Les 10.
El suplement.
Amb Roger escapa.
La policia ha detingut un centenar de persones
de diferents ciutats russes
durant les protestes espontànies
per la mort d'Alexei Navalny.
Ho ampliem, Neus Bonet.
Bon dia, sí, ara ho ampliarem en marxa,
com ara estàveu comentant a la tertúlia,
la jornada electoral a Galícia.
Els col·legis han obert a les 9 del matí
i tancaran a les 8 del vespre.
La participació és un dels factors determinants
per saber si els gallecs decideixen donar
la cinquena majoria absoluta consecutiva al PP
o si bé prefereixen, també, com comentàveu ara a la tertúlia,
obrir un nou cicle liderat pel VNH d'Anna Pontón.
Enviada especial a Galícia, Paula Brujats, bon dia.
Bon dia, i justament Anna Pontón,
que acaba de votar un col·legi aquí al centre de Santiago
i que ha fet una crida als votants de l'esquerra,
una participació massiva avui per aconseguir el canvi
i enviar el Partit Popular a l'oposició.
Eu animo a que haixa una participació massiva
porque nos estamos jogando o noso presente,
o noso futuro, estamos nos jogando a abrir un tempo novo
y una participació massiva de la ciudadanía
e a mellor garantía de que ímos a acertar para o futuro.
Pontón ha estat la més matinera en votar el seu rival.
El candidat del PP, Alfonso Rueda, ho farà dos quarts de dotze a Pontevedra.
Els populars es juguen avui mantenir el seu feu històric.
Paula Brujats, Catalunya Ràdio, Santiago de Compostela.
La guerra de Gaza compleix avui 135 dies amb l'exèrcit israelià centrat
atacant el sud i el centre de la franja,
uns atacs que haurien mort 45 combatents palestins en les últimes hores.
En el marc d'aquestes operacions també s'ha detingut un centenar de persones
a l'hospital Nasser de Hanjunis,
que segons els responsables militars d'Israel estan vinculades amb Hamas.
Avui és l'última jornada de la conferència de seguretat de Múnich
amb un clar protagonisme de Volodymyr Zelensky i la guerra d'Ucraïna.
Zelensky ha afegit pressió a Europa i als Estats Units
perquè incrementin l'ajuda militar
i també ha alertat que una victòria russa amenaça occident.
La Casa Blanca s'ha compromès a donar suport aquí fins al final de la guerra
i treballa, diu, per aprovar el paquet econòmic
que està bloquejat actualment al Congrés.
La bretxa salarial es dispara a partir dels 35 anys,
quan les dones cobren un 20% menys que els homes.
Segons dades del sindicat UGT,
la diferència per gènere s'accentua en els complements salarials
i coincideix amb la maternitat i la necessitat de conciliació.
Eva Gajardo és la secretària d'Igualtat d'UGT.
A partir dels 35 anys es poden entendre
que és quan les dones comencen a tenir aquesta fase de conciliació
i fase de reproducció.
I això afecta ja directament a la seva estada dintre de l'empresa.
Aquí ja estem parlant que la bretxa comença a elevar-se.
I la producció catalana Robot Dream s'emporta el Premi a Millor Pel·lícula Independent
als Premis Ani, considerat els Òscars de l'animació.
Aquest reconeixement s'assuma a la desena de guardons que ha recollit la cinta
des que es va estrenar Canes, entre els que destaquen dos Premis Gaudí,
un Goya i un Premi Europeu de Cinema, la pròxima cita amb els Òscars.
10 i 3, Albert Benet, bon dia.
Bon dia.
Repassem l'actualitat esportiva.
Barça-Madrid, avui en la final de la Copa de Bàsquet,
a dos quarts de set a Màlaga i pel tot gira de Catalunya Ràdio.
El Barça va pallissar el Tenerife 108 a 76
amb un segon quart per emmarcar, en què va anotar 40 punts.
És la primera vegada que un equip arriba a aquesta puntuació
en un mateix quart en un partit de Copa.
I el Madrid va guanyar clarament la València per 95 a 76.
Victòria del Barça al Camp del Celta, a la Lliga de Futbol per 1 a 2,
amb dos gols de Lewandowski.
El segon al minut 97 en un penal que es va haver de repetir
i que havia fallat en primera instància.
Dimecres, vuitens de final de la Champions al Camp del Nàpols.
L'Espanyol s'ha situat provisionalment tercer de la segona divisió,
un punt de l'ascens directe, després de guanyar el Mirandés per 3 a 0.
Breitwaite va marcar dos gols, un de penal.
I en hockey patins al Palau de Plegamans jugarà avui la final
de la Copa Intercontinental contra el Gijón,
després de guanyar la nit passada les semifinals a l'Argentina
contra l'Andes Talleres argentí per 2 a 3.
I el Barça jugarà la final de la competició masculina contra el Porto,
després de guanyar l'Unión Vecinal de Trinidad per 4 gols a 8.
I know it's true
It's all because of you
And if I make it through
It's all because of you
El Suplement, ràdio amb esperit de cap de setmana.
En Roger escapa.
10 i 5.
Ah, famoso Alejandro Sanfruta, albaricoques, marca H&M.
X, país.
Santander.
Santander.
M, país, Madrid.
Famoso con la M.
Marta Sánchez.
Marta Sánchez.
Marca, MMV, Animan, Murciégalo.
Toma ya.
La setmana tràgica.
Cada diumenge a la setmana tràgica, a Londres,
John Cindreu, columnista al Wall Street Journal.
Bon dia, bona hora, John.
Bon dia.
I tenim el Toni Radon, doctor per en Ciències Polítiques,
investigador, la London School of Economics,
professor de l'UPF.
Hola, Toni, com estàs?
Bon dia, benona, com estem?
Segur que recordeu el dia que vau copiar l'examen del company de classe,
que ho feia molt bé,
o potser us van copiar a vosaltres i encara no us n'heu assabentat.
Pot semblar una pràctica domèstica inofensiva,
molt eficient en el curt termini i més qüestionable pel que fa l'esforç,
però portades a l'extrem deixen, es converteixen en plagi.
Què és el plagi i quines conseqüències pot comportar?
Avui en parlarem en aquesta setmana tràgica amb el John Cindreu i el Toni Radon.
Vosaltres éreu de copiar punts i exàmens o éreu copiats?
Jo he de dir que una vegada a la vida vaig intentar fer una xuleta,
ja sabeu que sóc molt raro, els uients ja ens deuen conèixer,
dues xuletes que vaig fer a la meva vida,
però me la vaig corretant que bàsicament em vaig enrecordar de tot després
i no la vaig fer servir mai.
És la meva única experiència, en aquest sentit.
A veure, no m'enganyeu perquè sou tan empollons tots dos
que evidentment éreu copiats vosaltres dos.
Sí, sí, sí. Jo era dels que intentava fer-me el guai deixant-me copiar
i he de dir que no va funcionar.
Tampoc va funcionar en aquest cas, eh?
No, no, no funciona res, no et pots escapar.
O sigui, deixàveu els apunts quan us el demanaven, eh?
Sí, sí, sí.
De fet, avui en dia no només es deixen els apunts,
sinó que els estudiants, com a mínimes ciències polítiques que conec jo,
pots anar a qualsevol pàgina web a internet i te'ls pots descarregar, eh?
Per tant, a vegades no cal ni demanar-los.
De fet, aquí hi ha una cosa molt graciosa, eh?
Per exemple, els apunts de la meva assignatura,
es capa i on, que sempre me'ls miro cada any,
que hi ha allà penjat,
hi ha algunes coses que estan malament.
I a vegades soc tan malparit que intento...
Sempre estic temptat de posar una pregunta
en relació a aquella cosa que està malament.
No m'he atrevit mai, he de dir, eh?
I tu, que ara t'ho mires des de l'altre costat
perquè ets professor, Toni,
què fas quan veus que un alumne copia en un examen?
A veure, per sort he de dir que passa poc, eh?
El que passa és que has de vigilar una miqueta,
sí, aquella gent que no para de mirar-te.
Jo el que faig és, com que soc una mica hiperactiu,
vaig passejant per la classe.
I sobretot em poso darrere, que no vegin on soc.
