A Catalunya Ràdio, des de 1988, el suplement.
35 anys fent ràdio amb esperit de cap de setmana.
Ara, amb Roger Escapa.
Bon dia, són les 6, i així sona el suplement de Catalunya Ràdio.
Diu menja, 12 de març del 2023.
Avui el suplement, tard o tard,
és el que hauríem de fer.
I, per tant,
ara,
a Catalunya Ràdio,
el suplement de la setmana que ve,
és el que hauríem de fer.
I ara,
el suplement de la setmana que ve,
és el que hauríem de fer.
Avui el suplement, tard o tard,
amb el Marc Molins, advocat penalista, doctor en dret,
l'Oriol Mar, cap de política de la nació digital,
i la Núria Oriols, del diari Ara,
així com l'Anna Pardo de Vera, directora corporativa de Público.
A les 10 de la setmana tràgica,
parlarem d'un producte que pràcticament tots consumim a diari,
i alguns experts apunten que és,
fins a vuit vegades més addictius que la cocaïna.
Parlarem del sucre.
Quants diners mou el món del sucre?
D'on ve el sucre que posem al cafè?
Avui en parlarem amb el col·lumnista del Wall Street Journal,
Lleon Sindreu, i el politòleg Toni Rodon.
En un matí, on també farem conversa amb Gaspar Hernández,
mítica veu d'aquesta emissora, que acaba de publicar El radiofonista,
la seva història més personal vinculada també, evidentment,
a aquesta casa, on encara hi defensa cada setmana
l'ofici de viure aquest programa impagable d'aquesta emissora.
A les 10 llibres, sèries i bandes sonores amb la Marina Porres,
les converses de taverna del Roger Mas i el David,
que ara ve en el de M'Audeixo,
la Marta Ferrer amb els arguments universals,
i a les 12, avui també farem Dominical
amb personatges com Carme Ruscalleda,
explicant-nos com caçar un sanglà.
Fem molt de silenci.
Cribem el sanglà, reproduint el seu gruny.
Ara mateix l'estic dient que vingui, que he trobat molts sanglats.
Això volia dir, vine, sanglà, que...
Sí, això vol dir, vine, que he trobat molts sanglants.
Els diumenges a les 12 del Dominical.
Bon dia als que us esteu despertant.
Bona nit als que no ens escoltareu fins a quarts d'una.
Som al Suplement i tenim esperit de cap de setmana.
El Suplement, amb Roger Escapa.
I amb Neus Bonet. Bon dia, Neus. Bon dia, Roger.
Avui ens trobem amb els bombers que continuen treballant
en l'incendi de vegetació que es va declarar ahir a la tarda
a Covelles, al Garraf.
Ja han pogut tornar a casa la vintena de veïns
que van haver de ser desallotjats dels seus domicilis
a causa de la proximitat de les flames.
Nou dotacions treballen per extingir un foc
que va començar a la zona del Corral d'Encona.
Ho ha explicat el cap territorial de la regió metropolitana
a sud dels bombers Joaquín Buigues
en declaracions al 324.
Aquest incendi ara, a tocar del final del dia de la jornada,
ens ha sorprès a tots,
que, per cert, la previsió es crea,
que, per cert, la previsió és que es mantingui ara
més o menys amb aquesta intensitat per la resta de la nit,
i, a causa d'això, hem d'anar molt de compte,
perquè el que avui és el cap de l'incendi,
demà, quan entri la marinada,
preveiem que sigui la cua, si és que no el tinguem ben apagat.
Un total de 21 comarques catalanes
es mantenen en risc alt d'incendi forestal
per la combinació de la sequera,
les elevades temperatures i el fort vent.
Els agents rurals han suspès més de 32.000 activitats
previstes a l'aire lliure aquest cap de setmana.
I, justament, el risc d'incendis al cap de setmana
és el que preocupa més també de la rave il·legal
que s'està fent en un bosc de muntanyola a Osona,
segons han informat els Mossos,
i participen entre 150 i 200 persones.
Carles Monera és l'alcalde.
És una zona realment relativament seca del municipi.
El vent no l'acompanya, i ja va fer força vent, i avui també,
i és un tema que ens preocupa.
Ja ho ha pogut traslladar directament
als serveis territorials,
i que realment, bueno, que prenguéssim la decisió que queréssim,
ho poguéssim fer.
I és un tema que ens preocupa,
que prenguéssim la decisió que queréssim,
ho porto a capes professionals.
Acaben sent ells, i ells prenen les decisions
en base al que pot ser més segur per a tots.
Es fan públics tres nous casos d'agressió sexual a Catalunya.
El més recent va passar ahir dissabte a la matinada a Barcelona,
a prop d'una discoteca del poble espanyol.
Al districte de Sants Montjuïc,
de moment, no hi ha cap persona identificada.
Joaquín Buades, el president de FEC Assarm,
la patronal de l'Oci Nocturn,
ha explicat a Catalunya Ràdio que l'agradida
va demanar ajuda al personal de seguretat de la discoteca.
Després de l'agradació,
Pel que sabem, aquests fets van tenir lloc
en una zona allunyada de la discoteca,
i quan aquesta noia va poder reaccionar,
es va dirigir a l'accés del local,
i allà els vigilants i controladors d'accés
van ser els que van cridar
o van avisar la policia i els serveis mèdics.
Més qüestions,
l'Hospital Universitari Sant Pierre de Brussel·les
ha patit un ciberatac amb característiques similars.
El d'ara fa un ciberatac a l'hospital de Barcelona
i també a l'hospital de Barcelona.
A l'hospital de Barcelona,
un ciberatac amb característiques similars
el d'ara fa una setmana a l'Hospital Clínic de Barcelona.
Encara no s'ha fet públic
si els autors de l'atac al centre belga
han aconseguit robar dades
ni tampoc s'hi han demanat cap rescat.
Els tècnics de guàrdia han comprovat
la matinada de dissabte activitat anormal
a la xarxa informàtica
i per això van decidir, entre d'altres,
desconnectar els servidors.
França aprova la reforma del seu sistema de pensions,
el Senat francès hi ha donat llum verda.
Aquest és el penúltim pas
que preveu per la setmana vinent.
El president Macron ha defensat l'aprovació
com un gest de responsabilitat.
El Parlament seguirà
allò que diu la nostra Constitució
perquè un text legislatiu pugui aprovar-se,
ni més ni menys.
Hi serà un clima de calma, de respecte,
d'acords i de desacords,
però també en el context del sentit de la responsabilitat
que ens toca.
A Itàlia, la Guàrdia Costanera ha localitzat
més de 1.400 migrants les últimes 24 hores
en una nova onada d'arribades de barcasses
des de la costa africana.
Mentrestant, el mar continua tornant cossos
i ahir es van recuperar dos cadàvers més
del naufragi de fa dues setmanes a Calabria
on van morir 75 persones.
I tot és a punt a Hollywood
per la cerimònia, la pròxima matinada,
d'entrega dels Òscars.
L'humorista Jimmy Kimmel presentarà la gala del cinema
on aquest any la catifa no serà vermella,
sinó de color veix.
Hollywood espera tornar a la normalitat
després de la pandèmia, ens ho explica ara
des de Los Angeles, Francesc Garriga.
