El tip verd del poble camparol rus es va quedar sense líder
i ha de pas sense l'únic militant que en formava part.
Hem arribat a les 9 del matí.
A Catalunya Ràdio, el suplement.
A brujer escapa.
Ara, a les 9, a la tertúlia del suplement,
arrenquem amb una notícia que hem conegut fa pocs minuts.
S'ha pagat una veu, una de les veus històriques de la ràdio.
¡Hola, hola!
¡Comienza tiempo de juego!
El de los goles, el de la emoción, el del espectáculo...
A Morpepe Domingo Castaño, aquesta nit de forma sobtada,
tenia 80 anys i es dedicava a la ràdio des d'en feia pràcticament 60.
Amb ell, marxa una manera de fer ràdio.
¿De qué pipas quiere? ¡El piponazo!
¡El piponazo!
¡La guerra de las pipas!
Yo soy tu pipa.
¡Vencedor!
¡Por cao, el piponazo!
Abre una bolsa de piponazo y es un olor...
Déu n'hi do.
També queden orfes,
o queden orfes algunes de les sintonies històriques de la ràdio.
La primera és aquesta.
És la sintonia del carrussel deportivo de la cadena Ser,
on va fer tàndem durant una pila d'anys amb Paco González,
i també aquesta altra.
Aquesta és la sintonia del tiempo de juego de la cadena COPE,
on es va traslladar tot l'equip de l'antic carrussel l'any 2010.
Avui no sentirem ni el seu hola-hola al començament del programa,
ni les bromes que sempre l'acompanyaven.
Fa un any, el PP Domingo Castaño va ser en aquest estudi,
a l'estúdio de Catalunya Ràdio,
el va entrevistar Laura Rosel al matí de Catalunya Ràdio,
i deia coses com aquesta.
Yo decía a mi madre que yo, de vez en cuando entraba en casa,
cogía una cuchara,
hacía de micro,
y imitaba, sobre todo, cuando daban la publicidad,
imitaba los que daban la publicidad...
Les pastilles contra la tos.
Eran tos llentas.
O sea que ya en ese momento a mí me tiraba la publicidad,
porque yo no imitaba a los actores,
yo imitaba a los que hacían la publicidad.
Segon, perquè tinc una sorpresa.
Oriol Marc, cap de Política de la Nació, bon dia.
Què tal? Molt bon dia.
Núria Oriols, del diari Ara, bon dia, bona hora.
Bon dia.
Marc Molins, advocat penalista, ben tornat.
Molt bon dia.
Ara en parlarem amb calma amb tu, Marc.
Ana Pardo de Vera, des de Madrid, bon dia, bona hora.
Bon dia, bona hora.
Un segon, perquè ha d'anar ràpid al telèfon.
José María García, bon dia, buenos días.
Buenos días.
Bueno, buenos días, regulares días.
M'ha dit la meva companya, la Sònia de l'Ofeu,
que ha sigut ella l'informat de la mort de Pepe Domingo Castaño.
Sí, es verdad que no sé demasiado,
si estaba ingresado o si no estaba ingresado,
solo sé esa mala, pésima noticia,
que precisamente me la ha dado una compañera tuya.
I és que tu comences a fer, a fer el tuit,
a fer el tuit, a fer el tuit,
a fer el tuit, a fer el tuit, a fer el tuit,
i és que me la ha dado una compañera tuya.
Tota una vida enganxada a la ràdio, no?, com a usted?
Sí.
I amb una manera molt particular, no?, de transmetre.
Efectivament.
Fue el hombre que inventó una forma entretenida,
una forma tremendamente válida
i absolutament decidida per als clients.
Era un espectacle, no?
Convertia la ràdio en un espectacle.
I els anunciants haurien d'estar encantats de la vida amb ell, no?
No ho sé, però suposo que sí.
Estic absolutament segur que sí,
perquè realment inventa,
per dir-ho així, una forma amena, entretenida,
que era tremenda, tremendament válida.
Com era la seva relació personal amb ell?
Distància, perquè fa molt temps que no els veíem,
però no els respectava gaire.
I com va ser?
Estaven a la CER, després a la COP, no?
Sí.
No sé com va ser aquest canvi.
Bé, doncs era un equip.
És un equip de quatre o cinc persones.
I, bé, per a ells era, possiblement, entre comigues,
el xef, per la seva edat,
però també per allò que significava i representava per a la casa,
per a la ràdio de la policia.
I així, la seva influència i la seva participació
era absolutament indecisiva.
Com era competir amb ell?
Bé, era molt difícil,
perquè ho feia molt bé.
Jo crec que més que periodista era un home de la ràdio.
No és que li posessin la espalda o que li donessin la espalda
a les notícies, però ell, lo suyo era lo que hacía,
y lo hacía fenomenal.
Deixa'm saludar el Xavi Campós, que és cap d'Esports de Catalunya Ràdio.
Hola, Xavi, què tal? Bon dia.
Com està? Bon dia.
Reaccionant a la mort de Pepe Domingo Castaño,
aquesta hora el suplement, amb José María García,
una de les grans veus de la ràdio d'aquest país.
Campos, endavant, dispara.
Sí, li volia preguntar al senyor José María García.
La imatge que tenim de Pepe Domingo Castaño,
i si l'hem seguit, l'hem escoltat,
l'hem observat des de la distància,
és que era un bon vivant, un dandy.
L'equip amb qui treballava Pepe Domingo Castaño,
sobretot Paco González, va estar enfrontadíssim a José María García.
Aquests dies hem pogut veure un documental a Movistar,
aquests dies, no, aquests mesos,
que repassava la història de José María García.
No sé si en Pepe Domingo Castaño, d'aquell grup de periodistes,
va ser el pràcticament l'únic
amb qui no va tenir una rencilla forta, José María García.
No, no, perquè...
És a dir...
No, no hi havia cap raó.
Ell, efectivament, era un bon vivant.
Es va, però jo crec que es va amb els deures fets.
Alguna pregunta més, Campos, tu quin record en tens?
Perquè era una manera de fer ràdio,
o sigui, aquests anuncis, com ara sentia, és que era boníssim, no?
Com explicava el tema, com venia a les pipes.
Sí, la veritat és que era...
Ara ho ha dit un altre referent molt diferent,
com José María García.
Ell, més que periodista, era radiofonista.
I era locutor de ràdio, i era un geni en aquesta vessant.
No us paressis de Pepe Domingo Castaño,
la millor pregunta en una entrevista,
ni el millor ànàlisi d'un partit de futbol,
ella es dedicava a participar a Tiempo de Juego,
a Carrosel Deportivo, en programes, al xousi,
però es dedicava a participar en programes
que bàsicament explicaven partits de futbol.
¿Verdad que la madridista, José María,
a mí, por haberlo seguido, me parecía...?
Yo realmente no lo sé,
pero... al Madrid lo defendía con...
Sí.
Bueno, él era madridista y también gallego.
Y yo creo que el Deportivo de la Colonia,
al Deportivo de la Colonia,
le ha dedicado también muchas horas dentro de su...
Yo no diría alersia, pero sí distanciamiento.
A él no le importaba, no le ocupaba,
no le preocupaba la noticia.
A él lo que quería hacer era su ràdio.
Y, como era el mejor, haciéndolo.
Les paraules del José María García,
que hem despertat avui amb aquesta notícia,
la mort de Pepe Domingo Castaño,
volíem també tenir un record des de Catalunya Ràdio,
des d'aquesta emissora, des del suplement,
ja que també fa uns mesos ens va visitar
per explicar-nos tota una vida lligada a la ràdio, a les zones.
