Bon dia, us informa Neus Bonet-Vegant.
Trànsit preveu que avui sortint de l'àrea metropolitana
de Barcelona, a prop de mig milió de vehicles,
en aquest últim cap de setmana de juliol,
moltes persones comencen vacances d'estiu i d'altres les acaben.
La previsió del cap de setmana de juliol
de l'Ajuntament d'Espanya
i de l'Ajuntament català de Trànsit,
Ramon Lamiel, ha explicat en una entrevista a Catalunya
que la circulació intensa es dona tots els caps de setmana
dels mesos d'estiu.
Aquest petró es va reproduint cada cap de setmana.
Per tant, podem pensar que no hi ha una gran operació de sortida.
Tot i això, nosaltres el que hem fet aquesta previsió
d'aquest cap de setmana ha estat augmentar-la una mica més,
i preveiem uns 490.000 i preveiem un retorn una mica menor
Lamiel també ha explicat que les autopistes més transitades
seran la P7 i la C32 i que sovint s'hi formen retencions
per petits incidents i al volum de trànsit.
Més notícies, Gemma Bonet.
El PP ha rebassat un diputat als socialistes
a la comunitat de Madrid a l'espera que la junta electoral
proclami els resultats definitius de les eleccions generals.
El recompte del vot exterior que s'ha fet aquesta nit
ha fet decantar la balança en favor dels populars
137 diputats per davant dels 121 dels socialistes.
Amb aquests números, a Pedro Sánchez se li complica
una mica més la possible investidura
ja que no li val una abstenció de junts per Catalunya.
Esquerra Republicana posarà consulta de la militància
a la decisió que prengui sobre una eventual investidura
de Pedro Sánchez.
El Consell Nacional del Partit ha aprovat la proposta de la direcció
perquè sigui la militància qui es pronunciï
sobre el resultat de les negociacions.
Els republicans també han acordat convocar
assemblees territorials passat l'estiu
per analitzar la situació interna del partit
després de la doble recolada que ha patit
en els comissis municipals i els generals
amb una forta pèrdua de suport electoral.
L'endometriosi és una de les malalties cròniques
que més retard tenen en el diagnòstic.
Per això, els experts continuen instant les dones
que pateixen dolors per la menstruació,
el seu principal símptoma,
a acudir a les consultes ginecològiques.
Ho ha explicat a Catalunya Ràdio la doctora Mariona Rius.
Parlar de la regla sempre havia sigut un tema bastant apúber,
una cosa molt lluny de les dones,
i costumia que el dolor de regla era normal.
Llavors, ho porta a un retard en el diagnòstic
en un país europeu i en Norteamèrica
d'entre 7 i 10 anys.
Fa un any que edificis públics, botigues,
supermercats, centres comercials, cinemes i aeroports
han de posar l'aire condicionat a 27 graus,
un límit que abans estava als 26,
però que en un decret llei del govern espanyol
va augmentar en un grau per a estalviar energia.
Sí, una mesura que busca reduir el consum,
malgrat que el govern espanyol no té dades globals
de l'estalvi energètic,
que ha suposat en el primer any d'aplicació.
Des de l'Institut de Recerca en Energia de Catalunya,
però la investigadora Joana Ortiz ha explicat a Catalunya Ràdio
què suposa regular millor el termòstat.
Per cada grau de temperatura que pujes
el teu termòstat a l'estiu, o baixes en el cas de l'hivern,
pots estalvis al voltant entre el 5 i el 10%.
Llavors, realment sí que té un impacte important
a quina temperatura estàs posant-te
l'aire condicionat o la teva calefacció.
Esports, Albert Benet.
Aquesta nit hi ha Clàssic de futbol,
un Barça-Madrid de pre-temporada a dales,
a les 11, hora catalana.
És el segon amistós de l'estiu
per al Barça després de la clara derrota
en el primer partit contra l'Arsenal.
El Barça-Madrid es podrà veure per TV3,
també el podreu seguir amb Catalunya Ràdio.
El PSG estaria disposat a pagar la clàusula
de rescissió d'Osman Dembélé,
que és de 50 milions d'euros abans que s'acabi el mes.
Des del Club Pro el veuen compromès
i amb una idea ferma de quedar-se.
El Mundial Femení de futbol en joc a aquesta hora, Suècia 0,
Itàlia 0, superada la primera mitja hora de partit.
També avui França a Brasil a les 12 del migdia
i Panamà a Jamaica a dos quarts de tres.
La selecció espanyola masculina de Baterpolo
s'emporta la medalla de bronza del Mundial de Fukuoka
després de guanyar Sèrbia aquesta matinada per 9 a 6.
Ahir la selecció espanyola femenina
va guanyar la plata després de perdre la final
contra els Països Baixos als Penals.
Fins aquí les notícies.
Potser he nascut molt lluny d'aquesta platja,
però aquí va ser on el meu pare em va ensenyar a nedar,
on ajudava la meva àvia a tallar la síndria
i el meu àvia a clavar el parasol,
on vaig aprendre a agafar crancs amb el meu germà,
a seguir les petjades de la meva mare a la sorra.
I sí, en aquesta platja és on vull tornar
cada estiu amb els meus fills.
Ja està la venda la loteria de Nadal
en aquest lloc de vacances al qual també pertanys.
I sí que bo aquí el gordo de Nadal, loteria nacional.
Loteries et recorda que juguis amb responsabilitat
A Caprabo gaudirem d'un estiu especial
En el dia sensíve, comprar amb tu serà un festival
Aquest dissabte 29 de juliol, a Caprabo i a Caprabo a casa
emporta't l'IVA de la teva compra acumulada a la teva targeta Club Caprabo
perquè està al més tant que acabis enamorat.
Caprabo, més informació a caprabo.com
El sol, la platja, no haver de conviure amb el teu agressor.
Gloria Fuertes, el 8M, el 016, estimar en sis llengües.
Assistència jurídica sense necessitat de denunciar
per víctimes de violència masclista.
Sentir-te segura, ser lliure.
Està viva.
Espanya, delegació del govern contra la violència de gènere.
Ministeri d'Igualtat, govern d'Espanya.
Arriba el primer clàssic de la temporada.
Des de Texas, Fútbol Club Barcelona-Royal Madrid.
A TV3 aquesta nit.
012, la millor resposta.
On vas amb aquesta carpeta?
A classe de francès.
M'he matriculat a l'escola oficial d'idiomes.
Les escoles oficials d'idiomes et permeten aprendre
una llengua estrangera a través d'un ensenyament públic,
oficial i de qualitat.
Si tens més de 14 anys i vols conèixer altres cultures
i obrir-te a noves oportunitats professionals,
apunta't a un dels centres distribuïts pel territori
i podràs escollir entre 15 idiomes diferents.
Trobaràs tota la informació i les dates d'inscripció
a triaeducativa.gencat.cat.
Saps què? Crec que jo també m'hi apuntaré.
012, la millor resposta.
Generalitat de Catalunya.
Els esports no descansen a l'estiu de Catalunya Ràdio.
De dilluns a divendres a partir de les 7 de la tarda,
tot costa amb tota la informació de la jornada.
Els dissabtes i els diumenges, a les 11 de la nit,
el tot gira, recull tota l'actualitat del cap de setmana.
Un estiu amb les pretemporades dels equips catalans,
l'inici de la Lliga, el Mundial Femení de Fútbol
i les principals competicions esportives.
Aquest estiu, el millor esport en Catalunya Ràdio.
Les golfes són l'indret on s'amaguen els records d'una vida.
Every time we say goodbye
I die only...
Les golfes d'Algorina són sessions de cinema i cançons
que ningú vol incloure als horaris comercials.