Un presentador consolidat
i estrelles per donar i per vendre,
tant per recollir premis com per repartir-los.
Aquest és l'esquema d'una 95a gala dels Òscars
que vol certa normalitat
després de la Covid i de l'incident amb la bufetada
de Will Smith l'any passat.
Al glamour li posaran els nominats.
Steven Spielberg, Blanchett, Colin Farrell,
Anna de Armas, però també els qui lliuraran els premis.
Passaran per l'escenari tot una pleia de d'estrelles,
com per exemple Antonio Banderas,
Hugh Grant, Nicole Kidman o Glenn Close
a repartir statuetes.
La música també té un nom molt destacat.
Rihanna, que ja va fer aparició a Estel·lar a la Super Bowl,
serà una de les artistes convidades.
També Eleni Krávits actuarà a la part de l'Inmemoriam.
Tots ells hauran decidat abans per la Katifa Beix,
que aquest any és Katifa Beix
i no vermella per motius estètics.
El xou serà conduït per un veterà de la televisió.
Jimmy Kimmel serà el mestre de cerimònies per tercera vegada.
Les referències a l'incident de l'any passat estan assegurades.
En esports, el Barça recupera l'Evandobski i Gavi
per jugar avui diumenge a l'esquena.
En esports, el Barça recupera l'Evandobski i Gavi
per jugar avui diumenge a Sant Mamés a les 9 del vespre.
Ahir dissabte, l'Espanyol va perdre el Barneveu per 3 gols a 1.
A la Lliga femenina,
victòria del Barça al camp del tercer,
al Llevant, per 0-4.
A Llevant, les planes han patat a 1 contra el Sevilla.
I a la Lliga, se ve de bàsquet de rota,
de la penya a la pista del Tenerife,
85 a 68.
Avui diumenge, Giron a València i Barça a Manresa.
I el temps, ben deponent encara, ben moderat,
a fort fins aquest matí de diumenge
i més fluja a la tarda.
Aleshores, ens diuen que entrarà marinada fresca a la costa
i la temperatura baixarà de 4 a 8 graus.
Plogims matiners a la Vall d'Aran
i després ja hi farà sol.
I a l'interior i a l'Ebre,
les màximes seran encara de més de 25 graus.
El talent musical d'Eufòria
arriba també en podcast.
Les cançons que passen per Eufòria
tenen una història que val molt la pena explicar.
Serà un podcast relacionat
al voltant de la música
que passarà a Eufòria cada setmana.
Eufòria, el podcast,
amb Glòria Maurel i Leia.
No, no, pinta molt bé, és molt fort el que ve.
Aquest diumenge, en podcast
i a l'api web de Catalunya Ràdio.
Sóc optimista de mena
i si he de fer gaire cas de les notícies, ho tinc clar.
Un 30% dels espanyols
han deixat de tenir interès per les notícies,
però una gran majoria continua dedicant 20 minuts a reflexionar-hi,
per veure la realitat tal com és,
explicada des del rigor i l'objectivitat,
amb la ment oberta,
informació des de tots els punts de vista,
perquè tu tinguis el teu propi punt de vista.
20 Minutos, diari obert.
Hi ha trens que només passen una vegada a la vida
i, ara a més, et surten de franc.
Subscriu-te a l'edició digital d'El Periódico
per només 50 euros
i emporta't de regal dos bitllets d'AVE o llarga distància
on vulguis i per quan vulguis.
No els deixis passar.
El Periódico, entendre-hi més.
El suplement.
Des que surt el sol fins a l'hora de dinar.
Amb Roger Escapa.
Som el suplement, som a Catalunya Ràdio,
cada diumenge a aquesta hora a l'ofici de Ducar
amb la imprescindible Elisabet Pedrosa.
Bon dia i bona hora.
Bon dia, Roger. Obrim les portes de l'ofici de Ducar.
Som-hi.
L'ofici de Ducar, a Catalunya Ràdio.
Lo primero sería saber
que la dislexia no está relacionada con la inteligencia general.
Se puede ser más o menos inteligente
y tener dislexia no está relacionado.
Lo segundo es que la dislexia es universal.
Se da en todo el mundo.
Se da en todas las lenguas.
En inglés, en español, en frances...
Se da en todas las lenguas, es algo universal.
Tiene un origen neurobiológico.
Y lo tercero que destacaría
es que es mucho más frecuente de lo que parece.
En español, concretamente,
afecta de un 5% a un 10% de la población.
Es decir, en todas las clases hay niños con dislexia.
Benvingudes a l'ofici d'Educar.
Hem sentit Luz Reyllo,
dislèctica i autora de Superar la Dislèxia.
Un 10% de la població és dislèctica,
segons l'Homs.
En una classe de 25, n'hi hauria almenys dos.
És el transtorn de l'aparentatge més comú
i afecta la lectura i l'escriptura,
imprescindibles de tot el procés educatiu.
S'estima que el 75% dels nens amb dislexia
haurien d'anar a l'escola
i que els nens amb dislexia
haurien d'anar a l'escola
i que els nens amb dislexia
tenen un baix rendiment escolar
i l'escola es converteix per ells
en una cursa d'obstacles
que fa patir i angoixa l'alumne i la seva família.
D'infants i famílies amb dislexia en parlem avui amb...
Sentirem també Luz Reyllo,
dislectica creadora de Change Dyslexia,
i acabarem amb com educo
amb la Lara Terrades.
Ser dislectica suposa un esforç superior al dels altres
a l'hora d'aconseguir els teus somnis.
Aina Calvo Sastre.
Doncs avui a l'ofici d'educar.
No soc tonta, soc dislectica.
Atenció, estirarem el fil d'aquesta frase avui.
Comencem amb la Sheila i l'Aina Calvo,
autores del llibre Como yo lo veo,
como yo lo leo,
en entre d'altres fan una declaració d'amor
als pares i mares de persones amb dislexia
que lluiten per allargar el patiment dels seus fills
i els docents que s'hi impliquen
i una declaració de guerra
a la cursa d'obstacles que hi ha
per un infant amb dislexia al sistema educatiu
i també a la societat en general.
La Sheila va néixer a Palma el 2004,
la Gladis, una lluitadora que no rendeix mai,
i del Ricardo, també dislèxic,
que sempre li fa costat.
Els 9 anys anaven de rareïda amb la lectura,
tot i esforçar-s'hi molt,
i els 10 van posar nom al que li passava.
Dislèxia, Sheila,
què et passa amb la paraula escrita?
Doncs sobretot que en el meu servei
a l'hora d'identificar les lletres
per llegir,
m'acosta ajuntar el so amb la lletra.
I, per exemple, si he d'estar escrivint taules,
he de pensar T, A, U, L, A,
i se veu que ho fas més lent que el resto
i tard més.
I a l'hora de llegir és el mateix procés,
però a l'inversa.
I tu t'imposes una velocitat
a l'hora de llegir
que, sobretot si la gent t'està mirant,
t'acosta llegir,
t'atreves tu mateixa
i te posa en una situació
com una dengoixa.
De fet, tu dius, no,
no m'agrada llegir, sóc al·lèrgica a la lectura,
és una tensió constant, reconeixes les lletres,
és esgotador, et poses nerviosa
i encara lleges més a poc a poc.