Moltes gràcies, José María García,
una abraçada des de Catalunya, cuida't.
Gracias, un abrazo,
y para la familia,
los compañeros y los amigos de Pepe Domingo Castaño,
también un fuerte abrazo.
Doncs una abraçada per tots ells.
Campos, moltes gràcies,
perquè suposo que t'hem despertat amb la notícia.
Havies d'anar a dormir tard a Inval Barça.
Doncs sí, la veritat és que sí, m'ha trucat la senyora de l'Ufeu,
i m'ho ha explicat i m'ha quedat una mica impactat,
perquè, més o menys, el va seguint,
és una persona que forma part de l'univers radiofònic
que consumeixes habitualment,
i, vaja, jo no tenia notícies que estigués malalt ni res,
no sé si ahir va participar de tiempo de juego,
però, vaja, últimament l'havia sentit a la ràdio i no...
Res no feia pensar que podíem morir de manera tan sobtada.
Bé, doncs, Campos, n'anirem parlant també aquesta setmana.
Avui també parlarem una mica més d'aquest Barça
que ahir vas rezar a Montjuïc 5-0.
Alguna alegria tindrem aquesta temporada, no?
Sí, home, tampoc.
És un partit, però ahir va estar molt bé, la veritat.
Estem molt entusiasmats tots, no?
Home... Una mica massa.
A veure, dimarts, el Champions és un rival feble,
però, vaja, sí que és veritat que cada moment el que es veu il·lusiona.
Doncs, Campos, una abraçada, cuida't.
Vinga, bon dia, adeu.
Quatre minuts per arribar a un quart deu del matí
el suplement amb la Núria Oriols, l'Oriol, Marc Lana,
Pardo de Vera i el Marc Molins.
Deixeu-me saludar-vos ara amb calma i reposats.
Com esteu? Fantàstic.
Després d'haver compartit ones amb José María García,
Marc i jo estem molt millor del que hem entrat.
No t'has atrevit a fer-li cap pregunta.
No, perquè crec que és una de les figures que més respecto el món.
No, no, i no parlo amb broma.
Hi ha una biografia espectacular de...
Crec que la va escriure Vicente Jiménez,
exdirector Junto al Mundo,
que es diu Buenas noches y saludos cordiales,
que és una biografia de José María García,
que és espectacular.
Recomano també molt el documental que deia el Xavi Campos.
És fantàstic. Que és fantàstic,
perquè José María García, malgrat aquesta aparença
de polemista, sobretot als últims anys,
o aquest distanciament que ha tingut
la feina i la professió, perquè des del 2002,
que no es posaven uns micròfons en un programa propi,
és un dels millors periodistes que hi ha hagut a l'Estat,
amb diferència.
No només pel que va fer la ràdio
o pels diners que ingressava, que va ser un...
Crec que el primer periodista en supera els mil milions
de pessetes anuals de sou a Espanya,
sinó també perquè va començar
com a redactor, reporter,
en un diari que venia al franquisme,
el diari Pueblo, si no recordo malament.
Vull dir que és un home amb un olfacte per la notícia espectacular
i és una veu d'aquelles que sempre s'ha de tenir en compte.
Avui, perquè no procedia, però seria molt divertit
saber què pensa d'aquest...
no sé com dir-ho, d'aquesta ressurrecció
que ha tingut aquesta setmana José María Aznar,
perquè és un dels seus antagonistes.
De fet, ell culpa a José María Aznar del que li va passar quan el van fer
convidar a marxar del grup telefònic
en aquell moment quan comandava les nits
a on de cera.
Vull dir que és un tio d'aquells que se l'ha d'escoltar sempre
i que té una cosa d'aquelles que fa la gent
que ja és gran, que és anar a tots els enterros
perquè la gent vagi al seu enterro.
I per això sempre parla molt bé dels morts,
perquè parlin molt bé d'ell quan es mor.
I és una al·lògia.
Jo respecto molt la gent que col·lecciona tarjetons d'enterros.
A veure, Marc Molins, com ha anat l'estiu?
Ha anat fantàstic.
Perquè aquí, diumenge passat, vaig tenir l'Anna Pardo de Vera,
l'Oriol Marc i la Núria Riols,
i vaig posar falta.
És que he tingut estiu i reestiu.
És a dir, he tingut un gap després...
Torna moreno encara, eh, el Marc?
La morena és molt morenitori perquè és un moreno d'Escòcia.
O sigui, que passa moreno allà.
Temerit posar-se...
És el típic tio que es posa camisa clara
per ressaltar encara més el seu moreno.
Un cosa que respecto molt.
Què hi feies, a Escòcia, Marc?
Hem tingut un reestiu.
Ja em coneixeu, segur que jo soc un superaficionat,
un malalt, diria, del golf.
Escòcia és la meca del golf.
Llavors vam organitzar una competició fantàstica
amb vuit escocesos contra vuit catalans
a casa del Jaume Barger.
I...
I...
En fi, quatre dies d'una intensitat esportiva i competitiva...
La veritat és que molt, molt, molt divertit.
Una cosa fantàstica.
Una mica més i no tornes, eh?
Una mica més i no torno.
Et passes que ja començaven a arribar aquestes borrasques
que es van instal·lar just el dia que marxàvem.
I això també em va ajudar,
va passar abondant ja l'agenda, no?
Però si no, m'hauria quedat, efectivament.
Tenim molta teca política,
perquè avui els diaris van més que carregats
amb entrevistes i declaracions interessants,
unes de les quals potser porten una mica de cua.
Les escoltem, les repassem
i, evidentment, les comentem.
Yolanda Díaz,
avui entrevista a La Vanguardia
i sobre la possible investidura de Pedro Sánchez
i sobre l'amnistia diu això.
Estamos hablando de un acuerdo social y político.
No es una ley de amnistía.
Acaba en una ley orgánica de amnistía.
Pero le antecede un acuerdo que es social.
Cuando digo que es un acuerdo social
es que tienen que estar los empresarios,
los sindicatos y los empresarios
y los sindicatos y la sociedad civil dentro de ese acuerdo.
Y es político.
Y cuando hay un acuerdo no cabe unilateralidad alguna.
Yolanda Díaz, la veu de sumar
que fa uns dies, recordem, es va reunir
amb Carles Puigdemont a Bàter-lo
amb una foto més que significativa.
Una altra veu de l'univers dels comuns.
Ministre d'Universitats amb funcions Joan Sobirats.
Atenció al que apunta el diari ara,
perquè, més enllà de posar el focus
en la llei d'amnistia, va una mica més enllà
quan se li pregunta si aquesta llei
o el que... si...
l'eufemisme que trobin
per parlar d'amnistia,
s'hi ha d'incloure també els policies de l'1 d'octubre,
diu això, Joan Sobirats.
Jo penso que el que s'ha d'intentar
és incorporar tots els elements
que formen part del conflicte per totes les bandes.
I, per tant, jo crec que això
ha de formar part de la negociació.
Però penso que tindria tot el sentit.
Una altra veu.
Podem aprofitar també per pressionar Pedro Sánchez
i diu que Irene Montero
ha de continuar sent ministre d'Igualtat.
Que Irene Montero y su equipo
sigan al frente del Ministerio de Igualdad.
Y lo propongo formalmente.
Queda muchísimo trabajo por hacer
y queremos que lo haga Irene.
Això és el que apuntava Joan Belarra.
Més elements que poso damunt la taula
perquè aquest dimarts, dia 19 de setembre,
és una data clau.
Els ministres d'Afers Europeus dels 27
a proposta d'Espanya inclouen el català,
el gallec i l'ausquera a la llista
de les 24 llengües oficials de la Unió Europea.
