions de tirar endavant.
Madrid, Dani Sainte, bon dia.
Bon dia, el PP espera una gran mobilització.
Per ara, el formigueig de gent
és constant a l'avinguda Felipe II del districte de Salamanca,
però ni de bon tros està plena.
No només arriben simpatitzants del PP, de la capital espanyola,
també de tots els records de l'Estat,
amb de genes d'autobusos que el partit ha posat de manera gratuita,
com aquest grup que ha vingut del Bacete.
Este gobierno está retorciendo las leyes a su estado,
está retorciendo las leyes a su conveniencia,
pisando todos los derechos.
Es una vergüenza, va a romper el país, nos va a llevar a la ruina.
El presidente, García Paje, dice una cosa,
pues Zemón tiene la llave y él tiene los votos para cambiarlo.
L'acte contra l'amnistia començarà a les 12,
amb la benvinguda de la presidenta madrilenya Isabel Diaz Ayuso
i de l'alcalde Martínez Almeida, després Tor d'Aznar i Rajoy.
Per últim, Feijó, candidat a la investidura d'aquí 48 hores.
Dani Sainte, de Jataluny a Radio Madrid.
Més notícies d'en Raül Flores.
La segona nit de les festes de la Mercè a Barcelona
acaba amb 5 persones ferides per diversos apunyalaments
a prop de la zona de concerts del Bogatell,
segons ha confirmat la Guàrdia Urbana.
Els ferits tenen entre 20 i 30 anys i dos d'ells s'hi troben
en estat greu.
També aquesta matinada hi ha hagut el derutge
al voltant de l'escenari instal·lat,
en aquest cas al carrer Mendèndez y Pelayo,
zona universitària.
Allà un grup de persones s'hauria enfrontat als Mossos d'Esquadra.
I ara escolteu això.
Aquesta és la baralla tumultuària que hi va haver ahir a Manresa.
Una quinzena d'homes es van enfrontar entre ells
i han fet volar cadires i taules de les terrasses del passeig Pere III.
Quan els Mossos d'Esquadra i la policia local
van arribar al lloc dels fets,
els integrants de la baralla es van dispersar.
Un home va haver de ser atès per rascades superficials
i no hi va haver cap ferit greu.
De moment ja s'han fet algunes identificacions
a partir dels vídeos i també dels testimonis dels fets.
Mor un home després de ser embastit per un toro als veus
al carrer de la Pobla de Farnals, al País Valencià.
L'embastida va passar i a la tarda hi va deixar
una altra persona ferida.
Totes dues van ser traslladades a l'Hospital Clínic de València,
on finalment una d'elles ha mort per les ferides.
L'altra segueix ingressada a la unitat de crítics
per ferides a les cames i a la mà.
Jornada de portes obertes avui als museus i centres culturals
de Barcelona pel dia de la Mercè,
marcada per la vaga dels treballadors d'atenció al client
del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
A través d'un comunicat, el personal subcontractat
per l'empresa Euroton Barcelona denuncien, entre d'altres,
una sobrecàrrega de treball per la reducció de la plantilla
i de les jornades laborals, salarials, baixos
i canvis duraris constants.
També asseguren que es priva de l'ús de tamborets
els treballadors que fan jornada drets
i que no es facilita material de protecció
contra el sol o el mal temps, el personal que treballa a l'aire lliure.
Esports, Albert Benet.
El Barça és líder provisional de la Lliga de Futbol
amb el Girona col·líder, tots dos amb 16 punts sumats de 18 possibles
i avui pendents del que faci el Madrid al Metropolitano
contra l'Atlètic de Madrid en un derbi madrileny
que començarà a les 9 del vespre
i que decidirà en quina posició queden els dos equips catalans.
Això després de la remuntada amb épica del Barça
contra el Celta Montjuïc.
Perdia per 0-2 al minut 81
i va acabar guanyant per 3-2 en 9 minuts finals frenètics.
Amb dos gols d'Evandópski, a passades de João Félix
i de Cancelo, i amb gol del mateix Cancelo,
que va donar la victòria al minut 89
en un partit que semblava perdut.
Amb un tilibi, victòria del Girona per 5-3
contra el Mallorca, amb gols de David López,
d'Òbvig de Penal, Ivan Martín i Ángel Herrera i Sabinyo.
Una victòria fabricada en 20 minuts a la primera part
després de remuntar un 0-1 advers.
Max Verstappen ha guanyat aquest matí
la cursa del Gran Premi del Japó de Fórmula 1,
el campió i líder del Mundial.
Igual amb 13 victòries en una temporada,
el rècord de Michael Schumacher i Sebastián Vettel.
A la pròxima cursa de Catar,
Verstappen ja tindrà matemàticament opcions
de revalidar el títol.
A les 12 del migdia, d'aquí una hora,
i pel web i lab de Catalunya Ràdio,
la cursa llarga del Gran Premi de l'Índia de MotoGP,
la de Moto3, la guanyada el valencià Jaume Macià,
carezco líder de la categoria,
amb el també valencià Dani Olgado.
Pedro Acosta ha guanyat la cursa de Moto2.
I avui, a la primera jornada de l'ACB,
Gran Canària-Manresa, a la 1,
i Barça-Juventut, a dos quarts de 7,
el primer partit de Joel Parra contra la Penya.
Ahir, victòria del basquet Girona a la pista del València
de 4 punts per 85 a 89.
Fins aquí les notícies.
El suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
Onze i cinc, amb Roger Escapa.
Mariana Porres, bon dia i bona hora.
Bon dia, Roger.
Com va la vida, Marina?
Bé, molt bé, amb aquest dia així de tardor,
però que sembla Primaveral, maquíssim.
Mira que et feia Madrid en aquesta concentració, manifestació,
al costat de José María Aznar, Mariano Rajoy, Alberto Nunez-Eijo.
No et pensis que m'agradaria veure-ho, però de prop, vull dir.
Queda't el suplement que t'ho explicarem d'aquí una estona.
Veig algú que t'agrada.
Veig algunes imatges que comencen a arribar alguns militants populars
en aquesta plaça madrileña del barri de Salamanca,
que és un barri de bé.
Veig molt blanc, molt estic, molt de blanc.
Molt fa xaleco, també.