Això els posa molt nerviosos.
Però, o sigui, no t'has topat amb una xuleta,
allò d'enganxar algú de ple mirant-la?
Ah, sí?
Sí, home, sí, sí.
I què fas, retires l'examen
i fas una humiliació davant de tota la classe o ets discret?
Vaig fer una humiliació una vegada, que era molt obvi,
i, res, no recordo què vaig dir,
però sí, sí, agafo l'examen i li vaig dir...
I li dic, bé, enhorabona, que sàpigues que tens un zero.
I ja està, i fora de classe, i que vagi bé.
Com ens hauria agradat.
Zero directe.
Un zero, i tant, home, zero.
Home, és que, a més a més, em sembla una qüestió de justícia
per la resta d'alumnes que, com a mínim,
intenten fer un esforç, no? Fora.
I jo crec que ho he explicat ja en aquest programa,
però jo tenia un amic conegut a l'escola,
que recordem, en aquella època era tot analògic, eh?
I copiava, gravant-se a si mateix,
llegint el llibre, amb el Walkman,
i llavors es posava el cable de l'auricular
per dins, no?, de la samarreta,
evidentment amb mànigues llargues,
i llavors, doncs, recolzava la mà contra l'orella,
fent veure què pensava durant l'examen.
I llavors ell mateix, doncs, anava explicant la lliçó.
Perquè tu, Toni, la vegada que et vas fer la xuleta,
quin tipus de xuleta era?
Era, eren paraules clau en un paper molt petit
que després posava dintre del bolígraf.
Saps allò dels bolígrafs, no?,
que tenen una capa per dins,
llavors hi havia posat un paper dins.
Però ja dic, eh?, soc burro fins i tot amb això.
Clar, ho vaig fer tan bé
que em vaig recordar de tot i ja no el vaig treure.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
Bé, aquest era l'inici per parlar del plagi,
que el podem trobar en molts àmbits
on es treballa amb intangibles,
per exemple, el científic, el literari,
sobretot també en l'artístic, en el musical,
ara entrem en la música,
i també, evidentment, en l'universitari.
Ara entrarem en matèria universitària
pel que fa el plagi,
però abans, escolteu aquesta cançó.
El 2019, Shakira i Carlos Vives
van acabar a judici
perquè un grup colombial
acusava d'haver plagiat aquesta cançó.
La Bicicleta deien que s'assemblava massa
a aquest Yo te quiero tanto
de l'artista cubà, l'Ibam.
I ara Shakira una altra vegada.
Una carnica que yo guardo donde te escribí
Que te sueña y que te quiero tanto
Jo, aquí la van absoldre...
Què dius, home? Jo no ho veig gens, això.
La van absoldre, la van absoldre.
La van absoldre i no m'estranya
perquè realment no s'assembla gaire.
Sí que molt més recent, eh?
Aquí, no sé si hi ha hagut denúncia, hi ha,
però Nebulosa...
Yo sé que soy solo una zorra
Que mi pasado te devora
Aquesta és la cançó Zorra de Nebulosa
que representarà Espanya Eurovisió
i diuen que és un plagi d'aquesta altra cançó.
In Spain we say it's amargura
In Spain we say I me desangro
In Spain we call it soledad
de la Rigoberta Bandini
Aquí una similitud una mica més pronunciada sí que hi és, eh?
Sí, aquí sí.
Home, jo aquí sí que la veig.
A veure, tornem...
Jo no ho veig.
Nebulosa.
Yo sé que soy solo una zorra
Rigoberta Bandini
In Spain we say it's amargura
Ah, com ho demostres.
Però tota aquesta música no sona igual?
No sé, eh?
Jo no ho tinc massa clar.
No es podria argumentar que gairebé tot el rap és plagi?
En qualsevol cas són dos exemples musicals
on el plagi es mira amb lupa
i també es mira amb lupa l'entorn universitari.
I un exemple molt recent que tenim de plagi
i l'entorn universitari
és el de la rectora de la Universitat de Harvard, Claudine Gay
que se la va acusar de plagi
per no haver citat correctament
un document en fins a 50 ocasions.
No s'han explicat gaire més detalls
d'aquesta polèmica amb Claudine Gay.
Què va passar exactament, Toni?
Sí, ara en John ens ho explicarà una miqueta millor
que ell ho coneix més, eh?
Però, John, t'hi has fixat que era politòloga, eh?
Sí, correcte.
No, de seguida vaig pensar en tu.
Quan va sortir la politòloga plagiadora
el primer que vaig pensar és a dir, mira, com el rodó.
Mira, gràcies, John.
No, no, simplement és això que dius
la rectora de Harvard,
que aquí cal recordar que és la primera presidenta
de raça negra en 387 anys de la institució.
Essencialment, com a mínim la versió oficial
és que ha hagut de plegar per molts motius,
diguéssim, crítics.
Un d'ells és que se l'acusa de plagi.
També és cert que aquí els plagis que se li detecten
hi ha alguns que, diguéssim, són clars d'algunes frases
o quasi frases que en diuen que són semblants,
però també hi ha altres que entren en aquella frontera
de no sabem ben bé si és un plagi o no.
En tot cas, i suposo que aquí en John hi estarà d'acord,
el que pot haver acabat passant en aquest cas és que Claudine
s'ha vist una mica involucrada en aquestes guerres culturals
que ara als Estats Units succeeixen tant,
perquè ella va fer unes declaracions polèmiques antisemites,
si no recordo malament, o que es podien considerar antisemites.
Li van preguntar en el Senat
si, diguem-ne, que els alumnes de Harvard
sortissin a manifestar-se demanant el genocidi dels jueus
anava contra les polítiques estudiantils de Harvard,
i ella va dir que no, o que depenia del context.
Llavors, d'aquí va venir una mica tota la polèmica.
Cal dir que no només va ser ella,
hi va haver altres rectores d'universitats
que també van dir coses similars,
i una d'elles, l'Isma Gill, crec, si no m'equivoco, d'MIT,
va haver de dir-n'hi, també.
I clar, el tema és que segurament això ho van dir
perquè els seus advocats els havien recomanat
no dir que certa expressió política
seria prohibida a la universitat,
perquè això aniria contra els estatuts d'aquestes universitats.
El problema de fons és que hi ha molts casos
d'altres expressions polítiques que sabem
que han comportat acomiadaments a Harvard
i per coses força menors.
Llavors, el fet que el genocidi del poble jueu
no formés part d'aquestes excepcions
va ser bastant xocant, diguem.
El que passa és que, en el cas del plagin un treball acadèmic,
deu ser difícil detectar una idea, no?
És a dir, sense fer servir exactament les mateixes paraules
però sí desenvolupar una idea que sigui pròpia d'un altre autor,
demostrar això no deu ser fàcil.
Sí, però eren les mateixes paraules.
De fet, crec que fins i tot va copiar els agraïments.
Imagina't, home, clar, clar.
Això és com...
Jo tenia un company a classe que un cop va copiar el nom del costat
quan copiava l'examen.
Clar, és una mica això, eh?
Això ja no va passar a la universitat, eh, John?
Vull dir que no crec.
No, no, això era primària.
Això era primària, sí.
No, però el que sí és veritat, com diu el Rodón,
és que no sembla omplir allò que dius,
és que la tesi central del que ha fet l'ha copiat.
És a dir, no sembla això.
Sembla més aviat una mica de mandra, no?
Allò de Rincón del Vago,
de quan havies d'omplir una mica, no?
Allò, les ressenyes i tal,
o a quins autors fa referència,
hi havia bastanta copiar-enganxar.
Llavors, clar, la pregunta aquí és si això és suficient.
El que passa, que jo crec que això és el...
I això m'hi va a xocar.
Jo quan vaig venir aquí a fer el màster a la universitat,
de la City University of London,
recordo que la primera setmana em van donar una lliçó,
va venir un dels professors,
i va donar una lliçó sobre què era plagiar.
Ens ho va deixar claríssim, eh?
I ens va fer una presentació, ens ho va explicar tot,
ens va explicar que també tenien un software
per detectar plagiadors i tal qual,
i el que em va sorprendre molt
és que la definició de plagiar és el llistó és baix.
És a dir, no atribuir correctament quelcom és plagiar.