No serà fàcil.
La mesura s'ha inclòs en poc temps d'intel·lació
i alguns països com França o Suècia
es rufen el nas.
Per això aquestes últimes hores hem vist catalans internacionals
com Pep Guardiola o Sergi López
reclamant que se superin els esculls.
D'aquesta decisió de dimarts,
de la decisió d'Europa,
serà clau per facilitar
que Pedro Sánchez repeteixi la Moncloa.
És una condició dels 7 diputats de Junts
que aquest cap de setmana han recordat
que sense català a la Unió Europea
no hi ha acord.
I això és el que diu aquestes últimes hores
Míriam Nogueres de Junts.
Si el PSOE vol negociar amb Junts,
ja sap perfectament quin és el nostre marc de negociació
i que no es pensin
que el temps els arreglarà els problemes
com feia Rajoy perquè es poden endur sorpreses.
I això va pel català i també va per l'amnistia.
I Marta Rovira d'Esquerra,
secretari general,
també intenta fer valer els vots dels republicans.
No anem bé, no anem del tot bé.
I Esquerra Republicana no es vol trobar
en una negociació d'últim minut
amb concessions d'última hora
amb finalitats clarament partidistes.
No hi serem.
Anna, com ho veus?
Bueno, veo que estamos en un momento de negociación
muy, muy enredada.
No sé si és el que vol dir,
pero hay una negociación muy, muy evident
en donde los máximos
se siguen poniendo sobre la mesa
y donde hay varias posturas,
aunque parezca que solo hay dos,
en realidad hay varias posturas encontradas.
Una de ellas es la del independentismo,
por supuesto,
con sus dos condiciones,
las lenguas catalanas y la amnistía.
Luego lo del referéndum
podría hacerse con...
más con compromisos a largo plazo
que inmediatos.
La amnistía y lo de las lenguas cooficiales
sí es inmediato.
O sea, lo quieren ya.
Y después está la postura
del Partido Socialista
que, además de estar dispuesto
a hacer esa amnistía,
o como se llame,
el encaje del perdón
de todos los judicializados
por el procés,
tiene que construir un relato
que les sirva y está en ello,
se está viendo por las últimas declaraciones
de los miembros del gobierno
que les sirva para enmendar sus propias decisiones
en 2017.
No olvidemos que el Partido Socialista
apoyó a Mariano Rajoy
en la aplicación del 155.
Y, en fin, aunque había voces discordantes,
Pedro Sánchez llamó a Mariano Rajoy
y se puso completamente de lado
del Partido Popular.
Entonces, la posición del PSOE es muy complicada
y en el medio está Sumar
y otras fuerzas
como Bildu y el PNV
que quieren ese acuerdo
y, por lo tanto, van ayudando
a su manera,
también, quiero decir, a su manera
porque también tienen que sacar tajada
de todo esto, claro, no van a vender
su alma al diablo, es decir,
no van a vender su alma al pacto.
Y yo creo que es un momento
de máxima tensión
en donde no hay que olvidar
que hay un señor que va a intentar ser investido
los días 26 y 27
que es Alberto Núñez Feijol,
candidato del Partido Popular
y que ha desaparecido completamente
de la primera línea
que es quien debiera de estar en esa primera línea
con negociaciones y demás.
Se ha rendido completamente a los postulados
más duros de su partido
y entonces es como, digamos,
la otra pantalla, pero pantalla secundaria,
sin ninguna duda,
el panorama político actual,
por resumirlo así muy agotepronto.
Marc.
Sí, jo, a mi el tema de l'amnistia
no puc evitar
deixar fer un enfoc molt professional,
molt tècnic, molt jurídic, no?
A banda d'això, no vol dir
que em rogui cap tipus d'autoritat
perquè al final la qüestió legal
i jurídica també està molt imbuïda
de tot el posicionament personal.
Però per mi hi ha dos paràmetres essencials
quan parlem de l'amnistia que són
el consens necessari i l'abast.
Les dues qüestions són molt opinables
però jo el que he fet aquesta setmana
d'una forma molt pintoresca,
però he intentat analitzar
les quatre amnisties
que s'han promulgat a Espanya
durant el segle XX.
Perquè parlem molt de l'amnistia del 77,
però n'hi ha tres abans.
Hi ha un amnistia al 24, hi ha un amnistia al 36,
hi ha un amnistia al 76
i hi ha un amnistia al 77.
I em dóna la sensació
que aquesta idea
que tots verbalitzem,
aquesta gran necessitat
d'un consens,
jo el que he pogut inferir
d'aquest anàlisi molt pintoresc,
insisteixo,
és que aquest gran consens no s'ha donat.
Ni a l'amnistia del 77,
que ha tingut una eficàcia induptable,
ni a l'amnistia del 77
es va obtenir aquest gran consens.
És veritat que la distribució de vots favorables
al Congrés és clarament favorable
perquè només hi ha l'abstenció,
curiosament, d'Aliança Popular.
Hi ha una enorme majoria
però aquesta idea
que hi ha d'haver un sentit col·lectiu
que podríem xifrar
en termes molt pedestres
amb un 90%, no, no s'ha donat mai.
Sempre hi ha hagut parts discrepants
i parts sensibles
dintre del que és l'univers polític.
Pel que fa a l'abast,
sí que les normes d'amnistia
han tingut un abast
més enllà de lo subjectiu.
Només s'han fet exclusions
per tipologies delictives.
Perquè s'ha dit que no es pot amnistia
un delicte de sang.
Hi ha una exclusió de l'abast
molt vinculat a la gravetat del fet delictiu
però no a persones o a bandos.
Per tant, jo suscric
i també és el meu criteri
el plantejament del ministre Castells
quan fa aquesta crida
que l'amnistia, si finalment s'aprova
o almenys quan es negoci,
tingui aquesta dimensió de 360 graus.
Que no hi hagi exclusions
més enllà d'unes tipologies
que s'han donat.
I a partir d'aquí, Roger, si em permets,
ja acabo, un posicionament personal.
Per tant, ser més tècnic el primer, el personal.
Jo penso, honestament,
que aquesta política
de destençar,
aquesta política d'extendre la mà,
la política del perdó
o la política ha donat un resultat.
És a dir, els indults han funcionat.
Els indults han funcionat.
És una obvietat
que la Barcelona, la Catalunya del 17,
la Barcelona-Catalunya, singularment, del 23.
Jo crec que està funcionant.
Crec que generar 2.000 persones,
2.000 condemnes,
si és que haguessin de ser condemnes,
no contribueix.
Per tant, penso que és un mecanisme polític
idoni.
És un mecanisme polític que,
a pesar dels dubtes que genera a nivell constitucional,
és perfectament homologable,
que s'ha fet servir anteriorment,
que dona un resultat positiu
i que hem de fer aquesta aposta col·lectiva,
per aquest consens i per continuar donant passos endavant,
per sortir i acabar
amb l'escoll amb el que estem instal·lats.
Per això penso
que el plantejament en ocasions
que està tenint o que està fent
els eventuals beneficis
per aquesta amnistia que col·loquen,
continuen parlant de màxims, d'exigències,
és un plantejament
que és tècnicament arriscat perquè contribueix
al trencament inclús dintre del grup
que sembla cada amnistia.
Les paraules d'Ayolanda Diaz avui per mi són extremament preocupants
quan sembla que estableix
o comença a parlar d'una sèrie de límits interns
dubtant sobre si ella mateixa els donaria.
Crec que s'ha de ser més generós
si volem donar passos endavant
i continuar evolucionant.
Núria.