Dissabte i diumenge, a les 10 de la nit,
a Catalunya Ràdio, amb Àlex Gorinna.
L'esperit estival del cap de setmana.
El suplement d'estiu amb Albert Montilla.
10 i 8 minuts, suplement d'estiu.
Tenim un munt de gent asseguda a l'estudi, em fa molta il·lusió.
Som amb la Marina de la Cruz, en David Balaguer,
continuam nosaltres, el Temorero, en Enric Soler,
i ara també hi tenim asseguda l'escriptora
que va amenaixar el Premi Finestres del diari Ara.
Per a Iowa és la Roser Cabré-Berdiell.
Molt bon dia.
Bon dia.
Saps italià, no?
Sí, lo parlo un poquino.
Oh, no?
Perquè no sé si ens has pogut sentir el que farem ara.
Sí.
Fins a Sant Quirze.
No és molt italià, Sant Quirze.
No, Sant Quirico, s'arriba.
Sant Quirico.
D'il ballese.
En fi, anem ara mateix amb el Miquelet per parlar de pizzas,
per poder contractar amb una persona que vam reservar, diria,
l'entrevista, només començar a treballar.
I l'hem aconseguit.
A més, acaba de tornar de Napoli.
Que fort.
Ens agrada.
Il bambino.
Miquelet, on ets?
Ah, bon dia.
Soc per Sant Quirze del Vallès, com he dit abans.
Continuo per aquí.
Com esteu?
Bon dia a tothom, especialment a la Roser.
Hola, Miquelet.
Fiuate, fiuate.
Com estàs, Roser?
Ens coneixem també amb la Roser per el podcast Tenim Paraula,
que és col·laboradora amb el Roger de Gràcia
i la resta de Lletraferits.
Podeu anar a sentir cada setmana aquest podcast
on cada dia treballen la llengua a partir d'una paraula,
cosa que està molt bé.
Perdona, Miquelet, per aquesta falca.
Falca publicitària.
Soc a un lloc on segurament dintre de Sant Quirze del Vallès
hi ha un lloc concret on l'algoritme d'Instagram us hi ha portat
i no són les malvines ni cap d'aquestes històries,
on ja m'agradaria ser-hi.
Però tampoc estàs gens malament on soc,
perquè aquí hi ha un forno de petra, tomàquets del basubi
i un xaval peculiar que un dia va començar a fer pizzas per Instagram
i no sé si ja comenceu a saber a qui m'estic referint.
Jo sí, clar.
Vull dir, porta'm anunciat.
Espero que sigui un forn de petra i no de petra.
Com a mínim, Miquelet.
Amb qui estàs, Miquelet?
Soc amb un home que es mira els forns de petra com un altar.
Per ell les hòsties consegrades són del tamaig d'una pizza
i veu nàpols com la meca.
Soc amb l'Erik Ayala, més conegut com el pizzayolo de Catalunya.
Bon dia, Eric, com estàs?
Molt bon dia.
Estic aquí molt bé amb el Miquelet i els seus equipes.
Gràcies, Eric.
Moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres.
Primer de tot, Eric,
aquesta passió per les pizzas, que m'has dit abans, off the record,
que em fas 60 a la setmana, d'on surt?
Mira, això va ser jo, amb la meva família i tot això,
no tenim cap connexió amb el món de la cuina ni res,
però YouTube em va recomanar un vídeo espectacular,
que era com fer pizza napoletana a casa
pel maestro pizzayolo David de Chivitielo,
i no vaig aconseguir-la a fer a casa mai bé, la veritat.
Però a través d'aquell vídeo
ja em van començar a recomanar més vídeos de Nàpolers,
dels forns, les azeiteres, els tomàquets del Vesúvio, tot això,
i em vaig anar engurilant molt amb el tema
i em vaig obsessionar moltíssim.
El veuré per engurilar, eh? Fantàstic.
Em fet servir el terme per presentar-lo
de que és de pizzayolo.
M'agradaria que expliquessis, a Catalunya,
perquè això entenc que és un terme italià o napoletà,
què és un pizzayolo.
A veure, aquesta pregunta l'altre dia
me la va fer un altre periodista, no tan bo com tu, Miquelet,
però...
La primera.
Però vaig pensar que era una pregunta filosòfica
que m'estava preguntant què volia de ser un pizzayolo
i li vaig donar una resposta molt èpica,
però entenc que l'únic que vol saber és que pizzayolo és pizzè.
O sigui, és la traducció literal.
Sí, el que necessitava Catalunya saber era això, exactament.
Però si tens la filosòfica preparada, la pots tirar, eh?
No, és que l'altre dia me la van fer la pregunta
i vaig dir que és molt bona i mai havia pensat la resposta.
I li vaig dir, mira, per mi un pizzayolo és una persona
que té un discurs i el porta endavant a través de la seva pizza
i deixa la seva ànima sobre la seva pizza, sí, sí.
Hòstia, això per treure-ho improvisat a l'entrevista
és de pensador, eh? I això és un altre estat mental.
No, no, molt bé. Abans de donar-vos pas a l'estudi
perquè li feu les preguntes que vulgueu, ja la definitiva.
Hem tancat pizza yolo, ara tancarem el tema.
Com és la verdadera pizza napolitana i és aquesta
l'única pizza de veritat i la resta imitacions
o totes són acceptades?
A veure, jo t'explico.
La pizza napolitana és la pizza. O sigui, la pizza va néixer a Nàpolis,
la pizza era així, com es fa a Nàpolis,
que és una pizza amb un forn de lenya
que ha d'arribar a 450-500 graus.
Manegem hidratacions de la massa una mica més altes
i també els ingredients són de la zona de Campanya.
Això a nivell tècnic, no? Però diguéssim que la pizza
va néixer a Nàpolis d'aquesta manera i es va anar movent
per tota Itàlia, també per Europa, els Estats Units
i l'estat espanyol ha fet una versió de la pizza napolitana
que va néixer. I llavors hi han hagut moltes modificacions.
La pizza de veritat és la napolitana,
l'altra són modificacions que hi han hagut després.
Llavors, això què fas tu? És apropiació cultural
o és difusió de la tradició? És com la Rosalia amb el flamenco
que hi ha aquest debat de si el roba o de si el millora.
Tu què fas, Eric? Mira, jo, els napolitanos, al principi,
quan jo vaig anar a Nàpolis, sentia que per ells era un robo.
Jo el que estava fent era robar,
però quan ja he estat amb la família Mocha,
ja m'han tractat com un fill i com un germà,
per ells és un orgull que jo estigui aquí, a Sant Quirze,
fent pizza napolitana tal com la fan ells.
Puc fer una pregunta? Sí, i tant.
Ens podries explicar com va ser aquesta acollida,
perquè m'interessa molt el xoc cultural, suposo que hauria de ser gran.
Mira, jo t'explico, jo a Nàpolis ja havia anat
a fer un curs, que hi ha un curs com oficial
per fer exactament la pizza napolitana com s'ha de fer.
A la universitat, i la pizza. Sí, hi ha una associació
on ha dirat que és pizza napolitana.
Aquesta és la universitat, diguéssim, de la pizza napolitana.
Però em vaig quedar una mica amb la cosa de treballar
en una pizzaria a pied de canyó.
I llavors, un any després vaig tornar a Nàpolis per treballar ja,
però, clar, quan vaig arribar a Nàpolis,
em van dir que era molt important, i deien que a mi em faltava
napoletanieta, que vol dir que tu ets espanyol
i tu no tens a la sang aquest nervi napolitano.
És cert, ets una persona calmada, o aparentment calmada, no?
O això el que transmet.
Soc una persona calmada, però m'agrada també el despitorre.