No, qualsevol copiar-enganxar.
De fet, recordo que van dir,
encara que et copiïs-enganxis a tu mateix,
en algun altre treball que havies fet,
si no ho especifiques, també és plagiar, l'autoplagi.
Clar, això em va deixar una mica xocat,
perquè qualsevol cas de plagi,
immediatament suposava l'expulsió.
I clar, el dir que, clar,
a Harvard la política, pel que sé, és similar.
Llavors el problema no és tant
que nosaltres puguem opinar fins a quin punt el plagi era greu o no,
sinó el fet que hi ha estudiants
que se'ls ha fet fora per casos molt menors.
I a Harvard, per tant, si tu ets el líder,
en principi se t'ha d'aplicar la llei
igual que qualsevol altra.
I cal remarcar que ella segueix sent catedràtica i tot.
El que passa és que no és...
Però aquí, Jon, potser cal remarcar
el fet que també hi ha una part bastant política,
perquè has tingut activistes conservadors
anant en contra a ella.
És a dir, que tot plegat,
tota aquesta guerra woke, per dir-ho així,
s'hi ha barrejat, eh?
Clar, llavors...
Sí, però el plagi és objectiu, eh, diguem.
No, no, efectivament.
És el típic, no?,
que, clar, quan et poses en el punt de mira,
llavors et treuen tota la merda, no?
I tot.
És així.
Però la idea és no tenir-ne, també.
Toni, en el món acadèmic,
és veritat que es pot acceptar
entre un 10 i un 20% del plagi en un treball?
No, no, no.
Bé, bé, depèn, depèn.
Potser és interessant explicar-ho
per als nostres oients.
Nosaltres, quan els estudiants
entreguen un treball,
el que fan és el pugen a una plataforma,
perquè avui en dia gairebé tot es fa per internet,
excepte els exàmens,
que encara els fem a mà, la gran majoria,
i després aquesta plataforma
tu hi pots entrar
i et dona un percentatge de plagi.
Per exemple, ara que no ens escolta ningú,
potser us interessarà saber
que el màxim que he detectat jo,
i evidentment va suspendre l'alumne en qüestió,
era d'un 70%.
És a dir, que de cada 100 quasi frases
que es diu, 7 no eren seves, diguéssim.
70, sí.
Sí, llavors, aquí hi ha diferents normes o idees.
Per exemple, doncs, si supera el 20%,
tu mires una miqueta, no?
Però clar, tu has de mirar,
perquè, per exemple, hi ha la bibliografia,
que, òbviament, doncs et sortirà,
l'has de treure,
a la que supera un 25-30%,
i jo ja començo a sospitar,
i, evidentment, més valors, doncs hi ha...
Com gaudeixes fent la feina de policia, eh?
M'encanta.
Aquell valor, quan puja en allò i surt aquell percentatge,
ho passo superbé.
M'heu fet recordar que,
jo crec que era a l'ESO,
teníem la teoria
que hi havia un professor que no es llegia
als treballs que feien, no?
Un clàssic.
Segur, segur.
No, i, a més, era tan consolidada
que recordo que alguns alumnes,
una redacció,
crec que era un professor d'història,
vam entregar, o sigui, no sé,
una redacció sobre la Revolució Industrial,
no sé, un tema d'història,
i intercalat allà al mig,
doncs posaves coses, absolutament,
i la caputxeta es va menjar al gos.
Saps?
Sí.
I va colar.
Allà, i després et tornaven el treball corregit,
doncs, no sé, tens un 7.
I allà no ha passat res.
Vull dir que, sí, sí, ara sí.
Una cosa són els alumnes que plagien,
però els altres són els professors, Toni,
que tampoc corretgeixen com han de corregir.
No, ja sabeu que jo disparo contra tothom,
no només contra els alumnes, efectivament.
Aquí una xifra,
perquè tinguem una mica l'abast de la qüestió.
Es va fer una enquesta fa uns anys,
i es va publicar l'any 2021,
en què es mirava si els diferents investigadors
plagiaven, eh?
Per tant, eren preguntes.
Per tant, imagineu que la xifra que us diré ara
probablement és menor de la que és realment.
Però, essencialment, el que deia aquesta enquesta
és que al voltant d'un 4 o 5% dels investigadors
diuen que normalment plagien.
I les sancions, perquè, d'acord,
en el camp que tu et mous és un 0,
però està tipificat en algun codi penal el plagio?
Bé, aquí hi ha una part...
El codi penal, evidentment,
hi ha una part que pots tenir una sanció,
o depèn una mica d'on la facis,
de quina sigui la gravetat.
En tot cas, aquí, els estudis que s'han fet
en economia i en ciència política,
essencialment ens diuen que el plagi
també té una part molt contextual.
Què vull dir amb això?
Vull dir que depèn del context,
depèn de la cultura i de l'acceptació,
s'accepta més o no.
I, sobretot, depèn d'una qüestió
que és el valor que se li doni a l'educació
en aquell moment o en aquella societat.
És a dir, en un lloc on l'educació, per exemple,
sigui una qüestió que et permet, en el futur,
tenir un bon sou, un bon estatus, etcètera,
acostumen a ser societats en què el plagi
està molt mal vist.
I si et pillen fent-ho,
fins i tot els teus companys, diguéssim,
sortiran en contra teva, no?
Perquè el que fas és reduir el valor
d'aquell grau o d'aquell estudi que estiguis fent.
En canvi, en altres entorns
en què l'educació és més igualitària,
que podria ser, en certa manera, el nostre,
a vegades el plagi es veu
com una manera de desafiar el sistema, no?
Tots coneixem aquell alumne
que és vist amb bons ulls
per part dels companys,
per desgràcia, permeteu-m'afegir,
perquè se salta a les normes
i aconsegueix plagiar.
I aquí també entren, després,
tot el tema de l'apropiedat intel·lectual,
del copyright, dels drets d'autor,
que és un univers...
No, no és el mateix, són coses diferents.
Són coses diferents,
però està relacionat una mica
amb tot això que estem explicant.
Sí, és a dir,
l'apropiedat intel·lectual és tot, no?
I aquí entren patents,
que és una cosa,
copyright, que és una altra,
per exemple, el trademark,
que és una altra cosa,
el logos, aquestes coses.
Però sí, sí,
aquí hi ha un debat important
en economia de fins a quin punt
la propiedat intel·lectual
ajuda al desenvolupament econòmic,
perquè el Rodón,
recordarà que hem comentat molt
en aquest programa
el llibre famós
de la Semoglu i el Robinson
de per què les nacions
fan fallida,
oi?
Sí,
aquest llibre que tant ens agrada.
I aquí s'explica molt
que, doncs,
un clau per desenvolupar-se
i ser un país ric
és que en els països
en què hi havia
el que ells en diuen
institucions inclusives,
es protegia, doncs,
la propietat intel·lectual.
I, de fet,
hi ha molts economistes, eh?,
que defensen
que la propietat intel·lectual,
l'establiment de la propietat intel·lectual,
és a dir,
la capacitat
que tu tinguis una idea
i la puguis explotar econòmicament
per fer-ne calés
i que no et puguin copiar,
és, doncs,
un dels pilars fonamentals
del creixement econòmic.
Hi ha algun exemple
que això pugui ser així?
Sovint es parla,
per exemple,
del Japó de postguerra,
es diu,
un estudi recent
que he llegit
explicava que,
per exemple,
en el Líban
la incapacitat
que certes indústries,
per exemple,
de fer vestimenta,
tèxtils,
fins i tot cosmètics,
de protegir
les seves propietats intel·lectuals,
ha estat un problema greu
pel creixement del país,
però, en general,
jo he de dir
que soc bastant escèptic
amb això,
perquè és el que
sempre expliquem
que la correlació
i la causació
no són el mateix.
És a dir,
quan un país
és més ric,
acostuma a ser
perquè té més indústries
que tenen propietats
intel·lectuals
potents,
és a dir,
que hi ha hagut
un desenvolupament
econòmic previ
en què s'han fet
invencions
i, per tant,
hi ha un incentiu
per part d'aquestes
empreses
a voler protegir
més la propietat
intel·lectual.