Sí, jo de moment veig posicions incompatibles
entre elles,
perquè el que diu avui Ayolanda Diaz
és que s'ha de renunciar a la unilateralitat
i que ha d'haver-hi un acord social
més enllà del polític per l'amnistia
em sembla incompatible amb el plantejament
de l'expresident Puigdemont
quan diu que no renunciarà explicitament
a la unilateralitat
i que l'amnistia s'ha d'aprovar
abans de la investidura.
Quan Míriam Noguer es diu que
Junts ja ha posat sobre la taula
el marc de negociació al PSOE,
el marc de negociació no només té a veure
amb el contingut, sinó que també té a veure
amb el calendari.
I la condició
d'aprovar-la
l'amnistia abans de la investidura
és una qüestió que de moment Junts
no està flexibilitzant
i em fa l'efecte que això
al PSOE
ho veu molt complicat
perquè sí que és cert que seria
pagar per avançat, com diu Junts,
però això posa al PSOE
en una situació que voldria dir que
aprova l'amnistia abans de tenir els vots
per la investidura
i per tant s'arrisca
que pugui passar qualsevol cosa
i anar a unes noves eleccions.
Els dos plantejaments
de la negociació de l'amnistia per tempo
em sembla incompatible
si algunes de les dues parts
no flexibilitza aquests posicionaments.
Llavors, per l'altra banda,
a mi també em sembla complicat
que Junts faci algun moviment similar
al que va fer Oriol Junqueras abans dels indults
i recordeu que he de veure un article a l'Hara
en què feia una declaració
sobre l'1 d'octubre.
Crec que Junts
o almenys Puigdemont
no sé si està disposat
a fer un moviment semblant
per aconseguir l'amnistia.
Llavors,
dependrà de fins a quin punt
el PSOE també aguanti la pressió
interna dels seus propis
varons per aprovar
una amnistia quan l'altra part
no sembla parada
i disposar de renunciar
a res de la unilateralitat
per tirar-la endavant.
Sí que és cert que quan
es pregunta Junts
quina és la sessió que fa
amb aquest plantejament,
el que ve a dir és que en campanya electoral
vam dir que no aprovaríem
l'investidura de Pedro Sánchez
i estem negociant l'investidura.
Per tant, aquí hi ha una sessió, segons ells,
i també hi ha una altra sessió
que és que el referèndum
no és una condició prèvia
per donar els vots a Pedro Sánchez.
Això és una posició
que durant la campanya
va ser molt llargament.
Llarga i desgraciadament la vam seguir.
Amnistia i autodeterminació
eren dues condicions i l'autodeterminació.
Ara de moment només és amnistia.
Ara ha desaparegut de les condicions prèvies.
Teniu algun dubte que si realment hi ha una amnistia
per part de...
aconsegueixin tenir una amnistia,
la condició de l'amnistia no serà...
si heu de donar alguna garantia
que no ho tornareu a fer?
Clar, tenint en compte
com es van donar els vots...
Doncs aleshores anem a repetició electoral.
Però és difícil.
A veure, Oriol, un moment.
Aquí hi ha una cosa
que crec que han passat molts anys
i podem parlar de manera molt clara.
A mi m'agradaria saber
si junts o qualsevol element
en mainstream de l'independentisme
creu veritablement en la unilateralitat.
És a dir, una cosa és dir que tu
no renuncies a la unilateralitat,
com fa Carles Puigdemont,
que em sembla una cosa perfectament legítima.
L'altra cosa és que
quin gest unilateral ha tingut l'independentisme
en mainstream els últims 6 anys?
Jo crec que cap l'independentisme ha tingut les institucions
en els últims 6 anys, ha tingut el govern de la Generalitat,
ha tingut la presidència al Parlament
en diferents etapes, fins i tot amb una persona
dialècticament abrandada com Laura Borràs
i jo no he vist cap gest de desafiament a l'Estat.
Potser a la unilateralitat ja s'hi ha renunciat
per la via dels fets i ara s'intenta dir
que retòricament no hi has renunciat.
Crec que això també és important de dir.
Comparteixo amb tu, Núria, però totalment,
a dir-ho, i en aquests últims dies hi he pensat molt,
quin ridícul faria el PSOE
si aprova l'amnistia i després nota els vots garantits de Junts.
Seria un ridícul històric.
I no veig a Pedro Sánchez...
No veig a Pedro Sánchez fent un ridícul
d'aquestes característiques tenint en compte el seu futur.
També és veritat, això l'Anna ho coneix millor, però...
Pedro Sánchez és la típica persona
que ens ha sorprès de moltes maneres els últims anys.
Si Pedro Sánchez interpreta a Carles Puigdemont
li està inflant massa els cascos,
per dir-ho fi,
però pot sortir un dia de novembre, mitjans de novembre,
i dir-li, mireu, senyors, jo no penso ser-hi més
davant d'aquest senyor, ja ha anat la senyora Díaz a reunir-se,
potser ell envia algun amissari algun dia,
hem fet tot el que hem pogut,
i jo no em plegaré als independentistes,
soc més espanyol que el pal de la bandera,
voteu-me a mi i no a Faijo,
perquè gràcies a mi Espanya continuarà unida...
I li anirà molt bé les eleccions.
I li anirà bé, com sempre, amb aquestes eleccions.
Després, sobre el paper de Violanda Díaz,
quan demana un acord social amb empresaris i tal,
a mi només em ve una cosa al cap,
que és que ella també té moltes ganes de sortir a la foto,
la manera que té ella d'influir en aquest moment polític
és si hi ha un pacte per l'amnistia,
hi ha el senyor Garamendi i els sindicats,
el Garamendi és el president de la Patronal,
home, ella es pot aparèixer com a armesora d'un acord,
i per això també la vam veure l'altre dia
anant a Waterloo a reunir-se amb Carles Puigdemont,
que era una reunió que feia temps que estava preparada,
i aquestes reunions, com la que hi va haver l'altre dia
entre el PNB i Junts, no es fan en dos dies.
És com els fitxatges, o el Messi fitxat per l'Inter de Miami
en dos dies, home, no,
això són contractes que estaven redactats fa 6 mesos,
com a mínim, en el cas de Messi, en el cas de Puigdemont,
el PNB i Holanda Díaz,
tot això sorgeix del nou escenari del 23 de juliol
i s'ha de treballar, i després una última qüestió,
que és el primer detall que treies tu,
el Irene Montero,
crec que Joana Bellarra
sí que és una exigència a Pedro Sánchez,
perquè Pedro Sánchez si presideix el Consell de Ministres,
ell qui ha de triar els ministres,
però sobretot és un missatge a Holanda Díaz de
seguir, que... La vas treure de la llista?
Però ara vull que continuïs de ministre.
També em sorprèn, a mi Irene Montero és una persona
que crec que és de les polítiques més preparades que hi ha
en aquest país, i crec que se l'ha sotmes a un judici
molt injust amb la llei del només sí a sí,
malgrat que segurament en pecat,
com a vegades fa una part de l'esquerra d'arrogància
en els seus plantejaments, i no tenir en compte
que no estan sols al món, vull dir que una cosa és una decisió
que prens tu, i l'altra, com interpretar al món
la decisió que prens tu, no és el mateix tenir raó
que fer les coses bé, però em sorprèn,
sincerament, jo em pensava que el 15M
no anava de noms, sinó que anava de polítiques,
i es resulta que també va de noms. Fa gràcia.
Anna. Hace tiempo que va de nombres.