M'agrada ficar-me en verengenales importants, també, sí.
D'acord, d'acord.
Jo tinc moltíssimes preguntes.
M'heu de tallar, talleu-me i feu les vostres, també.
Si a casa no tinc un forn de pietre, val més la pena
intentar fer una pizza o demanar-la per una aplicació?
Sincerament.
Ja, no, jo t'explico. El problema és que en un forn de casa
no podràs mai fer una pizza napolitana com s'ha de fer.
No podràs fer mai, per molt que et compris una pedra...
Tu pensa que jo al principi vaig començar així, no?
I em vaig carregar, inclús, el forn de casa.
I em vaig dir que no m'agradaria fer una pizza
a les mateixes temperatures que un forn no està preparat, saps?
I llavors jo el que et dic és que, clar,
és millor no una pizzaria, però jo entenc la satisfacció
que fa fer la teva pròpia pizza.
Llavors hi ha uns forns així, per casa, que arriben a 400-500 graus
que t'hauries de comprar un forn d'aquest si vols fer pizza.
Per tant, millor demanar-la.
El millor és anar in situ. Home, clar, sí, però...
És important, perquè la pizza s'ha de menjar pràcticament al moment.
I l'Èric ha explicat com s'ha de menjar aquesta pizza.
Tens un vídeo on expliques com s'ha de menjar la pizza.
Sí, i t'explico també això que comenteu,
que la pizza s'ha de menjar a la pizzaria millor.
A Nàpolis hi ha inclús el mito que la pizza,
quan més a prop te la menges d'on està el forn, més bona està.
Imagineu-vos fins on arriba la locura aquesta.
O sigui, són les taules més demandades quan fas una reserva, no?
Sí, sí, sí.
Sí, sí, el més a prop del forn possible. Ben calentet.
Jo de vegades vaig a un lloc, pizzas per emportar,
i en el trajecte que hi ha... Jo pateixo molt.
En el trajecte que hi ha de la pizzaria a casa meva,
que són 10 minuts, accelero perquè, clar,
és que si no te la menges pràcticament al moment, no és el mateix.
Però podem reivindicar la pizza freda al matí quan et despertes?
Uf!
Eric està fent molt mala cara.
No sé si és la cara del Miquel, de l'Èrica, ara mateix.
Descomposat absolutament.
Eric, he viscut molts anys a Itàlia i, escolta'm,
és una cosa que els pisos estudiant es feia.
Ha viscut al nord. No era al sud, ella.
Jo ja t'he notat, ets tu, Nora, que he parlat amb Itàlia
amb aquest accent tan nórdic, i jo ja t'he vist.
No té res a veure el nord amb el sud d'Itàlia.
Estarem d'acord.
Sí que t'haig de dir que la pizza el dia següent
és com una sartén calentar-la i tal.
Però pizza freda, com a tal, a mi no m'agrada,
però tampoc cal que estigui cremant la pizza.
Si et demanes una pizza i te la menges un quart d'hora després,
no està exactament igual, però està boníssima, també.
D'acord.
Eric, jo et pregunto una cosa relacionada amb aquesta de la pizza
el dia després. El microones, què tal?
Perquè has dit una paella, però microones ja no, no?
La fa xiclet. És millor la paella?
Sí, sí, millor paella.
La pizza freda, la pizza passada pel microones,
el gust serà bo, també, serà bona, però no és el mateix.
No.
No és el mateix. La textura canvia.
I després també el reclam del que dèiem al principi,
a les 9 del matí, el reclam de pizzaria napolitana.
Quanta farsa hi ha en això?
Aquesta és una pregunta que li faig directament a ell.
A Barcelona està ple de pizzaries que posa pizzaria napolitana.
Ja. Farsa o veritat?
És que és molt complicat, això.
L'associació que us he dit abans, la Veratge Napolitana,
va néixer justament per això,
per convalidar quina pizzaria era napolitana i quina no ho era.
Llavors venien a fer-te com una inspecció
si realment ho feies napolitana o no.
Què ha passat amb aquesta associació?
Et ve un napolità, un de pedigri, a comprovar que...
Sí, sí.
No, no, venen...
Et ve un dels, crec que eren 18 maestros,
que en el seu moment van fer l'associació,
justament per aquest problema,
i et mira tot, els ingredients d'on els agafes, quin forn tens...
El problema ha sigut que aquesta associació, diguéssim,
ha hagut de passar a algunes pizzaries
que no eren ben bé napolitanes per napolitanes,
perquè si no se'ls acabava el negoci, saps?
D'acord, ja sabem com funciona, sí.
El mercat.
Soc el Pep.
Jo tinc una pregunta i una inquietud.
Jo soc molt fanàtic de les pizzas,
però haig de reconèixer que m'agrada més la pizza romana.
Que no la pinça romana,
que ja sé que és diferent i segur que la coneixeràs, eh?
Però perquè amb la napolitana sempre tinc la sensació
que els ingredients cauen i es desfan
i no estan integrats a la pizza.
Com podries convence'm que no tinc raó,
perquè estic convençut que estaràs pensant
que soc imbècil i que no tinc raó.
No, a veure, cada un està acostumat a un tipus de pizza.
També et dic que nosaltres de Catalunya
estem molt acostumats a aquest tipus de pizza romana,
perquè és com la que ha arribat aquí,
perquè és més fàcil de fer,
i amb un forn elèctric ho pots fer perfectament.
Això que dius que els ingredients es cauen,
un napolitano diu que si els ingredients no es cauen,
no és una pizza, o sigui, per tant...
També et dic que a vegades és massa massa igualida,
perquè és un tipus de pizza romana.
És un tipus de pizza romana.
És una pizza que ha perdut tota la gràcia de la massa,
perquè és una galleta ja,
tenim tota la mozzarella cremada de color marró...
Has d'anar a la capital i has d'anar a Ai Marmi.
Ves amb compte.
Si vols hi anem junts.
Enric Soler, tens una pregunta.
Jo volia fer una pregunta perquè duem 5 minuts de connexió
i encara ha sortit un tema que no tocarem
perquè no és important,
perquè un molt bon amic meu és italià
i té una nòvia que és catalana,
i els primers dies em va dir que tenia una nòvia nova,
tal qual, vam quedar,
i va sortir el tema de la pizza.
Sí?
I la noia li va dir que ella el dia al matí després
d'haver sopat pizza,
mentre esmorzava, socava la pizza a la llet.
No! Què dius?
Llavors, què opinem d'això?
Compte que socar en italià no és el mateix que aquí.
Compte?
És veritat.
Socar la pizza a la llet.
Sent el teu nòvio italià.
Això és un conflicte internacional de primera magnitud.
Jo això ho estic trobant molt estrany, no ho he escoltat mai.
Segur que també la nòvia aquesta era del nord,
que fan coses estranyes.
No, el tema és que la nòvia és catalana,
i el xaval és del nord, precisament.
I la catalana és la que feia això?
Sí, és una mica...
És molt raro.
No recomanes?
No recomanaria fer-ho, la veritat.
Miquelet?
Tens alguna prova pel nostre estimat, Eric?
Sí, mira, jo l'he portat aquí que vaig anar a comprar
i per la tarda ho he posat a la nevera,
està tot guardat, tot reglamentari,
amb la inspecció sanitària passada.
Li he portat uns ingredients que jo alguna vegada he bolcat
sobre una pizza quan m'he trobat desesperat i no tenia que fotre-li.
I el que li he portat són unes escopinyes,
un...
Deixa'm tranquil, Pep.
Uns musclos en escabeig, un ravioli i uns nuggets de pollastre.