Però el món, Sheila, és ple de lletres.
Com t'ho fas?
Posa'm la estratègia.
I sobretot perquè ara
tenim drets com a dislèxics,
tenim dret a unes adaptacions
per demostrar el que jo me sé.
Les adaptacions són un dret
que he de demanar
i si és el meu dret
l'he de demanar.
I encara que me doni vergonya de vegades
perquè no tot em posa fàcil
a l'hora de donar-me les adaptacions,
l'he de demanar.
I sobretot no per jo,
sinó per les persones que vinguin després.
Si a jo no m'ho donen
i al final ho aconsegueix,
la següent persona que ho demani,
a la millor, ho té més fàcil.
La teva nebó de l'Aina,
l'equatora del llibre.
Si t'ofega la paraula escrita,
fes-la servir com a alliberadora.
Aina.
Sí, vam decidir jugar a camp contrari,
per dir-ho d'alguna manera,
amb una persona amb dislèxia,
en el cas de Naceila.
Jo crec que la lluita està en intentar
no rendir-nos davant la paraula escrita
ni pensar que la paraula escrita
ens ha de provocar dolor o mal
o al·lèrgia, com diu la Naceila.
Precisament això, la paraula escrita
i també les il·lustracions
per deixar constància de la seva experiència
com a testimoni,
com a primera persona,
no com a en primera persona,
perquè pugui compartir l'experiència
amb altres persones que passen pel mateix
i sobretot perquè puguin tenir
l'esperança
i la visió il·lusionadora
i empoderadora
que tot i les dificultats
es pot viure en voltat de lletres
i fer-ho, a més a més, molt bé.
La Naceila, de fet, està estudiant arquitectura.
Sí, de fet, la Naceila diu,
vull estudiar, ser arquitecta
i lluitar pels meus drets
i el de totes les persones amb dislèxia,
perquè ningú es trobi amb el mateix mur.
Naceila, amb quin mur, amb quines dificultats
t'has trobat a l'escola?
Qualcuns docents,
a l'hora de donar-me les adaptacions,
els costa entendre
per què me toquen jo unes adaptacions
i els altres no, perquè un tracte especial
és una persona amb dislèxia.
Però el que jo també
me va costar entendre al principi,
perquè en el final és una diferència
que te posen en resta,
és que les adaptacions no són
perquè te posin l'examen més fàcil
o perquè jo dediqui més temps a casa,
perquè jo dedico més temps que els altres a casa.
És per poder demostrar millor
el que ser els exàmens.
De fet, la Naceila estudiava de 9 a 17 hores
a l'escola, de 9 a 5 de la tarda,
i arribar a casa seia amb la mare
fins a les 10 o les 11 vegades,
fins i tot després de sopar.
Quina tortura, no, Sheila?
Sí, la veritat és que
de vegades m'hauria agradat
que hagués un poc més de temps
per jugar, no?
Però aquesta dedicació
m'ha ajudat a arribar d'on he arribat,
estudiar ara mateix
l'Arquitectura a la universitat.
Avui a l'ofici educat no sóc tonta,
sóc dislèctica.
És una escola que m'estimi.
Com més aviat detectis la dislèxia,
abans la podràs combatre.
Luz Reyo.
Legim el llibre
como yo lo leo, como yo lo veo.
Intento fer les coses igual que la resta,
però no arribo, m'esforço, però no val la pena,
llavors m'asseca el llit i em poso a veure vídeos
sobre la dislèxia, en quines parts del cervell es troba.
Són coses que també en tinguessin, com Einstein.
Neus Buissant,
logopèda, dislèxica, mare de dislèxiques,
autora del llibre
Guia para padres de niños disléxicos,
coautora del Niño Incomprendido
i també l'associació ha publicat
què cal saber de la dislèxia.
Recursos perquè pugueu ajudar
a identificar què és la dislèxia.
Què és la dislèxia, Neus?
Mira, la dislèxia és un trastorn
del neurodesenvolupament.
Està inclòs amb totes les...
...pràmetres...
que...
que s'actuen.
És un trastorn
que dificulta l'accés
i la consolidació
de l'exercici de llegir i escriure
en les habilitats concretes.
Tal com diu la Luz,
no té res a veure
amb cap altre factor
neurocognitiu de la persona.
Per tant, senzillament,
és una inhabilitat.
A mi m'agrada dir una disfunció
que ens dificulta.
Si s'entén,
si es detecta temes,
tot el que han dit la Luz
i la Geyla,
si entenem què passa,
no hi ha per què...
No hem de posar límits.
No hi ha per què posar límits a l'emprenedatge.
És hereditari perquè en el teu cas tu és dislèxica,
tens filles dislèxiques?
Sí, tinc una noia i un noi dislèctics.
Jo soc dislèctica, no sé el meu antecedent,
però a casa meva i amb totes les famílies que hem vist,
amb 30 anys que fa que treballem a l'associació,
empiricament es veu molt clar.
Sempre trobem un familiar.
Però està científicament demostrat.
I quina és la relació
entre dislèxia i baix rendiment acadèmic?
La relació és la incomprensió.
La incomprensió del sistema.
Perquè si sent els nens i nenes,
els fem el que deia la Geyla,
les adaptacions, si tenim la comprensió,
si els hi donem els recursos necessaris,
i en els mestres també,
les escoles també han de tenir recursos,
aquests nens podran avançar
al mateix ritme que els seus companys.
És el que entendríem,
que amb un nen amb dificultats visuals
li donem un braille.
Doncs amb el dislèctic
li hem de donar les eines necessàries
per entendre i avançar amb la literatura.
Atenció, perquè a la Geyla
li van diagnosticar dislèxia,
però també altes capacitats.
Dius, Geyla,
soc dislèctica,
no soc tonta,
ni gandula,
i ets una crac, de fet, en plàstica.
De fet, el llibre està ple
d'uns dibuixos preciosos que ha fet la Geyla
i fins i tot vas guanyar un premi
a la millor construcció de l'egoarquitectura.
Enhorabona pel premi, sobretot.
Geyla, les adaptacions,
tu abans en parlaves,
t'han salvat la vida d'alguna manera?
Jo crec que sí,
perquè és com acabo de dir.
Si jo m'hi passo
moltes hores al meu vespre
dedicant-me a estudiar,
i llavors jo no puc explicar
en l'examen
per no saber expressar-me bé l'examen
o per faltes,
me'n suspèn,
en el final és una frustració
per si les adaptacions
estan ahir a l'examen,
jo he de poder respondre
l'examen i demostrar
el que sé.
Hem parlat de les teves dificultats,
però si ens haguessis de dir
quines són les teves virtuts,
Geyla, què diries?
Crec que la dyslèxia
m'ha fet treballar molt
s'afuseix.
La dyslèxia m'ha fet treballar molt
la frustració,
i se podria dir que soc una bona caparruda,
però en el bon sentit de la paraula.
Intent provar les coses més d'una vegada,
encara que no sortim bé,
i no sempre poden sortir bé,
no sempre s'aprova,
però la nota no te la pots definir.
S'han de valorar més coses
que una nota a l'hora de
veure si ho has fet bé o malament.
I què ens diu la tieta de la Geyla, l'Aina?
Quines són les virtuts que té la Geyla, Aina?