Ja fa aquesta temperatura que comences a anar...
aquest blau-sel turquesa de camisa, no?
Exacte, colors veix d'ordre.
Sí, sí, sí.
D'aquí una estona, ara el sentíem, el Dani Sainte-Helene,
anirem d'aquí una estona en directe cap a Madrid,
i pendents també de la festa de la Rosa a Gavà,
perquè avui Pedro Sánchez és a Catalunya,
bany socialista a Gavà,
tenim el Dani Gómez, també connectarem d'aquí una estona.
Però abans, l'excusa de la Marina Porres,
d'Hibras, sèries, bandes sonores,
tot barrejat a través també de les cançons.
L'excusa d'aquesta setmana, Marina Porres, quina és?
És una excusa una mica estranya.
Vull dir que és una excusa molt estranya.
És una excusa una mica estranya.
Vull parlar de rivalitats, però no rivalitats polítiques
com aquestes que podríem parlar,
sinó que vull parlar de rivalitats animals.
Llavors, qui ens estigui escoltant,
i conegui una mica la secció,
es pot pensar que això és una metàfora,
i que en realitat vull parlar d'una cosa com molt elevada,
però la gràcia és que no,
vull parlar-vos literalment de rivalitats i odis al món animal.
Llavors, he de dir que és un tema
bastant indiferent,
perquè no tinc especial devoció pels animals,
ni per les mascotes, ho hem parlat, em sembla que tu tampoc.
Però és un tema que és molt sensible
i que em foreix molt als propietaris de mascotes
i a mans dels animals en general,
perquè sempre tenen molt clar la seva posició dintre aquest debat.
Quina animal prefereixen, per què,
i quins animals odien en compensació, per què, etcètera.
Jo crec que tu tampoc ets gaire d'animals, no?
No, jo no soc ni d'animals de companyia ni d'animals salvatges.
Vull dir que no... Començarem amb un llibre, no?
Sí, això sí, un llibre molt graciós,
que es titula Gats i gossos,
i que és ni més ni menys d'H. P. Lovecraft,
que és un actor mitiquíssim
pels amants de la literatura fantàstica i de terror.
I en algun moment jo m'hi hauré de dedicar
per entendre el seu fenomen, perquè no l'he llegit,
i tothom que ho ha fet està fascinat.
És a dir, Lovecraft és conegut per llibres com ara
La crida de xutlu, que el trobareu en català a l'editorial Laertes,
L'horror de Danwich, Les muntanyes de la follia...
Són obres molt importants en la literatura fantàstica i de terror.
I avui us porto un llibre de Lovecraft, però molt diferent.
És un llibre molt i molt breu, titulat Gats i gossos.
L'acaba de publicar l'editorial Males Herbes
en una traducció de Javier Calvo,
que era ple d'il·lustracions de gats,
que va fer l'artista Luis Vein,
que és un senyor que feia, si compreu el llibre ho veureu,
gats en forma de persones, gats antropomòrfics,
i és un senyor que té una vida raríssima.
Llavors, aquest llibre titulat Gats i gossos
és un assaig que Lovecraft va publicar
quan el Blue Pencil Club de Providence,
que és un club social americà,
va proposar un debat amb el tema gossos contra gats.
El llibre que jo us proposo avui és això,
un al·legat fortíssim a favor dels gats
en aquesta lluita gats contra gossos.
Podríem pensar que Lovecraft es va aprendre aquest encàrrec
com una broma, com una cosa sense importància,
però quan el llegim veiem que tot el que està escrit
sembla que hi és d'una manera absolutament rotunda,
absolutament seriosa, i m'ha fet gràcia,
perquè és un tema sobre el qual molta gent
i Lovecraft també.
Per exemple, hi ha frases com aquesta,
us l'he triat algunes perquè val la pena que veiem el to.
Diu,
En la impecable elegància i autosuficiència dels gats
hi he vist un símbol de la bellesa perfecta
i de l'esquerpa impersonalitat de l'univers mateix.
En el seu aire de misteri silenciós hi resideix
tota la meravella i la fascinació d'allò desconegut.
El gos apela a unes emocions barates i senzilles.
El gat a les fonts més pregones d'imaginació
i percepció còsmica que hi ha a la ment humana.
És a dir, que realment,
Lovecraft es posiciona a favor dels gats a sac
o insulta bastant els gossos, com quan diu,
el gos em sembla el favorit de la gent superficial,
sentimental, emocional i demòcrata.
Una gent que sent en comptes de pensar,
que torna importància a la humanitat
i a les emocions convencionals i populars dels ximples
ja troba el consol més gran en les moixanes
i les afeccions d'una societat gregaria.
És a dir, que Lovecraft veiem aquí que no té cap mena de pietat
pels gossos ni pels amants dels gossos
i es posiciona radicalment a favor dels gats.
Bàsicament, és un text bugíssim
que jo us recomano si us interessa una mica el tema,
si us interessa veure què pensa un senyor
aparentment tan seriós com Lovecraft sobre això
i o és una d'aquestes coses rares que publiquem a les herbes
que val la pena descobrir.
Aquesta rivalitat animal també la trobem a la gran pantalla.
D'una amant dels gats com Lovecraft
passem a una reconeguda amant dels gossos,
Cruella de Vil, fa un parell d'anys
van estrenar una versió fantàstica
que trobareu a Apple TV i a Disney Plus
amb Emma Stone fent de dolenta estelar de la pel·lícula.
Cruella de Vil, no cal gaire presentació,
és la dolenta de la pel·lícula del 101 d'Àlmates,
una de les produccions més famoses de Disney
i arxiconeguda a l'imaginari popular de tothom.
Llavors, la pel·lícula del 101 d'Àlmates,
per si algú es perd, necessita, ai, necessita,
explicar la història d'un il·lustrador, que és en John,
i la seva dona, que tenen a casa una parella d'Àlmates
que tenen cries i crien un munt de cadills de gossets.
Llavors, Cruella de Vil és una riquíssima areva
de Londres que es dedica al món de la moda
i que té molt interès a aconseguir la pell
d'aquests cadills d'Àlmates.
Llavors, en John i la seva dona no els hi volen donar,
perquè no els hi volen donar.
Llavors, per mi, Cruella és un personatge icònic
en relació als animals per dos motius.