Tot això són ingredients que jo alguna vegada he posat a la pizza
i dintre del forn per experimentar,
per intentar ser com tu i no aconseguir-ho.
Llavors, tu acceptaries el repte de fer una pizza amb aquests ingredients?
No, no l'acceptaria, el repte.
La veritat és que no.
A part, és que fa una mala pinta tot el que he portat, és brutal.
El que et deixa, si vols, és fer-te tu la teva,
les tires tu, fas tot tu,
i et fas una Berberechos o amb el que vulguis, però això és una malespèmia.
Cadascú amb la seva, com sempre.
Doncs, Eric, et recomanen tu alguna?
Una pizza t'haig de recomanar?
La millor.
La pizza il suplemento.
El suplemento, sí, fem la pizza il suplemento.
Què t'inspira?
Jo la pizza il suplemento, per mi el suplemento és el Micalet.
És el que he vist en persona, el Micalet és...
Descriu el Micalet.
És una pizza que es veu intensa, es veu així.
Llavors, jo el que faria,
una pizza Micalet, faria...
Salami picante, segur.
No, ja ho veuràs.
Per fer margarita, per continuar amb els clàssics,
faria datterino, caramel, adinola...
Ja ha començat.
Vasílico fresco, fiordilata i montilatari...
Toma.
Faria conciato romano i un filo d'olio,
però en aquest cas de le coline de l'ufita.
Sembla bé això o no.
Sembla fantàstic.
És la pizza estrella del seu nou restaurant a Sabadell, segur.
Perdoneu aquests ingredients,
que em consta de traduir-los.
No sé si podries fer la traducció al català i on els podem trobar.
A veure, poder-los trobar no els podeu trobar.
Jo tot ho parlo directament amb els proveïdors d'allà de Nàpols
i m'ho porten aquí.
Sí, però és bàsicament una margarita,
però, diguéssim, amb un tomàquet,
que en aquest cas és un tomàquet molt dolç,
i després, quan surt del forn,
li posem conciato romano, que és un formatge molt intens.
És un formatge que és un dels més antics d'Itàlia,
que madura durant dos anys dintre d'un ànfora.
I és molt èpic, la història d'aquest formatge.
Té un ídol enicalet.
Deu haver de fotre aquella ànfora, també.
I després, amb el tema del material,
de les viandes, allò que dèiem abans,
quan t'escatimen viandes,
que veus que allò està despoblat.
Hi ha d'haver material per atapaïr-la
o ha de quedar a mitges?
Com ha de ser això, perquè sigui bona la pizza?
Ja sé que va molt el gust del consumidor,
però la bona pizza napoletana com ha de ser?
Aquí a Catalunya estem molt acostumats
a molts ingredients sobre la pizza
i molts ingredients diferents i molt ple tot.
Una pizza napoletana és molt lleugera
i porta poca quantitat d'ingredients.
Ara no sé quin nivell de despoblació m'estàs parlant tu.
Tampoc ha d'estar despoblat,
però tampoc fem una muntanya de fiordilate i coses d'aquestes.
Però una mica de guanciale.
A mi m'agrada molt el guanciale, Eric.
Quina pizza en placumenàries en guanciale?
Ara em diràs que no existeix cap, oi?
No, és que existeix la pizza que tu vulguis.
Cada una hi ha les pizzas tradicionals
i després hi ha les que van sortir ara.
En guanciale van sortir ara.
A mi particularment no ho sé, no ho visualitzo,
però segur que es pot fer algo xulo si tu pares a mirar.
En guanciale no he fet mai.
D'acord.
Fem una cosa, ho deixem aquí,
després tornarem a connectar amb el Miquelet,
a veure si continua amb l'Eric, que jo us avanço que sí.
Home, aquí no em moc, ja t'asseguro.
Estic col·laborant el forn ja i jo no em moc.
I després fem un procés d'elaboració de pizza,
a veure com el podem seguir.
Moltíssimes gràcies per ser nosaltres,
Sant David Balaguer i el Pep Moreu.
Ja vagi bé.
Ens has acomiadat per primer cop el cinquè dia,
1 de 5, David.
És un procés.
Demà més, per això.
Si ens deixes tornar amb vosaltres, evidentment.
I ara ens quedem amb la Roser...
Bé, de fet, Enric també.
Adéu, perdona.
Ens quedem amb la Roser Cabrera i la Marina d'Ara Cruz
i fem una classe magistral, som-hi.
10 i 26 minuts.
I anem cap a aquella secció del suplement d'estiu
que té com a objectiu que tots aprenguem
de la persona convidada,
qui breument desentrallarà els secrets del seu camp.
Això és la classe magistral i avui tenim amb nosaltres
una de les millors escriptores del país,
que si ens escolteu habitualment
us sonarà per la sala d'espera,
que és una secció que aquí fem el suplement.
I els qui no ho feu us sonarà perquè és una escriptora
més que consegrada de relats curs
i sobretot perquè va escriure la millor novel·la
de l'any passat en català,
segons el diari Ara, que també va mereixer el premi Finestres.
Parlem d'Aiowa i donem la benvinguda de nou
a la seva autora, Roser Cabrera i ell.
Hola, Albert, bon dia.
Roser, gràcies per aquesta italiana també que dos dins
i que ets segur una gran coneixedora.
Segur una gran coneixedora del que xerravàvem ara amb l'Èrica.
Tens pizza preferida, tu, per això?
Tinc pizza al tall a les 4 del matí quan tornava a casa de festa.
És que jo tinc la mateixa imatge de la pizza, malauradament.
És una mica un insult.
És o prep-festa o post-festa
i a vegades les dues coses perquè coincideix la nada amb la tornada.
En fi, deixem ara descansar el pizza.
Jo l'heu una estona i anem a la versió de la Roser Escriptora.
De petit has confessat alguna vegada
que inventaves històries de por.
Això de l'escriptora et ve de naixement.
Sí, totalment.
Explica històries.
De fet, a vegades els pregunto a casa meu i la meva mare diu
que sorties amb cotxe de Torelló i fins a Barcelona no callaves
i tot era una història que t'anaves inventant.
Aleshores, ja quan començo a escriure encara va més
i tinc moltes llibretes amb moltes novel·les, diguéssim,
de la Roser de 10 anys, de 12, de 12.
I sí, el que passa és que tu escrius
i també hi ha un punt d'anar creixent
i anar-te creient més o menys allò que vas fent.
Però no he deixat mai d'escriure, ho he fet sempre.
Ara, a l'estiu, molta gent s'atreveix a escriure.
Entens llibre?
Ah, no escriu el llibre que tinc al cap des de fa anys.
És difícil si no ho has fet mai o si ho has fet poc o...
Vaja, que no en tens ni idea.
Llavors, voldria preguntar-te en aquesta classe magistral
mecànica, mecànica per escriure un text
amb tots els elements d'una història.
Com ho farem, en poques línies?
Aviam, ara, perquè quan et desmonto tota la secció
i et dic que jo soc poc de mètode, que no...
És fluït.
No he anat mai a escoles d'escriptura per ser.
El que jo dic és que has de llegir molt.
Llavors, si a tu t'interessa escriure un relat
i vols començar a escriure un relat,
llegeix-ne un pilot que n'hi ha tantíssims i de tan bons.
I en literatura catalana n'hi ha molts.
Comença amb un Pere Galdés, si vols.
I aleshores prova. Una mica ja ho vas veient.
També és cert que hi ha maneres de fer-ho.
Jo, per exemple, en parlo molt.
Jo tinc un grup d'amigues que escriuen totes,
que a més hem publicat juntes ara recentment
autòctones amb Coma Negra, i moltes d'elles,
com l'Elisenda Solsona o la Letícia Senjo,
escriuen relat.