Per tant,
no és tant que,
oh,
gràcies a que jo
he pogut fer calés,
doncs creixem,
sinó és més veritat
el fet que jo ja he fet
calés
i llavors
em vull protegir.
I, de fet,
si mirem els exemples
de països
que han crescut molt,
són copiadors,
no?
Països que han crescut
molt recentment
són copiadors
i tots pensem
en la Xina,
no?
Les famoses
motxilles de nens,
no?,
de Spider-Man
que venen de la Xina.
Clar,
la Xina és un
violador
de propietat intel·lectual
reconegudíssim
i gràcies a això
doncs també
s'ha desenvolupat
econòmicament.
Per tant,
jo soc escèptic,
jo crec que més aviat
copiar,
en general,
si tu ets un país
amb vies de desenvolupament,
és bastant bo.
Toni,
ràpidament,
per tancar,
sisplau.
Sí,
no jo aquí
simplement recomano
un escrit
que té Josep Pla
a un llibre
que es diu
Notes disperses
on ell parla
molt del plagi
i curiosament
Josep Pla,
el tio,
copiava
i plagiava
com una mala cosa.
Però ell una mica...
Ah, sí?
Era plagiador?
Pla?
Sí, sí, sí.
De fet,
és Joan Fuster
que a Diccionari Periciosos
fa com una mena
de crítica
del plagi
de Josep Pla
i ve a dir una cosa
que a mi m'agrada molt
que és que
moltes vegades
tots nosaltres
ens obsessionem
en buscar
l'originalitat
i ens pensem
que cada vegada
inventem la roda.
Quan realment,
per exemple,
i no vull destrossar
ara l'emissora,
però si mires
els programes
de Catalunya Ràdio
que es fan,
la gran majoria,
alguna mica de versió
d'alguna cosa
que ja es feia
del passat,
segur que en trobem,
no?
Que ja està bé,
eh?
Que ja està bé,
però que a vegades
aquesta obsessió
per l'originalitat
ens fa perdre una mica.
què m'estàs dient?
Que sóc poc original,
Rodon?
Sí,
una mica sí.
D'acord.
Això sempre s'ha dit,
no?
Que es diu
que copiar una idea
és plagi,
copiar-ne moltes
és investigació.
Ion Cindreu
i Toni Rodon,
avui hem parlat
del plagi
en disciplines
molt diferents,
fins i tot
en la radiofònica,
amb el Ion Cindreu
i el Toni Rodon.
Gràcies a tots dos
per haver-nos acompanyat.
Una abraçada,
cuideu-vos.
I visc al suplement.
Vagi bé.
Una abraçada cap a Londres.
Fem una pausa
i de seguida tornem.
El suplement
amb Roger Escapa.
Torna a la trena
de La Perla 29.
L'adaptació teatral
de la novel·la
de Letitia Colombani
dirigida per Clara Segura.
Amb Marta Marco,
Cristina Genevat,
Carlota Alzina
i Clara Segura.
A partir de l'1 de febrer
al Teatre Goya.
Entrades a
teatregolla.cat
i promentrada.com.
Tres dones,
tres continents,
un mateix anel de llibertat.
Riu de Safirs,
la nova novel·la negra
i d'aventures
de Marc Pastor.
Riu de Safirs
de Marc Pastor.
Una història
que t'abtuirà.
Un llibre
d'edició en 62.
Si els teus fills
parlen com l'ultradreta
és que el seu mòbil
també ho fa.
Los fachatubers
són bàsicament
una sèrie
de nuevas
celebridades
polítiques.
Avui dia
tenen més influència
que alguns diputats
de l'extrema dreta.
Les xarxes socials
són molt permissives
en aquest tipus
de contingut.
Nits sense ficció.
La xarxa ultra.
A TV3
dimarts a la nit.
El desconcert
d'ICAT 2024
arriba a Tarragona.
La festa
més boja
de l'escena catalana
presenta
5 artistes
compromeses
i diverses.
Roba estesa.
Bop
ideu
llum
fades
i DJ
Trapella.
Vine al desconcert
de Tarragona
divendres 23 de febrer
a la sala 0.
Entrada exclusiva
amb invitació.
Demana
l'al web
o l'abdica.
Occident
l'asseguradora
que protegeix
tot el que t'importa
i patrocina
tot, tot i tot
el desconcert
d'ICAT.
Passa, passa.
Ja ets dins
del Girona Reservat.
Neix el podcast
amb les informacions
inèdites del Girona
amb Eduard Solà.
El Girona
ara també juga
entre setmana
amb el nostre
Tarannà.
Girona Reservat
el podcast
fet ben a prop
de l'aficionat
del Girona
cada setmana
a l'api web
de Catalunya Ràdio
i el 3CAT.
Benvinguts
al podcast
olímpic
de Catalunya Ràdio
a la Ville
de París.
Així trobaràs
tota la informació
relacionada
amb els Jocs Olímpics
dels aspectes
més significatius
de l'organització
d'estres de veniment
de la competició
també dels esportistes
catalans
que hi participen
aixina com
de les estrelles
internacionals
que estan cridades
a brillar
en estos Jocs.
A la Ville
de París
el podcast
que fa camí
cap als Jocs Olímpics
2024
amb Marta García
a l'api web
de Catalunya Ràdio
i el 3CAT.
El suplement
Ràdio amb esperit
de cap de setmana.
I do, I do, I do
I keep on dreaming
amb Roger
escapa.
Un minut per arribar
a dos quarts d'onze.
El passeig de la fama
de Hollywood
només hi té una estrella
a un català.
Xavier Cugat
l'encarregat
de portar
els ritmes
llatins
i els chihuahuas
als Estats Units.
La seva
és la història
d'un músic brillant
que, si hagués nascut avui,
es passaria el dia
fent-se selfies
i fa enfarronejant
davant les càmeres.
Fa més de 10 anys
l'escriptor Jordi Puntí
va topar
amb la biografia
de Cugat
i va descobrir
que no només
era un gran artista
sinó també
un gran mentider
amb clar obscurs
que havia omplert
de fabulacions
la seva figura.
I així,
cuinat a foc lent
neix Confeti,
l'últim llibre
de Jordi Puntí
Premi Sant Jordi
de novel·la
perquè l'ego
com el confeti
avui fa festa
però demà
s'ha d'escombrar.
Avui al suplement
una estona de ràdio
per davant
per xerrar amb el Jordi Puntí.
Bon dia,
bona hora Jordi.
Què tal,
bon dia,
gràcies per convidar-me.
I l'enhorabona
perquè avui deixarem
el Barça
una mica de banda.
Sí, sí,
ostres,
més després
de l'altre episodi d'ell.
Ja està, ja.
Què penses
quan sents
aquesta melodia?
Penso immediatament
quan la va fer
en Cugat?
Quan la devia fer
aquesta és?
De quina època,
no?
Perquè ell va
va tenir moltes èposes
diferents.
Això ja és
de l'època
de les Big Bands,
segurament 60's,
fins i tot 70's
podria ser.
Sí,
es va anar reinventant
molt sovint,
musicalment,
personalment també,
però musicalment
sabia entendre
què era el que es portava
en aquell moment.
Què és més fàcil
d'escombrar,
l'ego o el confeti?
Ah, l'ego.
Ai, perdó,
el confeti,
al revés,
al revés,
no,
l'ego no l'escombra.
Justament,
la metàfora
és el confeti
perquè l'escombres,
però l'ego no,
l'ego es queda allà,
tu vas rascant
amb l'escombra
i l'ego hi serà
sempre, no?
És, sí,
la idea és que...
Hi ha gent
que l'aconsegueix
dominar amb els anys,
no?
I la racona,
en el cas de Cugat,
no van així.
No,
al contrari,
al contrari,
l'ego creix,
o sigui,
l'èxit,
hi ha gent
que sap portar l'èxit,
diguem,
podríem dir-ho així,
l'ego,
el confeti
és una metàfora
de l'èxit
i l'ego
és una metàfora
de l'èxit
i hi ha gent
que ho sap portar
molt bé,
sap entendre
quina és la distància
entre la vida pública
i la vida privada
i n'hi ha que no,
n'hi ha que necessiten,
que de fet,
arriba un dia
en què confonen
la vida pública
amb la vida privada
i si no tenen vida pública
no tenen vida privada,
saps?