Crec que la perseverança,
aquesta...
aquesta capacitat de superació,
jo crec que ho expressa molt bé quan diu
que som tolerants de la frustració.
I és vera que, per ventura,
el fet de ser dyslèxica o dyslèctica
lampes cap a una maduració
més intensa
i avançada.
El que passa és que jo crec
que aquesta maduració,
tot i que pugui ser una virtut
mirada en el temps,
té també una cara molt trista d'un patiment
que es podria habitar, no?
Avui, a l'ofici d'educar,
no soc tonta,
soc dyslèctica en temps de suplement
a Catalunya Ràdio.
Una miqueta d'amabilitat.
Els costa molt llegir
perquè no han adquirit el procés
de transformar les grafies en sons.
Llorenç Andreu.
Dius, Sheila,
recomano no estressar-se per una mala nota.
De què serveix enfadar-me
per haver dedicat tant de temps a una mala nota?
L'únic que importa és si m'he esforçat.
Primer, Sheila,
abans dèiem una mica
com ha estat la teva vivència a l'escola.
Alguna vegada t'han avaluat
o s'han burlat de tu
o t'han considerat d'una altra manera
pel fet que tinguessis aquesta dificultat
a l'hora de llegir, a l'hora d'entendre?
La veritat és que m'he trobat
amb uns companys que no s'han enrigut de jo.
A la millor sí que s'ha notat un poc
la diferència de tu t'adonen una cosa
i jo jo no m'adonen,
o et tracten d'una manera diferent.
Sobretot en el moment en què,
com que s'està posant en el procés
que tens un diagnòstic,
jo, per exemple, tenia un diagnòstic per la privat
i a l'hora d'arribar a l'escola
vaig haver de fer un altre diagnòstic.
I, clar, t'atrellen de classe
en la meitat de la classe
i això, com que et restoca molt,
és dia a dia
i se nota la diferència
entre els alumnes i jo.
I això sí que...
és com...
és com...
costa d'assimilar.
Què diries
amb algú que es trobi
amb un company de classe
que tingui dislèxia?
Que encara que és difícil,
és millor no comparar-se amb el resta.
Jo soc la primera que me vaig comparar
i s'ha de fer un esforç
per fer passeta a passeta
i mirar-se els esforços propis.
Sempre s'amijora.
Quan vas a l'agopeda,
quan saps que tens dislèxia,
ja saps què has d'atacar,
ja saps quines són les teves debilitats
però també quines són les teves fortaleses.
I amb estratègia
se pot aconseguir qualsevol cosa.
Això en el cas
de la persona que té dislèxia.
Però en els companys d'aquesta persona
quins consells els donaries
perquè t'entenguin,
t'ajudin,
et mirin amb bons ulls?
Jo sempre dic
que els meus companys més propers
són els meus lectors.
Sempre me llegeixen les coses,
inclús ara mateix.
Tenc quatre companys
que sempre s'asseuen de veure jo
i sempre m'ajuden a llegeixir.
Sempre el millor és demanar.
Si tu no entens algo,
per què la dislèxia, per què te fan adaptacions,
per què... Sempre has de demanar.
L'altra persona, probablement,
t'expliqui perfectament
per què li donen unes fórmules
o per què li donen més temps
o qualsevol cosa.
I demanes, Sheila, al teu llibre,
sobretot mestres que t'entenguin.
Dius que la bateria
de les adaptacions continua encara ara.
Què demanaries als teus professors,
als centres educatius,
per tu i pels que s'hi trobin?
Jo demanaria que demanessin.
Sona un poc raro,
però a totes les...
Que era claríssim.
A totes les dislèxies
no necessiten
les mateixes coses,
necessiten coses diferents.
Per exemple, jo necessito un formulari
però hi ha dislèxies
que no ho demanen,
que no ho han necessitat en cap moment.
Depèn dels dislèxics,
se necessiten diferents adaptacions.
Dius, Aina,
que tot el que ha viscut i sentit la Sheila a l'aula
s'hauria pogut evitar.
Abans ens ho comentaves,
i estem a temps d'evitar-ho per altres nens i nenes.
Aina, què hem de prendre del testimoni de la Sheila?
Sobretot, que tingui una repercussió social.
Que es pot fer molt en ben poc.
Jo crec que oferir situacions d'aprenentatge diverses,
interrogar-se de manera continuada
sobre les necessitats de l'alumnat,
possibilitar diferents formes d'evaluació.
En definitiva,
acceptar i reconèixer la diversitat
ho pot significar tot per a un alumne amb dislèxia,
i jo crec que ho pot significar tot
per al conjunt de l'alumnat a una aula.
Mirau,
en Gabriel Genemanilla,
escriptor i pedagog,
ho explicava fa pocs dies
quan va pronunciar un discurs
en rebre la medalla d'o
de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears,
i ell de que el millor dels mestres
o la millor de les mestres
és aquella persona
que és capaç de contagiar als seus alumnes
la fein per l'estudi,
la il·lusió pel coneixement.
I jo crec que s'atracta d'això, en definitiva,
d'estimular en cada alumne
la il·lusió per aprendre,
de no perdre,
de no malvaretar aquest tresor que tenim.
I és cert que això és senzill
i complex a l'hora,
i calen recursos i estratègies,
però, sobretot, jo crec que del testimoni d'en Sheila
em quedaria que el més important de tot
és no perdre la perspectiva
d'aquesta potencialitat
de l'efecte contagi,
de la il·lusió, de la passió
que un ha de sembrar al grup d'alumnes que té davant.
Diu la Sheila,
tothom és bo en alguna cosa.
Ser dislèxic només significa que les lletres
no són el nostre fort
i no ens rendim.
Avui a l'ofici d'educar
en temps de suplement a Catalunya Ràdio.
No soc tonta, soc dislèxica.
L'esforç, pel que m'agrada, m'emociona.
Les persones dislèctiques
tenen dificultats per filtrar la informació.
Sheila Calvo Fernández.
Neus Buissant, la pregunta és clara.
Com podem identificar
que la filla té dislèxia?
Des de la família,
sovint ens adonem
que l'evolució
en l'aprenentatge d'aquestes criatures
no és paral·lel
a l'altre.
Per tant, però les famílies
no tenim per què saber res.
Jo puc ser una enginyera
o un arquitecte, com l'Ana,
fabulosa, però no tinc per què saber
res dels processos cognitius
de l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura.
Per tant,
el que fem és preguntar,
preguntar a l'escola
i aquesta és una gran dificultat.
Sovint ens trobem
amb frases com
tu no comparis,
no et preocupis, ja ho farà
i les famílies
tenim confiança.
No sempre és així,
però sovint ens trobem que
quan la criatura arriba
a la tercera o quarta primària
aleshores tot es desmunta
i ens comencen a dir
que aquesta criatura no va bé.
Clar, és un gran desconcert
per les famílies.
Ens desconcertem,
ens angoixem,
ens culpabilitzem
i tot aquest procés el que fa és agraujar
la situació de la família i de la criatura.
Per tant,
jo els diria a les famílies
demaneu informació.
Quan tingueu algun dubte,
l'associació a Catalunya
a tot l'estat
i en associacions a la plataforma
Port de la Dislèxia, demaneu informació.