I n'hem parlat molt de com escriuen els relats.
I sempre, sempre m'agrada molt el que explica l'Eli,
que l'Eli diu, jo començo amb un paràgraf.
I aquest paràgraf el vaig fent créixer.
D'acord.
Llavors és una aproximació que em sembla interessant.
Gairebé resumir-ho tot en un paràgraf
i després anar-ho fent créixer.
M'interessa creixer cap endavant, cap endarrere?
Depèn. I per exemple ella molts cops em diu,
jo tinc molt clar el final.
Llavors jo en un paràgraf t'explico un final
i després vaig afegint.
Dependrà. Jo en realitat funciono gairebé a l'oposar.
O sigui, a mi hi ha moltes frases d'inici.
Jo tinc una frase al cap d'un inici d'una història
i llavors les tiro a partir d'allà.
Moltes vegades és això.
D'altres és més una mena d'idea, de fons,
de dir, vull parlar sobre la superpoblació.
Com ho fas amb un relat?
A mi sí que m'interessa molt.
És una cosa que jo no en soc gaire conscient,
però que es veu que faig,
que escric molt des d'un present molt immediat.
Llavors difícilment he fet relats
en què hi hagi un arc temporal d'anys i panys.
També en tinc.
Però m'agrada molt explicar una cosa molt curta
de fer un relat, per exemple, d'aquesta estona
que faig amb un arc temporal.
També crec que és un exercici que pots provar
per tal d'anar veient on et sents més còmode.
D'acord.
Dos quarts d'onze, perquè jo he sentit moltes vegades
el tòpic que per escriure una història
has de començar sempre pel final,
que si no tens un bon final ja pots abandonar,
perquè allò no ho acabaràs mai.
No cal.
I al revés, jo, per exemple, ara tinc una novel·la
que no sé com acabar.
No sé com acabar, però també es forma part del procés.
És que després depèn de cadascú com escriu.
És molt exploratòria.
Vaig construint la història a mesura que la vaig escrivint.
Tinc coses molt clares al cap,
però després tot em pot variar.
Doncs perquè, mentre vaig escrivint,
descobreixo que m'interessa més una ramificació
de la història cap a una banda que cap a una altra.
Llavors això sí que dependerà.
Jo he provat, jo he volgut ser escriptora de post-it
de manera completament fallida.
M'he omplert la paret, m'he fet esquemes,
he dit...
Me'n recordes?
Fins i tot de fer fitxes de personatge,
de la meva naturalesa...
És que et volia preguntar sobre això,
perquè ara penso en una novel·la
o en una obra molt més gran.
Has de fer allò un esquema dels narratius,
això que aguantaves les fitxes de personatges,
ho recomanes per algú?
No, clar, jo recomano absolutament tot el que et funcioni.
En realitat cadascú...
També és una mena de pizza.
Vas trobant els ingredients que et funcionen.
Perdoneu-me aquesta...
Aquest símil...
És així, és així.
És una mena de pizza romana que de la napoletana,
en el sentit de...
Jo què sé, m'estic inventant ara.
Però vas trobant la manera.
Jo també crec que, en el meu cas,
també va canviant.
Per exemple, el relat...
Quan tu fas relat,
penses que la novel·la poder-te costarà molt, no?
I llavors hi ha molta gent que a la primera novel·la,
no soc l'única,
l'afrontes des d'una conseqüència de relats.
Dius, bueno, aniré fent capítols
que siguin com relats.
I llavors, potser ho fas.
Però a la segona ja no la fas així.
I a la tercera tampoc.
També et canvien les condicions en les quals escrius.
Per mi, jo que soc molt diurna,
abans em llevava a les 6 del matí,
escrivia i tirava.
Ara que tinc una vida completament diferent,
perquè són els meus fills els que es lleven a les 6 del matí,
doncs estic allargant de nits.
I em poso a fer una cosa de nit,
llavors a vegades escrius coses més fragmentades.
T'has de deixar una mica de...
amb perdó,
d'estructures gaire rígides
i anar una mica fluït.
I no cal una mica de disciplina,
perquè una de les altres coses que passa normalment
és que comences, ho fas un cap de setmana,
passa la vida, passen coses
i després ja ho has perdut.
O sigui, no sé si cal reservar
no sé quant de temps diràs, que cal més o menys.
Podem fer una estimació ara de barra a la barra,
però quina disciplina cal
per poder acabar una obra i més o menys en quant de temps?
És que també depèn molt.
Per exemple, Iowa és una novel·la
que m'hi ha estat temps, és a dir,
5 anys des que la vaig escriure fins que l'he publicada,
que en aquests 5 anys
els passos que tu passes amb una obra són molt diferents.
Hi ha un primer moment d'escriptura
desborrant, diguéssim,
que jo en aquest sentit
m'hi vaig estar un any per fer-lo.
Després hi ha un temps de repòs
que jo reivindico com a supernecessari.
Deixa-la, deixa-la, deixa-la estar.
Amb un relat curt.
Tanc l'obra.
Justament anava a preguntar sobre això, jo.
El repòs, perquè en traducció també hi ha un repòs de la traducció.
Tu tradueixes i llavors reposa
i la tornes a treure.
Com a escriptor ha de ser multiplicat per 3, això.
No, no, i a més,
els relats per mi han de reposar un temps,
és a dir, jo, per exemple, un relat puc estar-m'hi,
depèn de la durada, però puc estar-m'hi tranquil·lament 3 mesos,
i per mi ha de reposar un mes mínim,
saps?, de dir, allà el deixo
i després el torno a veure amb altres ulls.
La novel·la jo la vaig tenir,
però el cas d'Aiowa també és una mica exagerat,
perquè la vaig tenir encara dos o tres anys, ara no ho sé.
Vas reposar força.
Va reposar molt, perquè jo la veia com un camp d'experimentació meu,
d'una cosa molt...
També està escrita des d'un punt,
que això també en podem parlar,
des d'una mena de llibertat absoluta
o de no condicionament, de no conèixer un sector,
de no conèixer un món, perquè és previ a tots els relats que he fet.
O sigui, jo vaig començar a publicar relats,
però Aiowa ja ho havia escrit.
Però en aquest temps de repòs tu creixes
i creix la teva literatura, creix la teva manera d'entendre,
i llavors hi ha la següent pota,
que per mi és fonamental,
que és el procés editorial com a tal,
amb l'editorial, amb els editors, en el meu cas,
que és quan l'obra creix,
gràcies als ulls externs,
hi ha gent que té lectors, beta.
Jo, en el meu cas, no deixo llegir res.
De mi, va directament als editors.
Sí, tinc com molt pudor,
i també em fa patir la multiplicitat de comentaris,
i també em fa patir la multiplicitat de comentaris,
i també em fa patir la multiplicitat de comentaris,
i també em fa patir la multiplicitat de comentaris,
i què em faig,
i aquí dono segons quin criteri,
és a dir, com que no ho sé,
soc jo que no ho tinc resolt,
prefereixo que de mi vagi als editors amb qui...
A més, jo tinc una molt bona relació,
i que ells directament m'aconsellen
des del punt de vista editorial
i la fem créixer, l'obra, plegats.
Clar, i recollint la teva metàfora de les pizzas,
què passa quan a la pizza et trobes neguets i escopines?
Vull dir, quan hi ha un azucat.
Jo soc molt fan de l'experimentació.
De l'experimentació també. En general a la vida.
Bueno, mira, seria una de les respostes
a aquest azucat, no?
Escolta, tira per aquí, no faig de les crítiques,
i amb això que comentaves també em ve al cap
que jo he viscut en el món audiovisual
que tu quan plantes una càmera i tens 5 persones al darrere,
cadascú ve i la mou una mica,
i el frame va canviant.