I aleshores
és aquesta necessitat
constant
de fer massatges
a l'ego,
cadascú la té,
vull dir,
tots la tenim
a la nostra manera
però clar,
n'hi ha que la tenen
amb una activitat
molt acusada,
molt exagerada.
Home,
els escriptors,
deuen tenir una estona.
Sí,
i els periodistes,
perdona,
els periodistes de ràdio
i de tele.
Encara més,
segurament.
Igual,
perquè,
bueno,
sí,
sí.
Pensa que la feina
de l'escriptor
i de l'escriptor
de ficció especialment
és molt solitària,
tu passes moltes hores sol
i està bé
que s'hi sigui,
vull dir que
ja forma part
de la feina
i llavors
busques
punts de fuga
i a vegades
també hi ha,
és un món
amb moltes enveges,
com tots els mons
on hi ha competència,
diguem-ne,
i competició,
doncs hi ha
un punt d'enveja,
però és una cosa
que és a tot arreu,
a vegades et pregunten,
però això és molt català,
no?
no,
si te'n vas
a un altre país
se't diran el mateix,
ui,
aquí es troben tres escriptors
i n'estan mal parlant
d'un quart,
no?
Fa deu anys
que estàs immers
en aquest projecte,
immers en la vida
del Xavier Cugat,
vas fer un viatge a Nova York,
ara ja anirem,
t'ha sorprès
el desconeixement
del personatge
per part,
per exemple,
de la meva generació
o de la gent
que té menys de 40 anys?
Bé,
em sorprèn relativament,
o sigui,
crec que la gent,
això,
que no el van viure
en directe,
ni tan sols
la part final
de la seva vida,
és normal
que ha quedat
una mica
així,
com atropellat
i tancat
pels temps presents,
perquè tot ha canviat
molt aquests últims anys,
llavors,
ell,
jo crec que es va beneficiar
molt
de l'època analògica,
en el sentit que
era relativament complicat
poder desmentir-lo
i poder
parlar d'altres coses
i, en canvi,
quan sortia a la tele
sortia i hi havia
dos canals
i llavors
o el miraves amb ell
o miraves toros
o miraves,
saps?
Era bastant,
bastant fàcil
i a la ràdio igual,
no?
I no hi havia tanta varietat,
per tant,
és normal també
que avui
una persona
que va morir
fa 34 anys
ningú se'n recordi
i la seva música
continua bastant viva
d'alguna manera
però...
i més reproduïda
d'altres gèneres,
no?
Però sí, sí.
El reggaeton.
però abans Cugat.
Tu, de fet, Jordi Puntí,
defenses que el reggaeton
no existiria
sense el Xavier Cugat.
Bé, això és una votada
que vaig deixar anar
i els periodistes,
com que sou com sou,
me la van posar al titular.
Però és veritat,
en el sentit que...
Veus aquesta cançó,
això és una versió
de Perfídia.
Sí.
Aquests bongos
que hi ha de fons,
això ho porta ell.
Això,
la música americana
no tenia
huiros,
bongos,
maracas,
tot això no ho coneixien.
i ell és el primer
que introdueix
aquests ritmes,
no?
Sí,
canviar,
donar-li un punt d'exotisme
a tots aquells violins
i a les trompetes
i això,
doncs ell hi afegeix aquest punt
i aquest punt s'ha quedat.
O sigui,
no hi ha quedat allà,
s'ha quedat per sempre,
no...
Hi ha quedat per sempre,
perdó.
No hi ha
un trencament,
sinó que hi ha una evolució
i aquesta evolució
dels ritmes
i l'entrada
de tots els músics
sobretot caribenys
de Cuba,
de Mèxic,
de Colòmbia,
ell era la gran orquestra
que feia entrar aquesta gent,
no?
Vull dir,
molts començaven amb ell,
parlo dels anys 30-40,
eh?
Del segle passat,
esclar,
i molts començaven amb ell
i al cap d'un temps
se n'anaven
i muntaven la seva pròpia orquestra
i ell mateix va provocar
que arribessin cubans
que directament
portessin els sons de Cuba.
als Estats Units,
no?
I això va ser la gran transformació.
Per això avui dia,
dic el reggaetó,
bueno,
perquè el reggaetó
no és igual,
les noves versions
de cúmbies
o el que pugui haver-hi,
doncs,
evidentment,
veuen dels seus orígens.
Quan decideixes
que li dedicaràs un llibre
i t'immerses en la seva vida,
el 2014
comences a investigar-lo,
el teu objectiu
és desemmascarar-lo?
Al principi no.
Al principi...
O sigui,
jo he llegit
una biografia seva
que es va publicar aquí,
quan ell va venir,
de seguida va...
Com que era un gran rei
del merchandising
i de la promoció personal,
de seguida que arriba,
primera s'adona
que tothom li vol fer entrevistes,
perquè pot explicar
moltes històries
de Hollywood
que aquí encara ens enlluernen,
que vam sortir del franquisme,
hi ha com una mena
d'obertura mental
i de llibertat
que fa que un senyor
que t'expliqui històries
de la Rita Hayward
i de Frank Sinatra
i de tots aquests noms,
i que a més a més
t'ho expliqui amb molta gràcia,
perquè tenia la saviesa
i la capacitat
d'allargar les històries,
doncs això ens fascina,
però no n'hi ha prou,
o sigui,
ell necessita reinventar-ho
per poder-nos fer convèncer
i per poder-nos convèncer
del que està explicant.
Clar, jo en aquells moments
treu una novel·la,
jo en dic novel·la,
que és l'autobiografia,
o sigui,
ell publica una autobiografia
que es diu
Jo Cugat,
ell volia titular-la
Mis cinco suegres,
i l'estava escrivint i tot,
i...
Perquè està a casa cinc vegades.
Quatre,
Però ell diu cinc,
però bueno,
per ell hi ha aquesta cinquena dona
que no és real,
que no es va casar mai,
sí,
és una de les seves
múltiples invencions
que jo en dic
la Galeria dels Records Inventats,
no?
Sí,
es deia Rita Montaner,
es van conèixer
quan tenien 12 anys
a l'Havana,
tots dos estudiaven música,
i es van retrobar
quan en tenien
trent i pico
a Nova York,
però vaja,
ella ja estava casada
i tenia fills,
i ell per alguna necessitat
personal,
doncs diu que
entre els 18 i els 20 anys
van estar casats,
no?
Això ho vaig buscar
quan estava a Nova York,
vaig veure que no era veritat,
ella s'havia casat
amb un metge de l'Havana,
tenia fills i tot,
bé, és igual.
Ell fa aquesta autobiografia
i jo la llegeixo
i penso, ostres,
això és molt literari,
és molt novel·lesc,
estaria molt bé
poder fer una novel·la
a partir d'aquest personatge,
sobretot perquè
jo tenia ganes
d'escriure sobre Nova York,
a mi em fascina,
és una ciutat que m'agrada molt,
hi ha viscut
diverses etapes,
i aleshores dic,
bueno,
doncs vaig a provar això.
Què passa?
Que quan arribo allà
a la biblioteca
i començo a buscar
informació
a partir d'ell,
sobretot de la seva arribada
i tal,
home,
veig que moltes
de les històries
que ens ha explicat ell
són mentides,
o són fabulacions
o tergiversacions
de la realitat,
no?
I penso,
val,
doncs això ja és fabulós,
està molt bé,
però jo no puc fer
una novel·la sobre en Cugat,
sinó que he de fer
una novel·la
sobre les jocs
de fabulació
i de mentides
d'en Cugat,
per tant,
és donar-li una volta més,
no?
Quines altres mentides
li descobreixes
que puguem explicar
com a avançament?
Sí,
home,
veure una de les grosses,
per exemple,
a part d'aquesta
de la Rita Montaner,
que ho és bastant,
una de les grosses
és que ell,
clar,
ell explica que quan,
a les memòries explica
que quan va arribar
a Nova York,
de fet explica
que a l'Havana
va conèixer
el tenor Caruso,
Enrico Caruso,
el va sentir tocar
i Caruso li va dir
l'Havana
se't farà petita,
vine a Nova York
que jo t'ajudaré
a fer una carrera.