Busqueu informació verídica
perquè també tenim un problema
i és que només podem anar
a la privada pràcticament
perquè el sistema
ni sanitari, ni educatiu
ens dóna recursos adequats
des de la pública
per poder
tenir un diagnòstic
i un tractament adequat.
Importància del diagnòstic, Neus.
Com es pot aconseguir aquest diagnòstic?
Tu ara deies la dificultat aquesta
que a través de la pública puguis aconseguir aquest diagnòstic.
És pràcticament...
Contestava l'altre dia
on ens escrivia una mare
i ens deia que he parlat amb el pediatre
i el pediatre m'ha dit
que parlés amb l'EAP i l'escola.
Però l'escola em diu
que me'n vagi a un centre privat
perquè teòricament
dintre de la normativa
l'EAP ens ha de fer una exploració
i determinar si tenim un trastorn d'aprenentatge
i l'EAP ha d'orientar l'escola
de com fer totes aquestes actuacions
que deia l'Aina i demés.
Però això no funciona així.
Per què no funciona?
Perquè els IAPs estan sobresaturats.
Perquè a vegades la sensibilitat
pels trastorns específics d'aprenentatge
no és la que hauria de ser.
Perquè sempre teòricament
hi ha casos més sabers
que una dislèxia
i sempre quedem sota del plec de papers.
Però no és així
perquè l'element més fonamental
per avançar a l'escola
és l'electroscritura.
Per tant seria prioritari.
I a més a més
amb poca intervenció
podem tenir una alta gratificació.
Com ajuda a treballar
amb un logopeda?
Bé, els logopedes
són els especialistes
amb la parla i el llenguatge.
I per tant coneixem perfectament
com hem d'estimular
aquesta descripció
que feia l'Aina molt bé
de dir la correspondència
amb el so i la grafia,
que és una gran dificultat que tenim.
Hem de fer un entrenament,
un sobrentrenament
per poder accedir
primer a una lectura
que és lenta i pausada,
i després
avançar amb una lectura
més global
que permet reconèixer automàticament
les paraules
quan les veus.
Xeila, per tu què va suposar
l'logopeda?
La veritat és que
l'logopeda al principi
no era una cosa
que volia anar
perquè et feien llegir
i feien
una comprensió lectora,
però després de més o menys d'un any
sí que se nota la diferència
entre abans i després
i la velocitat de lectura,
millora la comprensió lectora
i sobretot
vas a un joc
on tothom
té una dificultat
i tothom té una dificultat
lectora i d'escriure
i te sents més acollida.
Diu la Xeila
amb tristesa i resignació
al seu llibre, t'acostumes
que tot costi tant
després de la seva experiència a l'escola.
Neus Buissant, com s'ha d'abordar
la dislèxia des de l'escola
i sobretot no depengui com el que ens explica
la Xeila al seu llibre,
que no depengui de la sort d'un mestre empàtic
que s'impliqui, com explica ella.
Aquesta és una situació
freqüent.
A veure, jo defenso els mestres
tenim molts grans
professionals dintre del magistri a Catalunya
i ja tenim una tradició pedagògica
extensíssima.
Ara bé, la sensibilitat
amb respecte a aquests trastorns
tenim encara un bici adquirit
de molt temps, molt temps, que és dir
ja ho farà, perquè pensem
i és cert que cadascú
té el seu ritme. Però,
jo és a veure, dic,
hi ha una qüestió estadística
quan tu portes el nen al pediatre
el primer que fa és a midar-lo
per què? Perquè té una gràfica
que diu si això es desvia.
Si apliquéssim aquest criteri
també a l'educació, veuríem
des de l'inici, des de P5
si un nen es desvia o no i això ens orienta.
El que nosaltres
demanem és que l'escola
faci un cribatge
ben fet
per veure el nen
en què es desvia. No m'importa
per què. Si el nen es desvia
és l'espera activa.
No podem dir, ja ho farà.
Per tant, aquesta sensibilitat
aquesta
voler
veure el nen com a individu, però també
el grup, el nen
en relació al grup, ens ajudaria
a detectar. I aquesta és la base.
Ho deia la Luz.
Quan abans detectem
abans podem entendre
intervenir i acompanyar
en aquest procés.
Lluís D'Arriba és mestre, dislèxic
i president de l'Associació Catalana de Dislèxia.
Ens explica quines dificultats, quins trets
poden ajudar a identificar una alumna
en dislèxia.
Dificultats a l'hora de dir un color.
Això no vol dir que no sàpiga quin color és.
Si tu li pots dir agafa'm el color verd
i agafar el color verd, però li preguntes
quin color és aquest pot ser que s'equivoqui
i digui un altre color. Difficultats per aprendre
poemes, per aprendre cançons,
els dies de la setmana, els números.
No és que no sàpiga, tu li dius
la suma de dos més tres,
i et dirà cinc. I a l'hora
d'escriure aquest cinc, és quan
o no s'han recordat com escriu o pot escriure
un altre número. Sobretot, sobretot,
característica de la dislèxia.
Difficultat a la lectura i a la scriptura.
També memoritzar les taules
de multiplicar. Tot el que sigui aquesta
memorització no significativa
i que ha de repetir, això ens costa moltíssim.
Pot canviar l'ordre dels números.
Quan copia la pissarra,
a mesura que va passant el temps,
tu se'l veus que s'esforça moltíssim,
cada vegada s'equivoca més.
Quan són petits, participen oralment bastant,
però a mesura
que va passant el temps, com que
cada vegada deixem de preguntar
més a oral a l'hora
que la seva forma de participar, a ser per escrit,
no li surt bé,
i que li costa molt. Diu a Lluís
que el més important és que l'alumne sàpiga
que és dislèctic i quines adaptacions
el poden ajudar. Podem fer diferents
adaptacions, podem fer exàmens orals,
exàmens mixtes,
fer la prova per escrit, però quan l'entrega
li pot dir el mateix que ha escrit
de forma oral. Preguntar a l'alumne
si vol llegir davant de la classe,
poder-li deixar les taules de multiplicar
i el que ens diu el currículum és que sàpiga multiplicar
i sàpiga quan s'ha de multiplicar.
Podem donar paraules claus
a l'hora de fer un examen. Pots tindre
quatre paraules que et siguin molt difícils
de memoritzar i que tu a l'hora d'explicar
ho necessitis. He de copiar el mínim
possible perquè és un esforç que fem,
garantir que tingui els apunts
perquè pugui estudiar, que tingui uns bons apunts,
que no sigui tot per escrit,
que el mestre llegi les activitats
però no per ell, sinó per tota la classe
i després l'avaluació
és molt important. Hem d'evaluar
contínuament perquè el seu aprenentatge
vagi seguint un camí, però que ell no tingui
que la sensació d'equivocar-se està malament.
A l'alumne s'han de poder equivocar
i s'aprèn equivocant-se. Quina hauria
de ser la formació dels docents, Lluís?
Hauríem d'estar millors formats
perquè a les universitats els futurs mestres
i els futurs professors
sortissin amb un coneixement ampli
sobretot dels aprenentatges
i per desgràcia això no passa.