Vull dir, passa. Estàs comentant què passa ara
en aquest procés editorial i, per tant,
recomanes tancar-se una mica en la creativitat d'un mateix
i buscar la solució a través d'un procés d'investigació propi,
o simplement, doncs, prendre
la millor decisió possible, però amb el teu parer.
Crec que cada obra,
o sigui, ho veuràs i serà diferent.
Jo he escrit relats en els quals he volgut
que no se'm toqués una coma perquè tot està molt pensat
i molt calculat i és necessari
i per mi és la meva proposta creativa
i és la meva proposta artística.
He escrit una novel·la com Iowa
que ha crescut gràcies al procés editorial,
però l'he presentada d'un principi a un final, no?
Molt clar.
Ara mateix, per exemple, estic en un procés completament diferent
on tinc, on t'ho comentava, una novel·la
i no m'acaba.
Llavors, jo l'he presentada, o sigui, l'he presentada
en un final que no em sembla bé, però l'editorial
i ara estem en aquest procés.
I tu fas allò de, al final no em mires gaire, però...
Totalment.
Tens un vertigen,
o sigui, a veure, l'escriptura et fa ultra vulnerable
com qualsevol disciplina artística,
suposo, eh?
Però tu, en el moment en què deixes anar
una cosa teva,
el pànic és brutal.
I llavors, ja a mi em costa
amb els editors,
llavors ja quan publiques és com
mare meva, doncs, bueno.
És que una miqueta és com un fill.
Total.
Vull dir, has parit una cosa
que la tenies, és el cor i el cap,
doncs va tot allà dins.
Tota l'energia.
Ho has de saber gestionar també tot això, tot plegat.
Bueno, i deixar anar, i entendre que també
quan la vas escriure, si jo, per exemple, jo la vaig escriure
el 2015, no?
La meva reflexió, la meva preocupació,
però sí que m'ho miro amb una certa distància, no?
Llavors, també està molt bé, de fet,
que els tempos literaris
siguin aquests.
Perquè a mi em passa això, això que he dit del repòs,
ara que estic escrivint un tipus d'articles
doncs més immediats,
he començat una col·laboració amb 14, per exemple,
clar, no hi ha repòs
i llavors penso, quan això
m'ho llegeixi d'aquí un any, no?
Clar, i a mi m'agrada que aquests tempos,
jo soc una persona molt impacient
de caràcter i a l'escriure
amb força a rebaixar
ritme, anar tranquil·la
i entendre, doncs,
que tot segueix un ritme
diferent, sí.
Aquesta immediatesa que dius dels relats aquests
més del 14,
bueno, són experiments de la vida, també.
Total, llavors m'ho prenc, però a mi
m'agrada perquè l'encàrrec me'l prenc com a tal,
aleshores és com, vale, doncs, què faré, cartes?
Les cartes, en realitat, no les deixes reposar.
Tu escrius una carta i l'envies, no?
En el moment, llavors poder-te'n penedeixes,
doncs imagina't, és agafar-t'ho
també una mica com
això, com cada encàrrec
o cada obra
pot ser diferent, ha de ser diferent,
has de jugar alguna altra cosa.
A mi el joc m'interessa molt quan escric.
No faig només per una trama o per una història,
sinó vull que hi hagi tota una mena
d'això, de proposta,
de joc al darrere.
Tenim també amb nosaltres
la Carla Gràcia, escriptora i doctora en
Escriptura Creativa. Bon dia.
Bon dia.
Llegir és per a tots els públics?
O gairebé?
Llegir és fonamental.
Escriure també ho és?
Escriure també ho és, sí.
Escriure, i ara que es qüestiona molt
amb la intel·ligència artificial,
si caldrà o no, jo com a professora
d'escriptura a periodisme,
a comunicació visual o a publicitat,
els meus alumnes em diuen, bueno,
això ara ja no caldrà, perquè ens ho faran
les màquines.
I ara ens oblidem
que l'escriptura és un espai
amb nosaltres mateixos.
Crec que l'hem lligat molt
al resultat,
a publicar, fer un PCL,
de ser reconegut, el que sigui,
però l'escriptura neix
de voler recordar,
de voler transmetre,
de transmetre un coneixement,
per tant, ser-nos humans,
perquè els éssers humans
som perquè ens transmetem
el coneixement també
a través d'històries.
Ens el transmetem a nosaltres mateixos,
ens narrem a nosaltres mateixos
i narrem la nostra història.
I això ho fem molt a través de l'escriptura.
D'acord.
Això em fa pensar
a Iowa, l'abredonista, la Ruth,
quan de Roser hi havia
en aquesta Ruth.
És una pregunta que no m'han fet mai.
Aviam, jo sempre dic el mateix
i a més ho reivindico,
ja no sé si és que m'ho crec a mi mateixa o no,
però a mi m'agrada molt
portar la història molt lluny de mi
per anar-la aproximant.
Llavors, tot és ficció
i tot soc jo.
Hi ha molta reflexió que fa la Ruth,
que era la meva del 2015, del 2017,
del 2017, que probablement
també hi ha coses meves d'ara.
Jo soc molt mentidera.
Dic moltes mentides.
En sé molt i la Ruth també en sap.
Llavors...
Bueno, és que per escriure ficció
és una mica mentidero has de ser, no?
Aquest és el titular, perfecte. Te'l tenim.
Mentides compulsives.
Mentides escritors, mentides compulsives.
No, llavors, clar, a mi m'interessava,
és a dir, tot el punt de partida és
per què dic tantes mentides jo a la meva vida?
Llavors, a partir d'aquí
creo una història de ficció d'una persona
que de la mentida n'ha fet,
la seva vida és una mentida.
Després ho porto molt lluny.
I la meva mare està molt preocupada,
molta gent que ha llegit A.I.O.
està molt preocupada per la meva mare.
Perquè la mare d'A.I.O. és un drama de dona.
Llavors, és com...
La meva mare és el contrari de la mare d'A.I.O.
No patiu.
O altres coses d'aquestes.
Però com que sí que hi ha una part que jo me'n vaig anar a A.I.O.
físicament, vaig estar escrivint allà...
Llavors, hi ha tota aquesta cerca personal
sobre la mentida.
Clar, sí, la Ruth, una mica en jo soc.
D'acord.
Quins pas hauria de seguir?
Doncs, escoltava la Roser
i aquest procés d'exploració és fonamental.
Crec que hi ha
un moment brillant
quan no tens
una pressió del públic,
perquè no has publicat, no?
I que ets lliure.
Per tant, jo els hi diria, no us poseu un pes,
exploreu, divertiu-vos,
trobeu-vos a través de l'escriptura
i la resta, si ha de venir, vindrà.
Que no sigui l'objectiu, no?
I la Llenda sempre diu,
doncs escriure és com fer l'amor, no?
Pensa en el procés i no en l'orgasme, no?
Pensa en això, no?
En passar-ho bé mentre ho estàs fent
sense pensar en què arribarà a ser allò que estàs escrivint.
I comença.
No pensis...
Tinc molts alumnes que pensen,
no?
Faré la gran novel·la de la transició
o de la guerra civil,
o de...
I és que no cal.
Pot ser una història molt petita d'un dia, no?
Com deia la Roser,
d'un instant, d'uns minuts,
que et canvia la vida o no,
i és molt simple,
però pot transformar-se tu
mentre l'estàs escrivint
i pot ser que el llegeix si algú ho llegeix algun dia.
Clar, tinc aquí
l'Iarri la Vanguardia amb un titular
que és d'avui, que diu,
que la tecnologia a l'aula
interfereix en l'aprenentatge escolar.