Això quan tenia 13 anys,
no?
I aleshores
li dona una targeta
de l'hotel
Knickerbocker,
que és a Broadway,
que és on
sempre s'estava,
Caruso,
que era un dels hotels
de luxe en aquell moment.
I aleshores
Cugat explica
que als 15 anys
agafa,
va tot sol
amb vaixell
cap a Nova York
per envellir,
això que et dic,
no?
No té res,
vaig amb el meu violí,
com que a casa
no tenim diners
per comprar
la funda del violí,
la meva mare
me n'ha fet una
fent mitja
d'aquestes de llana
i vaig amb el violí,
així,
i arribo a Nova York,
baixo del vaixell,
vaig a l'hotel
Knickerbocker
i el Caruso
ja no hi és.
I ha marxat
i em diu,
ui, no, no,
ja se n'han tornat a Itàlia.
I diu,
què he de fer?
No tinc res,
vaig amb una maldavana
al darrere
i me'n vaig
a Central Park
i dormo
tres nits
a Central Park,
en un banc,
a Mercè,
ja sabeu
que les nits
en aquell parc
són molt violentes,
et poden robar,
jo dormo esporuit,
fins que em trobo
un català
que es diu
Agustí Borgunyó,
que és un pianista
i em diu,
ah, home,
doncs jo t'ajudaré
i llavors començo
a treballar amb ell,
no?
Això és el que ell explica,
llavors,
bueno,
jo començo a buscar,
efectivament va conèixer
en Borgunyó
però el va conèixer
com cinc o sis anys
més tard,
no?
I penso,
home,
el Caruso,
a veure,
quan el va conèixer?
Busco les biografies
de Caruso,
les seves llistes
de concerts
i resulta que no va anar
a l'Havana
fins als anys 20,
quan ell ja no hi era.
Per tant,
tota aquesta història,
i no només això,
sinó que busco
la seva entrada
per Ellis Island
com tots els immigrants
que arribaven als Estats Units
a principis de segle,
tots havien de passar
per Ellis Island,
no?
Que és l'immigració.
I el trobo allà
i veig que la llista
hi és ell,
però també hi ha
el seu germà,
el seu pare,
la seva mare,
la seva àvia,
tota una família,
vaja, no?
I penso,
home,
doncs per què ens ho has explicat
d'aquesta manera?
Bueno,
evidentment perquè és molt més èpic
per al que ja ha triomfat
i ja té 80 anys
i és molt més èpic
a explicar aquesta arribada
solitària
de em vaig haver d'obrir camí
que no pas
vaig anar-hi amb els meus germans
i la meva família,
ja teníem un apartament,
va ser tot molt fàcil,
no?
Ell se les creia,
aquestes mentides?
Ell,
jo crec que hi ha un punt que sí,
hi ha un moment
on d'explicar-les tant,
hi ha un moment que,
i sobretot els últims anys,
que se les creia,
però no n'hi ha prou amb això,
o sigui,
jo veig que,
vale,
dius,
ostres,
que si només es cregués
les mentides
que ha explicat per fer més bonica
la seva vida
quan era jove,
però és que constantment
està actualitzant-les,
perquè el Capone,
per exemple,
també ens explica
que l'ha conegut,
i primer et diu
que l'ha conegut,
després ja et diu
que sopaven sovint,
després ja et diu
que la seva mare
ens feia els espaguetis
a la puta nesca,
aquesta capacitat
del detall...
I d'anar fent créixer
el mite.
Clar,
perquè va veient,
cada vegada que ho explica,
va veient...
Rep més atenció.
I la gent
obre els ulls,
hòstia,
val,
el Capone,
i li tornen a preguntar
les entrevistes.
O sigui,
va millorant la mentida.
Va millorant la mentida.
Fa el que fem els narradors,
eh?
Som al Suplement,
som a Catalunya Ràdio,
avui confeti
un llibre
basat en la història
de Xavier Cugat.
Tot i així,
era un mentider
amb un talent descomunal.
Sí.
A vegades,
clar,
diem mentider,
però...
És una paraula
que cada vegada
m'agrada menys,
perquè m'agrada més
la idea d'afabulador.
Fabulador.
Perquè mentider
sembla que ho faci
per enganyar algú,
per fer mal a algú,
i no és ben bé això.
És algú que ho fa
per millorar-se a si mateix.
Per vendres.
Per vendres.
Un comercial.
I alhora,
per fer-nos feliços.
Perquè ell té clar
que explicar-nos
aquestes històries,
bueno,
viatgem mentalment,
no?
Ens ho creiem
i ens divertim
i ens fa gràcia a ell.
I, per tant,
si m'agrada més
la idea del Fabulador,
que és una mica
la teoria
que s'agafa
al narrador del llibre,
no?
Que és dir,
escolteu,
us explicaré la vida
en Cugat,
perquè en realitat
el que vull dir-vos
és que tots,
tots nosaltres,
un 40%
del que vivim
és inventat.
És una ficció
que ens fem
cada dia.
Quan ens llevem
al matí
i ens mirem
al mirall
i imaginem,
o ens rentem
les dents
i imaginem
què ens passarà
durant el dia,
doncs,
enfavolem.
I si una persona
ens ha caigut malament,
doncs,
potser,
tremem
o pensem
enveges
i vanitats...
Però Cugat
potser mentia
una mica més
d'un 40%,
no?
Sí,
ell és...
Bueno,
és que s'ha de fer mitjana.
O sigui,
n'hi ha que menteixen
o juguen menys,
perquè tenen una vida
molt més
pausada
i més tranquil·la,
no veuen tanta gent
i n'hi ha que com ell
necessiten això
constantment,
no?
Per què tries un narrador
tan, tan veterà?
Per poder estar
a prop d'ell,
perquè el vegi...
Sí,
és fins i tot
una mica més gran
que Cugat.
Cugat té aquesta ambició
de viure 100 anys,
no?
Que neix l'1 de gener
del 1900,
que ja és...
O sigui,
clar,
això predetermina molt.
Has nascut amb el segle.
I, a més,
a més,
pensa,
jo em moriré...
Jo em vull morir
el 31 de desembre
del 1999.
I ho diu, eh?
a les entrevistes...
Amb les campanades
de la Mari Pau Guet.
Sí,
perquè jo crec
que les va fer ella.
Veus?
El 2000.
Sí, sí, sí.
Doncs mira,
això no hi havia caigut.
I hauria pogut afegir,
veus,
com moltes altres coses.
Això et passa
a mesura que un cop
ja has entregat
i tancat i t'ho veus?
Clar, clar.
Aquesta dada...
Ara m'està començant
a passar aquesta setmana
el llibre fa cinc dies
que ha sortit a les llibreries.
Faràs més edicions.
Ja veurem,
tant de bo.
Però sí que m'ha començat
a passar que
ja té molta gent
que té històries,
no?,
que et diu
oh,
jo d'en Cugat,
tal,
i m'ha passat de dir
t'has deixat una cosa,
no?
Et diuen t'has deixat una cosa.
Dius,
val,
a veure,
explica-m'ho,
no?
I sí,
no,
jo la recopilaré
perquè,
de fet,
jo mateix n'he deixat fora
moltes
perquè no podia
posar-ho tot,
no?
A tu et cau bé,
Xavier Cugat?
A mi em cau bé,
sí,
sí,
em diverteix
i he tingut fases de tot,
eh?
he tingut fases que no,
eh?
Però ara el cancel·laríem,
no?
Segurament pel tracte
amb les dones,
no?
Sí.
Sempre havia anat amb dones
molt més joves que ell
i a mesura que es feia més gran
les dones continuaven sent
igual de joves.
Sí,
sí,
sí,
sí,
però era el que es feia,
eh?
Diguem-ne,
no el vull defensar,
no el vull disculpar,
però és veritat,
era una època
on qualsevol relació
de poder
en el món
de la música,
dels espectacles,
del cinema,
del teatre,
és que ho hem vist
desenes de vegades.
el productor
que col·loca
la seva nòvia
i el director
que no n'està content,
el director
que diu
et faré una prova,
però en realitat
és una manera
d'utilitzar-la sexualment,
no,
a l'actriu.