Quan estic a l'aula i de vegades tinc
alumnes amb pràctiques,
sempre els pregunto què saben sobre
la dilèxia i com ho han tractat a la universitat
i per desgràcia que em diuen
que molt poquet. I hauríem de garantir
que tots els mestres i tots els professors
tinguessin aquest coneixement
perquè l'escolarització d'un alumne
amb dilèxia fos feliç i pogués aprendre
com cal. Si no anem contents
a l'escola, no aprenem. I per desgràcia
molts dels alumnes amb dilèxia
no volen anar a l'escola o no volen anar
a l'institut. Explica'ns, Lluís,
algun cas que t'hagi impactat especialment.
Hi havia un alumne que tota l'estona
estava participant.
Va ser que anàvem molt motivadíssim,
amb moltes ganes d'aprendre. I em passaven
els anys i em va tocar a mi
tornar-li a fer classe a cinquè.
I em vaig trobar un altre alumne
i tenia el record d'aquell alumne
que estava tota l'estona
atent per poder participar, per poder escoltar.
I era un alumne que estava allà a la classe
i semblava que se'm amagava una miqueta
i no participava. I li vaig preguntar
que com era que no participava.
I em deia, no, perquè mira, ara ja no...
I li vaig dir, mira, te lo haré
cada dia amb el que em diguis a la classe
perquè pogués participar.
Li anticipava una miqueta el tema.
I va començar a participar, participar, participar...
I li vaig preguntar al final
què li havia semblat, el canvi.
I em va dir, mira, és que crec que ara
soc una miqueta més gest que abans.
I el més trist de tot és que
pensava que era tonto.
Aquell any va fer un gran canvi,
va donar la sensació que vaig tornar
a tenir ganes d'aprendre.
Lluís, tu que ets mestre i dislèxic,
una persona amb dislèxia pot arribar allà on vulgui?
I tant, i tant que sí.
Podem arribar i podem fer-hi el vulguem.
Tenim una dificultat,
una dificultat de lectoescritura.
Aquesta dificultat no es pot convertir en un problema.
Es converteix en un problema quan,
a l'hora de poder demostrar si és paraescrit
o només puc aprendre llegint
quan hi ha altres vies
per poder agafar més informació,
hem d'aconseguir que la dislèxia
no es converteixi en un problema
i només es quede una dificultat
que amb molt d'esforç és la veritat.
Ens hem d'esforçar moltíssim, però podem arribar on vulguem
i podem fer el que vulguem.
Avui no soc tonta,
soc dislèctica a l'ofici d'educar
amb la Sheila Calvo Fernández de Castro,
l'Aina Calvo Sastre,
autores del llibre Como yo lo veo, como yo lo leo,
Neus Buissant,
logopeda, dislèctica,
mare de dos fills amb dislèxia
i directora de l'Associació Catalana de Dislèxia.
Hem sentit també a Luis de Riba,
mestre, dislèxic i president de l'Associació Catalana de Dislèxia.
Li fèiem una pregunta a Luis de Riba, Sheila,
que era, una persona amb dislèxia pot arribar allà on vulgui?
Tu què penses?
Home,
jo crec que sí que pot arribar.
Ara mateix,
estic en procés encara d'assimilar
que estic a la universitat
i que he aconseguit arribar
perquè no és fàcil, no tothom arriba.
Però... i se pot arribar.
El problema que gent no hi arribi,
que vulgui arribar,
amb ganes d'arribar,
són la falta d'adaptacions
i la falta de comprensió per part
dels professors dels dislèxics.
Aina,
acceptar la dislèxia, tu que ho has viscut des de fora,
requereix un cert dol
per part d'un mateix i per part de la família
i canviar una mica les expectatives, les exigències...
Sens dubte, sí,
és un dol.
I, primer, jo crec que sembra molt de desconcert,
també la incertesa, no?,
el desconeixement,
què hem de fer, què podem fer?
La primera pregunta aquesta, això es cura?
Com si fos una malaltia, no?
I per això, jo crec que
la tasca que fa associacions
com la de Grananeus, del Lluís,
l'associació també de Balears
i de tot el territori, no?,
són fonamentals d'acompanyament imprescindible.
Diu la Sheila,
escrivim amb faltes i llegim
més a poc a poc que els altres,
però això no té res a veure amb ser tonta o llesta,
amb ser més o menys capaç.
Neus Buissant, com es pot acabar
amb els estigmes que encara ara hi ha sobre la dislèxia?
La normalització.
Normalitzar els transdors aprenentatge
que la societat, gràcies pel que esteu fent,
conegui,
que no sigui...
Ahir parlava amb un company,
professor d'universitat,
i em deia, ui, però s'abusa molt d'això.
No, no s'abusa.
Hi ha estudis, a Catalunya, actualment,
i recentment ha aparegut un estudi,
transdors a lectorscriptura,
un 10% de la població.
M'ho deia l'Alud, ho sabem, ho sabem.
Per tant, el que passa,
que a vegades se'n parla però no se'n parla tan bé
com avui n'estem parlant aquí,
que em felicito
a l'Aina i a la Sheila,
en Luis ja el conec,
però hem de normalitzar.
Dintre del sistema, també.
Hem normalitzat
que una persona porti ulleres.
I ningú se li ha hagut
de fer-li treure les ulleres
quan entra a la classe.
Seria... Doncs tractar
el dislèctic
prescindint d'aquesta dificultat
és com si a un nen li fem treure les ulleres
quan entra a la classe.
I tot i parlar de les dificultats,
també és important posar l'accent sobre les habilitats
del dislèctic?
Mira, les habilitats, estic d'acord
amb les companyes,
l'habilitat que desenvolupem més
és la perseverança.
No som tontos,
som dislèctics, tal com deia, avui dient.
Per tant,
podem aprendre,
només necessitem això.
El més important és la normalització
i la comprensió,
i tenir les eines.
Quines virtuts tenim?
Estadísticament,
persones amb altes capacitats,
tant dislèctics com no dislèctics,
és la mateixa proporció.
Persones, la majoria som gent normaleta,
com la mitjana.
Per tant, no és veritat
que siguem més llestos,
més visuals,
més imaginatius
pel fet de ser dislèctics.
Això no és veritat.
Jo soc la Neus, seria igual,
però, a més a més, soc dislèctica.
No sé on hauria arribat, sense ser dislèctica.
Sé on he arribat,
siguem dislèctiques.
Diu la Sheila,
vull un sistema educatiu que tingui l'alumnat
com a protagonista del seu aprenentatge
i no només com un simple espectador.
Què demanaries al Departament d'Educació?
El Departament d'Educació
li demanaria que ballés per l'implementació
d'aquest sistema.
Estem avançant.
Hi ha el Decret d'Escola Inclusiva.
Estem avançant amb la idea d'inclusivitat.
S'estan fent moltes coses.
Però si no es donen els recursos
per aplicar aquesta inclusivitat,
les coses no són per generació espontània.
Hem de tenir les eines.
Una de les eines
és la formació i la sensibilització.
L'altra és tenir els mestres que cal
i els que no.
L'altra és tenir els mestres
que cal dintre de l'aula.
L'altra és tenir les eines informàtiques
que cal dintre de l'aula.
La tecnologia ens ajuda molt.
Quan som adults la podem fer servir.
L'altra, la que cal,
és entendre que donar
les taules de multiplicar
amb un alumne,
donar tots els versos amb un alumne
no vol dir que l'estiguis ajudant
o que estiguis afavorint.