I, com bé sabem, fa uns mesos
van sortir unes dades
que parlaven de la comprensió lectora
i que no deixaven gaire bé Catalunya.
Creieu que la creativitat està en risc?
Roser, no ho sé.
O jo.
Sobretot per això que també comentàveu
a l'inici,
que suposo que...
i no ho sé, alguna vegada,
nosaltres alguna vegada,
potser hem buscat alguna cosa amb el xatge.
Sí, jo ho he provat a nivell literari.
De fet, em parlava ahir just...
No fa gaire vaig fer una prova
de veure com, si jo li posava
escriu una història breu
i li parlava, deia,
una dona sola en un ambient desolat, urbà,
segons Shakespeare.
Com si l'escrivís Shakespeare o com si l'escrivís Ballard.
I anava provant.
I, en realitat, al principi quedes com molt il·luminat
perquè t'ha fet.
I després vas veient com més proves fas,
que és una repetició constant.
Hi ha un patró claríssim,
que, a més, és absolutament de puntetes,
es queda, no hi ha cap mena de sentiment
ni d'emoció a dins que vegis.
No, no, és una cosa super superficial.
Llavors, jo crec que és una cosa que enlluerna
i que com més la proves, més veus que és...
Jo la faig servir,
però per altres coses.
Carla, la feu servir vosaltres?
El problema és que
els joves no saben identificar aquesta diferència.
És a dir,
no ha llegit Ballard ni Marguerit Duras
ni tan sols Shakespeare, no?
Llavors, no, s'enlluernen
i s'enlluernaran,
perquè estan acostumats a un tipus de contingut
que és de xarxa, que és molt poc profund,
que és de cridar l'atenció un moment,
de divertir-se d'entreteniment.
I, per tant,
la intel·ligència de l'escripte oficial
ens obligarà a ser millors lectors
i millors escriptors.
I si no, com a societat,
ens traurem d'acord.
Estàs bé, Carla?
Sí, sí, perdona,
que estic en un lloc molt bantat.
Era com una història, era molt poètica, aquest final.
Era una bona novel·la, no?
De cop i volta en una entrevista a la ràdio.
Ja et GPT atacant-la.
Com a mínim, la Carla és a port lligat.
Una bantada s'endurà, pobra Carla.
Perdona, què deies?
No, doncs això,
que crec que la intel·ligència artificial
ens repta en el sentit que ens exigeix,
com a societat,
ser millors lectors i ser millors escriptors.
I si no ho fem
i ens quedem en aquesta superficialitat
que estic completament d'acord amb el que diu la Roser,
doncs, clar,
què passarà?
Que no aprofundirem, no?
Que no serem capaços ni de sentir.
Perquè una de les coses que fa la literatura
és fer-nos sentir,
fer-nos emocionar,
ser més humans perquè podem entendre
les emocions de l'altre, no?
Si tot això no existeix,
perquè ens quedem en una part molt bàsica,
no sé com ho farem.
Cadascú es quedarà en la seva parcel·la.
És preocupant.
Perquè, a més, els meus alumnes,
que jo tinc entre 18 i 23 anys,
més o menys,
em diuen sempre
l'escriptura,
com la coneixem fins ara,
no té sentit,
i la lectura tampoc, perquè el coneixement
és d'altres coses com vídeos, etc.
I no entenen
que la lectura no és només
retenir uns coneixements,
sinó que és un procés d'elaboració
de coneixement personal,
d'elaboració d'un mateix,
de maduració,
i com que això,
si no som capaços de transmetre'ls
i perdem tota una generació.
Però ells volen escriure, no?
No, no, ells no volen escriure
i no volen llegir.
És a dir, el primer dia
els hi pregunto, a Periodisme, eh?
Què llegiu? No llegeixen.
O vaig llegir per obligació,
no sé què.
I en realitat vaig llegir un resum
i no m'agrada escriure.
Però seré
influencer, seré
no sé què de youtuber, no?
Seré tertulià, no?
Tenen uns altres referents
i es pensen que aquests referents
no necessiten
aquest coneixement.
La millor manera no és fer una classe magistral
on diguem que escriure és un procés llarg,
amb els tempos que sostre,
que és difícil, que és pesat,
que molts cops no és ni divertit,
per què vols dir
jo vull estar a la platja?
El que sí que els motiva
és quan els treus de...
jo sé que no sou així,
jo sé que no...
que no només esteu...
mentre us estic parlant,
esteu comprant coses al Zara
a través del mòbil
o mirant el Mundial,
si no que us interessen altres coses,
sé que heu viscut coses intenses,
anem a parlar d'això.
I llavors quan els fas parlar de la seva vida,
allà sí que hi ha moltes coses,
llavors s'enganxen, no tots,
dos o tres, però bueno, ja és un triomf.
Sí, sí, definitivament, una última pregunta.
Déu n'hi do, sang i tot això,
et fa reflexionar sobre moltes coses.
Ahir m'agradaria preguntar-vos a les dues,
en què una biblioteca ha degut a les pressions
que va rebre per tenir llibres
relacionats amb el moviment LGTBI.
A les dues us pregunto,
és una responsabilitat escriure en aquests temps que corren?
Carla, sisplau.
Absolutament,
és una responsabilitat escriure,
continuar escrivint
en llengua catalana,
a més a més, perquè també tenim un moment molt delicat
per la nostra llengua,
i escriure
sense una...
sense un pla polític, perquè també hi ha gent
que escriu amb una intenció política.
A mi m'agrada molt escriure
des de la veritat
de la confusió de la vida.
I això crec que és interessant,
que no tenim totes les respostes
i que vivim des d'aquí,
però des d'una sinceritat,
no amagar, no tenir un pla
ni un pla comercial
d'aquesta novel·la si que vendrà,
sinó per tu, perquè segur que la Roser
està d'acord amb mi
que el que puguis vendre en llengua catalana,
doncs bueno,
tampoc no és el que et traurà de pobra, no?
No, és simbòlic.
Però com a mínim sí que pot transformar
la gent que ho llegeix.
Sí, jo
en realitat a vegades em debato entre
jo només vull entretenir o jo només vull jugar,
però sí que soc conscient
que escrivim des d'un context determinat, no?
I llavors, poder no faig una...
no tinc una obra
que no sigui gairebé volgudament reivindicativa de res
o vaig a dir
ara faré una denúncia sobre...
No, va, volgudament, però,
òbviament, tot això forma part del context
on t'estic i del meu
i d'on neix i d'on veu la meva literatura.
Aleshores, òbviament, doncs, surten temes.
Llavors, des d'aquest punt de vista,
responsabilitat, sí, amb el català,
sí, tot i que jo, amb la llengua, diguéssim, sí,
tot i que jo també soc molt partidària
de estripar-la com vulguem, eh?
I de fer-ne el que ens roti.
Tornats, eh? A mi m'ha agradat molt
l'altre que hem llançat abans, que era bastant hardcore.
Doncs ens n'anirà molt bé. Gràcies.
No tenim més temps per anar-hi més,
és també un tòpic de la ràdio,
em sap greu.
Carla, gràcies, scriptora i doctora en escriptura creativa,
moltíssimes gràcies per ser amb nosaltres, molt bon dia.
Gràcies a vosaltres. Adeu.
I Roser Cabré, per dir-li, gràcies per acompanyar-nos
en aquesta travessa amb la pizza al principi
i després amb aquesta...
aquí hem fet el nostre petit relat, microrelat.
Totalment. I després el retrobarem
amb el Miquelet i l'Èrica Iala
per parlar una mica més de les pizzas originals,
les bones i les que no ho són tan.
Atendrem a detectar-les.