Això ho hem vist mil vegades
i ell segur
que a la seva manera
hi jugava
i a més a més
hi havia una necessitat
d'estar sempre envoltat
de noies joves
i guapes
quan ve aquí
l'any 88
o 89
no recordo exactament.
S'instal·la l'hotel...
El Ritz,
està on vivia aquí al Ritz,
si viu aquí al Ritz
durant 11 anys.
Això ja defineix el personatge.
Clar,
vol viure a l'hotel.
És que li agrada la idea.
Es compra un pis
o lloga un pis
a la Diagonal
i no hi arriba a viu
i passa temporadetes,
dies,
setmanes,
però no s'hi queda,
no?
I en canvi
fa una inauguració
a Girona
d'exposició,
una exposició
de caricatures
i dibuixos
i per arribar-hi
i arriba amb el seu
Rolls Royce
i contracta
dues models negres
que arriben de bracet.
Ell vol,
i que evidentment
gairebé
l'estan aguantant
perquè és un senyor
que ja li costa molt
anar dret per la vida,
diguem-ne,
no?
Però en canvi
necessita
expressar-hi
aquesta imatge
de dir
jo sortiré
al carrer
de 21 botons,
tot perfecte,
la perruca impecable
i alhora
amb dues noies
de bracet,
no?
Com les seduïa
aquestes noies?
Amb el poder?
O realment tenia...
Perquè va haver-hi un moment
que la diferència d'edat...
Quants anys es portava
amb l'última que es va casar?
No,
amb l'última que es va casar
és que ell en tenia 64
i ella 17, 18.
Però aquí ja no és...
Aquí ja no hi ha...
O sigui,
aquí ja no hi ha seducció.
Aquí ja és un matrimoni
de conveniència.
O sigui,
jo crec que en aquells moments
ell ja està dient-li
o de seguida
entenen que
la Charo Baeza,
que és una actriu
secundària
amb una obra de teatre
que estan fent a Madrid
i ell la veu
i diu
tu hauries de triomfar a Hollywood,
com ho li podria dir
a una noia
que troba pel carrer.
I aquesta,
com que és ambiciosa
i vol triomfar a Hollywood,
diu,
val,
doncs endavant.
I al cap de ben poc
es casen, no?
A més a més...
I has tingut contactes
amb les dones
que encara estan vives?
No,
no,
perquè primera
l'Avi Lane,
que encara és viva,
té 94,
em sembla,
és una persona
que està fora del món,
diguem,
i a més a més,
ella ja ho va explicar
tot amb una...
La seva versió,
diguem-ne,
de la història
ja la va explicar
amb una novel·la
que va publicar
als anys 90,
novel·la en clau,
el protagonista
era un tal Paco Castell
de Girona
i per tant
hi ha això.
I la Charo Baeza?
No,
la Charo Baeza
avui és més jove,
és bastant més jove,
deu tenir 70 i alguna cosa
i viu retirada a Hawaii
i no,
és molt difícil accedir-hi.
El Jordi Puntí
acaba de publicar
Confetí.
La imatge
que ens ve al cap
del Xavier Cugat
també és
ell amb els xihuahuas
i d'aquí
en fa negoci també.
Explica'm aquesta història.
Sí,
no,
ell,
a veure,
ell,
clar,
la seva primera dona
és mexicana,
la Carmen Castillo,
van molt a Mèxic,
van molt a Arte,
Acapulco,
inaugura
un casino
Aguas Calientes,
que era un resort
on els actors
i actrius de luxe
de nivell
anaven,
els americans
hi anaven molt sovint
perquè era creuar la frontera
i estaves
en un lloc
fabulós,
no?
I allà
ell veu
per primera vegada
els xihuahuas
i pensa,
i quin gos més simpàtic,
no?
Petit i tal,
i aleshores
se n'emporta un
i veu que té molta raquesta,
que a tothom
li fa molta gràcia
i decideix
junt amb el seu germà petit,
que és una persona
que està una mica a l'ombra
però que molt sovint
l'ajuda
en la promoció personal,
munten una granja
de xihuahuas
a Mèxic
i els importen
a Estats Units.
Llavors, clar,
la manera
de fer-los publicitat
és portar-los
sempre a sobre,
fins al punt
que arriba
a construir
juntament
a fabricar
amb un sastre
de la Metro
o el Dwayne Mayer
el convenç
perquè li fabriqui
una jaqueta
amb unes boixaques
prou amples
perquè hi càpiguen
dos xihuahuas.
Llavors,
ell surt
al carrer
a les festes
aquestes que anava
amb la jaqueta
amb els xihuahuas
ficats allà dintre,
no?
I sí que hi ha
una època
doncs que de cop
les estrelles
de Hollywood
compren un xihuahuas
i es fan fotos
amb xihuahuas
i això després
passa cap a la societat,
no?
Ell sempre tenia
aquesta necessitat
d'expressar-ho
i de fer negoci.
Un altre any
per Nadal
es posen de moda
les maraques
i en una hi posa
i la gent compra
unes maraques
que en una hi posa
xavi
i en l'altra
hi posa cugat
i se les compra
i ja pots comptar,
no?
Devien tenir
tres setmanes
d'aquelles maraques
per casa
i després
se'n van a oblidar,
no?
Déu-n'hi-do.
Déu anys
per fer un llibre
perquè també
t'ha enganxat tot
en un procés vital
que has perdut
els teus pares,
no?
Sí, sí.
Que estaves fent
una estada llarga
a Nova York
que vas tornar aviat
perquè vas perdre
la mare.
Sí, sí,
va coincidir així,
això no ho pots preveure,
no?
Sí,
havia d'estar un any allà
quan em portava
vuit o nou mesos
la meva mare
es va posar
molt més malalta,
ja l'havien operat
d'un càncer,
semblava que havia,
que podia durar,
bé,
els metges ens deien
que podia durar
molt més temps
i va empitjorar,
llavors vaig tornar,
per sort a la biblioteca
pública de Nova York
que eren els que
m'havien donat la beca
em van dir
no, no,
quan estigui,
quan tot hagi passat
torna que pots
allargar la beca
i per tant
hi vaig tornar,
hi vaig poder estar
tres o quatre mesos més
encara
i allargar-ho.
Sí,
sort,
circumstàncies de la vida,
però això a vegades
dic que aquesta novel·la
és tossuda
i és una supervivent
perquè han passat coses
que ha passat una pandèmia
que l'hem passat tots,
no?
Clar,
per mi la pandèmia,
per exemple,
va ser un gran moment
per poder-m'hi submergir
una altra vegada
i perquè quan escrius
necessites escriure cada dia,
o sigui,
allò de dir
ara avui faig un paràgraf,
paro,
demà,
a mi no em funciona,
jo,
si no tinc ritme
de cada dia
com a mínim
quatre o cinc hores,
poder-te aixecar al matí,
esmorzar
i posar-t'hi...
Però tota la prèvia
de documentació
l'has fet abans,
eh?
L'he fet abans,
sí,
sí.
Després vas descobrint
més coses,
perquè clar,
no deixa de ser
una vida
que aquí
la coneixem
relativament poc,
però com et deies,
tires un fil
i vas trobant
personatges secundaris,
algú et parla
de l'Ava Garner
i descobreixes
el moment
en què l'Ava Garner
va venir aquí,
ell també hi era,
no?
Moltes històries
d'aquestes,
sí, sí.
I el teu editor
està content
que publiquis un llibre
cada 6, 7, 8, 10 anys?
No,
el meu editor
no està content
i més en aquest cas
era un premi
que jo em vaig presentar,
o sigui,
continuar sent el meu editor,
però podria haver sigut un altre,
perquè de fet
el Premi Sant Jordi
cada 3 anys
canvia d'editorial.
No,
però no és...
No,
ja et dic...
A veure,
si la situació...
No tothom pot tenir
aquesta llibertat,
no?
No,
i jo crec que te l'has de buscar,
eh?,
la llibertat
i has de tenir-ne ganes.
O guanyar.
I guanyar, també.
Bé,
o no fer sacrificis
de dir,
bé,
doncs,
com que vull publicar
cada dos anys
o cada any i mig,
rebaixo el nivell,
o això dono per bo
el que potser d'entrada,
si tu em tornes a mirar,
no està tan bé,
no?