Primer, per la pel·li de dibuixos animats de Disney
del 101 d'Àlmates, que havia vist molts i molts cops,
com suposo molts nens de la meva edat,
i també per la superinterpretació que en fa Glenn Close
a la versió en persones d'aquesta pel·lícula
on fa un paper de boja total que recomano moltíssim.
These are not for sale.
Take it!
Now!
Just wait, you demon!
Oh, my goodness!
It's all right, ladies. We're professionals.
The battle is on!
Jo no sé fins a quin punt us en recordeu d'aquesta pel·lícula,
però si no us en recordeu jo, recomano realment recuperar-la.
M'han bellit bé, eh?
M'han bellit bé, jo crec, eh? I jo me'n recordo moltíssim.
Clar, quan vaig veure l'Emma Stone fent de Cruella de Vil,
és bona, però hostis, que Glenn Close fent de Cruella de Vil
era molt bona i em feia com molta por, me'n recordo,
la cara de sonada d'aquesta Cruella en aquesta pel·lícula,
que és de l'any 96.
A més a més, buscant informació sobre Cruella de Vil
per fer aquesta secció, he trobat que en realitat
el personatge aquest, que jo em pensava que era una cosa
anecdòtica i tal, està molt pensat, se'l va inventar una senyora
que és Dodie Smith, una escriptora, que és qui va escriure
i resulta que hi ha com tot un imaginari complicadíssim
amb Cruella de Vil, o sigui, de Vil és en realitat
el cognom del conte Drácula i alhora és el model d'un Rolls-Royce
que ella condueixi per qual és superfamosa
i té una història sobre la seva família i sobre el seu matrimoni
molt més rica de la que apareix a la pel·lícula, on simplement
és la dolenta. I després d'aquesta pel·li,
molta gent es va enamorar dels dàlmates i es van disparar les vendes
o la criança, obvio a saber, no? Bueno, es van tornar uns gossos
totalment, sí, sí. Què més? Més rivalitats d'animals
a la literatura, Marina? Doncs si ens fixem en literatura,
sembla que els escriptors estan més a favor dels gats,
he de dir. Us he de recomanar un llibre curiosíssim
que va ditar l'editorial La Breu fa uns anys,
que espero que tots els amants dels gats tinguin controlats.
És un llibre de poesia, es diu
El llibre dels gats espavilats del vell Opasum
i és del poeta anglès Tiesh Elliot. Un català el va traduir
com el Marcel Riera i el va il·lustrar d'una manera molt bonica
la Numiret, la il·lustradora. Què hi passa en aquest llibre?
Bàsicament és un homenatge als gats de l'amada
d'un dels poetes més importants de finals del segle XX.
Tiesh Elliot va escriure aquest llibre per als seus fillols
com una mena de regal però en cap cas
és un llibre per nens. Això són 15 poemes
que parlen de 15 gats diferents però amb un sentit
de l'humor anglès finíssim, ple de malallet
on el que ja veiem és que des del principi
que aquests gats, el que va fer Elliot aquí en realitat
no està parlant de gats sinó que són paròdies de persones.
És a dir que Elliot agafa clichés de la societat anglesa
del seu temps i el retrata en aquest llibre
que és una burla i una broma molt més seriosa
del que sembla a primera vista.
Un llibre que ha inspirat un dels musicals més famosos
de tots els temps.
I'm completely all alone
with the memory
of my days in the sun
Avui amb la Marina Porres parlant de rivalitats animals
ho fem a través dels llibres de les sèries,
de les bandes sonores, de les cançons.
Això que sona és Cats, un dels musicals més celebrats
i representats segurament, no?
Exactament. Basat en aquest llibre de Tiesh Elliot
que em fa massa angúnia i em sembla massa espantosa
tot i que té tot d'elements que m'haurien d'agradar molt.
Això que sentim és el tràiler de Cats,
que és aquella pel·lícula que es va fer el 2019 adaptant
a la gran pantalla, això, el musical britànic
com més famós de la història. I en aquesta pel·li, clar,
hi ha Taylor Swift, Judi Dench, Idris Elba, James Corden.
És a dir, que tot de gent que és boníssima,
que a mi no em pot agradar més ni em pot curar millor,
i, a més, no em pot agradar més ni em pot curar millor,
si busqueu el tràiler o ho voreu o imatges de pel·lícula
fent de gats antropomòrfics. És a dir,
aquesta barreja estranya de realitat i ordinador
que fa molta angúnia perquè estàs veient persones o animals
i mai m'he atrevit a mirar la pel·lícula per això,
però clar, la volia portar avui, sense dubte,
perquè deu ser una de les produccions, diguéssim,
com populars més famoses sobre gats. És així.
I els gossos, què hi posem, ara? Per on continuem?
Continuem per la literatura i, com hem vist,
continuem per la literatura a favor dels gats.
I avui, si hi havia de parlar d'això,
havia de portar un poema de l'escriptor francès Charles Baudelaire,
que trobareu a les Flors del Mal, que es titula El gat,
i és una cosa finíssima, que a mi em sembla un poema espectacular.
Baudelaire diu, en aquest poema, diu...
I deixa'm submergir-me en els teus ulls,
barreja d'àgata i metall.
A veure, explica'm una mica això perquè...
Baudelaire aquí! És una mica creepy, això, no?
És una mica creepy, Baudelaire ja tenim això, però està jugant
d'una manera fantàstica, com només ho pot fer Charles Baudelaire,
que hi ha una confusió entre la figura del gat i la figura de la dona.
És a dir, tots els atributs que descriu aquí en aquest poema,
quan parla d'un gat, es poden atribuir a una dona.
De fet, Baudelaire juga aquí a explicar el gat i, per tant, la dona,
com un element que és una mena de cosa ambiga
entre el bé i el mal, és una cosa atractiva,
però alhora és una cosa perillosa, que s'escapa,
que no es pot controlar, que té un punt d'egoïsta empadernit,
i és una cosa que, segons ell, es pot aplicar a gats i a senyores.
Prova de l'er, no és l'únic que juga amb la figura
del gat en literatura, ho hem anat veient,
també no volia no citar Edgar Allan Poe,
un dels seus contes més famosos, es diu El gat negre,
on explica molt bé per què el gat és una figura perfecta
per amagar, diguéssim, l'ambigüitat del mal,
i, de fet, el gat és una figura que és que,
literàriament, té un potencial i una tradició increïble.