I tant. Lo de Podemos,
y es un error en mi opinión, claro,
porque efectivamente no es lo mismo
tener razón
que hacer las cosas bien,
y lo que fue un desastre fue la gestión
del posterior
de la aplicación de leyes,
de la ley del solo sí a sí,
no la ley del solo sí a sí,
sino la gestión de la comunicación posterior
jurando y perjurando que no se iban a producir
rebajas de condena cuando había organizaciones
progresistas que te habían avisado de que había
que meter la enmienda. Pero no voy a entrar
en el debate jurídico porque yo creo que Irene Montero,
según me han dicho, no va a volver
a ser ministra de Igualdad.
Y además, viendo lo que está pasando
y lo que están diciendo, sería un error
que vuelviera a ser ministra de Igualdad
porque, bueno, ayer mismo ella
en el meeting cargó contra
culpo al lado del PSOE,
es decir, cómo vas a poner a una ministra
una persona que ya va yendo por delante
arremetiendo contra la otra parte.
Si de algo
quiere romper Pedro Sánchez
es con los lidos internos que tenía antes
durante esta legislatura
que ahora está en funciones el gobierno.
Así que yo creo que no,
que no va a ser ministra de Igualdad.
De todas formas, Podemos dice que va a apoyar igualmente
la investidura, no va a poner esa condición
en caso de que se produzca.
Luego hay varias cosas que me gustaría
yo creo que el tema de la unilateralidad
es tan matizable
como el tema de la propia amnistía.
Quiero decir, la unilateralidad
supongo que también
se puede interpretar
como una mayoría absoluta
de la que el independentismo carece ahora
y que no es...
O sea, que podría conseguir a medio plazo
volver a conseguir la mayoría representativa
que tuvo en el parlamento.
Y yo creo que ahora mismo
ni el Estado reaccionaría igual
salvo que gobiernen PP i Vox,
que ahí ya no quiero piderme las manos,
ni el Estado, ni el gobierno reaccionarían igual
ante una mayoría potente del independentismo
si se quisiera plantear un referéndum
ni las condiciones son las mismas
frente a un...
Yo creo que en estos momentos, si algo está intentando
también en el gobierno, es ampliar
la cultura democrática del país, diciendo...
Oiga, miren, en este país
no se puede gobernar sin los territorios.
No se puede gobernar sin las mayorías nacionalistas.
No se puede gobernar
incluso sin las mayorías independentistas.
Entonces, hay esa visión
de la España plural
que el gobierno, que Pedro Sánchez
básicamente está tratando de traducir
y que forma parte de su relato.
Por lo tanto, dentro de ese relato
la unilateralidad no se concibe
como se concibió en el 2017.
Es decir, vamos a declarar la independencia
sí o sí durante unos segundos.
No, la unilateralidad se concibe
si el independentismo logra una mayoría suficiente
como la que tuvo ya en su día,
pese al 155,
pese a los palos de la policía,
pese a todo eso, habría que darle
una oportunidad al tema del referéndum.
Porque es una cuestión democrática.
De pura democracia.
Si los catalanes votan independentismo
no se puede hacer oídos sordos
como se hizo en su día.
El que passa, Anna, que ja des del 2021
hi ha majoria absoluta independentista al Parlament.
Vull dir que no hi ha...
Ja, però no traduces...
Està en minoria.
Sí, però està en minoria...
Hi ha una ruptura entre Esquerra i Junts...
Sí, però precisament pel tema del procés.
És a dir, jo no crec que encara que hi hagi
una majoria molt àmplia a Catalunya,
al Parlament,
doncs l'Estat no, de moment,
no s'ha vist disposat a anar a votar aquest referèndum.
Existo que sí. Si no, gobierna Feijó i Vox.
O sea, el PP i Vox.
El PSOE tampoc ho ha fet disposat
al referèndum.
No hablo del PSOE en general, hablo de Pedro Sánchez
mientras él presida el gobierno.
Y claro, eso tiene un plazo, evidentemente,
porque no creo que Pedro Sánchez se vuelva...
Al menos no es su intención en este momento
volver a presentarse a unas elecciones
más allá de esta legislatura que quiere conseguir.
Abans de parlar
de l'amnistia i fins i tot del referèndum,
hi ha un escull que sembla més senzill,
però que és incert, que és el d'aquest dimarts.
Perquè Junts ha dit que si aquest dimarts
la cosa no va bé,
potser retira el suport directament a Sánchez
i no comença ni la negociació.
Aleshores, a veure, què ha de passar aquest dimarts?
Aquest dimarts, teòricament,
hi ha una trobada important,
important, data clau.
Els ministres d'Afers Europeus dels 27
han de decidir si a proposta d'Espanya
inclou al català el gallec i l'ausquera
la llista de les 24 llengües oficials de la Unió Europea.
No és fàcil perquè hi ha alguns països,
especialment França, Finlandia o Suècia,
que no ho veuen clar.
Aleshores,
i perquè també aquesta ordre del dia
s'ha posat amb poc temps d'antelació,
perquè és una condició que va passar fa unes setmanes
quan hi ha coses també a nivell europeu
que això és negociar amb molt més temps d'antelació.
Això es va demanar el 17 d'agost, de fet,
amb una carta a les 6 del matí del ministre Álvarez
dirigida als representants de la Unió Europea
per incloure aquesta qüestió d'ordre del dia.
Teniu algun input del que pot passar aquest dimarts?
Aviam.
Aquests dies s'està intensificant la campanya
també des del govern, des de l'estiu exterior,
si anaves tu abans també, Roger,
el tema del vídeo de Pep Guardiola,
perquè ja ho tinc inquietut, perquè va dir primer Suècia,
si no recordo malament, després Finlandia.
En relacions internacionals, normalment,
sempre hi ha un preu que has de pagar
a saber què vol Suècia, a saber què vol Finlandia,
de l'Estat, a canvi d'aprovar això.
Crec que en relacions internacionals sempre ens volem així.
França és diferent, perquè França és un país
on jo no li tinc molta simpatia. Jo crec que entre bolteris i tant,
França no fa res de bo.
Jo defensaré capa i espasa, podríem estar una hora parlant d'això,
però França és evident que
li fa tanta gràcia al català
com a Espanya.
Fins fa dos dies també li feia gràcia al català.
Vull dir que això és evidentíssim que França no voldrà.
Hi ha fórmules intermitges.
Pot ser que això o que no s'acabi de votar
o que no es rebutgi, sinó que s'ajorni
per continuar negociant.
També és veritat, des del punt de vista de Junts,
és normal, ho deia abans molt bé la Núria,
el fet de cobrar per avançar en les negociacions,
és normal que tu vulguis tenir això provat per demostrar
ei, no només vaig forçar el govern espanyol a fer-ho,
sinó que he forçat el govern espanyol a forçar tota Europa
a acceptar el català com a oficial que oficial que sigui.
Però també és veritat que
fins on jo sé, Pedro Sánchez
no presideix el govern de Suècia,
no presideix el govern de Finlàndia,
gràcies a Déu tampoc presideix el govern de França.
Doncs segurament no està a les mans
del ministre d'Exteriors Espanyols tampoc.
Què votaran els ministres en aquesta reunió?
Vull dir que Espanya pot fer pressió.
De fet em sembla que va ser divendres que va sortir
que Espanya s'oferia a pagar
tot allò vinculat als costos de traducció
i el que sigui.
I és veritat que això, els costos de traducció, poca broma.
Crec que el 40% de la despesa del Parlament Europeu
és en traduccions i de totes les coses que es fan.
Bé, tots els documents han d'estar en tots els idiomes possibles
i que t'obre
un maló de la plurinacionalitat
en altres estats europeus.
Però al mateix temps, home, el català
té més parlants que llengües
de països que estan en contra d'això.