Roser Cabré... Roser Cabré, per dir-li.
Exacte. Moltes gràcies.
Moltes gràcies per ser-nos-altres,
escriptora i guanyadora del Premi Finestres,
per a llogar. Una abraçada.
A vosaltres.
Benvinguda. Benvinguda.
Hola. Passeu.
Cada dia...
ho tenim tot a punt...
per fer-te sentir...
com a casa.
Tot costa.
Catalunya Ràdio.
Casa teva.
Diuen que a tothom li agrada viatjar.
Però no ens compliquem la vida.
Per trobar pau, natura i patrimoni,
només calen dues coses.
Un bon calçat i la ràdio ben a prop.
Aquest estiu a Catalunya Ràdio
t'ensenyarem el teu país.
La Baix Fosca, la Serra de Marina,
els Estany del Carlit, l'Ebre...
Et portarem d'excursió al costat de casa,
perquè ja ho diuen, per gaudir d'un bon paisatge...
No cal anar a Suïssa.
Cada dissabte a dos quarts de tres de la tarda.
I recorda, a Muntanya...
la gent se saluda.
Catalunya Ràdio.
Casa teva.
Celebrem el centenari de la gran diva
de l'òpera Maria Calas
amb un concert homenatge del Diari Ara
i l'Orquestra Sinfònica del Vallès,
el 30 de novembre a dos quarts de deu.
Aconsegueix la teva entrada a la web
del Palau de la Música Catalana
amb el suport de la Fundació La Caixa,
Estrella Damm i la Fundació Vila Casas.
Vols estalviar full?
Fins el 30 de juliol,
en hipermercats Carrefour, Carrefour Market
només un euro amb 79 el quilo.
I la patata rentada Carrefour, mallada a 5 quilos,
a 79 cèntims el quilo.
Vale de península i balears.
Carrefour, a qui poder triar és poder estalviar.
Què passa?
S'està cremant el bosc del costat a casa de la Marta.
Han tallat les carreteres del voltant
i els han hagut de desalutjar.
El canvi climàtic està provocant
que els episodis de perill d'incendi forestal
i la gravetat dels focs vagin en augment,
especialment aquest any a causa de factors
com la sequera o la pujada de les temperatures.
Per intentar minimitzar riscos,
és clau comptar amb el compromís i suport de la ciutadania.
Negligències com el llançament d'orilles,
l'utilització de maquinària, la pirotècnia
o les barbacoes poden fer-nos perdre allò que més estimem.
Si veus una columna de fum,
truca al 112.
112, telèfon d'Emergències, Generalitat de Catalunya.
No hi he vingut a comprar aquí.
Què seria de l'estiu sense el paradís de les senyores?
He tornat a casa.
Jo que no vivo
més d'una hora sense te.
El paradís de les senyores.
A TV3 de dilluns a divendres,
nous capítols.
L'estiu és un bon moment per escoltar podcast.
Comarcar el 947 per recórrer el país.
Traficar el territori.
Ciberseguretat.
Trencar tòpics sense anglicismes.
Els nous oficis digitals.
Ja mantens.
El podcast LGTBI.
Fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el programa d'avui.
Falten 5 minuts per les 11 i ara és temps d'obrir la càpsula
sorpreses dels 40 anys de Catalunya Ràdio.
29 de Juliol del 2001.
Escoltem això.
Hola, bon dia, benvinguts de nou al Taller Foll.
Diumenge 29 de juliol, estiu 2001.
Com us trobeu aquest matí, ja heu obert la finestra,
heu deixat entrar les papallones a casa i ja hi ha prou sorra...
Ho heu sentit bé.
El mateix dia, cobrim la capsa dels 40 anys de Catalunya Ràdio,
això sí, 22 anys després d'aquell Taller Foll.
És molt... molt màgic.
Molt màgic, i per poder parlar d'aquest programa
que va fer una part de la programació de l'estiu del 2001,
hem pogut parlar amb la seva presentadora i també actriu,
la Txer Arana.
És que, clar, va ser un format molt trencador.
I per això la companya de la casa i productor en aquell moment
del Taller Foll, la Montse Varcon,
ha aprofitat per deixar-li anar una pregunta a la Txer,
i aquesta és la resposta.
Hola, xata. Com estàs? Saps qui soc, no?
Aprofito la qüestió dels companys del suplement
per donar-te les gràcies, Txer,
molt generós amb nosaltres, amb totes les que vam treballar amb tu,
tant el localjador com el Taller Foll,
aquesta meravella ben boja i creativa.
Com va ser el procés de creació d'aquest cabaret en directe?
Doncs sí, ostres, Montse.
Quina alegria també sentir la seva veu
d'una de les puntals més bèsties del programa,
la seva feina com a productora i companya excepcional,
també tenint en compte la seva capacitat.
Ens ho passàvem molt bé, rèiem moltíssim.
El que ella em pregunta, que és el procés de creació,
clar, jo en aquell moment de la meva vida
estàvem amb l'Adrià Puntí
també tenint una relació a nivell personal i professional,
teníem un espectacle junts,
i va partir a la música, evidentment,
perquè era el Nexa d'Unió entre nosaltres,
i el procés va anar també paral·lelament
al procés de creació del nostre espectacle.
Vam fer una cosa entre molt teatral i molt musical,
també la part més interpretativa era important.
Jo tenia molt clar que volia que fos un programa
perquè la gent pogués participar.
No sé, recordo que el procés de creació va ser molt intens
i va tenir aquests eixos importants.
Clar, és que els pilars eren el teatre i la música,
però, com deia ara l'Ache,
la participació del públic era molt important, també.
No disparin, que obrim!
Corre, porta la clau, porta la clau!
Que obrin, obrim!
Què passa?
Home, que ha deixat el cotxe aparcant
a la zona reservada de Catalunya Ràdio.
Au, xiste, vés a treure el cotxe.
La xera ni la seva colla no poden aparcar.
Sí, no era pas fàcil, era una cosa que...
Jo això ho vaig parir a partir d'un disc molt antic
que jo tenia a casa meva, des de petita,
en el qual es parlava molt de les possibilitats del so.
I a partir d'aquest disc vaig crear aquesta secció
i vaig pensar que els hi posarem aquesta banda sonora de fons
amb efectes especials i una música molt concreta
perquè ells, de manera automàtica, diguem-ne, improvisant,
puguin fer la seva història.
Però jo sí que puc dir que ja només de sentir això,
després de tants anys, fins i tot,
que em ve la sensació, a nivell sensorial,
rebo aquests riures que vam arribar a compartir
amb les històries de la gent,
perquè moltes és que se'n anaven molt de l'olla.
Com hem sentit la Txé?
Al final era un programa tan trencador
que també tenia moments molt divertits i molt entretinguts,
com era, per exemple, l'Adrià Puntí,
que tenia una secció que era de música mal sonant.
Tu creus, per exemple, l'Adrià Puntí tocant el violí
i allò sonava com sonava,
i el públic ho havia d'endevinar.
Però una idea molt original,
que, com bé diu, feia passar molt bona estona als uients,
tornem als uients i tornem al teatre,
perquè fos molt arriscat,
la Txé sempre va creure en allò que feia.
Jo sempre havia vist aquestes possibilitats
de treballar molt a partir de tot això,
el que era la interpretació i les eines com la improvisació.
Tenia claríssim que era un dels mecanismes
per posar en marxa una cosa que potser...
Magnífic tallafoi, magnífic reportatge que ens ha apropat avui
la Marina de la Cruz.
Nosaltres ara fem una petita aturada,
que anem ben apartats de temps
per fer una actualització informativa
amb l'equip d'informatius.
Tornem de seguida. Fins ara mateix.