És, com sabeu, un animal que s'associa normalment
a les bruixes, per exemple, a la famosíssima pel·li
de Harry Potter, en una de les primeres escenes,
i al llibre també, el que veiem és la professora McGonagall,
que es converteix de dona a gat, precisament,
perquè és bruixa, o sigui, jugant amb tot això.
I ara deixem els gats i tornem els gossos amb la pantalla,
perquè això és una recomanació que es diu Atlanta.
Increïble, i ja sabeu que quan ho dic és perquè és molt veritat.
És una de les millors sèries que he vist últimament.
La trobareu a Disney+, i és una aposta molt, molt bona.
Aquesta sèrie, Atlanta, que insisteixo molt sèrio,
explica la història de la cultura negra a la ciutat d'Atlanta,
a Georgia, als Estats Units, i està ambientada a l'actualitat.
Llavors, el protagonista és un noi, una mica pobra desgraciatca,
no troba feina, està deprimit, tal, tal, tal.
Els primers capítols són una mica durs, després tot això canvia.
Aquest tio es fa mànager del seu cosí, que és un cantant de rap,
que comença fent coses per Instagram,
i acaba sent mundialment famós i fent gires per tot el món.
Però, a partir d'aquesta història concreta, Atlanta el que fa és parlar
d'una ciutat, d'una classe social i d'una manera d'entendre el món.
És a dir, és molt difícil fer una cosa d'aquestes,
com la que fa Atlanta, sense fer propaganda, sense quedar pedant,
i la veritat és que ells ho aconsegueixen.
Per què us en parlo avui? Us en parlo perquè a l'última temporada
de la sèrie dediquen tot un capítol a un dels gossos
més famosos de la cultura pop, que és Goofy,
que és l'amic de Mickey Mouse, com sabeu, a l'univers Disney.
Resulta que el personatge del Goofy el va desenvolupar un senyor
que era negre, i a la sèrie expliquen com la història
del Goofy està plena de picades d'ulleta a la cultura negra,
com en realitat ell és un gos antropomòrfic, que si el passéssim
a humà seria un noi de color, que és una cosa que no havia pensat mai,
però quan ho expliquen allà de cop et sembla molt lògic de dir
ah, això sempre ha estat així, jo no ho havia vist mai.
És un capítol, si el voleu buscar directament, que es diu The Goof,
Who sat by the door, i que explica la història de com aquest creador
negre es va inventar la història del Goofy i com va escalar posicions
dins l'empresa de Disney en una història que és veritablement
com vols que interessant, però ja en parlarem algun altre dia
amb més profunditat perquè Atlanta és una recomanació
molt, molt seriosa.
Acabarem amb música.
Això és Dolly Parton?
Això és Dolly Parton, amb una cançó un poc coneguda, Crec,
que es diu Cracker Jack, una cançó homenatge als gossos
en forma de country, per això he portat avui,
on explica la història d'una nena que es troba en gos,
que es diu Cracker Jack, i diu que és el millor que li va donar
a la nena.
És una cançó que va donar a la nena.
És una cançó que va donar a la nena.
És una cançó que va donar a la nena.
És una cançó que va donar a la nena,
trobar-se que tenim el tirat per un camí, poder-lo recollir
i endur-se a la casa i començar una relació amb ell,
perquè tenia aquest gos i no necessitava res més.
És una cançó perfecta per desempatar una mica en la rivalitat
d'aquesta gossos-gats.
Avui amb la Marina Porres hem parlat de gats i gossos
a través dels llibres, les cançons, les bandes sonores,
hem sentit Dolly Parton, Cats al musical, hem parlat de pel·lícules
i de gossos de Lovecraft, el llibre dels gats, del Lliot i el gat
de Charles Baudelaire.
Marina Porres, moltes gràcies.
Espera, no marxis, que hem de passar per Madrid.
Pocs himnes més reixits que aquest del Partit Popular.
És identificatiu.
Tu el que li demanes a una cançó és que t'identifiqui en una cosa.
Tu sents això, més aquesta és la versió caribènia, i què penses?
Jo penso en Mariano Rajoy.
A mi em ve la imatge de Mariano Rajoy.
Jo amb camises d'aquestes, blanques, turquesa, blau cel,
aquests colors veixos, jo penso.
Doncs tot a punt a Madrid perquè a les 12 del migdia
arrenqui aquesta manifestació contra l'amnistia,
una concentració que es fa a l'avinguda de Felipe II
del Partit Popular que de moment dona suport a Alberto Núñez Eijo.
Crec que hi ha d'anar Mariano Rajoy,
crec que hi ha d'anar José María Aznar,
evidentment també Núñez Eijo.
Anem cap a Madrid, Dani Saideja, bon dia.
Bon dia, Roger.
Com està la cosa, com està l'ambient?
Doncs mira, l'acte comença a agafar múscul i agafa ambient
perquè acabem de passar ara mateix per les pantalles el vídeo
de l'acte on s'avisa Pedro Sánchez i la gent,
com et pots imaginar, han esclatat a xiulets i crits.
La gent ha vingut amb força a l'avinguda de Felipe II
al centre de la capital, al barri de Salamanca.
No està del tot plena encara.
La primera meitat diríem que sí, l'aquest més abrat d'escenari
està plena de goma bomb, però se segueix omplint la segona meitat
on també han posat una segona pantalla
en mode de festival de música per la gent que no pugui veure l'escenari.
Moltes banderes d'Espanya, moltes banderes també del PP,
que l'organització està repartint a tots i cadascun dels accessos
en aquesta zona, per tant ningú es queda sense bandera.
Han anat venint autobusos i autobusos de manera paulatina,
els he anat veient, gent que venia d'Andalusia,
de Castella a la Matxa, de fet han parlat amb gent d'Albacete.
No tots es definien com a simpatitzants o militants del PP.
És una mica el que busca el partit, que sigui un acte obert
i és evident que no només vindrà gent amb carnet del PP,
sinó moltíssima gent de Madrid i de tota Espanya és gent
amb qui hem parlat molt preocupats,
amb què els pactes amb Sánchez, amb l'independentisme
destrueixen la unitat d'Espanya, i això és un por real.