Suèco i finès,
per exemple, perdó.
Sí, jo crec que no només a banda de Finlàndia
i Suècia, que han expressat els dubtes públicament,
segons les informacions
que hem pogut llegir divendres,
la majoria de països van expressar els mateixos dubtes
legals, pressupostaris i també polítics.
Llavors, depèn de la pressió que faci
Espanya d'aquí a dimarts
i l'oferiment d'assumir
els costos de traducció és un gest,
doncs es podrà tirar endavant o no.
Jo crec que si arriba
a la reunió
i Espanya veu que no té opcions
de tirar endavant, retirarà de l'ordre del dia
i estirarà la pilota endavant
perquè hi ha dues reunions més
que podrien incloure aquesta qüestió
abans del termini màxim de la investidura
que és el 27 de novembre
i és en concret el 24 d'octubre
i el 15 de novembre.
Per tant, hi haurien dues oportunitats més
perquè això pogués tirar endavant.
Mentre això es mantingui viu,
jo crec que les converses de la investidura
doncs poden seguir endavant
però que si això no s'acaba complint
abans de l'elecció de Pedro Sánchez
no crec que Junts acabi donant suport al PSOE.
He d'anar a la publicitat, però abans.
Marc, vull saber què en penses
d'aquesta proposta del Joan Sobirats.
Bé, no és una proposta perquè
surt arran d'una pregunta que li fan al diari Ara.
Quan se li pregunta si s'ha d'incloure
els policies de l'1 d'octubre
en aquesta llei d'amnistia.
D'entrada, Roger, tècnicament
és possible, és a dir, és possible
el primer article de qualsevol llei d'amnistia
té per objecte definir l'abast
i tu pots dir que entra, que no entra,
és a dir, pots definir en positiu,
pots generar exclusions.
Per tant, efectivament,
és una part important del debat.
Qui estaria inclòs en aquesta
eventual llei d'amnistia?
La resposta crec que ha de ser fruit
precisament d'aquest màxim consens
i aquí cadascú tindrà la seva opinió.
El meu entendre no només és possible
sinó que és una exigència.
La diferència que té una llei d'amnistia
respecte de la legislació ordinària
habitual
és que l'amnistia té una base,
té un fonament de naturalesa
molt ètica.
És un fonament diferent.
No respon a una necessitat jurídica
puntual com social col·lectiva.
Des d'aquesta perspectiva
més ètica, i la paraula ètica de vegades
és una mica massa gruixuda,
però des d'aquesta perspectiva generar exclusions
no justificades,
com seria justificat, per exemple,
deixar excloure delictes de sang
però generar exclusions
en atenció al cantor
des del qual s'ha pogut cometre aquest accés
generar exclusions
crec que victimitza i que no contribueix
a aquesta solució ètica que insisteixo
per suposar la llei d'amnistia.
Sobre aquesta qüestió algú vol dir alguna cosa més?
Sí, que jo aquí també torno a veure
una incompatibilitat important
en la negociació.
Això és on passaran els independentistes?
Segons la conferència que va fer a Brussel·les-Puigdemont
no, perquè va dir que no acceptarien
una amnistia que equiparés víctimes i victimaris.
Si aquest posicionament s'acaba modulant
en la negociació i acabant d'acceptar...
No té gaire sentit, no?
Digues, Ana.
Només veig incompatibilitats avui.
Sí, no, és que jo no ho sé.
Estic d'acord amb el tema dels delictes de sang,
però no oblidem que quan es va fer l'amnistia
després del franquisme
prèvia a la Constitució espanyola,
ahir, no sé,
delictes de sang, home,
tot el franquisme va quedar sense judici.
I allà hi havia més delictes de sang
que en tota la història de la democràcia junta.
Llavors, bé, delictes de sang.
No, no hi haurà delictes de sang.
En tot cas,
que em consti a mi, no hi ha hagut delictes de sang.
És inevitable
que també la policia
que aportava als votants del referèndum
vagi incluïda en l'amnistia.
És inevitable.
És que...
No sé com dir-ho, però hi havia una desigualtat
de forces també a l'1 d'octubre.
Sí, com el franquisme.
Sí, bueno...
No tant per això...
És una cosa, però jo crec que és...
Sí, que l'amnistia
ha d'incluir el marcador a zero.
Diguem-ho en aquesta expressió, que tampoc és gaire exacta.
No, però crec que és en certat,
perquè les tasques de mediació
de l'indecari Urcullo a la tardor del 2017,
una de les coses que deien als whatsapps
que enviava Marta Pascala a Sant Vila era
que el terreny de joc tornés a ser practicable.
Perquè el terreny de joc tornés a ser practicable
perquè hi ha uns que per les seves accions
no tindran cap conseqüència penal
i assumir que els altres, és a dir,
la policia de l'1 d'octubre va actuar
en legítima aplicació del dret de l'Estat
on funcionava, per entendre'ns cap.
Crec que una pregunta bona a fer
és agafar qualsevol dels policies
que estan causats en aquests moments
i preguntar-li, tu vols ser amnistiat?
Jo crec que no.
Ells estaven aquí en nom de don Telaio.
Si no quieres, és el teu problema.
Si t'indulta o t'amnistien, et fots.
Si ets a la porta de la presó...
Totalment.
Va ser tema de discussió amb els indults.
I llavors dic això de la porta de la presó
perquè l'independentisme també és presoner
i no fa servir aquesta paraula
a la xar del fonest,
ho tornarem a fer de Jordi Cuixart
en l'última sessió del judici al Tribunal Suprem,
perquè ho tornarem a fer però ja no hi som,
perquè ja no som ni presidents d'OMNIUM
ni VIPM pràcticament a Catalunya.
Això, que és un marc de...
No sé com dir-ho.
És un marc d'actuació per l'independentisme
d'aquí no hem vingut a demanar perdó
i aquest judici és una farsa i no sé què, no sé quantos,
et van indultar i no vas dir res, està molt bé.
Va sortir com havies de sortir, només faltaria,
i el que s'ha de resoldre també
són els terminis d'inhabilitació de la gent.
Carles Puigdemont, quan pensa en l'amnistia,
també pensa en tornar a ser, en algun moment,
candidat, no només un home lliure, sinó també candidat.
Oriol Junqueras, si tu li preguntes,
home, tu vols tornar a ser candidat a la presència de la Generalitat?
No, i si es competirà amb Carles Puigdemont,
ja t'ho explico, això serà un festival.
Però, home... Festival.
Vull dir que tot això és molt divertit,
perquè jo veig en aquesta negociació,
i potser no ho veieu igual, eh?,
és la segona part de la tardor del 2017.
Hi ha molta gent que quan aborda les coses per segona vegada
també es vol arreglar la biografia.
I per arreglar-te la biografia, a vegades t'has de menjar
alguna que altra incoherència.
Carles Puigdemont, a les seves memòries escrites
pel seu amic Xavi Chirgo, el que diu és...
Hi ha un moment que parla del PNB
que els bascos s'hi cansaven que a part no els perjudica
pactar amb Espanya.
Home, això està bé, em sembla fantàstic.
Jo, si fos basc, no cal que us digui què votaria.
I a més, no cal.
Va, estigues, estigues.
No, no, però que tot això...
És una...
La negociació de la investidura de l'any 23
recull totes aquelles coses
que no van quedar resoltes a la tardor del 2017
i per això estan interessants.
Perquè hi ha molts traumes que aquesta vegada
sí que es poden més o menys resoldre,
que és una repetició electoral,
i ja veurem si la gent que ara té tan bones cartes
les tornarà a tenir després d'una repetició electoral.