Vol dir que t'adaptes
a les necessitats que té aquesta criatura.
Què diries a la família d'un fill
que li acabin de diagnosticar dislèxia?
Com s'acompanya la dislèxia
des de la família?
Primer,
les famílies necessitem
informació i poder ser formació.
Hem de conèixer bé el trastorn
perquè moltes mares
que ja som grans
recordem el moment en què no sabíem res.
I tenim una filla molt llesta
però que no podia aprendre
a fer determinades coses.
Sabem
les tècniques
que ens aconsellava l'escola
que sovint no és bo
fer llegir el nen.
Sovint és més bo llegir-li el nen
i fer-li, no arribar al que deia
l'Aina,
rebutjar la lectura.
Hem d'apropar el nen a la lectura.
Si cal, li llegim nosaltres.
Les famílies
necessitem informació i formació
i la recomanació és
que busqueu les associacions
que tingueu a l'entorn
perquè no sabem de moltíssimes coses
però d'això sí que en sabem.
I tant, Luz Reyllo,
disclèctica autora de Superar la Dislèxia
ens explica què ofereix Change Dislèxia,
el portal de recursos que ella mateix ha creat.
Change Dislèxia
lo que ofrece es una herramienta
científicamente validada
que tiene dos partes.
La primera parte es un test de cribado
de lectoescritura que dura 15 minuts
y que está completamente gratuito
y que se puede utilizar.
Y la segunda parte son ejercicios
de mejora, de estimulación, de entrenamiento,
para que los niños mejoren sus habilidades
de lectoescritura.
Son 40.000 ejercicios
y se personalizan de manera automática.
Lo podéis encontrar
en la página web changedislexia.org,
es decir,
changedislexia.org.
No m'agraden les etiquetes.
No m'agraden les etiquetes.
No m'agraden les etiquetes.
Avui, a l'ofici d'educar,
no soc tonta, soc dislèctica.
Neus Buissant, quin és el suport
que oferiu des de l'Associació Catalana de Dislèxia?
Ens has dit moltes coses, però què hi podríem afegir?
Què hi podríem afegir?
Doncs mireu, tenim
un correu electrònic
que es troba a la nostra pàgina web
que diàriament es contesten
als correus que rebem.
Ens poden fer qualsevol consulta,
tenim un telèfon
que també funciona
diàriament.
Fem trobades amb famílies,
ara les fem online.
Hem descobert que així podem,
a l'online, la pandèmia ens ha ajudat molt amb això,
en el sentit que poden assistir persones
que viuen a Barcelona.
I fem trobades mensuals
també amb nens
perquè tinguin l'experiència
de conviure amb altres nens dislèctics.
I a vegades, amb nois i noies
que estan a Batxillerat
i un que està a primer de l'ESO
té una perspectiva diferent,
aquesta companya li passa el mateix camí
i està a Batxillerat
o l'Aina està a la universitat.
És important
tenir aquesta perspectiva
perquè aquesta sensació
de soc tonto, no avanço, no puc,
l'hem tingut tots els dislèctics.
Fem cursos.
Ara aquest dissabte vam acabar
un curs que es diu
Curs Genització el Coneixement de la Dislèxia.
Fem jornades bianals
que fa vuit-i-vuit anys
que fem jornades.
I engegueu una campanya, em deies.
I engeguem actualment una campanya
aquest any, l'any passat
i l'altre des del moment
en què, per no ser quin miracle
quina visió
es va decidir
des del Ministeri,
des del Ministerio
que els transmetien
que els trastorns d'aprenentatge
no havien d'estar inclòs a les beques
perquè això s'ha de tractar des de l'escola.
Nosaltres, que hem parlat directament
amb les autoritats...
Recupereu la versió completa per xarxes
i a la pàgina del programa.
Tornem la setmana vinent amb digitalització.
A l'aula ens hem passat de la ratlla.
Us deixem amb John Lennon, Don't let me down.
Els seus mestres no sabien
que era dislèctic.
Sigueu lúdics, positius, alegres
i una mica d'empatia per salvar el món.
Gràcies per acompanyar-nos i fins la setmana vinent.
Roger, bon programa.
I fins la setmana vinent.
Una abraçada, Elisabeth. Gràcies.
Nobody ever loved me like she does.
Oh, she does.
Yes, she does.
And if somebody loved me like she do me.
Oh, she do me.
Yes, she does.
No
Don't let me down
Don't let me
Don't let me down
Don't let me
Don't let me
Don't let me
don't let me
don't let me
don't let me
don't let me
I'm in love
for the first time
Don't you know it's gonna last
Catalunya and you
Dones hem de cobrar el mateix
si fas teves les tasques de casa
si aquí veus bellesa i aquí una família
si penses que ella pot ser ingeniera o bombera
o que els productes mensuals haurien de ser gratuïts
si creus que ningú t'ha de dir sí
o com has de ser mare
si t'agrada ballar per tu, vestir-te per tu
sense que importi qui o com et mira
et diré una cosa que potser no saps
ets feminista
perquè en els feminismes tot és començar
Vuitema, Dia Internacional de les Dones
Generalitat de Catalunya, sempre endavant
El Suplement.
Ràdio amb esperit de cap de setmana.
També de matinada.
Amb Roger Escapa.
Som a El Suplement, som a Catalunya Ràdio,
camí de les 7 del matí, que és d'hora, els dissabtes i diumenge.
Repassem els millors moments de la setmana,
i els continguts més escoltats a la nostra aplicació
i al nostre web, que és ràdio.cat, per anar al Suplement
i que podeu recuperar quan us vingui de gust.
Diumenge vam parlar
amb la Marina, la Maricel i el Pol,
tres joves d'entre 18 i 24 anys
que han passat pel quiròfan per canviar alguna part
del seu cos que no els agradava.
De fet, fa anys que les operacions estètiques
entre els joves estan en auge
i cada vegada són més joves
i amb una edat més prematura.
Els que decideixen
s'admetres a una operació estètica.
Sobre aquestes experiències, la Marina i la Maricel deien això.
Doncs jo mirava el...
El mirall.
El mirall, sí, i no em veia bé
perquè em comparava.
Què et va dir la teva mare?
Doncs em va dir que si jo volia operar-me,
perquè jo em volia ficar llavis,
i em va dir que no ho necessites,
jo crec que necessites més l'operació de pit.
Vaig optar pel camí curt,
per solucionar una cosa que no m'agradava,
m'opero, pago i vinga, ja està,
surto bé, però el camí llarg
i el difícil, que crec que és el que hauríem de treballar tots i totes,
és el camí de l'autostima,
de treballar-se en un mateix, d'estimar-se
i d'anar-se acceptant poc a poc
i de no fomentar tots aquests temes
de la cirurgia estètica
i la hipersexualització dels cossos.
Una taula que podeu trobar
a catradi.cat barra el suplement,
també amb psicòlegs i experts en la matèria.
Al cap de setmana passat també vam comptar amb la Marina Porres
que, en aquest cas,
en les seves recomanacions literàries, musicals i serièfiles
va aprofitar per trobar-li sentit
el fet que li caigui bé Bad Bunny.