A més, hi ha gent que han parat fins al taxista,
que ens ha adut cap aquí, que també el notava preocupat.
Era simpatitzant.
Dani, a nivell d'indumentària, de vestiment, què predomina?
És a dir, camisa, fa xaleco, què tenim aquí?
Doncs hi ha molta camisa i, com que fa un dia radiant
amb un sol que ens banya la cara,
molta gent amb el jersei a les espatlles.
Fantàstic. I nàutiques, de calçat, nàutiques?
O sigui, a nivell de calçat, què són les típiques nàutiques
o mocassins?
Hi ha nàutiques, però també veig molta gent amb sabateres
esportives, que ara són de color blanc, amb bambes,
perquè és un dia de caminar, la gent ve de lluny,
van amb roba còmoda, però també hi ha, com has dit tu,
els fa xalecos coneguts, perquè a la zona que hi ha ombra
fa una mica de fresca, a Madrid a la nit
refresca bastant, però ara de dia fa bastanta calor.
Feijo no ha arribat encara? No, no, no.
Si hagués arribat, el veuríem per les pantalles,
suposo, i sentiríem també la gent aplaudint, i si veu lluçó,
ni us imagineu, ens hem dit per megafonia que començarà
a les 12 o un poc més, i...
No sabem si serà molt retard o no, però
bé, en tot cas, jo crec que esperaran que s'acabi d'omplir tot,
perquè la gent ja, com us deia la primera, per estar plena,
i sentim també molt bon ambient de música,
la situació és un ambient bastant festiu,
han posat ara fa una estona a Txer, amb Belief,
i, com a curiositat, per si hi ha algun dubte de l'ànim de la gent,
han posat la cançó de Rising, de Bruce Springsteen,
que més enllà del missatge de la cançó, que no és aquest,
podríem traduir com l'aixecament. Doncs a veure què passa.
Tornem a connectar amb tu d'aquí una estona.
No hi ha res més que diguem, d'acord?
D'acord, Roger. Fins ara.
Ara vosaltres.
Doncs tot això el que està passant a Madrid pendents
d'aquesta manifestació al Partit Popular.
Però és que a Gavà, al Baix Llobregat,
tenim el PSC celebrant la festa de la Rosa.
Això, Marina, també ho associa.
Això és l'emna socialista.
No queda tant en cervell com l'altre.
Però sí que l'associes, jo diria que sí.
O sigui, no està tan fidelitzat com nina del PP,
però avui tenim festa de la Rosa a Gavà
amb la presència d'altres de Pedro Sánchez,
el president del govern espanyol, que ha tingut una setmana moguda
perquè va estar a les Nacions Unides, a la seu de l'ONU a Nova York,
l'hem vist passar per Madrid també pel Congrés dels Diputats,
i avui el tenim a Catalunya. A Gavà també hi tenim el Dani Gómez,
que és el president de la Generalitat.
Bona nit, Dani. Què tal?
Bona nit. Tot a punt, aquí?
Tot a punt. Doncs mira, fa just uns minuts,
ja s'han col·locat, ho veureu després al llarg del dia les imatges,
al fons, que hi haurà darrere de la gent que parli en aquest acte.
Són els militants del PSC, els més joves,
que acostumen a ocupar sempre en aquests actes
al fons de l'escenari.
És un escenari que està ultimant els preparatius
perquè Pedro Sánchez, que tancarà l'acte,
Salvador Illa i l'alcaldessa de Gavà, Gemma Badia,
intervinguin aquí davant força gent,
tots a l'ombra, aquí a la Pineda de Gavà.
Aquí la música que fins ara ha amenitzat aquesta espera
ha estat flamenc i l'escenari l'ha ocupat un grup de dansa.
Aquí hi ha tres tipus de gent, podríem dir ara mateix.
Els que ja han ocupat els seus llocs,
pendents d'aquest acte polític,
totes les localitats encara queden a alguna clapa,
però pràcticament tots els llocs ja ocupats,
excepte les dues primeres fileres, que són les reservades als VIPs.
Pedro Sánchez i la plena major del PSC encara no han arribat.
I després hi ha dos grups més de gent.
Un grup que està pendent del xup-xup de les paelles,
dels arrossos, que ja han començat a preparar-se,
i després també de la carne a la graella,
que ja han començat a aturrar-se,
i que la flaire ara mateix ens envolta
i entren ganes de començar a menjar.
Però de moment aquí, tranquil·litat,
ja l'espera que arribi Pedro Sánchez.
Imaginem, el dia és ben clar, però aquí hi plenen dos núvols.
Un núvol que es diu Feijó, manifestació de Madrid ara mateix.
Veurem quina referència es fa Pedro Sánchez,
aquesta manifestació antiamnistia,
que ja a 48 hores d'aquest debat d'investidura de Feijó
suposadament fallit, veurem quines referències fa.
Perquè el que està clar és que en farà de referències,
voldrà desgastar la posició del Partit Popular
i del seu candidat.
I ja veurem també quines referències fa sobre l'amnistia,
perquè quan toca el tema català és un camp minat
i el foc amic, com hem vist aquesta mateixa setmana,
per part de Felipe González i Alfonso Guerra,
i per part de Pedro Sánchez, de perdedor i de dissident,
doncs li pot fer mal.
Imaginem que d'una banda centrarà força la seva intervenció
en aquest debat d'investidura de Feijó,
i sobre el tema català ja veurem si passa de puntetes
o si va una mica més enllà d'aquesta frase
sobre l'amnistia que deia aquesta setmana
des de les Nacions Unides, això que la crisi política
no hauria d'haver derivat en una acció judicia.
Fantàstic, doncs tornem a connectar amb tu d'aquí una estona,
Dani Gómez, una abraçada, gràcies des de Gavà,
des de la festa de la rosa amb aquests preparatius,
avui mobilització socialista i popular tant a Madrid com a Barcelona,
com a Gavà. Marina Porres, una abraçada, cuida't, bon cap de setmana.
Fins ara. Ara tornem amb el demà ho deixo.
Reixem a Badalona per a continuar cuidant-te.
Per això inaugurem un nou hospital d'avantguarda
amb professionals de prestigi, servei d'urgències generals
i pediàtriques 24 hores i un tracte proper i personalitzat.