Digues, Marc.
Amb 20 segons, és a dir, per resumir
l'essència del que jo penso que explica l'Oriol també,
és que al final,
i la Núria, hi ha un comú denominado l'Ana,
una llei d'amnistia
exigeix 3 ingredients,
3 requisits indispensables,
que són generositat, generositat i generositat.
És a dir, hi ha d'haver una predisposició,
hi ha d'haver qual l'amnistia
és una negociació a la que arribes
amb necessitats històriques,
d'arreglar biografies,
amb reticències, amb restriccions,
el caldo de cultiu no promet.
I aquesta generositat, malauradament,
no és una característica global
en aquest moment dintre de la nostra classe política.
Tres quarts de deu.
El Marc Molins, l'Oriol Marc, la Núria Oriols
i l'Ana Pardo de Vera, he de fer una pausa,
de seguida tornem al suplement de Catalunya Ràdio,
que tinc aquí Quiron Salut,
que ens està esperant des de fa estona.
Creixem a Badalona per a continuar cuidant-te.
Per això inaugurem un nou hospital d'avantguarda
amb professionals de prestigi,
servei d'urgències generals i pediàtriques 24 hores
i un tracte proper i personalitzat.
Nou hospital Quiron Salut Badalona.
Connectat a la xarxa assistencial
de Quiron Salut a Barcelona.
Quiron Salut. La salut persona a persona.
Fam de llibreries, de biblioteques,
de veure novel·les i còmics.
Fam de ballar i de veure altres ballar.
No dir-nos de teatre d'òpera de sarsuela
de concerts, de museus i exposicions.
Fam de reneixer, de reviure, de retrobar-nos,
cantar, llegir, escoltar, mirar, viure,
emocionar-te sense miraments.
Fam de cultura.
Ministeri de Cultura i Esport, Govern d'Espanya.
Una bona formació és l'impuls d'un país.
Per això, la nostra formació professional
és moderna, flexible i innovadora.
Perquè s'adapta a les persones i a nous reptes.
Perquè em forma el centre i a l'empresa.
Perquè em dona accés a un treball de qualitat.
Perquè em permet dia a dia millorar la meva formació.
Perquè ara sí,
la formació professional
l'empresa i la societat estan connectades.
Amb la formació professional
el futur és present.
Ministeri d'Educació i Formació Professional,
Govern d'Espanya.
Amb l'agenda Espanya Digital 2026
tots som protagonistes
de la transformació digital del nostre país.
Tant és si ets l'Edu, la Judit o l'Aureli,
si tens 20 o 80 anys, i tant és el teu origen,
si ets del camp o de la ciutat.
Benvinguda a Espanya Digital.
Aquí i ara, Govern d'Espanya.
Campanya finançada amb el fons Next Generation.
Pla de recuperació.
És quan tu ens mires
que connectem amb la realitat.
Que connectem amb la realitat.
Amb la gent que estimo.
Amb la gent que estimo.
Amb la gent normal.
Amb la gent brutal.
Nova temporada de TV3.
Ens movem, canviem.
I amb tu, comencem.
Som 3Cat.
Vols estar el dia en salut?
Fiscalitat i herències, alimentació, viatges o cultura?
Apunta-te a la nova temporada
de trobades amb experts de Vi65
i gaudeix dels consells de Josep Cuní,
Ada Parellada, Rafael Ignacio Barraquer i molts altres.
Inscriu-te a Vi65.cat
i reserva plaça per la jornada inaugural a La Pedrera.
Vi65, la nova comunitat sèniora impulsada pel RAC.
El suplement.
Catalunya Ràdio.
Som 3Cat.
Tenim paraules.
L'última vegada que vaig fer servir esta paraula
va ser el 2017.
Mal fes el favor.
Literatura, molta literatura.
Tenim paraules.
El podcast que a través d'una paraula en català
sobra a tot un món.
Origen, camí, etzar.
Quina etzar més magnífic.
Jogarem, riurem i reflexionarem sobre la nostra llengua
i ho farem en un programa farcit de gent apassionada pel català.
D'això no en tingueu cap dubte.
Us ho podem assegurar perquè nosaltres tenim paraules.
Tenim paraules.
El podcast sobre la riquesa del català
i la riquesa de Gràcia.
El suplement.
Ràdio amb esparit de cap de setmana.
Amb Roger Escapa.
Som al suplement, som a Catalunya Ràdio,
passant 3 minuts de 3 quarts 10 del matí
amb el Marc Molins, l'Anna Pardo de Vera,
l'Oriol Marc i la Núria Oriols.
Una pregunta tan odiós
que em digueu si creieu
que hi haurà investidura de Pedro Sánchez o no.
Em salto tot el tema del feijó
i tot això, les manifestacions.
Creieu que Pedro Sánchez
serà investit amb el suport
dels independentistes?
Podem dir que és d'hora per dir-ho?
No, perquè ara vull...
No, hay que mojarse y yo se ya llega
y me voy a mojar.
T'estàs guanyant el sou.
Us trauré el tall d'aquí 6 mesos.
El dia de Nadal, que anirem a repetició electoral,
us trauré aquest tall.
Digues, Ana.
Yo creo que sí que va a ser investido, sí.
Pero lo digo no con conocimiento mayor
que el de los demás, ni mucho menos.
Una corazonada, ¿no?
Una corazonada por cómo ha ido evolucionando Pedro Sánchez
en estos años.
Al que hemos seguido muy de cerca, aquí también en el programa.
Una que s'ha mullat. Oriol.
Jo te'n deixo pensar que Pedro Sánchez
serà investit amb els vots dels independentistes.
Crec que sí.
Només per compensar una mica.
Tal com estan ara les posicions, ho veig molt complicat.
I per tant, mira,
m'arrisco a la repetició electoral.
Tu, Marc, jo espero sentir-me'n aquest tall.
La meva resposta és sí i amb la investidura.
Bueno, si al final
hi ha repetició electoral, faltes tu, eh?
Sí.
Jo diré que crec que és massa aviat
per fer pronòstics.
No.
Hòstia, em dos fot la direcció del programa.
Crec que és massa aviat per fer pronòstics.
Són 5 minuts de 3 quarts del matí al suplement.
Avui us hem despertat explicant-vos
que ha mort Pepe Domingo Castaño.
Hola, hola!
Comienza!
¡Tiempo de juego!
El de los roles,
el de la emoción,
el del espectáculo,
el de siempre,
el clásico, el único,
el veterano,
el del sonido imprescindible.
El de la cadena...
¡Come!
¡Eh, eh, eh!
Quina manera de fer ràdio, eh?
Pepe Domingo Castaño ha mort aquesta nit de forma sobtada.
Tenia 80 anys.
Es dedicava a la ràdio des d'en Feia 60.
Hem saludat ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora,
el Butanito.
El Butanito, efectivament.
José María García i també el Xavi Campos.
Amb ell marxa una manera de fer ràdio.
¿De qué pipos queréis?
¡El piponazo!
La guerra de las pipas.
Yo soy tu pipa.
Vencedor...
por cao...
el piponazo.
Abre una bolsa de piponazo y es un olor.
Es un sabor.
La pipa y la rima.
Tant el Campos com el Butanito ens explicaven
que se n'anava no un periodista, sinó un radiofonista.
Un home que dominava el mitjà,
un inventor, un dissenyador de la ràdio.
Vull saludar aquesta hora el radiofonista
que tenim en aquesta casa, que és el Pere Escobar.
Bon dia, bon dia, Pere.
Hòstia, quina responsabilitat. Bon dia.
Clar, perquè...
d'alguna manera ets el nostre Pepe Domingo Castaño
en aquesta casa.