En aquest sentit,
a mi m'agrada molt treballar,
o sigui,
disfruto més reescrivint
que escrivint.
Un cop ja tinc la primera versió,
entrar-hi,
afegir,
treure,
pensar,
aquest personatge
no està prou ben definit.
Tu treballaries per encàrrec?
No.
Ho has fet mai?
No, no.
Home, ja faig.
Una novel·la, eh?
Sí, no, no.
El que veus que t'encarregui
el comentari del partit d'ahir
de...
Que te l'estalviu
perquè va ser tan dolent
el partit que...
Ah, no, no, no,
ja ni pensaria, ni pensaria.
Però un encàrrec literari
d'embargadura?
Hauria de ser molt atractiu,
molt atractiu.
O que et paguessin molts diners?
Home,
que et paguessin molts diners
t'ho pensaries,
però si no hi ha el darrere...
Bueno, sempre ho pots fer-lo
i signa amb pseudònim, eh?
Però clar,
per exemple,
Josep Pla ho feia molt, eh?
I té llibres extraordinaris
que són fets...
No és ben bé encàrrec,
sinó que algú...
Mira,
un senyor de Barcelona
és un llibre
que agafa un senyor
que té molts diners
i que li proposa
que escrigui sobre ell
i surt un llibre fabulós.
Però no és el normal.
És un treball exhaust,
un llibre gruixut.
Som al 2024.
A l'hora d'escriure'l,
has tingut en compte
que el lector
tindrà un telèfon mòbil
al costat?
Segurament?
Sí.
Sí, sí.
Has modificat
la manera com escrius?
Això no.
No.
Jo no.
Tinc en compte
que el lector
en algun moment
pot parar
de llegir
i dir
ostres,
aquest personatge
que m'està explicant,
que més sé
que té una vida real,
vaig a YouTube
i escolto.
Li poso cara.
Li poso cara.
i, hòstia, aquesta actriu,
clar, jo defineixo
les seves dones,
les descric.
Home, doncs,
potser vull saber.
La Dolores del Río,
per exemple.
Com era la Dolores del Río?
Perquè la deixo...
Defineixo com una actriu
amb un gran magnetisme.
Bueno, ens n'anem a mirar, no?
Però no has accelerat l'acció.
No, no.
No, al contrari.
Hi ha escriptors
que sí que l'Albert Sánchez Pinyol
m'explicava
que anava més per feina, ara.
Bueno,
cadascú té
les seves prioritats, no?
Jo no, no.
A mi m'agrada fer...
O sigui,
que els fets
i la història
sigui un trampolí
per la imaginació
i que em permeti afabular.
I m'agrada...
Em diverteix molt més
imaginar-me
l'escena de seducció
que te l'has d'imaginar
perquè, evidentment,
no la coneixes.
Saps que s'han conegut
en tal lloc
amb aquesta persona al davant
perquè ells t'ho han explicat.
Però la manera com
el diàleg que es va produir,
l'escena que es produeix allà,
te l'has d'imaginar
i això és molt més entretingut
que no pas anar buscant
la dada històrica.
Per mi, eh?
El teu primer record
del Xavier Cugat
deu tenir a veure
amb els teus pares, no?
També?
Té a veure amb els meus pares.
Sí, té a veure amb...
És que és un record molt prim,
a més a més,
i recordo que el vaig fer servir
quan vaig demanar la beca
per anar a Nova York.
Vaig explicar-los això.
Els vaig explicar
que quan teníem 10 anys
i veníem a Barcelona
amb els meus pares
passaven per davant dels rits
i em deien
Mira, el Rolls Royce d'en Cugat
perquè ell ja s'havia instal·lat
als rits
i tenia sempre aquell Rolls Royce daurat
posat a davant, aparcat.
Els del rits els agradava molt
perquè donava com prestigi
a l'hotel, també.
Amb aquella...
El Rolls Royce era molt imponent,
eh?, en aquella època,
amb la matrícula,
a més a més,
que posava Cugat, no?
I la matrícula
de l'estat de Nevada,
que a Estats Units ja saps que es permet
posar el teu nom, no?
I això a mi em fascinava.
I sí, ja vull dir que la llavor
de tot això
potser ja hi era
en la infantesa, no?
Sí que és veritat que
tenen una cosa en comú,
Xavier Cugat i Leo Messi,
és que tots dos tenen la creu
de Sant Jordi.
Jo no ho sabia, veus?
No sabia què haigut.
Sí, home,
i tenen una altra cosa en comú
que sóc jo,
que me'ls he mirat
a fons
i que, evidentment,
són molt diferents,
però tenen aquesta cosa
de...
d'alguna manera
són projeccions idealitzades
d'alguna cosa, no?
En el cas del Cugat de la música,
en el cas del Messi del futbol,
i que ens han fet feliços
en alguns moments
o en molts moments.
Confeti de Jordi Puntí,
Premi Sant Jordi.
Avui el Suplement
l'hem presentat
amb aquesta primera entrevista
també a la ràdio
amb el Jordi Puntí,
col·laborador habitual
del Suplement
i que agraïm moltíssim
que ens hagi acompanyat.
D'aquí 10 anys
ja saps que publicaràs o no?
Tinc coses al cap
que espero que no trigui tant.
Tindrà veure'm un personatge
també, o sigui...
o serà?
No ho sé encara.
Això no...
És que mira,
d'Al Cugat
em vaig parlar tant
abans de publicar-ho.
Ara paciem data per d'aquí 10 anys
i tanquem l'exclusiva.
Molt bé.
D'acord?
Digues, digues, no.
No, no, que em vaig parlar tant
que hi ha un moment de cansament
que dius, ostres,
ara m'estimo més,
no explicar gaire què faré, tu.
Fer, em faig una mica
el venitós, també.
Escolta'm,
la setmana que ve hi tornem
però parlem de Xavi,
que...
A veure, després de la Champions
encara en parlem.
Gràcies, Puntí.
Que vagi molt bé.
Ara tornem.
El Suplement.
Ràdio amb esperit
de cap de setmana.
Amb Roger escapa.
Pares,
quantes caixes de vi i cava
us han portat els de Maset, no?
Aquest mes
fan l'oferta del 3x2.
En pagues dos
i t'emporten tres.
Ah, parlant de tres,
us hem d'explicar una cosa.
Com?
Que mai us saltin vins i caves
per celebrar qualsevol notícia
inesperada.
Aprofiteu ara
la millor oferta de l'any.
Cellers Maset.
Directe del celler
a casa vostra.
Saps com es diu
optimisme en alemany?
Optimismus.
Fàcil, oi?
Doncs així de fàcil
t'ho posa Opel
si ets empresari o autònom.
Descobreix la tecnologia
alemanya del futur
amb els dies
però empres la d'Opel.
Només fins al 29 de febrer
condicions excepcionals
en tota la gamma
de turismes i vehicles comercials.
Vine al teu concessionari
o entra ja a Opel.es.
Fa 15 anys que el meu partit
no estava en tan bon moment.
Crec que és inevitable
que tornem a ocupar
el nostre lloc històric
com a líders
de la societat tanesa.
Què vols dir, Trons?
Que vull ser primer ministre.
Borgin, a TV3 aquesta nit
després del 30 minuts.
Ja disponible
a la plataforma digital 3CAT.
Descarrega-te-la.
Tinc una tartaleta
de pistachos Gers,
una palmera
banyada també
amb pistache xocolata blanca,
unes galetes
de pistache i pinyó
i un croissant
farcit de pistache també.
La fibra és un punt interessant
però també tenen
vitamines del grup B,
minerals com magnesi,
zinc,
que els fan molt favorables
per la salut.
El perquè del boom
del pistacho
a casa,
als restaurants
i als camps.
Transportar un quilo
de pistachos de Califòrnia
aquí només són 10-15 cèntims.
Nosaltres el que hem de fer
és ser suficientment eficients
per poder ser igual de competitius.
Un restaurant
que aniva la Berlín.
Aquest diumenge
a partir de la una del migdia
amb Paula Molés.
També en podcast
i a l'api web
de Catalunya Ràdio.