Nou hospital Quirón Salut, Badalona.
Connectat a la xarxa assistencial de Quirón Salut a Barcelona.
Quirón Salut, la salut persona a persona.
T'has d'oblidar de la dolça, ja et serà una dona casada.
Ai, vestit més bonic per la nòvia més enamorada.
Les vinyes de Santa Maria necessiten algú que les cuidi.
Vull que m'ho aconsegueixis, el millor vi.
Espero pel teu bé que no em fallis.
Bernat Estanyol, em van dir que era mort.
Ja sabies que em viu. El que vol en Bernat és que l'informis
de la ruta i mercaderies dels vaixells d'en Rocher Puig.
Qui és la favorita del senyor? Fas massa preguntes.
Si l'Estanyol té una espia, ho sabrem.
Fes que el fitness es converteixi en un bàsic
amb 6 setmanes extra i una motxilla.
Queden 5 dies.
Consulta les condicions a basicgeofit.es.
Basic fit, go for it.
Hi ha un lloc on viuen totes les paraules.
Paraules de cap de setmana. Paraules sonores.
I paraules sordes.
El suplement. Catalunya Ràdio.
Som 3Cat.
Fars d'escoltar la mateixa cançoneta de sempre?
Les Dones i els dies.
Les Dones i els dies t'explica el món com t'agrades sentir-lo.
El programa per a les persones amb les orelles netes de prejudicis.
Les Dones i els dies, i ara per molts dies.
Qui ens ho havia de dir, això, Antònia?
Les Dones i els dies, amb Montse Virgili.
De 11 a divendres, d'11 a 12 de la nit.
També en podcast i a l'apiweb de Catalunya Ràdio.
You can chase the night away
I guess I'm trying to say
You heal me like the light of day
You can keep me searching on
You say it won't be long
El suplement.
Till all the pain we felt is gone
It won't be long
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Passant 5 minuts de dos quarts de dotze.
Gràcies a tots!
Gràcies!
Roger Mas! Bon dia!
David Carabent! Com estàs?
Molt bé!
Us heu pintat mai els nevis?
Si alguna vegada, sí, i tant.
Sí, home, per anar esquiant sempre t'has de pintar els llavis.
És veritat, i a les sessions aquestes que ens fan
a principi de temporada corporatives de TV3 i Catalunya Ràdio...
Els podem brillar. Ostres, ara que ho dius...
Com una mena de pintallavis transparent
que és per al tema dels brillants.
Em va passar una vegada que a TV3 m'ho van fer i havia d'actuar.
I què? I me'n van posar massa.
I tothom em deia, però per què et pintes els llavis?
Per la tele.
Sí, sí, perquè vaig sortir al revés,
al revés vaig començar a brillar els llavis.
Són cars, els pintallavis, eh?
Força, suposo. Sí, sí, sí.
És una mica bo, 20-30, em diuen.
20-30. Clarament.
Us atreveu a posar-hi banda sonora, els pintallavis?
El meu fill es pinta els llavis tot el dia.
Ah, sí? Sí, sí, sí, els llavis pintats.
Home, és que és eficaç. És divertit, és divertit.
Quan vols pintar, quan vols empastifar, realment...
Sí, no, no, la casa queda divertidíssima.
Potser els psicòpates assassins, els serial killers,
també els utilitzen per pintar el mirall, no?
Exacte. Sí, sí.
És molt simbòlic, això.
T'has presentat algun dia a treballar
envoltat de pintallavis, també, de patons?
Què vols dir? Allò després de... Ah!
És a dir, no vam-te pintar els llavis, sinó...
O sigui, amb lipstick traces. Ah, això mateix!
Un rastre de pintallavis.
O la camisa, saps?
És possible, és possible, sí, sí.
La feina no.
Si t'hi fixes bé en aquesta camisa del Roger, sí que hi ha com un...
Hi ha un pintallavis?
Ep! Ep! Ep! Ep!
En sèrio? El coll, vols dir?
El coll. El coll.
I posarem bandes unes.
Tot vostre.
El suplement, amb Roger Mas i David Karabé.
Doncs sí, com deies, Roger.
El primer disc de Mishima portava per títol Lipstick Traces,
i ho vaig treure, en realitat, d'una història secreta del segle XX,
escrita pel gran crític nord-americà Grel Marcus,
que va fer una història del rock o del pop,
diguéssim, pels corrents no evidents,
o no el corrent principal que em diu el mainstream,
sinó tota una història secreta
de la cultura pop i rock del segle XX.
I ell va treure el títol, en realitat, d'una cançó,
d'un clàssic del Ben Spelman, que es diu Lipstick Traces,
que en realitat el que fa és subratllar o posar accent
en la qualitat aquesta efímera de la música popular.
El pintallavi és quan deixa rastres,
és perquè ens parla d'una nit en la qual hi ha hagut passió,
o en la qual hi ha hagut seducció,
o en la qual hi ha hagut simplement posat en escena.
Llavors, Lipstick Traces on a cigarette,
que en té la cançó,
rastres de pintallavi damunt d'una cigarreta,
que també és una cosa efímera que va cremant i desapareix,
i doncs també són metàfores de la joventut,
metàfores d'una nit, metàfores de les relacions romàntiques.
Leave me no more.
Lipstick Traces on a cigarette.
Every memory lingers with me yet.
I've got it bad like I told you before.
I'm so in love with you.
Leave me no more.
El Ben Spelman va ser un artista
que va utilitzar moltíssim el metaproductor Alain Toussaint,
que és l'ànima del so de New Orleans,
i vaig llegir, precisament preparant aquesta secció,
que va morir el 2015, el novembre del 2015,
al Teatro Lara de Madrid.
Després d'haver tocat un concert al Teatro Lara de Madrid,
jo hi he tocat alguna vegada també,
i ho vaig trobar molt curiós a l'edat de 67 anys,
i després va agafar un infart, i el van agafar amb l'ambulància,
i abans d'arribar a l'hospital un altre infart,
i allò doncs va perdre la vida,
o sigui que Alain Toussaint, el productor d'aquesta mateixa cançó
que escoltem, va morir ben a prop d'aquí.