Pere.
Hola. Hola, Pere.
Digue'm. Em sents bé, eh?
Sí, et sento molt baixet, però no et sento.
Jo crec que és un tema del report-it
que t'has de pujar al retorn.
Ara ho arreglem.
No sé si el coneixies personalment, tu, el Pepe Domingo Castaño.
No, no, no, personalment no.
Però el coneixia, evidentment,
perquè, bé, parlaves tu d'un radiofonista.
Després d'aquesta entrada meravellosa
que he fet, radiofònica, eh?
Jo... mira, jo crec que era un record de la memòria.
Tenia aquesta... aquesta particularitat.
S'ha convertit en un record de la nostra memòria.
I això diu molt del que és la ràdio, no?
I quan ho he vist aquest matí,
doncs m'he quedat blanc,
perquè se'n va un trosset de la meva memòria,
perquè m'ha acompanyat mil vegades en mil llocs
des que feia la miri.
Imagina't si em parlo jo de blanc i negre.
I... i estava sempre present,
i quan el sentia, vosaltres recordeu el piponazo,
perquè és molt... molt... molt d'ara,
jo recordo els puritos regi, aquelles coses que feia, no?
I la seva particular veu, i la seva particular manera de fer,
doncs se'n va un trosset de la meva memòria,
i això per mi és el més gros que es pot dir de qualsevol persona,
perquè al final no som res, només som memòria, i el que deixem.
I aquest home ens ha deixat una feina
que ell ha fet d'una manera espectacular,
que a mi de vegades em feia patir,
perquè em feia una mica de vergonya quan cridava això del piponazo,
però... però que em sembla que forma part
com de la meva família.
Això parla també molt del que és la ràdio, no?
¿Tu creus que és una manera de fer ràdio que se'n va per sempre?
És a dir, no sé si té escola, tot aquest xou radiofònic dels anuncis,
no? No sé si encara hi ha gent que...
o això se'n va per sempre més.
Jo crec que se'n va anant, saps?,
perquè no tinc ara cap referent actual
de gent que s'hi dediqui, que faci aquestes coses.
No... no et puc dir...
Doncs mira, aquí o allà, o estan fent... No, això ho feia ell.
I des d'aquest punt de vista sí que se'n va.
El que li atorgo també el valor de canviar,
de fer-se gran, després de 60 anys,
doncs anar modificant la seva manera de ser
per encaixar encara dintre d'una societat que no té res a veure,
amb uns audience que són molt més joves,
i amb uns productes que també han canviat.
I això, hòstia, això no és tan fàcil, això és molt difícil,
i aquesta és el que ho ha fet.
60 anys de feina ja t'ho diuen tot, és que és una borrada.
Un record també per el PP Domingo Castanyol
a través del Pere Escobar,
que teníem algunes dificultats amb aquesta connexió.
Gràcies en qualsevol cas a l'Escobar
per també avui oferir-nos un record pel PP Domingo Castanyol
des del suplement.
Hem parlat amb l'Escobar, amb el José Mari García, amb el Campos.
En aquest matí diumenge al suplement,
ens han acompanyat el Marc Molins, la Núria Urriols,
l'Anna Pardo de Vera i l'Oriol Marc.
Tots quatre amb un pronòstic que us recordaré d'aquí unes setmanes.
No us demano el pronòstic de dimarts, d'acord?
No, de dimarts no us el demano.
Gràcies a tots quatre per haver-nos acompanyat.
Que tigueu un bon diumenge.
Fem una petita pausa.
Al suplement de seguida arriba la notícia.
Ens actualitzem amb les notícies.
La setmana tràgica i, a partir de dos quarts d'onze,
avui al suplement una conversa amb Xantal Llovina.
Xantal Llovina, que ha superat un càncer,
que està recuperada, que ho vol explicar,
que s'ha tornat a posar davant dels micròfons de Catalunya Ràdio
a través del Revolució 4.0,
que està preparant un nou podcast també a Cat Ràdio
i que avui el suplement explicarà
com ha passat els últims nou mesos de la seva vida.
Jo, quan vaig començar a fer quimioteràpia,
em vaig fer amiga de la químio.
I és una cosa que em va recomanar la psicòncòloga d'Oncolliga,
la Lídia Acaba,
que, clar, hi ha gent que es tensa molt a l'hora de fer quimioteràpia,
perquè estaràs endullada dos hores en el meu cas,
també pot ser més hores, tres, quatre, depèn del...
I aquí, màdicament, t'està curant.
Per tant, tot i que et deixa cao
i et deixa amb ganes de vomitar sense gaire força,
amb fatiga, t'està curant.
Llavors, jo dic que el que em va fer més por
no va ser la quimioteràpia,
el que em fa posar el dia que el metge em diu el 24 de novembre.
Tens un tumor...
A partir de dos quarts d'ons,
avui la conversa sencera amb la Xantal Llevina al suplement.
Ara tornem.
Aquests equips d'arreu del món
s'enfrontaran a més de 50 nusos de velocitat
en aquesta primera regata tan esperada.
Viu la 37a Copa Amèrica,
del 14 al 17 de setembre a Vilanova i la Geltrú.
Senyores i senyors, bon dia.
Són les 20 de Catalunya Ràdio.
Seran els 40 anys de Catalunya Ràdio.
Gràcies per ser-hi i per molts anys.
Fem el partit a la TTT.
40 anys descobrint, 40 anys informant,
40 anys entretenint,
compartint, explicant, escoltant,
40 anys avançant
i seguint caminant plegats per arribar més lluny,
perquè el futur ens espera.
Atenció, Catalunya.
Teniu paper i boli? Doncs vinga, va, apunteu.
Qui soc? El que fas per als pobles.
Sí, val molt bé, però com es diu?
Torna el foraster.
No passa res. Pots aguantar?
Amb noves històries i noves aventures.
És que pot sortir malament.
Dilluns a la nit a TV3,
estrenem temporada a Camprodon.
Lincoln.
El teu enllaç amb la cultura.
A Catalunya Ràdio.
El 24 de setembre,
en marc de les festes de la Mercè,
el Pla de la Catedral de Barcelona
acollirà la 73a edició
del Concurs de Colles de Cerdana Esportiva.
Una edició que començarà a les 11 del matí
i que comptarà amb la participació
de la copla, la principal del Llobregat.
Més informació a portalcerdanista.cat,
recomanat per Catalunya Ràdio.
Lincoln.
L'Orquestra Sinfònica del Vallès
reviu la sinfonia més vital i expressiva de Beethoven,
la setena, dirigida per Andrés Salado,
i presenta Anastasia Kovekina,
que interpreta les variacions rococó de Tchaikovsky.
Divendres, 22 de setembre,
a la Feràndula de Sabadell
i dissabte 23 al Palau de la Música Catalana.
Més informació a osvallès.com,
recomanat per Catalunya Ràdio.
A Catalunya Ràdio.
Visitem el Disfrutar.
Aquí s'ha començat a muntar un plat de preparació d'una gilda.
El restaurant que demostra com l'esforç, l'humilitat
i la germenor a vegades triomfen.
Ningú ens donava un duro per tres persones
que tiréssim endavant un projecte.
Hem arribat molt lluny, la unió fa la força.
D'aquí no som ni l'Oriol, ni l'Eduard, ni el Mateu.
És un projecte que és disfrutar i compartir.
Un restaurant caníbal a Berlín.
Té umenges d'una a dues del migdia amb Paula Molès.
També en podcast i a l'api web de Catalunya Ràdio.
El suplement.
Catalunya Ràdio.
Som 3Cat.