He arribat a un punt que ja em sap greu
perquè a casa tinc discussions, evidentment, majúscules,
perquè és veritat que no té cap sentit
que em caigui tan bé Bad Bunny,
però és perquè tu el sents,
és veritat que jo... Això és el millor que li he sentit jo,
també t'ho dic. Bueno, perquè tu
ja ho he fet expressament de portar aquesta cançó,
perquè he portat la base aquesta de goril·les del principi,
que fa molt per tu... Això és goril·les
i Bad Bunny amb el Meus Nou de Goril·les,
que és el grup d'Eimon Álvar, no?
No en sé tant com tu, però és una cançó que ha sortit
i que es diu Tormenta, i la base...
Clar, és que és aquest el problema, per això l'he portat,
perquè la base que està al principi...
Jo sabia que a tu t'havia d'agradar,
i llavors de sobte i rom, aquest, ei...
I com és, sempre és, ei, al principi.
Però és veritat que a mi em cau bé,
em cau bé, és que és veritat.
Això és el que explicava la Marina Porres.
Als diumenges, també sinònim de Dominical,
diumenge passat, la Carme Ruscalleda ens va explicar
com caçar un porc senglar amb les seves pròpies mans.
Aquesta és la Carme Ruscalleda del Dominical.
Fem molt de silenci.
I en aquest moment cridem el senglar reproduint el seu gruny.
Ara mateix li estic dient que vingui,
que he trobat molts senglars.
Això volia dir, vine, senglar, que...
Sí, això vol dir, vine, que he trobat molts senglars.
Carme Ruscalleda, en aquests moments,
ens està excliant com caçar un senglar
amb les nostres pròpies mans.
Aquest sol l'està fent Carme Ruscalleda.
No, mira, un, dos, tres...
I ara s'acosta, s'acosta, s'acosta.
De lluny, de lluny, ve de lluny.
Sí, ve de lluny, ve de lluny.
Ja és aquí, ja és aquí.
Si ho hem fet bé,
el senglar s'hauria de situar sota del nostre arbre.
Sota, sota, sota.
T'estan sumant, t'estan sumant.
Déu-n'hi-do, tots aquests continguts els poden recuperar
que a Ràdio.cat barra el suplement.
Estrenes.
Bon dia, Marta Ferrer.
Bon dia.
A HBO, si pot veure la segona temporada de Perry Mason.
You can be nobody.
To being nobody.
Mésos després de tancar el cas d'Odson,
el fill d'una poderosa família petroliera acaba assassinat.
A partir d'aquí, Mason i els seus companys
es trobaran al punt de mira d'un cas
que descobrirà grans conspiracions
i els obligarà a arruïncar.
La cosa aquesta setmana va de tril·lars misteriosos
perquè Netflix torna el gran inspector Luther.
Amb el subtítol, caer la noche,
l'èpica continuació de la Premiada Saga Televisiva
se centra en un brutal assassí que terroritza Londres,
mentre Luther, caigut en desgràcia, està a la presó.
Tormentat per no haver agafat el cíber psicòpata
que se'n riu d'ell, l'inspector s'escaparà
per rematar la seva feina.
El cíber psicòpata és el cíber de l'Espanya.
El cíber de l'Espanya és el cíber de l'Espanya.
El cíber de l'Espanya és el cíber de l'Espanya.
Tormentat per no haver agafat el cíber psicòpata
que se'n riu d'ell, l'inspector s'escaparà
per rematar la seva feina.
Al Teatre Acadèmia posa una escena Kiss Me Love.
El text dirigiria a escrit per Oriol Terrasón.
És el nou espectacle de les Antonietes
amb música en directe.
Parteix de l'experiència real viscuda pel seu creador
que fa 10 anys va perdre la memòria del present.
Avui, a Funció a les 6 de la tarda.
Bon dia, Sònia.
Molt bon dia.
Si encara no has anat a dormir o si t'acabes de debat,
fem 3 propostes, avui, en aquest cas a la comarca d'Osona.
La primera és una excursió a peu
als bufadors del Baví de Santa Maria Besora.
Pocs paratges tenen la bellesa i la màgia dels bufadors.
Es tracta d'un indret únic,
format per unes grans roques amb escletxes
per on s'escola i xiula el vent,
que és precisament el curios fenomen
que dona nom a aquest lloc.
Les parets cobertes de molsa i la vegetació frondosa
li acaben de donar el seu tret singular.
És una caminada molt apta i adequada per a nens.
Ruta circular de pocs mes de 5 quilòmetres
i dues hores de durada
que comença al coll de Baví on hi ha l'aparcament habilitat.
Es tracta de seguir els cartells,
endinsar-nos per la fageda i parar bé les orelles.
I després d'això podem dinar o sopar
al restaurant El Ralet de Vic.
Situat al carrer de Gurb número 22,
a dos minuts caminant de la plaça Major,
un restaurant de cuina tradicional internacional
que treballa amb productes de proximitat,
ecològics, de temporada i de mercat.
Entre setmana ofereixen un menú de migdia
i el cap de setmana tenen carta de tapes i platets
amb molta influència asiàtica
que són les especialitats del xef, en Francesc Camp-Ruby.
És per això que tant hi podem tastar una paella,
un curri tailandès,
carn amb xili, pastes al dente a l'estil napolità,
amb anides ecològiques, amb anides d'algues
o un rotllet de primavera d'arròs al vapor,
peix fresc i carn de quilòmetre zero.
Per exemple, les ostres del Delta
les compren diàriament al mercat municipal de Vic.
A més, tenen una extensa carta de vins del país
ecològics, biodinàmics i naturals.
Un local petit però collidor
que ofereix una cuina de qualitat original i saludable,
obert tots els dies de la setmana,
menys dilluns.
Música.
I si som per Vic, podem acabar el dia al concert d'Enrio,
a la Jascaba.
Serà avui a les 7 del vespre.
Segurament us sonarà més el nom si us dic Enric Verdaguer,
el cantautor i igualadí que va viure durant anys a Liverpool
on va estudiar composició i producció musical
a la Universitat de Paul McCartney,
ha reparegut amb un nom nou Enrio
i un nou projecte sota el bras,
autoditat amb un som molt íntim i proper.
Es tracta del seu primer disc, Somewhere Somtimes,
que recull 10 cançons amb to melancòlic
i, com diu ell, de nostàlgia càlida
que va compondre en diferents estades els Pirineus
inspirant-se en experiències personals.
Després de col·laborar amb Clara Peya,
s'ha atrevit a fer algun tema en català,
com la cançó Jo que tant estimo,
i en anglès, com la que esteu escoltant de fons,
Insight & Out, que parla d'una tristesa
o un dolor que et va perseguint
i que sembla com si jugués a fer-t'hi amagar
amb la depressió.
Un nou treball independent, que avui ressonarà Vic,
les entrades es poden comprar
a través de la plataforma Entràdium per 10,5 euros.
Fins les 7 del matí, Insight & Out
de l'Enric Verdaguer, que avui actua Vic.
Fins les 7 del matí, Insight & Out
de l'Enric Verdaguer, que avui actua Vic.
Fins les 7 del matí, Insight & Out
d'l'Enric Verdaguer, que avui actua Vic.
Deixem-nos en directe.
Fins les 7 del matí, Insight & Out