El pintallavi es dona per molt, i es pot barrejar amb xocolata,
per exemple, com fa l'Ornet Labanoni,
que és una de les grans,
una de les majors intèrpretes de la música lleugera italiana.
Va néixer el 34 i està en actiu des del 56.
Encara està en actiu, ara?
112 treballs publicats, 55 milions de discos venguts.
Mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm-mm
Vull dir, canta com si no estiguis fent res, és molt, això és de finals dels nortes, aquesta peça, i bé, és aquesta cosa de la sensualitat de, bueno, el pintallavis ens remet a una tipus, a una feminitat, no?, i la Vanoni doncs aquí fa aquest exemple de combinar, de com el, per fer l'amor com cal s'ha de cuidar, com si cuinesis bé, també, no?, i has de posar
el propi sac, com diu en italià, que és posar la teva autenticitat, el que només tens tu, la tranquil·litat, una manera de fer les coses, on és un tipus d'encontre realment bonic, i m'agrada molt la manera lleugera que té de cantar-ho, com si no estigués fent absolutament res, i trobo que és una visió interessant, vull dir, moltes vegades la cançó lleugera jo crec que no la valorem en la seva adequada mesura.
La cançó lleugera jo crec que no la valorem en la seva adequada mesura.
La cançó lleugera jo crec que no la valorem en la seva adequada mesura.
Això que escoltem és Lipstick On Your Color, cantada per la Connie Francis, és una cançó d'aquestes escrita al Brill Building, que és aquest edifici d'oficines on es tancaven compositors de l'era clàssica del pop dels anys 50 i 60, a compondre els grans èxits internacionals globals, a nivell global, i eren despatxos, diguéssim, d'oficines, és a dir, una mica la idea de la creativitat artística més aigualida,
de Taylor Fordista, que pugui haver-hi. La tornada brillant d'aquesta cançó diu això del...
El pintallavi és el coll em deia una cosa sobre tu, el pintallavi és el coll em deia que eres infidel, ja et pots jugar fins a l'últim dòlar que tu i jo hem acabat, perquè el pintallavi és el coll, el coll explica una història sobre tu.
El pintallavi és més enllà de ser metàfora de la posada en escena, de convocar el desig en l'altre, perquè és el color de la carn viva, també pot ser, evidentment, la pista que no m'has sigut fidel.
I això va ser un gran èxit dels 59, o sigui, imagina't, tot just s'està començant als anys 60, i en aquella època, com et dic, amb aquesta idea tan capitalista d'entendre la producció musical, de seguida va ser traduïda a una infinitud de llengües mundials.
I aquí tenia portat, què diré, serà que són cinc més, a part d'aquesta anglesa que estem sentint, doncs cinc més.
Mira, Lip Stift Patinkrage, en suec.
Dusinsker Tanker, en danès.
Lip Stift amb Jacket, en alemany.
D'Urge a lèbre, surton coler, en francès.
D'Urge a lèbre, surton coler, en francès.
D'Urge a lèbre, surton coler, en francès.
D'Urge a lèbre, surton coler, en francès.
No l'hem trobat en català.
En aquesta versió italiana, per això, el xulo és que és de la Mina, és a dir, d'una altra...
La tigressa de Cremona.
La tigressa de Cremona.
A Cremona no deuen haver-hi tigres, per això no...
Fa molts anys.
Només hi és ella.
Álex es veu allà.
S'ha posat una arregada cada orella
i una faldilla de ceda.
Pengueu el pintallavisk roig
Ja es fa goix i només té deu anys,
però ja és prou llest per saber què voldrà ser.
I avui comença l'institut i es mostrarà en plenitud
una cua i sabates de tacó, un somriure que amaga cert de por
i mirades i comentaris i és el centre d'atenció
però com si res segueix al pas.
Aquest és Gerard Cécer, cantautor de Gràcia
i aquesta és la cançó No amagada que ens parla d'aquest nen.
El tema trans en català s'ha tocat poc en les cançons.
I està fet amb molt gust i molt xulo.
A mi el que em fa pensar de seguida és el complexos que són els éssers humans.
Aquesta senyal externa de feminitat que podia ser el pintallavis, com són els cosmètics,
que moltes vegades pensem, ostres, quina cosa més artificial,
com és que estem construint la feminitat d'aquesta manera.
I després, quan t'adones que una altra persona utilitzant aquests senyals externs troba qui és de veritat,
dius, hòstia, tu, com som, els éssers humans que tenim disfresses nostres,
de vegades ens serveixen per amagar-nos i de vegades, a l'inrevés, per mostrar-nos, per revelar-nos.
Que ya estás harta de verle cada día,
de compartir su cama de domingos de fútbol metida en casa.
Me dices que el amor, igual que llega, pasa
y el cuyo se marchó por la ventana
y que encontró un lugar en otra cama.
Y te has pintado la sonrisa de Carmín,
y te has colgado el bolso que te regaló...
He pintado la sonrisa de Carmín.
La cançó es diu Mirames, de José Luis Perales.
És la primera de l'àlbum Tiempo de Otoño, de 1979,
i la segona en la llista de les més escoltades del repertori encara avui superpopular de José Luis Perales,
que té 4 milions d'ullents mensuals a Spotify.
O sigui, és una superbèstia.
I fa gràcia perquè aquesta cançó que fa servir precisament el pintallavi
és un senyal de descomplexament, de tornar a florir,
de sortir a la vida social quan has estat tancat a casa per un marit que ja no te n'entens.
Doncs el 79, ara que estàvem parlant amb aquesta cançó no amagada del Genar C.C.
de com s'utilitza un pintallavi,
el pot utilitzar un nen de 10 anys quan vol revelar la seva condició amagada fins aleshores,
doncs en aquell moment, als anys 70,
servia molt probablement perquè una dona s'empoderés
en una societat en què encara no estava ni legalitzat el divorci.
El divorci es legalitza a Espanya el 80 o 81, em sembla recordar.
Tant tard?
Sí, sí, el 22 de juny del 81 és una fita històrica en un país que sortia d'una dictadura llarguíssima.
El 81, les dones encara no podien divorciar.
A mi m'ha pensat que els drets que s'han anat conquerint amb el temps no tenen marxa enrere.
Fa la sensació que tots els drets socials i individuals no siguin coses que han arribat per quedar-se
i que són des de fa poc temps, i la marxa enrere és possible i existeix.
És una manera de representar-nos, perquè diguéssim que el divorci dels nostres caps,
jo crec que quan es legalitza arriba molt més tard que no pas la sensibilitat popular.
Evidentment.
La norma sempre sol venir-hi després.
Molt després.
Saps que no tinc aquesta debilitat per la salsa intel·lectual?
Hem parlat alguna vegada de Willy Colon, Rubén Plades,
que és aquesta salsa amb bones lletres que va venir després del final de la salsa.
Quan a música disco vas comprar la salsa de les discoteques,
Rubén Plades, Willy Colon i tota aquesta gent van reflutar...
Aquí hi ha una cançó d'Omar Alfano amb l'orquestra de Willy Colon,
que es diu El gran varón, però hi ha una versió de Miguel Pobeda que és tremenda.
És interessant musicalment perquè el flamenc es trobi amb la salsa,
es posa la rumba catalana al mig.
És interessant, no?
El Miguel Pobeda és a Badalona, el seu cantà és flamenco,
l'original és salsa, i la rumba al mig,
i trobo que és una meravella, sona de collons.
Està molt ben tocat, això.
Roger Mas i Eddie Carain, fantàstics.
Com sempre, el demà ho deixo.
Tens una cosa aquí al Lavi, David.
Fem una pausa i ara tornem. Salut!
I som al Suplement de Catalunya Ràdio.
6 minuts per arribar a les 12 del migdia.
Arriba la màquina del temps.
Bon dia, Marina Laminos.
Molt bon dia, Roger.
Avui estem d'aniversari i d'estrena.
Sí, perquè avui viatgem fins al 24 de setembre de 1948.
Aquell dia avui fa just 75 anys.
Va néixer Jaume Cisa.
És el seu aniversari, però el regal, Roger,
no l'hi fem nosaltres, sinó que ens l'ha fet ell.
Efectivament, perquè aquest cap de setmana
s'estrena el podcast Galàctica aquí a Catalunya Ràdio.
Sí.
I, per tant, és un bon dia.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
La Ràdio Galàctica no té una explicació racional,
convincent, objectiva.
El que resume la Ràdio Galàctica és el caos i l'etzan.
Són coses que estan plenes d'elements que es mouen
i que no se sap ben bé quin són ni on estan.
Galàxia 1.
Doncs això, Roger, bàsicament la Ràdio Galàctica,
en definitiva, caos i etzar.
No cal dir res més.
És la Ràdio Galàctica de Jaume Cisa.
No sabem ben bé com definir-la,
però sí que sabem que es podrà escoltar un nou capítol
cada dissabte a l'aplicació de Catalunya Ràdio.
Nosaltres el que hem fet és aprofitar aquests 75 anys de Cisa,
que, per cert, no el celebra des de fa un temps,
per tant que si us el trobeu avui tampoc no el feliciteu
però nosaltres sí que ho aprofitem
per pujar amb ella a la Màquina del Temps.
Són 55 anys de carrera musical,
una discografia extensa on destaca el disc
Qualsevol nit pot sortir al sol del 1975,
però també 8 llibres, un grapat d'obres de teatre,
de sèries, de pel·lícules,
un reguitzell de coses que ha fet Jaume Cisa,
però tot i això, diu que no ha solit mai l'èxit.
Jo, com que no he triomfat mai,
doncs no sé què és l'èxit, no ho sé.
Jo sempre he fracassat
perquè el desig és incessible, és infinit
i aleshores el poquíssim que he aconseguit
no ho puc considerar un èxit.
És un èxit que ens confessa que ara mateix tampoc no busca,
però que sí que va cercant un moment de la seva vida,
concretament entre els anys 80 i 90,
a l'època, us recordareu, alguns de vosaltres segur,
de Ricardo Solfa.
Ahir es va presentar al Celèstia Ricardo Solfa,
un vocalista castellano,
en l'estil dels cantants melòdics dels anys 50,
però amb una imatge que ells no haurien acceptat,
vestit de pana, camisa sense almidonar i barba de 3 dies.
Júlia Pairo, crec que és aquest.
Correcte.
Va ser a la seva etapa madrilenya entre el 85 i el 96,
després denuncia la seva retirada dels escenaris,
en gent entre els quals va arribar a publicar 4 discos
sota aquest alter ego.
Ricardo Solfa va fracassar
i va viure una ucronia.
És a dir, era un personatge que no li tocava estar allà on va estar
en el moment en què va succeir.
I, llavors, per això ningú el va entendre.
Va aparèixer Ricardo Solfa,
però al cap d'uns discos madrilenys,
o si més no d'instal·lat a la Capita de l'Espanyola,
Jaume Sisa va acabar tornant.
Ho va fer l'any 2000 amb el disc Visc a la llibertat
que va presentar al Palau de la Música
i després d'això encara vindrien 6 discos més,
però l'any 2019 sense dir res i com qui no vol la cosa,
es retira dels escenaris.
Això d'enunciar la retirada jo ja ho vaig fer l'any 1984
i ara ja fa uns anys que m'he retirat,
però ara ja no ho puc dir perquè ja ho vaig dir una vegada
i em repetiria.
No, això va ser que el Guillem Gisbert
em va proposar que cantés una cançó al seu disc
i jo ho vaig fer encantat perquè a Manel m'agraden molt.
I després encara li hem escoltat alguna col·laboració com aquesta
amb Manel, que és l'última que ha fet.
Això sí, era ja amb 75 anys.
El trobem a prop dels micròfons d'aquesta casa,
però lluny dels escenaris.
Home, he arribat en bastantes bones condicions.
L'únic que em veig gran, o sigui que m'adono que soc un vell.
I esclar, com que no ho havia experimentat mai, això de ser vell...
Un vell en plena forma.
Després de sentir aquesta reflexió,
no sabem si desitjar-li per molts anys o, si més no,
per molts més podcasts.
El podcast galàctica de Jaume 6 s'ha estrenat ja a Catalunya Ràdio.
40 hores de música i veus entre l'atzar i el caos
que es podran escoltar cada dissabte.
Jaume 6, que va néixer un dia com avui
de fa 75 anys, 24 de setembre de 1948.
I què dia passa a Nampet? Gràcies, Marina.
A vosaltres.
Gràcies.